Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Balances fiscals’ Category

Els qui hem fet de la feina de triar i ajuntar paraules el nostre ofici de per vida –o, si ho voleu així, l’eina de l’ofici d’informar– sabem què és patir a l’hora d’encertar-les. I com sovint allò que en un temps ens semblava adequat ara ha perdut el sentit o n’ha evolucionat cap a un altre que ja no s’adiu amb precisió a allò que volem dir. I també sabem com n’és d’important la tria de determinades paraules per definir i transmetre un imaginari propi o col·lectiu i, doncs, una visió de la societat i la vida.

Els qui vam escriure durant el franquisme sabem el valor que per nosaltres tenia, per exemple, triar Estat espanyol on d’altres deien Espanya. Un periodista, company meu aleshores i després treballant al diari “El País”, m’ho deia als anys noranta del segle passat: “Encara ara em repugna posar Espanya on abans dèiem Estat espanyol”. Era un signe d’identitat dels qui –independentistes o no; jo llavors no n’era– negàvem a Espanya l’atribut de nació que defensàvem per Catalunya (i, els defensors de la nació sencera, pels Països Catalans).

En parlaré, d’això en concret, un altre dia, si tinc esma de seguir aquesta sèrie d’articles que engego avui en aquest bloc. Perquè ja fa temps que he decidit abandonar el terme Estat espanyol pel més constitucional –en definitiva, oficial– que els mateixos espanyols, amb el suport llavors de la majoria de catalans però no dels bascos, es van donar el 1978, herència reconeguda de la mateixa denominació franquista (Leyes Fundamentales del Reino): Regne d’Espanya. I més coses…

El primer article, però, vull dedicar-lo a una altra evolució en la meva tria lingüística particular: la substitució pràcticament sistemàtica que he decidit fer del terme solidaritat per ajuda mútua. Dos termes usats per l’anarquisme català històric –l’òrgan periodístic de la CNT a Catalunya es deia “Solidaridad Obrera” i el grup de Durruti-García Oliver-Ascaso i altres, “Los solidarios”– que no han tingut però el mateix èxit pel que fa a la implantació i han sofert evolucions semàntiques, al meu parer, molt dispars. Tant com ho ha fet el mateix país i les seves circumstàncies.

¿Per què he deixat de parlar de solidaritat –que no és un concepte exclusiu de l’anarquisme i que va tenir un èxit reconegut en les candidatures de la Solidaritat Catalana a començaments del segle passat– i l’he substituït per ajuda mútua? Fonamentalment, per dues raons:

1) Perquè per als imperialistes espanyols solidaritat ha esdevingut paraula sinònima a espoli fiscal, i l’usen a tort i a dret per embellir un acte de robatori colonial.

2) I, tant o més importat, perquè el terme solidaritat ha anat esdevenint sinònim d’ajuda a canvi de no res o de ben poc (solidaritat amb el tercer món, amb el País Basc, amb el poble maputxe, amb els més desfavorits…). Sense que això vulgui dir que el menystinc aplicat a moviments o partits –Solidaritat per la Independència, solidaritat internacionalista…–, sento com si, en el fons, amagués una manera de dir laica el concepte cristià de caritat.

Aquesta tria meva d’una manera diferent de dir la necessitat que tenim els individus, els sectors socials o la bona gent de les nacions oprimides de col·laborar en la consecució dels nostres objectius l’he anat covant sobretot arran del meu interès per la bona gent basca i la seva lluita per les llibertats. Ja fa temps que crec que, sovint, la bona gent catalana s’ha vist empesa a la solidaritat amb la bona gent basca perquè tocava, i l’ha exercida amb generositat, sense demanar res a canvi. Això, per mi, no és solidaritat sinó una mena de caritat cristiana laica, perquè comporta donar sense esperar rebre cap contrapartida de l’altre, amb l’esperança que els déus ens ho premiaran al cel.

Aquesta concepció de la solidaritat pot semblar molt heroica i despresa d’interessos personals, però és ben poc eficaç a l’hora de la veritat. Per això, considerant devaluat el terme, n’he escollit un altre de llarga trajectòria en el pensament anarquista: ajuda mútua. Remarcant, així, que la col·laboració ha de ser mútua i ha de comportar que cadascú faci la pròpia aportació als objectius comuns en la mesura de les seves possibilitats. Aquesta és, al meu parer, la base de la cooperació. Un concepte que ha d’esdevenir clau, per exemple, per l’èxit de l’esforç comú de la bona gent de la nacions sotmeses a la sobirania espanyola per aconseguir el nostre alliberament col·lectiu.

