Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Euskal Herria Bai’ Category

El bloc de partits de l’esquerra independentista basca va tenir aquest diumenge uns resultats molt bons a les eleccions legislatives al País Basc del Nord on es va consolidar com a tercera força pel davant de la que ho era fins ara als tres territoris del Nord, el centrista MoDem, que hi ha perdut 6.786 votants dels 17.552 que va tenir a les legislatives del 2007. I això que els independentistes d’esquerres hi anaven amb l’absència notable d’un dels socis de la coalició que s’ha consolidat al Sud, ja que EA aquí no ha anat a les eleccions amb Euskal Herria Bai, la candidatura de l’abertzalisme d’esquerres en territori sota sobirania francesa, i ha preferit el pacte electoral amb Europe Ecologie-Les Verts. El PNB, per la seva banda, n’ha arreplegat un 1,79%.

Amb 11.423 vots (8,8%, 747 vots més que el 2007 tot i que els partits s’hi presentaven llavors en altres condicions), Euskal Herria Bai passa pel davant del MoDem (8,3%). i esdevé àrbitre de la segona volta en què poden recomanar el vot a socialistes o a sarkozyans, o no donar consigna expressa de vot. Amb la qual cosa, l’esquerra independentista basca esdevé una força clau en el període intens de negociació que viuen aquesta setmana els territoris sota sobirania republicana francesa. I ho poden fer valer, entre d’altres objectius, per assegurar-se una política efectiva del nou govern francès en favor d’una resolució del conflicte basc en la línia de la Declaració de la Conferència internacional d’Aiete, encallada ara en la negativa dels estats espanyol i francès a respondre de forma positiva a la disposició d’ETA a negociar la resolució de les conseqüències bèl·liques (presos, exiliats, víctimes, desarmament…) tal com preveu la mateixa declaració en el seu punt segon un cop acomplert el primer amb la proclamació d’ETA anunciant que abandona l’opció armada.

Vés per on, les eleccions franceses –tan crucials, entre d’altres raons, per aconseguir un canvi de rumb en la política econòmica i social de la Unió Europea i abandonar d’una vegada la bogeria de la retallada sistemàtica dels pressupostos públics i dels ingressos de les classes mitjana i treballadora que ja està afectant, i molt, al creixement econòmic en la majoria d’estats membres i al mateix nucli dur de l’Estat del benestar que caracteritzava l’Europa d’abans de la crisi– poden servir també per posar d’una vegada el conflicte basc en vies efectives de resolució. De ben segur que els representants d’Euskal Herria Bai i sobretot els del PSF ho tindran molt en compte en les seves negociacions sobre les contrapartides a la recomanació o no del vot de l’esquerra abertzale als candidats socialistes.

Mentrestant, el bloc basc d’esquerres independentistes i sobiranistes ja prepara –com totes les forces polítiques amb aspiracions electorals als tres territoris sota sobirania del Regne d’Espanya administrats per Govern i Parlament de la comunitat autònoma d’Euskadi– les cada vegada més imminents eleccions al parlament de Gasteiz. Aquest diumenge precisament ha fet pública la marca electoral: Euskal Herria Bildu, amb què aniran a les eleccions en coalició l’esquerra independentista que encara té el seu nou partit Sortu pendent de legalització pel Tribunal Constitucional espanyol i els seus principals dirigents –entre ells Arnaldo Otegi– engarjolats, EA, Alternatiba i Aralar, que ha hagut de pagar el preu de la sortida del partit de tres dels seus diputats al Parlament de Gasteiz, contraris als compromisos contrets pel partit amb els seus nous aliats del front sobiranista.

De més calat, però, que aquesta tria de nom electoral per la coalició és el reforçament de l’estratègia conjunta de les forces que la integren i que es va concretar a començaments de juny amb la signatura de l’anomenat “Compromís dels sobiranistes d’esquerra. Acord estratègic per al País Basc del Sud”, que representants de l’esquerra abertzale encara sense partit legal, Eusko Alkartasuna, Aralar i Alternatiba van presentar l’1 de juny en un acte al Palau Miramar de Donostia. Aquest ha estat un dels documents més destacats dels molts que s’han fet públics aquestes darreres setmanes farcides d’esdeveniments a l’entorn del conflicte basc: el segon en importància, al meu entendre –menyspreat de cara enfora des dels poders imperials espanyols, però de molt abast només que es vegi amb una mica de perspectiva històrica– és el que ha fet públic el col·lectiu de presos i preses bascos que ha renovat alhora la seva estructura de representació. Un document que es pot interpretar com la resposta –que presenten com de llarg abast estratègic– del col·lectiu a les mesures anunciades pel ministre espanyol de l’interior, Jorge Fernández Díaz, que concretaven el lleuger rentat de cara de la política penitenciària espanyola de revenja contra els presos i preses basques que no cedeixen al xantatge de les condicions que els pretén imposar el govern espanyol per aproximar-los al seu país i fins i tot per deixar en llibertat la gent basca empresonada amb malalties greus i terminals.

