Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Cançó’ Category

576547_515531731829886_1493591377_n-1

Visquen els estats petits, i que durin tant com la seva ciutadania vulgui. Un dels més menuts és per cert català, el Principat d’Andorra (76.246 habitants l’any 2012),  l’únic Estat català lliure del món. I, dels fundadors del nucli originari de l’actual Unió Europea –el Benelux, esadir Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg–, la ciutadania de tots tres estats va ser, un dia o altre, súbdita de la seva altesa imperial el rei emperador dels espanyols. Llegeixo a la Viquipèdia que Luxemburg (mig milió d’habitants) es va independitzar d’aquell “imperio donde jamás se ponía el sol” (l’espanyol) amb el Tractat de Rastatt que el va atribuir a la línia austríaca de la dinastia de Luxemburg. Coincidint, esclar, amb l’any 1714, quan el mateix imperi ens va furtar per les armes els nostres furs i constitucions a catalans, valencians, illencs i aragonesos. Ara, com a ciutadans i ciutadanes dels territoris catalans administrats per la Generalitat de dalt en nom del rei emperador que encara ens té colonitzats, tenim el deure i l’honor de fer complir el compromís de la majoria al Parlament autonòmic de Catalunya de fer els passos decisius –els que calgui– per recuperar la independència perduda.

Però al Rajoy què li n’expliquen, que Luxemburg no és un no ningú en aquesta Unió Europea en crisi. Tan petit Estat com és –Rajoy odia als petits i s’egenolla davant dels grans–, al Gran Ducat de Luxemburg hi ha la seu d’institucions de la Unió Europea tan importants com el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees –que li pot dir a ell mateix si les lleis aprovades pel Parlament espanol s’adiuen o no als tractats i normatives de la Unió Europea, i pot obligar a Espanya a canviar-los, o el Tribunal de Comptes Europeu i l’Eurostat, tan decisius ara que es tracta de sumar i restar millor per controlar els pressupostos i l’endeutament dels estats membres i de la mateixa Unió. Ah i també compten el nombre d’aturats… Ara bé, els partidaris del Rajoy diuen que és molt savi, però que ho amaga seguint una esatègia espanyola atàvica. I si ell creu –i diu com el més saberut de tots– que el millor és tenir-la més grossa… la bandera…

(A la il·lustració que enllaço al final, vídeo amb la bandera luxemburguesa onejant mentre sona l’himne nacional). Luxemburg (mig milió d’habitants) té tres llengües oficials: el luxemburguès, dialecte germànic; el francès, i l’alemany. I que jo sàpiga, no passa res. Si no és que al ministre Wert no li ha agafat ja algun mal lleig…). 

Anuncis

Read Full Post »

candide1Unknown

Ja ho sabeu des de la passada matinada si heu decidit llegir aquest dietari a mesura que el vaig produint: tres personatges literaris amb els quals sento alguna identficació i, segons els temps, arrisco –o bé me’n puc beneficiar– d’inspirar-m’hi. Avui, però. deixo textos i personatges per regalar-me encara un temps per rellegir mentrestant allò que potser m’ajudi a treure’n alguna lliçó, per mi o gent propera.

El primer que poso al capdavant de tots tres és el Candide o l’optimisme de Voltaire, entre d’altres raons perquè ja fa uns anys que em va fer un servei molt ben trenat, tal com desitjo explicar aquí mateix amb detalls un altre dia, i sobretot perquè penso que és el millor per mi i potser també per vosaltres, lectors, que certament –com insistiria el filòsof il·lustrat–aquest no és el millor dels mons possibles (si és que n’hi ha enlloc).

Deixo les altres dues obretes també per més endavant, això és per després del Candide, la novel·leta –o conte filosòfic– volterià sobre l’optimisme. Mentre de Voltaire en tenim una exhuberància de testimonis personals i documentals que no ens els acabaríem (podeu trobar algunes biografies divulgatives prou suficients del filòsof com ara la d’Haydn Mason, publicada per la Biblioteca Salvat de Grandes Biografías), dels altres dos (el sant bíblic Job i alguns dels garladors grecs dels Diàlegs dels morts) a qui reconeixem gairebé per inèrcia com a protagonistes de les històries que hi fan referència, és francament ben poc el que en sabem i encara n’ignorem què és llegenda o realitat.

Aprofito, doncs, aquesta tarda de diumenge per començar a seleccionar-vos vídeos i textos que –llegits i interpretats, amb llengües o músiques diverses– he pescat a Internet en un esport que m’està resultant apassionant, com sap qui de tant en tant fa una ullada al meu propi mur de piulades. En aquest cas, sobre el Candide o l’optimisme, de Voltaire, de la qual hi ha més d’una versió musical.

