Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Egunkaria’ Category

1363104759images

Fa uns mesos –el 22 de març de l’any passat– vaig dedicar un dels articles a mèdia.cat a aplicar la teoria de la lupa (o zoom) a l’expresident de la Generalitat de dalt, Jordi Pujol, com a producte mediàtic resultant del seu pas pel sedàs de Jordi Évole al “Salvados” de LaSexta. I, alhora, al procés de fabricació mediàtica, i coetània de l’altra, d’exaltació fins a excelsos honors de martiri democràtic aplicat al jutge prevaricador Baltasar Garzón en una operació per fer-ne urbi et orbi un sant baró, lliurat sense descans a la protecció dels drets humans de la qual tindria prou ben merescut el patronatge.

Una feinada, aquesta dedicada al “pájaro Garzón” –com li agradava dir-ne al seu malguanyat col·lega Joaquín Navarro, que tant bé el coneixia i tan malament en parlava– en què van destacar corifeus que mai no m’ho hauria esperat, d’ells. Va ser com si per fer sant al nostre segon papa Borja, Alexandre VI, els catalans de la nació sencera haguéssim muntat una campanya de comunicació, arreu del món catolicoapostolicoromà, fonamentant-la en la humilitat, pobresa i castedat, atribuïdes sense dubte i mesura al personatge, i de foment de la pau a la terra per la gent de bona voluntat que a fe de déu que s’hauria guanyat sense cap dubte segons el guió prefixat.

Bona gent del Grup de Periodistes Ramon Barnils –periodistes “del rotllo”, en qualificatiu triat a l’efecte pel company Roger Palà en un dels seus imprescindibles articles recollits ara a “Mots incendiaris. Recull d’articles (2007-2011)”– hem parlat de moltes i diferents maneres de les maleses infinites (MALESA entesa en la primera de les accepcions del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans: “Maldat, especialment acció dolenta”) comeses pel jutge prevaricador, vulnerador sistemàtic dels drets humans de les persones empresonades per ordre seva o posades sota la seva custòdia en les espectaculars operacions en què solia aparèixer com el superjutge garant de les llibertats ciutadanes i la fermesa incondicional de l’Estat imperial en nom del qual instruïa (que no impartia) els casos penals que li tocaven –o es feia tocar–, diuen, com en el macrosumari 18/98 que va acumular contra la dissidència basca.

A les llistes dels socis del Grup hi ha noms de periodistes que han passat, de lluny o d’a prop, pels sinistres despatxos del personatge (com ara víctimes de la seva redada contra l’independentisme d’esquerres català i en defensa de l’espanyolitat indubitable dels fastos olímpics del 1992). I d’altres que senzillament, en un moment o altre de la llarga i persistent carrera prevaricadora de l’ocell Garzón des del seu niu de jutge instructor de l’Audiència Nacional espanyola, n’hem hagut d’informar, d’alguns dels seus espectacles i els mals que van causar. Com que un d’ells –de fet, diversos–, precisament el que va iniciar el sumari 18/98, va ser una càrrega de cavalleria judicial destinada a tancar dos mitjans de comunicació bascos –Egin i Egin Irratia–, desmantellar-ne els béns industrials i societaris i, sobretot, engarjolar periodistes, treballadors i directius de premsa, una bona mitja dotzena dels quals pel cap baix segueixen en presó, gairebé podríem dir que mitjançant les notes de premsa del Grup Barnils es poden seguir fets, anècdotes, rituals i efectes del garzonisme en el seu combat a ultrança contra els mitjans de comunicació de l’esquerra independentista basca.

Dic tot això en la present ocasió perquè també amb el cas Garzón –i en el del tancament d'”Egunkaria” i les tortures a periodistes, treballadors i directius del diari en llengua basca que va fer esclatar Juan del Olmo, un jutge que hi va durar poc, al tribunal d’excepció, el Grup de Periodistes Ramon Barnils –i la seva gent del “rotllo”– ve demostrant, des del seu mateix inici com a col·lectiu, que sí que podem posar la lupa o el zoom on d’altres en aquesta professió i als Països Catalans han optat per la prudència que ve de la por i l’afany d’evitar-se cap risc. I és, doncs, també lògic que dimecres vinent, 17 d’abril„ el llibre que inaugura una col·lecció de llibres periodístics que aniran fent membres del Grup i publicarà Edicions Saldonar (col·lecció Periodistes) i que presentarem al Col·legi d’Advocats a Barcelona sigui dedicat a aquest martell de periodistes i persones lliures que ha estat el jutge prevaricador. L’ha escrit la periodista Sònia Bagudanch, que l’ha titular “Et presento el jutge Garzón”. A l’acte de dimecres, per les 7 del vespre, l’advocat Jaume Asens; el periodista David Bassa, president del Grup Barnils; l’editor Francesc Gil Lluch, d’edicions Saldonar; Sònia Bagudanch, autora del llibre, i el jutge Salvador Vidal parlaran sobre “Baltasar Garzón i les febleses de la justícia espanyola”. Tot un esdeveniment.

