L’altra cara (dura) del jutge prevaricador. Sí, també hi podem, contra ell…

Fa uns mesos –el 22 de març de l’any passat– vaig dedicar un dels articles a mèdia.cat a aplicar la teoria de la lupa (o zoom) a l’expresident de la Generalitat de dalt, Jordi Pujol, com a producte mediàtic resultant del seu pas pel sedàs de Jordi Évole al “Salvados” de LaSexta. I, alhora, al procés de fabricació mediàtica, i coetània de l’altra, d’exaltació fins a excelsos honors de martiri democràtic aplicat al jutge prevaricador Baltasar Garzón en una operació per fer-ne urbi et orbi un sant baró, lliurat sense descans a la protecció dels drets humans de la qual tindria prou ben merescut el patronatge.

Una feinada, aquesta dedicada al “pájaro Garzón” –com li agradava dir-ne al seu malguanyat col·lega Joaquín Navarro, que tant bé el coneixia i tan malament en parlava– en què van destacar corifeus que mai no m’ho hauria esperat, d’ells. Va ser com si per fer sant al nostre segon papa Borja, Alexandre VI, els catalans de la nació sencera haguéssim muntat una campanya de comunicació, arreu del món catolicoapostolicoromà, fonamentant-la en la humilitat, pobresa i castedat, atribuïdes sense dubte i mesura al personatge, i de foment de la pau a la terra per la gent de bona voluntat que a fe de déu que s’hauria guanyat sense cap dubte segons el guió prefixat.

Bona gent del Grup de Periodistes Ramon Barnils –periodistes “del rotllo”, en qualificatiu triat a l’efecte pel company Roger Palà en un dels seus imprescindibles articles recollits ara a “Mots incendiaris. Recull d’articles (2007-2011)”– hem parlat de moltes i diferents maneres de les maleses infinites (MALESA entesa en la primera de les accepcions del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans: “Maldat, especialment acció dolenta”) comeses pel jutge prevaricador, vulnerador sistemàtic dels drets humans de les persones empresonades per ordre seva o posades sota la seva custòdia en les espectaculars operacions en què solia aparèixer com el superjutge garant de les llibertats ciutadanes i la fermesa incondicional de l’Estat imperial en nom del qual instruïa (que no impartia) els casos penals que li tocaven –o es feia tocar–, diuen, com en el macrosumari 18/98 que va acumular contra la dissidència basca.

A les llistes dels socis del Grup hi ha noms de periodistes que han passat, de lluny o d’a prop, pels sinistres despatxos del personatge (com ara víctimes de la seva redada contra l’independentisme d’esquerres català i en defensa de l’espanyolitat indubitable dels fastos olímpics del 1992). I d’altres que senzillament, en un moment o altre de la llarga i persistent carrera prevaricadora de l’ocell Garzón des del seu niu de jutge instructor de l’Audiència Nacional espanyola, n’hem hagut d’informar, d’alguns dels seus espectacles i els mals que van causar. Com que un d’ells –de fet, diversos–, precisament el que va iniciar el sumari 18/98, va ser una càrrega de cavalleria judicial destinada a tancar dos mitjans de comunicació bascos –Egin i Egin Irratia–, desmantellar-ne els béns industrials i societaris i, sobretot, engarjolar periodistes, treballadors i directius de premsa, una bona mitja dotzena dels quals pel cap baix segueixen en presó, gairebé podríem dir que mitjançant les notes de premsa del Grup Barnils es poden seguir fets, anècdotes, rituals i efectes del garzonisme en el seu combat a ultrança contra els mitjans de comunicació de l’esquerra independentista basca.

Dic tot això en la present ocasió perquè també amb el cas Garzón –i en el del tancament d'”Egunkaria” i les tortures a periodistes, treballadors i directius del diari en llengua basca que va fer esclatar Juan del Olmo, un jutge que hi va durar poc, al tribunal d’excepció, el Grup de Periodistes Ramon Barnils –i la seva gent del “rotllo”– ve demostrant, des del seu mateix inici com a col·lectiu, que sí que podem posar la lupa o el zoom on d’altres en aquesta professió i als Països Catalans han optat per la prudència que ve de la por i l’afany d’evitar-se cap risc. I és, doncs, també lògic que dimecres vinent, 17 d’abril„ el llibre que inaugura una col·lecció de llibres periodístics que aniran fent membres del Grup i publicarà Edicions Saldonar (col·lecció Periodistes) i que presentarem al Col·legi d’Advocats a Barcelona sigui dedicat a aquest martell de periodistes i persones lliures que ha estat el jutge prevaricador. L’ha escrit la periodista Sònia Bagudanch, que l’ha titular “Et presento el jutge Garzón”. A l’acte de dimecres, per les 7 del vespre, l’advocat Jaume Asens; el periodista David Bassa, president del Grup Barnils; l’editor Francesc Gil Lluch, d’edicions Saldonar; Sònia Bagudanch, autora del llibre, i el jutge Salvador Vidal parlaran sobre “Baltasar Garzón i les febleses de la justícia espanyola”. Tot un esdeveniment.

Humbert Roma

(Una versió actualitzada de l’article la va publicar mèdia.cat el 18 d’abril del 2013)

Read Full Post »

L’esquerra independentista basca consolida el projecte i prepara eleccions i més…

El bloc de partits de l’esquerra independentista basca va tenir aquest diumenge uns resultats molt bons a les eleccions legislatives al País Basc del Nord on es va consolidar com a tercera força pel davant de la que ho era fins ara als tres territoris del Nord, el centrista MoDem, que hi ha perdut 6.786 votants dels 17.552 que va tenir a les legislatives del 2007. I això que els independentistes d’esquerres hi anaven amb l’absència notable d’un dels socis de la coalició que s’ha consolidat al Sud, ja que EA aquí no ha anat a les eleccions amb Euskal Herria Bai, la candidatura de l’abertzalisme d’esquerres en territori sota sobirania francesa, i ha preferit el pacte electoral amb Europe Ecologie-Les Verts. El PNB, per la seva banda, n’ha arreplegat un 1,79%.

Amb 11.423 vots (8,8%, 747 vots més que el 2007 tot i que els partits s’hi presentaven llavors en altres condicions), Euskal Herria Bai passa pel davant del MoDem (8,3%). i esdevé àrbitre de la segona volta en què poden recomanar el vot a socialistes o a sarkozyans, o no donar consigna expressa de vot. Amb la qual cosa, l’esquerra independentista basca esdevé una força clau en el període intens de negociació que viuen aquesta setmana els territoris sota sobirania republicana francesa. I ho poden fer valer, entre d’altres objectius, per assegurar-se una política efectiva del nou govern francès en favor d’una resolució del conflicte basc en la línia de la Declaració de la Conferència internacional d’Aiete, encallada ara en la negativa dels estats espanyol i francès a respondre de forma positiva a la disposició d’ETA a negociar la resolució de les conseqüències bèl·liques (presos, exiliats, víctimes, desarmament…) tal com preveu la mateixa declaració en el seu punt segon un cop acomplert el primer amb la proclamació d’ETA anunciant que abandona l’opció armada.

