Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘CCOO’ Category

Quan dirigia la revista “La Terra”, d’Unió de Pagesos, observava amb inquietud com els grans mitjans generalistes ignoraven, durant les campanyes electorals, els plantejaments que feia el sindicat agrari sobre els problemes i demandes de pagesos i ramaders als partits que s’hi presentaven. El discurs dels candidats, excepte en casos limitats als mitjans d’àmbit local i comarcal i només quan els ho preguntaven, es limitava al que en podríem anomenar l'”alta política” si no feien només que atacar al contrari amb arguments banals, que era l’habitual. I, alhora, els grans mitjans generalistes no feien sinó d’altaveu d’aquesta estratègia, sense baixar al detall de les demandes d’aquest sector de l’electorat, tot i la feinada que hi havien esmerçat els sindicalistes i tècnics d’Unió de Pagesos a l’hora de concretar-ne les propostes i fer-les arribar als partits i als mitjans.

Alhora, al llarg del temps he anat comprovant que això no és una qüestió que només afecti el món rural sinó que s’estén al conjunt dels moviments socials. Les campanyes electorals, massa sovint, es plantegen amb discursos altisonants, agressius cap a l’adversari polític, allunyats de les propostes concretes dels col·lectius que lluiten dia a dia per millorar les condicions de vida de la bona gent.

Per això, com a membre del consell de redacció de media.cat, em va semblar interessant plantejar una anàlisi sistemàtica d’aquesta qüestió, referida a les darreres eleccions al Parlament autonòmic de Catalunya, en un dels informes que l’observatori crític dels mitjans publica amb una freqüència d’entre un i dos mesos. Em va animar també a plantejar-ho l’experiència del web argentí periodismo social arran de les eleccions legislatives al seu país.

El periodista Joan Canela ha cuidat de preparar-lo i ha fet una feina excel·lent que es presenta aquest vespre a les 7 del vespre a la seu del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, a la plaça Cardona, 1-2, de Barcelona. L’informe es pot baixar íntegre del web de media.cat on s’ha penjat un cop presentat aquest vespre. Aquest és el resum que en fa media.cat en la crònica d’avui:

 

 

Els mitjans de comunicació ignoren la societat civil durant els períodes de campanya electoral

 

Avui a les 7 de la tarda a la seu del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya es presenta un informe de Media.cat on s’analitzen les rutines informatives dels mitjans en període electoral.

 

El cobriment mediàtic de la darrera campanya es va centrar en el seguiment de l’activitat interna dels partits amb representació parlamentària, més enllà fins i tot del que marquen els famosos blocs electorals regulats per llei. Fora d’aquest esquema va quedar poc espai per a la confrontació d’idees o la discussió en profunditat de les propostes, sobretot quan aquestes provenien de la societat civil. Això ha significat un allunyament sensible del debat polític fins i tot de la gent més implicada en el teixit associatiu del país. Aquestes són algunes de les conclusions que recull l’informe “El tractament mediàtic de les propostes de la societat civil en campanya electoral”, i que es pot descarregar des d’aquest mateix web.

 

L’estudi, elaborat pel periodista Joan Canela, ha partit de les entrevistes a responsables i tècnics de comunicació de deu associacions i entitats diferents, que representaven una mostra de l’ampli ventall de sensibilitats i camps d’interès amb que compta el teixit associatiu català. En concret hi ha participat el sindicat CCOO, l’Ens de Comunicació Associativa, l’Associació per a la Promoció del Transport Públic, el Fòrum Català d’Atenció Primària, Òmnium Cultural, Unió de Pagesos, la Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya, la Federació Catalana d’ONGD, el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya  i SOS Racisme.

 

La majoria d’entitats valoren el ressò mediàtic de les seves propostes i demandes en campanya electoral com “reduït”, sense diferenciar entre mitjans públics o privats –que no tenen la imposició dels blocs legals– i critiquen la dificultat per debatre diferents aspectes de problemes complexos als mitjans. Tot i això, es destaca la ràdio i la premsa de proximitat –sigui quin sigui el seu format– com els mitjans més sensibles a les seves propostes i s’elogia la professionalitat i esforç dels periodistes.

 

L’estudi, però, també detecta grans diferències en el tractament entre entitats i conclou que amb una bona estratègia comunicativa és possible millorar sensiblement la incidència en el debat públic a través dels mitjans.

