Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘El Punt’ Category

Els dos mesos que afrontem a partir de dilluns passat tenen per l’imperi espanyol una transcendència especial. Connacionals de part dels territoris de tres nacions europees sense Estat (en el cas català, amb l’excepció dels andorrans, que sí que en tenen, d’Estat propi, independent i amb representació a les Nacions Unides) estan convocats a votar en eleccions autonòmiques. Deixaré de banda el cas de Galícia, perquè no en tinc coneixement suficient com per abordar-lo amb certa garantia. Pel que fa als altres dos, només es fan eleccions en part dels territoris nacionals sotmesos a l’imperi espanyol –comunitat autònoma basca (CAB) o d’Euskadi, segons la denominació oficial, el 21 d’octubre, i la part de la Catalunya estricta administrada pel que l’enyorat Ramon Barnils n’anomenava la Generalitat de dalt, per distingir-la de la valenciana, el 25 de novembre.

En ambdues comunitats autònomes, la qüestió de la sobirania nacional i, doncs, la independència hi és en el centre del debat electoral, però no de la mateixa manera. En el cas basc –a banda la clara diferència amb el cas català que suposa la presència de partits independentistes i sobiranistes en els set territoris històrics, i la crisi oberta també en l’aliança dels imperialistes que governen l’altre territori sota sobirania espanyola: la comunitat foral navarresa, en un cas semblant al que va portar a l’avançament electoral a la d’Euskadi–, s’hi juga l’hegemonia en el camp del nacionalisme entre la dreta nacional –PNB– i l’esquerra independentista i sobiranista (Alternartiba no és un partit independentista sinó autodeterminista) coaligada en un projecte de llarg abast: Euskal Herria Bildu present ja als set territoris. I aquesta lluita per l’hegemonia i, doncs, per les possibles aliances postelectorals, ja que –per la peculiar composició del parlament de la CAB, amb 25 diputats per cadascun dels tres territoris, i el comportament electoral habitual que les enquestes prevuen que es mantindrà amb lleugers matisos– és molt difícil una majoria absoluta de cap partit, va molt més enllà del debat sobre la independència: hi incorpora, com element essencial, un que és clau en tota política nacional de debò, i que, de forma genèrica, es ve definint com a eix social.

A les eleccions avançades pel president Artur Mas a la Generalitat de dalt –amb unes raons que a mi em semblen clarament oportunistes i d’escassa credibilitat si no les fonamenta, com no ho fa, en el fracàs clamorós dels plantejaments programàtics i d’aliances amb què va començar la legislatura–, el debat previ ve articulat, amb poques excepcions, només per la qüestió de la independència. Tot plegat, aprofitant l’onada independentista ja de llarga durada que s’ha consolidat amb la manifestació de la passada Diada nacional com un fet que sembla irreversible (i dic sembla, perquè la independència cal guanyar-la en un referèndum clar i sense ambigüitats per tenir credibilitat internacional). Les banderes estelades, usades ara a tort i dret amb qualsevol excusa per tothom que necessiti mostrar pedigrí independentista fins i tot per justificar les seves malifetes, ara ja serveixen per embolcallar qualsevol cosa. I sobretot per amagar les polítiques concretes del dia a dia, que en el cas del bipartit que administra la Generalitat de dalt són més aviat contràries al benestar de la bona gent catalana, als seus drets humans i cívics (amb el cas vergonyós de la web de delació implantada per la Conselleria de l’Interior en la línia de les polítiques incitadores de la delació pròpies de les pitjors dictadures, com una de les mostres més escandaloses) i a l’enfortiment i ampliació de l’impacte social dels mitjans de comunicació públics en català (i també dels privats, amb l’única excepció –prou significativa– dels propis del Grup Godó).

