Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Egin Irratia’ Category

1363104759images

Fa uns mesos –el 22 de març de l’any passat– vaig dedicar un dels articles a mèdia.cat a aplicar la teoria de la lupa (o zoom) a l’expresident de la Generalitat de dalt, Jordi Pujol, com a producte mediàtic resultant del seu pas pel sedàs de Jordi Évole al “Salvados” de LaSexta. I, alhora, al procés de fabricació mediàtica, i coetània de l’altra, d’exaltació fins a excelsos honors de martiri democràtic aplicat al jutge prevaricador Baltasar Garzón en una operació per fer-ne urbi et orbi un sant baró, lliurat sense descans a la protecció dels drets humans de la qual tindria prou ben merescut el patronatge.

Una feinada, aquesta dedicada al “pájaro Garzón” –com li agradava dir-ne al seu malguanyat col·lega Joaquín Navarro, que tant bé el coneixia i tan malament en parlava– en què van destacar corifeus que mai no m’ho hauria esperat, d’ells. Va ser com si per fer sant al nostre segon papa Borja, Alexandre VI, els catalans de la nació sencera haguéssim muntat una campanya de comunicació, arreu del món catolicoapostolicoromà, fonamentant-la en la humilitat, pobresa i castedat, atribuïdes sense dubte i mesura al personatge, i de foment de la pau a la terra per la gent de bona voluntat que a fe de déu que s’hauria guanyat sense cap dubte segons el guió prefixat.

Bona gent del Grup de Periodistes Ramon Barnils –periodistes “del rotllo”, en qualificatiu triat a l’efecte pel company Roger Palà en un dels seus imprescindibles articles recollits ara a “Mots incendiaris. Recull d’articles (2007-2011)”– hem parlat de moltes i diferents maneres de les maleses infinites (MALESA entesa en la primera de les accepcions del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans: “Maldat, especialment acció dolenta”) comeses pel jutge prevaricador, vulnerador sistemàtic dels drets humans de les persones empresonades per ordre seva o posades sota la seva custòdia en les espectaculars operacions en què solia aparèixer com el superjutge garant de les llibertats ciutadanes i la fermesa incondicional de l’Estat imperial en nom del qual instruïa (que no impartia) els casos penals que li tocaven –o es feia tocar–, diuen, com en el macrosumari 18/98 que va acumular contra la dissidència basca.

A les llistes dels socis del Grup hi ha noms de periodistes que han passat, de lluny o d’a prop, pels sinistres despatxos del personatge (com ara víctimes de la seva redada contra l’independentisme d’esquerres català i en defensa de l’espanyolitat indubitable dels fastos olímpics del 1992). I d’altres que senzillament, en un moment o altre de la llarga i persistent carrera prevaricadora de l’ocell Garzón des del seu niu de jutge instructor de l’Audiència Nacional espanyola, n’hem hagut d’informar, d’alguns dels seus espectacles i els mals que van causar. Com que un d’ells –de fet, diversos–, precisament el que va iniciar el sumari 18/98, va ser una càrrega de cavalleria judicial destinada a tancar dos mitjans de comunicació bascos –Egin i Egin Irratia–, desmantellar-ne els béns industrials i societaris i, sobretot, engarjolar periodistes, treballadors i directius de premsa, una bona mitja dotzena dels quals pel cap baix segueixen en presó, gairebé podríem dir que mitjançant les notes de premsa del Grup Barnils es poden seguir fets, anècdotes, rituals i efectes del garzonisme en el seu combat a ultrança contra els mitjans de comunicació de l’esquerra independentista basca.

Dic tot això en la present ocasió perquè també amb el cas Garzón –i en el del tancament d'”Egunkaria” i les tortures a periodistes, treballadors i directius del diari en llengua basca que va fer esclatar Juan del Olmo, un jutge que hi va durar poc, al tribunal d’excepció, el Grup de Periodistes Ramon Barnils –i la seva gent del “rotllo”– ve demostrant, des del seu mateix inici com a col·lectiu, que sí que podem posar la lupa o el zoom on d’altres en aquesta professió i als Països Catalans han optat per la prudència que ve de la por i l’afany d’evitar-se cap risc. I és, doncs, també lògic que dimecres vinent, 17 d’abril„ el llibre que inaugura una col·lecció de llibres periodístics que aniran fent membres del Grup i publicarà Edicions Saldonar (col·lecció Periodistes) i que presentarem al Col·legi d’Advocats a Barcelona sigui dedicat a aquest martell de periodistes i persones lliures que ha estat el jutge prevaricador. L’ha escrit la periodista Sònia Bagudanch, que l’ha titular “Et presento el jutge Garzón”. A l’acte de dimecres, per les 7 del vespre, l’advocat Jaume Asens; el periodista David Bassa, president del Grup Barnils; l’editor Francesc Gil Lluch, d’edicions Saldonar; Sònia Bagudanch, autora del llibre, i el jutge Salvador Vidal parlaran sobre “Baltasar Garzón i les febleses de la justícia espanyola”. Tot un esdeveniment.

Humbert Roma

(Una versió actualitzada de l’article la va publicar mèdia.cat el 18 d’abril del 2013)

Anuncis

Read Full Post »

El director del diari Ara, Carles Capdevila, demanava el 8 de juny passat, en l’article que hi publica cada dia, testimonis que li responguessin la pregunta de si la presó amb Facebook ja no és una presó. Tot a partir d’una especulació que deia haver tingut amb un seu amic sobre la qüestió de si un presoner té dret a ser a Facebook o a Twitter.

