Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Bildu’ Category

Els dos mesos que afrontem a partir de dilluns passat tenen per l’imperi espanyol una transcendència especial. Connacionals de part dels territoris de tres nacions europees sense Estat (en el cas català, amb l’excepció dels andorrans, que sí que en tenen, d’Estat propi, independent i amb representació a les Nacions Unides) estan convocats a votar en eleccions autonòmiques. Deixaré de banda el cas de Galícia, perquè no en tinc coneixement suficient com per abordar-lo amb certa garantia. Pel que fa als altres dos, només es fan eleccions en part dels territoris nacionals sotmesos a l’imperi espanyol –comunitat autònoma basca (CAB) o d’Euskadi, segons la denominació oficial, el 21 d’octubre, i la part de la Catalunya estricta administrada pel que l’enyorat Ramon Barnils n’anomenava la Generalitat de dalt, per distingir-la de la valenciana, el 25 de novembre.

En ambdues comunitats autònomes, la qüestió de la sobirania nacional i, doncs, la independència hi és en el centre del debat electoral, però no de la mateixa manera. En el cas basc –a banda la clara diferència amb el cas català que suposa la presència de partits independentistes i sobiranistes en els set territoris històrics, i la crisi oberta també en l’aliança dels imperialistes que governen l’altre territori sota sobirania espanyola: la comunitat foral navarresa, en un cas semblant al que va portar a l’avançament electoral a la d’Euskadi–, s’hi juga l’hegemonia en el camp del nacionalisme entre la dreta nacional –PNB– i l’esquerra independentista i sobiranista (Alternartiba no és un partit independentista sinó autodeterminista) coaligada en un projecte de llarg abast: Euskal Herria Bildu present ja als set territoris. I aquesta lluita per l’hegemonia i, doncs, per les possibles aliances postelectorals, ja que –per la peculiar composició del parlament de la CAB, amb 25 diputats per cadascun dels tres territoris, i el comportament electoral habitual que les enquestes prevuen que es mantindrà amb lleugers matisos– és molt difícil una majoria absoluta de cap partit, va molt més enllà del debat sobre la independència: hi incorpora, com element essencial, un que és clau en tota política nacional de debò, i que, de forma genèrica, es ve definint com a eix social.

A les eleccions avançades pel president Artur Mas a la Generalitat de dalt –amb unes raons que a mi em semblen clarament oportunistes i d’escassa credibilitat si no les fonamenta, com no ho fa, en el fracàs clamorós dels plantejaments programàtics i d’aliances amb què va començar la legislatura–, el debat previ ve articulat, amb poques excepcions, només per la qüestió de la independència. Tot plegat, aprofitant l’onada independentista ja de llarga durada que s’ha consolidat amb la manifestació de la passada Diada nacional com un fet que sembla irreversible (i dic sembla, perquè la independència cal guanyar-la en un referèndum clar i sense ambigüitats per tenir credibilitat internacional). Les banderes estelades, usades ara a tort i dret amb qualsevol excusa per tothom que necessiti mostrar pedigrí independentista fins i tot per justificar les seves malifetes, ara ja serveixen per embolcallar qualsevol cosa. I sobretot per amagar les polítiques concretes del dia a dia, que en el cas del bipartit que administra la Generalitat de dalt són més aviat contràries al benestar de la bona gent catalana, als seus drets humans i cívics (amb el cas vergonyós de la web de delació implantada per la Conselleria de l’Interior en la línia de les polítiques incitadores de la delació pròpies de les pitjors dictadures, com una de les mostres més escandaloses) i a l’enfortiment i ampliació de l’impacte social dels mitjans de comunicació públics en català (i també dels privats, amb l’única excepció –prou significativa– dels propis del Grup Godó).

En aquestes condicions, i amb l’impacte propagandístic que li suposa la seva condició de president de la Generalitat de dalt, les esquerres catalanes corren el risc que Artur Mas converteixi les eleccions del 25 de novembre en un plebiscit per ell i el bipartit, que no solament seria interpretat com un suport inequívoc als seus ambigus plantejaments en favor de l’Estat propi (cal llegir amb deteniment un recent article de Manuel Cuyàs a El Punt/Avui –2 d’octubre- dedicat al conseller Mascarell i la seva influència en el discurs del president Mas per comprendre les limitacions d’aquest concepte d'”Estat propi” –acceptat, ai! com a lema de capçalera de la manifestació de l’11S per l’Assemblea Nacional Catalana– que pot tenir dobles i triples significacions, alguna d’elles ben allunyada de la independència nacional) sinó també, i sobretot, per a la seva política social, econòmica, de drets humans i de política lingüística i de comunicació. I que una campanya centrada de fet de forma exclusiva en l’eix patriòtic ajudi a la bona gent catalana, quan voti, a oblidar com Mas i el bipartit van bastir l’eix de la seva política social i de drets humans a l’entorn del pacte amb el PP –pacte d’interessos i d’ideologia (neo)conservadora a ultrança– que va regir el primer any de legislatura del bipartit.

