Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Estats Units d’Amèrica’ Category

Ahir dissabte va ser per mi una jornada particular: vaig anar, en representació del Grup de Periodistes Ramon Barnils, a Tortosa (Baix Ebre). Ens hi havien convidat des del Casal Popular Panxampla per participar en una nova fórmula de conversa a moltes bandes que han inaugurat fa tres mesos: el vermut-tertúlia. En aquest cas, per parlar sobre la crisi del periodisme i el dret a la informació, amb especial referència al periodisme arrelat al territori.

Va ser una fructuosa trobada de periodistes vells –l’Amparo Moreno Sardà, catedràtica emèrita a la UAB i presidenta del Col·legi de Periodistes a les Terres de l’Ebre, a qui retrobava després de molt de temps de no veure’ns, i jo mateix–; joves –entre ells, la Roser Royo, a l’atur des que “El Punt/Avui” va aprimar la plantilla ebrenca dels vuit professionals que havia arribat a tenir a l’única persona que ara hi treballa, i des de casa, com ella mateixa va explicar, i l’Oriol Gracià –ara a la revista “Sàpiens”, que era qui coordinava el debat–, i gent dels moviments socials i del país, sobretot de la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE), com l’incombustible Manolo Tomàs, que no hi podia faltar.

De la primera sensació de catàstrofe a què ens podien induir les xifres i les experiències personals –tancament de mitjans; reducció i precarització de pantilles, feina i sous, amb la repercussió que això té en la invisibilització del territori i les seves gents en els mitjans–, en va emergir una alenada d’aire fresc que em va reviscolar –i espero que també a tots els participants– per molts de dies. Dues companyes periodistes ens van explicar com estan aconseguint reeixir amb la seva experiència a internet i el seu portal cultural “Surt de casa”; la gent de la Plataforma en Defensa de l’Ebre va detallar la seva nova estratègia de comunicació, amb una potent base d’adreces –milers i ben catalogades,en funció dels interessos dels receptors i els propis: en dono fe de l’activitat al twitter on rebo informació seva sistemàtica i sempre interessant–; l’Amparo, a banda les seves reflexions compartides per mi sobre la pèrdua del “qui” en les informacions dels mitjans autoanomenats “de referència” –la deshumanització, que en diu ella i que es reflecteix de forma descarada als titulars– que dilueixen les persones i les responsabilitats, els protagonistes de la notícia que en dèiem abans, en ens abstractes –com ara “els mercats”, “els agents socials”…– en lloc de parlar de l’Emilio Botín i d’altres lladregots d’alta volada que prenen decisions que afecten a la bona gent, va parlar també dels seus treballs a la UAB. Una feina apassionant de posar en forma de mapa, sobre el territori, la realitat informativa del país, que fan al Laboratori de comunicació pública.

Per la meva banda, havia preparat uns apunts dels quals només en vaig usar la primera frase, treta del títol d’un debat que el Grup Barnils va organitzar a Girona el desembre del 2007: “Periodisme reverencial versus periodisme incòmode”. Després, arran d’una intervenció d’algú que crec que té relació amb la PDE i que va parlar de l’experiència que s’està vivint als Estats Units d’Amèrica, de recapta de mecenatge per a reportatges concrets, amb recollida de diners mitjançant internet, vaig explicar l’esplèndida experiència que estem vivint amb la nostra segona edició de l’Anuari de silencis mediàtics (corresponents a l’any 2011 i que preparem per treure el maig vinent des de mèdia.cat). Una experiència que em fa confiar una altra vegada, i molt, tant en la professió i els seus professionals com en el país i la nostra bona gent. No ho he explicat en aquest bloc, però, gràcies al micromecenatge a través d’internet hem aconseguit duplicar el pressupost que teníem previst de recapta de diners de particulars. de 3.200 euros inicials als 6.350 amb què l’hem saldat, acomplerts els quaranta dies de termini que ens havíem donat. Amb aportacions de 264 mecenes, amb un esglaonat que va des dels cinc euros fins als quatre-cents, segons les “recompenses” a què donen dret.

Quan vaig començar a llegir els temes silenciats el 2011 que havíem recollit al primer Anuari, ja publicat, creia que amb els primers exemples n’hi hauria prou i temia fer-me pesat. La gent en volia saber més i em van fer llegir la totalitat de la llista del dotze temes seleccionats llavors (enguany en seran quinze, gràcies a la generositat dels mecenes). El país, la nostra bona gent catalana, és viu i vol un periodisme crític, incòmode i proper a la ciutadania. I a cada cantonada –barris, pobles, grups socials…– hi ha gent extraordinària, com el Josep Maria Sabaté i Ibáñez, ànima de la trobada, amb qui la vam cloure tot dinant, ell –jove–, una parella de jubilats, vells militants del PORE a Nou Barris de Barcelona ara afincats a les Terres de l’Ebre, i jo mateix. jubilat també i vell militant del PTE.

O com els joves companys periodistes Roger Palà i Sergi Picazo i la companya Laia Soldevila, que estan tirant endavant amb dedicació, il·lusió i professionalitat l’Anuari d’enguany. O el Joan Canela que, de València estant, manté el dia a dia de mèdia.cat, l’observatori crític dels mitjans, amb tanta dignitat, al servei de la nació sencera i la seva bona gent. Tinc una prfunda convicció que és aquesta joventut la que salvarà al país i la seva bona gent de la desfeta a què ens pretenen abocar els polítics del bipartit que administra la Generalitat de dalt en contra de la gent i a favor de l’imperi i els interessos dels poders econòmics i de dominació, que s’embolcallen amb vergonyant hipocresia, això sí, amb la bandera catalana (i estelada si pot ser…).

