Músiques per a “Candide”. 1

Ja ho sabeu des de la passada matinada si heu decidit llegir aquest dietari a mesura que el vaig produint: tres personatges literaris amb els quals sento alguna identficació i, segons els temps, arrisco –o bé me’n puc beneficiar– d’inspirar-m’hi. Avui, però. deixo textos i personatges per regalar-me encara un temps per rellegir mentrestant allò que potser m’ajudi a treure’n alguna lliçó, per mi o gent propera.

El primer que poso al capdavant de tots tres és el Candide o l’optimisme de Voltaire, entre d’altres raons perquè ja fa uns anys que em va fer un servei molt ben trenat, tal com desitjo explicar aquí mateix amb detalls un altre dia, i sobretot perquè penso que és el millor per mi i potser també per vosaltres, lectors, que certament –com insistiria el filòsof il·lustrat–aquest no és el millor dels mons possibles (si és que n’hi ha enlloc).

Deixo les altres dues obretes també per més endavant, això és per després del Candide, la novel·leta –o conte filosòfic– volterià sobre l’optimisme. Mentre de Voltaire en tenim una exhuberància de testimonis personals i documentals que no ens els acabaríem (podeu trobar algunes biografies divulgatives prou suficients del filòsof com ara la d’Haydn Mason, publicada per la Biblioteca Salvat de Grandes Biografías), dels altres dos (el sant bíblic Job i alguns dels garladors grecs dels Diàlegs dels morts) a qui reconeixem gairebé per inèrcia com a protagonistes de les històries que hi fan referència, és francament ben poc el que en sabem i encara n’ignorem què és llegenda o realitat.

Aprofito, doncs, aquesta tarda de diumenge per començar a seleccionar-vos vídeos i textos que –llegits i interpretats, amb llengües o músiques diverses– he pescat a Internet en un esport que m’està resultant apassionant, com sap qui de tant en tant fa una ullada al meu propi mur de piulades. En aquest cas, sobre el Candide o l’optimisme, de Voltaire, de la qual hi ha més d’una versió musical.

Leonard Bernstein –sí, el de West Side Story, compositor, director d’orquestra i extrarodinari divulgador de les músiques diverses considerades cultes en un programa propi de televisió– té una opereta en anglès composta a partir del Candide. La podeu trobar aquí. A mi, m’ha captivat. No sé si a vosaltres…

Read Full Post »

Tres lectures per temps d’emprenyamenta (sisplau digueu-ne crisi) 1

Un dels símptomes més emprenyadors dels períodes dolents de les meves relacions amb la deesa Psiqué, aquests darrers mesos, ha estat precisament deixar de llegir. Potser és, doncs, remei dubtós aquest de recomanar lectures per als qui us trobeu en les meves o semblants circumstàncies.

No és, però, aquesta una recomanació per ara mateix. Cadascú de la bona gent afectada de depressió, s’hi adapti, doncs, segons  li vingui, que aquesta és malaltia traïdora i acostuma atacar pels flancs i en temps que menys t’esperes. I de vegades una arma que ens sembla bona per una batalla acaba resultant bona adequada sense que en coneguem lds raons, i a l’inrevés.Les tres lectures que us recomano avui, d’altra banda, no dubto que faran bon servei fins i tot en moltes altres circumstàncies personals i podeu fer-ne la més diversa dosificació a aquests efectes.

De l’eficàcia d’un dels dos primers textoss que avui recomano de llegir, en vaig ser gratificat jo mateix ara fa molts anys, en ocasió d’un especialíssim número de la revissta “La Terra”, d’Unió de Pagesos, editat en ocasió de les primeres eleccions democràtiques dels pagesos catalans en el territori admnistrat per la Generalitat de dalt. Demà n’explicaré l’anècdota amb més detall perquè hi inclou matisos interessants sobre la psicologia de determinats sindicalistes i, en concret, si són pagesos.

Valgui, però deixar ja constància, des d’ara mateix, dels textos de què vull seguir parlant. Sobretot si això us serveix per no parar tranquils fins que no n’hàgiu  llegit i rumiat l’estona que us faci prou servei. El d’autor sens dubte més descregut que va guanyar llavors en mi la pròpia contesa –sembla que l’època hi ajudava– eren els “Diàlegs dels morts” de Llucià de Samòsata, filòsof grec del segle II de l’era cristiana, valents, rebels i irreverents com pocs per enfrontar els tripijocs dels déus que l’autor sembla considerar poca cosa més que una juguesca forasenyada. (Si voleu seguir la lectura que n’he fet podeu fer-ho a Llucià, Diàlegs, introducció. traducció i notes d’Albert Berio. Si no, la Fundació Bernat Metge ha publicat ja dos volums de les obres completes de Llucià, feina rigorosa que, de tan lenta que ha resultat hem hagut d’esperar un quart de segle (de 1966 al 199o9) per fer-ne el segon tast.

“El pérfido Voltaire”, com ens en deien dir als maristes de Lleida quan a tercer o quart de Batxillerat de llavors (preadolescents d’uns catorze anys) tocava referir-se a la colla extraordinària dels enciclopedistes francesos del XVIII.Penso que, des de llavors, el tinc entre els escriptors amics, tot i que no arribaríem a ser íntims –abans m’havia de lliurar de molts tapaboques encara: ens n’havíem d’alliberartots plegats com a col·lectiu social– fins l’eclosió social i cultural que va suposar per la bona gent catalana la mort del generalot. De Voltaire m’ha agradat sempre tot, i cada cop més. I d’alternativa per l’ocasió –si em fallava la dosi que m’havia autoreceptat de primer recurs– havia escollit el conte filosòfic “Candide o l’optimisme” (vaig preferir, per l’ocasió, el francès original de l’autor, en una edició de butxaca dels clàssics francesos que aplega destacats relats volterians amb el tìtol “Zadig et autres contes”. Podia haver Triat el català, en la traducció titulada “Contes filosòfics” que van publicar el març del 1982 Edicions 62 i “LaCaixa” per la col·lecció Les millors obres de la literatura universal.

