Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘consum’ Category

Dimarts passat, vigília de la marededéu d’agost, vam visitar, amb la meva dona, l’exposició antològica que l’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI) dedica al genial ninotaire nascut a Lleida Alfons López, amic i admirat de fa molt de temps. Una exposició excel·lent que recull, de forma sintètica i completa alhora, què han estat els deu últims anys per l’obra publicada de l’Alfons, probablement el millor ninotaire/historietista català viu.

Llàstima que l’IEI no hagi posat cura en la correcció a fons dels textos que acompanyen l’obra en l’exposició i que aquesta descurança s’hagi traslladat fins i tot al catàleg que, per un preu assequible, s’ofereix als visitants. No entenc com l’IEI pot tenir una actitud de menyspreu de fet tan notable cap a la llengua del país ni on són les causes d’aquest comportament tan barroer que desmereix la cura de la resta de l’exposició dedicada a l’antològica 2002-2012 de l’Alfons.

Potser la causa sigui la mateixa que fa que –ja avançant en la segona dècada del segle XXI– encara se’ns prohibeixi, als visitants, fer fotos o filmar en vídeo domèstic el contingut o els aspectes de l’exposició que ens plaguin o vulguem conservar en aquests suports. Quan jo intentava filmar quatre seqüències, de forma molt amable però contundent qui en tenia cura de la vigilància em va advertir que, a l’IEI, està prohibit als visitants enregistrar fotogràficament o en vídeo domèstic res que hi sigui exposat. Si la prohibició ja em va semblar exòtica, encara m’ho va semblar més la principal raó esgrimida: que, si no, es feien malbé els originals amb l’acció de fotografiar-los o filmar-los.

No en volia saber d’altra! Aquesta mentida, piadosa (?), per justificar una prohibició quan qualsevol persona té a mà artilugis tan diversos com màquines de fotografiar i filmar, telèfons mòbils i fins i tot ipads (cada vegada veiem més turistes usant-los com a eina d’enregistrament d’imatges), que no fan cap mal ni un a l’obra que pretenen conservar reproduïda, em va ofendre. Semblava que em tractaven de ruc.

No sé què en deu pensar i dir al respecte l’actual director de l’IEI, l’amic i respectat Josep Maria Solé i Sabater, actual director de l’IEI, però si la modernitat de l’IEI va per aquest pedregar, té un futur més que qüestionable.

Després vam anar a veure una altra exposició que té també com a protagonista l’Alfons. La galeria Indecor, al carrer del general Britos, hi exposa i ven –important matís, ara que la cultura és objectiu a abatre per tots els manguis que ens governen– obra del mateix Alfons: aquarel·les que ha agrupat amb el títol “Lleida mirades”. Un costum per desgràcia encara poc arrelat en la nostra cultura: la compra d’obra d’art no solament com a inversió econòmica sinó per satisfer el propi plaer estètic o senzillament per regalar en ocasions assenyalades o compromeses: nadals, aniversaris, onomàstiques, visites a amics o personalitats… Ara que els manguis que ens governen ataquen sense manies l’obra cultural en tots els camps, sobretot si és catalana –IVA, retallades de subvencions…–, és l’hora d’endinsar-nos en aquesta nova forma d’autoorganització social que és el suport als creadors d’aquesta mateixa obra, alguns dels quals per cert les passen més que magres en l’actual moment que els manguis de copalta ens fan patir.

Humbert Roma, periodista

Read Full Post »

Com que no tinc un comentari més elaborat a les mesures anunciades pel govern de la monarquia per afrontar la crisi econòmica que la de dir que sempre paguem els mateixos, esadir la bona gent, trio –com he fet altres vegades– aquelles informacions i comentaris d’opinió que em semblen donar pistes per anar més enllà de la meva primera reacció: la d’aquell a qui li toquen la butxaca i és solidari amb els qui els ha tocat el rebre com a ell (aturats, immigrants, jubilats, gent dependent i els seus familiars, vídues i altres pensionistes, usuaris dels serveis públics, treballadors qualificats i sense qualificar, funcionaris…). Per veure si, més enllà d’aquesta primera reacció, hi ha alternatives a allò que els manaies de l’economia europea i mundial –i de l’imperi espanyol i les seves colònies– ens presenten com a inapel·lable.

Vagi aquí una primera entrega:

Vilaweb. Notícia d’avui amb reaccions de diversos sectors.

Vicent Partal. Editorial a Vilaweb d’un que, com jo, diu que no sap economia però té intuïcions que comparteixo.

Yvonne Griley, a Tribuna Catalana. Hi haurà més dones a precari.