(Recomano també, amb entusiasme, el bloc d’una altra companya ebrenca, la Maite Ruiz, i en concret aquest article seu sobre la crisi del periodisme en els territoris catalans on l’Ebre s’aboca al mar)

Anuncis

Read Full Post »

Aquests dies corre per la xarxa una campanya fruit de la ignorància de les regles fonamentals del periodisme. Gent catalana plena de bones intencions i poca cosa més pretén –i convida a– donar lliçons als periodistes de la revista “Time” i contradir-los en la selecció que ha fet el setmanari nord-americà del que qualifica com a “les deu nacions aspirants”, “llocs –diu– que competeixen per la independència, alguns amb més reclamacions legítimes per la llibertat que d’altres”, després de l’accés del Sudan del Sud a la independència previ l’exercici del dret d’autodeterminació.

Aquesta selecció –en la línia que ha popularitzat el mateix setmanari des de fa dècades en molts altres camps (personatges polítics, llibres, músiques, salut, economia, medi ambient…), el més destacat dels quals és la tria de la personalitat de l’any– és un espai d’opinió. Com ho és un editorial, un article firmat o un acudit gràfic. I en aquest cas concret “Time” ha respectat de forma escrupolosa una norma fonamental del periodisme modern, tal com l’ha definit durant dècades precisament la tradició anglosaxona i s’aprèn en la gran majoria dels centres d’ensenyament de periodisme d’arreu del món: la distinció, en forma i fons, entre els gèneres d’opinió i els d’informació, sense llicència per barrejar-los. Clau de volta de la retòrica periodística que cap lector més o menys crític hauria de desconéixer i encara menys menystenir.

Però alguns dels nostres connacionals, tocats pel foc de la defensa a ultrança de la pàtria, sempre ofesa pels altres per definició, s’ho han pres a la valenta com una afrenta a la catalanitat. Quan haurien de mostrar agraïment al “Time” per haver estat tan objectiu. Perquè, com sempre que fa llistes d’aquesta mena, “Time” es limita a expressar ras i curt una opinió. Que podrem compartir o no, però que en aquest cas és tan objectiva que es limita a un llistat sense més additius que l’advertiment inicial segons el qual alguns dels “llocs” –fixin-se bé en el substantiu, que matisa les “nacions” del títol– tindrien “més reclamacions legitimes per la llibertat que d’altres”. Dos dels quals poden semblar anecdòtics –la República de Cascàdia i la Segona República de Vermont–, com m’ho poden semblar a mi mateix, en la meva abismal ignoràcia al respecte, però que, formant part dels contenciosos nacionals o territorials dels Estats Units d’Amèrica –alguns d’ells tan importants que fins i tot van ser en l’origen de la guerra civil de secessió–, hi tenen la justificació de la proximitat tractant-se d’un setmanari nord-americà.

Prescindiré d’analitzar, a més a més d’aquests dos casos, els altres set seleccionats que no tenen per objectiu la independència respecte de l’imperi espanyol. Me’n queda un: el País Basc –fixeu-vos que no diu Euskadi sinó País Basc, amb precisió lèxica exquisida–, que hi figura, i el nostre cas –Catalunya? Països Catalans?, primer objecte de polèmica: la denominació–, que no hi ha estat seleccionat. Dos territoris sota sobirania espanyola que es defineixen com a nació (amb el dubte, en el nostre cas, de si aquesta definició l’atribuïm a la Catalunya administrada per la Generalitat de dalt o a la totalitat dels Països Catalans). Em poso, doncs, en la pell dels periodistes del “Time” posats a l’àrdua tasca de fer la llista: hi posem el País Basc? En devien dubtar tan poc que el van posar el segon, just després d’Escòcia.

Ara bé, Catalunya? els Països Catalans? Deixem-ho en la Catalunya administrada per la Generalitat de dalt, sota sobirania espanyola. Primer element a considerar: qui hi té majoria parlamentària, al parlament autonòmic? qui té possibilitats de tenir-la en un futur proper? Perquè els periodistes del “Time” saben sumar i restar, coneixen els sistemes polítics que regeixen als terriotoris dels quals parlen… Majoria requerida per proclamar la independència o convocar un referèndum d’autodeterminació: 68 diputats d’un total de 135. Composició d’aquest parlament, com qui diu acabat de constituir després de les eleccions de novembre del 2010: el bipartit (esadir CiU, catalanista autonomista) 62 diputats; ERC (independentista d’esquerres) 10; SI (independentista no se sap si de dretes o d’esquerres) 3; Joan Laporta (independentista per lliure) 1; ICV (autodeterminista segons com) 10; PSC (esquerra imperialista espanyola) 28; PP (dreta imperialista espanyola) 18; C’s (imperialistes espanyols no se sap si de dretes o d’esquerres) 3.

Si tinguessin voluntat política de crear un conflicte al Regne d’Espanya per aconseguir la independència –segona part de l’anàlisi hipotètic dels periodistes de “Time”–, el bipartit (amb majoria relativa àmplia en aquest Parlament i monopolitzant en exclusiva el govern autonòmic) s’ho plantejaria com a primer objectiu, i no es proposaria ara negociar amb l’imperi espanyol aquesta cosa etèria del pacte fiscal a la manera basca (quan dels basc i navarrès, que ja hi són vigents, en reneguen tant l’esquerra independentista basca com un sector important del PNB –com prova el projecte de reforma de l’Estatut d’Euskadi conegut com a pla Ibarretxe– i els dos principals sindicats, ELA i LAB). I de forma immediata, just de conéixer-se els resultats electorals, el bipartit hauria cridat els partits partidaris de l’autodeterminació (esadir, els no imperialistes espanyols) per posar fil a l’agulla: majoria absoluta al Parlament autonòmic (76 diputats, més probablement els 10 d’ICV). Faves comptades. Conclusió dels periodistes del “Time”: la Catalunya administrada per la Generalitat de dalt –i no diguem ja la resta dels Països Catalans– són encara molt lluny de tenir dret a figurar a la llista.

