Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Berria’ Category

1363104759images

Fa uns mesos –el 22 de març de l’any passat– vaig dedicar un dels articles a mèdia.cat a aplicar la teoria de la lupa (o zoom) a l’expresident de la Generalitat de dalt, Jordi Pujol, com a producte mediàtic resultant del seu pas pel sedàs de Jordi Évole al “Salvados” de LaSexta. I, alhora, al procés de fabricació mediàtica, i coetània de l’altra, d’exaltació fins a excelsos honors de martiri democràtic aplicat al jutge prevaricador Baltasar Garzón en una operació per fer-ne urbi et orbi un sant baró, lliurat sense descans a la protecció dels drets humans de la qual tindria prou ben merescut el patronatge.

Una feinada, aquesta dedicada al “pájaro Garzón” –com li agradava dir-ne al seu malguanyat col·lega Joaquín Navarro, que tant bé el coneixia i tan malament en parlava– en què van destacar corifeus que mai no m’ho hauria esperat, d’ells. Va ser com si per fer sant al nostre segon papa Borja, Alexandre VI, els catalans de la nació sencera haguéssim muntat una campanya de comunicació, arreu del món catolicoapostolicoromà, fonamentant-la en la humilitat, pobresa i castedat, atribuïdes sense dubte i mesura al personatge, i de foment de la pau a la terra per la gent de bona voluntat que a fe de déu que s’hauria guanyat sense cap dubte segons el guió prefixat.

Bona gent del Grup de Periodistes Ramon Barnils –periodistes “del rotllo”, en qualificatiu triat a l’efecte pel company Roger Palà en un dels seus imprescindibles articles recollits ara a “Mots incendiaris. Recull d’articles (2007-2011)”– hem parlat de moltes i diferents maneres de les maleses infinites (MALESA entesa en la primera de les accepcions del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans: “Maldat, especialment acció dolenta”) comeses pel jutge prevaricador, vulnerador sistemàtic dels drets humans de les persones empresonades per ordre seva o posades sota la seva custòdia en les espectaculars operacions en què solia aparèixer com el superjutge garant de les llibertats ciutadanes i la fermesa incondicional de l’Estat imperial en nom del qual instruïa (que no impartia) els casos penals que li tocaven –o es feia tocar–, diuen, com en el macrosumari 18/98 que va acumular contra la dissidència basca.

A les llistes dels socis del Grup hi ha noms de periodistes que han passat, de lluny o d’a prop, pels sinistres despatxos del personatge (com ara víctimes de la seva redada contra l’independentisme d’esquerres català i en defensa de l’espanyolitat indubitable dels fastos olímpics del 1992). I d’altres que senzillament, en un moment o altre de la llarga i persistent carrera prevaricadora de l’ocell Garzón des del seu niu de jutge instructor de l’Audiència Nacional espanyola, n’hem hagut d’informar, d’alguns dels seus espectacles i els mals que van causar. Com que un d’ells –de fet, diversos–, precisament el que va iniciar el sumari 18/98, va ser una càrrega de cavalleria judicial destinada a tancar dos mitjans de comunicació bascos –Egin i Egin Irratia–, desmantellar-ne els béns industrials i societaris i, sobretot, engarjolar periodistes, treballadors i directius de premsa, una bona mitja dotzena dels quals pel cap baix segueixen en presó, gairebé podríem dir que mitjançant les notes de premsa del Grup Barnils es poden seguir fets, anècdotes, rituals i efectes del garzonisme en el seu combat a ultrança contra els mitjans de comunicació de l’esquerra independentista basca.

Dic tot això en la present ocasió perquè també amb el cas Garzón –i en el del tancament d'”Egunkaria” i les tortures a periodistes, treballadors i directius del diari en llengua basca que va fer esclatar Juan del Olmo, un jutge que hi va durar poc, al tribunal d’excepció, el Grup de Periodistes Ramon Barnils –i la seva gent del “rotllo”– ve demostrant, des del seu mateix inici com a col·lectiu, que sí que podem posar la lupa o el zoom on d’altres en aquesta professió i als Països Catalans han optat per la prudència que ve de la por i l’afany d’evitar-se cap risc. I és, doncs, també lògic que dimecres vinent, 17 d’abril„ el llibre que inaugura una col·lecció de llibres periodístics que aniran fent membres del Grup i publicarà Edicions Saldonar (col·lecció Periodistes) i que presentarem al Col·legi d’Advocats a Barcelona sigui dedicat a aquest martell de periodistes i persones lliures que ha estat el jutge prevaricador. L’ha escrit la periodista Sònia Bagudanch, que l’ha titular “Et presento el jutge Garzón”. A l’acte de dimecres, per les 7 del vespre, l’advocat Jaume Asens; el periodista David Bassa, president del Grup Barnils; l’editor Francesc Gil Lluch, d’edicions Saldonar; Sònia Bagudanch, autora del llibre, i el jutge Salvador Vidal parlaran sobre “Baltasar Garzón i les febleses de la justícia espanyola”. Tot un esdeveniment.

