Alliberats de l’imperi espanyol, fundadors del Benelux i la Unió Europea

Visquen els estats petits, i que durin tant com la seva ciutadania vulgui. Un dels més menuts és per cert català, el Principat d’Andorra (76.246 habitants l’any 2012),  l’únic Estat català lliure del món. I, dels fundadors del nucli originari de l’actual Unió Europea –el Benelux, esadir Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg–, la ciutadania de tots tres estats va ser, un dia o altre, súbdita de la seva altesa imperial el rei emperador dels espanyols. Llegeixo a la Viquipèdia que Luxemburg (mig milió d’habitants) es va independitzar d’aquell “imperio donde jamás se ponía el sol” (l’espanyol) amb el Tractat de Rastatt que el va atribuir a la línia austríaca de la dinastia de Luxemburg. Coincidint, esclar, amb l’any 1714, quan el mateix imperi ens va furtar per les armes els nostres furs i constitucions a catalans, valencians, illencs i aragonesos. Ara, com a ciutadans i ciutadanes dels territoris catalans administrats per la Generalitat de dalt en nom del rei emperador que encara ens té colonitzats, tenim el deure i l’honor de fer complir el compromís de la majoria al Parlament autonòmic de Catalunya de fer els passos decisius –els que calgui– per recuperar la independència perduda.

Però al Rajoy què li n’expliquen, que Luxemburg no és un no ningú en aquesta Unió Europea en crisi. Tan petit Estat com és –Rajoy odia als petits i s’egenolla davant dels grans–, al Gran Ducat de Luxemburg hi ha la seu d’institucions de la Unió Europea tan importants com el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees –que li pot dir a ell mateix si les lleis aprovades pel Parlament espanol s’adiuen o no als tractats i normatives de la Unió Europea, i pot obligar a Espanya a canviar-los, o el Tribunal de Comptes Europeu i l’Eurostat, tan decisius ara que es tracta de sumar i restar millor per controlar els pressupostos i l’endeutament dels estats membres i de la mateixa Unió. Ah i també compten el nombre d’aturats… Ara bé, els partidaris del Rajoy diuen que és molt savi, però que ho amaga seguint una esatègia espanyola atàvica. I si ell creu –i diu com el més saberut de tots– que el millor és tenir-la més grossa… la bandera…

(A la il·lustració que enllaço al final, vídeo amb la bandera luxemburguesa onejant mentre sona l’himne nacional). Luxemburg (mig milió d’habitants) té tres llengües oficials: el luxemburguès, dialecte germànic; el francès, i l’alemany. I que jo sàpiga, no passa res. Si no és que al ministre Wert no li ha agafat ja algun mal lleig…). 

Read Full Post »

Músiques per a “Candide”. 1

Ja ho sabeu des de la passada matinada si heu decidit llegir aquest dietari a mesura que el vaig produint: tres personatges literaris amb els quals sento alguna identficació i, segons els temps, arrisco –o bé me’n puc beneficiar– d’inspirar-m’hi. Avui, però. deixo textos i personatges per regalar-me encara un temps per rellegir mentrestant allò que potser m’ajudi a treure’n alguna lliçó, per mi o gent propera.

El primer que poso al capdavant de tots tres és el Candide o l’optimisme de Voltaire, entre d’altres raons perquè ja fa uns anys que em va fer un servei molt ben trenat, tal com desitjo explicar aquí mateix amb detalls un altre dia, i sobretot perquè penso que és el millor per mi i potser també per vosaltres, lectors, que certament –com insistiria el filòsof il·lustrat–aquest no és el millor dels mons possibles (si és que n’hi ha enlloc).

Deixo les altres dues obretes també per més endavant, això és per després del Candide, la novel·leta –o conte filosòfic– volterià sobre l’optimisme. Mentre de Voltaire en tenim una exhuberància de testimonis personals i documentals que no ens els acabaríem (podeu trobar algunes biografies divulgatives prou suficients del filòsof com ara la d’Haydn Mason, publicada per la Biblioteca Salvat de Grandes Biografías), dels altres dos (el sant bíblic Job i alguns dels garladors grecs dels Diàlegs dels morts) a qui reconeixem gairebé per inèrcia com a protagonistes de les històries que hi fan referència, és francament ben poc el que en sabem i encara n’ignorem què és llegenda o realitat.

Aprofito, doncs, aquesta tarda de diumenge per començar a seleccionar-vos vídeos i textos que –llegits i interpretats, amb llengües o músiques diverses– he pescat a Internet en un esport que m’està resultant apassionant, com sap qui de tant en tant fa una ullada al meu propi mur de piulades. En aquest cas, sobre el Candide o l’optimisme, de Voltaire, de la qual hi ha més d’una versió musical.

Leonard Bernstein –sí, el de West Side Story, compositor, director d’orquestra i extrarodinari divulgador de les músiques diverses considerades cultes en un programa propi de televisió– té una opereta en anglès composta a partir del Candide. La podeu trobar aquí. A mi, m’ha captivat. No sé si a vosaltres…

Read Full Post »

Tres lectures per temps d’emprenyamenta (sisplau digueu-ne crisi) 1

Un dels símptomes més emprenyadors dels períodes dolents de les meves relacions amb la deesa Psiqué, aquests darrers mesos, ha estat precisament deixar de llegir. Potser és, doncs, remei dubtós aquest de recomanar lectures per als qui us trobeu en les meves o semblants circumstàncies.

