Alliberats de l’imperi espanyol, fundadors del Benelux i la Unió Europea

Visquen els estats petits, i que durin tant com la seva ciutadania vulgui. Un dels més menuts és per cert català, el Principat d’Andorra (76.246 habitants l’any 2012),  l’únic Estat català lliure del món. I, dels fundadors del nucli originari de l’actual Unió Europea –el Benelux, esadir Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg–, la ciutadania de tots tres estats va ser, un dia o altre, súbdita de la seva altesa imperial el rei emperador dels espanyols. Llegeixo a la Viquipèdia que Luxemburg (mig milió d’habitants) es va independitzar d’aquell “imperio donde jamás se ponía el sol” (l’espanyol) amb el Tractat de Rastatt que el va atribuir a la línia austríaca de la dinastia de Luxemburg. Coincidint, esclar, amb l’any 1714, quan el mateix imperi ens va furtar per les armes els nostres furs i constitucions a catalans, valencians, illencs i aragonesos. Ara, com a ciutadans i ciutadanes dels territoris catalans administrats per la Generalitat de dalt en nom del rei emperador que encara ens té colonitzats, tenim el deure i l’honor de fer complir el compromís de la majoria al Parlament autonòmic de Catalunya de fer els passos decisius –els que calgui– per recuperar la independència perduda.

Però al Rajoy què li n’expliquen, que Luxemburg no és un no ningú en aquesta Unió Europea en crisi. Tan petit Estat com és –Rajoy odia als petits i s’egenolla davant dels grans–, al Gran Ducat de Luxemburg hi ha la seu d’institucions de la Unió Europea tan importants com el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees –que li pot dir a ell mateix si les lleis aprovades pel Parlament espanol s’adiuen o no als tractats i normatives de la Unió Europea, i pot obligar a Espanya a canviar-los, o el Tribunal de Comptes Europeu i l’Eurostat, tan decisius ara que es tracta de sumar i restar millor per controlar els pressupostos i l’endeutament dels estats membres i de la mateixa Unió. Ah i també compten el nombre d’aturats… Ara bé, els partidaris del Rajoy diuen que és molt savi, però que ho amaga seguint una esatègia espanyola atàvica. I si ell creu –i diu com el més saberut de tots– que el millor és tenir-la més grossa… la bandera…

(A la il·lustració que enllaço al final, vídeo amb la bandera luxemburguesa onejant mentre sona l’himne nacional). Luxemburg (mig milió d’habitants) té tres llengües oficials: el luxemburguès, dialecte germànic; el francès, i l’alemany. I que jo sàpiga, no passa res. Si no és que al ministre Wert no li ha agafat ja algun mal lleig…). 

Read Full Post »

Tres lectures per temps d’emprenyamenta (sisplau digueu-ne crisi) 1

Un dels símptomes més emprenyadors dels períodes dolents de les meves relacions amb la deesa Psiqué, aquests darrers mesos, ha estat precisament deixar de llegir. Potser és, doncs, remei dubtós aquest de recomanar lectures per als qui us trobeu en les meves o semblants circumstàncies.

No és, però, aquesta una recomanació per ara mateix. Cadascú de la bona gent afectada de depressió, s’hi adapti, doncs, segons  li vingui, que aquesta és malaltia traïdora i acostuma atacar pels flancs i en temps que menys t’esperes. I de vegades una arma que ens sembla bona per una batalla acaba resultant bona adequada sense que en coneguem lds raons, i a l’inrevés.Les tres lectures que us recomano avui, d’altra banda, no dubto que faran bon servei fins i tot en moltes altres circumstàncies personals i podeu fer-ne la més diversa dosificació a aquests efectes.

De l’eficàcia d’un dels dos primers textoss que avui recomano de llegir, en vaig ser gratificat jo mateix ara fa molts anys, en ocasió d’un especialíssim número de la revissta “La Terra”, d’Unió de Pagesos, editat en ocasió de les primeres eleccions democràtiques dels pagesos catalans en el territori admnistrat per la Generalitat de dalt. Demà n’explicaré l’anècdota amb més detall perquè hi inclou matisos interessants sobre la psicologia de determinats sindicalistes i, en concret, si són pagesos.

Valgui, però deixar ja constància, des d’ara mateix, dels textos de què vull seguir parlant. Sobretot si això us serveix per no parar tranquils fins que no n’hàgiu  llegit i rumiat l’estona que us faci prou servei. El d’autor sens dubte més descregut que va guanyar llavors en mi la pròpia contesa –sembla que l’època hi ajudava– eren els “Diàlegs dels morts” de Llucià de Samòsata, filòsof grec del segle II de l’era cristiana, valents, rebels i irreverents com pocs per enfrontar els tripijocs dels déus que l’autor sembla considerar poca cosa més que una juguesca forasenyada. (Si voleu seguir la lectura que n’he fet podeu fer-ho a Llucià, Diàlegs, introducció. traducció i notes d’Albert Berio. Si no, la Fundació Bernat Metge ha publicat ja dos volums de les obres completes de Llucià, feina rigorosa que, de tan lenta que ha resultat hem hagut d’esperar un quart de segle (de 1966 al 199o9) per fer-ne el segon tast.

“El pérfido Voltaire”, com ens en deien dir als maristes de Lleida quan a tercer o quart de Batxillerat de llavors (preadolescents d’uns catorze anys) tocava referir-se a la colla extraordinària dels enciclopedistes francesos del XVIII.Penso que, des de llavors, el tinc entre els escriptors amics, tot i que no arribaríem a ser íntims –abans m’havia de lliurar de molts tapaboques encara: ens n’havíem d’alliberartots plegats com a col·lectiu social– fins l’eclosió social i cultural que va suposar per la bona gent catalana la mort del generalot. De Voltaire m’ha agradat sempre tot, i cada cop més. I d’alternativa per l’ocasió –si em fallava la dosi que m’havia autoreceptat de primer recurs– havia escollit el conte filosòfic “Candide o l’optimisme” (vaig preferir, per l’ocasió, el francès original de l’autor, en una edició de butxaca dels clàssics francesos que aplega destacats relats volterians amb el tìtol “Zadig et autres contes”. Podia haver Triat el català, en la traducció titulada “Contes filosòfics” que van publicar el març del 1982 Edicions 62 i “LaCaixa” per la col·lecció Les millors obres de la literatura universal.

I encara em quedava un tercer recurs –la decisió va haver de ser ràpida i de bon engolir. Com que penso allargar aquest comentari sobre el mateix tema en propers articles del bloc, em pareix bé el nombre màgic de la trinitat com a recepta idònia per casos com el meu. Hi calia afegir un tercer protagonista, amb història pròpia, circumstàncies i propis atzucacs per si alguna bona gent tingués preferències diverses per convertir el duet Llucià-Candide en tercet. El del sant bíblic Job va ser el nom que em va sortir tot de cop de la calaixera. Demà, si no hi ha maldecaps insuperables, dedicaré algunes reflexions a qüestións tan elevades i alhora tan a peu de terra com aquestes. Segur que, si més no per mi, no serà temps perdut.

(La illustració és d’una de les primeres edicions del “Candide ou l’optimisme“, de Voltaire).

Read Full Post »

Crisi política, econòmica i personal

Reprenc aquests apunts de dietari darrerament tan inconstants just quan sembla que repunto d’una mala passada que m’ha fet la deessa psique, l’ajut de la qual  ens és tan necessari als humans per sobreviure amb una certa alegria en un ambient sovint eriçat d’hostilitats no volgudes per la majoria de la bona gent que compon la nostra espècie. Per motius diversos i polièdrics que estem escatint amb els excel·lents professionals que m’ajuden –encara ara sota l’empara de la societat del benestar, tan afeblida pels malvats que ens governen– i el suport dels fàrmacs que em recepten –a un euro la recepta des de fa un parell de mesos, i el percentatge corresponent de copagament que vaig acumulant mentre els malvats no decideixen com fer-s’ho finalment pèrquè els bons farmacèutics de barri esdevinguin d’administradors de medicaments i veritables consellers de salut pública –i, doncs, servidors i amics– en recaptadors d’impostos per als altres: esadir, per als  bancs i l’Estat que és al servei d’aquests bancs. Convertits aquests farmacèutics, ai, per decret en els qui han de donar la cara pels malvats que s’amaguen en lleis, decrets, reglaments i altres galindaines per rebre’n els calers mentre el farmacèutic amic de la bona gent del barri potser acabi amb la cara trencada per qualsevol brètol que el consideri enemic.