Vés per on, les eleccions franceses –tan crucials, entre d’altres raons, per aconseguir un canvi de rumb en la política econòmica i social de la Unió Europea i abandonar d’una vegada la bogeria de la retallada sistemàtica dels pressupostos públics i dels ingressos de les classes mitjana i treballadora que ja està afectant, i molt, al creixement econòmic en la majoria d’estats membres i al mateix nucli dur de l’Estat del benestar que caracteritzava l’Europa d’abans de la crisi– poden servir també per posar d’una vegada el conflicte basc en vies efectives de resolució. De ben segur que els representants d’Euskal Herria Bai i sobretot els del PSF ho tindran molt en compte en les seves negociacions sobre les contrapartides a la recomanació o no del vot de l’esquerra abertzale als candidats socialistes.

Mentrestant, el bloc basc d’esquerres independentistes i sobiranistes ja prepara –com totes les forces polítiques amb aspiracions electorals als tres territoris sota sobirania del Regne d’Espanya administrats per Govern i Parlament de la comunitat autònoma d’Euskadi– les cada vegada més imminents eleccions al parlament de Gasteiz. Aquest diumenge precisament ha fet pública la marca electoral: Euskal Herria Bildu, amb què aniran a les eleccions en coalició l’esquerra independentista que encara té el seu nou partit Sortu pendent de legalització pel Tribunal Constitucional espanyol i els seus principals dirigents –entre ells Arnaldo Otegi– engarjolats, EA, Alternatiba i Aralar, que ha hagut de pagar el preu de la sortida del partit de tres dels seus diputats al Parlament de Gasteiz, contraris als compromisos contrets pel partit amb els seus nous aliats del front sobiranista.

De més calat, però, que aquesta tria de nom electoral per la coalició és el reforçament de l’estratègia conjunta de les forces que la integren i que es va concretar a començaments de juny amb la signatura de l’anomenat “Compromís dels sobiranistes d’esquerra. Acord estratègic per al País Basc del Sud”, que representants de l’esquerra abertzale encara sense partit legal, Eusko Alkartasuna, Aralar i Alternatiba van presentar l’1 de juny en un acte al Palau Miramar de Donostia. Aquest ha estat un dels documents més destacats dels molts que s’han fet públics aquestes darreres setmanes farcides d’esdeveniments a l’entorn del conflicte basc: el segon en importància, al meu entendre –menyspreat de cara enfora des dels poders imperials espanyols, però de molt abast només que es vegi amb una mica de perspectiva històrica– és el que ha fet públic el col·lectiu de presos i preses bascos que ha renovat alhora la seva estructura de representació. Un document que es pot interpretar com la resposta –que presenten com de llarg abast estratègic– del col·lectiu a les mesures anunciades pel ministre espanyol de l’interior, Jorge Fernández Díaz, que concretaven el lleuger rentat de cara de la política penitenciària espanyola de revenja contra els presos i preses basques que no cedeixen al xantatge de les condicions que els pretén imposar el govern espanyol per aproximar-los al seu país i fins i tot per deixar en llibertat la gent basca empresonada amb malalties greus i terminals.

Pel que fa al compromís fet públic pels sobiranistes d’esquerra per al País Basc del Sud, destaca per l’objectiu declarat de posar les bases d’una col·laboració política que tots els firmants volen i preveuen llarga i cada vegada més sòlida. És un document extens i dens, circumscrit com diu el seu mateix títol als quatre territoris històrics del País Basc del Sud: Biscaia, Guipúscoa, Àlaba i Navarra, i precisant que “les organitzacions firmants tenim en consideració les distintes realitats i velocitats dels diversos espais politicoadministratius del País Basc del Sud, tot reconeixent l’especificitat política de Navarra”. L’acord el desenvolupen a l’entorn de deu eixos principals: proposta política definida des del moment present, però amb vigència en el llarg termini; prioritzar allò que els uneix; defensa de l’emancipació i autodeterminació dels pobles, i dels drets del País Basc com a nació, la seva capacitat per decidir el seu futur i la defensa de la seva llengua, cultura i forma d’organització com a element vertebrador del mateix acord; una sobirania al servei d’un canvi social; solidaritat amb la classe treballadora i creació de llocs de feina com una de les seves grans fites; una societat plural fonamentada en els valors de la igualtat, el respecte i la solidaritat en què els drets civils, polítics i socials de totes les persones hi siguin reconeguts i respectats; avenç en la conformació de moviments amplis d’acció política i social; construcció popular de caràcter col·lectiu inherent a la identitat basca, compartint projectes amb la ciutadania; integració de totes les propostes emancipadores en les diferents estratègies polítiques i aposta per les vies estrictament polítiques i pacífiques, en l’ampli marc que va des de l’institucional fins a la desobediència civil, tot rebutjant les expressions i estratègies violentes i les vulneracions de tots els drets humans.

I, esclar, ple suport a la Declaració de la Conferència Internacional del palau d’Aiete a Donostia “com a full de ruta per a la resolució del conflicte”, de la qual remarquen que “només s’ha acomplert el primer punt, en haver decidit l’organització ETA el cessament definitiu de la seva activitat armada”. “Resulta imprescindible –afegeixen– que els Estats espanyol i francès posin fi a totes les altres expressions de violència, així com és també imprescindible posar en marxa el diàleg polític que els porti a la resolució del conflicte”. Veurem com hi influiran els excel·lents resultats d’Euskal Herria Bai a les legislatives franceses i els més que extraordinaris d’Euskal Herria Bildu que es preveuen a les autonòmiques de la comunitat d’Euskadi, més enllà de les maniobres de tupinada electoral que ja prepara el PP amb el propòsit anunciat d’inflar el cens electoral amb suposats exiliats amenaçats per ETA. Una mostra més de la impotència dels poders imperials espanyols per aturar el que és una evidència per qualsevol observador que no tingui pa a l’ull: la majoria social basca per més autonomia (PNB) i per la independència (pol sobiranista), dues opcions que aquesta vegada sí que s’hi juguen que els votants diguin quina d’elles acabarà guanyant-hi l’hegemonia política.

Humbert Roma, periodista

(Article publicat a Tribuna Catalana el 13 de juny del 2012)

Read Full Post »

La lògica perversa de la llei de partits

El Tribunal Suprem espanyol ha decidit mantenir l’empresonament de cinc dirigents de l’esquerra independentista basca, entre ells Arnaldo Otegi i Rafa Díez, quan han passat ja sis mesos des que ETA anunciés la seva decisió de cessament definitiiu de la seva activitat armada, atenent les propostes de la conferència que va reunir al palau d’Aiete de Donostia cinc líders internacionals, un d’ells l’exsecretari general de l’ONU Kofi Annan. I més de dos anys després que l’esquerra independentista basca va fer públic el seu document “Zutik Euskal Herria” que va influir decisivament en aquest acord transcendental d’ETA.