Leonard Bernstein –sí, el de West Side Story, compositor, director d’orquestra i extrarodinari divulgador de les músiques diverses considerades cultes en un programa propi de televisió– té una opereta en anglès composta a partir del Candide. La podeu trobar aquí. A mi, m’ha captivat. No sé si a vosaltres…

Read Full Post »

Aquest diumenge, 12 de desembre, amb l’obertura de la campanya pel vot anticipat, comença de fet la consulta sobre la independència de la nació catalana a Barcelona que ha de culminar amb el vot presencial el dia 10 d’abril vinent. La campanya per vot anticipat començarà amb una jornada al barri de la Barceloneta, al districte de Ciutat Vella, en què a més de la recollida del vot anticipat es faran diverses activitats de caràcter festiu per difondre la consulta.

Aquesta és la convocatòria que n’ha fet “Barcelona decideix”:

El 12 de desembre, al barri de la Barceloneta, es convidarà a votar per primer cop en la consulta sobre la independència de Catalunya que organitza Barcelona Decideix. L’endemà ja es podrà votar en diferents punts de la ciutat.

Per garantir la votació del 12D, hi haurà una dotzena de taules repartides per la Barceloneta. Al llarg del dia també hi haurà animació als carrers, i s’instal·larà un centre d’operacions al Museu d’Història de Catalunya (MHC). Us convidem a tots, voluntaris i col·laboradors, a assistir a aquesta jornada històrica.

Diumenge 12 de desembre
9 hores: obertura dels col·legis
20 hores: tancament de les urnes
21.30 hores: anunci dels resultats i celebració amb cremat a la plaça del Poeta Boscà  (Mercat de la Barceloneta)

Al cartell, que trobareu aquí, hi ha detallats tots els actes, que es faran a la plaça del Poeta Boscà (plaça del mercat).

Aquí, podeu trobar el vídeo de promoció de la campanya.

Gent engrescada

Deia en un anterior article que esperava que els resultats de les passades eleccions al Parlament de la comunitat autònoma de Catalunya, que qualificava de tràmit, no afectarien massa el treball il·lusionat per les consultes i tot el que se’n deriva. He pogut comprovar que els ànims de les persones que s’han ofert voluntàries per a la consulta de Barcelona no solament no han minvat sinó que la bona gent del nostre país s’hi ha engrescat encara més. Dijous passat, des d’“Horta-Guinardó decideix”, on ens organitzem al nostre districte de cara a la consulta del 10 d’abril, vam convocar voluntaris i voluntàries per rellançar la feina: vam haver de canviar de local perquè no hi cabíem. I això que només n’havíem convocat la meitat –la resta la convocarem en una segona sessió– i encara hi va haver gent que es va disculpar perquè no havia pogut venir.

Una segona dada, tant o més important, la Coordinadora Nacional per la consulta segueix la seva via per organitzar pobles i comarques on ja s’han fet o es preparen consultes, després d’una complexa feina de reorganització. Dissabte vinent, 11 de desembre, hi ha una altra reunió del Plenari, aquesta vegada a Barcelona, a Nou Barris. L’ordre del dia promet, perquè s’hi plantegen ambicioses iniciatives de futur que ben segur que faran parlar. Aquest n’és l’ordre del dia.

Pedrolo i les eleccions del 28N

Fa un parell de dies, vaig escriure aquest comentari, en un grup de debat en què participo, per intentar donar el tomb a algunes expressions pessimistes després de la jornada electoral:

Hi ha una obra de teatre de Manuel de Pedrolo, “Homes i no”, que
m’ajuda molt en aquestes ocasions. No sé si l’heu vist o llegit (fa
molt de temps que no es representa si no és en teatres marginals però,
quan la va escriure Pedrolo, alguns crítics la posaven entre les obres
més representatives d’un determinat existencialisme europeu o del
teatre de l’absurd, tot i que a mi no m’ho sembla tant perquè hi veig
sobretot un vessant polític). Una parella tancada entre reixes lluita
per alliberar-se’n mentre increpa a “No”, responsable del seu
empresonament. Finalment se n’alliberen, però darrere aquella reixa
n’hi ha una altra. La lliçó per mi és diàfana, i encara més si tenim
en compte la trajectòria de l’autor: és la lluita per la llibertat
allò que dóna sentit a les persones i els col·lectius, encara que
aquesta lluita no s’acabi mai perquè després d’un objectiu en queden
infinitat més per assolir. És allò que canta Raimon: “Quan creus que
ja s’acaba, torna a començar”.

Que el mateix dia de les eleccions hagi sortit un nou diari en català
i que, com a reacció, La Vanguardia ja prepari la seva pròpia versió
en català– és senyal que la nostra llengua encara és viva. Aquest matí
hem anat a comprar al mercat ambulant que es fa cada dissabte a
Lleida. Certament hi dominaven multitud de llengües i els venedors
cridaven majoritàriament en espanyol els seus productes, però quan els
parles en català t’adones que molts d’ells, gitanos de famílies
arrelades al país des de centúries, tot i que els hem tractat tan
malament, mantenen la nostra llengua i t’hi parlen amb l’accent de la
terra. Vull dir que no tot està perdut i que, com deia no sé qui,
l’única lluita perduda és aquella que s’abandona.

