Crisi política, econòmica i personal

Reprenc aquests apunts de dietari darrerament tan inconstants just quan sembla que repunto d’una mala passada que m’ha fet la deessa psique, l’ajut de la qual  ens és tan necessari als humans per sobreviure amb una certa alegria en un ambient sovint eriçat d’hostilitats no volgudes per la majoria de la bona gent que compon la nostra espècie. Per motius diversos i polièdrics que estem escatint amb els excel·lents professionals que m’ajuden –encara ara sota l’empara de la societat del benestar, tan afeblida pels malvats que ens governen– i el suport dels fàrmacs que em recepten –a un euro la recepta des de fa un parell de mesos, i el percentatge corresponent de copagament que vaig acumulant mentre els malvats no decideixen com fer-s’ho finalment pèrquè els bons farmacèutics de barri esdevinguin d’administradors de medicaments i veritables consellers de salut pública –i, doncs, servidors i amics– en recaptadors d’impostos per als altres: esadir, per als  bancs i l’Estat que és al servei d’aquests bancs. Convertits aquests farmacèutics, ai, per decret en els qui han de donar la cara pels malvats que s’amaguen en lleis, decrets, reglaments i altres galindaines per rebre’n els calers mentre el farmacèutic amic de la bona gent del barri potser acabi amb la cara trencada per qualsevol brètol que el consideri enemic.

Durant aquest temps –de depressió en depressió– he viscut el procés de constitució de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), durant el qual se’m va declarar la primera crisi d’angoixa, paralitzat davant l’opció de seguir amb un projecte respecte al qual cada vegada em sentia més distanciat o deixar-ho córrer. Finalment, vaig optar per la segona possibilitat, i els lectors d’aquest bloc n’han tingut alguna constància en diversos articles que hi he anat publicant, algun dels quals força maldestre com ja he reconegut públicament. Acabat el primer episodi, i quan em preparava per tornar a veure a finals d’abril (el diumenge 29) la companya periodista i presa política basca Teresa Toda engarjolada a Còrdova/Andalusia, un any després d’haver-la vist per darrera vegada, l’angoixa em va paralitzar del tot. El motiu aparent: la crisi econòmica i els efectes que pot arribar a tenir en l’economia pròpia, familiar i dels qui més estimo, amics propers inclosos. De fet, segons hem anat esbrinant amb els professionals que m’han atès, en realitat la causa de l’angoixa profunda era por pel meu propi futur personal.

Coincidències: el viatge a Còrdova el cap de setmana del 28-29 d’abril i els canvis que m’havien explicat en la mecànica imposada al règim de visites (fitxatge electrònic dels visitants, modificacions en el sistema de control…). Fins tal punt que la Teresa, el 29 d’abril, a l’altra banda del vidre i amb interfon interposat, ho va detectar fins arribar a dir al company de Donòstia que coordina el calendari de visites que, si jo no em trobava bé, no hi insistís de cara a la propera visita prevista per un mes i mig després. Hi anava tan tocat que vaig ser incapaç d’explicar-li, a la Teresa –sempre atenta i preocupada per la situació social i política als Països Catalans–, per què m’havia distanciat de l’ANC com li ho havia anunciat per carta feia poc. L’excusa meva per no parlar-ne va ser que ens enregistraven la conversa i no era prudent abordar-ho amb tota llibertat com hauríem fet a l’entorn d’un cafè a Donòstia si ella fos en llibertat com ha de ser.

A la nit, retornat a Alcoletge (Segrià) i després a Barcelona, em vaig adonar de la bestiesa que havia fet, tenint en compte tot el que he anat escrivint sobre el procés de constitució de l’ANC, tant al meu bloc com per correus electrònics àmpliament difosos. Aquella mateixa nit li vaig escriure una carta resumint els meus arguments que finalment no li vaig enviar, perquè vaig preferir deixar-ho pendent de la propera visita prevista per al 10 de juny.

La principal lliçó que en vaig aprendre, i que la mateixa Teresa em va ensenyar amb la seva pròpia actitud, és que la visita a la presó l’he de portar ben preparada. Quaranta són massa pocs minuts si hi volem encabir tot allò que un i altra hi podem aportar, a la conversa. És el que vaig fer a la següent visita. La Teresa, nascuda a Sao Paulo (Brasil), ara basca i molt viatjada com a filla de diplomàtic, de profundes arrels catalanes (besnéta, com ja he explicat prou vegades, del prohom de la Renaixença Eduard Toda), està molt interessada per la política, la llengua, la cultura i els moviments socials catalans, i va viure i treballar a Barcelona als anys vuitanta del segle passat. En resum, el que li vaig explicar en la següent visita, amb apunts precisos previs, sobre la meva desafecció respecte de l’Assemblea Nacional Catalana, ho he detallat també en aquest bloc. Però al llarg de la preparació d’aquella conversa del 10 de juny amb la Teresa, vaig anar autodesvelant-me també a mi mateix quin era de fet el fons profund del meu desacord: arrelava en el meu rebuig radical de la filosofia que impregna el full de ruta aprovat per l’assemblea constituent de l’ANC del 10 de març passat, segons la meva lectura personal. Tot ell farcit –tal com el llegeixo– d’un enfilall de consideracions polítiques fonamentades en una fal·làcia: que els dirigents del  bipartit que ara administra la Generalitat de dalt un dia d’aquests veuran la llum, cauran del cavall de servidors fidels de l’imperi espanyol i s’adheriran a la causa de la independència nacional.

Llegiu, sisplau, amb deteniment, el full de ruta aprovat a l’assemblea constituent i traieu-ne les vostres pròpies conseqüències. Les meves són aquestes: el full de ruta de l’ANC –estratègia i tàctica, en el vell llenguatge polític– parteix de la base –com fan alguns destacats dirigents d’ERC i han reiterat alguns pares fundadors de la mateixa ANC– que a CiU hi ha un sector sobiranista que podem guanyar per la causa de la independència nacional, i que aquesta és la gran odissea que hem d’abordar un dia sí i l’altre també la bona gent catalana en el camí per arribar a Ítaca (en paraules de suposats sobiranistes de CDC: algun d’ells, presumpte mangui investigat per delictes econòmics, i d’altres, especialistes en porra i pilotes de goma contra la bona gent catalana que defensa el benestar de la majoria enfront dels interessos dels col·leguis manguis dels manguis del bipartit).

I, entre d’altres decisions que són una veritable afrenta per a la bona gent catalana que pateix les retallades de l’Estat del benestar i els pocs drets socials aconseguits amb tanta lluita i esforç col·lectius durant tants d’anys, la mateixa ANC –mitjançant l’Associació de municipis per la independència (AMI)– atorga lloc decisiu en aquest procés, del qual l’AMI és peça clau segons el mateix full de ruta de l’ANC, a un personatge tan impresentable com és l’alcalde de Vic, l’oportunista i racista Josep Maria Vila d’Abadal.

Contra el que pensa algun bon amic meu de l’ANC, aquesta presidència, tan lleugerament atorgada a Josep Maria Vila d’Abadal i mantinguda encara ara pels seus companys i companyes alcaldes de l’AMI, no és anecdòtica ni casual. I lliga –sigui per coincidència no prevista sigui per tàctica entertolligada dels seus propulsors, amb la creació, al si de l’ANC, de la sectorial “cristians per la independència”, amb unes bases fundacionals que ens releguen a la categoria de catalans de segona als qui no creiem en els mites i els dogmes del nacionalcatolicisme català ni professem veneració al seu déu (o déus: mai no he aconseguit saber si n’eren un o tres en un de sol, tortura teològica que em va perseguir durant els meus anys de missaire i seminarista d’aital religió).