Pel que fa al compromís fet públic pels sobiranistes d’esquerra per al País Basc del Sud, destaca per l’objectiu declarat de posar les bases d’una col·laboració política que tots els firmants volen i preveuen llarga i cada vegada més sòlida. És un document extens i dens, circumscrit com diu el seu mateix títol als quatre territoris històrics del País Basc del Sud: Biscaia, Guipúscoa, Àlaba i Navarra, i precisant que “les organitzacions firmants tenim en consideració les distintes realitats i velocitats dels diversos espais politicoadministratius del País Basc del Sud, tot reconeixent l’especificitat política de Navarra”. L’acord el desenvolupen a l’entorn de deu eixos principals: proposta política definida des del moment present, però amb vigència en el llarg termini; prioritzar allò que els uneix; defensa de l’emancipació i autodeterminació dels pobles, i dels drets del País Basc com a nació, la seva capacitat per decidir el seu futur i la defensa de la seva llengua, cultura i forma d’organització com a element vertebrador del mateix acord; una sobirania al servei d’un canvi social; solidaritat amb la classe treballadora i creació de llocs de feina com una de les seves grans fites; una societat plural fonamentada en els valors de la igualtat, el respecte i la solidaritat en què els drets civils, polítics i socials de totes les persones hi siguin reconeguts i respectats; avenç en la conformació de moviments amplis d’acció política i social; construcció popular de caràcter col·lectiu inherent a la identitat basca, compartint projectes amb la ciutadania; integració de totes les propostes emancipadores en les diferents estratègies polítiques i aposta per les vies estrictament polítiques i pacífiques, en l’ampli marc que va des de l’institucional fins a la desobediència civil, tot rebutjant les expressions i estratègies violentes i les vulneracions de tots els drets humans.

I, esclar, ple suport a la Declaració de la Conferència Internacional del palau d’Aiete a Donostia “com a full de ruta per a la resolució del conflicte”, de la qual remarquen que “només s’ha acomplert el primer punt, en haver decidit l’organització ETA el cessament definitiu de la seva activitat armada”. “Resulta imprescindible –afegeixen– que els Estats espanyol i francès posin fi a totes les altres expressions de violència, així com és també imprescindible posar en marxa el diàleg polític que els porti a la resolució del conflicte”. Veurem com hi influiran els excel·lents resultats d’Euskal Herria Bai a les legislatives franceses i els més que extraordinaris d’Euskal Herria Bildu que es preveuen a les autonòmiques de la comunitat d’Euskadi, més enllà de les maniobres de tupinada electoral que ja prepara el PP amb el propòsit anunciat d’inflar el cens electoral amb suposats exiliats amenaçats per ETA. Una mostra més de la impotència dels poders imperials espanyols per aturar el que és una evidència per qualsevol observador que no tingui pa a l’ull: la majoria social basca per més autonomia (PNB) i per la independència (pol sobiranista), dues opcions que aquesta vegada sí que s’hi juguen que els votants diguin quina d’elles acabarà guanyant-hi l’hegemonia política.

Humbert Roma, periodista

(Article publicat a Tribuna Catalana el 13 de juny del 2012)

Read Full Post »

Mentre l’esquerra abertzale convoca mobilitzacions per acompanyar la presentació dels estatuts d’un nou partit que assumeix l’estratègia de rebuig a la violència armada com a via per aconseguir el respecte dels drets nacionals, i la majoria social basca acaba de demostrar la seva fortalesa amb una altra vaga general el 27 de gener, s’ha anat configurant un obstacle a l’acumulació de forces sobiranistes que és l’altra cara de la nova política de l’independentisme d’esquerres il·legalitzat. Una vegada més, Navarra –més en concret, l‘alta Navarra, administrada per les institucions de la comunitat foral sota la sobirania del Regne d’Espanya– esdevé pedra de toc per als plantejaments d’unitat del sobiranisme basc.

Vista des d’ulls catalans, i en la distància física i política entre ambdues realitats, durant molt de temps la qüestió navarresa em resultava inquietant perquè no en comprenia l’abast. ¿Com pot ser –pensava– que Navarra sigui tan important per a uns i altres, basquistes i imperialistes espanyols, com per resultar un obstacle decisiu en unes negociacions que eren ja tan avançades en el darrer i fracassat procés de pau? Poc a poc, a força de seguiment de la realitat basca, i també dels seus debats historiogràfics, m’he adonat de com n’és de transcendental la qüestió navarresa per al futur del País Basc (que alguns bascos denominen Navarra, com a manera d’anomenar el país quan parlen del col·lectiu polític nacional sencer).

“Al cap i a la fi, Navarra és la mare terra… La “lingua navarrorum” dels bascons, la llengua basca, tot surt d’aquí”, em deia una persona bascoparlant del Partit Socialista Navarrès gens sospitosa d’independentisme però crítica cap a la seva direcció, quan li plantejava la qüestió just després del trencament de la darrera treva que l’havia tornat a obligar a portar escorta. “Navarra, pàtria dels bascos” és potser el tòpic més transversal, tant des del punt de vista polític com territorial, que he sentit en les meves estades i entrevistes al País Basc. Més enllà, però, es fan paleses les discrepàncies profundes sobre les conseqüències polítiques que aquest tòpic té per a la construcció nacional, democràtica i pacífica, d’un País Basc cohesionat en el futur.

El corresponsal de Tribuna Catalana abordava en la seva darrera crònica la crisi que afecta la coalició Nafarroa Bai només a tres mesos i mig de les properes eleccions muncipals i forals al País Basc sota sobirania espanyola (un altre dia parlarem de les també properes eleccions cantonals a la República Francesa i com es preparen al País Basc del Nord, amb algun fet extraordinari com el suport socialista al candidat d’Euskal Herria Bai, on hi ha Batasuna –legal en territori de l’imperi republicà– al cantó d’Iholdi). Amb ETA desactivada per la nova estratègia independentista, l’esquerra abertzale il·legalitzada ha impulsat acords amb diverses forces polítiques: primer amb EA, que segueix sent el partit de l’exlehendakari Carlos Garaikoetxea després de l’escissió d’Alkarbide (ara, Hamaikabat) arran de la patacada que va sofrir el partit en la tupinada electoral a la comunitat autònoma basca; l’Acord de Gernika després, incloent entre d’altres Aralar i Alternatiba (escissió d’Ezker Batua), i finalment el pacte pel canvi polític amb EA i Alternatiba.

