Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Egin’ Category

1363104759images

Fa uns mesos –el 22 de març de l’any passat– vaig dedicar un dels articles a mèdia.cat a aplicar la teoria de la lupa (o zoom) a l’expresident de la Generalitat de dalt, Jordi Pujol, com a producte mediàtic resultant del seu pas pel sedàs de Jordi Évole al “Salvados” de LaSexta. I, alhora, al procés de fabricació mediàtica, i coetània de l’altra, d’exaltació fins a excelsos honors de martiri democràtic aplicat al jutge prevaricador Baltasar Garzón en una operació per fer-ne urbi et orbi un sant baró, lliurat sense descans a la protecció dels drets humans de la qual tindria prou ben merescut el patronatge.

Una feinada, aquesta dedicada al “pájaro Garzón” –com li agradava dir-ne al seu malguanyat col·lega Joaquín Navarro, que tant bé el coneixia i tan malament en parlava– en què van destacar corifeus que mai no m’ho hauria esperat, d’ells. Va ser com si per fer sant al nostre segon papa Borja, Alexandre VI, els catalans de la nació sencera haguéssim muntat una campanya de comunicació, arreu del món catolicoapostolicoromà, fonamentant-la en la humilitat, pobresa i castedat, atribuïdes sense dubte i mesura al personatge, i de foment de la pau a la terra per la gent de bona voluntat que a fe de déu que s’hauria guanyat sense cap dubte segons el guió prefixat.

Bona gent del Grup de Periodistes Ramon Barnils –periodistes “del rotllo”, en qualificatiu triat a l’efecte pel company Roger Palà en un dels seus imprescindibles articles recollits ara a “Mots incendiaris. Recull d’articles (2007-2011)”– hem parlat de moltes i diferents maneres de les maleses infinites (MALESA entesa en la primera de les accepcions del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans: “Maldat, especialment acció dolenta”) comeses pel jutge prevaricador, vulnerador sistemàtic dels drets humans de les persones empresonades per ordre seva o posades sota la seva custòdia en les espectaculars operacions en què solia aparèixer com el superjutge garant de les llibertats ciutadanes i la fermesa incondicional de l’Estat imperial en nom del qual instruïa (que no impartia) els casos penals que li tocaven –o es feia tocar–, diuen, com en el macrosumari 18/98 que va acumular contra la dissidència basca.

A les llistes dels socis del Grup hi ha noms de periodistes que han passat, de lluny o d’a prop, pels sinistres despatxos del personatge (com ara víctimes de la seva redada contra l’independentisme d’esquerres català i en defensa de l’espanyolitat indubitable dels fastos olímpics del 1992). I d’altres que senzillament, en un moment o altre de la llarga i persistent carrera prevaricadora de l’ocell Garzón des del seu niu de jutge instructor de l’Audiència Nacional espanyola, n’hem hagut d’informar, d’alguns dels seus espectacles i els mals que van causar. Com que un d’ells –de fet, diversos–, precisament el que va iniciar el sumari 18/98, va ser una càrrega de cavalleria judicial destinada a tancar dos mitjans de comunicació bascos –Egin i Egin Irratia–, desmantellar-ne els béns industrials i societaris i, sobretot, engarjolar periodistes, treballadors i directius de premsa, una bona mitja dotzena dels quals pel cap baix segueixen en presó, gairebé podríem dir que mitjançant les notes de premsa del Grup Barnils es poden seguir fets, anècdotes, rituals i efectes del garzonisme en el seu combat a ultrança contra els mitjans de comunicació de l’esquerra independentista basca.

Dic tot això en la present ocasió perquè també amb el cas Garzón –i en el del tancament d'”Egunkaria” i les tortures a periodistes, treballadors i directius del diari en llengua basca que va fer esclatar Juan del Olmo, un jutge que hi va durar poc, al tribunal d’excepció, el Grup de Periodistes Ramon Barnils –i la seva gent del “rotllo”– ve demostrant, des del seu mateix inici com a col·lectiu, que sí que podem posar la lupa o el zoom on d’altres en aquesta professió i als Països Catalans han optat per la prudència que ve de la por i l’afany d’evitar-se cap risc. I és, doncs, també lògic que dimecres vinent, 17 d’abril„ el llibre que inaugura una col·lecció de llibres periodístics que aniran fent membres del Grup i publicarà Edicions Saldonar (col·lecció Periodistes) i que presentarem al Col·legi d’Advocats a Barcelona sigui dedicat a aquest martell de periodistes i persones lliures que ha estat el jutge prevaricador. L’ha escrit la periodista Sònia Bagudanch, que l’ha titular “Et presento el jutge Garzón”. A l’acte de dimecres, per les 7 del vespre, l’advocat Jaume Asens; el periodista David Bassa, president del Grup Barnils; l’editor Francesc Gil Lluch, d’edicions Saldonar; Sònia Bagudanch, autora del llibre, i el jutge Salvador Vidal parlaran sobre “Baltasar Garzón i les febleses de la justícia espanyola”. Tot un esdeveniment.

Humbert Roma

(Una versió actualitzada de l’article la va publicar mèdia.cat el 18 d’abril del 2013)

Read Full Post »

Reprenc aquests apunts de dietari darrerament tan inconstants just quan sembla que repunto d’una mala passada que m’ha fet la deessa psique, l’ajut de la qual  ens és tan necessari als humans per sobreviure amb una certa alegria en un ambient sovint eriçat d’hostilitats no volgudes per la majoria de la bona gent que compon la nostra espècie. Per motius diversos i polièdrics que estem escatint amb els excel·lents professionals que m’ajuden –encara ara sota l’empara de la societat del benestar, tan afeblida pels malvats que ens governen– i el suport dels fàrmacs que em recepten –a un euro la recepta des de fa un parell de mesos, i el percentatge corresponent de copagament que vaig acumulant mentre els malvats no decideixen com fer-s’ho finalment pèrquè els bons farmacèutics de barri esdevinguin d’administradors de medicaments i veritables consellers de salut pública –i, doncs, servidors i amics– en recaptadors d’impostos per als altres: esadir, per als  bancs i l’Estat que és al servei d’aquests bancs. Convertits aquests farmacèutics, ai, per decret en els qui han de donar la cara pels malvats que s’amaguen en lleis, decrets, reglaments i altres galindaines per rebre’n els calers mentre el farmacèutic amic de la bona gent del barri potser acabi amb la cara trencada per qualsevol brètol que el consideri enemic.