D’altres bons amics i amigues de l’ANC ni tan sols saben de l’existència d’aquesta sectorial i la seva declaració fundacional –i sospito que tampoc no s’han llegit a fons el full de ruta que ells mateixos van aprovar en el decurs del procés constituent de l’ANC– i esclar en desconeixen els principis. Farien bé de corregir aquesta mandra lectora que, per desgràcia, és característica de la vida política del nostre país (Països Catalans), perquè participar en una organització política, en aquest cas l’ANC, no vol dir només passejar-se per tota la geografia nostrada amb la bandera estelada –i ai, ara fins i tot amb unes banderes amb la creu de Sant Jordi que em fan més por que goig– sinó saber per què es fa i sota quines premisses i al servei de qui o de què està el moviment a què ens hàgim adherit amb més o menys entusiasme. Ës allò del seny i la rauxa –o el iin i el iang– aplicat a la vida política de la pòpia societat nacional: sortir al carrer, pagar quotes, embolcallar-nos en banderes honorables (o no tant) està bé, cal i és just i necessari, però no n’hi ha –ni molt menys– prou. Cal llegir-se allò que fonamenta el moviment i la mobilització, què en pensen –i en diuen– els qui en són l’aparador i a qui hem encomanat la representació, i quina relació té –o alguns volen que tingui– amb el context de la política catalana del dia a dia.

El debat sobre si a la manifestació prevista per l’Onze de setembre vinent, que tanta bona gent catalana està organitzant i impulsant amb tant d’entusiasme a molts racons de la Catalunya estricta, cal reclamar la collonada del pacte fiscal –i, doncs,  l’acompliment de l’estratègia dels manguis del bipartit que administren la Generalitat de dalt en contra de la bona gent catalana– o la independència s’insereix precisament en aquesta ambigüitat que pateix la mateixa ANC. Una ambigüitat que té les seves arrels en el full de ruta aprovat en el procés constituent de la mateixa ANC. Encara recordo el tens debat que hi va haver a l’assemblea d’Horta-Guinardó, a Barcelona, al respecte, quan –encara a les beceroles del procés de constitució de l’ANC, just després del congrés a la búlgara que va ser la Conferència per l’Estat propi que vam fer a Montjuïc, a Barcelona, el 30 d’abril del 2011– algú de nosaltres va descobrir que la proposta de full de ruta donava voltes i més voltes a la qüestió del pacte fiscal. No sé quin va ser el futur de l’acord de la nostra assemblea de districte, filat en un treball de debat afinat i col·lectiu apostant per majoria àmplia contra el pacte fiscal i a favor de la independència amb tots els ets i uts, que en Lluís Vila –llavors coordinador de l’assemblea a Horta-Guinardó i ara membre del Secretariat de l’ANC– va cuidar de fer arribar al secretariat nacional que aleshores tenia encomanada la preparació de l’assemblea constituent de l’ANC. Em temo que va anar a parar –com tantes d’altres aportacions de la bona gent que participava llavors en el procés des de les assemblees de base– a una immensa paperera habilitada a aquest efecte per alguns dels qui llavors controlaven el procés.

Read Full Post »

Parlant de periodisme incòmode al vermut-tertúlia del Casal Panxampla, a Tortosa

Ahir dissabte va ser per mi una jornada particular: vaig anar, en representació del Grup de Periodistes Ramon Barnils, a Tortosa (Baix Ebre). Ens hi havien convidat des del Casal Popular Panxampla per participar en una nova fórmula de conversa a moltes bandes que han inaugurat fa tres mesos: el vermut-tertúlia. En aquest cas, per parlar sobre la crisi del periodisme i el dret a la informació, amb especial referència al periodisme arrelat al territori.

Va ser una fructuosa trobada de periodistes vells –l’Amparo Moreno Sardà, catedràtica emèrita a la UAB i presidenta del Col·legi de Periodistes a les Terres de l’Ebre, a qui retrobava després de molt de temps de no veure’ns, i jo mateix–; joves –entre ells, la Roser Royo, a l’atur des que “El Punt/Avui” va aprimar la plantilla ebrenca dels vuit professionals que havia arribat a tenir a l’única persona que ara hi treballa, i des de casa, com ella mateixa va explicar, i l’Oriol Gracià –ara a la revista “Sàpiens”, que era qui coordinava el debat–, i gent dels moviments socials i del país, sobretot de la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE), com l’incombustible Manolo Tomàs, que no hi podia faltar.

De la primera sensació de catàstrofe a què ens podien induir les xifres i les experiències personals –tancament de mitjans; reducció i precarització de pantilles, feina i sous, amb la repercussió que això té en la invisibilització del territori i les seves gents en els mitjans–, en va emergir una alenada d’aire fresc que em va reviscolar –i espero que també a tots els participants– per molts de dies. Dues companyes periodistes ens van explicar com estan aconseguint reeixir amb la seva experiència a internet i el seu portal cultural “Surt de casa”; la gent de la Plataforma en Defensa de l’Ebre va detallar la seva nova estratègia de comunicació, amb una potent base d’adreces –milers i ben catalogades,en funció dels interessos dels receptors i els propis: en dono fe de l’activitat al twitter on rebo informació seva sistemàtica i sempre interessant–; l’Amparo, a banda les seves reflexions compartides per mi sobre la pèrdua del “qui” en les informacions dels mitjans autoanomenats “de referència” –la deshumanització, que en diu ella i que es reflecteix de forma descarada als titulars– que dilueixen les persones i les responsabilitats, els protagonistes de la notícia que en dèiem abans, en ens abstractes –com ara “els mercats”, “els agents socials”…– en lloc de parlar de l’Emilio Botín i d’altres lladregots d’alta volada que prenen decisions que afecten a la bona gent, va parlar també dels seus treballs a la UAB. Una feina apassionant de posar en forma de mapa, sobre el territori, la realitat informativa del país, que fan al Laboratori de comunicació pública.

Per la meva banda, havia preparat uns apunts dels quals només en vaig usar la primera frase, treta del títol d’un debat que el Grup Barnils va organitzar a Girona el desembre del 2007: “Periodisme reverencial versus periodisme incòmode”. Després, arran d’una intervenció d’algú que crec que té relació amb la PDE i que va parlar de l’experiència que s’està vivint als Estats Units d’Amèrica, de recapta de mecenatge per a reportatges concrets, amb recollida de diners mitjançant internet, vaig explicar l’esplèndida experiència que estem vivint amb la nostra segona edició de l’Anuari de silencis mediàtics (corresponents a l’any 2011 i que preparem per treure el maig vinent des de mèdia.cat). Una experiència que em fa confiar una altra vegada, i molt, tant en la professió i els seus professionals com en el país i la nostra bona gent. No ho he explicat en aquest bloc, però, gràcies al micromecenatge a través d’internet hem aconseguit duplicar el pressupost que teníem previst de recapta de diners de particulars. de 3.200 euros inicials als 6.350 amb què l’hem saldat, acomplerts els quaranta dies de termini que ens havíem donat. Amb aportacions de 264 mecenes, amb un esglaonat que va des dels cinc euros fins als quatre-cents, segons les “recompenses” a què donen dret.

