Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘esport’ Category

 

tumblr_me1nmvdcAg1qkm7zjo2_500
Les eleccions autonòmiques del 25 de novembre a la Generalitat de dalt, que havien de ser històriques –segons pretenien el president Artur Mas i els seus corifeus i ens ho van acabar fent creure a molts d’altres– i, al capdavall, la muntanya va parir un ratolí, donen per moltes anàlisis i des de diverses perspectives. M’agradaria fer un parell d’apunts des del vessant mediàtic, clau per abordar els reptes del nou ordre comunicacional que s’està configurant aquests darrers anys i que ha afectat de forma profunda els resultats electorals.

El que havia de ser una diada d’encimbellament parlamentari per uns –el bipartit que administra la Generalitat de dalt i el seu líder Artur Mas, que aspiraven a forçar la majoria absoluta amb una campanya de to messiànic i populista, precipitada per la decisió de dissoldre el Parlament abans d’hora presa pel mateix Mas–, al cap i a la fi, els va resultar un fiasco aclaparador. Mentre per d’altres, menys temptats pel messianisme i més modestos en les seves aspiracions, els ha suposat bé refer-se amb més que dignitat –ERC, ICV– d’anteriors ensopegades, bé triplicar resultats respecte dels anteriors comicis i consolidar-se com una força a tenir molt en compte en la política autonòmica –cas de Ciutadans–, bé quedar-se com estaven, que ja era massa pel meu gust –el PP–, o enfonsar-se encara més cap al no res, com el PSC o desaparèixer del mapa parlamentari com SI.

Pendents d’anàlisis més acurades i l’ús de sistemes i mitjans rigorosos en la recerca, proposo tenir en compte d’entrada, entre d’altres, aquestes consideracions a l’hora d’interpretar què ha passat.

1) Mas i CiU han fiat molt, massa per als seus interessos, en vells prejudicis sobre el funcionament del sistema de comunicació de masses en el territori administrat per la Generalitat de dalt. Com si la comunicació de masses fos un fet social dominat per regles inalterables i inalterades, i només es tractés d’aplicar-les de forma mecànica perquè els donessin els fruits desitjats. Sense tenir en compte una realitat ja molt coneguda i estudiada des de fa temps en altres contextos electorals: que no és el mateix l’opinió publicada pels grans mitjans de referència i l’opinió que expressa la ciutadania a l’hora de votar.

2) En aquesta línia, Mas i CiU han seguit aplicant una vella política que els plau força i que ha esdevingut en una veritable tradició per ells: refiar en l’aposta per un gran grup comunicatiu privat –el Grup Godó, en aquest cas, al qual en dos anys de legislatura han abocat euros a cabassos mentre els regatejaven tant als mitjans audiovisuals públics de comunicació com a la resta de mitjans privats en català. Política suïcida per al conjunt de la nació i de la llengua, mentre el bipartit aspirant a la renovació insistia que la retallada en aquest camp i per als mitjans públics aniria a més si els votàvem.

3) La campanya populista de CiU i el seu messies confonia l’opinió publicada pels grans mitjans –molt centrada en el debat de l’autodeterminació, seguint l’agenda marcada des del mateix govern– i el complex d’instruments de comunicació que impacten de fet en l’electorat. El primer dels quals és l’experiència personal i de grup, i el debat col·lectiu sobre l’impacte de la política realment practicada pel govern i els seus efectes a mitjà i llarg termini. Per l’estratègia de Mas i els seus, l’estelada podia ser usada per ocultar la realitat en els mateixos mitjans però de cap de les maneres no ho van poder fer amb eficàcia respecte dels votants potencials. Mas i els seus no van saber veure que l’efecte multiplicador del debat sobre la independència que posaven en primer pla, el que en realitat va provocar va ser una major afluència a les urnes i, doncs, l’engreix del vot contrari a la seva política del dia dia, fruit de la dura experiència viscuda i objecte de debat pels mateixos votants.

4) I no van tenir en compte, d’altra banda, que aquests dos darrers anys han estat cabdals en el creixement de l’ús d’internet per incidir en el debat social, ja no com a font d’informació i anàlisi en mans de capçaleres de prestigi en la comunicació virtual –o de propaganda en mans dels partits i candidats– sinó com a instrument cada vegada més potent de connexió social i d’àgora de debat.

