Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Ebre’ Category

576547_515531731829886_1493591377_n-1

Visquen els estats petits, i que durin tant com la seva ciutadania vulgui. Un dels més menuts és per cert català, el Principat d’Andorra (76.246 habitants l’any 2012),  l’únic Estat català lliure del món. I, dels fundadors del nucli originari de l’actual Unió Europea –el Benelux, esadir Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg–, la ciutadania de tots tres estats va ser, un dia o altre, súbdita de la seva altesa imperial el rei emperador dels espanyols. Llegeixo a la Viquipèdia que Luxemburg (mig milió d’habitants) es va independitzar d’aquell “imperio donde jamás se ponía el sol” (l’espanyol) amb el Tractat de Rastatt que el va atribuir a la línia austríaca de la dinastia de Luxemburg. Coincidint, esclar, amb l’any 1714, quan el mateix imperi ens va furtar per les armes els nostres furs i constitucions a catalans, valencians, illencs i aragonesos. Ara, com a ciutadans i ciutadanes dels territoris catalans administrats per la Generalitat de dalt en nom del rei emperador que encara ens té colonitzats, tenim el deure i l’honor de fer complir el compromís de la majoria al Parlament autonòmic de Catalunya de fer els passos decisius –els que calgui– per recuperar la independència perduda.

Però al Rajoy què li n’expliquen, que Luxemburg no és un no ningú en aquesta Unió Europea en crisi. Tan petit Estat com és –Rajoy odia als petits i s’egenolla davant dels grans–, al Gran Ducat de Luxemburg hi ha la seu d’institucions de la Unió Europea tan importants com el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees –que li pot dir a ell mateix si les lleis aprovades pel Parlament espanol s’adiuen o no als tractats i normatives de la Unió Europea, i pot obligar a Espanya a canviar-los, o el Tribunal de Comptes Europeu i l’Eurostat, tan decisius ara que es tracta de sumar i restar millor per controlar els pressupostos i l’endeutament dels estats membres i de la mateixa Unió. Ah i també compten el nombre d’aturats… Ara bé, els partidaris del Rajoy diuen que és molt savi, però que ho amaga seguint una esatègia espanyola atàvica. I si ell creu –i diu com el més saberut de tots– que el millor és tenir-la més grossa… la bandera…

(A la il·lustració que enllaço al final, vídeo amb la bandera luxemburguesa onejant mentre sona l’himne nacional). Luxemburg (mig milió d’habitants) té tres llengües oficials: el luxemburguès, dialecte germànic; el francès, i l’alemany. I que jo sàpiga, no passa res. Si no és que al ministre Wert no li ha agafat ja algun mal lleig…). 

Anuncis

Read Full Post »

Ahir dissabte va ser per mi una jornada particular: vaig anar, en representació del Grup de Periodistes Ramon Barnils, a Tortosa (Baix Ebre). Ens hi havien convidat des del Casal Popular Panxampla per participar en una nova fórmula de conversa a moltes bandes que han inaugurat fa tres mesos: el vermut-tertúlia. En aquest cas, per parlar sobre la crisi del periodisme i el dret a la informació, amb especial referència al periodisme arrelat al territori.

Va ser una fructuosa trobada de periodistes vells –l’Amparo Moreno Sardà, catedràtica emèrita a la UAB i presidenta del Col·legi de Periodistes a les Terres de l’Ebre, a qui retrobava després de molt de temps de no veure’ns, i jo mateix–; joves –entre ells, la Roser Royo, a l’atur des que “El Punt/Avui” va aprimar la plantilla ebrenca dels vuit professionals que havia arribat a tenir a l’única persona que ara hi treballa, i des de casa, com ella mateixa va explicar, i l’Oriol Gracià –ara a la revista “Sàpiens”, que era qui coordinava el debat–, i gent dels moviments socials i del país, sobretot de la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE), com l’incombustible Manolo Tomàs, que no hi podia faltar.

De la primera sensació de catàstrofe a què ens podien induir les xifres i les experiències personals –tancament de mitjans; reducció i precarització de pantilles, feina i sous, amb la repercussió que això té en la invisibilització del territori i les seves gents en els mitjans–, en va emergir una alenada d’aire fresc que em va reviscolar –i espero que també a tots els participants– per molts de dies. Dues companyes periodistes ens van explicar com estan aconseguint reeixir amb la seva experiència a internet i el seu portal cultural “Surt de casa”; la gent de la Plataforma en Defensa de l’Ebre va detallar la seva nova estratègia de comunicació, amb una potent base d’adreces –milers i ben catalogades,en funció dels interessos dels receptors i els propis: en dono fe de l’activitat al twitter on rebo informació seva sistemàtica i sempre interessant–; l’Amparo, a banda les seves reflexions compartides per mi sobre la pèrdua del “qui” en les informacions dels mitjans autoanomenats “de referència” –la deshumanització, que en diu ella i que es reflecteix de forma descarada als titulars– que dilueixen les persones i les responsabilitats, els protagonistes de la notícia que en dèiem abans, en ens abstractes –com ara “els mercats”, “els agents socials”…– en lloc de parlar de l’Emilio Botín i d’altres lladregots d’alta volada que prenen decisions que afecten a la bona gent, va parlar també dels seus treballs a la UAB. Una feina apassionant de posar en forma de mapa, sobre el territori, la realitat informativa del país, que fan al Laboratori de comunicació pública.