Quan vaig començar a llegir els temes silenciats el 2011 que havíem recollit al primer Anuari, ja publicat, creia que amb els primers exemples n’hi hauria prou i temia fer-me pesat. La gent en volia saber més i em van fer llegir la totalitat de la llista del dotze temes seleccionats llavors (enguany en seran quinze, gràcies a la generositat dels mecenes). El país, la nostra bona gent catalana, és viu i vol un periodisme crític, incòmode i proper a la ciutadania. I a cada cantonada –barris, pobles, grups socials…– hi ha gent extraordinària, com el Josep Maria Sabaté i Ibáñez, ànima de la trobada, amb qui la vam cloure tot dinant, ell –jove–, una parella de jubilats, vells militants del PORE a Nou Barris de Barcelona ara afincats a les Terres de l’Ebre, i jo mateix. jubilat també i vell militant del PTE.

O com els joves companys periodistes Roger Palà i Sergi Picazo i la companya Laia Soldevila, que estan tirant endavant amb dedicació, il·lusió i professionalitat l’Anuari d’enguany. O el Joan Canela que, de València estant, manté el dia a dia de mèdia.cat, l’observatori crític dels mitjans, amb tanta dignitat, al servei de la nació sencera i la seva bona gent. Tinc una prfunda convicció que és aquesta joventut la que salvarà al país i la seva bona gent de la desfeta a què ens pretenen abocar els polítics del bipartit que administra la Generalitat de dalt en contra de la gent i a favor de l’imperi i els interessos dels poders econòmics i de dominació, que s’embolcallen amb vergonyant hipocresia, això sí, amb la bandera catalana (i estelada si pot ser…).

(Recomano també, amb entusiasme, el bloc d’una altra companya ebrenca, la Maite Ruiz, i en concret aquest article seu sobre la crisi del periodisme en els territoris catalans on l’Ebre s’aboca al mar)

Read Full Post »

La bona gent musulmana (i cristiana), connacionals nostres (dues anècdotes significatives)

Ahir al vespre, a Barcelona. Sortíem del metro de Paral·lel (entrada d’El Molino) la meva dona Matilde, portant la nostra néta Zaïra –tres anys i mig– a coll, i jo, devia ser a les 9 de la nit (just fer-se fosc). De sobte, una dona que teníem al davant, relativament jove i amb vel musulmà, ofereix a la Zaïra una bossa de menjuca que ella, reservada i vergonyosa, rebutja. Nosaltres li diem a la dona connacional musulmana nostra que, a la nena, no li cal, que ja arribem a casa del seus pares i ja soparà. La dona insisteix i li dóna tota la bossa, dient que a ella ja n’hi queden dues més.

Mentre la Zaïra, la nostra néta –filla d’americana de Califòrnia i català de Barcelona, rínxols d’or m’agrada dir-li, per com n’és de rossa– s’empassa afamada el menjar que li ha donat –ajuda mútua– la dona musulmana, deduïm que aquella senyora li ha vist la carona de cansada i afamada i, sense dubtar si es tractava d’una judeocristiana occidental amb arrels als potser odiats, amb raó, EUA, senzillament  ha decidit ajudar-nos i que pugui menjar una mica mentre espera l’hora de sopar. Així, especulo jo ara, la dona ha complert un dels principis fonamentals de la seva cultura i religió: la pràctica de la “zakat” (l’almoina, una cosa així, per entendre’ns, com la bona obra diària dels minyons escoltes fundats pel militar colonialista britànic sir Robert Baden-Powell).

I ho lligo amb una segona anècdota: una hora abans, sortint de casa nostra, al Parc de la Vall d’Hebron, hem ensopegat amb una veïna que fa unes setmanes va fer un vestit per la Zaïra sense que li demanéssim. És d’origen gallec, de la nostra edat, i ha viscut carregada –i envoltada– de fills. És catòlica practicant –o si més no jo la tinc per tal– i estima la gent i sobretot els cadells de l’espècie humana, la canalla. Un dia ens deia que no podia entendre que a algú no li agradessin els nens o el molestessin. Em fa l’efecte que també ella, pel que la conec –el seu any de presidenta de l’escala va ser d’una dedicació que alguns li van criticar i pocs li vam reonèixer– també practica l’ajuda mútua com qui no fa res (caritat cristiana en diuen en la seva religió).

¿Algú em pot dir on és el conflicte de convivència entre aquesta bona gent catalana d’orígens i religions diverses –la meva és l’ateisme, com els lectors d’aquest bloc coneixen– i quina por hem de tenir els catalans de no ser capaços de construir, amb fang d’aquesta extraordinària qualitat, un país digne, lliure i independent? Sense exclusions racistes i amb la pràctica de l’ajuda mútua (l’única que pot salvar l’espècie humana: Kropotkin) com a fonament de la convivència.

(A la imatge, el monjo benedictí català de Montserrat, pare Bonaventura Ubach, a qui Martí Gironell ha dedicat una de les seves novel·les)

Read Full Post »

Trenta-dos anys de Barcelona en poques paraules

El setmanari “El Triangle”, on vaig fer el darrer treball pagat de periodista com a redactor en cap (2001-05), em va triar, amb d’altres persones, per fer-me dues preguntes just abans de la jornada electoral del 22 de maig. Aquí teniu la meva resposta:

–Quin balanç fa dels 32 anys de govern socialista a Barcelona?

-Àrdua feina em proposeu, companys. Trenta-dos anys és tota una generació. En faré un resum parlant del meu barri, el Parc de la Vall d’Hebron, molt sacsejat, per bé i per mal, arran de les olimpíades: Ronda de Dalt sense soterrar i arran de casa –que ens aïlla del barri veí de Montbau i que ha incorporat el soroll continu al nostre adn personal–; pavellons olímpics i velòdrom –infrautilitzats o literalment buits en el dia a dia–; pisos olímpics –ara part nova del barri amb nou veïnatge que n’ha doblat la població–; noves escoles públiques; centre cívic o casal (mai no ho sabré distingir); llar de jubilats; metro i més transport públic, nou campus universitari… I, encara, d’un altre barri: Casc Antic/Ciutat Vella, que vaig seguir com a informador quan treballava a “El Triangle”: mòbbing immobiliari per fer fora amb total impunitat els veïns amb rendes antigues; despoblament del veïnat i el teixit comercial antic en favor dels hotels i les cadenes comercials més potents (Corte Inglés); Foment de Ciutat Vella i xanxullos varis; corrupció de funcionaris públics; violència policial contra les protestes veïnals; HUSA; Núñez i Navarro; requalificacions urbanístiques en favor, la majoria de les vegades dels interessos esculatius dels qui les poden gestionar o senzillament les promocionen (amb resultats ara, de solars buits, perquè ja no hi ha virolles per fer pisos per a turistes o de luxe, o hotels a dojo)…

–Quins haurien de ser els trets definidors de la marca Barcelona a partir d’ara?

-¿És que cal una marca perquè una ciutat sigui un lloc on treballar, gaudir i conviure amb dignitat sense discriminacions?

(A la foto, la ronda de dalt a tocar de casa)

Read Full Post »

Per què he votat la CUP

Divendres passat vaig votar per correu i ho vaig fer per la CUP-Alternativa per Barcelona (el diumenge 22 de maig tinc visita a la companya i amiga Teresa Toda, periodista i exsubdirectora d’Egin, a la presó de Còrdova, i he hagut de votar per correu). D’altra banda, he donat suport públic tant a la CUP a Lleida com a la CUP-Alternativa per Barcelona. I ho he fet després de pensar-m’ho força, perquè això volia dir abandonar una certa fidelitat de vot a ERC des de fa moltes cites electorals.