La presència d’Aralar en el segon d’aquests acords, i la participació en diverses convocatòries comunes –com la multitudinària manifestació pels presos a Bilbo el 8 de gener– podia fer pensar que els vells contenciosos amb Aralar –el partit escindit de l’esquerra abertzale el 2001– eren camí d’acabar-se. Però les properes eleccions a la comunitat foral de Navarra amenacen de fer-ho tot molt més difícil, si la situació no es recondueix aviat. La coalició Nafarroa Bai perilla, després de les exigències del PNB, Aralar i el grup d’independents d’Uxue Barkos a EA perquè “deixi sense valor, pel que fa a Navarra i per al període 2011-2015 allò que recullen els diferents acords subscrits amb Batasuna”, un cop l’altre soci, Batzarre, ja se n’ha anat per fer un acord electoral amb Izquierda Unida de Navarra. Tant l’executiva nacional com l’assemblea de Navarra d’EA han respost rebutjant aquesta exigència que considren “un acord per disfressar sota les sigles de Nafarroa Bai una coalició Aralar-PNB”.

La principal força sobiranista navarresa –de fet, l’única legal ara, en absència de la il·legalitzada esquerra abertzale– està ferida de mort. EA no es deixa imposar condicions pels seus socis i, si res no canvia, considera prioritari, també a la comunitat foral navarresa, l’acord estratègic amb l’esquerra abertzale il·legalitzada. La comunitat foral de Navarra s’està convertint, doncs, en una prova significativa de les dificultats que haurà de véncer la nova estratègia de l’independentisme d’esquerres, no solament per la negativa pública del govern de la monarquia a facilitar-la –més detencions, tortures i anunci que no hi haurà legalització del nou partit abans de les eleccions de maig–, sinó també pels obstacles que aniran sorgint a l’hora de concretar el pol sobiranista.

PNB, Aralar i els independents d’Uxue Barkos saben què s’hi juguen si EA manté a Navarra els acords estratègics amb l’independentisme il·legalitzat. Legal o no, dins de Nafarroa Bai o fora, el nou partit d’Arnaldo Otegi i l’actual portaveu Txelui Moreno –per cert, sindicalista navarrès de LAB– pot esdevenir hegemònic entre els sobiranistes a la comunitat foral. EA li pot aportar un bagatge més que notable, però ningú no sap quin potencial electoral li queda en una comunitat foral on no hi ha hagut eleccions des del 2007 i on no ha tingut el desgast de compartir govern com sí que li va passar a Euskadi (cal no oblidar que l’exlehendakari Carlos Garakoetxea, tot i no tenir ja responsabilitats al partit que va fundar, és d’origen navarrès).

Tot i això, els seus socis a Nafarroa Bai prefereixen la ruptura de la coalició i quedar-se’n les sigles, per molt devaluades que en resultin. Potser perquè els dirigents d’Aralar creuen que aconseguiran un pes més decisiu, i sense noses alienes, en una coalició on només els pot fer ombra el PNB, amb molt poc pes organitzatiu i social a la comunitat foral: l’any 2003, el PNB va necessitar l’aliança electoral d’EA per aconseguir quatre diputats forals a Navarra, els mateixos que Aralar i Izquierda Unida (que van tenir més vots que la coalició PNB/EA), ja amb l’esquerra independentista il·legalitzada. Una vegada més, Navarra esdevé clau, doncs, per al futur dels set territoris històrics bascos.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 7 de febrer del 2011)

(A la foto, el Parlament foral navarrès)

Read Full Post »

Rubalcaba_Patxi_Lopez

Divendres passat, el primer atemptat mortal d’ETA en l’era Patxi López –cal recordar-ho, lehendakari gràcies a unes eleccions que van deixar fora de la via política almenys cent mil votants que només van poder escollir una papereta anul·lada d’entrada pel Tribunal Suprem i el Constitucional a instàncies del govern socialista de la monarquia– ha posat una vegada més de manifest que el conflicte del Regne d’Espanya amb el poble basc segueix presoner de la lògica de la guerra a on va retornar ara fa dos anys, després de la ruptura de la darrera treva. L’atemptat que va causar la mort, a Arrigorriaga, de l’inspector Eduardo Antonio Puelles García, cap de grup de la Brigada d’Informació de Bilbo, responsable de la lluita antiterrorista (segons “Gara”, diari proper a l’esquerra abertzale, era cap del Grup de Vigilàncies Especials de la Policia espanyola a Bilbo), sembla desmentir les especulacions sobre els indicis que feien pensar en una represa dels contactes de cara a un nou procés de diàleg, a mitjà termini.

 

Val la pena, però, tenir en compte algunes de les característiques d’aquest atemptat per analitzar-ne la transcendència. La primera, i més visible, és el retorn d’ETA a l’atemptat mortal contra persones que tenen un paper clau en la lluita antiterrorista. Tot i que sempre ens podem omplir la boca amb frases fetes, com que totes les vides són iguals –una certesa irrefutable des del punt de vista ètic–, en política i sobretot en una situació bèl·lica això no és sinó un tòpic més. ETA certament pot matar persones la principal característica de les quals és el baix risc per als seus escamots, com l’exregidor socialista d’Arrasate i sindicalista de la UGT Isaías Carrasco, mort el març del 2008, just abans de les eleccions generals de les quals havia estat exclosa l’esquerra abertzale. Un municipi, d’altra banda, regit per una de les comptades candidatures d’ANB que es van poder presentar a les darreres eleccions muncipals, en què hi van aconsegur l’alcaldia. O. com ha fet ara, triar un objectiu més arriscat per al seu escamot per ser una peça clau de l’altre bàndol en la guerra que l’enfronta al Regne d’Espanya.

 

Aquesta lògica militar –perversa com tota lògica militar, com ho és també la del govern de la monarquia: una i altra tenen com a objectiu l’eliminació física, per la mort o llargs anys d’empresonament, de les persones considerades enemigues– és la que torna a imperar en aquest conflicte que tan a prop del final va estar ara fa dos anys. Cal recordar-ho: només fa dos anys que ETA, el 6 de juny del 2007, va donar per acabada la treva i, amb ella, les negociacions publicades amb el govern espanyol per trobar una sortida dialogada a l’enfrontament militar.

