Consideracions mediàtiques sobre el 25-N

 

Les eleccions autonòmiques del 25 de novembre a la Generalitat de dalt, que havien de ser històriques –segons pretenien el president Artur Mas i els seus corifeus i ens ho van acabar fent creure a molts d’altres– i, al capdavall, la muntanya va parir un ratolí, donen per moltes anàlisis i des de diverses perspectives. M’agradaria fer un parell d’apunts des del vessant mediàtic, clau per abordar els reptes del nou ordre comunicacional que s’està configurant aquests darrers anys i que ha afectat de forma profunda els resultats electorals.

El que havia de ser una diada d’encimbellament parlamentari per uns –el bipartit que administra la Generalitat de dalt i el seu líder Artur Mas, que aspiraven a forçar la majoria absoluta amb una campanya de to messiànic i populista, precipitada per la decisió de dissoldre el Parlament abans d’hora presa pel mateix Mas–, al cap i a la fi, els va resultar un fiasco aclaparador. Mentre per d’altres, menys temptats pel messianisme i més modestos en les seves aspiracions, els ha suposat bé refer-se amb més que dignitat –ERC, ICV– d’anteriors ensopegades, bé triplicar resultats respecte dels anteriors comicis i consolidar-se com una força a tenir molt en compte en la política autonòmica –cas de Ciutadans–, bé quedar-se com estaven, que ja era massa pel meu gust –el PP–, o enfonsar-se encara més cap al no res, com el PSC o desaparèixer del mapa parlamentari com SI.

Pendents d’anàlisis més acurades i l’ús de sistemes i mitjans rigorosos en la recerca, proposo tenir en compte d’entrada, entre d’altres, aquestes consideracions a l’hora d’interpretar què ha passat.

1) Mas i CiU han fiat molt, massa per als seus interessos, en vells prejudicis sobre el funcionament del sistema de comunicació de masses en el territori administrat per la Generalitat de dalt. Com si la comunicació de masses fos un fet social dominat per regles inalterables i inalterades, i només es tractés d’aplicar-les de forma mecànica perquè els donessin els fruits desitjats. Sense tenir en compte una realitat ja molt coneguda i estudiada des de fa temps en altres contextos electorals: que no és el mateix l’opinió publicada pels grans mitjans de referència i l’opinió que expressa la ciutadania a l’hora de votar.

2) En aquesta línia, Mas i CiU han seguit aplicant una vella política que els plau força i que ha esdevingut en una veritable tradició per ells: refiar en l’aposta per un gran grup comunicatiu privat –el Grup Godó, en aquest cas, al qual en dos anys de legislatura han abocat euros a cabassos mentre els regatejaven tant als mitjans audiovisuals públics de comunicació com a la resta de mitjans privats en català. Política suïcida per al conjunt de la nació i de la llengua, mentre el bipartit aspirant a la renovació insistia que la retallada en aquest camp i per als mitjans públics aniria a més si els votàvem.

3) La campanya populista de CiU i el seu messies confonia l’opinió publicada pels grans mitjans –molt centrada en el debat de l’autodeterminació, seguint l’agenda marcada des del mateix govern– i el complex d’instruments de comunicació que impacten de fet en l’electorat. El primer dels quals és l’experiència personal i de grup, i el debat col·lectiu sobre l’impacte de la política realment practicada pel govern i els seus efectes a mitjà i llarg termini. Per l’estratègia de Mas i els seus, l’estelada podia ser usada per ocultar la realitat en els mateixos mitjans però de cap de les maneres no ho van poder fer amb eficàcia respecte dels votants potencials. Mas i els seus no van saber veure que l’efecte multiplicador del debat sobre la independència que posaven en primer pla, el que en realitat va provocar va ser una major afluència a les urnes i, doncs, l’engreix del vot contrari a la seva política del dia dia, fruit de la dura experiència viscuda i objecte de debat pels mateixos votants.

4) I no van tenir en compte, d’altra banda, que aquests dos darrers anys han estat cabdals en el creixement de l’ús d’internet per incidir en el debat social, ja no com a font d’informació i anàlisi en mans de capçaleres de prestigi en la comunicació virtual –o de propaganda en mans dels partits i candidats– sinó com a instrument cada vegada més potent de connexió social i d’àgora de debat.

Amb la qual cosa, política econòmica i social contra la bona gent practicada dia a dia pels qui aspiraven a ampliar la seva majoria parlamentària i recomposició de l’instrumental de la comunicació de masses en una societat en crisi han resultat un còctel explosiu per les aspiracions de Mas i els seus.

POST DATA: Per cert que un membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils –i articulista fins ara de mèdia.cat– ha estat elegit parlamentari encapçalant la llista de la CUP, grup emergent que entra per primera vegada al Parlament de Catalunya: David Fernández. Mentre un altre membre del Grup, Toni Strubell, deixa l’escó per la desfeta electoral de la força política que representava per Girona, Solidaritat per la Independència. Un fet, menor o major a consideració dels lectors, però que em sembla que val la pena tenir en compte també a l’hora del balanç.

Humbert Roma (Aquest article l’ha publicat mèdia.cat, observatori crític els mitjans el 30 de novembre del 2012)

(A la foto, de Jordi Borràs, del web “Nació Digital”, els tres únics candidats que van ser convocats al debat prelectoral a 8TV, del Grupo Godó, que va conduir el periodista Josep Cuní el 21 de novembre: Artur Mas, per CiU; Pere Navarro, pel PSC, i Alícia Sánchez-Camacho, pel PP. No hi va ser convidat el candidat ue encapçalava la llista d’ERC, Oriol Junqueras, que ara representa la segona força parlamentària i es perfila com a cap de l’oposició en el Parlament que va sortir de les urnes el 25 de novembre. Sagacitat periodística, en diuen d’això).

Read Full Post »

Eleccions en tres nacions sense Estat a l’imperi espanyol

Els dos mesos que afrontem a partir de dilluns passat tenen per l’imperi espanyol una transcendència especial. Connacionals de part dels territoris de tres nacions europees sense Estat (en el cas català, amb l’excepció dels andorrans, que sí que en tenen, d’Estat propi, independent i amb representació a les Nacions Unides) estan convocats a votar en eleccions autonòmiques. Deixaré de banda el cas de Galícia, perquè no en tinc coneixement suficient com per abordar-lo amb certa garantia. Pel que fa als altres dos, només es fan eleccions en part dels territoris nacionals sotmesos a l’imperi espanyol –comunitat autònoma basca (CAB) o d’Euskadi, segons la denominació oficial, el 21 d’octubre, i la part de la Catalunya estricta administrada pel que l’enyorat Ramon Barnils n’anomenava la Generalitat de dalt, per distingir-la de la valenciana, el 25 de novembre.