Els integrants de la Comissió internacional de verificació –que, tot i que el govern espanyol no la reconeix, s’han reunit amb un ampli ventall de representants polítics i socials, inclòs José Antonio Pastor, del PSE, en una recent visita al País Basc– deien a començaments de maig que havien constatat, mitjançant contactes directes amb ETA, que aquesta “continua respectant els seus compromisos amb la fi de la violència”.

Tot i estar pendent de la legalització del seu propi nou partit, Sortu, pel Tribunal Constitucional, l’esquerra independentista basca –amb totes les limitacions que segueix imposant-li l’antidemocràtica llei de partits– ha aconseguit aglutinar i consolidar acords electorals amb altres forces sobiranistes i d’esquerres que els han suposat éxits electorals contundents a les darreres eleccions municipals i forals –Bildu– i a les Corts espanyoles –Amaiur–. I tot fa pensar que els confirmaran en les properes eleccions a la cambra autonòmica d’Euskadi. El recent trencament del pacte de legislatura entre el PP i el PSE al Parlament de Gasteiz fa preveure que aquestes eleccions s’avancin a la tardor, i és evident que no és el mateix fer-les amb Otegi en llibertat o a la presó.

Aquests dies es fa a l’Audiència nacional espanyola un altre judici que no ha tingut tant de ressò: tretze persones afronten condemnes d’entre set i nou anys de presó només per haver intentat formar candidatures a les darreres eleccions autonòmiques d’Euskadi, amb les llistes il·legalitzades Demokrazia 3 Milioi (D3M) i Askatasuna. Obeeix, a la mateixa lògica: els poders espanyols mantenen l’advertiment a l’esquerra independentista basca que la seva activitat política segueix sota vigilància i no la pot exercir amb plena llibertat, I que per això hi ha la llei de partits. Una llei que mai no s’hauria d’haver aprovat i que cada vegada es veu més com un dels principals obstacles al desenvolupament d’un procés de resolució sòlida del conflicte que Espanya té amb el País Basc.

Humbert Roma, periodista

(Aquest article ha estat publicat per Tribuna Catalana el 14 de maig del 2012)

Read Full Post »

Pujol, Garzón i l’efecte lupa

Quan donava classes de periodisme a la facultat (UAB) i havia d’explicar el procés de fabricació de les noticies, recordo que manejava diverses teories sobre el procés de selecció. Es tractava d’aplicar metàfores vàries elaborades de forma acadèmica que el feien més entenedor. La més estesa, i força sòlida per l’elaboració dels fonaments que la suportaven, era la que s’anomena “de l’espiral del silenci”. Ve a dir, en esquema, que el silenci que impera sobre determinats temes en el procés de construcció de la informació es reforça a ell mateix, en una mena de turbulència en espiral que només es trenca si al seu entorn es produeix un soroll prou contundent per aconseguir-ho: un enfrontament armat, un atemptat de grans dimensions com el de l’11 de setembre del 2001 a Nova York, un magnicidi, una revolta de grans proporcions i efectes sobtats….

N’hi havia una altra, més modesta però que m’atreia més: l’anomenada “de l’efecte lupa” (o zoom). Posa èmfasi en el fet que, com la metàfora que li dóna nom, quan construïm la informació, els periodistes no solament apliquem una mirada selectiva als esdeveniments d’actualitat objecte de la comunicació de masses (soroll/silenci), informant-ne o ocultant-los, sinó que, de l’esdeveniment, posem el focus en determinats aspectes i, com quan apliquem la lupa a un determinat objecte (o el zoom a un paisatge), com més n’engrandim uns, més en difuminem la resta fins diluir-los en la foscor absoluta. La fabricació de la informació, segons aquesta teoria, no seria només un procés de selecció d’uns esdeveniments en detriment d’altres, sinó de magnificació d’alguns aspectes d’aquests mateixos esdeveniments triats i enfosquiment de la resta.

Pensava en això aquests dies veient el seguiment que els mitjans han fet de dos esdeveniments protagonitzats per personatges mediàtics i que han estat d’actualitat: l’expresident de la Generalitat de dalt Jordi Pujol i el jutge prevaricador espanyol Baltasar Garzón.

Comencem per Pujol. El periodista Jordi Évole el va entrevistar per al seu programa de televisió “Salvados”, a La Sexta, el 4 de març passat. Una entrevista que va ser objecte de força soroll mediàtic perquè Pujol li va confirmar el que fa temps que venia dient: que se’ns està tornant independentista. L’entrevista va ser llarga i el periodista li va preguntar per temes molt diversos. Però la majoria dels mitjans que en van informar només van posar la lupa en un: aquest de l’independentisme –sisplau per força– de qui, al seu temps de president, va tenir l’honor dubtós de ser nomenat “español del año” pel diari imperialista i monàrquic “ABC”. No era novetat, però els mitjans hi van posar el zoom més potent, i la resta va quedar enfosquida. Només –que jo en tingui constància– el diari “Ara” va fer la llista d’altres frases tant o més rellevants que va dir Pujol a l’entrevista, molt ben portada per cert, per Jordi Évole.

Entre d’altres, una que em va escandalitzar de forma especial, venint d’un personatge que va fonamentar el seu prestigi polític, entre d’altres coses, en la tortura i presó que va patir durant el franquisme. En un fragment notable –i força llarg– de l’entrevista, Évole va insistir en un torn de preguntes i repreguntes sobre el suport de Pujol a l’exministre socialista José Barrionuevo quan aquest va ser imputat i condemnat pel cas GAL, esadir per terrorisme d’Estat. Pujol, amb circumloquis i estratègies vàries de diversió a què és tan aficionat, va acabar justificant el terrorisme d’Estat perquè –va dir– “quan hi ha una guerra, hi ha una guerra, entengui’m. La policia lluita contra gent que assassina i l’Estat lluita contra gent que assassina”. Esadir, justificació pura i dura dels assassinats per raons d’Estat. L’efecte lupa, aplicat a l’entrevista per la majoria dels mitjans –no per l'”Ara”, si més no en el resum de frases que va recollir– en va engrandir la declaració “independentista” de l’expresident de la Generalitat i diluir fins fer-la desparéixer del focus la seva justificació de l’assassinat en nom de la raó d’Estat. Cap periodista de sensibilitat democràtica no ho hauria d’haver fet, però va passar i. com que va passar, ho explico.