Amb la qual cosa, política econòmica i social contra la bona gent practicada dia a dia pels qui aspiraven a ampliar la seva majoria parlamentària i recomposició de l’instrumental de la comunicació de masses en una societat en crisi han resultat un còctel explosiu per les aspiracions de Mas i els seus.

POST DATA: Per cert que un membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils –i articulista fins ara de mèdia.cat– ha estat elegit parlamentari encapçalant la llista de la CUP, grup emergent que entra per primera vegada al Parlament de Catalunya: David Fernández. Mentre un altre membre del Grup, Toni Strubell, deixa l’escó per la desfeta electoral de la força política que representava per Girona, Solidaritat per la Independència. Un fet, menor o major a consideració dels lectors, però que em sembla que val la pena tenir en compte també a l’hora del balanç.

Humbert Roma (Aquest article l’ha publicat mèdia.cat, observatori crític els mitjans el 30 de novembre del 2012)

(A la foto, de Jordi Borràs, del web “Nació Digital”, els tres únics candidats que van ser convocats al debat prelectoral a 8TV, del Grupo Godó, que va conduir el periodista Josep Cuní el 21 de novembre: Artur Mas, per CiU; Pere Navarro, pel PSC, i Alícia Sánchez-Camacho, pel PP. No hi va ser convidat el candidat ue encapçalava la llista d’ERC, Oriol Junqueras, que ara representa la segona força parlamentària i es perfila com a cap de l’oposició en el Parlament que va sortir de les urnes el 25 de novembre. Sagacitat periodística, en diuen d’això).

Anuncis

Read Full Post »

Cada vegada estic més content de participar en media.cat, l’observatori crític dels mitjans que l’octubre passat vam posar en marxa el Grup de Periodistes Ramon Barnils. El darrer informe publicat, sobre el tractament mediàtic de la mort de Juan Antonio Samaranch, m’ho confirma. No perquè hi hagi participat –hi figura el meu nom entre els firmants però la meva contribució ha estat més aviat minsa en comparació amb l’enorme esforç que hi han posat la resta– sinó perquè media.cat ha sabut estar a l’alçada de l’esdeveniment analitzat i abordar-ne a fons en molt poc de temps el tractament mediàtic. No solament va publicar una crònica d’actualitat arran dels fets, com acostuma a fer amb tants de casos habitualment, sinó que hi va aportar un informe més ampli, elaborat en pocs dies, perquè l’esdeveniment s’ho valia. Com diu la introducció de l’informe, és un d’aquests fets que “posen en qüestió la qualitat del sistema comunicatiu d’una societat” tant per allò que els mitjans n’oculten com pel que en destaquen o minimitzen.

Podeu consultar el document íntegre aquí

Aquest és el resum que, des del mateix media.cat, es feia del document:

Els mitjans catalans justifiquen la militància franquista de Samaranch

Un informe de Media.cat revela que dels 123 articles publicats arran de la defunció de l’expresident del COI només 39 esmenten el seu passat franquista. A més, la premsa escrita i el Telenotícies de TV3 han silenciat els escàndols de corrupció que va protagontizar al capdavant del COI i les traves a l’esport català que va suposar la seva gestió al capdavant del moviment olímpic. Per contra, els mitjans digitals i les xarxes socials han actuat com a contrapès i han difós les facetes més controvertides del personatge.

El tractament mediàtic de la mort de Juan Antonio Samaranch només ha destacat els aspectes positius de la seva trajectòria vital, n’ha justificat la militància franquista i n’ha silenciat les seves facetes més controvertides. Aquesta és la conclusió del dossier La cobertura mediàtica de la mort de Samaranch, elaborat per l’observatori crític dels mitjans Media.cat, que impulsa el Grup de Periodistes Ramon Barnils i la Fundació Escacc. L’informe analitza el ressò que ha tingut la mort del president honorífic del COI als diaris generalistes i esportius, a la premsa digital i al Telenotícies de TV3 entre els dies 21 i 23 d’abril de 2010.

Dels 123 articles sobre la figura de Samaranch publicats en la premsa generalista, només 39 esmentaven la seva filiació política a Falange. Segons l’informe, “els mitjans han justificat o matisat l’adscripció de Samaranch al règim franquista per les circumnstàncies socials i polítiques de l’època”. Així mateix, també han silenciat els escàndols de corrupció que van afectar la seva trajectòria al capdavant del COI: només en 12 articles es fa referència a aquest tema. La reforma de la carta olímpica impulsada pel mateix Samaranch, que veta la participació als Jocs Olímpics de les nacions sense estat –entre les quals Catalunya–, “ha estat obviat totalment per la premsa”: el tema només s’ha tocat en dues ocasions, i hi ha fet referència un únic rotatiu: El 9 Esportiu de Catalunya, que s’encarta en les edicions diàries de l’Avui i El Punt.