En ambdues comunitats autònomes, la qüestió de la sobirania nacional i, doncs, la independència hi és en el centre del debat electoral, però no de la mateixa manera. En el cas basc –a banda la clara diferència amb el cas català que suposa la presència de partits independentistes i sobiranistes en els set territoris històrics, i la crisi oberta també en l’aliança dels imperialistes que governen l’altre territori sota sobirania espanyola: la comunitat foral navarresa, en un cas semblant al que va portar a l’avançament electoral a la d’Euskadi–, s’hi juga l’hegemonia en el camp del nacionalisme entre la dreta nacional –PNB– i l’esquerra independentista i sobiranista (Alternartiba no és un partit independentista sinó autodeterminista) coaligada en un projecte de llarg abast: Euskal Herria Bildu present ja als set territoris. I aquesta lluita per l’hegemonia i, doncs, per les possibles aliances postelectorals, ja que –per la peculiar composició del parlament de la CAB, amb 25 diputats per cadascun dels tres territoris, i el comportament electoral habitual que les enquestes prevuen que es mantindrà amb lleugers matisos– és molt difícil una majoria absoluta de cap partit, va molt més enllà del debat sobre la independència: hi incorpora, com element essencial, un que és clau en tota política nacional de debò, i que, de forma genèrica, es ve definint com a eix social.

A les eleccions avançades pel president Artur Mas a la Generalitat de dalt –amb unes raons que a mi em semblen clarament oportunistes i d’escassa credibilitat si no les fonamenta, com no ho fa, en el fracàs clamorós dels plantejaments programàtics i d’aliances amb què va començar la legislatura–, el debat previ ve articulat, amb poques excepcions, només per la qüestió de la independència. Tot plegat, aprofitant l’onada independentista ja de llarga durada que s’ha consolidat amb la manifestació de la passada Diada nacional com un fet que sembla irreversible (i dic sembla, perquè la independència cal guanyar-la en un referèndum clar i sense ambigüitats per tenir credibilitat internacional). Les banderes estelades, usades ara a tort i dret amb qualsevol excusa per tothom que necessiti mostrar pedigrí independentista fins i tot per justificar les seves malifetes, ara ja serveixen per embolcallar qualsevol cosa. I sobretot per amagar les polítiques concretes del dia a dia, que en el cas del bipartit que administra la Generalitat de dalt són més aviat contràries al benestar de la bona gent catalana, als seus drets humans i cívics (amb el cas vergonyós de la web de delació implantada per la Conselleria de l’Interior en la línia de les polítiques incitadores de la delació pròpies de les pitjors dictadures, com una de les mostres més escandaloses) i a l’enfortiment i ampliació de l’impacte social dels mitjans de comunicació públics en català (i també dels privats, amb l’única excepció –prou significativa– dels propis del Grup Godó).

En aquestes condicions, i amb l’impacte propagandístic que li suposa la seva condició de president de la Generalitat de dalt, les esquerres catalanes corren el risc que Artur Mas converteixi les eleccions del 25 de novembre en un plebiscit per ell i el bipartit, que no solament seria interpretat com un suport inequívoc als seus ambigus plantejaments en favor de l’Estat propi (cal llegir amb deteniment un recent article de Manuel Cuyàs a El Punt/Avui –2 d’octubre- dedicat al conseller Mascarell i la seva influència en el discurs del president Mas per comprendre les limitacions d’aquest concepte d'”Estat propi” –acceptat, ai! com a lema de capçalera de la manifestació de l’11S per l’Assemblea Nacional Catalana– que pot tenir dobles i triples significacions, alguna d’elles ben allunyada de la independència nacional) sinó també, i sobretot, per a la seva política social, econòmica, de drets humans i de política lingüística i de comunicació. I que una campanya centrada de fet de forma exclusiva en l’eix patriòtic ajudi a la bona gent catalana, quan voti, a oblidar com Mas i el bipartit van bastir l’eix de la seva política social i de drets humans a l’entorn del pacte amb el PP –pacte d’interessos i d’ideologia (neo)conservadora a ultrança– que va regir el primer any de legislatura del bipartit.

Revalidat ara per una possible majoria absoluta –o més àmplia encara que la relativa que van aconseguir a les eleccions del 2010–, el bipartit encapçalat per Artur Mas tindria mans lliures per seguir aplicant les seves politiques del dia a dia contra la bona gent catalana i al servei dels grans interessos econòmics i financers, mentre postposaria fins no se sap quan la resolució del conflicte nacional amb l’imperi espanyol amb la convocatòria d’un referèndum –o consulta, no se sap ben bé– que encara no té data compromesa ni se sap ben bé sobre què serà i en quins termes. En aquest sentit, són prou explícites les declaracions del president Mas al diari imperialista de la dreta espanyola ABC, en què –el 2 d’octubre– deia textualment que “tenir un Estat propi per Catalunya no vol dir una independència total”. Amb la qual cosa sembla que el president ens vulgui dir que hi pot haver una independència “parcial”, que no seria sinó una altra forma de dependència.

Catalunya –i no diguem ja els Països Catalans– necessita un partit –o una coalició– d’esquerres propi, d’àmplia i sòlida composició, per afrontar aquesta política de la dreta catalana que pretén monopolitzar el discurs i el procés sobiranista. Com més s’accentua la penetració social de la convicció que l’única sortida a la crisi nacional espanyola és la independència de les colònies que encara els queden a aquell imperi en què mai no es ponia el sol, més important és que la bona gent catalana sigui capaç de consolidar una força pròpia d’esquerres. Per això, el fracàs de l’intent de construir una candidatura unitària de l’independentisme d’esquerres per les eleccions autonòmiques de novembre –començant per l’actitud de les CUP que ni tan sols va anar a les converses, en una actitud que em sembla d’una enorme irresponsabilitat i una falta evident de maduresa– contrasta obertament amb el que està passant al País Basc. Allí, l’esquerra independentista que encara té els seus principals dirigents empresonats ha estat capaç de consolidar una força no solament electoral sinó de perspectives molt més ambicioses, amb un programa propi consensuat entre totes les sensibilitats polítiques que s’hi han implicat. On hi ha independentistes d’esquerra –fins fa poc enfrontats entre ells, com els hereus de Batasuna i els escindits que integren Aralar, i els seus aliats d’Abertzaleen Batasuna al País Basc del Nord, –, socialdemòcrates d’EA i autodeterministes no independentistes d’Alternatiba.

“Tots hi vam deixar molts pèls a la gatera en aquestes negociacions” –deia el dirigent de l’esquerra abertzale Txelui Moreno en un acte a Barcelona la passada Diada–, però ara tenim aquesta realitat que promet tant”. Ara amb una candidatura encapçalada per Laura Mintegi, escriptora en llengua basca i professora universitària de prestigi, membre de l’Euskaltzaindia (Acadèmia de la Llengua Basca) i presidenta del PEN Club basc, que ha assumit un discurs obert a totes les sensibilitats polítiques que representa, sòlid tant en les formes com en els continguts. Que ha estat capaç de renovar les cares públiques de l’independentisme i el sobiranisme d’esquerres basc, i ha presentat fins i tot el que seria l’equip de govern –incloent-hi canvis significatius de denominació de les conselleries més sensibles per als seus votants– que incorpora noms de reconeixement contrastat per cadascuna de les responsabilitats que ha d’assumir un executiu.