No és, però, aquesta una recomanació per ara mateix. Cadascú de la bona gent afectada de depressió, s’hi adapti, doncs, segons  li vingui, que aquesta és malaltia traïdora i acostuma atacar pels flancs i en temps que menys t’esperes. I de vegades una arma que ens sembla bona per una batalla acaba resultant bona adequada sense que en coneguem lds raons, i a l’inrevés.Les tres lectures que us recomano avui, d’altra banda, no dubto que faran bon servei fins i tot en moltes altres circumstàncies personals i podeu fer-ne la més diversa dosificació a aquests efectes.

De l’eficàcia d’un dels dos primers textoss que avui recomano de llegir, en vaig ser gratificat jo mateix ara fa molts anys, en ocasió d’un especialíssim número de la revissta “La Terra”, d’Unió de Pagesos, editat en ocasió de les primeres eleccions democràtiques dels pagesos catalans en el territori admnistrat per la Generalitat de dalt. Demà n’explicaré l’anècdota amb més detall perquè hi inclou matisos interessants sobre la psicologia de determinats sindicalistes i, en concret, si són pagesos.

Valgui, però deixar ja constància, des d’ara mateix, dels textos de què vull seguir parlant. Sobretot si això us serveix per no parar tranquils fins que no n’hàgiu  llegit i rumiat l’estona que us faci prou servei. El d’autor sens dubte més descregut que va guanyar llavors en mi la pròpia contesa –sembla que l’època hi ajudava– eren els “Diàlegs dels morts” de Llucià de Samòsata, filòsof grec del segle II de l’era cristiana, valents, rebels i irreverents com pocs per enfrontar els tripijocs dels déus que l’autor sembla considerar poca cosa més que una juguesca forasenyada. (Si voleu seguir la lectura que n’he fet podeu fer-ho a Llucià, Diàlegs, introducció. traducció i notes d’Albert Berio. Si no, la Fundació Bernat Metge ha publicat ja dos volums de les obres completes de Llucià, feina rigorosa que, de tan lenta que ha resultat hem hagut d’esperar un quart de segle (de 1966 al 199o9) per fer-ne el segon tast.

“El pérfido Voltaire”, com ens en deien dir als maristes de Lleida quan a tercer o quart de Batxillerat de llavors (preadolescents d’uns catorze anys) tocava referir-se a la colla extraordinària dels enciclopedistes francesos del XVIII.Penso que, des de llavors, el tinc entre els escriptors amics, tot i que no arribaríem a ser íntims –abans m’havia de lliurar de molts tapaboques encara: ens n’havíem d’alliberartots plegats com a col·lectiu social– fins l’eclosió social i cultural que va suposar per la bona gent catalana la mort del generalot. De Voltaire m’ha agradat sempre tot, i cada cop més. I d’alternativa per l’ocasió –si em fallava la dosi que m’havia autoreceptat de primer recurs– havia escollit el conte filosòfic “Candide o l’optimisme” (vaig preferir, per l’ocasió, el francès original de l’autor, en una edició de butxaca dels clàssics francesos que aplega destacats relats volterians amb el tìtol “Zadig et autres contes”. Podia haver Triat el català, en la traducció titulada “Contes filosòfics” que van publicar el març del 1982 Edicions 62 i “LaCaixa” per la col·lecció Les millors obres de la literatura universal.

I encara em quedava un tercer recurs –la decisió va haver de ser ràpida i de bon engolir. Com que penso allargar aquest comentari sobre el mateix tema en propers articles del bloc, em pareix bé el nombre màgic de la trinitat com a recepta idònia per casos com el meu. Hi calia afegir un tercer protagonista, amb història pròpia, circumstàncies i propis atzucacs per si alguna bona gent tingués preferències diverses per convertir el duet Llucià-Candide en tercet. El del sant bíblic Job va ser el nom que em va sortir tot de cop de la calaixera. Demà, si no hi ha maldecaps insuperables, dedicaré algunes reflexions a qüestións tan elevades i alhora tan a peu de terra com aquestes. Segur que, si més no per mi, no serà temps perdut.

(La illustració és d’una de les primeres edicions del “Candide ou l’optimisme“, de Voltaire).

Read Full Post »

Si més no, unes paraules cada dia

Aquest bloc, ja ho saben bé qui n’han intentat fer un seguiment, porta un parell d’anyets sacsejat com el seu responsable, que sóc esclar jo mateix. Ho he explicat prou i no cal, ara com ara, tornar-hi.

Ara m’he proposat, si més no, dedicar-hi ni que sigui uns minutets diaris a deixar-hi la meva petja. Recomanant un llibre, un vídeo, una obra de teatre o una exposició. I, si aquell dia dono més de mi mateix, fins i tot deixant-hi una, ni que sigui petitíssima, espurna de les meves cabòries.