Les Nacions Unides fan sonar el xiulet contra la fam al món (Agència Catalana de Notícies). Per si, amb la crisi dels humans que encara mengem, ens n’hem oblidat dels qui lluiten per subsistir, i sovint no se’n surten.

Campanya de la FAO contra la fam.

Josep Ginesta (ERC). Desballestant el benestar. Una raó més per emancipar-nos d’Espanya.

Editorial de Gara. Retallar no serveix, cal un canvi de model.

Isidro Esnaola (economista). A Gara. Ja han arribat els nois del FMI a l’Estat espanyol.

Defensem la terra. Madrid vol que les comunitats autònomes tornin a retallar la despesa per fer els deures europeus d’Espanya. Amb aquest títol general, agrupen dues notñicies significatives: una del diari “Avui” i una altra del web “directe.cat”.

Albert Cortés Montserrat. La situació espanyola ens tornarà a retallar les inversions.

Toni Casas. La metròpoli en caiguda lliure.

Jordi Martí Font. Governar el món per als rics.

El bloc gran del sobiranisme. Atur i espoli entre transversals i carismàtics. Conversa de terrassa de bar amb dos amics.

Rebecca Wilder, responsable de la pàgina web “newseconomics.com”n entrevistada a “diagonalperiodico.com”. “El problema per a l’eurozona és que una moneda ho regula tot”.

IAR noticias, reproduït al web de “Rebelión”. Renéixer de les cendres: el retorn del FMI.

Vicenç Navarro. Allò que no es diu de la crisi.

Un altre dia més. A veure si acumulo més informacions, arguments i reflexions per compartir. (La il·lustració és de Paula Cabildo i l’he baixat de “Pueblos, revista de información y debate”).

Read Full Post »

bookmooch_logoillustration

Fa pocs dies vaig llegir a Vilaweb una notícia que em va interessar: un sistema d’intercanvi de llibres per internet. La podeu trobar aquí. Com que fa temps que busco alguns llibres descatalogats –el darrer, la que és considerada potser la millor obra de Thomas Mann, més enllà de “La Muntanya màgica”: “Els Buddenbrook”, traduïda al català a la col·lecció de clàssics contemporanis d’Edicions 62 però descatalogada i introbable fins i tot en llibreries de vell–, vaig pensat d’accedir a aquest web nou d’intercanvi. Ho he fet i, oh sorpresa! Per trobar alguna obra en català en el catàleg de llibres disponibles, he hagut d’entrar a la pàgina corresponent a “Language: Spanish”, i només així n’he trobat algun en català. El que fa tenir Estat propi o no per a la presència internacional d’una llengua. Ho podeu comprovar anant a http://www.bookmooch.com/browse i buscant, per exemple, Aloma, de Mercè Rodoreda, editada per Edicions 62. No busqueu el català com a llengua, que no hi és. Els pocs llibres en català són catalogats com si fossin en espanyol.

Per cert, ¿com és que les editorials es queixen quan fotocopiem llibres sencers –i prenen totes les mesures per impedir-ho–, mentre descataloguen llibres quan els convé, de forma que és impossible trobar-los? Hi ha el cas d’una editorial molt important amb seu a Catalunya que destrueix piles de llibres editats, de col·leccions de gran prestigi acadèmic, quan considera que ja han estat prou temps al mercat. D’altres, sense arribar a un disbarat tan gran, deixen sense reeditar llibres que s’han venut força bé, no sé sap seguint quin criteri d’edició. I es queixen que els fotocopiïn. Potser caldria obligar-los a mantenir almenys els llibres en format digital per no privar els lectors d’aquest bé cultural com fan ara.

Read Full Post »

 

secuencia1a1

La Generalitat de Catalunya acaba d’aprovar el pla d’ajuts per la compra de vehicles de motor, afegint avantatges a les ja previstes pel Govern espanyol i rebaixant-ne les exigències pel que fa a contaminació. Tot i que, pel que es desprèn de la majoria de mitjans de comunicació, sembla que hauríem de felicitar-nos-en tots plegats, hi ha gent que no ho veu tan clar. Per exemple, l’associació per a la Promoció del Transport Públic, que ha estat molt dura tant respecte al pla del Govern espanyol com al de la Generalitat de Catalunya.

 

Recomano seguir amb deteniment el seu web, del qual vaig tenir coneixement, per cert, mitjançant gent del departament de Mobilitat de Comissions Obreres de Catalunya, ja fa uns anys. La web aporta informació i anàlisis molt útils sobre el transport públic, del qual són fervents defensors enfront del predomini del transport privat. Ara que els governs –entre ells l’espanyol i el català–parlen tant d’un nou model econòmic, i actuen precisament en sentit contrari, reforçant les mateixes polítiques que ens han portat a la crisi que estem vivint, sense visió de futur, val la pena tenir molt en compte el que diuen des d’aquesta associació.