El suport a la CUP de Lleida va ser el que em va costar més, entre d’altres raons perquè no sóc veí de la ciutat on vaig néixer, ni tan sols quan passo uns dies del mes a pocs quilómetres, a la casa de la meva filla a Alcoletge. Vaig signar el manifest, després que m’ho demanessin més d’una vegada, perquè em va semblar que és bo que la CUP entri al màxim d’ajuntaments, com a esquerra independentista o, si no ho aconsegueix, surti reforçada cada vegada amb més vots en les eleccions a què es presenti. Sóc conscient que això pot afeblir, de moment, un hipotètic front comú dels partits independentistes a la Catalunya estricta amb l’objectiu explícit d’aconseguir l’exercici del dret a l’autodeterminació i, doncs, la independència. Però, com ja he escrit en d’altres ocasions, estic convençut que aquest front de forces polítiques no es farà un dia per l’altre i, sobretot, no dependrà de forma prioritària dels pactes electorals o de governança, almenys en l’actual estadi del procés cap a la independència.

A les anteriors eleccions, les autonòmiques, ja vaig dir que per mi –en una perspectiva de llarga durada– és més important enfortir i articular en tot el territori –si més no de la Catalunya estricta, atès el pa que s’hi dóna a la resta de la nació sencera– el moviment transversal per la independència des de les plataformes cíviques, i especialment el capital humà i estratègic acumulat pel moviment de les consultes, que no les baralles electorals de curta volada. Més encara si es tracta d’unes eleccions municipals en què es debaten sobretot qüestions de caràcter local i no hi ha, ara com ara, cap perspectiva que les inscrigui de forma clara en el procés d’independència. Això no em fa oblidar l’importantíssim paper que han tingut els ajuntaments en tot els procés de consultes. Uns per bé, començant pel d’Arenys de Munt i la plataforma d’alcaldes pel dret a decidir, i d’altres per mal, com exemplifiquen els casos de l’ajuntament de Lleida i el ridícul de no deixar connectar els ordinadors a la xarxa d’adsl dels centres cívics on hi havia meses per votar, i les declaracions grolleres de menyspreu de l’alcalde Àngel Ros cap al resultat de la consulta, i de forma superlativa l’actitud obertament antidemocràtica del govern socialista municipal a Barcelona oposant-se fins i tot a firmar els permisos per penjar banderoles convidant al vot ciutadà el 10 d’abril pagades religiosament amb diners privats. I no es contradiu gens ni mica amb la meva convicció que els ajuntaments han de fer un paper clau en l’enfortiment d’aquest procés. Estic convençut que un increment significatiu del vot a les CUP i de la presència de les seves candidatures cada vegada en més ajuntaments i de ciutats més grans han d’ajudar decisivament a enfortir el procés i, mirant a mitjà termini, de cap de les maneres no l’ha d’afeblir.

En aquestes eleccions, el meu suport a la CUP a Lleida –on formo part, com ja he explicat diverses vegades, de l’associació “Lleida decideix”, formada després de la consulta del 25 d’abril del 2010– vol ser un encoratjament cap a aquell sector de la societat lleidatana que s’esforça per articular i difondre un discurs diferent al dominant –i doncs també plantejaments diferents d’aplicació a la gestió pública–, també des del punt de vista social, des de les files de l’independentisme. Si voleu, m’ha pogut més la meva arcaica fidelitat a l’independentisme d’esquerres –qualificat de radical, amb un adjectiu que no m’agrada– que no la més recent a ERC. I, doncs, he fet prioritari el reconeixement als mèrits d’una força política que pugna per obrir-se camí des de l’independentisme d’esquerres que no a una evolució (millor si fos un canvi més profund), que espero que resulti finalment positiva, d’ERC a Lleida, que l’ha portat a posar com a segon de llista una persona que respecto i aprecio, com és Jordi Cortada, amic i president de l’associació “Lleida decideix” en què tinc posades tantes esperances.

Pel que fa a Barcelona, els meus dubtes han estat menors. La inclusió de Joan Laporta com a número dos de la llista de Jordi Portabella hi ha estat clarament decisiva, perquè no sé trobar-li cap justificació com no sigui escorar encara més ERC cap al terreny de l’oportunisme polític i la dreta. Laporta, des del meu punt de vista, és la dreta pura i dura embolcallada amb la bandera catalana. I no ha fet res pràctic que em demostri el contrari. El fitxatge de Laporta per ERC resulta per mi una mena de pacte estrambòtic que s’ha presentat com d’unitat de l’independentisme i que en definitiva té totes les traces d’un mercadeig polític sense nord. A la CUP-Alternativa per Barcelona hi trobo gent de la meva confiança i, sobretot, una frescor de plantejaments –tot i alguns llenguatges o propostes que em grinyolen per massa sobats– i un entusiasme arrelat en els moviments socials. I això és molt, en un temps en què l’alta política –la dels pactes públics o amagats que tot ho condicionen– se supedita a un discurs unívoc, amb poquíssims matisos, dictat des de les altes esferes dels poders reals de sempre (llegiu, si voleu, com a exemple concret per Barcelona, Núñez y Navarro o Gaspart/HUSA o “la Caixa”).

En definitiva, m’agradaria poder constatar, després de la jornada electoral de diumenge, que he contribuït d’alguna manera a reforçar l’esquerra independentista del meu país i res no em faria més feliç que servís també, i sobretot, perquè ERC es plantegi a fons la construcció d’una autèntica esquerra catalana que necessitem ara i ens serà imprescindible quan guayem la independència. Un camí, aquest de la construcció de l’esquerra nacional, que és tan urgent de recórrer com el de la mateixa independència. I no crec que Laporta i els seus ens hi acostin gens ni mica.

Em sap greu per tota aquella bona gent d’ERC –que ha estat molta i molt bona– amb qui he fet la campanya de les consultes i espero seguir fent la del ple reconeixement dels nostres drets nacionals, tant a Lleida com a Horta-Guinardó en el cas de Barcelona. Però, en aquesta conjuntura, m’ha semblat necessari enfortir un moviment inequívocament independentista d’esquerres al qual reclamo també, com he vingut fent des d’aquest bloc tantes vegades, que estigui a l’alçada de la bona gent del país i abandoni sectarismes i dogmatismes estèrils, i no dubti, en nom de purismes espuris, a l’hora d’integrar-se en el front comú de la lluita per la independència i un món més just i fratern.

(A la foto, els impulsors del manifest de suport a la CUP-Alternativa per Barcelona: David Fernández, activista dels moviments socials i número 14 a la llista en qualitat d’independent; Roser Veciana, exregidora d’Els Verds a l’Ajuntament de Barcelona i número 7 a la llista en qualitat d’independent; Lluís Cabrera, agitador cultural, president del Taller de Músics i signant del manifest; Julià de Jòdar, escriptor i guardonat recentment amb el Premi Serra d’Or i últim de la llista en qualitat d’independent: Josep Maria Navarro, empresari de l’economia social i solidària i número 40 a la llista en qualitat d’independent).

