Pujol, Garzón i l’efecte lupa

Quan donava classes de periodisme a la facultat (UAB) i havia d’explicar el procés de fabricació de les noticies, recordo que manejava diverses teories sobre el procés de selecció. Es tractava d’aplicar metàfores vàries elaborades de forma acadèmica que el feien més entenedor. La més estesa, i força sòlida per l’elaboració dels fonaments que la suportaven, era la que s’anomena “de l’espiral del silenci”. Ve a dir, en esquema, que el silenci que impera sobre determinats temes en el procés de construcció de la informació es reforça a ell mateix, en una mena de turbulència en espiral que només es trenca si al seu entorn es produeix un soroll prou contundent per aconseguir-ho: un enfrontament armat, un atemptat de grans dimensions com el de l’11 de setembre del 2001 a Nova York, un magnicidi, una revolta de grans proporcions i efectes sobtats….

N’hi havia una altra, més modesta però que m’atreia més: l’anomenada “de l’efecte lupa” (o zoom). Posa èmfasi en el fet que, com la metàfora que li dóna nom, quan construïm la informació, els periodistes no solament apliquem una mirada selectiva als esdeveniments d’actualitat objecte de la comunicació de masses (soroll/silenci), informant-ne o ocultant-los, sinó que, de l’esdeveniment, posem el focus en determinats aspectes i, com quan apliquem la lupa a un determinat objecte (o el zoom a un paisatge), com més n’engrandim uns, més en difuminem la resta fins diluir-los en la foscor absoluta. La fabricació de la informació, segons aquesta teoria, no seria només un procés de selecció d’uns esdeveniments en detriment d’altres, sinó de magnificació d’alguns aspectes d’aquests mateixos esdeveniments triats i enfosquiment de la resta.

Pensava en això aquests dies veient el seguiment que els mitjans han fet de dos esdeveniments protagonitzats per personatges mediàtics i que han estat d’actualitat: l’expresident de la Generalitat de dalt Jordi Pujol i el jutge prevaricador espanyol Baltasar Garzón.

Comencem per Pujol. El periodista Jordi Évole el va entrevistar per al seu programa de televisió “Salvados”, a La Sexta, el 4 de març passat. Una entrevista que va ser objecte de força soroll mediàtic perquè Pujol li va confirmar el que fa temps que venia dient: que se’ns està tornant independentista. L’entrevista va ser llarga i el periodista li va preguntar per temes molt diversos. Però la majoria dels mitjans que en van informar només van posar la lupa en un: aquest de l’independentisme –sisplau per força– de qui, al seu temps de president, va tenir l’honor dubtós de ser nomenat “español del año” pel diari imperialista i monàrquic “ABC”. No era novetat, però els mitjans hi van posar el zoom més potent, i la resta va quedar enfosquida. Només –que jo en tingui constància– el diari “Ara” va fer la llista d’altres frases tant o més rellevants que va dir Pujol a l’entrevista, molt ben portada per cert, per Jordi Évole.

Entre d’altres, una que em va escandalitzar de forma especial, venint d’un personatge que va fonamentar el seu prestigi polític, entre d’altres coses, en la tortura i presó que va patir durant el franquisme. En un fragment notable –i força llarg– de l’entrevista, Évole va insistir en un torn de preguntes i repreguntes sobre el suport de Pujol a l’exministre socialista José Barrionuevo quan aquest va ser imputat i condemnat pel cas GAL, esadir per terrorisme d’Estat. Pujol, amb circumloquis i estratègies vàries de diversió a què és tan aficionat, va acabar justificant el terrorisme d’Estat perquè –va dir– “quan hi ha una guerra, hi ha una guerra, entengui’m. La policia lluita contra gent que assassina i l’Estat lluita contra gent que assassina”. Esadir, justificació pura i dura dels assassinats per raons d’Estat. L’efecte lupa, aplicat a l’entrevista per la majoria dels mitjans –no per l'”Ara”, si més no en el resum de frases que va recollir– en va engrandir la declaració “independentista” de l’expresident de la Generalitat i diluir fins fer-la desparéixer del focus la seva justificació de l’assassinat en nom de la raó d’Estat. Cap periodista de sensibilitat democràtica no ho hauria d’haver fet, però va passar i. com que va passar, ho explico.

Anem al jutge prevaricador Baltasar Garzón, fenomen mediàtic per excel·lència les darreres setmanes arran de les seves compareixences com a acusat davant dels tribunals espanyols que ell tant bé representa. Mitjans de tot el món –no només catalans o espanyols– han posat el focus en un Garzón jutge instructor de preteses causes contra els crims del franquisme i contra la humanitat i víctima, per això mateix, de la revenja dels franquistes i els seus propis col·legues de judicatura. Quan, de fet, Garzón s’havia limitat –fins llavors– a acceptar una denúncia i declarar-se competent per iniciar diligències sobre aquests crims. Mèdia.cat ja va deixar constància de molts d’altres aspectes que permetien posar en dubte la pretesa trajectòria democràtica del jutge prevaricador. Però la lupa que li van aplicar els mitjans –potentíssima a aquests efectes– els van diluir en la foscor absoluta. Fins tal punt que –i aquí sí que cal aplicar-hi la teoria de l’espiral del silenci– personatges i institucions internacionals que coneixen –o haurien de conèixer– prou bé el pa que s’hi dóna, als jutjats de l’Audiència Nacional espanyola –hereva directa del Tribunal d’Ordre Públic franquista– i a les garjoles que en depenen van sortir en defensa a ultrança del jutge prevaricador com a gran defensor dels drets humans, sobre els quals universitats de prestigi internacional li ofereixen ara feina per donar-ne lliçons. Parlo, per exemple, de l’exfiscal espanyol anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo; la premi Nobel de la pau Rigoberta Menchú; el premi Nobel de la pau i facilitador en alguna ocasió de la mediació en el conflicte de l’imperi espanyol al País Basc Adolfo Pérez Esquivel, Amnistia Internacional o les “madres de la plaza de mayo” argentines…

Fora de focus, doncs, el Garzón que feia detenir i empresonava independentistes catalans el 1992 i –segons sentència del Tribunal europeu dels Drets Humans d’Estrasburg– no en garantia la seva seguretat personal i mirava cap a d’altra banda quan li deien que havien estat torturats; que tancava mitjans de comunicació i feia detenir persones al País Basc només per la seva militància política aplicant-los la seva teoria que “tot és ETA” i que es pot ser d’ETA sense saber-ho; que s’avançava fins i tot als tribunals espanyols –ell que només era jutge d’instrucció, un fet que s’obviava ja llavors quan se’n parlava als mitjans– i tancava seus de partits polítics i feia detenir i engarjolar alcaldes i regidors bascos d’Udalbiltza que després serien absolts per la mateixa Audiència Nacional espanyola… Garzón, impol·lut, lliure de dubtes, en una aplicació de la lupa i l’espiral del silenci pels mitjans fins i tot de fora de l’Estat espanyol, en una de les operacions mediàtiques de propaganda més desvergonyides i d’èxit de tots els temps.