Aquests són els dos textos que han fet públics arran de l’aprovació dels plans d’ajut a la compra de vehicles de motor:

 

Comunicat // 18-05-2009

Les subvencions a l’automoció tradicional reincideixen en els errors del passat

· La subvenció de 2.000 Euros sobre tot tipus de vehicles de menys de 30.000 Euros reincideix en un model de mobilitat excessivament car per l’usuari i per l’administració, i manté una ocupació menys estable i nombrosa que el transport col·lectiu

· En canvi cal incidir en mesures com la del Xec Transport, també anunciada pel president Zapatero, que esdevindrà un gran incentiu per l’accés sostenible a la feina

· Invertir en mobilitat sostenible i serveis de transport públic és la principal garantia per canviar el nostre model de transport insostenible i poc competitiu creant al mateix temps una ocupació estable i duradora

Les mesures del Govern de l’Estat per pal·liar la crisi

En el darrer debat sobre l’Estat de la Nació, produït el 12 de maig de 2009, el president Zapatero va anunciar diverses mesures estatals per pal·liar la crisi, tres d’elles relacionades amb la manera de moure’ns:

– Llei de l’economia sostenible: 20.000 milions d’Euros per promoure un canvi de model productiu a Espanya, encara per concretar; però que qüestiona la política duta a terme fins ara, basant-se en activitats d’escàs valor afegit.

– Xec transport, que permetrà les empreses finançar el transport públic als seus treballadors sense tributar a Hisenda per aquest concepte, com es fa amb els xecs restaurant. Això suposarà una rebaixa mitjana del 24% del cost fiscal dels títols i obrirà grans possibilitats per generalitzar els abonaments de transport públic de tarifa plana.

– Plan 2000E: Ajuts a la compra d’automòbils, per a estimular la demanda a un país el parc automobilístic del qual ja ha excedit el rang de l’eficàcia i de la sostenibilitat, com ha succeït amb la construcció. L’objectiu és reactivar una demanda de vehicles privats tot i que probablement s’han excedit les seves possibilitats dins la societat i dins el territori, com ha succeït amb la construcció. Els ajuts consisteixen en rebaixar 2.000 Euros al preu d’adquisició de vehicles de menys de 30.000 Euros amb emissions inferiors menors de 149 grams de CO2 per quilòmetre sempre i quan es porti a desballestar un vehicle antic. D’aquesta rebaixa 1.000 Euros anirien a càrrec dels concessionaris i fabricants a partir de la reducció dels beneficis actuals, 500 a càrrec de l’Estat i 500 a càrrec de les Comunitats Autònomes. Aquests ajuts complementen el plan VIVE (estiu 2008), que invertia 1.200 milions d’Euros en crèdits a través de l’ICO per la compra de vehicles; al Pla de Competitivitat del Sector de l’Automoció (tardor 2008), que invertia 800 milions d’Euros en crèdits i subvencions als fabricants i al Pla Integral de l’Automoció (1r trimestre 2009), que eleva a 4.000 milions d’Euros les ajudes a diverses actuacions del sector automobilístic, només en una petita part, destinats a la seva reconversió ecològica. En aquest marc es va subvencionar la construcció de l’Audi Q3 a Martorell.

L’ajut dels 2.000 Euros només servirà perquè els compradors que ja havien decidit adquirir un vehicle ho facin amb prestacions superiors, ja que mantenir un vehicle privat cada vegada és més difícil per part de les famílies mitjanes.

En primer lloc cal fomentar polítiques d’ocupació basades en la mobilitat sostenible i equitativa; i si s’ha de finançar la renovació de vehicles que sigui donant prioritat als models més sostenibles i als usuaris que més els necessiten, com són les persones amb mobilitat reduïda, les flotes de transport col·lectiu i el transport “in labore”.

Estimular el sector de l’automoció tradicional sense reorientar-lo és sinònim de crisi

El fet que Espanya hagi estar líder indiscutible en construcció d’autovies en els darrers anys, que sigui el país amb més microempreses de transport de mercaderies o que sigui al grup de països amb més transport de mercaderies per carretera, no ha evitat que siguem l’Estat que pateix més percentatge d’atur de la Unió Europea.

A la crisi financera internacional cal afegir-hi una crisi interna directament relacionada amb el model econòmic espanyol, que ha fomentat la construcció i el transport privat de persones i mercaderies per damunt d’altres activitats amb més valor afegit. Fomentar l’automoció de masses és una inversió de rendiments socials molt inferiors al foment del transport públic, ja que com s’ha demostrat en diversos estudis, el transport públic genera el doble de llocs de treball estables i no deslocalitzables per cada viatge.