¿Què té el País Basc que no tingui Catalunya (o els Països Catalans) per ocupar-hi, en canvi, el segon lloc per als periodistes del “Time”? Sobretot morts. Un conflicte bèl·lic, com passa a d’altres territoris inclosos a la llista (Ossètia del Sud, Kurdistan, Sàhara Occidental…). I molts independentistes empresonats –un important percentatge de la població–, exiliats, torturats, partits il·legalitzats… i malgrat tot, resistència nacional. I ara, perspectiva de pau i, de retruc, presència electoral com mai dels independentistes represaliats, traduïda en càrrecs electes i gestió de recursos; partits i sindicats independentistes i sobiranistes amb important implantació en tots els territoris bascos, per sobre de la divsió administrativa i les fronteres estatals; implicació internacional en la resolució del conflicte

Què ens diuen, doncs, els periodistes del “Time” a la bona gent catalana amb aquesta inclusió dels bascos i la nostra exclusió de la seva llista? Només que, com a periodistes i aplicant els paràmetres que acostumen a manejar per avaluar els conflictes nacionals, el basc té dret a figurar al seu rànquing i el català, no. Una opinió només. Però més que fonamentada. Gens demagògica, i ni molt menys ofensiva per la catalanitat. El millor que podria fer aquesta bona gent catalana que es mostra tan ofesa és deixar-se de romanços i anar per feina, que –com ens diuen de forma implícita des de “Time”– en tenim encara molta, però que molta, per fer. Certament, hem fet gestes històriques, sense precedents en les nacions europees colonitzades, com recollir gairebé 900.000 vots, la majoria a favor de la independència, en les consultes. Tant com això, però només això. Insuficient per amenaçar la unitat de l’imperi, al qual, ara com ara només hem fet pessigolles. A l’imperi i als servidors fidels que tenen a la colònia, els bons salvatges que ens administren en nom seu, embolcallats sempre, això sí, amb la bandera catalana. I només amb pessigolles la bona gent catalana no aconseguirem apropar-nos de forma substancial a tenir Estat propi com els pobles lliures del món.

Gràcies, periodistes de “Time”, per haver-nos-ho dit de forma tan concisa i clara. Una autèntica lliçó de bon periodisme.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 5 de desembre del 2012)

(A la imatge, Messi candidat a la llista de personalitats de l’any 2011 a la revista “Time”)

Read Full Post »

Ahir al vespre, a Barcelona. Sortíem del metro de Paral·lel (entrada d’El Molino) la meva dona Matilde, portant la nostra néta Zaïra –tres anys i mig– a coll, i jo, devia ser a les 9 de la nit (just fer-se fosc). De sobte, una dona que teníem al davant, relativament jove i amb vel musulmà, ofereix a la Zaïra una bossa de menjuca que ella, reservada i vergonyosa, rebutja. Nosaltres li diem a la dona connacional musulmana nostra que, a la nena, no li cal, que ja arribem a casa del seus pares i ja soparà. La dona insisteix i li dóna tota la bossa, dient que a ella ja n’hi queden dues més.

Mentre la Zaïra, la nostra néta –filla d’americana de Califòrnia i català de Barcelona, rínxols d’or m’agrada dir-li, per com n’és de rossa– s’empassa afamada el menjar que li ha donat –ajuda mútua– la dona musulmana, deduïm que aquella senyora li ha vist la carona de cansada i afamada i, sense dubtar si es tractava d’una judeocristiana occidental amb arrels als potser odiats, amb raó, EUA, senzillament  ha decidit ajudar-nos i que pugui menjar una mica mentre espera l’hora de sopar. Així, especulo jo ara, la dona ha complert un dels principis fonamentals de la seva cultura i religió: la pràctica de la “zakat” (l’almoina, una cosa així, per entendre’ns, com la bona obra diària dels minyons escoltes fundats pel militar colonialista britànic sir Robert Baden-Powell).

I ho lligo amb una segona anècdota: una hora abans, sortint de casa nostra, al Parc de la Vall d’Hebron, hem ensopegat amb una veïna que fa unes setmanes va fer un vestit per la Zaïra sense que li demanéssim. És d’origen gallec, de la nostra edat, i ha viscut carregada –i envoltada– de fills. És catòlica practicant –o si més no jo la tinc per tal– i estima la gent i sobretot els cadells de l’espècie humana, la canalla. Un dia ens deia que no podia entendre que a algú no li agradessin els nens o el molestessin. Em fa l’efecte que també ella, pel que la conec –el seu any de presidenta de l’escala va ser d’una dedicació que alguns li van criticar i pocs li vam reonèixer– també practica l’ajuda mútua com qui no fa res (caritat cristiana en diuen en la seva religió).

¿Algú em pot dir on és el conflicte de convivència entre aquesta bona gent catalana d’orígens i religions diverses –la meva és l’ateisme, com els lectors d’aquest bloc coneixen– i quina por hem de tenir els catalans de no ser capaços de construir, amb fang d’aquesta extraordinària qualitat, un país digne, lliure i independent? Sense exclusions racistes i amb la pràctica de l’ajuda mútua (l’única que pot salvar l’espècie humana: Kropotkin) com a fonament de la convivència.

(A la imatge, el monjo benedictí català de Montserrat, pare Bonaventura Ubach, a qui Martí Gironell ha dedicat una de les seves novel·les)

Read Full Post »

El ministre espanyol d’Afers Exteriors, Miguel Ángel Moratinos, està tot cofoi. Ha dit que el règim dictatorial cubà no solament ha decidit alliberar 52 presos polítics ara sinó que en deixarà lliures el centenar que en queda ben aviat, gràcies –diu– a les habilitats de la diplomàcia espanyola. És ben bé que no veu la biga al propi ull.