Humbert Roma

(Una versió actualitzada de l’article la va publicar mèdia.cat el 18 d’abril del 2013)

Read Full Post »

Quan es feia pública la declaració de la Conferència internacional de pau a Donostia el dilluns 17 d’octubre, se’m van fer presents primer Paul Ríos (coordinador de Lokarri, la xarxa ciutadana basca per l’acord, la consulta i la reconciliació, que tant ha treballat perquè la Conferència esdevingués realitat); Sabino Ormazabal (pacifista i lluitador noviolent basc, empresonat pel jutge Garzón, condemnat per l’Audiència Nacional espanyola al macrojudici 18/98 i després absolt pel Tribunal Suprem); Martxelo Otamendi (ara director de “Berria”, detingut per ordre del jutge Del Olmo, torturat i jutjat per dirigir el diari en llengua basca “Egunkaria” i absolt per l’Audiència Nacional espanyola); Teresa Toda (periodista complint ara a Còrdova sis anys de presó –al desembre ja en portarà quatre si no surt abans– a què la va condemnar el Tribunal Suprem per ser subdirectora del diari basc “Egin”, després del macrojudici del 18/98); Jesus Mari Zalakain, professor de la Universitat del País Basc, també del diari “Egin”, complint set anys de presó –en porta gairebé quatre– a Palència, on dedica part del seu temps a traduir textos literaris catalans al basc); Arnaldo Otegi i Rafa Díez (dirigents de l’esquerra independentista basca encara il·legalitzada empresonats i condemnats per l’Audiència Nacional espanyola per haver encapçalat el profund canvi estratègic que ha portat ETA a abandonar la lluita armada).

Mentre avançava aquesta setmana farcida d’esdeveniments històrics, se’m feien presents també Juan Paredes Manot, “Txiki” (afusellat a Cerdanyola del Vallès el 27 de setembre del 1975 per un escamot de guàrdies civils complint la sentència que li va imposar un consell de guerra a Barcelona, del qual vaig fer la informació per al diari TeleXprés) i Xavier Valls (arquitecte sempre al servei de la bona gent i antifranquista de pedra picada amb qui tant vam treballar i de qui tant vaig aprendre a la revista “Grama” de Santa Coloma de Gramenet, mort a l’atemptat d’ETA a Hipercor a Barcelona el 19 de juny de 1987). Finalment, dijous, sentint el portaveu d’ETA anunciant “el cessament definitiu de l’activitat armada”, se m’imposava el record de Josep Lluís Carod-Rovira, conseller en cap de la Generalitat de Catalunya, parlant de pau amb dirigents d’ETA a la Catalunya del Nord, el gener del 2004, en l’acte més digne protagonitzat per un polític català des de l’afusellament del president Lluís Companys i el dirigent anarquista i ministre Joan Peiró. Com que ho he escrit al facebook i al meu bloc diverses vegades, que ningú ho prengui, doncs, com una afirmació meva improvisada a darrera hora.

Aquestes han estat algunes de les evocacions meves aquests dies tan intensos i de tanta transcendència per al País Basc i, espero que també, per al nostre país. Un cop ETA ha fet públic que renuncia de forma definitiva a usar les armes, i mantenint l’independentisme d’esquerres en exclusiva la via política al País Basc, el repte per tots els agents implicats és ara gestionar la pau. Responsabilitat tant o més complexa que posar fi a la guerra. Els diversos documents fets públics aquests dies hi han insistit: negociació sobre les conseqüències del conflicte (presos, desarmament, exiliats…), legalització de totes les opcions polítiques, reconeixement del dolor causat a totes les víctimes sense exclusions, debat entre tots els partits sobre el futur del país, reconciliació… I, en el fons de tot plegat, reconeixement de l’origen polític del conflicte, una actitud sense la qual la pau seguirà sent dèbil i sense fonaments consolidats perquè no s’abordaran les causes de l’enfrontament, profundes i arrelades de fa tant de temps. Un reconeixement, d’altra banda, que si més no les parts que van intervenir en les frustrades converses de Loiola quan la treva del 2006 (PSOE, PNB i esquerra independentista basca) ja es van plantejar com a punt de partida de la negociació. Com deien els firmants de la declaració final de la Conferència internacional de pau, en un mesuradíssim punt quart: “En la nostra experiència de resoldre conflictes hi ha sovint d’altres qüestions que si són tractades poden ajudar a aconseguir una pau duradora. Suggerim que els actors no violents i representants polítics es reuneixin i discuteixin qüestions polítiques així com d’altres relacionades al respecte, amb consulta a la ciutadania, la qual cosa podria contribuir a una nova era sense conflicte. En la nostra experiència terceres parts observadores o facilitadores ajuden el diàleg. Aquí, el diàleg també podria ser assistit per facilitadors internacionals si així fos decidit per les parts involucrades”.                        ”

Un paper, aquest dels facilitadors internacionals, que ha resultat definitiu, juntament amb el canvi profund de l’estratègia de l’esquerra abertzale encara il·legalitzada, per arribar on som ara. La participació activa de destacades personalitats internacionals –sens dubte acceptada per l’actual govern de la monarquia i, segons molts indicis, també pel líder del principal partit de l’oposició que aspira a succeir-lo– ha estat decisiva en la culminació del procés fins ara. I cal confiar que ho serà també en el futur. Jonan Fernández, fundador d’Elkarri –l’antecedent immediat de Lokarri– i avui dedicat a promoure la pau en els àmbits més diversos mitjançant Baketik, al santuari franciscà d’Arantzazu, deia a TV3 –després que ETA fes pública la seva decisió– que cadascuna de les properes etapes requerirà el seu temps. Caldrà tenir-ho en compte per no precipitar-se en les anàlisis. Fa la impressió que hi ha preparades ja les condicions perquè alguna d’elles avanci amb certa celeritat, com ara el desarmament, per al qual hi ha ja una comissió internacional de verificació acceptada per ETA però encara no pel govern de la monarquia. I també algun canvi en la política penitenciària, si més no per cobrir les fases inicials, com pot ser l’aproximació dels presos al seu país i el trasllat dels més malalts al seu domicili en règim de presó atenuada, com ha passat aquesta mateixa setmana amb Ibon Iparragirre.