 

L’atemptat mortal contra l’inspector Puelles García ha passat, d’altra banda, després que l’esquerra abertzale hagi confirmat la seva força electoral en les eleccions europees, i quan el Tribunal Europeu dels Drets Humans té pendent de pronunciar-se sobre multitud de recursos provinents del País Basc contra el Regne d’Espanya. Recursos que denuncien, entre d’altres vulneracions dels drets humans, precisament que un sector que representa almenys el 10 per cent de l’electorat a les comunitats autònoma d’Euskadi i foral de Navarra hagi estat condemnat a la il·legalitat i privat reiteradament del seu dret polític a elegir i ser elegits.

 

I, encara una dada més, que no per previsible ha de ser menytinguda: mentre un presumpte escamot d’ETA matava l’inspector Puelles, als carrers del País Basc, superant les fronteres administratives i interestatals que el divideixen (dues autonomies espanyoles i dos estats membres de la Unió Europea), proliferen aquests dies els cartells que pregunten “Zapatero, Sarkozy, Non da Jon?” (Zapatero, Sarkozy, on és Jon?), referits a Jon Anza, refugiat i membre d’ETA desaparegut el passat 18 d’abril. El govern espanyol, per boca del seu ministre de l’Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, se n’ha rentat les mans, de la desaparició, insinuant que es tracta d’un afer intern d’ETA, mentre a la República Francesa les instàncies judicials han iniciat una investigació. De la seva banda, ETA, trencant una mena de protocol exigit per les més elementals normes de clandestinitat, pel qual no fa públics els noms dels seus militants en actiu, passat un mes de la desaparició de Jon Anza, el va reivindicar com a militant seu i en va desvetllar els objectius del viatge en el curs del qual va desaparèixer: portar diners a l’organització, en una cita a Tolosa del Llenguadoc (Occitània). I en va fer responsables de la desaparició els governs espanyol i francès, tot recordant fets anàlegs protagonitzats pel GAL quan al Regne d’Espanya també governava el PSOE els anys 80 del segle passat.

 

Hi ha un darrer element que crec que val la pena també de tenir en compte. Aquest cap de setmana, el partit socialdemòcrata i independentista basc Eusko Alkartasuna (EA) ha fet el seu primer congrés després de la batacada electoral a les autonòmiques d’Euskadi, i de la posterior escissió del sector contrari a un acord sobiranista amb l’esquerra abertzale. ETA també hi ha fet present la seva veu posant el cadàver de l’inspector Puelles sobre la taula. El manteniment de la lluita armada, així, segueix interferint el debat sobre la constitució del pol sobiranista que defensen, entre d’altres, l’exportaveu de Batasuna, Arnaldo Otegi, i l’exsecretari general del sindicat de l’esquerra abertzale LAB, Rafa Díez. És la seva estratègia pública –sembla que assumida per la majoria de l’esquerra abertzale– per acumular forces independentistes de cara a la recuperació del diàleg i a una sortida democràtica i pacífica al conflicte. Tots els possibles aliats de l’esquerra abertzale en aquesta estratègia sense excepció, però, han insistit reiteradament que la fi de la lluita armada –és a dir, de la lògica de guerra per part d’ETA– és condició imprescindible a l’hora de configurar aquest pol sobiranista. Veurem quina repercussió tindrà l’atemptat de divendres en el procés.

 

Potser caldrà mirar a l’altra banda de la muga, on Batasuna no és il·legal, per albirar quina pot ser de fet la incidència de l’atemptat, entre d’altres qüestions, en la configuració de les candidatures a les eleccions regionals franceses de l’any vinent. Ja que és al País Basc del Nord on el pol sobiranista ja ha estat experimentat els darrers anys en diverses conteses electorals, val a dir que amb èxit notable. Si Batasuna, Abertzaleen Batasuna i Eusko Alkartasuna reediten la coalició Euskal Herria Bai, que tan bons resultats va aconseguir en les darreres legislatives del 10 i el 17 de juny del 2007, tot i que es van fer molt pocs dies després de la ruptura de la treva d’ETA, i a les municipals i cantonals de març del 2008, podria ser un senyal que el procés de convergència independentista no s’ha aturat malgrat la continuïtat de l’activitat mortal d’ETA. De tota manera, el peculiar sistema electoral francès a dues voltes, i el fet que el País Basc del Nord sigui integrat en la Regió de l’Aquitània, pot representar una dificultat afegida per als acords electorals de cara a les regionals i un argument favorable per als qui, dintre d’aquests partits, prefereixin una altra mena d’aliances, com ha passat en les darreres eleccions europees (o en les regionals del 2004).

 

També s’haurà de veure fins a quin punt l’atemptat mortal de divendres té continuïtat dins l’actual estratègia d’ETA –és a dir, si es tracta d’una escalada o és una resposta bèl·lica puntual– i com influeixen en l’estratègia de l’organització independentista armada els avenços, si n’hi ha, en el camí de l’acumulació de forces de l’independentisme polític basc.

 

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 22 de juny del 2009)

Read Full Post »

untitled

Tot sembla, ara com ara, dat i beneït a les quatre províncies basques del sud. Els partits imperialistes espanyols no solament governen a la comunitat foral de Navarra (UPN amb el suport del PSN) sinó que ara, ben aviat, ho faran també a l’autònoma basca (PSE amb el suport del PP). Per afegir més humiliacions als bascos sota la sobirania del Regne d’Espanya, el PP –que ha atiat com ningú l’odi espanyol contra el poble basc fins a esdevenir un dels factors decisius en el fracàs del darrer procés de pau– tindrà la presidència del Parlament autònom a Gasteiz. És la torna pel seu suport perquè la filial basca del PSOE aconsegueixi la lehendekaritza i el Govern de la comunitat.

