Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘BEAN’ Category

 

tumblr_me1nmvdcAg1qkm7zjo2_500
Les eleccions autonòmiques del 25 de novembre a la Generalitat de dalt, que havien de ser històriques –segons pretenien el president Artur Mas i els seus corifeus i ens ho van acabar fent creure a molts d’altres– i, al capdavall, la muntanya va parir un ratolí, donen per moltes anàlisis i des de diverses perspectives. M’agradaria fer un parell d’apunts des del vessant mediàtic, clau per abordar els reptes del nou ordre comunicacional que s’està configurant aquests darrers anys i que ha afectat de forma profunda els resultats electorals.

El que havia de ser una diada d’encimbellament parlamentari per uns –el bipartit que administra la Generalitat de dalt i el seu líder Artur Mas, que aspiraven a forçar la majoria absoluta amb una campanya de to messiànic i populista, precipitada per la decisió de dissoldre el Parlament abans d’hora presa pel mateix Mas–, al cap i a la fi, els va resultar un fiasco aclaparador. Mentre per d’altres, menys temptats pel messianisme i més modestos en les seves aspiracions, els ha suposat bé refer-se amb més que dignitat –ERC, ICV– d’anteriors ensopegades, bé triplicar resultats respecte dels anteriors comicis i consolidar-se com una força a tenir molt en compte en la política autonòmica –cas de Ciutadans–, bé quedar-se com estaven, que ja era massa pel meu gust –el PP–, o enfonsar-se encara més cap al no res, com el PSC o desaparèixer del mapa parlamentari com SI.

Pendents d’anàlisis més acurades i l’ús de sistemes i mitjans rigorosos en la recerca, proposo tenir en compte d’entrada, entre d’altres, aquestes consideracions a l’hora d’interpretar què ha passat.

1) Mas i CiU han fiat molt, massa per als seus interessos, en vells prejudicis sobre el funcionament del sistema de comunicació de masses en el territori administrat per la Generalitat de dalt. Com si la comunicació de masses fos un fet social dominat per regles inalterables i inalterades, i només es tractés d’aplicar-les de forma mecànica perquè els donessin els fruits desitjats. Sense tenir en compte una realitat ja molt coneguda i estudiada des de fa temps en altres contextos electorals: que no és el mateix l’opinió publicada pels grans mitjans de referència i l’opinió que expressa la ciutadania a l’hora de votar.

2) En aquesta línia, Mas i CiU han seguit aplicant una vella política que els plau força i que ha esdevingut en una veritable tradició per ells: refiar en l’aposta per un gran grup comunicatiu privat –el Grup Godó, en aquest cas, al qual en dos anys de legislatura han abocat euros a cabassos mentre els regatejaven tant als mitjans audiovisuals públics de comunicació com a la resta de mitjans privats en català. Política suïcida per al conjunt de la nació i de la llengua, mentre el bipartit aspirant a la renovació insistia que la retallada en aquest camp i per als mitjans públics aniria a més si els votàvem.

3) La campanya populista de CiU i el seu messies confonia l’opinió publicada pels grans mitjans –molt centrada en el debat de l’autodeterminació, seguint l’agenda marcada des del mateix govern– i el complex d’instruments de comunicació que impacten de fet en l’electorat. El primer dels quals és l’experiència personal i de grup, i el debat col·lectiu sobre l’impacte de la política realment practicada pel govern i els seus efectes a mitjà i llarg termini. Per l’estratègia de Mas i els seus, l’estelada podia ser usada per ocultar la realitat en els mateixos mitjans però de cap de les maneres no ho van poder fer amb eficàcia respecte dels votants potencials. Mas i els seus no van saber veure que l’efecte multiplicador del debat sobre la independència que posaven en primer pla, el que en realitat va provocar va ser una major afluència a les urnes i, doncs, l’engreix del vot contrari a la seva política del dia dia, fruit de la dura experiència viscuda i objecte de debat pels mateixos votants.

4) I no van tenir en compte, d’altra banda, que aquests dos darrers anys han estat cabdals en el creixement de l’ús d’internet per incidir en el debat social, ja no com a font d’informació i anàlisi en mans de capçaleres de prestigi en la comunicació virtual –o de propaganda en mans dels partits i candidats– sinó com a instrument cada vegada més potent de connexió social i d’àgora de debat.

Amb la qual cosa, política econòmica i social contra la bona gent practicada dia a dia pels qui aspiraven a ampliar la seva majoria parlamentària i recomposició de l’instrumental de la comunicació de masses en una societat en crisi han resultat un còctel explosiu per les aspiracions de Mas i els seus.

POST DATA: Per cert que un membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils –i articulista fins ara de mèdia.cat– ha estat elegit parlamentari encapçalant la llista de la CUP, grup emergent que entra per primera vegada al Parlament de Catalunya: David Fernández. Mentre un altre membre del Grup, Toni Strubell, deixa l’escó per la desfeta electoral de la força política que representava per Girona, Solidaritat per la Independència. Un fet, menor o major a consideració dels lectors, però que em sembla que val la pena tenir en compte també a l’hora del balanç.