En aquest context de crisi financera i productiva, resulta decebedor que els governs espanyol i català hagin finançat la fabricació d’un vehicle elititsta com l’Audi Q3 a la factoria de SEAT de Martorell, un tot-terreny que superarà el cost i emissions contaminants màxims exigibles per acollir-se al pla 2000E. SEAT de Martorell dóna treball a més de 10.000 persones, però cal recordar que existeixen sectors amb més valor afegit que no són objecte de tanta atenció. El sector del transport públic, tot i només participar d’un 14,3% de les etapes dels desplaçaments de Catalunya, genera més llocs de treball directes que la factoria de SEAT de Martorell.

Les nostres empreses de transport públic catalanes, a més d’oferir una mobilitat més equitativa, generen una gran ocupació: més de 7.700 empleats a Transports Metropolitans de Barcelona, 2.000 a Renfe i Adif, 1.200 a Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya i altres 8.000 a empreses d’autobús regular, discrecional, tramvia i empreses de gestió de flotes (carsharing, bicing, etcètera). Amb aquest panorama és fàcil d’imaginar que si es desenvolupés el transport públic a Catalunya com s’ha fet a l’àrea de Barcelona, es guanyaria molta més ocupació, estabilitat laboral i sostenibilitat que invertint en la compra de vehicles privats cada vegada menys assequibles en temps de crisi.


 

 

La Generalitat empitjora el pla 2000E de Zapatero

 

Escrit per Jordi   

dimarts, 26 de maig de 2009 09:24

 

La rebaixa a les clàusules ambientals del pla 2000E de Zapatero per part de la Generalitat són un verí per a l’economia catalana i per a la qualitat de l’aire a la regió de Barcelona

• Rebaixar les clàusules ambientals del pla 2000E de 129 a 169 grams de CO2 per quilòmetre és un ajut encobert a les multinacionals de l’automòbil que no deixen d’extorsionar les administracions públiques sota l’amenaça perpètua del trasllat

• La Unió Europea ha advertit per segona vegada que sancionarà l’estat espanyol i aquest a la Generalitat si no s’assoleix un mínim de qualitat ambiental a la regió de Barcelona

 

MENYSPREU PER L’ECONOMIA EFICIENT. Ampliar l’ajut dels 2.000 Euros a tots els vehicles només servirà per empobrir les arques públiques, ja que se subvencionarà aquells compradors que ja s’havien decidit a renovar el vehicle per fer-ho amb models més cars i no tan ecològics. Els promotors d’aquesta mesura semblen ignorar que el 38% de la població adulta catalana no té permís de conduir, que les famílies s’estan empobrint ràpidament i que el que necessiten són abonaments reduïts per viatjar en transport públic, especialment els aturats, perquè de llarg és el més econòmic. El sector del transport públic, tot i només participar d’un 14,3% de les etapes dels desplaçaments de Catalunya, genera més llocs de treball directes i estables que les factories catalanes de SEAT i Nissan juntes. Aquestes indústries aporten 17.000 llocs de treball directes; molta ocupació però menor a la generada per les empreses de transport públic del nostre país, amb prop de 19.000 llocs de treball sumant els Transports Metropolitans de Barcelona (7.700), Renfe i Adif (2.000), Ferrocarrils de la Generalitat (1.200) i altres empreses de bus, tramvia i flotes compartides de bicicleta i cotxe (8.000). Si s’incrementés el pes del transport públic fora de Barcelona, on gairebé és testimonial, el reforç de la nostra economia i indústria seria molt més efectiu i durador.

MENYSPREU PER LA QUALITAT DE L’AIRE I EL CANVI CLIMÀTIC. Tampoc no sembla importar que aquestes polítiques siguin contràries als principis de la Llei 9/2003 de Mobilitat del Parlament de Catalunya a l’Estratègia Catalana Contra el Canvi Climàtic i al Pla per a la Millora de la Qualitat de l’Aire de la Regió Metropolitana de Barcelona, que a banda de reduir la mortalitat prematura a causa de la contaminació -xifrada en més de 3.000 víctimes anuals- pretén evitar les grans sancions que la UE aplicarà sobre l’àrea de Barcelona si la nostra situació no es corregeix.

Exigim a l’Honorable president Montilla una ràpida rectificació d’aquesta pèssima proposta i redoblar els esforços per crear una autèntica xarxa de transport públic a Catalunya, que és la millor garantia per respectar l’autonomia dels ciutadans, per crear riquesa i llocs de treball de debò, per un desenvolupament econòmic sostenible del sector del transport i per assolir uns mínims a la qualitat de l’aire.