Seguint aquesta nova dèria meva, m’he trobat llegint qui sembla que va ser el pare de la criatura: el príncep anarquista rus Piotr Kropotkin. I m’ha captivat. He de reconèixer que un dels pecats de la meva formació marxista-leninista de matriu maoista ha estat descuidar la lectura dels clàssics anarquistes –i certament també dels marxistes, que solíem substituir per autèntics catecismes que ens endisaven en el comunisme marxista com en una religió. I deixar-me portar pels tòpics fins i tot quan em vaig interessar més per l’anarquisme. Llegir, doncs, Kropotkin –que en això estic posat– m’ha descobert tot un món. Sobretot en una de les qüestions que sempre m’ha preocupat: com construir una ètica atea sense d’altres referents que el fet de pertànyer a l’espècie humana.

Confesso que encara sóc a les beceroles i, atesos els meus 67 anys que compliré dintre de quinze dies, no puc dir que conegui prou Kropotkin, autor, d’altra banda, d’una riquesa d’interessos que anaven molt més enllà de la ideologia i la lluita social. Puc, doncs, fins i tot trair alguns dels seus conceptes amb una lectura –i, doncs, una explicació– incompleta i precipitada. Pel que n’he llegit, Kropotkin inseria la seva concepció de l’ajuda mútua en la teoria de l’evolució de les espècies. Fervent defensor d’un darwinisme allunyat de l’anomenat darwinisme social de l’època (finals del segle XIX i començaments del XX), llegia Darwin –sobretot el darrer Darwin– des d’una perspectiva més social que individual. I, per això, oposava –o si voleu posava al davant– l’ajuda mútua a la lluita individual per la supervivència com a factor clau de l’evolució.

“En la pràctica de l’ajuda mútua, de la qual en podem seguir petges fins als rudiments més antics de l’evolució –diu, concloent “L’ajuda mútua. Un factor de l’evolució”–, hi trobem l’origen positiu i indubtable de les nostres concepcions morals, ètiques, i podem afirmar que el principal paper en l’evolució ètica de la humanitat va ser exercit  per l’ajuda mútua i no per la lluita mútua. En l’àmplia difusió dels principis d’ajuda mútua, fins i tot en l’època actual, hi veiem també la millor garantia d’una evolució encara més elevada del gènere humà”. (“El apoyo mutuo. Un factor de la evolución”. Ed. Madre Tierra. No sé si n’hi ha edició en català, però no l’he sabut trobar).

(La imatge que acompanya aquest article l’he baixat del web http://dckaleidoscope.wordpress.com/category/art-architecture/art-by-genre/street-art/page/2/ que recull una mostra molt suggerent d’art al carrer).

Read Full Post »

No he viscut directament el moviment dels indignats perquè he estat fora de Barcelona i –tot i que hi era a prop– tampoc no he anat a Lleida, excepte per a una reunió amb gent de “Lleida decideix”. No en tinc, doncs, testimonis directes sinó solament referències d’allò que he vist per televisió, sentit per ràdio o llegit en paper o per internet. De tot plegat, però, el primer que se m’acut és que estem vivint uns temps revolts de notable transcendència. I no només per aquestes protestes, que són símptoma de coses més profundes. He escrit alguna vegada –arran de les consultes sobre la independència, un altre símptoma dels temps revolts que deia– que em preocupa la despolitització de la bona gent, i que fer política –no servir-se de la política– és ara i aquí revolucionari. Les ocupacions del carrer pels indignats són un senyal que ni tot està perdut en aquest sentit ni jo mateix l’encertava massa. I ho demostra sobretot el protagonisme que hi té la gent jove. Fins i tot ho és que alguns indignats no n’arribin a formular els objectius amb claredat. Les revoltes ja ho tene això. Tot arribarà. Fins i tot quan algun d’ells o elles, per televisió, ens diuen que és un moviment apolític no poden ocultar que fan política, i d’altres els rectifiquen: “No és això, fem política però no de partit. Som apartidistes”.