Humbert Roma

(Una versió actualitzada de l’article la va publicar mèdia.cat el 18 d’abril del 2013)

Read Full Post »

 

tumblr_me1nmvdcAg1qkm7zjo2_500
Les eleccions autonòmiques del 25 de novembre a la Generalitat de dalt, que havien de ser històriques –segons pretenien el president Artur Mas i els seus corifeus i ens ho van acabar fent creure a molts d’altres– i, al capdavall, la muntanya va parir un ratolí, donen per moltes anàlisis i des de diverses perspectives. M’agradaria fer un parell d’apunts des del vessant mediàtic, clau per abordar els reptes del nou ordre comunicacional que s’està configurant aquests darrers anys i que ha afectat de forma profunda els resultats electorals.

El que havia de ser una diada d’encimbellament parlamentari per uns –el bipartit que administra la Generalitat de dalt i el seu líder Artur Mas, que aspiraven a forçar la majoria absoluta amb una campanya de to messiànic i populista, precipitada per la decisió de dissoldre el Parlament abans d’hora presa pel mateix Mas–, al cap i a la fi, els va resultar un fiasco aclaparador. Mentre per d’altres, menys temptats pel messianisme i més modestos en les seves aspiracions, els ha suposat bé refer-se amb més que dignitat –ERC, ICV– d’anteriors ensopegades, bé triplicar resultats respecte dels anteriors comicis i consolidar-se com una força a tenir molt en compte en la política autonòmica –cas de Ciutadans–, bé quedar-se com estaven, que ja era massa pel meu gust –el PP–, o enfonsar-se encara més cap al no res, com el PSC o desaparèixer del mapa parlamentari com SI.

Pendents d’anàlisis més acurades i l’ús de sistemes i mitjans rigorosos en la recerca, proposo tenir en compte d’entrada, entre d’altres, aquestes consideracions a l’hora d’interpretar què ha passat.

1) Mas i CiU han fiat molt, massa per als seus interessos, en vells prejudicis sobre el funcionament del sistema de comunicació de masses en el territori administrat per la Generalitat de dalt. Com si la comunicació de masses fos un fet social dominat per regles inalterables i inalterades, i només es tractés d’aplicar-les de forma mecànica perquè els donessin els fruits desitjats. Sense tenir en compte una realitat ja molt coneguda i estudiada des de fa temps en altres contextos electorals: que no és el mateix l’opinió publicada pels grans mitjans de referència i l’opinió que expressa la ciutadania a l’hora de votar.

2) En aquesta línia, Mas i CiU han seguit aplicant una vella política que els plau força i que ha esdevingut en una veritable tradició per ells: refiar en l’aposta per un gran grup comunicatiu privat –el Grup Godó, en aquest cas, al qual en dos anys de legislatura han abocat euros a cabassos mentre els regatejaven tant als mitjans audiovisuals públics de comunicació com a la resta de mitjans privats en català. Política suïcida per al conjunt de la nació i de la llengua, mentre el bipartit aspirant a la renovació insistia que la retallada en aquest camp i per als mitjans públics aniria a més si els votàvem.

3) La campanya populista de CiU i el seu messies confonia l’opinió publicada pels grans mitjans –molt centrada en el debat de l’autodeterminació, seguint l’agenda marcada des del mateix govern– i el complex d’instruments de comunicació que impacten de fet en l’electorat. El primer dels quals és l’experiència personal i de grup, i el debat col·lectiu sobre l’impacte de la política realment practicada pel govern i els seus efectes a mitjà i llarg termini. Per l’estratègia de Mas i els seus, l’estelada podia ser usada per ocultar la realitat en els mateixos mitjans però de cap de les maneres no ho van poder fer amb eficàcia respecte dels votants potencials. Mas i els seus no van saber veure que l’efecte multiplicador del debat sobre la independència que posaven en primer pla, el que en realitat va provocar va ser una major afluència a les urnes i, doncs, l’engreix del vot contrari a la seva política del dia dia, fruit de la dura experiència viscuda i objecte de debat pels mateixos votants.

4) I no van tenir en compte, d’altra banda, que aquests dos darrers anys han estat cabdals en el creixement de l’ús d’internet per incidir en el debat social, ja no com a font d’informació i anàlisi en mans de capçaleres de prestigi en la comunicació virtual –o de propaganda en mans dels partits i candidats– sinó com a instrument cada vegada més potent de connexió social i d’àgora de debat.

Amb la qual cosa, política econòmica i social contra la bona gent practicada dia a dia pels qui aspiraven a ampliar la seva majoria parlamentària i recomposició de l’instrumental de la comunicació de masses en una societat en crisi han resultat un còctel explosiu per les aspiracions de Mas i els seus.

POST DATA: Per cert que un membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils –i articulista fins ara de mèdia.cat– ha estat elegit parlamentari encapçalant la llista de la CUP, grup emergent que entra per primera vegada al Parlament de Catalunya: David Fernández. Mentre un altre membre del Grup, Toni Strubell, deixa l’escó per la desfeta electoral de la força política que representava per Girona, Solidaritat per la Independència. Un fet, menor o major a consideració dels lectors, però que em sembla que val la pena tenir en compte també a l’hora del balanç.