I encara em quedava un tercer recurs –la decisió va haver de ser ràpida i de bon engolir. Com que penso allargar aquest comentari sobre el mateix tema en propers articles del bloc, em pareix bé el nombre màgic de la trinitat com a recepta idònia per casos com el meu. Hi calia afegir un tercer protagonista, amb història pròpia, circumstàncies i propis atzucacs per si alguna bona gent tingués preferències diverses per convertir el duet Llucià-Candide en tercet. El del sant bíblic Job va ser el nom que em va sortir tot de cop de la calaixera. Demà, si no hi ha maldecaps insuperables, dedicaré algunes reflexions a qüestións tan elevades i alhora tan a peu de terra com aquestes. Segur que, si més no per mi, no serà temps perdut.

(La illustració és d’una de les primeres edicions del “Candide ou l’optimisme“, de Voltaire).

Read Full Post »

L’Ara: periodisme i xenofòbia

El diari Ara, en què tantes esperances vaig posar, me’n dóna una de freda i una de calenta. Les fredes, però, acostumen a xopar-me més que no m’escalfen les calentes. Com una dutxa freda sobtada que no m’esperava. Divendres passat, el diari dedicava pàgines i pàgines a la mesura arbitrària i xenòfoba –racista, n’he dit al meu bloc– que pretén aprovar el bipartit per prohibir a certes dones musulmanes l’ús del burka i el nicab als espais públics. Seguint l’estela, i ampliant-la substancial ment, de la mesura municipal que l’ultracatòlic alcalde de Lleida, el socialista Àngel Ros, ja va fer aprovar a la seva ciutat perquè l’ajudés a revalidar, com així va ser, la seva majoria absoluta.

L’Ara encapçalava aquesta tria informativa –tan exagerada, i doncs demagògica, com n’és la decisió política– amb una declaració –article, en diuen alguns– en què, revestint-ho d’un discurs formalment dubitatiu, Carles Capdevila, el director, ens orientava la lectura de tot plegat ja des del títol: “Crec que estic a favor de prohibir-lo” (el burka, és clar).

Amb aquest dossier, inspirat com tantes altres coses de l’agenda periodística del diari pels debats atiats des del poder polític, i amb el seu diguem-ne article, Capdevila i l’Ara potser no s’adonen que juguen amb el foc que ja han encès als piròmans de torn. Tot sigui per la sagrada audiència. El foc de la demagògia i la xenofòbia que s’estén de forma alarmant a la nostra societat, i no solament al recer de PxC i el PP. Només cal llegir alguns blocs i opinions pretesament independentistes que pengen d’internet o alguns opinadors privilegiats fins i tot en mitjans públics.

Com que ja he escrit al facebook els pensaments que em va suggerir aquest exemplar de l’Ara, i ja vaig enviar-li un comentari a aquest seu article del director, deixeu que ho transcrigui  sense més aquí:

“El Capdevila s’ha begut l’enteniment? –preguntava, a la manera retòrica,  al facebook el mateix dia–. Li he escrit un comentari demanant que, ell que estima tant criatures i pares, dediqui pàgines del suplement que tenen per això, a preguntar als professionals de l’ensenyament com s’ho faran en l’hipotètic cas que una dona amb burka –si n’hi ha alguna al nostre país– vagi a una escola per interessar-se per com van els estudis dels fills. ¿Els mestres han d’avisar als mossos o als municipals perquè la multin o l’enviïn a la garjola?”.

“Però quines bestieses dieu… –li comentava, al seu article–. Sabeu on hi ha més burques per metre quadrat a Europa? A Ginebra. I ni a l’ajuntament ni al cantó federal se’ls acudirà mai de prohibir-lo. Sabeu qui n’hi porta? Les dones i esclaves (criades en diuen) dels xeics àrabs, com els de la Qatar Foundation, que van i vénen per la ciutat on hi tenen els petrodòlars. Aquesta proposta xenòfoba i racista del bipartit no respon a cap problema real de la nostra societat i no alliberarà ni un mil·límetre més les dones d’aquests xeics o, si n’hi ha alguna –jo no n’he vista pas cap– a Catalunya, el que farà és tancar-les encara més a casa del que ja hi estan… De debò que us heu ben begut l’enteniment.”

I, en un altre comentari al facebook, jo mateix reblava el clau: “(Capdevila) ja ho va fer una altra vegada amb un tema igual de sensible quan va titular a portada “Què passa a Olot?” arran d’unes morts violentes que s’havien succeït a la capital de la Garrotxa. Els olotins, és clar, el van obligar a rectificar i va haver de demanar perdó. El que passa és que els lectors no som pares confessors que van repartint absolucions a tort i a dret. Si un periodista és un irresponsable, que plegui (oi Manuel Fuentes?)”.

(Publicat a mèdia.cat el 22 de setembre del 2011)

(La il·lustració l’he baixat d‘aquí)

Read Full Post »

Prohibim el burca mentre deixem morir immigrants al Centre d’Internament de Zona Franca

Mentre els grans mitjans de referència –i les partits i institucions que n’acaben sent  font d’informació privilegiada– dediquen hores i hores a discutir sobre el burca i el nicab que porten algunes dones musulmanes que viuen entre nosaltres, i si cal, quan i on prohibir-los que el vesteixin, no veig que els mateixos mitjans, partits i institucions dediquin ni una mil·lèssima part d’aquest temps a allò que està passant al Centre d’internament d’estrangers (CIE) a la Zona Franca de Barcelona. Vegeu què n’explica la coordinadora en solidaritat amb aquests estrangers que hi són privats de drets i llibertat, en un llimb d’al·legalitat, sense garanties ni causa, com no sigui no tenir reconegut el dret a viure en aquest país que els hauríem de reconèixer pel simple fet de ser persones: uns drets la vulneració dels quals sembla que no preocupen gens ni mica, a diferència –segons els qui tant se n’exclamen–  dels de les dones que porten burca o nicab.