 

Aconseguir representativitat o referència en el sector concret en què es treballa, desenvolupar una estratègia comunicativa a llarg termini –sense circumscriure-la al període de campanya– i amb una agenda pròpia molt clara i delimitada són clau a l’hora de poder captar l’atenció dels mitjans. També s’ha de tenir en compte programes o espais amb un format no purament informatiu i els mitjans que, sense ser els majoritaris, mantenen audiències importants per territoris o nínxols de població.

 

També s’ha notat un esgotament de models de comunicació clàssics com la roda de premsa mentre que altres, com poden ser les accions vistoses al carrer, funcionen molt millor, especialment per als mitjans audiovisuals. Finalment es destaca la importància de la comunicació directa amb els afiliats o simpatitzants i, fins i tot, la creació de mitjans propis que agrupin els interessos d’un determinat sector.

 

(La foto, d’una acció en què es van votar deu mesures per l’eradicació de la pobresa, organitzada per la Confederació Catalana d’oenegès l’octubre passat a la plaça de sant Jaume de Barcelona, l’he baixat del web Dempeus per la salut pública)

Anuncis

Read Full Post »

És significatiu que el dia de la vaga general, el 29 de setembre, es distingís mediàticament per aldarulls, contenidors cremats i càrregues policials, i no pel més important: la massiva participació en la mateixa vaga i la mobilització contra la reforma laboral imposada pel govern de la monarquia i a favor d’una política al servei de la majoria social i no d’una minoria. En podeu veure una crònica crítica, de com ho van tractar els mitjans, a l’observatori crític media.cat.

Personalment, a la tarda, a les set del vespre, després de dues hores de manifestació, veient que no avançava –m’havia posat en una mena de terra de ningú, al final de CCOO i al davant de la Intersindical, perquè no m’agrada anar enquadrat en una mobilització que volia unitària–, vaig anar cap a la capçalera. Corredisses, mossos acaçant la gent… i, a Via Laietana, barricades de foc. Vaig decidir tornar-me’n cap a casa. I vaig fer-ho reflexionant sobre a qui beneficiava –i qui l’havia provocat i per què– aquell espectacle.

Com que, a les versions dominants als mitjans de comunicació sobre què va passar al llarg del dia, hi preval –com tantes vegades– el relat oficial (de qui administra el poder), sense cap contrast, i bona gent en qui tinc confiança em donen una visió ben diferent del que va passar i de les seves causes, crec que el millor que puc fer és reproduir els dos comunicats que he rebut del Moviment del 25 de setembre, protagonista de l’ocupació de l’antiga seu del Banc Español de Crèdit a la plaça de Catalunya de Barcelona, a la qual vaig dedicar part de l’anterior article en aquest mateix bloc. (Recomano també un bon article, de Xavier Borràs, titulat “29-S: violència i intoxicació mediàtica, a Nació Digital).

