Alliberats de l’imperi espanyol, fundadors del Benelux i la Unió Europea

Visquen els estats petits, i que durin tant com la seva ciutadania vulgui. Un dels més menuts és per cert català, el Principat d’Andorra (76.246 habitants l’any 2012),  l’únic Estat català lliure del món. I, dels fundadors del nucli originari de l’actual Unió Europea –el Benelux, esadir Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg–, la ciutadania de tots tres estats va ser, un dia o altre, súbdita de la seva altesa imperial el rei emperador dels espanyols. Llegeixo a la Viquipèdia que Luxemburg (mig milió d’habitants) es va independitzar d’aquell “imperio donde jamás se ponía el sol” (l’espanyol) amb el Tractat de Rastatt que el va atribuir a la línia austríaca de la dinastia de Luxemburg. Coincidint, esclar, amb l’any 1714, quan el mateix imperi ens va furtar per les armes els nostres furs i constitucions a catalans, valencians, illencs i aragonesos. Ara, com a ciutadans i ciutadanes dels territoris catalans administrats per la Generalitat de dalt en nom del rei emperador que encara ens té colonitzats, tenim el deure i l’honor de fer complir el compromís de la majoria al Parlament autonòmic de Catalunya de fer els passos decisius –els que calgui– per recuperar la independència perduda.

Però al Rajoy què li n’expliquen, que Luxemburg no és un no ningú en aquesta Unió Europea en crisi. Tan petit Estat com és –Rajoy odia als petits i s’egenolla davant dels grans–, al Gran Ducat de Luxemburg hi ha la seu d’institucions de la Unió Europea tan importants com el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees –que li pot dir a ell mateix si les lleis aprovades pel Parlament espanol s’adiuen o no als tractats i normatives de la Unió Europea, i pot obligar a Espanya a canviar-los, o el Tribunal de Comptes Europeu i l’Eurostat, tan decisius ara que es tracta de sumar i restar millor per controlar els pressupostos i l’endeutament dels estats membres i de la mateixa Unió. Ah i també compten el nombre d’aturats… Ara bé, els partidaris del Rajoy diuen que és molt savi, però que ho amaga seguint una esatègia espanyola atàvica. I si ell creu –i diu com el més saberut de tots– que el millor és tenir-la més grossa… la bandera…

(A la il·lustració que enllaço al final, vídeo amb la bandera luxemburguesa onejant mentre sona l’himne nacional). Luxemburg (mig milió d’habitants) té tres llengües oficials: el luxemburguès, dialecte germànic; el francès, i l’alemany. I que jo sàpiga, no passa res. Si no és que al ministre Wert no li ha agafat ja algun mal lleig…). 

Read Full Post »

Temptació i oportunitats per a ERC

La davallada electoral de CiU a les autonòmiques del 25 de novembre té l’origen en un greu error d’Artur Mas i el bipartit: creure que per aconseguir la majoria absoluta al Parlament de Catalunya només els calia fer-se seva l’eclosió per la independència nacional de la darrera Diada. En nom només de la independència, van  plantejar, doncs, la convocatòria anticipada d’eleccions –que va fer Artur Mas en aplicació d’una prerrogativa del mateix president de la Generalitat– com un plebiscit a favor propi i com si, traient-la del centre del debat, es fes fonedissa per l’electorat la política del dia a dia dels dos anys en què han administrat la Generalitat de dalt. Una política fonamentada, entre d’altres, en retallades a dojo a l’estat del benestar i un deteriorament dels drets humans en la política repressiva.

Els resultats, però, han anat ben bé per un altre camí amb la reculada de CiU (12 escons menys), i la conversió d’ERC en segona força parlamentària (11 escons més), l’increment d’ICV (3 escons més) i la irrupció de les CUP (3 escons), parlant només de les forces que defensen el dret a decidir. Canvis força profunds però que en resulten  ben poc a l’hora de la veritat, si el veritable objectiu d’Artur Mas era avançar en el camí del dret a decidir.Al cap i a la fi, el balanç final demostra que aquestes eleccions no calien. En l’anterior legislatura, acabada amb tanta precipitació, Artur Mas podia haver engegat el procés cap a l’exercici del dret a l’autodeterminació tan bon punt es va demostrar el suport massiu de la gent catalana al moviment per les consultes: tenia 86 diputats a favor (CiU, ERC, SI, Laporta i ICV). Ara en té un més: 87 (excloent-hi SI i Laporta, que ja no hi seran, i afegint-hi els de la CUP). .

Entre les diverses causes del fracàs de CiU i Artur Mas en l’acompliment el seu objectiu n’hi ha dues de fonamentals: la falta de credibilitat en la “conversió” sobtada de Mas i molts candidats de CiU a l’independentisme i, sobretot, la política antisocial del bipartit els dos anys de l’anterior legislatura. Un cop coneguts els resultats,  el mateix Artur Mas ha dit que CiU ja no podrà governar sola sinó que una altra força política ha de compartir amb ells el govern del dia a dia. Una mena com una altra de passar les conseqüències negatives dels propis errors al altres. Una temptació que, sense dir-ho expressament, sembla dirigida a ERC. La resposta d’Oriol Junqueras la mateixa nit electoral sembla dir que no serà fàcil que els republicans caiguin en aquest parany convergent. Caure-hi seria el pitjor que li podria passar a ERC i a a la bona gent catalana. Caldrà veure què passarà en el debat d’investidura i al llarg de la legislatura.

ERC té ara, en canvi, una extraordinària oportunitat d’encapçalar al Parlament, d’una banda, una ofensiva de la resta de forces a favor del dret a decidir (ICV i CUP) perquè el govern de la Generalitat convoqui el referèndum d’autodeterminació en l’actual legislatura. I, de l’altra, de sumar forces d’esquerres al Parlament en contra de les retallades socials. I fer-ho en una perspectiva a llarg termini: convençuts que, aviat o tard, aconseguirem la independència, i que necessitem més que mai aplegar una esquerra independent i a favor del dret a decidir, ja sigui constituïda per un sol partit o en un bloc de partits diversos. No hauria de ser difícil agrupar a l’entorn d’aquest objectiu, en el dia a dia parlamentari, ERC, ICV i la CUP, si es deixen els sectarismes i es fa un esforç per impulsar propostes concretes.

Humbert Roma, periodista

(La foto és de Jordi Borràs, publicada a “Nació Digital”). (Una primera versió d’aquest article la va publicar “Tribuna Catalana” el 28 de novembre del 2012)

Read Full Post »

Finalment, m’he decidit a votar per la CUP

Després de dubtes reiterats de si votar ERC o CUP, finalment m’he decidit a fer-ho per la CUP. La principal raó és que em sembla necessari que un corrent important de l’independentisme d’esquerres com la CUP, que s’ha anat construint pacientment a nivell local amb propostes polítiques constructives i que en un dels casos acabaria sent de gran transcendència nacional com les consultes sorgides d’una proposta de la CUP a Arenys de Munt, el necessitem també al Parlament. I ells mateixos necessiten també provar l’experiència de la representació parlamentària en la qual desitjo que tinguin –juntament amb ERC i ICV– un clar paper de contrapès necessari a la previsible majoria de CiU que no vull que sigui absoluta. Hagués preferit, i ho vaig escriure a facebook i els ho vaig dir a una assemblea de la CUP a Lleida, que haguessin anat millor plegats amb ERC, en coalició, de forma excepcional atesa l’excepcionalitat del moment i el perill de la majoria absoluta de CiU. Però les coses són les que són, i m’ha calgut triar.

