Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘CNT’ Category

1- Jornadas 2013

Aquest bloc, ja ho saben bé qui n’han intentat fer un seguiment, porta un parell d’anyets sacsejat com el seu responsable, que sóc esclar jo mateix. Ho he explicat prou i no cal, ara com ara, tornar-hi.

Ara m’he proposat, si més no, dedicar-hi ni que sigui uns minutets diaris a deixar-hi la meva petja. Recomanant un llibre, un vídeo, una obra de teatre o una exposició. I, si aquell dia dono més de mi mateix, fins i tot deixant-hi una, ni que sigui petitíssima, espurna de les meves cabòries.

Comencem-hi, doncs per la primera de totes:

Dijous de la setmana passada vaig anar a Fraga (Baix Cinca) a parlar sobre el Grup de Periodistes Ramon Barnils, mèdia.cat i el seu anuari de fets silenciats el 2012, acabat de sortir del forn, en unes jornades llibertàries organitzades per la CNT. Em va omplir de goig sentir al company que va portar-me de Lleida a Fraga que, no solament m’aminava a fer allò que jo mateix ja volia fer –parlar en català, esclar, en un acte que fèiem en territori català– sinó que m’ho agraïa “tenint en compte el que estan fent amb la nostra llengua”. També la CNT i en llocs ben difícils ha assumit que la campanya del PP contra la llengua comuna dels catalans –i també contra l’aragonès– és, ras i curt, una campanya genocida que només pretén enfonsar cada vegada més connacionals nostres en l’autoodi.

Un pensament per avui:

La meva crisi amb la deesa psiquè va començar, i com s’ho fa durar la punyetera, just havent complert els 67 anys –ara ja en tinc 68 llargs–. Potser és que ja se m’havia esgotat tot el meu esbufec. acabades les consultes sobre la independència. I no donava més de mi mateix. Anant una mica més enllà, pel que dura, potser és que ja em veig el regne dels morts, del quan cap humà no se’n lliura, més a prop. I començo a pensar, de debò de debò, en el futur ara sí ja inabastable.

Escric aquestes ratlles mentre escolto la música de la trilogia cinematogràfica d’El senyor dels anells. No en conec ni l’obra literària ni la versió en cinema, però la música m’ha enganxat. La trobareu aquí. 

Anuncis

Read Full Post »

AQUEST ARTICLE, PUBLICAT EL 29 DE MARÇ PASSAT, MAI NO L’HAURIA D’HAVER ESCRIT I ME N’AVERGONYEIXO COM DIC EN UN ARTICLE QUE ACABO D’ESCRIURE EL 10 DE MAIG I QUE HE TITULAT “DEMANO PERDÓ A LA BONA GENT DE L’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA”. EL MANTINC PERQUÈ S’ENTENGUI L’ABAST DEL QUE DIC EN EL MEU TEXT DE RECTIFICACIÓ. 

M’acaba d’arribar una gran notícia per correu electrònic. Entre les múltiples sectorials que s’han format dins d’aquest tinglado en què han convertit l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), a més a més de la dels sipais (altrament dits mossos d’esquadra: tropa indígena colonial al servei de l’imperi), ara hi convoquen la dels autoanomenats “Cristians per la independència”. El seu manifest fundacional comença així: “Catalunya ha estat afaiçonada pel cristianisme: el geni del nostre poble, la nostra cultura, la nostra cosmovisió tenen, indubtablement, unes arrels cristianes”.

Alça Manela! El racista alcalde de Vic, el democristà Josep Maria Vila d’Abadal, que presideix –per vergonya de la bona gent catalana– l’Associació de Municipis per la Independència, deu estar content. Els francmaçons i lliurepensadors i ateus i anarquistes i comunistes, i tota la colla d’altres catalans descreguts o creients d’altres religions que jo em pensava que també érem catalans, de cop i volta correm el risc de ser expulsats d’aquesta col·lectivitat d’humans que en diem país, “afaiçonada” de soca-rel pel que es veu “pel cristianisme”. Els qui no som fervents devots de Sant Jaume Matamoros i les seves arts marcials, doncs, llençats a les tenebres exteriors de la no catalanitat.