Però la presència tant de l’eix nacional com de l’eix social en la campanya basca no es produeix només per voluntat de l’esquerra independentista sinó també perquè al mateix PSE fins ara governant –govern titella a l’empara de la il·legalització de Batalsuna i atres candidatures acusades de ser-ne hereves–, i al PNB, els mou l’interès electoral de donar a la crisi una resposta diferent a les que vénen de Madrid., amb la qual cosa reforcen el discurs econòmic i social. Només el PP basc monopolitza el discurs exclusivament nacionalista (espanyol esclar, i amb la coartada de l’actual situació a Catalunya). En el cas de l’esquerra independentista, per remarcar que no hi ha alliberament nacional que valgui amb la bona gent basca en atur creixent i una retallada també creixent dels drets laborals, amb menys prestacions socials per als qui més les necessiten, en una societat on la cohesió social ha estat posada en perill pels interessos dels més poderosos i els mandats dels poders financers europeus i autòctons. No és casualitat que, pocs dies abans que comencés la campanya –el 26 de setembre– els dos grans sindicats nacionalistes bascos, ELA –nascut a redós del PNB– i LAB –independentista d’esquerres– convoquessin una vaga general als quatre territoris bascos sota sobirania espanyola.

Mentre a la comunitat autònoma d’Euskadi l’exclusiva del discurs nacionalista com a eix pràcticament únic de la campanya la té el PP basc, a Catalunya correm el risc que l’enfrontament dels discursos nacionalistes de CiU i PP amagui allò que de debò uneix en el fons ambdues candidatures conservadores, els dirigents de les quals fins fa quatre dies es feien apassionades abraçades polítiques i votaven alhora les retallades en drets laborals i socials contra la bona gent catalana. Oblidar-ho és el principal pecat de què hauran de donar compte els dirigents dels partits i candidatures independentistes incapaços de posar-se d’acord ni tan sols en moments tan transcendentals.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana, el 5 d’octubre del 2012)

Read Full Post »

Parlant de periodisme incòmode al vermut-tertúlia del Casal Panxampla, a Tortosa

Ahir dissabte va ser per mi una jornada particular: vaig anar, en representació del Grup de Periodistes Ramon Barnils, a Tortosa (Baix Ebre). Ens hi havien convidat des del Casal Popular Panxampla per participar en una nova fórmula de conversa a moltes bandes que han inaugurat fa tres mesos: el vermut-tertúlia. En aquest cas, per parlar sobre la crisi del periodisme i el dret a la informació, amb especial referència al periodisme arrelat al territori.

Va ser una fructuosa trobada de periodistes vells –l’Amparo Moreno Sardà, catedràtica emèrita a la UAB i presidenta del Col·legi de Periodistes a les Terres de l’Ebre, a qui retrobava després de molt de temps de no veure’ns, i jo mateix–; joves –entre ells, la Roser Royo, a l’atur des que “El Punt/Avui” va aprimar la plantilla ebrenca dels vuit professionals que havia arribat a tenir a l’única persona que ara hi treballa, i des de casa, com ella mateixa va explicar, i l’Oriol Gracià –ara a la revista “Sàpiens”, que era qui coordinava el debat–, i gent dels moviments socials i del país, sobretot de la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE), com l’incombustible Manolo Tomàs, que no hi podia faltar.

De la primera sensació de catàstrofe a què ens podien induir les xifres i les experiències personals –tancament de mitjans; reducció i precarització de pantilles, feina i sous, amb la repercussió que això té en la invisibilització del territori i les seves gents en els mitjans–, en va emergir una alenada d’aire fresc que em va reviscolar –i espero que també a tots els participants– per molts de dies. Dues companyes periodistes ens van explicar com estan aconseguint reeixir amb la seva experiència a internet i el seu portal cultural “Surt de casa”; la gent de la Plataforma en Defensa de l’Ebre va detallar la seva nova estratègia de comunicació, amb una potent base d’adreces –milers i ben catalogades,en funció dels interessos dels receptors i els propis: en dono fe de l’activitat al twitter on rebo informació seva sistemàtica i sempre interessant–; l’Amparo, a banda les seves reflexions compartides per mi sobre la pèrdua del “qui” en les informacions dels mitjans autoanomenats “de referència” –la deshumanització, que en diu ella i que es reflecteix de forma descarada als titulars– que dilueixen les persones i les responsabilitats, els protagonistes de la notícia que en dèiem abans, en ens abstractes –com ara “els mercats”, “els agents socials”…– en lloc de parlar de l’Emilio Botín i d’altres lladregots d’alta volada que prenen decisions que afecten a la bona gent, va parlar també dels seus treballs a la UAB. Una feina apassionant de posar en forma de mapa, sobre el territori, la realitat informativa del país, que fan al Laboratori de comunicació pública.

Per la meva banda, havia preparat uns apunts dels quals només en vaig usar la primera frase, treta del títol d’un debat que el Grup Barnils va organitzar a Girona el desembre del 2007: “Periodisme reverencial versus periodisme incòmode”. Després, arran d’una intervenció d’algú que crec que té relació amb la PDE i que va parlar de l’experiència que s’està vivint als Estats Units d’Amèrica, de recapta de mecenatge per a reportatges concrets, amb recollida de diners mitjançant internet, vaig explicar l’esplèndida experiència que estem vivint amb la nostra segona edició de l’Anuari de silencis mediàtics (corresponents a l’any 2011 i que preparem per treure el maig vinent des de mèdia.cat). Una experiència que em fa confiar una altra vegada, i molt, tant en la professió i els seus professionals com en el país i la nostra bona gent. No ho he explicat en aquest bloc, però, gràcies al micromecenatge a través d’internet hem aconseguit duplicar el pressupost que teníem previst de recapta de diners de particulars. de 3.200 euros inicials als 6.350 amb què l’hem saldat, acomplerts els quaranta dies de termini que ens havíem donat. Amb aportacions de 264 mecenes, amb un esglaonat que va des dels cinc euros fins als quatre-cents, segons les “recompenses” a què donen dret.

Quan vaig començar a llegir els temes silenciats el 2011 que havíem recollit al primer Anuari, ja publicat, creia que amb els primers exemples n’hi hauria prou i temia fer-me pesat. La gent en volia saber més i em van fer llegir la totalitat de la llista del dotze temes seleccionats llavors (enguany en seran quinze, gràcies a la generositat dels mecenes). El país, la nostra bona gent catalana, és viu i vol un periodisme crític, incòmode i proper a la ciutadania. I a cada cantonada –barris, pobles, grups socials…– hi ha gent extraordinària, com el Josep Maria Sabaté i Ibáñez, ànima de la trobada, amb qui la vam cloure tot dinant, ell –jove–, una parella de jubilats, vells militants del PORE a Nou Barris de Barcelona ara afincats a les Terres de l’Ebre, i jo mateix. jubilat també i vell militant del PTE.

