Canvi profund en l’hegemonia política al País Basc

Les enquestes més favorables a Amaiur s’han complert. Amb set diputats a Madrid, el bloc sobiranista d’esquerres a l’entorn de l’esquerra independentista –EA, Alternatiba, Aralar i esquerra abertzale sense sigles (l’altra, cal no oblidar-ho segueix il·legalitzada, amb més de 40.000 persones que no poden presentar-se a eleccions, entre elles els principals dirigents com Arnaldo Otegi, Rafa Díez, Txelui Moreno o Rufi Etxeberria)– és a 32.300 vots de prendre l’hegemonia del nacionalisme basc al partit nacionalista històric, el PNB. Ho aconsegueix en nombre de diputats al conjunt dels territoris bascos sota sobirania espanyola però encara no en nombre de vots. El PNB es queda amb cinc diputats al Congrés espanyol (sis, si hi sumem el de Geroa Bai), acomplint així el seu objectiu de no perdre grup parlamentari propi, com deia Iñaki Anasagasti mentre analitzava el recompte al plató d”Euskal Telebista. Són unes dades, però, que caldrà confirmar amb el recompte dels resultats finals –inclosos els vots emesos a les ambaixades i la resolució de possibles impugnacions de vot– en els quatre territoris, atès que algun escó –sobretot a Guipúscoa i també a Navarra, pel que fa a Geroa Bai– ha ballat al llarg de tota la nit.

Sumant els resultats fets públics amb el cent per cent del vot escrutat, i atribuint al PNB els vots de Geroa Bai (tenint en compte que hi és el principal partit, amb els independents d’Uxue Barkos), Amaiur se situa encara al darrere del PNB en nombre de vots als quatre territoris (365.889 PNB-Geroa Bai i 333.592 Amaiur). Un fet a tenir en compte tant a l’hora d’avaluar els resultats com, sobretot, de traspassar-los automàticament a unes hipotètiques eleccions avançades –cada vegada més necessàries, tenint en compte els canvis polítics profunds que viu el País Basc– a la comunitat autònoma d’Euskadi, on el PNB també ha superat Amaiur en vots però no en escons: 323.517 vots (24,12%) i 5 diputats el PNB, enfront de 284.528 (24,12%) i 6 diputats Amaiur. Hi ha encara un element més a tenir en compte: la radical diferència del repartiment d’escons segons si les eleccions són espanyoles o autonòmiques a Euskadi. Mentre a les eleccions espanyoles hi ha una relativa proporcionalitat en la distribució dels escons, a les de la comunitat autònoma d’Euskadi es reparteixen 25 diputats per territori (75 en total, a l’espera que, acomplint la disposició transitòria quarta de la Constitució espanyola, el territori foral de Navarra decideixi unir-se als altres tres territoris bascos en un Parlament únic de cent diputats).

Aquest sistema de distribució d’escons fa que Àlaba –245.000 persones amb dret a vot–  tingui els mateixos diputats al Parlament de Gasteiz que Biskaia –914.000– o Guipúscoa –548.000–. Un fet que distorsiona qualsevol possible càlcul a partir del nombre de vots aconseguits, si no es fa amb la cura necessària. És, doncs, molt aventurat fer previsions sobre què pot passar a l’hora de la veritat en unes eleccions al Parlament d’Euskadi. I més quan és lògic esperar que, per als comicis autonòmics, l’esquerra independentista comptarà amb partit propi –tot i mantenint, si són prou flexibles en la seva estratègia, les actuals aliances a Amaiur– i plena llibertat de presentar candidats, inclosos els qui s’hauran guanyat el prestigi d’haver contribuït a la fi d’ETA i que encara són empresonats o privats de drets polítics.