A partir d’ara, als qui vulguin formar part de l’ANC –a més de fer-los combregar la roda de molí segons la qual els mossos d’esquadra són un dels pilars del futur Estat català lliure–, aplicant aital doctrina fundacional dels “Cristians per la independència”, els demanaran quina religió professen, si és que en professen cap. A veure si són bons catalans –això és, cristians i de quina de les seves sectes– o uns renegaires empedreïts per cremar a la foguera.

I si –com jo mateix– som apòstates i ateus declarats o, com d’altres connacionals nostres, són esperitistes, jueus, musulmans, budistes, confucians, hinduistes, animistes, descreguts i malparlats de tota mena (“carreters”, que en deia l’admirat Josep Narcís Roca i Farreras, dels salvadors de la llengua del poble), resulta que no som prou catalans, espècimen humà restringit, ai las, als integrants d’una “Catalunya –com diuen aquests Cristians per la independència– afaiçonada pel cristianisme” i les seves “indubtables” “arrels cristianes”. El pobre Quim Federal, que tan bé va retratar Salvador Espriu al seu entremès “Conversió i mort d’en Quim Federal”, deu tremolar una altra vegada de por de ser abocat per sempre més al cementiri abans dit civil, on una altra vegada haurien d’anar a parar els no catolicoapostolicoromans –o els suïcides com mestre Xiri–, això és els no catalans.

No sé on arribarà aquesta ridícula pantomima de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) en la seva corrua de despropòsits –ja s’hi val a tot si és per sortir als mitjans– però algú hi deu haver perdut el senderi. Qui hagi perpetrat o aixoplugat aquesta nova ignomínia en nom de la pàtria –que segons ells o és cristiana o no serà, que deien Torras i Bages i els seus missaires– hauria de demanar públicament perdó a Lluís Companys, Humbert Torres, Joan Peiró, Salvador Seguí, Francesc Layret, Gregorio López Raimundo, Andreu Nin, Joaquim Maurin, el “Guti”, Miguel Núñez, Federica Montseny, Salvador Puig Antich, Montserrat Roig… i tants i tants d’altres catalans a qui aquests “Cristians per la independència” deuen considerar –en pura lògica cartesiana– com a “indubtablemenet” apàtrides o catalans desviats que cal reconvertir a les “indubtables” –per ells– “arrels cristianes” del país.

Ja no sé si riure o plorar. Que lluny que som, i que lluny que ens porten els manaies de l’ANC, del discurs i la pràctica que van orientar les consultes per la independència, on a ningú no li demanàvem –com ha de ser en una societat de persones lliures– ni l’origen ni la ideologia per reconéixer-li el dret a votar sobre la independència de la nació catalana. Cada vegada estic més content d’haver-me’n apartat a temps, d’aital cau de despropòsits que és l’ANC. Perquè, això sí que no, ara no em posaré pas a muntar un altre tingladet com ara “Apòstates i ateus per la independència” que és on m’hi hauria d’encabir per, així, tenir-nos a tots ben classificats a l’hora de fer les corresponents fitxes de “quintacolumnistes”, afició reconeguda d’algun destacat pare fundador d’aquesta tramoia.

(Federica Montseny, a la foto, ministra catalana de Sanitat i Assistència Social al govern de la República Espanyola, anarquista i, doncs, un pèl descregudota, no deu merèixer la categoria de catalana de debò, segons els paràmetres dels autoanomenats “Cristians per la independència”).

L TEXT FUNDACIONAL DE “CRISTIANS PER LA INDEPENDÈNCIA”

Aqui teniu, íntegre, el text fundacional amb què fan la crida a adherir-se a la sectorial de l’ANC “Cristians per la independència”. Si us hi sentiu identificats, correu a apuntar-vos-hi no fos cas que us consideressin poc catalans:

Cristians per la Independència

Catalunya ha estat afaiçonada pel cristianisme: el geni del nostre poble, la nostra cultura, la nostra llengua, la nostra cosmovisió tenen, indubtablement, unes arrels cristianes.