Revalidat ara per una possible majoria absoluta –o més àmplia encara que la relativa que van aconseguir a les eleccions del 2010–, el bipartit encapçalat per Artur Mas tindria mans lliures per seguir aplicant les seves politiques del dia a dia contra la bona gent catalana i al servei dels grans interessos econòmics i financers, mentre postposaria fins no se sap quan la resolució del conflicte nacional amb l’imperi espanyol amb la convocatòria d’un referèndum –o consulta, no se sap ben bé– que encara no té data compromesa ni se sap ben bé sobre què serà i en quins termes. En aquest sentit, són prou explícites les declaracions del president Mas al diari imperialista de la dreta espanyola ABC, en què –el 2 d’octubre– deia textualment que “tenir un Estat propi per Catalunya no vol dir una independència total”. Amb la qual cosa sembla que el president ens vulgui dir que hi pot haver una independència “parcial”, que no seria sinó una altra forma de dependència.

Catalunya –i no diguem ja els Països Catalans– necessita un partit –o una coalició– d’esquerres propi, d’àmplia i sòlida composició, per afrontar aquesta política de la dreta catalana que pretén monopolitzar el discurs i el procés sobiranista. Com més s’accentua la penetració social de la convicció que l’única sortida a la crisi nacional espanyola és la independència de les colònies que encara els queden a aquell imperi en què mai no es ponia el sol, més important és que la bona gent catalana sigui capaç de consolidar una força pròpia d’esquerres. Per això, el fracàs de l’intent de construir una candidatura unitària de l’independentisme d’esquerres per les eleccions autonòmiques de novembre –començant per l’actitud de les CUP que ni tan sols va anar a les converses, en una actitud que em sembla d’una enorme irresponsabilitat i una falta evident de maduresa– contrasta obertament amb el que està passant al País Basc. Allí, l’esquerra independentista que encara té els seus principals dirigents empresonats ha estat capaç de consolidar una força no solament electoral sinó de perspectives molt més ambicioses, amb un programa propi consensuat entre totes les sensibilitats polítiques que s’hi han implicat. On hi ha independentistes d’esquerra –fins fa poc enfrontats entre ells, com els hereus de Batasuna i els escindits que integren Aralar, i els seus aliats d’Abertzaleen Batasuna al País Basc del Nord, –, socialdemòcrates d’EA i autodeterministes no independentistes d’Alternatiba.

“Tots hi vam deixar molts pèls a la gatera en aquestes negociacions” –deia el dirigent de l’esquerra abertzale Txelui Moreno en un acte a Barcelona la passada Diada–, però ara tenim aquesta realitat que promet tant”. Ara amb una candidatura encapçalada per Laura Mintegi, escriptora en llengua basca i professora universitària de prestigi, membre de l’Euskaltzaindia (Acadèmia de la Llengua Basca) i presidenta del PEN Club basc, que ha assumit un discurs obert a totes les sensibilitats polítiques que representa, sòlid tant en les formes com en els continguts. Que ha estat capaç de renovar les cares públiques de l’independentisme i el sobiranisme d’esquerres basc, i ha presentat fins i tot el que seria l’equip de govern –incloent-hi canvis significatius de denominació de les conselleries més sensibles per als seus votants– que incorpora noms de reconeixement contrastat per cadascuna de les responsabilitats que ha d’assumir un executiu.

Però la presència tant de l’eix nacional com de l’eix social en la campanya basca no es produeix només per voluntat de l’esquerra independentista sinó també perquè al mateix PSE fins ara governant –govern titella a l’empara de la il·legalització de Batalsuna i atres candidatures acusades de ser-ne hereves–, i al PNB, els mou l’interès electoral de donar a la crisi una resposta diferent a les que vénen de Madrid., amb la qual cosa reforcen el discurs econòmic i social. Només el PP basc monopolitza el discurs exclusivament nacionalista (espanyol esclar, i amb la coartada de l’actual situació a Catalunya). En el cas de l’esquerra independentista, per remarcar que no hi ha alliberament nacional que valgui amb la bona gent basca en atur creixent i una retallada també creixent dels drets laborals, amb menys prestacions socials per als qui més les necessiten, en una societat on la cohesió social ha estat posada en perill pels interessos dels més poderosos i els mandats dels poders financers europeus i autòctons. No és casualitat que, pocs dies abans que comencés la campanya –el 26 de setembre– els dos grans sindicats nacionalistes bascos, ELA –nascut a redós del PNB– i LAB –independentista d’esquerres– convoquessin una vaga general als quatre territoris bascos sota sobirania espanyola.

Mentre a la comunitat autònoma d’Euskadi l’exclusiva del discurs nacionalista com a eix pràcticament únic de la campanya la té el PP basc, a Catalunya correm el risc que l’enfrontament dels discursos nacionalistes de CiU i PP amagui allò que de debò uneix en el fons ambdues candidatures conservadores, els dirigents de les quals fins fa quatre dies es feien apassionades abraçades polítiques i votaven alhora les retallades en drets laborals i socials contra la bona gent catalana. Oblidar-ho és el principal pecat de què hauran de donar compte els dirigents dels partits i candidatures independentistes incapaços de posar-se d’acord ni tan sols en moments tan transcendentals.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana, el 5 d’octubre del 2012)

Anuncis

Read Full Post »