AMB EL MOVIMENT DEL 25 DE SETEMBRE S’HA OBERT UN ESPAI SOCIAL I POLÍTIC A LA CIUTAT

Els successos ocorreguts en el marc de la vaga general del 29 de setembre no han aturat res. A la crida realitzada a totes aquells i aquelles que volien fer la vaga, però teniem dificultats per exercir el dret a vaga, hem respost. Les precàries, els aturats, les treballadores domèstiques, els col·lectius amb diversitat funcional, els sense papers, les treballadores sexuals, les treballadores temporals, les persones hipotecades o ja desnonades…, vam decidir que fariem nostre aquest espai com a mínim fins el dia 29 per construir un moviment que vagi més enllà de la vaga general. Doncs la nostra vaga no cap en un sol dia.
La vaga general del 29 de setembre era necessària: per a totes les persones que patim individualment uns problemes que són socials, fou una oportunitat extraordinària per a expressar les nostres necessitats, els nostres desitjos i i les nostres propostes de manera col·lectiva. Una oportunitat que operatius policials que bordejaven i travessaven la seva pròpia legalitat no van poder ofegar.
Aquesta vaga va ser el moment per a trobar-nos i buscar el que ens uneix, aquesta vaga ha estat l’oportunitat d’organitzar-nos per a resistir en la vida quotidiana, per ajudar-nos mútuament i per a tenir prou forces com per lluitar i crear alternatives a les nostres situacions.
Aquesta vaga ha estat un èxit  i d’ella en sortim més fortes: si abans estàvem soles, ara ens hem trobat.
La vaga ha servit per a oposar-nos a les retallades socials que afavoreixen els rics i maltracten més a les que no tenim diners, però sobretot ha estat el dia on tots juntes hem expressat al carrer les nostres exigències i les nostres solucions.
Necessitem aturar la reforma laboral que precaritza encara més als i les treballadores.
Necessitem resoldre d’una vegada el problema de l’habitatge, les hipoteques assassines, els lloguers abusius, els milers de desnonaments i desallotjaments, els milers de famílies sense casa.
Necessitem transport públic gratuït, per a moure’ns per la ciutat per anar a treballar o buscar feina o anar a passejar.
Necessitem aturar l’encariment constant dels preus, la vida cara que ens van imposar amb l’excusa de l’euro.
Necessitem accedir a la renda bàsica per a viure, doncs és intolerable que 300.000 barcelonines visquin amb 600 euros al mes.
Necessitem repartir la riquesa d’una forma profunda, acabar amb les desigualtats econòmiques insultants a l’inici del segle XX1
Necessitem abolir lleis que van en contra de la dignitat humana com les ordenances del civisme, les lleis d’estrangeria i els seus centres d’internament, les presons per a pobres.
Necessitem repartir el poder i acabar amb qualsevol forma de discriminació per motius de gènere, color, opció sexual, nacionalitat o situació legal.
Necessitem acabar amb l’economia capitalista que ens tracta com a objectes.
Necessitem tornar a fer nostra la ciutat que ens expulsa amb el turisme i els hotels.
Per aquests necessitats, i milers d’altres que volem que siguin parlades i escoltades entre totes i tots, ens proposem a nosaltres mateixes i a totes aquelles persones que se sentin interpel·lades a:
A consolidar els  Comitès de Vaga als barris més enllà del 29-S perquè esdevinguin Comitès per autoorganitzar la vida de forma col·lectiva.
Crear nous espais de resistència i ajuda mútua en els llocs de treball.
Crear eines de solidaritat entre la gent represaliada per colar-se al metro, per no tenir papers, per fer música o trobar-se al carrer, per fer el top manta o el treball sexual.
Crear cooperatives de treball per a resoldre des de l’autogestió el problema de l’atur i la precarietat.
Crear un nou sindicat internacionalista on ens trobem per a lluitar plegats gent amb papers i sense papers, gent nascuda aquí i gent nascuda allà.
Crear grups de consum crític, cooperatius i autoorganitzats, per a deixar de consumir mercaderies supèrflues i perjudicials i trencar el parasitisme dels grans intermediaris
Crear cooperatives de crèdit o participar en les que ja existeixen per tal de deixar d’ingressar els pocs diners que tenim als bancs capitalistes.
Crear els Comitès que creguem convenients  per a impulsar la resolució d’aquestes necessitats, per a impulsar els nostres desitjos, per a fer extensives les nostres lluites i  les dels altres, per a practicar l’ajuda mútua, per a crear una nova societat.
PER TOTS AQUESTS MOTIUS,
Fem una crida a reconèixer-nos humilment en les lluites dels altres.
Fem una crida a aturar la resignació i la indiferència.
Fem una crida a aturar la ciutat per a crear-la d’una altra forma més humana.
Fem una crida a estar juntes i a somriure una altra vegada.
Fem una crida a adonar-nos de les nostres pròpies capacitats: juntes ho podem tot.
Amunt amb el Moviment del 25 de Setembre!
Amunt amb l’Assemblea de Barcelona!
Amunt amb la Vaga General!
Assemblea del Moviment del 25 de Setembre

Comunicat davant del desallotjament del banc reapropiat de plaça Catalunya i arran de la jornada de vaga general del 29 de setembre