 

 

(La il·lustració l’he treta del web del International Workshop Bush Rapid Transit que es va fer a Santiago de Xile l’agost de l’any passat)

Read Full Post »

plenario-districta-014_2

Estem vivint una crisi financera i econòmica galopant a nivel mundial que els governants no acaben de saber com reconduir, si no és facilitant diners a cabassos als bancs i a les grans empreses, mentre parlen de “reinventar el capitalisme”. Al Regne d’Espanya, la crisi s’agreuja per l’elevat índex d’atur que ja supera els tres milions de gent sense feina, i que la propaganda oficial maquilla amb un descens del cost de la vida que, cas que sigui real, que està per veure, té una de les seves causes principals en el descens en picat de l’activitat econòmica i el poder adquisitiu. És a dir, en la caiguda de la demanda.

 

Juntament amb aquest increment de la crisi, creixen els moviments que reclamen abordar-la des de la perspectiva de la gent i no dels grans poders financers i econòmics. Un d’aquests moviments que crec que val la pena seguir és el que, des d’abans que es declarés la crisi, es mou a l’entorn de la reivindicació d’una vivenda digna als Nou Barris de Barcelona. Una reivindicació que va ser bandera del moviment de l’okupació i que, ara, amb l’increment de la crisi i la davallada dels preus de l’habitatge, es fa més evident. Els pisos construïts en època d’especulació i diner negre a dojo són buits, perquè ningú no els compra ja ni per a especular, mentre la gent pateix per pagar les hipoteques o els lloguers o, simplement, els ha de deixar de pagar perquè es queda sense feina.

El moviment “Nou Barris pel lloguer protegit” –aconsello el seu bloc (d’on he tret la foto que publico)– convoca per al dissabte 7 de febrer una Jornada reivindicativa al barri amb el títol “Habitatge per tothom”, i el lema “Si salveu als banquers… salveu també a les famílies!!!”. Nou Barris, que va ser punta de llança del moviment veïnal a finals del franquisme i el primer postfranquisme, sembla reviscolar.

 

Aquest és el programa d’actes per al 7 de febrer

 

LLOC: Pg. Verdum/Pça Lluchmajor (si plou traslladat a marquesina Via Júlia)

HORARI: 11 matí fins 21 hores

Activitats lúdiques (mati i tarda): TALLERS per nens i grans, TEATRE AL CARRER, pallassos de l’Ateneu, espectacle by Ateneu Popular, música, imitació dels polítics.

Activitats reivindicatives:

  • assemblea popular per expressar-te i escoltar als altres
  • apuntat a la nostra llista exigint pisos lloguer al barri
  • queixodrom: queixa’t a gust contra els polítics, banquers i especuladors

A les 18 hores, per espantar el fred: XOCOLATADA

 

Organitza: Inscripció Popular a Nou Barris pel lloguer protegit

Amb el suport, ajuda o col·laboració de: Ateneu Popular, Assemblea Habitatge Digne, Trobada Alternativa, Kasals de joves de Nou Barris, Taller de Bicis, 9Barris Acull ….

Read Full Post »

Del País Basc estant, on he anat a recollir opinions per a un llibre que intento escriure, m’arriba la decisió dels governs català i espanyol de no construir finalment la canonada que havia de portar –o no– aigua de l’Ebre a Barcelona. Decisió encertada, que –amb una altra mentalitat menys “urbana” i més coneixedora de com es comporta el temps al nostre país– probablement no hauria calgut prendre, perquè mai no s’hauria d’haver plantejat l’obra prevista. No m’agrada donar-me-les de profeta, perquè no en sóc ni comparteixo una certa visió del periodisme que sovint he titllat de “periodisme ficció”: la d’aquells que sempre estan preveient el futur de forma unidireccional, com si aquest fos previsible sense dubtes raonables de cap a on aniran els esdeveniments. Però, en aquest cas, em semblava tan clar que no n’hi havia per tant que, el 8 d’abril, vaig escriure aquest article al bloc: “Tant soroll per no res”. Doncs, això: si en tot aquest afer hagués imperat el seny pagès i no la por urbanita –sobretot la induïda per uns polítics que temien, no només que la població de l’àrea barcelonina es quedés sense aigua, sinó que haguessin de reduir-ne el consum els hotels i els negocis turístics en un moment de recessió en altres sectors de l’economia–, s’hauria pogut evitar tot aquest vodevil. Com deia en aquella ocasió, el problema del canvi climàtic i d’abastament d’aigua a una societat que cada vegada en consumeix més és molt més profund que no un episodi com aquest. I cal abordar-lo fent els deures de debò i no deixant-se emportar per un catastrofisme eixelebrat que només ha fet que dividir la nostra societat i augmentar la falta de confiança en els qui gestionen els interessos públics.