Com que l’endemà mateix, dissabte, jo m’havia de desplaçar a Còrdova (Andalusia) per visitar-hi, quaranta minuts el diumenge a migdia –ni un de més– amb vidre i intèrfon interposats i amb la seguretat que ens enregistren la conversa, la companya i amiga periodista Teresa Toda, exsubdirectora del diari basc “Egin” que hi compleix sis anyets de condemna –ja n’hi porta quatre i mig, primer a Topas, prop de Salamanca (Castella i Lleó), i després a Còrdova, vaig gosar il·lustrar el company Capdevila sobre la qüestió que plantejava. Tot recordant-li, és clar, per si ho havia oblidat, que a les presons de l’imperi espanyol hi ha periodistes, directius i treballadors de premsa –onze pel cap baix si no em fallen les informacions– engarjolats precisament per això: per fer de periodistes, directius i treballadors de premsa, en un diari o en una empresa basca editora de premsa (independentista d’esquerres basca, és clar), és a dir el diari “Egin” o la seva editora Orain SA.

Heus aquí què li vaig comentar al company Capdevila intentant aportar-li alguna llum sobre el dilema que ens plantejava als lectors: Facebook o Twitter a les presons, ¿sí o no?:

“No sé de quina presó ni de quins presos parleu gent de l’Ara… Deuen ser d’un altre món. La companya periodista i exsubdirectora del diari basc Egin, Teresa Toda, que compleix sis anys de presó –ja en porta quatre i mig– a Còrdova/Andalusia, no té dret ni a tenir ordinador ni és clar accés a internet; des de fa uns mesos ja ni tan sols pot rebre cap paper imprès que no porti peu d’impremta (res, doncs, d’impressions fetes a partir d’internet que li puguem enviar). Del mòbil no en faria res perquè la presó està ‘protegida’ i no s’hi pot parlar amb mòbil des de quilòmetres al voltant… En dono fe, perquè porto visitant-la i escrivint-m’hi des que la van tancar primer a Topas (Salamanca) i després a Còrdova, per allunyar-la més encara del seu País Basc i de la seva mare que viu precisament a Salamanca. A Còrdova, que ningú intenti parlar per mòbil des dels voltants de la presó que no ho aconseguirà –és el primer que et diu el taxista que t’hi porta, per si volguessis localitzar-lo en sortir– perquè és zona amb cobertura restringida, és a dir, no hi ha cobertura si més no per a familiars i visitants. Diumenge vinent, demà passat, precisament la vaig a veure, viatjant de Lleida a Còrdova amb AVE, que ja és tenir sort i diners, una nit d’hotel, quaranta minuts –ni un més– de xerrada amb vidre i intèrfon interposats sabent que ens estan enregistrant la conversa, i tornada al vespre de Còrdova a Lleida. Comprendreu que no tinc ganes ni esma de visitar la mesquita de Còrdova com a turista en aquestes condicions… Per favor, bona gent de l’Ara, sigueu més rigorosos quan parleu dels aparells repressius de l’imperi espanyol (i també dels catalans que són al seu servei i en formen part). Ah! i la Teresa, a més de periodista, filla de diplomàtic, nascuda a Sao Paulo (Brasil), és besnéta d’un prohom de la Renaixença catalana que té un carrer dedicat a Barcelona: Eduard Toda, amic de Gaudí, restaurador de Poblet, egiptòleg i investigador del català de l’Alguer…”.

PUNTUALITZACIÓ EN TORNAR DE CÒRDOVA

Tornat de Còrdova he de dir, puntualitzant el meu comentari enviat a l’”Ara”, que ara visitants i familiars dels presos ja podem parlar per mòbil des de la presó o els seus entorns, com he pogut comprovar que feien alguns amb qui vaig compartir visita. És un dels canvis que hi he trobat. És clar que, com sempre, abans d’entrar a la visita i passar el control previ de metalls, on sonen fins i tot els bitllets de banc i els sostenidors de les senyores, hem de deixar el mòbil en una taquilla –cal tenir un euro a punt com al supermercat perquè, si no, l’hauries de deixar oberta– i recordar que l’has de recollir en sortir. Ara el règim penitenciari de la Teresa a Còrdova és de vint hores diàries al txabolo (cel·la, menjars inclosos) i quatre de pati.

Humbert Roma

(Publicat a mèdia.cat el 21 de juny del 2012)

(A la foto, Teresa Toda, que erasubdirecrtora del diari basc “Egin” i que compleix sis anys de presó a Còrdova/Andalusia per fer de periodista i tenir un càrrec directiu en aquest diari de l’esquerra independentista basca tancat per ordre del jutge Baltasar Garzón el 1998)

Read Full Post »

Poc ha durat l’alegria a la casa dels pobres. Quan encara celebràvem l’absolució dels cinc directius i periodistes d’Egunkaria, amb una sentència demolidora contra les tesis de l’acusació popular i la instrucció del jutge Del Olmo, i la recent posada en llibertat d’alguns dels dirigents de l’esquerra abertzale que va fer detenir el jutge Baltasar Garzón, el també jutge d’instrucció Fernando Grande Marlaska ha tornat a engegar la maquinària del tribunal espanyol d’excepció. Cinc persones més –de les deu que va fer detenirhan anat a parar a les garjoles del Regne d’Espanya, entre elles tres advocats, en un cop destinat a afeblir el suport als presos i preses bascos. Mentre eren incomunicats, el ministre de l’Interior espanyol, Pérez Rubalcaba, com sempre sense presumpció d’innocència que valgui, feia la corresponent roda de premsa contant la seva peculiar història sobre els detinguts i la sempre fidel premsa del règim en reproduïa la versió sense matisacions ni dubtes. Un onzé detingut, en territori sotmès a sobirania de la República Francesa, i al qual Pérez Rubalcaba va qualificar de peça clau de l’anomenat “entramat d’ETA” pel que fa als presos i exiliats, va ser deixat en llibertat pel jutge francès que va dir que no havia trobat cap indici per processar-lo.