En aquestes condicions, i amb l’impacte propagandístic que li suposa la seva condició de president de la Generalitat de dalt, les esquerres catalanes corren el risc que Artur Mas converteixi les eleccions del 25 de novembre en un plebiscit per ell i el bipartit, que no solament seria interpretat com un suport inequívoc als seus ambigus plantejaments en favor de l’Estat propi (cal llegir amb deteniment un recent article de Manuel Cuyàs a El Punt/Avui –2 d’octubre- dedicat al conseller Mascarell i la seva influència en el discurs del president Mas per comprendre les limitacions d’aquest concepte d'”Estat propi” –acceptat, ai! com a lema de capçalera de la manifestació de l’11S per l’Assemblea Nacional Catalana– que pot tenir dobles i triples significacions, alguna d’elles ben allunyada de la independència nacional) sinó també, i sobretot, per a la seva política social, econòmica, de drets humans i de política lingüística i de comunicació. I que una campanya centrada de fet de forma exclusiva en l’eix patriòtic ajudi a la bona gent catalana, quan voti, a oblidar com Mas i el bipartit van bastir l’eix de la seva política social i de drets humans a l’entorn del pacte amb el PP –pacte d’interessos i d’ideologia (neo)conservadora a ultrança– que va regir el primer any de legislatura del bipartit.

Revalidat ara per una possible majoria absoluta –o més àmplia encara que la relativa que van aconseguir a les eleccions del 2010–, el bipartit encapçalat per Artur Mas tindria mans lliures per seguir aplicant les seves politiques del dia a dia contra la bona gent catalana i al servei dels grans interessos econòmics i financers, mentre postposaria fins no se sap quan la resolució del conflicte nacional amb l’imperi espanyol amb la convocatòria d’un referèndum –o consulta, no se sap ben bé– que encara no té data compromesa ni se sap ben bé sobre què serà i en quins termes. En aquest sentit, són prou explícites les declaracions del president Mas al diari imperialista de la dreta espanyola ABC, en què –el 2 d’octubre– deia textualment que “tenir un Estat propi per Catalunya no vol dir una independència total”. Amb la qual cosa sembla que el president ens vulgui dir que hi pot haver una independència “parcial”, que no seria sinó una altra forma de dependència.

Catalunya –i no diguem ja els Països Catalans– necessita un partit –o una coalició– d’esquerres propi, d’àmplia i sòlida composició, per afrontar aquesta política de la dreta catalana que pretén monopolitzar el discurs i el procés sobiranista. Com més s’accentua la penetració social de la convicció que l’única sortida a la crisi nacional espanyola és la independència de les colònies que encara els queden a aquell imperi en què mai no es ponia el sol, més important és que la bona gent catalana sigui capaç de consolidar una força pròpia d’esquerres. Per això, el fracàs de l’intent de construir una candidatura unitària de l’independentisme d’esquerres per les eleccions autonòmiques de novembre –començant per l’actitud de les CUP que ni tan sols va anar a les converses, en una actitud que em sembla d’una enorme irresponsabilitat i una falta evident de maduresa– contrasta obertament amb el que està passant al País Basc. Allí, l’esquerra independentista que encara té els seus principals dirigents empresonats ha estat capaç de consolidar una força no solament electoral sinó de perspectives molt més ambicioses, amb un programa propi consensuat entre totes les sensibilitats polítiques que s’hi han implicat. On hi ha independentistes d’esquerra –fins fa poc enfrontats entre ells, com els hereus de Batasuna i els escindits que integren Aralar, i els seus aliats d’Abertzaleen Batasuna al País Basc del Nord, –, socialdemòcrates d’EA i autodeterministes no independentistes d’Alternatiba.

“Tots hi vam deixar molts pèls a la gatera en aquestes negociacions” –deia el dirigent de l’esquerra abertzale Txelui Moreno en un acte a Barcelona la passada Diada–, però ara tenim aquesta realitat que promet tant”. Ara amb una candidatura encapçalada per Laura Mintegi, escriptora en llengua basca i professora universitària de prestigi, membre de l’Euskaltzaindia (Acadèmia de la Llengua Basca) i presidenta del PEN Club basc, que ha assumit un discurs obert a totes les sensibilitats polítiques que representa, sòlid tant en les formes com en els continguts. Que ha estat capaç de renovar les cares públiques de l’independentisme i el sobiranisme d’esquerres basc, i ha presentat fins i tot el que seria l’equip de govern –incloent-hi canvis significatius de denominació de les conselleries més sensibles per als seus votants– que incorpora noms de reconeixement contrastat per cadascuna de les responsabilitats que ha d’assumir un executiu.