Fins tal punt que un seu servidor, el periodista català Pere Ríos, va gosar posar en dubte al diari “El País” que el contingut de la sentència del Tribunal europeu dels Drets Humans sobre el tracte a què van ser sotmesos els independentistes catalans detinguts per ordre seva el 1992 tingués res a veure amb el jutge prevaricador. Ho va fer en una pseudoinformació titulada “Garzón y el mito de las torturas a Terra Lliure”. La Coordinadora catalana per la prevenció i la denúncia de la tortura, que agrupa catorze entitats, hi va reaccionar amb un dur comunicat en què, entre d’altres coses, deien: “El Tribunal Europeu de Drets Humans implica directament Baltasar Garzón i tota la cadena judicial de custòdia –metge forense i fiscal, inclosos–. La bona praxi judicial per prevenir els maltractaments hauria deduït testimoni de la denúncia d’un delicte greu de tortures i hagués remès diligències als jutjats ordinaris. Allò que Garzón mai no va fer, que el Tribunal Europeu dels Drets Humans va condemnar i que l’article d’El País obvia deliberadament”.

No tinc constància –i m’agradaria equivocar-me– que cap mitjà dels autoanomenats “de referència” s’hagi fet ressò d’aquest comunicat de la Coordinadora. Ni tan sols “El País”, la credibilitat del qual hi queda força malmesa. No fos cas que el mite –aquest sí, molt ben construït i sòlid– del jutge defensor a ultrança dels drets humans en resultés tocat ni que fos una miqueta… Dos exemples, doncs, aquests de Pujol i Garzón, a afegir als que esmentava quan donava classes a la facultat, sobre com es fabrica la informació als mitjans de comunicació de masses.

Humbert Roma (Publicat a mèdia.cat el 22 de març del 2012)

Read Full Post »

“El País”, Garzón i les tortures als independentistes catalans el 1992

Aquests dies hem sentit i vist tantes coses a l’entorn de l’exjutge prevaricador Baltasar Garzón que em fa l’efecte que no parlem pas tots del mateix personatge. Només ens faltaven ara les imatges del Parlament argentí ovacionant-lo com a gran defensor dels drets humans i la presidenta de la República elogiant-lo sense cap mena de matisacions. Ja he escrit en aquest mateix bloc què en penso d’aquest personatge sinistre, responsable d’haver emparat tortures a persones empresonades per ordre seva i sota la seva custòdia, d’haver tancat mitjans de comunicació bascos i enviat a la garjola molta gent només per les seves idees polítiques, sense cap imputació en fets violents –entre ells alcaldes i regidors independentistes integrants de l’organització d’electes Udalbiltza que després van ser absolts per la mateixa Audiència Nacional espanyola. Autor de la teoria jurídica, fonament de la il·legalització de partits i candidatures independentistes d’esquerres i de l’empresonament dels seus dirigents, amb el pretext que es pot ser d’ETA sense estar-hi integrat o que ETA no ho és només l’organització armada sinó també el seu “entorn”.

Un personatge que, de tan lluitador com diuen que era contra els crims del franquisme, no se sap que hagi gosat instruir mai ni un sol procés a cap responsable d’aquells crims (entre ells el nazi Ramón Serrano Súñer, cunyat de Franco i responsable de la detenció, tortura i mort del president Lluís Companys i de multitud de republicans de tots els pobles sotmesos a l’Estat espanyol als camps de concentració nazis, feixista que va morir encara no fa nou anys sense que Garzón li toquès un pèl. I no diguem ja dels crims d’Estat del primer postfranquisme, com el que ara acabem de commemorar en l’aniversari de la mort de cinc treballadors per la policia a Gasteiz a les ordres de Manuel Fraga Iribarne, que va morir fa poc, i amb la responsabilitat d’un govern –el d’Arias Navarro, el ploramiques que va anunciar la mort del dictador– on el ministre de Relacions Sindicals era el franquista encara viu Rodolfo Martín Villa. O de la mort a trets d’Oriol Solé Sugranyes per la guàrdia civil… i tants d’altres (hi ha un vídeo impressionant d’una intervenció del diputat d’ERC Joan Tardà al Congrés espanyols dels Diputats llegint-ne una llarguíssima llista, a l’anterior legislatura). I mira que n’hi va passar Baltasar Garzón, d’ anys de jutge, a l’Audiència Nacional espanyola mentre tota aquesta colla de responsables de crims vivien, i alguns encara viuen. Mai no els va ni citar a declarar…

Ve a compte aquest llarg prefaci perquè un periodista català molt significat –Pere Ríos– d’un mitjà de comunicació espanyol també molt significat –”El País”– firmava el 25 de febrer passat una pseudoinformació amb el títol “Garzón y el mito de las torturas a Terra Lliure”, en què exculpava l’exsuperjutge prevaricador de la seva responsabilitat en les tortures a independentistes catalans detinguts per ordre seva el 1992. Una pseudoinformació al servei dels interessos de l’Estat i, ara i en concret, d’aquesta nova icona de la pseudodemocràcia que vam heretar del generalot i que és aquest exjutge prevaricador; un text que ha merescut un comunicat firmat per les catorze entitats aplegades a la Coordinadora catalana per la prevenció i denúncia de la tortura.

“L’article –diu, entre d’altres coses el comunicat de la Coordinadora sobre el text publicat a “El País”– titlla les tortures que van patir els detinguts de mite, de mentida. Afirmar això, quan hi ha una sentència del Tribunal d’Estrasburg que condemna l’Estat espanyol és fer una interpretació que mereix el nostre rebuig. Considerem indigna la frivolitat d’aquesta informació quan se sap com és de difícil provar judicialment la pràctica de la tortura i els maltractaments. L’article apunta que la mentida més estesa és aquella que diu que el jutge Garzón no va investigar les denúncies de tortura. I com a prova apunta l’informe que va sol·licitar el jutge a la metge forense, informe que apareix detalladament en la sentència d’Estrasburg i que el tribunal internacional en la sentència no va considerar que fos una investigació oficial efectiva”. “Res no justifica –diu també el comunicat– que un jutge miri cap a una altra banda quan pel seu davant estan declarant persones amb lesions visibles i que diuen que han estat torturades. Cal recordar, en aquest sentit, que el Tribunal Europeu de Drets Humans implica directament Baltasar Garzón i tota la cadena judicial de custòdia –metge forense i fiscal, inclosos. La bona praxi judicial per prevenir els maltractaments hauria deduït testimoni de la denúncia d’un delicte greu de tortures i hagués remès diligències als jutjats ordinaros. Allò que Garzón mai no va fer, que el Tribunal Europeu dels Drets Humans va condemnar i que l’article d’El País obvia deliberadament”.

“La publicació d’articles com aquest –conclou el comunicat– contribueixen a fer encara més difícil la tasca per l’eradicació de la tortura i els maltractaments”. Doncs, això.

(La foto, que he baixat de Racó Català correspon a una acció de denúncia contra Garzón que es va fer al Fòrum Mundial de les Cultures el 16 de juny del 2004 a Barcelona, durant una intervenció del jutge sobre drets humans).