Per això, la feina de grups com “Català sempre” o la campanya de
consultes sobre la independència –el 10 d’abril tenim el gran repte a
Barcelona– té tanta importància. No solament pel que representen per
elles mateixes sinó pel que significa de lluita col·lectiva per les
nostres llibertats i dignitat.

 

Read Full Post »


Dissabte vinent, 16 d’octubre, en el marc de la festa del Correllengua 2010 –que organitza la Coordinadora d’Associacions per la Llengua (CAL)– al Guinardó, presentem “Horta-Guinardó decideix”, la plataforma on ens hem organitzat la bona gent dels onze barris agrupats en aquest districte de cara a la jornada de consulta sobre la independència nacional prevista per al 10 d’abril de l’any que ve a Barcelona. La il·lusió i la feina assumida pels impulsors i els voluntaris i voluntàries de cara a aquesta consulta només es poden comparar amb l’enormitat del repte que tenim al davant. Un repte que només és un dels passos –necessari però no últim– de cara a aconseguir el reconeixement internacional del dret de catalans i catalanes a l’autodeterminació nacional.

Aquí teniu el programa d’actes de dissabte, on hi ha activitats per a tots els gustos i condicions:

11è CORRELLENGUA GUINARDÓ + FESTA HORTA-GUINARDÓ DECIDEIX

16 octubre, Parc del Nen de la Rutlla <M> Guinardó/Maragall

11.30h.- Diada de cultura popular. Tabalada, grallers, bitlles,construcció del trencaclosques gegant Països Catalans

12.30hh.-Lectura del manifest del Correllengua. Presentació  d’Horta-GuinardóDecideix . Parlament a càrrec de Màrius Serra

13h.-Concert acústic a càrrec de Jordi Gomara i Txus Morales (canço d’autor)

17h.- Animació infantil a càrrec de Mai tant i xanquers. Berenarpopular. Arribada de la flama.

21h-1h.-Concert:

-Catarsi (rock independent)

-Like a Gat (rock pop-rock)-Igitaia (ska)

+ Diables d’Horta

Tot el dia: Fira d’Artesania

Com que la feina a fer és molta i els recursos humans, logístics i econòmics, encara massa limitats, cal insistir en la importància de recaptar adhesions i contactes de voluntaris i voluntàries que s’hi vulguin incorporar en la mesura de les possibilitats de cadascú. Si sou del districte barceloní d’Horta-Guinardó o coneixeu algú que hi visqui o voleu col·laborar amb nosaltres, us hi podeu adherir com a voluntaris.

Els qui en tingueu experiència per haver fet la consulta als vostres municipis o haver-hi col·laborat en alguna ocasió, ja sabeu que per ser voluntari o voluntària no cal viure al districte ni tan sols al municipi (requisit que només cal per votar: llavors sí que cal estar censat al municipi on es fa la votació; Barcelona, en aquest cas).

Es calcula que, per al 10 d’abril, només per cobrir totes les meses de votació als 400 col·legis previstos, caldran uns 20.000 voluntaris. Ens hi anem atansant, poc a poc, però el 10 d’abril és com aquell que diu a la cantonada.

Per fer-vos volunaris i voluntàries podeu donar les vostres dades als webs

http://www.barcelonadecideix.cat/

http://www.hortaguinardodecideix.cat/

Read Full Post »

Les entitats que impulsen el Manifest per la ruptura amb el franquisme i contra la impunitat dels crims de la di¡ctadura han convocat un acte per divendres vinent, 18 de juny, a dos quarts  de vuit del vespre al passeig del Born de Barcelona on del presentaran públicament. Per anunciar la convocatòria, portaveus d’aquestes entitats han fet una roda de premsa aquest dimarts, 15 de juny, on hi va haver el Camp de la Bota, lloc de mort on van ser afusellades 1.700 persones pel règim feixista del generalot.

Aquesta és la convocatòria:

Per la ruptura amb el Franquisme i la fi de la impunitat dels crims de la dictadura

Acte públic d’homenatge a les persones represaliades pel franquisme i en defensa de la ruptura amb la dictadura
Divendres 18 de juny de 2010 a les 19.30h al passeig del Born (Barcelona)
Intervindran:
• Josep Fontana, historiador i catedràtic emèrit (IUHJVV-UPF)
Josep Maria Pi Janeras, ex-pres polític del franquisme i víctima de la tortura
Diego Paredes Manot, germà de ‘Txiki’, un dels últims afusellats del franquisme
Begoña Casado, de l’Associació Memòria contra la Tortura
Ermengol Gassiot, arqueòleg que ha participat en l’exhumació de diverses foses d’assassinats pel feixisme
>> Acompanyament musical de La Portàtil FM
>> Més informació i recollida d’adhesions col·lectives i individuals: http://fiimpunitatfranquisme.wordpress.com

I aquesta la crònica de la roda de premsa que m’han fet arribar els convocants:

Roda de premsa de presentació del manifest “Per la ruptura amb el Franquisme i la fi de la impunitat dels crims de la dictadura”

Aquest dimarts 15 de juny al migdia s’ha presentat a Barcelona en roda de premsa el manifest que ja subscriuen seixanta entitats dels Països Catalans. El manifest reivindica la ruptura amb el Franquisme i la fi de la impunitat dels crims de la dictadura (aquí podeu llegir el manifest: Per la ruptura amb el Franquisme i la fi de la impunitat dels crims de la dictadura).