Anem al jutge prevaricador Baltasar Garzón, fenomen mediàtic per excel·lència les darreres setmanes arran de les seves compareixences com a acusat davant dels tribunals espanyols que ell tant bé representa. Mitjans de tot el món –no només catalans o espanyols– han posat el focus en un Garzón jutge instructor de preteses causes contra els crims del franquisme i contra la humanitat i víctima, per això mateix, de la revenja dels franquistes i els seus propis col·legues de judicatura. Quan, de fet, Garzón s’havia limitat –fins llavors– a acceptar una denúncia i declarar-se competent per iniciar diligències sobre aquests crims. Mèdia.cat ja va deixar constància de molts d’altres aspectes que permetien posar en dubte la pretesa trajectòria democràtica del jutge prevaricador. Però la lupa que li van aplicar els mitjans –potentíssima a aquests efectes– els van diluir en la foscor absoluta. Fins tal punt que –i aquí sí que cal aplicar-hi la teoria de l’espiral del silenci– personatges i institucions internacionals que coneixen –o haurien de conèixer– prou bé el pa que s’hi dóna, als jutjats de l’Audiència Nacional espanyola –hereva directa del Tribunal d’Ordre Públic franquista– i a les garjoles que en depenen van sortir en defensa a ultrança del jutge prevaricador com a gran defensor dels drets humans, sobre els quals universitats de prestigi internacional li ofereixen ara feina per donar-ne lliçons. Parlo, per exemple, de l’exfiscal espanyol anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo; la premi Nobel de la pau Rigoberta Menchú; el premi Nobel de la pau i facilitador en alguna ocasió de la mediació en el conflicte de l’imperi espanyol al País Basc Adolfo Pérez Esquivel, Amnistia Internacional o les “madres de la plaza de mayo” argentines…

Fora de focus, doncs, el Garzón que feia detenir i empresonava independentistes catalans el 1992 i –segons sentència del Tribunal europeu dels Drets Humans d’Estrasburg– no en garantia la seva seguretat personal i mirava cap a d’altra banda quan li deien que havien estat torturats; que tancava mitjans de comunicació i feia detenir persones al País Basc només per la seva militància política aplicant-los la seva teoria que “tot és ETA” i que es pot ser d’ETA sense saber-ho; que s’avançava fins i tot als tribunals espanyols –ell que només era jutge d’instrucció, un fet que s’obviava ja llavors quan se’n parlava als mitjans– i tancava seus de partits polítics i feia detenir i engarjolar alcaldes i regidors bascos d’Udalbiltza que després serien absolts per la mateixa Audiència Nacional espanyola… Garzón, impol·lut, lliure de dubtes, en una aplicació de la lupa i l’espiral del silenci pels mitjans fins i tot de fora de l’Estat espanyol, en una de les operacions mediàtiques de propaganda més desvergonyides i d’èxit de tots els temps.

Fins tal punt que un seu servidor, el periodista català Pere Ríos, va gosar posar en dubte al diari “El País” que el contingut de la sentència del Tribunal europeu dels Drets Humans sobre el tracte a què van ser sotmesos els independentistes catalans detinguts per ordre seva el 1992 tingués res a veure amb el jutge prevaricador. Ho va fer en una pseudoinformació titulada “Garzón y el mito de las torturas a Terra Lliure”. La Coordinadora catalana per la prevenció i la denúncia de la tortura, que agrupa catorze entitats, hi va reaccionar amb un dur comunicat en què, entre d’altres coses, deien: “El Tribunal Europeu de Drets Humans implica directament Baltasar Garzón i tota la cadena judicial de custòdia –metge forense i fiscal, inclosos–. La bona praxi judicial per prevenir els maltractaments hauria deduït testimoni de la denúncia d’un delicte greu de tortures i hagués remès diligències als jutjats ordinaris. Allò que Garzón mai no va fer, que el Tribunal Europeu dels Drets Humans va condemnar i que l’article d’El País obvia deliberadament”.

No tinc constància –i m’agradaria equivocar-me– que cap mitjà dels autoanomenats “de referència” s’hagi fet ressò d’aquest comunicat de la Coordinadora. Ni tan sols “El País”, la credibilitat del qual hi queda força malmesa. No fos cas que el mite –aquest sí, molt ben construït i sòlid– del jutge defensor a ultrança dels drets humans en resultés tocat ni que fos una miqueta… Dos exemples, doncs, aquests de Pujol i Garzón, a afegir als que esmentava quan donava classes a la facultat, sobre com es fabrica la informació als mitjans de comunicació de masses.

Humbert Roma (Publicat a mèdia.cat el 22 de març del 2012)

Read Full Post »

Jordi Pujol no només va parlar d’independentisme amb Jordi Évole. Va justificar el terrorisme d’Estat

Acabo de veure el vídeo penjat a internet amb l’entrevista de Jordi Évole a Jordi Pujol a la Sexta que no vaig poder veure en directe. En tenia referència pel resum que en feia el diari “Ara” i ho he volgut comprovar veient l’entrevista en la seva integritat. M’ha escandalitzat. No perquè digui que ara votaria –com jo també faria, i de fet vaig fer a la consulta del 10A– per la independència, sinó pel llarg circumloqui que –a preguntes i repreguntes del periodista– fa l’expresident de la Generalitat de dalt en defensa del terrorisme d’Estat, i de l’exministre Barrionuevo, condemnat per organitzar el GAL i els seus atemptats– en la lluita contra ETA. Una vergonya.

(A la foto, l’exministre de l’interior espanyol, el socialista José Barrionuevo)

Read Full Post »

El PNB no hi era

La multitudinària manifestació de dissabte a favor d’un canvi substancial en la situació de les persones basques empresonades a causa del conflicte nacional amb el Regne d’Espanya ha estat un fet de contundència inqüestionable. Fruit de multitud de factors, sobretot del final de l’activitat armada d’ETA i de la nova estratègia de l’esquerra independentista encara il·legalitzada –i amb dirigents empresonats, convé no oblidar-ho– en favor de la lluita per vies exclusivament pacífiques i democràtiques. Una estratègia que ha aconseguit aplegar partits i persones de sensibilitats diverses dins el camp de l’independentisme i el sobiranisme, primer en la coalició Bildu i, després, a les darreres eleccions a Corts espanyoles, en un pacte més ampli com és Amaiur, amb una participació clau com la d’Aralar superant vells enfrontaments molt profunds.

Per a una pau consolidada al País Basc és clau l’alleujament de la situació penitenciària especialment dura que pateixen presos i preses bascos, amb una política de duresa que porta molts anys sense pràcticament moure’s si no és a pitjor. Una de les caracteristiques principals de la qual és l’allunyament a centenars de quilòmetres del seu país. Seria el primer pas per anar-ne fent d’altres en el procés d’acompliment –si cal amb mesures individualitzades que al final abastin a totes les persones empresonades, com es va fer a Irlanda, perquè no es pugui parlar d’indult generalitzat– del segon punt de la declaració de la conferència internacional que cinc facilitadors internacionals per la pau d’altíssim nivell –entre ells, l’exsecretari general de l’ONU Kofi Annan– van fer a Donosti el 17 d’octubre passat:: “Si aquesta declaració (la d’ETA de cessament definitiu de l’activitat armada, inclosa al primer punt) es fa efectiva (com es va fer poc després) instem els governs d’Espanya i França –deien els firmants– a donar la benvinguda i acceptar el començament de converses (amb ETA, com deixava clar el primer punt) per tractar exclusivament les conseqüències del conflicte”.