Per la meva banda, havia preparat uns apunts dels quals només en vaig usar la primera frase, treta del títol d’un debat que el Grup Barnils va organitzar a Girona el desembre del 2007: “Periodisme reverencial versus periodisme incòmode”. Després, arran d’una intervenció d’algú que crec que té relació amb la PDE i que va parlar de l’experiència que s’està vivint als Estats Units d’Amèrica, de recapta de mecenatge per a reportatges concrets, amb recollida de diners mitjançant internet, vaig explicar l’esplèndida experiència que estem vivint amb la nostra segona edició de l’Anuari de silencis mediàtics (corresponents a l’any 2011 i que preparem per treure el maig vinent des de mèdia.cat). Una experiència que em fa confiar una altra vegada, i molt, tant en la professió i els seus professionals com en el país i la nostra bona gent. No ho he explicat en aquest bloc, però, gràcies al micromecenatge a través d’internet hem aconseguit duplicar el pressupost que teníem previst de recapta de diners de particulars. de 3.200 euros inicials als 6.350 amb què l’hem saldat, acomplerts els quaranta dies de termini que ens havíem donat. Amb aportacions de 264 mecenes, amb un esglaonat que va des dels cinc euros fins als quatre-cents, segons les “recompenses” a què donen dret.

Quan vaig començar a llegir els temes silenciats el 2011 que havíem recollit al primer Anuari, ja publicat, creia que amb els primers exemples n’hi hauria prou i temia fer-me pesat. La gent en volia saber més i em van fer llegir la totalitat de la llista del dotze temes seleccionats llavors (enguany en seran quinze, gràcies a la generositat dels mecenes). El país, la nostra bona gent catalana, és viu i vol un periodisme crític, incòmode i proper a la ciutadania. I a cada cantonada –barris, pobles, grups socials…– hi ha gent extraordinària, com el Josep Maria Sabaté i Ibáñez, ànima de la trobada, amb qui la vam cloure tot dinant, ell –jove–, una parella de jubilats, vells militants del PORE a Nou Barris de Barcelona ara afincats a les Terres de l’Ebre, i jo mateix. jubilat també i vell militant del PTE.

O com els joves companys periodistes Roger Palà i Sergi Picazo i la companya Laia Soldevila, que estan tirant endavant amb dedicació, il·lusió i professionalitat l’Anuari d’enguany. O el Joan Canela que, de València estant, manté el dia a dia de mèdia.cat, l’observatori crític dels mitjans, amb tanta dignitat, al servei de la nació sencera i la seva bona gent. Tinc una prfunda convicció que és aquesta joventut la que salvarà al país i la seva bona gent de la desfeta a què ens pretenen abocar els polítics del bipartit que administra la Generalitat de dalt en contra de la gent i a favor de l’imperi i els interessos dels poders econòmics i de dominació, que s’embolcallen amb vergonyant hipocresia, això sí, amb la bandera catalana (i estelada si pot ser…).

(Recomano també, amb entusiasme, el bloc d’una altra companya ebrenca, la Maite Ruiz, i en concret aquest article seu sobre la crisi del periodisme en els territoris catalans on l’Ebre s’aboca al mar)

Read Full Post »


 

Tortosa no és l’únic municipi català on encara perviuen símbols feixistes, 35 anys després de la mort del generalot. Per vergonya nostra, aquesta ignomínia perviu encara en la major part del nostre territori nacional, i de tant en tant la bona gent del país es revolta contra aquesta ofensa a la dignitat democràtica. Ara, des de Tortosa, em demanen de difondre al màxim un missatge i demanar-hi adhesions. Ho faig ben de gust, després d’adherir-m’hi. Aquí el teniu:

Comissió per la retirada de la simbologia franquista de Tortosa
Durant aquest mes hem presentat una moció popular (avalada per més de 2.000 signatures) a l’ajuntament de Tortosa on sol·licitem la retirada del monument franquista més gran de Catalunya (amb una àguila imperial i altres símbols franquistes). Aquest monument fou inaugurat per Francisco Franco al 1966 i es feu “en honor al caudillo de la cruzada y los 25 años de paz”. A la mateixa moció demanem el canvi de nom del barri 13 de gener (dia d’entrada de les tropes franquistes a Tortosa) i el canvi de nom de la plaça i institut Joaquin Bau (dirigent franquista que va col·laborar en l’organització del cop d’estat i va arribar a ser Presidente del Consejo de Estado).
Des de fa dues setmanes hem tingut els suports de nombroses personalitats de les Terres de l’Ebre i Catalunya com J. M. Terricabres, Xavi Sarrià, Toni Soler, Arturo Gaya, Maathew Tree, Xavier Grasset, Andreu Carranza, Ignasi Blanch, Marius Serra, Arcadi Oliveres, Belen Fabra, José Juan Moreso, Sebastià Serrano, Laia Altarriba… També hem presentat dos vídeos amb personalitats de les Terres de l’Ebre i els Països Catalans que recolzen la moció.
El nostre missatge s’ha basat en denunciar el caràcter franquista del monument i la resta de símbols i en destacar que Tortosa, una ciutat que vol liderar un territori i una vegueria, al segle XXI no pot mantenir el símbol franquista més gran de Catalunya i continuar sent la tercera ciutat catalana amb més símbols franquistes.
El ple on es votarà la moció és el proper dilluns 8 de novembre, i cal el suport o abstenció de l’alcalde Ferran Bel i el seu grup Convergència per aprovar la retirada. Actualment no tenim aquest suport i estem tractant de dur el debat fora de l’àmbit local per forçar un canvi d’opinió.
Si voleu més informació de la campanya, la podeu trobar al blog: http://quinacapital.blogspot.com/
Ens adrecem a vostè per dues raons:
• Demanar suport a la moció i autorització a fer públic aquest suport.

• Com a periodista, li demanem que informe d’aquest debat als seus mitjans amb l’objectiu de traslladar el debat fora de l’àmbit local.
Disculpe l’atreviment.
Per a més informació:Xavier Rodríguez 653199791Guillem Argelich 647844471
Comissió per la retirada de la simbologia franquista de Tortosa. Terres de l’Ebre.

Read Full Post »

Del País Basc estant, on he anat a recollir opinions per a un llibre que intento escriure, m’arriba la decisió dels governs català i espanyol de no construir finalment la canonada que havia de portar –o no– aigua de l’Ebre a Barcelona. Decisió encertada, que –amb una altra mentalitat menys “urbana” i més coneixedora de com es comporta el temps al nostre país– probablement no hauria calgut prendre, perquè mai no s’hauria d’haver plantejat l’obra prevista. No m’agrada donar-me-les de profeta, perquè no en sóc ni comparteixo una certa visió del periodisme que sovint he titllat de “periodisme ficció”: la d’aquells que sempre estan preveient el futur de forma unidireccional, com si aquest fos previsible sense dubtes raonables de cap a on aniran els esdeveniments. Però, en aquest cas, em semblava tan clar que no n’hi havia per tant que, el 8 d’abril, vaig escriure aquest article al bloc: “Tant soroll per no res”. Doncs, això: si en tot aquest afer hagués imperat el seny pagès i no la por urbanita –sobretot la induïda per uns polítics que temien, no només que la població de l’àrea barcelonina es quedés sense aigua, sinó que haguessin de reduir-ne el consum els hotels i els negocis turístics en un moment de recessió en altres sectors de l’economia–, s’hauria pogut evitar tot aquest vodevil. Com deia en aquella ocasió, el problema del canvi climàtic i d’abastament d’aigua a una societat que cada vegada en consumeix més és molt més profund que no un episodi com aquest. I cal abordar-lo fent els deures de debò i no deixant-se emportar per un catastrofisme eixelebrat que només ha fet que dividir la nostra societat i augmentar la falta de confiança en els qui gestionen els interessos públics.

Read Full Post »

 

D’un temps ençà –potser podríem dir que des del primer tripartit–, la política catalana és plena de sorolls que no deixen lloc al debat serè sobre els problemes que ens afecten. En vivim ara el darrer episodi, provocat pel descens de l’aigua als embassaments a causa de la manca de pluges de l’actual temporada, i els problemes que pot portar dins d’uns mesos per a l’abastament de l’àrea metropolitana de Barcelona.

 

Estic convençut que, al capdavall, tot acabarà en un soroll més que s’esvairà quan –a mitjans de maig– el nivell dels pantans retorni a situacions més o menys acceptables que evitin actuacions dràstiques com les propostes que han provocat la batussa. Com cantava Raimon, al nostre país l’aigua no sap ploure, però tard o d’hora –poc o molt, plugims o torrentades– acaba plovent. Això no vol dir que no calgui fer res –el canvi climàtic, segons tots els indicis, va de debò a mitjà i llarg temini– sinó que no s’ha de fer d’aquesta manera.