Durant aquest temps –de depressió en depressió– he viscut el procés de constitució de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), durant el qual se’m va declarar la primera crisi d’angoixa, paralitzat davant l’opció de seguir amb un projecte respecte al qual cada vegada em sentia més distanciat o deixar-ho córrer. Finalment, vaig optar per la segona possibilitat, i els lectors d’aquest bloc n’han tingut alguna constància en diversos articles que hi he anat publicant, algun dels quals força maldestre com ja he reconegut públicament. Acabat el primer episodi, i quan em preparava per tornar a veure a finals d’abril (el diumenge 29) la companya periodista i presa política basca Teresa Toda engarjolada a Còrdova/Andalusia, un any després d’haver-la vist per darrera vegada, l’angoixa em va paralitzar del tot. El motiu aparent: la crisi econòmica i els efectes que pot arribar a tenir en l’economia pròpia, familiar i dels qui més estimo, amics propers inclosos. De fet, segons hem anat esbrinant amb els professionals que m’han atès, en realitat la causa de l’angoixa profunda era por pel meu propi futur personal.

Coincidències: el viatge a Còrdova el cap de setmana del 28-29 d’abril i els canvis que m’havien explicat en la mecànica imposada al règim de visites (fitxatge electrònic dels visitants, modificacions en el sistema de control…). Fins tal punt que la Teresa, el 29 d’abril, a l’altra banda del vidre i amb interfon interposat, ho va detectar fins arribar a dir al company de Donòstia que coordina el calendari de visites que, si jo no em trobava bé, no hi insistís de cara a la propera visita prevista per un mes i mig després. Hi anava tan tocat que vaig ser incapaç d’explicar-li, a la Teresa –sempre atenta i preocupada per la situació social i política als Països Catalans–, per què m’havia distanciat de l’ANC com li ho havia anunciat per carta feia poc. L’excusa meva per no parlar-ne va ser que ens enregistraven la conversa i no era prudent abordar-ho amb tota llibertat com hauríem fet a l’entorn d’un cafè a Donòstia si ella fos en llibertat com ha de ser.

A la nit, retornat a Alcoletge (Segrià) i després a Barcelona, em vaig adonar de la bestiesa que havia fet, tenint en compte tot el que he anat escrivint sobre el procés de constitució de l’ANC, tant al meu bloc com per correus electrònics àmpliament difosos. Aquella mateixa nit li vaig escriure una carta resumint els meus arguments que finalment no li vaig enviar, perquè vaig preferir deixar-ho pendent de la propera visita prevista per al 10 de juny.

La principal lliçó que en vaig aprendre, i que la mateixa Teresa em va ensenyar amb la seva pròpia actitud, és que la visita a la presó l’he de portar ben preparada. Quaranta són massa pocs minuts si hi volem encabir tot allò que un i altra hi podem aportar, a la conversa. És el que vaig fer a la següent visita. La Teresa, nascuda a Sao Paulo (Brasil), ara basca i molt viatjada com a filla de diplomàtic, de profundes arrels catalanes (besnéta, com ja he explicat prou vegades, del prohom de la Renaixença Eduard Toda), està molt interessada per la política, la llengua, la cultura i els moviments socials catalans, i va viure i treballar a Barcelona als anys vuitanta del segle passat. En resum, el que li vaig explicar en la següent visita, amb apunts precisos previs, sobre la meva desafecció respecte de l’Assemblea Nacional Catalana, ho he detallat també en aquest bloc. Però al llarg de la preparació d’aquella conversa del 10 de juny amb la Teresa, vaig anar autodesvelant-me també a mi mateix quin era de fet el fons profund del meu desacord: arrelava en el meu rebuig radical de la filosofia que impregna el full de ruta aprovat per l’assemblea constituent de l’ANC del 10 de març passat, segons la meva lectura personal. Tot ell farcit –tal com el llegeixo– d’un enfilall de consideracions polítiques fonamentades en una fal·làcia: que els dirigents del  bipartit que ara administra la Generalitat de dalt un dia d’aquests veuran la llum, cauran del cavall de servidors fidels de l’imperi espanyol i s’adheriran a la causa de la independència nacional.

Llegiu, sisplau, amb deteniment, el full de ruta aprovat a l’assemblea constituent i traieu-ne les vostres pròpies conseqüències. Les meves són aquestes: el full de ruta de l’ANC –estratègia i tàctica, en el vell llenguatge polític– parteix de la base –com fan alguns destacats dirigents d’ERC i han reiterat alguns pares fundadors de la mateixa ANC– que a CiU hi ha un sector sobiranista que podem guanyar per la causa de la independència nacional, i que aquesta és la gran odissea que hem d’abordar un dia sí i l’altre també la bona gent catalana en el camí per arribar a Ítaca (en paraules de suposats sobiranistes de CDC: algun d’ells, presumpte mangui investigat per delictes econòmics, i d’altres, especialistes en porra i pilotes de goma contra la bona gent catalana que defensa el benestar de la majoria enfront dels interessos dels col·leguis manguis dels manguis del bipartit).

I, entre d’altres decisions que són una veritable afrenta per a la bona gent catalana que pateix les retallades de l’Estat del benestar i els pocs drets socials aconseguits amb tanta lluita i esforç col·lectius durant tants d’anys, la mateixa ANC –mitjançant l’Associació de municipis per la independència (AMI)– atorga lloc decisiu en aquest procés, del qual l’AMI és peça clau segons el mateix full de ruta de l’ANC, a un personatge tan impresentable com és l’alcalde de Vic, l’oportunista i racista Josep Maria Vila d’Abadal.

Contra el que pensa algun bon amic meu de l’ANC, aquesta presidència, tan lleugerament atorgada a Josep Maria Vila d’Abadal i mantinguda encara ara pels seus companys i companyes alcaldes de l’AMI, no és anecdòtica ni casual. I lliga –sigui per coincidència no prevista sigui per tàctica entertolligada dels seus propulsors, amb la creació, al si de l’ANC, de la sectorial “cristians per la independència”, amb unes bases fundacionals que ens releguen a la categoria de catalans de segona als qui no creiem en els mites i els dogmes del nacionalcatolicisme català ni professem veneració al seu déu (o déus: mai no he aconseguit saber si n’eren un o tres en un de sol, tortura teològica que em va perseguir durant els meus anys de missaire i seminarista d’aital religió).