Read Full Post »

 

Un altre lloc per anar aquest Sant Jordi, o els dies a venir, aquest cop amb viatge digital: el nou quiosc virtual de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC). El trobareu a www.quiosc.cat, i l’APPEC –per promocionar–lo– ofereix una setmana de subscripcions per zero euros, fins al 26 d’abril. 28 de les més de 150 revistes d’abast nacional associades a l’APPEC s’han adherit fins ara a la campanya, que trobareu explicada a la web. Una altra ocasió que ens ofereixen les revistes en català d’abast nacional per contactar-les, i una via innovadora que emprenen per arribar al públic potencial més enllà del difícil món dels quioscos on la premsa no diària en català és habitualment minoritzada.

Read Full Post »

 

D’un temps ençà –potser podríem dir que des del primer tripartit–, la política catalana és plena de sorolls que no deixen lloc al debat serè sobre els problemes que ens afecten. En vivim ara el darrer episodi, provocat pel descens de l’aigua als embassaments a causa de la manca de pluges de l’actual temporada, i els problemes que pot portar dins d’uns mesos per a l’abastament de l’àrea metropolitana de Barcelona.

 

Estic convençut que, al capdavall, tot acabarà en un soroll més que s’esvairà quan –a mitjans de maig– el nivell dels pantans retorni a situacions més o menys acceptables que evitin actuacions dràstiques com les propostes que han provocat la batussa. Com cantava Raimon, al nostre país l’aigua no sap ploure, però tard o d’hora –poc o molt, plugims o torrentades– acaba plovent. Això no vol dir que no calgui fer res –el canvi climàtic, segons tots els indicis, va de debò a mitjà i llarg temini– sinó que no s’ha de fer d’aquesta manera.

 

El conseller Francesc Baltasar és una anguila política. El conec des que, a finals dels anys 70 del segle passat, érem delegats sindicals a “Grupo Mundo”: ell a “Mundo Diario” i jo a “TeleExpres”, dos diaris que ja no deuen dir res a la gent jove d’avui. Llavors ja era el que els més a l’esquerra que ell en dèiem un “psuquero”. Terme que, amb tots els meus respectes per als qui van deixar la pell millitant al “Partit”, volia dir que havies de vigilar perquè a la primera de canvi te la fotia, i una decisió assembleària de seguir la vaga es podia convertir –fruit dels seus dots dialèctics– en un retorn a la feina al cap d’uns minuts.

 

Per mi la batussa aquesta de l’aigua té una de les seves raons en l’actitud amb què l’ha abordat el conseller Baltasar –i, amb ell, el Govern de la Generalitat–, amb silencis, negacions, mitges veritats, jocs semàntics… Servint en safata a l’oposició els arguments més banals per fer-ne un bon safareig. I, sobretot, obviant el debat de fons sobre el problema a mitjà i llarg termini. Un debat que sembla no interessar ni els uns ni els altres, perquè tots plegats només governen i fan oposició amb la perspectiva del dia a dia.

 

Mentrestant, hauran quedat pel camí més nafres en els enfrontaments entre els territoris, perquè això de l’aigua desperta els instints més irracionals de la gent. Com que he treballat amb pagesos divuit anys, dirigint la revista “La Terra” de la Unió de Pagesos de Catalunya, sé el que em dic. Vaig viure directament el debat sobre el projecte de transvasament de l’Ebre i, abans, el del pantà de Rialb. Sempre tindré present la conversa amb un tècnic de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, que em va fer reflexionar: “No entenc per què us oposeu tant al transvasament i, en canvi, no dieu res dels permisos continuats de captació d’aigua de l’Ebre que la Confederació aprova cada dos per tres per a regar grans extensions de l’Aragó”, em va dir mostrant-me un mapa amb les noves zones autoritzades per al reg.

 

Hi he tornat a pensar aquests dies. ¿Com és que es fan tants escarafalls per l’aigua del Segre i, en canvi, no hem sentit a Catalunya –o no ha estat publicitada–  cap veu d’alarma pel megaprojecte de ciutat de lleure i joc Gran Scala que es projecta als Monegres? ¿D’on treuran l’aigua els impulsors d’aquest meganegoci, per garantir-la als milers de treballadors i usuaris de les instal·lacions projectades? Només des de la Franja se n’han sentit crides en contra. ¿És que l’extracció continuada d’aigua de l’Ebre per garantir-la per als negocis a l’Aragó és menys perjudicial per al riu que transvasar-la al sud, cap al País Valencià, amb objectius semblants?