A la presentació del manifest han parlat dues persones en nom de les seixanta entitats adherides al manifest: Stephanie Pérez, d’Endavant, i Bruno Valtueña Sánchez, secretari general de la CGT de Catalunya. També hi ha parlat Ramón Piqué, de l’Associació Memòria contra la Tortura, i que va ser represaliat pel jutge Garzón el 1992, juntament amb desenes d’independentistes catalans, per tal d’explicar els motius per als quals consideren que no ha de ser aquest jutge el que encapçali la persecució dels crims del franquisme.

A la roda de premsa, Stephanie Pérez ha explicat: “Les entitats que firmem el manifest entenem que per a caminar cap a la plena democràcia cal fer la ruptura pendent amb la dictadura, indispensable per avançar cap a una societat igualitària i cap a la consecució de les llibertats individuals i col·lectives. Les organtizacions que donen suport al manifest perquè reivindiquem la ruptura pendent amb el franquisme i perquè considerem que un tribunal hereu de l’Estat franquista (l’Audiència Nacional espanyola) i qüestionat pels organismes de defensa dels drets humans, amb Garzón al capdavant, no té ni credibilitat ni legitimitat per a jutjar els crims del franquisme”.

Al Camp de la Bóta, on el franquisme va afusellar 1.700 persones

La roda de premsa s’ha fet al Camp de la Bóta, un dels indrets on es van afusellar més persones a Barcelona durant els primers anys del franquisme. Hi ha documentat com a mínim l’assassinat de 1.700 persones per part del règim franquista en el lloc on s’ha fet la roda de premsa. Un cop afusellats, els cossos sense vida eren enterrats en fosses comunes a Montjuïc.

Organitzacions i persones adherides al manifest

Entre les seixanta organtizacions signatàries hi ha entitats de la memòria com l’Associació Memòria Contra la Tortura, l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya – ARMHC o el Fòrum per la Memòria del País Valencià. A més, hi donen suport un ampli ventall d’organitzacions de l’esquerra política i sindical, entitats socials, a més de col·lectius d’àmbit local. De les entitats que hi donen suport, a la roda de premsa d’aquest migdia hi han assistit representants de la CGT Catalunya, Endavant, la CUP, les JERC, les Joves del PSM (Partit Socialista de Mallorca) i l’Associació Memòria Contra la Totura.

A  banda de les organitzacions adherides, més de 300 persones del món acadèmic, cultural, comunicatiu, educatiu, sindical, polític i d’altres àmbits donen suport al manifest. Destaquen les adhesions d’historiadors estudiosos del franquisme com el catedràtic de la UPF Josep Fontana o el professor de la Universitat de Sevilla Francisco Espinosa. A més, també hi donen suport ex-presos polítics del franquisme.

Cal acabar amb la hipocresia dels qui frenen la justícia amb les víctimes”

Bruno Valtueña ha començat recordant la persecució que va patir el sindicalisme per part del règim franquista, i ha lamentat que l’actual sistema polític continuador de la dictadura ara fa reformes laborals contra els drets dels treballadors.

Aquest sindicalista ha reivindicat la necessitat de recuperar la memòria històrica. Ha denunciat que l’Estat espanyol encara no ha signat la Convenció Internacional de Desaparicions Forçoses, precismament perquè això l’obligaria ha investigar i a jutjar els qui van ser-ne resposnables polítics.

El secretari general de la CGT Catalunya ha afegit que “cal acabar amb la hipocresia dels partits polítics que aquí frenen la recerca i la justícia per les vícites del Franquisme”. I ha recordat que els historiadors han recollit els noms de 130.000 persones desaparegudes pel franquisme i enterrades en fosses comunes a l’Estat espanyol. Per Bruno Valtueña, “la repressió franquista s’ha d’entendre com a part indissociable del projecte polític franquista i de l’església catòlica”.

Finament, Valtueña ha llegit un fragment d’una cançó del cantautor Raimon per subratllar el silenci que hi ha hagut i hi continua havent sobre els crims del franquisme:

“Jo vinc d’un silenci

antic i molt llarg,

jo vinc d’un silenci

que no és resignat,

jo vinc d’un silenci

que la gent romprà,

jo vinc d’una lluita

que és sorda i constant.”