Read Full Post »

Sobre la tria de les paraules: solidaritat o ajuda mútua

Els qui hem fet de la feina de triar i ajuntar paraules el nostre ofici de per vida –o, si ho voleu així, l’eina de l’ofici d’informar– sabem què és patir a l’hora d’encertar-les. I com sovint allò que en un temps ens semblava adequat ara ha perdut el sentit o n’ha evolucionat cap a un altre que ja no s’adiu amb precisió a allò que volem dir. I també sabem com n’és d’important la tria de determinades paraules per definir i transmetre un imaginari propi o col·lectiu i, doncs, una visió de la societat i la vida.

Els qui vam escriure durant el franquisme sabem el valor que per nosaltres tenia, per exemple, triar Estat espanyol on d’altres deien Espanya. Un periodista, company meu aleshores i després treballant al diari “El País”, m’ho deia als anys noranta del segle passat: “Encara ara em repugna posar Espanya on abans dèiem Estat espanyol”. Era un signe d’identitat dels qui –independentistes o no; jo llavors no n’era– negàvem a Espanya l’atribut de nació que defensàvem per Catalunya (i, els defensors de la nació sencera, pels Països Catalans).

En parlaré, d’això en concret, un altre dia, si tinc esma de seguir aquesta sèrie d’articles que engego avui en aquest bloc. Perquè ja fa temps que he decidit abandonar el terme Estat espanyol pel més constitucional –en definitiva, oficial– que els mateixos espanyols, amb el suport llavors de la majoria de catalans però no dels bascos, es van donar el 1978, herència reconeguda de la mateixa denominació franquista (Leyes Fundamentales del Reino): Regne d’Espanya. I més coses…

El primer article, però, vull dedicar-lo a una altra evolució en la meva tria lingüística particular: la substitució pràcticament sistemàtica que he decidit fer del terme solidaritat per ajuda mútua. Dos termes usats per l’anarquisme català històric –l’òrgan periodístic de la CNT a Catalunya es deia “Solidaridad Obrera” i el grup de Durruti-García Oliver-Ascaso i altres, “Los solidarios”– que no han tingut però el mateix èxit pel que fa a la implantació i han sofert evolucions semàntiques, al meu parer, molt dispars. Tant com ho ha fet el mateix país i les seves circumstàncies.

¿Per què he deixat de parlar de solidaritat –que no és un concepte exclusiu de l’anarquisme i que va tenir un èxit reconegut en les candidatures de la Solidaritat Catalana a començaments del segle passat– i l’he substituït per ajuda mútua? Fonamentalment, per dues raons:

1) Perquè per als imperialistes espanyols solidaritat ha esdevingut paraula sinònima a espoli fiscal, i l’usen a tort i a dret per embellir un acte de robatori colonial.

2) I, tant o més importat, perquè el terme solidaritat ha anat esdevenint sinònim d’ajuda a canvi de no res o de ben poc (solidaritat amb el tercer món, amb el País Basc, amb el poble maputxe, amb els més desfavorits…). Sense que això vulgui dir que el menystinc aplicat a moviments o partits –Solidaritat per la Independència, solidaritat internacionalista…–, sento com si, en el fons, amagués una manera de dir laica el concepte cristià de caritat.

Aquesta tria meva d’una manera diferent de dir la necessitat que tenim els individus, els sectors socials o la bona gent de les nacions oprimides de col·laborar en la consecució dels nostres objectius l’he anat covant sobretot arran del meu interès per la bona gent basca i la seva lluita per les llibertats. Ja fa temps que crec que, sovint, la bona gent catalana s’ha vist empesa a la solidaritat amb la bona gent basca perquè tocava, i l’ha exercida amb generositat, sense demanar res a canvi. Això, per mi, no és solidaritat sinó una mena de caritat cristiana laica, perquè comporta donar sense esperar rebre cap contrapartida de l’altre, amb l’esperança que els déus ens ho premiaran al cel.

Aquesta concepció de la solidaritat pot semblar molt heroica i despresa d’interessos personals, però és ben poc eficaç a l’hora de la veritat. Per això, considerant devaluat el terme, n’he escollit un altre de llarga trajectòria en el pensament anarquista: ajuda mútua. Remarcant, així, que la col·laboració ha de ser mútua i ha de comportar que cadascú faci la pròpia aportació als objectius comuns en la mesura de les seves possibilitats. Aquesta és, al meu parer, la base de la cooperació. Un concepte que ha d’esdevenir clau, per exemple, per l’èxit de l’esforç comú de la bona gent de la nacions sotmeses a la sobirania espanyola per aconseguir el nostre alliberament col·lectiu.

Seguint aquesta nova dèria meva, m’he trobat llegint qui sembla que va ser el pare de la criatura: el príncep anarquista rus Piotr Kropotkin. I m’ha captivat. He de reconèixer que un dels pecats de la meva formació marxista-leninista de matriu maoista ha estat descuidar la lectura dels clàssics anarquistes –i certament també dels marxistes, que solíem substituir per autèntics catecismes que ens endisaven en el comunisme marxista com en una religió. I deixar-me portar pels tòpics fins i tot quan em vaig interessar més per l’anarquisme. Llegir, doncs, Kropotkin –que en això estic posat– m’ha descobert tot un món. Sobretot en una de les qüestions que sempre m’ha preocupat: com construir una ètica atea sense d’altres referents que el fet de pertànyer a l’espècie humana.

Confesso que encara sóc a les beceroles i, atesos els meus 67 anys que compliré dintre de quinze dies, no puc dir que conegui prou Kropotkin, autor, d’altra banda, d’una riquesa d’interessos que anaven molt més enllà de la ideologia i la lluita social. Puc, doncs, fins i tot trair alguns dels seus conceptes amb una lectura –i, doncs, una explicació– incompleta i precipitada. Pel que n’he llegit, Kropotkin inseria la seva concepció de l’ajuda mútua en la teoria de l’evolució de les espècies. Fervent defensor d’un darwinisme allunyat de l’anomenat darwinisme social de l’època (finals del segle XIX i començaments del XX), llegia Darwin –sobretot el darrer Darwin– des d’una perspectiva més social que individual. I, per això, oposava –o si voleu posava al davant– l’ajuda mútua a la lluita individual per la supervivència com a factor clau de l’evolució.

“En la pràctica de l’ajuda mútua, de la qual en podem seguir petges fins als rudiments més antics de l’evolució –diu, concloent “L’ajuda mútua. Un factor de l’evolució”–, hi trobem l’origen positiu i indubtable de les nostres concepcions morals, ètiques, i podem afirmar que el principal paper en l’evolució ètica de la humanitat va ser exercit  per l’ajuda mútua i no per la lluita mútua. En l’àmplia difusió dels principis d’ajuda mútua, fins i tot en l’època actual, hi veiem també la millor garantia d’una evolució encara més elevada del gènere humà”. (“El apoyo mutuo. Un factor de la evolución”. Ed. Madre Tierra. No sé si n’hi ha edició en català, però no l’he sabut trobar).