Durant aquest temps –de depressió en depressió– he viscut el procés de constitució de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), durant el qual se’m va declarar la primera crisi d’angoixa, paralitzat davant l’opció de seguir amb un projecte respecte al qual cada vegada em sentia més distanciat o deixar-ho córrer. Finalment, vaig optar per la segona possibilitat, i els lectors d’aquest bloc n’han tingut alguna constància en diversos articles que hi he anat publicant, algun dels quals força maldestre com ja he reconegut públicament. Acabat el primer episodi, i quan em preparava per tornar a veure a finals d’abril (el diumenge 29) la companya periodista i presa política basca Teresa Toda engarjolada a Còrdova/Andalusia, un any després d’haver-la vist per darrera vegada, l’angoixa em va paralitzar del tot. El motiu aparent: la crisi econòmica i els efectes que pot arribar a tenir en l’economia pròpia, familiar i dels qui més estimo, amics propers inclosos. De fet, segons hem anat esbrinant amb els professionals que m’han atès, en realitat la causa de l’angoixa profunda era por pel meu propi futur personal.

Coincidències: el viatge a Còrdova el cap de setmana del 28-29 d’abril i els canvis que m’havien explicat en la mecànica imposada al règim de visites (fitxatge electrònic dels visitants, modificacions en el sistema de control…). Fins tal punt que la Teresa, el 29 d’abril, a l’altra banda del vidre i amb interfon interposat, ho va detectar fins arribar a dir al company de Donòstia que coordina el calendari de visites que, si jo no em trobava bé, no hi insistís de cara a la propera visita prevista per un mes i mig després. Hi anava tan tocat que vaig ser incapaç d’explicar-li, a la Teresa –sempre atenta i preocupada per la situació social i política als Països Catalans–, per què m’havia distanciat de l’ANC com li ho havia anunciat per carta feia poc. L’excusa meva per no parlar-ne va ser que ens enregistraven la conversa i no era prudent abordar-ho amb tota llibertat com hauríem fet a l’entorn d’un cafè a Donòstia si ella fos en llibertat com ha de ser.

A la nit, retornat a Alcoletge (Segrià) i després a Barcelona, em vaig adonar de la bestiesa que havia fet, tenint en compte tot el que he anat escrivint sobre el procés de constitució de l’ANC, tant al meu bloc com per correus electrònics àmpliament difosos. Aquella mateixa nit li vaig escriure una carta resumint els meus arguments que finalment no li vaig enviar, perquè vaig preferir deixar-ho pendent de la propera visita prevista per al 10 de juny.

La principal lliçó que en vaig aprendre, i que la mateixa Teresa em va ensenyar amb la seva pròpia actitud, és que la visita a la presó l’he de portar ben preparada. Quaranta són massa pocs minuts si hi volem encabir tot allò que un i altra hi podem aportar, a la conversa. És el que vaig fer a la següent visita. La Teresa, nascuda a Sao Paulo (Brasil), ara basca i molt viatjada com a filla de diplomàtic, de profundes arrels catalanes (besnéta, com ja he explicat prou vegades, del prohom de la Renaixença Eduard Toda), està molt interessada per la política, la llengua, la cultura i els moviments socials catalans, i va viure i treballar a Barcelona als anys vuitanta del segle passat. En resum, el que li vaig explicar en la següent visita, amb apunts precisos previs, sobre la meva desafecció respecte de l’Assemblea Nacional Catalana, ho he detallat també en aquest bloc. Però al llarg de la preparació d’aquella conversa del 10 de juny amb la Teresa, vaig anar autodesvelant-me també a mi mateix quin era de fet el fons profund del meu desacord: arrelava en el meu rebuig radical de la filosofia que impregna el full de ruta aprovat per l’assemblea constituent de l’ANC del 10 de març passat, segons la meva lectura personal. Tot ell farcit –tal com el llegeixo– d’un enfilall de consideracions polítiques fonamentades en una fal·làcia: que els dirigents del  bipartit que ara administra la Generalitat de dalt un dia d’aquests veuran la llum, cauran del cavall de servidors fidels de l’imperi espanyol i s’adheriran a la causa de la independència nacional.

Llegiu, sisplau, amb deteniment, el full de ruta aprovat a l’assemblea constituent i traieu-ne les vostres pròpies conseqüències. Les meves són aquestes: el full de ruta de l’ANC –estratègia i tàctica, en el vell llenguatge polític– parteix de la base –com fan alguns destacats dirigents d’ERC i han reiterat alguns pares fundadors de la mateixa ANC– que a CiU hi ha un sector sobiranista que podem guanyar per la causa de la independència nacional, i que aquesta és la gran odissea que hem d’abordar un dia sí i l’altre també la bona gent catalana en el camí per arribar a Ítaca (en paraules de suposats sobiranistes de CDC: algun d’ells, presumpte mangui investigat per delictes econòmics, i d’altres, especialistes en porra i pilotes de goma contra la bona gent catalana que defensa el benestar de la majoria enfront dels interessos dels col·leguis manguis dels manguis del bipartit).

I, entre d’altres decisions que són una veritable afrenta per a la bona gent catalana que pateix les retallades de l’Estat del benestar i els pocs drets socials aconseguits amb tanta lluita i esforç col·lectius durant tants d’anys, la mateixa ANC –mitjançant l’Associació de municipis per la independència (AMI)– atorga lloc decisiu en aquest procés, del qual l’AMI és peça clau segons el mateix full de ruta de l’ANC, a un personatge tan impresentable com és l’alcalde de Vic, l’oportunista i racista Josep Maria Vila d’Abadal.

Contra el que pensa algun bon amic meu de l’ANC, aquesta presidència, tan lleugerament atorgada a Josep Maria Vila d’Abadal i mantinguda encara ara pels seus companys i companyes alcaldes de l’AMI, no és anecdòtica ni casual. I lliga –sigui per coincidència no prevista sigui per tàctica entertolligada dels seus propulsors, amb la creació, al si de l’ANC, de la sectorial “cristians per la independència”, amb unes bases fundacionals que ens releguen a la categoria de catalans de segona als qui no creiem en els mites i els dogmes del nacionalcatolicisme català ni professem veneració al seu déu (o déus: mai no he aconseguit saber si n’eren un o tres en un de sol, tortura teològica que em va perseguir durant els meus anys de missaire i seminarista d’aital religió).

D’altres bons amics i amigues de l’ANC ni tan sols saben de l’existència d’aquesta sectorial i la seva declaració fundacional –i sospito que tampoc no s’han llegit a fons el full de ruta que ells mateixos van aprovar en el decurs del procés constituent de l’ANC– i esclar en desconeixen els principis. Farien bé de corregir aquesta mandra lectora que, per desgràcia, és característica de la vida política del nostre país (Països Catalans), perquè participar en una organització política, en aquest cas l’ANC, no vol dir només passejar-se per tota la geografia nostrada amb la bandera estelada –i ai, ara fins i tot amb unes banderes amb la creu de Sant Jordi que em fan més por que goig– sinó saber per què es fa i sota quines premisses i al servei de qui o de què està el moviment a què ens hàgim adherit amb més o menys entusiasme. Ës allò del seny i la rauxa –o el iin i el iang– aplicat a la vida política de la pòpia societat nacional: sortir al carrer, pagar quotes, embolcallar-nos en banderes honorables (o no tant) està bé, cal i és just i necessari, però no n’hi ha –ni molt menys– prou. Cal llegir-se allò que fonamenta el moviment i la mobilització, què en pensen –i en diuen– els qui en són l’aparador i a qui hem encomanat la representació, i quina relació té –o alguns volen que tingui– amb el context de la política catalana del dia a dia.

El debat sobre si a la manifestació prevista per l’Onze de setembre vinent, que tanta bona gent catalana està organitzant i impulsant amb tant d’entusiasme a molts racons de la Catalunya estricta, cal reclamar la collonada del pacte fiscal –i, doncs,  l’acompliment de l’estratègia dels manguis del bipartit que administren la Generalitat de dalt en contra de la bona gent catalana– o la independència s’insereix precisament en aquesta ambigüitat que pateix la mateixa ANC. Una ambigüitat que té les seves arrels en el full de ruta aprovat en el procés constituent de la mateixa ANC. Encara recordo el tens debat que hi va haver a l’assemblea d’Horta-Guinardó, a Barcelona, al respecte, quan –encara a les beceroles del procés de constitució de l’ANC, just després del congrés a la búlgara que va ser la Conferència per l’Estat propi que vam fer a Montjuïc, a Barcelona, el 30 d’abril del 2011– algú de nosaltres va descobrir que la proposta de full de ruta donava voltes i més voltes a la qüestió del pacte fiscal. No sé quin va ser el futur de l’acord de la nostra assemblea de districte, filat en un treball de debat afinat i col·lectiu apostant per majoria àmplia contra el pacte fiscal i a favor de la independència amb tots els ets i uts, que en Lluís Vila –llavors coordinador de l’assemblea a Horta-Guinardó i ara membre del Secretariat de l’ANC– va cuidar de fer arribar al secretariat nacional que aleshores tenia encomanada la preparació de l’assemblea constituent de l’ANC. Em temo que va anar a parar –com tantes d’altres aportacions de la bona gent que participava llavors en el procés des de les assemblees de base– a una immensa paperera habilitada a aquest efecte per alguns dels qui llavors controlaven el procés.