 

Mentre, es van acomplint els passos d’una ambició política miserable, de curtíssima volada, que pot tenir els efectes d’una torrentada que arrossegui les poques coses aconseguides en alguns camps altament sensibles. En la recuperació de l’euskera: a la comunitat autònoma basca ni tan sols hi ha, com a Catalunya, una política d’immersió lingüística a totes les escoles, sinó que hi perviuen tres línies separades, que el tripartit encapçalat pel PNB va ser incapaç de reduir a dues, com preveien els projectes de la passada legislatura. En la televisió basca; dues cadenes, una en espanyol, l’altra, en euskera. I pot empitjorar encara la ja malmesa cohesió social, sobre la qual assentar una pau digna que, esperem que més aviat que tard, caldrà negociar.

 

El País Basc, però, no es redueix a les quatre províncies del sud de la muga. Al nord, sota la sobirania de la República Francesa, hi ha Iparralde, les altres tres províncies que no surten als diaris d’aquí, però on s’estan produint fets prou interessants com per tenir-los en compte. El darrer, el procés judicial contra Euskal Herriko Laborantza Ganbera (EHLG) i el seu president, Michel Berhokoirigoin. El dijous 26 de març, el tribunal de Baiona va donar la raó als promotors d’EHLG i va exculpar el seu president d’haver “induït a la confusió amb la funció pública de la Cambra d’Agricultura oficial de Pau” i haver intervingut “en dominis reservats” a la Cambra de Pau, com l’havien acusat els representants de les acusacions particulars i la fiscalia. 

 

EHLG és la plasmació, en el camp de l’agricultura, d’una vella reivindicació, cada vegada més implantada al País Basc del Nord: la del reconeixement d‘un departament propi. Actualment, el País Basc del Nord està incorporat al departament dels Pirineus Atlàntics, comú amb una part dels territoris occitans, la regió del Bearn. La victòria judicial d’EHLG –quan escric aquestes ratlles, les acusacions particulars ja han anunciat que no recorreran la sentència, i la fiscalia és pendent de pronunciar-se– no es limita, doncs, al camp de l’agricultura, sinó que té un abast polític molt més ampli, en uns moments en què la República Francesa s’està replantejant l’estructura territorial, amb l’informe Balladur, que no necessàriament ha de ser més favorable a les nacions sotmeses a la sobirania republicana. 

 

El suport rebut pels impulsors d’EHLG ha arribat més enllà de les tres províncies, i no només al País Basc del Sud, sinó a la França profunda. Tant el dia del judici, 29 de gener, com el de la publicació de la sentència, centenars de persones es van concentrar davant la seu del Tribunal: entre d’altres, consellers regionals socialistes, regidors abertzales de diverses sensibilitats, defensors dels drets humans… De fet, la creació d’EHLB (nom exclusiu en basc, perquè no pogués ser confós amb la cambra agrícola departamental) va significar l’aplicació d’una estratègia que està donant els seus fruits al País Basc del Nord: la política dels fets consumats. Quan, després de nombroses gestions amb les entitats oficials per aconseguir un objectiu senzill i fàcil d’entendre per la gent, es manté la negativa dels poders públics, es tracta d’aplicar-lo amb els fets, sigui quina sigui la reacció dels governants.

 

Va ser l’estratègia que van popularitzar els Demo, a finals del segle passat i començaments d’aquest, a l’entorn de tres objectius: la creació del departament del País Basc, l’apropament dels presos i una política que garanteixi la supervivència de l’euskera. Un moviment que va posar en evidència, amb accions agosarades i provocadores, la feblesa de les argumentacions que recolzen l’imperialisme francès. Com ara, el robatori dels escons que correspondrien al País Basc del Nord al Consell General dels Pirineus Atlàntics, i el seu trasllat de Pau a Baiona, o la retolació en euskera –respectant la francesa– de les estacions ferroviàries basques. Una estratègia que els va costar multes i empresonaments, fins al punt d’afeblir força el moviment, però que a la llarga ha consolidat en la població de les tres províncies els objectius que s’havien fixat. Això, es clar, juntament amb la feina feta per molts d’altres col·lectius que treballen pels mateixos objectius, com la plataforma Batera i el consell dels electes.

 

Aquest avenç de la consciència de pertinença a un país propi es fa patent en la consolidació de les candidatures abertzales unitàries d’Euskal Herria Bai, que tenen el suport d’Abertzaleen Batasuna, Batasuna i Eusko Alkartasuna, però no el del PNB. Una estratègia unitària que ha estat refrendada per Abertzaleen Batasuna –el partit més influent dels tres– en la seva darrera assemblea el febrer passat. I que va suposar avenços en els resultats electorals tant a les legislatives de juny del 2007 –dos dies després del trecament de la treva d’ETA– com a les municipals i cantonals de març del 2008. En aquestes darreres, tot i perdre l’únic conseller regional que tenien –a causa del reagrupament de la dreta en la segona volta–, van augmentar en vots i llocs de representació.

 

Unes altres eleccions en què l’abertzalisme ha demostrat la seva consolidació al País Basc del Nord han estat les darreres als consells dels prud’hommes (tribunals de mediació laboral formats per representants dels sindicats i les patronals), el desembre del 2008. El sindicat de l’esquerra abertzale LAB, l’únic amb implantació a les set províncies (ELA només té incidència al Nord mitjançant la Fundació Manu Robles), va esdevenir la tercera força sindical, amb quatre consellers (en tenia només un), pel davant de la històrica Force Ouvrière (FO) i darrere la CGT i la CFDT.

