Alliberats de l’imperi espanyol, fundadors del Benelux i la Unió Europea

Visquen els estats petits, i que durin tant com la seva ciutadania vulgui. Un dels més menuts és per cert català, el Principat d’Andorra (76.246 habitants l’any 2012),  l’únic Estat català lliure del món. I, dels fundadors del nucli originari de l’actual Unió Europea –el Benelux, esadir Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg–, la ciutadania de tots tres estats va ser, un dia o altre, súbdita de la seva altesa imperial el rei emperador dels espanyols. Llegeixo a la Viquipèdia que Luxemburg (mig milió d’habitants) es va independitzar d’aquell “imperio donde jamás se ponía el sol” (l’espanyol) amb el Tractat de Rastatt que el va atribuir a la línia austríaca de la dinastia de Luxemburg. Coincidint, esclar, amb l’any 1714, quan el mateix imperi ens va furtar per les armes els nostres furs i constitucions a catalans, valencians, illencs i aragonesos. Ara, com a ciutadans i ciutadanes dels territoris catalans administrats per la Generalitat de dalt en nom del rei emperador que encara ens té colonitzats, tenim el deure i l’honor de fer complir el compromís de la majoria al Parlament autonòmic de Catalunya de fer els passos decisius –els que calgui– per recuperar la independència perduda.

Però al Rajoy què li n’expliquen, que Luxemburg no és un no ningú en aquesta Unió Europea en crisi. Tan petit Estat com és –Rajoy odia als petits i s’egenolla davant dels grans–, al Gran Ducat de Luxemburg hi ha la seu d’institucions de la Unió Europea tan importants com el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees –que li pot dir a ell mateix si les lleis aprovades pel Parlament espanol s’adiuen o no als tractats i normatives de la Unió Europea, i pot obligar a Espanya a canviar-los, o el Tribunal de Comptes Europeu i l’Eurostat, tan decisius ara que es tracta de sumar i restar millor per controlar els pressupostos i l’endeutament dels estats membres i de la mateixa Unió. Ah i també compten el nombre d’aturats… Ara bé, els partidaris del Rajoy diuen que és molt savi, però que ho amaga seguint una esatègia espanyola atàvica. I si ell creu –i diu com el més saberut de tots– que el millor és tenir-la més grossa… la bandera…

(A la il·lustració que enllaço al final, vídeo amb la bandera luxemburguesa onejant mentre sona l’himne nacional). Luxemburg (mig milió d’habitants) té tres llengües oficials: el luxemburguès, dialecte germànic; el francès, i l’alemany. I que jo sàpiga, no passa res. Si no és que al ministre Wert no li ha agafat ja algun mal lleig…). 

Read Full Post »

Músiques per a “Candide”. 1

Ja ho sabeu des de la passada matinada si heu decidit llegir aquest dietari a mesura que el vaig produint: tres personatges literaris amb els quals sento alguna identficació i, segons els temps, arrisco –o bé me’n puc beneficiar– d’inspirar-m’hi. Avui, però. deixo textos i personatges per regalar-me encara un temps per rellegir mentrestant allò que potser m’ajudi a treure’n alguna lliçó, per mi o gent propera.

El primer que poso al capdavant de tots tres és el Candide o l’optimisme de Voltaire, entre d’altres raons perquè ja fa uns anys que em va fer un servei molt ben trenat, tal com desitjo explicar aquí mateix amb detalls un altre dia, i sobretot perquè penso que és el millor per mi i potser també per vosaltres, lectors, que certament –com insistiria el filòsof il·lustrat–aquest no és el millor dels mons possibles (si és que n’hi ha enlloc).

Deixo les altres dues obretes també per més endavant, això és per després del Candide, la novel·leta –o conte filosòfic– volterià sobre l’optimisme. Mentre de Voltaire en tenim una exhuberància de testimonis personals i documentals que no ens els acabaríem (podeu trobar algunes biografies divulgatives prou suficients del filòsof com ara la d’Haydn Mason, publicada per la Biblioteca Salvat de Grandes Biografías), dels altres dos (el sant bíblic Job i alguns dels garladors grecs dels Diàlegs dels morts) a qui reconeixem gairebé per inèrcia com a protagonistes de les històries que hi fan referència, és francament ben poc el que en sabem i encara n’ignorem què és llegenda o realitat.

Aprofito, doncs, aquesta tarda de diumenge per començar a seleccionar-vos vídeos i textos que –llegits i interpretats, amb llengües o músiques diverses– he pescat a Internet en un esport que m’està resultant apassionant, com sap qui de tant en tant fa una ullada al meu propi mur de piulades. En aquest cas, sobre el Candide o l’optimisme, de Voltaire, de la qual hi ha més d’una versió musical.

Leonard Bernstein –sí, el de West Side Story, compositor, director d’orquestra i extrarodinari divulgador de les músiques diverses considerades cultes en un programa propi de televisió– té una opereta en anglès composta a partir del Candide. La podeu trobar aquí. A mi, m’ha captivat. No sé si a vosaltres…

Read Full Post »

Les dues (o més) ànimes de la bona gent periodista

Aquests dies –que ja duren molt– connectar amb qualsevol mitjà de comunicació al nostre país equival gairebé amb tota seguretat a submergir-nos en un oceà de porqueria sense remei. Com que tot plegat ha coincidit amb un personal periple meu en el món de la depressió, em permetreu que dediqui aquest article a elucubrar ni que sigui una mica sobre alguns trets no generalitzables però sí d’abast més ampli que no es podria pensar en l’ànima –o ànimes– del periodista. Ànimes que es posen en evidència amb especial rellevància a l’entorn d’esdeveniments com els que publicitem aquests dies.

La denúncia dels abusos dels poders és una de les funcions clau de la feina periodística. Ningú en dirà al contrari si no és que vulgui sotmetre aquesta feina al control i la censura absoluts i sense cap mena de subtileses, com fan les dictadures. Per això –i amb totes les reserves que hi vulguem posar– parlem de quart poder quan ens referim als mitjans de comunicació de masses, i en defensem el lliure exercici i l’accés de la majoria de la societat, sense trabes, tant al seu ús com actora com a la seva recepció.

La feina, doncs, de la bona gent que es dedica a l’ofici de periodista la col·loca en un lloc de privilegi i alhora de responsabilitat per l’asumpció d’una funció estretament vinculada a les llibertats fonamentals i a la salut democràtica de la societat on l’exerceix. I això en el decurs d’un procés de treball sovint trepidant en què cal prendre decisions professionals sense deixar-se portar per la demagògia ni tampoc per la persistència paralizada en el dubte sobre la veracitat de les dades i l’oportunitat i fins i tot l’exigència ètica de publicar-les. Sovint –i això també passa en d’altres professions, no ho vull pas ignorar–, en la feina de periodista cal prendre decisions sense estar segur del tot que sigui adequat fer-ho en aquell moment precís i amb el bagatge, sovint més migrat del que voldríem, en què es fonamenten.

Això s’accentua, esclar, en moments de crisi política, social o económica, en què una informació determinada incideix de forma que pot arribar a ser decisiva en aquest abstracte/concret que hem convingut d’anomenar opinió pública. La bona gent que ha fet del periodisme el seu ofici –la majoria de les vegades encotillada en el col·lectiu que anomenem redacció, esadir el procés i l’estructura en qué fabriquem la informació– es troba atrapada en la cruïlla on es troben el silenci i l’exigència de publicitar fets i dades concretes. Silenci encara perquè no estem segurs de tenir prou elements com per multiplicar de forma exponencial i amb garanties de veritat la informació de què disposem i des del punt de vista que ens sembla més fonamentat. I alhora exigència de publicar-ho en aquella oportunitat concreta, pressionats per multitud de factors que poden anar des de la vanitat personal de publicar allò que s’anomena exclusiva –amb el risc que no sigui prou fonamentada ni hàgim passat per una rigorosa feina de contrastar-ne les dades– fins a la pressió de l’engranatge de la redacció des d’on se’ns reclama una decisió ràpida en el procés que anomenem tancament.