Però la presència tant de l’eix nacional com de l’eix social en la campanya basca no es produeix només per voluntat de l’esquerra independentista sinó també perquè al mateix PSE fins ara governant –govern titella a l’empara de la il·legalització de Batalsuna i atres candidatures acusades de ser-ne hereves–, i al PNB, els mou l’interès electoral de donar a la crisi una resposta diferent a les que vénen de Madrid., amb la qual cosa reforcen el discurs econòmic i social. Només el PP basc monopolitza el discurs exclusivament nacionalista (espanyol esclar, i amb la coartada de l’actual situació a Catalunya). En el cas de l’esquerra independentista, per remarcar que no hi ha alliberament nacional que valgui amb la bona gent basca en atur creixent i una retallada també creixent dels drets laborals, amb menys prestacions socials per als qui més les necessiten, en una societat on la cohesió social ha estat posada en perill pels interessos dels més poderosos i els mandats dels poders financers europeus i autòctons. No és casualitat que, pocs dies abans que comencés la campanya –el 26 de setembre– els dos grans sindicats nacionalistes bascos, ELA –nascut a redós del PNB– i LAB –independentista d’esquerres– convoquessin una vaga general als quatre territoris bascos sota sobirania espanyola.

Mentre a la comunitat autònoma d’Euskadi l’exclusiva del discurs nacionalista com a eix pràcticament únic de la campanya la té el PP basc, a Catalunya correm el risc que l’enfrontament dels discursos nacionalistes de CiU i PP amagui allò que de debò uneix en el fons ambdues candidatures conservadores, els dirigents de les quals fins fa quatre dies es feien apassionades abraçades polítiques i votaven alhora les retallades en drets laborals i socials contra la bona gent catalana. Oblidar-ho és el principal pecat de què hauran de donar compte els dirigents dels partits i candidatures independentistes incapaços de posar-se d’acord ni tan sols en moments tan transcendentals.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana, el 5 d’octubre del 2012)

Anuncis

Read Full Post »

Ahir dissabte va ser per mi una jornada particular: vaig anar, en representació del Grup de Periodistes Ramon Barnils, a Tortosa (Baix Ebre). Ens hi havien convidat des del Casal Popular Panxampla per participar en una nova fórmula de conversa a moltes bandes que han inaugurat fa tres mesos: el vermut-tertúlia. En aquest cas, per parlar sobre la crisi del periodisme i el dret a la informació, amb especial referència al periodisme arrelat al territori.

Va ser una fructuosa trobada de periodistes vells –l’Amparo Moreno Sardà, catedràtica emèrita a la UAB i presidenta del Col·legi de Periodistes a les Terres de l’Ebre, a qui retrobava després de molt de temps de no veure’ns, i jo mateix–; joves –entre ells, la Roser Royo, a l’atur des que “El Punt/Avui” va aprimar la plantilla ebrenca dels vuit professionals que havia arribat a tenir a l’única persona que ara hi treballa, i des de casa, com ella mateixa va explicar, i l’Oriol Gracià –ara a la revista “Sàpiens”, que era qui coordinava el debat–, i gent dels moviments socials i del país, sobretot de la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE), com l’incombustible Manolo Tomàs, que no hi podia faltar.

