Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘església catòlica’ Category

576547_515531731829886_1493591377_n-1

Visquen els estats petits, i que durin tant com la seva ciutadania vulgui. Un dels més menuts és per cert català, el Principat d’Andorra (76.246 habitants l’any 2012),  l’únic Estat català lliure del món. I, dels fundadors del nucli originari de l’actual Unió Europea –el Benelux, esadir Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg–, la ciutadania de tots tres estats va ser, un dia o altre, súbdita de la seva altesa imperial el rei emperador dels espanyols. Llegeixo a la Viquipèdia que Luxemburg (mig milió d’habitants) es va independitzar d’aquell “imperio donde jamás se ponía el sol” (l’espanyol) amb el Tractat de Rastatt que el va atribuir a la línia austríaca de la dinastia de Luxemburg. Coincidint, esclar, amb l’any 1714, quan el mateix imperi ens va furtar per les armes els nostres furs i constitucions a catalans, valencians, illencs i aragonesos. Ara, com a ciutadans i ciutadanes dels territoris catalans administrats per la Generalitat de dalt en nom del rei emperador que encara ens té colonitzats, tenim el deure i l’honor de fer complir el compromís de la majoria al Parlament autonòmic de Catalunya de fer els passos decisius –els que calgui– per recuperar la independència perduda.

Però al Rajoy què li n’expliquen, que Luxemburg no és un no ningú en aquesta Unió Europea en crisi. Tan petit Estat com és –Rajoy odia als petits i s’egenolla davant dels grans–, al Gran Ducat de Luxemburg hi ha la seu d’institucions de la Unió Europea tan importants com el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees –que li pot dir a ell mateix si les lleis aprovades pel Parlament espanol s’adiuen o no als tractats i normatives de la Unió Europea, i pot obligar a Espanya a canviar-los, o el Tribunal de Comptes Europeu i l’Eurostat, tan decisius ara que es tracta de sumar i restar millor per controlar els pressupostos i l’endeutament dels estats membres i de la mateixa Unió. Ah i també compten el nombre d’aturats… Ara bé, els partidaris del Rajoy diuen que és molt savi, però que ho amaga seguint una esatègia espanyola atàvica. I si ell creu –i diu com el més saberut de tots– que el millor és tenir-la més grossa… la bandera…

(A la il·lustració que enllaço al final, vídeo amb la bandera luxemburguesa onejant mentre sona l’himne nacional). Luxemburg (mig milió d’habitants) té tres llengües oficials: el luxemburguès, dialecte germànic; el francès, i l’alemany. I que jo sàpiga, no passa res. Si no és que al ministre Wert no li ha agafat ja algun mal lleig…). 

Read Full Post »

candide1Unknown

Ja ho sabeu des de la passada matinada si heu decidit llegir aquest dietari a mesura que el vaig produint: tres personatges literaris amb els quals sento alguna identficació i, segons els temps, arrisco –o bé me’n puc beneficiar– d’inspirar-m’hi. Avui, però. deixo textos i personatges per regalar-me encara un temps per rellegir mentrestant allò que potser m’ajudi a treure’n alguna lliçó, per mi o gent propera.

El primer que poso al capdavant de tots tres és el Candide o l’optimisme de Voltaire, entre d’altres raons perquè ja fa uns anys que em va fer un servei molt ben trenat, tal com desitjo explicar aquí mateix amb detalls un altre dia, i sobretot perquè penso que és el millor per mi i potser també per vosaltres, lectors, que certament –com insistiria el filòsof il·lustrat–aquest no és el millor dels mons possibles (si és que n’hi ha enlloc).

Deixo les altres dues obretes també per més endavant, això és per després del Candide, la novel·leta –o conte filosòfic– volterià sobre l’optimisme. Mentre de Voltaire en tenim una exhuberància de testimonis personals i documentals que no ens els acabaríem (podeu trobar algunes biografies divulgatives prou suficients del filòsof com ara la d’Haydn Mason, publicada per la Biblioteca Salvat de Grandes Biografías), dels altres dos (el sant bíblic Job i alguns dels garladors grecs dels Diàlegs dels morts) a qui reconeixem gairebé per inèrcia com a protagonistes de les històries que hi fan referència, és francament ben poc el que en sabem i encara n’ignorem què és llegenda o realitat.

Aprofito, doncs, aquesta tarda de diumenge per començar a seleccionar-vos vídeos i textos que –llegits i interpretats, amb llengües o músiques diverses– he pescat a Internet en un esport que m’està resultant apassionant, com sap qui de tant en tant fa una ullada al meu propi mur de piulades. En aquest cas, sobre el Candide o l’optimisme, de Voltaire, de la qual hi ha més d’una versió musical.

Leonard Bernstein –sí, el de West Side Story, compositor, director d’orquestra i extrarodinari divulgador de les músiques diverses considerades cultes en un programa propi de televisió– té una opereta en anglès composta a partir del Candide. La podeu trobar aquí. A mi, m’ha captivat. No sé si a vosaltres…

Read Full Post »

Reprenc aquests apunts de dietari darrerament tan inconstants just quan sembla que repunto d’una mala passada que m’ha fet la deessa psique, l’ajut de la qual  ens és tan necessari als humans per sobreviure amb una certa alegria en un ambient sovint eriçat d’hostilitats no volgudes per la majoria de la bona gent que compon la nostra espècie. Per motius diversos i polièdrics que estem escatint amb els excel·lents professionals que m’ajuden –encara ara sota l’empara de la societat del benestar, tan afeblida pels malvats que ens governen– i el suport dels fàrmacs que em recepten –a un euro la recepta des de fa un parell de mesos, i el percentatge corresponent de copagament que vaig acumulant mentre els malvats no decideixen com fer-s’ho finalment pèrquè els bons farmacèutics de barri esdevinguin d’administradors de medicaments i veritables consellers de salut pública –i, doncs, servidors i amics– en recaptadors d’impostos per als altres: esadir, per als  bancs i l’Estat que és al servei d’aquests bancs. Convertits aquests farmacèutics, ai, per decret en els qui han de donar la cara pels malvats que s’amaguen en lleis, decrets, reglaments i altres galindaines per rebre’n els calers mentre el farmacèutic amic de la bona gent del barri potser acabi amb la cara trencada per qualsevol brètol que el consideri enemic.

Durant aquest temps –de depressió en depressió– he viscut el procés de constitució de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), durant el qual se’m va declarar la primera crisi d’angoixa, paralitzat davant l’opció de seguir amb un projecte respecte al qual cada vegada em sentia més distanciat o deixar-ho córrer. Finalment, vaig optar per la segona possibilitat, i els lectors d’aquest bloc n’han tingut alguna constància en diversos articles que hi he anat publicant, algun dels quals força maldestre com ja he reconegut públicament. Acabat el primer episodi, i quan em preparava per tornar a veure a finals d’abril (el diumenge 29) la companya periodista i presa política basca Teresa Toda engarjolada a Còrdova/Andalusia, un any després d’haver-la vist per darrera vegada, l’angoixa em va paralitzar del tot. El motiu aparent: la crisi econòmica i els efectes que pot arribar a tenir en l’economia pròpia, familiar i dels qui més estimo, amics propers inclosos. De fet, segons hem anat esbrinant amb els professionals que m’han atès, en realitat la causa de l’angoixa profunda era por pel meu propi futur personal.