Nota per a la roda de premsa del grup de solidaritat amb els internos del Centre d’internament d’estrangers (CIE) en vaga de fam

Divendres 11 de juny de 2010

A les 12 del matí ha començat la roda de premsa que han convocat les persones que han fet seguiment de la vaga de fam. Primer, ha parlat Andrés García, una persona integrant d’aquest grup de solidaritat. Ha afirmat que “la vaga de fam va començar el passat comenzó el passat dilluns, dia 7, perquè una persona de ‘associació Drets i papers per a tots va rebre una trucada en què set interns la van informar que unes 150 persones estaven en vaga de fam”. Aquesta persona ha dit que, mitjançant el seu comunicat, recollien les reivindicacions dels interns i els seus familiars, ja que amb molts d’ells aquest grup manté contacte des del començament de la vaga. Han afirmat que tot el que diuen ho fan perquè els ho han expressat persones que estan o han estat en el CIE o els seus familiars.

En primer lloc han exigit “que acabin les agressions, amenaces i vexacions que estan sofrint els interns al CIE, les quals s’agreugen en el moment que les persones són deportades”. Com a exemple, han afirmat que un policia va dir a un intern que “o puges a l’avió avui o hi pujaràs demà amb tots els ossos del teu cos trencats. En tornar a les dependències policials, un policia li va donar una pallissa”. Aiximateix, ha afirmat que “tot i que ja s’ha interposat alguna denúncia por maltractaments, ens trobem que denunciar és molt complicat perquè la gent té por a denunciar, i perquè persones que han sofert maltractament són deportades amb molta urgència”. Però han anunciat que próximament s’espera poder interposar vàries querelles. També han denunciat que l’assistència mèdica és deficitària i irresponsable, i afirmen que hi ha persones amb malalties cròniques a les quals no se’ls facilita medicació.

També han exigit que s’investiguin fins al final les circumstàncies a l’entorn de la mort de Mohamed, fa tres setmanes, a l’interior del CIE. S’ha anunciat que un jutjat d’instrucció ha admès a tràmit la denúncia presentada per l’associació Drets i papers per a tots.

Pel que fa a la vaga de fam, han afirmat que entre 10 i 15 persones segueixen en vaga de fam. Han dit que “allò que en un principi va ser una vaga de fam d’unes 150 persones s’ha convertit en una protesta de menys persones perquè la policia que custodia el centre i el seu director han amenaçat amb deportacions si es continuava, perquè efectivament han deportat força persones, i perquè han atemorit els interns amb la presència aquesta setmana d’antiavalots amb les porres a la mà”. Han denunciado també que les condicions d’higiene són pèssimes, que viuen amuntegats, fins a sis interns per cel·la, i que no s’avisa els interns, familiars i advocats dels interns del dia i hora que seran

deportats.

En segon lloc, una persona ha llegit un comunicat d’una persona que ha estat al CIE en què afirmava: “La meva experiència al centre d’internament és trista; era en una presó on els guàrdies em cridaven sense cap respecte amb un sentiment de racisme; no tenim assistència mèdica; no els interessa la nostra persona com a ésser humà; la seva única finalitat és només expulsar-te; rebem amenaces de trucar els antiavalots perquè ens intervinguin suposadament per desordre i per denunciar el tracte que rebem”.

Posteriorment, ha intervingut Hector Silveria, subdirector de l’Observatori del sistema penal i els drets humans (OSPDH) de la Universitat de Barcelona, que ha indicat que “des de l’Observatori es dóna suport a totes les reivindicacions que s’han anunciat en el comunicat” i que “l’estructura de les deportacions és una barbaritat, ja que no respecta els drets fonamentals de les persones”. També ha demanat que el Defensor del Pueblo visiti el CIE de Zona Franca, i ha anunciat que l’OSPDH se sumarà a la proposta de fer un informe sobre la situació al CIE de Zona Franca.

En quart lloc, ha intervingut Luciana Coconis, integrant de l’Institut de drets humans de Catalunya, que ha manifestat que “la protecció dels drets humans ha d’estar por sobre de qualsevol política migratòria” i ha exigit al govern que investigui tot allò que passa a l’interior dels centres d’internament d’estrangers.

En la darrera intervenció, Marco Aparicio, del Grup d’estrangeria de la Comissió de defensa

i dels drets de la persona del Col·legi d’advocats de Barcelona, a més de donar suport al comunicat presentat, ha dit que, des de la llei d’estrangeria de l’any 2000, s’ha viscut una constant destrucció de drets per a les persones migrants.

Finalment, s’ha anunciat que se seguirà amb molt de compte tot allò que passi a l’interior del CIE, s’ha exigit que es permeti entrar organitzacions socials dins del CIE, i s’han cridat a una manifestació el proper dia 12 a les 6 de la tarda a la Rambla del Raval en suport a la vaga i contra els CIE.

El setmanari “Directa” publicava aquesta informació, el 19 de maig passat, sobre les darreres morts d’immigrants al CIE de Zona Franca:

Setmanari Directa, 19 de maig de 2010, pàgina 8

BARCELONA

LA PRIMERA VÍCTIMA ERA EQUATORIANA I LA POLICIA ASSEGURA QUE “ES VA SUÏCIDAR AMB UNA SAMARRETA”

Segona mort sense testimonis a la presó per estrangers de la Zona Franca

Mohamed Abagui, un noi de 22 anys nascut a Tànger i domiciliat a Sabadell, va morir la matinada del 13 de maig al Centre d’internament d’estrangers (CIE) de la Zona Franca de Barcelona. El 15 d’abril, va sortir de casa i ja no va tornar. Ningú no va avisar la seva família i, després de moltes hores de recerca als hospitals i a través dels telèfons d’emergència, la seva cosina Gemma el va localitzar en aquest centre de reclusió per persones sense la documentació en regla. Ara, la família es troba amb una manca absoluta d’informació per part de la delegació del govern i la Jefatura Superior de Policia espanyoles, uns organismes que els haurien d’haver procurat “l’atenció necessària” segons consta als protocols d’actuació contemplats en aquests casos.