Malgrat aquesta reiteració de la resposta repressiva, en la línia oberta pel jutge Baltasar Garzón del “tot és ETA” l’any 1998 amb el tancament del diari “Egin” i “Egin Irratia”, aquests dies estan passant coses transcendentals per al futur de bascos i catalans. Per primera vegada des de la mort del dictador, les aspiracions a la independència d’una part molt important dels nostres pobles –només un referèndum d’autodeterminació en llibertat i amb totes les conseqüència, que ara se’ns nega, pot comptabilitzar l’abast real d’aquestes aspiracions– s’estan canalitzant en les respectives nacions cap a una via exclusivament pacífica. És el que estem fent els catalans amb les repetides onades de consultes –diumenge vinent, la propera– i és també l‘estratègia aprovada per la majoria de l’esquerra abertzale basca il·legalitzada. Una estratègia que compta amb el suport de les personalitats sud-africanes, irlandeses i britàniques firmants de la declaració de Brussel·les, per a la qual ara l’organització basca per la pau i el diàleg Lokarri acaba d’obrir una petició generalitzada de suport a tothom que s’hi vulgui afegir.

Membres destacats de l’esquerra abertzale il·legalitzada i d’Eusko Alkartasuna –els dos col·lectius polítics més compromesos fins ara en la construcció de l’anomenat pol sobiranista basc– s’han compromès a formar part del grup d’observadors internacionals en les consultes catalanes de diumenge. Des de la jornada d’Arenys de Munt, el 13 de setembre de l’any passat, l’esquerra abertzale i el món sobiranista basc miren amb molta atenció el que està passant al nostre país i han afegit la nostra experiència a les que l’esquerra abertzale il·legalitzada ja havia incorporat com a referents en el darrer procés de debat: fi de les guerrilles i accés de l’esquerra als governs en diferents països d’Amèrica, processos cap a la independència en diversos països europeus, entre d’altres.

Per als dies del 10 al 12 de maig es prepara, a les instal·lacions de la Universitat del País Basc a Gasteiz, el Primer Congrés Internacional País Basc-Països Catalans. Pot ser una ocasió excel·lent per aprofundir en el coneixement mutu, i per superar els clixès estèrils d’admiració o rebuig sense matisos que tan sovint han caracteritzat les relacions entre els dos pobles. I un bon moment per intercanviar experiències i posar en comú plantejaments que ens ajudin en el procés per alliberar-nos dels imperis –espanyol i francès– que ens dominen alhora.

Humbert Roma (periodista) (Publicat a Tribuna Catalana el 23 d’abril del 2010)

(A la foto, que he baixat del bloc de la Coordinadora nacional per les consultes sobre la independència, roda de premsa a Donostia per presentar els observadors bascos a la consulta del diumenge 28 d’abril)

Read Full Post »

Una bona primera notícia sobre el cas Egunkaria: la Secció Primera de la Sala Penal de l’Audiència nacional espanyola, presidida pel jutge Javier Gómez Bermúdez, ha absolt avui Martxelo Otamendi, que va ser director del diari Egunkaria, tancat fa set anys pel jutge d’instrucció Juan del Olmo, i ara dirigeix Berria; Iñaki Uria, membre del Consell d’Administració de l’empresa editora del diari, i Txema Auzmendi, secretari del mateix Consell; Joan Mari Torrealdai, president del Consell, i Xabier Oleaga, redactor en cap del diari, dels càrrecs de què estaven acusats i pels quals l’acusació popular els demanava 14 anys de presó a cadascun (dos menys per a Xabier Oleaga): ser membres d’ETA i haver posat el diari al servei de l’organització armada basca.

El fiscal havia retirat les acusacions –que només mantenia l’acusació popular exercida per l’Asociación de Víctimas del Terrorismo i Dignidad y Justicia– i la sentència ara pot ser recorreguda davant el Tribunal Suprem. Aquest només és el primer dels dos sumaris en què ha estat dividit el cas Egunkaria: l’anomenat “sumari polític”. Queda encara el “sumari econòmic”, que afecta tres dels acusats –i ara absolts– en el sumari “polític” (Juan Mari Torrealdai, Iñaki Uria i Txema Auzmendi) més uns altres cinc (Joxe Mari Sors, membre del Consell d’dministració, i els administratius Ainoha Albisu; Mikel Sorozabal, Begoña Zubelzu i Fernando Furudarena. Aquest sumari, que encara es manté al tribunal d’excepció espanyol, podria passar a un tribunal ordinari –de Donostia o Tolosa– si perd les connotacions polítiques, derivades del primer sumari, i les acusacions es limiten a suposats delictes econòmics.

En aquests moments d’alegria i celebració per l’absolució de cinc periodistes i directius del diari basc, no puc sinó recordar que a les garjoles del Regne d’Espanya hi ha periodistes, directius i treballadors d’un altre diari –Egin– tancat l’any 1998 per ordre del també jutge d’instrucció de l’Audiència nacional espanyola, Baltasar Garzón, i molts altres bascos i basques l’únic delicte dels quals ha estat defensar la independència del seu país.

(A la foto, que he baixat del diari “Deia”, els cinc d’Egunkaria absolts, davant l’Audiència Nacional espanyola: Txema Auzmendi, Xabier Oleaga, JoanMari Torrealdai, Iñaki Uria i Martxelo Otamendi).

El text complet de la sentència del sumari polític contra Egunkaria el podeu trobar aquí.

La Plataforma catalana de suport a Egunkaria ha tramès aquesta nota amb les frases més significatives de la sentència absolutòria:

GRÀCIES A TOTS PER SET ANYS ININTERROMPUTS DE SOLIDARITAT CONTRA LA LLEI DEL SILENCI.

12: 47 del 12 d’abril: arriba l’absolució…

Martxelo OTAMENDI, absolt

Iñaki URIA, absolt

JoanMari TORREALDAI, absolt

Txema AUZMENDI, absolt

Xabier OLEAGA, absolt

Egunkaria, ABSOLT

…i ara què?

EXTRACTES DE LA SENTÈNCIA

“No se ha acreditado que parte alguna del capital social u otros recursos fueran de procedencia ilícita. Tampoco consta envío o desvío de fondos o activos de clase alguna desde la sociedad editora o el diario a la banda terrorista E.T.A.”

“Sin que conste que haya defendido postulados de la banda terrorista E.T.A., recibido órdenes de ésta o que sus cuadros dirigentes, singularmente los procesados, fueran designados, estuvieran vinculados, colaboraran u obedecieran consignas de la citada banda.”