Aquest és un els problemes dels sistemes polítics democràtics actuals tal com estan organitzats, i més encara als països que depenem de la legislació espanyola amb domini exclusiu de les llistes tancades, una estructura de partits on “qui es mou no surt a la foto” i una restricció molt gran del dret a votar propostes concretes en referèndums…

I no vull deixar de dir, també, que una altra de les coses que m’han portat a votar la CUP és l’extraordinària qualitat humana i política del cap de llista per la circumscripció de Barcelona, on visc i voto: David Fernàndez. David (a la foto) és un lluitador constant i valent, des d’una actitud de noviolència activa, no solament per la nostra independència nacional –i la basca, a la qual dedica moltes energies amb entusiasme– sinó també pels drets humans i socials. I té una sòlida experiència en economia social i cooperativa que espero que li serveixi a l’hora d’articular propostes concretes –més enllà dels plantejaments de principis– per afrontar la crisi actual des d’una perspectiva alternativa.

Read Full Post »

Eleccions en tres nacions sense Estat a l’imperi espanyol

Els dos mesos que afrontem a partir de dilluns passat tenen per l’imperi espanyol una transcendència especial. Connacionals de part dels territoris de tres nacions europees sense Estat (en el cas català, amb l’excepció dels andorrans, que sí que en tenen, d’Estat propi, independent i amb representació a les Nacions Unides) estan convocats a votar en eleccions autonòmiques. Deixaré de banda el cas de Galícia, perquè no en tinc coneixement suficient com per abordar-lo amb certa garantia. Pel que fa als altres dos, només es fan eleccions en part dels territoris nacionals sotmesos a l’imperi espanyol –comunitat autònoma basca (CAB) o d’Euskadi, segons la denominació oficial, el 21 d’octubre, i la part de la Catalunya estricta administrada pel que l’enyorat Ramon Barnils n’anomenava la Generalitat de dalt, per distingir-la de la valenciana, el 25 de novembre.

En ambdues comunitats autònomes, la qüestió de la sobirania nacional i, doncs, la independència hi és en el centre del debat electoral, però no de la mateixa manera. En el cas basc –a banda la clara diferència amb el cas català que suposa la presència de partits independentistes i sobiranistes en els set territoris històrics, i la crisi oberta també en l’aliança dels imperialistes que governen l’altre territori sota sobirania espanyola: la comunitat foral navarresa, en un cas semblant al que va portar a l’avançament electoral a la d’Euskadi–, s’hi juga l’hegemonia en el camp del nacionalisme entre la dreta nacional –PNB– i l’esquerra independentista i sobiranista (Alternartiba no és un partit independentista sinó autodeterminista) coaligada en un projecte de llarg abast: Euskal Herria Bildu present ja als set territoris. I aquesta lluita per l’hegemonia i, doncs, per les possibles aliances postelectorals, ja que –per la peculiar composició del parlament de la CAB, amb 25 diputats per cadascun dels tres territoris, i el comportament electoral habitual que les enquestes prevuen que es mantindrà amb lleugers matisos– és molt difícil una majoria absoluta de cap partit, va molt més enllà del debat sobre la independència: hi incorpora, com element essencial, un que és clau en tota política nacional de debò, i que, de forma genèrica, es ve definint com a eix social.

A les eleccions avançades pel president Artur Mas a la Generalitat de dalt –amb unes raons que a mi em semblen clarament oportunistes i d’escassa credibilitat si no les fonamenta, com no ho fa, en el fracàs clamorós dels plantejaments programàtics i d’aliances amb què va començar la legislatura–, el debat previ ve articulat, amb poques excepcions, només per la qüestió de la independència. Tot plegat, aprofitant l’onada independentista ja de llarga durada que s’ha consolidat amb la manifestació de la passada Diada nacional com un fet que sembla irreversible (i dic sembla, perquè la independència cal guanyar-la en un referèndum clar i sense ambigüitats per tenir credibilitat internacional). Les banderes estelades, usades ara a tort i dret amb qualsevol excusa per tothom que necessiti mostrar pedigrí independentista fins i tot per justificar les seves malifetes, ara ja serveixen per embolcallar qualsevol cosa. I sobretot per amagar les polítiques concretes del dia a dia, que en el cas del bipartit que administra la Generalitat de dalt són més aviat contràries al benestar de la bona gent catalana, als seus drets humans i cívics (amb el cas vergonyós de la web de delació implantada per la Conselleria de l’Interior en la línia de les polítiques incitadores de la delació pròpies de les pitjors dictadures, com una de les mostres més escandaloses) i a l’enfortiment i ampliació de l’impacte social dels mitjans de comunicació públics en català (i també dels privats, amb l’única excepció –prou significativa– dels propis del Grup Godó).

En aquestes condicions, i amb l’impacte propagandístic que li suposa la seva condició de president de la Generalitat de dalt, les esquerres catalanes corren el risc que Artur Mas converteixi les eleccions del 25 de novembre en un plebiscit per ell i el bipartit, que no solament seria interpretat com un suport inequívoc als seus ambigus plantejaments en favor de l’Estat propi (cal llegir amb deteniment un recent article de Manuel Cuyàs a El Punt/Avui –2 d’octubre- dedicat al conseller Mascarell i la seva influència en el discurs del president Mas per comprendre les limitacions d’aquest concepte d'”Estat propi” –acceptat, ai! com a lema de capçalera de la manifestació de l’11S per l’Assemblea Nacional Catalana– que pot tenir dobles i triples significacions, alguna d’elles ben allunyada de la independència nacional) sinó també, i sobretot, per a la seva política social, econòmica, de drets humans i de política lingüística i de comunicació. I que una campanya centrada de fet de forma exclusiva en l’eix patriòtic ajudi a la bona gent catalana, quan voti, a oblidar com Mas i el bipartit van bastir l’eix de la seva política social i de drets humans a l’entorn del pacte amb el PP –pacte d’interessos i d’ideologia (neo)conservadora a ultrança– que va regir el primer any de legislatura del bipartit.

Revalidat ara per una possible majoria absoluta –o més àmplia encara que la relativa que van aconseguir a les eleccions del 2010–, el bipartit encapçalat per Artur Mas tindria mans lliures per seguir aplicant les seves politiques del dia a dia contra la bona gent catalana i al servei dels grans interessos econòmics i financers, mentre postposaria fins no se sap quan la resolució del conflicte nacional amb l’imperi espanyol amb la convocatòria d’un referèndum –o consulta, no se sap ben bé– que encara no té data compromesa ni se sap ben bé sobre què serà i en quins termes. En aquest sentit, són prou explícites les declaracions del president Mas al diari imperialista de la dreta espanyola ABC, en què –el 2 d’octubre– deia textualment que “tenir un Estat propi per Catalunya no vol dir una independència total”. Amb la qual cosa sembla que el president ens vulgui dir que hi pot haver una independència “parcial”, que no seria sinó una altra forma de dependència.

Catalunya –i no diguem ja els Països Catalans– necessita un partit –o una coalició– d’esquerres propi, d’àmplia i sòlida composició, per afrontar aquesta política de la dreta catalana que pretén monopolitzar el discurs i el procés sobiranista. Com més s’accentua la penetració social de la convicció que l’única sortida a la crisi nacional espanyola és la independència de les colònies que encara els queden a aquell imperi en què mai no es ponia el sol, més important és que la bona gent catalana sigui capaç de consolidar una força pròpia d’esquerres. Per això, el fracàs de l’intent de construir una candidatura unitària de l’independentisme d’esquerres per les eleccions autonòmiques de novembre –començant per l’actitud de les CUP que ni tan sols va anar a les converses, en una actitud que em sembla d’una enorme irresponsabilitat i una falta evident de maduresa– contrasta obertament amb el que està passant al País Basc. Allí, l’esquerra independentista que encara té els seus principals dirigents empresonats ha estat capaç de consolidar una força no solament electoral sinó de perspectives molt més ambicioses, amb un programa propi consensuat entre totes les sensibilitats polítiques que s’hi han implicat. On hi ha independentistes d’esquerra –fins fa poc enfrontats entre ells, com els hereus de Batasuna i els escindits que integren Aralar, i els seus aliats d’Abertzaleen Batasuna al País Basc del Nord, –, socialdemòcrates d’EA i autodeterministes no independentistes d’Alternatiba.