(La imatge que acompanya aquest article l’he baixat del web http://dckaleidoscope.wordpress.com/category/art-architecture/art-by-genre/street-art/page/2/ que recull una mostra molt suggerent d’art al carrer).

Read Full Post »

Els presos també

Fernando Díez Torre és un pres de Bilbao al qual li han allargat la condemna sense que la Secció Segona de la Sala Penal de l’Audiència nacional espanyola li n’hagi comunicat la resolució, segons va denunciar la seva defensa i publicava el diari “Gara” la setmana passada. L’endemà que el diari publiqués aquesta notícia, breu però significativa, el col·lectiu de presos polítics bascos feia pública la seva adhesió a l’Acord de Guernica, que van firmar ara fa un any l’esquerra independentista il·legalitzada, Eusko Alkartasuna, Aralar, Alternatiba i Abertzaleen Batasuna (partit del País Basc del Nord), juntament amb més d’una vintena de col·lectius socials diversos.

El contrast entre ambdues notícies és evident. La primera no és sinó la constatació de l’immobilisme en la política penitenciària del Regne d’Espanya que –tot i unes poques mesures de presó atenuada cap a presos amb malaties molt greus, i encara no a tots– segueix pràcticament intacta pel que fa al País Basc. Malgrat la declaració d’ETA d’un alto el foc permanent, unilateral i verificable per la comunitat internacional, en resposta al que plantejava el primer punt de l’Acord de Guernika, i l’opció clara de l’esquerra abertzale il·legalitzada en contra de l’ús de la violència armada com a mitjà per aconseguir les llibertats nacionals al País Basc.

El col·lectiu de presos polítics bascos, que ja el desembre passat es va declarar a favor del procés polític iniciat per l’esquerra independentista basca, ara, donant suport explícit a l’Acord de Gernika, ho fa, entre d’altres qüestions, a l’aplicació dels anomenats “principis Mitchell” en el procés que ha de portar la pau al seu país. Com ara dos prou definitoris del significat del gest del col·lectiu: “l’ús de mitjans exclusivament democràtics i pacífics per resoldre les qüestions polítiques” i “l’oposició a qualsevol intent d’utilitzar la força o amenaçar de’utilitzar-la per influir en el curs o en els resultats a què s’arribi en les negociacions multipartit”. I ho fa tot i les dificultats de debat propi que comporta l’allunyament en nombroses presons, la majoria de les quals a molta distància del seu país. Res a veure amb la política penitenciària britànica d’aproximació dels presos i el debat entre ells que va facilitar els acords de pau per a Irlanda del Nord per als quals el senador nord-americà George Mitchell va plantejar aquells principis.

Més significatiu encara és que s’hagi produït pocs dies després de la sentència de l’Audiència nacional espanyola condemnant cinc dirigents de l’esquerra independentista il·legalitzada a penes d’entre vuit i deu anys de presó, entre ells l’exportaveu de Batasuna, Arnaldo Otegi, i l’exsecretari general del sindicat LAB, Rafa Díez (deu anys per cadascun), a petició de la fiscalia. Una condemna relacionada precisament amb l’activitat dels condemnats per conduir l’esquerra independentista basca il·legalitzada cap a les vies que exclouen expressament la lluita armada. Arnaldo Otegi, un dels principals artífexs d’aquest canvi transcendental, en el missatge que va enviar als manifestants que en demanaven la llibertat als carrers de Bilbo aquest dissabte denunciava el perquè de la sentència: “Només busquen un objectiu: mirar d’impedir que aquestes setmanes i mesos vinents fem passos que, d’acord amb la nova estratègia adoptada, afermin el nou escenari a Euskal Herria de manera irreversible i definitiva”.

Mentre, les coses se segueixen movent al País Basc de Sud. Fonts socialistes, tant de Madrid com basques, ja comencen a parlar en un altre to del conflicte i, arran de la declaració del col·lectiu de presos, accepten obertament encetar una nova política penitenciària que tindria com a primer esglaó l’apropament dels presos al seu país. Coincideixen aquests fets amb la presència del Grup Internacional de Contacte, que encapçala l’advocat sud-africà Brian Currin, al País Basc, on van analitzar, entre d’altres qüestions, el bloqueig pel Regne d’Espanya de la verificació internacional de l’alto el foc d’ETA; la il·legalització del partit “Sortu”, pendent de sentència al Tribunal Constitucional, i la condemna dels cinc dirigents de l’esquerra abertzale que el mateix Currin qualificava d’escàndol aquest diumenge en una entrevista al diari espanyol “El País”.

La perspectiva de les properes eleccions a les Corts espanyoles dóna encara més sentit a tots aquests moviments. L’esquerra abertzale reclama la legalització de Sortu per abans del 20 de novembre, per poder presentar candidats propis dintre de la coalició Bildu, amb Eusko Alkartasuna, Alternatiba i, ara Aralar, important novetat, sobretot pels efectes que pot tenir a la circumscripció de Navarra. Cal recordar, per qui tingui mala memòria, que els independentistes d’esquerres que s’integren a les llistes de Bildu sense ser de cap partit ho fan a titol individual i no han de poder ser qualificades de sospitoses de pertànyer als partits il·legalitzats. En cas contrari, s’incorporarien a les 40.000 persones que no poden ser ni tan sols apoderats de les candidatures si no volen “contaminar” (en llenguatge de l’imperialisme espanyol) les llistes.

Bildu, d’altra banda, a més a més d’incorporar Aralar al bloc electoral, va visualitzant la rellevància de la seva presència a les institucions. Alguns fets destacats d’aquests darrers dies ho demostren. Com ara haver facilitat la unió de les caixes d’estalvi provincials  basques i la seva conversió en un banc, Kutxa Bank, amb la condició que no perdi el seu caràcter públic i que garanteixi l’obra social. I, encara més significatiu, l’acord a les Juntes Generals de Guipúscoa, pactat per Bildu, PSE i Aralar –mitjançant una esmena transaccional a una proposta d’aquest darrer partit– per aprofundir en una política fiscal més progressiva, usant l’autonomia fiscal de cada territori basc. L’acord reclama que la Diputació General adopti mesures per un nou impost sobre el patrimoni, l’increment de la tributació per successions i del tipus general de l’impost sobre transmissions patrimonials i correció de l’IRPF per augmentar la tributació de les rendes del capital i el nombre de trams en l’escala de l’impost. Que el PSE –que governa la comunitat autònoma basca mitjançant el pacte amb el PP i gràcies a l’exclusió de l’esquerra abertzale– hagi firmat aquest acord és d’una transcendència que no ha estat prou destacada.

Davant tot plegat, el PNB –que ha fet aquest diumenge el seu Alderdi Eguna a Foronda (Àlaba)– sembla haver entrat en una crisi d’identitat i deconcert notable. No n’és una mostra menor que hagi aconseguit presidir l’associació de municipis Eudel amb una candidatura conjunta amb el PSE i el PP, tot marginat-ne Bildu, la principal força municipal després de les darreres eleccions. Bildu s’hi va abstenir i no va presentar candidats per considerar que es tractava només d’un repartiment de càrrecs i no d’un debat a fons sobre la funció de l’associació.