Coincidències: el viatge a Còrdova el cap de setmana del 28-29 d’abril i els canvis que m’havien explicat en la mecànica imposada al règim de visites (fitxatge electrònic dels visitants, modificacions en el sistema de control…). Fins tal punt que la Teresa, el 29 d’abril, a l’altra banda del vidre i amb interfon interposat, ho va detectar fins arribar a dir al company de Donòstia que coordina el calendari de visites que, si jo no em trobava bé, no hi insistís de cara a la propera visita prevista per un mes i mig després. Hi anava tan tocat que vaig ser incapaç d’explicar-li, a la Teresa –sempre atenta i preocupada per la situació social i política als Països Catalans–, per què m’havia distanciat de l’ANC com li ho havia anunciat per carta feia poc. L’excusa meva per no parlar-ne va ser que ens enregistraven la conversa i no era prudent abordar-ho amb tota llibertat com hauríem fet a l’entorn d’un cafè a Donòstia si ella fos en llibertat com ha de ser.

A la nit, retornat a Alcoletge (Segrià) i després a Barcelona, em vaig adonar de la bestiesa que havia fet, tenint en compte tot el que he anat escrivint sobre el procés de constitució de l’ANC, tant al meu bloc com per correus electrònics àmpliament difosos. Aquella mateixa nit li vaig escriure una carta resumint els meus arguments que finalment no li vaig enviar, perquè vaig preferir deixar-ho pendent de la propera visita prevista per al 10 de juny.

La principal lliçó que en vaig aprendre, i que la mateixa Teresa em va ensenyar amb la seva pròpia actitud, és que la visita a la presó l’he de portar ben preparada. Quaranta són massa pocs minuts si hi volem encabir tot allò que un i altra hi podem aportar, a la conversa. És el que vaig fer a la següent visita. La Teresa, nascuda a Sao Paulo (Brasil), ara basca i molt viatjada com a filla de diplomàtic, de profundes arrels catalanes (besnéta, com ja he explicat prou vegades, del prohom de la Renaixença Eduard Toda), està molt interessada per la política, la llengua, la cultura i els moviments socials catalans, i va viure i treballar a Barcelona als anys vuitanta del segle passat. En resum, el que li vaig explicar en la següent visita, amb apunts precisos previs, sobre la meva desafecció respecte de l’Assemblea Nacional Catalana, ho he detallat també en aquest bloc. Però al llarg de la preparació d’aquella conversa del 10 de juny amb la Teresa, vaig anar autodesvelant-me també a mi mateix quin era de fet el fons profund del meu desacord: arrelava en el meu rebuig radical de la filosofia que impregna el full de ruta aprovat per l’assemblea constituent de l’ANC del 10 de març passat, segons la meva lectura personal. Tot ell farcit –tal com el llegeixo– d’un enfilall de consideracions polítiques fonamentades en una fal·làcia: que els dirigents del  bipartit que ara administra la Generalitat de dalt un dia d’aquests veuran la llum, cauran del cavall de servidors fidels de l’imperi espanyol i s’adheriran a la causa de la independència nacional.

Llegiu, sisplau, amb deteniment, el full de ruta aprovat a l’assemblea constituent i traieu-ne les vostres pròpies conseqüències. Les meves són aquestes: el full de ruta de l’ANC –estratègia i tàctica, en el vell llenguatge polític– parteix de la base –com fan alguns destacats dirigents d’ERC i han reiterat alguns pares fundadors de la mateixa ANC– que a CiU hi ha un sector sobiranista que podem guanyar per la causa de la independència nacional, i que aquesta és la gran odissea que hem d’abordar un dia sí i l’altre també la bona gent catalana en el camí per arribar a Ítaca (en paraules de suposats sobiranistes de CDC: algun d’ells, presumpte mangui investigat per delictes econòmics, i d’altres, especialistes en porra i pilotes de goma contra la bona gent catalana que defensa el benestar de la majoria enfront dels interessos dels col·leguis manguis dels manguis del bipartit).

I, entre d’altres decisions que són una veritable afrenta per a la bona gent catalana que pateix les retallades de l’Estat del benestar i els pocs drets socials aconseguits amb tanta lluita i esforç col·lectius durant tants d’anys, la mateixa ANC –mitjançant l’Associació de municipis per la independència (AMI)– atorga lloc decisiu en aquest procés, del qual l’AMI és peça clau segons el mateix full de ruta de l’ANC, a un personatge tan impresentable com és l’alcalde de Vic, l’oportunista i racista Josep Maria Vila d’Abadal.

Contra el que pensa algun bon amic meu de l’ANC, aquesta presidència, tan lleugerament atorgada a Josep Maria Vila d’Abadal i mantinguda encara ara pels seus companys i companyes alcaldes de l’AMI, no és anecdòtica ni casual. I lliga –sigui per coincidència no prevista sigui per tàctica entertolligada dels seus propulsors, amb la creació, al si de l’ANC, de la sectorial “cristians per la independència”, amb unes bases fundacionals que ens releguen a la categoria de catalans de segona als qui no creiem en els mites i els dogmes del nacionalcatolicisme català ni professem veneració al seu déu (o déus: mai no he aconseguit saber si n’eren un o tres en un de sol, tortura teològica que em va perseguir durant els meus anys de missaire i seminarista d’aital religió).

D’altres bons amics i amigues de l’ANC ni tan sols saben de l’existència d’aquesta sectorial i la seva declaració fundacional –i sospito que tampoc no s’han llegit a fons el full de ruta que ells mateixos van aprovar en el decurs del procés constituent de l’ANC– i esclar en desconeixen els principis. Farien bé de corregir aquesta mandra lectora que, per desgràcia, és característica de la vida política del nostre país (Països Catalans), perquè participar en una organització política, en aquest cas l’ANC, no vol dir només passejar-se per tota la geografia nostrada amb la bandera estelada –i ai, ara fins i tot amb unes banderes amb la creu de Sant Jordi que em fan més por que goig– sinó saber per què es fa i sota quines premisses i al servei de qui o de què està el moviment a què ens hàgim adherit amb més o menys entusiasme. Ës allò del seny i la rauxa –o el iin i el iang– aplicat a la vida política de la pòpia societat nacional: sortir al carrer, pagar quotes, embolcallar-nos en banderes honorables (o no tant) està bé, cal i és just i necessari, però no n’hi ha –ni molt menys– prou. Cal llegir-se allò que fonamenta el moviment i la mobilització, què en pensen –i en diuen– els qui en són l’aparador i a qui hem encomanat la representació, i quina relació té –o alguns volen que tingui– amb el context de la política catalana del dia a dia.