 

El mateix any 2008, a l’abril i maig, una delegació de bascos i basques del Nord va participar, a iniciativa del moviment Autonomia Eraiki, en la reunió del Fòrum Permanent per a les Qüestions Indígenes del Consell Econòmic i Social de l’ONU (UNPFH), i hi van reivindicar –i provocar una sobtada i ridícula resposta de la delegació francesa, al·ludint als drets dels polinesis– la formació d’una comissió específica per a la defensa dels drets de les poblacions autòctones a Europa. Una proposta que ens pot semblar fora de lloc, des de la nostra perspectiva catalana, però que no faríem malament de tenir en compte, si hi reflexionéssim una mica, atès com les gasten els imperialismes francès i espanyol que uns i altres patim.

 

En una Europa que els governants proclamen sense fronteres –i tant sense fronteres: al Regne d’Espanya, Batasuna i tots els partits que se li assemblin són il·legalitzats, mentre a la República Francesa són legals–, el diumenge de Pasqua vinent, 12 d’abril, dia de la pàtria basca, una marxa convocada a iniciativa del Fòrum de Debat Nacional, i recolzada per personalitats i partits sobiranistes de diverses tendències, en creuarà una que divideix el poble basc, nació privada de sobirania, entre dos estats membres de la Unió Europea. D’Irun a Hendaia, gent vinguda dels set territoris bascos creuarà la muga reivindicant el dret a decidir i el reconeixement dels seus drets nacionals com a poble lliure.

 

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 30 de març del 2009)

Read Full Post »

aberriegunafdnUna bona notícia des de la perspectiva de la configuració d’un pol sobiranista al País Basc que ajudi a afrontar la difícil conjuntura política. El Fòrum de Debat Nacional (iniciativa de l’esquerra abertzale nascuda abans de la darrera treva, que va agrupar forces polítiques i col·lectius socials en favor del procés de pau i que s’ha mantingut, amb problemes, després del trencament de l’alto el foc) va anunciar ahir, en un acte a Donostia, que impulsa un any més un Aberri Eguna, dia de la pàtria basca, obert a les organitzacions i persones que no han renunciat a la sobirania nacional dels set territoris d’Euskal Herria. Vuitanta personalitats del món de la política, la cultura, la defensa de l’euskara, l’esport i d’altres àmbits dels set territoris bascos i de la diàspora –sense renunciar als respectius projectes polítics, com diuen en el text— firmen la convocatòria de l’Aberri Eguna 2009, que s’ha de materialitzar amb la presència massiva d’ikurriñes als balcons i una marxa des d’Irun a Hendaia, “construint nous ponts sobre velles fronteres”.

 

El manifest d’enguany ha estat redactat per Amets Arzallus, periodista i un dels millors bertsolaris –campió del País Basc del Nord en aquesta competició literariomusical tan arrelada en la societat basca–, i, entre d’altres, firmen la convocatòria Ramon Labaien, que va ser el primer conseller de Cultura del Govern basc després del franquisme, exalcalde de Donostia i impulsor de la ràdio i televisió basca; Koldo Amezketa, diputat i candidat a la presidència del Parlament navarrès per Nafarroa Bai; Mixel Mendiboure, que les darreres eleccions va ser candidat al Consell General dels Pirineus Atlàntics on va aconseguir el 19,6% dels vots per la candidatura Euskal Herria Bai, formada per EA, Abertzaleen Batasuna i Batasuna al País Basc del Nord; Sagrario Aleman, acadèmica de la llengua basca; Bittor Alkiza, ex futbolista de la Real Sociedad i l’Athletic de Bilbao; Jose Mari Arrate, expresident de l’Athletic; Battita Amestoi, regidor a Uztaritze, al País Basc del Nord; Félix Placer, sacerdot i teòleg; Paul Nicholson, dirigent pagès i ecologista; Fito Rodríguez, president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Basca, i els coneguts membres de l’esquerra abertzale Tasio Erkizia, Floren Aoiz i Loren Arkotxa, ex alcalde d’Ondarroa i president de la institució municipalista Udalbiltza, il·legalitzada pel jutge Garzón, i que està pendent de judici a l’Audiència Nacional espanyola amb altres càrrecs electes.

 

Aquí teniu la notícia, el manifest i la llista de firmants tal com l’ha publicada els web Kaos en la Red:

 

Convocan a un Aberri Eguna unitario, que reivindique la nación vasca y busque un nuevo escenario político

Nazio Eztabaida Guneak es la iniciativa que convoca este Aberri Eguna unitario y ha pedido que ese día,el día 12 de abril, Aberri Eguna, se coloquen ikurriñas en los balcones de toda la nación vasca

Kaos. Euskal Herria | Para Kaos en la Red | 7-3-2009 |

 

      Hoy, en Donostia, algo nos une a las personas que de las siete provincias nos hemos reunido aquí: Euskal Herria. Precisamente porque creemos en Euskal Herria y porque somos una nación, hacemos pública la convocatoria de un Aberri Eguna conjunto. Estamos deseosos y deseosas de que en Euskal Herria se den cambios profundos y pretendemos extender ese deseo a lo largo y ancho de nuestro pueblo.



 

Somos una nación y queremos que el Aberri Eguna 2009 se celebre desde el punto de vista de la nación. Precisamente, el ser una nación y las reivindicaciones de soberanía son las que nos unen. Somos muchas las personas que en Euskal Herria estamos a favor de ese objetivo. Miles y miles de ciudadanos ciudadanas. Creemos que es imprescindible promover la acumulación de toda esa fuerza, y por ello, hoy aquí, nos hemos reunido personas de diferentes sectores e ideologías.



 

La fotografía de hoy es el resultado de la dinámica de contactos promovida por el Foro de Debate Nacional. Además, pretendemos que esta dinámica tenga continuidad durante las próximas semanas. Consideramos que el papel que jugamos los hombres y mujeres que componemos Euskal Herria en la construcción y el futuro de nuestra nación es muy importante. Consideramos que debemos mostrar ante todo el mundo la fuerza que tiene esta nación. Y para ello, el Aberri Eguna es una cita imprescindible para los y las abertzales. Por lo tanto, hacemos un llamamiento para que el próximo 12 de abril, uniendo la reivindicación con la fiesta, proclamemos alto y fuerte que somos una nación.