“Tots hi vam deixar molts pèls a la gatera en aquestes negociacions” –deia el dirigent de l’esquerra abertzale Txelui Moreno en un acte a Barcelona la passada Diada–, però ara tenim aquesta realitat que promet tant”. Ara amb una candidatura encapçalada per Laura Mintegi, escriptora en llengua basca i professora universitària de prestigi, membre de l’Euskaltzaindia (Acadèmia de la Llengua Basca) i presidenta del PEN Club basc, que ha assumit un discurs obert a totes les sensibilitats polítiques que representa, sòlid tant en les formes com en els continguts. Que ha estat capaç de renovar les cares públiques de l’independentisme i el sobiranisme d’esquerres basc, i ha presentat fins i tot el que seria l’equip de govern –incloent-hi canvis significatius de denominació de les conselleries més sensibles per als seus votants– que incorpora noms de reconeixement contrastat per cadascuna de les responsabilitats que ha d’assumir un executiu.

Però la presència tant de l’eix nacional com de l’eix social en la campanya basca no es produeix només per voluntat de l’esquerra independentista sinó també perquè al mateix PSE fins ara governant –govern titella a l’empara de la il·legalització de Batalsuna i atres candidatures acusades de ser-ne hereves–, i al PNB, els mou l’interès electoral de donar a la crisi una resposta diferent a les que vénen de Madrid., amb la qual cosa reforcen el discurs econòmic i social. Només el PP basc monopolitza el discurs exclusivament nacionalista (espanyol esclar, i amb la coartada de l’actual situació a Catalunya). En el cas de l’esquerra independentista, per remarcar que no hi ha alliberament nacional que valgui amb la bona gent basca en atur creixent i una retallada també creixent dels drets laborals, amb menys prestacions socials per als qui més les necessiten, en una societat on la cohesió social ha estat posada en perill pels interessos dels més poderosos i els mandats dels poders financers europeus i autòctons. No és casualitat que, pocs dies abans que comencés la campanya –el 26 de setembre– els dos grans sindicats nacionalistes bascos, ELA –nascut a redós del PNB– i LAB –independentista d’esquerres– convoquessin una vaga general als quatre territoris bascos sota sobirania espanyola.

Mentre a la comunitat autònoma d’Euskadi l’exclusiva del discurs nacionalista com a eix pràcticament únic de la campanya la té el PP basc, a Catalunya correm el risc que l’enfrontament dels discursos nacionalistes de CiU i PP amagui allò que de debò uneix en el fons ambdues candidatures conservadores, els dirigents de les quals fins fa quatre dies es feien apassionades abraçades polítiques i votaven alhora les retallades en drets laborals i socials contra la bona gent catalana. Oblidar-ho és el principal pecat de què hauran de donar compte els dirigents dels partits i candidatures independentistes incapaços de posar-se d’acord ni tan sols en moments tan transcendentals.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana, el 5 d’octubre del 2012)

Read Full Post »

Absurd democràtic: Un Parlament en vies de dissolució insta a un Govern que encara està per constituir

La veritat, no entenc l’eufòria desfermada als mitjans de comunicació publicats, i en els portaveus de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), com la presidenta Carme Forcadell, per la resolució aprovada ahir pel Parlament de la Generalitat de dalt constatant “la necessitat que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràticament el seu futur col·lectiu”, i instant “el govern a fer una consulta prioritàriament dins la propera legislatura”. Per no entendre, no entenc ni el sentit de la mateixa resolució ni del conjunt del Debat general sobre l’orientació política del Govern, un cop el president d’aquest mateix Govern ja va dir d’entrada, just començar el debat, que –com l’Estatut d’Autonomia li ho permet– pensa dissoldre el Parlament i convocar noves eleccions per al 25 de novembre vinent.

¿Quin sentit té debatre l’orientació política d’un govern –l’actual, perquè no n’hi d’altre encara– que dintre de dos mesos ja no existirà si no és en funcions, mentre una nova composició de la cambra no en determini la nova configuració i, doncs també, la presidència de la Generalitat de dalt i del nou govern? Com pot un Parlament en vies de dissolució instar res a un govern també en vies de dissolució, atès que hi ha anunciades eleccions immediates que en poden canviar la composició i, doncs, les majories i les aliances possibles? Quin sentit té aquest absurd democràtic? Un Parlament que ja no existirà insta a un govern que encara no sabem com es comprondrà a fer una cosa “prioritàriament” en la propera legislatura, que els electors i electores encara no hem decidit quina correlació de forces tindrà…

¿O potser és que ja es dóna per assentat que CiU hi tindrà majoria absoluta o relativa com ara i amb una diferent politica d’aliances per part de CiU no tan voluble com la de la darrera legislatura? I que aquesta correlació de forces, i aliances, permetrà una majoria a favor del referèndum d’autodeterminació d’entrada, sense passar abans per les urnes? Quina democràcia és aquesta que ja preveu el resultats d’unes eleccions que encara no s’han fet? No és el fonament de la democràcia la lliure expressió del vot ciutadà en funció dels programes electorals dels diferents partits que s’hi presenten? No es pot preveure, per exemple, que partits o coalicions que ara no són a la Cambra, com les CUP –independentistes d’esquerres– o el partit imperialista espanyol de Rosa Díez, hi tiguin representació i en puguin canviar també l’actual correlació de forces?

El tuf d’oportunisme de CiU en l’avançament de les eleccions em sembla més que evident, aprofitant l’onada en favor de la independència que ja fa temps que vivim a la Catalunya estricta administrada per la Generalitat de dalt, i en concret després la multitudinària manifestació del darrer 11 de setembre a Barcelona (no va passar pas el mateix després de l’èxit de les consultes, amb gairebé un milió de vots recollits i comptats un a un, a favor de la independència, malgrat els quals CiU va optar per impulsar els pactes amb el PP i un impossible pacte fiscal, clarament contrari a la independència). Un oportunisme electoral del bipartit destinat a aconseguir la majoria absoluta i tenir, entre d’altres coses, via encara més lliure durant quatre anys més per a la seva política antisocial i de retallada dels drets humans i dels mitjans de comunicació públics, com ja vaig dir en el meu darrer article en aquest boc.

Precisament ahir mateix dijous, coincidint amb la darrera sessió del debat parlamentari, es feia a la ciutat de la Justícia de l’Hospitalet de Llobregat el judici contra Albano Dante i Marta Sibina, editors de la revista de l’Alt Maresme Cafè amb llet, acusats d’atemptar contra l’honor de Josep Maria Via, president del Parc de Salut de Barcelona i assessor de la Presidència de la Generalitat de dalt, en el curs d’un seguit de reportatges d’investigació i de vídeos com aquest divulgats per l’esmentada revista sobre les relacions entre càrrecs públics i negocis privats en la sanitat al territori administrat per la mateixa Generalitat de dalt. Una mostra més del sentit de la democràcia i la llibertat d’expressió que tenen sectors influents en l’actual política catalana. Com per fer-s’ho mirar i reflexionar sobre el que vaig escriure aquí mateix en el meu anterior article.

AFEGIT SOBRE XIFRES

Sense voler menystenir, ni molt menys, la importància de la multitudinària manifestació del passat 11 de setembre –i l’èxit consegüent dels esforços de milers de persones vinculades a l’ANC entre ells les que la representen–, cal recordar la diferència que hi ha entre nombre de participants comptabilitzats en manifestacions i nombre de vots. Com diverses vegades ens va recordar el ja desaparegut col·lectiu Contrastant, –com ara en aquesta i aquesta altra anàlisi–, als carrers i places del centre de Barcelona, és impossible encabir-hi més d’un milió de persones. Primer, perquè no hi caben. I, en segon lloc –i aquest argument, que jo destaco per sobre de l’altre perquè em sembla tant o més important que el primer–, perquè portar-hi un milió de persones significaria literalment buidar de forma substancial la resta de barriades de la ciutat i municipis de l’àrea metropolitana on es concentra la majoria de la població del territori administrat per la Generalitat de dalt. I la resta de pobles i ciutats, si en comptem el nombre d’habitants, hi haurien d’aportar pràcticament la totalitat de la població per compensar els barcelonins que es queden a casa o fan altres activitats aquell dia. Com recordava sempre la gent de Contrastant, calcular bé les xifres de manifestants no va en detriment de la importància d’una manifestació, sinó ben al contrari: permet, d’una banda, comprovar efectivament el creixement o decreixement d’un determinat moviment social pel que fa a la seva capacitat de convocatòria, i, de l’altra, avaluar molt millor l’esforç organitzatiu i de participació: moure tres-centes mil persones, per posar un exemple, suposa un esforç i una mobilització extraordinaris que no cal emfasitzar amb xifres inflades i fora de la realitat.