No només això, sinó que, segons va informar Olga Hernández, presidenta de l’Associació Catalana de Professionals de l’Estrangeria (ACPE), “el consolat del Marroc és qui ha assumit les despeses del sepeli i el trasllat del cadàver fins a la seva ciutat natal”. Hernández va afegir que, segons figura a la jurisprudència del propi Tribunal Suprem espanyol, “la mort d’una persona dins d’un centre d’internament o de qualsevol altre recinte penitenciari ha de suposar una assumpció de responsabilitats per part de l’Estat” i que “s’hauria d’haver garantit que això no passés”.

El jutjat d’instrucció número 2 de Barcelona ha obert un expedient i una investigació pels fets, on ja hi figuren l’informe forense de l’aixecament del cadàver i l’autòpsia, tot i que les familiars amb qui residia no hi han pogut tenir accés perquè no estan personades formalment a la causa. Per aquesta raó i per exigir un aclariment més transparent del cas, l’ACPE i la Federació d’Associacions d’Immigrants del Vallès (FAIV) s’estan plantejant la possibilitat de presentar una denúncia. El president de la FAIV, Hugo Colacho, també es va mostrar indignat per tot el que havia succeït i va exigir el tancament dels centres d’internament d’estrangers, que va qualificar de “petits guantànamos distribuïts per tota Europa i de vergonya per la societat”.

En aquest sentit, la FAIV ha convocat una concentració, el 21 de maig a les 7 de la tarda a les portes de l’Ajuntament de Sabadell. També estan preparant, juntament amb altres entitats i federacions d’immigrants i entitats socials i veïnals catalanes, una marxa a peu des de Sabadell fins al CIE de la Zona Franca pel diumenge 6 de juny, coincidint amb la trobada de caps d’Estat de la Unió Europea, el nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà que tindrà lloc a Barcelona aquell mateix dia.

L’estranya mort de Jonathan Sizalima

El cas de Mohamed no ha estat el primer. Jonathan Sizalima, un noi equatorià de 20 anys, també va morir en  circumstàncies estranyes el 19 de juny de 2009. Es trobava amb la seva companya a la platja de la Barceloneta, es va aixecar per anar a demanar una cigarreta i ja no va tornar mai més. Agents de la policia espanyola el van retenir perquè no portava la documentació i el van conduir fins el CIE de la Zona Franca. La seva família no el va poder veure aquella mateixa nit perquè l’horari de visites ja havia acabat. L’endemà al matí, el seu pare va rebre una trucada del CIE: li van comunicar que el seu fill havia mort a la cel·la on es trobava tancat.

El director del CIE, Miguel Angel Prieto, també va assegurar que aquest noi s’havia suïcidat “penjant-se d’una samarreta des d’una reixa del sostre”. No els van permetre veure el seu cos fins sis dies després de la mort, quan el fèretre va arribar a Machala, municipi equatorià d’on era originari.  El seu pare, Sergio Augusto Sizalima, mai no s’ha cregut la versió oficial dels fets i pensa que “Jonathan més aviat va ser víctima d’una pallissa policial que es va intentar ocultar amb la versió del suïcidi”.

L’endemà de conèixer la mort del jove, SOS Racisme i l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans de la UB van convocar una roda de premsa, on van exigir transparència respecte als Drets Humans, la regulació dels protocols d’actuació i el tancament dels CIE, ja que consideren que “són recintes de privació de llibertat pel simple fet de cometre una falta administrativa”. El 16 de maig a la tarda, una vuitantena de persones convocades per l’assemblea  del col·lectiu TeKedasDondeKieras van participar en una concentració a les portes del recinte policial on va morir Mohamed. Han convocat una nova concentració davant l’edifici pel 6 de juny a les dos quarts de 5 de la tarda.

Trenquen els vidres de la seu del PSC

Paral·lelament a tots aquests fets, un grup de persones equipades amb martells va trencar els vidres de la seu del PSC de Sant Andreu de Palomar, situada al carrer Ramon Batlle. Ho van fer a mitja tarda del 17 de maig, mentre diversos càrrecs del partit es trobaven a l’interior del local. A través d’un comunicat publicat a Indymedia Barcelona, van reivindicar l’acció en “solidaritat amb les persones tancades als CIE” i per assenyalar el govern capitanejat pels socialistes com a “culpable de la mort de Mohamed”

A “Situación de los centros de internamiento para extranjeros en España”, informe tècnic de la Comisión española de ayuda al refugiado (CEAR), de desembre del 2009, hi podeu trobar una exposició molt detallada del que són, que s’hi fa i quins drets es vulneren sistemàticament en aquests centres.

Pel que fa a la qüestió, tan publicitada, de la prohibició de l’ús de la burca i el nicab a espais públics recomano la lectura, entre d’altres, d’aquests dos textos amb els quals em sento força identificat:

Editorial de Vicent Partal a “Vilaweb”: Burca i equilibri.

Articles de Pau Juvillà al seu bloc “De baix cap dalt”: Lleida torna a prohibir i El llumí i la gasolina.

(La foto és del web enfocant.net)

Read Full Post »

El Suprem absol Núria Pórtulas

Després d’haver sofert una campanya mediàtica, policial –amb participació decisiva dels mossos d’esquadra i la conselleria de l’Interior– i jurídica –detenció i quatre mesos de presó preventiva l’any 2007, judici a l’Audiència Nacional espanyola, a Madrid, i la condemna corresponent a dos anys i mig de presó–, posant-la en el sac sense fons del “terrorisme”, el Tribunal Suprem espanyol va dir ahir que l’anarquista de Sarrià de Ter (Gironès) Núria Pórtulas no és terrorista i l’absol de tots els càrrecs pels quals va patir persecució i condemna. Com ara el de “temptativa inacabada de col·laboració amb
organització terrorista”.