Humbert Roma (Aquest article l’ha publicat mèdia.cat, observatori crític els mitjans el 30 de novembre del 2012)

(A la foto, de Jordi Borràs, del web “Nació Digital”, els tres únics candidats que van ser convocats al debat prelectoral a 8TV, del Grupo Godó, que va conduir el periodista Josep Cuní el 21 de novembre: Artur Mas, per CiU; Pere Navarro, pel PSC, i Alícia Sánchez-Camacho, pel PP. No hi va ser convidat el candidat ue encapçalava la llista d’ERC, Oriol Junqueras, que ara representa la segona força parlamentària i es perfila com a cap de l’oposició en el Parlament que va sortir de les urnes el 25 de novembre. Sagacitat periodística, en diuen d’això).

Read Full Post »

Quan es feia pública la declaració de la Conferència internacional de pau a Donostia el dilluns 17 d’octubre, se’m van fer presents primer Paul Ríos (coordinador de Lokarri, la xarxa ciutadana basca per l’acord, la consulta i la reconciliació, que tant ha treballat perquè la Conferència esdevingués realitat); Sabino Ormazabal (pacifista i lluitador noviolent basc, empresonat pel jutge Garzón, condemnat per l’Audiència Nacional espanyola al macrojudici 18/98 i després absolt pel Tribunal Suprem); Martxelo Otamendi (ara director de “Berria”, detingut per ordre del jutge Del Olmo, torturat i jutjat per dirigir el diari en llengua basca “Egunkaria” i absolt per l’Audiència Nacional espanyola); Teresa Toda (periodista complint ara a Còrdova sis anys de presó –al desembre ja en portarà quatre si no surt abans– a què la va condemnar el Tribunal Suprem per ser subdirectora del diari basc “Egin”, després del macrojudici del 18/98); Jesus Mari Zalakain, professor de la Universitat del País Basc, també del diari “Egin”, complint set anys de presó –en porta gairebé quatre– a Palència, on dedica part del seu temps a traduir textos literaris catalans al basc); Arnaldo Otegi i Rafa Díez (dirigents de l’esquerra independentista basca encara il·legalitzada empresonats i condemnats per l’Audiència Nacional espanyola per haver encapçalat el profund canvi estratègic que ha portat ETA a abandonar la lluita armada).

Mentre avançava aquesta setmana farcida d’esdeveniments històrics, se’m feien presents també Juan Paredes Manot, “Txiki” (afusellat a Cerdanyola del Vallès el 27 de setembre del 1975 per un escamot de guàrdies civils complint la sentència que li va imposar un consell de guerra a Barcelona, del qual vaig fer la informació per al diari TeleXprés) i Xavier Valls (arquitecte sempre al servei de la bona gent i antifranquista de pedra picada amb qui tant vam treballar i de qui tant vaig aprendre a la revista “Grama” de Santa Coloma de Gramenet, mort a l’atemptat d’ETA a Hipercor a Barcelona el 19 de juny de 1987). Finalment, dijous, sentint el portaveu d’ETA anunciant “el cessament definitiu de l’activitat armada”, se m’imposava el record de Josep Lluís Carod-Rovira, conseller en cap de la Generalitat de Catalunya, parlant de pau amb dirigents d’ETA a la Catalunya del Nord, el gener del 2004, en l’acte més digne protagonitzat per un polític català des de l’afusellament del president Lluís Companys i el dirigent anarquista i ministre Joan Peiró. Com que ho he escrit al facebook i al meu bloc diverses vegades, que ningú ho prengui, doncs, com una afirmació meva improvisada a darrera hora.

Aquestes han estat algunes de les evocacions meves aquests dies tan intensos i de tanta transcendència per al País Basc i, espero que també, per al nostre país. Un cop ETA ha fet públic que renuncia de forma definitiva a usar les armes, i mantenint l’independentisme d’esquerres en exclusiva la via política al País Basc, el repte per tots els agents implicats és ara gestionar la pau. Responsabilitat tant o més complexa que posar fi a la guerra. Els diversos documents fets públics aquests dies hi han insistit: negociació sobre les conseqüències del conflicte (presos, desarmament, exiliats…), legalització de totes les opcions polítiques, reconeixement del dolor causat a totes les víctimes sense exclusions, debat entre tots els partits sobre el futur del país, reconciliació… I, en el fons de tot plegat, reconeixement de l’origen polític del conflicte, una actitud sense la qual la pau seguirà sent dèbil i sense fonaments consolidats perquè no s’abordaran les causes de l’enfrontament, profundes i arrelades de fa tant de temps. Un reconeixement, d’altra banda, que si més no les parts que van intervenir en les frustrades converses de Loiola quan la treva del 2006 (PSOE, PNB i esquerra independentista basca) ja es van plantejar com a punt de partida de la negociació. Com deien els firmants de la declaració final de la Conferència internacional de pau, en un mesuradíssim punt quart: “En la nostra experiència de resoldre conflictes hi ha sovint d’altres qüestions que si són tractades poden ajudar a aconseguir una pau duradora. Suggerim que els actors no violents i representants polítics es reuneixin i discuteixin qüestions polítiques així com d’altres relacionades al respecte, amb consulta a la ciutadania, la qual cosa podria contribuir a una nova era sense conflicte. En la nostra experiència terceres parts observadores o facilitadores ajuden el diàleg. Aquí, el diàleg també podria ser assistit per facilitadors internacionals si així fos decidit per les parts involucrades”.                        ”