El nostre compromís com a ciutadans i cristians ens empeny a treballar pels drets de les persones que componen la nostra nació, no tan sols a títol individual, sinó també com a col·lectivitat, és a dir, com a poble i nació.

Arrelem en una tradició civil i eclesiàstica que ha contribuït a mantenir i a intensificar al llarg dels temps la dita consciència, malgrat que una munió de decisions i circumstàncies alienes reiteradament l’han intentat, en va, anul·lar.

El bisbe Torras i Bages, a La tradició catalana, afirmava: “El més necessari és fomentar la substància de la Pàtria.”

Carles Cardó, a Les dues tradicions. Història espiritual de les Espanyes, formulava: “Fem que Catalunya, més que proclamar-se, sigui intensament en tots els ordres, car contra l’ésser no hi ha res que pugui…”

Els bisbes catalans manifestaven al document Arrels cristianes de Catalunya: “Com a bisbes de l’Església a Catalunya, encarnada en aquest poble, donem fe de la realitat nacional de Catalunya, afaiçonada al llarg de mil anys d’història i també reclamem per a ella l’aplicació de la doctrina del magisteri eclesial: els drets i els valors culturals de les minories ètniques dins d’un estat, dels pobles i de les nacions o nacionalitats han de ser respectats i, fins i tot, promoguts pels estats, els quals de cap manera no poden, segons dret i justícia, perseguir-los, destruir-los o assimilar-los a una altra cultura majoritària. L’existència de la nació catalana exigeix una adequada estructura juridico-política que faci viable l’exercici dels drets esmentats..”

I, en ocasió del vint-i-cinquè aniversari del document anterior, en el text intitulat Al servei del nostre poble, els bisbes afirmen: “Igualment, en continuïtat amb els nostres predecessors, reconeixem la personalitat i els trets nacionals propis de Catalunya, en el sentit genuí de l’expressió, i defensem el dret a reivindicar i promoure tot el que això comporta.”

Atès que avui, també, la nació catalana es veu impedida sistemàticament d’exercir els seus drets, el nostre poble viu, de manera més intensa que en temps no tan llunyans, la consciència de la seva peculiaritat i especificitat. Aquesta consciència va acompanyada d’una ferma voluntat que Catalunya assoleixi la plena sobirania.

El pensament social cristià ens aporta una rica argumentació que legitima, pel que fa el nostre cas, la dita voluntat, en fer-nos copsar que:

• Les persones som configurades per la cultura; una cultura que es desenvolupa en el nostre territori concret en el qual els elements geogràfics, històrics i ètnics s’imbriquen d’una manera original i irrepetible; una cultura que palesa la sobirania fonamental de la nostra nació i que no hem de permetre que degeneri en una presa de qualsevol interès polític i econòmic;

• La nostra llengua, apresa en el si de la família, ens possibilita d’esdevenir membres de la nostra nació; una llengua que en vehicula les experiències i conquestes civils i polítiques, portant la marca dels nostres sentiments, de les nostres lluites i de les nostres aspiracions;

• La nostra nació serà veritablement lliure quan pugui configurar-se com a comunitat determinada per la unitat de cultura, de llengua i d’història;

• El dret del nostre poble, com el de tots, de disposar d’ell mateix, de ser responsable dels propis afers i de ser subjecte del seu esdevenidor ha de ser respectat per raó de justícia;

• La vivència de la llibertat que, com a individus i com a poble, cerquem és un gran repte per al nostre creixement espiritual personal i per a la vitalitat moral de la nostra nació; la fidelitat a la nostra pertinença nacional posseeix també un caràcter religiós.

La consciència cristiana ens insta a voler per a la nostra nació una convivència civil basada en la veritat (reconeixement dels drets i deures humans), en la justícia (respecte dels drets aliens i compliment de les obligacions pròpies), en l’amor (sentir com a pròpies les necessitats alienes) i en la llibertat (instauració d’un sistema que s’ajusti a la dignitat del ciutadà i en possibiliti l’acció responsable).