Read Full Post »

Apunts a l’entorn del 10A

Recupero aquest bloc, un cop m’han tret el guix i he començat a poder escriure amb les dues mans amb una certa comoditat. Com que, de les moltes coses que han passat aquests dies, les més importants per mi han passat al meu país –la consulta del 10A sobre la independència de la nació catalana, on he estat implicat a fons– i n’he parlat d’alguna manera amb apunts al facebook i al grup “Català sempre”, un article curt per media.cat que ja he penjat al bloc i la resposta a una entrevista per telèfon al setmanari “la Directa”, aquí en teniu un tast. A manera de mosaïc i pendent, encara ara, de posar-hi un pèl d’ordre (i d’afegir-hi més referències necessàries a l’acte transcendental que vam viure ahir al palau de congressos de Montjuïc a Barcelona, amb la celebració de la Conferència Nacional per l’Estat propi).

Qüestionari a la “Directa”

“El 10A ha estat un acte revolucionari, n’estic convençut”
Humbert Roma, voluntari de Barcelona Decideix a Horta-Guinardó

Com has viscut el 10A a Barcelona?
Com un acte revolucionari. I ho dic molt convençut. Després de tot el que he viscut, concloc que avui fer política –quelcom molt diferent de fer de 
polític– és un acte emancipatori del tot. Ho dic també pel que he vist 
aquests mesos: l’obstacle permanent i més gran que hem tingut ha estat el 
“no m’interessa”. I he arribat a la certesa que el contrari de la política 
és la por, real o imaginada.

Has extret més conclusions en calent?
Si. Una, que la crida a no votar apel·lant a la ‘unitat’ és l’inici del 
totalitarisme. Perquè la base de la llibertat no pot ser mai la por o la 
barroera excusa de la cohesió. La llibertat és la lliure discussió i 
confrontació d’idees i projectes: per això cal agrair tant l’exercici 
democràtic dels qui han votat no. I una altra cabdal, apresa d’un jove 
equatorià de 20 anys: cohesió és que una nació no exclogui mai cap dels seus membres. En aquest sentit la consulta ha estat un reconeixement ple de la igualtat de drets per a totes les persones.

La consulta hagués resultat impossible sense el voluntariat actiu. Què en 
penses?
Tot plegat, increïble. Diria que si les revoltes del món àrab han estat de
joves revoltats, bona part de les més de 3.000 persones voluntàries de la 
consulta han vertebrat una autèntica “revolta dels jubilats”. I cal recordar que fins fa dos mesos, Barcelona Decideix tenia una sola persona alliberada. Per això insisteixo tant: fer política avui, sense interessos partidistes, 
és revolucionari. Fer política, senzillament. Revolucionari del tot.
(“Directa”, 13-4-11)

Anotacions al facebook i al grup “Català sempre”

L’especial d’ahir a “El Periódico” és la millor notícia que he llegit en molt de temps i envia a l’infern d’on no havia d’haver sortir mai la tabarra totalitària de Montilla que pretenia -i Mas durant un temps li va fer costat, com l’hi segueix fent Duran i Lleida- que la consulta divideix la societat. Com si dividir la societat, és a dir, respectar i potencciar la pluralitat i el dret a pronunciar-se mitjançant el vot no fos l’essència de la democràcia. Llegiu la crònica d’ahir a media.cat, si us plau http://www.media.cat/2011/04/08/el-periodico-defensa-ara-el-dret-a-lautodeterminacio/
(Facebook 8-4-11)

Us aconsello llegir la crònica d’avui a media.cat http://www.media.cat/2011/04/08/el-periodicodefensa-ara-el-dret-a-lautodeterminacio/ i escoltar l’entrevista a l’Alfred Bosch a Vilaweb http://www.vilaweb.cat/noticia/3870944/20110408/especial-10-diumenge-consulta-capital.html La portada d'”El Periódico” d’avui per mi és una gran notícia. És la prova que els imperialistes i els seus mitjans estan perdent la batalla i es posen la bena abans de la ferida. “El Periódico” desenvolupa en aquesta mena d’edició especial l’argumentari que anirem sentint i llegint, en una tabarra permanent, a partir de dilluns. Ells saben que estan perduts com no torni l’aviació feixista a bombardejar la nostra bona gent indefensa. Molt bo ahir el web http://josepsort.blogspot.com/2011/04/aixi-si.html

(Facebook 8-4-11)

Des del respecte per una vella (i envellida) marca que ens porta tantes evocacions entranyables i tràgiques –Unitat Popular– el que he viscut aquests dies de recapta de vot pel 10A és que la unitat és la consigna dels totalitaris –España una, por a la balcanització i la guerra–, consigna montillista i duranista, i masista prèvia al vot vergonyant pel sí sense foto–, i el reconeixement de la diivisió i la confrontació lliure idemocràtica de dades, idees, sentiments, opinions… és la base de la democràcia i la llibertat sense adjectius, que no li calen. (Facebook 8-4-11)

Primera reflexió; Fer política, interessar-se i participar en la república, és revolucionari. I ser polític?
(Facebook, 11-4-11)

Ser polític? Fer de polític? Classe política? Tribu política? Casta política!!! La interpel·lació que més m’ha costat respondre aquests dies i dies demanant el vot pel carrer ha estat: “La política no m’interessa”. “Tots els polítics són iguals, uns lladres i uns aprofitats”. Els deia, amb poc convenciment: “I els llauners, els directors de banc, els escombriaires, els polítics espanyols, italians, francesos… també, ¿tothom en el mateix sac?”. Però jo mateix sabia que m’estava autoengayant. Jo vull un país, una nostra república, lliure de lladres i aprofitats, on fer política sigui una activitat noble, al servei de la bona gent i que no se’n serveixi…”. Polítics que sí que ho feu així, perdoneu que no us sàpiga defensar, però és que els vostres col·legues m’ho posen/ens ho posen molt difícil.
(Facebook, 11-4-11)

Taula rodona a Vilaweb La Camats, patètica. Què és el federalisme sinó la unió d’iguals? Com es pot ser iguals si som depenents d’un imperi? Cal abolir la Constitució espanyola que prohibeix expressament la federació de les comunitats autònomes (art. 145, 1)? Proposa las senyora diputada abolir la Constitució espanyola que els seus van fer? Com s’ho faran?
El noi de les CUP diu que no es quedaran a casa. De debò no es quedaran a casa seva o no hi tornaran? La meva experiència personal és que s’hi estan quedant o hi tornen perquè els és més còmode estar a la panxona de la mare “esquerra d’alliberament nacional, socialista i independentista i tota aquesta faramalla verbal” que no continuar en la lluita a camp obert juntament amb l’altra gent que ja fa temps que van atrevir-se a sortir a la intempèrie de l’apassionant lluita comuna a camp obert.
(Facebook, 11-4-11).