Un paper, aquest dels facilitadors internacionals, que ha resultat definitiu, juntament amb el canvi profund de l’estratègia de l’esquerra abertzale encara il·legalitzada, per arribar on som ara. La participació activa de destacades personalitats internacionals –sens dubte acceptada per l’actual govern de la monarquia i, segons molts indicis, també pel líder del principal partit de l’oposició que aspira a succeir-lo– ha estat decisiva en la culminació del procés fins ara. I cal confiar que ho serà també en el futur. Jonan Fernández, fundador d’Elkarri –l’antecedent immediat de Lokarri– i avui dedicat a promoure la pau en els àmbits més diversos mitjançant Baketik, al santuari franciscà d’Arantzazu, deia a TV3 –després que ETA fes pública la seva decisió– que cadascuna de les properes etapes requerirà el seu temps. Caldrà tenir-ho en compte per no precipitar-se en les anàlisis. Fa la impressió que hi ha preparades ja les condicions perquè alguna d’elles avanci amb certa celeritat, com ara el desarmament, per al qual hi ha ja una comissió internacional de verificació acceptada per ETA però encara no pel govern de la monarquia. I també algun canvi en la política penitenciària, si més no per cobrir les fases inicials, com pot ser l’aproximació dels presos al seu país i el trasllat dels més malalts al seu domicili en règim de presó atenuada, com ha passat aquesta mateixa setmana amb Ibon Iparragirre.

Però la pau és un bé fràgil, com demostra l’experiència, i cal cultivar-la amb cura i determinació. ETA no és l’únic protagonista del conflicte que s’ha de desarmar. El govern espanyol, l’actual i el que resulti de les eleccions del 20 de novembre, haurà de desactivar poderosos i complexos mecanismes que els dos partits imperialistes majoritaris a les Corts del Regne, PP i PSOE, han anat construint i enfortint, o senzillament alimentant amb el seu discurs, i que ara poden posar molts pals a les rodes de la pacificació: des dels estaments judicials, inclosa la fiscalia, fins als mitjans de comunicació i algunes associacions de víctimes. Desactivar aquests mecanismes és una feina que cal fer de forma immediata i decidida. Com també la legalització dels partits de l’esquerra independentista basca –i, en concret, Sortu, pendent del Tribunal Constitucional–, perquè aquest sector, que cada vegada té més suport al País Basc –com tornaran a demostrar amb tota probabilitat els votants, aquesta vegada amb el vot a la coalició Amaiur, el 20 de novembre– participi en igualtat de condicions a la vida política.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 24 d’octubre del 2011)

(A la foto, que he baixat de Berria, manifestació a Bilbo, dissabte 22 d’octubre)

Read Full Post »

Entre la munió de llibres sobre el conflicte que l’imperi espanyol (i el francès) té amb el poble basc, n’hi ha dos de recents que val la pena destacar perquè ofereixen força llum sobre el moment actual, d’esperança i incertesa alhora, després del canvi d’estratègia de l’esquerra independentista. L’un, del periodista del diari “Berria” Imanol Murua: “El Triángulo de Loyola”, ed. Ttarttalo. L’altre, de Xabier Makazaga, un bon coneixedor del tema de què parla: “Manual del Torturador español”, ed. Txalaparta (una part es pot descarregar gratis a internet).
El primer, mitjançant entrevistes paralel·les a tres protagonistes del darrer procés de pau –Arnaldo Otegi (esquerra abertzale), Jesús Eguiguren (PSE) i Iñigo Urkullu (PNB)–, descriu amb detall el que van donar de si aquelles negociacions i les opinions dels tres protagonistes sobre les causes i circumstàncies del seu fracàs. A més a més d’aportar els documents clau de la negociació i citacions oportunes d’alguns documents d’ETA. Llegint-lo, t’adones de com es va arribar a estar a tocar de l’acord i com, aquest –per la intransigència d’uns i altres–, es va malbaratar. La sensació en acabar-lo de llegir és de desesperança i inquietud alhora. I s’entén molt bé per què l’esquerra abertzale, després del fracàs, va obrir un ampli debat intern que ha acabat en el transcendental canvi d’estratègia –opció unilateral per la via exclusivament pacífica i democràtica– que aboca ETA a l’actual cruïlla de deixar les armes o convertir-se en un grup marginal, sense incidència política significativa. Les reflexions que hi fa Arnaldo Otegi –per cert, encara empresonat– són, en aquest sentit, d’una clarividència a remarcar.
El segon és un llibre a tenir en compte, no solament perquè descriu la pràctica de la tortura al Regne d’Espanya com una acció sistemàtica i no anecdòtica –contra el que pretenen els representants del govern de la monarquia i com ja han denunciat altres autors en llibres semblants–, sinó per l’enrenou mediàtic i les accions de censura que ha comportat. El fet que el llibre hagi estat adquirit i posat a l’abast del públic en 28 biblioteques del País Basc, fins i tot en municipis governats per socialistes, ha mobilitzat la caverna mediàtica espanyola –”El Mundo” i “La Razón”– que ha aconseguit que, en algun cas, el llibre fos retirat de l’oferta pública. “Si el llibre tignués alguna cosa delictiva ja haurien anat als tribunals –deia al respecte en un article Jose Mari Esparza, director de Txalaparta–. Allò que volen és avisar els navegants, que bibliotecaris i llibreters rebutgin d’entrada alguns llibres, editorials i temàtiques concrets, per evitar ser anatemitzats per la premsa o els polítics de la dreta carpetovetònica. És el manual del censurador español.” El fet que el mateix Jose Mari Esparza hagi decidit posar el llibre a l’abast de tothom a internet és una forma de combatre aquesta amenaça. Encara que sigui a costa que li comprin menys exemplars en format paper. O no.
Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 9 de desembre del 2010)

