Deixeu-me recomanar-vos, aquest Sant Jordi, tres llibres i dues exposicions, a banda de la lectura meditada –i compromesa– del que ens diuen els firmants del manifest d’enguany impulsat per la Plataforma per la Llengua i que porta per títol “El català, llengua comuna”. Cada vegada estic més orgullós d’aquest país nostre, on encara –i cada vegada més– la llengua és reivindicada com un element d’inclusió social i no de confrontació, en contra del que voldrien els predicadors i perpetradors de genocidis culturals i lingüístics. Conveïns i conveïnes nostres –molt d’ells, injustament, encara privats dels drets de ciutadania– equato-guineans, bolivians, senegalesos, marroquins, xinesos, amazics, afrocatalans, pakistanesos, palestins, andalusos, gallecs, americans, equatorians d’origen, orgullosos de les més de 250 llengües que es parlen al nostre país en l’actualitat, firmen juntament amb la Plataforma una declaració manifestant que “el català és la llengua que ens uneix a tots i a totes”, “l’idioma –diuen– amb el qual volem construir la societat i que tothom pot compartir, per això volem que sigui la llengua comuna”. Ells, a canvi, ens ofereixen allò més íntim i preuat que han portat de les societats d’on van partir, “les nostres llengües i cultures d’origen per enriquir aquest país, i aquest oferiment –afegeixen– creiem que la societat catalana l’ha d’aprofitar”. “La defensa del català –ratifiquen– és la defensa de totes les nostres llengües”, i s’uneixen a la reivindicació comuna: “Volem viure en català!”, precisament perquè no volen ser discriminats.
Tres llibres, ara:
“Dietari final”, de Lluís Maria Xirinacs. Impressionant testimoni dels dies finals de Mestre Xiri, en què ens ofereix el seu estat d’ànim i les seves reflexions dia a dia, mentre s’atansa la data que va triar per deixar de viure entre nosaltres. Entreteixit amb un text paral·lel, també escrit per ell els mateixos dies: una acotació personal al “Llibre d’amic e amat” de Mestre Ramon Llull –de fet, una reescriptura–, amb qui s’identifica i alhora se’n distancia, embolcallat d’un misticisme panteista enlluernador. A pocs dies de presentar la meva declaració d’apostasia –que pel que veig ara hauré de tornar a repetir a l’arquebisbat de Barcelona, on visc, i no en el bisbat de Lleida on em van batejar, perquè les normes de la burocràcia catolicoapostolicoromana van canviant al gust dels curioburòcrates de torn–, deixeu que, una vegada més, expressi la meva admiració per qui va ser lluitador per les llibertats del nostre país, conseqüent fins al darrer dels seus actes. La caverna espanyola pensava que l’insultava quan deia que estava boig. Ben boig, com el foll Ramon. Tots els bojos del món com ell.
“La indirecta. Una entrevista a l’esquerra”. Recull de 38 entrevistes publicades originalment al setmanari “Directa”. No l’he llegit encara, però sí que recordo algunes de les entrevistes que s’hi reprodueixen i que vaig llegir primer al setmanari. L’ha coordinat un antic company del setmanari “El Triangle”, Sergi Picazo. Espero que el trobeu per Sant Jordi, perquè els personatges entrevistats s’ho valen; Carlos Taibo, Naomi Klein, Mirent Etxezarreta, Arcadi Oliveres, Pepe Beúnza, Víctor Alexandre, Juanra, Miquel Gil, Fermín Muguruza, Julen Madariaga, Dolors Bramon, Neus Català, Carles Fontseré, Paco Ibáñez, Leo Bassi, Eudald Carbonell, Noam Chomsky, Pere Casaldàliga… i així fins a 38. La presentació, però, la fan divendres vinent, a dos quarts de set del vespre, a la Facultat de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra, a l’edifici de les Rambles de la UPF. Amb un cartell de luxe: Martxelo Otamendi, director de Berria i ex director d’Egunkaria, a punt de ser jutjat per l’Audiència Nacional espanyola si els déus de Mestre Xiri no hi poden més que el del generalot; Xavier Giró, director de l’Observatori de la Cobertura de Conflictes i professor de periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona, i Jordi Garcia, periodista de la revista mensual Illacrua.