Humbert Roma (Aquest article l’ha publicat mèdia.cat, observatori crític els mitjans el 30 de novembre del 2012)

(A la foto, de Jordi Borràs, del web “Nació Digital”, els tres únics candidats que van ser convocats al debat prelectoral a 8TV, del Grupo Godó, que va conduir el periodista Josep Cuní el 21 de novembre: Artur Mas, per CiU; Pere Navarro, pel PSC, i Alícia Sánchez-Camacho, pel PP. No hi va ser convidat el candidat ue encapçalava la llista d’ERC, Oriol Junqueras, que ara representa la segona força parlamentària i es perfila com a cap de l’oposició en el Parlament que va sortir de les urnes el 25 de novembre. Sagacitat periodística, en diuen d’això).

Anuncis

Read Full Post »

Just quan fa un any que Mestre Xiri es va deixar morir, i quan donava voltes a com sumar-me al col·lectiu de blocaires que se n’han fet ressò, ensopego amb una perla que desconeixia: un reportatge penjat a la xarxa enregistrat a Girona just després de trobar-se el cos d’en Xiri i amb la veu en off de Jaume Arnella cantant un romanço que li va dedicar quan la darrera vaga de fam del Mestre a la plaça de Sant Jaume de Barcelona l’any 2000. Serveixi aquest enllaç com a testimoni que no l’he oblidat.

 

Reportatge i romanço, els podeu trobar aquí.

 

Per cert, aprofitant l’avinentesa, una dada per als admiradors de Jaume Arnella, que no sé si és molt coneguda. Allà per les darreries dels anys 60 i començaments dels 70 del segle passat, Jaume Arnella –que anava per capellà, i em sembla que havia arribat a la categoria de diaca– era un fix de les misses de Mossèn Josep Bigordà a Sant Medir, on tocava la guitarra per encoratjar el poble fidel a la pregària. No sé si ja es dedicava a la recerca de les arrels musicals nostrades, però en aquells temps era un dels al·licients –el principal eren els sermons d’en Bigordà, entranyable capellà periodista conegut per les seves cròniques un pèl heterodoxes i conciliars (del Vaticà II) a “El Correo Catalán”– que atreia una colla de la colònia estudiantil lleidatana a Barcelona, crec que era cada diumenge a la tarda, que ens traslladàvem puntualment a la parròquia de Sant Medir, al barri de la Bordeta (districte de Sants), des del punt que fóssim de Barcelona o els seus entorns. Vull creure que ve d’aquells temps que coincidim amb Jaume Arnella en l’admiració –crítica, que no cega– per Mestre Xiri i els seus ensenyaments.

 

A la foto, el pacifista i antimilitarista català Pepe Beúnza amb el recordatori de Xirinacs al Fossar de les Moreres el dia del funeral multitudinari per Mestre Xiri, el 16 d’agost de l’any passat.

Read Full Post »