Així ho explicaven, just en conèixer l’absolució, els companys i companyes que li han mantingut el suport –i l’han fet arribar arreu on han pogut, i més enllà i tot– mentre ha durat aquesta vulneració dels drets humans i polítics –una més, de tantes– al Regne d’Espanya:

Sentència absolutòria per a la Núria Pórtulas!!!

divendres, 11 de juny de 2010 09:25 |

Avui la Núria Pórtulas ha estat absolta arran
del recurs interposat al Tribunal Suprem en resposta a la sentència
dictada per l’Audiència Nacional que la condemnava a dos anys i sis
mesos de presó per “temptativa inacabada de col·laboració amb
organització terrorista”, a més d’una multa de 810 euros, dos anys i
mig d’inhabilitació especial per a exercir el dret de sufragi passiu
i vuit anys i mig d’inhabilitació absoluta.

Des de l’Assemblea de la Núria us animem a celebrar-ho amb un brindis a les 20h davant l’ajuntament de cada municipi!!!!!!!!!!!

La repressió no ens aturarà!!!!!!

Núria lliure!
Lliures tots i totes!

Després, feien públic aquest comunicat que, per la contundència del que hi expliquen, val la pena reproduir també en la seva totalitat:

HAN ABSOLT A LA NÚRIA

divendres, 11 de juny de 2010 16:45 |

No podem amagar la nostra alegria i sorpresa per l’ABSOLUCIÓ de la nostra companya. Sorpresa perquè som conscients dels mecanismes del sistema contra el pensament dissident. Però tot i la nostra alegria tenim coses a dir, perquè no volem oblidar tot el que ha passat. Volem recordar que fa més de tres anys que van detenir a la Núria i tot just ara acabem de saber la decisió del Tribunal Suprem. Durant aquests tres anys les proves no han canviat, han seguit sent les mateixes: en material que podríem trobar en molts centres socials com ara adhesius d’Euskal Presoak, llibres, fanzines, cartells… i d’altres tant surrealistes com:

-La llibreta blava, per cert, incautada il·legalment en un escorcoll en un fals control rutinari.

– Les anotacions “con daños y finalidades terroristas” referents a l’acusació que es feia des d’Itàlia a un company pel qual hi havia una campanya de solidaritat en la que la Núria hi participava.

-Anotacions d’institucions per realitzar accions com les que hem fet nosaltres mateixes. Parlem de penjar pancartes, fer concentracions…

– La seva ideologia anarquista, en la que es va focalitzar gran part del judici del passat juliol del 2009.

Aquesta sentència desmonta totes les justificacions de tot el procés engegat en aquest cas, doncs el Tribunal Suprem ha deixat en evidència les actuacions dels Mossos d’esquadra i l’Audiència Nacional davant la societat. En la sentència s’especifica la incomprensió per la qual AN i la fiscalia tiren endavant el procés de la Núria existint una sentència absolutòria amb la persona amb la qual se la vincula.

Però estem convençuts que la seva llibertat respon únicament a la presència al carrer, a la resposta que la societat Gironina va tenir quan van tancar una persona preventivament, sense proves ni judici, durant 4 mesos a la presó i que ha tingut durant tot aquest temps en què ha durat aquest procés. Aquesta ha de ser una victòria de tots contra aquest sistema, una victòria per cada un de nosaltres que hem cridat, encartellat, pintat, difós,…

Per altre banda volem recordar la repressió no és només la presó, la repressió sobre el pensament dissident que proposen alternatives al sistema capitalista establert té infinitat d’estratègies com és el desgast en la lluita (com ha estat ara), les penes desproporcionades en el cas d’en Franki de Terrassa, l’acumulació de penes com pot ser el cas de l’Amadeu Caselles o les penes multes que cauen sobre milers d’activistes socials, o l’acusació de terrorisme que van rebre els independentistes del 92, el jove de Torà, el procés 18/98 al País Basc, els vergonyosos 7 anys d’Egunkaria, els tres de Gràcia … o el cas paradigmàtic de la Núria. Un seguit d’estratègies que utilitza l’estat amb la única voluntat de desmobilitzar tant les persones afectades com les del seu entorn.

Com ja hem dit, han passat més de tres anys des de l’inici d’aquest procés, i tot i que han volgut desgastar-nos amb la carta del temps, nosaltres hem seguit exigint la llibertat de la nostra companya. Tres anys més tard seguim recordant quins han estat els responsables, ens referim concretament als polítics que encara a dia d’avui estan al capdavant de la Conselleria d’Interior, Joan Saura com a conselle i Joan Boada, aleshores secretari general, sense oblidar tampoc a la resta de polítics del govern.

Seguim recordant les acusacions per part de Joan Boada en relació a l’entorn més immediat de la Núria per tal criminalitzar els membres de la campanya de cares a la societat, i fer-los abandonar la lluita per exigir la llibertat de la Núria.

Des de la campanya seguim recordant i denunciant la “detenció preventiva” cap a la Núria, digna de governs parafeixistes on no es té en compte la presumpció d’innocència. Però no som gens inconscients, sabem que són les estratègies que s’apliquen des del govern envers els moviments socials que plantegen alternatives al sistema establert, on el departament encarregat d’executar-les és Interior.

Seguim recordant que aquests mateixos “ecosocialistes” que un dia es van posicionar en contra de la llei antiterrorista, actuant com uns titelles del sistema, la van acabar aplicant; la qual cosa suposa la vulneració de drets fonamentals: permet estar en mans de la policia durant 5 dies sense ser atès per un advocat de confiança, ni per un metge extern, ni poder avisar a ningú del teu segrest per part de l’estat. En definitiva, et deixa a expenses de la “bona voluntat” dels cossos repressius.

No oblidem les agressions per part dels Mossos d’Esquadra a familiars de la Núria, ni la seva estratègia de capgirar els papers, convertint a les persones agredides en agressores dels veritables agressors. Seguim recordant les escoltes d’assemblees i reunions del grup de suport a la Núria, les vigilàncies que han patit diferents membres de la campanya, els diferents processos judicials que se’ns han obert amb l’objectiu de desgastar-nos i debilitar-nos… Però no ho han aconseguit!! nosaltres no hem fet més que créixer i fer-nos més fortes a cada nou entrebanc.