Read Full Post »

Els catalans (anomenats “nous”) de Veu Pròpia defensen la immersió lingüística

 

Entre la multitud de pronunciaments de rebuig de les tres sentències del Tribunal Suprem espanyol contra la política d’immersió lingüística a l’ensenyament en els territoris administrats per la Generalitat de Catalunya sota sobirania espanyola, vull destacar aquest de l’associació Veu Pròpia. És tan contundent i tan significatiu que als politicastres del bipartit que ara tornen a administrar l’esquifida autonomia que ens queda als ciutadans i ciutadanes de la Catalunya estricta els hauria de caure la cara de vergonya només de llegir-lo.

Posicionament davant la sentència del tribunal suprem contra la immersió lingüística

Davant la recent sentència del Tribunal Suprem que obliga a que el castellà sigui també llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya, el col·lectiu de nous catalanoparlants Veu Pròpia manifestem el següent: Estem a favor del model d’immersió lingüística en l’escola catalana en tant que:És una eina indispensable per garantir l’aprenentatge de la llengua catalana d’aquelles persones que no tenen el català com la seva llengua originària. És, ara per ara, un dels pocs espais on el català, la llengua pròpia de Catalunya, era hegemònic i esdevenia una veritable eina de comunicació en una societat no ja bilingüe, sinó multilingüe.És una eina indispensable per garantir que tothom, indiferentment del seu origen pugui tenir el dret a parlar i escriure la llengua catalana, imprescindible per garantir els drets de ciutadania i evitar així qualsevol tipus de discriminació. És un model que garantia un correcte aprenentatge del català dels nens i nenes i que aquests també el fessin seu en una societat on la llengua castellana és obligatòria i hegemònica, com a conseqüència d’uns esdeveniments polítics molt concrets. És un model lloat per mestres i pedagogs, que ha ajudat a cohesionar la nostra societat evitant la seva fractura en funció de la llengua parlada pels seus habitants. Per altra banda. denunciem: Que la defensa dels trets identitaris peculiars de cada col·lectiu (com poden ser la llengua) no pot fer-se servir per posar en perill la normalització de la llengua catalana ni dividir la societat en comunitats diferenciades i estanques. Que sota l’excusa de defensar el dret a escollir la llengua de l’ensenyament es defensi la imposició de la llengua castellana a Catalunya quan la llengua minoritzada i amenaçada per tres segles de persecucions continua sent avui en dia el català. El cinisme i la hipocresia dels suposats defensors del dret a escollir “la llengua materna en l’ensenyament” (com Convivència Cívica Catalana, Ciutadans, el Partit Popular i d’altres grups afins)  ja que només defensen el dret d’escollir el castellà a Catalunya. De les altres llengües que es parlen al nostre territori no diuen res i de cap manera defensen l’ensenyança en català, gallec o basc en altres territoris de l’Estat espanyol on només el castellà és l’única llengua oficial. El cinisme i la hipocresia dels suposats defensors del “bilingüisme” que només el defensen en aquells espais on el català, malgrat les dificultats, ha aconseguit tenir més pes o esdevenir hegemònic. Mai veurem cap d’aquests defensors del bilingüisme fer campanya a favor del català als cinemes, la premsa, l’etiquetatge i tants altres espais de la vida quotidiana on el castellà és hegemònic a Catalunya.Que als territoris on s’ha aplicat aquest model on el castellà  o el francès ha esdevingut llengua vehicular de manera parcial o total (País Valencià, Catalunya Nord), la llengua autòctona, el català, es troba greument amenaçat. Per tot això, des del col·lectiu de nous catalanoparlants Veu Pròpia, persones que la nostra primera llengua no ha estat el català però que hem decidit fer-lo nostre, ens posicionem en contra de la recent sentència del Tribunal Suprem i instem a les autoritats polítiques i educatives del Principat de Catalunya a desobeir-la.

 

 

Read Full Post »

Una molt bona notícia: el Parlament aprova la llei de l’occità de l’Aran

El Parlament de Catalunya va aprovar ahir la Llei de l’occità de l’Aran (oficialment, Llei de l’aranès), una molt bona notícia que ha de ser una premonició de com hauran de ser les relacions entre aranesos i catalans en una futura –i esperem que propera– Catalunya independent. Relacions de respecte i igualtat entre els ciutadans i ciutadanes d’ambdues nacions, catalans i occitans, que han d’incloure necessàriament, tal com demanem ara per nosaltres, el reconeixement del dret a l’autodeterminació per als occitans de l‘Aran.

Queda encara molta cosa a fer per desenvolupar la llei aprovada ahir perquè no quedi en mera declaració de principis: presència de l’aranès als mitjans de comunicació públics i privats, reforçar la immersió lingüística en l’occità de l’Aran a l’escola, ús públic de l’occità de l’Aran, atenció en l’occità de l’Aran als serveis públics i comerços, retolació, dret a l’ús de l’occità de l’Aran a la justícia… Gairebé tant com li queda al català a la resta del territori administrat per la Generalitat de dalt, i no diguem ja a la resta dels Països Catalans (ara com ara, des del punt de vista legal està millor l’occità a l’Aran que per exemple el català al País Valencià, la Franja sota administració aragonesa o la Catalunya del Nord i l’Alguer).

I la recent sentència del Tribunal Constitucional espanyol retallant, encara més, l’Estatut que van aprovar les Corts espanyoles –i més retallades que ja anuncia la Defensora del Pueblo, espanyol esclar– és una greu amenaça que no pot deixar tranquils ni occitans de l’Aran ni catalans pel que fa als nostres drets lingüístics. No en debades el Tribunal Constitucional espanyol va posar en el seu punt de mira, com a objectiu principal a torpedinar, les llengües minoritzades al Regne d’Espanya i els drets lingüístics dels catalans i, de retruc, dels occitans de l’Aran sota administració de la Generalitat de dalt.

Com a reconeixement del caràcter històric de la sessió d’ahir al Parlament de Catalunya, reprodueixo íntegre l’article del president de l’Institut d’Estudis Aranesi, Jèp Montoya, que publica avui el diari “Segre”:

Llei de l’occità, aranès a Aran

JÈP DE MONTOYA president de l’Institut d’Estudis Aranesi

Avui és un dia de festa de culminació d’un procés del qual hem de gaudir-ne tots i hem de congratular-nos i felicitar-nos mútuament. Amb l’aprovació d’aquesta llei s’obren una sèrie de portes que fins fa poc no hauríem pogut imaginar.

Per aquesta llei, la Generalitat i les seves institucions polítiques reconeixen, emparen i respecten la llengua pròpia d’Aran que singularitza el Poble Aranès i reconeix Aran com una realitat dotada d’identitat cultural, històrica, geogràfica i lingüística.

Es reconeix la unitat de la llengua occitana com a patrimoni que Catalunya, i especialment Aran, comparteixen amb altres territoris europeus i que de forma conjunta han de protegir en la seva unitat. Aran i l’aranès ja ho són, però amb aquesta llei de fet es proclamen en el nexe natural entre Catalunya i Occitània, entre el català i l’occità. Aquesta llei acaba de convertir per la voluntat del màxim exponent democràtic dels pobles català i aranès, Aran com el lloc on s’ha de plantar el far que enllumeni i marqui el camí d’Occitània que tots volem en tots el camps: de la cultura, del respecte per la llengua, amb tota la força i garantia de la Catalunya amiga, del seu orgull sa per la seva història, per la seva identitat, per la seva idiosincràsia i per la seva forma d’entendre la vida.

A Catalunya i a Aran el nou Institut d’Estudis Aranesi que fem renéixer amb aquesta llei i que hem de desenvolupar en el termini d’un any, ha d’ésser una institució independent de les administracions públiques, ha d’assolir plenament el caràcter acadèmic, com ho entenem a Catalunya, i ha de tenir l’autoritat lingüística per fixar els convencionalismes d’ús de l’aranès d’acord amb la consideració de varietat lingüística del tronc occità comú, així com tenir l’autoritat per a l’assessorament que, en matèria de llengua, li sigui sol·licitat. Al meu parer, el GLO (Grup de Lingüística Occitana de la Generalitat de Catalunya), a més d’altres lingüistes de prestigi de tot el territori, han de quedar com una secció més dins del nou Institut. L’aranès i l’occità general s’han de treballar de forma paral·lela i complementària. El traductor català-occità general-aranès de què disposem a la xarxa n’és un exemple. El vocabulari de les noves tecnologies, un altre… Amb un Institut d’Estudis Aranesi fort i compenetrat estem donant el gran salt cultural i lingüístic, acadèmic i de qualitat, potenciant al mateix temps l’aranès, varietat pròpia d’Aran i a la qual de forma més directa estem protegint perquè és dins de la nostra Administració, i l’occità general que s’ha d’anar bastint com a llengua d’intercomprensió entre tots els territoris d’Occitània.