D’altres bons amics i amigues de l’ANC ni tan sols saben de l’existència d’aquesta sectorial i la seva declaració fundacional –i sospito que tampoc no s’han llegit a fons el full de ruta que ells mateixos van aprovar en el decurs del procés constituent de l’ANC– i esclar en desconeixen els principis. Farien bé de corregir aquesta mandra lectora que, per desgràcia, és característica de la vida política del nostre país (Països Catalans), perquè participar en una organització política, en aquest cas l’ANC, no vol dir només passejar-se per tota la geografia nostrada amb la bandera estelada –i ai, ara fins i tot amb unes banderes amb la creu de Sant Jordi que em fan més por que goig– sinó saber per què es fa i sota quines premisses i al servei de qui o de què està el moviment a què ens hàgim adherit amb més o menys entusiasme. Ës allò del seny i la rauxa –o el iin i el iang– aplicat a la vida política de la pòpia societat nacional: sortir al carrer, pagar quotes, embolcallar-nos en banderes honorables (o no tant) està bé, cal i és just i necessari, però no n’hi ha –ni molt menys– prou. Cal llegir-se allò que fonamenta el moviment i la mobilització, què en pensen –i en diuen– els qui en són l’aparador i a qui hem encomanat la representació, i quina relació té –o alguns volen que tingui– amb el context de la política catalana del dia a dia.

El debat sobre si a la manifestació prevista per l’Onze de setembre vinent, que tanta bona gent catalana està organitzant i impulsant amb tant d’entusiasme a molts racons de la Catalunya estricta, cal reclamar la collonada del pacte fiscal –i, doncs,  l’acompliment de l’estratègia dels manguis del bipartit que administren la Generalitat de dalt en contra de la bona gent catalana– o la independència s’insereix precisament en aquesta ambigüitat que pateix la mateixa ANC. Una ambigüitat que té les seves arrels en el full de ruta aprovat en el procés constituent de la mateixa ANC. Encara recordo el tens debat que hi va haver a l’assemblea d’Horta-Guinardó, a Barcelona, al respecte, quan –encara a les beceroles del procés de constitució de l’ANC, just després del congrés a la búlgara que va ser la Conferència per l’Estat propi que vam fer a Montjuïc, a Barcelona, el 30 d’abril del 2011– algú de nosaltres va descobrir que la proposta de full de ruta donava voltes i més voltes a la qüestió del pacte fiscal. No sé quin va ser el futur de l’acord de la nostra assemblea de districte, filat en un treball de debat afinat i col·lectiu apostant per majoria àmplia contra el pacte fiscal i a favor de la independència amb tots els ets i uts, que en Lluís Vila –llavors coordinador de l’assemblea a Horta-Guinardó i ara membre del Secretariat de l’ANC– va cuidar de fer arribar al secretariat nacional que aleshores tenia encomanada la preparació de l’assemblea constituent de l’ANC. Em temo que va anar a parar –com tantes d’altres aportacions de la bona gent que participava llavors en el procés des de les assemblees de base– a una immensa paperera habilitada a aquest efecte per alguns dels qui llavors controlaven el procés.

Read Full Post »

El director del diari Ara, Carles Capdevila, demanava el 8 de juny passat, en l’article que hi publica cada dia, testimonis que li responguessin la pregunta de si la presó amb Facebook ja no és una presó. Tot a partir d’una especulació que deia haver tingut amb un seu amic sobre la qüestió de si un presoner té dret a ser a Facebook o a Twitter.

Com que l’endemà mateix, dissabte, jo m’havia de desplaçar a Còrdova (Andalusia) per visitar-hi, quaranta minuts el diumenge a migdia –ni un de més– amb vidre i intèrfon interposats i amb la seguretat que ens enregistren la conversa, la companya i amiga periodista Teresa Toda, exsubdirectora del diari basc “Egin” que hi compleix sis anyets de condemna –ja n’hi porta quatre i mig, primer a Topas, prop de Salamanca (Castella i Lleó), i després a Còrdova, vaig gosar il·lustrar el company Capdevila sobre la qüestió que plantejava. Tot recordant-li, és clar, per si ho havia oblidat, que a les presons de l’imperi espanyol hi ha periodistes, directius i treballadors de premsa –onze pel cap baix si no em fallen les informacions– engarjolats precisament per això: per fer de periodistes, directius i treballadors de premsa, en un diari o en una empresa basca editora de premsa (independentista d’esquerres basca, és clar), és a dir el diari “Egin” o la seva editora Orain SA.

Heus aquí què li vaig comentar al company Capdevila intentant aportar-li alguna llum sobre el dilema que ens plantejava als lectors: Facebook o Twitter a les presons, ¿sí o no?:

“No sé de quina presó ni de quins presos parleu gent de l’Ara… Deuen ser d’un altre món. La companya periodista i exsubdirectora del diari basc Egin, Teresa Toda, que compleix sis anys de presó –ja en porta quatre i mig– a Còrdova/Andalusia, no té dret ni a tenir ordinador ni és clar accés a internet; des de fa uns mesos ja ni tan sols pot rebre cap paper imprès que no porti peu d’impremta (res, doncs, d’impressions fetes a partir d’internet que li puguem enviar). Del mòbil no en faria res perquè la presó està ‘protegida’ i no s’hi pot parlar amb mòbil des de quilòmetres al voltant… En dono fe, perquè porto visitant-la i escrivint-m’hi des que la van tancar primer a Topas (Salamanca) i després a Còrdova, per allunyar-la més encara del seu País Basc i de la seva mare que viu precisament a Salamanca. A Còrdova, que ningú intenti parlar per mòbil des dels voltants de la presó que no ho aconseguirà –és el primer que et diu el taxista que t’hi porta, per si volguessis localitzar-lo en sortir– perquè és zona amb cobertura restringida, és a dir, no hi ha cobertura si més no per a familiars i visitants. Diumenge vinent, demà passat, precisament la vaig a veure, viatjant de Lleida a Còrdova amb AVE, que ja és tenir sort i diners, una nit d’hotel, quaranta minuts –ni un més– de xerrada amb vidre i intèrfon interposats sabent que ens estan enregistrant la conversa, i tornada al vespre de Còrdova a Lleida. Comprendreu que no tinc ganes ni esma de visitar la mesquita de Còrdova com a turista en aquestes condicions… Per favor, bona gent de l’Ara, sigueu més rigorosos quan parleu dels aparells repressius de l’imperi espanyol (i també dels catalans que són al seu servei i en formen part). Ah! i la Teresa, a més de periodista, filla de diplomàtic, nascuda a Sao Paulo (Brasil), és besnéta d’un prohom de la Renaixença catalana que té un carrer dedicat a Barcelona: Eduard Toda, amic de Gaudí, restaurador de Poblet, egiptòleg i investigador del català de l’Alguer…”.