De la primera sensació de catàstrofe a què ens podien induir les xifres i les experiències personals –tancament de mitjans; reducció i precarització de pantilles, feina i sous, amb la repercussió que això té en la invisibilització del territori i les seves gents en els mitjans–, en va emergir una alenada d’aire fresc que em va reviscolar –i espero que també a tots els participants– per molts de dies. Dues companyes periodistes ens van explicar com estan aconseguint reeixir amb la seva experiència a internet i el seu portal cultural “Surt de casa”; la gent de la Plataforma en Defensa de l’Ebre va detallar la seva nova estratègia de comunicació, amb una potent base d’adreces –milers i ben catalogades,en funció dels interessos dels receptors i els propis: en dono fe de l’activitat al twitter on rebo informació seva sistemàtica i sempre interessant–; l’Amparo, a banda les seves reflexions compartides per mi sobre la pèrdua del “qui” en les informacions dels mitjans autoanomenats “de referència” –la deshumanització, que en diu ella i que es reflecteix de forma descarada als titulars– que dilueixen les persones i les responsabilitats, els protagonistes de la notícia que en dèiem abans, en ens abstractes –com ara “els mercats”, “els agents socials”…– en lloc de parlar de l’Emilio Botín i d’altres lladregots d’alta volada que prenen decisions que afecten a la bona gent, va parlar també dels seus treballs a la UAB. Una feina apassionant de posar en forma de mapa, sobre el territori, la realitat informativa del país, que fan al Laboratori de comunicació pública.

Per la meva banda, havia preparat uns apunts dels quals només en vaig usar la primera frase, treta del títol d’un debat que el Grup Barnils va organitzar a Girona el desembre del 2007: “Periodisme reverencial versus periodisme incòmode”. Després, arran d’una intervenció d’algú que crec que té relació amb la PDE i que va parlar de l’experiència que s’està vivint als Estats Units d’Amèrica, de recapta de mecenatge per a reportatges concrets, amb recollida de diners mitjançant internet, vaig explicar l’esplèndida experiència que estem vivint amb la nostra segona edició de l’Anuari de silencis mediàtics (corresponents a l’any 2011 i que preparem per treure el maig vinent des de mèdia.cat). Una experiència que em fa confiar una altra vegada, i molt, tant en la professió i els seus professionals com en el país i la nostra bona gent. No ho he explicat en aquest bloc, però, gràcies al micromecenatge a través d’internet hem aconseguit duplicar el pressupost que teníem previst de recapta de diners de particulars. de 3.200 euros inicials als 6.350 amb què l’hem saldat, acomplerts els quaranta dies de termini que ens havíem donat. Amb aportacions de 264 mecenes, amb un esglaonat que va des dels cinc euros fins als quatre-cents, segons les “recompenses” a què donen dret.

Quan vaig començar a llegir els temes silenciats el 2011 que havíem recollit al primer Anuari, ja publicat, creia que amb els primers exemples n’hi hauria prou i temia fer-me pesat. La gent en volia saber més i em van fer llegir la totalitat de la llista del dotze temes seleccionats llavors (enguany en seran quinze, gràcies a la generositat dels mecenes). El país, la nostra bona gent catalana, és viu i vol un periodisme crític, incòmode i proper a la ciutadania. I a cada cantonada –barris, pobles, grups socials…– hi ha gent extraordinària, com el Josep Maria Sabaté i Ibáñez, ànima de la trobada, amb qui la vam cloure tot dinant, ell –jove–, una parella de jubilats, vells militants del PORE a Nou Barris de Barcelona ara afincats a les Terres de l’Ebre, i jo mateix. jubilat també i vell militant del PTE.

O com els joves companys periodistes Roger Palà i Sergi Picazo i la companya Laia Soldevila, que estan tirant endavant amb dedicació, il·lusió i professionalitat l’Anuari d’enguany. O el Joan Canela que, de València estant, manté el dia a dia de mèdia.cat, l’observatori crític dels mitjans, amb tanta dignitat, al servei de la nació sencera i la seva bona gent. Tinc una prfunda convicció que és aquesta joventut la que salvarà al país i la seva bona gent de la desfeta a què ens pretenen abocar els polítics del bipartit que administra la Generalitat de dalt en contra de la gent i a favor de l’imperi i els interessos dels poders econòmics i de dominació, que s’embolcallen amb vergonyant hipocresia, això sí, amb la bandera catalana (i estelada si pot ser…).