Hi ha, en canvi, unes altres xifres incontrastables si s’hi garanteixen les condicions de control i els drets democràtics: el vot expressat lliurement. I en tenim una experiència concreta en el cas de la independència. El vot a favor del sí en les consultes sobre la independència de la nació catalana –i només en una part del territori administrat per la Generalitat de dalt: 554 municipis– va ser de 812.934 vots, del total de 881.564 recollits. Una xifra que resulta menys espectacular que les imatges d’una manifestació omplint el centre de Barcelona però que hauria d’haver estar tinguda en compte –per allò de faves comptades– per aquells que ja llavors governaven a la Generalitat de dalt, esclar que amb aliances aleshores ben poc favorables a la independència..

Read Full Post »

Mas aigualeix l’objectiu de la manifestació d’ahir

Malgrat les meves diferències manifestes amb l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) que he expressat repetides vegades en aquest bloc, vaig anar a la manifestació d’ahir, Diada Nacional de Catalunya, que l’ANC va convocar per la independència perquè en comparteixo l’objectiu. Ho vaig fer amb moltes prevencions pel caràcter ambigu de les motivacions de moltes presències sobretot institucionals i vinculades al govern bipartit i a l’anomenada “ala catalanista” del PSC, i amb la incoherència meva personal que reconec d’haver denunciat la política del bipartit que administra la Generalitat de dalt en contra dels interessos de la bona gent catalana –retallades en l’Estat del benestar, pràctiques antidemocràtiques policials dirigides al control social, entre moltes d’altres–, i alhora anar-hi juntament amb els qui les practiquen. Podia haver triat anar amb la manifestació de l’esquerra independentista –que no hi tenia bloc propi sinó que hi feia un altre recorregut, però no ho vaig fer perquè em va semblar millor ser on hi havia l’àmplia majoria de la gent, entre ella moltes persones amb adhesius de les CUP. Va ser una de les contradiccions meves d’ahir.

L’ANC ha fet una feina feixuga i exitosa per aconseguir una mobilització històrica i la claredat del seu objectiu; la independència, ni que sigui limitada ara com ara al territori nacional administrat per la Generalitat de dalt (per la resta dels Països Catalans encara ens queda pendent guanyar adhesions massives significatives en els respectius territoris, i això és un fet que no podem obviar i que segurament farà que els processos cap a la independència siguin diversos en el temps i en les estratègies). I la bona gent catalana hi ha respost massivament. Ara veurem què passarà a partir d’ara, perquè correspon als qui tenen responsabilitats polítiques de donar-hi resposta.

Avui mateix ha comparegut el president de la Generalitat de dalt, Artur Mas, que va cuidar en el seu discurs institucional previ a la Diada de demanar a la gent que participés en la maniferstació tot i no anar-hi ell personalment, per fer-ne la valoració. Contra la claredat de l’objectiu amb què va ser definida la manifestació pels organitzadors i la resposta massiva de la gent amb el crit unànime en favor de la independència, Mas –després de felicitar-nos als que hi vam ser– en cap moment s’ha declarat obertament a favor de la independència i ha usat expressions ambígües com “transició nacional” (per a alguns la paraula “transició” ens porta records molt negatius del procés de renúncies que va portar a la Constitució Espanyola de 1978 que encara patim), “crear estructures d’Estat” (¿com es poden crear estructures d’Estat sense tenir un Estat propi?) i sobretot “sobirania fiscal” aplicada a la proposta de pacte fiscal amb l’Estat espanyol que és exactament al contrari de la sobirania (si és que aquesta equival a la independència).

I ha deixat en l’aire la resposta a una pregunta inquietant: ¿convocarà eleccions avançades si la negociació sobre el pacte fiscal fracassa? Perquè podria ser que, en el clima d’eufòria de la manifestació d’ahir, i amb un Artur Mas tan actiu en la seva difusió i tan protagonista en les seves declaracions, tot i ser tan ambígües, la mobilització acabés sent utilitzada electoralment a curt termini pel bipartit (CiU, en nom dels interessos nacionals). I, doncs, tot mantenint aquesta mateixa ambigüitat, el bipartit reforcés encara més el seu poder institucional de cara a l’aplicació de noves retallades i altres pràctiques antisocials i contra les llibertats ciutadanes en la línia de la seva actual política. (La foto, de Jordi Borràs, l’he baixat de Nació Digital)

Read Full Post »

Crisi política, econòmica i personal

Reprenc aquests apunts de dietari darrerament tan inconstants just quan sembla que repunto d’una mala passada que m’ha fet la deessa psique, l’ajut de la qual  ens és tan necessari als humans per sobreviure amb una certa alegria en un ambient sovint eriçat d’hostilitats no volgudes per la majoria de la bona gent que compon la nostra espècie. Per motius diversos i polièdrics que estem escatint amb els excel·lents professionals que m’ajuden –encara ara sota l’empara de la societat del benestar, tan afeblida pels malvats que ens governen– i el suport dels fàrmacs que em recepten –a un euro la recepta des de fa un parell de mesos, i el percentatge corresponent de copagament que vaig acumulant mentre els malvats no decideixen com fer-s’ho finalment pèrquè els bons farmacèutics de barri esdevinguin d’administradors de medicaments i veritables consellers de salut pública –i, doncs, servidors i amics– en recaptadors d’impostos per als altres: esadir, per als  bancs i l’Estat que és al servei d’aquests bancs. Convertits aquests farmacèutics, ai, per decret en els qui han de donar la cara pels malvats que s’amaguen en lleis, decrets, reglaments i altres galindaines per rebre’n els calers mentre el farmacèutic amic de la bona gent del barri potser acabi amb la cara trencada per qualsevol brètol que el consideri enemic.

Durant aquest temps –de depressió en depressió– he viscut el procés de constitució de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), durant el qual se’m va declarar la primera crisi d’angoixa, paralitzat davant l’opció de seguir amb un projecte respecte al qual cada vegada em sentia més distanciat o deixar-ho córrer. Finalment, vaig optar per la segona possibilitat, i els lectors d’aquest bloc n’han tingut alguna constància en diversos articles que hi he anat publicant, algun dels quals força maldestre com ja he reconegut públicament. Acabat el primer episodi, i quan em preparava per tornar a veure a finals d’abril (el diumenge 29) la companya periodista i presa política basca Teresa Toda engarjolada a Còrdova/Andalusia, un any després d’haver-la vist per darrera vegada, l’angoixa em va paralitzar del tot. El motiu aparent: la crisi econòmica i els efectes que pot arribar a tenir en l’economia pròpia, familiar i dels qui més estimo, amics propers inclosos. De fet, segons hem anat esbrinant amb els professionals que m’han atès, en realitat la causa de l’angoixa profunda era por pel meu propi futur personal.