Entre elles, tot i que sense que els firmants les esmentin expressament, hi ha –com en tot conflicte armat– l’entrega de les armes sota control internacional i l’alliberament dels presos. Sobta, tenint en compte totes aquestes cirscumstàncies, l’actitud del PNB –que del 13 al 15 de gener té convocada la seva Assemblea General i amb qui ara Amaiur es juga l’hegemonia política al País Basc– desmarcant-se de la manifestació de dissabte que tant de ressò popular i mediàtic ha tingut tot i que segueix donant suport a una reforma de la política penitenciària a favor dels drets dels presos i preses bascos. Entre els diversos arguments dels dirigents penebistes –que recorden encara el trencament de la treva de Lizarra el 1999, una treva en què tant s’hi havia implicat el partit–, un dels més contundents és potser el d’Iñaki Anasagasti al seu bloc: “Així com el 1999 –diu Anasagasti– vam anar a la manifestació (a favor dels presos), aquest dissabte no hi anirem. Hi falta el requisit previ i no és sinó un de molt senzill. Que els presos i les seves famílies li diguin a ETA que desaparegui. Només això”. Una condició, ara com ara, difícil d’acomplir quan precisament el que plantejaven els facilitadors internacionals és que siguin ETA i els governs espanyol i francès els qui tractin “exclusivament les conseqüències del conflicte”.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 9 de gener del 2012)

Read Full Post »

La revista “Time” té raó d’excloure Catalunya

Aquests dies corre per la xarxa una campanya fruit de la ignorància de les regles fonamentals del periodisme. Gent catalana plena de bones intencions i poca cosa més pretén –i convida a– donar lliçons als periodistes de la revista “Time” i contradir-los en la selecció que ha fet el setmanari nord-americà del que qualifica com a “les deu nacions aspirants”, “llocs –diu– que competeixen per la independència, alguns amb més reclamacions legítimes per la llibertat que d’altres”, després de l’accés del Sudan del Sud a la independència previ l’exercici del dret d’autodeterminació.

Aquesta selecció –en la línia que ha popularitzat el mateix setmanari des de fa dècades en molts altres camps (personatges polítics, llibres, músiques, salut, economia, medi ambient…), el més destacat dels quals és la tria de la personalitat de l’any– és un espai d’opinió. Com ho és un editorial, un article firmat o un acudit gràfic. I en aquest cas concret “Time” ha respectat de forma escrupolosa una norma fonamental del periodisme modern, tal com l’ha definit durant dècades precisament la tradició anglosaxona i s’aprèn en la gran majoria dels centres d’ensenyament de periodisme d’arreu del món: la distinció, en forma i fons, entre els gèneres d’opinió i els d’informació, sense llicència per barrejar-los. Clau de volta de la retòrica periodística que cap lector més o menys crític hauria de desconéixer i encara menys menystenir.

Però alguns dels nostres connacionals, tocats pel foc de la defensa a ultrança de la pàtria, sempre ofesa pels altres per definició, s’ho han pres a la valenta com una afrenta a la catalanitat. Quan haurien de mostrar agraïment al “Time” per haver estat tan objectiu. Perquè, com sempre que fa llistes d’aquesta mena, “Time” es limita a expressar ras i curt una opinió. Que podrem compartir o no, però que en aquest cas és tan objectiva que es limita a un llistat sense més additius que l’advertiment inicial segons el qual alguns dels “llocs” –fixin-se bé en el substantiu, que matisa les “nacions” del títol– tindrien “més reclamacions legitimes per la llibertat que d’altres”. Dos dels quals poden semblar anecdòtics –la República de Cascàdia i la Segona República de Vermont–, com m’ho poden semblar a mi mateix, en la meva abismal ignoràcia al respecte, però que, formant part dels contenciosos nacionals o territorials dels Estats Units d’Amèrica –alguns d’ells tan importants que fins i tot van ser en l’origen de la guerra civil de secessió–, hi tenen la justificació de la proximitat tractant-se d’un setmanari nord-americà.

Prescindiré d’analitzar, a més a més d’aquests dos casos, els altres set seleccionats que no tenen per objectiu la independència respecte de l’imperi espanyol. Me’n queda un: el País Basc –fixeu-vos que no diu Euskadi sinó País Basc, amb precisió lèxica exquisida–, que hi figura, i el nostre cas –Catalunya? Països Catalans?, primer objecte de polèmica: la denominació–, que no hi ha estat seleccionat. Dos territoris sota sobirania espanyola que es defineixen com a nació (amb el dubte, en el nostre cas, de si aquesta definició l’atribuïm a la Catalunya administrada per la Generalitat de dalt o a la totalitat dels Països Catalans). Em poso, doncs, en la pell dels periodistes del “Time” posats a l’àrdua tasca de fer la llista: hi posem el País Basc? En devien dubtar tan poc que el van posar el segon, just després d’Escòcia.

Ara bé, Catalunya? els Països Catalans? Deixem-ho en la Catalunya administrada per la Generalitat de dalt, sota sobirania espanyola. Primer element a considerar: qui hi té majoria parlamentària, al parlament autonòmic? qui té possibilitats de tenir-la en un futur proper? Perquè els periodistes del “Time” saben sumar i restar, coneixen els sistemes polítics que regeixen als terriotoris dels quals parlen… Majoria requerida per proclamar la independència o convocar un referèndum d’autodeterminació: 68 diputats d’un total de 135. Composició d’aquest parlament, com qui diu acabat de constituir després de les eleccions de novembre del 2010: el bipartit (esadir CiU, catalanista autonomista) 62 diputats; ERC (independentista d’esquerres) 10; SI (independentista no se sap si de dretes o d’esquerres) 3; Joan Laporta (independentista per lliure) 1; ICV (autodeterminista segons com) 10; PSC (esquerra imperialista espanyola) 28; PP (dreta imperialista espanyola) 18; C’s (imperialistes espanyols no se sap si de dretes o d’esquerres) 3.

Si tinguessin voluntat política de crear un conflicte al Regne d’Espanya per aconseguir la independència –segona part de l’anàlisi hipotètic dels periodistes de “Time”–, el bipartit (amb majoria relativa àmplia en aquest Parlament i monopolitzant en exclusiva el govern autonòmic) s’ho plantejaria com a primer objectiu, i no es proposaria ara negociar amb l’imperi espanyol aquesta cosa etèria del pacte fiscal a la manera basca (quan dels basc i navarrès, que ja hi són vigents, en reneguen tant l’esquerra independentista basca com un sector important del PNB –com prova el projecte de reforma de l’Estatut d’Euskadi conegut com a pla Ibarretxe– i els dos principals sindicats, ELA i LAB). I de forma immediata, just de conéixer-se els resultats electorals, el bipartit hauria cridat els partits partidaris de l’autodeterminació (esadir, els no imperialistes espanyols) per posar fil a l’agulla: majoria absoluta al Parlament autonòmic (76 diputats, més probablement els 10 d’ICV). Faves comptades. Conclusió dels periodistes del “Time”: la Catalunya administrada per la Generalitat de dalt –i no diguem ja la resta dels Països Catalans– són encara molt lluny de tenir dret a figurar a la llista.