Garzón, un jutge que no va voler investigar denúncies per tortures

Ramón Piqué ha començat la seva intervenció explicant que el 1992 desenes d’independentistes catalans van ser detinguts poc abans dels Jocs Olímpics en l’anomenada Operació Garzón, ja que la va encapçalar aquest jutge. Aleshores, molts dels detinguts van denunciar que havien estat torturats per la policia durant els dies en què havient estat detinguts, però Ramón Piqué (que va ser un d’aquells detinguts), ha lamentat que Garzón no va ordenar que s’obrís cap investigació per aquelles tortures. Anys més tard, però, el 2004, les denúncies per tortures van arribar al Tribunal de Defensa dels Drets Humans a Estrasburg, que va condemant l’Estat espanyol per no haver investigat les denúncies.

És per aquells fets, i també per denúncies per tortures que altres persones han presentat davant del jutge Garzón i que ell no ha volgut investigar, que Ramón Piqué considera que “l’Audiència Nacional espanyola té un paper destacat en la impunitat de què gaudeix la pràctica de la tortura a l’Estat espanyol”. A més, Piqué ha recordat que aquest tribunal té arrels franquistes, ja que és hereu del TOP (Tribunal d’Ordre Públic), del franquisme”.

Piqué ha lamentat que “30 anys més tard de la mort de Franco, l’Estat espanyol continua apareixent en informes internacionals que denuncien la pràcticta de la tortura”. I ha recordat que d’ençà de 2001 a l’Estat s’han presentat fins a 6.000 denúncies per tortures contra agents dels cossos repressius de l’Estat.

Finalment, Piqué ha subratllat que els signataris del manifest no estan d’acord que es jutgi a Baltasar Garzón per voler investigar els crims del Franquisme. Però en canvi, sí que consideren que s’hauria de jutjar Garzón per haver encobert la tortura, tal com denuncien diversos informes internacionals.

Reivindicacions del manifest unitari

D’acord amb tot el que exposa el manifest, Stephanie Pérez ha exposat les reivindicacions que tenen les organitzacions que hi donen suport:

“Depurar les responsabilitats polítiques dels crims del franquisme, que a més de les desaparicions i execucions, també contemplen els empresonaments, les tortures, expropiacions de béns a particulars, etc.

Derogar la Llei d’Amnistia del 1977 que manté la impunitat.

Decretar la il·legalitat de les mesures repressives del franquisme, com les derivades de la Ley de responsabilidades políticas.

Suprimir l’Audiència Nacional, hereva dels tribunals d’excepció de la dictadura.

Revisar i restituir les propietats confiscades, i aquelles adquirides mitjançant compres forçoses a persones reprimides (mortes, preses, exiliades, etc.).

Reformar de la Llei de la memòria històrica, per tal que faciliti la reparació judicial a les víctimes i no només un reconeixement nominal per via administrativa.

La creació d’un tribunal especial per afrontar aquest procés que ja fa anys que s’hauria d’haver obert contra la dictadura.”

Read Full Post »

Els darrers quinze dies hi ha hagut diversos esdeveniments que conviden a insisitir en la importància de la relació entre els pobles català i basc. Del 10 al 12 de maig es va fer a Gasteiz el primer Congrés Internacional País Basc-Països Catalans, una trobada que no ha tingut l’atenció mediàtica que es mereixia. Pocs dies després, del 19 al 21, en actes diferents, el sud-africà Brian Currin i el basc Txelui Moreno van explicar a Barcelona i Bellaterra la gènesi i l’abast dels darrers canvis estratègics de l’esquerra abertzale il·legalitzada.
El congrés de Gasteiz, si la voluntat expressada per molts dels participants s’acompleix i té continuïtat, haurà estat un pas molt interessant per al coneixement mutu entre els dos pobles, lluny de les dues actituds –bé de menyspreu, bé d’emmirallament– amb què sovint ens hem mirat uns als altres. Nascut en l’àmbit acadèmic, per iniciativa del lectorat de català a la Universitat del País Basc –i gràcies a l’impuls tossut i la capacitat organitzativa de la catalana Agnès Toda–, els debats en molts casos van anar força més enllà de l’estricta exposició i anàlisi d’investigacions universitàries: mitjans de comunicació, música i identitat (i rebel·lia), casals catalans i euskal etxeak, independentisme, estructures de solidaritat, immersió i política lingüística, política editorial, relacions entre mestres i pedagogs, seleccions esportives nacionals… Esclar que el fet de tenir el seu origen en una facultat de lletres en va condicionar l’enfocament i hi van faltar d’altres temes d’interès: economia, dret i constitucionalisme, ciència i tecnologia, medi ambient, territori, infraestructures… De tota manera, les temàtiques abordades ja van ser tantes que probablement en el futur convindrà més aviat acotar-les que no dispersar-les més.
El fet transcendent, però, ha estat la mateixa celebració del congrés i l’intercanvi d’experiències i punts de vista, amb un plus afegit en algunes temàtiques: la constatació que tant bascos vivint als Països Catalans com catalans vivint al País Basc han fet importants aportacions a la cultura i la investigació en el país on treballen. Per posar només dos noms, a manera d’exemple: l’infatigable català Toni Strubell –que hi va aportar un provocador discurs sobre la cultura catalana i el seu llibre “Un català entre bascos”–  i el persistent basc Ignasi Vila, primerenc defensor de la immersió lingüística a Catalunya quan encara poques persones hi creien, tal com va explicar en la seva intervenció.