Dies apassionants, doncs, els que s’anuncien al País Basc. Tot i la duresa del camí que ha emprès, l’esquerra independentista –segons repeteixen els seus dirigents, al carrer o a la presó– no ha renunciat al canvi de rumb emprès. I ara, amb el suport explícit dels presos –element cabdal en qualsevol conflicte armat que deriva cap a resolucions pacífiques–, en surt reforçada.

Humbert Roma

periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 26 de setembre del 2011)

(A la foto, l’expres basc Jon Agirre firma l’acord de Guernica, a l’acte que es va fer aquest diumenge 25 de setembre)

Read Full Post »

L’esquerra abertzale segueix el seu nou camí

Cada vegada és més evident l‘opció de l’esquerra abertzale per l’exclusivitat de la via no violenta en la lluita per la independència del Païs Basc. L’acte de dissabte passat a Iruñea i el document que hi va fer públic, que haurà de guiar els estatuts del nou partit polític que ja han anunciat que presentaran, no deixa cap mena de dubte. Per si encara en quedava algun sobre què va significar el canvi d’estratègia aprovat després del darrer debat intern, contingut a “Zutik Euskal Herria” (“País Basc dempeus”).

N’hi ha prou de llegir què diu sobre “els principis d’intervenció política” el document presentat dissabte –titulat “Cap a un nou projecte polític i organitzatiu”–, quan es refereix a aquest “nou projecte organitzatiu”, “marcant un punt d’inflexió i superació de models anteriors”: “…lliure –diu– d’interferències, subordinació o cap condicionament, i amb plena autonomia en les reflexions i determinació de la seva línia política. Totes elles, exigències indissociables d’un projecte polític que pretén situar la societat, les seves dones i homes, com a protagonistes únics dels canvis polítics i socials”. I encara: “Una activitat exercida per vies exclusivament pacífiques i democràtiques. Entenem que només des del respecte als principis democràtics es poden concitar majories institucionals i socials que facin avançar el procés cap a un escenari de vigència real dels drets individuals i col·lectius en el camí dels nostres objectius independentistes i socialistes. Per això, el compromís d’aquest nou projecte amb les vies exclusivament polítiques i democràtiques ha de ser ferm i inequívoc, no subjecte a variables tàctiques o factors conjunturals i, per tant, haurà de rebutjar l’ús de la violència, o l’amenaça de la seva utilització, per aconseguir objectius polítics”.

S’ha exigit reiteradament des dels poders imperials espanyols a l’esquerra abertzale que es desmarqués de la via armada per poder actuar dins de la legalitat imposada, denunciada també reiteradament, fins i tot pel Ple de Parlament Basc anterior a la il·legalització, com una imposició antidemocràtica que ha marginat milers de persones de l’exercici dels drets polítics més elementals. Llegint aquests paràgrafs del document fet públic dissabte, sembla com si l’esquerra abertzale hagués incorporat fins i tot textualment frases de portaveus diversos del PSOE i el PP marcant-los el camí de la legalització. ¿Quina altra condició més se’ls podrà exigir a partir d’ara per impedir-los fer política?

Certament, ETA encara no ha declarat –com li han demanat els firmants de la declaració de Brussel·les i els de l’Acord de Gernika– un alto el foc permanent, unilateral i verificable. La mateixa esquerra abertzale, entre molta altra gent al País Basc i fora d’ell, espera que aquesta declaració arribi com més aviat millor. No solament per afavorir la legalització de l’activitat política de l’independentisme d’esquerres sinó també per començar a abordar el final definitiu de la mateixa organització armada. Però això ja no és significatiu: l’allunyament de l’esquerra abertzale de l’estratègia bèl·lica, el rebuig explícit de l’ús de la violència que es conté en la declaració de dissabte, és tan radicat que posaria a ETA fora de l’òrbita de l’independentisme d’esquerres basc majoritari i la condemnaria a ser una organització sense suport polític significatiu si persistís en la pràctica de la lluita armada.

Davant d’aquestes evidències, encara sobta més l’obsessió del govern de la monarquia espanyola de mantenir la via repressiva, com ho demostra la ridícula aprovació divendres passat, de la mà del PP, d’un nou projecte de reforma de la llei electoral per fer més difícil encara la participació política de l’independentisme d’esquerres basc encara il·legalitzat. Segons l’inefable ministre Rubalcaba, per evitar que els donin gat per llebre. Mentre l’expresident espanyol Felipe González es vantava fa ben poc, amb total impunitat, de la seva capacitat de decisió sobre la vida i la mort dels altres en l’època dels GAL.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 29 de novembre del 2010)

Read Full Post »

L’estada d’Otamendi als Països Catalans esdevé una denúncia frontal contra la tortura

Antonio Franco –que era director d'”El Periódico” quan ara fa set anys el jutge Del Olmo va ordenar el tancament del diari en llengua basca “Egunkaria” i que ja llavors va tenir un paper destacat en la denúncia del tancament i les detencions– no es va cansar de repetir-ho sempre que en va tenir ocasió durant la setmana de solidaritat catalana amb el diari basc del 18 al 22 de gener passat: “Vull agrair a Martxelo Otamendi, en nom del món de la comunicació, que hagi denunciat les tortures que va patir durant la detenció, aportant així la seva credibilitat professional, i que hagi entès que, com a periodista que és, té l’obligació de denunciar-les”, va dir en l’acte que es va fer el dia 20 al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Paraules semblants va tenir Antonio Franco per cloure l’entrevista que Josep Cuní va fer l’endemà a Martxelo Otamendi a “Els Matins” de TV3.

Així, l’estada als Països Catalans de qui va ser director d'”Egunkaria” i ara és un dels cinc periodistes i directius del diari que s’asseuen a la banqueta dels acusats al judici que es fa a l’Audiència Nacional espanyola, va esdevenir una denúncia frontal contra la pràctica de la tortura al Regne d’Espanya. Ara que el judici ha entrat en la recta final –avui mateix el fiscal n’ha tornat a demanar l’absolució en presentar les conclusions–, crec que val la pena recomanar veure –o tornar a veure– aquella entrevista de TV3 que podeu trobar aquí.

També val la pena l’entrevista que li va fer Manuel Fuentes el dia abans a “Catalunya Ràdio”. La podeu trobar aquí. Vilaweb, de la seva banda, va tenir Otamendi a disposició dels seus lectors-usuaris en un txat el divendres 22. Vegeu-ne la notícia i el xat sencer. I també l’entrevista de Vilaweb TV.