Els resultats d’aquestes eleccions a Corts espanyoles –ja a les darreres muncipals i forals, els resultats de Bildu, sense Aralar, ho anunciaven– confirmen que la fi de les accions armades d’ETA comporta també el final, ara com ara, de la patrimonialització del nacionalisme basc pel PNB. El canvi és substancial: en clau nacionalista, és ara el PNB qui haurà d’anar al darrere de l’esquerra independentista i els seus aliats si vol reforçar el seu missatge sobiranista i no esperar-ne només els vots per mantenir-se al govern autònom d’Euskadi o fer prosperar els seus projectes com en els temps de Juan José Ibarretxe, quan Batasuna o el Partit Comunista de les Terres Basques encara no havien estat il·legalitzats. L’única alternativa que tindrà –si no ho fa– serà tornar als temps del lehendakari José Antonio Ardanza i els seus pactes amb el PSE, el partit que els va prendre la lehendakaritza gràcies al seu pacte amb el PP i la il·legalització de qualsevol partit de l’esquerra abertzale, i que ha resultat un clar perdedor en els dos darrers processos electorals.

I una altra conclusió encara més evident: sumant els vots del PNB i Amaiur, i limitant-nos als tres territoris de la comunitat autònoma d’Euskadi –el cas de la Navarra foral és més complex, sobretot tenint en compte la nova estratègia de l’esquerra abertzale que ja a les converses de Loiola, durant la treva del 2006, havia flexibilitzat les seves posicions sobre el procés d’unitat territorial al País Basc del sud–, tindrien clara majoria en un hipotètic referèndum d’autodeterminació. Si es repetissin els resultats –mera hipòtesi de treball–, el sí a la independència aconseguiria el 51,54% dels vots, enfront del 39,30% del bloc PSE-PP partidari del no. Incrementar un o altre percentatge dependria –seguint la mateixa hipòtesi– dels votants d’altres formacions (IU, UPyD, Equo…) o els qui aquesta vegada no han anat a votar.

Si mirem a més a més a la comunitat de Navarra, és encara més clar que a les passades eleccions forals que la unitat del nacionalisme basc és fonamental per trencar el pacte UPN-PP-PSN, hereu de l’estratègia de la “Navarra espanyola” de Víctor Pradera i els tradicionalistes antibascos del primer terç del segle XX. Amaiur i Geroa Bai s’han repartit el vot sobiranista a la comunitat foral –tot i que Geroa Bai feia un discurs molt menys basquista que Amaiur, i això potser l’ha beneficiat per la seva moderació que en alguns casos arribava a expressar serioses reticències pel que fa a la reunificació territorial– i, havent aconseguit un escó cadascuna al Congrés espanyol, les dues coalicions s’hauran de replantejar com unir forces si tenen objectius semblants. Sumant els seus vots –tot i que ja sabem que en política les coses no són tan simples– podien haver-se convertit en la segona força política de la comunitat foral, amb 91.436 vots (27,7%) –PP-UPN n’ha aconseguit 125.935 (38,17%)–, mentre que el PSN en passaria a ser la tercera amb 72.291 (22%). No és un percentatge suficient per trencar el pacte espanyolista però ben segur que hi ajudaria en una perspectiva de futur sense violència armada d’ETA i amb un discurs molt més matisat de l’esquerra independentista respecte a la Navarra foral.

Una darrera consideració que, des d’una perspectiva catalana i antiimperialista, obre perspectives d’esperança en un mapa del poder com el que aquestes eleccions imposen en el conjunt dels territoris sotmesos a la sobirania espanyola. D’una banda, queda clar que la Catalunya estricta i el País Basc del sud configuren dues realitats nacionals diferenciades i prou sòlides per no haver de dependre d’altri per més temps. De l’altra, a les Corts espanyoles –enmig de l’abassegadora majoria del PP i el PSOE i dels nacionalismes pactistes del PNB i CiU– es fa visible un bloc sobiranista que pot tenir una important capacitat d’ajuda mútua més enllà de la legalitat espanyola i en defensa de les llibertats nacionals de la bona gent catalana, basca i gallega –és a dir, la independència–: Amaiur (7), ERC i Compromís (4) i BNG (2). Una realitat que farien bé de tenir en compte els qui, des de posicions pretesament independentistes catalanes, han fet campanya per l’abstenció.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 21 de novembre del 2011)