La consulta guanya la batalla mediàtica a Catalunya però no a la resta del país. Media.cat.
Una visió de país sencer (això és, de Països Catalans) sobre el tractament mediàtic de la jornada d’ahir. És molt important, per conèixer millor el país sencer i deixar-nos de volades de coloms, o de fer el desgraciat, inútil i falaç paral·lelisme amb el País Basc que traspuen determinades cròniques catalanes del diari “Gara” que avui no té ni tan sols l’esma de dedicar un editorial al que està passant a la Catalunya estricta. Deu ser que, per a la direcció de “Gara”, això que està fent aquí la bona gent catalana encara són “mariconadas de estos blandengues catalanes” en el llenguatge militarot que tant sembla agradar a alguns dels seus col·laboradors.
(Facebook 11-4-11)

Conferència Nacional per l’Estat propi. Ja m’hi he inscrit i convido la bona gent catalana a fer-ho. Llàstima que sigui una convocatòria precipitada, que ha menystingut la bona gent de Barcelona abocada a la consulta del 10A, que altra feina teníem fins diumenge passat. I que, amb uns documents només discutits per una elit de notables, hagin bandejat un ara més que mai necessari debat participatiu a l’hora de posar-hi els fonaments.
(Facebook 13-4-11)

Ja m’he hi apuntat i pagat. M’he mirat els papers i hi trobo faltar un cert respecte als possibles assistents per poder-nos preparar per debatre’ls, sobretot tenint en compte que l’interessant seria un debat a les platafomes de les consultes, ja que la nostra coordinadora nacional ha acordat participar-hi activament. Si més no la gent de Barcelona estic segur que hi anirem amb els papers mullats de suor per les hores que portem captant vot sense parar, però sense haver-los pogut llegir i discutir a fons entre nosaltres. Compte amb les presses, que després caiem de morros en el lloc més imprevist. Ho dic per experiència.
(“Català sempre” 11-4-11)

Compte, no ens tanquem en allò –per dir-ho d’alguna manera– tan basc de “nosaltres sols” podrem. Ni els irlandesos, que em sembla que s’ho van inventar, ho van poder fer tots sols, i van necessitar ajut internacional,
sobretot dels EUA i de la nombrosa diàspora irlandesa. I Francesc Macià va recórrer mig món, incloent-hi la llavors feia poc creada Unió Soviètica. en recerca de suport internacional a la causa catalana. És clar que sense un moviment potent dels catalans al nostre país la resta no es pot produir. Però és que aquest moviment ja el tenim, i ara hem de reforçar-lo aquí i fer-lo valer davant de la resta de pobles del món. Són, al meu parer, els
dos pilars del full de ruta post10A en què hem de treballar.
(“Català sempre”, 13-4-11)

És molt important contrastar les diverses anàlisis sobre el 10A, saber-les llegir i veure de quins pressupòsits parteixen per deduir el seu grau de credibilitat i encert.
(Facebook 14-4-11)

Entre pamflets i retallades | Media.cat – Observatori crític dels mitjans Molt bona la reflexió del David (Bassa). Més que un pamflet, “El Periódico” de l'”Així no” era un avançament editorial, fil per randa, de l’argumentari del PSCPSOE/”o es español solamente” postconsulta del 10A.
(Facebook 15-4-11)

‎885.000 votants, comptats un a un, sense trampa ni cartró. Aquesta és la força més gran aplegada mai al nostre país en l’exercici de fet del nostre dret a l’autodeterminació. Encara que els “papàs” egoistes i porucs vulguin retenir-nos tancats a casa, ens hem fet grans de sobte i no tolerem seguir sotmesos a l’imperi de la por.
(Facebook 16-4-11)

Gràcia i Sarrià-Sant Gervasi, els districtes amb més participació el 10-A – VilaWeb Contra la meva opinió, expressada amb vehemència en una reunió de “BCN decideix” abans del 10A, i la d’aguns districtes, l’executiva de “BCN decideix” ha decidit difondre unes dades que no fan sinó confondre la bona gent catalana. Barcelona, el 10A, era un districte/col·legi electoral únic i per això qualsevol persona resident al municipì podia votar en qualsevol mesa del territori municipal, per molt allunyada que fos del seu domicili. Aquesta realitat és irrebatible a Barcelona, com en la resta de municipis amb més d’una mesa electoral on s’ha fet la consulta, i ens ha vingut imposada per la negativa dels poders imperials a facilitar-nos els censos i, doncs, la possibilitat d’assignar col·legi als votants com es fa en unes eleccion oficials. Les dades per districte, doncs, són enganyoses i fal·laces, no tenen cap valor estadístic ni serveixen per a cap estudi ni conclusió mínimsament seriosa, i només contribueixen a potenciar una competició infantil i morbosa entre la bona gent dels districtes. Diuen que diuen els favorables a aquesta vulneració flagrant de l’objectivitat i de la difusió racional i crítica de la informació que es rep i es dóna que la premsa els ho demanava. I què! Si la premsa els demana mentir, com han fet ara –distorsionar la informació que hom té és mentir–, ¿ho han de fer perquè els ho demana la premsa? Sembla estrany que el portaveu de “BCN decideix” i periodista Alfred Bosch s’hagi deixat emportar per la instigació a l’espiral de la mentida en què, com ell hauria de saber, la casta periodística hi tenim la mà trencada.
Sobre les precisions que es feien al respecte en la introducció a la nota de “BCN decideix”: Si cal fer tantes precisions i puntualitzacions, ¿quin sentit té donar dades enganyoses si no és enganyar? Potser fins tot després de, el que és pitjor, autoenganyar-se. Propi de criatures.
En cap moment no he deixat de pensar en els bons moments que ens han unit. Per això encara m’emprenya més tanta beneiteria i infantilisme. I tanta actitud genuflexa davant els mitjans de comunicació.
(Facebook 16 i 17-4-11)

http://www.media.cat/2011/04/19/el-periodico-1/
Esplèndida anàlisi del sempre competent i fi estilista que és en Roger Palà. L’edició especial prèvia al 10A –que això era de fet, amb editorial en portada inclòs– d’El Periódico recollia, fil per randa, l’arnat argumentari de l’imperialisme espanyol contra el moviment pacífic i democràtic més important de la història del nostre país. Aquella edició especial, en lloc de desprestigiar la consulta, encara la va fer més
digna. Gràcies, El Periódico. Gràcies, mitjans imperialistes espanyols, per haver expressat de forma tan fidedigna i barroera la vostra pròpia desesperació.

(Facebook 19-4-11)

Una de les anècdotes més maques que vaig viure a les consultes va ser quan, en una taula de vot anticipat, un pare amb una criatura ens va dir que ell no podia votar perquè era de Madrid. I va explicar amb detall al seu fill què volíem: “Preguntan si quieren que Catalunya siga en el Estado español o que sea independiente”. Clar que ens va dir que havia viscut bastant de temps al nostre país.
(Facebook 26-4-11)

Just després de la Conferència Nacional per l’Estat propi. Ara a fer feina, tenint en compte que ja hi ha una organització territorial, la que ha fet possible les consultes en més de cinc-cents municipis. Una realitat que em temo que alguns dels impulsors de la Conferència d’ahir no tenen massa clara. Els ho haurem d’aclarir abans que sigui massa tard.
(Facebook 1-5-11)

A “Horta-Guinardó decideix” hem acordat no dissoldre’ns com a col·lectiu sinó seguir treballant pel dret a l’autodeterminació i la independència. Per això vam preparar com a col·lectiu la Conferència d’ahir, tot i que no vam tenir temps de fer-hi aportacions perquè, mentre es podien fer, nosaltres estàvem implicats dia sí dia també a recollir vot anticipat i preparar el 10A a Barcelona. D'”Horta-Guinardó decideix” vam anar a la Conferència d’ahir un grup de setze persones que ens hi havíem inscrit prèviament. Segons es va dir a la Conferència, de cara a formar les assemblees territorials per a l’Assemblea Nacional Catalana prevista per novembre cal inscriure’s al seu web que en principi és http://mxi-anc.blogspot.com/ Però, ara com ara, no hi veig cap lloc per fer aquesta inscripció. Suposo que o bé crearan una altra web o bé ja ho diran en aquesta. Personalment, crec que cal anar-hi organitzats i que el millor és no dissoldre les plataformes de districte, de poble o coordinadores de comarca i fer-ne eines de participació col·lectiva territorial a la futura Assemblea Nacional Catalana (a Lleida, on també vaig participar en la consulta, vam crear l’organització legal “Lleida decideix” que ve organitzant actes des del 25 d’abril de l’any passat que vam fer la consulta i intentem coordinar-nos amb d’altres municipis de la comarca dins de “Segrià decideix”).  De tota manera, sembla que, mentre no es consolidi l’Assemblea Nacional Catalana, seguirà la Coordinadora Nacional per la consulta http://www.coordinadoranacional.cat/ on ens coordinem moltes de les plataformes que hem organitzat les consultes i que dóna suport com a tal a la Conferència d’ahir. Recomano, doncs, que –si és possible– ningú no es despengi de la seva plataforma territorial per la consulta.