A les publicacions oficials, les lleis del Parlament s’han de publicar també en aranès. La versió aranesa té caràcter oficial.

Els documents públics i privats redactats en aranès són vàlids, la llengua pròpia d’Aran.

A l’Administració de Justícia, les actuacions judicials orals i escrites fetes a Aran en aranès són vàlides, sense necessitat de traducció. El coneixement de l’aranès es valora com a mèrit per a la provisió de places de personal judicial i de personal al servei de l’Administració de Justícia a Aran.

Als registres públics són vàlids els assentaments registrals fets en occità, tot considerant la varietat aranesa de la llengua.

En onomàstica, els topònims d’Aran tenen com a única forma oficial l’aranesa i els ciutadans tenen dret a utilitzar la forma normativament correcta en aranès de llurs noms i cognoms.

A l’ensenyament, l’aranès com a llengua pròpia d’Aran és la llengua vehicular i d’aprenentatge habitual als centres educatius d’Aran.

El Govern ha de dur a terme actuacions de foment de la incorporació dels estudis filològics de l’occità en universitats i centres d’ensenyament superior de Catalunya.

La llengua occitana, denominada aranès a Aran, ha d’ésser present en l’oferta educativa a Catalunya.

Respecte als mitjans de radiodifusió i televisió, el Govern ha de produir, a través dels seus mitjans de comunicació audiovisual, programes radiofònics i televisius en aranès per a Aran, ha de fer tècnicament possible la presència de l’aranès dins la programació distribuïda per a Catalunya i ha de fomentar la col·laboració amb els mitjans de comunicació en occità de fora de Catalunya. També ha de promoure, per mitjà de l’Administració general de l’Estat, la formulació de convenis internacionals per facilitar la recepció directa a Catalunya, especialment a Aran, de les emissions de ràdio i televisió en occità d’altres ter-ritoris així com perquè els prestadors dels serveis públics de comunicació audiovisual puguin emetre als territoris de llengua occitana

La Generalitat i el Conselh Generau d’Aran han de fomentar la producció de premsa i publicacions periòdiques redactades en llengua occitana atenent la varietat aranesa, i la seva difusió a Aran i a la resta de Catalunya.

La Generalitat i el Conselh Generau d’Aran han de protegir la llengua pròpia d’Aran en tots els àmbits i sectors i n’han de fomentar l’ús, la difusió i el coneixement.

La Generalitat, el Conselh Generau i els ens locals d’Aran han de fomentar que l’aranès i la cultura occitana siguin presents en els equipaments culturals, particularment a les biblioteques, les videoteques, els museus i els centres culturals que en depenen. A Aran. Al meu parer, Aran ha d’ésser la seu del gran Centre d’Interpretació d’Occitània. Ha d’ésser així i no es pot entendre d’una altra manera.

Felicitem-nos tots plegats per haver aconseguit aquesta fita i des d’aquest moment restem a disposició, des del compromís i responsabilitat que ens correspon per desplegar el punts que aquest mandat parlamentari ens obliga. La primera part de la feina està feta.

Vagi des d’aquí el més gran dels agraïments a tots els que han intervingut per aconseguir aquesta realitat, aquesta gran llei que ens reconeix i ens situa les persones, el territori i la llengua de forma compromesa i ferma a Europa i al Món.

Des d’aquí vull pensar en tota la Comissió de Cultura del Parlament, en la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat, en el Conselh Generau d’ Aran, en tots els diputats del Parlament i en particular en la senyora Carme Vidal, que ha mostrat un interès més que especial per conèixer la meva visió de les coses, i en el grup parlamentari de CiU, que tot i estar a l’oposició ha donat una imatge de maduresa política i de sentit de país cap a Catalu-nya i cap a Aran votant a favor d’un projecte de llei gestat des del Govern, en els diferents compareixents al davant de la Comissió de Cultura i en tantes i tantes persones físiques i jurídiques, amb noms i cognoms, o institucions, que ens han portat a poder viure aquests moments de reconeixement i de joia.

Moltes gràcies a tots!

(La imatge l’he enllaçat del web del Conselh Generau d’Aran)

Read Full Post »

Congrés a Gasteiz

Els darrers quinze dies hi ha hagut diversos esdeveniments que conviden a insisitir en la importància de la relació entre els pobles català i basc. Del 10 al 12 de maig es va fer a Gasteiz el primer Congrés Internacional País Basc-Països Catalans, una trobada que no ha tingut l’atenció mediàtica que es mereixia. Pocs dies després, del 19 al 21, en actes diferents, el sud-africà Brian Currin i el basc Txelui Moreno van explicar a Barcelona i Bellaterra la gènesi i l’abast dels darrers canvis estratègics de l’esquerra abertzale il·legalitzada.

El congrés de Gasteiz, si la voluntat expressada per molts dels participants s’acompleix i té continuïtat, haurà estat un pas molt interessant per al coneixement mutu entre els dos pobles, lluny de les dues actituds –bé de menyspreu, bé d’emmirallament– amb què sovint ens hem mirat uns als altres. Nascut en l’àmbit acadèmic, per iniciativa del lectorat de català a la Universitat del País Basc –i gràcies a l’impuls tossut i la capacitat organitzativa de la catalana Agnès Toda–, els debats en molts casos van anar força més enllà de l’estricta exposició i anàlisi d’investigacions universitàries: mitjans de comunicació, música i identitat (i rebel·lia), casals catalans i euskal etxeak, independentisme, estructures de solidaritat, immersió i política lingüística, política editorial, relacions entre mestres i pedagogs, seleccions esportives nacionals… Esclar que el fet de tenir el seu origen en una facultat de lletres en va condicionar l’enfocament i hi van faltar d’altres temes d’interès: economia, dret i constitucionalisme, ciència i tecnologia, medi ambient, territori, infraestructures… De tota manera, les temàtiques abordades ja van ser tantes que probablement en el futur convindrà més aviat acotar-les que no dispersar-les més.

El fet transcendent, però, ha estat la mateixa celebració del congrés i l’intercanvi d’experiències i punts de vista, amb un plus afegit en algunes temàtiques: la constatació que tant bascos vivint als Països Catalans com catalans vivint al País Basc han fet importants aportacions a la cultura i la investigació en el país on treballen. Per posar només dos noms, a manera d’exemple: l’infatigable català Toni Strubell –que hi va aportar un provocador discurs sobre la cultura catalana i el seu llibre “Un català entre bascos”–  i el persistent basc Ignasi Vila, primerenc defensor de la immersió lingüística a Catalunya quan encara poques persones hi creien, tal com va explicar en la seva intervenció.

Un sud-africà i un basc a Barcelona

Pel que fa a les conferències del sud-africà Brian Currin, que l’organització basca per la pau i el diàleg Lokarri i la catalana Fundació per la Pau van portar el 19 de maig a la Universitat Pompeu Fabra, i del portaveu de l’esquerra abertzale il·legalitzada Txelui Moreno, que va organitzar l’associació “Amics i amigues d’Euskal Herria” el 20 de maig a les cotxeres de Sants i el 21 a la Universitat Autònoma de Bellaterra, van servir per conèixer amb més detall els darrers canvis en l’esquerra abertzale.

Brian Currin, que va tenir un paper molt important en els processos de pau al seu país i a Irlanda del Nord i que va participar al darrer i fracassat procés al País Basc, va explicar amb força detall les raons de fons que –en l’opinió d’aquest expert que ha acompanyat els independentistes bascos en les seves darreres relexions i debats– han portat l’esquerra abertzale il·legalitzada a defensar una opció democràtica pacífica, sense ingerències, per abordar la sortida del conflicte. Per Brian Currin, la falta de transparència en la negociació, pel fet que l’esquerra abertzale seguís il·legalitzada durant el darrer procés, va ser una de les causes fonamentals d’aquell fracàs. Per això, va remarcar la importància dels passos que ara està donant aquest sector polític de forma unilateral perquè no hi hagi excuses per a mantenir fora de la llei la seva activitat política. “Em vaig reunir amb dirigents de Batasuna que no eren a la presó i els vaig intentar convéncer que s’havien de legalitzar. També els ho deien els del Sinn Féin”, va explicar Currin en la seva conferència, en què va qualificar de tot un repte el llarg i ampli debat d’un any i mig en què l’esquerra abertzale “va pensar una altra manera de fer política”. Un procés que va culminar –segons l’advocat sud-africà– en les declaracions dels independentistes assumint els principis del senador nord-americà George Mitchell per a Irlanda, “que afecten sobretot la violència”, va dir. I que es concreten en “un compromís clar sobre els mitjans democràtics no violents, cessament permanent de la violència i comissió internacional fiable que el supervisi, i aplicació d’aquests principis a totes les forces implicades en el conflicte”.