Read Full Post »

ERC, no us entenc, però us acabaré votant. Ves quin remei…

Si l’únic que han aprovat la bona gent d’ERC al seu 26è Congrés Nacional –diuen que de renovació– que van fer aquest cap de setmana a Girona és el que han publicitat els mitjans, atribuint-ho als seus nous dirigents –que no han dit pas que no sigui veritat o que hagi estat manipulat–, necessitaré una altra vegada una pinça tan gran com l’estàtua de la República per tapar-me el nas abans de tornar-los a votar el 20 de novembre vinent. Suposo que la culpa és meva, però no els entenc. O potser el que em passa és que els entenc massa. La frase més sublim l’he llegida –i escoltada– atribuïda si més no en sembla que a dos dels seus dirigents: un d’ascendent i un altre de menguant. Venien a dir alguna cosa així, segons el titular del diari “Ara”: “Entre l’esquerra i la dreta, l’esquerra; i entre l’esquerra i el país, el país”. Caram, renoi. D’això se’n diu política de la bona. Quina esplèndida frase per no dir res i quedar-se tan ample.

I si el dilema és entre dreta i país, ¿què triareu bona genr d’ERC? ¿O és que –ara que us convé canviar de parella de ball– voleu dir-nos que la dreta catalana d’ara no va ni ha anat mai contra el país? ¿Ni quan el pacte del Majèstic? ¿Ni quan, amb la seva abstenció, el bipartit va fer alcalde de Badalona al racista del Garcia Albiol? ¿Ni quan l’Artur Mas, d’amagatotis de la resta de partits del país, va pactar amb el Zapatero un sistema fiscal, dins les retallades del projecte d’Estatut, que ara ens reconeix que perjudica al país i diu que el vol canviar? Mireu si hi va, en contra del país, la dreta nostrada, que ara fins i tot us ha envescat, gent d’ERC, amb aquesta pamplina del pacte fiscal, que ni ells es creuen. Com tampoc no s’ho pot creure ningú que tingui una engruna de seny polític.

Ja hi som, com que ara toca canviar de parella de ball –¿fins quan ERC ens tindrà amb aquesta agonia de no ser capaç de tenir política pròpia?– ara tots els nous manaies d’ERC a empescar-se arguments rocambolescos que els seus militants repeteixen a tort i a dret. Ara resulta que, com que això del pacte fiscal fracassarà –diuen–, guanyarem molts més independentistes encara. És l’argument que em repetia al facebook un bon company amb qui vam trepitjar moltes i moltes hores els carrers i places del nostre districte d’Horta-Guinardó– durant la campanya per la consulta. Fixeu-vos la conversa que vam mantenir al facebook, i on ens porta tot plegat:

Sarcasme meu a compte del corredor ferroviari central i el pacte fiscal (arran de l’acord entre els ministres de la monarquia espanyola i la República Francesa que “oblidava” el corredor mediterrani: “La clau de volta que ho explica tot: l’imperi espanyol prepara les seves infraestructures per quan siguem independents, mentre ofega les nostres, i tot amb els nostres diners. I els nostres polítics segueixen parlant de pacte fiscal…”

Comentari del company d’ERC: “En aquesta batalla, Humbert, hi guanyarem molta més bona gent indepe. I es tracta d’això, d’anar sumant.”

Resposta meva: “Ja ho veurem. Això del pacte fiscal només fa que fer-nos perdre el temps i dóna una imatge d’ERC d’haver-se limitat a canviar de parella (o si vols haver tornat a anar-se’n amb la d’abans). M’agradaria que ERC tingués política pròpia, però no la hi sé veure.”