 

Ninguna de las personas aquí presentes renunciamos a nuestro proyecto, ni siquiera pretendemos hacerlo; pero debemos mirar al futuro desde las necesidades e intereses que tiene Euskal Herria como nación. Es imprescindible construir un camino común para reunirnos las siete provincias y ser libres. Realizamos un llamamiento a la ciudadanía y a agentes vascos, a acumular fuerzas hacia la soberanía de Euskal Herria, con el fin de conseguir cambios políticos profundos. Acumulemos fuerzas para poder conseguir un nuevo escenario político que posibilite el reconocimiento de Euskal Herria como nación, la asunción de la territorialidad como punto principal y el ejercicio del derecho a decidir. Un nuevo escenario político, donde cada uno pueda defender y realizar su proyecto político. Un nuevo escenario político, donde Euskal Herria tendrá todos los mecanismos para poder decidir libremente lo que quiere ser. En definitiva, nuestro reto es conseguir un nuevo escenario político que posibilite la recuperación de nuestra soberanía. En el Aberri Eguna debemos mostrar con toda nuestra fuerza ese deseo. 



 

Hoy, desde Donostia, realizamos la propuesta y convocatoria para la celebración del Aberri Eguna el próximo 12 de abril. Sin embargo, más allá de la convocatoria, queremos hacer un llamamiento para que los y las abertzales, cada uno en su barrio, pueblo o alrededores, muestre su apoyo a Euskal Herria. Les animamos a que en las próximas semanas tomen la iniciativa, caldeen el ambiente y promuevan iniciativas en todos los lugares posibles de Euskal Herria.



 

Entre otras iniciativas, hacemos un llamamiento para colocar y difundir símbolos a favor de Euskal Herria, antes del 12 de abril, y sobre todo, el mismo día. En los balcones de casa, ventanas, calles… Que quede claro que somos una nación; que el que no quiera verlo lo vea; que los que creemos en Euskal Herria lo veamos.



Igual que los años anteriores, hoy en Donostia, presentaremos la Declaración del Aberri Eguna 2009. Este año el bertsolari Amets Arzallus ha elaborado la declaración que nos ha unido. No ha podido estar hoy presente, por lo que Zelai Nikolas será la encargada en leer la declaración: 




 

DECLARACIÓN DEL ABERRI EGUNA

Amets Arzallus (Bertsolari)




 


FRONTERAS Y PUENTES



 

Somos un pueblo pequeño. Existen otros más grandes, los dos que nos rodean por ejemplo, y más allá de nuestros pueblos vecinos existen otros aún mayores, y los hay que son gigantescos. Las patrias. Ocupan grandes extensiones, y también nuestros días, en ocasiones muchísimos días. Cada cual tiene la suya. Si el tiempo se ocupara de cada pueblo de manera que premiara a los más fuertes, a nosotros y nosotras no nos tocaría ni un triste día, ni siquiera un cuartito de hora, a lo sumo cinco minutillos, o incluso menos, no más de tres escasos minutos. Pero los calendarios son más justos que los mapas, y no se fijan en la extensión de los pueblos a la hora de asignar los días. Así, aquí también tenemos nuestro propio día, un día para nuestro pueblo, que a pesar de ser pequeñito, a nosotros, nosotras, también nos llega el suelo hasta los pies.



 

A menudo nos preguntan cuál es nuestra tierra (incluso algunos que no quieren ni oír hablar de su existencia). Nuestro espacio es el territorio de una lengua, sin límites, y que da cabida a todos los colores de una cultura especial, es una tierra atravesada por ríos, con un puente de siete ojos, del que brota un sentimiento. Y eso es lo que nos une. De manera tan dolorosa. Sumidos en ese dolor de parto andamos en los últimos años, a veces a rastras, y muchas veces sin rastro. Hemos ido surcando más cosas que un camino, pero, en cualquier caso, seguimos adelante. Y por cada paso que damos la tierra brota más, quizás esté brotando un futuro. O quizás sea la tierra, en la que nos llegaba hasta los pies, y ahora nos está alcanzando las manos. Al igual que ocurre con los días.



 

En nuestro día, volvemos a peregrinar a Santiago, siguiendo el camino de los últimos años. No pedimos el cielo, sino un trocito de tierra firme, un territorio quizá, un país si se prefiere. Encarecidamente y firmemente. Que esté en nuestras manos. Y si bien cada mano presagia su propio futuro, queremos unir todos esos rastros, para enlazar nuestras manos y recorrer juntos y juntas el camino. Así caminaremos en Santiago, por encima de las aguas, de Irun a Hendaia, construyendo nuevos puentes sobre viejas fronteras.



 

CONVOCATORIAS CONCRETAS DEL ABERRI EGUNA

 

Erruki Ezkurra (miembro de la iniciativa popular Bai Euskal Herriari)



 

Tras conocer la declaración de este año, finalizaremos la presentación de hoy informando sobre las convocatorias concretas del 12 de abril.


 


A las 11:30 de la mañana, una Marcha Nacional dará comienzo a la convocatoria. Comenzará en Ficoba-Irún y finalizará en Hendaia. Esta ola de ciudadanos/as superará las fronteras que nos imponen los estados español y francés.



 

Al finalizar la marcha, en Hendaia, comenzará el Acto Principal del Aberri Eguna. Se darán a conocer las reivindicaciones principales.


 


Tras las reivindicaciones, habrá una comida popular para 1.000 personas; además, no faltará comida y bebida para todo el que se acerque.



 

Durante la tarde, habrá fiesta y diferentes actos culturales. Cantos, romería, txosnas, deportes rurales y juegos para niños y niñas… entre otras cosas.



