Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘cinema’ Category

candide1Unknown

Ja ho sabeu des de la passada matinada si heu decidit llegir aquest dietari a mesura que el vaig produint: tres personatges literaris amb els quals sento alguna identficació i, segons els temps, arrisco –o bé me’n puc beneficiar– d’inspirar-m’hi. Avui, però. deixo textos i personatges per regalar-me encara un temps per rellegir mentrestant allò que potser m’ajudi a treure’n alguna lliçó, per mi o gent propera.

El primer que poso al capdavant de tots tres és el Candide o l’optimisme de Voltaire, entre d’altres raons perquè ja fa uns anys que em va fer un servei molt ben trenat, tal com desitjo explicar aquí mateix amb detalls un altre dia, i sobretot perquè penso que és el millor per mi i potser també per vosaltres, lectors, que certament –com insistiria el filòsof il·lustrat–aquest no és el millor dels mons possibles (si és que n’hi ha enlloc).

Deixo les altres dues obretes també per més endavant, això és per després del Candide, la novel·leta –o conte filosòfic– volterià sobre l’optimisme. Mentre de Voltaire en tenim una exhuberància de testimonis personals i documentals que no ens els acabaríem (podeu trobar algunes biografies divulgatives prou suficients del filòsof com ara la d’Haydn Mason, publicada per la Biblioteca Salvat de Grandes Biografías), dels altres dos (el sant bíblic Job i alguns dels garladors grecs dels Diàlegs dels morts) a qui reconeixem gairebé per inèrcia com a protagonistes de les històries que hi fan referència, és francament ben poc el que en sabem i encara n’ignorem què és llegenda o realitat.

Aprofito, doncs, aquesta tarda de diumenge per començar a seleccionar-vos vídeos i textos que –llegits i interpretats, amb llengües o músiques diverses– he pescat a Internet en un esport que m’està resultant apassionant, com sap qui de tant en tant fa una ullada al meu propi mur de piulades. En aquest cas, sobre el Candide o l’optimisme, de Voltaire, de la qual hi ha més d’una versió musical.

Leonard Bernstein –sí, el de West Side Story, compositor, director d’orquestra i extrarodinari divulgador de les músiques diverses considerades cultes en un programa propi de televisió– té una opereta en anglès composta a partir del Candide. La podeu trobar aquí. A mi, m’ha captivat. No sé si a vosaltres…

Anuncis

Read Full Post »

1- Jornadas 2013

Aquest bloc, ja ho saben bé qui n’han intentat fer un seguiment, porta un parell d’anyets sacsejat com el seu responsable, que sóc esclar jo mateix. Ho he explicat prou i no cal, ara com ara, tornar-hi.

Ara m’he proposat, si més no, dedicar-hi ni que sigui uns minutets diaris a deixar-hi la meva petja. Recomanant un llibre, un vídeo, una obra de teatre o una exposició. I, si aquell dia dono més de mi mateix, fins i tot deixant-hi una, ni que sigui petitíssima, espurna de les meves cabòries.

Comencem-hi, doncs per la primera de totes:

Dijous de la setmana passada vaig anar a Fraga (Baix Cinca) a parlar sobre el Grup de Periodistes Ramon Barnils, mèdia.cat i el seu anuari de fets silenciats el 2012, acabat de sortir del forn, en unes jornades llibertàries organitzades per la CNT. Em va omplir de goig sentir al company que va portar-me de Lleida a Fraga que, no solament m’aminava a fer allò que jo mateix ja volia fer –parlar en català, esclar, en un acte que fèiem en territori català– sinó que m’ho agraïa “tenint en compte el que estan fent amb la nostra llengua”. També la CNT i en llocs ben difícils ha assumit que la campanya del PP contra la llengua comuna dels catalans –i també contra l’aragonès– és, ras i curt, una campanya genocida que només pretén enfonsar cada vegada més connacionals nostres en l’autoodi.

Un pensament per avui:

La meva crisi amb la deesa psiquè va començar, i com s’ho fa durar la punyetera, just havent complert els 67 anys –ara ja en tinc 68 llargs–. Potser és que ja se m’havia esgotat tot el meu esbufec. acabades les consultes sobre la independència. I no donava més de mi mateix. Anant una mica més enllà, pel que dura, potser és que ja em veig el regne dels morts, del quan cap humà no se’n lliura, més a prop. I començo a pensar, de debò de debò, en el futur ara sí ja inabastable.

Escric aquestes ratlles mentre escolto la música de la trilogia cinematogràfica d’El senyor dels anells. No en conec ni l’obra literària ni la versió en cinema, però la música m’ha enganxat. La trobareu aquí. 

Read Full Post »

“Marianne2”, el digital del setmanari francès “Marianne”, publicava a començaments de juny (4 de juny) una informació –“Le blues des journalistes”– a partir de la ressenya d’un estudi sobre “el treball real dels periodistes francesos”, esadir, que treballen en territoris sota sobirania de la República Francesa, i doncs també els nostres connacionals de la Catalunya del Nord. L’estudi, fonamentat en una enquesta a la qual han respost 1.070 periodistes, l’ha fet “Technologia”, un gabinet especialitzat en la prevenció dels riscos professionals, a instàncies del Syndicat National des Journalistes. Molt significatiu, doncs.