Comencem-hi, doncs per la primera de totes:

Dijous de la setmana passada vaig anar a Fraga (Baix Cinca) a parlar sobre el Grup de Periodistes Ramon Barnils, mèdia.cat i el seu anuari de fets silenciats el 2012, acabat de sortir del forn, en unes jornades llibertàries organitzades per la CNT. Em va omplir de goig sentir al company que va portar-me de Lleida a Fraga que, no solament m’aminava a fer allò que jo mateix ja volia fer –parlar en català, esclar, en un acte que fèiem en territori català– sinó que m’ho agraïa “tenint en compte el que estan fent amb la nostra llengua”. També la CNT i en llocs ben difícils ha assumit que la campanya del PP contra la llengua comuna dels catalans –i també contra l’aragonès– és, ras i curt, una campanya genocida que només pretén enfonsar cada vegada més connacionals nostres en l’autoodi.

Un pensament per avui:

La meva crisi amb la deesa psiquè va començar, i com s’ho fa durar la punyetera, just havent complert els 67 anys –ara ja en tinc 68 llargs–. Potser és que ja se m’havia esgotat tot el meu esbufec. acabades les consultes sobre la independència. I no donava més de mi mateix. Anant una mica més enllà, pel que dura, potser és que ja em veig el regne dels morts, del quan cap humà no se’n lliura, més a prop. I començo a pensar, de debò de debò, en el futur ara sí ja inabastable.

Escric aquestes ratlles mentre escolto la música de la trilogia cinematogràfica d’El senyor dels anells. No en conec ni l’obra literària ni la versió en cinema, però la música m’ha enganxat. La trobareu aquí. 

Read Full Post »

Absurd democràtic: Un Parlament en vies de dissolució insta a un Govern que encara està per constituir

La veritat, no entenc l’eufòria desfermada als mitjans de comunicació publicats, i en els portaveus de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), com la presidenta Carme Forcadell, per la resolució aprovada ahir pel Parlament de la Generalitat de dalt constatant “la necessitat que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràticament el seu futur col·lectiu”, i instant “el govern a fer una consulta prioritàriament dins la propera legislatura”. Per no entendre, no entenc ni el sentit de la mateixa resolució ni del conjunt del Debat general sobre l’orientació política del Govern, un cop el president d’aquest mateix Govern ja va dir d’entrada, just començar el debat, que –com l’Estatut d’Autonomia li ho permet– pensa dissoldre el Parlament i convocar noves eleccions per al 25 de novembre vinent.

¿Quin sentit té debatre l’orientació política d’un govern –l’actual, perquè no n’hi d’altre encara– que dintre de dos mesos ja no existirà si no és en funcions, mentre una nova composició de la cambra no en determini la nova configuració i, doncs també, la presidència de la Generalitat de dalt i del nou govern? Com pot un Parlament en vies de dissolució instar res a un govern també en vies de dissolució, atès que hi ha anunciades eleccions immediates que en poden canviar la composició i, doncs, les majories i les aliances possibles? Quin sentit té aquest absurd democràtic? Un Parlament que ja no existirà insta a un govern que encara no sabem com es comprondrà a fer una cosa “prioritàriament” en la propera legislatura, que els electors i electores encara no hem decidit quina correlació de forces tindrà…

¿O potser és que ja es dóna per assentat que CiU hi tindrà majoria absoluta o relativa com ara i amb una diferent politica d’aliances per part de CiU no tan voluble com la de la darrera legislatura? I que aquesta correlació de forces, i aliances, permetrà una majoria a favor del referèndum d’autodeterminació d’entrada, sense passar abans per les urnes? Quina democràcia és aquesta que ja preveu el resultats d’unes eleccions que encara no s’han fet? No és el fonament de la democràcia la lliure expressió del vot ciutadà en funció dels programes electorals dels diferents partits que s’hi presenten? No es pot preveure, per exemple, que partits o coalicions que ara no són a la Cambra, com les CUP –independentistes d’esquerres– o el partit imperialista espanyol de Rosa Díez, hi tiguin representació i en puguin canviar també l’actual correlació de forces?

El tuf d’oportunisme de CiU en l’avançament de les eleccions em sembla més que evident, aprofitant l’onada en favor de la independència que ja fa temps que vivim a la Catalunya estricta administrada per la Generalitat de dalt, i en concret després la multitudinària manifestació del darrer 11 de setembre a Barcelona (no va passar pas el mateix després de l’èxit de les consultes, amb gairebé un milió de vots recollits i comptats un a un, a favor de la independència, malgrat els quals CiU va optar per impulsar els pactes amb el PP i un impossible pacte fiscal, clarament contrari a la independència). Un oportunisme electoral del bipartit destinat a aconseguir la majoria absoluta i tenir, entre d’altres coses, via encara més lliure durant quatre anys més per a la seva política antisocial i de retallada dels drets humans i dels mitjans de comunicació públics, com ja vaig dir en el meu darrer article en aquest boc.

Precisament ahir mateix dijous, coincidint amb la darrera sessió del debat parlamentari, es feia a la ciutat de la Justícia de l’Hospitalet de Llobregat el judici contra Albano Dante i Marta Sibina, editors de la revista de l’Alt Maresme Cafè amb llet, acusats d’atemptar contra l’honor de Josep Maria Via, president del Parc de Salut de Barcelona i assessor de la Presidència de la Generalitat de dalt, en el curs d’un seguit de reportatges d’investigació i de vídeos com aquest divulgats per l’esmentada revista sobre les relacions entre càrrecs públics i negocis privats en la sanitat al territori administrat per la mateixa Generalitat de dalt. Una mostra més del sentit de la democràcia i la llibertat d’expressió que tenen sectors influents en l’actual política catalana. Com per fer-s’ho mirar i reflexionar sobre el que vaig escriure aquí mateix en el meu anterior article.