Aquesta pressió, continuada i que no ens podem estalviar l’entomem bé o no en el dia a dia, em sembla crucial a l’hora de plantejar-nos les causes i peculiaritats de l’estrès com a malaltia professional en el periodisme. Aquests dies, com deia, m’ho he plantejat de forma especial atesos, d’una banda, l’allau d’informacions compromeses que han hagut d’afrontar darrerament les redaccions dels diversos mitjans, sigui quin sigui el suport en què es publiquen, i, de l’altra, el procés personal de malaltia quan ja porto gairebé deu anys allunyat de les redaccions i cobrant religiosament, cada mes –toquem ferro–, la pensió de jubilació. Sóc un privilegiat, doncs, perquè no he de prendre decisions com les que he intentat descriure i, a més a més, tinc una mesada fixa però congelada.

Humbert Roma de Asso (publicat a mèdia.cat el 27 de febrer del 2013)

Read Full Post »

Eleccions en tres nacions sense Estat a l’imperi espanyol

Els dos mesos que afrontem a partir de dilluns passat tenen per l’imperi espanyol una transcendència especial. Connacionals de part dels territoris de tres nacions europees sense Estat (en el cas català, amb l’excepció dels andorrans, que sí que en tenen, d’Estat propi, independent i amb representació a les Nacions Unides) estan convocats a votar en eleccions autonòmiques. Deixaré de banda el cas de Galícia, perquè no en tinc coneixement suficient com per abordar-lo amb certa garantia. Pel que fa als altres dos, només es fan eleccions en part dels territoris nacionals sotmesos a l’imperi espanyol –comunitat autònoma basca (CAB) o d’Euskadi, segons la denominació oficial, el 21 d’octubre, i la part de la Catalunya estricta administrada pel que l’enyorat Ramon Barnils n’anomenava la Generalitat de dalt, per distingir-la de la valenciana, el 25 de novembre.

En ambdues comunitats autònomes, la qüestió de la sobirania nacional i, doncs, la independència hi és en el centre del debat electoral, però no de la mateixa manera. En el cas basc –a banda la clara diferència amb el cas català que suposa la presència de partits independentistes i sobiranistes en els set territoris històrics, i la crisi oberta també en l’aliança dels imperialistes que governen l’altre territori sota sobirania espanyola: la comunitat foral navarresa, en un cas semblant al que va portar a l’avançament electoral a la d’Euskadi–, s’hi juga l’hegemonia en el camp del nacionalisme entre la dreta nacional –PNB– i l’esquerra independentista i sobiranista (Alternartiba no és un partit independentista sinó autodeterminista) coaligada en un projecte de llarg abast: Euskal Herria Bildu present ja als set territoris. I aquesta lluita per l’hegemonia i, doncs, per les possibles aliances postelectorals, ja que –per la peculiar composició del parlament de la CAB, amb 25 diputats per cadascun dels tres territoris, i el comportament electoral habitual que les enquestes prevuen que es mantindrà amb lleugers matisos– és molt difícil una majoria absoluta de cap partit, va molt més enllà del debat sobre la independència: hi incorpora, com element essencial, un que és clau en tota política nacional de debò, i que, de forma genèrica, es ve definint com a eix social.

A les eleccions avançades pel president Artur Mas a la Generalitat de dalt –amb unes raons que a mi em semblen clarament oportunistes i d’escassa credibilitat si no les fonamenta, com no ho fa, en el fracàs clamorós dels plantejaments programàtics i d’aliances amb què va començar la legislatura–, el debat previ ve articulat, amb poques excepcions, només per la qüestió de la independència. Tot plegat, aprofitant l’onada independentista ja de llarga durada que s’ha consolidat amb la manifestació de la passada Diada nacional com un fet que sembla irreversible (i dic sembla, perquè la independència cal guanyar-la en un referèndum clar i sense ambigüitats per tenir credibilitat internacional). Les banderes estelades, usades ara a tort i dret amb qualsevol excusa per tothom que necessiti mostrar pedigrí independentista fins i tot per justificar les seves malifetes, ara ja serveixen per embolcallar qualsevol cosa. I sobretot per amagar les polítiques concretes del dia a dia, que en el cas del bipartit que administra la Generalitat de dalt són més aviat contràries al benestar de la bona gent catalana, als seus drets humans i cívics (amb el cas vergonyós de la web de delació implantada per la Conselleria de l’Interior en la línia de les polítiques incitadores de la delació pròpies de les pitjors dictadures, com una de les mostres més escandaloses) i a l’enfortiment i ampliació de l’impacte social dels mitjans de comunicació públics en català (i també dels privats, amb l’única excepció –prou significativa– dels propis del Grup Godó).

En aquestes condicions, i amb l’impacte propagandístic que li suposa la seva condició de president de la Generalitat de dalt, les esquerres catalanes corren el risc que Artur Mas converteixi les eleccions del 25 de novembre en un plebiscit per ell i el bipartit, que no solament seria interpretat com un suport inequívoc als seus ambigus plantejaments en favor de l’Estat propi (cal llegir amb deteniment un recent article de Manuel Cuyàs a El Punt/Avui –2 d’octubre- dedicat al conseller Mascarell i la seva influència en el discurs del president Mas per comprendre les limitacions d’aquest concepte d'”Estat propi” –acceptat, ai! com a lema de capçalera de la manifestació de l’11S per l’Assemblea Nacional Catalana– que pot tenir dobles i triples significacions, alguna d’elles ben allunyada de la independència nacional) sinó també, i sobretot, per a la seva política social, econòmica, de drets humans i de política lingüística i de comunicació. I que una campanya centrada de fet de forma exclusiva en l’eix patriòtic ajudi a la bona gent catalana, quan voti, a oblidar com Mas i el bipartit van bastir l’eix de la seva política social i de drets humans a l’entorn del pacte amb el PP –pacte d’interessos i d’ideologia (neo)conservadora a ultrança– que va regir el primer any de legislatura del bipartit.

Revalidat ara per una possible majoria absoluta –o més àmplia encara que la relativa que van aconseguir a les eleccions del 2010–, el bipartit encapçalat per Artur Mas tindria mans lliures per seguir aplicant les seves politiques del dia a dia contra la bona gent catalana i al servei dels grans interessos econòmics i financers, mentre postposaria fins no se sap quan la resolució del conflicte nacional amb l’imperi espanyol amb la convocatòria d’un referèndum –o consulta, no se sap ben bé– que encara no té data compromesa ni se sap ben bé sobre què serà i en quins termes. En aquest sentit, són prou explícites les declaracions del president Mas al diari imperialista de la dreta espanyola ABC, en què –el 2 d’octubre– deia textualment que “tenir un Estat propi per Catalunya no vol dir una independència total”. Amb la qual cosa sembla que el president ens vulgui dir que hi pot haver una independència “parcial”, que no seria sinó una altra forma de dependència.

Catalunya –i no diguem ja els Països Catalans– necessita un partit –o una coalició– d’esquerres propi, d’àmplia i sòlida composició, per afrontar aquesta política de la dreta catalana que pretén monopolitzar el discurs i el procés sobiranista. Com més s’accentua la penetració social de la convicció que l’única sortida a la crisi nacional espanyola és la independència de les colònies que encara els queden a aquell imperi en què mai no es ponia el sol, més important és que la bona gent catalana sigui capaç de consolidar una força pròpia d’esquerres. Per això, el fracàs de l’intent de construir una candidatura unitària de l’independentisme d’esquerres per les eleccions autonòmiques de novembre –començant per l’actitud de les CUP que ni tan sols va anar a les converses, en una actitud que em sembla d’una enorme irresponsabilitat i una falta evident de maduresa– contrasta obertament amb el que està passant al País Basc. Allí, l’esquerra independentista que encara té els seus principals dirigents empresonats ha estat capaç de consolidar una força no solament electoral sinó de perspectives molt més ambicioses, amb un programa propi consensuat entre totes les sensibilitats polítiques que s’hi han implicat. On hi ha independentistes d’esquerra –fins fa poc enfrontats entre ells, com els hereus de Batasuna i els escindits que integren Aralar, i els seus aliats d’Abertzaleen Batasuna al País Basc del Nord, –, socialdemòcrates d’EA i autodeterministes no independentistes d’Alternatiba.