 

El debat sobre l’aigua és d’una gran transcendència i com a tal ha de ser abordat. El seu control ha generat, genera, i generarà encara més en el futur, enfrontaments entre els humans perquè és un bé escàs i vital per a l’espècie. Parlar d’una nova cultura de l’aigua no és una trivialitat, sinó una exigència, que no es pot abordar a atzagaiades segons les circumstàncies de cada moment, ni amb fórmules dogmàtiques que, sovint, oculten la impotència real per resoldre els problemes que ens afecten.

 

Quan, arran dels esdeveniments d’aquests dies, hem sabut que a la vora de Barcelona s’han fet malbé milers d’hectòmetres cúbics d’aigua, de forma continuada i malgrat les denúncies dels veïns, per la desídia dels seus administradors, amb pèrdues que es podien haver evitat fent les obres corresponents quan calia, he recordat també com, massa vegades, s’ha atribuït als pagesos la responsabilitat de malgastar-la. I com, a les comunitats de regants, se’ls han imposat dràstiques mesures de reducció del consum en èpoques de més necessitat d’aigua per als conreus, o se’ls ha obligat –justament– a fer obres en canals i sèquies per evitar-hi pèrdues. Mentrestant, se n’escolava a dojo en el subministrament a la gran ciutat. ¿És això la nova cultura de l’aigua?

 

Si el soroll d’aquests dies no serveix per plantejar-nos a fons no només d’on treiem l’aigua, sinó què en fem d’ella i com l’administrem, amb la perspectiva de temps de majors carències –que no són precisament els d’avui sinó els que vindran–, les baralles d’ara seran, una vegada més, inútils i contràries a l’interès de la gent d’aquest país. I és que ens governen uns polítics que no veuen més enllà del curt termini i prenen les decisions amb un ull posat en les enquestes d’opinió i un altre en els resultats electorals.

Read Full Post »

L’Associació Catalana Contra la Contaminació Acústica ha aconsellat als perjudicats pel soroll dels més de 150 generadors instal·lats a Barcelona arran de l’apagada elèctrica del 23 de juliol –i que sembla que dimarts vinent ja no funcionaran– que reclamin una compensació econòmica per les molèsties sofertes . A la web de l’associació hi ha un recull interessant de notícies que han estat publicades pels mitjans relacionant el pegat dels generadors –solució d’emergència més que qüestionada pels veïns i comerciants i les seves associacions– amb el dret a la salut i el respecte a la normativa ambiental.
No hi ha constància, però, que fins ara hagin estat moltes les reclamacions presentades als respecte. Ni tampoc que la fiscalia hagi actuat d’ofici en aquest cas, ni que els governs –com ara la Generalitat i l’Ajuntament– hagin mogut un dit en defensa dels drets ambientals i sanitaris dels ciutadans, que han estat vulnerats per culpa de la desídia dels monopolis subministradors d’electricitat a la capital de Catalunya. No n’hi ha prou d’instar-los a posar fi com més aviat millor a l’agressió ambiental, perquè el mal ja l’han fet durant el temps que els generadors han funcionat. Uns danys a afegir als produïts pel mateix incident de l’apagada.
La revista electrònica Consumer –del grup cooperatiu Eroski– publica un informe sobre la migradesa de les indemnitzacions que han d’afrontar els monopolis Endesa i REE per l’apagada i les complicacions jurídiques i normatives que han de superar els afectats per aconseguir-les. Com deia en aquest bloc fa un parell de dies, semblen dissenyades més aviat en contra dels consumidors i a favor dels monopolis, i els governs –amb les seves actuacions concretes– encara tendeixen a minvar-ne els efectes negatius que els puguin representar.

Read Full Post »