Dit això, com a persona independentista i d’esquerres em preocupa molt com abordar el repte de donar resposta política al moviment dels indignats catalans que protagonitzen al nostre país un moviment iniciat a la capital de l’imperi. Aquesta no és una qüestió banal, i ja comencen a detectar-se les diferènces de perspectiva entre catalans i espanyols. Em fa la impressió que l’independentisme català d’esquerres ha anat a remolc del moviment espanyol. Tot i que un dels manifestos aprovats aquí inclou la reivindicació del reconeixement del dret d’autodeterminació, la sobiranía fiscal i la denúncia de l’espoli econòmic, no hi ha un pronunciament clar sobre la independència com a alternativa efectiva ni una denúncia clara i expressa de l’imperialisme espanyol opressor dels pobles. I això contrasta amb la contundència del vot de més de 800.000 persones que van votar a favor de la independencia a les consultes que van culminar el 10 d’abril a Barcelona. Potser és demanar massa, i ja n’hi ha prou amb la reivindicació del dret a l’autodeterminació, però no deixa d’amoïnar-me la distància que separa la indignació que ocupa els carrers de la que va omplir les urnes a les consultes. Però també és cert que el vot per la independència a les urnes de les consultes ha resultat contradictori amb els resultats electorals a les autonòmiques de la Generalitat de dalt. I preveig també que el moviment dels indignats no tindrà massa repercussió efectiva –potser fins i tot serà ben al contrari– demà a les urnes de les municipals.

Encara hi ha un altre problema que s’ha detectat aquests dies que cal vetllar de ben a prop: la concepció profundament estatalista de les reivindicacions dels indignats de Madrid que pretenen que tot el territori de l’imperi sigui circumscripció electoral única en les eleccions d’abast estatal. Si això fos aixì, amb el subterfugi de la proporcionalitat del vot, la representació dels partits nacionalistes/independentistes a les Corts espanyoles se’n va en orris i també qualsevol pretensió federalista, si és que algú encara hi creu. Esclar que, si aconseguim primer la indepenència, els espanyols ja s’ho faran i nosaltres també. Però, segons tots els símptomes, els indignats de Madrid deuen concebre el Regne d’Espanya –com diu la seva Constitució– una unitat indivisible pels segles dels segles.

AFEGIT: Un cop escrit l’article viatjant amb l’AVE cap a Andalusia –ja a l’hotel, en un poblet prop de la presó de Còrdova on he anat per veure demà la Teresa Toda–, llegeixo astorat el document de treball “Demandes”, un dels aprovats pels indignats a la plaça de Catalunya. Tot i que precisen que es tracta només d’un dels “varis documents de treball que s’estan elaborant col·lectivament”, hi detecto un silenci total sobre la qüestió nacional i l’ampli moviment de desobediència civil que han representat les consultes per la independència de la nació catalana i que, pel que fa al País Basc, demà es veurà amb el vot a la coalició Bildu. Parlo amb una persona que ho ha viscut en directe i em confirma que hi és present aquesta falta de sensibilitat i que la qüestió catalana –fins i tot en l’ús de la llengua– és motiu bé d’ignorància bé de polèmica, tot i els esforços d’alguns –incloent-hi persones destacades del moviment altermundialista– per fer-la present en els debats. Potser és que els dos mons són encara més allunyats del que em pensava i el camí serà més feixuc del que preveia.

Read Full Post »

Com que no tinc un comentari més elaborat a les mesures anunciades pel govern de la monarquia per afrontar la crisi econòmica que la de dir que sempre paguem els mateixos, esadir la bona gent, trio –com he fet altres vegades– aquelles informacions i comentaris d’opinió que em semblen donar pistes per anar més enllà de la meva primera reacció: la d’aquell a qui li toquen la butxaca i és solidari amb els qui els ha tocat el rebre com a ell (aturats, immigrants, jubilats, gent dependent i els seus familiars, vídues i altres pensionistes, usuaris dels serveis públics, treballadors qualificats i sense qualificar, funcionaris…). Per veure si, més enllà d’aquesta primera reacció, hi ha alternatives a allò que els manaies de l’economia europea i mundial –i de l’imperi espanyol i les seves colònies– ens presenten com a inapel·lable.

Vagi aquí una primera entrega:

Vilaweb. Notícia d’avui amb reaccions de diversos sectors.

Vicent Partal. Editorial a Vilaweb d’un que, com jo, diu que no sap economia però té intuïcions que comparteixo.

Yvonne Griley, a Tribuna Catalana. Hi haurà més dones a precari.

Les Nacions Unides fan sonar el xiulet contra la fam al món (Agència Catalana de Notícies). Per si, amb la crisi dels humans que encara mengem, ens n’hem oblidat dels qui lluiten per subsistir, i sovint no se’n surten.

Campanya de la FAO contra la fam.