Company d’ERC: “Malauradament Humbert, l’independentisme nostre avança a batzegades. Vàrem saltar la tanca molts amb el pacte del Majestic, uns quants més amb la majoria absoluta de l’Aznar, una pila amb el procés de l’Estatut i una passada de gent amb la sentencia del TC. Sóc dels que crec (amb dret a equivocar-me) que aquest darrer procés obrirà els ulls als últims que ens calen per assolir una majoria incontestable. Sigui quin sigui el seu resultat.”

Humbert: “Però és que ERC oblida, i això és greu perquè molta bona gent del partit republicà hi vau deixar la pell –i tu ara ni en parles–, que amb les consultes vam donar un salt encara més gran, i no en resposta a cap agressió forana, ni buscada ni prevista ni sobtada (si és que en pot haver cap de sobtada en aquest cas). Més de 850.000 persones van votar sobre la independència de la nació catalana. Aquest és l’autèntic patrimoni, i en positiu. No contra res sinó a favor de… Una novetat històrica: una acció extraordinària d’independentisme desacomplexat. ¿I ara hem d’anar enrere com els crancs, embolicant-nos en una enganyifa com la del pacte fiscal, que no se la creu ningú amb un mínim de seny polític, només perquè ERC vol canviar de parella? ERC necessita, ho vinc repetint un dia sí i l’altre també, tenir política pròpia, sobretot perquè el país necessita un partit socialdemòcrata independent i independentista. Ara ERC em fa l’efecte d’una d’aquelles noies que van, una a cada banda, agafades del mateix noi. L’altra és el PP, esclar. Allò tan castís d'”Una morena y una rubia”. I enmig el xulo –el bipartit– que amb qui de debó li va la marxa és amb l’altra. En això està convertint ERC el seu triangle –esquerra, república, independència–: un sobat trio en què fa el paper de la noia de rebuig. Perquè segueix sense tenir política pròpia. Només al començament del tripartit –venint d’anys i panys d’anar de parella amb el bipartit de CiU– va semblar que en tenia, i això ens va generar moltes il·lusions i esperances a molta gent independentista i d’esquerres. Pensàvem que hi faria valer allò que representava i pel que l’havíem votat. Va durar fins que el PSOE “mandó firmes”. ¿I ara hi volen tornar? ¿Quants llençols ha perdut ERC en tantes bugades fent de senyoreta de companyia dels altres? Encara en vol perdre més? I el que és pitjor, ¿quantes il·lusions i esperances hem de seguir tirant a l’aigüera la bona gent que necessitem un partit d’esquerres, independent i independentista?”

Company d’ERC. “(També em reconeixeràs que molta gent va anar a votar més perque estava emprenyada eh?). Darrerament però vaig tenir un visió reveladora gràcies a la menció per part de l’Alfred Bosch del poema d’en Salvat Papasseit “Rés no és mesquí”, …ni cap hora és isarda. He rumiat sobre aquestes dues frases i crec que són molt escaients en aquests moments. Que tothom treballi (els bons i els no tan bons) en el camí que cregui més oportú, en la manera que li sembli més eficient o que millor s’hi trobi, en el que millor sàpiga fer o en lo que millor s’ho passi. Que qualsevol petit esforç ha de ser benvingut. Qualsevol, vagi en la direcció que vagi i sigui gran o ínfim. No cal que sigui compartit. El que cal és que tothom es posi a treballar. I sobretot, no pretendre que el company que tinc al costat faci la mateixa drecera que jo. Potser per un altre camí també s’hi arriba no?, potser abans o potser més còmode. Tot suma Humbert i hem de deixar de ficar-nos els dits a l’ull. Treballar i deixar treballar. La “bona gent” ja és grandeta per saber quin camí li és més agradable. Jo, per la meva part, celebraré qualsevol detall que vagi en el sentit de sumar, VINGUI d’on VINGUI. No podem ser a tot arreu on ens agradaria. Per això triem el camí que PER CADASCÚ és més comode, útil i coincident, no sense discrepàncies internes és clar. Si ens posem a caminar tots amb el mateix objectiu penso que fins i tot és bo que agafem direccions, dreceres i camins distints. Més aviat alguns trobaran l’objectiu. I sigui qui sigui, el felicitarem i ens felicitarem.”