AFEGIT SOBRE XIFRES

Sense voler menystenir, ni molt menys, la importància de la multitudinària manifestació del passat 11 de setembre –i l’èxit consegüent dels esforços de milers de persones vinculades a l’ANC entre ells les que la representen–, cal recordar la diferència que hi ha entre nombre de participants comptabilitzats en manifestacions i nombre de vots. Com diverses vegades ens va recordar el ja desaparegut col·lectiu Contrastant, –com ara en aquesta i aquesta altra anàlisi–, als carrers i places del centre de Barcelona, és impossible encabir-hi més d’un milió de persones. Primer, perquè no hi caben. I, en segon lloc –i aquest argument, que jo destaco per sobre de l’altre perquè em sembla tant o més important que el primer–, perquè portar-hi un milió de persones significaria literalment buidar de forma substancial la resta de barriades de la ciutat i municipis de l’àrea metropolitana on es concentra la majoria de la població del territori administrat per la Generalitat de dalt. I la resta de pobles i ciutats, si en comptem el nombre d’habitants, hi haurien d’aportar pràcticament la totalitat de la població per compensar els barcelonins que es queden a casa o fan altres activitats aquell dia. Com recordava sempre la gent de Contrastant, calcular bé les xifres de manifestants no va en detriment de la importància d’una manifestació, sinó ben al contrari: permet, d’una banda, comprovar efectivament el creixement o decreixement d’un determinat moviment social pel que fa a la seva capacitat de convocatòria, i, de l’altra, avaluar molt millor l’esforç organitzatiu i de participació: moure tres-centes mil persones, per posar un exemple, suposa un esforç i una mobilització extraordinaris que no cal emfasitzar amb xifres inflades i fora de la realitat.

Hi ha, en canvi, unes altres xifres incontrastables si s’hi garanteixen les condicions de control i els drets democràtics: el vot expressat lliurement. I en tenim una experiència concreta en el cas de la independència. El vot a favor del sí en les consultes sobre la independència de la nació catalana –i només en una part del territori administrat per la Generalitat de dalt: 554 municipis– va ser de 812.934 vots, del total de 881.564 recollits. Una xifra que resulta menys espectacular que les imatges d’una manifestació omplint el centre de Barcelona però que hauria d’haver estar tinguda en compte –per allò de faves comptades– per aquells que ja llavors governaven a la Generalitat de dalt, esclar que amb aliances aleshores ben poc favorables a la independència..

Read Full Post »

Contra un govern de concentració en mans de CiU

 

Si m’he equivocat en les anàlisis i finalment CiU decideix optar clarament per la via de la independència, el pitjor que podria passar-li a la bona gent catalana és que es configurés una candidatura per un govern autonòmic encapçalat  per CiU amb els partits independentistes engolits en una coalició amb el bipartit sense més distincions polítiques. Perquè les eleccions que sembla que el president Artur Mas està decidit a convocar per ben aviat encara seran autonòmiques i, a banda de l’objectiu de la independència, que hauria d’estar clarament incorporat al programa electoral –amb dates concretes i un procés ben definit per la convocatòria del referèndum d’autodeterminació– caldria incloure-hi moltes altres qüestions. I especialment les relacionades amb polítiques socials, de drets humans, de mitjans de comunicació públics, de territori i medi ambient… I el govern que en sortís, entre d’altres coses, hauria de proposar uns pressupostos amb uns objectius econòmics i socials concrets.

Ja deia en el meu anterior article que em resultava inquietant la conversió d’aquestes eleccions en un plebiscit a l’entorn de la figura de Mas i, doncs, de la seva política de retallades en què CiU es va avançar fins i tot al PP. ¿Quin paper hi faria, per exemple, ERC en un govern d’aquest tipus si no és el de comparsa de CiU? Quan el que més necessita la bona gent catalana és un –o diversos– partit d’esquerres que defensi, juntament amb la independència, una alternativa a les polítiques antisocials de CiU i les contràries als drets humans (com ho van ser les accions protagonitzades pels mossos a les ordres del conseller Felip Puig contra mobilitzacions socials o la implantació d’una web destinda a la delació ciutadana), o a les operacions especulatives sobre el territori o les retallades als mitjans públics catalans de comunicació (supressió de canals, reducció de mitjans econòmics) o de potenciament de l’escola i la sanitat privades.

Davant les properes eleccions –siguin o no anticipades–, el que caldria és que tots els partits que s’hi vulguin presentar hi vagin amb els seus propis programes, incloent-hi l’objectiu de la independència si aquest en forma part. Benvinguda CiU a la defensa de la independència, si és aquest el cas, però cadascú amb el seu propi programa.