Coincidències: el viatge a Còrdova el cap de setmana del 28-29 d’abril i els canvis que m’havien explicat en la mecànica imposada al règim de visites (fitxatge electrònic dels visitants, modificacions en el sistema de control…). Fins tal punt que la Teresa, el 29 d’abril, a l’altra banda del vidre i amb interfon interposat, ho va detectar fins arribar a dir al company de Donòstia que coordina el calendari de visites que, si jo no em trobava bé, no hi insistís de cara a la propera visita prevista per un mes i mig després. Hi anava tan tocat que vaig ser incapaç d’explicar-li, a la Teresa –sempre atenta i preocupada per la situació social i política als Països Catalans–, per què m’havia distanciat de l’ANC com li ho havia anunciat per carta feia poc. L’excusa meva per no parlar-ne va ser que ens enregistraven la conversa i no era prudent abordar-ho amb tota llibertat com hauríem fet a l’entorn d’un cafè a Donòstia si ella fos en llibertat com ha de ser.

A la nit, retornat a Alcoletge (Segrià) i després a Barcelona, em vaig adonar de la bestiesa que havia fet, tenint en compte tot el que he anat escrivint sobre el procés de constitució de l’ANC, tant al meu bloc com per correus electrònics àmpliament difosos. Aquella mateixa nit li vaig escriure una carta resumint els meus arguments que finalment no li vaig enviar, perquè vaig preferir deixar-ho pendent de la propera visita prevista per al 10 de juny.

La principal lliçó que en vaig aprendre, i que la mateixa Teresa em va ensenyar amb la seva pròpia actitud, és que la visita a la presó l’he de portar ben preparada. Quaranta són massa pocs minuts si hi volem encabir tot allò que un i altra hi podem aportar, a la conversa. És el que vaig fer a la següent visita. La Teresa, nascuda a Sao Paulo (Brasil), ara basca i molt viatjada com a filla de diplomàtic, de profundes arrels catalanes (besnéta, com ja he explicat prou vegades, del prohom de la Renaixença Eduard Toda), està molt interessada per la política, la llengua, la cultura i els moviments socials catalans, i va viure i treballar a Barcelona als anys vuitanta del segle passat. En resum, el que li vaig explicar en la següent visita, amb apunts precisos previs, sobre la meva desafecció respecte de l’Assemblea Nacional Catalana, ho he detallat també en aquest bloc. Però al llarg de la preparació d’aquella conversa del 10 de juny amb la Teresa, vaig anar autodesvelant-me també a mi mateix quin era de fet el fons profund del meu desacord: arrelava en el meu rebuig radical de la filosofia que impregna el full de ruta aprovat per l’assemblea constituent de l’ANC del 10 de març passat, segons la meva lectura personal. Tot ell farcit –tal com el llegeixo– d’un enfilall de consideracions polítiques fonamentades en una fal·làcia: que els dirigents del  bipartit que ara administra la Generalitat de dalt un dia d’aquests veuran la llum, cauran del cavall de servidors fidels de l’imperi espanyol i s’adheriran a la causa de la independència nacional.

Llegiu, sisplau, amb deteniment, el full de ruta aprovat a l’assemblea constituent i traieu-ne les vostres pròpies conseqüències. Les meves són aquestes: el full de ruta de l’ANC –estratègia i tàctica, en el vell llenguatge polític– parteix de la base –com fan alguns destacats dirigents d’ERC i han reiterat alguns pares fundadors de la mateixa ANC– que a CiU hi ha un sector sobiranista que podem guanyar per la causa de la independència nacional, i que aquesta és la gran odissea que hem d’abordar un dia sí i l’altre també la bona gent catalana en el camí per arribar a Ítaca (en paraules de suposats sobiranistes de CDC: algun d’ells, presumpte mangui investigat per delictes econòmics, i d’altres, especialistes en porra i pilotes de goma contra la bona gent catalana que defensa el benestar de la majoria enfront dels interessos dels col·leguis manguis dels manguis del bipartit).

I, entre d’altres decisions que són una veritable afrenta per a la bona gent catalana que pateix les retallades de l’Estat del benestar i els pocs drets socials aconseguits amb tanta lluita i esforç col·lectius durant tants d’anys, la mateixa ANC –mitjançant l’Associació de municipis per la independència (AMI)– atorga lloc decisiu en aquest procés, del qual l’AMI és peça clau segons el mateix full de ruta de l’ANC, a un personatge tan impresentable com és l’alcalde de Vic, l’oportunista i racista Josep Maria Vila d’Abadal.

Contra el que pensa algun bon amic meu de l’ANC, aquesta presidència, tan lleugerament atorgada a Josep Maria Vila d’Abadal i mantinguda encara ara pels seus companys i companyes alcaldes de l’AMI, no és anecdòtica ni casual. I lliga –sigui per coincidència no prevista sigui per tàctica entertolligada dels seus propulsors, amb la creació, al si de l’ANC, de la sectorial “cristians per la independència”, amb unes bases fundacionals que ens releguen a la categoria de catalans de segona als qui no creiem en els mites i els dogmes del nacionalcatolicisme català ni professem veneració al seu déu (o déus: mai no he aconseguit saber si n’eren un o tres en un de sol, tortura teològica que em va perseguir durant els meus anys de missaire i seminarista d’aital religió).

D’altres bons amics i amigues de l’ANC ni tan sols saben de l’existència d’aquesta sectorial i la seva declaració fundacional –i sospito que tampoc no s’han llegit a fons el full de ruta que ells mateixos van aprovar en el decurs del procés constituent de l’ANC– i esclar en desconeixen els principis. Farien bé de corregir aquesta mandra lectora que, per desgràcia, és característica de la vida política del nostre país (Països Catalans), perquè participar en una organització política, en aquest cas l’ANC, no vol dir només passejar-se per tota la geografia nostrada amb la bandera estelada –i ai, ara fins i tot amb unes banderes amb la creu de Sant Jordi que em fan més por que goig– sinó saber per què es fa i sota quines premisses i al servei de qui o de què està el moviment a què ens hàgim adherit amb més o menys entusiasme. Ës allò del seny i la rauxa –o el iin i el iang– aplicat a la vida política de la pòpia societat nacional: sortir al carrer, pagar quotes, embolcallar-nos en banderes honorables (o no tant) està bé, cal i és just i necessari, però no n’hi ha –ni molt menys– prou. Cal llegir-se allò que fonamenta el moviment i la mobilització, què en pensen –i en diuen– els qui en són l’aparador i a qui hem encomanat la representació, i quina relació té –o alguns volen que tingui– amb el context de la política catalana del dia a dia.

El debat sobre si a la manifestació prevista per l’Onze de setembre vinent, que tanta bona gent catalana està organitzant i impulsant amb tant d’entusiasme a molts racons de la Catalunya estricta, cal reclamar la collonada del pacte fiscal –i, doncs,  l’acompliment de l’estratègia dels manguis del bipartit que administren la Generalitat de dalt en contra de la bona gent catalana– o la independència s’insereix precisament en aquesta ambigüitat que pateix la mateixa ANC. Una ambigüitat que té les seves arrels en el full de ruta aprovat en el procés constituent de la mateixa ANC. Encara recordo el tens debat que hi va haver a l’assemblea d’Horta-Guinardó, a Barcelona, al respecte, quan –encara a les beceroles del procés de constitució de l’ANC, just després del congrés a la búlgara que va ser la Conferència per l’Estat propi que vam fer a Montjuïc, a Barcelona, el 30 d’abril del 2011– algú de nosaltres va descobrir que la proposta de full de ruta donava voltes i més voltes a la qüestió del pacte fiscal. No sé quin va ser el futur de l’acord de la nostra assemblea de districte, filat en un treball de debat afinat i col·lectiu apostant per majoria àmplia contra el pacte fiscal i a favor de la independència amb tots els ets i uts, que en Lluís Vila –llavors coordinador de l’assemblea a Horta-Guinardó i ara membre del Secretariat de l’ANC– va cuidar de fer arribar al secretariat nacional que aleshores tenia encomanada la preparació de l’assemblea constituent de l’ANC. Em temo que va anar a parar –com tantes d’altres aportacions de la bona gent que participava llavors en el procés des de les assemblees de base– a una immensa paperera habilitada a aquest efecte per alguns dels qui llavors controlaven el procés.