“Tots hi vam deixar molts pèls a la gatera en aquestes negociacions” –deia el dirigent de l’esquerra abertzale Txelui Moreno en un acte a Barcelona la passada Diada–, però ara tenim aquesta realitat que promet tant”. Ara amb una candidatura encapçalada per Laura Mintegi, escriptora en llengua basca i professora universitària de prestigi, membre de l’Euskaltzaindia (Acadèmia de la Llengua Basca) i presidenta del PEN Club basc, que ha assumit un discurs obert a totes les sensibilitats polítiques que representa, sòlid tant en les formes com en els continguts. Que ha estat capaç de renovar les cares públiques de l’independentisme i el sobiranisme d’esquerres basc, i ha presentat fins i tot el que seria l’equip de govern –incloent-hi canvis significatius de denominació de les conselleries més sensibles per als seus votants– que incorpora noms de reconeixement contrastat per cadascuna de les responsabilitats que ha d’assumir un executiu.

Però la presència tant de l’eix nacional com de l’eix social en la campanya basca no es produeix només per voluntat de l’esquerra independentista sinó també perquè al mateix PSE fins ara governant –govern titella a l’empara de la il·legalització de Batalsuna i atres candidatures acusades de ser-ne hereves–, i al PNB, els mou l’interès electoral de donar a la crisi una resposta diferent a les que vénen de Madrid., amb la qual cosa reforcen el discurs econòmic i social. Només el PP basc monopolitza el discurs exclusivament nacionalista (espanyol esclar, i amb la coartada de l’actual situació a Catalunya). En el cas de l’esquerra independentista, per remarcar que no hi ha alliberament nacional que valgui amb la bona gent basca en atur creixent i una retallada també creixent dels drets laborals, amb menys prestacions socials per als qui més les necessiten, en una societat on la cohesió social ha estat posada en perill pels interessos dels més poderosos i els mandats dels poders financers europeus i autòctons. No és casualitat que, pocs dies abans que comencés la campanya –el 26 de setembre– els dos grans sindicats nacionalistes bascos, ELA –nascut a redós del PNB– i LAB –independentista d’esquerres– convoquessin una vaga general als quatre territoris bascos sota sobirania espanyola.

Mentre a la comunitat autònoma d’Euskadi l’exclusiva del discurs nacionalista com a eix pràcticament únic de la campanya la té el PP basc, a Catalunya correm el risc que l’enfrontament dels discursos nacionalistes de CiU i PP amagui allò que de debò uneix en el fons ambdues candidatures conservadores, els dirigents de les quals fins fa quatre dies es feien apassionades abraçades polítiques i votaven alhora les retallades en drets laborals i socials contra la bona gent catalana. Oblidar-ho és el principal pecat de què hauran de donar compte els dirigents dels partits i candidatures independentistes incapaços de posar-se d’acord ni tan sols en moments tan transcendentals.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana, el 5 d’octubre del 2012)

Read Full Post »

Absurd democràtic: Un Parlament en vies de dissolució insta a un Govern que encara està per constituir

La veritat, no entenc l’eufòria desfermada als mitjans de comunicació publicats, i en els portaveus de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), com la presidenta Carme Forcadell, per la resolució aprovada ahir pel Parlament de la Generalitat de dalt constatant “la necessitat que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràticament el seu futur col·lectiu”, i instant “el govern a fer una consulta prioritàriament dins la propera legislatura”. Per no entendre, no entenc ni el sentit de la mateixa resolució ni del conjunt del Debat general sobre l’orientació política del Govern, un cop el president d’aquest mateix Govern ja va dir d’entrada, just començar el debat, que –com l’Estatut d’Autonomia li ho permet– pensa dissoldre el Parlament i convocar noves eleccions per al 25 de novembre vinent.

¿Quin sentit té debatre l’orientació política d’un govern –l’actual, perquè no n’hi d’altre encara– que dintre de dos mesos ja no existirà si no és en funcions, mentre una nova composició de la cambra no en determini la nova configuració i, doncs també, la presidència de la Generalitat de dalt i del nou govern? Com pot un Parlament en vies de dissolució instar res a un govern també en vies de dissolució, atès que hi ha anunciades eleccions immediates que en poden canviar la composició i, doncs, les majories i les aliances possibles? Quin sentit té aquest absurd democràtic? Un Parlament que ja no existirà insta a un govern que encara no sabem com es comprondrà a fer una cosa “prioritàriament” en la propera legislatura, que els electors i electores encara no hem decidit quina correlació de forces tindrà…

¿O potser és que ja es dóna per assentat que CiU hi tindrà majoria absoluta o relativa com ara i amb una diferent politica d’aliances per part de CiU no tan voluble com la de la darrera legislatura? I que aquesta correlació de forces, i aliances, permetrà una majoria a favor del referèndum d’autodeterminació d’entrada, sense passar abans per les urnes? Quina democràcia és aquesta que ja preveu el resultats d’unes eleccions que encara no s’han fet? No és el fonament de la democràcia la lliure expressió del vot ciutadà en funció dels programes electorals dels diferents partits que s’hi presenten? No es pot preveure, per exemple, que partits o coalicions que ara no són a la Cambra, com les CUP –independentistes d’esquerres– o el partit imperialista espanyol de Rosa Díez, hi tiguin representació i en puguin canviar també l’actual correlació de forces?

El tuf d’oportunisme de CiU en l’avançament de les eleccions em sembla més que evident, aprofitant l’onada en favor de la independència que ja fa temps que vivim a la Catalunya estricta administrada per la Generalitat de dalt, i en concret després la multitudinària manifestació del darrer 11 de setembre a Barcelona (no va passar pas el mateix després de l’èxit de les consultes, amb gairebé un milió de vots recollits i comptats un a un, a favor de la independència, malgrat els quals CiU va optar per impulsar els pactes amb el PP i un impossible pacte fiscal, clarament contrari a la independència). Un oportunisme electoral del bipartit destinat a aconseguir la majoria absoluta i tenir, entre d’altres coses, via encara més lliure durant quatre anys més per a la seva política antisocial i de retallada dels drets humans i dels mitjans de comunicació públics, com ja vaig dir en el meu darrer article en aquest boc.

Precisament ahir mateix dijous, coincidint amb la darrera sessió del debat parlamentari, es feia a la ciutat de la Justícia de l’Hospitalet de Llobregat el judici contra Albano Dante i Marta Sibina, editors de la revista de l’Alt Maresme Cafè amb llet, acusats d’atemptar contra l’honor de Josep Maria Via, president del Parc de Salut de Barcelona i assessor de la Presidència de la Generalitat de dalt, en el curs d’un seguit de reportatges d’investigació i de vídeos com aquest divulgats per l’esmentada revista sobre les relacions entre càrrecs públics i negocis privats en la sanitat al territori administrat per la mateixa Generalitat de dalt. Una mostra més del sentit de la democràcia i la llibertat d’expressió que tenen sectors influents en l’actual política catalana. Com per fer-s’ho mirar i reflexionar sobre el que vaig escriure aquí mateix en el meu anterior article.

AFEGIT SOBRE XIFRES

Sense voler menystenir, ni molt menys, la importància de la multitudinària manifestació del passat 11 de setembre –i l’èxit consegüent dels esforços de milers de persones vinculades a l’ANC entre ells les que la representen–, cal recordar la diferència que hi ha entre nombre de participants comptabilitzats en manifestacions i nombre de vots. Com diverses vegades ens va recordar el ja desaparegut col·lectiu Contrastant, –com ara en aquesta i aquesta altra anàlisi–, als carrers i places del centre de Barcelona, és impossible encabir-hi més d’un milió de persones. Primer, perquè no hi caben. I, en segon lloc –i aquest argument, que jo destaco per sobre de l’altre perquè em sembla tant o més important que el primer–, perquè portar-hi un milió de persones significaria literalment buidar de forma substancial la resta de barriades de la ciutat i municipis de l’àrea metropolitana on es concentra la majoria de la població del territori administrat per la Generalitat de dalt. I la resta de pobles i ciutats, si en comptem el nombre d’habitants, hi haurien d’aportar pràcticament la totalitat de la població per compensar els barcelonins que es queden a casa o fan altres activitats aquell dia. Com recordava sempre la gent de Contrastant, calcular bé les xifres de manifestants no va en detriment de la importància d’una manifestació, sinó ben al contrari: permet, d’una banda, comprovar efectivament el creixement o decreixement d’un determinat moviment social pel que fa a la seva capacitat de convocatòria, i, de l’altra, avaluar molt millor l’esforç organitzatiu i de participació: moure tres-centes mil persones, per posar un exemple, suposa un esforç i una mobilització extraordinaris que no cal emfasitzar amb xifres inflades i fora de la realitat.