La vaga general ha començat a la mitjanit. Al llarg de la matinada i el matí, hi ha hagut piquets a tots els barris i punts estratègics de la ciutat. A les dotze del migdia els piquets dels barris han confluït a plaça Catalunya, on l’Assemblea de Barcelona havia convocat un piquet central unitari. Els mossos d’esquadra han intentat impedir que el piquet marxés per on estava previst, cosa que ha generat moments de tensió.
A les tres de la tarda, mentre els establiments de les Rambles i voltants estaven sent tancats, els mossos han procedit a ‘escombrar’ plaça Catalunya i han irromput al Banc Espanyol de Crèdit reapropiat, que havia esdevingut des del passat 25 de setembre un espai de confluència multitudinària de cara a la vaga general i més enllà.
Al final de la jornada de vaga, hi ha 59 persones detingudes de la jornada de vaga i algunes desenes de ferits per la policia.
La denúncia interposada per part de la propietat de l’edifici havia estat arxivada pel jutjat tres dies enrere. Els mossos han desallotjat sense l’ordre pertinent del jutge: es tracta per tant d’un desallotjament il·legal. El pretext adduït per fer aquesta actuació d’excepció és que s’havien tirat objectes des de l’edifici. Però els mossos no han detingut ningú dels que romanien dins l’immoble ni s’ha trobat res incriminador, procediment policial que denota per si mateix que no es pretenia aturar algú que feia quelcom des d’un edifici, sinó desallotjar un espai per raons polítiques. Altres irregularitats han estat l’absència del número de placa visible en molts agents, així com la contractació de seguretat privada quan la denúncia de la propietat estava arxivada.
Per altra banda, cal dir que la intensa jornada de vaga que ha tingut lloc aquest 29 de setembre ha desbordat completament l’adscripció particular a un espai com el Banc Reapropiat de plaça Catalunya, a un ens com el Moviment del 25 de setembre, l’Assemblea de Barcelona, o a les diferents manifestacions dels diversos sindicats, incloses les dels sindicats majoritaris. És una evidència per a tot aquell que hagi passat pels carrers del centre de Barcelona aquest ja històric 29 de setembre del 2010, que el caràcter combatiu de la vaga era transversal, compartit i general. Adscriure la seva tonalitat excepcional a un sol sector respon tan sols a una lògica repressiva que pretén desvirtuar l’expressió d’un malestar col·lectiu de caire estructural. A aquestes alçades de la crisi, només el cinisme o l’autoengany poden seguir justificant un sistema que salva els bancs amb diners públics mentre imposa retallades socials i laborals a les classes populars, que ataca les condicions de vida de la majoria de la població mentre intenta mantenir a qualsevol preu els beneficis empresarials i financers.
El Banc Reapropiat de plaça Catalunya ha estat durant cinc dies un espai increïble on han acudit centenars de persones. Entre moltes altres activitats (assemblees, xerrades, grups de treball, mapa de recursos, àpats, projeccions, punts d’informació, centre de mitjans, etc.), el diumenge 26 es va celebrar una assemblea amb 500 assistents que van apropar-se a la crida de “quina és la teva vaga?”. Persones amb condicions laborals i vitals molt diverses van agrair emocionades l’existència d’aquest espai, la possibilitat de posar en comú la seva situació i de començar a pensar plegades eines de lluita, alternatives i suport mutu per fer front a la crisi.
Això tot just comença. Perquè la nostra vaga no cap en un dia. Perquè sabem que la Barcelona de la Rosa de Foc va conquerir millors condicions de vida per a tothom a través de formes d’organització i lluita en el seu moment il·legalitzades o criminalitzades, com la vaga general. Perquè hem perdut la por. Perquè hem descobert que juntes ho podem tot.
Moviment del 25 de setembre
Barcelona, 29 de setembre del 2010

(A la foto, que he rebut del Comitè Català de Solidaritat Internacionalista, la que va ser seu del Banco Español de Crédito a Barcelona, el dia abans del 29 de setembre. Entre les pancartes, una en solidaritat amb set persones detingudes al País Basc la matinada del 28 de setembre acusades de ser membres d’ETA per la seva participació en l’organització basca de solidaritat internacional Askapena. Mentre escric aquest article, milers de bascos i basques es manifesten a Bilbo –responent a una convocatòria que compta amb el suport des del PNB fins a l’esquerra abertzale il·legalitzada–, per reclamar tots els drets per a tothom).

Read Full Post »

El ministre espanyol d’Afers Exteriors, Miguel Ángel Moratinos, està tot cofoi. Ha dit que el règim dictatorial cubà no solament ha decidit alliberar 52 presos polítics ara sinó que en deixarà lliures el centenar que en queda ben aviat, gràcies –diu– a les habilitats de la diplomàcia espanyola. És ben bé que no veu la biga al propi ull.

Les presons espanyoles i franceses són plenes de presos polítics –més de set-cents–, la majoria relacionats amb el conflicte nacional que el Regne d’Espanya té amb el poble basc. I se’ls aplica condicions penitenciàries molt dures, sovint molt més dures que als presos anomenats comuns. Molts d’aquests presos i preses bascos –cada vegada més– no tenen cap imputació per delictes de sang o violència, sinó que són el que el jutge Baltasar Garzón, en un plantejament d’allò més democràtic com acostumava, va anomenar l’entorn d’ETA. La tesi que va portar després, amb la teoria que ETA no és només l’organització armada sinó aquest mateix entorn, a la llei de partits i l’exclusió de centenars de persones del dret d’elegir, ser elegits i fer acció política en el partit de la seva tria personal.