Un sud-africà i un basc a Barcelona

Pel que fa a les conferències del sud-africà Brian Currin, que l’organització basca per la pau i el diàleg Lokarri i la catalana Fundació per la Pau van portar el 19 de maig a la Universitat Pompeu Fabra, i del portaveu de l’esquerra abertzale il·legalitzada Txelui Moreno, que va organitzar l’associació “Amics i amigues d’Euskal Herria” el 20 de maig a les cotxeres de Sants i el 21 a la Universitat Autònoma de Bellaterra, van servir per conèixer amb més detall els darrers canvis en l’esquerra abertzale.
Brian Currin, que va tenir un paper molt important en els processos de pau al seu país i a Irlanda del Nord i que va participar al darrer i fracassat procés al País Basc, va explicar amb força detall les raons de fons que –en l’opinió d’aquest expert que ha acompanyat els independentistes bascos en les seves darreres relexions i debats– han portat l’esquerra abertzale il·legalitzada a defensar una opció democràtica pacífica, sense ingerències, per abordar la sortida del conflicte. Per Brian Currin, la falta de transparència en la negociació, pel fet que l’esquerra abertzale seguís il·legalitzada durant el darrer procés, va ser una de les causes fonamentals d’aquell fracàs. Per això, va remarcar la importància dels passos que ara està donant aquest sector polític de forma unilateral perquè no hi hagi excuses per a mantenir fora de la llei la seva activitat política. “Em vaig reunir amb dirigents de Batasuna que no eren a la presó i els vaig intentar convéncer que s’havien de legalitzar. També els ho deien els del Sinn Féin”, va explicar Currin en la seva conferència, en què va qualificar de tot un repte el llarg i ampli debat d’un any i mig en què l’esquerra abertzale “va pensar una altra manera de fer política”. Un procés que va culminar –segons l’advocat sud-africà– en les declaracions dels independentistes assumint els principis del senador nord-americà George Mitchell per a Irlanda, “que afecten sobretot la violència”, va dir. I que es concreten en “un compromís clar sobre els mitjans democràtics no violents, cessament permanent de la violència i comissió internacional fiable que el supervisi, i aplicació d’aquests principis a totes les forces implicades en el conflicte”.
Currin va insistir que l’opció de l’esquerra abertzale “per aquests principis de maduresa” és seriosa i fiable, però –va afegir– “no es poden aplicar si ETA no s’hi compromet també”. “Els dirigents de Batasuna –va dir– afirmen al seu document (Zutik Euskal Herria/País Basc dempeus, que van fer públic a mitjans de febrer) que faran tot el que podran per conseguir aquest compromís d’ETA”. El facilitador sud-africà de negociacions en conflictes –denominació que prefereix a la de mediador– considera que l’esquerra abertzale ha aconseguit tres objectius ja irreversibles: 1) Un suport profund a l’alto el foc i l’abandonament de la violència en una consulta molt àmplia a les seves bases electorals. 2) Avenços considerables pel que fa a la confiança amb altres interlocutors al País Basc, molt deteriorada després de l’atemptat de la T-4 i el trencament de la darrera treva. 3) Un  compromís ferm pels mitjans democràtics i pacífics per aconseguir els seus objectius. “Fins i tot han remarcat que només hi ha aquesta sortida i que la seva posició és unilateral. Si és irreversible, hauran de comprometre’s en les negociacions amb ETA per convéncer-los que deixin la violència”, va dir. Tot i reconèixer que aquest procés pot ser llarg i que “no podem esperar que sigui d’un dia per l’altre”, va inisistir que “perdrien credibilitat si es perpètua indefinidament”.
“¿Respondrà Madrid de forma positiva?” –es va preguntar. “Ja ha tocat l’hora que també Madrid faci passes concretes. La veritat és que els dirigents de l’esquerra abertzale no poden, ells sols, aconseguir la fi de la violència. La responsabilitat és compartida”, va respondre, i va plantejar tres objectius immediats al Govern de la monarquia: 1) Els dirigents de Batasuna s’han compromès per la permanència de la no violència i a demanar a ETA que ho deixi. És hora de legalitzar Batasuna. 2) Cal alliberar els dirigents independentistes que segueixen a la presó: no estan empresonats per actes de violència i tots ells s’han compromès en aquesta estratègia. Cal que estiguin disponibles per encetar negociacions i per parlar a la gent. 3) Cal l’aproximació dels presoners polítics bascos al seu país i l’alliberaement d’alguns d’ells, com els qui són malalts terminals. “Són passes que pot donar el govern central i que garantirien la irreversibilitat del pronunciament contra la violència”, va concloure.
Un compromís, el de l’esquerra abertzale, que Txelui Moreno va refermar en la seva conferència a Barcelona i Bellaterra, en què va insistir en el caràcter extraordinari del llarg debat que ha portat l’esquerra abertzale als seus plantejaments actuals. Un camí que –va reconèixer– tenien pendent des de molt abans de l’anterior treva, el trencament de la qual va profundir la seva desorientació “fins que ens vam aclarir –va reconèixer– que érem en un moment de canvi de cicle, a les portes del canvi”. “No ha estat un debat conjuntural i vam trigar un any i mig de discussions a la direcció per fer-lo” –va dir. La conclusió? “Són les iniciatives polítiques allò que fa més mal a l’Estat –va dir–. L’esquerra abertzale aguanta la repressió –de la qual va insistir en l’increment i l’extensió els darrers anys, sobretot des de la treva de Lizarra el 1998–, però no tenim força per fer el canvi”.
Moreno va qualificar la nova estratègia com a “destinada a guanyar i no a resistir”, i va remarcar el seu caràcter unilateral i no depenent del resultat de cap negociació “sinó per convenciment propi”. Va remarcar que l’esquerra abertzale creu que hi ha condicions per portar-la endavant: “El cicle de la transició està esgotat –va dir– i també el model de gestió, mentre la societat basca cada vegada és més favorable a l’exercici del dret d’atodeterminació”. Per concloure que “la garantia és en el mateix poble, en absència total de violència i d’ingerències. Només amb la lluita de masses, institucional i ideològica”.
És en aquesta confiança en els pobles respectius on hi ha la força dels dos pobles. Una excel·lent conclusió. “Som grans encara que semblem petits”, cantava una bertsolari en la cloenda del Congrés que va reunir catalans i bascos a Gasteiz. El diumenge abans, 9 de maig, en un petit poble de la Noguera, la Sentiu de Sió, amb un 34,6% de participació, el 89% de votants havien dit sí a la independència. Doncs, això.
Humbert Roma
(Periodista)
(Article publicat a Tribuna Catalana el 25 de maig del 2010)