¿Què té el País Basc que no tingui Catalunya (o els Països Catalans) per ocupar-hi, en canvi, el segon lloc per als periodistes del “Time”? Sobretot morts. Un conflicte bèl·lic, com passa a d’altres territoris inclosos a la llista (Ossètia del Sud, Kurdistan, Sàhara Occidental…). I molts independentistes empresonats –un important percentatge de la població–, exiliats, torturats, partits il·legalitzats… i malgrat tot, resistència nacional. I ara, perspectiva de pau i, de retruc, presència electoral com mai dels independentistes represaliats, traduïda en càrrecs electes i gestió de recursos; partits i sindicats independentistes i sobiranistes amb important implantació en tots els territoris bascos, per sobre de la divsió administrativa i les fronteres estatals; implicació internacional en la resolució del conflicte…

Què ens diuen, doncs, els periodistes del “Time” a la bona gent catalana amb aquesta inclusió dels bascos i la nostra exclusió de la seva llista? Només que, com a periodistes i aplicant els paràmetres que acostumen a manejar per avaluar els conflictes nacionals, el basc té dret a figurar al seu rànquing i el català, no. Una opinió només. Però més que fonamentada. Gens demagògica, i ni molt menys ofensiva per la catalanitat. El millor que podria fer aquesta bona gent catalana que es mostra tan ofesa és deixar-se de romanços i anar per feina, que –com ens diuen de forma implícita des de “Time”– en tenim encara molta, però que molta, per fer. Certament, hem fet gestes històriques, sense precedents en les nacions europees colonitzades, com recollir gairebé 900.000 vots, la majoria a favor de la independència, en les consultes. Tant com això, però només això. Insuficient per amenaçar la unitat de l’imperi, al qual, ara com ara només hem fet pessigolles. A l’imperi i als servidors fidels que tenen a la colònia, els bons salvatges que ens administren en nom seu, embolcallats sempre, això sí, amb la bandera catalana. I només amb pessigolles la bona gent catalana no aconseguirem apropar-nos de forma substancial a tenir Estat propi com els pobles lliures del món.

Gràcies, periodistes de “Time”, per haver-nos-ho dit de forma tan concisa i clara. Una autèntica lliçó de bon periodisme.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 5 de desembre del 2012)

(A la imatge, Messi candidat a la llista de personalitats de l’any 2011 a la revista “Time”)

Read Full Post »

Canvi profund en l’hegemonia política al País Basc

Les enquestes més favorables a Amaiur s’han complert. Amb set diputats a Madrid, el bloc sobiranista d’esquerres a l’entorn de l’esquerra independentista –EA, Alternatiba, Aralar i esquerra abertzale sense sigles (l’altra, cal no oblidar-ho segueix il·legalitzada, amb més de 40.000 persones que no poden presentar-se a eleccions, entre elles els principals dirigents com Arnaldo Otegi, Rafa Díez, Txelui Moreno o Rufi Etxeberria)– és a 32.300 vots de prendre l’hegemonia del nacionalisme basc al partit nacionalista històric, el PNB. Ho aconsegueix en nombre de diputats al conjunt dels territoris bascos sota sobirania espanyola però encara no en nombre de vots. El PNB es queda amb cinc diputats al Congrés espanyol (sis, si hi sumem el de Geroa Bai), acomplint així el seu objectiu de no perdre grup parlamentari propi, com deia Iñaki Anasagasti mentre analitzava el recompte al plató d”Euskal Telebista. Són unes dades, però, que caldrà confirmar amb el recompte dels resultats finals –inclosos els vots emesos a les ambaixades i la resolució de possibles impugnacions de vot– en els quatre territoris, atès que algun escó –sobretot a Guipúscoa i també a Navarra, pel que fa a Geroa Bai– ha ballat al llarg de tota la nit.

Sumant els resultats fets públics amb el cent per cent del vot escrutat, i atribuint al PNB els vots de Geroa Bai (tenint en compte que hi és el principal partit, amb els independents d’Uxue Barkos), Amaiur se situa encara al darrere del PNB en nombre de vots als quatre territoris (365.889 PNB-Geroa Bai i 333.592 Amaiur). Un fet a tenir en compte tant a l’hora d’avaluar els resultats com, sobretot, de traspassar-los automàticament a unes hipotètiques eleccions avançades –cada vegada més necessàries, tenint en compte els canvis polítics profunds que viu el País Basc– a la comunitat autònoma d’Euskadi, on el PNB també ha superat Amaiur en vots però no en escons: 323.517 vots (24,12%) i 5 diputats el PNB, enfront de 284.528 (24,12%) i 6 diputats Amaiur. Hi ha encara un element més a tenir en compte: la radical diferència del repartiment d’escons segons si les eleccions són espanyoles o autonòmiques a Euskadi. Mentre a les eleccions espanyoles hi ha una relativa proporcionalitat en la distribució dels escons, a les de la comunitat autònoma d’Euskadi es reparteixen 25 diputats per territori (75 en total, a l’espera que, acomplint la disposició transitòria quarta de la Constitució espanyola, el territori foral de Navarra decideixi unir-se als altres tres territoris bascos en un Parlament únic de cent diputats).

Aquest sistema de distribució d’escons fa que Àlaba –245.000 persones amb dret a vot–  tingui els mateixos diputats al Parlament de Gasteiz que Biskaia –914.000– o Guipúscoa –548.000–. Un fet que distorsiona qualsevol possible càlcul a partir del nombre de vots aconseguits, si no es fa amb la cura necessària. És, doncs, molt aventurat fer previsions sobre què pot passar a l’hora de la veritat en unes eleccions al Parlament d’Euskadi. I més quan és lògic esperar que, per als comicis autonòmics, l’esquerra independentista comptarà amb partit propi –tot i mantenint, si són prou flexibles en la seva estratègia, les actuals aliances a Amaiur– i plena llibertat de presentar candidats, inclosos els qui s’hauran guanyat el prestigi d’haver contribuït a la fi d’ETA i que encara són empresonats o privats de drets polítics.

Els resultats d’aquestes eleccions a Corts espanyoles –ja a les darreres muncipals i forals, els resultats de Bildu, sense Aralar, ho anunciaven– confirmen que la fi de les accions armades d’ETA comporta també el final, ara com ara, de la patrimonialització del nacionalisme basc pel PNB. El canvi és substancial: en clau nacionalista, és ara el PNB qui haurà d’anar al darrere de l’esquerra independentista i els seus aliats si vol reforçar el seu missatge sobiranista i no esperar-ne només els vots per mantenir-se al govern autònom d’Euskadi o fer prosperar els seus projectes com en els temps de Juan José Ibarretxe, quan Batasuna o el Partit Comunista de les Terres Basques encara no havien estat il·legalitzats. L’única alternativa que tindrà –si no ho fa– serà tornar als temps del lehendakari José Antonio Ardanza i els seus pactes amb el PSE, el partit que els va prendre la lehendakaritza gràcies al seu pacte amb el PP i la il·legalització de qualsevol partit de l’esquerra abertzale, i que ha resultat un clar perdedor en els dos darrers processos electorals.