El debat sobre si a la manifestació prevista per l’Onze de setembre vinent, que tanta bona gent catalana està organitzant i impulsant amb tant d’entusiasme a molts racons de la Catalunya estricta, cal reclamar la collonada del pacte fiscal –i, doncs,  l’acompliment de l’estratègia dels manguis del bipartit que administren la Generalitat de dalt en contra de la bona gent catalana– o la independència s’insereix precisament en aquesta ambigüitat que pateix la mateixa ANC. Una ambigüitat que té les seves arrels en el full de ruta aprovat en el procés constituent de la mateixa ANC. Encara recordo el tens debat que hi va haver a l’assemblea d’Horta-Guinardó, a Barcelona, al respecte, quan –encara a les beceroles del procés de constitució de l’ANC, just després del congrés a la búlgara que va ser la Conferència per l’Estat propi que vam fer a Montjuïc, a Barcelona, el 30 d’abril del 2011– algú de nosaltres va descobrir que la proposta de full de ruta donava voltes i més voltes a la qüestió del pacte fiscal. No sé quin va ser el futur de l’acord de la nostra assemblea de districte, filat en un treball de debat afinat i col·lectiu apostant per majoria àmplia contra el pacte fiscal i a favor de la independència amb tots els ets i uts, que en Lluís Vila –llavors coordinador de l’assemblea a Horta-Guinardó i ara membre del Secretariat de l’ANC– va cuidar de fer arribar al secretariat nacional que aleshores tenia encomanada la preparació de l’assemblea constituent de l’ANC. Em temo que va anar a parar –com tantes d’altres aportacions de la bona gent que participava llavors en el procés des de les assemblees de base– a una immensa paperera habilitada a aquest efecte per alguns dels qui llavors controlaven el procés.

Read Full Post »

AQUEST ARTICLE, PUBLICAT EL 29 DE MARÇ PASSAT, MAI NO L’HAURIA D’HAVER ESCRIT I ME N’AVERGONYEIXO COM DIC EN UN ARTICLE QUE ACABO D’ESCRIURE EL 10 DE MAIG I QUE HE TITULAT “DEMANO PERDÓ A LA BONA GENT DE L’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA”. EL MANTINC PERQUÈ S’ENTENGUI L’ABAST DEL QUE DIC EN EL MEU TEXT DE RECTIFICACIÓ. 

M’acaba d’arribar una gran notícia per correu electrònic. Entre les múltiples sectorials que s’han format dins d’aquest tinglado en què han convertit l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), a més a més de la dels sipais (altrament dits mossos d’esquadra: tropa indígena colonial al servei de l’imperi), ara hi convoquen la dels autoanomenats “Cristians per la independència”. El seu manifest fundacional comença així: “Catalunya ha estat afaiçonada pel cristianisme: el geni del nostre poble, la nostra cultura, la nostra cosmovisió tenen, indubtablement, unes arrels cristianes”.

Alça Manela! El racista alcalde de Vic, el democristà Josep Maria Vila d’Abadal, que presideix –per vergonya de la bona gent catalana– l’Associació de Municipis per la Independència, deu estar content. Els francmaçons i lliurepensadors i ateus i anarquistes i comunistes, i tota la colla d’altres catalans descreguts o creients d’altres religions que jo em pensava que també érem catalans, de cop i volta correm el risc de ser expulsats d’aquesta col·lectivitat d’humans que en diem país, “afaiçonada” de soca-rel pel que es veu “pel cristianisme”. Els qui no som fervents devots de Sant Jaume Matamoros i les seves arts marcials, doncs, llençats a les tenebres exteriors de la no catalanitat.

A partir d’ara, als qui vulguin formar part de l’ANC –a més de fer-los combregar la roda de molí segons la qual els mossos d’esquadra són un dels pilars del futur Estat català lliure–, aplicant aital doctrina fundacional dels “Cristians per la independència”, els demanaran quina religió professen, si és que en professen cap. A veure si són bons catalans –això és, cristians i de quina de les seves sectes– o uns renegaires empedreïts per cremar a la foguera.

I si –com jo mateix– som apòstates i ateus declarats o, com d’altres connacionals nostres, són esperitistes, jueus, musulmans, budistes, confucians, hinduistes, animistes, descreguts i malparlats de tota mena (“carreters”, que en deia l’admirat Josep Narcís Roca i Farreras, dels salvadors de la llengua del poble), resulta que no som prou catalans, espècimen humà restringit, ai las, als integrants d’una “Catalunya –com diuen aquests Cristians per la independència– afaiçonada pel cristianisme” i les seves “indubtables” “arrels cristianes”. El pobre Quim Federal, que tan bé va retratar Salvador Espriu al seu entremès “Conversió i mort d’en Quim Federal”, deu tremolar una altra vegada de por de ser abocat per sempre més al cementiri abans dit civil, on una altra vegada haurien d’anar a parar els no catolicoapostolicoromans –o els suïcides com mestre Xiri–, això és els no catalans.

No sé on arribarà aquesta ridícula pantomima de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) en la seva corrua de despropòsits –ja s’hi val a tot si és per sortir als mitjans– però algú hi deu haver perdut el senderi. Qui hagi perpetrat o aixoplugat aquesta nova ignomínia en nom de la pàtria –que segons ells o és cristiana o no serà, que deien Torras i Bages i els seus missaires– hauria de demanar públicament perdó a Lluís Companys, Humbert Torres, Joan Peiró, Salvador Seguí, Francesc Layret, Gregorio López Raimundo, Andreu Nin, Joaquim Maurin, el “Guti”, Miguel Núñez, Federica Montseny, Salvador Puig Antich, Montserrat Roig… i tants i tants d’altres catalans a qui aquests “Cristians per la independència” deuen considerar –en pura lògica cartesiana– com a “indubtablemenet” apàtrides o catalans desviats que cal reconvertir a les “indubtables” –per ells– “arrels cristianes” del país.

Ja no sé si riure o plorar. Que lluny que som, i que lluny que ens porten els manaies de l’ANC, del discurs i la pràctica que van orientar les consultes per la independència, on a ningú no li demanàvem –com ha de ser en una societat de persones lliures– ni l’origen ni la ideologia per reconéixer-li el dret a votar sobre la independència de la nació catalana. Cada vegada estic més content d’haver-me’n apartat a temps, d’aital cau de despropòsits que és l’ANC. Perquè, això sí que no, ara no em posaré pas a muntar un altre tingladet com ara “Apòstates i ateus per la independència” que és on m’hi hauria d’encabir per, així, tenir-nos a tots ben classificats a l’hora de fer les corresponents fitxes de “quintacolumnistes”, afició reconeguda d’algun destacat pare fundador d’aquesta tramoia.

(Federica Montseny, a la foto, ministra catalana de Sanitat i Assistència Social al govern de la República Espanyola, anarquista i, doncs, un pèl descregudota, no deu merèixer la categoria de catalana de debò, segons els paràmetres dels autoanomenats “Cristians per la independència”).

L TEXT FUNDACIONAL DE “CRISTIANS PER LA INDEPENDÈNCIA”

Aqui teniu, íntegre, el text fundacional amb què fan la crida a adherir-se a la sectorial de l’ANC “Cristians per la independència”. Si us hi sentiu identificats, correu a apuntar-vos-hi no fos cas que us consideressin poc catalans:

Cristians per la Independència

Catalunya ha estat afaiçonada pel cristianisme: el geni del nostre poble, la nostra cultura, la nostra llengua, la nostra cosmovisió tenen, indubtablement, unes arrels cristianes.

El nostre compromís com a ciutadans i cristians ens empeny a treballar pels drets de les persones que componen la nostra nació, no tan sols a títol individual, sinó també com a col·lectivitat, és a dir, com a poble i nació.

Arrelem en una tradició civil i eclesiàstica que ha contribuït a mantenir i a intensificar al llarg dels temps la dita consciència, malgrat que una munió de decisions i circumstàncies alienes reiteradament l’han intentat, en va, anul·lar.

El bisbe Torras i Bages, a La tradició catalana, afirmava: “El més necessari és fomentar la substància de la Pàtria.”