Currin va insistir que l’opció de l’esquerra abertzale “per aquests principis de maduresa” és seriosa i fiable, però –va afegir– “no es poden aplicar si ETA no s’hi compromet també”. “Els dirigents de Batasuna –va dir– afirmen al seu document (Zutik Euskal Herria/País Basc dempeus, que van fer públic a mitjans de febrer) que faran tot el que podran per conseguir aquest compromís d’ETA”. El facilitador sud-africà de negociacions en conflictes –denominació que prefereix a la de mediador– considera que l’esquerra abertzale ha aconseguit tres objectius ja irreversibles: 1) Un suport profund a l’alto el foc i l’abandonament de la violència en una consulta molt àmplia a les seves bases electorals. 2) Avenços considerables pel que fa a la confiança amb altres interlocutors al País Basc, molt deteriorada després de l’atemptat de la T-4 i el trencament de la darrera treva. 3) Un  compromís ferm pels mitjans democràtics i pacífics per aconseguir els seus objectius. “Fins i tot han remarcat que només hi ha aquesta sortida i que la seva posició és unilateral. Si és irreversible, hauran de comprometre’s en les negociacions amb ETA per convéncer-los que deixin la violència”, va dir. Tot i reconèixer que aquest procés pot ser llarg i que “no podem esperar que sigui d’un dia per l’altre”, va inisistir que “perdrien credibilitat si es perpètua indefinidament”.

“¿Respondrà Madrid de forma positiva?” –es va preguntar. “Ja ha tocat l’hora que també Madrid faci passes concretes. La veritat és que els dirigents de l’esquerra abertzale no poden, ells sols, aconseguir la fi de la violència. La responsabilitat és compartida”, va respondre, i va plantejar tres objectius immediats al Govern de la monarquia: 1) Els dirigents de Batasuna s’han compromès per la permanència de la no violència i a demanar a ETA que ho deixi. És hora de legalitzar Batasuna. 2) Cal alliberar els dirigents independentistes que segueixen a la presó: no estan empresonats per actes de violència i tots ells s’han compromès en aquesta estratègia. Cal que estiguin disponibles per encetar negociacions i per parlar a la gent. 3) Cal l’aproximació dels presoners polítics bascos al seu país i l’alliberaement d’alguns d’ells, com els qui són malalts terminals. “Són passes que pot donar el govern central i que garantirien la irreversibilitat del pronunciament contra la violència”, va concloure.

Un compromís, el de l’esquerra abertzale, que Txelui Moreno va refermar en la seva conferència a Barcelona i Bellaterra, en què va insistir en el caràcter extraordinari del llarg debat que ha portat l’esquerra abertzale als seus plantejaments actuals. Un camí que –va reconèixer– tenien pendent des de molt abans de l’anterior treva, el trencament de la qual va profundir la seva desorientació “fins que ens vam aclarir –va reconèixer– que érem en un moment de canvi de cicle, a les portes del canvi”. “No ha estat un debat conjuntural i vam trigar un any i mig de discussions a la direcció per fer-lo” –va dir. La conclusió? “Són les iniciatives polítiques allò que fa més mal a l’Estat –va dir–. L’esquerra abertzale aguanta la repressió –de la qual va insistir en l’increment i l’extensió els darrers anys, sobretot des de la treva de Lizarra el 1998–, però no tenim força per fer el canvi”.

Moreno va qualificar la nova estratègia com a “destinada a guanyar i no a resistir”, i va remarcar el seu caràcter unilateral i no depenent del resultat de cap negociació “sinó per convenciment propi”. Va remarcar que l’esquerra abertzale creu que hi ha condicions per portar-la endavant: “El cicle de la transició està esgotat –va dir– i també el model de gestió, mentre la societat basca cada vegada és més favorable a l’exercici del dret d’atodeterminació”. Per concloure que “la garantia és en el mateix poble, en absència total de violència i d’ingerències. Només amb la lluita de masses, institucional i ideològica”.

És en aquesta confiança en els pobles respectius on hi ha la força dels dos pobles. Una excel·lent conclusió. “Som grans encara que semblem petits”, cantava una bertsolari en la cloenda del Congrés que va reunir catalans i bascos a Gasteiz. El diumenge abans, 9 de maig, en un petit poble de la Noguera, la Sentiu de Sió, amb un 34,6% de participació, el 89% de votants havien dit sí a la independència. Doncs, això.

Humbert Roma

(Periodista)

(Article publicat a Tribuna Catalana el 25 de maig del 2010)

(A la foto, Xavier Sarrià, d'”Obrint pas”, en la cloenda del Congrés de Gasteiz)

Read Full Post »

L’assemblea de “Lleida decideix” acorda fer una associació

L’assemblea de la plataforma “Lleida decideix”, en la seva reunió per analitzar la campanya i els resultats de la consulta sobre la independència nacional del 25 d’abril, va acordar no desfer els vincles que s’han format entre voluntaris i voluntàries que hi van participar i engegar la constitució d’una associació pel dret a l’autodeterminació. Els assistents a la reunió, que es va fer el dimecres passat, 5 de maig, a l’Ateneu Popular de Ponent, en cap moment van mostrar-se disposats a tancar la barraca sinó, al contrari, van coincidir que el mateix procés de la consulta els porta ara a organitzar-se de forma estable. Una decisió que, com van dir a la mateixa assemblea gent que coneix molt millor que jo l’actual realitat lleidatana, haurà d’ajudar a cohesionar el teixit social de la ciutat a l’entorn de la defensa del dret a l’autodeterminació i contribuir a estendre’l més enllà del propi municipi.

Una notícia excel·lent. Com que he viscut personalment l’esdeveniment, en vull deixar constància perquè em sembla que ajudarà molt en aquest llarg procés que catalans i catalanes hem posat en marxa cap a la independència. A més a més, lleidatà d’origen però barceloní de veïnatge de fa molts anys, intentaré col·laborar-hi tant com pugui i els demanaré ajut i assessorament quan cregui que cal: no en debades, la consulta a Barcelona ja la tenim com aquell qui diu per demà mateix (el 10 d’abril de l’any vinent). Poc a poc, una gambada darrere de l’altra –aquest cap de setmana un nombrós grup de catalans i catalanes han anat a la seu que l’Organització de les Nacions Unides té a Ginebra (2.500, segons l’Agència Catalana de Notícies) per reclamar que se’ns reconegui el dret a autodeterminar-nos i tots els nostres drets com a nació lliure, un altre fet rellevant en aquesta cursa de resistència–, anem avançant cap a l’objectiu.

Aconsello veure aquest vídeo sobre la participació dels immigrants a la consulta del 25 d’abril a Manresa.

(La foto, de la concentració del 8 de maig a Ginebra, l’he baixat d’aquí, i és de Mercè Carbó i Bosch)

Congrés País Basc-Països Catalans a Gasteiz

Escric aquests ratlles la tarda del diumenge, a Gasteiz, on demà, a la Universitat del País Basc, comença el Primer Congrés Internacional País Basc-Països Catalans. De segur que en més d’una ocasió parlarem de les consultes i de la perspectiva que se’ns obre ara a catalans i bascos –ajudats pels canvis a l’esquerra abertzale–  de convergir per la via democràtica i pacífica cap al mateix objectiu. Com a llibre de companyia, per anar llegint en hores lliures, m’he emportat el darrer de Sabino Ormazábal, a qui espero veure a Donosti en acabar al Congrés, i l’organització pacifista Bidea Helburu Taldea: “Indarkeriak gabeko 500 ekinza. Historia kontatzeko beste modu bat/500 ejemplos de no violencia. Otra forma de contar la historia”, que li va publicar Manu Robles-Arangiz Institua, la fundació vinculada al sindicat ELA.

Al Congrés, hi he presentat una comunicació, que he de llegir demà, i que copio tot seguit:

Dues llengües i cultures que s’ignoren una a l’altra

Humbert Roma de Asso

Barcelona

Aquesta no és la comunicació d’un expert o un investigador, sinó tan sols la d’una persona interessada en el coneixement i la relació entre les cultures basca i catalana a començaments del segle XXI. Sóc, a més a més, un perfecte ignorant –com la gran majoria dels catalans i catalanes– de la llengua basca, i de les dues cultures només conec, i no d’una forma massa aprofundida, la catalana. És des d’aquesta perspectiva que vull plantejar alguns dels obstacles que crec que caldria remoure si volem que les nostres dues cultures minoritzades, sotmeses al mateix imperi espanyol, esdevinguin eines de cooperació i impuls comú en el procés d’alliberament.

