Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Canadà’ Category

¿Algú tenia dubtes sobre com acabarien actuant amb el moviment dels indignats Felip Puig i el bipartit que administra la Catalunya sotmesa al Regne d’Espanya? “El carrer és meu”, han dit com va fer poc després de la mort del generalot el feixista del Fraga Iribarne. Només els contenia la por d’un impacte electoral negatiu el 22 de maig. Passada la data fatídica, han cregut tenir barra lliure i han desplegat la repressió més bèstia vista de fa temps als carrers del nostre país. Amb un cinisme propi d’ell mateix, Felip Puig ho ha volgut justificar en una pretesa necessitat de neteja, de treure objectes contundents abans de la previsible victòria del Barça i els aldarulls consegüents de dissabte… i en la violència dels manifestants!!! Violència? Quan el que els ha caracteritzat és precisament l’absència declarada i volguda de violència.

Tinc les meves reticències respecte del moviment dels indignats –i cada vegada més, per la seva feblesa en la defensa dels nostres drets nacionals i lingüístics, i alguns silencis notables en les seves reivindicacions pel que fa a les institucions imperials com la monarquia, l’exèrcit o sobre les agressions als drets humans com la tortura persistent als centres de detenció–, però el que ha fet la policia a les ordres del conseller de l’Interior és tan bèstia que em posa decisivament al costat dels indignats. El mal que ha fet Puig al meu país, en la persona dels indignats que han patit la violència que ha desfermat, és tan gran que ha aconseguit posar Catalunya a la portada dels mitjans de comunicació més influents del món. I certament no per bé, sinó per posar-nos en el mapa de la repressió més brutal. La Shaudin Melgar-Foraster, professora i escriptora catalana que viu al Canadà, ho deia amb contundència en una de les seves intervencions al grup de debat “Català sempre”:

“En principi respecto la seva opinió, encara que no la comparteixi, perquè tothom té dret a expressar-se i a ser
respectat, però em molesta moltíssim la seva manca de respecte al català. I, puc equivocar-me, però em sembla que aquest moviment ha fet molt mal al nostre moviment independentista, per no parlar que deixa
entrar sense aturador la dreta pertot arreu. Ara bé: el que ha passat avui a la Plaça Catalunya és inadmissible. No hi fa res que els acampats siguin de parla castellana o catalana, que plantin raves a la plaça o que toquin la flauta o el que sigui que hi fan, la brutalitat de la policia s’ha de castigar. A més, mirat des d’un punt de vista més pragmàtic, tot el que han aconseguit amb aquesta brutalitat és que més gent doni suport al moviment dels acampats, per tant, només han aconseguit donar força al moviment. A mi, a més d’horroritzar-me les imatges que he vist, em fa molta vergonya com a catalana. Quan aquí, al Canadà, em preguntin sobre aquests fets (si se n’assabenten que encara no n’han dit res les notícies) no sé pas què respondré. Sempre parlant que els catalans tenen una llarga tradició democràtica i que som gent pacífica i ara que redimoni dic?.”

Personalment, la brutalitat de la policia a les ordres de Felip Puig no m’ha estranyat gens. Li va el garrot, com la gent del seu partit a Osona –assumint la paròdia que en fa “Polònia”– van remarcar en regalar-li un bat de beisbol. És un d’aquests personatges que s’embolcallen amb la bandera catalana per cobrir qualsevol brutalitat o indecència (com que CiU afavoreixi que a Badalona governi la llista més votada, és a dir el nazi del Garcia Albiol). Més greu encara que la bastonada als indignats em sembla tota la política anunciada i aplicada per Puig en defensa de la impunitat de la policia i en contra dels moviments socials –amb especial obsessió pels okupes–, com ens advertien justament al començament del nou mandat del bipartit la Coordinadora per la prevenció de la tortura i d’altres entitats catalanes en defensa dels drets humans, en aquest comunicat:

Comunicat de premsa | 26 de gener de 2011

DAVANT LES POSSIBLES MESURES
ANUNCIADES PEL CONSELLER D’INTERIOR

Recentment s’ha conegut, a través de declaracions del Conseller d’Interior de la Generalitat de Catalunya, la possible adopció de dues mesures que afecten directament a l’àmbit de la política de prevenció de la violència institucional i de la prohibició de la tortura i altres tractes o penes cruels, inhumanes o degradants.