 

Estamos organizando una celebración que una la reivindicación y la fiesta. Por lo tanto, hacemos un llamamiento a toda la ciudadanía a que el próximo 12 de abril reivindiquen alto y fuerte que somos una nación.



 


Para finalizar, dos apuntes:

Por un lado, el que quiera tener información más concreta puede acudir a la página web www.naziogunea.net.

Por otra parte, teniendo en cuenta los recursos que exige la organización del Aberri Eguna, hemos abierto una cuenta corriente para todo aquel que quiera hacer su aportación:

Euskadiko Kutxa/ Caja laboral: 3035 0029 69 0290083347




 

CIUDADANOS/AS VASCOS/AS QUE CONVOCAMOS EL ABERRI EGUNA

1.Sagrario Aleman (Nafarroa Garaia). Académica de la lengua vasca
2.Bittor Alkiza (Gipuzkoa). Ex futbolista
3.Battitta Amestoi (Lapurdi). Concejal de Uztaritze
4.Koldo Amezketa (Nafarroa Garaia). Parlamentario Navarro
5.Floren Aoiz (Nafarroa Garaia). Historiador y escritor
6.Miren Aranguren (Nafarroa Garaia) 
7.Maite Aristegi (Gipuzkoa). Miembro del Foro de Debate Nacional
8.Abel Ariznabarreta (Bizkaia)
9.Raul Arkaia (Araba)
10.Loren Arkotxa (Bizkaia). Presidente de Udalbiltza
11.Jose Mari Arrate (Bizkaia). Ex presidente del Athletic
12.Belen Arrondo (Araba)
13.César Arrondo (Diáspora Vasca- Argentina)
14.Amets Arzallus (Lapurdi). Bertsolari
15.Patxi Azparren (Gipuzkoa)
16.Santiago Bereziartua (Diáspora Vasca-Argentina)
17.Jon Bollar (Bizkaia). Presidente de UEMA
18.Garbiñe Bueno (Nafarroa Garaia)
19.Txomin Catalogne (Behe Nafarroa)
20.Eneko Compains (Nafarroa Garaia)
21.Verónica Domingo (Mar de Plata)
22.José Francisco Domingo (Diáspora Vasca-Argentina)
23.Eneko Egibar (Araba) 
24.Juan Martin Elexpuru (Gipuzkoa). Escritor
25.Amaia Elichiri (Behe Nafarroa)
26.Kristina Elizondo (Lapurdi)
27.Eñaut Elorrieta (Bizkaia). Cantante del grupo Ken Zazpi 
28.Tasio Erkizia (Bizkaia)
29.Beñat Espil (Zuberoa)
30.Allande Etxart (Zuberoa)
31.Niko Etxart (Zuberoa). Músico
32.Juje Etxebarne (Zuberoa)
33.Ixabel Etxeberria (Lapurdi)
34.Maite Etxeberria (Zuberoa)
35.Ttotte Etxebeste (Lapurdi)
36.Gabirel Ezkurdia (Bizkaia). Politólogo
37.Erruki Ezkurra (Nafarroa Garaia). Miembro de la iniciativa Bai Euskal Herriari 

38.Jean Fagoaga (Lapurdi). Fundador de Anai Artea entre otros.
39.Itziar Fernandez (Bizkaia)
40.Mariana Fernandez (Diáspora vasca-Argentina)
41.Ino Galparsoro (Gipuzkoa)
42.Maite Goienetxe (Behe Nafarroa)
43.Izaskun Guarrotxena (Bizkaia). Miembro de Euskal Herriko Bilgune Feminista
44.Mikel Irastortza (Gipuzkoa)
45.Jeando Iriart (Zuberoa)
46.Ainhoa Irigibel (Nafarroa Garaia)
47.Itziar Ituño (Bizkaia). Actriz
48.Antton Izagirre (Gipuzkoa)
49.Peio Jorajuria (Lapurdi)
50.Paula Kasares (Nafarroa Garaia)
51.Ramon Labaien (Gipuzkoa). Fue alcalde de Donostia y diputado en el parlamento vasco
52.Ohiana Larrandaburu (Zuberoa)
53.Edurne Larrañaga (Gipuzkoa) 
54.Anita Lopepe (Behe Nafarroa)
55.Jon Maia (Gipuzkoa). Bertsolari
56.Cesar Manzanos (Araba)
57.Estitxu Martinez de Iturrate (Araba)
58.Blanka Martinez de San Vicente (Araba)
59.Ekaitz Mazusta (Zuberoa)
60.Mixel Mendiboure (Lapurdi)
61.Victoria Mendoza (Gipuzkoa)
62.Paul Nicholson (Bizkaia)
63.Jon Nikolas (Bizkaia)
64.Zelai Nikolas (Bizkaia). Miembro de Euskaria
65.Joxan Oiz (Gipuzkoa)
66.Ihintza Ostolaza (Lapurdi)
67.Lutxi Oxandabaratz (Behe Nafarroa)
68.Oihane Perea (Araba) Bertsolari
69.Malvina Rekalde (Lapurdi)
70.Felix Placer (Araba)
71.Fito Rodriguez (Gipuzkoa). Presidente de la Asociación de escritores en lengua vasca (EIE)
72.Arritxu Santamaria (Lapurdi)
73.Beñat Sarasola (Zuberoa)
74.Ion Telleria (Gipuzkoa)
75.Martxel Toledo (Gipuzkoa). Miembro de Esait
76.Maite Ubiria (Lapurdi)
77.Maribi Ugarteburu (Bizkaia)
78.Jesus Valencia (Araba)
79.Walter Wendelin (Araba). Miembro de Askapena
80.Gloria Zuazola (Diáspora Vasca-Uruguay)



 

En Donostia, a 7 de marzo de 2009


 

 

Read Full Post »