Les presons espanyoles i franceses són plenes de presos polítics –més de set-cents–, la majoria relacionats amb el conflicte nacional que el Regne d’Espanya té amb el poble basc. I se’ls aplica condicions penitenciàries molt dures, sovint molt més dures que als presos anomenats comuns. Molts d’aquests presos i preses bascos –cada vegada més– no tenen cap imputació per delictes de sang o violència, sinó que són el que el jutge Baltasar Garzón, en un plantejament d’allò més democràtic com acostumava, va anomenar l’entorn d’ETA. La tesi que va portar després, amb la teoria que ETA no és només l’organització armada sinó aquest mateix entorn, a la llei de partits i l’exclusió de centenars de persones del dret d’elegir, ser elegits i fer acció política en el partit de la seva tria personal.

Presos preventius en alguns casos, als quals s’apliquen en moltes ocasions els màxims terminis de reclusió que preveu la llei –de vegades, per deixar-los després en llibertat perquè els jutges no tenen manera de justificar les imputacions– o condemnats a penes molt dures. Com en el cas del macrosumari 18/98 (en què van ser condemnats, entre d’altres, periodistes i treballadors del diari Egin), joves independentistes d’esquerres o dirigents de l’esquerra abertzale (en l’actualitat, la majoria de l’antiga direcció de Batasuna és a la presó pendent de judici). Encara és recent l’absolució dels cinc directius i periodistes del diari “Egunkaria”, que també van ser empresonats amb caràcter preventiu per ordre del jutge Del Olmo, i alguns d’ells torturats, considerant-los membres o col·laboradors d’ETA, per, després de set anys d’instrucció del sumari, ser absolts per l’Audiència Nacional espanyola.

Ara els toca el torn a 21 alcaldes, regidors i treballadors de la institució nacional d’electes bascos Udalbiltza, encausats –i la majoria empresonats també de forma preventiva– en un sumari instruït per Baltasar Garzón l’abril del 2003. Un altre ha resultat absolt d’entrada, en haver estat condemnat en un judici anterior pels mateixos fets. El judici, acusat-los d’actuar a les ordres d’ETA i malversació de cabals públics –en les campanyes que va fer la institució d’electes–, va començar el dijous 15 de juliol a Madrid i el fiscal demana per a cadascun d’ells penes d’entre 10 i 15 anys de presó, que l’acusació popular –Dignidad y Justicia– augmenta fins a 22.

Udalbiltza va ser un dels fruits més preciosos del procés de Lizarra-Garazi, que va portar a la treva de setembre del 1998 i que es va trencar quan ETA va tornar a l’acció armada el desembre de 1999. La que va ser qualificada de primera institució política nacional de la història recent del País Basc –ja que abastava la totalitat del país– va ser fundada el 18 de setembre del 1999, per 1.778 electes municipals del PNB, EA, Abertzaleen Batasuna i Euskal Herritarrok (coalició de l’esquerra independentista basca), dels set territoris històrics a una i altra banda de la frontera. Després que ETA va decidir posar fi a la treva, a partir de febrer del 2001 es van formar dues Udalbiltza: Udalbiltza-Udalbilde, liderada pel PNB i EA, i Udalbiltza-Kursaal, liderada pels electes de l’esquerra abertzale que seria il·legalitzada dos anys després.

Entre el patrimoni polític d’Udalbiltza-Kursaal, hi ha l’organització d’accions de solidaritat amb les zones més desafavorides del territori nacional, com Zuberoa, al País Basc del Nord, amb la creació del Fons Basc de Cohesió i Desenvolupament; l’aprovació del document “Euskal Herria en el camí cap a la democàcia i la pau;, la “Carta de Drets d’Euskal Herria”, la tramitació de l’EHNA (document de reconeixement de la identitat nacional basca dels qui el tramitaven de forma voluntària, que diverses empreses van acceptar com a instrument d’identificació equivalent al DNI espanyol) i sobretot la Conferència Internacional pels Drets dels Pobles.

La Conferència es va fer del 6 al 8 de desembre del 2002 i va comptar amb la presència destacada d’un català, Fèlix Martí, creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, com a membre del Comitè d’Honor. De la transcendència de la iniciativa, en pot donar una idea la llista de les persones que acompanyaven Martí en el Comitè d’Honor: Haunani Kay Trask (líder del moviment per la sobirania nativa de Hawai), Daniel Turp (membre de l’Assemblea Nacional del Québec), Matabo Kunene (del Congrés Nacional Africà, governant a Sud-Àfrica) i Pete Cenarrusa (exsecretari d’Estat d’Idaho, als Estats Units d’Amèrica, que hi va intervenir amb un discurs per vídeo). L’abril del 2003, el jutge instructor Baltasar Garzón posava fi a aquesta dinàmica.

Si tenim en compte que a la Conferència Internacional pels Drets dels Pobles hi van participar no solament membres d’organitzacions independentistes dels diversos pobles oprimits pel Regne d’Espanya sinó personalitats destacades de tot el món i que en el comitè de suport hi havia un expresident de la República Italiana (Francesco Cossiga) i un exministre francès, i hi van intervenir amb ponències pròpies diputats i senadors de diversos països, així com Verena Graf, secretària general de la Lliga Internacional pels drets dels Pobles i Françoise Houtart, el seu president, persones ben poc sospitoses de connivència amb ETA, es poden entendre les presses de Garzón. I més en la cursa que ell mateix havia començat per veure qui empresonava més i amb més diligència, com més millor, independentistes de l’esquerra basca. La Conferència Internacional va finalitzar –pura lògica– amb una declaració en què es demanava el reconeixement del dret d’autodeterminació per a les nacions sense Estat. I amb el propòsit de posar en marxa una assemblea dels pobles d’Europa que fos una mena de contrapoder a les institucions europeers dominades per la lògica dels Estats.