O com els joves companys periodistes Roger Palà i Sergi Picazo i la companya Laia Soldevila, que estan tirant endavant amb dedicació, il·lusió i professionalitat l’Anuari d’enguany. O el Joan Canela que, de València estant, manté el dia a dia de mèdia.cat, l’observatori crític dels mitjans, amb tanta dignitat, al servei de la nació sencera i la seva bona gent. Tinc una prfunda convicció que és aquesta joventut la que salvarà al país i la seva bona gent de la desfeta a què ens pretenen abocar els polítics del bipartit que administra la Generalitat de dalt en contra de la gent i a favor de l’imperi i els interessos dels poders econòmics i de dominació, que s’embolcallen amb vergonyant hipocresia, això sí, amb la bandera catalana (i estelada si pot ser…).

(Recomano també, amb entusiasme, el bloc d’una altra companya ebrenca, la Maite Ruiz, i en concret aquest article seu sobre la crisi del periodisme en els territoris catalans on l’Ebre s’aboca al mar)

Read Full Post »

Artur Mas, entre la “querida” (PP) i la senyora oficial (la bona gent catalana)

Manuel Cuyàs escrivia ahir a “El Punt/Avui” l’article que m’hauria agradat escriure sobre la cruïlla vital (o professional, si voleu, perquè el paguem amb els nostres impostos –i molt bé per cert– perquè faci de president, se suposa) en què es troba el president Artur Mas amb això de la immersió. Com els nostres burgesos del Liceu de començaments del segle XX, que tan bé va descriure Josep Maria de Sagarra a “Vida privada”, dels quals és hereu volgut i declarat, Artur Mas està embolicat amb dos amors impossibles (o un amor i un compromís, si voleu): la “querida” (això és, els nazis del PP) i la senyora oficial (la bona gent catalana i la llengua del país). Diu que serà fidel a la segona, com imposen els cànons morals de la religió oficial del bipartit –ja se sap, en versió Duran Lleida, som un país catolicapostolicromà i el papa de Roma no ens ho reconeix–, però li dol deixar la primera.

Fa poques hores, acabo d’enviar al grup de debat “Català sempre”, del qual he parlat alguna altra vegada en aquest bloc, un comentari sobre tot aquest nou vodevil de la política catalana –que no és de per riure, per desgràcia, sinó per plorar–, que m’agradaria compartir també amb els pocs o molts lectors d’aquest bloc. Aquí el teniu, retocat i corregit:

L’atac a la llengua nacional catalana que suposen les sentències del Suprem espanyol i la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya a la Generalitat de dalt perquè les compleixi són torpedes en tota la regla, uns més, contra la nostra dignitat com a col·lectiu humà i la (re)construcció de la nació. I, alhora, una altra mostra –quantes més en caldran encara?– de com l’imperi espanyol manté i referma dia a dia la seva opressió colonial sobre la nostra bona gent, perquè enfront ara com ara només hi té una casta política catalana en general mesella i sense el tremp polític i el valor humà que se suposa que haurien de tenir les persones que han triat el seu ofici (pel qual, val a dir-ho, els paguem amb els nostres impostos, i no pas malament per cert). Dir que la gent els vota és veritat, però en la realitat només és una coartada per no fer res perquè això canviï: tant si la fan servir ells com si ho argumentem nosaltres. Si les coses no ens agraden, canviem-les. I el fet objectiu és que això està canviant, d’una banda i de l’altra del front. La immersió lingüística era fins fa uns dies un dels pocs reductes que ens quedaven i que encara podíem estar orgullosos de defensar, mantenir i reforçar. Aquest darrer casalot –per molt destartalat que semblés– ens permetia dir –i jo ho segueixo creient– que no tot estava perdut, que l’escola encara podia ser un instrument per salvar-nos els mots i, sobretot, per construir entorn de la llengua pròpia els necessaris llaços de complicitat entre la bona gent que convivim, bé o malament, al nostre país (almenys a la Catalunya estricta). La immersió lingüística era de les poques coses positives i d’una certa solidesa aconseguides després de la mort del generalot. Ara, arrisquem de perdre-la, mentre gran part de la nostra casta política mira de fer veure que no passa res o que no és tan greu… (el bipartit ha de salvar, com sigui, els pactes racistes i de dreta desacomplexada amb el PP; el PSC ja fa temps que s’ha suïcidat per no res). Però el fonament de la democràcia és el poble, no pas la casta política. Recuperar aquesta convicció cívica, que la nostra societat nacional va perdre després de la mort del generalot i els pactes de la Transició, és urgent, i ho estem fent. Bé o malament, però ho intentem de tirar endavant. És el principal fruit, entre d’altres moltes mobilitzacions nacionals més, del fet que 881.854 catalans ja hagin exercit el dret a l’autodeterminació en les consultes del 2009-2011, una fita històrica inèdita a Europa. Ara toca reforçar allò que hem aconseguit i estendre-ho al màxim, fent que el projecte d’Assemblea Nacional Catalana http://www.assemblea.cat/ esdevingui allò que molts de nosaltres volem: el nucli democràtic ampli, transversal, organitzat per estendre i impulsar el moviment insurreccional pacífic per la independència que necessitem. No ens confonguéssim pas: la nostra és una via insurreccional, perquè no ens deixen cap altra opció. Pacífica però insurreccional. Ara com ara, l’única que ens deixen la majoria de personatges que componen la cimera dirigent de la casta política catalana. Si després canvien, i s’incorporen a l’acció insurreccional, o la promouen perquè no els queda més remei, bingo! Però les declaracions de la consellera Rigau dient que deixarà la política si fracassa el recurs jurídic que presenta el govern de la Generalitat de dalt, que té tota la pinta de fracassar, ho són tot menys exemplars. Quina imatge més sublim d’indignitat i irresponsabilitat: la senyora consellera d’Educació, covarda com el bipartit que l’ha enlairat al lloc que ocupa, deixant la política perquè no es veu amb cor –ni ella ni el mateix bipartit– d’encapçalar una acció de desobediència civil en tota la regla ordenant incomplir les sentències. Però als imperis no se’ls derrota pacíficament sense la implicació d’una àmplia majoria de la població, com no es derroten tampoc les tiranies (l’imperialisme és una de les moltes cares de la tirania, potser la pitjor perquè s’exerceix sobre tot un poble en nom de la suposada superioritat d’un altre). I caldrà moltes accions de desobediència civil i enfrontament sense més concessions, pacífic i democràtic per part nostra, però dur (la nostra història és plena de màrtirs –no m’agrada que sigui així, però ho és– i de gent empresonada i torturada, exiliada… per lluitar per les llibertats individuals i col·lectives). Així, doncs, a deixar de fer el ploramiques i a organitzar a cada barri, districte, poble, comarca… la pròpia assemblea territorial de cara a la constitució de l’Assemblea Nacional Catalana prevista per al març. I a complir amb la via que ens marquem nosaltres mateixos de cara a aconseguir l’objectiu. Només fent les giragonses que no tinguem més remei que fer. Sense ni una més de les imprescindibles: no fos cas que, de tant donar-hi tombs, acabéssim errant el camí com ens ha passat d’altres vegades en la història. Per concloure, deixeu que us remeti, una vegada més, com feia ahir mateix una companya d'”Horta-Guinardó per la independència” a la nostra llista de l’assemblea territorial del districte, al testament de mestre Xiri, a qui en un acte inoblidable al Palau de la Música de Barcelonavam prometre record perpetu i fidelitat per l’acompliment del nostre ideal comú de llibertat. AGRAÏMENTS (quatre dies després): Aquestes consideracions les vaig escriure –i, doncs, van ser inspirades en certa manera–, amb una banda sonora de fons: “Corasón loco“, de La Trinca.