“Estraperlo y tranvía”. El darrer còmic d’Alfons López, genial ninotaire lleidatà, vell amic i company de fatigues en més d’una guerrilla de paper, que fa còmics majoritàriament en espanyol perquè fins ara cap editorial s’arrisca a editar còmics en català. Es tracta de la seva peculiar visió de la família Ulises –les entranyables historietes de Joaquim Buigas i Marino Benejam al TBO de la nostra infància comuna–, en què el context de la realitat social i política de l’època és el teló de fons d’un escenari d’on els imperatius de la censura l’havien literament esborrat. L’Alfons ja ens havia ofert abans una aventura semblant amb el Capitán Trueno, al seu àlbum “Silencios, la juventut”. Però, en aquell cas, parlava de l’actualitat tot reinventant com a pretext metafòric la joventut de l’heroi imaginat per Víctor Mora. Perquè no sigui pres com un elogi interessat, aquí teniu què en deia, el desembre passat, quan va sortir “Estraperlo y tranvía”, l’especialista en còmics Toni Segarra al bloc elmondelcomic:
Finalment, una obra mestra! Parlem de l’àlbum Estraperlo y Tranvía d’Alfons López, editat per Ediciones B, un homenatge i, al mateix temps, una revisió de les historietes de LA FAMILIA ULISES. En altres espais d’El món del còmic s’ha parlat de la importància que aquestes pàgines d’historietes nascudes de la ploma de Joaquim Buigas i el pinzell de Marino Benejam han tingut no només per entendre la història del còmic fet a casa nostra sinó també per seguir d’una manera visual, senzilla i directa el desenvolupament econòmic del país i l’ascens d’una classe social treballadora de camisa blanca, catalana i barcelonina que passà d’una situació de supervivència en un entorn antàrtic a gaudir dels estris propis de la societat de consum de nivell semblant a l’europeu.
Ara el lleidatà Alfons López, bon dibuixant i excel·lent guionista, ens ofereix una visió del que haurien pogut ser les aventures dels Ulises si la censura hagués permès expressar-se lliurament. Perquè és veritat que davant de personatges de la seva competidora Pulgarcito, els que sortien a les pàgines del T.B.O. poden ser qualificats de dolços, poc crítics i gens compromesos amb la realitat del moment. Cal, però, saber llegir entre línies. I aquesta lectura mostra a qui sàpiga veure-la el pessimisme, la tristor, la grisor i la repressió lingüística – potser la més clarament expressada i la que més es troba a faltar a la versió actual- d’una societat que havia perdut una guerra i vivia en un règim doblement opressiu: el de la dictadura i el de privació del sentiment nacional.
Alfons López recull aquest elements i ens recorda que, en aquells moments les empreses que gaudien dels favors del règim eren corruptes, que hi havia maquis lluitant a la clandestinitat, que la gent passava gana i que molts articles només es podien tenir adquirits en el mercat negre pels qui disposaven de prou diners per a fer-ho.
I tot això ho fa en un àlbum admirable, retratant a la perfecció edificis i carrers de Barcelona i reproduint els estris i mobiliari propis de l’època. Tot fet a base de pocs traços però ben definits, de una gamma visual atractiva a base de tons pastels molt encertats, amb taques de color en els punts precisos i amb sentit de l’humor, poesia i desbordant humanitat aconseguint una simfonia visual envejable.
El petó d’agraïment que li fa a la galta l’Aurorita a l’Ulises li fa també El món del còmic a l’Alfons López per haver-nos regalat amb un còmic tant extraordinari.
I per qui vulgui conèixer millor la trajectòria de l’Alfons –que, entre d’altres coses, té l’honor d’haver estat el primer a intentar l’aventura d’una revista d’historietes en català, després de la mort del generalot: “Cul de sac”–, a la Bibliotea Jaume Fuster, a la plaça de Lesseps de Barcelona, fins al 28 de maig, hi ha l’exposició “Per no deixar-se d’històries. Gust i passió d’Alfons López per la historieta, les històries de la gent i la història”. De visita obligada per als amants del còmic i pels interessats pel periodisme gràfic català contemporani, i el que va representar la ja mítica revista “Butifarra!” i l’equip que la feia possible, encapçalat per l’Alfons. Jo encara no l’he vista i penso anar-hi aquest Sant Jordi.
Aprofitant la visita, i al vestíbul de la mateixa Biblioteca, s’hi pot veure també fins al 29 d’abril una segona exposició –”Ramon Barnils, periodista de referència” que el Grup de Periodistes Ramon Barnils dedica al mestre de periodistes i company enyorat que va compartir aventures del gènere periodísticogresca també amb l’Alfons, entre tants d’altres. Aprofiteu per veure-la, si no l’heu vista encara, perquè la seva itinerància podria acabar just passat l’estiu.
Read Full Post »
dietarihumbert 