(Recomano també, amb entusiasme, el bloc d’una altra companya ebrenca, la Maite Ruiz, i en concret aquest article seu sobre la crisi del periodisme en els territoris catalans on l’Ebre s’aboca al mar)

Read Full Post »

Manuel Cuyàs escrivia ahir a “El Punt/Avui” l’article que m’hauria agradat escriure sobre la cruïlla vital (o professional, si voleu, perquè el paguem amb els nostres impostos –i molt bé per cert– perquè faci de president, se suposa) en què es troba el president Artur Mas amb això de la immersió. Com els nostres burgesos del Liceu de començaments del segle XX, que tan bé va descriure Josep Maria de Sagarra a “Vida privada”, dels quals és hereu volgut i declarat, Artur Mas està embolicat amb dos amors impossibles (o un amor i un compromís, si voleu): la “querida” (això és, els nazis del PP) i la senyora oficial (la bona gent catalana i la llengua del país). Diu que serà fidel a la segona, com imposen els cànons morals de la religió oficial del bipartit –ja se sap, en versió Duran Lleida, som un país catolicapostolicromà i el papa de Roma no ens ho reconeix–, però li dol deixar la primera.

Fa poques hores, acabo d’enviar al grup de debat “Català sempre”, del qual he parlat alguna altra vegada en aquest bloc, un comentari sobre tot aquest nou vodevil de la política catalana –que no és de per riure, per desgràcia, sinó per plorar–, que m’agradaria compartir també amb els pocs o molts lectors d’aquest bloc. Aquí el teniu, retocat i corregit:

L’atac a la llengua nacional catalana que suposen les sentències del
Suprem espanyol i la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia
de Catalunya a la Generalitat de dalt perquè les compleixi són
torpedes en tota la regla, uns més, contra la nostra dignitat com a
col·lectiu humà i la (re)construcció de la nació. I, alhora, una altra
mostra –quantes més en caldran encara?– de com l’imperi espanyol manté
i referma dia a dia la seva opressió colonial sobre la nostra bona
gent, perquè enfront ara com ara només hi té una casta política
catalana en general mesella i sense el tremp polític i el valor humà
que se suposa que haurien de tenir les persones que han triat el seu
ofici (pel qual, val a dir-ho, els paguem amb els nostres impostos, i
no pas malament per cert).
Dir que la gent els vota és veritat, però en la realitat només és una coartada per no
fer res perquè això canviï: tant si la fan servir ells com si ho
argumentem nosaltres. Si les coses no ens agraden, canviem-les. I el
fet objectiu és que això està canviant, d’una banda i de l’altra del front.
La immersió lingüística era fins fa uns dies un dels pocs reductes que
ens quedaven i que encara podíem estar orgullosos de defensar,
mantenir i reforçar. Aquest darrer casalot –per molt destartalat que
semblés– ens permetia dir –i jo ho segueixo creient– que no tot estava
perdut, que l’escola encara podia ser un instrument per salvar-nos els
mots i, sobretot, per construir entorn de la llengua pròpia els
necessaris llaços de complicitat entre la bona gent que convivim, bé o
malament, al nostre país (almenys a la Catalunya estricta).
La immersió lingüística era de les poques coses positives i d’una
certa solidesa aconseguides després de la mort del generalot. Ara,
arrisquem de perdre-la, mentre gran part de la nostra casta política
mira de fer veure que no passa res o que no és tan greu… (el
bipartit ha de salvar, com sigui, els pactes racistes i de dreta
desacomplexada amb el PP; el PSC ja fa temps que s’ha suïcidat per no
res).
Però el fonament de la democràcia és el poble, no pas la casta
política. Recuperar aquesta convicció cívica, que la nostra societat
nacional va perdre després de la mort del generalot i els pactes de la
Transició, és urgent, i ho estem fent. Bé o malament, però ho intentem
de tirar endavant. És el principal fruit, entre d’altres moltes
mobilitzacions nacionals més, del fet que 881.854 catalans ja hagin
exercit el dret a l’autodeterminació en les consultes del 2009-2011,
una fita històrica inèdita a Europa. Ara toca reforçar allò que hem
aconseguit i estendre-ho al màxim, fent que el projecte d’Assemblea
Nacional Catalana http://www.assemblea.cat/ esdevingui allò que molts
de nosaltres volem: el nucli democràtic ampli, transversal, organitzat
per estendre i impulsar el moviment insurreccional pacífic per la
independència que necessitem.
No ens confonguéssim pas: la nostra és
una via insurreccional, perquè no ens deixen cap altra opció. Pacífica
però insurreccional.
Ara com ara, l’única que ens deixen la majoria de personatges que
componen la cimera dirigent de la casta política catalana. Si després
canvien, i s’incorporen a l’acció insurreccional, o la promouen perquè
no els queda més remei, bingo! Però les declaracions de la consellera
Rigau dient que deixarà la política si fracassa el recurs jurídic que
presenta el govern de la Generalitat de dalt, que té tota la pinta de
fracassar, ho són tot menys exemplars. Quina imatge més sublim d’indignitat i irresponsabilitat: la senyora consellera d’Educació, covarda com el bipartit que l’ha enlairat al lloc que ocupa, deixant
la política perquè no es veu amb cor –ni ella ni el mateix bipartit– d’encapçalar una acció de desobediència civil en tota la
regla ordenant incomplir les sentències.
Però als imperis no se’ls derrota pacíficament sense la implicació
d’una àmplia majoria de la població, com no es derroten tampoc les
tiranies (l’imperialisme és una de les moltes cares de la tirania, potser la pitjor perquè s’exerceix sobre tot un poble en nom de la suposada superioritat d’un altre). I caldrà moltes accions de desobediència civil i
enfrontament sense més concessions, pacífic i democràtic per part nostra, però dur
(la nostra història és plena de màrtirs –no m’agrada que sigui així,
però ho és– i de gent empresonada i torturada, exiliada… per lluitar
per les llibertats individuals i col·lectives).
Així, doncs, a deixar de fer el ploramiques i a organitzar a cada
barri, districte, poble, comarca… la pròpia assemblea territorial de
cara a la constitució de l’Assemblea Nacional Catalana prevista per al
març. I a complir amb la via que ens marquem nosaltres mateixos de
cara a aconseguir l’objectiu. Només fent les giragonses que no tinguem
més remei que fer. Sense ni una més de les imprescindibles: no fos cas
que, de tant donar-hi tombs, acabéssim errant el camí com ens ha
passat d’altres vegades en la història.