PUNTUALITZACIÓ EN TORNAR DE CÒRDOVA

Tornat de Còrdova he de dir, puntualitzant el meu comentari enviat a l’”Ara”, que ara visitants i familiars dels presos ja podem parlar per mòbil des de la presó o els seus entorns, com he pogut comprovar que feien alguns amb qui vaig compartir visita. És un dels canvis que hi he trobat. És clar que, com sempre, abans d’entrar a la visita i passar el control previ de metalls, on sonen fins i tot els bitllets de banc i els sostenidors de les senyores, hem de deixar el mòbil en una taquilla –cal tenir un euro a punt com al supermercat perquè, si no, l’hauries de deixar oberta– i recordar que l’has de recollir en sortir. Ara el règim penitenciari de la Teresa a Còrdova és de vint hores diàries al txabolo (cel·la, menjars inclosos) i quatre de pati.

Humbert Roma

(Publicat a mèdia.cat el 21 de juny del 2012)

(A la foto, Teresa Toda, que erasubdirecrtora del diari basc “Egin” i que compleix sis anys de presó a Còrdova/Andalusia per fer de periodista i tenir un càrrec directiu en aquest diari de l’esquerra independentista basca tancat per ordre del jutge Baltasar Garzón el 1998)

Read Full Post »



Quan donava classes de periodisme a la facultat (UAB) i havia d’explicar el procés de fabricació de les noticies, recordo que manejava diverses teories sobre el procés de selecció. Es tractava d’aplicar metàfores vàries elaborades de forma acadèmica que el feien més entenedor. La més estesa, i força sòlida per l’elaboració dels fonaments que la suportaven, era la que s’anomena “de l’espiral del silenci”. Ve a dir, en esquema, que el silenci que impera sobre determinats temes en el procés de construcció de la informació es reforça a ell mateix, en una mena de turbulència en espiral que només es trenca si al seu entorn es produeix un soroll prou contundent per aconseguir-ho: un enfrontament armat, un atemptat de grans dimensions com el de l’11 de setembre del 2001 a Nova York, un magnicidi, una revolta de grans proporcions i efectes sobtats….

N’hi havia una altra, més modesta però que m’atreia més: l’anomenada “de l’efecte lupa” (o zoom). Posa èmfasi en el fet que, com la metàfora que li dóna nom, quan construïm la informació, els periodistes no solament apliquem una mirada selectiva als esdeveniments d’actualitat objecte de la comunicació de masses (soroll/silenci), informant-ne o ocultant-los, sinó que, de l’esdeveniment, posem el focus en determinats aspectes i, com quan apliquem la lupa a un determinat objecte (o el zoom a un paisatge), com més n’engrandim uns, més en difuminem la resta fins diluir-los en la foscor absoluta. La fabricació de la informació, segons aquesta teoria, no seria només un procés de selecció d’uns esdeveniments en detriment d’altres, sinó de magnificació d’alguns aspectes d’aquests mateixos esdeveniments triats i enfosquiment de la resta.

Pensava en això aquests dies veient el seguiment que els mitjans han fet de dos esdeveniments protagonitzats per personatges mediàtics i que han estat d’actualitat: l’expresident de la Generalitat de dalt Jordi Pujol i el jutge prevaricador espanyol Baltasar Garzón.

Comencem per Pujol. El periodista Jordi Évole el va entrevistar per al seu programa de televisió “Salvados”, a La Sexta, el 4 de març passat. Una entrevista que va ser objecte de força soroll mediàtic perquè Pujol li va confirmar el que fa temps que venia dient: que se’ns està tornant independentista. L’entrevista va ser llarga i el periodista li va preguntar per temes molt diversos. Però la majoria dels mitjans que en van informar només van posar la lupa en un: aquest de l’independentisme –sisplau per força– de qui, al seu temps de president, va tenir l’honor dubtós de ser nomenat “español del año” pel diari imperialista i monàrquic “ABC”. No era novetat, però els mitjans hi van posar el zoom més potent, i la resta va quedar enfosquida. Només –que jo en tingui constància– el diari “Ara” va fer la llista d’altres frases tant o més rellevants que va dir Pujol a l’entrevista, molt ben portada per cert, per Jordi Évole.

Entre d’altres, una que em va escandalitzar de forma especial, venint d’un personatge que va fonamentar el seu prestigi polític, entre d’altres coses, en la tortura i presó que va patir durant el franquisme. En un fragment notable –i força llarg– de l’entrevista, Évole va insistir en un torn de preguntes i repreguntes sobre el suport de Pujol a l’exministre socialista José Barrionuevo quan aquest va ser imputat i condemnat pel cas GAL, esadir per terrorisme d’Estat. Pujol, amb circumloquis i estratègies vàries de diversió a què és tan aficionat, va acabar justificant el terrorisme d’Estat perquè –va dir– “quan hi ha una guerra, hi ha una guerra, entengui’m. La policia lluita contra gent que assassina i l’Estat lluita contra gent que assassina”. Esadir, justificació pura i dura dels assassinats per raons d’Estat. L’efecte lupa, aplicat a l’entrevista per la majoria dels mitjans –no per l'”Ara”, si més no en el resum de frases que va recollir– en va engrandir la declaració “independentista” de l’expresident de la Generalitat i diluir fins fer-la desparéixer del focus la seva justificació de l’assassinat en nom de la raó d’Estat. Cap periodista de sensibilitat democràtica no ho hauria d’haver fet, però va passar i. com que va passar, ho explico.