El Tribunal Suprem espanyol ha decidit mantenir l’empresonament de cinc dirigents de l’esquerra independentista basca, entre ells Arnaldo Otegi i Rafa Díez, quan han passat ja sis mesos des que ETA anunciés la seva decisió de cessament definitiiu de la seva activitat armada, atenent les propostes de la conferència que va reunir al palau d’Aiete de Donostia cinc líders internacionals, un d’ells l’exsecretari general de l’ONU Kofi Annan. I més de dos anys després que l’esquerra independentista basca va fer públic el seu document “Zutik Euskal Herria” que va influir decisivament en aquest acord transcendental d’ETA.
Els integrants de la Comissió internacional de verificació –que, tot i que el govern espanyol no la reconeix, s’han reunit amb un ampli ventall de representants polítics i socials, inclòs José Antonio Pastor, del PSE, en una recent visita al País Basc– deien a començaments de maig que havien constatat, mitjançant contactes directes amb ETA, que aquesta “continua respectant els seus compromisos amb la fi de la violència”.
Tot i estar pendent de la legalització del seu propi nou partit, Sortu, pel Tribunal Constitucional, l’esquerra independentista basca –amb totes les limitacions que segueix imposant-li l’antidemocràtica llei de partits– ha aconseguit aglutinar i consolidar acords electorals amb altres forces sobiranistes i d’esquerres que els han suposat éxits electorals contundents a les darreres eleccions municipals i forals –Bildu– i a les Corts espanyoles –Amaiur–. I tot fa pensar que els confirmaran en les properes eleccions a la cambra autonòmica d’Euskadi. El recent trencament del pacte de legislatura entre el PP i el PSE al Parlament de Gasteiz fa preveure que aquestes eleccions s’avancin a la tardor, i és evident que no és el mateix fer-les amb Otegi en llibertat o a la presó.
Aquests dies es fa a l’Audiència nacional espanyola un altre judici que no ha tingut tant de ressò: tretze persones afronten condemnes d’entre set i nou anys de presó només per haver intentat formar candidatures a les darreres eleccions autonòmiques d’Euskadi, amb les llistes il·legalitzades Demokrazia 3 Milioi (D3M) i Askatasuna. Obeeix, a la mateixa lògica: els poders espanyols mantenen l’advertiment a l’esquerra independentista basca que la seva activitat política segueix sota vigilància i no la pot exercir amb plena llibertat, I que per això hi ha la llei de partits. Una llei que mai no s’hauria d’haver aprovat i que cada vegada es veu més com un dels principals obstacles al desenvolupament d’un procés de resolució sòlida del conflicte que Espanya té amb el País Basc.
Humbert Roma, periodista
(Aquest article ha estat publicat per Tribuna Catalana el 14 de maig del 2012)

Read Full Post »

La multitudinària manifestació de dissabte a favor d’un canvi substancial en la situació de les persones basques empresonades a causa del conflicte nacional amb el Regne d’Espanya ha estat un fet de contundència inqüestionable. Fruit de multitud de factors, sobretot del final de l’activitat armada d’ETA i de la nova estratègia de l’esquerra independentista encara il·legalitzada –i amb dirigents empresonats, convé no oblidar-ho– en favor de la lluita per vies exclusivament pacífiques i democràtiques. Una estratègia que ha aconseguit aplegar partits i persones de sensibilitats diverses dins el camp de l’independentisme i el sobiranisme, primer en la coalició Bildu i, després, a les darreres eleccions a Corts espanyoles, en un pacte més ampli com és Amaiur, amb una participació clau com la d’Aralar superant vells enfrontaments molt profunds.

Per a una pau consolidada al País Basc és clau l’alleujament de la situació penitenciària especialment dura que pateixen presos i preses bascos, amb una política de duresa que porta molts anys sense pràcticament moure’s si no és a pitjor. Una de les caracteristiques principals de la qual és l’allunyament a centenars de quilòmetres del seu país. Seria el primer pas per anar-ne fent d’altres en el procés d’acompliment –si cal amb mesures individualitzades que al final abastin a totes les persones empresonades, com es va fer a Irlanda, perquè no es pugui parlar d’indult generalitzat– del segon punt de la declaració de la conferència internacional que cinc facilitadors internacionals per la pau d’altíssim nivell –entre ells, l’exsecretari general de l’ONU Kofi Annan– van fer a Donosti el 17 d’octubre passat:: “Si aquesta declaració (la d’ETA de cessament definitiu de l’activitat armada, inclosa al primer punt) es fa efectiva (com es va fer poc després) instem els governs d’Espanya i França –deien els firmants– a donar la benvinguda i acceptar el començament de converses (amb ETA, com deixava clar el primer punt) per tractar exclusivament les conseqüències del conflicte”.

Entre elles, tot i que sense que els firmants les esmentin expressament, hi ha –com en tot conflicte armat– l’entrega de les armes sota control internacional i l’alliberament dels presos. Sobta, tenint en compte totes aquestes cirscumstàncies, l’actitud del PNB –que del 13 al 15 de gener té convocada la seva Assemblea General i amb qui ara Amaiur es juga l’hegemonia política al País Basc– desmarcant-se de la manifestació de dissabte que tant de ressò popular i mediàtic ha tingut tot i que segueix donant suport a una reforma de la política penitenciària a favor dels drets dels presos i preses bascos. Entre els diversos arguments dels dirigents penebistes –que recorden encara el trencament de la treva de Lizarra el 1999, una treva en què tant s’hi havia implicat el partit–, un dels més contundents és potser el d’Iñaki Anasagasti al seu bloc: “Així com el 1999 –diu Anasagasti– vam anar a la manifestació (a favor dels presos), aquest dissabte no hi anirem. Hi falta el requisit previ i no és sinó un de molt senzill. Que els presos i les seves famílies li diguin a ETA que desaparegui. Només això”. Una condició, ara com ara, difícil d’acomplir quan precisament el que plantejaven els facilitadors internacionals és que siguin ETA i els governs espanyol i francès els qui tractin “exclusivament les conseqüències del conflicte”.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 9 de gener del 2012)