Presos preventius en alguns casos, als quals s’apliquen en moltes ocasions els màxims terminis de reclusió que preveu la llei –de vegades, per deixar-los després en llibertat perquè els jutges no tenen manera de justificar les imputacions– o condemnats a penes molt dures. Com en el cas del macrosumari 18/98 (en què van ser condemnats, entre d’altres, periodistes i treballadors del diari Egin), joves independentistes d’esquerres o dirigents de l’esquerra abertzale (en l’actualitat, la majoria de l’antiga direcció de Batasuna és a la presó pendent de judici). Encara és recent l’absolució dels cinc directius i periodistes del diari “Egunkaria”, que també van ser empresonats amb caràcter preventiu per ordre del jutge Del Olmo, i alguns d’ells torturats, considerant-los membres o col·laboradors d’ETA, per, després de set anys d’instrucció del sumari, ser absolts per l’Audiència Nacional espanyola.

Ara els toca el torn a 21 alcaldes, regidors i treballadors de la institució nacional d’electes bascos Udalbiltza, encausats –i la majoria empresonats també de forma preventiva– en un sumari instruït per Baltasar Garzón l’abril del 2003. Un altre ha resultat absolt d’entrada, en haver estat condemnat en un judici anterior pels mateixos fets. El judici, acusat-los d’actuar a les ordres d’ETA i malversació de cabals públics –en les campanyes que va fer la institució d’electes–, va començar el dijous 15 de juliol a Madrid i el fiscal demana per a cadascun d’ells penes d’entre 10 i 15 anys de presó, que l’acusació popular –Dignidad y Justicia– augmenta fins a 22.

Udalbiltza va ser un dels fruits més preciosos del procés de Lizarra-Garazi, que va portar a la treva de setembre del 1998 i que es va trencar quan ETA va tornar a l’acció armada el desembre de 1999. La que va ser qualificada de primera institució política nacional de la història recent del País Basc –ja que abastava la totalitat del país– va ser fundada el 18 de setembre del 1999, per 1.778 electes municipals del PNB, EA, Abertzaleen Batasuna i Euskal Herritarrok (coalició de l’esquerra independentista basca), dels set territoris històrics a una i altra banda de la frontera. Després que ETA va decidir posar fi a la treva, a partir de febrer del 2001 es van formar dues Udalbiltza: Udalbiltza-Udalbilde, liderada pel PNB i EA, i Udalbiltza-Kursaal, liderada pels electes de l’esquerra abertzale que seria il·legalitzada dos anys després.

Entre el patrimoni polític d’Udalbiltza-Kursaal, hi ha l’organització d’accions de solidaritat amb les zones més desafavorides del territori nacional, com Zuberoa, al País Basc del Nord, amb la creació del Fons Basc de Cohesió i Desenvolupament; l’aprovació del document “Euskal Herria en el camí cap a la democàcia i la pau;, la “Carta de Drets d’Euskal Herria”, la tramitació de l’EHNA (document de reconeixement de la identitat nacional basca dels qui el tramitaven de forma voluntària, que diverses empreses van acceptar com a instrument d’identificació equivalent al DNI espanyol) i sobretot la Conferència Internacional pels Drets dels Pobles.

La Conferència es va fer del 6 al 8 de desembre del 2002 i va comptar amb la presència destacada d’un català, Fèlix Martí, creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, com a membre del Comitè d’Honor. De la transcendència de la iniciativa, en pot donar una idea la llista de les persones que acompanyaven Martí en el Comitè d’Honor: Haunani Kay Trask (líder del moviment per la sobirania nativa de Hawai), Daniel Turp (membre de l’Assemblea Nacional del Québec), Matabo Kunene (del Congrés Nacional Africà, governant a Sud-Àfrica) i Pete Cenarrusa (exsecretari d’Estat d’Idaho, als Estats Units d’Amèrica, que hi va intervenir amb un discurs per vídeo). L’abril del 2003, el jutge instructor Baltasar Garzón posava fi a aquesta dinàmica.