“El cierre temporal de un medio de comunicación impreso de periodicidad diaria como medida cautelar es de difícil encaje en nuestro ordenamiento jurídico.”

“El cierre temporal de un medio de comunicación impreso de periodicidad diaria como medida cautelar es de difícil encaje en nuestro ordenamiento jurídico. (…)La suspensión provisional no tiene cobertura constitucional directa, pues en la Constitución solo se regula el secuestro como injerencia de los poderes públicos en la actividad de publicaciones y otros medios de información, medida que exige una resolución judicial motivada, protegiendo así los derechos relacionados con la libertad de expresión e información (art. 20.5 y 20.2 CE)y prohíbe todo tipo de censura previa.”

“Por lo tanto, el cierre provisional o cautelar de Euskaldunon Egunkaria, único diario que existía en euskera, no tenía habilitación constitucional directa y carecía de una norma legal especial y expresa que la autorizara”

“Esos informes (Guardia civil) fueron propuestos y admitidos con el carácter de prueba pericial de análisis de información o impropiamente llamada de inteligencia. Sin embargo, no tienen tal carácter.”

I per acabar—

“Déjense sin efecto cuantas medidas cautelares personales y reales se hubieren acordado en el procedimiento.”

El Grup de Periodistes Ramon Barnils, del qual sóc membre, ha fet públic aquest comunicat:

Celebrem l’absolució d’un judici que mai s’hauria hagut de celebrar

El Grup de Periodistes Ramon Barnils celebra l’absolució dels cinc directius del diari Egunkaria avui dilluns 12 d’abril.

Com sempre hem manifestat, el procés que va començar amb el tancament del diari el 2003 ha estat una injustícia. La clausura va ser un atac a la llibertat d’expressió i a l’euskera, més encara quan Egunkaria era l’únic rotatiu que existia en llengua basca.

Volem recordar que des del momentque la Justícia espanyola va ordenar tancar el diari, el nostre Grup i molts altres professionals hem denunciat que aquest és un judici que no s’hauria d’haver celebrat mai, perquè Egunkaria mai hauria d’haver estat clausurat ni els seus directius detinguts, torturats ni empresonats.

Celebrem la sentència d’avui, doncs, però no estem plenament contents, ja que el mal que es va fer amb el tancament no es podrà reparar.

Animem els directius d’Egunkaria que han estat absolts a continuar emprenent la tasca a favor de la vitalitat de la llengua basca i de l’exercici lliure del periodisme.

Grup de Periodistes Ramon Barnils
Països Catalans, dilluns 12 d’abril de 2010

Segons informa Vilaweb, ja han començat a alçar-se veus reclamant al Regne d’Espanya reparació pels danys –alguns d’ells irreversibles, com el produït pel tancament del diari– soferts pels processats, accionistes, lectors, treballadors, anunciants… i tota la societat basca per aquest procés engegat ara fa set anys pel jutge d’instrucción Juan del Olmo.

El bloc Juicio a Egunkaria libre! que publica Luistxo Fernández, que va treballar com a periodista a Egunkaria destaca aquests punts de la sentència:

El texto literal de la sentencia del primer juicio de Egunkaria lo he escondido un poco, porque ocupaba mucho en la portada del blog. Pero tras un repaso rapidito, me quedo con unos puntos a destacar, que podrían ser también otros… ya habrá tiempo de comentarlos en el futuro.

Cierre contrario a derecho

El cierre fue injustificado, excesivo y no se atenía a derecho:

El cierre provisional o temporal de Euskaldunon-Egunkaria no tenía habilitación constitucional directa y carecía de norma legal especial y expresa que la autorizara. El artículo 129 del Código Penal pudiera ser una cobertura incierta e insuficiente porque un periódico diario no admite ser considerado como una empresa cualquiera.

Inocencia, inocencia, inocencia

Los acusados son inocentes, y Euskaldunon Egunkaria también

Tampoco se ha acreditado ni directa ni indirectamente que el periódico Euskaldunon Egunkaria haya defendido los postulados de la banda terrorista, haya publicado un solo artículo a favor del terrorismo o de los terroristas ni que su línea editorial tuviese siquiera un sesgo político determinado, esto último, además, no sería delictivo. Por el contrario, incluso los miembros de la Guardia Civil que comparecieron como peritos reconocieron que no se había investigado si la línea del periódico era o no de apoyo a E.T.A., lo que hace incomprensible la imputación.

Y lo que es más, el mundo del euskera, que algunos colocan en el entorno, o en el entorno del entorno, es inocente.

La estrecha y errónea visión según la cual todo lo que tenga que ver con el euskera y la cultura en esa lengua tiene que estar fomentado y/o controlado por E.T.A. conduce, en el proceso penal, a una errónea valoración de datos y hechos y a la inconsistencia de la imputación.

Acusación sin fundamento

La acusación estaba construída a base de presupuestos tramposos:

Primero se ha decidido cuál es la conclusión, de la que se predica, sin base, que es indiscutible, luego se buscan las señales, vestigios o indicios y, por último se rechaza cualquier sentido o explicación de estos que no apoye la conclusión.

Lo que los agentes de la Guardia Civil citados como peritos presentaron como peritaje, no fue tal cosa, y la sentencia rechaza de plano aquellas intervenciones

En el caso ahora examinado la adecuación a la realidad o no de las conclusiones obtenidas por los funcionarios de la Guardia Civil las ha extraído directamente el Tribunal tras analizar la documentación que obra en la causa, sin que para ello haya sido preciso el auxilio de técnico alguno, pues los referidos informes sólo contienen como conclusión meras inferencias o deducciones de sus autores tras analizar los meritados documentos y piezas de convicción, labor que compete en exclusiva al Tribunal.

Tortura verosimil

Las acusaciones de tortura son creíbles, y en el caso de Xabier Oleaga, es en base a esa declaración como la sentencia justifica una discrepancia de fechas que se dio entre su declaración y datos recabados posteriormente.