Read Full Post »

Aquests dies corre per la xarxa una campanya fruit de la ignorància de les regles fonamentals del periodisme. Gent catalana plena de bones intencions i poca cosa més pretén –i convida a– donar lliçons als periodistes de la revista “Time” i contradir-los en la selecció que ha fet el setmanari nord-americà del que qualifica com a “les deu nacions aspirants”, “llocs –diu– que competeixen per la independència, alguns amb més reclamacions legítimes per la llibertat que d’altres”, després de l’accés del Sudan del Sud a la independència previ l’exercici del dret d’autodeterminació.

Aquesta selecció –en la línia que ha popularitzat el mateix setmanari des de fa dècades en molts altres camps (personatges polítics, llibres, músiques, salut, economia, medi ambient…), el més destacat dels quals és la tria de la personalitat de l’any– és un espai d’opinió. Com ho és un editorial, un article firmat o un acudit gràfic. I en aquest cas concret “Time” ha respectat de forma escrupolosa una norma fonamental del periodisme modern, tal com l’ha definit durant dècades precisament la tradició anglosaxona i s’aprèn en la gran majoria dels centres d’ensenyament de periodisme d’arreu del món: la distinció, en forma i fons, entre els gèneres d’opinió i els d’informació, sense llicència per barrejar-los. Clau de volta de la retòrica periodística que cap lector més o menys crític hauria de desconéixer i encara menys menystenir.

Però alguns dels nostres connacionals, tocats pel foc de la defensa a ultrança de la pàtria, sempre ofesa pels altres per definició, s’ho han pres a la valenta com una afrenta a la catalanitat. Quan haurien de mostrar agraïment al “Time” per haver estat tan objectiu. Perquè, com sempre que fa llistes d’aquesta mena, “Time” es limita a expressar ras i curt una opinió. Que podrem compartir o no, però que en aquest cas és tan objectiva que es limita a un llistat sense més additius que l’advertiment inicial segons el qual alguns dels “llocs” –fixin-se bé en el substantiu, que matisa les “nacions” del títol– tindrien “més reclamacions legitimes per la llibertat que d’altres”. Dos dels quals poden semblar anecdòtics –la República de Cascàdia i la Segona República de Vermont–, com m’ho poden semblar a mi mateix, en la meva abismal ignoràcia al respecte, però que, formant part dels contenciosos nacionals o territorials dels Estats Units d’Amèrica –alguns d’ells tan importants que fins i tot van ser en l’origen de la guerra civil de secessió–, hi tenen la justificació de la proximitat tractant-se d’un setmanari nord-americà.

Prescindiré d’analitzar, a més a més d’aquests dos casos, els altres set seleccionats que no tenen per objectiu la independència respecte de l’imperi espanyol. Me’n queda un: el País Basc –fixeu-vos que no diu Euskadi sinó País Basc, amb precisió lèxica exquisida–, que hi figura, i el nostre cas –Catalunya? Països Catalans?, primer objecte de polèmica: la denominació–, que no hi ha estat seleccionat. Dos territoris sota sobirania espanyola que es defineixen com a nació (amb el dubte, en el nostre cas, de si aquesta definició l’atribuïm a la Catalunya administrada per la Generalitat de dalt o a la totalitat dels Països Catalans). Em poso, doncs, en la pell dels periodistes del “Time” posats a l’àrdua tasca de fer la llista: hi posem el País Basc? En devien dubtar tan poc que el van posar el segon, just després d’Escòcia.

Ara bé, Catalunya? els Països Catalans? Deixem-ho en la Catalunya administrada per la Generalitat de dalt, sota sobirania espanyola. Primer element a considerar: qui hi té majoria parlamentària, al parlament autonòmic? qui té possibilitats de tenir-la en un futur proper? Perquè els periodistes del “Time” saben sumar i restar, coneixen els sistemes polítics que regeixen als terriotoris dels quals parlen… Majoria requerida per proclamar la independència o convocar un referèndum d’autodeterminació: 68 diputats d’un total de 135. Composició d’aquest parlament, com qui diu acabat de constituir després de les eleccions de novembre del 2010: el bipartit (esadir CiU, catalanista autonomista) 62 diputats; ERC (independentista d’esquerres) 10; SI (independentista no se sap si de dretes o d’esquerres) 3; Joan Laporta (independentista per lliure) 1; ICV (autodeterminista segons com) 10; PSC (esquerra imperialista espanyola) 28; PP (dreta imperialista espanyola) 18; C’s (imperialistes espanyols no se sap si de dretes o d’esquerres) 3.