Josep Ginesta (ERC). Desballestant el benestar. Una raó més per emancipar-nos d’Espanya.

Editorial de Gara. Retallar no serveix, cal un canvi de model.

Isidro Esnaola (economista). A Gara. Ja han arribat els nois del FMI a l’Estat espanyol.

Defensem la terra. Madrid vol que les comunitats autònomes tornin a retallar la despesa per fer els deures europeus d’Espanya. Amb aquest títol general, agrupen dues notñicies significatives: una del diari “Avui” i una altra del web “directe.cat”.

Albert Cortés Montserrat. La situació espanyola ens tornarà a retallar les inversions.

Toni Casas. La metròpoli en caiguda lliure.

Jordi Martí Font. Governar el món per als rics.

El bloc gran del sobiranisme. Atur i espoli entre transversals i carismàtics. Conversa de terrassa de bar amb dos amics.

Rebecca Wilder, responsable de la pàgina web “newseconomics.com”n entrevistada a “diagonalperiodico.com”. “El problema per a l’eurozona és que una moneda ho regula tot”.

IAR noticias, reproduït al web de “Rebelión”. Renéixer de les cendres: el retorn del FMI.

Vicenç Navarro. Allò que no es diu de la crisi.

Un altre dia més. A veure si acumulo més informacions, arguments i reflexions per compartir. (La il·lustració és de Paula Cabildo i l’he baixat de “Pueblos, revista de información y debate”).

Read Full Post »

pinotxo

No sé si algú altre els ha fet i publicat però, com que en un article anterior els reclamava, celebro haver trobat avui per primera vegada uns càlculs fiables sobre com queda el dèficit fiscal de la Catalunya administrada per la Generalitat de dalt –terminologia Barnils– respecte del Regne d’Espanya. Els publicava divendres al seu bloc l’economista Salvador Garcia-Ruiz, i els reprodueix avui el web directe.cat (espero que algú faci també el mateix amb els de les illes i el País Valencià).

Segons Garcia-Ruiz, comptant que les molt optimistes previsions de Govern de la Generalitat de Catalunya resultessin certes, el màxim que es reduiria el dèficit fiscal de la comunitat que administra aquest Govern seria d’un 1,8% l’any 2012, s’agafin els càlculs que es vulgui pel que fa a l’actual dèficit fiscal: tant els que va fer públics el govern autònom de Catalunya com els que va reconèixer el govern espanyol com els de la Fundació Irla d’ERC, i tant aplicant-hi el criteri de flux monetari, el més correcte, com el de flux benefici, que reparteix moltes despeses que es fan a Madrid com si beneficiessin el conjunt dels territoris sotmesos a la sobirania del Regne d’Espanya.

Afegeixo, doncs, l’article de Garcia-Ruiz –que podeu trobar aquí i aquí–, als que ja recomanava en el meu anterior comentari sobre el finançament. I li copio la il·lustració.

Read Full Post »

elena-salgado2

Després d’uns dies de tenir-lo descuidat, torno al bloc amb una miscel·lània de temes, alguns dels quals espero anar desenvolupant més endavant.

Finançament  i espoli fiscal

Ha sigut aquests dies la qüestió dominant als mitjans. Reconec que, tan bon punt Mas i Zapatero van negociar pel seu compte la primera gran ribotada al projecte de reforma de l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005 i, amb dedicació especial, al capítol del finançament, vaig deixar d’interessar-m’hi. Després han vingut mesos i mesos de marejar la perdiu, d’una tabarra insuportable fins i tot per als més recalcitrans en això d’interessar-nos per la política. Finalment, l’apoteosi d’uns i altres, amb la nova fórmula de finançament autonòmic (és a dir, d’espoli fiscal), com si els catalans administrats per la Generalitat de dalt haguéssim guanyat la guerra quan només hem fet que perdre una altra batalla.

Una primera constatació: tot el temps esmerçat en aquesta llarguíssima escaramussa, perduda d’entrada perquè les regles les marca l’imperi, per molt que alguns es resisteixin a reconèixer-ho, és un temps malaguanyat que hauríem pogut aprofitar en la feina de construir i consolidar una estratègia nacional de futur. De cara a la independència, no perquè l’arbre de la ideologia ens tapi el bosc de la crua realitat, sinó, ben al contrari, perquè l’arbre del realisme a curt termini no ens tapi la visió del bosc per on hem de començar a avançar com més aviat millor. Certament que no en sabem els camins que sovint haurem de triar a les palpentes. Però sí que sabem ja una cosa certa: que la via autonomista i constitucional espanyola és un camí sense sortida perquè ja l’hem recorregut una i altra vegada, si et plau per força,.