El judici als electes i treballadors d’Udalbiltza, una vegada més, posa a prova el respecte del Regne d’Espanya per la democràcia. Aquest dissabte, milers de persones –10.000 segons el diari “Gara”– s’han manifestat en contra del judici. Entre els signants dels diversos manifestos de suport als encausats hi ha dirigents del PNB, EA, Aralar, Alternatiba (escissió d’EB), EB, els sindicats ELA, LAB i CCOO, l’Associació Basca de Municipis, Lokarri (xarxa ciutadana per l’acord i la consulta), Nafarroa Bai, i fins i tot un regidor del PSE i la incombustible exregidora del PSN a Iruña, Ainoha Aznárez, de qui sempre recordarem la intervenció, durant el darrer procés de pau, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona parlant en nom de les dones d’Ahotsak.

Ara que es tornen a obrir esperances de pau al País Basc, sense atemptats d’ETA des de fa un any i amb l’opció unilateral de l’esquerra abertzale per la confrontació democràtica pel dret a l’autodeterminació i la independència, sense violència ni ingerències, el judici a Udalbiltza serà també un judici a la justícia espanyola. Ja que donarà també la mesura de fins a quin punt els jutges del tribunal d’excepció volen i poden contribuir a la distensió en el conflicte basc o opten, una vegada més, com van fer en l’anterior procés, per endurir la via repressiva.

Humbert Roma, periodista

(Aquest article ha estat publicat a Tribuna Catalana el 18 de juliol del 2010)

(La foto, de la manifestació del dissabte 17 de juliol a Bilbao en suport als electes i traballadors d’Udalbiltza jutjats, és del diari “Deia”)

Read Full Post »

Imatge140

La setmana del 6 al 13 de setembre ha estat extraordinària. Tant per al país com per a mi mateix. Començo a escriure aquestes ratlles la matinada del dilluns 21 de setembre i les acabo d’enllestir l’endemà. Amb una curta perspectiva, doncs. Però alguns dels fets que hem viscut, sobretot la consulta d’Arenys de Munt sobre la independència de Catalunya, han sacsejat tan profundament la política del nostre país –dels Països Catalans– que aviat caldrà parlar de l’abans i el després d’Arenys. Perquè mai com fins ara el debat sobre la independència havia estat tant en primer pla.

Faré, doncs, un resum del que han estat aquests dies per a mi.

Diumenge, 6 de setembre. Quaranta minuts amb Teresa Toda a la presó de Topas (Salamanca)

És la segona vegada que vaig a veure la Teresa Toda a la presó de Topas, a 25 quilòmetres de Salamanca. La primera va ser ara fa un any, a finals d’agost del 2008. Ara torno a ser a la llista d’amics a qui se’ns permet visitar-la.

Teresa Toda Iglesia va ser subdirectora del diari basc Egin, tancat fa onze anys per ordre del jutge Garzón, i ara compleix, per haver-ne estat subdirectora, sis anys de presó. És la condemna definitiva imposada per la sentència del Tribunal Suprem a qui va ser una de les 52 persones jutjades al macrojudici del 18/98. La sentència del Suprem va mantenir greus penes de presó per a 38 d’aquestes persones jutjades per l’Audiència Nacional espanyola. Entre elles, la Teresa.

Espero que a finals de novembre vinent hi podré tornar. Quaranta minuts de conversa, amb un vidre al mig, mitjançant un interfon i amb la seguretat que tot el que ens diem és enregistrat. La trobo il·lusionada per conèixer què passa més enllà dels murs de la presó. La incomunicació amb el món exterior –em diu– és un dels pitjors efectes de la presó, a part de la pèrdua de llibertat. Amb mi, deu ser de les poques vegades que pot parlar en català a la presó, llengua que parla i escriu força bé, perquè va passar un temps a Catalunya als anys 80 del segle passat.

Parlem de les nostres famílies i dels nostres respectius països. I dels amics comuns i les coses que ens hem explicat per correu: de les meves vacances a la vall de Boí amb la Mati i l’Aurora –n’hi vaig enviar fotografies–, i de les del Marc, la Nia i la Zaïra –la nostra néta que és per ella com una neboda política– a Romania; com sempre, li interessa tot el que fa referència al moviment sobiranista català, la situació de la llengua i el periodisme, els projectes del Grup de Periodistes Ramon Barnils –que els va donar suport quan el processament i el judici–, la meva visió sobre el País Basc… Em pregunta expressament pel proper Onze de setembre i està força ben informada de la consulta d’Arenys de Munt per la premsa que rep i llegeix, també dels Països Catalans.

Com l’altra vegada, no m’adono de la situació en què la deixo fins passades unes hores. La conversa –tants quilòmetres per una durada tan breu– no deixa parar esment en d’altra cosa que allò que ens diem. Ella sembla tenir tan controlat el temps que em talla quan me’n vaig per les branques i insisteix en les preguntes que li interessen, sobretot de caràcter familiar.

Dimecres, 9 de setembre. Sopar amb Tasio Erkizia, militant històric de l’esquerra abertzale

Convocades pel Comitè Català de Solidaritat Internacionalista, ens reunim una vintena de persones en un sopar amb Tasio Erkizia, militant històric de l’esquerra abertzale, que és a Barcelona per participar en l’acte del Fossar el migdia de l’Onze de setembre. Refexions molt interessants sobre l’actual situació política al País Basc, i de l’esquerra abertzale en particular. I sobre l’alternativa per afrontar l’estratègia de l’Estat, mitjançant l’enfortiment d’un bloc sobiranista i el que defineix com a “confrontació democràtica”.

