Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘depressió’ Category

1- Jornadas 2013

Aquest bloc, ja ho saben bé qui n’han intentat fer un seguiment, porta un parell d’anyets sacsejat com el seu responsable, que sóc esclar jo mateix. Ho he explicat prou i no cal, ara com ara, tornar-hi.

Ara m’he proposat, si més no, dedicar-hi ni que sigui uns minutets diaris a deixar-hi la meva petja. Recomanant un llibre, un vídeo, una obra de teatre o una exposició. I, si aquell dia dono més de mi mateix, fins i tot deixant-hi una, ni que sigui petitíssima, espurna de les meves cabòries.

Comencem-hi, doncs per la primera de totes:

Dijous de la setmana passada vaig anar a Fraga (Baix Cinca) a parlar sobre el Grup de Periodistes Ramon Barnils, mèdia.cat i el seu anuari de fets silenciats el 2012, acabat de sortir del forn, en unes jornades llibertàries organitzades per la CNT. Em va omplir de goig sentir al company que va portar-me de Lleida a Fraga que, no solament m’aminava a fer allò que jo mateix ja volia fer –parlar en català, esclar, en un acte que fèiem en territori català– sinó que m’ho agraïa “tenint en compte el que estan fent amb la nostra llengua”. També la CNT i en llocs ben difícils ha assumit que la campanya del PP contra la llengua comuna dels catalans –i també contra l’aragonès– és, ras i curt, una campanya genocida que només pretén enfonsar cada vegada més connacionals nostres en l’autoodi.

Un pensament per avui:

La meva crisi amb la deesa psiquè va començar, i com s’ho fa durar la punyetera, just havent complert els 67 anys –ara ja en tinc 68 llargs–. Potser és que ja se m’havia esgotat tot el meu esbufec. acabades les consultes sobre la independència. I no donava més de mi mateix. Anant una mica més enllà, pel que dura, potser és que ja em veig el regne dels morts, del quan cap humà no se’n lliura, més a prop. I començo a pensar, de debò de debò, en el futur ara sí ja inabastable.

Escric aquestes ratlles mentre escolto la música de la trilogia cinematogràfica d’El senyor dels anells. No en conec ni l’obra literària ni la versió en cinema, però la música m’ha enganxat. La trobareu aquí. 

Read Full Post »

AA040013

Aquests dies –que ja duren molt– connectar amb qualsevol mitjà de comunicació al nostre país equival gairebé amb tota seguretat a submergir-nos en un oceà de porqueria sense remei. Com que tot plegat ha coincidit amb un personal periple meu en el món de la depressió, em permetreu que dediqui aquest article a elucubrar ni que sigui una mica sobre alguns trets no generalitzables però sí d’abast més ampli que no es podria pensar en l’ànima –o ànimes– del periodista. Ànimes que es posen en evidència amb especial rellevància a l’entorn d’esdeveniments com els que publicitem aquests dies.

La denúncia dels abusos dels poders és una de les funcions clau de la feina periodística. Ningú en dirà al contrari si no és que vulgui sotmetre aquesta feina al control i la censura absoluts i sense cap mena de subtileses, com fan les dictadures. Per això –i amb totes les reserves que hi vulguem posar– parlem de quart poder quan ens referim als mitjans de comunicació de masses, i en defensem el lliure exercici i l’accés de la majoria de la societat, sense trabes, tant al seu ús com actora com a la seva recepció.

La feina, doncs, de la bona gent que es dedica a l’ofici de periodista la col·loca en un lloc de privilegi i alhora de responsabilitat per l’asumpció d’una funció estretament vinculada a les llibertats fonamentals i a la salut democràtica de la societat on l’exerceix. I això en el decurs d’un procés de treball sovint trepidant en què cal prendre decisions professionals sense deixar-se portar per la demagògia ni tampoc per la persistència paralizada en el dubte sobre la veracitat de les dades i l’oportunitat i fins i tot l’exigència ètica de publicar-les. Sovint –i això també passa en d’altres professions, no ho vull pas ignorar–, en la feina de periodista cal prendre decisions sense estar segur del tot que sigui adequat fer-ho en aquell moment precís i amb el bagatge, sovint més migrat del que voldríem, en què es fonamenten.

Això s’accentua, esclar, en moments de crisi política, social o económica, en què una informació determinada incideix de forma que pot arribar a ser decisiva en aquest abstracte/concret que hem convingut d’anomenar opinió pública. La bona gent que ha fet del periodisme el seu ofici –la majoria de les vegades encotillada en el col·lectiu que anomenem redacció, esadir el procés i l’estructura en qué fabriquem la informació– es troba atrapada en la cruïlla on es troben el silenci i l’exigència de publicitar fets i dades concretes. Silenci encara perquè no estem segurs de tenir prou elements com per multiplicar de forma exponencial i amb garanties de veritat la informació de què disposem i des del punt de vista que ens sembla més fonamentat. I alhora exigència de publicar-ho en aquella oportunitat concreta, pressionats per multitud de factors que poden anar des de la vanitat personal de publicar allò que s’anomena exclusiva –amb el risc que no sigui prou fonamentada ni hàgim passat per una rigorosa feina de contrastar-ne les dades– fins a la pressió de l’engranatge de la redacció des d’on se’ns reclama una decisió ràpida en el procés que anomenem tancament.

Aquesta pressió, continuada i que no ens podem estalviar l’entomem bé o no en el dia a dia, em sembla crucial a l’hora de plantejar-nos les causes i peculiaritats de l’estrès com a malaltia professional en el periodisme. Aquests dies, com deia, m’ho he plantejat de forma especial atesos, d’una banda, l’allau d’informacions compromeses que han hagut d’afrontar darrerament les redaccions dels diversos mitjans, sigui quin sigui el suport en què es publiquen, i, de l’altra, el procés personal de malaltia quan ja porto gairebé deu anys allunyat de les redaccions i cobrant religiosament, cada mes –toquem ferro–, la pensió de jubilació. Sóc un privilegiat, doncs, perquè no he de prendre decisions com les que he intentat descriure i, a més a més, tinc una mesada fixa però congelada.

Humbert Roma de Asso (publicat a mèdia.cat el 27 de febrer del 2013)

Read Full Post »