Carles Cardó, a Les dues tradicions. Història espiritual de les Espanyes, formulava: “Fem que Catalunya, més que proclamar-se, sigui intensament en tots els ordres, car contra l’ésser no hi ha res que pugui…”

Els bisbes catalans manifestaven al document Arrels cristianes de Catalunya: “Com a bisbes de l’Església a Catalunya, encarnada en aquest poble, donem fe de la realitat nacional de Catalunya, afaiçonada al llarg de mil anys d’història i també reclamem per a ella l’aplicació de la doctrina del magisteri eclesial: els drets i els valors culturals de les minories ètniques dins d’un estat, dels pobles i de les nacions o nacionalitats han de ser respectats i, fins i tot, promoguts pels estats, els quals de cap manera no poden, segons dret i justícia, perseguir-los, destruir-los o assimilar-los a una altra cultura majoritària. L’existència de la nació catalana exigeix una adequada estructura juridico-política que faci viable l’exercici dels drets esmentats..”

I, en ocasió del vint-i-cinquè aniversari del document anterior, en el text intitulat Al servei del nostre poble, els bisbes afirmen: “Igualment, en continuïtat amb els nostres predecessors, reconeixem la personalitat i els trets nacionals propis de Catalunya, en el sentit genuí de l’expressió, i defensem el dret a reivindicar i promoure tot el que això comporta.”

Atès que avui, també, la nació catalana es veu impedida sistemàticament d’exercir els seus drets, el nostre poble viu, de manera més intensa que en temps no tan llunyans, la consciència de la seva peculiaritat i especificitat. Aquesta consciència va acompanyada d’una ferma voluntat que Catalunya assoleixi la plena sobirania.

El pensament social cristià ens aporta una rica argumentació que legitima, pel que fa el nostre cas, la dita voluntat, en fer-nos copsar que:

• Les persones som configurades per la cultura; una cultura que es desenvolupa en el nostre territori concret en el qual els elements geogràfics, històrics i ètnics s’imbriquen d’una manera original i irrepetible; una cultura que palesa la sobirania fonamental de la nostra nació i que no hem de permetre que degeneri en una presa de qualsevol interès polític i econòmic;

• La nostra llengua, apresa en el si de la família, ens possibilita d’esdevenir membres de la nostra nació; una llengua que en vehicula les experiències i conquestes civils i polítiques, portant la marca dels nostres sentiments, de les nostres lluites i de les nostres aspiracions;

• La nostra nació serà veritablement lliure quan pugui configurar-se com a comunitat determinada per la unitat de cultura, de llengua i d’història;

• El dret del nostre poble, com el de tots, de disposar d’ell mateix, de ser responsable dels propis afers i de ser subjecte del seu esdevenidor ha de ser respectat per raó de justícia;

• La vivència de la llibertat que, com a individus i com a poble, cerquem és un gran repte per al nostre creixement espiritual personal i per a la vitalitat moral de la nostra nació; la fidelitat a la nostra pertinença nacional posseeix també un caràcter religiós.

La consciència cristiana ens insta a voler per a la nostra nació una convivència civil basada en la veritat (reconeixement dels drets i deures humans), en la justícia (respecte dels drets aliens i compliment de les obligacions pròpies), en l’amor (sentir com a pròpies les necessitats alienes) i en la llibertat (instauració d’un sistema que s’ajusti a la dignitat del ciutadà i en possibiliti l’acció responsable).

Considerem, a més, que la sobirania plena del nostre poble possibilitaria una vivència i un anunci més autèntics de la dimensió particular de la nostra fe, sense perjudici de la seva universalitat.

Per tant, com a cristians, ens sentim legitimats moralment a opinar i a actuar amb vista a l’assoliment de la plena sobirania de Catalunya. Aquesta opció no comporta enemistat envers cap altre poble. Ben al contrari, es tracta d’assolir un desenvolupament com a nació que ens possibiliti de responsabilitzar-nos dels nostres actes mantenint una relació d’igualtat i de respecte i de solidaritat amb la resta dels pobles del món.

En aquest actuar, ens incorporem i convidem a treballar, conjuntament amb altres conciutadans, en el marc de l’Assemblea Nacional Catalana, per empentar fins a assolir l’estat propi dins la Unió Europea.

CONTACTE: cristians@assemblea.cat

Read Full Post »

Ahir al vespre, a Barcelona. Sortíem del metro de Paral·lel (entrada d’El Molino) la meva dona Matilde, portant la nostra néta Zaïra –tres anys i mig– a coll, i jo, devia ser a les 9 de la nit (just fer-se fosc). De sobte, una dona que teníem al davant, relativament jove i amb vel musulmà, ofereix a la Zaïra una bossa de menjuca que ella, reservada i vergonyosa, rebutja. Nosaltres li diem a la dona connacional musulmana nostra que, a la nena, no li cal, que ja arribem a casa del seus pares i ja soparà. La dona insisteix i li dóna tota la bossa, dient que a ella ja n’hi queden dues més.

Mentre la Zaïra, la nostra néta –filla d’americana de Califòrnia i català de Barcelona, rínxols d’or m’agrada dir-li, per com n’és de rossa– s’empassa afamada el menjar que li ha donat –ajuda mútua– la dona musulmana, deduïm que aquella senyora li ha vist la carona de cansada i afamada i, sense dubtar si es tractava d’una judeocristiana occidental amb arrels als potser odiats, amb raó, EUA, senzillament  ha decidit ajudar-nos i que pugui menjar una mica mentre espera l’hora de sopar. Així, especulo jo ara, la dona ha complert un dels principis fonamentals de la seva cultura i religió: la pràctica de la “zakat” (l’almoina, una cosa així, per entendre’ns, com la bona obra diària dels minyons escoltes fundats pel militar colonialista britànic sir Robert Baden-Powell).

I ho lligo amb una segona anècdota: una hora abans, sortint de casa nostra, al Parc de la Vall d’Hebron, hem ensopegat amb una veïna que fa unes setmanes va fer un vestit per la Zaïra sense que li demanéssim. És d’origen gallec, de la nostra edat, i ha viscut carregada –i envoltada– de fills. És catòlica practicant –o si més no jo la tinc per tal– i estima la gent i sobretot els cadells de l’espècie humana, la canalla. Un dia ens deia que no podia entendre que a algú no li agradessin els nens o el molestessin. Em fa l’efecte que també ella, pel que la conec –el seu any de presidenta de l’escala va ser d’una dedicació que alguns li van criticar i pocs li vam reonèixer– també practica l’ajuda mútua com qui no fa res (caritat cristiana en diuen en la seva religió).

¿Algú em pot dir on és el conflicte de convivència entre aquesta bona gent catalana d’orígens i religions diverses –la meva és l’ateisme, com els lectors d’aquest bloc coneixen– i quina por hem de tenir els catalans de no ser capaços de construir, amb fang d’aquesta extraordinària qualitat, un país digne, lliure i independent? Sense exclusions racistes i amb la pràctica de l’ajuda mútua (l’única que pot salvar l’espècie humana: Kropotkin) com a fonament de la convivència.