 

El conseller Francesc Baltasar és una anguila política. El conec des que, a finals dels anys 70 del segle passat, érem delegats sindicals a “Grupo Mundo”: ell a “Mundo Diario” i jo a “TeleExpres”, dos diaris que ja no deuen dir res a la gent jove d’avui. Llavors ja era el que els més a l’esquerra que ell en dèiem un “psuquero”. Terme que, amb tots els meus respectes per als qui van deixar la pell millitant al “Partit”, volia dir que havies de vigilar perquè a la primera de canvi te la fotia, i una decisió assembleària de seguir la vaga es podia convertir –fruit dels seus dots dialèctics– en un retorn a la feina al cap d’uns minuts.

 

Per mi la batussa aquesta de l’aigua té una de les seves raons en l’actitud amb què l’ha abordat el conseller Baltasar –i, amb ell, el Govern de la Generalitat–, amb silencis, negacions, mitges veritats, jocs semàntics… Servint en safata a l’oposició els arguments més banals per fer-ne un bon safareig. I, sobretot, obviant el debat de fons sobre el problema a mitjà i llarg termini. Un debat que sembla no interessar ni els uns ni els altres, perquè tots plegats només governen i fan oposició amb la perspectiva del dia a dia.

 

Mentrestant, hauran quedat pel camí més nafres en els enfrontaments entre els territoris, perquè això de l’aigua desperta els instints més irracionals de la gent. Com que he treballat amb pagesos divuit anys, dirigint la revista “La Terra” de la Unió de Pagesos de Catalunya, sé el que em dic. Vaig viure directament el debat sobre el projecte de transvasament de l’Ebre i, abans, el del pantà de Rialb. Sempre tindré present la conversa amb un tècnic de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, que em va fer reflexionar: “No entenc per què us oposeu tant al transvasament i, en canvi, no dieu res dels permisos continuats de captació d’aigua de l’Ebre que la Confederació aprova cada dos per tres per a regar grans extensions de l’Aragó”, em va dir mostrant-me un mapa amb les noves zones autoritzades per al reg.

 

Hi he tornat a pensar aquests dies. ¿Com és que es fan tants escarafalls per l’aigua del Segre i, en canvi, no hem sentit a Catalunya –o no ha estat publicitada–  cap veu d’alarma pel megaprojecte de ciutat de lleure i joc Gran Scala que es projecta als Monegres? ¿D’on treuran l’aigua els impulsors d’aquest meganegoci, per garantir-la als milers de treballadors i usuaris de les instal·lacions projectades? Només des de la Franja se n’han sentit crides en contra. ¿És que l’extracció continuada d’aigua de l’Ebre per garantir-la per als negocis a l’Aragó és menys perjudicial per al riu que transvasar-la al sud, cap al País Valencià, amb objectius semblants?

 

El debat sobre l’aigua és d’una gran transcendència i com a tal ha de ser abordat. El seu control ha generat, genera, i generarà encara més en el futur, enfrontaments entre els humans perquè és un bé escàs i vital per a l’espècie. Parlar d’una nova cultura de l’aigua no és una trivialitat, sinó una exigència, que no es pot abordar a atzagaiades segons les circumstàncies de cada moment, ni amb fórmules dogmàtiques que, sovint, oculten la impotència real per resoldre els problemes que ens afecten.

 

Quan, arran dels esdeveniments d’aquests dies, hem sabut que a la vora de Barcelona s’han fet malbé milers d’hectòmetres cúbics d’aigua, de forma continuada i malgrat les denúncies dels veïns, per la desídia dels seus administradors, amb pèrdues que es podien haver evitat fent les obres corresponents quan calia, he recordat també com, massa vegades, s’ha atribuït als pagesos la responsabilitat de malgastar-la. I com, a les comunitats de regants, se’ls han imposat dràstiques mesures de reducció del consum en èpoques de més necessitat d’aigua per als conreus, o se’ls ha obligat –justament– a fer obres en canals i sèquies per evitar-hi pèrdues. Mentrestant, se n’escolava a dojo en el subministrament a la gran ciutat. ¿És això la nova cultura de l’aigua?

 

Si el soroll d’aquests dies no serveix per plantejar-nos a fons no només d’on treiem l’aigua, sinó què en fem d’ella i com l’administrem, amb la perspectiva de temps de majors carències –que no són precisament els d’avui sinó els que vindran–, les baralles d’ara seran, una vegada més, inútils i contràries a l’interès de la gent d’aquest país. I és que ens governen uns polítics que no veuen més enllà del curt termini i prenen les decisions amb un ull posat en les enquestes d’opinió i un altre en els resultats electorals.

Read Full Post »