(“Català sempre” 1-5-11)

A la foto, viisita d’observadors internacionals al migdia del 10A a la mesa de vot instal·lada al Pavelló de la República, al Parc de la Vall d’Hebron. D’esquerra a dreta: Matilde Chiné (la meva dona, “Horta-Guinardó decideix”), Dolors Ciutat (“Lleida decideix”), Miren Legorburu (regidora d’Hondarribia, esquerra independentista basca), Jean Guy Talamoni (cap del grup parlamentari de Corsica Libera), Conxita Bosch (comissió internacional de “Barcelona decideix”), Jerome Jolidon (grup Bélier del Jura), Pascal Prince (diputat del Jura) i Humbert Roma (“Horta-Guinardó decideix”). Per mi és un dels millors resums del que és i pot ser encara més l’ajuda mútua entre la bona gent de les nacions que lluitem contra els imperis i per les llibertats.

Read Full Post »

“Ja sóc català”

“Ja sóc català”. Així expressava els seus sentiments un jove d’origen equatorià a la taula on érem per la recollida de vot anticipat a Nou Barris el dissabte 26 de març. La meva resposta immediata: “No. Ja ho eres abans de votar. Per això t’hem reconegut el dret a vot”. Després, però, m’hi he repensat i he entès la profunditat de l’afirmació. Per ell, un noi de no més de vint anys, com per molts catalans de la immigració més recent, votar com han pogut fer en aquestes consultes sobre la independència de la nació catalana ha estat un acte de reconeixement propi de la pertinença a la col·lectivitat on viuen i intenten treballar com la resta dels catalans. El noi equatorià expressava, amb una síntesi impecable, un fet transcendental: és l’exercici dels drets cívics i polítics, i doncs el seu reconeixement a totes les persones del col·lectiu nacional, allò que configura de debò la nació.

Perduts en el vici dels resultats i els recomptes electorals, i de veure si voten o no els polítics de renom, no he vist que els nostres mitjans de comunicació hagin posat ni un minut de la seva atenció en fets tan transcendentals com aquest. Les consultes sobre la independència han tingut, entre moltes altres conseqüències, i no és la menor, la del reconeixement del dret a vot a tot el col·lectiu que construeix la nació, sense excloure’n ningú. I el fruit no pot ser altre que el que, tan breu com contundent, definia el jove equatorià.

L’endemà, però, ens despertàvem amb un titular –entre d’altres mitjans que menystenien la jornada del dissabte– del degà dels diaris en català, l’”Avui”: “La consulta s’entrebanca a Nou Barris i no arriba al 12%“. El periodista, Albert Mercader, hi feia un autèntic exercici de malabarisme estadístic perquè la realitat no li espatllés el titular. I s’embolicava en una comparació de xifres que proven el que fa molts anys –si més no des que donava classes a la facultat– que vinc dient; molts periodistes catalans, massa per al rigor que hauria de regir la nostra professió, no saben llegir les estadístiques.

Algú li hauria d’explicar a l’Albert Mercader que res no tenen a veure els percentatges de vot a la Barceloneta, un petit barri de vora mar amb 10.002 votants potencials, i un 20,2 % de participació el 12 de desembre, amb els de la vila de Gràcia, un antic municipi que va ser annexionat a Barcelona el 1897, que té un ampli i actiu teixit associatiu, amb 39.500 votants potencials i un 33,57% de participació el 20 de febrer, i amb Nou Barris que, com el seu nom indica, és un districte amb nou barris fundacionals –tretze, de fet, ara–, fruit de les onades immigratòries dels anys seixanta del segle passat i l’especulació urbanística de l’era Porcioles, amb  120.000 votants potencials i un 11,27% de vot anticipat el 26 de març.

Xifres, doncs incomparables no solament per qui sàpiga llegir una estadística sinó senzillament per algú amb un mínim de sentit comú. No cal ser un setciències per adonar-se’n. Només conèixer una mica –tampoc no cal massa– la realitat en què es viu i sobre la qual s’informa. Però, ja se sap, la mandra segueix sent massa sovint un entrebanc insuperat per molts dels nostres periodistes.

Humbert Roma

(Publicat a media.cat el 7 d’abril del 2011)

Read Full Post »

CiU i la Constitució espanyola

Mentre creix a Catalunya el nombre d’ajuntaments que es declaren moralment exclosos de la Constitució Espanyola, després de la sentència del Tribunal Constituciona espanyol retallant el poc que quedava de l’Estatut aprovat pel Parlament de la comunitat autònoma, un dels membres del bipartit que ben aviat tornarà a administrar l’autonomia –la Unió federada amb Convergència a CiU– encara confia en les suposades bondats de l’arnat text constitucional. Ho descobreixo per una notícia de Nació Digital. Si més no, això és el que diu el secretari general del partit democristià –si ho llegís Manuel Carrasco i Formiguera…–, Josep Maria Pelegrí al seu bloc.

Us en faig un tastet, perquè vegeu el pa que s’hi dóna a la Casa Gran del catalanisme (com podeu veure, Pelegrí no parla en nom del seu partit sinó del bipartit, CiU, i del futur govern autonòmic que aviat assumiran els dos partits):

“La carta magna de 1978 va ser possible perquè tothom va cedir una mica per poder establir unes bases de convivència amb les quals tots poguéssim sentir-nos a gust.

 

“CiU promou aquest esperit de diàleg per restablir els ponts de comunicació que facin possible el normal i satisfactori encaix de Catalunya amb la resta de l’Estat. Ara no es produeix tal i com demostra la sentència contra l’Estatut del Tribunal Constitucional, que retalla i lesiona greument les normes que els catalans hem refrendat a les urnes. Volem recuperar l’esperit dels pares de la Constitució que va fer possible l’entesa de les més diferents posicions democràtiques per fer viable un camí de convivència i de respecte.

 

“El proper govern de CiU està obert a  aquets diàleg. Des d’ara tenim la ma estesa per a tothom que vulgui construir, per a tothom que vulgui avançar i per a tothom que vulgui ajudar perquè a tothom necessitem.

 

“També a Espanya i al Constitucional els convé entendre que és temps de sumar i d’aprofitar sinèrgies en lloc de atiar enfrontaments i diferències. L’única condició que posem és la de respectar Catalunya, les persones que hi viuen i treballen, i les seves decisions.”

Si el bipartit ha d’anar per aquests verals, en trec tres conclusions provisionals:

1) No hi cap l’aliança sobiranista, ni amb ERC, ni amb SI, ni amb ERC i SI alhora. Republicans i solidaris, ho dieun ben clar, no volen aquesta Constitució.

2) L’única aliança que és possible és amb PSC i, amb alguns canvis de façana, el PP i fins i tot Ciutadans C’s. Tots tres defensen la Constitució a la seva manera.

