Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Eduard Toda i Güell’ Category

Reprenc aquests apunts de dietari darrerament tan inconstants just quan sembla que repunto d’una mala passada que m’ha fet la deessa psique, l’ajut de la qual  ens és tan necessari als humans per sobreviure amb una certa alegria en un ambient sovint eriçat d’hostilitats no volgudes per la majoria de la bona gent que compon la nostra espècie. Per motius diversos i polièdrics que estem escatint amb els excel·lents professionals que m’ajuden –encara ara sota l’empara de la societat del benestar, tan afeblida pels malvats que ens governen– i el suport dels fàrmacs que em recepten –a un euro la recepta des de fa un parell de mesos, i el percentatge corresponent de copagament que vaig acumulant mentre els malvats no decideixen com fer-s’ho finalment pèrquè els bons farmacèutics de barri esdevinguin d’administradors de medicaments i veritables consellers de salut pública –i, doncs, servidors i amics– en recaptadors d’impostos per als altres: esadir, per als  bancs i l’Estat que és al servei d’aquests bancs. Convertits aquests farmacèutics, ai, per decret en els qui han de donar la cara pels malvats que s’amaguen en lleis, decrets, reglaments i altres galindaines per rebre’n els calers mentre el farmacèutic amic de la bona gent del barri potser acabi amb la cara trencada per qualsevol brètol que el consideri enemic.

Durant aquest temps –de depressió en depressió– he viscut el procés de constitució de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), durant el qual se’m va declarar la primera crisi d’angoixa, paralitzat davant l’opció de seguir amb un projecte respecte al qual cada vegada em sentia més distanciat o deixar-ho córrer. Finalment, vaig optar per la segona possibilitat, i els lectors d’aquest bloc n’han tingut alguna constància en diversos articles que hi he anat publicant, algun dels quals força maldestre com ja he reconegut públicament. Acabat el primer episodi, i quan em preparava per tornar a veure a finals d’abril (el diumenge 29) la companya periodista i presa política basca Teresa Toda engarjolada a Còrdova/Andalusia, un any després d’haver-la vist per darrera vegada, l’angoixa em va paralitzar del tot. El motiu aparent: la crisi econòmica i els efectes que pot arribar a tenir en l’economia pròpia, familiar i dels qui més estimo, amics propers inclosos. De fet, segons hem anat esbrinant amb els professionals que m’han atès, en realitat la causa de l’angoixa profunda era por pel meu propi futur personal.

Coincidències: el viatge a Còrdova el cap de setmana del 28-29 d’abril i els canvis que m’havien explicat en la mecànica imposada al règim de visites (fitxatge electrònic dels visitants, modificacions en el sistema de control…). Fins tal punt que la Teresa, el 29 d’abril, a l’altra banda del vidre i amb interfon interposat, ho va detectar fins arribar a dir al company de Donòstia que coordina el calendari de visites que, si jo no em trobava bé, no hi insistís de cara a la propera visita prevista per un mes i mig després. Hi anava tan tocat que vaig ser incapaç d’explicar-li, a la Teresa –sempre atenta i preocupada per la situació social i política als Països Catalans–, per què m’havia distanciat de l’ANC com li ho havia anunciat per carta feia poc. L’excusa meva per no parlar-ne va ser que ens enregistraven la conversa i no era prudent abordar-ho amb tota llibertat com hauríem fet a l’entorn d’un cafè a Donòstia si ella fos en llibertat com ha de ser.

A la nit, retornat a Alcoletge (Segrià) i després a Barcelona, em vaig adonar de la bestiesa que havia fet, tenint en compte tot el que he anat escrivint sobre el procés de constitució de l’ANC, tant al meu bloc com per correus electrònics àmpliament difosos. Aquella mateixa nit li vaig escriure una carta resumint els meus arguments que finalment no li vaig enviar, perquè vaig preferir deixar-ho pendent de la propera visita prevista per al 10 de juny.