“La professió en el seu conjunt –conclou Regis Soubrouillard, autor de la informació – se sent en situació de fragilitat”. Diu que l’estudi presenta un periodista que treballa com a “auxiliar de la democràcia”, però que alhora és un “treballador cansat, preocupat i confús” que “permet distingir en el rerefons el paisatge d’una democràcia en plena confusió”. Deixant a banda les especificitats de l’exercici de la professió als territoris sota sobirania francesa, val la pena remarcar algunes línies de fons que compartim també aquí i que són en la base d’aquesta sensació de fragilitat i confusió: l’evolució del consum de la informació, que fa difícil distingir si l’usuari cerca una altra informació, en demana un tractament diferent o només busca una manera diferent de consumir-la;  la degradació i precarització del treball, fins arribar a l’externalització; la ruptura tecnològica, que fa competir els periodistes amb d’altres ciutadans que parasiten, curtcircuïten o alimenten la seva funció de mediador de la informació…

L’informe és molt ric en dades i matisos (podeu trobar aquí l’informe sencer) i no és pas aquest el lloc de fer-ne un resum més ampli. Sense posar en qüestió l’evidència de com incideixen els canvis profunds que viu i ha viscut aquests darrers anys l’exercici del periodisme (i els que ens esperen encara), se m’ìmposa un dubte de fons: si aquesta confusió que caracteritza avui la feina del periodista és una novetat tan radical com sembla. Vist en la perspectiva dels meus anys d’exercici d’aquesta feina apassionant, és bo relativitzar la confusió actual. Des que neix el periodisme de masses, la professió ha estat sotmesa a canvis constants i profunds. Tants com ha provocat la incorporació de noves tecnologies i condicions socials a la nostra feina –fugaç, per definició– de mediadors socials en l’exercici de la llibertat d’informació i expressió.

Tinc la impressió que la fragilitat i confusió que detecta l’informe –agreujada o atenuada segons els temps– és un component essencial de l’ofici. I aquesta és una de les causes que el fan tan apassionant per qui l”assumeix com a propi. Sempre m’ha fascinat el missatge de “Primera plana”, l’obra de teatre de Ben Hecht y Charles MacArthur, tantes vegades portada al cinema i representada fa vuit anys al Teatre Nacional de Catalunya dirigida per Sergi Belbel  Quan donava classes de primer a la Facultat de Periodisme solia començar el curs amb un exercici de redacció a partir de la projecció de la versió que en va fer Billy Wilder, que segueixo considerant la millor. El sarcasme amb què l’autor tracta la fauna periodística –i política– que la protagonitza té com a punt i final un missatge en profunditat, redemptor per al nostre ofici: sense el testimoni dels periodistes, Earl, pobre diable condemnat a mort però indultat pel governador, hauria estat executat en benefici dels interessos dels polítics locals.

Sempre he considerat aquest missatge un dels millors homenatges a la llibertat d’expressió i informació, i a la raó de ser de la nostra professió. Per molt miserables que els periodistes siguem com a persones, la nostra feina –i doncs la nostra responsabilitat– és indestriable d’una societat que vol ser lliure. Aquesta és la causa profunda de la nostra confusió: més enllà dels canvis socials i tecnológics, ens enfrontem a la magnitud del repte des de la nostra fragilitat i la del nostre ofici. Reivindiquem, doncs, aquesta feina apassionant i sempre nova, enfortim-la i critiquem-ne la pràctica quotidiana perquè respongui de debò a la seva funció social. El mateix objectiu ens ha d’orientar en temps plaents o confusos, però potser no tant com ens ho semblen si no els mirem amb perspectiva. Sense deixar que la mandra guanyi a la constància.

Humbert Roma

(Article publicat a mèdia.cat el 12 de juliol del 2011)

Read Full Post »

He rebut aquesta convocatòria que crec molt interessant de difondre:

Hola companys i companyes,

A sota trobareu el missatge que estem enviat per la promoció del festival de cinema basc que comença aquest divendres. Entre altres, es projectarà “Itsasoaren alaba” que comptarà amb la presència de Txema Uriarte (productor) i Haize Goikoetxea (protagonista [pendent de confirmar]).

Abans que l’Haize complís dos anys, els GAL van matar al seu pare, el refugiat Mikel Goikoetxea, “Txapela”. Sense tenir el més mínim record seu, vint-i-cinc anys després ella comença a preguntar. “Itsasoaren alaba” és el testimoniatge d’un exercici de memòria. Embastant els testimoniatges de qui li van conèixer, l’Haize descobrirà a poc a poc al seu pare i la seva època, barrejant diferents mons i sensacions, i convertint a l’espectador en testimoni del seu irrepetible viatge a les pròpies arrels.

És per això que us agrairíem que féssiu difusió tant d’aquesta projecció com del festival i us convidem a assistir-hi.

Trobareu més informació a http://blog.euskaletxeak.org/zinemaldia/dossier_de_premsa.pdf

Ondo izan,

Aitor

——————————————————-

CENTRE CULTURAL EUSKAL ETXEA
Placeta Montcada 1-3
08003 Barcelona

Tel.-93.310.22.00

Fax.-93.268.40.80
barcelona@euskaletxeak.org
www.euskaletxeak.org

Zinemaldia’10, festival de cinema basc a Barcelona

El proper divendres comença el 5è ZINEMALDIA, el festival de cinema basc a Barcelona organitzat per l’Euskal Etxea. Tindrem entre nosaltres curtmetratges, pel·lícules de temàtica gai, comèdies, documentals etc. Podrem gaudir a més de la presència de la directora Aizpea Goenaga i el productor Txema Uriarte, entre altres.

El programa complet es troba al següent link: http://blog.euskaletxeak.org/zinemaldia/dossier_de_premsa.pdf

Per més informació: barcelona@euskaletxeak.org i/o 933102200/616820230 (Aitor)

També podeu trobar el programa a l’Agenda de la web de l’Euskal Etxea de Barcelona. “Isasoaren alaba” està anunciada per a dimecres vinent, 12 de maig, a les 8 del vespre. Aquí en podeu veure el trailer.

Read Full Post »