L’informe també destaca que el tractament de la premsa esportiva editada a Catalunya, amb l’excepció d’El 9 Esportiu, “ha estat totalment acrític” amb la figura de Samaranch. El Mundo Deportivo i Sport “tracten de forma tangencial el passat franquista del personatge i ressalten sobretot la seva carrera esportiva”. El paper d’aquests mitjans “és especialment rellevant” tenint en compte la seva nombrosa audiència, i per tant, “resulta especialment greu el tractament esbiaxat que fan de la figura de Samaranch”.

El tractament més equànime, al marge del realitzat per El 9 Esportiu, l’han realitzat els mitjans digitals, que no han ocultat cap de les facetes del personatge. En aquest sentit, l’informe també analitza el ressò de la mort de Samaranch en la premsa internacional i l’impacte que ha tingut en les xarxes socials, i afirma que “el cas Samaranch apunta al final de les audiències captives”. Media.cat conclou que “la mort de Samaranch ha estat per als grans mitjans de comunicació un exercici col·lectiu de desmemòria, i en alguns casos, de manipulació directa de la història”, i que la cobertura mediàtica del fet “evidencia el poc esperit crític i el seguidisme envers les línies marcades pel poder polític i econòmic” de la majoria dels mitjans catalans.

Roger Palà, membre de l’equip que ha elaborat l’informe, li dedica –al seu bloc– aquest comentari. El president del Grup Barnils, Joan Vila, també en parla al seu.

(La il·lustració, de Tasio, la va publicar el diari Gara el 23 d’abril, i me la va enviar un amic basc)

Read Full Post »

Un altre feixista –català, en aquest cas– que se’n va d’aquest món sense que el jutge Baltasar Garzón s’hagi mai preocupat de fer-lo seure al banc dels acusats. Mentrestant, els mateixos que fa un parell de dies s’esquinçaven les vestimentes en públic defensant el megajutge, en nom de la memòria dels vençuts, ahir i avui reten homenatge, genuflexos, al cadàver del feixista Juan Antonio Samaranch. I, vergonya sobre vergonya, cedeixen un espai noble al Palau de la Generalitat per exposar-lo al públic amb honors que no es mereix.

I la majoria dels mitjans de comunicació espanyols i catalans de referència oculten o minimitzen la militància feixista del personatge, de la qual per cert ell mai no es va penedir.

Com que la majoria de les coses que podria dir ja les han dit d’altres aquests dies, sobretot als mitjans digitals, aquí en teniu una selecció personal:

media.cat: Els grans mitjans fan un exercici de desmemòria històrica.

Vilaweb: Catalunya vetlla amb els màxims honors un dels darrers dirigents del franquisme. (Amb una selecció molt interessant del que n’ha dit la premsa internacional de referència, a la qual, per cert, no li ha pas fallat la memòria).

Vilaweb. Editorial de Vicent Partal: Samaranch és la prova.

Izaronews. Mikel Irizaleta: Samaranch, fot el camp!

directe.cat: Victòria pòstuma de Samaranch.

directe.cat: La premsa internacional sí que s’atreveix amb el passat franquista de Samaranch.

tribuna catalana: Samaranch: la mort d’un franquista que mai no ha demanat perdó.

El Triangle: L’home que va tallar les aspiracions olímpiques de Catalunya.

Avui. Jordi Camps: Traves a l’esport català.

Avui. Jordi Camps: El senyor de tots els anells.

Xavier Díez (bloc): Samaranch.

Read Full Post »

guardiola

ITALIA - FÚTBOL/LIGA DE CAMPEONES

Els qui seguiu aquest bloc potser us penseu que sóc aliè a les emocions esportives que viu el nostre país. Aneu ben errats. M’agrada l’esport espectacle –i molt menys l’esport com a pràctica personal: sóc patós des de petit, i el que més he fet de jove és excursionisme i una mica de ciclisme, i poca cosa més–, des que amb el meu pare, oncles, germans i cosins anàvem a la llotja familiar al camp d’esports quan hi jugava el Lleida les tardes dels diumenges i, als matins, al hoquei, a veure el Llista Blava. I, és clar, del Barça de tota la vida.