Hi ha, en canvi, unes altres xifres incontrastables si s’hi garanteixen les condicions de control i els drets democràtics: el vot expressat lliurement. I en tenim una experiència concreta en el cas de la independència. El vot a favor del sí en les consultes sobre la independència de la nació catalana –i només en una part del territori administrat per la Generalitat de dalt: 554 municipis– va ser de 812.934 vots, del total de 881.564 recollits. Una xifra que resulta menys espectacular que les imatges d’una manifestació omplint el centre de Barcelona però que hauria d’haver estar tinguda en compte –per allò de faves comptades– per aquells que ja llavors governaven a la Generalitat de dalt, esclar que amb aliances aleshores ben poc favorables a la independència..

Read Full Post »

Crisi política, econòmica i personal

Reprenc aquests apunts de dietari darrerament tan inconstants just quan sembla que repunto d’una mala passada que m’ha fet la deessa psique, l’ajut de la qual  ens és tan necessari als humans per sobreviure amb una certa alegria en un ambient sovint eriçat d’hostilitats no volgudes per la majoria de la bona gent que compon la nostra espècie. Per motius diversos i polièdrics que estem escatint amb els excel·lents professionals que m’ajuden –encara ara sota l’empara de la societat del benestar, tan afeblida pels malvats que ens governen– i el suport dels fàrmacs que em recepten –a un euro la recepta des de fa un parell de mesos, i el percentatge corresponent de copagament que vaig acumulant mentre els malvats no decideixen com fer-s’ho finalment pèrquè els bons farmacèutics de barri esdevinguin d’administradors de medicaments i veritables consellers de salut pública –i, doncs, servidors i amics– en recaptadors d’impostos per als altres: esadir, per als  bancs i l’Estat que és al servei d’aquests bancs. Convertits aquests farmacèutics, ai, per decret en els qui han de donar la cara pels malvats que s’amaguen en lleis, decrets, reglaments i altres galindaines per rebre’n els calers mentre el farmacèutic amic de la bona gent del barri potser acabi amb la cara trencada per qualsevol brètol que el consideri enemic.

Durant aquest temps –de depressió en depressió– he viscut el procés de constitució de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), durant el qual se’m va declarar la primera crisi d’angoixa, paralitzat davant l’opció de seguir amb un projecte respecte al qual cada vegada em sentia més distanciat o deixar-ho córrer. Finalment, vaig optar per la segona possibilitat, i els lectors d’aquest bloc n’han tingut alguna constància en diversos articles que hi he anat publicant, algun dels quals força maldestre com ja he reconegut públicament. Acabat el primer episodi, i quan em preparava per tornar a veure a finals d’abril (el diumenge 29) la companya periodista i presa política basca Teresa Toda engarjolada a Còrdova/Andalusia, un any després d’haver-la vist per darrera vegada, l’angoixa em va paralitzar del tot. El motiu aparent: la crisi econòmica i els efectes que pot arribar a tenir en l’economia pròpia, familiar i dels qui més estimo, amics propers inclosos. De fet, segons hem anat esbrinant amb els professionals que m’han atès, en realitat la causa de l’angoixa profunda era por pel meu propi futur personal.

Coincidències: el viatge a Còrdova el cap de setmana del 28-29 d’abril i els canvis que m’havien explicat en la mecànica imposada al règim de visites (fitxatge electrònic dels visitants, modificacions en el sistema de control…). Fins tal punt que la Teresa, el 29 d’abril, a l’altra banda del vidre i amb interfon interposat, ho va detectar fins arribar a dir al company de Donòstia que coordina el calendari de visites que, si jo no em trobava bé, no hi insistís de cara a la propera visita prevista per un mes i mig després. Hi anava tan tocat que vaig ser incapaç d’explicar-li, a la Teresa –sempre atenta i preocupada per la situació social i política als Països Catalans–, per què m’havia distanciat de l’ANC com li ho havia anunciat per carta feia poc. L’excusa meva per no parlar-ne va ser que ens enregistraven la conversa i no era prudent abordar-ho amb tota llibertat com hauríem fet a l’entorn d’un cafè a Donòstia si ella fos en llibertat com ha de ser.

A la nit, retornat a Alcoletge (Segrià) i després a Barcelona, em vaig adonar de la bestiesa que havia fet, tenint en compte tot el que he anat escrivint sobre el procés de constitució de l’ANC, tant al meu bloc com per correus electrònics àmpliament difosos. Aquella mateixa nit li vaig escriure una carta resumint els meus arguments que finalment no li vaig enviar, perquè vaig preferir deixar-ho pendent de la propera visita prevista per al 10 de juny.

La principal lliçó que en vaig aprendre, i que la mateixa Teresa em va ensenyar amb la seva pròpia actitud, és que la visita a la presó l’he de portar ben preparada. Quaranta són massa pocs minuts si hi volem encabir tot allò que un i altra hi podem aportar, a la conversa. És el que vaig fer a la següent visita. La Teresa, nascuda a Sao Paulo (Brasil), ara basca i molt viatjada com a filla de diplomàtic, de profundes arrels catalanes (besnéta, com ja he explicat prou vegades, del prohom de la Renaixença Eduard Toda), està molt interessada per la política, la llengua, la cultura i els moviments socials catalans, i va viure i treballar a Barcelona als anys vuitanta del segle passat. En resum, el que li vaig explicar en la següent visita, amb apunts precisos previs, sobre la meva desafecció respecte de l’Assemblea Nacional Catalana, ho he detallat també en aquest bloc. Però al llarg de la preparació d’aquella conversa del 10 de juny amb la Teresa, vaig anar autodesvelant-me també a mi mateix quin era de fet el fons profund del meu desacord: arrelava en el meu rebuig radical de la filosofia que impregna el full de ruta aprovat per l’assemblea constituent de l’ANC del 10 de març passat, segons la meva lectura personal. Tot ell farcit –tal com el llegeixo– d’un enfilall de consideracions polítiques fonamentades en una fal·làcia: que els dirigents del  bipartit que ara administra la Generalitat de dalt un dia d’aquests veuran la llum, cauran del cavall de servidors fidels de l’imperi espanyol i s’adheriran a la causa de la independència nacional.

Llegiu, sisplau, amb deteniment, el full de ruta aprovat a l’assemblea constituent i traieu-ne les vostres pròpies conseqüències. Les meves són aquestes: el full de ruta de l’ANC –estratègia i tàctica, en el vell llenguatge polític– parteix de la base –com fan alguns destacats dirigents d’ERC i han reiterat alguns pares fundadors de la mateixa ANC– que a CiU hi ha un sector sobiranista que podem guanyar per la causa de la independència nacional, i que aquesta és la gran odissea que hem d’abordar un dia sí i l’altre també la bona gent catalana en el camí per arribar a Ítaca (en paraules de suposats sobiranistes de CDC: algun d’ells, presumpte mangui investigat per delictes econòmics, i d’altres, especialistes en porra i pilotes de goma contra la bona gent catalana que defensa el benestar de la majoria enfront dels interessos dels col·leguis manguis dels manguis del bipartit).

I, entre d’altres decisions que són una veritable afrenta per a la bona gent catalana que pateix les retallades de l’Estat del benestar i els pocs drets socials aconseguits amb tanta lluita i esforç col·lectius durant tants d’anys, la mateixa ANC –mitjançant l’Associació de municipis per la independència (AMI)– atorga lloc decisiu en aquest procés, del qual l’AMI és peça clau segons el mateix full de ruta de l’ANC, a un personatge tan impresentable com és l’alcalde de Vic, l’oportunista i racista Josep Maria Vila d’Abadal.