En la valoración de las declaraciones de los procesados tiene especial relevancia que las denuncias de estos sobre malos tratos y torturas sufridos durante la detención incomunicada –que fueron relatadas con detalle en la vista oral y antes ante el instructor y objeto de denuncia en los tribunales- son compatibles con lo expuesto en los informes médico-forenses emitidos tras ser reconocidos en el centro de detención.

Read Full Post »

Aquests dies he emprès una frenètica campanya d’intervencions amb comentaris a altres webs i blocs d’internet. Poc a poc, a base de fer-hi repetides incidències, he confegit un text que vaig refent en cadascuna de les meves trameses. Quan llegeixo algun dels múltiples textos laudatoris –o simplement esbiaixats al seu favor– per al superjutge estrella Baltasar Garzón, m’hi llenço de cap a contradir-los. Aquest és el text que he anat confegint amb afegits i retocs al llarg del meu periple de trameses antigarzonianes:

Que Garzón és un jutge prevaricador ho saben per trista experiència des dels independentistes catalans que el jutge mediàtic va fer detenir i permetre torturar mentre eren sota la seva custòdia l’any 1992 fins tots els independentistes bascos i basques –entre ells periodistes i altres persones acusats només de ser fidels a unes idees i expressar-les amb llibertat i organitzar-se políticament per aconseguir-les– que han passat per les seves dubtoses i maldestres instruccions. I Amnistia Internacional i tants d’altres que ara es llancen a defensar-lo haurien fet bé de denunciar-lo en el seu moment amb la contundència amb què ara surten al seu favor.

El megajutge estrella de l’Audiència Nacional espanyola, el tribunal d’excepció hereu del fascista Tribunal de Orden Público (TOP), en el pecat ha trobat la penitència. Els mateixos que li van servir com a acusació popular quan li va convenir per atacar l’independentisme basc ara el porten a ell a judici. No ploraré per aquest infecte personatge que es va fer l’orni davant persones torturades que li denunciaven les tortures que havien patit quan eren sota la seva custòdia, sense que les perseguís i aprofitant les declaracions aconseguides sota tortura per als seus sumaris impresentables; que va tancar sense judici un diari (Egin), una ràdio (ràdio Egin) i un mensual (Ardi Beltza); que va permetre que es malmetessin sense remei els béns materials i immaterials d’una impremta i una editora de premsa; que va engarjolar periodistes, pacifistes i independentistes per fer la seva feina i defensar i expressar les seves idees (macrosumari 18/98 entre molts d’altres); que va deixar que es morís el nazi Ramón Serrano Súñer, responsable de la detenció i afusellament del president Lluís Companys, entre d’altres malifetes –i tants d’altres còmplices del feixisme espanyol i internacional– sense fer res per engarjolar-lo i jutjar-lo per crims contra la humanitat quan encara era viu…

Amb la seva tesi que tot és ETA, i les consegüents mesures d’empresonament dels dirigents de l’esquerra independentista basca segons convenia al govern de la monarquia i als interessos imperials del Regne d’Espanya, ha contribuït a afegir obstacles per impedir que els conflictes nacionals al Regne d’Espanya es resolguin per vies democràtiques i pacífiques.

Garzón és un ésser repugnant que no mereix cap consideració. I molt menys que el defensi una institució com Amnistia Internacional que em creia que defensava els drets humans i no a qui els vulneren sistemàticament en l’exercici de les seves funcions. Gent demòcrata, se suposa que defensora dels drets humans i ben informada no hauria de moure ni un dit en favor d’un personatge privat de la mínima engruna d’humanitat.

Un dels millors textos que he llegit arran de les darreres aventures de Garzón, i amb el qual m’identifico més, l’ha firmat Vicent Partal al digital Vilaweb: http://www.vilaweb.cat/editorial/3708435/jo-defensare-garzon.html

L’acudit que publico i que he baixat del web “Izaronews”, original de Kalvellido a “Insurgente”, diu amb una imatge i poques paraules gairebé el mateix que jo he dit amb moltíssimes més.

També podeu llegir amb profit aquests textos que clarifiquen qui és aquest personatge sinistre:

Entrevista al malguanyat jutge Joaquin Navarro: http://lahaine.org/paisvasco/joaquinnavgarzonseinventa.htm

Article d’Isaac Rosa

http://blogs.publico.es/trabajarcansa/2010/03/10/garzon-y-figura-hasta-la-sepultura/

Entrevista a l’advocat August Gil Matalama

http://www.antimilitaristas.org/spip.php?article3729

Article firmat per diverses persones representatives de moviments contra la tortura i en defensa dels drets humans

http://www.gara.net/paperezkoa/20100411/193252/es/La-paradoja-Garzon

Read Full Post »

Imatge140

La setmana del 6 al 13 de setembre ha estat extraordinària. Tant per al país com per a mi mateix. Començo a escriure aquestes ratlles la matinada del dilluns 21 de setembre i les acabo d’enllestir l’endemà. Amb una curta perspectiva, doncs. Però alguns dels fets que hem viscut, sobretot la consulta d’Arenys de Munt sobre la independència de Catalunya, han sacsejat tan profundament la política del nostre país –dels Països Catalans– que aviat caldrà parlar de l’abans i el després d’Arenys. Perquè mai com fins ara el debat sobre la independència havia estat tant en primer pla.

Faré, doncs, un resum del que han estat aquests dies per a mi.

Diumenge, 6 de setembre. Quaranta minuts amb Teresa Toda a la presó de Topas (Salamanca)

És la segona vegada que vaig a veure la Teresa Toda a la presó de Topas, a 25 quilòmetres de Salamanca. La primera va ser ara fa un any, a finals d’agost del 2008. Ara torno a ser a la llista d’amics a qui se’ns permet visitar-la.

Teresa Toda Iglesia va ser subdirectora del diari basc Egin, tancat fa onze anys per ordre del jutge Garzón, i ara compleix, per haver-ne estat subdirectora, sis anys de presó. És la condemna definitiva imposada per la sentència del Tribunal Suprem a qui va ser una de les 52 persones jutjades al macrojudici del 18/98. La sentència del Suprem va mantenir greus penes de presó per a 38 d’aquestes persones jutjades per l’Audiència Nacional espanyola. Entre elles, la Teresa.