En aquests enllaços, podem comprovar com Martxelo Otamendi, que ara dirigeix el diari “Berria”, també en llengua basca, no es va limitar a parlar del cas “Egunkaria” durant la seva estada als Països Catalans, sinó que va abordar l’actual situació al seu país, en un moment especialment important pel canvi de cicle que anuncia l’esquerra abertzale en els seus plantejaments polítics. En la trobada-esmorzar que va fer amb una vintena de periodistes el matí del 20 de gener al Col·legi de Periodistes a Barcelona, ens va recomanar estar atents “al procés de reflexió de l’esquerra abertzale”, que culminarà al febrer, perquè ja no es parla de treva sinó de “decisió unilateral”. Otamendi va contraposar aquesta estratègia, condicionada evidentment per la inacció d’ETA –des d’agost passat no hi ha atemptats, va subratllar– que suposaria arribar a la fi de l’activitat armada per maduresa interna i que deixaria sense arguments al govern espanyol, a la de l’Estat espanyol, que buscaria la derrota militar, una derrota que afectaria anímicament –va dir– el nacionalisme basc més enllà de l’esquerra abertzale.

Més informació sobre “Egunkaria” a

Egunkaria lliure!

Egunkaria. Suport internacional

Juicio a Egunkaria

Media.cat incorpora sovint enllaços a textos d’interès sobre Egunkaria. El darrer, a un recent article de David Trueba al diari “El País”. També hi podeu trobar la crònica pròpia sobre l’estada d’Otamendi.

(Les fotos, que he baixat d’Egunkaria lliure!, són de l’acte de solidaritat que es va fer a la seu d’Acció Cultural del País Valencià, a l’Edifici Octubre de València, el 19 de gener)

QUINZE DIES SENSE APUNTS AL BLOC

Escric aquestes ratlles quan porto poc més de quinze dies sense afegir ni un apunt al bloc. M’ha passat d’altres vegades, i no m’agrada. No entraré ara en les raons que m’han portat a aquesta manca de continuïtat i em limito a tornar-hi, amb la decisió de posar-hi remei.

Read Full Post »

Tercer informe de media.cat. Tractament informatiu del conflicte per l’adjudicació de l’Audi Q3 a SEAT

Media.cat (Observatori crític dels mitjans) té previst incorporar al seu web –a partir de dilluns vinent, 11 de gener– el tercer dels informes monogràfics propis que programa amb periodicitat mensual. En aquest cas, es tracta d’un estudi sobre el tractament que va fer la premsa escrita (“El País”, “La Vanguardia”, “Avui”, “El Punt”, “El Periódico” i “Público”) del conflicte per l’adjudicació de l’Audi Q3 a les fàbriques de Seat, que va culminar en un referèndum dels treballadors el 18 de març del 2009. L’han elaborat els periodistes Iolanda Parra i Sergi Picazo, de l’Observatori de la cobertura dels conflictes, de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i l’ha dirigit Xavier Giró, professor de Periodisme a la UAB i director d’aquest observatori universitari.

Per al mateix dilluns, a les 11 del matí, media-cat i l’Observatori de la cobertura dels conflictes han convocat un debat sobre les conclusions de l’informe, a la nova redacció de VilaWeb (carrer de Ferlandina 43, al barri del Raval de Barcelona), entre periodistes especialitzats en informació laboral i econòmica i representants del comitè d’empresa de SEAT (CCOO, UGT i CGT). L’acte és obert al públic i és un dels primers debats que aixopluga VilaWeb en la seva nova seu, on hi ha un espai habilitat per a aquesta finalitat.

Els dos primers informes monogràfics de media.cat van analitzar els marcs de referència als telenotícies de TV3 i el tractament del Pla de Bolonya i les mobilitzacions estudiantils a la premsa de Barcelona. Des del 6 d’octubre passat en què, a iniciativa del Grup de Periodistes Ramon Barnils, vam posar en marxa media.cat, aquest observatori crítics dels mitjans ha anat fent l’anàlisi crítica del tractament de diversos temes d’actualitat en els mitjans de comunicació catalans, amb una mitjana de cinc cròniques a la setmanal i set enllaços diaris nous a textos i vídeos d’interès publicats en d’altres mitjans electrònics.

(A la foto, del diari “Público”, el president del comitè intercentres de SEAT, Matías Carnero (UGT), amb un treballador acomiadat)

Read Full Post »

“Zapatero, Sarkozy, on és Jon?”

Al País Basc han començat a aparèixer cartells amb una pregunta: “Zapatero, Sarkozy, Non da Jon?” (“Zapatero, Sarkozy, on és Jon?”). Fa dies que al País Basc del Nord hi ha inquietud per saber on és l’expresoner i refugiat polític Jon Anza, que està desaparegut des del 18 d’abril, en què va deixar Baiona (País Basc del Nord) per anar a Tolosa del Llenguadoc (Occitània), havent dit a la seva família que anava a veure uns amics. L’alarma va saltar quan la família va denunciar que Jon no havia acudit pocs dies després a una visita mèdica que tenia programada a Bordeus (Occitània) per controlar una greu malaltia que pateix.

 

Dimecres passat, el diari “Gara” publicava un comunicat d’ETA que reconeixia Jon Anza com a membre de l’organització, revelava que havia de trobar-se a Tolosa del Llenguadoc amb d’altres membres d’ETA, als quals havia de lliurar diners, i que no va anar a la cita. ETA acusava les policies espanyola i francesa de la desaparició, denunciava la presència massiva de policies espanyols en territori de sobirania francesa i parlava del retorn als anys del GAL. Si aquesta acusació de la direcció d’ETA correspon a la realitat, el retorn a una nova escalada de la violència armada amenaçaria el País Basc, en uns moments en què hi havia indicis de recuperació dels contactes de cara a facilitar, a mitjà termini, un nou procés de pau. 

 

El Tribunal Constitucional espanyol, d’altra banda, ha anul·lat l’acord del Suprem d’il·legalitzar la llista d’Iniciativa Internacionalista-La Solidaritat entre els Pobles a les eleccions europees del 7 de juny. Almenys dos elements han influït, al meu entendre, en aquesta decisió, a banda el nyap jurídic dels arguments al·legats per l’Advocacia de l’Estat i recollits pel Suprem en una sentència que no va ser aprovada per unanimitat: d’una banda, l’àmplia campanya de solidaritat, encapçalada pel Premi Nobel de la Pau argentí, Adolfo Pérez Esquivel, en favor de la legalització de la llista; de l’altra, la proximitat de la decisió del Tribunal Europeu dels Drets Humans –organisme independent, vinculat al Consell d’Europa; institució que no té res a veure amb la Unió Europea, cal recordar-ho– sobre les demandes de l’esquerra abertzale contra el Regne d’Espanya per la llei de partits i les primeres il·legalitzacions. 

 

El diari imperialista espanyol “El País”, que acostuma a marcar l’agenda política del poder, una vegada conegut l’acord del Suprem a favor de la il·legalització, va publicar el 19 de maig un editorial i un article del catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat del País Basc, Eduardo Virgala, defensor de la constitucionalitat de la Llei de Partits, contra la il·legalització. Al·legaven, en primer lloc, que la sentència del Tribunal Suprem vulnerava la mateixa llei perquè no hi havia proves sòlides per la il·legalització. I, en segon, i més important des del meu punt de vista, que aquesta facilitaria una sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans contra els interessos espanyols, ja que s’espera per molt aviat la decisió d’aquest Tribunal. “Allí –deia Eduardo Virgala al seu article– una sentència condemnatòria per a Espanya seria un autèntic desastre per la nostra democràcia, per la qual cosa tant de bo el Tribunal Constitucional s’arrisqui i empari els recurrents”. Més clar, l’aigua.