(A la imatge, el monjo benedictí català de Montserrat, pare Bonaventura Ubach, a qui Martí Gironell ha dedicat una de les seves novel·les)

Read Full Post »

He parlat algunes vegades en aquest bloc sobre el conflicte de l’anomenat “art religiós de la Franja”, en aquests moments pendent de sentència a l’Audiència Provincial de Lleida. Mentrestant s’han produït alguns esdeveniments al respecte de l’art religiós dels Pirineus catalans, per obra i gràcia de decisions unilaterals del Govern de la monarquia, que vénen a mostrar, una vegada més, com les gasta el poder imperial quan el que és en joc són els drets i els interessos de les colònies. Llegeixo, per exemple, avui al diari “Segre” de Lleida, aquest article d’Alberto Velasco González, conservador del Museu de Lleida, que no puc sinó reproduir íntegrament.

El litigi i les subhastes

ALBERTO VELASCO GONZÀLEZ, Conservador del Museu de Lleida

Ahir es va fer públic a SEGRE que el ministeri de Cultura havia pres una decisió sobre a qui calia lliurar una pintura gòtica subhastada mesos enrere a Madrid. Es tracta d’un compartiment de retaule amb la representació del Calvari, de finals del segle XV, el qual sortia a la venda com a obra d’un pintor anònim aragonès i de procedència desconeguda.

El ministeri va adjudicar-se la taula el passat juny de 2009 a partir del seu dret de tempteig, que va exercir seguint les indicacions de dues institucions que van mostrar interès en l’obra, la Generalitat de Catalunya, que seguia una petició de la Diputació de Lleida, i la DGA.

De forma sorprenent, el ministeri ha decidit atorgar la pintura a la DGA, cosa que en un principi podria semblar normal tractant-se d’una obra d’un pintor “anònim aragonès”. Doncs no, no és pas normal, ja que amb aquesta decisió s’han lesionat greument els interessos d’un petit poble del Pirineu lleidatà, Son, d’on sembla que podria procedir l’obra. No cal ser gaire llest per veure que per sobre del tema plana l’allargada ombra del litigi per les obres del Museu de Lleida i que, un altre cop, les decisions polítiques s’han prioritzat per sobre dels arguments tècnics.

Per començar, quan vaig advertir que la taula sortia a la venda, de seguida vaig adonar-me que no era pas obra d’un autor anònim com pensaven els responsables de la casa de subhastes, sinó d’un pintor amb nom i cognom. Es tracta de Pere Espallargues, un mestre actiu a les terres de Lleida i la Franja a finals del segle XV, amb retaules executats per a les localitats d’Enviny, Son, Unarre, Vilac i Abella de la Conca. Seguint el procediment habitual, es va comunicar la proposta d’adquisició a la subdirecció general de Museus de la Generalitat de Catalunya. Emperò, quan a Barcelona es va veure que el que es volia adquirir era una obra que sortia a la venda com a “anònim aragonès”, van aparèixer els dubtes. Així, per tal d’evitar un enfrontament institucional amb la DGA, es va efectuar un gest de bona voluntat política que, dit sigui de pas, mai serà correspost: es va informar al Govern aragonès de la subhasta per tal que hi pogués concórrer. Com és ja habitual, la DGA no sabia res de la subhasta.

Un cop el ministeri va adquirir la taula, es va sol·licitar que Generalitat i DGA elaboressin sengles informes on s’ampliessin les raons per tal de quedar-se amb l’obra. Em vaig posar mans a l’obra i, sorprenentment, vaig trobar evidències que demostraven que la taula podria ser originària de l’església lleidatana de Son. Però, quines eren aquestes evidències? A Son encara es conserva el retaule que Pere Espallargues va pintar per a l’altar major, tot i que falten els diferents compartiments de la part baixa, que van ser venuts fraudulentament cap a 1939. Avui se’n conserven dos al Museu Maricel de Sitges i un tercer al Museu Diocesà de la Seu d’Urgell. La resta es troben en parador desconegut. El que jo proposava al meu informe és que la taula venuda a Madrid fos, precisament, un d’aquests compartiments desapareguts. I ho feia amb arguments molt i molt contundents, entre els quals, la correspondència exacta de mesures amb les taules de Sitges i la Seu d’Urgell.

I es preguntaran, com és que si hi havia proves tan evidents, la peça s’ha acabat lliurant a Aragó? Jo també m’ho pregunto, i més després d’haver tingut accés a l’informe que es va redactar des del Govern aragonès. El qualifico d’informe amb molta benevolència, ja que tenia una pàgina i escaig d’extensió, amb un argumentari increïblement feble, i anava signat per algú no especialista en pintura gòtica. El més interessant d’aquest text era que justificava que la taula procedia -com no podia ser d’una altra manera- de Barbastre. Però això no és tot. El més surrealista és que s’argumentava que la taula formava part d’un retaule del qual es conserven tres compartiments a l’ajuntament barbastrenc. Utilitzo el mot surrealista perque, atenció, aquests compartiments no són obra d’Espallargues, sinó d’un pintor anònim anomenat Mestre de Vielha. En definitiva, un autèntic disbarat i una opinió absolutament tendenciosa que tenia com a únic objectiu fer procedir la taula, fos com fos, de Barbastre. Certament, em sorprèn veure com es pot arribar a manipular l’evidència i tergiversar la història d’una forma tan barroera i que, a sobre, coli sense problemes. I després parlen de “mala fe”.

Vull insistir en un aspecte: la DGA, per variar, no estava assabentada de la subhasta. Però bé, estic segur que se’m desmentirà i sortirà més d’un dient que estaven perfectament assabentats de la subhasta, que tenen tècnics efectuant seguiment de tot el mercat, etc. Insisteixo, no ho sabien, i si se’n van assabentar és pel gest de la subdirecció general de Museus. A la vista de com ha anat tot plegat, avui em penedeixo absolutament d’haver aixecat la llebre, d’haver identificat l’autor de la taula i d’haver fet aquesta proposta d’adquisició. S’ha comès una greu injustícia i s’ha acabat engrossint el patrimoni públic aragonès gràcies a la manipulació, les males arts i la mentida. En la meva opinió, algú hauria de donar explicacions.

I finalment, un detall que crec que mereix ser remarcat és que arran de descobrir-se que la taula podria procedir de Son, el Museu de Lleida va proposar que l’obra es reintegrés al retaule del qual molt possiblement havia format part. El Museu renunciava, per tant, a quedar-se amb la peça, tot efectuant un gest de normalitat museística i patrimonial. Si una parròquia conserva in situ un retaule integrat per una vintena de compartiments i se’n descobreix un que havia estat sostret il·legalment fa setanta anys, el més normal és que torni cap allà i no ingressi en cap museu. Doncs no, això no passarà. La taula anirà cap a Barbastre, on mai fins ara havia estat.

(A la primera foto, que he baixat del web d’Amics del Museu de Lleida, l’obra que el Govern de la monarquia ha cedit a l’Aragó i que no tornarà a SonAlt Àneu, al Pallars Sobirà– com proposava el Museu de Lleida. A la segona, el que queda del retaule de Pere Espallargues a l’església de Son)

Read Full Post »

En un ja llunyà apunt d’aquest bloc vaig fer públic el propòsit de comentar-hi, de tant en tant, els llibres que vaig llegint. Compromís incomplert que ara, i espero que no sigui una anècdota, em proposo, una vegada més, recuperar i acomplir.