Els pedaços, com la reforma del finançament que ara se’ns ven com si fos una gran victòria, poden servir per anar fent, per anar tapant forats sense poder aturar la gran via d’aigua de l’espoli fiscal que ens enfonsa sense remei. Fins i tot val la pena dedicar-hi un temps –no massa, no fos cas que acabéssim marejats i amb el rumb definitivament perdut– a analitzar-la, per saber de quin mal se’ns vol fer morir una vegada més. I per tornar a comprovar fins quin punt el gran mal de la política catalana, empeltada en l’espanyola –l’obscurantisme i la falta d’ambicions de futur per al país– ens manté envescats en les trampes de sempre. I hi ha qui encara pretén que en donem les gràcies als qui ens les han parat.

Després de tot el que n’he escoltat i llegit aquests dies, aclaparat per xifres i conceptes dels quals el millor que es pot dir és que són confusos i objecte de mútiples i contradictòries interpretacions –com ho eren, pel que ara s’ha confirmat, els textos estatutaris pactats per Mas i Zapatero, i refrendats, després de més i més ribotades dels diputats espanyols, en referèndum pels catalans i catalanes administrats per la Generalitat de dalt–, recomano aquests enllaços que m’han ofert alguna llum entre tanta boira plana i persistent que s’ha escampat pel nostre país amb l’inestimable ajut de la majoria dels mitjans de comunicació:

–Vilaweb ha fet un bon seguiment de la qüestió, amb una sèrie d’entrevistes a gent que hi té una posició crítica, i que podeu trobar a VilawebTV. http://www.vilaweb.tv/?seccio=canals&canal=69

–La degana de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona, Elisenda Paluzie, que crec que encara és membre del corrent Esquerra Independentista a ERC, en fa un seguiment al seu bloc, El llegeixo amb molt d’interès per la seva solidesa acadèmica i, alhora, pel seu compromís amb el país. Em va servir i satisfer especialment el seu l’article  http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/139450 i l’entrevista que li van fer a VilawevTV. Caldrà posar el seu bloc entre els preferits, perquè ens n’anuncia una anàlisi més a fons.

–El periodista Antonio Galeote ha dit coses força interessants i contundents al respecte en les seves col·laboracions a l’e-notícies.cat

Sentit i llegit tot plegat, a mi em queda un dubte decisiu per al qual, ara com ara, no he trobat resposta concreta (potser és que ningú no la té encara): ¿com queden les virolles de l’espoli fiscal, després d’aquest exercici d’enginyeria econòmica que és el nou pacte del finançament? Estic segur que el conseller Antoni Castells, expert en la qüestió, en deu tenir alguna idea. Seria bo que, ara o quan –per mor de les exigències del guió– hagi de deixar el càrrec, ens en doni els seus números.

Aquesta, per mi, segueix essent la clau: quant ens costa als catalans seguir sotmesos a la sobirania del Regne d’Espanya. Ja sé que no és només qüestió de calers –que també–, sinó de tenir el dret a governar-nos sense dependre de ningú altre que de nosaltres mateixos. Però diners són diners, i l’espoli econòmic és un dels denominadors comuns de qualsevol colonialisme. Potser per això, ara se’n parla tan poc.

Estrasburg, contra l’esquerra abertzale

Ja en vaig parlar quan vaig tenir la primera notícia de les sentències sobre Herri Batasuna i Batasuna, Herritarren Zerrenda i AuB i plataformes. Després, he intentat malgirbar un article que se’m resisteix. Aquí en teniu algunes idees que espero acabar de relligar aviat:

–Contra la Llei de Partits malgrat el Tribunal d’Estrasburg. Una llei radicalment antidemocràtica.

–La sentència ha decebut els qui esperàvem una resolució més equitativa, que contribuís a la pau.

–La llei de partits posa tots els ous en un mateix cistell: la via militar. Contradiu, entre d’altres, la sentència a favor dels kurds.

–Renuncia a resoldre un conflicte nacional, precisament perquè és nacional. El Tribunal no ha estat capaç de posar els drets inividuals i col·lectius per sobre dels drets dels Estats.