És per aquesta estratègia repressiva que des de la campanya de suport a la Núria seguim, ara més que mai, exigint la responsabilitat policial i política i per tant la DIMISSIÓ dels autèntics responsables, Joan Saura i Joan Boada.

Per acabar volem dir que totes nosaltres també tenim llibretes blaves on hem apuntat les diferents acusacions que han anat caient sobre la Núria, que a la nostra llibreta també hi ha anotacions diverses sobre les nostres accions en solidaritat a la Núria, que hem tingut llargues reunions i assemblees, que tenim una ideologia alternativa a la imposada…

Així que sota la lògica de l’estratègia repressiva de l’Estat nosaltres també hem sigut terroristes!! Si la Núria ha sigut terrorista, tots i totes hem sigut terroristes!!

Tot i l’absolució seguim i seguirem exigint la derogació de la llei antiterrorista, l’abolició de l’Audiència Nacional i la dimissió dels responsables polítics com Joan Saura i Joan Boada.

Volem alhora agraïr el compromís i la força de les ciutadanes en tots els actes de la campanya duts fins ara, aquest suport és i ha estat cabdal per la lluita i resistència d’una societat ética i responsable amb l’entorn i els seus membres.

La repressió no ens aturarà!!!!

Núria lliure!!

Lliures tots i totes!!                                                                                                                                                                          Sarrià de Ter 11 de juny 2010

(La foto, l’he baixat del web eltriangle.eu)

Read Full Post »

Crisi: sempre paguem els mateixos

Com que no tinc un comentari més elaborat a les mesures anunciades pel govern de la monarquia per afrontar la crisi econòmica que la de dir que sempre paguem els mateixos, esadir la bona gent, trio –com he fet altres vegades– aquelles informacions i comentaris d’opinió que em semblen donar pistes per anar més enllà de la meva primera reacció: la d’aquell a qui li toquen la butxaca i és solidari amb els qui els ha tocat el rebre com a ell (aturats, immigrants, jubilats, gent dependent i els seus familiars, vídues i altres pensionistes, usuaris dels serveis públics, treballadors qualificats i sense qualificar, funcionaris…). Per veure si, més enllà d’aquesta primera reacció, hi ha alternatives a allò que els manaies de l’economia europea i mundial –i de l’imperi espanyol i les seves colònies– ens presenten com a inapel·lable.

Vagi aquí una primera entrega:

Vilaweb. Notícia d’avui amb reaccions de diversos sectors.

Vicent Partal. Editorial a Vilaweb d’un que, com jo, diu que no sap economia però té intuïcions que comparteixo.

Yvonne Griley, a Tribuna Catalana. Hi haurà més dones a precari.

Les Nacions Unides fan sonar el xiulet contra la fam al món (Agència Catalana de Notícies). Per si, amb la crisi dels humans que encara mengem, ens n’hem oblidat dels qui lluiten per subsistir, i sovint no se’n surten.

Campanya de la FAO contra la fam.

Josep Ginesta (ERC). Desballestant el benestar. Una raó més per emancipar-nos d’Espanya.

Editorial de Gara. Retallar no serveix, cal un canvi de model.

Isidro Esnaola (economista). A Gara. Ja han arribat els nois del FMI a l’Estat espanyol.

Defensem la terra. Madrid vol que les comunitats autònomes tornin a retallar la despesa per fer els deures europeus d’Espanya. Amb aquest títol general, agrupen dues notñicies significatives: una del diari “Avui” i una altra del web “directe.cat”.

Albert Cortés Montserrat. La situació espanyola ens tornarà a retallar les inversions.

Toni Casas. La metròpoli en caiguda lliure.

Jordi Martí Font. Governar el món per als rics.

El bloc gran del sobiranisme. Atur i espoli entre transversals i carismàtics. Conversa de terrassa de bar amb dos amics.

Rebecca Wilder, responsable de la pàgina web “newseconomics.com”n entrevistada a “diagonalperiodico.com”. “El problema per a l’eurozona és que una moneda ho regula tot”.

IAR noticias, reproduït al web de “Rebelión”. Renéixer de les cendres: el retorn del FMI.

Vicenç Navarro. Allò que no es diu de la crisi.

Un altre dia més. A veure si acumulo més informacions, arguments i reflexions per compartir. (La il·lustració és de Paula Cabildo i l’he baixat de “Pueblos, revista de información y debate”).

Read Full Post »

Demà comença el 5è Zinemaldia, festival de cinema basc a Barcelona

He rebut aquesta convocatòria que crec molt interessant de difondre:

Hola companys i companyes,

A sota trobareu el missatge que estem enviat per la promoció del festival de cinema basc que comença aquest divendres. Entre altres, es projectarà “Itsasoaren alaba” que comptarà amb la presència de Txema Uriarte (productor) i Haize Goikoetxea (protagonista [pendent de confirmar]).

Abans que l’Haize complís dos anys, els GAL van matar al seu pare, el refugiat Mikel Goikoetxea, “Txapela”. Sense tenir el més mínim record seu, vint-i-cinc anys després ella comença a preguntar. “Itsasoaren alaba” és el testimoniatge d’un exercici de memòria. Embastant els testimoniatges de qui li van conèixer, l’Haize descobrirà a poc a poc al seu pare i la seva època, barrejant diferents mons i sensacions, i convertint a l’espectador en testimoni del seu irrepetible viatge a les pròpies arrels.

És per això que us agrairíem que féssiu difusió tant d’aquesta projecció com del festival i us convidem a assistir-hi.

Trobareu més informació a http://blog.euskaletxeak.org/zinemaldia/dossier_de_premsa.pdf

Ondo izan,

Aitor

——————————————————-

CENTRE CULTURAL EUSKAL ETXEA
Placeta Montcada 1-3
08003 Barcelona

Tel.-93.310.22.00

Fax.-93.268.40.80
barcelona@euskaletxeak.org
www.euskaletxeak.org

Zinemaldia’10, festival de cinema basc a Barcelona

El proper divendres comença el 5è ZINEMALDIA, el festival de cinema basc a Barcelona organitzat per l’Euskal Etxea. Tindrem entre nosaltres curtmetratges, pel·lícules de temàtica gai, comèdies, documentals etc. Podrem gaudir a més de la presència de la directora Aizpea Goenaga i el productor Txema Uriarte, entre altres.