La meva experiència personal m’ha portat a concloure que, ara com ara, les llengües i cultures catalana i basca viuen d’esquena una a l’altra. Això no vol dir que no hi hagi unes elits culturals, acadèmiques o literàries, tant basques com catalanes, que no mantinguin relacions, sovint però condicionades per un cert corporativisme professional: acadèmies, escriptors… En un acte recent que es va fer a Barcelona en solidaritat amb Egunkaria, l’escriptor i polític Ignasi Riera recordava, per exemple, la trajectòria del col·lectiu d’escriptors bascos, catalans i gallecs Galeusca, fundat el 1984. En uns temps en què la cultura és un fenomen de masses, iniciatives com aquestes són necessàries però testimonials, perquè no es tradueixen en accions significatives per al conjunt dels nostres pobles respectius. I les poques vegades que això no passa l’intercanvi no és directe sinó que es fa amb l’obligada o assumida mediació de la llengua i cultura espanyoles. Un exemple prou explícit en aquest sentit és la subordinació de la traducció de les obres literàries –les escasses vegades que n’hi ha– del basc al català o del català al basc al fet que s’hagin traduït abans, o com a molt alhora, a l’espanyol.

Alguns dels obstacles que caldria remoure

Falta de diccionaris català-basc, basc-català

Quan he plantejat aquest tema, en alguna ocasió se m’ha dit que estava equivocat, que sí que n’hi ha. I se m’ha citat algun vocabulari i fins i tot algun diccionari que no he sabut localitzar. No negaré, doncs, que n’hi pugui haver. Però el cert és que al mercat no n’he sabut trobar. I quan n’he demanat a algú que es dedica a l’ensenyament del basc a Catalunya només me n’ha aconsellat de basc-espanyol i espanyol-basc, com a llengua se suposa que lògica en la mediació entre ambdues cultures.

I, com en el món del llibre en paper, cosa semblant passa en format digital.

Contrasta aquesta mancança, en el cas del català, amb la presència de diccionaris bilingües al mercat pel que fa a nombroses llengües. Entre elles, sànscrit, japonès, xinès, danès, finès, àrab i suec.

Falta de gramàtiques catalana i basca, en basc i català

No hi a tampoc en el mercat, o no l’he sabut trobar, cap gramàtica basca en català i catalana en basc. Menys encara n’hi ha, esclar, fetes des de la perspectiva dels propis sistemes lingüístics, sense necessitat de passar per cap llengua intermediària. Tot i el notable coneixement científic i acadèmic, fruit de la investigació i la dedicació acumulada de multitud d’estudiosos de les dues llengües, no trobem al mercat cap gramàtica del basc en català, i del català en basc.

A internet podem trobar alguns apunts de gramàtica basca en català, com http://wapedia.mobi/ca/Gramàtica_de_l’èuscar, http://ca.wikipedia.org/wiki/Gramàtica_de_l’èuscar

És significatiu, però, el fet que, en la bibliografia essencial que recullen, no hi ha cap text en català i sí en francès, anglès i espanyol, a més a més, esclar, del basc.

Falta d’eines de traducció automàtica basc-català, català-basc

Un dels aspectes que més crida l’atenció respecte del basc és el seu retard pel que fa a la traducció automàtica. Tot i reconèixer les dificultats que comporta la seva estructura lingüística sobretot en relació a les de les llengües romàniques veïnes, em sobta l’absència de la llengua basca en les eines de traducció d’ús més habitual. Com ara Google, que ofereix la possibilitat de traducció automàtica entre cinquanta-dues llengües, entre elles turc, xinès, tàgal, suahili i vietnamita. I també català, gallec i espanyol.

Conec uns pocs intents de desenvolupament de programes de traducció automàtica del basc o al basc: erdaratu (només del basc a l’espanyol, amb la tecnologia Apertium, desenvolupada a la Universtat d’Alacant), plataforma opentrad (només de l’espanyol al basc i que, pel que he comprovat, no té encara un desenvolupament adequat pel que fa a la traducció del basc a l’espanyol, amb tecnologies Apertium i la gallega Matxin)… Els dos, amb l’espanyol com a llengua referencial del procés de traducció.

Aquesta realitat comporta que, per exemple, el basc sigui absent de l’oferta de traducció automàtica al web de la Generalitat de Catalunya http://traductor.gencat.net/

Un fet, aquest de l’absència del basc en les eines de traducció automàtica, que em sembla especialment greu per a una llengua minoritzada els parlants de la qual aspirin a la normalització en el conjunt del Páis Basc i al ple reconeixement internacional com a llengua de cultura i comunicació.

Minsa i erràtica política de traduccions

Les traduccions d’obres literàries –i no diguem ja, científiques– del basc al català i del català al basc són escasses i mancades d’uns criteris comprensibles pel públic lector potencial. Aquests dies, per raons i interessos personals, he hagut de comprovar, per exemple, algunes absències clamoroses en el cas de la traducció del català al basc. De Pere Calders, per posar-ne un cas, només hi ha traduït al basc un conte infantil (“Els nens voladors”, “Haur hagalariak”, traduït per R. Etxezarreta per a editorial Argos-Vergara el 1984). I no he trobat en basc ni un sol llibre d’un autor català cabdal de finals del segle XX, narrador imprescindible per entendre la universalitat i potencialitat de la nostra narrativa, com és Jesús Montcada, que té obra traduïda a una vintena de llengües. Un autor tan prolífic i representatiu de la nostra literatura de la segona meitat del segle XX com Manuel de Pedrolo –al qual estudiosos d’altres cultures han inclòs, de forma encertada o no, en alguna de les grans tendències literàries europees de la postguerra europea– només té traduït al basc el “Mecanoscrit del segon origen” (“Bigarren jatorriko makinizkribua”, traduït per Jokin Lasa el 1996 per a Euskal Liburu eta Kantuen Argitaldaria). Una autora tan essencial per conèixer la nostra literatura i tan enèrgica, captivadora i sensual com Maria–Mercè Marçal no té cap de les seves obres traduïdes al basc.

D’altra banda, fa l’efecte que, en alguns casos, només interessa la traducció d’obra qualificada com a infantil o juvenil, com li passa a una escriptora de producció tan extensa i de tants registres com Isabel-Clara Simó, de qui només trobem traduït al basc el seu llibre –suposadament dirigit a adolescents– “Raquel”, traduït per Iñaki Ugarteburu, l’any 1995 per a Elkar.

Si més no, en tots els casos ressenyats, si ens atenem a la relació d’obres catalanes traduïdes que ens dóna el web http://www.escriptors.com/ de l’Associació d’escriptors en llengua catalana.

L’anàlisi de com es produeix el procés de traducció del català al basc i del basc al català, i de quins criteris editorials –si n’hi ha– hi regeixen, donaria de segur per molt. Només un fet que he insinuat abans, i que caldria analizar amb més aprofundiment per no treure’n conclusions esbiaixades: en el cas de les traduccions d’autors de molt d’èxit –posem el cas del basc Bernardo Atxaga o del català Albert Sánchez Piñol–, al català o al basc respectivament, o bé coincideixen més o menys en el temps amb la publicació de la versió espanyola (cas d’algunes obres recents d’Atxaga) o bé depenen del seu èxit en d’altres llengües i, òbviament, en espanyol (cas d’Albert Sánchez Pinyol).

Falta de política eficaç de distribució i difusió de les produccions literàries i culturals

No sé si passa el mateix al País Basc amb els llibres catalans traduïts a l’èuskar, però –amb algunes excepcions, com podria ser el cas d’Atxaga– trobar llibres bascos traduïts al català a les llibreries comporta sovint una recerca àrdua. Algunes vegades, fins i tot perquè el mateix llibreter dubta a l’hora de classificar-los. ¿Seran literatura espanyola, estrangera…? Passa una mica com amb el músic nord-català Pascal Comelade, que fins fa uns anys –no sé si encara ara– sovint calia anar a buscar entre la discografia francesa de tan poc català que els semblava a les botigues de discos.

Escassa presència de les produccions literàries basques als mitjans de comunicació de masses i al currículum escolar als Països Catalans

Contra el que hauria de ser lògic, si els seus responsables tinguessin consciència del caràcter minoritzat de les nostres dues cultures, aquesta minorització és agreujada quan es tracta de deixar constància de les respectives produccions culturals en els mitjans de comunicació de masses, tant públics com privats. Només apunto aquest fet, que detecto de forma intituïtiva: em sembla que seria significativa una anàlisi detallada de la minsa atenció prestada a la producció literària basca –traduïda o no– en els mitjans de l’àmbit lingüístic català.