(A la foto, Xavier Sarrià, d'”Obrint pas”, en la cloenda del Congrés de Gasteiz)

Read Full Post »

presentacio_mediacat_1

Estic orgullós de ser del Grup de Periodistes Ramon Barnils. Entre moltes d’altres coses, perquè avui hem presentat el web media.cat, observatori crític dels mitjans. Ho hem fet en un acte al Centre Internacional de Premsa de Barcelona i hi han intervingut el president del Grup, Joan Vila; un dels autors del primer informe que publica el web (sobre el marc de referència dels telenotícies de TV3), Roger Palà, i el catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra, Josep Gifreu.

I més tenint en compte la qualitat del web, que ha començat publicant –a més de diverses cròniques d’actualitat– un informe, elaborat per Roger Palà i la tècnica en estadística Armelle Ibáñez, en què analitzen amb dades objectives el marc de referència dels informatius de TV3. Hi demostren, després de passar pel cedàs d’un seguit de criteris d’avaluació un total de 1.913 notícies, emeses en 42 hores de telenotícies de migdia i vespre, del 6 de març al 9 d’abril d’enguany, que el marc referencial d’aquesta informació és fonamentalment espanyol, sobretot en els espais destinats a política i economia. La qual cosa, segons va dir Josep Gifreu, es correspon amb la realitat de no tenir un Estat propi.

Una altra dada significativa és l’escassíssima presència dels altres Països Catalans, fora de Catalunya, en aquests informatius, cosa que –en paraules de Roger Palà– converteix en heroica la defensa que fan de TV3 els qui la volen seguir veient des d’aquests territoris, tenint en compte la poca atenció informativa que la cadena pública catalana els dedica. I, encara, la també poca presència de la producció cultural catalana en aquests informatius, tot i la política de promoció de la indústria cultural del país impulsada des de la Generalitat de Catalunya. L’informe és ple de dades suggerents i clou amb aquestes conclusions i recomanacions

Conclusions

A partir de l’estudi dels Telenotícies de TV3 al llarg d’un mes, i d’acord amb els objectius assenyalats al principi de l’informe, les conclusions que s’extreuen de l’anàlisi de les informacions són les següents:

El Telenotícies de TV3 prioritza el marc de referència català respecte als altres marcs de referència (espanyol i internacional), però ho fa per un percentatge que supera de poc la meitat de les notícies emeses (56% del total). Aquest no és el percentatge que podem trobar en els informatius de les televisions públiques d’àmbit nacional d’altres països.

Quan s’analitzen els marcs de referència segons la temàtica de les notícies, s’observa que en les notícies de política (44%) i economia (45%), que són les seccions amb més pes ideològic de l’informatiu, el marc de referència prioritari no és el català. Sí que ho és, en canvi, en les notícies d’esports (56%), societat (85%), laboral (89%) i cultura (86%).

La presència al Telenotícies dels territoris dels Països Catalans que no són el Principat de Catalunya és ridícula (5,6% de les informacions amb marc referencial català). A més, les poques vegades que s’esmenten aquests territoris (País Valencià, Illes Balears, Catalunya Nord, Andorra i Franja de Ponent) són sobretot en la secció d’esports, i s’obvien informacions de política, economia o societat.