Contra el que pensa algun bon amic meu de l’ANC, aquesta presidència, tan lleugerament atorgada a Josep Maria Vila d’Abadal i mantinguda encara ara pels seus companys i companyes alcaldes de l’AMI, no és anecdòtica ni casual. I lliga –sigui per coincidència no prevista sigui per tàctica entertolligada dels seus propulsors, amb la creació, al si de l’ANC, de la sectorial “cristians per la independència”, amb unes bases fundacionals que ens releguen a la categoria de catalans de segona als qui no creiem en els mites i els dogmes del nacionalcatolicisme català ni professem veneració al seu déu (o déus: mai no he aconseguit saber si n’eren un o tres en un de sol, tortura teològica que em va perseguir durant els meus anys de missaire i seminarista d’aital religió).

D’altres bons amics i amigues de l’ANC ni tan sols saben de l’existència d’aquesta sectorial i la seva declaració fundacional –i sospito que tampoc no s’han llegit a fons el full de ruta que ells mateixos van aprovar en el decurs del procés constituent de l’ANC– i esclar en desconeixen els principis. Farien bé de corregir aquesta mandra lectora que, per desgràcia, és característica de la vida política del nostre país (Països Catalans), perquè participar en una organització política, en aquest cas l’ANC, no vol dir només passejar-se per tota la geografia nostrada amb la bandera estelada –i ai, ara fins i tot amb unes banderes amb la creu de Sant Jordi que em fan més por que goig– sinó saber per què es fa i sota quines premisses i al servei de qui o de què està el moviment a què ens hàgim adherit amb més o menys entusiasme. Ës allò del seny i la rauxa –o el iin i el iang– aplicat a la vida política de la pòpia societat nacional: sortir al carrer, pagar quotes, embolcallar-nos en banderes honorables (o no tant) està bé, cal i és just i necessari, però no n’hi ha –ni molt menys– prou. Cal llegir-se allò que fonamenta el moviment i la mobilització, què en pensen –i en diuen– els qui en són l’aparador i a qui hem encomanat la representació, i quina relació té –o alguns volen que tingui– amb el context de la política catalana del dia a dia.

El debat sobre si a la manifestació prevista per l’Onze de setembre vinent, que tanta bona gent catalana està organitzant i impulsant amb tant d’entusiasme a molts racons de la Catalunya estricta, cal reclamar la collonada del pacte fiscal –i, doncs,  l’acompliment de l’estratègia dels manguis del bipartit que administren la Generalitat de dalt en contra de la bona gent catalana– o la independència s’insereix precisament en aquesta ambigüitat que pateix la mateixa ANC. Una ambigüitat que té les seves arrels en el full de ruta aprovat en el procés constituent de la mateixa ANC. Encara recordo el tens debat que hi va haver a l’assemblea d’Horta-Guinardó, a Barcelona, al respecte, quan –encara a les beceroles del procés de constitució de l’ANC, just després del congrés a la búlgara que va ser la Conferència per l’Estat propi que vam fer a Montjuïc, a Barcelona, el 30 d’abril del 2011– algú de nosaltres va descobrir que la proposta de full de ruta donava voltes i més voltes a la qüestió del pacte fiscal. No sé quin va ser el futur de l’acord de la nostra assemblea de districte, filat en un treball de debat afinat i col·lectiu apostant per majoria àmplia contra el pacte fiscal i a favor de la independència amb tots els ets i uts, que en Lluís Vila –llavors coordinador de l’assemblea a Horta-Guinardó i ara membre del Secretariat de l’ANC– va cuidar de fer arribar al secretariat nacional que aleshores tenia encomanada la preparació de l’assemblea constituent de l’ANC. Em temo que va anar a parar –com tantes d’altres aportacions de la bona gent que participava llavors en el procés des de les assemblees de base– a una immensa paperera habilitada a aquest efecte per alguns dels qui llavors controlaven el procés.

Read Full Post »

Una exposició excel·lent, amb faltes d’ortografia i sintaxi, a l’IEI

Dimarts passat, vigília de la marededéu d’agost, vam visitar, amb la meva dona, l’exposició antològica que l’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI) dedica al genial ninotaire nascut a Lleida Alfons López, amic i admirat de fa molt de temps. Una exposició excel·lent que recull, de forma sintètica i completa alhora, què han estat els deu últims anys per l’obra publicada de l’Alfons, probablement el millor ninotaire/historietista català viu.

Llàstima que l’IEI no hagi posat cura en la correcció a fons dels textos que acompanyen l’obra en l’exposició i que aquesta descurança s’hagi traslladat fins i tot al catàleg que, per un preu assequible, s’ofereix als visitants. No entenc com l’IEI pot tenir una actitud de menyspreu de fet tan notable cap a la llengua del país ni on són les causes d’aquest comportament tan barroer que desmereix la cura de la resta de l’exposició dedicada a l’antològica 2002-2012 de l’Alfons.

Potser la causa sigui la mateixa que fa que –ja avançant en la segona dècada del segle XXI– encara se’ns prohibeixi, als visitants, fer fotos o filmar en vídeo domèstic el contingut o els aspectes de l’exposició que ens plaguin o vulguem conservar en aquests suports. Quan jo intentava filmar quatre seqüències, de forma molt amable però contundent qui en tenia cura de la vigilància em va advertir que, a l’IEI, està prohibit als visitants enregistrar fotogràficament o en vídeo domèstic res que hi sigui exposat. Si la prohibició ja em va semblar exòtica, encara m’ho va semblar més la principal raó esgrimida: que, si no, es feien malbé els originals amb l’acció de fotografiar-los o filmar-los.

No en volia saber d’altra! Aquesta mentida, piadosa (?), per justificar una prohibició quan qualsevol persona té a mà artilugis tan diversos com màquines de fotografiar i filmar, telèfons mòbils i fins i tot ipads (cada vegada veiem més turistes usant-los com a eina d’enregistrament d’imatges), que no fan cap mal ni un a l’obra que pretenen conservar reproduïda, em va ofendre. Semblava que em tractaven de ruc.

No sé què en deu pensar i dir al respecte l’actual director de l’IEI, l’amic i respectat Josep Maria Solé i Sabater, actual director de l’IEI, però si la modernitat de l’IEI va per aquest pedregar, té un futur més que qüestionable.

Després vam anar a veure una altra exposició que té també com a protagonista l’Alfons. La galeria Indecor, al carrer del general Britos, hi exposa i ven –important matís, ara que la cultura és objectiu a abatre per tots els manguis que ens governen– obra del mateix Alfons: aquarel·les que ha agrupat amb el títol “Lleida mirades”. Un costum per desgràcia encara poc arrelat en la nostra cultura: la compra d’obra d’art no solament com a inversió econòmica sinó per satisfer el propi plaer estètic o senzillament per regalar en ocasions assenyalades o compromeses: nadals, aniversaris, onomàstiques, visites a amics o personalitats… Ara que els manguis que ens governen ataquen sense manies l’obra cultural en tots els camps, sobretot si és catalana –IVA, retallades de subvencions…–, és l’hora d’endinsar-nos en aquesta nova forma d’autoorganització social que és el suport als creadors d’aquesta mateixa obra, alguns dels quals per cert les passen més que magres en l’actual moment que els manguis de copalta ens fan patir.

Humbert Roma, periodista

Read Full Post »

L’esquerra independentista basca consolida el projecte i prepara eleccions i més…

El bloc de partits de l’esquerra independentista basca va tenir aquest diumenge uns resultats molt bons a les eleccions legislatives al País Basc del Nord on es va consolidar com a tercera força pel davant de la que ho era fins ara als tres territoris del Nord, el centrista MoDem, que hi ha perdut 6.786 votants dels 17.552 que va tenir a les legislatives del 2007. I això que els independentistes d’esquerres hi anaven amb l’absència notable d’un dels socis de la coalició que s’ha consolidat al Sud, ja que EA aquí no ha anat a les eleccions amb Euskal Herria Bai, la candidatura de l’abertzalisme d’esquerres en territori sota sobirania francesa, i ha preferit el pacte electoral amb Europe Ecologie-Les Verts. El PNB, per la seva banda, n’ha arreplegat un 1,79%.