Però la pau és un bé fràgil, com demostra l’experiència, i cal cultivar-la amb cura i determinació. ETA no és l’únic protagonista del conflicte que s’ha de desarmar. El govern espanyol, l’actual i el que resulti de les eleccions del 20 de novembre, haurà de desactivar poderosos i complexos mecanismes que els dos partits imperialistes majoritaris a les Corts del Regne, PP i PSOE, han anat construint i enfortint, o senzillament alimentant amb el seu discurs, i que ara poden posar molts pals a les rodes de la pacificació: des dels estaments judicials, inclosa la fiscalia, fins als mitjans de comunicació i algunes associacions de víctimes. Desactivar aquests mecanismes és una feina que cal fer de forma immediata i decidida. Com també la legalització dels partits de l’esquerra independentista basca –i, en concret, Sortu, pendent del Tribunal Constitucional–, perquè aquest sector, que cada vegada té més suport al País Basc –com tornaran a demostrar amb tota probabilitat els votants, aquesta vegada amb el vot a la coalició Amaiur, el 20 de novembre– participi en igualtat de condicions a la vida política.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 24 d’octubre del 2011)

(A la foto, que he baixat de Berria, manifestació a Bilbo, dissabte 22 d’octubre)

Read Full Post »

El ministre espanyol d’Afers Exteriors, Miguel Ángel Moratinos, està tot cofoi. Ha dit que el règim dictatorial cubà no solament ha decidit alliberar 52 presos polítics ara sinó que en deixarà lliures el centenar que en queda ben aviat, gràcies –diu– a les habilitats de la diplomàcia espanyola. És ben bé que no veu la biga al propi ull.

Les presons espanyoles i franceses són plenes de presos polítics –més de set-cents–, la majoria relacionats amb el conflicte nacional que el Regne d’Espanya té amb el poble basc. I se’ls aplica condicions penitenciàries molt dures, sovint molt més dures que als presos anomenats comuns. Molts d’aquests presos i preses bascos –cada vegada més– no tenen cap imputació per delictes de sang o violència, sinó que són el que el jutge Baltasar Garzón, en un plantejament d’allò més democràtic com acostumava, va anomenar l’entorn d’ETA. La tesi que va portar després, amb la teoria que ETA no és només l’organització armada sinó aquest mateix entorn, a la llei de partits i l’exclusió de centenars de persones del dret d’elegir, ser elegits i fer acció política en el partit de la seva tria personal.

Presos preventius en alguns casos, als quals s’apliquen en moltes ocasions els màxims terminis de reclusió que preveu la llei –de vegades, per deixar-los després en llibertat perquè els jutges no tenen manera de justificar les imputacions– o condemnats a penes molt dures. Com en el cas del macrosumari 18/98 (en què van ser condemnats, entre d’altres, periodistes i treballadors del diari Egin), joves independentistes d’esquerres o dirigents de l’esquerra abertzale (en l’actualitat, la majoria de l’antiga direcció de Batasuna és a la presó pendent de judici). Encara és recent l’absolució dels cinc directius i periodistes del diari “Egunkaria”, que també van ser empresonats amb caràcter preventiu per ordre del jutge Del Olmo, i alguns d’ells torturats, considerant-los membres o col·laboradors d’ETA, per, després de set anys d’instrucció del sumari, ser absolts per l’Audiència Nacional espanyola.

Ara els toca el torn a 21 alcaldes, regidors i treballadors de la institució nacional d’electes bascos Udalbiltza, encausats –i la majoria empresonats també de forma preventiva– en un sumari instruït per Baltasar Garzón l’abril del 2003. Un altre ha resultat absolt d’entrada, en haver estat condemnat en un judici anterior pels mateixos fets. El judici, acusat-los d’actuar a les ordres d’ETA i malversació de cabals públics –en les campanyes que va fer la institució d’electes–, va començar el dijous 15 de juliol a Madrid i el fiscal demana per a cadascun d’ells penes d’entre 10 i 15 anys de presó, que l’acusació popular –Dignidad y Justicia– augmenta fins a 22.

Udalbiltza va ser un dels fruits més preciosos del procés de Lizarra-Garazi, que va portar a la treva de setembre del 1998 i que es va trencar quan ETA va tornar a l’acció armada el desembre de 1999. La que va ser qualificada de primera institució política nacional de la història recent del País Basc –ja que abastava la totalitat del país– va ser fundada el 18 de setembre del 1999, per 1.778 electes municipals del PNB, EA, Abertzaleen Batasuna i Euskal Herritarrok (coalició de l’esquerra independentista basca), dels set territoris històrics a una i altra banda de la frontera. Després que ETA va decidir posar fi a la treva, a partir de febrer del 2001 es van formar dues Udalbiltza: Udalbiltza-Udalbilde, liderada pel PNB i EA, i Udalbiltza-Kursaal, liderada pels electes de l’esquerra abertzale que seria il·legalitzada dos anys després.