Considerem, a més, que la sobirania plena del nostre poble possibilitaria una vivència i un anunci més autèntics de la dimensió particular de la nostra fe, sense perjudici de la seva universalitat.

Per tant, com a cristians, ens sentim legitimats moralment a opinar i a actuar amb vista a l’assoliment de la plena sobirania de Catalunya. Aquesta opció no comporta enemistat envers cap altre poble. Ben al contrari, es tracta d’assolir un desenvolupament com a nació que ens possibiliti de responsabilitzar-nos dels nostres actes mantenint una relació d’igualtat i de respecte i de solidaritat amb la resta dels pobles del món.

En aquest actuar, ens incorporem i convidem a treballar, conjuntament amb altres conciutadans, en el marc de l’Assemblea Nacional Catalana, per empentar fins a assolir l’estat propi dins la Unió Europea.

CONTACTE: cristians@assemblea.cat

Read Full Post »

Els qui hem fet de la feina de triar i ajuntar paraules el nostre ofici de per vida –o, si ho voleu així, l’eina de l’ofici d’informar– sabem què és patir a l’hora d’encertar-les. I com sovint allò que en un temps ens semblava adequat ara ha perdut el sentit o n’ha evolucionat cap a un altre que ja no s’adiu amb precisió a allò que volem dir. I també sabem com n’és d’important la tria de determinades paraules per definir i transmetre un imaginari propi o col·lectiu i, doncs, una visió de la societat i la vida.

Els qui vam escriure durant el franquisme sabem el valor que per nosaltres tenia, per exemple, triar Estat espanyol on d’altres deien Espanya. Un periodista, company meu aleshores i després treballant al diari “El País”, m’ho deia als anys noranta del segle passat: “Encara ara em repugna posar Espanya on abans dèiem Estat espanyol”. Era un signe d’identitat dels qui –independentistes o no; jo llavors no n’era– negàvem a Espanya l’atribut de nació que defensàvem per Catalunya (i, els defensors de la nació sencera, pels Països Catalans).

En parlaré, d’això en concret, un altre dia, si tinc esma de seguir aquesta sèrie d’articles que engego avui en aquest bloc. Perquè ja fa temps que he decidit abandonar el terme Estat espanyol pel més constitucional –en definitiva, oficial– que els mateixos espanyols, amb el suport llavors de la majoria de catalans però no dels bascos, es van donar el 1978, herència reconeguda de la mateixa denominació franquista (Leyes Fundamentales del Reino): Regne d’Espanya. I més coses…

El primer article, però, vull dedicar-lo a una altra evolució en la meva tria lingüística particular: la substitució pràcticament sistemàtica que he decidit fer del terme solidaritat per ajuda mútua. Dos termes usats per l’anarquisme català històric –l’òrgan periodístic de la CNT a Catalunya es deia “Solidaridad Obrera” i el grup de Durruti-García Oliver-Ascaso i altres, “Los solidarios”– que no han tingut però el mateix èxit pel que fa a la implantació i han sofert evolucions semàntiques, al meu parer, molt dispars. Tant com ho ha fet el mateix país i les seves circumstàncies.

¿Per què he deixat de parlar de solidaritat –que no és un concepte exclusiu de l’anarquisme i que va tenir un èxit reconegut en les candidatures de la Solidaritat Catalana a començaments del segle passat– i l’he substituït per ajuda mútua? Fonamentalment, per dues raons:

1) Perquè per als imperialistes espanyols solidaritat ha esdevingut paraula sinònima a espoli fiscal, i l’usen a tort i a dret per embellir un acte de robatori colonial.

2) I, tant o més importat, perquè el terme solidaritat ha anat esdevenint sinònim d’ajuda a canvi de no res o de ben poc (solidaritat amb el tercer món, amb el País Basc, amb el poble maputxe, amb els més desfavorits…). Sense que això vulgui dir que el menystinc aplicat a moviments o partits –Solidaritat per la Independència, solidaritat internacionalista…–, sento com si, en el fons, amagués una manera de dir laica el concepte cristià de caritat.