El programa complet es troba al següent link: http://blog.euskaletxeak.org/zinemaldia/dossier_de_premsa.pdf

Per més informació: barcelona@euskaletxeak.org i/o 933102200/616820230 (Aitor)

També podeu trobar el programa a l’Agenda de la web de l’Euskal Etxea de Barcelona. “Isasoaren alaba” està anunciada per a dimecres vinent, 12 de maig, a les 8 del vespre. Aquí en podeu veure el trailer.

Read Full Post »

Lectures: “Més enllà del somni”, de Shaudin Melgar-Foraster

Quan vaig encetar aquest bloc, em vaig proposar, entre d’altres coses, deixar-hi constància de les meves lectures. No ho he complert, excepte en comptades ocasions. Voldria esmenar-ho. No sé si ho aconseguiré.

Trio, per tornar-hi, un llibre que ha passat desapercebut, probablement per dues raons: perquè s’ha encabit en la peculiar classificació de “llibre per a adolescents” i, sobretot, perquè l’autora en va confiar la publicació a una editorial valenciana, Edicions del Bullent. I, ja se sap; si voleu que un llibre en català no tingui difusió, que us el publiquin més enllà de les fronteres administratives de la Generalitat de dalt.

Shaudin Melgar-Foraster és professora de català a Toronto, al Canadà. I aquests fets personals influeixen en el llibre: un dels carrils de la trama argumental passa a Toronto i una de les dues adolescents protagonistes és filla d’una catalana afincada a la capital del Canadà anglòfon, En l’altre carril –el de més enllà del somni–, el català hi és present fins tal punt que l’altra protagonista, canadenca i anglòfona, l’ha d’aprendre per poder entendre’s amb els éssers d’un món que no és el seu.

Fins aquí els elements que vinculen el món de l’autora amb l’obra. No sé si n’hi ha més (o n’hi haurà més en el futur, perquè, segons Shaudin, les aventures de l’Anna i l’Alison tindran continuïtat). Això ens ho hauria de dir ella. Amb un pretext literari semblant al de l’Alícia de Lewis Carroll, el mirall –i la pantalla d’ordinador, som al segle XXI– és la frontera entre els dos móns on l’Anna i l’Alison viuran les seves descobertes. Una frontera que creuaran sovint per trobar-se, més enllà del somni, en un món fantàstic no tan diferent del nostre com podria semblar.

“Més enllà del somni” resulta una gran faula del nostre temps, amb històries de guerra i dominació, de llibertat i democràcia –en territoris governats per dones–, de racisme i esclavatge, d’immigració amb i sense papers, de lluita per l’alliberament… Com en Carroll, la faula es desenvolupa més enllà de l’espill, però aquí s’acaba el paral·lelisme. El món fantàstic que descriu la Shaudin és molt més proper al nostre, tot i els elements d’irrealitat que el constitueixen. El viatge –els viatges, en aquest cas– de les dues protagonistes és ple d’aventures i personatges terribles o entranyables, que en alguns casos –com ara Tam, el nen contador d’històries– ens recorden Les mil i una nits.

I, en el fons de tot, la novel·la resulta una història d’iniciació en què dues adolescents passen de no poder-se veure a aprendre plegades que el món és molt més complex, i interessant, que les picabaralles mútues. I que només la col·laboració les pot ajudar a treure’n l’entrellat i, alhora, sortir-se’n de les situacions més compromeses.

El relat que ha teixit laboriosament la Shaudin és molt ric des del punt de vista del treball literari, amb recursos i punts de vista diversos. En destaca l’ús que fa del diari personal que escriu l’Anna i acaba sent, no només un relat de fets que contribueix a fer avançar la història –les històries– , sinó un altre personatge, interlocutor de la protagonista quan no té a qui més comunicar les seves cabòries.

Un llibre, doncs, força recomanable. I no només per als lectors adolescents. Potser ja és hora que superem aquesta absurda frontera que tantes vegades ens priva als grans de les meravelles pretesament destinades als més joves o als petits.

Read Full Post »

Commoció per la mort de la Mavi Dolç

La mort de la Mavi Dolç, el primer de maig, ha commocionat, amb la multitud de gent que la coneixíem i l’estimàvem, els membres del Grup de Periodistes Ramon Barnils, del qual formava part des dels inicis i ho pregonava amb orgull. No vaig tractar-la molt, però recordo, de quan era professor de periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona, que ella hi era un dels referents de catalanitat sense fronteres. I com s’interessava pel que fèiem des de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC). Sempre tindré present la disponibilitat i fidelitat al nostre país i llengua d’aquesta valenciana, implicada en la defensa de tantes causes compartides.

 

El Grup de Periodistes Ramon Barnils ha recollit en la seva web els testimonis que s’han anat publicant a la xarxa sobre la Mavi. I la crònica i el vídeo del darrer acte en què la vaig veure i escoltar. Precisament convocat pel Grup a la seu de l’Òmnium Cultural, el passat 12 de febrer a Barcelona: una taula rodona sobre la llengua catalana als mitjans de comunicació. Escoltar-la i persistir en la defensa dels seus anhels és, ben segur, un dels millors homenatges que li podem fer. 