Dijous, 10 de setembre. Reunió de la comissió de suport a “Egunkaria” amb Martxelo Otamendi

A la tarda, a l’Euskal Etxea de Barcelona. Hi vaig en representació del Grup de Periodistes Ramon Barnils. Martxelo Otamendi, que va ser director del diari en llengua basca “Egunkaria”, tancat fa sis anys per ordre del jutge Del Olmo, i ara dirigeix “Berria”, parla de la imminència del judici, previst per a començaments de novembre, i de les seves característiques.

En aquest cas, el fiscal ja n’ha demanat l’arxivament definitiu. Matxelo Otamendi explica que aquesta és una diferència respecte de la resta de judicis “polítics”: és a dir, aquells en què l’Audiència Nacional espanyola jutja bascos i basques que no estan acusats d’accions armades, per una activitat pública en organitzacions socials i polítiques o en mitjans de comunicació legals, en allò que Garzón va definir com l’entorn d’ETA, del qual es pretén que forma part o fins i tot que dirigeix l’organització armada. En els altres judicis polítics, el fiscal sempre ha mantingut les acusacions, com va passar en el cas dels joves de Jarrai-Haika-Segi, el Macrojudici 18/98 o Gestoras proamnistía.

Tot i l’actitud del fiscal, que considera que no hi ha delicte, i malgrat que no hi ha acusació particular perquè ningú no  acusa la gent d'”Egunkaria” d’haver-los causat cap mal, els jutges de l’Audiència Nacional espanyola han decidit que es faci el judici, atenent la petició de l’acusació popular, exercida per l’Asociación de Víctimas del Terrorismo i el grup Dignidad y Justicia. En aquest primer judici –n’hi ha pendent un segon per qüestions econòmiques– els acusats que finalment s’hauran de seure a la banqueta són cinc: Martxelo Otamendi, que va ser director del diari; Juan Mari Torrealdai, que era president del Consell d’Administració de l’empresa editora; Xabier Oleaga, que era redactor en cap del diari; Txema Auzmendi, que era secretafri del consell d’administració de l’empresa, i Iñali Uría, que n’era conseller delegat. Les acusacions populars demanen per a cadascun d’ells penes de 14 anys de presó (que Dignidad y Justicia rebaixa en el cas d’Uría a 12).

Vam decidir, doncs, que cal posar-se les piles i ja hem començat a preparar un seguit d’actes i accions de solidaritatt que s’aniran concretant fins a la data del començament del judici. Els catalans i catalanes, com va passar quan el tancament del diari i les detencions i tortures, hem de tenir un especial protagonisme en la solidaritat amb “Egunkaria”.

Divendres, 11 de setembre. Migdia. Acte sobre “Egunkaria” al passeig de Lluís Companys

Al migdia de la Diada, en la carpa principal de la Festa de la Llibertat, al passeig de Lluís Companys, acte en solidaritat amb “Egunkaria”. A més de Martxelo Otamendi, hi parlen Vicent Partal, director de “Vilaweb”; Jaume Asens, de la Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats de Barcelona, i David Fernández, periodista del setmanari “Directa”.

Hi assisteixo amb el Marc i la Nia, que porten amb ells la Zaïra; la Kate, amiga de la Nia i el germà de la Kate, Jeremy, amb la seva companya Shelley. En Jeremy i la Shelley acaben avui precisament una estada a Catalunya i Andalusia, que van començar als voltants de Sant Joan. Ell ha vingut a perfeccionar el seu català i recollir informació per a un treball d’investigació que ja fa temps que prepara, sobre els catalans que van participar en la conquesta de Califòrnia –comandada per Gaspar de Portolà– pocs anys després de la nostra guerra contra els borbons. Li interessa especialment la gent de tropa, de la qual té noms concrets, i quines eren la seva extracció social i les causes que els van portar a enrolar-se en aquella expedició colonial.

El Jeremy i la Shelley s’emporten, entre moltes altres coses, la impressió del relat de Martxelo Otamendi, que han escoltat amb atenció, i el llibre “Plouen mentides”, en què s’explica amb detall el tancament d'”Egunkaria” i tot el que el va acompanyar. Els insisteixo –tot i que no crec que calgui, perquè ja en són ben conscients– que ho donin a conèixer arreu on vagin, i sobretot als Estats Units.

Em sap greu no haver pogut anar a l’acte del Fossar, però he hagut de triar i ho he fet pel d'”Egunkaria”.

Tarda. Manifestació

La meva dona Mati, que avui ha treballat tot el dia, se’ns uneix durant la manifestació de les diverses plataformes sobiranistes i en favor de l’autodeterminació i la independència. Quan fem balanç de la Diada, i ens preparem per acomiadar-nos, la Shelley –que ha aprofitat la seva estada al nostre país per contactar amb grups i pagesos que fan agricultura ecològica– diu que li ha estranyat no veure, a les parades del passeig de Lluís Companys, una presència més destacada d’organitzacions ecologistes i defensores de reivindicacions socials.

Dissabte, 12 de setembre. Visita a Luis María Martínez Gárate a Altafulla

Llarga conversa, tota la tarda, amb Luís María Martínez Gárate i la seva dona a la casa que tenen a Altafulla, al Tarragonès. He parlat diverses vegades d’aquest basc, membre de Nabarralde, de qui he recollit opinions i he destacat articles en aquest mateix bloc. Feia temps que dèiem de quedar aquí a Catalunya, i avui hem tingut l’ocasió. I, entre d’altres coses, hem posat fil a l’agulla per preparar el proper Congrés Internacional País Basc-Països Catalans, previst per al maig de l’any vinent, i en què tant ell com jo tenim interès de participar.