Anem al jutge prevaricador Baltasar Garzón, fenomen mediàtic per excel·lència les darreres setmanes arran de les seves compareixences com a acusat davant dels tribunals espanyols que ell tant bé representa. Mitjans de tot el món –no només catalans o espanyols– han posat el focus en un Garzón jutge instructor de preteses causes contra els crims del franquisme i contra la humanitat i víctima, per això mateix, de la revenja dels franquistes i els seus propis col·legues de judicatura. Quan, de fet, Garzón s’havia limitat –fins llavors– a acceptar una denúncia i declarar-se competent per iniciar diligències sobre aquests crims. Mèdia.cat ja va deixar constància de molts d’altres aspectes que permetien posar en dubte la pretesa trajectòria democràtica del jutge prevaricador. Però la lupa que li van aplicar els mitjans –potentíssima a aquests efectes– els van diluir en la foscor absoluta. Fins tal punt que –i aquí sí que cal aplicar-hi la teoria de l’espiral del silenci– personatges i institucions internacionals que coneixen –o haurien de conèixer– prou bé el pa que s’hi dóna, als jutjats de l’Audiència Nacional espanyola –hereva directa del Tribunal d’Ordre Públic franquista– i a les garjoles que en depenen van sortir en defensa a ultrança del jutge prevaricador com a gran defensor dels drets humans, sobre els quals universitats de prestigi internacional li ofereixen ara feina per donar-ne lliçons. Parlo, per exemple, de l’exfiscal espanyol anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo; la premi Nobel de la pau Rigoberta Menchú; el premi Nobel de la pau i facilitador en alguna ocasió de la mediació en el conflicte de l’imperi espanyol al País Basc Adolfo Pérez Esquivel, Amnistia Internacional o les “madres de la plaza de mayo” argentines…

Fora de focus, doncs, el Garzón que feia detenir i empresonava independentistes catalans el 1992 i –segons sentència del Tribunal europeu dels Drets Humans d’Estrasburg– no en garantia la seva seguretat personal i mirava cap a d’altra banda quan li deien que havien estat torturats; que tancava mitjans de comunicació i feia detenir persones al País Basc només per la seva militància política aplicant-los la seva teoria que “tot és ETA” i que es pot ser d’ETA sense saber-ho; que s’avançava fins i tot als tribunals espanyols –ell que només era jutge d’instrucció, un fet que s’obviava ja llavors quan se’n parlava als mitjans– i tancava seus de partits polítics i feia detenir i engarjolar alcaldes i regidors bascos d’Udalbiltza que després serien absolts per la mateixa Audiència Nacional espanyola… Garzón, impol·lut, lliure de dubtes, en una aplicació de la lupa i l’espiral del silenci pels mitjans fins i tot de fora de l’Estat espanyol, en una de les operacions mediàtiques de propaganda més desvergonyides i d’èxit de tots els temps.

Fins tal punt que un seu servidor, el periodista català Pere Ríos, va gosar posar en dubte al diari “El País” que el contingut de la sentència del Tribunal europeu dels Drets Humans sobre el tracte a què van ser sotmesos els independentistes catalans detinguts per ordre seva el 1992 tingués res a veure amb el jutge prevaricador. Ho va fer en una pseudoinformació titulada “Garzón y el mito de las torturas a Terra Lliure”. La Coordinadora catalana per la prevenció i la denúncia de la tortura, que agrupa catorze entitats, hi va reaccionar amb un dur comunicat en què, entre d’altres coses, deien: “El Tribunal Europeu de Drets Humans implica directament Baltasar Garzón i tota la cadena judicial de custòdia –metge forense i fiscal, inclosos–. La bona praxi judicial per prevenir els maltractaments hauria deduït testimoni de la denúncia d’un delicte greu de tortures i hagués remès diligències als jutjats ordinaris. Allò que Garzón mai no va fer, que el Tribunal Europeu dels Drets Humans va condemnar i que l’article d’El País obvia deliberadament”.

No tinc constància –i m’agradaria equivocar-me– que cap mitjà dels autoanomenats “de referència” s’hagi fet ressò d’aquest comunicat de la Coordinadora. Ni tan sols “El País”, la credibilitat del qual hi queda força malmesa. No fos cas que el mite –aquest sí, molt ben construït i sòlid– del jutge defensor a ultrança dels drets humans en resultés tocat ni que fos una miqueta… Dos exemples, doncs, aquests de Pujol i Garzón, a afegir als que esmentava quan donava classes a la facultat, sobre com es fabrica la informació als mitjans de comunicació de masses.

Humbert Roma (Publicat a mèdia.cat el 22 de març del 2012)

Read Full Post »

Quan es feia pública la declaració de la Conferència internacional de pau a Donostia el dilluns 17 d’octubre, se’m van fer presents primer Paul Ríos (coordinador de Lokarri, la xarxa ciutadana basca per l’acord, la consulta i la reconciliació, que tant ha treballat perquè la Conferència esdevingués realitat); Sabino Ormazabal (pacifista i lluitador noviolent basc, empresonat pel jutge Garzón, condemnat per l’Audiència Nacional espanyola al macrojudici 18/98 i després absolt pel Tribunal Suprem); Martxelo Otamendi (ara director de “Berria”, detingut per ordre del jutge Del Olmo, torturat i jutjat per dirigir el diari en llengua basca “Egunkaria” i absolt per l’Audiència Nacional espanyola); Teresa Toda (periodista complint ara a Còrdova sis anys de presó –al desembre ja en portarà quatre si no surt abans– a què la va condemnar el Tribunal Suprem per ser subdirectora del diari basc “Egin”, després del macrojudici del 18/98); Jesus Mari Zalakain, professor de la Universitat del País Basc, també del diari “Egin”, complint set anys de presó –en porta gairebé quatre– a Palència, on dedica part del seu temps a traduir textos literaris catalans al basc); Arnaldo Otegi i Rafa Díez (dirigents de l’esquerra independentista basca encara il·legalitzada empresonats i condemnats per l’Audiència Nacional espanyola per haver encapçalat el profund canvi estratègic que ha portat ETA a abandonar la lluita armada).