Aquesta tria meva d’una manera diferent de dir la necessitat que tenim els individus, els sectors socials o la bona gent de les nacions oprimides de col·laborar en la consecució dels nostres objectius l’he anat covant sobretot arran del meu interès per la bona gent basca i la seva lluita per les llibertats. Ja fa temps que crec que, sovint, la bona gent catalana s’ha vist empesa a la solidaritat amb la bona gent basca perquè tocava, i l’ha exercida amb generositat, sense demanar res a canvi. Això, per mi, no és solidaritat sinó una mena de caritat cristiana laica, perquè comporta donar sense esperar rebre cap contrapartida de l’altre, amb l’esperança que els déus ens ho premiaran al cel.

Aquesta concepció de la solidaritat pot semblar molt heroica i despresa d’interessos personals, però és ben poc eficaç a l’hora de la veritat. Per això, considerant devaluat el terme, n’he escollit un altre de llarga trajectòria en el pensament anarquista: ajuda mútua. Remarcant, així, que la col·laboració ha de ser mútua i ha de comportar que cadascú faci la pròpia aportació als objectius comuns en la mesura de les seves possibilitats. Aquesta és, al meu parer, la base de la cooperació. Un concepte que ha d’esdevenir clau, per exemple, per l’èxit de l’esforç comú de la bona gent de la nacions sotmeses a la sobirania espanyola per aconseguir el nostre alliberament col·lectiu.

Seguint aquesta nova dèria meva, m’he trobat llegint qui sembla que va ser el pare de la criatura: el príncep anarquista rus Piotr Kropotkin. I m’ha captivat. He de reconèixer que un dels pecats de la meva formació marxista-leninista de matriu maoista ha estat descuidar la lectura dels clàssics anarquistes –i certament també dels marxistes, que solíem substituir per autèntics catecismes que ens endisaven en el comunisme marxista com en una religió. I deixar-me portar pels tòpics fins i tot quan em vaig interessar més per l’anarquisme. Llegir, doncs, Kropotkin –que en això estic posat– m’ha descobert tot un món. Sobretot en una de les qüestions que sempre m’ha preocupat: com construir una ètica atea sense d’altres referents que el fet de pertànyer a l’espècie humana.

Confesso que encara sóc a les beceroles i, atesos els meus 67 anys que compliré dintre de quinze dies, no puc dir que conegui prou Kropotkin, autor, d’altra banda, d’una riquesa d’interessos que anaven molt més enllà de la ideologia i la lluita social. Puc, doncs, fins i tot trair alguns dels seus conceptes amb una lectura –i, doncs, una explicació– incompleta i precipitada. Pel que n’he llegit, Kropotkin inseria la seva concepció de l’ajuda mútua en la teoria de l’evolució de les espècies. Fervent defensor d’un darwinisme allunyat de l’anomenat darwinisme social de l’època (finals del segle XIX i començaments del XX), llegia Darwin –sobretot el darrer Darwin– des d’una perspectiva més social que individual. I, per això, oposava –o si voleu posava al davant– l’ajuda mútua a la lluita individual per la supervivència com a factor clau de l’evolució.

“En la pràctica de l’ajuda mútua, de la qual en podem seguir petges fins als rudiments més antics de l’evolució –diu, concloent “L’ajuda mútua. Un factor de l’evolució”–, hi trobem l’origen positiu i indubtable de les nostres concepcions morals, ètiques, i podem afirmar que el principal paper en l’evolució ètica de la humanitat va ser exercit  per l’ajuda mútua i no per la lluita mútua. En l’àmplia difusió dels principis d’ajuda mútua, fins i tot en l’època actual, hi veiem també la millor garantia d’una evolució encara més elevada del gènere humà”. (“El apoyo mutuo. Un factor de la evolución”. Ed. Madre Tierra. No sé si n’hi ha edició en català, però no l’he sabut trobar).

(La imatge que acompanya aquest article l’he baixat del web http://dckaleidoscope.wordpress.com/category/art-architecture/art-by-genre/street-art/page/2/ que recull una mostra molt suggerent d’art al carrer).