Espero que a finals de novembre vinent hi podré tornar. Quaranta minuts de conversa, amb un vidre al mig, mitjançant un interfon i amb la seguretat que tot el que ens diem és enregistrat. La trobo il·lusionada per conèixer què passa més enllà dels murs de la presó. La incomunicació amb el món exterior –em diu– és un dels pitjors efectes de la presó, a part de la pèrdua de llibertat. Amb mi, deu ser de les poques vegades que pot parlar en català a la presó, llengua que parla i escriu força bé, perquè va passar un temps a Catalunya als anys 80 del segle passat.

Parlem de les nostres famílies i dels nostres respectius països. I dels amics comuns i les coses que ens hem explicat per correu: de les meves vacances a la vall de Boí amb la Mati i l’Aurora –n’hi vaig enviar fotografies–, i de les del Marc, la Nia i la Zaïra –la nostra néta que és per ella com una neboda política– a Romania; com sempre, li interessa tot el que fa referència al moviment sobiranista català, la situació de la llengua i el periodisme, els projectes del Grup de Periodistes Ramon Barnils –que els va donar suport quan el processament i el judici–, la meva visió sobre el País Basc… Em pregunta expressament pel proper Onze de setembre i està força ben informada de la consulta d’Arenys de Munt per la premsa que rep i llegeix, també dels Països Catalans.

Com l’altra vegada, no m’adono de la situació en què la deixo fins passades unes hores. La conversa –tants quilòmetres per una durada tan breu– no deixa parar esment en d’altra cosa que allò que ens diem. Ella sembla tenir tan controlat el temps que em talla quan me’n vaig per les branques i insisteix en les preguntes que li interessen, sobretot de caràcter familiar.

Dimecres, 9 de setembre. Sopar amb Tasio Erkizia, militant històric de l’esquerra abertzale

Convocades pel Comitè Català de Solidaritat Internacionalista, ens reunim una vintena de persones en un sopar amb Tasio Erkizia, militant històric de l’esquerra abertzale, que és a Barcelona per participar en l’acte del Fossar el migdia de l’Onze de setembre. Refexions molt interessants sobre l’actual situació política al País Basc, i de l’esquerra abertzale en particular. I sobre l’alternativa per afrontar l’estratègia de l’Estat, mitjançant l’enfortiment d’un bloc sobiranista i el que defineix com a “confrontació democràtica”.

Dijous, 10 de setembre. Reunió de la comissió de suport a “Egunkaria” amb Martxelo Otamendi

A la tarda, a l’Euskal Etxea de Barcelona. Hi vaig en representació del Grup de Periodistes Ramon Barnils. Martxelo Otamendi, que va ser director del diari en llengua basca “Egunkaria”, tancat fa sis anys per ordre del jutge Del Olmo, i ara dirigeix “Berria”, parla de la imminència del judici, previst per a començaments de novembre, i de les seves característiques.

En aquest cas, el fiscal ja n’ha demanat l’arxivament definitiu. Matxelo Otamendi explica que aquesta és una diferència respecte de la resta de judicis “polítics”: és a dir, aquells en què l’Audiència Nacional espanyola jutja bascos i basques que no estan acusats d’accions armades, per una activitat pública en organitzacions socials i polítiques o en mitjans de comunicació legals, en allò que Garzón va definir com l’entorn d’ETA, del qual es pretén que forma part o fins i tot que dirigeix l’organització armada. En els altres judicis polítics, el fiscal sempre ha mantingut les acusacions, com va passar en el cas dels joves de Jarrai-Haika-Segi, el Macrojudici 18/98 o Gestoras proamnistía.

Tot i l’actitud del fiscal, que considera que no hi ha delicte, i malgrat que no hi ha acusació particular perquè ningú no  acusa la gent d'”Egunkaria” d’haver-los causat cap mal, els jutges de l’Audiència Nacional espanyola han decidit que es faci el judici, atenent la petició de l’acusació popular, exercida per l’Asociación de Víctimas del Terrorismo i el grup Dignidad y Justicia. En aquest primer judici –n’hi ha pendent un segon per qüestions econòmiques– els acusats que finalment s’hauran de seure a la banqueta són cinc: Martxelo Otamendi, que va ser director del diari; Juan Mari Torrealdai, que era president del Consell d’Administració de l’empresa editora; Xabier Oleaga, que era redactor en cap del diari; Txema Auzmendi, que era secretafri del consell d’administració de l’empresa, i Iñali Uría, que n’era conseller delegat. Les acusacions populars demanen per a cadascun d’ells penes de 14 anys de presó (que Dignidad y Justicia rebaixa en el cas d’Uría a 12).

Vam decidir, doncs, que cal posar-se les piles i ja hem començat a preparar un seguit d’actes i accions de solidaritatt que s’aniran concretant fins a la data del començament del judici. Els catalans i catalanes, com va passar quan el tancament del diari i les detencions i tortures, hem de tenir un especial protagonisme en la solidaritat amb “Egunkaria”.

Divendres, 11 de setembre. Migdia. Acte sobre “Egunkaria” al passeig de Lluís Companys

Al migdia de la Diada, en la carpa principal de la Festa de la Llibertat, al passeig de Lluís Companys, acte en solidaritat amb “Egunkaria”. A més de Martxelo Otamendi, hi parlen Vicent Partal, director de “Vilaweb”; Jaume Asens, de la Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats de Barcelona, i David Fernández, periodista del setmanari “Directa”.