1) La primera mesura fa referència a l’anunci de la derogació de l’anomenat Codi Ètic de la policia. Aquest “codi” aprovat per l’anterior Govern consisteix en un conjunt de les anomenades “bones pràctiques” que han d’observar els cossos policials en l’exercici de la seva funció pública, establint unes obligacions deontològiques a complir. En aquest sentit, cal recordar que la Coordinadora Catalana per a la Prevenció i Denúncia de la Tortura va considerar en el seu dia que, encara que insuficient en no tenir força jurídica vinculant ni sancionadora, les disposicions i creacions de l’esmentat “codi” constituïen un cert pas en la lluita per prevenir abusos policials i altres formes similars de violència institucional. No s’entén com un text no vinculant orientat a millorar el tractament que reben dels ciutadans i ciutadanes per part de les forces de policies i que està en línia amb les recomanacions del Consell d’Europa i d’altres instàncies internacionals es pot interpretar com un “greuge” o un senyal de “desconfiança” cap a la Policia de Catalunya.
2) La segona mesura fa referència a la possible desinstal·lació o reorientació de càmeres d’enregistrament que s’havien posat en algunes comissaries de policia. Cal assenyalar que aquesta mesura es va començar a aplicar l’any 2007 en compliment de nombroses i reiterades recomanacions internacionals adreçades a l’Estat espanyol, entre altres, pels següents organismes internacionals: el Comitè contra la Tortura de l’Organització de les Nacions Unides, diversos Relators de l’ONU contra la Tortura, el Comitè per la Prevenció de la Tortura i altres Tractes o Penes Cruels del Consell d’Europa i el Comissari Europeu de Drets Humans.

En aquest mateix sentit s’havien pronunciat també des de fa anys destacades organitzacions (nacionals i internacionals) de la societat civil, dedicades a la defensa dels drets humans i la lluita contra la tortura i la violència institucional, entre altres: Amnistia Internacional (www.amnistiacatalunya.org) i la Coordinadora per la Prevenció i Denúncia de la Tortura de l’Estat Espanyol (www.prevenciontortura.org).

I encara en clau institucional catalana, el Parlament de Catalunya aprovava el dia 1 de desembre de 2004 una Proposició No de Llei que instava el govern a implementar les recomanacions del Relator contra la Tortura de l’ONU, iniciativa que rebia el suport de la immensa majoria de les forces polítiques parlamentàries del país, incloent-hi les que ara donen suport al Govern de Catalunya.
Tal com les institucions, organitzacions i altres càrrecs governamentals i policials han assenyalat repetidament, des que es va procedir a la instal·lació de les càmeres, les denúncies per maltractaments contra els Mossos d’Esquadra s’han reduït notablement.
Anotem, també, que en data 16 de desembre l’ACAT (entitat de la Coordinadora) va escriure una carta al Sr. Mas i a la premsa (publicada a l’AVUI I EL PUNT) ressaltant aquests mateixos aspectes. És per les raons que hem apuntat que la Coordinadora Catalana per a la Prevenció i Denúncia de la Tortura vol manifestar:
1- La seva profunda preocupació per les intencions reflectides en les declaracions del nou titular de la Conselleria d’Interior, en el sentit de procedir a la derogació i desmantellament o reorientació d’aquestes dues mesures.
2- Entenent que procedir d’aquesta manera només posaria de manifest el notable retrocés d’una política que ha de ser respectuosa dels drets fonamentals de les persones que entren en contacte amb el sistema policial i penal.

3- En aquest sentit demanem que, en ple respecte a les recomanacions internacionals assenyalades i recolzades pel mateix Parlament de Catalunya, es mantinguin i s’aprofundeixin les decisions que en el seu dia es van acordar en matèria de prevenció de la tortura i els maltractaments.

Coordinadora Catalana per a la Prevenció i Denúncia de la Tortura

Acció dels Cristians per a l’Abolició de la Tortura (ACAT)

Alerta Solidària

Associació EXIL

Associacció Catalana per a la Defensa dels Drets Humans (ACDDH)

Associació Memòria contra la Tortura (AMCT)

Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats de Barcelona

Coordinadora Contra la Marginació de Cornellà

Institut de Drets Humans de Catalunya (IDHC)

Justícia i Pau

Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans de la UB.

Rescat

Rescat

Barcelona a 26 de gener de 2011

Read Full Post »

Demà al vespre, si res no ho impedeix, TV3 protagonitzarà un fet històric per a la cadena autonòmica. Per primera vegada des de la seva posada en marxa l’any 1984, l’autoanomenada “la nostra” dedicarà un documental a la independència nacional de Catalunya: “Adéu Espanya?”.

Caldrà reconèixer, ben segur, a la Mònica Terribas la part de responsabilitat que li pertoca, en aquesta decisió històrica –tant pel que ha trigat fins i tot sota la seva direcció com per la persistència de tirar-la endavant ara–, però l’èxit el cal atribuir sobretot als qui, de fora de TV3 –i confio que també de dins– han fet campanyes reiterades per aconseguir-ho. I, sobretot, al tsunami independentista que s’ha anat covant els darrers anys i que ha esclatat en les consultes sobre la independència que va engegar la bona gent d’Arenys de Munt el 13 de setembre de l’any passat i que segueixen i segueixen sense aturador (la darrera, diumenge passat a Sabadell: 13,7% de participació, amb un 92,78 de vosta a favor del sí).