Read Full Post »

“Ja sóc català”

“Ja sóc català”. Així expressava els seus sentiments un jove d’origen equatorià a la taula on érem per la recollida de vot anticipat a Nou Barris el dissabte 26 de març. La meva resposta immediata: “No. Ja ho eres abans de votar. Per això t’hem reconegut el dret a vot”. Després, però, m’hi he repensat i he entès la profunditat de l’afirmació. Per ell, un noi de no més de vint anys, com per molts catalans de la immigració més recent, votar com han pogut fer en aquestes consultes sobre la independència de la nació catalana ha estat un acte de reconeixement propi de la pertinença a la col·lectivitat on viuen i intenten treballar com la resta dels catalans. El noi equatorià expressava, amb una síntesi impecable, un fet transcendental: és l’exercici dels drets cívics i polítics, i doncs el seu reconeixement a totes les persones del col·lectiu nacional, allò que configura de debò la nació.

Perduts en el vici dels resultats i els recomptes electorals, i de veure si voten o no els polítics de renom, no he vist que els nostres mitjans de comunicació hagin posat ni un minut de la seva atenció en fets tan transcendentals com aquest. Les consultes sobre la independència han tingut, entre moltes altres conseqüències, i no és la menor, la del reconeixement del dret a vot a tot el col·lectiu que construeix la nació, sense excloure’n ningú. I el fruit no pot ser altre que el que, tan breu com contundent, definia el jove equatorià.

L’endemà, però, ens despertàvem amb un titular –entre d’altres mitjans que menystenien la jornada del dissabte– del degà dels diaris en català, l’”Avui”: “La consulta s’entrebanca a Nou Barris i no arriba al 12%“. El periodista, Albert Mercader, hi feia un autèntic exercici de malabarisme estadístic perquè la realitat no li espatllés el titular. I s’embolicava en una comparació de xifres que proven el que fa molts anys –si més no des que donava classes a la facultat– que vinc dient; molts periodistes catalans, massa per al rigor que hauria de regir la nostra professió, no saben llegir les estadístiques.

Algú li hauria d’explicar a l’Albert Mercader que res no tenen a veure els percentatges de vot a la Barceloneta, un petit barri de vora mar amb 10.002 votants potencials, i un 20,2 % de participació el 12 de desembre, amb els de la vila de Gràcia, un antic municipi que va ser annexionat a Barcelona el 1897, que té un ampli i actiu teixit associatiu, amb 39.500 votants potencials i un 33,57% de participació el 20 de febrer, i amb Nou Barris que, com el seu nom indica, és un districte amb nou barris fundacionals –tretze, de fet, ara–, fruit de les onades immigratòries dels anys seixanta del segle passat i l’especulació urbanística de l’era Porcioles, amb  120.000 votants potencials i un 11,27% de vot anticipat el 26 de març.

Xifres, doncs incomparables no solament per qui sàpiga llegir una estadística sinó senzillament per algú amb un mínim de sentit comú. No cal ser un setciències per adonar-se’n. Només conèixer una mica –tampoc no cal massa– la realitat en què es viu i sobre la qual s’informa. Però, ja se sap, la mandra segueix sent massa sovint un entrebanc insuperat per molts dels nostres periodistes.

Humbert Roma

(Publicat a media.cat el 7 d’abril del 2011)

Read Full Post »

Tercer informe de media.cat. Tractament informatiu del conflicte per l’adjudicació de l’Audi Q3 a SEAT

Media.cat (Observatori crític dels mitjans) té previst incorporar al seu web –a partir de dilluns vinent, 11 de gener– el tercer dels informes monogràfics propis que programa amb periodicitat mensual. En aquest cas, es tracta d’un estudi sobre el tractament que va fer la premsa escrita (“El País”, “La Vanguardia”, “Avui”, “El Punt”, “El Periódico” i “Público”) del conflicte per l’adjudicació de l’Audi Q3 a les fàbriques de Seat, que va culminar en un referèndum dels treballadors el 18 de març del 2009. L’han elaborat els periodistes Iolanda Parra i Sergi Picazo, de l’Observatori de la cobertura dels conflictes, de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i l’ha dirigit Xavier Giró, professor de Periodisme a la UAB i director d’aquest observatori universitari.

Per al mateix dilluns, a les 11 del matí, media-cat i l’Observatori de la cobertura dels conflictes han convocat un debat sobre les conclusions de l’informe, a la nova redacció de VilaWeb (carrer de Ferlandina 43, al barri del Raval de Barcelona), entre periodistes especialitzats en informació laboral i econòmica i representants del comitè d’empresa de SEAT (CCOO, UGT i CGT). L’acte és obert al públic i és un dels primers debats que aixopluga VilaWeb en la seva nova seu, on hi ha un espai habilitat per a aquesta finalitat.

Els dos primers informes monogràfics de media.cat van analitzar els marcs de referència als telenotícies de TV3 i el tractament del Pla de Bolonya i les mobilitzacions estudiantils a la premsa de Barcelona. Des del 6 d’octubre passat en què, a iniciativa del Grup de Periodistes Ramon Barnils, vam posar en marxa media.cat, aquest observatori crítics dels mitjans ha anat fent l’anàlisi crítica del tractament de diversos temes d’actualitat en els mitjans de comunicació catalans, amb una mitjana de cinc cròniques a la setmanal i set enllaços diaris nous a textos i vídeos d’interès publicats en d’altres mitjans electrònics.

(A la foto, del diari “Público”, el president del comitè intercentres de SEAT, Matías Carnero (UGT), amb un treballador acomiadat)

Read Full Post »

Joan Solà, per fi Premi d’Honor

Per fi, Joan Solà, Premi d’Honor

Dimecres passat va ser lliurat al doctor Joan Solà el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Per fi. Si algun català avui en vida se’l mereix és ell, que tant de temps i saviesa ha dedicat a estudiar els recursos propis de la nostra llengua –amb especial dedicació per la sintaxi– i a la divulgació tant dels seus coneixements com dels seus dubtes i actituds cíviques.

Coincideix aquest honor reconegut a Joan Solà amb el fet que la Universitat de Lleida l’hagi investit recentment doctor honoris causa i amb la publicació d’un recull d’articles seus, publicats inicialment al diari “Avui”. Alt reconeixement acadèmic, doncs, i recopil·lació d’una de les seves gran aportacions a apropar les qüestions de la llengua a la gent. Dins la línia de qui ha estat la persona més important de la història dels Països Catalans, el mestre Pompeu Fabra, “reformador tècnic de la llengua” i “ideoleg del paper social i polític d’aquesta llengua”, com el definia el mateiox Solà en el discurs d’acceptació del doctorat honoris causa a la Universitat de Lleida  Un text que, com el que va pronunciar en l’acte de recepció del Premi d’Honor de les Lletre Catalanes, val la pena llegir amb deteniment perquè ens dóna moltes claus de la seva personalitat i criteri.