La principal lliçó que en vaig aprendre, i que la mateixa Teresa em va ensenyar amb la seva pròpia actitud, és que la visita a la presó l’he de portar ben preparada. Quaranta són massa pocs minuts si hi volem encabir tot allò que un i altra hi podem aportar, a la conversa. És el que vaig fer a la següent visita. La Teresa, nascuda a Sao Paulo (Brasil), ara basca i molt viatjada com a filla de diplomàtic, de profundes arrels catalanes (besnéta, com ja he explicat prou vegades, del prohom de la Renaixença Eduard Toda), està molt interessada per la política, la llengua, la cultura i els moviments socials catalans, i va viure i treballar a Barcelona als anys vuitanta del segle passat. En resum, el que li vaig explicar en la següent visita, amb apunts precisos previs, sobre la meva desafecció respecte de l’Assemblea Nacional Catalana, ho he detallat també en aquest bloc. Però al llarg de la preparació d’aquella conversa del 10 de juny amb la Teresa, vaig anar autodesvelant-me també a mi mateix quin era de fet el fons profund del meu desacord: arrelava en el meu rebuig radical de la filosofia que impregna el full de ruta aprovat per l’assemblea constituent de l’ANC del 10 de març passat, segons la meva lectura personal. Tot ell farcit –tal com el llegeixo– d’un enfilall de consideracions polítiques fonamentades en una fal·làcia: que els dirigents del  bipartit que ara administra la Generalitat de dalt un dia d’aquests veuran la llum, cauran del cavall de servidors fidels de l’imperi espanyol i s’adheriran a la causa de la independència nacional.

Llegiu, sisplau, amb deteniment, el full de ruta aprovat a l’assemblea constituent i traieu-ne les vostres pròpies conseqüències. Les meves són aquestes: el full de ruta de l’ANC –estratègia i tàctica, en el vell llenguatge polític– parteix de la base –com fan alguns destacats dirigents d’ERC i han reiterat alguns pares fundadors de la mateixa ANC– que a CiU hi ha un sector sobiranista que podem guanyar per la causa de la independència nacional, i que aquesta és la gran odissea que hem d’abordar un dia sí i l’altre també la bona gent catalana en el camí per arribar a Ítaca (en paraules de suposats sobiranistes de CDC: algun d’ells, presumpte mangui investigat per delictes econòmics, i d’altres, especialistes en porra i pilotes de goma contra la bona gent catalana que defensa el benestar de la majoria enfront dels interessos dels col·leguis manguis dels manguis del bipartit).

I, entre d’altres decisions que són una veritable afrenta per a la bona gent catalana que pateix les retallades de l’Estat del benestar i els pocs drets socials aconseguits amb tanta lluita i esforç col·lectius durant tants d’anys, la mateixa ANC –mitjançant l’Associació de municipis per la independència (AMI)– atorga lloc decisiu en aquest procés, del qual l’AMI és peça clau segons el mateix full de ruta de l’ANC, a un personatge tan impresentable com és l’alcalde de Vic, l’oportunista i racista Josep Maria Vila d’Abadal.

Contra el que pensa algun bon amic meu de l’ANC, aquesta presidència, tan lleugerament atorgada a Josep Maria Vila d’Abadal i mantinguda encara ara pels seus companys i companyes alcaldes de l’AMI, no és anecdòtica ni casual. I lliga –sigui per coincidència no prevista sigui per tàctica entertolligada dels seus propulsors, amb la creació, al si de l’ANC, de la sectorial “cristians per la independència”, amb unes bases fundacionals que ens releguen a la categoria de catalans de segona als qui no creiem en els mites i els dogmes del nacionalcatolicisme català ni professem veneració al seu déu (o déus: mai no he aconseguit saber si n’eren un o tres en un de sol, tortura teològica que em va perseguir durant els meus anys de missaire i seminarista d’aital religió).