–El Tribunal d’Estrasburg no només dóna suport al Govern del Regne d’Espanya en la il·legalització de l’esquerra abertzale sinó que –avalant l’exclusió política d’aquesta– ratifica les tupinades electorals que han permès canviar la correlació de forces al Parlament de Gasteiz i al d’Iruñea, així com a totes les institucions regulades pel dret a elegir i ser elegits al País Basc, al Regne d’Espanya, i fins i tot a la Unió Europea. Sembla que al Tribunal no li interessen gens ni mica els bascos, el poble basc (o els “ciutadans bascos”, com li agrada dir al lehendakari Patxi López, que va evitar l’expressió “poble basc” en prendre possessió).

–És una sentència contra la realitat. Certament la realitat són les morts per ETA, els atemptats contra els electes socialistes i populars… la lògica militar. Però també els més de vuit-cents empresonats, els exiliats, els torturats i assassinats de l’esquerra abertzale, mostra de l’arrel política del conflicte armat.

–Pel que sembla, el Tribunal d’Estrasburg aposta pel manteniment de la mateixa lògica militar per resoldre aquest conflicte d’arrel política. I, a més a més, estronca precisament la via política per resoldre’l, només preocupat per salvaguardar la legalitat vigent al Regne d’Espanya.

–És una sentència a favor del govern recolzat en els partits imperialistes espanyols al País Basc, que –com es va veient tant amb el pacte PSE-PP, com amb l’obra de govern del PSE– té com a primer i obsessiu objectiu enderrocar tot el poc que va fer el nacionalisme basc, fins i tot quan governava amb els socialistes, a la comunitat autònoma d’Esukadi. I també evitar que el nacionalisme basc avanci i es consolidi a Navarra.

Projecte de Llei de llengües a l’Aragó

Finalment el PSOE d’Aragó, governant a la comunitat autònoma juntament amb el Partido Aragonés Regionalista (PAR), ha presentat el seu projecte de Llei de llengües a les Corts aragoneses. Aquí podeu descarregar-vos el text complet. Res d’oficialitat ni per al català ni per a l’aragonès: només l’espanyol seguirà sent llengua oficial a l’Aragó, si el projecte prospera. Tot i això, el soci del PSOE al govern d’Aragó, el PAR, ja l’ha rebutjat: no vol ni sentir a parlar que el català i l’aragonès siguin ni tan sols considerades com a “llengües pròpies” de l’Aragó, segons diu el seu portaveu a les Corts Aragoneses, Javier Allué, en aquesta entrevista.

Projecte de Llei de l’Aran

A diferència del que fan els imperialistes espanyols amb el català a l’Aragó, l’Estatut de Catalunya a l’article 6.5, reconeix l’occità com a llengua oficial a Catalunya. “La llengua occitana, denominada aranès a l’Aran –diu l’Estatut–, és la llengua pròpia d’aquest territori i és oficial a Catalunya, d’acord amb el que estableixen aquest Estatut i les lleis de normalització lingüística”. L’occità és, doncs, llengua oficial a la Vall d’Aran, l’unic territori europeu on se li reconeix l’oficialitat. El projecte de llei de règim especial de l’Aran, presentat el passat 13 de juny a la conselleria de Governació de la Generalitat de Catalunya per acord unànime dels tres partits aranesos, en concreta alguns aspectes. Aquí podeu trobar un resum del projecte de Llei, no solament interessant pel que fa a la qüestió lingüística sinó també per com es concreten les aspiracions nacionals de l’Aran.


Read Full Post »

dibuix1

Tot i que no hi serè, per diverses raons personals, entre les quals no descarto la mandra a viatjar, la iniciativa dels Deu Mil catalans a Brussel·les per reivindicar, dissabte vinent 7 de març, el dret a l’autodeterminació i a tenir un Estat propi em sembla extrarodinària. Sobretot perquè demostra  com la iniciativa de la societat civil,també participant en el seu origen persones relacionades amb partits polítics que són al Govern o a l’oposició, pot contribuir a trencar el marasme en què està immersa la política catalana que segueix fil per randa la via estatutària, que no porta enlloc. Només m’hi falta una estratègia més ambiciosa pel que fa al territori nacional sencer –el conjunt dels Països Catalans–, però tot arribarà. Com que no veig tampoc que ningú en tingui cap de prou arrelada ni creïble –o, si més no, la ignoro, com no siguin proclamacions retòriques i fins ara testimonials–, ni sé com arribar-hi, ja m’està bé ara com ara.