Que hagi de qualificar d’èxit un fet que hauria de ser normal en una televisió amb un mínim de perspectiva nacional –el debat sobre la independència és intrínsec a la nació, com ho és la sobirania– ja indica l’anomalia mediàtica en què vivim, parlant dels mitjans catalans de comunicació. Ara caldrà veure –la programació és per demà, dijous, a tres quarts de deu i cinc del vespre– el resultat del treball de l’equip dirigit per Dolors Genovès. Els avenços que n’ha fet TV3 i el que n’ha explicat la mateixa Dolors Genovès em fan pensar que es tracta d’un treball digne com la majoria dels que ella mateixa ha dirigit. Centrat, això sí –com tot ho fa pensar– en la Catalunya estricta, l’unic territori nacional en què fins ara s’han posat en marxa les consultes i on més avançada està la consciència independentista segons tots els indicis. Trencat el tabú de la nostra independència nacional com a objecte informatiu i de debat a TV3, doncs, esperem que no es tracti només d’una flor que no fa estiu, i que, més aviat que tard, la matexa TV3 trenqui l’altre tabú: la nació completa, els Països Catalans, més enllà del mapa del temps que el de la crosta encara voldria retallar.

L’Observatori crític dels mitjans media.cat hi dedica aquesta crònica, on podeu trobar diversos enllaços d’interès sobre el documental de TV3.

Read Full Post »

Més enllà del somini

Quan vaig encetar aquest bloc, em vaig proposar, entre d’altres coses, deixar-hi constància de les meves lectures. No ho he complert, excepte en comptades ocasions. Voldria esmenar-ho. No sé si ho aconseguiré.

Trio, per tornar-hi, un llibre que ha passat desapercebut, probablement per dues raons: perquè s’ha encabit en la peculiar classificació de “llibre per a adolescents” i, sobretot, perquè l’autora en va confiar la publicació a una editorial valenciana, Edicions del Bullent. I, ja se sap; si voleu que un llibre en català no tingui difusió, que us el publiquin més enllà de les fronteres administratives de la Generalitat de dalt.

Shaudin Melgar-Foraster és professora de català a Toronto, al Canadà. I aquests fets personals influeixen en el llibre: un dels carrils de la trama argumental passa a Toronto i una de les dues adolescents protagonistes és filla d’una catalana afincada a la capital del Canadà anglòfon, En l’altre carril –el de més enllà del somni–, el català hi és present fins tal punt que l’altra protagonista, canadenca i anglòfona, l’ha d’aprendre per poder entendre’s amb els éssers d’un món que no és el seu.

Fins aquí els elements que vinculen el món de l’autora amb l’obra. No sé si n’hi ha més (o n’hi haurà més en el futur, perquè, segons Shaudin, les aventures de l’Anna i l’Alison tindran continuïtat). Això ens ho hauria de dir ella. Amb un pretext literari semblant al de l’Alícia de Lewis Carroll, el mirall –i la pantalla d’ordinador, som al segle XXI– és la frontera entre els dos móns on l’Anna i l’Alison viuran les seves descobertes. Una frontera que creuaran sovint per trobar-se, més enllà del somni, en un món fantàstic no tan diferent del nostre com podria semblar.

“Més enllà del somni” resulta una gran faula del nostre temps, amb històries de guerra i dominació, de llibertat i democràcia –en territoris governats per dones–, de racisme i esclavatge, d’immigració amb i sense papers, de lluita per l’alliberament… Com en Carroll, la faula es desenvolupa més enllà de l’espill, però aquí s’acaba el paral·lelisme. El món fantàstic que descriu la Shaudin és molt més proper al nostre, tot i els elements d’irrealitat que el constitueixen. El viatge –els viatges, en aquest cas– de les dues protagonistes és ple d’aventures i personatges terribles o entranyables, que en alguns casos –com ara Tam, el nen contador d’històries– ens recorden Les mil i una nits.

I, en el fons de tot, la novel·la resulta una història d’iniciació en què dues adolescents passen de no poder-se veure a aprendre plegades que el món és molt més complex, i interessant, que les picabaralles mútues. I que només la col·laboració les pot ajudar a treure’n l’entrellat i, alhora, sortir-se’n de les situacions més compromeses.

El relat que ha teixit laboriosament la Shaudin és molt ric des del punt de vista del treball literari, amb recursos i punts de vista diversos. En destaca l’ús que fa del diari personal que escriu l’Anna i acaba sent, no només un relat de fets que contribueix a fer avançar la història –les històries– , sinó un altre personatge, interlocutor de la protagonista quan no té a qui més comunicar les seves cabòries.

Un llibre, doncs, força recomanable. I no només per als lectors adolescents. Potser ja és hora que superem aquesta absurda frontera que tantes vegades ens priva als grans de les meravelles pretesament destinades als més joves o als petits.

Read Full Post »