Serveixi, doncs, aquest apunt per recomanar tres llibres per als qui vulguin entendre una mica més, d’una banda, els problemes polítics i lingüístics que pateix la Franja catalana de Ponent (d’Aragó, segons d’altres) o, si no voleu entrar en polèmica, ras i curt La Franja, i, de l’altra, la polèmica sobre el litigi sobre les obres d’art del museu de Lleida procedents de parròquies de la Franja que ara reclama el bisbat de Barbastre per al seu museu. El desconeixement que molts catalans tenen d’aquest territori és tan gran que, quan la Mònica Terribas encara feia “La nit al dia” –que ja fa uns anys–, en un d’aquells diàlegs que mantenia amb els seus col·laboradors, parlant del conflicte de les obres d’art, no se’ls va acudit res de més enginyós que qualificar-lo de “colobrot”. Com si es tractés d’un serial més de tarda de televisió i no d’un fet cabdal derivat precisament de la poca cura dels catalans per defensar la catalanitat d’aquestes comarques ponentines.

Eugeni Casanova. El complot. La trama en la segregació del bisbat de Lleida i el litigi de les obres d’art. Pagès editors, 2008. Ja he fet referència a aquest llibre en alguna altra ocasió, com quan vaig recollr una anècdota significativa que va explicar a l’autor qui llavors era bisbe d’Urgell, Joan Martí Alanís, sobre les pretensions de la monarquia espanyola respecte del Prncipat d’Andorra quan n’era copríncep. Tot i que el litigi sobre les obres d’art no és un “colobrot”, el llibre es llegeix com una novel·la d’intriga de les bones. El mateix títol hi porta, i els fets que desvetlla n’afavoreixen la lectura, començant per les complicitats de les altes esferes del govern socialista espanyol de Felipe González en el desmembrament del bisbat de Lleida que va portar, entre d’altres, les parròquies de parla catalana de la Franja a dependre de Barbastre. La clau del conflicte no és en els capricis d’uns bisbes o les vel·leïtats d’uns governants sinó –segons va desembullant els fets l’Eugeni Casanova– en decisions premeditades per fer coincidir els límits dels dos bisbats amb els límits polítics artificials –cosa insòlita en els costums vaticans, tan arrelats en la tradició històrica– i, doncs, promoure encara més la descatalanització d’aquests territoris. Malgrat que el llibre fa dos anys que va ser publicat, els fets posteriors no solament no desmenteixen Casanova sinó que en confirmen el relat. Ara que tot plegat s’acosta a les deliberacions i resolucions judicials –civils, que no eclesiàtiques– és de lectura obligada per als qui s’interessen per la realitat de la Franja.

Carmen Berlabé i Isidre Puig. El dietari del bisbe Meseguer i el Museu Diocesà de Lleida. Pagès editors, 2009. Aquest és un llibre de lectura més complexa, amb un pròleg molt esclaridor dels autors i transcriptors del dietari, i tres articles de persones prou coneixedores del conflicte, com qui va ser bisbe de Lleida i va patir-ne les contradiccions, Francesc Xavier Ciuraneta Aymí. El bisbe Josep Meseguer i Costa va ser qui va salvar el patrimoni artístic de moltes parròquies de la Franja i el va traslladar al museu que va crear per a la formació dels capellans al seminari de Lleida, a cavall entre els segles XIX i XX. El seu dietari és la millor prova que no hi va haver espoli –com pretén el bisbat actual de Barbastre amb el suport del govern d’Aragó– sinó una estratègia del bisbe per salvar precisament l’art de la Franja de l’espoliació que ja estava patint pels depredadors que pul·lulaven en aquells temps per les parròquies necessitades de diners per subsistir. Una estratègia, d’altra banda, gens catalanista –Meseguer no era de la corda de Torras i Bages o Morgades precisament– sinó només complidora de les instruccions impartides pel Vaticà per al salvament de l’art cristià.

Francesc Ricart. Escrits contra l’erm. Aspiracions des de la Franja. Quaderns del Cingle, Associació Cultural del Matarranya-Institut d’Estudis del Baix Cinca, 2009. Aquest és un llibret recopilatori d’articles de Francesc Ricart, fill de Fraga i ara veí d’Igualada, implicat de fa molts anys en la defensa de la catalanitat de la Franja i del seu patrimoni lingüístic, cultural i social. El llibre recull articles d’un llarg període: s’inicia amb un publicat ara fa vint-i-cinc anys i es tanca amb un altre de l’any 2007. Els títols són prou significatius: “La Franja de Ponent: notes i reflexions sobre una realitat cultural miserable”, deia el primer; “El català a la Franja, un llençol del País que es pot perdre”, diu el darrer. A l’entremig, comentaris sobre els fets racistes que van portar a la dimissió de l’alcalde de Fraga, Cisco Beltran, l’estiu del 1992; sobre qüestions dialectals i de drets lingüístics; la segregació del bisbat de Lleida (tornem-hi!); referències a personalitats diverses que han treballat per la catalanitat de la Franja, amb especial atenció per l’estimat i malguanyat Josep Galan, mort el 2005, qui, vés per on, va estudiar amb mi al Seminari de Lleida, on el bisbe Meseguer va portar les obres d’art ara en litigi; TV3; la llargament reivindicada i promesa llei de llengües de l’Aragó; comentaris de llibres i autors, amb esment especial pel també finat Jesús Moncada, que va donar tremp literari a la seva Mequinensa natal d’abans del pantà… Articles curts i contundents que guanyen actualitat cada dia que passa, tot i que ara ja hi ha llei de llengües –prou descafeïnada per cert, per acontentar l’adversari i fins tot l’eventual company de govern, cosa que els socialistes aragonesos no van aconseguir– i han passat tres anys des del darrer text recollit. En la lluita contra l’erm en què volen convertir la Franja els enemics de la seva catalanitat i identitat, els articles de Francesc Ricart són una veu d’alerta que cal tenir molt en compte. Si en voleu seguir la trajectòria darrera, ho  podeu fer llegint-lo a “Temps de Franja”.

Read Full Post »

Just després de la propera jornada de consultes per la independència del nostre país, el 15 de desembre vinent, és previst que comenci el primer dels judicis previstos contra periodistes i directius del diari en llengua basca Egunkaria, tancat per ordre del jutge d’instrucció Juan del Olmo aviat farà set anys. Podeu trobar aquí el que he anat escrivint sobre Egunkaria en aquest bloc, i hi ha informació molt útil i actualitzada al bloc d’un extreballador del diari, que sovint he recomanat.

Els companys i companyes de les comissions de solidaritat amb Egunkaria han penjat a internet un web de suport internacional, on hi ha informació en espanyol, anglès, francès i català. Pot ser molt últil per difondre arreu aquesta barrabassada jurídica i policial contra el poble basc. Una més de tantes: les darreres han estat les detencions i empresonament dels principals dirigents de l’esquerra abertzale encara en llibertat l’octubre passat, ordenada pel jutge d’instrucció Baltasar Garzón, i la redada policial ordenada pel també jutge d’instrucció Fernando Grande-Marlaska contra la joventut independentista basca, a partir del 24 de novembre, amb 38 persones detingudes, de les quals en va fer engarjolar  34, algunes de les quals van denunciar tortures, com també va passar quan les detencions d’Egunkaria.

Però potser els cas del tancament d’Egunkaria i processament de deu dels seus periodistes i directius sigui la més escandalosa fins ara de cara a l’opinió internacional: entre els dos sumaris (polític i econòmic) s’arriben a demanar penes de quaranta anys de presó per a alguns acusats, com el jesuïta i pacifista Txema Auzmendi, director d’Herri Irratia, la ràdio catòlica basca, al bisbat de Donosti; que va ser un dels fundadors del moviment per la pau i el diàleg Elkarri; persona compromera en la lluita contra l’exclusió social i membre del col·lectiu de capellans bascos abertzales Herria 2000 Eliza.