Si tinguessin voluntat política de crear un conflicte al Regne d’Espanya per aconseguir la independència –segona part de l’anàlisi hipotètic dels periodistes de “Time”–, el bipartit (amb majoria relativa àmplia en aquest Parlament i monopolitzant en exclusiva el govern autonòmic) s’ho plantejaria com a primer objectiu, i no es proposaria ara negociar amb l’imperi espanyol aquesta cosa etèria del pacte fiscal a la manera basca (quan dels basc i navarrès, que ja hi són vigents, en reneguen tant l’esquerra independentista basca com un sector important del PNB –com prova el projecte de reforma de l’Estatut d’Euskadi conegut com a pla Ibarretxe– i els dos principals sindicats, ELA i LAB). I de forma immediata, just de conéixer-se els resultats electorals, el bipartit hauria cridat els partits partidaris de l’autodeterminació (esadir, els no imperialistes espanyols) per posar fil a l’agulla: majoria absoluta al Parlament autonòmic (76 diputats, més probablement els 10 d’ICV). Faves comptades. Conclusió dels periodistes del “Time”: la Catalunya administrada per la Generalitat de dalt –i no diguem ja la resta dels Països Catalans– són encara molt lluny de tenir dret a figurar a la llista.

¿Què té el País Basc que no tingui Catalunya (o els Països Catalans) per ocupar-hi, en canvi, el segon lloc per als periodistes del “Time”? Sobretot morts. Un conflicte bèl·lic, com passa a d’altres territoris inclosos a la llista (Ossètia del Sud, Kurdistan, Sàhara Occidental…). I molts independentistes empresonats –un important percentatge de la població–, exiliats, torturats, partits il·legalitzats… i malgrat tot, resistència nacional. I ara, perspectiva de pau i, de retruc, presència electoral com mai dels independentistes represaliats, traduïda en càrrecs electes i gestió de recursos; partits i sindicats independentistes i sobiranistes amb important implantació en tots els territoris bascos, per sobre de la divsió administrativa i les fronteres estatals; implicació internacional en la resolució del conflicte

Què ens diuen, doncs, els periodistes del “Time” a la bona gent catalana amb aquesta inclusió dels bascos i la nostra exclusió de la seva llista? Només que, com a periodistes i aplicant els paràmetres que acostumen a manejar per avaluar els conflictes nacionals, el basc té dret a figurar al seu rànquing i el català, no. Una opinió només. Però més que fonamentada. Gens demagògica, i ni molt menys ofensiva per la catalanitat. El millor que podria fer aquesta bona gent catalana que es mostra tan ofesa és deixar-se de romanços i anar per feina, que –com ens diuen de forma implícita des de “Time”– en tenim encara molta, però que molta, per fer. Certament, hem fet gestes històriques, sense precedents en les nacions europees colonitzades, com recollir gairebé 900.000 vots, la majoria a favor de la independència, en les consultes. Tant com això, però només això. Insuficient per amenaçar la unitat de l’imperi, al qual, ara com ara només hem fet pessigolles. A l’imperi i als servidors fidels que tenen a la colònia, els bons salvatges que ens administren en nom seu, embolcallats sempre, això sí, amb la bandera catalana. I només amb pessigolles la bona gent catalana no aconseguirem apropar-nos de forma substancial a tenir Estat propi com els pobles lliures del món.

Gràcies, periodistes de “Time”, per haver-nos-ho dit de forma tan concisa i clara. Una autèntica lliçó de bon periodisme.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 5 de desembre del 2012)

(A la imatge, Messi candidat a la llista de personalitats de l’any 2011 a la revista “Time”)

Read Full Post »

Les enquestes més favorables a Amaiur s’han complert. Amb set diputats a Madrid, el bloc sobiranista d’esquerres a l’entorn de l’esquerra independentista –EA, Alternatiba, Aralar i esquerra abertzale sense sigles (l’altra, cal no oblidar-ho segueix il·legalitzada, amb més de 40.000 persones que no poden presentar-se a eleccions, entre elles els principals dirigents com Arnaldo Otegi, Rafa Díez, Txelui Moreno o Rufi Etxeberria)– és a 32.300 vots de prendre l’hegemonia del nacionalisme basc al partit nacionalista històric, el PNB. Ho aconsegueix en nombre de diputats al conjunt dels territoris bascos sota sobirania espanyola però encara no en nombre de vots. El PNB es queda amb cinc diputats al Congrés espanyol (sis, si hi sumem el de Geroa Bai), acomplint així el seu objectiu de no perdre grup parlamentari propi, com deia Iñaki Anasagasti mentre analitzava el recompte al plató d”Euskal Telebista. Són unes dades, però, que caldrà confirmar amb el recompte dels resultats finals –inclosos els vots emesos a les ambaixades i la resolució de possibles impugnacions de vot– en els quatre territoris, atès que algun escó –sobretot a Guipúscoa i també a Navarra, pel que fa a Geroa Bai– ha ballat al llarg de tota la nit.

Sumant els resultats fets públics amb el cent per cent del vot escrutat, i atribuint al PNB els vots de Geroa Bai (tenint en compte que hi és el principal partit, amb els independents d’Uxue Barkos), Amaiur se situa encara al darrere del PNB en nombre de vots als quatre territoris (365.889 PNB-Geroa Bai i 333.592 Amaiur). Un fet a tenir en compte tant a l’hora d’avaluar els resultats com, sobretot, de traspassar-los automàticament a unes hipotètiques eleccions avançades –cada vegada més necessàries, tenint en compte els canvis polítics profunds que viu el País Basc– a la comunitat autònoma d’Euskadi, on el PNB també ha superat Amaiur en vots però no en escons: 323.517 vots (24,12%) i 5 diputats el PNB, enfront de 284.528 (24,12%) i 6 diputats Amaiur. Hi ha encara un element més a tenir en compte: la radical diferència del repartiment d’escons segons si les eleccions són espanyoles o autonòmiques a Euskadi. Mentre a les eleccions espanyoles hi ha una relativa proporcionalitat en la distribució dels escons, a les de la comunitat autònoma d’Euskadi es reparteixen 25 diputats per territori (75 en total, a l’espera que, acomplint la disposició transitòria quarta de la Constitució espanyola, el territori foral de Navarra decideixi unir-se als altres tres territoris bascos en un Parlament únic de cent diputats).