Read Full Post »

El “Segador” ja no hi és; el “Guernica”, sí

Una de les coses que més m’ha colpit de l’extraordinària exposició “Joan Miró, l’escala de l’evasió” que encara es pot veure (fins diumenge) a la Fundació Miró a Montjuïc de Barcelona, que avui hem anat a veure amb la Mati, la meva dona, és saber d’un fet que desconeixia: al Pavelló de la República Espanyola a l’exposició internacional de París del 1937 no hi havia només un mural que ha passat a la història i que feia referència a la tragèdia dels bascos, simbolitzant el patiment de la bona gent, esadir el “Guernica” de Picasso. N’hi havia també un altre que no va subsistir a l’enderrocament del pavelló. Era “Segador, pagès català en revolta”, i el va pintar Joan Miró com a homenatge a la lluita i el patiment de la bona gent catalana pel nostre alliberament i contra totes les tiranies, símbol també del patiment i la lluita dels col·lectius humans per ser lliures.

Segons consta en el relat museogràfic –esplèndid– de l’exposició –organitzada per la Fundació juntament amb la Tate Modern de Londres–, d’aquest mural no en queda res més que la constància fotogràfica en blanc i negre, de la qual se n’exposen mostres, incloses les impreses en publicacions de l’època. Cap més rastre, si no hi ha algú que en tingui més testimonis, cosa que desconec. Com també les raons (en aquest article de Mariano Arrranz Muñoz se n’apunta alguna de probable), tècniques, polítiques o de prestigi d’ambdós artistes que van fer que l’obra d’un –el “Guernica”, que és al museu espanyol Reina Sofia de Madrid i el govern de la monarquia espanyola es nega de totes totes que sigui traslladat al País Basc ni que sigui en cessió temporal– es conservés, i la de l’altre –el “Segador”– fos destruïda. I que ara n’hàgim de tenir constància només fotogràfica i encara en blanc i negre, absents els colors que tan importants són sempre en l’obra mironiana (tot i que n’he vist, consultant pel Google alguna versió colorejada, ignoro –perquè no s’hi diu d’on prové– si la reproducció en color correspon a l’obra original i com es va obtenir).

M’ha portat, aquest sobtat descobriment d’una obra que desconeixia fins ara, al record d’una conversa via internet que vaig tenir fa un parell d’anys amb un bon amic basc sobre els morts d’uns i altres. En recordar-me ell, entre d’altres testimonis del dolor del seu país, el bombardeig de Guernica, immortalitzat per Picasso en una obra que és al cim de l’art de la humanitat, jo li vaig afegir el nostre, exemplificant-lo en els bombardejos també de l’aviació nazifeixista sobre la població civil de la meva ciutat natal, Lleida, al Liceu Escolar i el mercat de Sant Lluís. Pocs mesos després, en una visita seva a Lleida amb la seva dona, els acompanyava a veure el modest monument que hi ha en record de les víctimes del bombardeig al lloc on hi havia el Liceu Escolar, magna institució republicana on, entre tanta canalla, va estudiar també el meu pare.

Dic això per abonar la importància de preservar al màxim, i amb tota la noblesa que es mereixen, els testimonis de l’horror de la guerra i del valor dels defensors de les llibertats i la dignitat humana. Sobretot aquells que els fan visibles al món al llarg dels segles (vindria a tomb també aquí, en el cas de Lleida, la barrabassada que està fent l’ajuntament de convertir en parador nacional –espanyol esclar– de turisme, en contra del moviment per preservar-lo com a lloc de memòria històrica nacional que ha encapçalat, entre d’altres, amb molt de constància i fermesa la CUP lleidatana– el convent del Roser, on l’octubre de 1707 les tropes borbòniques van estossinar centenars de persones desarmades, en revenja per la fidelitat de la ciutat a les llibertats catalanes). És cert que, de l’horror dels bombardejos nazifeixistes sobre els Països Catalans en queda –a banda els extraordinaris testimonis fotogràfics, com els d’Agustí Centelles (un altre tema que ens portaria ara per verals que no puc recórrer)– més obra catalana exposada també a París el 1937. És el cas del “cap de la Montserrat cridant” , de Juli González, aquell crit, tant o més aterridor que el de Munch, que es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Recomano amb fervor, que encara hi sou a temps, la visita a aquesta esplèndida exposició de la Fundació Miró i, si podeu, les complementàries que hi ha organitzades a Barcelona, com la de cartells al Museu d’Història de Catalunya. Amb testimonis contundents no solament de l’excel·lència de l’art mironià sinó del seu arrelament i fidelitat al país. Una vegada més –l’havia vist en alguna altra ocasió perquè forma part de la col·lecció permanent de la Fundació– m’han sacsejat la consciència i la memòria els grans murals “L’esperança del condemnat a mort” (1974) que va dedicar al condemnat a mort Salvador Puig Antich. I alguns esbossos inquietants com el dedicat a la dona revoltada, també amb la falç al puny com el “Segador” malauradament perdut o l’extraordinària i impactant “Natura morta del sabatot” (1937) o les “Teles cremades” (1973).

Finalment, un prec, per si algú el pot fer arribar als responsables de l’estimat edifici que reprodueix el pavelló de la República i que tinc a la vora de casa, al Parc de la Vall d’Hebron, una de les poques bones coses que hi van deixar les olimpíades del 1992. Tal com hi és reproduït el mural picassià del “Guernika”, qui correpongui, ¿podria –ni que sigui en blanc i negre– fer-hi present també el record del mural mironià del “Segador”? Seria, ni que fos un fals Miró –tampoc el Picasso és autèntic ni el mateix Pavelló és l’original de Josep Lluís Sert i Luis Lacasa–, un record merescut i estable a aquella aportació de Miró a la lluita i el patiment dels catalans en aquella guerra, símbol també dels de tots els pobles que van haver d’afrontar el 1936 la revolta indigna i criminal dels militarots espanyols. Els efectes de la qual, per cert, encara duren (un altre impacte de l’exposició: el grup escultòric “El rei, la reina i el príncep” (1974), de vibrant actualitat.

Read Full Post »

L’Assemblea Nacional Catalana i l’alcalde de Vic

Els lectors, habituals o conjunturals, d’aquest bloc potser han trobat estrany que hagi dedicat tan poca atenció al procés de constitució de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), culminat aquest dissabte al Palau de Sant Jordi de Barcelona. Les raons són múltiples, però tenen en comú el meu distanciament, no sé si encara temporal o de més llarga durada, respecte a aquest projecte.

Havent-m’hi implicat potser massa i tot al començament, després d’un període de dubtes i inquietuds diverses al respecte, vaig decidir mirar-m’ho de més lluny. Tinc, doncs, ara com ara, poc a dir sobre el procés que ha portat a l’acte del Sant Jordi i els seus resultats de fons. Només que un acte multitudinari com aquest no ho és tot, encara que sigui molt, i que caldrà veure com se’n consolida la continuïtat i, sobretot, el lideratge, així com la participació de la bona gent que hi militarà (uso a consciència aquest terme de velles ressonàncies en la meva personal trajectòria d’antic militant marxista-leninista/maoista) i els seus efectes en la societat i la política del país.

Res més a dir, doncs, perquè penso que no hi tinc dret (encara) per dues raons òbvies: En primer lloc, pel meu distanciament que deia abans. Diria, tot i sonant a excusa de malpagador i semblant contradir-me amb el que vaig defensar quan les consultes sobre la “constància i paciència” que ens cal per arribar a l’objectiu de la independència, que aquest distanciament em ve a demostrar a mi mateix que em va més la feina del dia a dia amb un objectiu concret i definit com era l’exercici del dret a l’autodeterminació en les consultes que no la militància en aquesta mena de front patriòtic (una altra ressonàcia de la meva prehistòria ideològica) que intueixo que pot arribar a esdevenir l’ANC. I també perquè l’ANC és un nadó acabat de néixer i caldrà veure com evoluciona en el procés de maduresa.