Si tenim en compte que a la Conferència Internacional pels Drets dels Pobles hi van participar no solament membres d’organitzacions independentistes dels diversos pobles oprimits pel Regne d’Espanya sinó personalitats destacades de tot el món i que en el comitè de suport hi havia un expresident de la República Italiana (Francesco Cossiga) i un exministre francès, i hi van intervenir amb ponències pròpies diputats i senadors de diversos països, així com Verena Graf, secretària general de la Lliga Internacional pels drets dels Pobles i Françoise Houtart, el seu president, persones ben poc sospitoses de connivència amb ETA, es poden entendre les presses de Garzón. I més en la cursa que ell mateix havia començat per veure qui empresonava més i amb més diligència, com més millor, independentistes de l’esquerra basca. La Conferència Internacional va finalitzar –pura lògica– amb una declaració en què es demanava el reconeixement del dret d’autodeterminació per a les nacions sense Estat. I amb el propòsit de posar en marxa una assemblea dels pobles d’Europa que fos una mena de contrapoder a les institucions europeers dominades per la lògica dels Estats.

El judici als electes i treballadors d’Udalbiltza, una vegada més, posa a prova el respecte del Regne d’Espanya per la democràcia. Aquest dissabte, milers de persones –10.000 segons el diari “Gara”– s’han manifestat en contra del judici. Entre els signants dels diversos manifestos de suport als encausats hi ha dirigents del PNB, EA, Aralar, Alternatiba (escissió d’EB), EB, els sindicats ELA, LAB i CCOO, l’Associació Basca de Municipis, Lokarri (xarxa ciutadana per l’acord i la consulta), Nafarroa Bai, i fins i tot un regidor del PSE i la incombustible exregidora del PSN a Iruña, Ainoha Aznárez, de qui sempre recordarem la intervenció, durant el darrer procés de pau, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona parlant en nom de les dones d’Ahotsak.

Ara que es tornen a obrir esperances de pau al País Basc, sense atemptats d’ETA des de fa un any i amb l’opció unilateral de l’esquerra abertzale per la confrontació democràtica pel dret a l’autodeterminació i la independència, sense violència ni ingerències, el judici a Udalbiltza serà també un judici a la justícia espanyola. Ja que donarà també la mesura de fins a quin punt els jutges del tribunal d’excepció volen i poden contribuir a la distensió en el conflicte basc o opten, una vegada més, com van fer en l’anterior procés, per endurir la via repressiva.

Humbert Roma, periodista

(Aquest article ha estat publicat a Tribuna Catalana el 18 de juliol del 2010)

(La foto, de la manifestació del dissabte 17 de juliol a Bilbao en suport als electes i traballadors d’Udalbiltza jutjats, és del diari “Deia”)

Read Full Post »

Per dissabte vinent, el poble català i el basc som convocats a manifestar-nos –a Barcelona i Donostia– en defensa dels nostres drets nacionals. No són dues manifestacions de la mateixa naturalesa però sí que seran com una foto fixa de l’estat actual de les relacions d’ambdues colònies amb l’imperi que patim en comú. Un estat, si més no, de malestar profund i creixent. En el fons, una mateixa qüestió –el dret a governar-nos per nosaltres mateixos, és a dir, el reconeixement de la pròpia sobirania–  i una mateixa reivindicació –l’exercici del dret a l’autodeterminació.

A diferència de la basca, la manifestació catalana, probablement, comptarà amb lemes diversos i potser fins i tot contradictoris. Perquè entre els sectors que han dit que hi aniran i hi donen suport, hi ha encara qui defensa o bé que no cal o bé que no és l’hora que catalans i catalanes decidim sobre la independència nacional, com ja han fet fins ara més de mig milió dels nostres compatriotes. El president de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, ve exigint per encapçalar-la que no hi hagi lema de capçalera, sinó només la bandera catalana. Contra el que proposen els convocants –Òmnium Cultural–, una pancarta amb un lema certament ambigu, però no tant, si ha aconseguit que el PSC, no dubto que pressionat pel PSOE, partit imperialista amb què forma grup únic a les Corts Espanyoles, n’hagi fet objecte de rebuig: “Som una nació, nosaltres decidim”.