Read Full Post »

Artur Mas, entre la “querida” (PP) i la senyora oficial (la bona gent catalana)

Manuel Cuyàs escrivia ahir a “El Punt/Avui” l’article que m’hauria agradat escriure sobre la cruïlla vital (o professional, si voleu, perquè el paguem amb els nostres impostos –i molt bé per cert– perquè faci de president, se suposa) en què es troba el president Artur Mas amb això de la immersió. Com els nostres burgesos del Liceu de començaments del segle XX, que tan bé va descriure Josep Maria de Sagarra a “Vida privada”, dels quals és hereu volgut i declarat, Artur Mas està embolicat amb dos amors impossibles (o un amor i un compromís, si voleu): la “querida” (això és, els nazis del PP) i la senyora oficial (la bona gent catalana i la llengua del país). Diu que serà fidel a la segona, com imposen els cànons morals de la religió oficial del bipartit –ja se sap, en versió Duran Lleida, som un país catolicapostolicromà i el papa de Roma no ens ho reconeix–, però li dol deixar la primera.

Fa poques hores, acabo d’enviar al grup de debat “Català sempre”, del qual he parlat alguna altra vegada en aquest bloc, un comentari sobre tot aquest nou vodevil de la política catalana –que no és de per riure, per desgràcia, sinó per plorar–, que m’agradaria compartir també amb els pocs o molts lectors d’aquest bloc. Aquí el teniu, retocat i corregit:

L’atac a la llengua nacional catalana que suposen les sentències del Suprem espanyol i la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya a la Generalitat de dalt perquè les compleixi són torpedes en tota la regla, uns més, contra la nostra dignitat com a col·lectiu humà i la (re)construcció de la nació. I, alhora, una altra mostra –quantes més en caldran encara?– de com l’imperi espanyol manté i referma dia a dia la seva opressió colonial sobre la nostra bona gent, perquè enfront ara com ara només hi té una casta política catalana en general mesella i sense el tremp polític i el valor humà que se suposa que haurien de tenir les persones que han triat el seu ofici (pel qual, val a dir-ho, els paguem amb els nostres impostos, i no pas malament per cert). Dir que la gent els vota és veritat, però en la realitat només és una coartada per no fer res perquè això canviï: tant si la fan servir ells com si ho argumentem nosaltres. Si les coses no ens agraden, canviem-les. I el fet objectiu és que això està canviant, d’una banda i de l’altra del front. La immersió lingüística era fins fa uns dies un dels pocs reductes que ens quedaven i que encara podíem estar orgullosos de defensar, mantenir i reforçar. Aquest darrer casalot –per molt destartalat que semblés– ens permetia dir –i jo ho segueixo creient– que no tot estava perdut, que l’escola encara podia ser un instrument per salvar-nos els mots i, sobretot, per construir entorn de la llengua pròpia els necessaris llaços de complicitat entre la bona gent que convivim, bé o malament, al nostre país (almenys a la Catalunya estricta). La immersió lingüística era de les poques coses positives i d’una certa solidesa aconseguides després de la mort del generalot. Ara, arrisquem de perdre-la, mentre gran part de la nostra casta política mira de fer veure que no passa res o que no és tan greu… (el bipartit ha de salvar, com sigui, els pactes racistes i de dreta desacomplexada amb el PP; el PSC ja fa temps que s’ha suïcidat per no res). Però el fonament de la democràcia és el poble, no pas la casta política. Recuperar aquesta convicció cívica, que la nostra societat nacional va perdre després de la mort del generalot i els pactes de la Transició, és urgent, i ho estem fent. Bé o malament, però ho intentem de tirar endavant. És el principal fruit, entre d’altres moltes mobilitzacions nacionals més, del fet que 881.854 catalans ja hagin exercit el dret a l’autodeterminació en les consultes del 2009-2011, una fita històrica inèdita a Europa. Ara toca reforçar allò que hem aconseguit i estendre-ho al màxim, fent que el projecte d’Assemblea Nacional Catalana http://www.assemblea.cat/ esdevingui allò que molts de nosaltres volem: el nucli democràtic ampli, transversal, organitzat per estendre i impulsar el moviment insurreccional pacífic per la independència que necessitem. No ens confonguéssim pas: la nostra és una via insurreccional, perquè no ens deixen cap altra opció. Pacífica però insurreccional. Ara com ara, l’única que ens deixen la majoria de personatges que componen la cimera dirigent de la casta política catalana. Si després canvien, i s’incorporen a l’acció insurreccional, o la promouen perquè no els queda més remei, bingo! Però les declaracions de la consellera Rigau dient que deixarà la política si fracassa el recurs jurídic que presenta el govern de la Generalitat de dalt, que té tota la pinta de fracassar, ho són tot menys exemplars. Quina imatge més sublim d’indignitat i irresponsabilitat: la senyora consellera d’Educació, covarda com el bipartit que l’ha enlairat al lloc que ocupa, deixant la política perquè no es veu amb cor –ni ella ni el mateix bipartit– d’encapçalar una acció de desobediència civil en tota la regla ordenant incomplir les sentències. Però als imperis no se’ls derrota pacíficament sense la implicació d’una àmplia majoria de la població, com no es derroten tampoc les tiranies (l’imperialisme és una de les moltes cares de la tirania, potser la pitjor perquè s’exerceix sobre tot un poble en nom de la suposada superioritat d’un altre). I caldrà moltes accions de desobediència civil i enfrontament sense més concessions, pacífic i democràtic per part nostra, però dur (la nostra història és plena de màrtirs –no m’agrada que sigui així, però ho és– i de gent empresonada i torturada, exiliada… per lluitar per les llibertats individuals i col·lectives). Així, doncs, a deixar de fer el ploramiques i a organitzar a cada barri, districte, poble, comarca… la pròpia assemblea territorial de cara a la constitució de l’Assemblea Nacional Catalana prevista per al març. I a complir amb la via que ens marquem nosaltres mateixos de cara a aconseguir l’objectiu. Només fent les giragonses que no tinguem més remei que fer. Sense ni una més de les imprescindibles: no fos cas que, de tant donar-hi tombs, acabéssim errant el camí com ens ha passat d’altres vegades en la història. Per concloure, deixeu que us remeti, una vegada més, com feia ahir mateix una companya d'”Horta-Guinardó per la independència” a la nostra llista de l’assemblea territorial del districte, al testament de mestre Xiri, a qui en un acte inoblidable al Palau de la Música de Barcelonavam prometre record perpetu i fidelitat per l’acompliment del nostre ideal comú de llibertat. AGRAÏMENTS (quatre dies després): Aquestes consideracions les vaig escriure –i, doncs, van ser inspirades en certa manera–, amb una banda sonora de fons: “Corasón loco“, de La Trinca.