En fi, aquest és l’argumentari, que en diuen ara, d’ERC. Ni una paraula del company d’ERC sobre les consultes –curiós, ara que precisament l’Alfred Bosch, que es va fer un nom com a lluitador independentista conegut amb la consulta del 10A a Barcelona, encapçala la candidatura d’ERC–; retorn a la política de “com pitjor millor” –com més clatellots entomem, posant-hi ara una galta ara l’altra, més independentistes farem: quina bestiesa–, com si no haguéssim après res de les consultes; política de campi qui pugui, això sí ERC de bracet ara del bipartit, que és un bon partit i no aquells desgraciats de socialistes i iniciativos que no tenen un jaç on jaure; silenci sobre el procés de constitució de l’Assemblea Nacional Catalana en què tanta gent que va treballar per les consultes hem posat ara feina i esperances d’esforç unitari per la independència; res tampoc sobre la necessitat imperiosa que té el nostre país –també l’Assemblea Nacional Catalana com a nucli motor del procés d’insurgència nacional– d’una esquerra de debò, un partit socialdemòcrata català independent i independentista…

Per què, doncs, dic que tornaré a votar ERC? Perquè no em queda més remei. Una vegada més, perquè no tinc altra alternativa si vull –i ho vull amb totes les meves forces– que l’esquerra independentista catalana sigui a les Corts de la monarquia. Com vull que hi sigui –i com hi serà, si no els ho impedeixen a darrera hora!– l’esquerra independentista basca i, si pot ser, també la gallega i la bona gent de Compromís-Equo, pel País Valencià, i l’esquerra independentista balear…

I perquè encara confio que allí, a Madrid, es pugui visualitzar sense embuts l’ajuda mútua entre la bona gent dels països colonitzats per l’imperi espanyol. I així avançar, en aquest front com en d’altres en què hem d’anar relligant xarxes de complicitats, en el combat comú contra la dominació imperialista i per les nostres llibertats nacionals respectives.

(A la imatge, “La Verbena de la Paloma”: don Hilarión, la morena i la rossa. Endevineu quina de les dues és el PP i quina ERC, i amb quina es quedarà finalment el xulo del barret de copalta: el bipartit)

Read Full Post »

Desolació a ERC

La jornada electoral del 22 de maig ha deixat molts senyals negatius a la societat catalana de tot el territori nacional: majories absolutes del PP al País Valencià (una vegada més) i a les Illes (fent fora del govern una altra vegada el pacte de progrés), auge del racisme en els missatges no solament de Plataforma per Catalunya sinó del mateix PP que aconsegueix ser primera força a una ciutat com Badalona –el pitjor de tots els senyals per als qui volem una societat cohesionada on siguin reconeguts tots els drets a tots els qui hi vivim, sense distincions–, enfonsada dels socialistes, ERC i el regionalisme illenc moderat. I alguns de positius com l’increment de presència de les CUP a la Catalunya estricta i de Compromís al País Valencià.

Se n’han fet ja moltes anàlisis i no sé si hi puc afegir gran cosa al que ja vaig preveure fa un temps sobre com la irresponsabilitat dels responsables del PSC acabaria arrossegant l’esquerra catalana a l’abisme. M’agradaria, però, dedicar algunes consideracions a la deriva d’ERC perquè veig la desolació que afecta molts dels meus amics amb qui he coincidit en la campanya de les consultes sobre la independència, incapaços d’entendre el que els ha passat. No és que jo entengui més que ells, però des de la meva posició de no militant i votant d’ERC que ha passat a donar suport electoral aquesta vegada a les CUP, potser seré capaç d’aportar algunes claus que serveixin per afrontar l’enfonsada i, sobretot, recuperar el partit per a un projecte d’esquerres nacionals que, n’estic segur, ha d’anar més enllà dels seus límits partidaris.