Amb 11.423 vots (8,8%, 747 vots més que el 2007 tot i que els partits s’hi presentaven llavors en altres condicions), Euskal Herria Bai passa pel davant del MoDem (8,3%). i esdevé àrbitre de la segona volta en què poden recomanar el vot a socialistes o a sarkozyans, o no donar consigna expressa de vot. Amb la qual cosa, l’esquerra independentista basca esdevé una força clau en el període intens de negociació que viuen aquesta setmana els territoris sota sobirania republicana francesa. I ho poden fer valer, entre d’altres objectius, per assegurar-se una política efectiva del nou govern francès en favor d’una resolució del conflicte basc en la línia de la Declaració de la Conferència internacional d’Aiete, encallada ara en la negativa dels estats espanyol i francès a respondre de forma positiva a la disposició d’ETA a negociar la resolució de les conseqüències bèl·liques (presos, exiliats, víctimes, desarmament…) tal com preveu la mateixa declaració en el seu punt segon un cop acomplert el primer amb la proclamació d’ETA anunciant que abandona l’opció armada.

Vés per on, les eleccions franceses –tan crucials, entre d’altres raons, per aconseguir un canvi de rumb en la política econòmica i social de la Unió Europea i abandonar d’una vegada la bogeria de la retallada sistemàtica dels pressupostos públics i dels ingressos de les classes mitjana i treballadora que ja està afectant, i molt, al creixement econòmic en la majoria d’estats membres i al mateix nucli dur de l’Estat del benestar que caracteritzava l’Europa d’abans de la crisi– poden servir també per posar d’una vegada el conflicte basc en vies efectives de resolució. De ben segur que els representants d’Euskal Herria Bai i sobretot els del PSF ho tindran molt en compte en les seves negociacions sobre les contrapartides a la recomanació o no del vot de l’esquerra abertzale als candidats socialistes.

Mentrestant, el bloc basc d’esquerres independentistes i sobiranistes ja prepara –com totes les forces polítiques amb aspiracions electorals als tres territoris sota sobirania del Regne d’Espanya administrats per Govern i Parlament de la comunitat autònoma d’Euskadi– les cada vegada més imminents eleccions al parlament de Gasteiz. Aquest diumenge precisament ha fet pública la marca electoral: Euskal Herria Bildu, amb què aniran a les eleccions en coalició l’esquerra independentista que encara té el seu nou partit Sortu pendent de legalització pel Tribunal Constitucional espanyol i els seus principals dirigents –entre ells Arnaldo Otegi– engarjolats, EA, Alternatiba i Aralar, que ha hagut de pagar el preu de la sortida del partit de tres dels seus diputats al Parlament de Gasteiz, contraris als compromisos contrets pel partit amb els seus nous aliats del front sobiranista.

De més calat, però, que aquesta tria de nom electoral per la coalició és el reforçament de l’estratègia conjunta de les forces que la integren i que es va concretar a començaments de juny amb la signatura de l’anomenat “Compromís dels sobiranistes d’esquerra. Acord estratègic per al País Basc del Sud”, que representants de l’esquerra abertzale encara sense partit legal, Eusko Alkartasuna, Aralar i Alternatiba van presentar l’1 de juny en un acte al Palau Miramar de Donostia. Aquest ha estat un dels documents més destacats dels molts que s’han fet públics aquestes darreres setmanes farcides d’esdeveniments a l’entorn del conflicte basc: el segon en importància, al meu entendre –menyspreat de cara enfora des dels poders imperials espanyols, però de molt abast només que es vegi amb una mica de perspectiva històrica– és el que ha fet públic el col·lectiu de presos i preses bascos que ha renovat alhora la seva estructura de representació. Un document que es pot interpretar com la resposta –que presenten com de llarg abast estratègic– del col·lectiu a les mesures anunciades pel ministre espanyol de l’interior, Jorge Fernández Díaz, que concretaven el lleuger rentat de cara de la política penitenciària espanyola de revenja contra els presos i preses basques que no cedeixen al xantatge de les condicions que els pretén imposar el govern espanyol per aproximar-los al seu país i fins i tot per deixar en llibertat la gent basca empresonada amb malalties greus i terminals.

Pel que fa al compromís fet públic pels sobiranistes d’esquerra per al País Basc del Sud, destaca per l’objectiu declarat de posar les bases d’una col·laboració política que tots els firmants volen i preveuen llarga i cada vegada més sòlida. És un document extens i dens, circumscrit com diu el seu mateix títol als quatre territoris històrics del País Basc del Sud: Biscaia, Guipúscoa, Àlaba i Navarra, i precisant que “les organitzacions firmants tenim en consideració les distintes realitats i velocitats dels diversos espais politicoadministratius del País Basc del Sud, tot reconeixent l’especificitat política de Navarra”. L’acord el desenvolupen a l’entorn de deu eixos principals: proposta política definida des del moment present, però amb vigència en el llarg termini; prioritzar allò que els uneix; defensa de l’emancipació i autodeterminació dels pobles, i dels drets del País Basc com a nació, la seva capacitat per decidir el seu futur i la defensa de la seva llengua, cultura i forma d’organització com a element vertebrador del mateix acord; una sobirania al servei d’un canvi social; solidaritat amb la classe treballadora i creació de llocs de feina com una de les seves grans fites; una societat plural fonamentada en els valors de la igualtat, el respecte i la solidaritat en què els drets civils, polítics i socials de totes les persones hi siguin reconeguts i respectats; avenç en la conformació de moviments amplis d’acció política i social; construcció popular de caràcter col·lectiu inherent a la identitat basca, compartint projectes amb la ciutadania; integració de totes les propostes emancipadores en les diferents estratègies polítiques i aposta per les vies estrictament polítiques i pacífiques, en l’ampli marc que va des de l’institucional fins a la desobediència civil, tot rebutjant les expressions i estratègies violentes i les vulneracions de tots els drets humans.

I, esclar, ple suport a la Declaració de la Conferència Internacional del palau d’Aiete a Donostia “com a full de ruta per a la resolució del conflicte”, de la qual remarquen que “només s’ha acomplert el primer punt, en haver decidit l’organització ETA el cessament definitiu de la seva activitat armada”. “Resulta imprescindible –afegeixen– que els Estats espanyol i francès posin fi a totes les altres expressions de violència, així com és també imprescindible posar en marxa el diàleg polític que els porti a la resolució del conflicte”. Veurem com hi influiran els excel·lents resultats d’Euskal Herria Bai a les legislatives franceses i els més que extraordinaris d’Euskal Herria Bildu que es preveuen a les autonòmiques de la comunitat d’Euskadi, més enllà de les maniobres de tupinada electoral que ja prepara el PP amb el propòsit anunciat d’inflar el cens electoral amb suposats exiliats amenaçats per ETA. Una mostra més de la impotència dels poders imperials espanyols per aturar el que és una evidència per qualsevol observador que no tingui pa a l’ull: la majoria social basca per més autonomia (PNB) i per la independència (pol sobiranista), dues opcions que aquesta vegada sí que s’hi juguen que els votants diguin quina d’elles acabarà guanyant-hi l’hegemonia política.

Humbert Roma, periodista

(Article publicat a Tribuna Catalana el 13 de juny del 2012)

Read Full Post »

ERC, no us entenc, però us acabaré votant. Ves quin remei…

Si l’únic que han aprovat la bona gent d’ERC al seu 26è Congrés Nacional –diuen que de renovació– que van fer aquest cap de setmana a Girona és el que han publicitat els mitjans, atribuint-ho als seus nous dirigents –que no han dit pas que no sigui veritat o que hagi estat manipulat–, necessitaré una altra vegada una pinça tan gran com l’estàtua de la República per tapar-me el nas abans de tornar-los a votar el 20 de novembre vinent. Suposo que la culpa és meva, però no els entenc. O potser el que em passa és que els entenc massa. La frase més sublim l’he llegida –i escoltada– atribuïda si més no en sembla que a dos dels seus dirigents: un d’ascendent i un altre de menguant. Venien a dir alguna cosa així, segons el titular del diari “Ara”: “Entre l’esquerra i la dreta, l’esquerra; i entre l’esquerra i el país, el país”. Caram, renoi. D’això se’n diu política de la bona. Quina esplèndida frase per no dir res i quedar-se tan ample.