Aquest sistema de distribució d’escons fa que Àlaba –245.000 persones amb dret a vot–  tingui els mateixos diputats al Parlament de Gasteiz que Biskaia –914.000– o Guipúscoa –548.000–. Un fet que distorsiona qualsevol possible càlcul a partir del nombre de vots aconseguits, si no es fa amb la cura necessària. És, doncs, molt aventurat fer previsions sobre què pot passar a l’hora de la veritat en unes eleccions al Parlament d’Euskadi. I més quan és lògic esperar que, per als comicis autonòmics, l’esquerra independentista comptarà amb partit propi –tot i mantenint, si són prou flexibles en la seva estratègia, les actuals aliances a Amaiur– i plena llibertat de presentar candidats, inclosos els qui s’hauran guanyat el prestigi d’haver contribuït a la fi d’ETA i que encara són empresonats o privats de drets polítics.

Els resultats d’aquestes eleccions a Corts espanyoles –ja a les darreres muncipals i forals, els resultats de Bildu, sense Aralar, ho anunciaven– confirmen que la fi de les accions armades d’ETA comporta també el final, ara com ara, de la patrimonialització del nacionalisme basc pel PNB. El canvi és substancial: en clau nacionalista, és ara el PNB qui haurà d’anar al darrere de l’esquerra independentista i els seus aliats si vol reforçar el seu missatge sobiranista i no esperar-ne només els vots per mantenir-se al govern autònom d’Euskadi o fer prosperar els seus projectes com en els temps de Juan José Ibarretxe, quan Batasuna o el Partit Comunista de les Terres Basques encara no havien estat il·legalitzats. L’única alternativa que tindrà –si no ho fa– serà tornar als temps del lehendakari José Antonio Ardanza i els seus pactes amb el PSE, el partit que els va prendre la lehendakaritza gràcies al seu pacte amb el PP i la il·legalització de qualsevol partit de l’esquerra abertzale, i que ha resultat un clar perdedor en els dos darrers processos electorals.

I una altra conclusió encara més evident: sumant els vots del PNB i Amaiur, i limitant-nos als tres territoris de la comunitat autònoma d’Euskadi –el cas de la Navarra foral és més complex, sobretot tenint en compte la nova estratègia de l’esquerra abertzale que ja a les converses de Loiola, durant la treva del 2006, havia flexibilitzat les seves posicions sobre el procés d’unitat territorial al País Basc del sud–, tindrien clara majoria en un hipotètic referèndum d’autodeterminació. Si es repetissin els resultats –mera hipòtesi de treball–, el sí a la independència aconseguiria el 51,54% dels vots, enfront del 39,30% del bloc PSE-PP partidari del no. Incrementar un o altre percentatge dependria –seguint la mateixa hipòtesi– dels votants d’altres formacions (IU, UPyD, Equo…) o els qui aquesta vegada no han anat a votar.

Si mirem a més a més a la comunitat de Navarra, és encara més clar que a les passades eleccions forals que la unitat del nacionalisme basc és fonamental per trencar el pacte UPN-PP-PSN, hereu de l’estratègia de la “Navarra espanyola” de Víctor Pradera i els tradicionalistes antibascos del primer terç del segle XX. Amaiur i Geroa Bai s’han repartit el vot sobiranista a la comunitat foral –tot i que Geroa Bai feia un discurs molt menys basquista que Amaiur, i això potser l’ha beneficiat per la seva moderació que en alguns casos arribava a expressar serioses reticències pel que fa a la reunificació territorial– i, havent aconseguit un escó cadascuna al Congrés espanyol, les dues coalicions s’hauran de replantejar com unir forces si tenen objectius semblants. Sumant els seus vots –tot i que ja sabem que en política les coses no són tan simples– podien haver-se convertit en la segona força política de la comunitat foral, amb 91.436 vots (27,7%) –PP-UPN n’ha aconseguit 125.935 (38,17%)–, mentre que el PSN en passaria a ser la tercera amb 72.291 (22%). No és un percentatge suficient per trencar el pacte espanyolista però ben segur que hi ajudaria en una perspectiva de futur sense violència armada d’ETA i amb un discurs molt més matisat de l’esquerra independentista respecte a la Navarra foral.