I una altra conclusió encara més evident: sumant els vots del PNB i Amaiur, i limitant-nos als tres territoris de la comunitat autònoma d’Euskadi –el cas de la Navarra foral és més complex, sobretot tenint en compte la nova estratègia de l’esquerra abertzale que ja a les converses de Loiola, durant la treva del 2006, havia flexibilitzat les seves posicions sobre el procés d’unitat territorial al País Basc del sud–, tindrien clara majoria en un hipotètic referèndum d’autodeterminació. Si es repetissin els resultats –mera hipòtesi de treball–, el sí a la independència aconseguiria el 51,54% dels vots, enfront del 39,30% del bloc PSE-PP partidari del no. Incrementar un o altre percentatge dependria –seguint la mateixa hipòtesi– dels votants d’altres formacions (IU, UPyD, Equo…) o els qui aquesta vegada no han anat a votar.

Si mirem a més a més a la comunitat de Navarra, és encara més clar que a les passades eleccions forals que la unitat del nacionalisme basc és fonamental per trencar el pacte UPN-PP-PSN, hereu de l’estratègia de la “Navarra espanyola” de Víctor Pradera i els tradicionalistes antibascos del primer terç del segle XX. Amaiur i Geroa Bai s’han repartit el vot sobiranista a la comunitat foral –tot i que Geroa Bai feia un discurs molt menys basquista que Amaiur, i això potser l’ha beneficiat per la seva moderació que en alguns casos arribava a expressar serioses reticències pel que fa a la reunificació territorial– i, havent aconseguit un escó cadascuna al Congrés espanyol, les dues coalicions s’hauran de replantejar com unir forces si tenen objectius semblants. Sumant els seus vots –tot i que ja sabem que en política les coses no són tan simples– podien haver-se convertit en la segona força política de la comunitat foral, amb 91.436 vots (27,7%) –PP-UPN n’ha aconseguit 125.935 (38,17%)–, mentre que el PSN en passaria a ser la tercera amb 72.291 (22%). No és un percentatge suficient per trencar el pacte espanyolista però ben segur que hi ajudaria en una perspectiva de futur sense violència armada d’ETA i amb un discurs molt més matisat de l’esquerra independentista respecte a la Navarra foral.

Una darrera consideració que, des d’una perspectiva catalana i antiimperialista, obre perspectives d’esperança en un mapa del poder com el que aquestes eleccions imposen en el conjunt dels territoris sotmesos a la sobirania espanyola. D’una banda, queda clar que la Catalunya estricta i el País Basc del sud configuren dues realitats nacionals diferenciades i prou sòlides per no haver de dependre d’altri per més temps. De l’altra, a les Corts espanyoles –enmig de l’abassegadora majoria del PP i el PSOE i dels nacionalismes pactistes del PNB i CiU– es fa visible un bloc sobiranista que pot tenir una important capacitat d’ajuda mútua més enllà de la legalitat espanyola i en defensa de les llibertats nacionals de la bona gent catalana, basca i gallega –és a dir, la independència–: Amaiur (7), ERC i Compromís (4) i BNG (2). Una realitat que farien bé de tenir en compte els qui, des de posicions pretesament independentistes catalanes, han fet campanya per l’abstenció.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 21 de novembre del 2011)

Read Full Post »

Els nervis de Rajoy i el PNB

El resultat extraordinari de Bildu a les eleccions municipals i forals del 22 del maig passat va ser una sorpresa fins i tot per a molts votants de la coalició. Diumenge vinent, a les eleccions a les Corts espanyoles, si es compleixen les enquestes –fins i tot les que els són més desfavorables–, la coalició Amaiur, ara amb l’aportació d’Aralar que no tenia Bildu, pot superar amb escreix aquells resultats. Pocs sondejos els neguen ja la possibilitat d’aconseguir grup propi al Congrés, si no fan la trampa de reduir el País Basc del sud als tres territoris de la comunitat autònoma d’Euskadi i deixar de banda en els seus comptes la comunitat foral de Navarra.

Una vegada més cal insistir en la importància que tenen els resultats al territori foral navarrès pel que representen en l’imaginari basc i, en concret, el de l’esquerra independentista. No en debades, Amaiur –la denominació de la nova coalició– correspon al castell on va tenir lloc una de les darreres gestes de resistència dels bascos del Regne de Navarra contra les tropes castellanes el 1512, de la qual l’any vinent farà cinc-cents anys. El candidat del PP a encapçalar el proper govern de la monarquia, Mariano Rajoy, ho deu tenir molt present quan, oblidant el pragmatisme poc bel·ligerant en el tema basc que ha vingut mostrant durant la campanya electoral, es despenjava dissabte passat amb un missatge radical donant suport a la petició de la presidenta de la comunitat foral, Yolanda Barcina (UPN), i comprometent-se a reformar la Constitució Espanyola per suprimir-ne la disposició transitòria quarta que preveu la possibilitat d’unió de les comunitats d’Euskadi i Navarra si ho decidís el parlament foral i ho ratifiqués la majoria de la població en referèndum.

Una possibilitat que va ser inclosa, per cert, en els documents pactats pel Partit Socialista d’Euskadi, el PNB i Batasuna en les converses de Loiola durant el procés de pau frustrat del 2006. I que podria tornar a ser objecte de negociació si l’actual situació de fi de la lluita armada acordat per ETA facilita els objectius de l’independentisme basc d’esquerres de replantejar una nova mesa de partits per resoldre el conflicte polític, sense fer-la dependre de la resolució de les seves conseqüències bèl·liques. L’abolició de la transitòria quarta de la Constitució espanyola es planteja ara, per iniciativa dels aliats navarresos del PP, com a eina electoral i Rajoy no té més remei que dir-los que sí, tot sabent que si vol seguir el full de ruta que van marcar els facilitadors internacionals a la declaració d’Aiete del 17 d’octubre a Sant Sebastià haurà d’abandonar dogmatismes com ho haurà de fer també l’esquerra independentista.

Reformar la Constitució espanyola per posar més obstacles a la resolució del problema que el Regne d’Espanya té al País Basc i privar als ciutadans que viuen al territori administrat per la comunitat foral navarresa del dret a decidir si volen o no unir-se als qui ho fan a la comunitat autònoma d’Euskadi, com els reconeix la mateixa Constitució, no sembla la millor manera d’abordar la construcció d’una pau duradora i sòlida. Mai fins ara un dirigent del PP del rang de Rajoy havia plantejat amb tanta radicalitat l’oposició a la unitat de les quatre províncies del País Basc del sud fins arribar a abonar en públic la idea d’una reforma constitucional amb aquest objectiu. Malament deuen anar les enquestes respecte dels resultats d’Amaiur al territori de la comunitat foral navarresa pel que fa a la continuïtat de l’statu quo que interessa a la dreta imperialista espanyola, i a Rajoy l’han traït els nervis.