180px-beanct01.jpg
El senador Lluís Maria Xirinacs s’ha suïcidat. Tossut, rebel i incombustible, ha decidit posar fi a la seva vida que ha viscut “esclau 75 anys en uns Països Catalans ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia) de de fa segles”, com ens diu en el seu manifest testamentari. “Una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l’univers”, hi remarca.
Així, Xirinacs ha afrontat el darrer tabú, tan arrelat en les cultures dels humans: el suïcidi. Lliure fins al darrer dia dels seus 75 anys, senyor –i no esclau– de la seva pròpia persona. Lliure també, ara ja definitivament, en el nostre record i enyorança.
Quan l’11 de setembre del 2002 li vaig sentir dir al Fossar de les Moreres aquelles paraules que després el portarien a una condemna de dos anys, i a passar unes hores a la presó (“Jo em sento en aquest moment amb els peus assentats damunt dels ossos de terroristes, d’aquella gent que va defensar per les armes Catalunya i els Països Catalans (…) Em refereixo a aquells que van defensar la nació per les armes i que avui dia els homenatgem. L’Ajuntament de Barcelona ha fet un pebeter aquí, unes coses molt boniques. Són terroristes perquè van lluitar amb les armes per defensar el seu país, com fa ETA. (…) Gandhi deia que el no violent no pot tractar amb neutralitat les parts d’un conflicte violent: l’agressor és l’enemic, l’agredit és l’amic, tot i que sigui violent. Jo he intentat tota la vida lluitar per la via no violenta. Però declaro aquí i ho dic ben alt, per si hi ha algun policia o algun fiscal: em declaro enemic de l’Estat espanyol i amic de la ETA i de Batasuna”), vaig pensar: en Xirinacs s’ha passat. I em va doldre per aquells que han mort i els qui ens els estimàvem –com el Xavier Valls, mestre i exemple en democràcia i en tantes coses, mort a l’Hipercor– en atemptats d’ETA.
Després, reflexionant i veient l’evolució dels esdeveniments, m’hi he trobat ben a prop, d’aquelles paraules de Xirinacs. Aquells eren dies d’amenaces d’il·legalització, que després s’han confirmat: Batasuna ja no podria presentar-se a les eleccions del maig següent i feia quatre anys que el jutge Garzón anava posant en el sac d’ETA –és a dir, a la presó– molta gent que defensa la independència del País Basc per vies democràtiques.
Com Xirinacs, vull que el País Basc i els Països Catalans aconseguim la independència –la puguem votar i, si els ciutadans i ciutadanes ho aprovem, separar-nos del Regne d’Espanya pacíficament. Però no ens deixen. I els governs del Regne d’Espanya i la República Francesa hi oposen les raons de les armes i la conquesta militar. Empresonant fins i tot aquells que ho defensen sense armes i per la via pacífica. Qui és aquí l’agressor i qui l’agredit?
Vaig admirar el Xirinacs en vaga de fam i empresonat per les llibertats, el Xirinacs dempeus defensant l’amnistia per a tots els presos polítics, primer davant la Model i després al seu escó al Senat, proposant una alternativa a la Constitució Espanyola que fos respectuosa per als pobles sotmesos a la sobirania espanyola i els reconegués el dret a la separació (ho va recollir al seu llibre “Constitució. Paquet d’esmenes”), el Xirinacs defensant les propostes dels sectors independentistes per a l’Estatut d’autonomia… Després vaig coincidir amb ell al Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN) i a la candidatura a les autonòmiques del 20 de març del 1980. Per ell va suposar una davallada de vots substancial –ja ho havia estat la seva decisió d’encapçalar el BEAN a les generals del 1979, quan es va crear tot agrupant-hi la majoria de forces independentistes– i per a alguns de nosaltres l’abandonament de la militància política partidista. Xirinacs, per la seva banda, es va retirar a fer feines d’elaboració teòrica, d’alguna manera –com dedueixo d’una trajectòria que ja només he seguit de lluny– a dissenyar projeccions utòpiques en un món on més aviat són escasses.
De tant en tant, el trobava per les Rambles de Barcelona i, en una ocasió –devia ser l’any 2001, perquè jo encara feia de director a “La Terra”, la revista d’Unió de Pagesos–, vaig participar en un acte a l’Ateneu Barcelonès, organitzat per la revista “El Triangle”, on poc després aniria a treballar, en què ell era el protagonista. Vaig intentar dissentir d’ell, perquè vaig entendre que reclamava per a ser català una fidelitat al país que crec que no tenim dret a demanar si no volem excloure’n una part substancial de la ciutadania. Els seus fidels no em van deixar continuar, al·legant –des del públic– que havien vingut a escoltar-lo a ell, i no a mi. Potser tenien raó, però em va saber greu deixar per un altre dia, que ja no podria ser, un debat que –vist com ha evolucionat la composició demogràfica dels qui viuen i intenten treballar als Països Catalans– cada vegada és més urgent de fer.
Era aquesta certa aurèola messiànica –afavorida per alguns dels qui l’envoltaven, i no pas pels més fidels per cert– el que més m’allunyava d’en Xirinacs. Em recordava massa les meves velles militàncies, tan acrítiques, tan religioses, de quan el marxisme-leninisme-“pensamiento Mao Tsé Tung” em feia justificar allò que era injustificable només perquè el líder màxim havia parlat. Xirinacs no era un home fàcil, com no ho són els que estan convençuts dels objectius pels quals lluiten. Però era lluny de ser un dogmàtic. Recordo que, essent jo redactor en cap de “El Triangle”, li vam passar una enquesta perquè ens digués –com demanàvem a altres persones– quin govern prefirien per Catalunya, després de les eleccions autonòmiques de novembre del 2003. No es va despenjar pas amb discursos utòpics allunyats de la realitat electoral i es va pronunciar a favor d’un tripartit, tot i que diferent del que després es va configurar. Emmirallat, potser, pel País Basc, va dir que li agradaria un acord entre CiU, ERC i ICV, és a dir, un pacte nacionalista amb els ecosocialistes.
Tants anys apartat de la primera línia de la política no l’havien pas allunyat del dia a dia, i de l’aspiració a donar passos en un camí que, al seu parer, podia ajudar a avançar cap a l’objectiu de la llibertat del seu país. Res més lluny, doncs, del tot o res. El que no perdonava, però, com ha deixat palès en el seu manifest “Acte de sobirania” i havia expressat agrament en tantes obres seves, sobretot en la trilogia “La traïció dels líders”, era l’actitud mesella que sempre deixa per demà allò pel que cal lluitar avui. Retenim les seves darreres paraules: “Una nació mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar llur vida en el seu alliberament i defensa. Amics, accepteu-me aquest final victoriós de la meva contesa, per contrapuntar la covardia dels nostres líders, massificadors del poble”.

Publicat a Tribuna Catalana el 14-8-07

Read Full Post »