Entre el patrimoni polític d’Udalbiltza-Kursaal, hi ha l’organització d’accions de solidaritat amb les zones més desafavorides del territori nacional, com Zuberoa, al País Basc del Nord, amb la creació del Fons Basc de Cohesió i Desenvolupament; l’aprovació del document “Euskal Herria en el camí cap a la democàcia i la pau;, la “Carta de Drets d’Euskal Herria”, la tramitació de l’EHNA (document de reconeixement de la identitat nacional basca dels qui el tramitaven de forma voluntària, que diverses empreses van acceptar com a instrument d’identificació equivalent al DNI espanyol) i sobretot la Conferència Internacional pels Drets dels Pobles.

La Conferència es va fer del 6 al 8 de desembre del 2002 i va comptar amb la presència destacada d’un català, Fèlix Martí, creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, com a membre del Comitè d’Honor. De la transcendència de la iniciativa, en pot donar una idea la llista de les persones que acompanyaven Martí en el Comitè d’Honor: Haunani Kay Trask (líder del moviment per la sobirania nativa de Hawai), Daniel Turp (membre de l’Assemblea Nacional del Québec), Matabo Kunene (del Congrés Nacional Africà, governant a Sud-Àfrica) i Pete Cenarrusa (exsecretari d’Estat d’Idaho, als Estats Units d’Amèrica, que hi va intervenir amb un discurs per vídeo). L’abril del 2003, el jutge instructor Baltasar Garzón posava fi a aquesta dinàmica.

Si tenim en compte que a la Conferència Internacional pels Drets dels Pobles hi van participar no solament membres d’organitzacions independentistes dels diversos pobles oprimits pel Regne d’Espanya sinó personalitats destacades de tot el món i que en el comitè de suport hi havia un expresident de la República Italiana (Francesco Cossiga) i un exministre francès, i hi van intervenir amb ponències pròpies diputats i senadors de diversos països, així com Verena Graf, secretària general de la Lliga Internacional pels drets dels Pobles i Françoise Houtart, el seu president, persones ben poc sospitoses de connivència amb ETA, es poden entendre les presses de Garzón. I més en la cursa que ell mateix havia començat per veure qui empresonava més i amb més diligència, com més millor, independentistes de l’esquerra basca. La Conferència Internacional va finalitzar –pura lògica– amb una declaració en què es demanava el reconeixement del dret d’autodeterminació per a les nacions sense Estat. I amb el propòsit de posar en marxa una assemblea dels pobles d’Europa que fos una mena de contrapoder a les institucions europeers dominades per la lògica dels Estats.

El judici als electes i treballadors d’Udalbiltza, una vegada més, posa a prova el respecte del Regne d’Espanya per la democràcia. Aquest dissabte, milers de persones –10.000 segons el diari “Gara”– s’han manifestat en contra del judici. Entre els signants dels diversos manifestos de suport als encausats hi ha dirigents del PNB, EA, Aralar, Alternatiba (escissió d’EB), EB, els sindicats ELA, LAB i CCOO, l’Associació Basca de Municipis, Lokarri (xarxa ciutadana per l’acord i la consulta), Nafarroa Bai, i fins i tot un regidor del PSE i la incombustible exregidora del PSN a Iruña, Ainoha Aznárez, de qui sempre recordarem la intervenció, durant el darrer procés de pau, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona parlant en nom de les dones d’Ahotsak.

Ara que es tornen a obrir esperances de pau al País Basc, sense atemptats d’ETA des de fa un any i amb l’opció unilateral de l’esquerra abertzale per la confrontació democràtica pel dret a l’autodeterminació i la independència, sense violència ni ingerències, el judici a Udalbiltza serà també un judici a la justícia espanyola. Ja que donarà també la mesura de fins a quin punt els jutges del tribunal d’excepció volen i poden contribuir a la distensió en el conflicte basc o opten, una vegada més, com van fer en l’anterior procés, per endurir la via repressiva.

Humbert Roma, periodista

(Aquest article ha estat publicat a Tribuna Catalana el 18 de juliol del 2010)

(La foto, de la manifestació del dissabte 17 de juliol a Bilbao en suport als electes i traballadors d’Udalbiltza jutjats, és del diari “Deia”)

Read Full Post »

Poc ha durat l’alegria a la casa dels pobres. Quan encara celebràvem l’absolució dels cinc directius i periodistes d’Egunkaria, amb una sentència demolidora contra les tesis de l’acusació popular i la instrucció del jutge Del Olmo, i la recent posada en llibertat d’alguns dels dirigents de l’esquerra abertzale que va fer detenir el jutge Baltasar Garzón, el també jutge d’instrucció Fernando Grande Marlaska ha tornat a engegar la maquinària del tribunal espanyol d’excepció. Cinc persones més –de les deu que va fer detenirhan anat a parar a les garjoles del Regne d’Espanya, entre elles tres advocats, en un cop destinat a afeblir el suport als presos i preses bascos. Mentre eren incomunicats, el ministre de l’Interior espanyol, Pérez Rubalcaba, com sempre sense presumpció d’innocència que valgui, feia la corresponent roda de premsa contant la seva peculiar història sobre els detinguts i la sempre fidel premsa del règim en reproduïa la versió sense matisacions ni dubtes. Un onzé detingut, en territori sotmès a sobirania de la República Francesa, i al qual Pérez Rubalcaba va qualificar de peça clau de l’anomenat “entramat d’ETA” pel que fa als presos i exiliats, va ser deixat en llibertat pel jutge francès que va dir que no havia trobat cap indici per processar-lo.