Hi assisteixo amb el Marc i la Nia, que porten amb ells la Zaïra; la Kate, amiga de la Nia i el germà de la Kate, Jeremy, amb la seva companya Shelley. En Jeremy i la Shelley acaben avui precisament una estada a Catalunya i Andalusia, que van començar als voltants de Sant Joan. Ell ha vingut a perfeccionar el seu català i recollir informació per a un treball d’investigació que ja fa temps que prepara, sobre els catalans que van participar en la conquesta de Califòrnia –comandada per Gaspar de Portolà– pocs anys després de la nostra guerra contra els borbons. Li interessa especialment la gent de tropa, de la qual té noms concrets, i quines eren la seva extracció social i les causes que els van portar a enrolar-se en aquella expedició colonial.

El Jeremy i la Shelley s’emporten, entre moltes altres coses, la impressió del relat de Martxelo Otamendi, que han escoltat amb atenció, i el llibre “Plouen mentides”, en què s’explica amb detall el tancament d'”Egunkaria” i tot el que el va acompanyar. Els insisteixo –tot i que no crec que calgui, perquè ja en són ben conscients– que ho donin a conèixer arreu on vagin, i sobretot als Estats Units.

Em sap greu no haver pogut anar a l’acte del Fossar, però he hagut de triar i ho he fet pel d'”Egunkaria”.

Tarda. Manifestació

La meva dona Mati, que avui ha treballat tot el dia, se’ns uneix durant la manifestació de les diverses plataformes sobiranistes i en favor de l’autodeterminació i la independència. Quan fem balanç de la Diada, i ens preparem per acomiadar-nos, la Shelley –que ha aprofitat la seva estada al nostre país per contactar amb grups i pagesos que fan agricultura ecològica– diu que li ha estranyat no veure, a les parades del passeig de Lluís Companys, una presència més destacada d’organitzacions ecologistes i defensores de reivindicacions socials.

Dissabte, 12 de setembre. Visita a Luis María Martínez Gárate a Altafulla

Llarga conversa, tota la tarda, amb Luís María Martínez Gárate i la seva dona a la casa que tenen a Altafulla, al Tarragonès. He parlat diverses vegades d’aquest basc, membre de Nabarralde, de qui he recollit opinions i he destacat articles en aquest mateix bloc. Feia temps que dèiem de quedar aquí a Catalunya, i avui hem tingut l’ocasió. I, entre d’altres coses, hem posat fil a l’agulla per preparar el proper Congrés Internacional País Basc-Països Catalans, previst per al maig de l’any vinent, i en què tant ell com jo tenim interès de participar.

Diumenge, 13 de setembre. Consulta a Arenys de Munt sobre la independència de Catalunya

Un fet històric per al nostre país –per als Països Catalans– tanca aquesta setmana tan extraordinària: la consulta a Arenys de Munt sobre la independència de Catalunya. Per molt que vulguin, no la podran esborrar de la nostra consciència col·lectiva. I com més la menystinguïn, més valor tindrà. De cap de les maneres me l’he volgut perdre i hi he participat com a observador. Passada ja una setmana, encara se m’anunteguen les impressions i reflexions d’aquesta diada inoblidable.

Pensant-hi fredament, crec que la jutgessa, en prohibir que l’Ajuntament cedís espais i mitjans per a la consulta, ens ha fet al capdavall un favor inestimable. No tant perquè hagi obligat els organitzadors a aguditzar l’enginy per tirar endavant la consulta, que també, sinó sobretot perquè ha accentuat el protagonisme de la societat en la iniciativa. Un protagonisme que ja hi era de principi, però que ha quedat remarcat per la decisió judicial.

Esclar que les dependències municipals haurien estat més espaioses i adequades a aquest esdeveniment democràtic, però el fet d’haver-se d’aixoplugar al vestíbul del Centre Moral, una de les entitats del poble, li ha donat un caràcter popular encara més autèntic. I és que aquests condicionants –fruit de la imposició judicial d’una decisió profundament antidemocràtica– no han afectat gens ni mica la senzilla solemnitat i el rigor impecable del que s’hi ha fet.

Com a observador, he anat apuntant totes les incidències que he viscut, en el full que se’ns havia donat per fer-ho: cap ni una afectant l’ordre en què s’ha desenvolupat l’esdeveniment; totes sobre minúcies i dubtes a l’entorn del dret de vot i com s’han resolt. Ni tan sols al matí, en els moments de més afluència –que no ha deixat de ser constant al llarg de tot el dia–, hi ha hagut cap tensió. I el control del dret a vot i com s’exercia ha sigut estricte, amb l’ajut de mitjans tecnològics eficaços i senzills per detectar qualsevol possible duplicitat.

La presència de la premsa, en un local de dimensions tan reduïdes i on la mobilitat de tants periodistes gràfics i audiovisuals no era fàcil, ha sigut regulada de forma estricta pels organitzadors, en períodes establerts i de durada limitada. I l’atribució del vot per correu a les diferents taules, un cop acabada la recollida del vot presencial, així com el recompte dels vots ha sigut tan escrupolosa com la resta de la jornada.

Hi ha tantes coses a dir d’aquesta jornada que temo deixar-me’n força de rellevants. La primera de totes, la falta de por. La gent hi ha participat amb entusiasme, amb il·lusió, i l’ha fet explícita en molts casos. Expressada amb paraules, amb gestos… Botigues obertes, les que tocava un diumenge al matí, amb els bars i restaurants plens, amb senyeres al balcons i festa al carrer. I la seixantena de falangistes, que podien haver estat el pretext per la por, controlats pels mossos d’esquadra.

La millor lliçó d’Arenys de Munt és que votar la independència del propi país no és –no ha de ser– un fet èpic ni dramàtic, sinó tan natural com qualsevol altra decisió democràtica. Arribat el moment, quan dos nacions no s’entenen, tenen el dret a separar-se, i s’ha de poder fer mitjançant una consulta democràtica, clara, amb una campanya lliure i sense intimidacions de cap mena. Tan senzill com això. ¿Qui pot tenir por de consultar què prefereix la gent? Només aquells que pensen que la gent és menor d’edat per sempre més, i no li reconeixen la capacitat de decisió pròpia de l’edat adulta.