Mentre avançava aquesta setmana farcida d’esdeveniments històrics, se’m feien presents també Juan Paredes Manot, “Txiki” (afusellat a Cerdanyola del Vallès el 27 de setembre del 1975 per un escamot de guàrdies civils complint la sentència que li va imposar un consell de guerra a Barcelona, del qual vaig fer la informació per al diari TeleXprés) i Xavier Valls (arquitecte sempre al servei de la bona gent i antifranquista de pedra picada amb qui tant vam treballar i de qui tant vaig aprendre a la revista “Grama” de Santa Coloma de Gramenet, mort a l’atemptat d’ETA a Hipercor a Barcelona el 19 de juny de 1987). Finalment, dijous, sentint el portaveu d’ETA anunciant “el cessament definitiu de l’activitat armada”, se m’imposava el record de Josep Lluís Carod-Rovira, conseller en cap de la Generalitat de Catalunya, parlant de pau amb dirigents d’ETA a la Catalunya del Nord, el gener del 2004, en l’acte més digne protagonitzat per un polític català des de l’afusellament del president Lluís Companys i el dirigent anarquista i ministre Joan Peiró. Com que ho he escrit al facebook i al meu bloc diverses vegades, que ningú ho prengui, doncs, com una afirmació meva improvisada a darrera hora.

Aquestes han estat algunes de les evocacions meves aquests dies tan intensos i de tanta transcendència per al País Basc i, espero que també, per al nostre país. Un cop ETA ha fet públic que renuncia de forma definitiva a usar les armes, i mantenint l’independentisme d’esquerres en exclusiva la via política al País Basc, el repte per tots els agents implicats és ara gestionar la pau. Responsabilitat tant o més complexa que posar fi a la guerra. Els diversos documents fets públics aquests dies hi han insistit: negociació sobre les conseqüències del conflicte (presos, desarmament, exiliats…), legalització de totes les opcions polítiques, reconeixement del dolor causat a totes les víctimes sense exclusions, debat entre tots els partits sobre el futur del país, reconciliació… I, en el fons de tot plegat, reconeixement de l’origen polític del conflicte, una actitud sense la qual la pau seguirà sent dèbil i sense fonaments consolidats perquè no s’abordaran les causes de l’enfrontament, profundes i arrelades de fa tant de temps. Un reconeixement, d’altra banda, que si més no les parts que van intervenir en les frustrades converses de Loiola quan la treva del 2006 (PSOE, PNB i esquerra independentista basca) ja es van plantejar com a punt de partida de la negociació. Com deien els firmants de la declaració final de la Conferència internacional de pau, en un mesuradíssim punt quart: “En la nostra experiència de resoldre conflictes hi ha sovint d’altres qüestions que si són tractades poden ajudar a aconseguir una pau duradora. Suggerim que els actors no violents i representants polítics es reuneixin i discuteixin qüestions polítiques així com d’altres relacionades al respecte, amb consulta a la ciutadania, la qual cosa podria contribuir a una nova era sense conflicte. En la nostra experiència terceres parts observadores o facilitadores ajuden el diàleg. Aquí, el diàleg també podria ser assistit per facilitadors internacionals si així fos decidit per les parts involucrades”.                        ”

Un paper, aquest dels facilitadors internacionals, que ha resultat definitiu, juntament amb el canvi profund de l’estratègia de l’esquerra abertzale encara il·legalitzada, per arribar on som ara. La participació activa de destacades personalitats internacionals –sens dubte acceptada per l’actual govern de la monarquia i, segons molts indicis, també pel líder del principal partit de l’oposició que aspira a succeir-lo– ha estat decisiva en la culminació del procés fins ara. I cal confiar que ho serà també en el futur. Jonan Fernández, fundador d’Elkarri –l’antecedent immediat de Lokarri– i avui dedicat a promoure la pau en els àmbits més diversos mitjançant Baketik, al santuari franciscà d’Arantzazu, deia a TV3 –després que ETA fes pública la seva decisió– que cadascuna de les properes etapes requerirà el seu temps. Caldrà tenir-ho en compte per no precipitar-se en les anàlisis. Fa la impressió que hi ha preparades ja les condicions perquè alguna d’elles avanci amb certa celeritat, com ara el desarmament, per al qual hi ha ja una comissió internacional de verificació acceptada per ETA però encara no pel govern de la monarquia. I també algun canvi en la política penitenciària, si més no per cobrir les fases inicials, com pot ser l’aproximació dels presos al seu país i el trasllat dels més malalts al seu domicili en règim de presó atenuada, com ha passat aquesta mateixa setmana amb Ibon Iparragirre.

Però la pau és un bé fràgil, com demostra l’experiència, i cal cultivar-la amb cura i determinació. ETA no és l’únic protagonista del conflicte que s’ha de desarmar. El govern espanyol, l’actual i el que resulti de les eleccions del 20 de novembre, haurà de desactivar poderosos i complexos mecanismes que els dos partits imperialistes majoritaris a les Corts del Regne, PP i PSOE, han anat construint i enfortint, o senzillament alimentant amb el seu discurs, i que ara poden posar molts pals a les rodes de la pacificació: des dels estaments judicials, inclosa la fiscalia, fins als mitjans de comunicació i algunes associacions de víctimes. Desactivar aquests mecanismes és una feina que cal fer de forma immediata i decidida. Com també la legalització dels partits de l’esquerra independentista basca –i, en concret, Sortu, pendent del Tribunal Constitucional–, perquè aquest sector, que cada vegada té més suport al País Basc –com tornaran a demostrar amb tota probabilitat els votants, aquesta vegada amb el vot a la coalició Amaiur, el 20 de novembre– participi en igualtat de condicions a la vida política.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 24 d’octubre del 2011)

(A la foto, que he baixat de Berria, manifestació a Bilbo, dissabte 22 d’octubre)

Read Full Post »

La imatge –Odón Elorza (PSE) lliurant la “makila” (bastó) al nou alcalde de Donostia, Juan Karlos Izaguirre (Bildu)– diu moltes coses de la nova era que s’obre al País Basc del Sud. Com ho diu també la de l’elecció de Lohitzune Txarola (Bildu) com a presidenta de les Juntes Generals de Guipúscoa, que hi pot obrir el camí a la propera elecció de Martín Garitano (Bildu) com a diputat general. Entre d’altres coses, les dues imatges fan evident el fracàs de l’estratègia de l’aïllament i l’exclusió contra l’esquerra abertzale i l‘enfonsament dels socialistes bascos que encara controlen la lehendekaritza a la comunitat autònoma basca mitjançant el lehendakari titella Patxi López, gràcies a unes eleccions fraudulentes. Però no ho diuen tot.