Read Full Post »


Lokarri, xarxa ciutadana basca per l’acord, la consulta i la reconciliació, recull al web procesodepaz.org articles i comentaris diversos que ajuden força a entendre l’actualitat del procés de pau al País Basc que és en un moment transcendental. En reprodueixo l‘últim, perquè dóna pistes sobre com s’ha reaccionat als blocs –entre ells, algun de català– davant el darrer comunicat d’ETA, publicat diumenge passat als diaris “Gara” i “Berria” i que Lokarri ha qualificat d'”un nou avenç en la bona direcció”. Aquí el teniu:

El último comunicado de ETA, en los blogs

20.09.2010 (5:09 pm)

Poco después de que se hiciera público ayer, 19 de septiembre, el comunicado de ETA, los usuarios de la blogósfera generaban sus primeras reacciones ante el anuncio de la organización de comprometerse con la Declaración de Bruselas. En este post, destacamos y resumimos algunas de esas opiniones que circulan por la red y os animamos a leer la valoración que ha hecho Lokarri.

En el blog colaborativo Arabatik, el bloguero Biturie señala las que para él son diferencias significativas entre  los dos últimos comunicados de ETA. Para el bloguer, el nuevo comunicado, en sus formas, nada tiene que ver con el anterior, y lo define como “un remiendo de Zutik EH”. En la apelación que ETA hace a la Declaración de Bruselas, Biturie interpreta que la banda no se arroga el papel de guardián y garante de proceso alguno. Además, destaca el hecho de que el destinatario no es el Gobierno español, sino los agentes internacionles. Por último, opina que la sociedad ha entrado en una fase irreversible en el camio hacia la paz y habla de la efectividad de los pasos que se están dando:  “No es, sin lugar a dudas, el último comunicado de ETA, pero otras veces -sobre todo en Lizarra y Loiola- creímos que con uno ya estaba todo hecho, y nos quedamos en agua de borrajas. Puede que esta vez el urratsez urrats, el ‘comunicado a comunicado’, sea más efectivo, e incluso que su recorrido esté diseñado para ello”.

De la fórmula “comunicado a comunicado” se hace eco también el parlamentario de Ezker Batua por Gipuzkoa Mikel Arana en su blog Parlamentuan: “Supongo que el tema irá poquito a poco, y que comunicado tras comunicado irán desgranando una decisión, que por otro lado, no se si tienen tomada ya”. En su post, Arana añade un llamamiento a la autorresponsabilidad de los políticos, instándolos a no estar atrincherados a la espera de comunicados y a dar pasos para que la paz y la normalización política sean una realidad.

En la reflexión que ha hecho pública en su blog, Jordi Armadans, director de la ONG Fundació per la Pau, observa elementos positivos en los dos últimos comunicados que indican que “ETA es troba en un procés de final d’etapa (ETA se halla en un proceso de final de etapa)”. Armadans insta al Gobierno y a los partidos políticos a actuar inteligentemente para que el final de ETA sea irreversible.

De particular y diferente se puede definir la lectura que hace del comunicado Lukas Mateo en el noticiero digital en euskera ZuZeu.com. Guiado por el estilo de redacción de los dos comunicados, el zuzeulari intuye que la autoría de ambos corresponde a dos personas diferentes: “Ordukoa militante “militar” batek egindakoa zela, honakoa militante “politiko” batek egin duen bitartean, hark behartuta bezala eta honek barneratutako itxaropenez (aquel comunicado lo habría redactado un militante ‘militar’, mientras que éste parece obra de un militante ‘político’. El primero, como si se sintiera obligado, y éste último iusionado interiormente)”. Lukas Mateo subraya la capacidad de síntesis de la persona que ha escrito el segundo texto y destaca que presenta una redacción más inteligente que el anterior “quizás presionado por la idea de dirigirse a un público internacional al que mostrar un discurso más trasnparente”. Para Lukas Mateo es evidente que a través de este segundo comunicado “ETA se reafirma en su decisión de cese de acciones armadas y muestra su disposición a comprometerse con la Declaración de Bruselas”.