D’altres bons amics i amigues de l’ANC ni tan sols saben de l’existència d’aquesta sectorial i la seva declaració fundacional –i sospito que tampoc no s’han llegit a fons el full de ruta que ells mateixos van aprovar en el decurs del procés constituent de l’ANC– i esclar en desconeixen els principis. Farien bé de corregir aquesta mandra lectora que, per desgràcia, és característica de la vida política del nostre país (Països Catalans), perquè participar en una organització política, en aquest cas l’ANC, no vol dir només passejar-se per tota la geografia nostrada amb la bandera estelada –i ai, ara fins i tot amb unes banderes amb la creu de Sant Jordi que em fan més por que goig– sinó saber per què es fa i sota quines premisses i al servei de qui o de què està el moviment a què ens hàgim adherit amb més o menys entusiasme. Ës allò del seny i la rauxa –o el iin i el iang– aplicat a la vida política de la pòpia societat nacional: sortir al carrer, pagar quotes, embolcallar-nos en banderes honorables (o no tant) està bé, cal i és just i necessari, però no n’hi ha –ni molt menys– prou. Cal llegir-se allò que fonamenta el moviment i la mobilització, què en pensen –i en diuen– els qui en són l’aparador i a qui hem encomanat la representació, i quina relació té –o alguns volen que tingui– amb el context de la política catalana del dia a dia.

El debat sobre si a la manifestació prevista per l’Onze de setembre vinent, que tanta bona gent catalana està organitzant i impulsant amb tant d’entusiasme a molts racons de la Catalunya estricta, cal reclamar la collonada del pacte fiscal –i, doncs,  l’acompliment de l’estratègia dels manguis del bipartit que administren la Generalitat de dalt en contra de la bona gent catalana– o la independència s’insereix precisament en aquesta ambigüitat que pateix la mateixa ANC. Una ambigüitat que té les seves arrels en el full de ruta aprovat en el procés constituent de la mateixa ANC. Encara recordo el tens debat que hi va haver a l’assemblea d’Horta-Guinardó, a Barcelona, al respecte, quan –encara a les beceroles del procés de constitució de l’ANC, just després del congrés a la búlgara que va ser la Conferència per l’Estat propi que vam fer a Montjuïc, a Barcelona, el 30 d’abril del 2011– algú de nosaltres va descobrir que la proposta de full de ruta donava voltes i més voltes a la qüestió del pacte fiscal. No sé quin va ser el futur de l’acord de la nostra assemblea de districte, filat en un treball de debat afinat i col·lectiu apostant per majoria àmplia contra el pacte fiscal i a favor de la independència amb tots els ets i uts, que en Lluís Vila –llavors coordinador de l’assemblea a Horta-Guinardó i ara membre del Secretariat de l’ANC– va cuidar de fer arribar al secretariat nacional que aleshores tenia encomanada la preparació de l’assemblea constituent de l’ANC. Em temo que va anar a parar –com tantes d’altres aportacions de la bona gent que participava llavors en el procés des de les assemblees de base– a una immensa paperera habilitada a aquest efecte per alguns dels qui llavors controlaven el procés.

Anuncis

Read Full Post »

El director del diari Ara, Carles Capdevila, demanava el 8 de juny passat, en l’article que hi publica cada dia, testimonis que li responguessin la pregunta de si la presó amb Facebook ja no és una presó. Tot a partir d’una especulació que deia haver tingut amb un seu amic sobre la qüestió de si un presoner té dret a ser a Facebook o a Twitter.

Com que l’endemà mateix, dissabte, jo m’havia de desplaçar a Còrdova (Andalusia) per visitar-hi, quaranta minuts el diumenge a migdia –ni un de més– amb vidre i intèrfon interposats i amb la seguretat que ens enregistren la conversa, la companya i amiga periodista Teresa Toda, exsubdirectora del diari basc “Egin” que hi compleix sis anyets de condemna –ja n’hi porta quatre i mig, primer a Topas, prop de Salamanca (Castella i Lleó), i després a Còrdova, vaig gosar il·lustrar el company Capdevila sobre la qüestió que plantejava. Tot recordant-li, és clar, per si ho havia oblidat, que a les presons de l’imperi espanyol hi ha periodistes, directius i treballadors de premsa –onze pel cap baix si no em fallen les informacions– engarjolats precisament per això: per fer de periodistes, directius i treballadors de premsa, en un diari o en una empresa basca editora de premsa (independentista d’esquerres basca, és clar), és a dir el diari “Egin” o la seva editora Orain SA.