Un increment substancial dels vots de l’esquerra independentista basca al territori foral navarrès –més enllà dels aconseguits per Nafarroa Bai a les passades eleccions a les Corts espanyoles amb l’esquerra abertzale il·legalitzada i fins i tot dels que van aconseguir els mateixos independentistes quan es podien presentar encara a eleccions– significarien un revés notable a l’estratègia del PP i el seu aliat UPN per a la comunitat foral. I no solament en aquestes eleccions sinó sobretot en una perspectiva de futur. Precisament un dels factors negatius per a l’esquerra abertzale a les darreres eleccions municipals i forals va ser el manteniment de Nafarroa Bai com a competidor sòlid en un mateix espai polític.

Els resultats d’Amaiur a la comunitat foral navarresa també han de servir per avaluar la força electoral que hi té el PNB –habitualment escassa– que ara va en coalició amb els antics “independents” de Nafarroa Bai (Urxue Barkos) en la candidatura Geroa Bai, ja sense la resta dels antics aliats de Nafarroa Bai. Les preocupacions electorals del PNB no es limiten, però, a la Navarra foral sinó que abasten els quatre territoris bascos sota sobirania espanyola, perquè podria perdre fins i tot el grup parlamentari propi al Congrés espanyol dels diputats. Unes eleccions, doncs, que també per al PNB poden representar un tomb substancial, fins arribar a perdre l’hegemonia electoral del nacionalisme basc en favor de l’esquerra independentista. Un fet del tot nou que pot repercutir de forma substancial en el futur immediat, a les properes eleccions al Parlament d’Euskadi amb una esquerra abertzale ja legalitzada, sempre que aquesta sigui prou hàbil per mantenir les aliances que han fet possible les coalicions Bildu i Amaiur (acumulació de forces sobiranistes, en terminologia independentista).

Aquesta possibilitat ha fet perdre també els nervis als dirigents i l’entorn del PNB que han afrontat la campanya centrant bona part del discurs en el combat contra Amaiur. Arribant a utilitzar el diari “Deia” –que acostuma a expressar el punt de vista de l’aparell penebista– per donar a entendre que la decisió d’ETA de posar fi a la lluita armada pot tenir escletxes. La mostra més escandalosa d’aquesta estratègia la va donar el diari en la seva edició de dimecres passat, amb una llarga informació sense firmar, titulada “Les forces de seguretat adverteixen que el risc d’escissió a ETA és molt gran”. On, citant només fonts policials espanyoles, especulava sobre la possibilitat que els “durs” (així, entre cometes) “podrien moure fitxa en una assemblea que es farà després de les eleccions generals”.

Esclar que ningú pot dir amb certesa què passarà a ETA a mitjà termini, segons com evolucioni la resolució de les conseqüències del conflicte (presos, desarmament, víctimes, exiliats…) que els facilitadors internacionals posaven com a objecte exclusiu de negociació amb els governs espanyol i francès en el segon punt de la declaració d’Aiete. Però és molt aventurat –per no dir obertament mendaç, quan ETA ha repetit una i altra vegada, sense cap mostra de dissidència coneguda, que la decisió de deixar les armes és definitiva– donar per bones unes suposades filtracions procedents de les clavegueres de l’Estat en plena campanya electoral. Una campanya electoral que amenaça, precisament, d’acabar amb l’hegemonia nacionalista del PNB.

Humbert Roma, periodista (Publicat a Tribuna Catalana el 15 de novembre del 2011)

(A la foto, Yolanda Barcina –UPN– i Mariano Rajoy, petonejant-se)

Read Full Post »

Mitjans de comunicació i construcció de la pau

ETA –com a conseqüència d’un profund canvi estratègic de l’esquerra independentista basca– ha anunciat que abandona de forma definitiva la lluita armada per aconseguir objectius polítics i això obre noves perspectives al tractament de la informació del conflicte del País Basc amb el Regne d’Espanya. I, alhora,  planteja nous reptes als professionals de la comunicació per abordar-la. Un repte que ho és també per als col·lectius socials afectats i les respectives societats. Segons com hi responguin, els mitjans de comunicació poden contribuir a reforçar tàctiques per amagar les arrels del conflicte o bé contribuir a resoldre’l com a culminació del procés.

Com en tot enfrontament violent, el silenci de les armes no és sinó el començament de la construcció de la pau i no pas el final: aquesta és una constatació prèvia que no han de defugir els qui tenen la responsabilitat als mitjans de comunicació, i té com a conseqüència immediata l’exigència d’evitar frivolitats quan recullen i fan públiques dades i opinions. Una regla que hauria de ser general en el treball professional però que, en cas de la sortida d’un conflicte armat, adquireix especial rellevància. Esclar que afavoreix aquesta frivolització un costum molt estès en la nostra cultura comunicativa: la dependència excessiva dels mitjans respecte de les declaracions dels polítics que, en una estructura de partits molt poc respectuosa per la dissidència interna, tendeixen a defugir l’anàlisi i buscar més l’efecte en els titulars.

La primera condició hauria de ser, doncs, abordar el conflicte com un fet complex i deixar de banda simplificacions, tan pròpies d’un enfrontament bèl·lic, com la de vencedors i vençuts. Això no obvia que cada mitjà i cada professional tingui el propi punt de vista respecte del conflicte i les propostes de solucions de fons, però exigeix donar veu a totes les parts a l’hora d’informar-ne, i sense tabús com el que ha regit durant aquests anys sobre l’existència de la tortura al llocs de detenció. Una norma que té especials conseqüències quan els mitjans parlen de les víctimes: el reconeixement que n’hi ha hagut en els dos bàndols –i no solament mortals–, i que aquesta n’és la conseqüència més terrible com en tot conflicte bèl·lic, és especialment important.

Un segon aspecte, tant o més transcendental que el de la complexitat del conflicte, és el de la resolució de les seves causes per vies democràtiques. Si les parts enfrontades han arribat a la conclusió que l’enfrontament armat no és la via per resoldre’l –caldrà veure fins on el Govern de la monarquia i els poders del Regne d’Espanya ho comparteixen–, la lògica és que només val la via democràtica. Assumir-ho com a principi orientador de la informació pels mitjans de comunicació és evident que ajudaria molt a la societat i als polítics a l’hora de racionalitzar el debat sobre els passos que cal fer per assentar la pau en bases sòlides de futur, i no només conjunturals.

Com hi ajudaria aplicar rigorosament aquella màxima tan publicitada i tan poc respectada de separar amb rigor la informació –necessàriament plural i contrastada– de l’opinió. Es pot dir que són coses sabudes, però no hi fa res de repetir-les quan hi ha una qüestió en joc tan valuosa i fràgil com la pau.

Humbert Roma (Article publicat a mèdia.cat el 4 de novembre del 2011) (A la foto, membres del Grup Internacional de Contacte que tant ha treballat per la pau al País Basc)

Read Full Post »