Poco más de noticioso encuentra Koldo Mediavilla en la última nota de ETA, tal y como ha dejado ver en su blog Dana emon behar: “Este segundo comunicado es la certificación de dos voluntades y dos ritmos diferentes. La voluntad y el ritmo de ETA, por un lado, y la voluntad y el ritmo de la Izquierda Abertzale, por otro. Es el certificado de que, de existir, asistiremos a un proceso largo, confuso y tortuoso. ¿Optimistas? Ni sí, ni no, o todo lo contrario”.

¿Quieres saber cómo han informado los medios de comunicación sobre la noticia del comunicado? A continuación, te facilitamos una serie de links para acceder a esa información.

ABCBERRIA / DEIA / DIARIO DE NAVARRA / EITB / EL MUNDO / EL PAÍS / GARA / GRUPO NOTICIAS / LA VANGUARDIA / PÚBLICO / VOCENTO

(A la imatge, cartell de la campanya de Lokarri en suport a la Declaració de Brussel·les)

Read Full Post »

Una bona primera notícia sobre el cas Egunkaria: la Secció Primera de la Sala Penal de l’Audiència nacional espanyola, presidida pel jutge Javier Gómez Bermúdez, ha absolt avui Martxelo Otamendi, que va ser director del diari Egunkaria, tancat fa set anys pel jutge d’instrucció Juan del Olmo, i ara dirigeix Berria; Iñaki Uria, membre del Consell d’Administració de l’empresa editora del diari, i Txema Auzmendi, secretari del mateix Consell; Joan Mari Torrealdai, president del Consell, i Xabier Oleaga, redactor en cap del diari, dels càrrecs de què estaven acusats i pels quals l’acusació popular els demanava 14 anys de presó a cadascun (dos menys per a Xabier Oleaga): ser membres d’ETA i haver posat el diari al servei de l’organització armada basca.

El fiscal havia retirat les acusacions –que només mantenia l’acusació popular exercida per l’Asociación de Víctimas del Terrorismo i Dignidad y Justicia– i la sentència ara pot ser recorreguda davant el Tribunal Suprem. Aquest només és el primer dels dos sumaris en què ha estat dividit el cas Egunkaria: l’anomenat “sumari polític”. Queda encara el “sumari econòmic”, que afecta tres dels acusats –i ara absolts– en el sumari “polític” (Juan Mari Torrealdai, Iñaki Uria i Txema Auzmendi) més uns altres cinc (Joxe Mari Sors, membre del Consell d’dministració, i els administratius Ainoha Albisu; Mikel Sorozabal, Begoña Zubelzu i Fernando Furudarena. Aquest sumari, que encara es manté al tribunal d’excepció espanyol, podria passar a un tribunal ordinari –de Donostia o Tolosa– si perd les connotacions polítiques, derivades del primer sumari, i les acusacions es limiten a suposats delictes econòmics.

En aquests moments d’alegria i celebració per l’absolució de cinc periodistes i directius del diari basc, no puc sinó recordar que a les garjoles del Regne d’Espanya hi ha periodistes, directius i treballadors d’un altre diari –Egin– tancat l’any 1998 per ordre del també jutge d’instrucció de l’Audiència nacional espanyola, Baltasar Garzón, i molts altres bascos i basques l’únic delicte dels quals ha estat defensar la independència del seu país.

(A la foto, que he baixat del diari “Deia”, els cinc d’Egunkaria absolts, davant l’Audiència Nacional espanyola: Txema Auzmendi, Xabier Oleaga, JoanMari Torrealdai, Iñaki Uria i Martxelo Otamendi).

El text complet de la sentència del sumari polític contra Egunkaria el podeu trobar aquí.

La Plataforma catalana de suport a Egunkaria ha tramès aquesta nota amb les frases més significatives de la sentència absolutòria:

GRÀCIES A TOTS PER SET ANYS ININTERROMPUTS DE SOLIDARITAT CONTRA LA LLEI DEL SILENCI.

12: 47 del 12 d’abril: arriba l’absolució…

Martxelo OTAMENDI, absolt

Iñaki URIA, absolt

JoanMari TORREALDAI, absolt

Txema AUZMENDI, absolt

Xabier OLEAGA, absolt

Egunkaria, ABSOLT

…i ara què?

EXTRACTES DE LA SENTÈNCIA

“No se ha acreditado que parte alguna del capital social u otros recursos fueran de procedencia ilícita. Tampoco consta envío o desvío de fondos o activos de clase alguna desde la sociedad editora o el diario a la banda terrorista E.T.A.”

“Sin que conste que haya defendido postulados de la banda terrorista E.T.A., recibido órdenes de ésta o que sus cuadros dirigentes, singularmente los procesados, fueran designados, estuvieran vinculados, colaboraran u obedecieran consignas de la citada banda.”

“El cierre temporal de un medio de comunicación impreso de periodicidad diaria como medida cautelar es de difícil encaje en nuestro ordenamiento jurídico.”