Read Full Post »

El moviments socials, menystinguts als mitjans en la campanya electoral

Quan dirigia la revista “La Terra”, d’Unió de Pagesos, observava amb inquietud com els grans mitjans generalistes ignoraven, durant les campanyes electorals, els plantejaments que feia el sindicat agrari sobre els problemes i demandes de pagesos i ramaders als partits que s’hi presentaven. El discurs dels candidats, excepte en casos limitats als mitjans d’àmbit local i comarcal i només quan els ho preguntaven, es limitava al que en podríem anomenar l'”alta política” si no feien només que atacar al contrari amb arguments banals, que era l’habitual. I, alhora, els grans mitjans generalistes no feien sinó d’altaveu d’aquesta estratègia, sense baixar al detall de les demandes d’aquest sector de l’electorat, tot i la feinada que hi havien esmerçat els sindicalistes i tècnics d’Unió de Pagesos a l’hora de concretar-ne les propostes i fer-les arribar als partits i als mitjans.

Alhora, al llarg del temps he anat comprovant que això no és una qüestió que només afecti el món rural sinó que s’estén al conjunt dels moviments socials. Les campanyes electorals, massa sovint, es plantegen amb discursos altisonants, agressius cap a l’adversari polític, allunyats de les propostes concretes dels col·lectius que lluiten dia a dia per millorar les condicions de vida de la bona gent.

Per això, com a membre del consell de redacció de media.cat, em va semblar interessant plantejar una anàlisi sistemàtica d’aquesta qüestió, referida a les darreres eleccions al Parlament autonòmic de Catalunya, en un dels informes que l’observatori crític dels mitjans publica amb una freqüència d’entre un i dos mesos. Em va animar també a plantejar-ho l’experiència del web argentí periodismo social arran de les eleccions legislatives al seu país.

El periodista Joan Canela ha cuidat de preparar-lo i ha fet una feina excel·lent que es presenta aquest vespre a les 7 del vespre a la seu del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, a la plaça Cardona, 1-2, de Barcelona. L’informe es pot baixar íntegre del web de media.cat on s’ha penjat un cop presentat aquest vespre. Aquest és el resum que en fa media.cat en la crònica d’avui:

 

 

Els mitjans de comunicació ignoren la societat civil durant els períodes de campanya electoral

 

Avui a les 7 de la tarda a la seu del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya es presenta un informe de Media.cat on s’analitzen les rutines informatives dels mitjans en període electoral.

 

El cobriment mediàtic de la darrera campanya es va centrar en el seguiment de l’activitat interna dels partits amb representació parlamentària, més enllà fins i tot del que marquen els famosos blocs electorals regulats per llei. Fora d’aquest esquema va quedar poc espai per a la confrontació d’idees o la discussió en profunditat de les propostes, sobretot quan aquestes provenien de la societat civil. Això ha significat un allunyament sensible del debat polític fins i tot de la gent més implicada en el teixit associatiu del país. Aquestes són algunes de les conclusions que recull l’informe “El tractament mediàtic de les propostes de la societat civil en campanya electoral”, i que es pot descarregar des d’aquest mateix web.

 

L’estudi, elaborat pel periodista Joan Canela, ha partit de les entrevistes a responsables i tècnics de comunicació de deu associacions i entitats diferents, que representaven una mostra de l’ampli ventall de sensibilitats i camps d’interès amb que compta el teixit associatiu català. En concret hi ha participat el sindicat CCOO, l’Ens de Comunicació Associativa, l’Associació per a la Promoció del Transport Públic, el Fòrum Català d’Atenció Primària, Òmnium Cultural, Unió de Pagesos, la Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya, la Federació Catalana d’ONGD, el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya  i SOS Racisme.