Xavier Alegret firma al diari “Avui” del dimecres 8 d’agost una informació que em dóna algunes respostes a la pregunta que m’he fet aquests dies, arran de l’apagada del 23 de juliol a Barcelona: ¿com és que un desastre com aquest, que ha perjudicat tanta gent i –en pura lògica– hauria de representar un daltabaix econòmic per a les empreses responsables, que hauran de compensar econòmicament els afectats, no ha tingut cap ni una incidència en la cotització borsària d’Endesa i Red Eléctrica Española (REE)? Ni tan sols sembla que hagi influït poc ni molt en el mercadeig de l’opa d’Endesa, que deu seguir pels seus viaranys, inescrutables per als soferts usuaris que només som simples mortals.
L’apagada –que Alegret recorda que es va allargar més de dos dies a moltes llars i que va afectar tantes economies empresarials i familiars– no ha repercutit de cap manera en l’economia d’Endesa i REE, “al marge de la multa que puguin rebre i de les inversions que hagin de fer ara, i que tard o d’hora acabaran repercutint en el consumidor final”, diu el periodista. I els inversors coneixen aquesta impunitat que els dóna el fet de ser monopolis –molt més potents, i molt més monopolis a Catalunya, ara que abans de la privatització– i controlar uns serveis dels quals no podem prescindir. Fins tal punt que, segons Alegret, “la cotització d’Endesa i REE a borsa ha estat impassible al que passava als carrers de Barcelona i no ha variat gaire en aquests dies. De fet –afegeix–, el dia 23, mentre 300.000 abonats es quedaven sense llum, les dues empreses pujaven a la borsa”.
Alegret, apunta –entre d’altres raons que ho explicarien– l’escassa incidència econòmica de la multa màxima que pot posar l’administració als culpables de l’apagada (30 milions d’euros) –”poca cosa més que una propina, especialment per a Endesa… un miserable 1% dels seus beneficis”, segons el periodista–, i que els accionistes estan “pendents de l’opa que han de llançar Enel i Acciona a 40,16 euros per acció, motiu pel qual el valor a la borsa es mou poc i es manté prop dels 40 euros”, segons declaracions que recull de Cristina Urbano, analista de Gaesco.
Però ¿com és que –tot i el desastre de gestió que posa en evidència la catàstrofe, i les previsibles repercussions econòmiques– Enel i Acciona no han dit res que hagi pogut fer dubtar els inversors sobre la continuïtat de l’oferta en les mateixes condicions que abans de l’apagada?
Se m’acut encara una altra raó que ha enfortit els dos monopolis, en lloc de fer-los trontollar per la seva incompetència en el subministrament del servei públic que controlen: la poca combativitat i organització dels consumidors al Regne d’Espanya, unida a la protecció que tenen assegurada les elèctriques per part del Govern de l’Estat. Aquests dos fets no solament conflueixen sinó que es reforcen. Fa ben poc el ministre d’Indústria i exalcalde de Barcelona, Joan Clos, va haver de fer marxa enrere, perquè s’havia passat, en opinió de Rodríguez Zapatero, en el seu projecte de permetre un increment de les tarifes elèctriques que doblava el de la inflació, i el seu paper durant la catàstrofe ha estat més aviat galdós.
En una situació d’autèntica llibertat de mercat –cas que es pugui produir amb eficàcia en un sector tan estratègic com el de l’energia–, el Govern no podria protegir els monopolis –de fet, no hi hauria d’haver monopolis, si es complissin els sagrats manaments del lliure mercat– i, alhora, els consumidors es dotarien dels mecanismes organitzatius i tindrien reconegudes les garanties legals per ser rescabalats amb justícia pels danys soferts.
Aquí, després de l’apagada, els fets han anat ben bé a l’inrevés. El Govern del Regne d’Espanya i la resta de poders públics –inclosos els governs autonòmic i municipal– s’han esforçat per, d’una banda, minimitzar els efectes de les seves actuacions contra els responsables: encara és hora que cap representant de l’administració hagi acudit als jutjats per obligar les empreses a assumir totes, insisteixo: totes, les conseqüències econòmiques de la seva indolència. I, de l’altra, per canalitzar –a la baixa, és clar, i d’esquena als afectats– el pacte vergonyant amb els responsables de la desfeta i mercadejar amb el muntant de les indemnitzacions.
Tot plegat, aprofitant, és clar, la lentitud de la justícia espanyola i la dificultat d’organitzar amb eficàcia les denúncies dels afectats, tot i l’encomiable esforç dels advocats i experts del Col·lectiu Ronda.
¿On són els serveis jurídics dels sindicats, de les associacions de veïns, de les organitzacions de consumidors…? ¿Tenen capacitat per afrontar, amb independència i –si cal– en contra del que diguin els governants–, un repte com aquest? Fa poc, un advocat –pel que vaig entendre, membre d’una comissió contra els sorolls urbans– explicava, en una ràdio de Barcelona, que els afectats pel soroll dels generadors instal·lats per posar un pegat a la malifeta poden reclamar danys i perjudicis, com si haguessin de deixar casa seva, per tot el temps que en resultaran perjudicats. ¿Alguna entitat impulsarà i potenciarà aquestes reclamacions?
¿A quant pujarien les conseqüències econòmiques de tot plegat, per als monopolis responsables, si els usuaris estiguéssim ben organitzats i els monopolis no comptessin amb la complicitat dels governs? Sense la protecció pública als monopolis i amb els usuaris organitzats, les empreses responsables del desgavell no afrontarien amb tanta alegria el futur, i els seus inversors dubtarien més a l’hora de confiar-los els seus diners.

Read Full Post »