Recomano especialment la difusió del vídeo sobre el tancament d’Egunkaria i el procés, que es pot trobar al mateix web i youtube en versions espanyola, anglesa i francesa. Pot ser molt útil per als qui vulguin col·laborar en la difusió en la difusió internacional del cas Egunkaria.

A l’Observatori crític dels mitjans media.cat, hem publicat aquesta crònica sobre la convocatòria del judici per al 15 de desembre vinent.

Tots els catalans i catalanes són cridats a participar en la renovada campanya de solidaritat amb Egunkaria. I els qui viviu o tingueu coneguts arreu, i sobretot en països i col·lectius amb sensibilitat democràtica, per favor, doneu a conèixer aquest atac a les llibertats individuals i col·lectives i a la llengua d’un dels pobles oprimits per l’imperi del Regne d’Espanya.

He rebut aquesta convocatòria d’actes, entre els quals n’hi ha de previstos als Països Catalans:

Amics i amigues,

El proper 15 desembre arrenca a l’Audiència Nacional el judici contra

Egunkaria.

Des de la solidaritat catalana amb el diari clausurat us informem que

hem convocat una concentració de protesta per al mateix dia.

Esperem poder comptar amb vosaltres un cop més. Ara o mai: Egunkaria

lliure.

EGUNKARIA LLIURE

Contra la llei del silenci, no al judici a Egunkaria

Dimarts 15 de desembre, 20.00 hores

Plaça Sant Jaume Barcelona

Calendari de campanya

Divendres 11 de desembre / 19.00 hores / Presentació de la campanya

catalana. Amb Martxelo Otamendi.

Dimarts 15 de desembre / 20.00 hores / Concentració de protesta contra

l’inici del judici / Plaça Sant Jaume / Barcelona

Dimarts 15 de desembre/ 21.30 / Assemblea de la campanya / Euskal

Etxea de Barcelona

Dimecres 16 de desembre / Madrid / Segona jornada del judici (i

suspensió fins al gener)

Dissabte 19 de desembre / Manifestació nacional al País Basc

Read Full Post »

1f75afeba0559008da4124daa440979d_c.jpg.png

El judici contra cinc periodistes i directius del diari en llengua basca “Egunkaria”, tancat fa sis anys pel jutge d’instrucció de l’Audiència Nacional espanyola Juan del Olmo, està anunciat que començarà la segona setmana de novembre. Els cinc acusats en aquest primer judici –l’anomenat “sumari polític”, després vindrà l'”econòmic”, amb peticions encara superiors de presó contra alguns d’aquests acusats i d’altres vinculats a l’empresa editora– arrisquen ser condemnats a catorze anys de presó cadascun d’ells. És el que demana l’acusació popular, és a dir les organitzacions d’ultradreta Asociación de Víctimas del Terrorismo i Dignidad y Justicia. No hi ha acusació particular, perquè ningú s’ha declarat perjudicat per l’activitat informativa d’Egunkaria, i el fiscal ha demanat el sobresseïment definitiu d’aquest primer sumari.

Els cinc acusats que afronten aquest primer judici són el que va ser director d'”Egunkaria” i actual director del diari en llengua basca “Berria”, Martxelo Otamendi; Juan Mari Torrealdai, que era president del Consell d’Administració de l’empresa editora; Xabier Oleaga, que era redactor en cap del diari; Txema Auzmendi, que era secretafri del consell d’administració de l’empresa, i Iñaki Uría, que n’era conseller delegat. D’entre els cinc acusats, val la pena destacar la figura del jesuïta Txema Auzmendi, també implicat en el sumari “econòmic”.
Sobretot per la seva personalitat pacifista: va ser un dels fundadors del moviment per la pau i el diàleg Elkarri. Auzmendi està vinculat als sectors euskalduns i nacionalistes de l’església basca, dintre de l’organització Herria 2000 Eliza, i és el director de Herri Irratia a Donostia, l’emissora de la cadena catòlica Loyola Media. Una personalitat, doncs, com la de la resta dels encausats d'”Egunkaria”, ben allunyada de qualsevol complicitat amb ETA, contra el que pretén l’acusació.

Davant la imminència del judici, a banda dels actes solidaris que s’organitzen en diversos indrets –com en ocasió del darrer Festival de cinema de Donosti (a la foto, la concentració davant el Kursaal) i ahir mateix a Gasteiz–, i els que es preparen als Països Catalans, s’ha fet públic un manifest de suport als acusats, que ja he firmat i que convido tothom a firmar, enviant les dades a egunkarialliure@gmail.com. Podeu trobar més informació sobre l’actualitat del cas “Egunkaria” aquí.

Aquest és el text del manifest, al qual us podeu adherir a egunkarialliure@gmail.com.

EN SUPORT A EGUNKARIA I A LES PERSONES PROCESADES

Mai hauria d’haver succeït, però el febrer de 2003 l’Audiència Nacional va tancar Egunkaria, l’únic diari publicat íntegrament en euskara, i va procedir a la detenció de diversos responsables, en base a un expedient elaborat per la Guàrdia Civil. Cinc dels detinguts van denunciar haver patit tortures durant la detenció i el període d’incomunicació.

Malgrat la mateixa fiscalia espanyola n’ha sol·licitat l’arxiu definitiu, per la manca de consistència i la manca de proves de las acusacions formulades; l’Audiència Nacional, atenent únicament a l’acusació popular exercida per l’AVT i ‘Dignidad y Justicia’, ha decidit celebrar el judici, que es durà a terme en les properes setmanes.

Considerem que el tancament del diari Egunkaria i el processament de part dels seus directius, ha de ser rebutjat perquè:

–          Suposa una negació del dret fonamental a la llibertat d’expressió i un atac a la pluralitat informativa, que tot estat que es consideri democràtic, ha de respectar i defensar.

–          Esdevé un atac en tota regla contra l’euskara i la cultura basca en el seu conjunt, així com del dret dels ciutadans i ciutadanes basques a desenvolupar mitjans de comunicació propis.

–          Les tortures patides per alguns dels processats són totalment inadmissibles, i s’afegeixen a la llarga cadena de denúncies de maltractaments a l’estat espanyol, de les que se n’ha fet ressò el Relator Especial de l’ONU contra la Tortura.

Per tot plegat, fem una crida per a tornar a denunciar aquests fets, esperonant la societat a mostrar obertament la seva solidaritat vers les persones encausades; i a defensar els drets democràtics, que es veuen greument conculcats per aquest i altres processos. La retallada de drets i llibertats ens afecten, finalment, a totes i tots.

Convidem a totes les entitats, associacions, col·lectius i persones interessades, a subscriure, adherir-se i difondre aquest manifest, participant activament en les iniciatives i actes que es realitzaran per denunciar aquesta retallada de llibertats i fer créixer la solidaritat amb les persones processades.