Read Full Post »

Com que no tinc un comentari més elaborat a les mesures anunciades pel govern de la monarquia per afrontar la crisi econòmica que la de dir que sempre paguem els mateixos, esadir la bona gent, trio –com he fet altres vegades– aquelles informacions i comentaris d’opinió que em semblen donar pistes per anar més enllà de la meva primera reacció: la d’aquell a qui li toquen la butxaca i és solidari amb els qui els ha tocat el rebre com a ell (aturats, immigrants, jubilats, gent dependent i els seus familiars, vídues i altres pensionistes, usuaris dels serveis públics, treballadors qualificats i sense qualificar, funcionaris…). Per veure si, més enllà d’aquesta primera reacció, hi ha alternatives a allò que els manaies de l’economia europea i mundial –i de l’imperi espanyol i les seves colònies– ens presenten com a inapel·lable.

Vagi aquí una primera entrega:

Vilaweb. Notícia d’avui amb reaccions de diversos sectors.

Vicent Partal. Editorial a Vilaweb d’un que, com jo, diu que no sap economia però té intuïcions que comparteixo.

Yvonne Griley, a Tribuna Catalana. Hi haurà més dones a precari.

Les Nacions Unides fan sonar el xiulet contra la fam al món (Agència Catalana de Notícies). Per si, amb la crisi dels humans que encara mengem, ens n’hem oblidat dels qui lluiten per subsistir, i sovint no se’n surten.

Campanya de la FAO contra la fam.

Josep Ginesta (ERC). Desballestant el benestar. Una raó més per emancipar-nos d’Espanya.

Editorial de Gara. Retallar no serveix, cal un canvi de model.

Isidro Esnaola (economista). A Gara. Ja han arribat els nois del FMI a l’Estat espanyol.

Defensem la terra. Madrid vol que les comunitats autònomes tornin a retallar la despesa per fer els deures europeus d’Espanya. Amb aquest títol general, agrupen dues notñicies significatives: una del diari “Avui” i una altra del web “directe.cat”.

Albert Cortés Montserrat. La situació espanyola ens tornarà a retallar les inversions.

Toni Casas. La metròpoli en caiguda lliure.

Jordi Martí Font. Governar el món per als rics.

El bloc gran del sobiranisme. Atur i espoli entre transversals i carismàtics. Conversa de terrassa de bar amb dos amics.

Rebecca Wilder, responsable de la pàgina web “newseconomics.com”n entrevistada a “diagonalperiodico.com”. “El problema per a l’eurozona és que una moneda ho regula tot”.

IAR noticias, reproduït al web de “Rebelión”. Renéixer de les cendres: el retorn del FMI.

Vicenç Navarro. Allò que no es diu de la crisi.

Un altre dia més. A veure si acumulo més informacions, arguments i reflexions per compartir. (La il·lustració és de Paula Cabildo i l’he baixat de “Pueblos, revista de información y debate”).

Read Full Post »