Diumenge, 13 de setembre. Consulta a Arenys de Munt sobre la independència de Catalunya

Un fet històric per al nostre país –per als Països Catalans– tanca aquesta setmana tan extraordinària: la consulta a Arenys de Munt sobre la independència de Catalunya. Per molt que vulguin, no la podran esborrar de la nostra consciència col·lectiva. I com més la menystinguïn, més valor tindrà. De cap de les maneres me l’he volgut perdre i hi he participat com a observador. Passada ja una setmana, encara se m’anunteguen les impressions i reflexions d’aquesta diada inoblidable.

Pensant-hi fredament, crec que la jutgessa, en prohibir que l’Ajuntament cedís espais i mitjans per a la consulta, ens ha fet al capdavall un favor inestimable. No tant perquè hagi obligat els organitzadors a aguditzar l’enginy per tirar endavant la consulta, que també, sinó sobretot perquè ha accentuat el protagonisme de la societat en la iniciativa. Un protagonisme que ja hi era de principi, però que ha quedat remarcat per la decisió judicial.

Esclar que les dependències municipals haurien estat més espaioses i adequades a aquest esdeveniment democràtic, però el fet d’haver-se d’aixoplugar al vestíbul del Centre Moral, una de les entitats del poble, li ha donat un caràcter popular encara més autèntic. I és que aquests condicionants –fruit de la imposició judicial d’una decisió profundament antidemocràtica– no han afectat gens ni mica la senzilla solemnitat i el rigor impecable del que s’hi ha fet.

Com a observador, he anat apuntant totes les incidències que he viscut, en el full que se’ns havia donat per fer-ho: cap ni una afectant l’ordre en què s’ha desenvolupat l’esdeveniment; totes sobre minúcies i dubtes a l’entorn del dret de vot i com s’han resolt. Ni tan sols al matí, en els moments de més afluència –que no ha deixat de ser constant al llarg de tot el dia–, hi ha hagut cap tensió. I el control del dret a vot i com s’exercia ha sigut estricte, amb l’ajut de mitjans tecnològics eficaços i senzills per detectar qualsevol possible duplicitat.

La presència de la premsa, en un local de dimensions tan reduïdes i on la mobilitat de tants periodistes gràfics i audiovisuals no era fàcil, ha sigut regulada de forma estricta pels organitzadors, en períodes establerts i de durada limitada. I l’atribució del vot per correu a les diferents taules, un cop acabada la recollida del vot presencial, així com el recompte dels vots ha sigut tan escrupolosa com la resta de la jornada.

Hi ha tantes coses a dir d’aquesta jornada que temo deixar-me’n força de rellevants. La primera de totes, la falta de por. La gent hi ha participat amb entusiasme, amb il·lusió, i l’ha fet explícita en molts casos. Expressada amb paraules, amb gestos… Botigues obertes, les que tocava un diumenge al matí, amb els bars i restaurants plens, amb senyeres al balcons i festa al carrer. I la seixantena de falangistes, que podien haver estat el pretext per la por, controlats pels mossos d’esquadra.

La millor lliçó d’Arenys de Munt és que votar la independència del propi país no és –no ha de ser– un fet èpic ni dramàtic, sinó tan natural com qualsevol altra decisió democràtica. Arribat el moment, quan dos nacions no s’entenen, tenen el dret a separar-se, i s’ha de poder fer mitjançant una consulta democràtica, clara, amb una campanya lliure i sense intimidacions de cap mena. Tan senzill com això. ¿Qui pot tenir por de consultar què prefereix la gent? Només aquells que pensen que la gent és menor d’edat per sempre més, i no li reconeixen la capacitat de decisió pròpia de l’edat adulta.

De la consulta d’Arenys de Munt em quedarà de forma inesborrable el record d’aquella parella que, per provar la seva residència al municipi –com que no es podia usar el padró municipal i els dos tenien el carnet d’identitat en poblacions que no eren Arenys de Munt– hi van adjuntat el full de pagament de la hipoteca, on sí que hi havia el seu actual domicili. Sempre recordaré les paraules de la noia, que abans vivia a l’Hospitalet de Llobregat: “Estic orgullosa de ser d’Arenys de Munt”, repetia a tothom qui la volia sentir. O aquella senyora que deu vorejar els noranta anys i que, en no acceptar-li la fotocòpia del DNI per identificar-se, se’n va anar a casa i va regirar tots els racons fins que, una hora després, va tornar amb l’original del DNI i va poder votar.

Veure nois i noies de setze anys, votant amb la il·lusió –i la confusió– de la primera vegada, gent de la nova immigració, avis i àvies que segurament mai no haurien pensat que un dia podrien votar per la independència del nostre país, homes i dones de totes les edats, amb canalla petita, que moltes vegades els acompanyaven en l’acció de votar, amb el gos de companyia… Res d’extraordinari per a un dia extraordinari com el que vam viure. “Així comença la nostra independència”, cridava la gent al carrer quan   Joan Manel Ximenis, regidor de la CUP i un dels impulsors de la consulta, va llegir el resultat de la votació, després d’una introducció d’entranyables ressonàncies històriques.

L’escletxa oberta a Arenys encara és menuda, però ja hi és. I ha de créixer, com tot ho fa preveure. Ja no hi ha marxa enrere. El camí potser serà llarg i sinuós, però la llavor de la revolta ja hi és posada. Ja hi era de fa molt de temps però ara ha començar a llucar. No sóc ni vull ser profeta, però em sembla que això només ho pot parar la violència de l’Estat i, mentre les coses es facin amb la saviesa i la constància amb què ho ha fet la bona gent d’Arenys de Munt, al Regne d’Espanya li serà molt difícil utilitzar amb eficàcia l’argument de la por.