 

Mentre els partits del Govern i l’oposició al Parlament de Catalunya segueixen pendents del que el Regne d’Espanya atorgui graciosament a la colònia, i alguns fins i tot esperen que de la topinada al País Basc en puguin treure alguns rèdits més aviat magres per al finançament de la Generalitat de dalt, d’altra gent més decidida i pragmàtica impulsa iniciatives com aquesta que va al moll de l’os del problema: sense Estat propi, sense capacitat de decisió lliure, no ni ha finançament ni Estatut que valguin. Com que hem arribat a la fi del carrer, el que s’imposa ara és fer–ho palès i agrupar forces des de baix per aconseguir donar un tomb a la situació acutal. Moltes de les iniciatives, més o menys reeixides, que han anat sorgint a l’entorn de l’esgotador i estèril debat del nou Estatut ho han posat en evidència, amb més o menys èmfasi. I, ara, els organitzados de la concentració de dissabte a Brussel·les diuen que això no quedarà aquí, i promouen una Iniciativa Legislativa Popular de convocatòria del referèndum d’autodeterminació. Una utilització de la legalitat fins al màxim, que arribarà on arribi, però que pot contribuir a fer cada vegada més gran el moviment popular a l’entorn d’una reivindicació inajornable. I que –amb l’ajut inapreciable de la gasiveria imperial del Govern de la monarquia, decidit a mantenir al màxim l’espoli de la colònia– posarà a la llum les contradiccions dels qui, al Govern de Catalunya o a l’oposició, parlen de defensar l’interès de la nació però no gosen enfrontar-se a l’arrel del problema.

Ara només cal que les diverses iniciatives que hi ha en aquesta línia sumin forces, i es deixin de picabaralles inútils, per tirar endavant un moviment unitari ben arrelat i amb capacitat d’engrescar la gent. Perquè raons per l’autodeterminació i la independència no en falten, i cada vegada són més evidents. L’actual crisi econòmica no fa sinó reforçar-les, quan l’imperi espanyol ens nega el dret a administrar amb llibertat els nostres recursos.

Read Full Post »

680692.jpg 

 

Sé que això del vot és personal i intransferible i també que hi ha, de cara a les eleccions de diumenge vinent, moltes crides a votar en blanc (Pasqual MaragallHeribert Barrera…) i a abstenir-se (les CUP...). Jo mateix em vaig abstenir durant força temps, excepte a les europees, que votava els abertzales d’esquerra quan es podien presentar. Després, no recordo ben bé ja quan va ser, vaig optar per donar el meu vot a Esquerra Republicana de Catalunya amb no massa convicció, excepte a les autonòmiques del 2003 i les passades generals del 2004, en què vaig afegir-me a l’eufòria del canvi. En aquests dos darrers casos, ho vaig fer amb un cert entusiasme, sobretot a les generals, per premiar a Carod la seva contribució a la pacificació del País Basc amb la seva reunió amb ETA.

 

Com que mai no m’ha agradat amagar les meves preferències polítiques, excepte quan era estrictament necessari per mor de la clandestinitat, i d’això ja fa molt de temps almenys a la nostra reserva índia (a la bascona, la clandestinitat de l’independentisme d’esquerres cada vegada es fa més obligada si no volen anar tots a la garjola de la mà del jutge Garzón), vull raonar per què, aquesta vegada també, votaré Esquerra Republicana de Catalunya. Tot remarcant això de Republicana, que voldria que no hagués desaparegut mai de la seva imatge corporativa encara que els ho hagin dit els dictadors del disseny –o d’altres cabòries més o menys ben intencionades– de torn. I ho faré amb una pinça al meu nas polític tan grossa com l’estàtua de la llibertat que hi ha a la Biblioteca Arús o la de la República, recuperada però desplaçada per l’Ajuntament de Barcelona a la plaça de Llucmajor, a Nou Barris, en humiliant servilisme cap als borbons.

 

1) Votaré Esquerra Republicana de Catalunya, perquè no vull que els nacionalistes espanyols se’n puguin riure de la consciència independentista dels catalans la nit de la jornada electoral a causa d’una esfondrada dels únics que es proclamen sense embuts independentistes catalans a les Corts espanyoles. No vull que l‘increment electoral de l’independentisme que hem viscut en les anteriors eleccions autonòmiques, legislatives i municipals esdevingui flor d’un dia als ulls dels nacionalistes espanyols.

 

2) Votaré Esquerra Republicana de Catalunya, perquè els vots que aconsegueixin les seves candidatures donaran de fet, encara que això no coincideixi amb l’estratègia dels qui propugnen l’abstenció o el vot en blanc, la mesura real del pes de la consciència independentista en el territori català sota administració de la Generalitat principatina.