“Aquest país nostre tan petit –deia Joan Solà, en acceptar el Premi d’Honor– ha manifestat al llarg dels segles una voluntat fèrria de mantenir la seva personalitat contra un bon nombre d’adversitats. Sense cap predeterminació misteriosa, jo m’he sentit sempre fill d’aquesta terra i hereu d’aquesta cultura, malgrat que tant l’una com l’altra havien sigut esborrades brutalment del nostre horitzó referencial l’any quaranta, quan jo vaig néixer. Avui, recapitulant, rumio com s’ha pogut produir aquest fet, si aleshores el meu país es trobava al límit de la seva capacitat de supervivència com a poble. Es deu tractar, doncs, d’una altra manifestació de la llavoreta que dèiem: d’una força oculta que ens transmetem de generació en generació.”

Al llarg de la seva vida, iniciada el 1940 a Bell-lloc d’Urgell (Pla d’Urgell), Joan Solà ha estat entrevistat multitud de vegades. D’aquests dies, n’he seleccionat dues: una, recollida en vídeo a Vilaweb, arran de la publicació del seu recull d’articles “Plantem cara” (La Magrana), on denuncia els mals que patim des de la desgraciada Transició, que va pretendre tancar, i ho va fer tan malalwemtn, tantes coses que avui segueixen obertes per desgràcia del nostre país. L’altra, la que li va fer, també arran la publicació del seu nou llibre, Emili Manzano al programa “L’hora del lector”, al canal 33.

De tota manera, cap tan entranyable per mi com la que li vaig fer l’estiu del 2002 per al setmanari El Triangle, quan es va publicar la monumental i transcendental Gramàtica del Català Contemporani (editorial Empúries), que ell va dirigir, amb la participació d’una seixantena d’especialistes. Per això, l’he incorporada a la secció de Documents d’aquest bloc. Per cert que, tot llegint el seu discurs a la Universitat de Lleida, veig que tant ell com jo vam passar uns anyets de la nostra vida al Seminari de Lleida, on ara hi ha el rectorat de la Universitat. I com ell també vaig tenir un professor de Llatí, mossèn Manuel Guallar, que a ell li va descobrir l’Atlàntida de Verdaguer i a mí l’esplèndida bellesa de la Seu antiga de Lleida, que una vegada en va conduir a veure: “Esta catedral borracha de luz”, que deia mossèn Guallar, posant de manifest d’efecte lluminós de la transició del romànic al gòtic de la qual és un magnífic exemple la seu.

 

Dimecres passat, 10 de juny, va ser lliurat al doctor Joan Solà el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Per fi. Si algun català avui en vida se’l mereix és ell, que tant de temps i saviesa ha dedicat a estudiar els recursos propis de la nostra llengua –amb especial dedicació per la sintaxi– i a divulgar tant els seus coneixements com els seus dubtes i reflexions cíviques.

 

Coincideix aquest honor que li ha estat reconegut amb el fet que la Universitat de Lleida l’hagi investit recentment doctor honoris causa i amb la publicació d’un recull d’articles seus, publicats inicialment al diari “Avui”. Alt reconeixement acadèmic, doncs, i recopil·lació de les seves aportacions a apropar les qüestions de la llengua a la gent. Dins la línia de qui ha estat la persona més important de la història dels Països Catalans, el mestre Pompeu Fabra –de qui Solà ha estat un dels curadors de la publicació de l’obra completa–, “reformador tècnic de la llengua” i “ideòleg del paper social i polític d’aquesta llengua”, com el definia el mateix Solà en el discurs d’acceptació del doctorat honoris causa a la Universitat de Lleida. Un text que, com el que va pronunciar en l’acte de recepció del Premi d’Honor de les Lletre Catalanes, val la pena llegir amb deteniment perquè ens donen moltes claus de la seva personalitat i criteri.

 

“Aquest país nostre tan petit –deia Joan Solà, en acceptar el Premi d’Honor– ha manifestat al llarg dels segles una voluntat fèrria de mantenir la seva personalitat contra un bon nombre d’adversitats. Sense cap predeterminació misteriosa, jo m’he sentit sempre fill d’aquesta terra i hereu d’aquesta cultura, malgrat que tant l’una com l’altra havien sigut esborrades brutalment del nostre horitzó referencial l’any quaranta, quan jo vaig néixer. Avui, recapitulant, rumio com s’ha pogut produir aquest fet, si aleshores el meu país es trobava al límit de la seva capacitat de supervivència com a poble. Es deu tractar, doncs, d’una altra manifestació de la llavoreta que dèiem: d’una força oculta que ens transmetem de generació en generació.”

 

Al llarg de la seva vida, iniciada el 1940 a Bell-lloc d’Urgell (Pla d’Urgell), Joan Solà ha estat entrevistat multitud de vegades. D’aquests dies, n’he seleccionat dues entrevistes: una, recollida en vídeo a Vilaweb, arran de la publicació del seu recull d’articles “Plantem cara” (La Magrana), on denuncia els mals que patim des de la desgraciada Transició, que va pretendre tancar, i ho va fer tan malament, tantes coses que avui segueixen obertes per desgràcia del nostre país. L’altra, la que li va fer, també arran la publicació del seu nou llibre, Emili Manzano al programa “L’hora del lector”, al canal 33.

 

De tota manera, cap tan entranyable per mi com la que li vaig fer l’estiu del 2002 per al setmanari El Triangle, quan es va publicar la monumental i transcendental Gramàtica del Català Contemporani (editorial Empúries), que ell va dirigir, amb la participació d’una seixantena d’especialistes. Per això, l’he incorporada a la secció de Documents d’aquest bloc. Per cert que, tot llegint el seu discurs a la Universitat de Lleida, veig que tant ell com jo vam passar uns anyets de la nostra vida al Seminari de Lleida, on ara hi ha el rectorat de la Universitat. I com ell també vaig tenir un professor de Llatí, mossèn Manuel Guallar, que a ell li va descobrir l’Atlàntida de Verdaguer i a mí l’esplèndida bellesa de la Seu Vella de Lleida, que una vegada el mossèn ens va conduir a veure: “Esta catedral borracha de luz”, que deia ell amb el seu castellà aragonès, posant de manifest l’efecte lluminós de la transició del romànic al gòtic de la qual és un magnífic exemple la Seu lleidatana.

Read Full Post »

Saura (amb el suport del tripartit), bon deixeble de Bush

Una de les degradacions a què ha portat l’anomenada “lluita contra el terrorisme” (global o islàmic, adjectius d’aplicació variable segons les circumstàncies) ha estat la figura del periodista “inserit” en les tropes contendents. En molts casos, ha esdevingut una de les poques maneres d’accedir a un lloc de conflicte bèl·lic amb una certa seguretat personal de l’informador, que comporta a canvi sotmetre’s en tot i per tot a la visió que vol imposar del conflicte aquell dels contendents amb qui el periodista s’ha “inserit”. I, en conseqüència, és clar, a la censura de la feina informativa per part dels alts comandaments, que no s’hi han d’escarrassar gaire perquè el fet d’anar “inserit” ja condiciona del tot el treball del professional.