Heus aquí què li vaig comentar al company Capdevila intentant aportar-li alguna llum sobre el dilema que ens plantejava als lectors: Facebook o Twitter a les presons, ¿sí o no?:

“No sé de quina presó ni de quins presos parleu gent de l’Ara… Deuen ser d’un altre món. La companya periodista i exsubdirectora del diari basc Egin, Teresa Toda, que compleix sis anys de presó –ja en porta quatre i mig– a Còrdova/Andalusia, no té dret ni a tenir ordinador ni és clar accés a internet; des de fa uns mesos ja ni tan sols pot rebre cap paper imprès que no porti peu d’impremta (res, doncs, d’impressions fetes a partir d’internet que li puguem enviar). Del mòbil no en faria res perquè la presó està ‘protegida’ i no s’hi pot parlar amb mòbil des de quilòmetres al voltant… En dono fe, perquè porto visitant-la i escrivint-m’hi des que la van tancar primer a Topas (Salamanca) i després a Còrdova, per allunyar-la més encara del seu País Basc i de la seva mare que viu precisament a Salamanca. A Còrdova, que ningú intenti parlar per mòbil des dels voltants de la presó que no ho aconseguirà –és el primer que et diu el taxista que t’hi porta, per si volguessis localitzar-lo en sortir– perquè és zona amb cobertura restringida, és a dir, no hi ha cobertura si més no per a familiars i visitants. Diumenge vinent, demà passat, precisament la vaig a veure, viatjant de Lleida a Còrdova amb AVE, que ja és tenir sort i diners, una nit d’hotel, quaranta minuts –ni un més– de xerrada amb vidre i intèrfon interposats sabent que ens estan enregistrant la conversa, i tornada al vespre de Còrdova a Lleida. Comprendreu que no tinc ganes ni esma de visitar la mesquita de Còrdova com a turista en aquestes condicions… Per favor, bona gent de l’Ara, sigueu més rigorosos quan parleu dels aparells repressius de l’imperi espanyol (i també dels catalans que són al seu servei i en formen part). Ah! i la Teresa, a més de periodista, filla de diplomàtic, nascuda a Sao Paulo (Brasil), és besnéta d’un prohom de la Renaixença catalana que té un carrer dedicat a Barcelona: Eduard Toda, amic de Gaudí, restaurador de Poblet, egiptòleg i investigador del català de l’Alguer…”.

PUNTUALITZACIÓ EN TORNAR DE CÒRDOVA

Tornat de Còrdova he de dir, puntualitzant el meu comentari enviat a l’”Ara”, que ara visitants i familiars dels presos ja podem parlar per mòbil des de la presó o els seus entorns, com he pogut comprovar que feien alguns amb qui vaig compartir visita. És un dels canvis que hi he trobat. És clar que, com sempre, abans d’entrar a la visita i passar el control previ de metalls, on sonen fins i tot els bitllets de banc i els sostenidors de les senyores, hem de deixar el mòbil en una taquilla –cal tenir un euro a punt com al supermercat perquè, si no, l’hauries de deixar oberta– i recordar que l’has de recollir en sortir. Ara el règim penitenciari de la Teresa a Còrdova és de vint hores diàries al txabolo (cel·la, menjars inclosos) i quatre de pati.