El diumenge 13 de setembre, a Arenys de Munt, vaig pensar molt en la Teresa Toda. També la seva llibertat va unida a la nostra, i la dels qui com ella estan privats de llibertat a causa d’uns conflictes nacionals que el Regne d’Espanya és incapaç de resoldre democràticament. Tant de bo ben aviat els nostres pobles –catalans i bascos– ens n’aconseguim alliberar.

Read Full Post »

plenario-districta-014_2

Estem vivint una crisi financera i econòmica galopant a nivel mundial que els governants no acaben de saber com reconduir, si no és facilitant diners a cabassos als bancs i a les grans empreses, mentre parlen de “reinventar el capitalisme”. Al Regne d’Espanya, la crisi s’agreuja per l’elevat índex d’atur que ja supera els tres milions de gent sense feina, i que la propaganda oficial maquilla amb un descens del cost de la vida que, cas que sigui real, que està per veure, té una de les seves causes principals en el descens en picat de l’activitat econòmica i el poder adquisitiu. És a dir, en la caiguda de la demanda.

 

Juntament amb aquest increment de la crisi, creixen els moviments que reclamen abordar-la des de la perspectiva de la gent i no dels grans poders financers i econòmics. Un d’aquests moviments que crec que val la pena seguir és el que, des d’abans que es declarés la crisi, es mou a l’entorn de la reivindicació d’una vivenda digna als Nou Barris de Barcelona. Una reivindicació que va ser bandera del moviment de l’okupació i que, ara, amb l’increment de la crisi i la davallada dels preus de l’habitatge, es fa més evident. Els pisos construïts en època d’especulació i diner negre a dojo són buits, perquè ningú no els compra ja ni per a especular, mentre la gent pateix per pagar les hipoteques o els lloguers o, simplement, els ha de deixar de pagar perquè es queda sense feina.

El moviment “Nou Barris pel lloguer protegit” –aconsello el seu bloc (d’on he tret la foto que publico)– convoca per al dissabte 7 de febrer una Jornada reivindicativa al barri amb el títol “Habitatge per tothom”, i el lema “Si salveu als banquers… salveu també a les famílies!!!”. Nou Barris, que va ser punta de llança del moviment veïnal a finals del franquisme i el primer postfranquisme, sembla reviscolar.

 

Aquest és el programa d’actes per al 7 de febrer

 

LLOC: Pg. Verdum/Pça Lluchmajor (si plou traslladat a marquesina Via Júlia)

HORARI: 11 matí fins 21 hores

Activitats lúdiques (mati i tarda): TALLERS per nens i grans, TEATRE AL CARRER, pallassos de l’Ateneu, espectacle by Ateneu Popular, música, imitació dels polítics.

Activitats reivindicatives:

  • assemblea popular per expressar-te i escoltar als altres
  • apuntat a la nostra llista exigint pisos lloguer al barri
  • queixodrom: queixa’t a gust contra els polítics, banquers i especuladors

A les 18 hores, per espantar el fred: XOCOLATADA

 

Organitza: Inscripció Popular a Nou Barris pel lloguer protegit

Amb el suport, ajuda o col·laboració de: Ateneu Popular, Assemblea Habitatge Digne, Trobada Alternativa, Kasals de joves de Nou Barris, Taller de Bicis, 9Barris Acull ….

Read Full Post »

 

ap47405iu_black_power_000da

Ahir a migdia vaig trucar la Nia, ciutadana nord-americana, dona del nostre fill Marc i mare de la nostra néta Zaïra, per felicitar-la. Em va donar les gràcies i em va dir que a les quatre de la matinada ja l’havia trucat la seva germana i, poc després, familiars i amics de l’altra banda de l’Atlàntic, des de Califòrnia, un dels darrers estats a tancar els col·legis electorals, a la costa oest dels Estat Units d’Amèrica. Tots estaven eufòrics amb la victòria d’Obama.

 

Ja sé que ara totes les incògnites són obertes i que hi ha motius per reservar-nos un cert escepticisme. El meu excompany d’“El Triangle” i bon amic Roger Palà els feia explícits amb contundència ahir mateix al seu bloc. M’és igual. Sóc de la generació de la lluita contra la segregació racial. Ens vam emocionar amb les marxes pels drets civils –que van inspirar d’altres marxes al nostre país per les llibertats pròpies–, els discursos de Martin Luther King i, també, per què no?, la lluita dels Panteres Negres. I vam sentir com a nostres les morts del pastor baptista i d’altres víctimes de la repressió contra els lluitadors per la igualtat racial. Veient per televisió com plorava el vell aspirant frustrat a candidat presidencial demòcrata Jesse Jackson, em van venir de sobte les imatges dels atletes negres nord-americans a les olimpíades de Mèxic del 1968, aixecant el puny i reivindicant el poder negre.

 

Em direu que Obama és una altra cosa i que els temps són diferents. Ell mateix s’ha reivindicat com a nord-americà abans que negre, posant per sobre de la seva condició racial la seva identitat nacional. Però el fet que la majoria dels nord-americans hagi confiat en un negre per a la màxima representació política del seu país suposa un canvi profund de mentalitat en una societat on la discriminació racial ha estat senyal d’identitat predominant durant un segle i mig llarg des de la seva fundació. Deixeu-me confiar, d’altra banda, que alguna cosa canviï per bé en la política nord-americana i, de retruc, en un món que ha sofert massa temps les demències imperials dels hostes de la Casa Blanca. S’ho mereixen els seus conciutadans i ens ho mereixem també la resta de les societats humanes que convivim amb ells en aquesta nau espacial que anomenem Terra.

Read Full Post »