Malgrat aquesta reiteració de la resposta repressiva, en la línia oberta pel jutge Baltasar Garzón del “tot és ETA” l’any 1998 amb el tancament del diari “Egin” i “Egin Irratia”, aquests dies estan passant coses transcendentals per al futur de bascos i catalans. Per primera vegada des de la mort del dictador, les aspiracions a la independència d’una part molt important dels nostres pobles –només un referèndum d’autodeterminació en llibertat i amb totes les conseqüència, que ara se’ns nega, pot comptabilitzar l’abast real d’aquestes aspiracions– s’estan canalitzant en les respectives nacions cap a una via exclusivament pacífica. És el que estem fent els catalans amb les repetides onades de consultes –diumenge vinent, la propera– i és també l‘estratègia aprovada per la majoria de l’esquerra abertzale basca il·legalitzada. Una estratègia que compta amb el suport de les personalitats sud-africanes, irlandeses i britàniques firmants de la declaració de Brussel·les, per a la qual ara l’organització basca per la pau i el diàleg Lokarri acaba d’obrir una petició generalitzada de suport a tothom que s’hi vulgui afegir.

Membres destacats de l’esquerra abertzale il·legalitzada i d’Eusko Alkartasuna –els dos col·lectius polítics més compromesos fins ara en la construcció de l’anomenat pol sobiranista basc– s’han compromès a formar part del grup d’observadors internacionals en les consultes catalanes de diumenge. Des de la jornada d’Arenys de Munt, el 13 de setembre de l’any passat, l’esquerra abertzale i el món sobiranista basc miren amb molta atenció el que està passant al nostre país i han afegit la nostra experiència a les que l’esquerra abertzale il·legalitzada ja havia incorporat com a referents en el darrer procés de debat: fi de les guerrilles i accés de l’esquerra als governs en diferents països d’Amèrica, processos cap a la independència en diversos països europeus, entre d’altres.

Per als dies del 10 al 12 de maig es prepara, a les instal·lacions de la Universitat del País Basc a Gasteiz, el Primer Congrés Internacional País Basc-Països Catalans. Pot ser una ocasió excel·lent per aprofundir en el coneixement mutu, i per superar els clixès estèrils d’admiració o rebuig sense matisos que tan sovint han caracteritzat les relacions entre els dos pobles. I un bon moment per intercanviar experiències i posar en comú plantejaments que ens ajudin en el procés per alliberar-nos dels imperis –espanyol i francès– que ens dominen alhora.

Humbert Roma (periodista) (Publicat a Tribuna Catalana el 23 d’abril del 2010)

(A la foto, que he baixat del bloc de la Coordinadora nacional per les consultes sobre la independència, roda de premsa a Donostia per presentar els observadors bascos a la consulta del diumenge 28 d’abril)

Read Full Post »

Una bona primera notícia sobre el cas Egunkaria: la Secció Primera de la Sala Penal de l’Audiència nacional espanyola, presidida pel jutge Javier Gómez Bermúdez, ha absolt avui Martxelo Otamendi, que va ser director del diari Egunkaria, tancat fa set anys pel jutge d’instrucció Juan del Olmo, i ara dirigeix Berria; Iñaki Uria, membre del Consell d’Administració de l’empresa editora del diari, i Txema Auzmendi, secretari del mateix Consell; Joan Mari Torrealdai, president del Consell, i Xabier Oleaga, redactor en cap del diari, dels càrrecs de què estaven acusats i pels quals l’acusació popular els demanava 14 anys de presó a cadascun (dos menys per a Xabier Oleaga): ser membres d’ETA i haver posat el diari al servei de l’organització armada basca.

El fiscal havia retirat les acusacions –que només mantenia l’acusació popular exercida per l’Asociación de Víctimas del Terrorismo i Dignidad y Justicia– i la sentència ara pot ser recorreguda davant el Tribunal Suprem. Aquest només és el primer dels dos sumaris en què ha estat dividit el cas Egunkaria: l’anomenat “sumari polític”. Queda encara el “sumari econòmic”, que afecta tres dels acusats –i ara absolts– en el sumari “polític” (Juan Mari Torrealdai, Iñaki Uria i Txema Auzmendi) més uns altres cinc (Joxe Mari Sors, membre del Consell d’dministració, i els administratius Ainoha Albisu; Mikel Sorozabal, Begoña Zubelzu i Fernando Furudarena. Aquest sumari, que encara es manté al tribunal d’excepció espanyol, podria passar a un tribunal ordinari –de Donostia o Tolosa– si perd les connotacions polítiques, derivades del primer sumari, i les acusacions es limiten a suposats delictes econòmics.