Humbert Roma

(Publicat a mèdia.cat el 21 de juny del 2012)

(A la foto, Teresa Toda, que erasubdirecrtora del diari basc “Egin” i que compleix sis anys de presó a Còrdova/Andalusia per fer de periodista i tenir un càrrec directiu en aquest diari de l’esquerra independentista basca tancat per ordre del jutge Baltasar Garzón el 1998)

Read Full Post »

sentis-i-marti-de-riquer

D’altres companys periodistes ja hi han dit la seva aquests dies. Ahir, de comú acord, el ministre espanyol de Treball, el socialista (?) català Celestino Corbacho, i el Col·legi de Periodistes (?) de Catalunya van perpetrar, a la seu del mateix col·legi a Barcelona, una penosa ofensa a la memòria històrica democràtica i antifeixista. I ho van fer just quan es complien setanta anys des que Carlos Sentís, amb uniforme i correatges (vegeu-lo a l’esquerra de la foto, que reproduïa Vilaweb, amb el seu col·lega de malifetes Martí de Riquer), va ocupar la ciutat vençuda, que fins el dia abans havia estat capital oficial del seu país. “Vestits de bomberu no us havia reconegut”, podria haver-los dit també Eduard Toda, com diuen que va fer a Eugeni d’Ors un dia que se’l va trobar amb la nova disfressa de feixista.

Ahir, el ministre espanyol, a la seu del Col·legi, va penjar a Sentís una altra medalla, de les moltes que ha anat arreplegant al llarg de la seva vida: en aquesta ocasió, la del mèrit al treball. Etern guanyador –traïdor al seu poble en els moments més difícils–, ni ara que albira el camí cap al cementiri –un dia o altre a tots ens arriba, i al final tots calbs–, els periodistes catalans ens podem lliurar de la pesada llosa d’aquest personatge, que encara sembla regir –omnipresent– els destins del nostre Col·legi professional.

Entre d’altres contribucions de Sentís al règim del generalot, Vilaweb reproduïa també el seu article “Delenda est Catalonia? El fin de una película de gàngters, simplemente”, que el diari “La Vanguardia”, ja rebatejada com a “Española”, tan bon punt els seus la hi van tornar al també feixista comte de Godó, li va publicar el 17 de febrer del 1939.

Tres articles de tres amics i companys, demòcrates i independentistes de pedra picada, diuen millor que jo allò que sento davant de tanta ignomínia.

Vicent Partal: “A mi no m’hi embolique, senyor Sentís”.

Joan Vila i Triadú: “Una medalla per a Carlos Sentís, 70 anys després?”.

L’Aleix a Ca la Toca: “Medalles franquistes”.

Sobre acte tan vergonyós, el Grup de Periodistes Ramon Barnils ha fet públic aquest comunicat:

 27.01.2009 · El Grup Barnils considera inacceptable que el Col·legi participi en la glorificació del periodista franquista Carlos Sentís   Davant de la notícia que el Col·legi dePeriodistes de Catalunya va acollir el dilluns 26 l’acte de lliurament de la Medalla al Mèrit pel Treball (atorgada pel Ministeri espanyol de Treball) al periodista franquista Carlos Sentís, el Grup de Periodistes Ramon Barnils: Considerem inacceptable que el Col·legi de Periodistes de Catalunya participi en la glorificació de Carlos Sentís, un periodista amb passat franquista que va actuar com a espia contra la República durant la guerra.
 Denunciem l’oblit que s’ha fet en l’atorgament de la medalla de la biografia franquista de Carlos Sentís enaltint i elogiant, en canvi, la seva trajectòria.
 Trobem indignant que la medalla s’hagi lliurat coincidint amb el 70 aniversari de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona. Especialment si tenim en compte que aquell 26 de gener de 1939 Carlos Sentís va entrar a la ciutat acompanyant l’exèrcit deFranco.
 Reivindiquem la necessitat de fomentar la difusió de la memòria històrica i la implicació del Col·legi de Periodistes de Catalunya en aquesta tasca.   Barcelona, 27 de gener de 2009

 

 

 

Read Full Post »

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Diu un tòpic, que acostumen a repetir els imperialistes empedreïts, que “el nacionalisme es cura viatjant”. M’agrada respondre’ls que, al contrari, és l’imperialisme allò que es cura viatjant. Però que, d’altra banda, no cal viatjar molt: n’hi ha prou amb patir-lo.