Per concloure, deixeu que us remeti, una vegada més, com feia ahir mateix una companya d'”Horta-Guinardó per la independència” a la nostra llista de l’assemblea territorial del districte, al testament de mestre Xiri, a qui en un acte inoblidable al Palau de la Música de Barcelonavam prometre record perpetu i fidelitat per l’acompliment del nostre ideal comú de llibertat.

AGRAÏMENTS (quatre dies després): Aquestes consideracions les vaig escriure –i, doncs, van ser inspirades en certa manera–, amb una banda sonora de fons: “Corasón loco“, de La Trinca.

Read Full Post »

La nova tongada de consultes sobre la independència nacional encara la recta final cap al 25 d’abril. Lleida decideix ha convocat per demà la darrera assemblea abans de la consulta (al local de campanya al carrer Bisbe Irurita cantonada amb Avinguda de Ronda), en la ciutat on més persones són cridades a votar aquesta vegada. I pel dissabte 17 d’abril, a les 9 de la nit, organitza un sopar popular de suport a la campanya a l’antic convent de Santa Clara (carrer Lluís Besa, 7), amb recital de la cantautora Meritxell Gené inclòs. Ha començat també a Lleida la recollida del vot anticipat, que es pot dipositar en l’urna instal·lada al local de campanya de les 18 a les 20 hores del vespre. També a Mollerussa, a la seu de la coordinadora Mollerussa decideix (plaça de Manuel Bertrand, 13) s’ha començat a recollir el vot anticipat, com en d’altres municipis catalans.