En aquests moments d’alegria i celebració per l’absolució de cinc periodistes i directius del diari basc, no puc sinó recordar que a les garjoles del Regne d’Espanya hi ha periodistes, directius i treballadors d’un altre diari –Egin– tancat l’any 1998 per ordre del també jutge d’instrucció de l’Audiència nacional espanyola, Baltasar Garzón, i molts altres bascos i basques l’únic delicte dels quals ha estat defensar la independència del seu país.

(A la foto, que he baixat del diari “Deia”, els cinc d’Egunkaria absolts, davant l’Audiència Nacional espanyola: Txema Auzmendi, Xabier Oleaga, JoanMari Torrealdai, Iñaki Uria i Martxelo Otamendi).

El text complet de la sentència del sumari polític contra Egunkaria el podeu trobar aquí.

La Plataforma catalana de suport a Egunkaria ha tramès aquesta nota amb les frases més significatives de la sentència absolutòria:

GRÀCIES A TOTS PER SET ANYS ININTERROMPUTS DE SOLIDARITAT CONTRA LA LLEI DEL SILENCI.

12: 47 del 12 d’abril: arriba l’absolució…

Martxelo OTAMENDI, absolt

Iñaki URIA, absolt

JoanMari TORREALDAI, absolt

Txema AUZMENDI, absolt

Xabier OLEAGA, absolt

Egunkaria, ABSOLT

…i ara què?

EXTRACTES DE LA SENTÈNCIA

“No se ha acreditado que parte alguna del capital social u otros recursos fueran de procedencia ilícita. Tampoco consta envío o desvío de fondos o activos de clase alguna desde la sociedad editora o el diario a la banda terrorista E.T.A.”

“Sin que conste que haya defendido postulados de la banda terrorista E.T.A., recibido órdenes de ésta o que sus cuadros dirigentes, singularmente los procesados, fueran designados, estuvieran vinculados, colaboraran u obedecieran consignas de la citada banda.”

“El cierre temporal de un medio de comunicación impreso de periodicidad diaria como medida cautelar es de difícil encaje en nuestro ordenamiento jurídico.”

“El cierre temporal de un medio de comunicación impreso de periodicidad diaria como medida cautelar es de difícil encaje en nuestro ordenamiento jurídico. (…)La suspensión provisional no tiene cobertura constitucional directa, pues en la Constitución solo se regula el secuestro como injerencia de los poderes públicos en la actividad de publicaciones y otros medios de información, medida que exige una resolución judicial motivada, protegiendo así los derechos relacionados con la libertad de expresión e información (art. 20.5 y 20.2 CE)y prohíbe todo tipo de censura previa.”

“Por lo tanto, el cierre provisional o cautelar de Euskaldunon Egunkaria, único diario que existía en euskera, no tenía habilitación constitucional directa y carecía de una norma legal especial y expresa que la autorizara”

“Esos informes (Guardia civil) fueron propuestos y admitidos con el carácter de prueba pericial de análisis de información o impropiamente llamada de inteligencia. Sin embargo, no tienen tal carácter.”

I per acabar—

“Déjense sin efecto cuantas medidas cautelares personales y reales se hubieren acordado en el procedimiento.”

El Grup de Periodistes Ramon Barnils, del qual sóc membre, ha fet públic aquest comunicat:

Celebrem l’absolució d’un judici que mai s’hauria hagut de celebrar

El Grup de Periodistes Ramon Barnils celebra l’absolució dels cinc directius del diari Egunkaria avui dilluns 12 d’abril.

Com sempre hem manifestat, el procés que va començar amb el tancament del diari el 2003 ha estat una injustícia. La clausura va ser un atac a la llibertat d’expressió i a l’euskera, més encara quan Egunkaria era l’únic rotatiu que existia en llengua basca.

Volem recordar que des del momentque la Justícia espanyola va ordenar tancar el diari, el nostre Grup i molts altres professionals hem denunciat que aquest és un judici que no s’hauria d’haver celebrat mai, perquè Egunkaria mai hauria d’haver estat clausurat ni els seus directius detinguts, torturats ni empresonats.

Celebrem la sentència d’avui, doncs, però no estem plenament contents, ja que el mal que es va fer amb el tancament no es podrà reparar.

Animem els directius d’Egunkaria que han estat absolts a continuar emprenent la tasca a favor de la vitalitat de la llengua basca i de l’exercici lliure del periodisme.

Grup de Periodistes Ramon Barnils
Països Catalans, dilluns 12 d’abril de 2010

Segons informa Vilaweb, ja han començat a alçar-se veus reclamant al Regne d’Espanya reparació pels danys –alguns d’ells irreversibles, com el produït pel tancament del diari– soferts pels processats, accionistes, lectors, treballadors, anunciants… i tota la societat basca per aquest procés engegat ara fa set anys pel jutge d’instrucción Juan del Olmo.

El bloc Juicio a Egunkaria libre! que publica Luistxo Fernández, que va treballar com a periodista a Egunkaria destaca aquests punts de la sentència:

El texto literal de la sentencia del primer juicio de Egunkaria lo he escondido un poco, porque ocupaba mucho en la portada del blog. Pero tras un repaso rapidito, me quedo con unos puntos a destacar, que podrían ser también otros… ya habrá tiempo de comentarlos en el futuro.