Amb la qual cosa, l’aparent unitat de missatge i objectiu resulta més que qüestionada a canvi d’aconseguir la màxima mobilització contra l’afrenta que hem rebut del Tribunal Constitucional espanyol retallant el poc que quedava de la proposta de nou Estatut d’Autonomia aprovada pel Parlament de Catalunya. És, doncs, clarament una manifestació de resposta, a diferència de la que va convocar –amb èxit notable– encara no fa un mes, el 12 de juny, també a Barcelona, la Plataforma pel Dret de Decidir, que no era contra res ni per reacció a res ni a ningú sinó, només, i ja és molt més, a favor del dret a l’autodeterminació.

Sigui quin sigui el termòmetre que usem per prendre l’escalfor d’aquesta mobilització catalana de dissabte, per anar bé, hauria de poder destriar quina de les dues motivacions predomina entre els manifestants: si la reactiva –en contra del TC, que segur que hi pesarà molt– o la propositiva –a favor de l’autodeterminació i la independència– que en definitiva és la més important si no volem quedar-nos veient com passa el temps només guarint-nos uns als altres les ferides.

La convocatòria basca és, si es vol, molt menys “unitària”. Amb un lema no qüestionat i força semblant al que proposa Òmnium aquí – “Nazioa gara. Autodeterminazioa” (“Som una nació. Autodeterminació”)–, només la convoquen una força política exclosa del dret a fer política, l’esquerra abertzale, amb la seva direcció majoritàriament a la presó, i dues que encara són legals: Eusko Alkartasuna i Alternatiba, sorgida de la darrera escissió d’Ezker Batua. L’abast d’aquesta convocatòria –de la qual finalment s’ha autoexclòs Aralar, quan tot feia preveure que hi seria– i la seva capacitat mobilitzadora podran fer intuir les potencialitats de la nova estratègia de l’esquerra abertzale il·legalitzada i el recent acord signat amb EA el passat 20 de juny. Com obrir-lo a altres formacions polítiques i, sobretot, moviments i sectors socials diversos que defensen l’exercici del dret a l’autodeterminació, és un dels grans reptes que té la mateixa esquerra abertzale. L’altre és la resposta d’ETA a aquesta nova estratègia, que exigeix com a condició irrenunciable la lluita exclusivament política i democràtica, sense ingerències armades de cap tipus –segons el document “Zutik Euskal Herria!” (“País Basc, dempeus!”), fet públic a mitjans de febrer pels independentistes il·legalitzats, i les “Bases d’un acord estratègic entre forces polítiques independentistes”, firmades amb EA fa tres setmanes.

El passat 29 de juny, una altra convocatòria va donar un senyal diferent, també a tenir molt en compte, del grau de mobilització social que pot aconseguir, i les adhesions que pot guanyar un acord com el que s’està forjant al País Basc: totes les organitzacions sindicals del nacionalisme basc van convocar –amb èxit destacable– una vaga general en la comunitat autònoma basca i la foral navarresa contra les darreres mesures de política social i laboral del Govern espanyol–, una convocatòria a la qual es va afegir, a la comunitat autònoma basca i no a la foral de Navarra, el sindicat Comissions Obreres. I que van comptar amb el suport de l’esquerra abertzale il·legalitzada, EA, Aralar, Alternatiba i Ezker Batua.

Mentrestant, els partits imperialistes espanyols –PP i PSOE– segueixen endurint la repressió contra l’esquerra abertzale, ara amb una nova reforma de la llei de partits que sembla voler excloure per sempre més de la vida política els independentistes bascos il·legalitzats i els qui en resultin companys en la seva nova estratègia política: clar advertiment a EA, Alternatiba i d’altres que s’hi puguin afegir. Tribunal Constitucional per als catalans, doncs, llei de partits per als bascos: dues eines d’una mateixa política imperial per mantenir dominades les colònies. Dissabte veurem, a Barcelona i Donosti, si bascos i catalans estem disposats a suportar-ho. I que el món també ho vegi.

Humbert Roma, periodista (Article publicat a Tribuna Catalana el 6 de juliol del 2010)

Read Full Post »

Com que no tinc un comentari més elaborat a les mesures anunciades pel govern de la monarquia per afrontar la crisi econòmica que la de dir que sempre paguem els mateixos, esadir la bona gent, trio –com he fet altres vegades– aquelles informacions i comentaris d’opinió que em semblen donar pistes per anar més enllà de la meva primera reacció: la d’aquell a qui li toquen la butxaca i és solidari amb els qui els ha tocat el rebre com a ell (aturats, immigrants, jubilats, gent dependent i els seus familiars, vídues i altres pensionistes, usuaris dels serveis públics, treballadors qualificats i sense qualificar, funcionaris…). Per veure si, més enllà d’aquesta primera reacció, hi ha alternatives a allò que els manaies de l’economia europea i mundial –i de l’imperi espanyol i les seves colònies– ens presenten com a inapel·lable.