 

La majoria d’entitats valoren el ressò mediàtic de les seves propostes i demandes en campanya electoral com “reduït”, sense diferenciar entre mitjans públics o privats –que no tenen la imposició dels blocs legals– i critiquen la dificultat per debatre diferents aspectes de problemes complexos als mitjans. Tot i això, es destaca la ràdio i la premsa de proximitat –sigui quin sigui el seu format– com els mitjans més sensibles a les seves propostes i s’elogia la professionalitat i esforç dels periodistes.

 

L’estudi, però, també detecta grans diferències en el tractament entre entitats i conclou que amb una bona estratègia comunicativa és possible millorar sensiblement la incidència en el debat públic a través dels mitjans.

 

Aconseguir representativitat o referència en el sector concret en què es treballa, desenvolupar una estratègia comunicativa a llarg termini –sense circumscriure-la al període de campanya– i amb una agenda pròpia molt clara i delimitada són clau a l’hora de poder captar l’atenció dels mitjans. També s’ha de tenir en compte programes o espais amb un format no purament informatiu i els mitjans que, sense ser els majoritaris, mantenen audiències importants per territoris o nínxols de població.

 

També s’ha notat un esgotament de models de comunicació clàssics com la roda de premsa mentre que altres, com poden ser les accions vistoses al carrer, funcionen molt millor, especialment per als mitjans audiovisuals. Finalment es destaca la importància de la comunicació directa amb els afiliats o simpatitzants i, fins i tot, la creació de mitjans propis que agrupin els interessos d’un determinat sector.

 

(La foto, d’una acció en què es van votar deu mesures per l’eradicació de la pobresa, organitzada per la Confederació Catalana d’oenegès l’octubre passat a la plaça de sant Jaume de Barcelona, l’he baixat del web Dempeus per la salut pública)

Read Full Post »

Els catalans (anomenats “nous”) de Veu Pròpia defensen la immersió lingüística

 

Entre la multitud de pronunciaments de rebuig de les tres sentències del Tribunal Suprem espanyol contra la política d’immersió lingüística a l’ensenyament en els territoris administrats per la Generalitat de Catalunya sota sobirania espanyola, vull destacar aquest de l’associació Veu Pròpia. És tan contundent i tan significatiu que als politicastres del bipartit que ara tornen a administrar l’esquifida autonomia que ens queda als ciutadans i ciutadanes de la Catalunya estricta els hauria de caure la cara de vergonya només de llegir-lo.

Posicionament davant la sentència del tribunal suprem contra la immersió lingüística

Davant la recent sentència del Tribunal Suprem que obliga a que el castellà sigui també llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya, el col·lectiu de nous catalanoparlants Veu Pròpia manifestem el següent: Estem a favor del model d’immersió lingüística en l’escola catalana en tant que:És una eina indispensable per garantir l’aprenentatge de la llengua catalana d’aquelles persones que no tenen el català com la seva llengua originària. És, ara per ara, un dels pocs espais on el català, la llengua pròpia de Catalunya, era hegemònic i esdevenia una veritable eina de comunicació en una societat no ja bilingüe, sinó multilingüe.És una eina indispensable per garantir que tothom, indiferentment del seu origen pugui tenir el dret a parlar i escriure la llengua catalana, imprescindible per garantir els drets de ciutadania i evitar així qualsevol tipus de discriminació. És un model que garantia un correcte aprenentatge del català dels nens i nenes i que aquests també el fessin seu en una societat on la llengua castellana és obligatòria i hegemònica, com a conseqüència d’uns esdeveniments polítics molt concrets. És un model lloat per mestres i pedagogs, que ha ajudat a cohesionar la nostra societat evitant la seva fractura en funció de la llengua parlada pels seus habitants. Per altra banda. denunciem: Que la defensa dels trets identitaris peculiars de cada col·lectiu (com poden ser la llengua) no pot fer-se servir per posar en perill la normalització de la llengua catalana ni dividir la societat en comunitats diferenciades i estanques. Que sota l’excusa de defensar el dret a escollir la llengua de l’ensenyament es defensi la imposició de la llengua castellana a Catalunya quan la llengua minoritzada i amenaçada per tres segles de persecucions continua sent avui en dia el català. El cinisme i la hipocresia dels suposats defensors del dret a escollir “la llengua materna en l’ensenyament” (com Convivència Cívica Catalana, Ciutadans, el Partit Popular i d’altres grups afins)  ja que només defensen el dret d’escollir el castellà a Catalunya. De les altres llengües que es parlen al nostre territori no diuen res i de cap manera defensen l’ensenyança en català, gallec o basc en altres territoris de l’Estat espanyol on només el castellà és l’única llengua oficial. El cinisme i la hipocresia dels suposats defensors del “bilingüisme” que només el defensen en aquells espais on el català, malgrat les dificultats, ha aconseguit tenir més pes o esdevenir hegemònic. Mai veurem cap d’aquests defensors del bilingüisme fer campanya a favor del català als cinemes, la premsa, l’etiquetatge i tants altres espais de la vida quotidiana on el castellà és hegemònic a Catalunya.Que als territoris on s’ha aplicat aquest model on el castellà  o el francès ha esdevingut llengua vehicular de manera parcial o total (País Valencià, Catalunya Nord), la llengua autòctona, el català, es troba greument amenaçat. Per tot això, des del col·lectiu de nous catalanoparlants Veu Pròpia, persones que la nostra primera llengua no ha estat el català però que hem decidit fer-lo nostre, ens posicionem en contra de la recent sentència del Tribunal Suprem i instem a les autoritats polítiques i educatives del Principat de Catalunya a desobeir-la.