“El cierre temporal de un medio de comunicación impreso de periodicidad diaria como medida cautelar es de difícil encaje en nuestro ordenamiento jurídico. (…)La suspensión provisional no tiene cobertura constitucional directa, pues en la Constitución solo se regula el secuestro como injerencia de los poderes públicos en la actividad de publicaciones y otros medios de información, medida que exige una resolución judicial motivada, protegiendo así los derechos relacionados con la libertad de expresión e información (art. 20.5 y 20.2 CE)y prohíbe todo tipo de censura previa.”

“Por lo tanto, el cierre provisional o cautelar de Euskaldunon Egunkaria, único diario que existía en euskera, no tenía habilitación constitucional directa y carecía de una norma legal especial y expresa que la autorizara”

“Esos informes (Guardia civil) fueron propuestos y admitidos con el carácter de prueba pericial de análisis de información o impropiamente llamada de inteligencia. Sin embargo, no tienen tal carácter.”

I per acabar—

“Déjense sin efecto cuantas medidas cautelares personales y reales se hubieren acordado en el procedimiento.”

El Grup de Periodistes Ramon Barnils, del qual sóc membre, ha fet públic aquest comunicat:

Celebrem l’absolució d’un judici que mai s’hauria hagut de celebrar

El Grup de Periodistes Ramon Barnils celebra l’absolució dels cinc directius del diari Egunkaria avui dilluns 12 d’abril.

Com sempre hem manifestat, el procés que va començar amb el tancament del diari el 2003 ha estat una injustícia. La clausura va ser un atac a la llibertat d’expressió i a l’euskera, més encara quan Egunkaria era l’únic rotatiu que existia en llengua basca.

Volem recordar que des del momentque la Justícia espanyola va ordenar tancar el diari, el nostre Grup i molts altres professionals hem denunciat que aquest és un judici que no s’hauria d’haver celebrat mai, perquè Egunkaria mai hauria d’haver estat clausurat ni els seus directius detinguts, torturats ni empresonats.

Celebrem la sentència d’avui, doncs, però no estem plenament contents, ja que el mal que es va fer amb el tancament no es podrà reparar.

Animem els directius d’Egunkaria que han estat absolts a continuar emprenent la tasca a favor de la vitalitat de la llengua basca i de l’exercici lliure del periodisme.

Grup de Periodistes Ramon Barnils
Països Catalans, dilluns 12 d’abril de 2010

Segons informa Vilaweb, ja han començat a alçar-se veus reclamant al Regne d’Espanya reparació pels danys –alguns d’ells irreversibles, com el produït pel tancament del diari– soferts pels processats, accionistes, lectors, treballadors, anunciants… i tota la societat basca per aquest procés engegat ara fa set anys pel jutge d’instrucción Juan del Olmo.

El bloc Juicio a Egunkaria libre! que publica Luistxo Fernández, que va treballar com a periodista a Egunkaria destaca aquests punts de la sentència:

El texto literal de la sentencia del primer juicio de Egunkaria lo he escondido un poco, porque ocupaba mucho en la portada del blog. Pero tras un repaso rapidito, me quedo con unos puntos a destacar, que podrían ser también otros… ya habrá tiempo de comentarlos en el futuro.

Cierre contrario a derecho

El cierre fue injustificado, excesivo y no se atenía a derecho:

El cierre provisional o temporal de Euskaldunon-Egunkaria no tenía habilitación constitucional directa y carecía de norma legal especial y expresa que la autorizara. El artículo 129 del Código Penal pudiera ser una cobertura incierta e insuficiente porque un periódico diario no admite ser considerado como una empresa cualquiera.

Inocencia, inocencia, inocencia

Los acusados son inocentes, y Euskaldunon Egunkaria también

Tampoco se ha acreditado ni directa ni indirectamente que el periódico Euskaldunon Egunkaria haya defendido los postulados de la banda terrorista, haya publicado un solo artículo a favor del terrorismo o de los terroristas ni que su línea editorial tuviese siquiera un sesgo político determinado, esto último, además, no sería delictivo. Por el contrario, incluso los miembros de la Guardia Civil que comparecieron como peritos reconocieron que no se había investigado si la línea del periódico era o no de apoyo a E.T.A., lo que hace incomprensible la imputación.

Y lo que es más, el mundo del euskera, que algunos colocan en el entorno, o en el entorno del entorno, es inocente.

La estrecha y errónea visión según la cual todo lo que tenga que ver con el euskera y la cultura en esa lengua tiene que estar fomentado y/o controlado por E.T.A. conduce, en el proceso penal, a una errónea valoración de datos y hechos y a la inconsistencia de la imputación.

Acusación sin fundamento

La acusación estaba construída a base de presupuestos tramposos:

Primero se ha decidido cuál es la conclusión, de la que se predica, sin base, que es indiscutible, luego se buscan las señales, vestigios o indicios y, por último se rechaza cualquier sentido o explicación de estos que no apoye la conclusión.