No em resisteixo a reproduir algunes frases d’un escrit que vaig rebre d’una persona basca amiga, just després de saber-se que Bildu podria ser a les eleccions municipals i forals, perquè ho diu millor del que jo faria. “S’ha dit –deia el meu amic– que després d’aquesta sentència –del Tribunal Constitucional– s’ha posat el comptador a zero; hi ha qui ha dit que ja n’hi ha prou de victimisme (PNB i Aralar); o els qui segueixen afirmant que cal frenar les llistes actuals de Bildu (PSOE y PP). Uns obliden que 40.000 persones seguim sense poder exercir plenament els nostres drets, no podem ser candidatos ni interventors, que ho podem contaminar tot amb la nostra presència. El PNB i Aralar obliden això, a més a més que les úniques víctimes hem estat nosaltres; que també han volgut anar contra EA i Alternatiba. I que la voluntat del PSOE i el PP és anar frontalmente contra l’independentisme, sigui basc o català. Des d’una mirada positiva i de futur, és cert que Bildu suposa un pas important, no solament per la possibilitat de presentar-se a les eleccions sinó perquè significa una aposta per espais de treball en comú entre els qui tenims grans coincidències, transcendint les sigles i el sectarisme històric. Això donarà uns resultats i confirmarà la possibilitat real i plural en clau sobiranista. Ja ho veurem”.

“Teresa segueix empresonada –afegia referint-se a Teresa Toda, amiga comuna, que va ser subdirectora del diari “Egin” i porta tres anys i mig de presó condemnada en el macrojudici 18/98 impulsat pel jutge Garzón–, encara hi ha 750 presos i preses en els dos Estats; un percentatge important ja ha complert les penes, estan malalts, segueixen allunyats del seu entorn, se segueix torturant… El camí serà llarg.” I en un escrit breu, després de les eleccions, deia: “Els tres reptes que hem hagut d’afrontar els hem superat amb nota. El primer, amb l’Estat i les forces que el suporten. El segon, amb el PNB en l’hegemonia de l’abertzalisme. I el tercer, amb Aralar, per dilucidar qui lidera el procés d’unificació de l’esquerra abertzale.”

No és casualitat que diumenge, l’endemà mateix de la presa de possessió dels nous alcaldes i regidors, i mentre s’acaben d’enllestir els pactes per a les Juntes Generals de Guipúscoa, Biscaia i Àlaba i el Parlament Foral de Navarra, milers de persones s’hagin manifestat a Bilbo a favor del respecte dels drets dels presos polítics bascos i l’acostament al seu país, convocades per la plataforma “Egin Dezagun Bidea” (Fem el camí). La manifestació va tenir el suport d’Aralar, a més dels partits i col·lectius de la coalició “Bildu”. Pello Urizar, d’Eusko Alkartasuna, va qualificar d'”imprescindible” el canvi en la política penitenciària de cara a la normalització política.

El 27 de juny, aquesta normalització política tornarà a ser posada en qüestió pels tribunals de la metròpoli colonial, perquè és previst que comenci un altre judici a l’Audiència Nacional espanyola contra dirigents de l’esquerra abertzale, vuit en aquest cas, entre ells Arnaldo Otegi; l’exsecretari general del sindicat LAB, Rafa Díez, i el portaveu actual de l’esquerra abertzale Txelui Moreno. Tots ells, acusats d’haver intentat refer un partit polític independentista d’esquerres. Una vegada més, tornaran a arriscar greus penes de presó –fins a deu anys alguns d’ells– els principals impulsors del profund canvi d’estratègia de l’esquerra abertzale que l’ha portat a optar per la via política com l’única per aconseguir l’alliberament del seu país. I no és massa tranquil·litzador que la jutgessa que presidirà el tribunal sigui Ángela Murillo, la mateixa a qui el Tribunal Suprem va anul·lar fa poc una sentència contra el mateix Arnaldo Otegi per faltar al respecte a l’acusat. Judici que haurà de fer-se una altra vegada a mitjans de juliol.

Humbert Roma, periodista

 

(Publicat a Tribuna Catalana el 15 de juny del 2011)

Read Full Post »

Rebo aquest missatge d’un amic d'”Horta-Guinardó decideix”, amb qui -i amb molts d’altres– hem trepitjat dies i dies el districte perquè milers de persones hagin dipositat el vot en la consulta sobre la independència nacional:

“Aquest dijous a les 21 hores a la Plaça de Catalunya es votarà el DRET A DECIDIR dels pobles i el resultat serà inclòs a les conclusions de l’acampada. Se sap que hi hauran grups, que no qualificaré, que aniran a votar en contra amb arguments molt diversos. Per això és MOLT IMPORTANT que tots aquells que pugueu anar-hi us acosteu, mireu de seure el més endavant possible i participeu en la votació.”

Votar el dret a l’autodeterminació? És que ens hem tornat bojos? És com votar la llei de la gravetat. O el dret de reunió i manifestació. Acabat de rebre el missatge, em puja la indignació contra els (alguns) indignats. Per sotmetre-ho a votació i per acceptar que s’hi sotmeti. Porto quaranta anys lluitant pel reconeixement del dret a l’autodetertminació al Regne d’Espanya, un dret que ja reclamàvem des de l’Assemblea de Catalunya, reconegut per les Nacions Unides com un dret inalienable dels pobles, motiu de conflicte i repressió al meu país, al País Basc, a Galícia, al Sàhara Occidental, per parlar només de nacions que han estat o segueixen estan sotmeses a l’imperi espanyol.

No crec que ningú pugui dir que no vaig rebre amb il·lusió un moviment com els dels indignats, tot i les meves reserves que poc a poc van anar augmentant; ni que no em pronunciés amb radicalitat contra la brutalitat dels mossos d’esquadra en el desallotjament de la Plaça de Catalunya –on van resultar ferides, entre moltes d’altres, persones amigues a qui aprecio i respecto–, però això ja és massa. He decidit reproduir aquí alguns dels missatges que he anat penjant al grup “Català sempre” i al facebook perquè es vegi com he anat evolucionant al respecte, a banda dels articles que ja he escrit en aquest mateix bloc.