 

3) Votaré Esquerra Republicana de Catalunya, perquè no vull que cap dels dos partits nacionalistes espanyols que monopolitzen la baralla electoral se’n surti amb la seva, això és, aconseguint la majoria absoluta –un o l’altre– i tenint les mans lliures per marginar per molt de temps el nacionalisme català, basc i gallec del mapa electoral i políític del Regne d’Espanya. No vull que tornin els nacionalistes neofeixistes espanyols del PP, però tampoc vull que vingui un xèrif nacionalista espanyol del PSOE a salvar-nos-en –que torna la banda dels germans Dalton!– com si catalans, bascos i gallecs fóssim menors d’edat política.

 

4) Votaré Esquerra Republicana de Catalunya, perquè segueixo confiant que faran costat als nacionalistes bascos i gallecs en la lluita comuna per les llibertats nacionals, amb la vista posada en la consecució de la independència dels pobles sotmesos al Regne d’Espanya. I que defensaran, sense defallir, la fi de l’estat d’excepció que l’imperi espanyol ha imposat en la reserva dels bascons.

 

¿Què m’agradaria que fessin els diputats d’Esquerra Republicana des dels escons que aconsegueixin el 9 de març? Entre moltes d’altres coses:

 

1) Que només donin suport a la investidura de Rodríguez Zapatero –cas que aquest necessiti els seus vots– si aquests li són estrictament imprescindibles. I condicionant-los a l’acompliment de compromisos concrets i ambiciosos des del punt de vista nacional i social. El primer dels quals, en la línia del que proposa Eusko Alkartasuna, socis bascos d’ERC, el reconeixement del dret d’autodeterminació. El segon, la derogació de la llei de partits, l’alliberament immediat dels dirigents de Batasuna i dels empresonats sense acusacions d’activitats armades, i l’oferta d’una nova negociació de pau a partir del que es va parlar durant l’anterior treva, així com l’aproximació al seu país dels presos bascos que quedin a les presons espanyoles. El tercer, la publicació de les balances fiscals i el compliment íntegre de l’Estatut aprovat en referèndum pel poble de Catalunya, com a primer pas cap a l’exercici del dret a l’autodeterminació.

 

2) Que denunciïn i combatin sense defallir la lacra de la tortura en els centres de detenció del Regne d’Espanya, així com la progressiva retallada de llibertats imposada pels governs espanyols sota l’empara de la pretesa lluita antiterrorista.

 

3) Que defensin noves vies de legalització dels immigrants sense papers i s’oposin a les mesures discriminatòries que pateixen tant els que tenen papers com els que no. I, per tant, que plantegin mesures efectives perquè tota persona major d’edat política que viu i intenta treballar al Regne d’Espanya tingui reconeguts tots els drets polítics, inclosos els d’elegir i ser elegit.

 

4) Que denunciïn i defensin mesures per acabar amb la discriminació que patim, sotmesos a la sobirania del Regne d’Espanya, els qui no parlem la llengua de l’imperi, en tots i en cadascun dels àmbits en què es dóna aquesta dsiscriminació.

 

5) Que recerquin l’aliança amb tots els partits polítics catalans, i amb tots els seus electes, per aconseguir avançar en el reconeixement i l’articulació de l’exercici del dret de decidir, digui’s o no dret d’autodeterminació, com a via democràtica per aconseguir la independència de Catalunya, el País Valencià i les illes. I, amb aquesta finalitat, reforçar els llaços entre els diversos partits i coalicions nacionalistes no espanyoles –ni franceses– dels Països Catalans.

 

6) Que siguin portaveu dels moviments sobiranistes i pel dret a decidir que van creixent als Països Catalans, i amb especial incidència en els territoris sota administració de la Generalitat de Catalunya.

 

7) Potenciar les propostes polítiques que reforcin l’Estat de benestar, i afavoreixin els sectors amb menys poder adquisitiu i amb més problemes socials dels Països Catalans, i en defensa del medi ambient, sense immiscir-se en les competències autonòmiques.

 

És amb aquesta esperança –el darrer que es perd, diuen– que votaré una altra vegada Esquerra Republicana de Catalunya al Congrés espanyol dels diputats. Perquè ben aviat als catalans no ens calgui prendre decisions com aquesta, havent recuperat la nostra sobirania nacional sense dependre d’altri que de nosaltres mateixos.

 

Humbert Roma, periodista

Publicat a Tribuna Catalana el 3 de març del 2008 

Read Full Post »

Older Posts »