I si el dilema és entre dreta i país, ¿què triareu bona genr d’ERC? ¿O és que –ara que us convé canviar de parella de ball– voleu dir-nos que la dreta catalana d’ara no va ni ha anat mai contra el país? ¿Ni quan el pacte del Majèstic? ¿Ni quan, amb la seva abstenció, el bipartit va fer alcalde de Badalona al racista del Garcia Albiol? ¿Ni quan l’Artur Mas, d’amagatotis de la resta de partits del país, va pactar amb el Zapatero un sistema fiscal, dins les retallades del projecte d’Estatut, que ara ens reconeix que perjudica al país i diu que el vol canviar? Mireu si hi va, en contra del país, la dreta nostrada, que ara fins i tot us ha envescat, gent d’ERC, amb aquesta pamplina del pacte fiscal, que ni ells es creuen. Com tampoc no s’ho pot creure ningú que tingui una engruna de seny polític.

Ja hi som, com que ara toca canviar de parella de ball –¿fins quan ERC ens tindrà amb aquesta agonia de no ser capaç de tenir política pròpia?– ara tots els nous manaies d’ERC a empescar-se arguments rocambolescos que els seus militants repeteixen a tort i a dret. Ara resulta que, com que això del pacte fiscal fracassarà –diuen–, guanyarem molts més independentistes encara. És l’argument que em repetia al facebook un bon company amb qui vam trepitjar moltes i moltes hores els carrers i places del nostre districte d’Horta-Guinardó– durant la campanya per la consulta. Fixeu-vos la conversa que vam mantenir al facebook, i on ens porta tot plegat:

Sarcasme meu a compte del corredor ferroviari central i el pacte fiscal (arran de l’acord entre els ministres de la monarquia espanyola i la República Francesa que “oblidava” el corredor mediterrani: “La clau de volta que ho explica tot: l’imperi espanyol prepara les seves infraestructures per quan siguem independents, mentre ofega les nostres, i tot amb els nostres diners. I els nostres polítics segueixen parlant de pacte fiscal…”

Comentari del company d’ERC: “En aquesta batalla, Humbert, hi guanyarem molta més bona gent indepe. I es tracta d’això, d’anar sumant.”

Resposta meva: “Ja ho veurem. Això del pacte fiscal només fa que fer-nos perdre el temps i dóna una imatge d’ERC d’haver-se limitat a canviar de parella (o si vols haver tornat a anar-se’n amb la d’abans). M’agradaria que ERC tingués política pròpia, però no la hi sé veure.”

Company d’ERC: “Malauradament Humbert, l’independentisme nostre avança a batzegades. Vàrem saltar la tanca molts amb el pacte del Majestic, uns quants més amb la majoria absoluta de l’Aznar, una pila amb el procés de l’Estatut i una passada de gent amb la sentencia del TC. Sóc dels que crec (amb dret a equivocar-me) que aquest darrer procés obrirà els ulls als últims que ens calen per assolir una majoria incontestable. Sigui quin sigui el seu resultat.”

Humbert: “Però és que ERC oblida, i això és greu perquè molta bona gent del partit republicà hi vau deixar la pell –i tu ara ni en parles–, que amb les consultes vam donar un salt encara més gran, i no en resposta a cap agressió forana, ni buscada ni prevista ni sobtada (si és que en pot haver cap de sobtada en aquest cas). Més de 850.000 persones van votar sobre la independència de la nació catalana. Aquest és l’autèntic patrimoni, i en positiu. No contra res sinó a favor de… Una novetat històrica: una acció extraordinària d’independentisme desacomplexat. ¿I ara hem d’anar enrere com els crancs, embolicant-nos en una enganyifa com la del pacte fiscal, que no se la creu ningú amb un mínim de seny polític, només perquè ERC vol canviar de parella? ERC necessita, ho vinc repetint un dia sí i l’altre també, tenir política pròpia, sobretot perquè el país necessita un partit socialdemòcrata independent i independentista. Ara ERC em fa l’efecte d’una d’aquelles noies que van, una a cada banda, agafades del mateix noi. L’altra és el PP, esclar. Allò tan castís d'”Una morena y una rubia”. I enmig el xulo –el bipartit– que amb qui de debó li va la marxa és amb l’altra. En això està convertint ERC el seu triangle –esquerra, república, independència–: un sobat trio en què fa el paper de la noia de rebuig. Perquè segueix sense tenir política pròpia. Només al començament del tripartit –venint d’anys i panys d’anar de parella amb el bipartit de CiU– va semblar que en tenia, i això ens va generar moltes il·lusions i esperances a molta gent independentista i d’esquerres. Pensàvem que hi faria valer allò que representava i pel que l’havíem votat. Va durar fins que el PSOE “mandó firmes”. ¿I ara hi volen tornar? ¿Quants llençols ha perdut ERC en tantes bugades fent de senyoreta de companyia dels altres? Encara en vol perdre més? I el que és pitjor, ¿quantes il·lusions i esperances hem de seguir tirant a l’aigüera la bona gent que necessitem un partit d’esquerres, independent i independentista?”

Company d’ERC. “(També em reconeixeràs que molta gent va anar a votar més perque estava emprenyada eh?). Darrerament però vaig tenir un visió reveladora gràcies a la menció per part de l’Alfred Bosch del poema d’en Salvat Papasseit “Rés no és mesquí”, …ni cap hora és isarda. He rumiat sobre aquestes dues frases i crec que són molt escaients en aquests moments. Que tothom treballi (els bons i els no tan bons) en el camí que cregui més oportú, en la manera que li sembli més eficient o que millor s’hi trobi, en el que millor sàpiga fer o en lo que millor s’ho passi. Que qualsevol petit esforç ha de ser benvingut. Qualsevol, vagi en la direcció que vagi i sigui gran o ínfim. No cal que sigui compartit. El que cal és que tothom es posi a treballar. I sobretot, no pretendre que el company que tinc al costat faci la mateixa drecera que jo. Potser per un altre camí també s’hi arriba no?, potser abans o potser més còmode. Tot suma Humbert i hem de deixar de ficar-nos els dits a l’ull. Treballar i deixar treballar. La “bona gent” ja és grandeta per saber quin camí li és més agradable. Jo, per la meva part, celebraré qualsevol detall que vagi en el sentit de sumar, VINGUI d’on VINGUI. No podem ser a tot arreu on ens agradaria. Per això triem el camí que PER CADASCÚ és més comode, útil i coincident, no sense discrepàncies internes és clar. Si ens posem a caminar tots amb el mateix objectiu penso que fins i tot és bo que agafem direccions, dreceres i camins distints. Més aviat alguns trobaran l’objectiu. I sigui qui sigui, el felicitarem i ens felicitarem.”

En fi, aquest és l’argumentari, que en diuen ara, d’ERC. Ni una paraula del company d’ERC sobre les consultes –curiós, ara que precisament l’Alfred Bosch, que es va fer un nom com a lluitador independentista conegut amb la consulta del 10A a Barcelona, encapçala la candidatura d’ERC–; retorn a la política de “com pitjor millor” –com més clatellots entomem, posant-hi ara una galta ara l’altra, més independentistes farem: quina bestiesa–, com si no haguéssim après res de les consultes; política de campi qui pugui, això sí ERC de bracet ara del bipartit, que és un bon partit i no aquells desgraciats de socialistes i iniciativos que no tenen un jaç on jaure; silenci sobre el procés de constitució de l’Assemblea Nacional Catalana en què tanta gent que va treballar per les consultes hem posat ara feina i esperances d’esforç unitari per la independència; res tampoc sobre la necessitat imperiosa que té el nostre país –també l’Assemblea Nacional Catalana com a nucli motor del procés d’insurgència nacional– d’una esquerra de debò, un partit socialdemòcrata català independent i independentista…

Per què, doncs, dic que tornaré a votar ERC? Perquè no em queda més remei. Una vegada més, perquè no tinc altra alternativa si vull –i ho vull amb totes les meves forces– que l’esquerra independentista catalana sigui a les Corts de la monarquia. Com vull que hi sigui –i com hi serà, si no els ho impedeixen a darrera hora!– l’esquerra independentista basca i, si pot ser, també la gallega i la bona gent de Compromís-Equo, pel País Valencià, i l’esquerra independentista balear…

I perquè encara confio que allí, a Madrid, es pugui visualitzar sense embuts l’ajuda mútua entre la bona gent dels països colonitzats per l’imperi espanyol. I així avançar, en aquest front com en d’altres en què hem d’anar relligant xarxes de complicitats, en el combat comú contra la dominació imperialista i per les nostres llibertats nacionals respectives.