Des d’aquesta perspectiva (còmoda, si voleu; mandrosa, potser), sí que diré que hi ha dos fets que em preocupen i sobre els quals em considero amb tot el dret de parlar, com a membre d’aquest col·lectiu d’humans que en diem país, per al qual l’ANC pretén aconseguir la independència, objectiu que comparteixo:

El primer, la necessitat d’una definició –diagnosi, si voleu– clara d’on és l’obstacle més sòlid i insuperable, ara com ara, que ens impedeix avançar en el camí cap a la independència del qual vam recórrer amb tanta destressa una part molt important en les successives onades de consultes fins al 10 d’abril de l’any passat. Per mi, el mur més difícil d’enderrocar, la clau de volta de l’actual situació d’estancament del procés, no és pas a la capital de l’imperi i als seus mecanismes de poder, una muralla que ja vam començar a esberlar amb eficàcia en les consultes, sinó el que té els fonaments en la submissió dels seus servidors indígenes en la mateixa colònia. Ras i curt: el bipartit que ara administra la Generalitat de dalt –si parlem de la Catalunya estricta– en nom i al servei del rei-emperador espanyol i el seu imperi, i que per sobre de tot defensa els interessos dels poders econòmics, amb plena sintonia mútua de colonitzador i administrador indígena colonial, perquè els interessos per les virolles són els mateixos.

Només cal veure el suport entusiasta del bipartit català a les polítiques antisocials i a la reforma laboral de la majoria política que controla les Corts espanyoles i el govern de la monarquia. Aquesta desinhibida política del bipartit contra la bona gent catalana és, per mi, el principal enemic de la independència i de l’ampliació de la base social en favor d’aquesta, una ampliació social que és l’objectiu públic i publicat de l’ANC. Crec, i he de dir-ho sense embuts, que no es pot aconseguir, de cap de les maneres, ampliar de forma substancial la base social en favor de la independència si, embolcallant-se en una retòrica sobiranista, es governa de fet en contra de la bona gent catalana des de la Generalitat.

El segon fet que em preocupa és qui liderarà el procés dins mateix de l’ANC. Això queda pendent de la votació dels seus òrgans executius que, contra el que estava previst inicialment, finalment, en pura lògica democràtica i fins i tot per imperatiu legal, s’ha decidit posposar a l’aprovació dels Estatuts de l’Assemblea que s’ha fet aquest dissabte al Sant Jordi. Veurem, doncs, què en sortirà de tot plegat, atesa l’estructura encara massa jeràrquica per al meu gust –i pel poc que en sé– de què s’ha dotat l’ANC per les informacions que me n’arriben. Però, d’això, una vegada més, poc en puc dir ara com ara perquè no hi he participat.

En canvi, sí que puc parlar, perquè és públic i notori, del lideratge a l’Associació de Municipis per la Independència, peça fonamental que sustenta l’estratègia de la mateixa ANC (altrament dita “full de ruta”). Lideratge que personifica el seu president, un personatge inquietant (per usar un qualificatiu suau): l’actual alcalde de Vic, Josep Maria Vila d’Abadal, esperança blanca pel que es veu per al canvi de rumb d’un dels partits de la federació governant a la Generalitat de dalt. Per adonar-nos del tarannà d’aital personatge –que ha tingut un paper rellevant, d’altra banda, a l’acte de l’ANC al palau de Sant Jordi–, només cal seguir-ne les petges en el dia a dia de la gestió municipal, mitjançant les cròniques als mitjans de comunicació locals i comarcals i, amb atenció especial, la web de la CUP vigatana, farcida de notícies i comunicats sobre incidents diguem-ne que poc edificants des d’un punt de vista de transversalitat política i de respecte democràtic de la diversitat i la participació.

Especialment preocupant és la seva actitud pel que fa als nostres connacionals provinents de països no homologats com a “occidentals”. Actitud que es contradiu amb una de les virtuds més sublims de les consultes sobre la independència de la nació catalana en què vam participar prop d’un milió de persones: que, per votar, només se’ns hi demanava viure al municipi on es feia la consulta i tenir més de setze anys. Això és, hi reconeixíem de fet el principal dret polític en una societat democràtica –com volem que sigui la nostra– a tothom que hi visqui, sense cap altre requisit que no sigui tenir més de setze anys.

De com la pràctica –i fins a cert punt el mateix discurs polític subliminal– de l’alcalde de Vic contradiu aquest principi que va regir a les consultes, d’integració de tot el col·lectiu nacional català en el reconeixement del seu dret a vot, en dóna testimoni –a més a més, entre d’altres coses, de la controvèrsia de gener de l’any passat en què pretenia modificar la normativa d’empadronament al municipi– un implacable article del periodista Xavier Rius Sant, reconegut especialista que ha estudiat a fons al partit racista Plataforma per Catalunya i al seu fundador, el feixista Josep Anglada, titulat “Pacte d’estabilitat a Vic entre Vila d’Abadal i Anglada?”, publicat al seu bloc el darrer 11 de febrer, just ara fa un mes. Llegiu-lo i traeiu-ne las vostres pròpies conclusions.

Qui em va ajudar a fer sonar totes les alarmes al respecte de l’alcalde de Vic i el seu paper a l’Associació de Municipis per la Independència va ser un vell i bon amic no independentista, provinent de la tradició del PSUC i de les lluites veïnals i de la cooperació internacionalista, que va votar sí a la consulta a Barcelona sobre la independència nacional el 10 d’abril de l’any passat: “Amb gent al capdavant com el Vila d’Abadal, no compteu amb mi”, em va dir. I tot seguit m’explicava que feia uns dies havia fet una valuosa contribució professional –per mi és un dels grans del nostre país en el seu ofici– a un amic independentista que li ho havia demanat per a una acció relacionada amb l’ANC.

Tot això sigui dit a fi de bé, en la confiança que ningú de l’ANC no em pugui acusar de ser un “quintacolumnista”, expressió que odio i que, quan la vaig llegir en un article d’un destacat impulsor de l’ANC i fins a cert punt amic, em va fer agafar ganes d’apretar a córrer i demanar aixopluc al copríncep episcopal d’Andorra, l’únic Estat lliure català del món.

Per acabar, potser en un altre article desenvoluparé una idea que hi ha al darrerere de tot plegat d’això que vinc dient: què entenc per transversalitat, aquesta paraula màgica que s’ha posat tant de moda en política catalana darrerament. Per mi, no pot voler dir de cap de les maneres que uns són més dignes de transversalitat que d’altres, com si els independentistes que van patir els anys més durs d’aquest llarg postfranquisme que encara perviu s’hagin de fer perdonar la vida en pro dels acabats de convéncer i fins i tot d’aquells –i parlo dels qui són a les estructures de poder i no pas de la bona gent del carrer, esclar– que encara no n’estan i es fan de pregar.

Perquè, mentre alguns –que també hi han deixat molt en la constitució de l’ANC– patien presó i tortures per ser independentistes (i d’esquerres), d’altres ocupaven llocs de poder i privilegi, i això no ho podem oblidar perquè perdre la memòria és el pitjor que ens pot passar com a país. Tots plegats n’hem d’estar contents, que hàgim ampliat el camí cap a la independència i n’hàgim fet una autopista de cent carrils, però això no ha de voler dir que hàgim de retre pleitesia a ningú per aquest fet ni demanar-los perdó per no haver estat, com ells, al costat del poder fins fa ben poc. L’actitud (tornem-hi) de l’alcalde de Vic respecte de la bona gent de la CUP vigatana és exactament al contrari d’allò que entenc per transversalitat.