Minsa atenció que em temo que es correspon també a la que es dóna a la llengua i cultura basca en els currículums escolars catalans, condicionats de forma decisiva per la seva dependència respecte dels currículums espanyols.

Ignoro si hi ha estudis detallats sobre aquestes dues absències –mitjans de comunicació i ensenyament–, però intueixo que, si es fessin, portarien a concloure que les nostres llengües i cultures no solament són minoritzades per actuacions de l’Estat sinó que aquesta minorització és recolzada per decisions i renúncies pròpies. Els estudis podrien anar, per exemple, en la línia del que va servir per posar en marxa l’Observatori Crític dels Mitjans, media.cat http://www.media.cat/, en què el periodista Roger Palà Balanyà i la sociòloga Armelle Ibáñez Daluzeau van analitzar els marcs de referència als Telenotícies de TV3 http://www.media.cat/wp-content/uploads/2009/10/Marcs-de-referència-als-TN-de-TV3.pdf

Les conclusions que deduïen de l’anàlisi quantitativa en el cas de les informacions sobre la producció cultural en llengua catalana donen ja algunes pistes de per on podrien anar en el cas que s’estudiés la presència a TV3 d’altres llengües i cultures minoritzades amb què compartim la submissió al mateix imperi.

Falta de debat públic i en els mitjans especialitzats i de masses entre actors culturals bascos i catalans sobre les respectives realitats

No sé si és causa o conseqüència del que he exposat fins ara, però el cert és que el debat públic entre els actors culturals bascos i catalans és tan escàs que esdevé gairebé invisible, si més no als Països Catalans. Ben poques vegades els nostres mitjans especialitzats, i molt menys els generalistes, hi dediquen atenció. I si no hi ha debat públic d’idees, realitats i propostes, és difícil que la societat en prengui consciència. De vegades fa la impressió que la minorització només es faci evident quan hi ha agressions flagrants –com ha passat en el cas del tancament de cinemes contra la normalització del doblatge al català– i que sigui una qüestió que cadascuna de les cultures minoritzades hagi de resoldre en la seva pròpia societat sense buscar la cooperació i la complicitat de la resta.

Reflexions a manera de conclusió

Certament, l’exposició que he fet és esquemàtica i potser poc rigorosa. Són només uns apunts a partir dels quals convido a obrir línies de recerca i debat, sobretot per posar en marxa iniciatives comunes que ens ajudin a avançar i superar l’actual situació. Si m’he animat a participar en aquest primer Congrés Internacional País Basc-Països Catalans és perquè el considero una iniciativa, embrionària encara, de llarga i prometedora perspectiva. Els nostres dos pobles, necessàriament, han de caminar junts, i no d’esquena un a l’altre, si volem fer passes efectives cap al nostre alliberament nacional.

Cultura i llengua són, en el cas català i basc, fonaments indestriables de les nostres realitats i aspiracions nacionals. Si seguim mantenint els nostres respectius pobles en la ignorància mútua, també en aquest àmbit, qualsevol que sigui la raó que ens donem per autojustificar-nos –la més recurrent i òbvia, el fet insuportable de la colonització espanyola–, no fem sinó reforçar els mateixos lligams colonials.

Les nostres llengües i cultures han resistit segles. Entre d’altres coses, perquè han estat, com deia a mitjans del segle XIX un jove Josep Narcís Roca i Farreras, en el cas del català, “la llengua dels carreters”. A començaments del segle XXI, han esdevingut, llengües i cultures vives amb un enorme potencial de desenvolupament gràcies al fet que aquests “carreters”, la bona gent en definitiva, han pres consciència de poble. Aquesta és la seva força.

Però el que resulta més insuportable encara que la política colonial de la metròpoli, que veu les nostres cultures i llengües com una nosa i les destina a un futur residual, és la nostra incapacitat d’ajuda mútua –per usar un terme estimat pels treballadors catalans de començament del segle XX. Si l’imperi colonial és un, ¿per què els pobles colonitzats no unim forces en lloc de donar-nos mútuament l’esquena?

De cara a enfortir l’ajuda mútua, l’inexcusable primer pas és el mutu coneixement i reconeixement. Començar a superar alguns dels obstacles que he apuntat podria ben bé ser-hi una bona aportació.

Read Full Post »

Neix Media.cat, observatori crític dels mitjans

Estic orgullós de ser del Grup de Periodistes Ramon Barnils. Entre moltes d’altres coses, perquè avui hem presentat el web media.cat, observatori crític dels mitjans. Ho hem fet en un acte al Centre Internacional de Premsa de Barcelona i hi han intervingut el president del Grup, Joan Vila; un dels autors del primer informe que publica el web (sobre el marc de referència dels telenotícies de TV3), Roger Palà, i el catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra, Josep Gifreu.

I més tenint en compte la qualitat del web, que ha començat publicant –a més de diverses cròniques d’actualitat– un informe, elaborat per Roger Palà i la tècnica en estadística Armelle Ibáñez, en què analitzen amb dades objectives el marc de referència dels informatius de TV3. Hi demostren, després de passar pel cedàs d’un seguit de criteris d’avaluació un total de 1.913 notícies, emeses en 42 hores de telenotícies de migdia i vespre, del 6 de març al 9 d’abril d’enguany, que el marc referencial d’aquesta informació és fonamentalment espanyol, sobretot en els espais destinats a política i economia. La qual cosa, segons va dir Josep Gifreu, es correspon amb la realitat de no tenir un Estat propi.

Una altra dada significativa és l’escassíssima presència dels altres Països Catalans, fora de Catalunya, en aquests informatius, cosa que –en paraules de Roger Palà– converteix en heroica la defensa que fan de TV3 els qui la volen seguir veient des d’aquests territoris, tenint en compte la poca atenció informativa que la cadena pública catalana els dedica. I, encara, la també poca presència de la producció cultural catalana en aquests informatius, tot i la política de promoció de la indústria cultural del país impulsada des de la Generalitat de Catalunya. L’informe és ple de dades suggerents i clou amb aquestes conclusions i recomanacions

Conclusions

A partir de l’estudi dels Telenotícies de TV3 al llarg d’un mes, i d’acord amb els objectius assenyalats al principi de l’informe, les conclusions que s’extreuen de l’anàlisi de les informacions són les següents:

• El Telenotícies de TV3 prioritza el marc de referència català respecte als altres marcs de referència (espanyol i internacional), però ho fa per un percentatge que supera de poc la meitat de les notícies emeses (56% del total). Aquest no és el percentatge que podem trobar en els informatius de les televisions públiques d’àmbit nacional d’altres països.

• Quan s’analitzen els marcs de referència segons la temàtica de les notícies, s’observa que en les notícies de política (44%) i economia (45%), que són les seccions amb més pes ideològic de l’informatiu, el marc de referència prioritari no és el català. Sí que ho és, en canvi, en les notícies d’esports (56%), societat (85%), laboral (89%) i cultura (86%).

• La presència al Telenotícies dels territoris dels Països Catalans que no són el Principat de Catalunya és ridícula (5,6% de les informacions amb marc referencial català). A més, les poques vegades que s’esmenten aquests territoris (País Valencià, Illes Balears, Catalunya Nord, Andorra i Franja de Ponent) són sobretot en la secció d’esports, i s’obvien informacions de política, economia o societat.

• Si bé la gran majoria de les informacions d’àmbit cultural tenen com a marc de referència els Països Catalans (86%), les informacions sobre la producció de la indústria cultural catalana presenten un percentatge més baix. Gairebé la meitat de les notícies sobre producció cultural (cinema, música, literatura i arts escèniques) no fan referència a la indústria cultural catalana (47%).

• La producció cultural en llengua catalana està infrarepresentada. La presència de cinema en català (7%) i música (8%) és pràcticament simbòlica, i resulta especialment preocupant que els productes literaris d’expressió no catalana (59%) tinguin més presència que els productes en llengua catalana (33%).

• La presència de la llengua catalana en les declaracions de les fonts que s’expressen en pantalla és majoritària (52%) en el global de l’informatiu. A més, pel que fa a les fonts d’origen català, el 82% s’expressen en llengua catalana. Les declaracions d’expressió castellana (34%) es concentren sobretot en les informacions de política i economia.

Propostes

Per tal de satisfer, doncs, els objectius assenyalats anteriorment, i d’acord amb els principis que van impulsar la creació de TVC, es fan les propostes següents:

• El Telenotícies hauria de donar més pes a informacions d’àmbit polític i econòmic que prenguessin com a marc de referència els Països Catalans i no l’Estat espanyol.