Cierre contrario a derecho

El cierre fue injustificado, excesivo y no se atenía a derecho:

El cierre provisional o temporal de Euskaldunon-Egunkaria no tenía habilitación constitucional directa y carecía de norma legal especial y expresa que la autorizara. El artículo 129 del Código Penal pudiera ser una cobertura incierta e insuficiente porque un periódico diario no admite ser considerado como una empresa cualquiera.

Inocencia, inocencia, inocencia

Los acusados son inocentes, y Euskaldunon Egunkaria también

Tampoco se ha acreditado ni directa ni indirectamente que el periódico Euskaldunon Egunkaria haya defendido los postulados de la banda terrorista, haya publicado un solo artículo a favor del terrorismo o de los terroristas ni que su línea editorial tuviese siquiera un sesgo político determinado, esto último, además, no sería delictivo. Por el contrario, incluso los miembros de la Guardia Civil que comparecieron como peritos reconocieron que no se había investigado si la línea del periódico era o no de apoyo a E.T.A., lo que hace incomprensible la imputación.

Y lo que es más, el mundo del euskera, que algunos colocan en el entorno, o en el entorno del entorno, es inocente.

La estrecha y errónea visión según la cual todo lo que tenga que ver con el euskera y la cultura en esa lengua tiene que estar fomentado y/o controlado por E.T.A. conduce, en el proceso penal, a una errónea valoración de datos y hechos y a la inconsistencia de la imputación.

Acusación sin fundamento

La acusación estaba construída a base de presupuestos tramposos:

Primero se ha decidido cuál es la conclusión, de la que se predica, sin base, que es indiscutible, luego se buscan las señales, vestigios o indicios y, por último se rechaza cualquier sentido o explicación de estos que no apoye la conclusión.

Lo que los agentes de la Guardia Civil citados como peritos presentaron como peritaje, no fue tal cosa, y la sentencia rechaza de plano aquellas intervenciones

En el caso ahora examinado la adecuación a la realidad o no de las conclusiones obtenidas por los funcionarios de la Guardia Civil las ha extraído directamente el Tribunal tras analizar la documentación que obra en la causa, sin que para ello haya sido preciso el auxilio de técnico alguno, pues los referidos informes sólo contienen como conclusión meras inferencias o deducciones de sus autores tras analizar los meritados documentos y piezas de convicción, labor que compete en exclusiva al Tribunal.

Tortura verosimil

Las acusaciones de tortura son creíbles, y en el caso de Xabier Oleaga, es en base a esa declaración como la sentencia justifica una discrepancia de fechas que se dio entre su declaración y datos recabados posteriormente.

En la valoración de las declaraciones de los procesados tiene especial relevancia que las denuncias de estos sobre malos tratos y torturas sufridos durante la detención incomunicada –que fueron relatadas con detalle en la vista oral y antes ante el instructor y objeto de denuncia en los tribunales- son compatibles con lo expuesto en los informes médico-forenses emitidos tras ser reconocidos en el centro de detención.

Read Full Post »

Antonio Franco –que era director d'”El Periódico” quan ara fa set anys el jutge Del Olmo va ordenar el tancament del diari en llengua basca “Egunkaria” i que ja llavors va tenir un paper destacat en la denúncia del tancament i les detencions– no es va cansar de repetir-ho sempre que en va tenir ocasió durant la setmana de solidaritat catalana amb el diari basc del 18 al 22 de gener passat: “Vull agrair a Martxelo Otamendi, en nom del món de la comunicació, que hagi denunciat les tortures que va patir durant la detenció, aportant així la seva credibilitat professional, i que hagi entès que, com a periodista que és, té l’obligació de denunciar-les”, va dir en l’acte que es va fer el dia 20 al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Paraules semblants va tenir Antonio Franco per cloure l’entrevista que Josep Cuní va fer l’endemà a Martxelo Otamendi a “Els Matins” de TV3.

Així, l’estada als Països Catalans de qui va ser director d'”Egunkaria” i ara és un dels cinc periodistes i directius del diari que s’asseuen a la banqueta dels acusats al judici que es fa a l’Audiència Nacional espanyola, va esdevenir una denúncia frontal contra la pràctica de la tortura al Regne d’Espanya. Ara que el judici ha entrat en la recta final –avui mateix el fiscal n’ha tornat a demanar l’absolució en presentar les conclusions–, crec que val la pena recomanar veure –o tornar a veure– aquella entrevista de TV3 que podeu trobar aquí.

També val la pena l’entrevista que li va fer Manuel Fuentes el dia abans a “Catalunya Ràdio”. La podeu trobar aquí. Vilaweb, de la seva banda, va tenir Otamendi a disposició dels seus lectors-usuaris en un txat el divendres 22. Vegeu-ne la notícia i el xat sencer. I també l’entrevista de Vilaweb TV.