 

No és pas una novetat en temps de conflicte bèl·lic –on es demana dels informadors lleialtats inquebrantables cap a una o altra de les parts, en nom de la pàtria, la bandera, els interessos nacionals o altres causes més o menys nobles–, però l’Administració Bush la va fer més descarada. En certa manera la va oficialitzar, en la darrera guerra a l’Iraq. Les seves tropes, d’altra banda, van ser prou contundents a l’hora d’aplicar-ne les conseqüències: nombrosos periodistes, fotògrafs i càmeres de tv, entre ells José Couso, van caure abatuts pels trets de l’exèrcit d’ocupació, no havent-se “inserit” en les tropes “del Bé”. (Vegeu al respecte, entre molts d’altres documents publicats, què hi deien els participants en unes jornades que es van fer a Lleida l’abril del 2008 en la Declaració que van aprovar sobre “el repecte del Dret Internacional en els conflictes armats i el cas Couso”).

 

A una escala més menuda i pròxima, Bush fill té aquests dies uns deixebles ben aplicats a casa nostra. En destaca el conseller de’Interior, Joan Saura, conseller dels mossos, per qui tot hauria estat molt més fàcil si els periodistes que van cobrir la informació de la càrrega policial del 18 de març al centre de Barcelona haguessin anat ben “inserits” dins les files de les forces “del Bé”. Com que no hi anaven, llenya. 

 

I, per acabar-ho d’adobar, ara ens surt Joan Saura amb la seva darrera atzagaiada: demanar al Consell de l’Audiovisual de Catalunya que, per desprestigiar-se més encara del que ja n’està, faci de controlador de la feina dels professionals dels mitjans audiovisuals i els digui com han de fer -la. I, el que és pitjor, Saura ho ha dit comptant amb el suport dels seus col·legues del govern tripartit, amb la respectable excepció de la consellera Tura (que sap prou bé què s’hi cou, als mossos). No fos cas que els teleespectadors de “totes les televisions que es veuen a Catalunya”, en paraules del conseller, se suposa que incapacitats per pensar per ells mateixos, haguessin estat intoxicats per un ús presumptament abusiu de les imatges de les garrotades. Avís a navegants, doncs. Sobretot, perquè aquest és l’objectiu: que una pròxima vegada els periodistes, prèviament advertits pel conseller amb l’ajuda del CAC, ofereixin amb preferència suposades imatges de presumptes provocacions causants de les bastonades dels qui tenen reconegut el monopoli legal de la violència. I amaguin, és clar, tant com puguin, aquestes darreres.

 

Així el conseller, incapaç de fer quadrar els mossos quan tocava (és a dir, quan se li van revoltar perquè, complint una de les recomanacions de les organitzacions de defensa dels drets humans, els va posar càmeres de vídeo a les comissaries per reduir les possibilitats de maltractes als detinguts, i alguns mossos van haver de respondre davant dels tribunals per haver vulnerat els drets de persones que custodiaven, maltractant-les), s’empara ara en la senyera que porten a l’uniforme –alguns d’ells massa sovint indignament– per afalagar-los quan no toca. I redirigeix els trets cap als periodistes, que no tenim més feina que explicar què passa i reclamar la defensa del dret de la gent a saber-ho, i el dels informadors d’explicar-ho. I el nostre deure professional de ser crítics, sobretot amb el poder, i de defensar la inviolabilitat de tots els drets, de tothom, especialment els dels més febles.

 

Poc avançarem en l’aprofundiment de les llibertats –eufemisme que em sembla que vaig aprendre dels discursos del PSUC i Iniciativa– si no comencem per defensar, primer i sense embuts, els drets de les persones, entre ells el dret a la discrepància i a la denúncia dels abusos del poder. Garantia que haurien de coincidir a defensar tant el conseller –escollit pels vots dels ciutadans per governar d’una forma democràtica, i no autoritària ni prepotent– com els periodistes, a qui els ciutadans ens han encomanat precisament aquesta responsabilitat en l’àmbit dels mitjans de comunicació de masses.

 

La periodista italiana Giuliana Sgrena (“Il Manifesto”) feia aquestes reflexions, en una entrevista, després de ser alliberada d’un grup iraquià que la va segrestar, sobre les conseqüències que ha tingut, aquesta pràctica de la “inserció” de periodistes en l’exèrcit invasor, en la forma de treballar dels informadors.

 

El comitè professional de TV3 i el Col·legi de Periodistes han fet públiques sengles protestes contra les pretensions de Joan Saura. Segons una informació del diari Avui, el conseller desconeix les funcions del CAC, l’organisme al qual vol recórrer. L’origen d’aquest nou embolic en què s’ha posat el conseller dels mossos és en aquesta entrevista (segona part) que li va publicar El Períódico.

 

(La il·lustració d’aquest apunt correspon a la portada del número 132 del setmanari la “Directa”, que ha dedicat informacions i anàlisis molt interessants i valentes sobre els fets del 18 de març)

Read Full Post »

Sobre el per què no al Pla de Bolonya

Porto uns dies donant voltes sobre el Pla de Bolonya i com explicar les raons dels estudiants i professors universitaris que s’hi oposen tan aferrissadament. Contra el que ens tenen acostumats els mitjans de comunicació convencionals del nostre país, que només fan que cantar les lloances del pla i ridiculitzar els arguments dels qui s’hi oposen, avui he trobat al diari “Avui” un article de Jordi Muñoz, que ho explica molt bé i que reprodueixo perquè crec que diu amb precisió i concisió allò que jo no hauria dit millor.

 

ELRASCLET

De Bolonya

JORDI MUÑOZ / JORDIMUNOZ@MESVILAWEB.CAT

U: El procés de Bolonya, en contra del que s’ha dit amb insistència, no és cap directiva de la UE, sinó un procés voluntari que només aporta unes directrius molt genèriques que cada país ha interpretat com vol. Aquí el ministeri, d’acord amb les universitats juràssiques mesetàries ha imposat graus de 4 anys i postgraus d’un en lloc del sistema més generalitzat a Europa del 3+2. Per tant, potser hauríem de parlar de l’Espai Espanyol d’Ensenyament Superior, o procés de Salamanca.

Dos: La reforma pedagògica que planteja Bolonya té molts elements positius, però si hem aprés alguna lliçó de la LOGSE, pretendre aplicar-la a cost 0 és condemnar-la al fracàs més absolut. Passa el mateix amb el foment de la mobilitat estudiantil i l’aprenentatge d’idiomes: objectius ben lloables que sense recursos quedaran en paper mullat, i seguiran sent coartades per altres reformes.

Tres: Abans d’apostar amb entusiasme per la política dels crèdits a l’estudi com a substitut de la migrada política de beques, caldria mirar què passa als EUA, on la crisi financera deixa milers d’estudiants sense el crèdit per seguir els estudis, i on el creixement de l’atur combinat amb alts nivells d’endeutament amenaça de posar les coses molt difícils als llicenciats.