3) Aquesta estratègia del bipartit, tan ben definida pel secretari general d’Unió, deixa en situació ben galdosa els autoproclamats “sobiranistes” de Convergència i vol dir que, des de la Coordinadora Nacional per la consulta sobre la independència, tenim molta, però que molta, feina a fer per arribar a l’exercici del dret a l’autodeterminació i, doncs, a la independència. Atenció a la reunió de dissabte del seu Plenari d’on poden sortir iniciatives importants. Aturar-se ara seria el pitjor que podríem fer. I, diumenge vinent, a ajudar a la bona gent de la Barceloneta, que hi comença el vot anticipat per la consulta del 10 d’abril a Barcelona. Que no guanyi el sofà!

Paraules, les de Josep Maria Pelegrí que contrasten, per cert, amb allò que publica avui mateix al seu bloc l’exconsellera convergent Carme-Laura Gil.

 

 

Read Full Post »

Diumenge comença la cursa cap a la consulta a Barcelona

Aquest diumenge, 12 de desembre, amb l’obertura de la campanya pel vot anticipat, comença de fet la consulta sobre la independència de la nació catalana a Barcelona que ha de culminar amb el vot presencial el dia 10 d’abril vinent. La campanya per vot anticipat començarà amb una jornada al barri de la Barceloneta, al districte de Ciutat Vella, en què a més de la recollida del vot anticipat es faran diverses activitats de caràcter festiu per difondre la consulta.

Aquesta és la convocatòria que n’ha fet “Barcelona decideix”:

El 12 de desembre, al barri de la Barceloneta, es convidarà a votar per primer cop en la consulta sobre la independència de Catalunya que organitza Barcelona Decideix. L’endemà ja es podrà votar en diferents punts de la ciutat.

Per garantir la votació del 12D, hi haurà una dotzena de taules repartides per la Barceloneta. Al llarg del dia també hi haurà animació als carrers, i s’instal·larà un centre d’operacions al Museu d’Història de Catalunya (MHC). Us convidem a tots, voluntaris i col·laboradors, a assistir a aquesta jornada històrica.

Diumenge 12 de desembre
9 hores: obertura dels col·legis
20 hores: tancament de les urnes
21.30 hores: anunci dels resultats i celebració amb cremat a la plaça del Poeta Boscà  (Mercat de la Barceloneta)

Al cartell, que trobareu aquí, hi ha detallats tots els actes, que es faran a la plaça del Poeta Boscà (plaça del mercat).

Aquí, podeu trobar el vídeo de promoció de la campanya.

Gent engrescada

Deia en un anterior article que esperava que els resultats de les passades eleccions al Parlament de la comunitat autònoma de Catalunya, que qualificava de tràmit, no afectarien massa el treball il·lusionat per les consultes i tot el que se’n deriva. He pogut comprovar que els ànims de les persones que s’han ofert voluntàries per a la consulta de Barcelona no solament no han minvat sinó que la bona gent del nostre país s’hi ha engrescat encara més. Dijous passat, des d’“Horta-Guinardó decideix”, on ens organitzem al nostre districte de cara a la consulta del 10 d’abril, vam convocar voluntaris i voluntàries per rellançar la feina: vam haver de canviar de local perquè no hi cabíem. I això que només n’havíem convocat la meitat –la resta la convocarem en una segona sessió– i encara hi va haver gent que es va disculpar perquè no havia pogut venir.

Una segona dada, tant o més important, la Coordinadora Nacional per la consulta segueix la seva via per organitzar pobles i comarques on ja s’han fet o es preparen consultes, després d’una complexa feina de reorganització. Dissabte vinent, 11 de desembre, hi ha una altra reunió del Plenari, aquesta vegada a Barcelona, a Nou Barris. L’ordre del dia promet, perquè s’hi plantegen ambicioses iniciatives de futur que ben segur que faran parlar. Aquest n’és l’ordre del dia.

Pedrolo i les eleccions del 28N

Fa un parell de dies, vaig escriure aquest comentari, en un grup de debat en què participo, per intentar donar el tomb a algunes expressions pessimistes després de la jornada electoral:

Hi ha una obra de teatre de Manuel de Pedrolo, “Homes i no”, que
m’ajuda molt en aquestes ocasions. No sé si l’heu vist o llegit (fa
molt de temps que no es representa si no és en teatres marginals però,
quan la va escriure Pedrolo, alguns crítics la posaven entre les obres
més representatives d’un determinat existencialisme europeu o del
teatre de l’absurd, tot i que a mi no m’ho sembla tant perquè hi veig
sobretot un vessant polític). Una parella tancada entre reixes lluita
per alliberar-se’n mentre increpa a “No”, responsable del seu
empresonament. Finalment se n’alliberen, però darrere aquella reixa
n’hi ha una altra. La lliçó per mi és diàfana, i encara més si tenim
en compte la trajectòria de l’autor: és la lluita per la llibertat
allò que dóna sentit a les persones i els col·lectius, encara que
aquesta lluita no s’acabi mai perquè després d’un objectiu en queden
infinitat més per assolir. És allò que canta Raimon: “Quan creus que
ja s’acaba, torna a començar”.

Que el mateix dia de les eleccions hagi sortit un nou diari en català –
i que, com a reacció, La Vanguardia ja prepari la seva pròpia versió
en català– és senyal que la nostra llengua encara és viva. Aquest matí
hem anat a comprar al mercat ambulant que es fa cada dissabte a
Lleida. Certament hi dominaven multitud de llengües i els venedors
cridaven majoritàriament en espanyol els seus productes, però quan els
parles en català t’adones que molts d’ells, gitanos de famílies
arrelades al país des de centúries, tot i que els hem tractat tan
malament, mantenen la nostra llengua i t’hi parlen amb l’accent de la
terra. Vull dir que no tot està perdut i que, com deia no sé qui,
l’única lluita perduda és aquella que s’abandona.

Per això, la feina de grups com “Català sempre” o la campanya de
consultes sobre la independència –el 10 d’abril tenim el gran repte a
Barcelona– té tanta importància. No solament pel que representen per
elles mateixes sinó pel que significa de lluita col·lectiva per les
nostres llibertats i dignitat.

 

Read Full Post »

La CUP de Lleida obre un espai de debat i participació

La CUP de la ciutat de Lleida, que va ser la sorpresa a les municipals de maig del 2007 i es va convertir en la sisena força política de la ciutat, la primera de les que no van aconseguir regidors, prepara activament les properes eleccions locals de forma participativa i anuncia l’obertura d’un espai de debat ciutadà. Val la pena destacar-ne la iniciativa, que ve a remoure la vida política de la ciutat amb un procés molt interessant. Aquesta és la convocatòria que n’he rebut:

Aquest divendres dia 3 de desembre a les 19:30 hores a l’Ateneu Popular de Ponent (C/Pau Claris, 10) durem a terme la primera de les jornades de debat a l’entorn de diferents aspectes de la nostra ciutat, un espai de participació que volem que sigui actiu i on es recolliran les propostes que confeccionaràn el programa de la CUP per les properes municipals.

En aquest cas volem parlar i debatre sobre l’urbanisme a la nostra ciutat, és per això que hem convidat :

– Joan Ganau: Professor de Geografia de la UdL.

– Adria Dragó: De la Plataforma Defensem l’Horta.

– David Colell: membre d’IPCENA.

– Melitó Camprubí: Arquitecte.

Us volem convidar a particxipar-hi i dir la vostra, necessitem de les vostres opinions i de les vostres aportacions per tal de construir una alternativa plural i des de l’esquerra.

Us hi esperem

Read Full Post »