En aquests enllaços, podem comprovar com Martxelo Otamendi, que ara dirigeix el diari “Berria”, també en llengua basca, no es va limitar a parlar del cas “Egunkaria” durant la seva estada als Països Catalans, sinó que va abordar l’actual situació al seu país, en un moment especialment important pel canvi de cicle que anuncia l’esquerra abertzale en els seus plantejaments polítics. En la trobada-esmorzar que va fer amb una vintena de periodistes el matí del 20 de gener al Col·legi de Periodistes a Barcelona, ens va recomanar estar atents “al procés de reflexió de l’esquerra abertzale”, que culminarà al febrer, perquè ja no es parla de treva sinó de “decisió unilateral”. Otamendi va contraposar aquesta estratègia, condicionada evidentment per la inacció d’ETA –des d’agost passat no hi ha atemptats, va subratllar– que suposaria arribar a la fi de l’activitat armada per maduresa interna i que deixaria sense arguments al govern espanyol, a la de l’Estat espanyol, que buscaria la derrota militar, una derrota que afectaria anímicament –va dir– el nacionalisme basc més enllà de l’esquerra abertzale.

Més informació sobre “Egunkaria” a

Egunkaria lliure!

Egunkaria. Suport internacional

Juicio a Egunkaria

Media.cat incorpora sovint enllaços a textos d’interès sobre Egunkaria. El darrer, a un recent article de David Trueba al diari “El País”. També hi podeu trobar la crònica pròpia sobre l’estada d’Otamendi.

(Les fotos, que he baixat d’Egunkaria lliure!, són de l’acte de solidaritat que es va fer a la seu d’Acció Cultural del País Valencià, a l’Edifici Octubre de València, el 19 de gener)

QUINZE DIES SENSE APUNTS AL BLOC

Escric aquestes ratlles quan porto poc més de quinze dies sense afegir ni un apunt al bloc. M’ha passat d’altres vegades, i no m’agrada. No entraré ara en les raons que m’han portat a aquesta manca de continuïtat i em limito a tornar-hi, amb la decisió de posar-hi remei.

Read Full Post »


Avui he rebut la confirmació de la totalitat d’actes –i els cartells corresponents– previstos per la setmana vinent als Països Catalans en solidaritat amb els directius i periodistes del diari en llengua basca “Egunkaria” que són jutjats a l’Audiència Nacional espanyola.

Aquesta és la convocatòria que he rebut:

Egunkaria Lliure!

Setmana de solidaritat als Països Catalans

Del 18 al 22 de gener de 2010

Amb Martxelo Otamendi, exdirector d’Egunkaria i director de ‘Berria’

“…hi ha gent a qui no agrada que es parli, s’escrigui o es pensi en

català; és la mateixa gent a qui no agrada que es parli, s’escrigui o es

pensi!” [Ovidi Montllor]

El 20 de febrer de 2003, la Guàrdia Civil, per ordre de l’Audiència Espanyola, va clausurar, entre denúncies per tortures dels seus directius, Euskaldunon Egunkaria, l’únic diari escrit íntegrament en euskera. Ben bé 7 anys després, cinc responsables del diari s’asseuen a la banqueta dels acusats, amb peticions de presó que oscil·len entre els 14 i els 26 anys. Sense cap més prova que la seva tasca en defensa de l’eúscar, de la llibertat d’expressió i de la llibertat d’informació, ‘Egunkaria’ és encara una ferida oberta que parla de guerres il·legals, estats d’excepcions encoberts i l’atac a la llibertat d’expressió més greu de les darreres dècades.

Ni sordes, ni mudes, ni cegues. Crida-ho. Egunkaria lliure. Passa-ho.

Agenda d’actes

Dilluns 18 de gener | Reus | 20.00 hores

Amb Martxelo Otamendi i Jordi Martí Font

A la seu social de la CGT del Baix Camp | Rambla de Santa Anna, 13

Dimarts 19 de gener | València | 19.30 hores

Amb Martxelo Otamendi

A l’Edifici Octubre | Acció Cultural del País Valencià

Dimecres 20 de gener | Barcelona | 19.15 hores

Amb Martxelo Otamendi, Vicent Partal, Rita Marzoa, Antonio Franco,

Ignasi Riera, Eva Fernandez, Albert Martínez i Feliu Ventura.

A l’Auditori del Centre de Cultura Contemporània (carrer de

Montalegre, 5)

Dijous 21 de gener | Palma de Mallorca | 20.00 hores

Amb Martxelo Otamendi | A Can Alcover-Espai de Cultura

Divendres 22 de gener | Girona | 20.00 hores

Amb Martxelo Otamendi, Gemma Calvet, David Fernandez i August Gil

Matamala

A la Casa de Cultura de la Diputació de Girona

Per més informació:

www.egunkaria.info/international

http://blocs.mesvilaweb.cat/1898

L’acte de Barcelona, és convocat per al dimecres, 20 de gener, a un quart de vuit del vespre, a l’Auditori del Centre de Cultura Contemporània (carrer de Montalegre 15). Aquesta és la convocatòria:

Egunkaria Lliure!

Dimecres 20 de gener | 19.15 hores | Barcelona
Auditori del CCCB | Carrer Montalegre, 15
Martxelo Otamendi, exdirector d’Egunkaria
Antonio Franco, exdirector d’ ‘El Periòdico de Catalunya”
Rita Marzoa, Grup de Periodistes Ramon Barnils
Eva Fernández, presidenta de la FAVB
Vicent Partal, director de Vilaweb
Albert Martinez, setmanari La Directa
Ignasi Riera, escriptor
Clourà l’acte: Feliu Ventura i Borja Penalba
Sense llibertat d’expressió no hi ha democràcia. Mai. Enlloc.

Read Full Post »

Older Posts »