 

En tot cas, com deia en un anterior article a Tribuna Catalana, l’avís ja està donat: compte amb la solidaritat amb bascos i basques rebels. El Govern espanyol, tot dient que acata la sentència del Constitucional, ha advertit que seguirà vigilant per aplicar la legalitat antidemocràtica més enllà del País Basc. Veurem què passa ara que l’esquerra abertzale ja ha anunciat que dóna suport a la candidatura. Tot i que és molt difícil per al Govern de la monarquia tirar enrere la decisió del Constitucional abans de les eleccions, res no es pot descartar per després del 7 de juny. El dos partits nacionalistes castellans –Izquierda Castellana i Comuner@s– a partir dels quals s’ha format Iniciativa Internacionalista podrien ser el pròxim objectiu de l’Audiència Nacional espanyola i el Tribunal Suprem. La llei de partits segueix vigent, i aquest ha estat només un episodi en la seva ja llarga història d’exclusions.

 

Un tercer element ha vingut a incidir aquestes dies en la política basca: la vaga general convocada el 21 de maig pels principals sindicats abertzales, ELA i LAB , i d’altres de sectorials. La crònica que en va escriure el corresponsal de Tribuna Catalana a Bilbo era prou ben informada com per afegir-hi poca cosa més. Només ressaltar que, contra el que pretenia la premsa imperialista espanyola, els sindicats convocants van negar des del primer moment que es tractés d’una convocatòria contra el nou Govern socialista de la comunitat autònoma basca, i van dir que l’haurien fet també si governés el PNB. A banda del fet que la convocatòria s’estenia també a la comunitat foral de Navarra –on no governen els socialistes sinó la UPN, amb el seu suport–, i sense saber què hauria passat si el lehendakari seguís essent Ibarretxe, el cert és que el principal sindicat convocant –ELA–, tot i tenir els seus orígens en l’entorn polític del PNB, se n’ha anat allunyant progressivament, i s’ha oposat repetides vegades a la seva acció de govern. Fins al punt d’encapçalar la decisió dels sindicats abertzales d’abandonar el Consell Econòmic i Social basc, en l’època del tripartit, a causa, entre d’altres, de la negativa dels representants de la patronal a fer-hi un debat a fons sobre el Tren d’Alta Velocitat, obra emblemàtica d’aquell govern, al qual ELA acusava d’aplicar polítiques neoliberals. 

 

A part de la seva incidència, irregular segons les informacions més fiables, depenent de sectors i comarques, la vaga general haurà servit per consolidar la unitat d’acció entre els sindicats abertzales bascos, en uns moments en què tant ELA com LAB –i un ampli sector de l’esquerra abertzale, encapçalat per Arnaldo Otegi i l’exsecretari general de LAB, Rafa Díez– han definit la configuració d’un ampli front sobiranista com l’eix d’una estratègia de futur. Tot i les diferències entre els dos sindicats sobre com tirar endavant aquesta estratègia, una acció de l’envergadura d’una vaga general haurà de contribuir a un disseny comú més afinat de condicions, mitjans, ritmes i objectius. I més tenint en compte que, excepte el PNB –que es va oposar a la vaga–, la resta de partits abertzales –EA, Aralar i l’esquerra abertzale il·legalitzada– li van donar suport.

 

Humbert Roma, periodista (Publicat a Tribuna Catalana el 25 de maig del 2009)

 

El diari “Gara” d’avui publica un article molt interessant on l’exsecretari general de LAB, Rafa Díez, analitza el significat i els objectius de la vaga general del 21 de maig als quatre territoris bascos del sud.

 

A la foto, publicada pel diari del País Basc del Nord “Le Journal du Pays Basque”, vint-cinc càrrecs electes de l’esquerra abertzale d’ambdues bandes de la frontera hispanofrancesa mostren el cartell amb la pregunta “Zapatero, Sarkozy, Non da Jon?” durant una roda de premsa el 22 de maig.

Read Full Post »

El Constitucional legalitza la candidatura d’Iniciativa Internacionalista

De vegades, enmig d’un cúmul de males notícies, n’arriba alguna de bona. Avui, n’hi ha hagut dues, i en els dos casos hi havia donat suport per aconseguir-les. D’una banda, l’Enric Duran és en llibertat provisional, havent hagut de pagar una fiança de 50.000 euros. De l’altra, la candidatura d’Iniciativa Internacionalista-La Solidaritat entre els pobles podrà finalment presentar-se a les eleccions europees. El Tribunal Constitucional ha decidit finalment tirar enrere la decisió del Suprem que, a petició del Govern socialista espanyol, havia acordat il·legalitzar la llista per considerar-la vinculada al que els partidaris de la Llei de Partits anomenen “complex ETA-Batasuna”. Aquesta decisió havia provocat un rebuig tan ampli que fins i tot el diari imperialista espanyol “El País” li va dedicar un editorial en contra, i va publicar un article del catedràtic de Dret Constitucional Eduardo Virgala, defensor de la constitucionalitat de la Llei de Partits, dient que la il·legalització de la llista incomplia fins i tot aquesta llei antidemocràtica.

 

En definitiva, un dels arguments fonamentals, tant de l’editorial com de l’article –a banda del nyap jurídic–, és que una il·legalització com aquesta facilitaria una sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans contra el Regne d’Espanya, ara que és a punt de veure’s a Estrasbrug la denúncia presentada per l’esquerra abertazle contra les primeres il·legalitzacions.

 

Dues notícies, però, que només són bones en part. L’Enric Duran és pendent de judici i la Llei de Partiis, que deixa sense el dret a elegir i a ser elegides milers de persones al País Basc, segueix vigent. Caldrà que no ho perdem de vista.

Read Full Post »

L’exèrcit, amb Patxi López. El Suprem, contra Alfonso Sastre i la solidaritat

La presa de possessió del socialista basc Patxi López com a nou lehendakari de la comunitat autònoma basca ha anat acompanyada de senyals, i més que senyals, prou significatius. La presència destacada de representants de l’exèrcit i les policies espanyoles, juntament amb la d’alts dirigents dels partits imperialistes espanyols, el 7 de maig, en l’acte de Gernika, venia a remarcar la importància que els poders de l’Estat han donat a aquest acte com a fita històrica de cara a la reconquesta del País Basc rebel. Tot fent palès què entén de debò el nou lehendakari per impulsar la cohesió d’Euskadi, de la qual tant s’omple la boca, tot i haver guanyat la lehendekaritza gràcies a l’exclusió d’una part de l’electorat a qui es priva del dret a elegir i ser elegits.