 

Oriol Cortacans, president del Grup de Periodistes Ramon Barnils, hi escriu també aquest text d’homenatge:

Et trobarem a faltar

Des del Grup de Periodistes Ramon Barnils ens volem afegir al condol per la mort de la nostra companya Mavi. Molts de nosaltres la vam conèixer a les aules de la Facultat de Ciències de la Informació, a la Universitat Autònoma de Barcelona, parlant de llengua, i indestriablement del país, dels Països Catalans. Tenia clar que els futurs periodistes havien de dominar la llengua i estar molt atents per no deixar-se endur pels clixés i les rutines. També va ser responsable d’enviar moltes promocions d’estudiants de periodisme principatins i illencs a descobrir el País Valencià via Premis Octubre. Amb molts de nosaltres el contacte es va mantenir més enllà de la facultat, i sovint ens trobàvem en les múltiples convocatòries per defensar el país i la llengua. Ella sempre hi era. Va ser membre del Grup Barnils des dels seus inicis i sempre va tenir un sí per a les activitats que fèiem, com el darrer acte que vam fer amb ella fa tot just tres mesos per a parlar de llengua i mitjans de comunicació. El seu apassionament, el seu vitalisme, la seva militància eren encomanadisses i malgrat les dificultats sempre encarava la vida d’una manera positiva, sense lamentacions. Amb el somriure la revolta. Et trobarem a faltar Mavi.

Oriol Cortacans, president del GPRB

Et trobarem a faltar

 

Des del Grup de Periodistes Ramon Barnils ens volem afegir al condol per la mort de la nostra companya Mavi. Molts de nosaltres la vam conèixer a les aules de la Facultat de Ciències de la Informació, a la Universitat Autònoma de Barcelona, parlant de llengua, i indestriablement del país, dels Països Catalans. Tenia clar que els futurs periodistes havien de dominar la llengua i estar molt atents per no deixar-se endur pels clixés i les rutines. També va ser responsable d’enviar moltes promocions d’estudiants de periodisme principatins i illencs a descobrir el País Valencià via Premis Octubre. Amb molts de nosaltres el contacte es va mantenir més enllà de la facultat, i sovint ens trobàvem en les múltiples convocatòries per defensar el país i la llengua. Ella sempre hi era. Va ser membre del Grup Barnils des dels seus inicis i sempre va tenir un sí per a les activitats que fèiem, com el darrer acte que vam fer amb ella fa tot just tres mesos per a parlar de llengua i mitjans de comunicació. El seu apassionament, el seu vitalisme, la seva militància eren encomanadisses i malgrat les dificultats sempre encarava la vida d’una manera positiva, sense lamentacions. Amb el somriure la revolta. Et trobarem a faltar Mavi.

 

Oriol Cortacans, president del GPRB

 

Read Full Post »

“Marxa per la sal” al País Basc

El col·lectiu artístic i activista basc en favor d’un nou procés de pau “ArtamugarriaK” organitza demà, 15 d’agost, la “Marxa per la Sal” a Obanos, “prenent la sal –diuen en la convocatòria– com a símbol del nostre desig de pau compartit”. La marxa basca per la sal s’inspira en el moviment de resistència que va mobilitzar milers de persones a l’Índia contra la colonització britànica, el 1930, arran d’una crida del Mahatma Gandhi per trencar el monopoli imperial sobre la sal.

 

En aquesta ocasió, i després que en les jornades de noviolència activa que es van fer a Donosti el passat mes de juny –amb l’objectiu de coordinar les accions dels moviments noviolents actius bascos–, de les quals ja vaig parlar en aquest bloc, s’aprovés el manifest “La nostra marxa per la sal”, els participants en la marxa han triat com a lloc de convocatòria les salines d’Obanos, unes de les més antigues de Navarra, que van estar en activitat des del segle X fins fa uns vint-i-cinc anys. La mobilització ha començat amb la producció de la sal de la pau (a la foto, del web d’ArtamugarriaK) i una marxa d’Obanos a les salines i, després de diverses activitats, culminarà en una acció final, l’octubre, a la platja de Gros de Donosti. Aquesta mateixa sal, recollida ara a Obanos, serà l’element principal de la darrera acció, titulada “Crear un espai-temps per la pau”, en el centenari del naixement de l’escultor Jorge Oteiza.

 

El col·lectiu “ArtamugarriaK”, que organitza l’acció mitjançant la iniciativa noviolenta activa “BatzArt”, es defineix com a “partidari de la noviolència activa i a favor d’un diàleg creatiu”. En l’actual situació d’enduriment del conflicte, és una de les diverses iniciatives que es mantenen en defensa d’una sortida dialogada –i ells remarquen “creativa”– al conflicte que el Regne d’Espanya té amb el poble basc. Parlant amb els seus impulsors, he detectat un desig que fins ara no s’ha convertit en realitat: trobar suport als seus objectius i ressò en el món dels artistes catalans, com les dones basques d’“Ahotsak” el van aconseguir entre les dones del nostre país durant la darrera treva. En aquest dur període que l’imperi colonial espanyol està imposant als nostres dos pobles –il·legalitzacions, empresonaments, negació al dret del lehendakari a consultar la ciutadania i d’aquesta a ser consultada… en el cas del País Basc; espoli descarat dels recursos produïts pels catalans i negativa a aplicar l’Estatut aprovat pel poble de Catalunya després que el retallessin les Corts espanyoles…, en el nostre–, potser ja és hora que unim iniciatives des de baix, i no estem tan pendents dels regatejos i teatralitzacions dels polítics professionals.

 

No tinc cap dubte que l’única forma de recuperar la dignitat de la nostra lluita política nacional per una societat més lliure i democràtica vindrà del poble senzill o no vindrà. L’espectacle d’aquests dies amb el finançament i l’espoli dels Països Catalans no fa sinó confirmar-m’ho. ¿Des de quan Catalunya és “una autonomia més”, com diuen i repeteixen els imperialistes espanyols del PSOE? ¿És que ja no se’n recorden que la seva Constitució immaculada i sacrosanta diferencia entre “nacionalitats” i “regions”, i estableix nivells diferents d’autogovern per als territoris sotmesos a la sobirania del rei d’Espanya? ¿Potser és que el preàmbul de l’Estatut d’autonomia actualment vigent en el territori administrat per la Generalitat de Catalunya –tot i que recorregut al Tribunal Constitucional–, aprovat per les Corts espanyoles sobiranes i després refrendat (un cop passat el ribot de la casa dels lleons) a Catalunya, no diu –ni que sigui d’amagatotis– que els representants del poble de Catalunya reivindiquen que som una nació?

Read Full Post »