Una darrera consideració que, des d’una perspectiva catalana i antiimperialista, obre perspectives d’esperança en un mapa del poder com el que aquestes eleccions imposen en el conjunt dels territoris sotmesos a la sobirania espanyola. D’una banda, queda clar que la Catalunya estricta i el País Basc del sud configuren dues realitats nacionals diferenciades i prou sòlides per no haver de dependre d’altri per més temps. De l’altra, a les Corts espanyoles –enmig de l’abassegadora majoria del PP i el PSOE i dels nacionalismes pactistes del PNB i CiU– es fa visible un bloc sobiranista que pot tenir una important capacitat d’ajuda mútua més enllà de la legalitat espanyola i en defensa de les llibertats nacionals de la bona gent catalana, basca i gallega –és a dir, la independència–: Amaiur (7), ERC i Compromís (4) i BNG (2). Una realitat que farien bé de tenir en compte els qui, des de posicions pretesament independentistes catalanes, han fet campanya per l’abstenció.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 21 de novembre del 2011)

Read Full Post »

El resultat extraordinari de Bildu a les eleccions municipals i forals del 22 del maig passat va ser una sorpresa fins i tot per a molts votants de la coalició. Diumenge vinent, a les eleccions a les Corts espanyoles, si es compleixen les enquestes –fins i tot les que els són més desfavorables–, la coalició Amaiur, ara amb l’aportació d’Aralar que no tenia Bildu, pot superar amb escreix aquells resultats. Pocs sondejos els neguen ja la possibilitat d’aconseguir grup propi al Congrés, si no fan la trampa de reduir el País Basc del sud als tres territoris de la comunitat autònoma d’Euskadi i deixar de banda en els seus comptes la comunitat foral de Navarra.

Una vegada més cal insistir en la importància que tenen els resultats al territori foral navarrès pel que representen en l’imaginari basc i, en concret, el de l’esquerra independentista. No en debades, Amaiur –la denominació de la nova coalició– correspon al castell on va tenir lloc una de les darreres gestes de resistència dels bascos del Regne de Navarra contra les tropes castellanes el 1512, de la qual l’any vinent farà cinc-cents anys. El candidat del PP a encapçalar el proper govern de la monarquia, Mariano Rajoy, ho deu tenir molt present quan, oblidant el pragmatisme poc bel·ligerant en el tema basc que ha vingut mostrant durant la campanya electoral, es despenjava dissabte passat amb un missatge radical donant suport a la petició de la presidenta de la comunitat foral, Yolanda Barcina (UPN), i comprometent-se a reformar la Constitució Espanyola per suprimir-ne la disposició transitòria quarta que preveu la possibilitat d’unió de les comunitats d’Euskadi i Navarra si ho decidís el parlament foral i ho ratifiqués la majoria de la població en referèndum.

Una possibilitat que va ser inclosa, per cert, en els documents pactats pel Partit Socialista d’Euskadi, el PNB i Batasuna en les converses de Loiola durant el procés de pau frustrat del 2006. I que podria tornar a ser objecte de negociació si l’actual situació de fi de la lluita armada acordat per ETA facilita els objectius de l’independentisme basc d’esquerres de replantejar una nova mesa de partits per resoldre el conflicte polític, sense fer-la dependre de la resolució de les seves conseqüències bèl·liques. L’abolició de la transitòria quarta de la Constitució espanyola es planteja ara, per iniciativa dels aliats navarresos del PP, com a eina electoral i Rajoy no té més remei que dir-los que sí, tot sabent que si vol seguir el full de ruta que van marcar els facilitadors internacionals a la declaració d’Aiete del 17 d’octubre a Sant Sebastià haurà d’abandonar dogmatismes com ho haurà de fer també l’esquerra independentista.

Reformar la Constitució espanyola per posar més obstacles a la resolució del problema que el Regne d’Espanya té al País Basc i privar als ciutadans que viuen al territori administrat per la comunitat foral navarresa del dret a decidir si volen o no unir-se als qui ho fan a la comunitat autònoma d’Euskadi, com els reconeix la mateixa Constitució, no sembla la millor manera d’abordar la construcció d’una pau duradora i sòlida. Mai fins ara un dirigent del PP del rang de Rajoy havia plantejat amb tanta radicalitat l’oposició a la unitat de les quatre províncies del País Basc del sud fins arribar a abonar en públic la idea d’una reforma constitucional amb aquest objectiu. Malament deuen anar les enquestes respecte dels resultats d’Amaiur al territori de la comunitat foral navarresa pel que fa a la continuïtat de l’statu quo que interessa a la dreta imperialista espanyola, i a Rajoy l’han traït els nervis.

Un increment substancial dels vots de l’esquerra independentista basca al territori foral navarrès –més enllà dels aconseguits per Nafarroa Bai a les passades eleccions a les Corts espanyoles amb l’esquerra abertzale il·legalitzada i fins i tot dels que van aconseguir els mateixos independentistes quan es podien presentar encara a eleccions– significarien un revés notable a l’estratègia del PP i el seu aliat UPN per a la comunitat foral. I no solament en aquestes eleccions sinó sobretot en una perspectiva de futur. Precisament un dels factors negatius per a l’esquerra abertzale a les darreres eleccions municipals i forals va ser el manteniment de Nafarroa Bai com a competidor sòlid en un mateix espai polític.

Els resultats d’Amaiur a la comunitat foral navarresa també han de servir per avaluar la força electoral que hi té el PNB –habitualment escassa– que ara va en coalició amb els antics “independents” de Nafarroa Bai (Urxue Barkos) en la candidatura Geroa Bai, ja sense la resta dels antics aliats de Nafarroa Bai. Les preocupacions electorals del PNB no es limiten, però, a la Navarra foral sinó que abasten els quatre territoris bascos sota sobirania espanyola, perquè podria perdre fins i tot el grup parlamentari propi al Congrés espanyol dels diputats. Unes eleccions, doncs, que també per al PNB poden representar un tomb substancial, fins arribar a perdre l’hegemonia electoral del nacionalisme basc en favor de l’esquerra independentista. Un fet del tot nou que pot repercutir de forma substancial en el futur immediat, a les properes eleccions al Parlament d’Euskadi amb una esquerra abertzale ja legalitzada, sempre que aquesta sigui prou hàbil per mantenir les aliances que han fet possible les coalicions Bildu i Amaiur (acumulació de forces sobiranistes, en terminologia independentista).