Vagi aquí una primera entrega:

Vilaweb. Notícia d’avui amb reaccions de diversos sectors.

Vicent Partal. Editorial a Vilaweb d’un que, com jo, diu que no sap economia però té intuïcions que comparteixo.

Yvonne Griley, a Tribuna Catalana. Hi haurà més dones a precari.

Les Nacions Unides fan sonar el xiulet contra la fam al món (Agència Catalana de Notícies). Per si, amb la crisi dels humans que encara mengem, ens n’hem oblidat dels qui lluiten per subsistir, i sovint no se’n surten.

Campanya de la FAO contra la fam.

Josep Ginesta (ERC). Desballestant el benestar. Una raó més per emancipar-nos d’Espanya.

Editorial de Gara. Retallar no serveix, cal un canvi de model.

Isidro Esnaola (economista). A Gara. Ja han arribat els nois del FMI a l’Estat espanyol.

Defensem la terra. Madrid vol que les comunitats autònomes tornin a retallar la despesa per fer els deures europeus d’Espanya. Amb aquest títol general, agrupen dues notñicies significatives: una del diari “Avui” i una altra del web “directe.cat”.

Albert Cortés Montserrat. La situació espanyola ens tornarà a retallar les inversions.

Toni Casas. La metròpoli en caiguda lliure.

Jordi Martí Font. Governar el món per als rics.

El bloc gran del sobiranisme. Atur i espoli entre transversals i carismàtics. Conversa de terrassa de bar amb dos amics.

Rebecca Wilder, responsable de la pàgina web “newseconomics.com”n entrevistada a “diagonalperiodico.com”. “El problema per a l’eurozona és que una moneda ho regula tot”.

IAR noticias, reproduït al web de “Rebelión”. Renéixer de les cendres: el retorn del FMI.

Vicenç Navarro. Allò que no es diu de la crisi.

Un altre dia més. A veure si acumulo més informacions, arguments i reflexions per compartir. (La il·lustració és de Paula Cabildo i l’he baixat de “Pueblos, revista de información y debate”).

Read Full Post »

Media.cat (Observatori crític dels mitjans) té previst incorporar al seu web –a partir de dilluns vinent, 11 de gener– el tercer dels informes monogràfics propis que programa amb periodicitat mensual. En aquest cas, es tracta d’un estudi sobre el tractament que va fer la premsa escrita (“El País”, “La Vanguardia”, “Avui”, “El Punt”, “El Periódico” i “Público”) del conflicte per l’adjudicació de l’Audi Q3 a les fàbriques de Seat, que va culminar en un referèndum dels treballadors el 18 de març del 2009. L’han elaborat els periodistes Iolanda Parra i Sergi Picazo, de l’Observatori de la cobertura dels conflictes, de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i l’ha dirigit Xavier Giró, professor de Periodisme a la UAB i director d’aquest observatori universitari.

Per al mateix dilluns, a les 11 del matí, media-cat i l’Observatori de la cobertura dels conflictes han convocat un debat sobre les conclusions de l’informe, a la nova redacció de VilaWeb (carrer de Ferlandina 43, al barri del Raval de Barcelona), entre periodistes especialitzats en informació laboral i econòmica i representants del comitè d’empresa de SEAT (CCOO, UGT i CGT). L’acte és obert al públic i és un dels primers debats que aixopluga VilaWeb en la seva nova seu, on hi ha un espai habilitat per a aquesta finalitat.

Els dos primers informes monogràfics de media.cat van analitzar els marcs de referència als telenotícies de TV3 i el tractament del Pla de Bolonya i les mobilitzacions estudiantils a la premsa de Barcelona. Des del 6 d’octubre passat en què, a iniciativa del Grup de Periodistes Ramon Barnils, vam posar en marxa media.cat, aquest observatori crítics dels mitjans ha anat fent l’anàlisi crítica del tractament de diversos temes d’actualitat en els mitjans de comunicació catalans, amb una mitjana de cinc cròniques a la setmanal i set enllaços diaris nous a textos i vídeos d’interès publicats en d’altres mitjans electrònics.

(A la foto, del diari “Público”, el president del comitè intercentres de SEAT, Matías Carnero (UGT), amb un treballador acomiadat)

Read Full Post »