Lo que los agentes de la Guardia Civil citados como peritos presentaron como peritaje, no fue tal cosa, y la sentencia rechaza de plano aquellas intervenciones

En el caso ahora examinado la adecuación a la realidad o no de las conclusiones obtenidas por los funcionarios de la Guardia Civil las ha extraído directamente el Tribunal tras analizar la documentación que obra en la causa, sin que para ello haya sido preciso el auxilio de técnico alguno, pues los referidos informes sólo contienen como conclusión meras inferencias o deducciones de sus autores tras analizar los meritados documentos y piezas de convicción, labor que compete en exclusiva al Tribunal.

Tortura verosimil

Las acusaciones de tortura son creíbles, y en el caso de Xabier Oleaga, es en base a esa declaración como la sentencia justifica una discrepancia de fechas que se dio entre su declaración y datos recabados posteriormente.

En la valoración de las declaraciones de los procesados tiene especial relevancia que las denuncias de estos sobre malos tratos y torturas sufridos durante la detención incomunicada –que fueron relatadas con detalle en la vista oral y antes ante el instructor y objeto de denuncia en los tribunales- son compatibles con lo expuesto en los informes médico-forenses emitidos tras ser reconocidos en el centro de detención.

Read Full Post »

Antonio Franco –que era director d'”El Periódico” quan ara fa set anys el jutge Del Olmo va ordenar el tancament del diari en llengua basca “Egunkaria” i que ja llavors va tenir un paper destacat en la denúncia del tancament i les detencions– no es va cansar de repetir-ho sempre que en va tenir ocasió durant la setmana de solidaritat catalana amb el diari basc del 18 al 22 de gener passat: “Vull agrair a Martxelo Otamendi, en nom del món de la comunicació, que hagi denunciat les tortures que va patir durant la detenció, aportant així la seva credibilitat professional, i que hagi entès que, com a periodista que és, té l’obligació de denunciar-les”, va dir en l’acte que es va fer el dia 20 al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Paraules semblants va tenir Antonio Franco per cloure l’entrevista que Josep Cuní va fer l’endemà a Martxelo Otamendi a “Els Matins” de TV3.

Així, l’estada als Països Catalans de qui va ser director d'”Egunkaria” i ara és un dels cinc periodistes i directius del diari que s’asseuen a la banqueta dels acusats al judici que es fa a l’Audiència Nacional espanyola, va esdevenir una denúncia frontal contra la pràctica de la tortura al Regne d’Espanya. Ara que el judici ha entrat en la recta final –avui mateix el fiscal n’ha tornat a demanar l’absolució en presentar les conclusions–, crec que val la pena recomanar veure –o tornar a veure– aquella entrevista de TV3 que podeu trobar aquí.

També val la pena l’entrevista que li va fer Manuel Fuentes el dia abans a “Catalunya Ràdio”. La podeu trobar aquí. Vilaweb, de la seva banda, va tenir Otamendi a disposició dels seus lectors-usuaris en un txat el divendres 22. Vegeu-ne la notícia i el xat sencer. I també l’entrevista de Vilaweb TV.

En aquests enllaços, podem comprovar com Martxelo Otamendi, que ara dirigeix el diari “Berria”, també en llengua basca, no es va limitar a parlar del cas “Egunkaria” durant la seva estada als Països Catalans, sinó que va abordar l’actual situació al seu país, en un moment especialment important pel canvi de cicle que anuncia l’esquerra abertzale en els seus plantejaments polítics. En la trobada-esmorzar que va fer amb una vintena de periodistes el matí del 20 de gener al Col·legi de Periodistes a Barcelona, ens va recomanar estar atents “al procés de reflexió de l’esquerra abertzale”, que culminarà al febrer, perquè ja no es parla de treva sinó de “decisió unilateral”. Otamendi va contraposar aquesta estratègia, condicionada evidentment per la inacció d’ETA –des d’agost passat no hi ha atemptats, va subratllar– que suposaria arribar a la fi de l’activitat armada per maduresa interna i que deixaria sense arguments al govern espanyol, a la de l’Estat espanyol, que buscaria la derrota militar, una derrota que afectaria anímicament –va dir– el nacionalisme basc més enllà de l’esquerra abertzale.

Més informació sobre “Egunkaria” a

Egunkaria lliure!

Egunkaria. Suport internacional

Juicio a Egunkaria

Media.cat incorpora sovint enllaços a textos d’interès sobre Egunkaria. El darrer, a un recent article de David Trueba al diari “El País”. També hi podeu trobar la crònica pròpia sobre l’estada d’Otamendi.

(Les fotos, que he baixat d’Egunkaria lliure!, són de l’acte de solidaritat que es va fer a la seu d’Acció Cultural del País Valencià, a l’Edifici Octubre de València, el 19 de gener)

QUINZE DIES SENSE APUNTS AL BLOC

Escric aquestes ratlles quan porto poc més de quinze dies sense afegir ni un apunt al bloc. M’ha passat d’altres vegades, i no m’agrada. No entraré ara en les raons que m’han portat a aquesta manca de continuïtat i em limito a tornar-hi, amb la decisió de posar-hi remei.

Read Full Post »

Older Posts »