Read Full Post »

Carta a la bona gent d’ERC. Idees, polítiques i persones

Bona gent del partit de Francesc Macià, Lluís Companys i Humbert Torres:

ERC sembla condemnada a la baralla eterna entre les persones que dirigeixen el partit i, en aquests moments, ben poc abocada al debat de les idees i les polítiques a fer. Si més no, aquesta és la desgraciada imatge que el partit independentista segueix donant dia sí, dia també. Avui mateix un diari –no em feu dir quin, però tant li fa– enquestava els seus llegidors sobre si és millor Alfred Bosch o Joan Ridao per encapçalar la llista a les properes eleccions a les Corts espanyoles.

“I jo què sé?”, hauria contestat, si m’haguessin donat aquesta opció. Si allò que m’interessa i que considero que hauria d’interessar la bona gent catalana és què hi anirà a fer un o altre a Madrid. És a dir, quines idees noves hi aportarà i quina política hi farà. Perquè no hi hagi dubtes, sóc dels qui pensen que no participar en aquestes eleccions, com s’ha predicat des d’alguns sectors i personalitats, només és una proposta de perdedors, que la fan fins i tot abans de donar la batalla. Com que no la podem guanyar, no la fem, semblen dir-nos. Discurs de l’etern perdedor que diu que el raïm és verd perquè no pot abastar-lo.

I tant que és verd, però és que si no ens hi posem, l’adobem i conreem bé, madurarà a la parra i se’l menjaran els altres a picotades o es podrirà i no l’haurà ningú. Discurs, doncs, aquest de no presentar-se perquè a Madrid no se’ns hi ha perdut res, que no és el meu. Que quedi clar: no és el meu. Per això, precisament, no m’importa ara com ara qui anirà a Madrid –més ben dit, no és el primer que m’importa– sinó què hi anirà a fer. I després que sigui el partit corresponent –que hi té tot el dret del món– qui, seguint els seus mecanismes democràtics interns, decideixi les persones que aniran a les llistes. Ordre invers, doncs, al que, si més no de portes enfora, semblen seguir la majoria de partits, i també ERC. No sóc membre d’ERC tot i que els he votat reiteradament, amb pinces més grosses o petites al nas segons les circumstàncies, excepte a les darreres municipals, que vaig votar les CUP a Barcelona. Però em preocupa, i molt, que el meu país no tingui un partit socialdemòcrata independent i independentista amb cara i ulls, i amb voluntat i possibilitats d’afrontar sense complexos el dia a dia de la política i, doncs, també les eleccions quan toquen segons el ritme que ens marca –no som independents encara, ai– l’imperi. Ordre invers que hauria de posar en primer lloc les idees –si pot ser renovades i no tronades, i explicar-nos-les–; després, la política que vol fer el partit a la institució per la qual el votem, i finalment i en conseqüència les persones que l’han de defensar on toqui.

Que no hi ha feina a fer a Madrid? I tanta que n’hi ha. Les perspectives que s’obren a les properes eleccions espanyoles no estan, ni molt menys, tancades encara que ens ho sembli. Hi ha un fet previsible que, ni que fos només per ell tot sol, pot resultar un trasbals decisiu per a l’imperi, si els deixen presentar –esperem i lluitem perquè sigui així– des de la perspectiva de la lluita anticolonial: la presència de Bildu, amb Sortu legalizat o no, i els seus representants que puguin ser elegits al País Basc del sud. Pendents hores d’ara encara d’una ampliació de la coalició amb d’altres aliats electorals a la comunitat autònoma basca i a la foral navarresa (PNB, Aralar, Nafarroa Bai…). Com ho afrontaran els diputats catalans –i quins mecanismes i propostes d’ajuda mútua hi plantejaran– dependrà, i molt, de les idees i polítiques que prèviament hagin definit els respectius partits.

Això només pel que podríem anomenar política internacional de l’independentisme català i d’ajuda mútua entre les colònies del mateix imperi espanyol i els representant elegits per la seva bona gent en aquesta tongada electoral. Si parlem de política pròpia, de portes endins –que també, i molt, s’haurà de fer també de portes enfora: allò que anomenem internacionalització del conflicte nacional, més enllà de les fronteres de l’imperi–, només pensant en el procés que tenim obert d’ampliació de la base social de l’independentisme després de les consultes sobre la independència i en la perspectiva de la constitució de l’Assemblea Nacional Catalana, la feina a fer dels diputats a Madrid pot arribar a ser ingent. Que no se l’acabaran si no són ganduls. D’una banda, per fer-se ressò d’aquest procés que es desenvolupa al país i que desitjo i preveig creixent, i fer-lo visible; de l’altra, per buscar complicitats –no per explicar a Madrid què és això de Catalunya i els Països Catalans, que ja ho haurien de saber; si no, ja hi ha enciclopèdies i blocs múltiples que en parlen– a tots els nivells imaginables tant dins com més enllà de les fronteres de l’imperi. I, en el cas que un dels dos partits imperials que s’hi juguin la majoria (PSOE i PP) l’aconsegueixin només relativa, influir allí en els debats i decisions polítiques del dia a dia mentre no puguem fer política independent pròpia.

Reflexionar i decidir sobre això –abans, quan no es feia política a cops d’enquestes i improvisacions segons el vent que bufa, en deien estratègia– és primer, i previ, a fer-ho sobre les persones. I, pel que fa a ERC, a mi personalment m’agradaria saber si ja ho han fet, què han decidit, abans que em plantegin el dilema de qui ho ha de defensar, que ja ho decidirà el partit. Al cap i a la fi, en el sistema electoral de llistes tancades al Congrés dels Diputats, i de disciplina de partit a tots els nivells de representació política –que és el vigent a l’imperi espanyol–, el nom resulta una qüestió de màrqueting, dit en llenguatge de caricatura però per desgràcia no tan allunyat de moltes realitats de partit.

Jo voldria una ERC autèntica en els tres costats del seu triangle: esquerra, república, pàtria catalana. I m’agradaria –més aviat crec que és necessari per anar bé i començar a posar fi al desprestigi de la política, tasca urgent de cara a la nostra pròpia construcció nacional– que fossin clars en la definició dels seus compromisos i el camí que es plantegen seguir. Bona gent d’ERC, ¿què hi anireu a fer a Madrid? Poseu fil a l’agulla, expliqueu-ho amb sinceritat, sense jesuïtismes recargolats (que teniu una honorable tradició laica i republicana a què us deveu), i sobretot feu per manera de garantir –fins on us sigui possible– que no fareu mai més de criada de ningú. Que si pacteu, que segur que caldrà que ho feu –només mitjançant el pacte o compromís nacional podrem arribar a la independència, entre d’altres pactes que haurem de fer, vosaltres des de les institucions polítiques i segur que també nosaltres des de fora d’elles–, no ho feu com demanant perdó al gran germà (o germà gran) que pretén saber més que vosaltres de fer política (o de vendre el país, que és allò en què els germans grans que heu tingut fins ara us han volgut ben ensarronar al llarg de la ja dilatada història del postfranquisme).

Per favor, doncs, idees i estratègia pròpies, sent-hi fidels fins on us sigui possible pel deute que teniu cap als vostres votants, sense fer de criada de ningú. Si els altres volen pactar amb ERC que sigui pel que ERC representa (independència nacional, esquerra, república), defensa i té com a objectiu a aconseguir, i no per portar-vos ells al seu hort com dissortadament han fet fins ara, amb la vostra aquiescència, tant CiU (quan els donàveu suport) com el PSC (en l’època del tripartit i els pactes electorals al Senat espanyol). Després que ho hàgiu definit, ja ens direu qui heu triat per defensar-ho amb coherència a Madrid.

Que els déus de la República (Francesc Layret, Salvador Seguí, Francesc Macià, Lluís Companys, Humbert Torres…) us siguin propicis.

Humbert Roma, periodista

(A la foto: monument a l’advocat republicà Francec Layret a Barcelona. Poc abans que pistolers de la patronal els matessin, ell i el sindicalista anarcosindicalista Salvador Seguí (el noi del sucre), segons alguns historiadors, preparaven la constitució d’un partit laborista català. Aviat en farà cent anys).

Read Full Post »