Per diumenge vinent, 11 d’abril, a les 12 del midia, hi ha convocat a Girona, a l’auditori del Palau de Congressos, l’acte d’inici de campanya, amb intervenció de la Companyia Elèctrica Dharma. Per al 25 d’abril, el nombre de muncipis on hi ha convocades consultes –després de la renúncia dels organitzadors a fer-la a Castelldefels per manca de suport i si les dades que tinc són bones– és de 187, amb més d’un milió de persones a les quals se’ls reconeix el dret a votar. En podeu trobar una crònica detallada en aquedsta informació del diari El Punt.

El repte d’aquest amplíssim moviment social pel dret a l’autodeterminació va en increment exponencial a cada consulta que es convoca, en la perspectiva que algun dia, esperem que més aviat que tard, la consulta sigui vinculant i organitzada amb suport institucional si més no en el territori de la Catalunya estricta. El camí és llarg. I més encara si aspirem que sigui la nació sencera qui s’hi incorpori. És el que té la lluita per llibertat de les persones i els pobles, i per la justícia en general. Lluites que abasten generacions senceres, la majoria de les vegades llargs períodes de la història de la humanitat, i és en aquesta perspectiva com l’hem de veure.

Pobles que semblaven adormits i submisos a la dominació imperial, de sobte troben el camí d’eixida –ni que sigui una escletxa– a la dominació ancestral. I, un cop trobat, aquest camí no deixa de fer marrades que sovint semblen allunyar-nos de l’objectiu. Vegeu què està passant al començament del segle XXI amb els pobles indígenes –nacions originàries– d’Amèrica, que comencen a prendre en les seves mans el seu futur després de segles d’ignomínia, opressió i genocidi imposats pels conqueridors i els seus hereus. Només amb paciència i constància –i amb decisió, unitat i suma de diversitats– també el nostre col·lectiu nacional pot arribar a aconseguir la llibertat i que l’imperi colonial espanyol i la comunitat internacional d’estats ens la reconeguin.

Això sí que és de debò pluja fina.

Read Full Post »

Media.cat (Observatori crític dels mitjans) té previst incorporar al seu web –a partir de dilluns vinent, 11 de gener– el tercer dels informes monogràfics propis que programa amb periodicitat mensual. En aquest cas, es tracta d’un estudi sobre el tractament que va fer la premsa escrita (“El País”, “La Vanguardia”, “Avui”, “El Punt”, “El Periódico” i “Público”) del conflicte per l’adjudicació de l’Audi Q3 a les fàbriques de Seat, que va culminar en un referèndum dels treballadors el 18 de març del 2009. L’han elaborat els periodistes Iolanda Parra i Sergi Picazo, de l’Observatori de la cobertura dels conflictes, de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i l’ha dirigit Xavier Giró, professor de Periodisme a la UAB i director d’aquest observatori universitari.

Per al mateix dilluns, a les 11 del matí, media-cat i l’Observatori de la cobertura dels conflictes han convocat un debat sobre les conclusions de l’informe, a la nova redacció de VilaWeb (carrer de Ferlandina 43, al barri del Raval de Barcelona), entre periodistes especialitzats en informació laboral i econòmica i representants del comitè d’empresa de SEAT (CCOO, UGT i CGT). L’acte és obert al públic i és un dels primers debats que aixopluga VilaWeb en la seva nova seu, on hi ha un espai habilitat per a aquesta finalitat.

Els dos primers informes monogràfics de media.cat van analitzar els marcs de referència als telenotícies de TV3 i el tractament del Pla de Bolonya i les mobilitzacions estudiantils a la premsa de Barcelona. Des del 6 d’octubre passat en què, a iniciativa del Grup de Periodistes Ramon Barnils, vam posar en marxa media.cat, aquest observatori crítics dels mitjans ha anat fent l’anàlisi crítica del tractament de diversos temes d’actualitat en els mitjans de comunicació catalans, amb una mitjana de cinc cròniques a la setmanal i set enllaços diaris nous a textos i vídeos d’interès publicats en d’altres mitjans electrònics.

(A la foto, del diari “Público”, el president del comitè intercentres de SEAT, Matías Carnero (UGT), amb un treballador acomiadat)

Read Full Post »