 

 

Read Full Post »

En defensa del català i contra la imposició dels tribunals espanyols

La situació provocada per les tres sentències del Tribunal Suprem espanyol contra la política d’immersió lingüística de la Generalitat de Catalunya, aplicant la sentència del Constitucional que retallava les restes que quedaven del projecte de nou Estatut d’autonomia aprovat pel Parlament de Catalunya, és gravíssima. Una de les poques coses bones i sòlides que havíem aconseguit des de la mort del generalot, la immersió lingüística, i els seus fruits de cohesió social i d’integració cultural i nacional, se’n va en orris per una decisió aliena al nostre dret a decidir. I mentrestant Artur Mas parlant de collonades com el pacte fiscal amb no ningú… o la transició cap a no se sap on ni per aconseguir què… Mentre els poders públics espanyols sí que saben quina transició volen i apliquen la seva sobirania imperial a tort i a dret contra nosaltres i la resta de pobles sotmesos al Regne d’Espanya, aquí fent volar coloms i enganyant al personal amb una pretesa política nacional que només és la perpetuació de la vella estratègia de submissió a l’imperi.

Ara més que mai hem de reforçar la lluita de la bona gent pel dret a l’autodeterminació, que es concreta a curt termini en les consultes sobre la independència nacional que culminaran el 10 d’abril a Barcelona. I, més enllà, en la reorganització que hem començat a refer de la coordinació de totes les persones que hem aportat il·lusions i esforços a aquest ampli moviment de dignitat nacional, per no aturar-nos fins aconseguir l’objectiu: la independència nacional.

He rebut ja la primera convocatòria de mobilitzacions –gràcies CUP– per expressar el nostre rebuig i dir una vegada més que ja n’estem tips i que no podem suportar més tanta prepotència. “Endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba…”.

Aquesta és la convocatòria de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) que acabo de rebre:

CONCENTRACIONS:
Dimecres 22 de desembre, 20h, Plaça Sant Jaume de Barcelona Dijous 23 de desembre, 20h, davant dels ajuntaments del Països Catalans
La CUP convoca la ciutadania a mobilitzar-se contra la sentència del Tribunal Suprem espanyol
Les tres sentències del Tribunal Suprem espanyol publicades aquest migdia són un atac contra el poble català, la seva llengua i contra el seu sistema educatiu.
La decisió que obliga la Generalitat a fer servir el castellà com a llengua vehicular a les escoles suposa un greu i perillós retrocés democràtic. És una agressió sense precedents, després de més de 30 anys treballant, amb totes les mancances que imposa l’actual marc jurídic i polític, per a la immersió lingüística i dotar la llengua catalana de l’espai, el respecte i el paper que mereix.
Davant de fets com aquests no podem romandre de braços creuats. És per això que la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) convoca tota la ciutadania a denunciar novament la imposició dels tribunals espanyols, i reivindicar la independència dels Països Catalans com l’única possibilitat per decidir lliurement el nostre futur, i la forma d’organitzar la nostra societat, incloent el nostre sistema educatiu.
Per aquests motius, convoquem una concentració avui a les 20 hores a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona.
De la mateixa manera, cridem també a convocar concentracions a la resta d’ajuntaments dels Països Catalans demà dijous 23 de desembre a les 20 hores.
Candidatura d’Unitat PopularPaïsos Catalans, 22 de desembre de 2010 Compartir: 
Publicación 
Enlace 
Foto
Más informaciónCONCENTRACIONS:
Dimecres 22 de desembre, 20h, Plaça Sant Jaume de Barcelona Dijous 23 de desembre, 20h, davant dels ajuntaments del Països Catalans
La CUP convoca la ciutadania a mobilitzar-se contra la sentència del Tribunal Suprem espanyol
Les tres sentències del Tribunal Suprem espanyol publicades aquest migdia són un atac contra el poble català, la seva llengua i contra el seu sistema educatiu.
La decisió que obliga la Generalitat a fer servir el castellà com a llengua vehicular a les escoles suposa un greu i perillós retrocés democràtic. És una agressió sense precedents, després de més de 30 anys treballant, amb totes les mancances que imposa l’actual marc jurídic i polític, per a la immersió lingüística i dotar la llengua catalana de l’espai, el respecte i el paper que mereix.
Davant de fets com aquests no podem romandre de braços creuats. És per això que la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) convoca tota la ciutadania a denunciar novament la imposició dels tribunals espanyols, i reivindicar la independència dels Països Catalans com l’única possibilitat per decidir lliurement el nostre futur, i la forma d’organitzar la nostra societat, incloent el nostre sistema educatiu.
Per aquests motius, convoquem una concentració avui a les 20 hores a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona.
De la mateixa manera, cridem també a convocar concentracions a la resta d’ajuntaments dels Països Catalans demà dijous 23 de desembre a les 20 hores.
Candidatura d’Unitat PopularPaïsos Catalans, 22 de desembre de 2010

Read Full Post »