De la consulta d’Arenys de Munt em quedarà de forma inesborrable el record d’aquella parella que, per provar la seva residència al municipi –com que no es podia usar el padró municipal i els dos tenien el carnet d’identitat en poblacions que no eren Arenys de Munt– hi van adjuntat el full de pagament de la hipoteca, on sí que hi havia el seu actual domicili. Sempre recordaré les paraules de la noia, que abans vivia a l’Hospitalet de Llobregat: “Estic orgullosa de ser d’Arenys de Munt”, repetia a tothom qui la volia sentir. O aquella senyora que deu vorejar els noranta anys i que, en no acceptar-li la fotocòpia del DNI per identificar-se, se’n va anar a casa i va regirar tots els racons fins que, una hora després, va tornar amb l’original del DNI i va poder votar.

Veure nois i noies de setze anys, votant amb la il·lusió –i la confusió– de la primera vegada, gent de la nova immigració, avis i àvies que segurament mai no haurien pensat que un dia podrien votar per la independència del nostre país, homes i dones de totes les edats, amb canalla petita, que moltes vegades els acompanyaven en l’acció de votar, amb el gos de companyia… Res d’extraordinari per a un dia extraordinari com el que vam viure. “Així comença la nostra independència”, cridava la gent al carrer quan   Joan Manel Ximenis, regidor de la CUP i un dels impulsors de la consulta, va llegir el resultat de la votació, després d’una introducció d’entranyables ressonàncies històriques.

L’escletxa oberta a Arenys encara és menuda, però ja hi és. I ha de créixer, com tot ho fa preveure. Ja no hi ha marxa enrere. El camí potser serà llarg i sinuós, però la llavor de la revolta ja hi és posada. Ja hi era de fa molt de temps però ara ha començar a llucar. No sóc ni vull ser profeta, però em sembla que això només ho pot parar la violència de l’Estat i, mentre les coses es facin amb la saviesa i la constància amb què ho ha fet la bona gent d’Arenys de Munt, al Regne d’Espanya li serà molt difícil utilitzar amb eficàcia l’argument de la por.

El diumenge 13 de setembre, a Arenys de Munt, vaig pensar molt en la Teresa Toda. També la seva llibertat va unida a la nostra, i la dels qui com ella estan privats de llibertat a causa d’uns conflictes nacionals que el Regne d’Espanya és incapaç de resoldre democràticament. Tant de bo ben aviat els nostres pobles –catalans i bascos– ens n’aconseguim alliberar.

Read Full Post »

tasio580

Després de més d’un mes de deliberació, el Tribunal Suprem espanyol ha dictat la seva sentència sobre el recurs contra la de l’Audiència nacional espanyola pel macrojudici del sumari 18/98. El Suprem rebaixa les penes per a les 38 persones que quedaven en presó, després de conèixer-se l‘absolució d’uns altres nou condemnats –la majoria d’ells, activistes de la noviolència activa i membres de la Fundació Joxemi Zumalabe–, però la major part han de complir entre 6  (com la subdirectora del diari Egin, Teresa Toda) i 12 anys i 9 mesos de presó (la pena més gran, imposada a Xabier Alegria, implicat també en d’altres sumaris com el del diari en llengua basca Egunkaria, tot i que no hi treballava ni hi tenia cap càrrec). El director d’Egin, Jabier Salutregi, ha estat condemnat a 7 anys i 6 mesos, mentre que l’històric lluitador abertzale José Luis Elkoro, de 74 anys, haurà d’estar-ne 8 empresonat. Només tres condemnats ho han estat a penes menors, d’1 any i 10 mesos a 2 anys.

 

En aquesta llista hi podeu trobar les condemnes que va imposar l’Audiència Nacional espanyola i les del Suprem, en aquest macrosumari que organitzacions de defensa de la llibertat d’expressió i els drets humans –com la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona del Col·legi d’Advocats de Barcelona i l’Associació Catalana en Defensa dels Drets Humans, el Grup de Periodistes Ramon Barnils i el PEN Club Internacional–, i els observadors internacionals que van assistir al judici, han denunciat com a ple d’irregularitats. “La sentència –deia l’informe de la Iniciativa d’Obervació Internacional , referint-se a la de l’Audiència Nacional, que en els arguments de fons no és molt diferent de la del Suprem– demostra la voluntat de perseguir activitats socials, polítiques, culturals comunicatives i periodístiques públiques i transparents. Aquesta ‘sentència de confrontació’ –afegia– marca un abans i un després en el devenir de l’expressió democràtica, ja que estableix que la intencionalitat política, la motivació ideològica, és suficient per considerar un delicte de terrorisme. S’obre camí al delicte de ‘terrorisme desarmat’ o ‘terrorisme pacífic’, fins ara considerat només com una hipòtesi de laboratori”, fent referència en aquest cas a les teories del jutge d’instrucció Baltasar Garzón, que va iniciar fa més de deu anys el macrosumari 18/98.

 

La sentència del Suprem, d’altra banda, deixa sense efecte la declaració d’il·licitud de les activitats de l’empresa Orain, editora del diari “Egin”, i també la seva dissolució. Igualment pel que fa a d’altres empreses implicades en el sumari: Ardatza SA, Hernani Imprimategia, Publicidad  Lema 2000, Erigane SL, M.C. Uralde SL, Untzorri Bidaiak Ganeko, Grupo Uago SL  (Cuba) i Gadusmar SL. Caldrà veure com reaccionen ara els accionistes d’aquestes empreses, tants anys després –onze en el cas d’Orain– que la seva activitat fos paralitzada pel jutge Garzón.

 

NOTA: Podeu trobar més informació sobre la vista oral del recurs al Suprem a Gara

Per al cas de la peça sobre desobediència civil (Fundació Joxemi Zumabale), al bloc desobediencia civil 1898, que recull la campanya de solidaritat específica per a aquest col·lectiu. A la web de 18/98+, a la d’Euskal Herria Watch i a Nodo50 hi ha molta informació sobre el macrojudici. Els articles d’aquest bloc –dietarihumbert– en què faig referència al macrojudici del 18/98 els podeu trobar aquí 

Read Full Post »

Older Posts »