Per això no puc deixar de celebrar l’extraordinària feina feta per Guardiola i els jugadors del Barça aquesta temporada. No solament per guanyar els tres títols, sinó sobretot per haver revolucionat el futbol des de Catalunya. Feia temps que no veia un futbol tan bonic, tan treballat, amb tanta precisió de joc i amb tanta empenta. Fins i tot, durant un temps, vaig arribar a avorrir el futbol que feien per la tele: reiteratiu, pesant, barroer, sense imaginació ni ganes d’arriscar per part d’entrenadors i equips. Ara això ha canviat de les mans d’un entrenador intel·ligent, murri, que parla la llengua del nostre país on sigui que vagi, savi en el seu ofici, i em sembla que en moltes d’altres coses, que cita els nostres poetes sense avegonyir-se de la nostra cultura i desfent aquell tópic –que ja era hora– que la cultura no pot estar lligada a l’esport. Recuperant, en certa manera, aquell esperit català republicà que va fer possible, per exemple, que la Joventut Republicana de Lleida unís esport i ideals cívics en aquella obra magna impulsada per Alfred Perenya que va ser el camp d’esports per la ciutat, i que després el franquisme els va requisar.

 

Acabo de sentir, aquesta tarda, al Club de TV3, una anàlisi de Sebastià Serrano que m’ha semblat que tocava el moll de l’os del que representa ja aquest Barça per al nostre país (algun dia, algú haurà d’analitzar també què representa per al conjunt dels Països Catalans). Venia a dir Sebastià Serrano que el Barça ha aconseguit ser un element molt important de cohesió simbòlica de la nostra societat, més enllà dels orígens de la nostra gent. Estic convençut que tota societat, i les societats nacionals encara més, necessita símbols identitaris compartits. Evidentment que no són l’únic element de cohesió, perquè la màxima causa de desintegració social és la misèria i la injustícia, però de vegades la cohesió simbòlica pot ajudar fins i tot a superar les desigualtats dintre d’una mateixa societat si no es fa servir com a instrument de rebuig de qui ve de fora, o d’un sector social o ètnic, sinó d’integració. 

 

No us diré com vaig assistir eufòric a la xiulada al rei i a l’himne espanyols en la final de Mestalla. Aquella xiulada, també a l’entorn de dos clubs de futbol de dues nacions oprimides per la mateixa monarquia, la basca i la catalana, que va donar la volta el món, gràcies entre d’altres coses a la potineria dels capitostos de Televisió Espanyola, és un exemple d’allò que vull dir. Com ho és que, en les expressions d’eufòria blaugrana, s’hi barregin catalans de tan distinta procedència.

 

Que ara el principal exponent d’aquesta nova manera de jugar el futbol, Pep Guardiola, no dubti a parlar la nostra llengua, com fan la majoria de jugadors del planter que han anat prenent el lloc que els tocava en el primer equip, i fins i tot algun de foraster en comptades ocasions –esperem que aquesta tendència evagi a més–, fa que, d’una vegada, també en aquest aspecte cabdal per la supervivència nacional com és la llengua, el Barça esdevingui per al català un factor del prestigi que encara necessita. També així la nostra llengua resulta un element central de  la cohesió social i nacional imprescindibles per al país.

 

Deixeu-me en aquest cas, ara que escric aquestes ratlles tot estant a la vora de Lleida, parlar d’un cas concret que ho resumeix tot plegat. El de Bojan Krkić Pérez, fill de Linyola, al Pla d’Urgell, de pare serbi i mare catalana. Catalanoparlant, amb els orígens arrelats en la immigració i el nostre país (ja vaig escriure en una altra ocasió sobre aquest fet, tan habitual, de les famílies catalanes formades per parelles d’orígens diversos), ni amaga la seva procedència familiar –només faltaria– ni renuncia a parlar el català, la llengua del país on ha nascut i viu. Direu que Bojan és un privilegiat, que el seu pare ja era jugador de futbol i ha estat vinculat d’abans al Barça en feines diverses, però tot arribarà: com en altres clubs d’elit europeus, més aviat que tard, espero veure també d’altres fills de la nova immigració arribar a ser estrelles al Barça. I espero que hi arribin parlant la llengua del país. I ara m’enrotllaria amb això de la immersió lingüística a l’escola, una qüestió que m’obsessiona darrerament, arran de la fastigosa publicitat del PP contra el projecte de llei catalana d’educació. Però ho deixaré per un altre dia.

Read Full Post »