 

Per si algú ha oblidat aquest argument cabdal, els qui ostenten el poder polític real al Regne d’Espanya han cuidat, de cara a les properes eleccions del Parlament Europeu, de rematar-lo amb altres fets. Impulsada la denúncia des del mateix govern espanyol, prèvia campanya mediàtica com acostuma, el Tribunal Suprem ha anul·lat la candidatura Iniciativa Internacionalista-La Solidaritat entre els Pobles, encapçalada per Alfonso Sastre, potser el més important dramaturg espanyol vivent, premi nacional espanyol de Teatre l’any 1985 i de Literatura Dramàtica el 1993. Com ha fet en set ocasions anteriors, per considerar que es tracta d’un partit o  llista “contaminats” –en el peculiar llenguatge sanitari difós des dels poders mediàtics i polítics– per l’esquerra abertzale il·legalitzada el 2003, en aplicació de la llei de partits.

 

Entre d’altres raonaments, destaca, és clar, el fet que Alfonso Sastre –a qui l’advocat de l’Estat en la seva denúncia considera “banderín de enganche” de la candidatura, ja que ha manifestat que el seu estat de salut no li permet anar al Parlament Europeu– és persona vinculada, com és prou conegut, al món de l’esquerra abertzale il·legalitzada. O que Doris Benegas Haddad, germana del dirigent del PSOE Txiki Benegas i figura destacada d’Izquierda Castellana, partit promotor d’aquesta llista electoral juntament amb Comuner@s, número dos de la llista, que podria substituir Sastre a Estrasburg, té “intenses vinculacions amb l’entramat ETA-Batasuna”. La qual cosa, però, no ha estat obstacle perquè aquest partit nacionalista castellà segueixi essent legal fins ara, tot i que –segons un informe de la guàrdia civil presentat per l’advocacia de l’Estat– tindria “una col·laboració estatègica i operativa” amb Batasuna. O que l’escriptor Carlo Fabretti, que va participar en la presentació de la candidatura, és articulista del diari “Gara”, “on ha deixat reflectit –diu l’advocacia de l’Estat– el seu ideari coincident amb les tesis de la denominada esquerra abertzale” i “consta el seu suport en favor de la llibertat d’Arnaldo Otegi i la seva intervenció en la presentació de la Plataforma per la Pau, els drets, el diàleg i la negociació”.

 

Avís a navegants, doncs. No es tracta ja de criminalitzar els qui propicien candidatures de l’esquerra abertzale il·legalitzada, sinó de posar fora de la llei una demostració explícita de solidaritat política amb els il·legalitzats. És aquest el missatge claríssim del bandejament d’aquesta llista a les eleccions europees. No es tracta d’esbrinar o negar si darrere la llista hi ha l’esquerra abertzale il·legalitzada –no seré jo qui em preocupi d’afirmar-ho o negar-ho, ja que sempre he defensat que la llei de partits i les il·legalitzacions subsegüents són, per elles mateixes, una ignomínia impròpia d’una societat que es pretén democràtica–, sinó de posar de manifest quin és l’objectiu del poder imperial amb aquesta nova exclusió. De forma progressiva, la taca d’oli de la llei de partits s’estèn, i ara ho fa més enllà del País Basc.

 

És, d’altra banda, encara pendent la redacció definitiva de la sentència del Tribunal Suprem –anunciada fa més de quinze dies– pel macrojudici del sumari 18/98, un altre dels escàndols d’aquesta ampliació del concepte de “terrorisme” al Regne d’Espanya, denunciada fins i tot pel Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides, l’octubre passat. Tot i que ja se sap que nou dels condemnats per l’Audiència Nacional espanyola a penes molt greus, entre ells els vuit pacifistes de la Fundació Joxemi Zumalabe, seran absolts i ja són tots en llibertat, també sembla segur que als altres 38 condemnats els seran confirmades penes greus de presó, amb algunes minses rebaixes respecte de les condemnes imposades en el macrojudici. Tots ells ja són empresonats, inclosos els vuit que, la majoria per raons de salut, eren en llibertat provisional pendents de la sentència del Suprem. Entre ells el veterà lluitador abertzale José Luis Elkoro, de 74 anys,  membre del consell d’administració del diari Egin, que va ser elegit senador per Guipúscoa en dues legislatures i diputat al Parlament de Gasteiz  en altres dues, i que va ser condemnat a 24 anys de presó al macrojudici.

 

Tot plegat, coincidint amb la presa de possessió del nou lehendakari.Aquest és el pa que s’hi dóna, ara com ara, en la política del Regne d’Espanya per al País Basc. Més que la cohesió entre els bascos, el que pretenen els seus impulsors és la cohesió dels bascos amb Espanya, sense preguntar-los si la volen. Mentrestant, Patxi López –com deia aquest diumenge en una entrevista al diari imperialista espanyol “El País”– creu que és possible tornar a entendre’s amb el PNB, perquè “l’enteniment entre socialistes i nacionalistes no és una cosa conjuntural sinó històrica”. Segons deia Pays Basque Info, una web del País Basc del Nord, arran de la presa de possessió del nou lehendakari, el PSE ja hauria començat “la dansa de l’aparellament”. I és que Ibarretxe ha deixat de ser un obstacle.

 

Humbert Roma, periodista

(Publicat el 18 de maig del 2009 a Tribuna Catalana)

 

NOTA PER LA CURIOSITAT DEL LECTOR: Tot i que no m’agrada fer de periodista profeta, fa ara exactament dos anys ja parlava en aquest bloc sobre Alfonso Sastre com a possible element “contaminador” en relació amb la llei de partits. Ho podeu veure a El Centro Dramático Nacional “contaminat”. Llavors podia semblar una boutade, però no crec que, per desgràcia, anés massa errat.

 

Campanya de suport

 

El premi nobel de la Pau argentí Adolfo Pérez Esquivel ha adreçat un escrit públic al president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, en què li reclama que eviti “accions antidemocràtiques de retallar el dret del poble espanyol a la informació i llibertat d’expressió, d’exposar les seves idees, fins i tot aquelles que no compartim”, en relació a l’exclusió de la llista Iniciativa Internacionalista-La Solidaritat entre els Pobles a les eleccions europees.

 

D’altra banda, he rebut aquesta convocatòria a donar suport al dret de la candidatura a presentar-se a les eleccions

 

PER LA DEMOCRÀCIA I LA PRESUMPCIÓ D’INNOCÈNCIA
 
 
Les persones i organitzacions sotasignants volem expressar amb la major contundència  la nostra indignació i alarma  davant el gravíssim atemptat contra les llibertats democràtiques i contra la presumpció d’innocència, fonament de l’Estat de Dret, que suposa la il.legalització de la candidatura a les eleccions europees Iniciativa Internacionalista – La Solidaritat entre els Pobles, i exigim la revocació de la corresponent sentència del Tribunal Suprem.
Volem denunciar també la vergonyosa campanya de desprestigi orquestrada pels grans mitjans al servei dels poders establerts, a la vegada que expressem la nostra solidaritat amb Alfonso Sastre i la resta de persones que s’ha intentat criminalitzar per la seva participació a Iniciativa Internacionalista
 
 
Enviar  signat a ccsi.ccsi@gmail.com

Read Full Post »