(A la imatge, “La Verbena de la Paloma”: don Hilarión, la morena i la rossa. Endevineu quina de les dues és el PP i quina ERC, i amb quina es quedarà finalment el xulo del barret de copalta: el bipartit)

Read Full Post »

Els presos també

Fernando Díez Torre és un pres de Bilbao al qual li han allargat la condemna sense que la Secció Segona de la Sala Penal de l’Audiència nacional espanyola li n’hagi comunicat la resolució, segons va denunciar la seva defensa i publicava el diari “Gara” la setmana passada. L’endemà que el diari publiqués aquesta notícia, breu però significativa, el col·lectiu de presos polítics bascos feia pública la seva adhesió a l’Acord de Guernica, que van firmar ara fa un any l’esquerra independentista il·legalitzada, Eusko Alkartasuna, Aralar, Alternatiba i Abertzaleen Batasuna (partit del País Basc del Nord), juntament amb més d’una vintena de col·lectius socials diversos.

El contrast entre ambdues notícies és evident. La primera no és sinó la constatació de l’immobilisme en la política penitenciària del Regne d’Espanya que –tot i unes poques mesures de presó atenuada cap a presos amb malaties molt greus, i encara no a tots– segueix pràcticament intacta pel que fa al País Basc. Malgrat la declaració d’ETA d’un alto el foc permanent, unilateral i verificable per la comunitat internacional, en resposta al que plantejava el primer punt de l’Acord de Guernika, i l’opció clara de l’esquerra abertzale il·legalitzada en contra de l’ús de la violència armada com a mitjà per aconseguir les llibertats nacionals al País Basc.

El col·lectiu de presos polítics bascos, que ja el desembre passat es va declarar a favor del procés polític iniciat per l’esquerra independentista basca, ara, donant suport explícit a l’Acord de Gernika, ho fa, entre d’altres qüestions, a l’aplicació dels anomenats “principis Mitchell” en el procés que ha de portar la pau al seu país. Com ara dos prou definitoris del significat del gest del col·lectiu: “l’ús de mitjans exclusivament democràtics i pacífics per resoldre les qüestions polítiques” i “l’oposició a qualsevol intent d’utilitzar la força o amenaçar de’utilitzar-la per influir en el curs o en els resultats a què s’arribi en les negociacions multipartit”. I ho fa tot i les dificultats de debat propi que comporta l’allunyament en nombroses presons, la majoria de les quals a molta distància del seu país. Res a veure amb la política penitenciària britànica d’aproximació dels presos i el debat entre ells que va facilitar els acords de pau per a Irlanda del Nord per als quals el senador nord-americà George Mitchell va plantejar aquells principis.

Més significatiu encara és que s’hagi produït pocs dies després de la sentència de l’Audiència nacional espanyola condemnant cinc dirigents de l’esquerra independentista il·legalitzada a penes d’entre vuit i deu anys de presó, entre ells l’exportaveu de Batasuna, Arnaldo Otegi, i l’exsecretari general del sindicat LAB, Rafa Díez (deu anys per cadascun), a petició de la fiscalia. Una condemna relacionada precisament amb l’activitat dels condemnats per conduir l’esquerra independentista basca il·legalitzada cap a les vies que exclouen expressament la lluita armada. Arnaldo Otegi, un dels principals artífexs d’aquest canvi transcendental, en el missatge que va enviar als manifestants que en demanaven la llibertat als carrers de Bilbo aquest dissabte denunciava el perquè de la sentència: “Només busquen un objectiu: mirar d’impedir que aquestes setmanes i mesos vinents fem passos que, d’acord amb la nova estratègia adoptada, afermin el nou escenari a Euskal Herria de manera irreversible i definitiva”.

Mentre, les coses se segueixen movent al País Basc de Sud. Fonts socialistes, tant de Madrid com basques, ja comencen a parlar en un altre to del conflicte i, arran de la declaració del col·lectiu de presos, accepten obertament encetar una nova política penitenciària que tindria com a primer esglaó l’apropament dels presos al seu país. Coincideixen aquests fets amb la presència del Grup Internacional de Contacte, que encapçala l’advocat sud-africà Brian Currin, al País Basc, on van analitzar, entre d’altres qüestions, el bloqueig pel Regne d’Espanya de la verificació internacional de l’alto el foc d’ETA; la il·legalització del partit “Sortu”, pendent de sentència al Tribunal Constitucional, i la condemna dels cinc dirigents de l’esquerra abertzale que el mateix Currin qualificava d’escàndol aquest diumenge en una entrevista al diari espanyol “El País”.

La perspectiva de les properes eleccions a les Corts espanyoles dóna encara més sentit a tots aquests moviments. L’esquerra abertzale reclama la legalització de Sortu per abans del 20 de novembre, per poder presentar candidats propis dintre de la coalició Bildu, amb Eusko Alkartasuna, Alternatiba i, ara Aralar, important novetat, sobretot pels efectes que pot tenir a la circumscripció de Navarra. Cal recordar, per qui tingui mala memòria, que els independentistes d’esquerres que s’integren a les llistes de Bildu sense ser de cap partit ho fan a titol individual i no han de poder ser qualificades de sospitoses de pertànyer als partits il·legalitzats. En cas contrari, s’incorporarien a les 40.000 persones que no poden ser ni tan sols apoderats de les candidatures si no volen “contaminar” (en llenguatge de l’imperialisme espanyol) les llistes.

Bildu, d’altra banda, a més a més d’incorporar Aralar al bloc electoral, va visualitzant la rellevància de la seva presència a les institucions. Alguns fets destacats d’aquests darrers dies ho demostren. Com ara haver facilitat la unió de les caixes d’estalvi provincials  basques i la seva conversió en un banc, Kutxa Bank, amb la condició que no perdi el seu caràcter públic i que garanteixi l’obra social. I, encara més significatiu, l’acord a les Juntes Generals de Guipúscoa, pactat per Bildu, PSE i Aralar –mitjançant una esmena transaccional a una proposta d’aquest darrer partit– per aprofundir en una política fiscal més progressiva, usant l’autonomia fiscal de cada territori basc. L’acord reclama que la Diputació General adopti mesures per un nou impost sobre el patrimoni, l’increment de la tributació per successions i del tipus general de l’impost sobre transmissions patrimonials i correció de l’IRPF per augmentar la tributació de les rendes del capital i el nombre de trams en l’escala de l’impost. Que el PSE –que governa la comunitat autònoma basca mitjançant el pacte amb el PP i gràcies a l’exclusió de l’esquerra abertzale– hagi firmat aquest acord és d’una transcendència que no ha estat prou destacada.

Davant tot plegat, el PNB –que ha fet aquest diumenge el seu Alderdi Eguna a Foronda (Àlaba)– sembla haver entrat en una crisi d’identitat i deconcert notable. No n’és una mostra menor que hagi aconseguit presidir l’associació de municipis Eudel amb una candidatura conjunta amb el PSE i el PP, tot marginat-ne Bildu, la principal força municipal després de les darreres eleccions. Bildu s’hi va abstenir i no va presentar candidats per considerar que es tractava només d’un repartiment de càrrecs i no d’un debat a fons sobre la funció de l’associació.

Dies apassionants, doncs, els que s’anuncien al País Basc. Tot i la duresa del camí que ha emprès, l’esquerra independentista –segons repeteixen els seus dirigents, al carrer o a la presó– no ha renunciat al canvi de rumb emprès. I ara, amb el suport explícit dels presos –element cabdal en qualsevol conflicte armat que deriva cap a resolucions pacífiques–, en surt reforçada.

Humbert Roma

periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 26 de setembre del 2011)

(A la foto, l’expres basc Jon Agirre firma l’acord de Guernica, a l’acte que es va fer aquest diumenge 25 de setembre)

Read Full Post »