• Perquè TV3 exerceixi de pal de paller de l’espai català de comunicació, cal incrementar la presència d’informacions d’altres territoris dels Països Catalans al Telenotícies, especialment davant de l’interès mostrat reiteradament per rebre TV3 en aquests territoris des dels anys vuitanta, que s’ha manifestat a través de la instal·lació popular de repetidors per rebre TV3 o la campanya actual “Televisió sense Fronteres”.

• Caldria incrementar la presència de la producció cultural catalana als Telenotícies. En aquest sentit, és imprescindible que es visibilitzi en més mesura la producció cultural en llengua catalana en totes les disciplines (audiovisual, música, arts escèniques i literatura).

El Telenotícies és un dels únics espais televisius de difusió massiva per a la indústria cultural del país i, per tant, juga un paper cabdal en la seva consolidació i el seu creixement.

Joan Vila, president del Grup de Periodistes Ramon Barnils, va explicar quins són els objectius delde l’observatori cític dels mitjans i que estan recollits en aquesta presentació al mateix web:

Qui som

Media.cat és una iniciativa del Grup de Periodistes Ramon Barnils que respon a uns dels seus objectius fundacionals: treballar en la difusió i la defensa d’un periodisme rigorós i un espai comunicatiu propi. Media.cat és l’Observatori crític dels mitjans de comunicació que operen en la nostra àrea idiomàtica. I vol analitzar tant els continguts com els formats o embolcalls amb què aquests són presentats. Per a la seva posada en marxa, Media.cat ha comptat amb el suport de la Secretaria de Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya.

Tot agafant el relleu del web Contrastant.net, que va deixar de publicar-se el 2007, i prenent com a referència observatoris similars d’altres països, Media.cat s’adreça als professionals del periodisme, als estudiosos del sector comunicatiu i també a la ciutadania en general, interessada a disposar de veus crítiques amb els mass media.

Media.cat centra el seu enfoc en quatre grans àmbits d’anàlisi:

– El discurs dels mitjans en qüestions com la violència, els conflictes polítics i socials, l’abús del llenguatge masclista o xenòfob, etc.
– El discurs sobre la llengua catalana, denunciant els clixès “regionalitzadors” i l’empobriment del seu ús per tal d’obrir debat sobre la responsabilitat d’empreses i professionals de la comunicació en la potenciació de la nostra llengua.
– La creació dels imaginaris polítics i dels marcs de referència que cada mitjà assumeix de forma no gens casual.
– La publicació d’eines i mètodes per a la pràctica periodística rigorosa i amb criteris d’autocentrament nacional. Aquestes eines es posen també a l’abast dels moviment socials o ciutadans perquè puguin tenir així una actitud més crítica amb els mitjans.

El funcionament de l’observatori es basa en un doble sistema d’actualització:
– Publicació periòdica regular d’informes i estudis monogràfics, encarregats a professionals o investigadors del periodisme i la comunicació, sobre aspectes concrets de l’actualitat. Per començar, se’n publicarà un cada mes.
– Actualització diària de notícies i informacions sobre els mitjans o el tractament que els mitjans fan de determinats temes, així com també enllaços permanents amb diverses xarxes socials i eines de web 2.0.

Totes les notícies que s’hi publiquen queden arxivades i es poden recuperar en tot moment gràcies a un cercador, mentre que a l’apartat de Descàrregues hi podeu trobar els informes íntegres i altres documents que considerem interessants.

(A la foto, l’acte de presentació de la nova web: Josep Gifreu, Joan Vila i Roger Palà)

Read Full Post »

Conferència sobre els pobles i cultures dels Pirineus, a Barcelona

Rebo d’un amic basc que viu a Catalunya aquesta convocatòria per un cicle de conferències que comença demà, dimarts 29 de setembre, acompanyada de la versió d’una poesia de Joan Maragall en tres llengües minoritzades dels Pirineus –català, basc i occità–, força adequada per als temps de profecia que vivim. Crec que val la pena donar a conèixer la iniciativa, una contribució més, des de Catalunya, a l’agermament de pobles i cultures veïnes sotmeses al Regne d’Espanya i la República Francesa.

Benvolguts amics i amigues,

Us adjunto anunci del cicle de conferències sobre els pobles i cultures dels Pirineus que es faran en el Reial Cercle Artístic de Barcelona.

CICLE DE CONFERÈNCIES

La cultura vernacla dels pobles dels Pirineus. Aportacions al patrimoni cultural d’Europa, Amèrica i Orient

Dia 29 de setembre a les 20 :00

Història d’Occitània i la seva relació amb Catalunya: Dues nacions vernacles d’Europa. Passat, present i futur.

A càrrec d’ Enric Garriga Trullols i Anna Pineda.

Audició de cançons occitanes, basques i catalanes. A càrrec de la soprano Olga Miracle

Dia 27 d’octubre de 2009 a les 20:00

De Grècia als Pirineus: Un itinerari mític i musical.

A càrrec de Carme Rusiñol Pautas.

Audició de música grega. A càrrec de la soprano Olga Miracle.

Dia 3 de novembre de 2009 a les 20:00

Catalunya mare de la cultura europea: L’art romànic, origen, significat i influència a Europa.

A càrrec de Juli Gutiérrez Deulofeu.

POESIA

Èuscar

Nik ez dakit nola

Baina profezia haize bat

Korrika egiten da mundu horretan zehar

Hemengoak eta hangoak

Nik ez dakit noiz

Baina Pirineoek erreinatuko duten

egun bat etorriko da

Joan Maragall

Català

Jo no sé com

però un vent de profecia

corre per eixos móns

d’ací i d’allà;

jo no sé quan

però vindrà un dia

en que els Pirineus regnaran.

Joan Maragall

Occità

Eu sabi pas cossí

Mas un vent de profecia

Cor per aquestes monds

Çai e lai

Sabi pas quora

mas vendrà un jorn

en qué los Pirinèus regnaràn.

Joan Maragall

Cordialment,

Jordi Salat, coordinador cicle de conferències

La traducció de les poesies a l’occità i l’èuscar ha estat per gentilesa de l’Anna Pineda

CICLE DE CONFERÈNCIES

La cultura vernacla dels pobles dels

Pirineus

Aportacions al patrimoni cultural

d’Europa, Amèrica i Orient

Dia 29 de Setembre a les 20 :00 H

Història d’Occitània i la seva relació amb Catalunya: Dues nacions

vernacles d’Europa. Passat, present i futur.

A càrrec d’ Enric Garriga Trullols i Anna Pineda.

Audició de cançons occitanes, basques i catalanes.

A càrrec de la soprano Olga Miracle

Dia 27 d’Octubre de 2009 a les 20:00H

De Grècia als Pirineus: Un itinerari mític i musical.

A càrrec de Carme Rusiñol Pautas.

Audició de música grega.

A càrrec de la soprano Olga Miracle.

Dia 3 de Novembre de 2009 a les 20:00H

Catalunya mare de la cultura europea: L’art romànic, origen, significat

i influència a Europa.

A càrrec de Juli Gutiérrez Deulofeu.

Jo no sé com

Però un vent de profecia

Corre per eixos móns

D’ací i d’allà;

Jo no sé quan

Però vindrà un dia

En que els Pirineus regnaran

Joan Maragall

Read Full Post »

“Televisió nacional o televisions regionals?”. Taula rodona dijous, organitzada pel Grup Barnils

Encara en el núvol de l’eufòria de diumenge a Arenys de Munt –un fet històric en què vaig participar com a “observador” i al qual espero dedicar aviat un comentari més aprofundit, així com a d’altres fets d’aquesta setmana tan excepcional que hem viscut–, he de tornar al dia a dia d’aquest bloc, i fer-ho amb una convocatòria del Grup de Periodistes Ramon Barnils. Per a demà passat dijous, 17 de setembre, el Grup ha organitzat una Taula Rodona sobre els efectes dels nous canvis tecnològics –i, en concret, el pas de la televisió analògica a la digital– en l’espai català de comunicació. Aquest és el programa:

Televisió nacional o televisions regionals? El paper de TV3 en la construcció de l’espai català de comunicació

Taula rodona amb la participació de:

• Jaume Mateu, president de l’Obra Cultural Balear
• Toni Gisbert, coordinador d’Acció Cultural del País Valencià
• Gina Garcías, directora general de Comunicació del Govern Balear
• Carles Mundó, secretari de Mitjans de Comuniació de la Generalitat de Catalunya
• Modera: Joan Vila, president del Grup de Periodistes Ramon Barnils

Dijous, 17 de setembre de 2009, a la seu d’Òmnium Cultural de Barcelona (Diputació, 276), a les 19,30 h.

Organitza: Grup de Periodistes Ramon Barnils – http://www.grupbarnils.cat

Read Full Post »