Si bé la gran majoria de les informacions d’àmbit cultural tenen com a marc de referència els Països Catalans (86%), les informacions sobre la producció de la indústria cultural catalana presenten un percentatge més baix. Gairebé la meitat de les notícies sobre producció cultural (cinema, música, literatura i arts escèniques) no fan referència a la indústria cultural catalana (47%).

La producció cultural en llengua catalana està infrarepresentada. La presència de cinema en català (7%) i música (8%) és pràcticament simbòlica, i resulta especialment preocupant que els productes literaris d’expressió no catalana (59%) tinguin més presència que els productes en llengua catalana (33%).

La presència de la llengua catalana en les declaracions de les fonts que s’expressen en pantalla és majoritària (52%) en el global de l’informatiu. A més, pel que fa a les fonts d’origen català, el 82% s’expressen en llengua catalana. Les declaracions d’expressió castellana (34%) es concentren sobretot en les informacions de política i economia.

Propostes

Per tal de satisfer, doncs, els objectius assenyalats anteriorment, i d’acord amb els principis que van impulsar la creació de TVC, es fan les propostes següents:

El Telenotícies hauria de donar més pes a informacions d’àmbit polític i econòmic que prenguessin com a marc de referència els Països Catalans i no l’Estat espanyol.

Perquè TV3 exerceixi de pal de paller de l’espai català de comunicació, cal incrementar la presència d’informacions d’altres territoris dels Països Catalans al Telenotícies, especialment davant de l’interès mostrat reiteradament per rebre TV3 en aquests territoris des dels anys vuitanta, que s’ha manifestat a través de la instal·lació popular de repetidors per rebre TV3 o la campanya actual “Televisió sense Fronteres”.

Caldria incrementar la presència de la producció cultural catalana als Telenotícies. En aquest sentit, és imprescindible que es visibilitzi en més mesura la producció cultural en llengua catalana en totes les disciplines (audiovisual, música, arts escèniques i literatura).

El Telenotícies és un dels únics espais televisius de difusió massiva per a la indústria cultural del país i, per tant, juga un paper cabdal en la seva consolidació i el seu creixement.

Joan Vila, president del Grup de Periodistes Ramon Barnils, va explicar quins són els objectius delde l’observatori cític dels mitjans i que estan recollits en aquesta presentació al mateix web:

Qui som

Media.cat és una iniciativa del Grup de Periodistes Ramon Barnils que respon a uns dels seus objectius fundacionals: treballar en la difusió i la defensa d’un periodisme rigorós i un espai comunicatiu propi. Media.cat és l’Observatori crític dels mitjans de comunicació que operen en la nostra àrea idiomàtica. I vol analitzar tant els continguts com els formats o embolcalls amb què aquests són presentats. Per a la seva posada en marxa, Media.cat ha comptat amb el suport de la Secretaria de Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya.

Tot agafant el relleu del web Contrastant.net, que va deixar de publicar-se el 2007, i prenent com a referència observatoris similars d’altres països, Media.cat s’adreça als professionals del periodisme, als estudiosos del sector comunicatiu i també a la ciutadania en general, interessada a disposar de veus crítiques amb els mass media.

Media.cat centra el seu enfoc en quatre grans àmbits d’anàlisi:

– El discurs dels mitjans en qüestions com la violència, els conflictes polítics i socials, l’abús del llenguatge masclista o xenòfob, etc.
– El discurs sobre la llengua catalana, denunciant els clixès “regionalitzadors” i l’empobriment del seu ús per tal d’obrir debat sobre la responsabilitat d’empreses i professionals de la comunicació en la potenciació de la nostra llengua.
– La creació dels imaginaris polítics i dels marcs de referència que cada mitjà assumeix de forma no gens casual.
– La publicació d’eines i mètodes per a la pràctica periodística rigorosa i amb criteris d’autocentrament nacional. Aquestes eines es posen també a l’abast dels moviment socials o ciutadans perquè puguin tenir així una actitud més crítica amb els mitjans.

El funcionament de l’observatori es basa en un doble sistema d’actualització:
– Publicació periòdica regular d’informes i estudis monogràfics, encarregats a professionals o investigadors del periodisme i la comunicació, sobre aspectes concrets de l’actualitat. Per començar, se’n publicarà un cada mes.
– Actualització diària de notícies i informacions sobre els mitjans o el tractament que els mitjans fan de determinats temes, així com també enllaços permanents amb diverses xarxes socials i eines de web 2.0.

Totes les notícies que s’hi publiquen queden arxivades i es poden recuperar en tot moment gràcies a un cercador, mentre que a l’apartat de Descàrregues hi podeu trobar els informes íntegres i altres documents que considerem interessants.

(A la foto, l’acte de presentació de la nova web: Josep Gifreu, Joan Vila i Roger Palà)

Read Full Post »

Older Posts »