Dissabte passat, 14 de juliol, vam enterrar a Fraga (Baix Cinca) el cadàver de Valero Chiné Bagué, anarquista exemplar. No crec que el fet de ser el meu sogre m’influeixi a l’hora de dedicar-li unes ratlles de record en aquesta ocasió trista per la família, el companys i la gent que el va tractar i que només tenia elogis per ell. La rosa que va deixar sobre el seu taüt qui va ser el primer alcalde de Fraga en el postfranquisme, Paco Beltran, n’és el millor testimoni.
Valero Chiné va ser un d’aquells joves –gairebé adolescent– que van anar a defensar la llibertat i la revolució social contra els militarots feixistes revoltats el juliol del 36. Enrolat a la columna Durruti, sempre va tenir un record fidel pel líder anarquista mort al front de Madrid, on ell mateix l’havia seguit.
El seu testimoni d’aquells temps, i dels de després –camps de concentració i de treball, presó…–, el va recollir en unes memòries. Les va escriure en espanyol, una llengua que no era la seva però que era l’única que havia pogut aprendre en un esforç personal extraordinari per a un noi que primer –quan de fet només era un nen– havia treballat al camp per portar un jornal a casa i, després –fins als anys seixanta del segle passat–, havia fet de miner a les mines de la Granja d’Escarp, Torrent i Mequinença. El seu desig d’aprendre de lletra va ser, precisament, allò que el va portar a l’anarquisme, de la mà del mestre llibertari José Alberola.
Després de la guerra i de passar per camps de concentració i de treball, no va deixar la seva militància anarquista i va partitipar en la reorganització de la CNT en la clandestinitat. El 3 de maig del 1946 va ser detingut per la guàrdia civil, juntament amb d’altres companys, en una de les redades més importants fetes a la zona (250 detinguts, tots ells de la CNT, de la conca minera i de les comarques de Lleida, segons explica ell mateix a les seves memòries). Torturat durant vuit dies i sotmès a consell de guerra, acusat de ser membre de la CNT i de tenir un vell fusell rovellat –de quan la guerra– amagat sota una teulada, va passar nou mesos a la presó de Lleida.
Després, en la llarguíssima transició que encara dura, no va tenir dret ni a un euro d’indemnització perquè el temps passat als camps de concentració i treball no li comptava ja que, com molts, no en tenia constància escrita i –segons la normativa vigent a l’Aragó– nou mesos de presó eren insuficients per rebre la miserable quantitat amb què aquesta pseudodemocràcia ha pretès rescabalar els danys soferts pels qui van patir repressió en la lluita per les llibertats.
Del seu tarannà, fidel als ideals i alhora respectuós amb els altres, en deixaven constància aquests dies els seus companys joves de la CNT fragatina. “Mai no ens va convidar a entrar a la CNT –deia un d’ells–. Som del sindicat perquè ell ens en va donar exemple”. Durant el franquisme, el seu objectiu –un cop sortit de la presó– va ser aconseguir millores en les condicions de vida i treball dels seus companys de la mina i, quan amenaçaven els tancaments als anys seixanta, autogestinar-la fins que el context econòmic ho va fer inviable. Després va venir la feina per engegar una cooperativa fruitera que, dissortadament, també va haver de tancar en uns moments en què el cooperativisme agrari havia d’enfrontar-se al control paternalista i la ineficàcia del franquisme i, també, a l’individualisme dels pagesos enriquits de cop i volta pel boom fruiter dels anys seixanta.
I no li van caure els anells per integrar-se en una comissió que va anar a veure al ministre dels sindicats feixistes i el Movimiento, José Solís Ruiz, per aconseguir l’objectiu que s’havien proposat des de feia molt temps: que Fraga tingués una llar de jubilats (l’hogar, que en diuen els fragatins). Després, quan ja va ser una realitat i ell va arribar a la jubilació, hi va dedicar tots els seus esforços, sempre disposat a donar una mà a qui ho necessités. Al butlletí de l’hogar hi ha publicades moltes col·laboracions seves on, amb un intuïtiu estil pedagògic que molts especialistes voldrien per ells, explicava als seus companys i companyes temes normatius i de gestió de les pensions que els podien interessar.
Molta gent pot donar testimoni de com, gràcies a un consell seu, van aconseguir pensions més dignes del que podien esperar, i fins i tot, per la seva gestió, companys i companyes exiliats van arribar a cobrar unes indemnitzacions que ell li van ser negades.
En tota aquesta llarga trajectòria –va morir als 89 anys– li va fer costat la seva dona, Conchita Martínez Mora. No compartia la seva militància anarquista però sí l’estimació constant –que ha durat fins al dia de la seva mort– i un comú desig de llibertat i de justícia, que havia anat fent seu des que va haver d’anar a servir, essent una adolescent, a una casa de Lleida, i a treballar encaixonant figues –feina pròpia de dones en aquells temps a Fraga– i a una teuleria. Ara, en la seva soledat de viuda, li queda, de ben segur, el record d’aquell home bo que va ser el seu marit.

Humbert Roma, periodista

Read Full Post »