ERC, al meu entendre, va gestionar molt malament la seva decisió d’accedir al govern de la Generalitat de Catalunya i, des del començament, va fer la impressió d’anar a remolc del PSC ja amb Pasqual Maragall. He escrit alguna vegada que quan el primer tripartit jo hauria preferit ERC fora del Govern: no obstaculitzant-hi l’accés dels socaslistes i Maragall –era imprescindible evitar que el bipartit de CiU mantingués el control de la generalitat i calia una renovació a fons–, però sense entrar al Govern. Era perfectament possible, no es va fer i finalment vaig donar suport a la fórmula del tripartit. L’experiència però va començar a trontollar poc després quan el vicepresident Josep-Lluís Carod Rovira es va entrevistar amb membres d’ETA a la Catalunya del Nord i això li va valer l’expulsió del Govern, amb el vistiplau del seu partit, que el va sacrificar per ordre del PSOE –Maragall, segons la seva primera reacció, l’hauria mantingut– i, sobretot, i cal no oblidar-ho mai, el vot més ampli mai aconseguit per ERC després del franquisme, a les eleccions a les Corts espanyoles del 2004. Els votants catalans no solament no van castigar ERC per la iniciativa de Carod sinó que li van premiar un gest que l’honorava com a polític valent i decidit a fer que el nostre país tingués un paper actiu en la resolució d’un conflicte armat.

Després ja va venir la davallada, sobretot després de les retallades del projecte d’Estatut, iniciades –també cal no oblidar-ho– per qui després seria president de la Generalitat, José Montilla i la cúpula del PSC just la mateixa nit del 30 de setembre del 2005 després que el 90% dels diputats votessin un Estatut arregladet al Parlament de Catalunya. Aquest procés d’anar a remolc constant del PSC i la incapacitat d’ERC de plantar-se va ser letal per als republicans. No em feu dir quan ho havia de fer en concret, que no ho sé, però hi va haver més d’una ocasió per fer-ho, i calia dir prou a les cessions constants d’un partit com el PSC que depenia d’ERC molt més que del PSOE per governar Catalunya, però que en realitat menyspreava ERC i se sotmetia al PSOE un dia sí i l’altre també. Com van ser també letals les lluites internes que van acabar amb republicans deixant el partit, d’altres provocant escissions o simplement enfrontant-se en molts casos sense més raó visible que els purs personalismes, com en el cas dels qui n’eren els caps visibles, Carod i Puigcercós.

Aquesta imatge, d’una banda, de gent que s’aferra a la poltrona fins al darrer moment –amb l’excusa que calia ser fidel als compromisos, quan els altres no n’eren, i acabar d’aprovar les lleis que ERC s’havia proposat, la majoria de les quals acabrien sent paper mullat com la del cinema o la de les vegueries– i, de l’altra, d’un partit que no sap trencar amb uns aliats que porten el país pel pedregat ha estat la pitjor que podien donar els dirigents d’ERC si el que volien era enfortir l’opció independentista d’esquerres i no afeblir-la.

Ara, que el partit sembla que és a punt d’iniciar reflexions profundes sobre el futur, convé no repetir errors d’aquest calat. La participació activa, i en molts casos decisiva, de la bona gent d’ERC al moviment de les consultes sobre la independència, un esdeveniment d’una profunda transcendència per al nostre país, no es mereix que els dirigents del partit caiguin en els mateixos errors que jo resumiria amb dues paraules: indefinició i indecisió. Perquè ERC ha fet un molt bon servei al país en posar al centre del debat polític la independència nacional. Fins i tot l’opció per un nou estatut, tot i que en lectura autonomista, la interpreto en aquesta línia perquè en alguns aspectes forçava la legalutat espanyola, com després es va veure, fins a límits que l’imperi no estava disposat a acceptar. Però els seus dirigents han estat incapaços de definir amb claredat la línia més enllà de la qual no estaven disposat a anar. I, alhora, els ha faltat decisió per plantar-se quan el PSC-PSOE va ribotar a plaer –paraules d’Alfonso Guerra– el text estatutari sortit del Parlament de Catalunya.