No us preocupeu que no hi aniré a votar demà, perquè els drets fonamentals de les persones i els pobles no es voten, s’apliquen i prou. Com han fet, en el cas de l’autodeterminació,  881.564 persones al meu país durant les consultes sobre la independència de la nació catalana. La resta és imperialisme pur i dur. I no estic disposat a passat per aquest adreçador.

Aquests són els meus textos a què feia referència:

(Responent a algú que deia que els indignats de la plaça de Catalunya eren anticatalans) No sé d’on treus que són anticatalans. Només cal llegir els articles de David Fernández , que no té cap connotació d’anticalà –és un dels impulsors del manifest de suport a la CUP a Barcelona  i un dels principals defensors dels drets nacionals del poble basc–– a Vilaweb. Reconec, però, la seva falta de sensibilitat respecte dels nostres drets nacionals, si més no si fem cas dels seus manifestos, que em sembla que han anat de més a menys per desgràcia. Ho podem veure des de textos de catalanrevolution en què parlen de dret a l’autodetermionació fins al manifest aprovat ahir on no hi ha cap referència als nostres drets nacionals, com he fet constar jo mateix al comentari que els enviat. (Català sempre 21-5-11)

Un drama, aquest distanciament entre la lluita per la independència i els indignats. ¿Algun demòcrata pot dubtar encara del dret dels pobles a l’autodeterminació que defensàvem ja des de l’Assemblea de Catalunya? És el que pensava ahir passant per la plaça de Catalunya i veient un cartell, escrit en espanyol esclar, en solidaritat amb el poble maputxe. ¿I amb els pobles oprimits per l’imperi espanyol? (facebook 31-5-11)

Hi ha un drama autèntic, si més no a Barcelona, amb l’allunyament dels indignats respecte de la lluita dels catalans contra l’imperi espanyol. Que encara avui gent que es deu considerar demòcrata dubti sobre el dret d’autodeterminació dels pobles em sembla una vergonya. I a la plaça Catalunya encara ho estan discutint. Ara, això sí, avui hi he vist un cartell, en espnyol esclar, de suport al “pueblo mapuche”. (facebook 31-5-11)

Segueixo creient que és un drama. I no es pot dir que molta gent independentista no s’hi hagi implicat. De la gent apallissada, i molt, n’hi ha de tots colors, entre ells el David Fernández, que no es pot dir que sigui un espanyolista precisament. Però precisament el menyspreu ratllant en l’imperialisme espanyol que s’ha trobat molta gent en l’ambient dels indignats a la plaça de Catalunya els ha fet retreure de participar-hi. No m’agrada però és així. I em preocupa que sigui així, però no n’hi ha prou de participar-hi sinó que t’hi has de trobar bé. Sempre que veig aquests imperialistes –perquè encara que no ho vulguin reconèixer són imperialistes– salvadors dels altres, sempre en espanyol esclar, penso en el desastre que va significar per a la revolució sandinista a Nicaragua el menyspreu cap als indis. Com que eren revolucionaris i tenien la veritat, els del Front Sandinista van arribar a desplaçar milers d’indis fora del seu hàbitat i tancar-los en autèntiques reserves perquè no es contaminessin de la contrarevolució. I l’únic que van aconseguir és precisament llançar-los en mans de la mateixa contrarevolució que deien voler combatre. (facebook 31-5-11)

(Responent a un company que diu que a Terrassa això no passa). No tinc referències sobre Terrassa i entenc que no hi hagi aquest problema, però molts testimonis de Barcelona i el seguiment de les xarxes socials evidencien que aquí sí que el tenim i molt gros. Que encara algú que es considera demòcrata i digui que està indignat discuteixi sobre el dret d’autodeterminació dels pobles aplicat al nostre país i a la resta dels pobles oprimits per l’imperi espanyol em sembla clarament imperialista. I cal dir les coses pel seu nom i deixar-nos d’eufemismes. Com ho és menysprear la llengua del país i dir que no té importància l’ús majoritari d’una o altra llengua en públic, quan l’altra llengua és l’espanyol. I encara coses més significatives: no he sentit cap indignat parlar contra la monarquia o l’ús sistemàtic de la tortura als centres de detenció (dos tabús silenciats sistemàticament als mitjans i també entre els indignats), ni denunciar la il·legalització de forces polítiques basques que no han pogut presentar-se directament a les eleccions com Sortu o el tancament de mitjans de comunicació o l’empresonament d’independentistes bascos d’esquerres (800 presoners bascos encara allunyats del seu país: el diumenge 22 de maig, mentre els acampats a la plaça de Catalunya mostraven la seva indignació, jo era de viatge a Còrdova a veure, només 40 minuts, la Teresa Toda, periodista condemnada a sis anys de presó pel simple fet de ser subdirectora del diari Egin, i ja en porta tres i mig…). Això no és motiu d’indignació? O és que vivim en planetes diferents? És això el que em preocupa. I encara més quan algun mitjà ha explicat que el moviment dels indignats neix a Madrid de les plataformes que es van organitzar en defensa de l’impresentable jutge Garzón per la qüestió dels crims del franquisme… (facebook 1-6-11)

Repeteixo: ¿com algun demòcrata sensible al que passa al seu propi país pot posar en dubte el dret dels pobles a l’autodeterminació? Un país on més de 800.000 persones, en un acte d’insubmissió política sense precedents, acabem de votar per la independència. Que un col·lectiu com els indignats de la plaça de Catalunya posi a votació el reconeixement del dret a l’autodeterminació per al propi país és un acte indigne per qui el proposa i per qui l’accepta. Perquè cal recordar-ho una vegada més: el dret a l’autodeterminació és un dret universal tan important com la resta de drets, i no de segona categoria com pretenen alguns dels indignats. I, quan ja l’han exercit més de 800.000 conciutadans, sense exclusions, és una vergonya posar-lo en dubte i una afrenta contra els propis conciutadans, entre els quals n’hi ha molts que van votar quan no poden fer-ho en les eleccions organitzades per l’estat com molt immigrants i joves d’entre 16 i 18 anys. Recoraré sempre aquell jove equatorià que, a Nou Barris, després de votar per la independència de la nació catalana, va dir-nos: “Ja sóc català”. El prefereixo a molts dels acampats a plaça de Catalunya que no se’n senten. (facebook 1-6-11)

(A la il·lustració, bandera del poble maputxe)

Read Full Post »

Older Posts »