Aquesta possibilitat ha fet perdre també els nervis als dirigents i l’entorn del PNB que han afrontat la campanya centrant bona part del discurs en el combat contra Amaiur. Arribant a utilitzar el diari “Deia” –que acostuma a expressar el punt de vista de l’aparell penebista– per donar a entendre que la decisió d’ETA de posar fi a la lluita armada pot tenir escletxes. La mostra més escandalosa d’aquesta estratègia la va donar el diari en la seva edició de dimecres passat, amb una llarga informació sense firmar, titulada “Les forces de seguretat adverteixen que el risc d’escissió a ETA és molt gran”. On, citant només fonts policials espanyoles, especulava sobre la possibilitat que els “durs” (així, entre cometes) “podrien moure fitxa en una assemblea que es farà després de les eleccions generals”.

Esclar que ningú pot dir amb certesa què passarà a ETA a mitjà termini, segons com evolucioni la resolució de les conseqüències del conflicte (presos, desarmament, víctimes, exiliats…) que els facilitadors internacionals posaven com a objecte exclusiu de negociació amb els governs espanyol i francès en el segon punt de la declaració d’Aiete. Però és molt aventurat –per no dir obertament mendaç, quan ETA ha repetit una i altra vegada, sense cap mostra de dissidència coneguda, que la decisió de deixar les armes és definitiva– donar per bones unes suposades filtracions procedents de les clavegueres de l’Estat en plena campanya electoral. Una campanya electoral que amenaça, precisament, d’acabar amb l’hegemonia nacionalista del PNB.

Humbert Roma, periodista (Publicat a Tribuna Catalana el 15 de novembre del 2011)

(A la foto, Yolanda Barcina –UPN– i Mariano Rajoy, petonejant-se)

Read Full Post »

ETA –com a conseqüència d’un profund canvi estratègic de l’esquerra independentista basca– ha anunciat que abandona de forma definitiva la lluita armada per aconseguir objectius polítics i això obre noves perspectives al tractament de la informació del conflicte del País Basc amb el Regne d’Espanya. I, alhora,  planteja nous reptes als professionals de la comunicació per abordar-la. Un repte que ho és també per als col·lectius socials afectats i les respectives societats. Segons com hi responguin, els mitjans de comunicació poden contribuir a reforçar tàctiques per amagar les arrels del conflicte o bé contribuir a resoldre’l com a culminació del procés.

Com en tot enfrontament violent, el silenci de les armes no és sinó el començament de la construcció de la pau i no pas el final: aquesta és una constatació prèvia que no han de defugir els qui tenen la responsabilitat als mitjans de comunicació, i té com a conseqüència immediata l’exigència d’evitar frivolitats quan recullen i fan públiques dades i opinions. Una regla que hauria de ser general en el treball professional però que, en cas de la sortida d’un conflicte armat, adquireix especial rellevància. Esclar que afavoreix aquesta frivolització un costum molt estès en la nostra cultura comunicativa: la dependència excessiva dels mitjans respecte de les declaracions dels polítics que, en una estructura de partits molt poc respectuosa per la dissidència interna, tendeixen a defugir l’anàlisi i buscar més l’efecte en els titulars.

La primera condició hauria de ser, doncs, abordar el conflicte com un fet complex i deixar de banda simplificacions, tan pròpies d’un enfrontament bèl·lic, com la de vencedors i vençuts. Això no obvia que cada mitjà i cada professional tingui el propi punt de vista respecte del conflicte i les propostes de solucions de fons, però exigeix donar veu a totes les parts a l’hora d’informar-ne, i sense tabús com el que ha regit durant aquests anys sobre l’existència de la tortura al llocs de detenció. Una norma que té especials conseqüències quan els mitjans parlen de les víctimes: el reconeixement que n’hi ha hagut en els dos bàndols –i no solament mortals–, i que aquesta n’és la conseqüència més terrible com en tot conflicte bèl·lic, és especialment important.

Un segon aspecte, tant o més transcendental que el de la complexitat del conflicte, és el de la resolució de les seves causes per vies democràtiques. Si les parts enfrontades han arribat a la conclusió que l’enfrontament armat no és la via per resoldre’l –caldrà veure fins on el Govern de la monarquia i els poders del Regne d’Espanya ho comparteixen–, la lògica és que només val la via democràtica. Assumir-ho com a principi orientador de la informació pels mitjans de comunicació és evident que ajudaria molt a la societat i als polítics a l’hora de racionalitzar el debat sobre els passos que cal fer per assentar la pau en bases sòlides de futur, i no només conjunturals.

Com hi ajudaria aplicar rigorosament aquella màxima tan publicitada i tan poc respectada de separar amb rigor la informació –necessàriament plural i contrastada– de l’opinió. Es pot dir que són coses sabudes, però no hi fa res de repetir-les quan hi ha una qüestió en joc tan valuosa i fràgil com la pau.

Humbert Roma (Article publicat a mèdia.cat el 4 de novembre del 2011) (A la foto, membres del Grup Internacional de Contacte que tant ha treballat per la pau al País Basc)

Read Full Post »

Older Posts »