Indefinició i indecisió que, amb la seva decisió única d’esgotar la legislatura estant al govern, els dirigents d’ERC no van ser capaços de superar ni tan sols després de la sentència del Tribunal Constitucional carregant-se el poc que quedava d’aquell Estatut i de la feble resposta dels seus aliats del PSC-PSOE, malgrat la massiva manifestació del 10 de juliol.

Perdre el temps amb el concert econòmic

Llegeixo amb interès unes reflexions que ha fet respecte del futur del partit un dels dirigents que més respecto: Joan Tardà. Les podeu trobar aquí

Però, en arribar als darrers paràgrafs, no em sé estar de respondre-li amb un comentari que reprodueixo tot seguit, perquè em sembla el paradigma del que he vingut dient: si ERC, en la pràctica i no en la teoria, que és molt bonica però que cal aplicar, enfoca el futur immediat en la defensa d’una fórmula semblant a la del concert basc per Catalunya, com proposa el bipartit de CiU, tornaria, una vegada més al vell camí de la indefinició i la indecisió. Després de l’acció contundent del Tribunal Constitucional contra el nostre país –i del Suprem, que insisteix dia sí dia també a torpedinar qualsevol bona pràctica catalana com la immersió lingüística–  i, sobretot, després de la manifestació del 10 de juliol de l’any passat i dels més de 800.000 vots a favor de la independència, optar per una menudalla com el concert econòmic –pacte amb l’imperi com qualsevol altre– és no haver entès res.

Aiquest és el comentari que he fet a l’article de Joan Tardà:

Joan, la teva anàlisi em resulta atractiva i brillant. I ho dic com a votant d’ERC que m’he passat a les CUP en aquestes municipals (ho he explicat al meu bloc). Una objecció, però. Us equivocaríeu donant suport a la reivindicació del concert econòmic, que no és sinó una pèrdua més de temps en mans del bipartit per fer-nos passar a tots amb raons. Hores d’ara el concert econòmic ja és una reivindicació superada –amb més de 800.000 vots a favor de la independència en les consultes– i cal treballar a fons per fer efectiu l’exercici del dret a l’autodeterminació i, doncs, la independència. A més a més, la crisi econòmica (menys recaptació fiscal enfront del cupo que cal aportar a les arques estatals) està posant en crisi fins i tot el concert econòmic al País Basc (del qual a més a més, n’estan exclosos els importants fons de la Seguretat Social o caixa única) a més a més de carregar amb despeses de l’Estat que els bascos detesten, com les de la Casa Reial o les policies espanyoles i l’exèrcit. A banda, qüestions tan complexes com sobre quin concepte s’aplica l’IVA segons on es facin les operacions econòmiques com ha passat recentment amb l’empresa Rover, en què el Tribunal Suprem espanyol ha obligat a les hisendes basques (forals, com ja saps i no única) a tornar 435 milions d’euros a l’Estat recaptats en concepte d’IVA entre els anys 1990 i 2005. El resum que fa la Viquipèdia en español sobre l’actual sistema de concert econòmic (que cal no oblidar que té el seu origen en la supressió dels furs bascos arran de la darrera guerra carlina), conclou: “Destaca el riesgo unilateral que supone para el País Vasco asumir una parte del gasto en competencias no asumidas que dependen exclusivamente del Estado, independientemente de cómo evolucione la coyuntura en el país o si su recaudación crezca o no”. Per favor, de cara a la nova ERC que desitjo i el país necessita, deixeu-vos de romanços i aneu de cara al que és important: la independència i com articular políticament el moviment per aconseguir-la i que sigui l’esaquerra i no la dreta qui hegemonitzi el procés si pot ser. El nostre país necessita amb urgència la construcció d’una esquerra –o si vols d’unes esquerres– plural, desacomplexada i valenta per defensar els objectius d’alliberament nacional i justícia social.

Read Full Post »