Quatre: La degradació dels nous graus respecte de les llicenciatures serà un fet. A més, els nostres graus de 4 anys seran equivalents a títols obtinguts en 3 anys en d’altres països. Aquesta estructura introdueix, de la mà dels màsters, un nou coll d’ampolla en l’itinerari educatiu, que junt amb els nous obstacles als estudiants a temps parcial, diluirà encara més el paper de la universitat com a mecanisme de mobilitat social.

Es pot ridiculitzar tant com es vulga la postura dels estudiants, però plantegen qüestions serioses que a hores d’ara no tenen resposta. L’eliminació de barreres socioeconòmiques a l’estudi mai no ha estat en l’agenda política, ni quan governava la dreta ni quan ho fa l’esquerra. Davant d’això, és com a mínim ingenu sorprendre’s de la intensificació de les protestes.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 6. Dilluns, 30 de març del 2009

Read Full Post »

Exorcisme al Col·legi de Periodistes. Lliçons de periodisme

En paraules d’un dels que hi van intervenir, Vicent Partal, director de Vilaweb, l’acte que el Grup de Periodistes Ramon Barnils va organitzar ahir a la seu barcelonina del  Col·legi de Periodistes de Catalunya va ser un “exorcisme”. Contra els dimonis hereus de la dictadura que s’hi havien congriat just fa dos mesos, el 26 de gener, en els setanta anys de l’entrada dels feixistes a la ciutat, quan, en la mateixa sala, el ministre socialista espanyol va imposar, amb la complaença del degà del Col·legi, la medalla del mèrit al Treball a l’espia de Franco Carles Sentís.

De les protestes que aquella afrenta a la democràcia va provocar, va sorgir l’homenatge d’ahir als periodistes que van ser fidels al seu país i a la República, i per això van morir, patir presó, exili o depuració professional. El doctor Josep Fontana, amb una intervenció escrita sòlidament documentada, va exposar la realitat d’aquesta repressió, part integrant de la repressió general engegada pel feixisme, i va remarcar, amb textos procedents dels arxius del mateix règim, el paper que Sentís va jugar a favor dels militarots sublevats.

Quim Torra, de l’editorial A Contravent, va valorar la qualitat professional i literària d’aquells periodistes represaliats i va reivindicar la necessitat de la difusió de les seves figures i la seva obra, molt més desconeguda que la dels literats que van patir també represió. Podeu trobar una crònica més detallada al bloc de Joan Vila, membre de les juntes del Grup de Periodistes Ramon Barnils i del Col·legi de Periodistes, on va ser un dels qui hi van denunciar l’homenatge a Sentís.

De la meva banda, a petició dels companys del setmanari la Directa, hi he escrit, per acompanyar un informe de Roger Palà, aquest article:

Lliçons de periodisme

Entre moltes anècdotes que recull Julià Guillamon a “El dia revolt. Literatura catalana de l’exili” (Empúries, 2008), en reporta dues al pròleg, coincidents amb allò que vaig viure. Parlen de dues persones amb qui vaig compartir redacció al diari “tele/eXpress” de Barcelona al anys setanta del segle passat: Avel·lí Artís Gener, “Tísner”, i Josep Maria Lladó. I donen la mesura de com la derrota i l’exili van marcar els periodistes fidels al nostre país.

De “Tísner”, n’explica el que en deia Ramon Barnils, que feia un bitllet diari al “tele/eXpress”. “Ramon Barnils li havia explicat a Quim Monzó –diu– la tristesa que feia veure Tísner a la redacció de tele/eXpress fent un paper obscur i subordinat, ell que havia estat un dels puntals de La Rambla, L’Esquella de la Torratxa i El Be Negre“. I”Tísner n’havia tornat [de l’exili] sense un ral, havia malviscut en una pensió i havia acabat acceptant una feina en el diari dels antics companys que havien fet el joc a Franco”. Entre els quals al començament hi havia Carles Sentís i Ignasi Agustí.

De Lladó, en parla de quan Guillamon treballava al diari “Avui”, “i moltes tardes em trobava el periodista Josep Maria Lladó, amb un gran cigar, tancant l’article al bar La Llave, com si La Llave fos el bar de l’Ateneu. Jo aleshores el veia com un vellet entotsolat i anacrònic. Ara el veig a la redacció d’Última hora i me’l trobo a Niça, el 1945, publicant Per Catalunya amb les cobertes de Fontserè, Clavé i Martí Bas”.

Tísner –que ja era un dels millors novel·listes catalans del segle XX–, jo el veig maquetant el tele/Express amb criteris que vèiem antiquats, i dibuixant acudits costumistes, d’estètica més aviat tronada, lluny del sarcasme polític que havia caracteritzat la seva joventut. Tinc d’ell un rar llibre, que no sé que l’hagin reeditat, sobre el qual a començaments del 1976 el vaig entrevistar per a la revista “Grama”, que jo dirigia a Santa Coloma de Gramenet: “La diáspora republicana” (Euros, desembre del 1975), en versió castellana (no he sabut trobar si se’n va publicar mai l’original català, ja que és una traducció). Rellegint-lo entenc molt millor que amb les seves esplèndides memòries (“Viure i veure”, 4 volums, Pòrtic) el drama personal del seu exili, entre milers de republicans dipersats pel món.

De Lladó sempre en recodaré la darrera conversa, un dia que me’l vaig trobar pel carrer. “Humbert –em deia–, és que els joves d’avui no pregunten!”. Gran lliçó: preguntar, fonament de la nostra feina. No ho ensenyen a les facultats, d’on se suposa que se surt ensenyat.

Humbert Roma

Depuracions

 

Jaume Fabre, a “Periodistes uniformats. Diaris barcelonins dels anys 40; la represa i la repressió” (Col·legi de Periodistes de Catalunya/Diputació de Barcelona, 1996), explica els mecanismes repressius del franquisme sobre els periodistes que no van ser afusellats o havien pres el camí de l’exili, i s’havien quedat al país. Segons explica Fabre, la Llei de Premsa del 1938 obligava els periodistes a tenir un carnet acreditatiu per exercir la professió, atorgat pel Servicio Nacional de Prensa. Per aconseguir-lo calia estar inscrit al Registro Oficial, en una llista que seria publicada al Boletín Oficial del Estado, com si fossin funcionaris.

Entre maig i octubre del 1939 es van fer els tràmits per la inscripció, prèvia depuració dels qui la demanessin. Per a aquesta depuració es tenia en compte el diari i la feina que hi feien quan la rebel·lió dels militarots, el 18 de juliol del 36, així com els partits polítics, sindicats o cèl·lules maçòniques a què haguessin estat afiliats i si, després del 18 de juliol, es van adherir “al Gobierno Marxista, a alguno de los autónomos que de él dependían o a las autoridades rojas” o havien prestat “alguna colaboración o servicio al Movimiento Nacional”.

Segons Fabre, haver estat lerrouxista (pel seu abrandat anticatalanisme) era un bon criteri per aconseguir el carnet, així com haver treballat a “El Correo Catalán” (diari carlí, aleshores), o haver-se passat a la zona feixista durant la guerra i entrat a Catalunya amb les tropes d’ocupació.

(Publicat al setmanari la Directa, el 25 de març del 2009) 

Read Full Post »