Read Full Post »

tasiobartzelona

He dit en públic i escrit diverses vegades que la pitjor contribució que va fer Catalunya a la ruptura de la darrera treva al País Basc va ser com van portar els nostres polítics la reforma de l’Estatut. El tripartit i CiU van passar de l’episodi de Perpinyà el gener del 2004 –quan Josep-Lluís Carod-Rovira va fer la millor aportació d’un polític català a la resolució pacífica del conflicte, i els electors li ho van pagar amb el millor resultat electoral d’ERC des de la mort del dictador– a fer tota mena de concessions en la negociació de l’Estatut a Madrid. La preparació, declaració i manteniment de la treva d’ETA, i el consegüent diàleg de pau –amb les expectatives que va obrir–, van coincidir pràcticament amb les implacables ribotades al text estatutari (paraules d’Alfonso Guerra) en les Corts espanyoles.

Pendents com som ara del darrer cop de gràcia, per obra del Tribunal Constitucional, a allò que va aprovar gairebé el 90% dels parlamentaris al Palau de la Ciutadella, el 30 de setembre del 2005, cal recordar la desgraciada coincidència. Mentre ETA i el govern espanyol, en una mesa, i PNB, PSE i Batasuna (il·legalitzada), en una altra, ambdues mai formalment constituïdes, començaven a negociar fins apropar-se com mai amb els preacords de Loiola, bascos i catalans vèiem com s’escorrien per l’aigüera les promeses de Zapatero d’aprovar a Madrid allò que aprovés el Parlament de Catalunya.

Era una treva que, també cal recordar-ho, arribava després que les mateixes Corts espanyoles que van fer la gran ribotada al projecte català haguessin tancat la porta, l’1 de febrer del 2005, amb una grolleria indigna d’una institució pretesament democràtica, a la proposta de reforma de l’Estatut basc aprovada pel Parlament de Gasteiz just un mes abans. És significatiu rellegir ara el que van dir i escriure alguns polítics i opinadors del nostre país, amb una supèrbia o ceguesa dignes de millor causa, arran d’aquest fet. Per molts d’ells, el pitjor defecte del projecte de nou Estatut basc era que, tot i tenir la mayoria absoluta dels vots dels diputats al Parlament d’Euskadi, requerida legalment en aquest cas, li faltava un consens més ampli que l’hagués fet, en paraules de Salvador Cardús, “imparable” (segons deia en una enquesta del grup de capellans bascos Herria 2000 Eliza, publicada en llibre amb el títol “Soberanías y Pacto”).

De fet, contraposaven –a favor del text català– les majories obtingudes per ambdós projectes als respectius parlaments autonòmics: massa curta, en la seva opinió, la basca; prou àmplia, en canvi, la catalana, per garantir-ne l’aprovació. Santa innocència. Ni el projecte basc, amb més del 50 per cent dels vots dels diputats, ni el català, amb gairebé el 90 per cent, van passar el cedàs de les Corts espanyoles. L’un ni tan sols va arribar a ser discutit; l’altre, retallat i tot, espera les absoltes del Tribunal Constitucional. En ambdós casos, les majories, tant de la cambra basca com de la catalana, van renunciar a plantejar batalla en el camp de la confrontació democràtica.

Igual va passar al País Basc amb la nova iniciativa del lehendakari Ibarretxe, en la línia del que havia proposat  l’organització per la pau Lokarri un cop es va tenir clar que les converses de pau anaven de mal borràs: la consulta directa al poble –no un referèndum vinculant, com va remarcar de forma insistent– sobre el final dialogat d’ETA i que els partits bascos impulsessin una negociació política incloent-hi el dret a decidir. La resposta espanyola va ser contundent: el Tribunal Constitucional espanyol va prohibir la consulta, prevista per al 25 d’octubre del 2008, tot i que Ibarretxe tenia també el suport de la majoria del Parlament de Gssteiz.

Tant el procés estatutari català com el basc, i el darrer derivat que en seria la proposta de consulta d’Ibarretxe, van topar amb un mur infranquejable: la legalitat espanyola. I amb una feblesa decisiva: la incapacitat de donar-hi resposta més enllà d’aquesta legalitat. Amb l’agreujant, al País Basc, de la intromissió d’ETA i de l’enduriment de la violència de l’Estat en els processos polítics.

De sobte, però, arriba, d’un petit poble del Maresme, Arenys de Munt, un missatge demostrant que la confrontació democràtica és possible. Ès de la bona gent del poble que ens arriba la lliçó. No només a la resta de catalans sinó també a tots els pobles sotmesos a l’imperi del Regne d’Espanya. Tasio Erkizia, dirigent històric de l’esquerra abertzale –de qui, per cert, he manllevat el concepte de “confrontació democràtica”, que va repetir per activa i per passiva, com alternativa a la confrontació armada, en un sopar a què vaig assistir a Barcelona poc abans del nostre Onze de setembre– ho ha expressat sense embuts en un article al diari “Gara”, titulat “Visca Arenys de Munt!”. “Arenys de Munt, gràcies pel que ens heu mostrat” –hi deia Erkizia, que va ser-hi el dia de la consulta, amb una àmplia delegació de l’esquerra abertzale. “Aquesta va ser la iniciativa que va crear el terratrèmol polític –afegia Erkizia–. Una iniciativa popular pensada de manera senzilla però que ha desencadenat les pors atàviques del PSOE i el PP”. “Arenys de Munt s’ha convertit en referent –deia en un altre paràgraf–. En la seva petitesa, s’ha convertit en una gran estrella que marca el camí de la independència. Estrella per als catalans i estrella per als bascos”.

Més clar, l’aigua. Certament, Erkizia no és un ingenu i sap les dificultats que comporta aquest camí. No en debades va començar la defensa de les llibertats nacionals del seu poble, als anys setanta del segle passat, quan era un joveníssim capellà d’aquella antifranquista i nacionalista església basca (El podeu veure en aquest vídeo sobre els darrers afusellaments del franquisme). Sap que el camí és dur i té moltes giragonses. Però reconeix també que només “és un primer pas” i que l’aprenentatge serà mutu.

¿Per què un esdeveniment tan limitat, localitzat en un petit poble del Maresme, aixeca tal expectativa? Perquè, per primera vegada en la història, el Regne d’Espanya es veu confrontat al fet que el poble senzill respongui a la pregunta clau per a la continuïtat de l’imperi: “Està d’acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea?”. I perquè, malgrat totes les maniobres del poder imperial per atemorir-lo i impedir la consulta, aquest mateix poble senzill, amb saviesa i constància, va saber trobar la manera de fer sentir de forma democràtica la seva veu.

Davant la contundència d’aquesta realitat, que ara s’estén com taca d’oli per tot Catalunya, i el carreró sense sortida en què sembla abocat el conflicte basc, els catalans podem estar orgullosos de nosaltres mateixos, gràcies al coratge de la bona gent d’Arenys de Munt. Enfront de la desgraciada aportació dels nostres polítics al fracàs del darrer procés de pau, Arenys de Munt ens ha restaurat la dignitat, en aquesta necessària col·laboració dels pobles basc i català en la defensa de les nostres llibertats. Esperem que ETA –i els polítics bascos i catalans– ho sàpiguen veure i triïn aquest nou camí, valent i democràtic, l’únic que ens pot donar credibilitat davant les institucions internacionals que, al cap a la fi, hauran de reconèixer, tard o d’hora, les nostres sobiranies nacionals.

Humbert Roma, periodista (Publicat a Tribuna Catalana el 5 d’octubre del 2009)

(A la foto, Tasio Erkizia, a l’acte del Fossar de les Moreres a Barcelona, el passat Onze de setembre)


Read Full Post »

Older Posts »