 

Sigui com sigui –que no vull entrar en disquisicions inútils– aquest és el cas d’una periodista basca, filla de diplomàtic i nascuda al Brasil, molt viatjada, i que ara purga les culpes d’haver esdevingut subdirectora del diari “Egin”, tancat pel jutge Garzón l’any 1998 dintre de la seva macrooperació contra l’esquerra independentista basca. Teresa Toda, la periodista i independentista viatjada, va ser condemnada a deu anys de presó per l’Audiència Nacional espanyola en el macrojudici pel sumari 18/98. Tot i que és pendent de confirmació de sentència pel Tribunal Suprem –com els altres quaranta companys i companyes empresonats amb ella pel mateix procediment, i uns altres pocs que són en llibertat també esperant la confirmació de sentència–, ara és a la presó de Topas, a 25 quilòmetres de Salamanca.

 

Teresa Toda va passar un temps a Catalunya, on va treballar als anys 80 del segle passat, va viure al barri de Gràcia de Barcelona, i parla i escriu amb fluïdesa la nostra llengua. Em considero el seu amic i, com a tal, diumenge vinent l’aniré a veure a la presó on el Regne d’Espanya la manté com a ostatgecom a tants d’altres presoners polítics– fins que resolgui el conflicte que té amb el poble basc. 

 

La seva estada al nostre país no és, però, l’única relació de Teresa Toda amb Catalunya i els Països Catalans. Li ve de família. El seu besavi, Eduard Toda i Güell –fill de Reus, diplomàtic i també home viatjat– va ser una personalitat destacada de la Renaixença –va arribar a presidir els Jocs Florals–, amic de Víctor Balaguer i proveïdor d’antiguitats egípcies al seu museu de Vilanova i la Geltrú. Precisament aquests dies hi ha al Museu d’Arqueologia de Reus, fins al 12 d’octubre, l’exposició “Del Nil a Catalunya. El llegat d’Eduard Toda” –que primer es va exposar a Vilanova–, amb una extraordinària mostra de fotografies que –a finals del segle XIX, del 1884 al 1886– va fer Eduard Toda quan era cònsul d’Espanya a El Caire i va dedicar una part important del seu temps a la recerca arqueològica.

 

L’exposició és una meravella, i s’hi reivindica la polifacètica aportació d’aquest personatge, a qui el llavors director general d’antiguitats d’Egipte, l’egiptòleg francès Gaston  Maspero –de qui es va fer amic i que el considerava un investigador de confiança– va encomanar la direcció dels treballs de recerca i inventari de la primera tomba de l’Egipte antic trobada intacta, la de Sennedjem. El seu nom figura avui en els textos explicatius d’aquestes troballes que hi ha a la sala que hi és dedicada al Museu del Caire. Fins i tot els espanyols han d’agrair a aquest destacat egiptòleg català que els primers fons egipcis del Museo del Prado –sembla que fruit d’una venda i no pas d’una donació, com en el cas del museu de Vilanova– els aportés ell.

 

La peça que em va cridar més l’atenció, però, en l’exposició de Reus és el quadern on Eduard Toda recull, en català prefabrià, l’inventari de les troballes de la tomba de Sennedjem i el relat pormenoritzat de la seva recerca. I la transcripció d’una carta a un amic seu on es dol de no poder escriure més en català per a una revista de l’època, perquè l’afeixugen  les feines polítiques que l’obligen a escriure en espanyol.

 

Toda no va ser només un egiptòleg destacat, sinó que –entre moltes altres coses– el seu nom anirà lligat per sempre a la restauració del monestir de Poblet a començaments del segle XX, i a la reinvindicació de la catalanitat de l’Alguer, a Sardenya, a la qual va dedicar un dels seus llibres: “L’Alguer. Un poble català d’Itàlia” (1888). L’any 1930, ja establert a Catalunya, va ser nomenat president del Patronat per a la restauració de Poblet i, el juliol del 1936, delegat de la Generalitat per al salvament dels béns patrimonials de la Conca de Barberà. Va morir a Poblet l’any 1941.

 

(El setmanari Directa ha reproduït aquest article meu al seu número del 3 de setembre del 2008)

Read Full Post »