Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘euskera’ Category

576547_515531731829886_1493591377_n-1

Visquen els estats petits, i que durin tant com la seva ciutadania vulgui. Un dels més menuts és per cert català, el Principat d’Andorra (76.246 habitants l’any 2012),  l’únic Estat català lliure del món. I, dels fundadors del nucli originari de l’actual Unió Europea –el Benelux, esadir Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg–, la ciutadania de tots tres estats va ser, un dia o altre, súbdita de la seva altesa imperial el rei emperador dels espanyols. Llegeixo a la Viquipèdia que Luxemburg (mig milió d’habitants) es va independitzar d’aquell “imperio donde jamás se ponía el sol” (l’espanyol) amb el Tractat de Rastatt que el va atribuir a la línia austríaca de la dinastia de Luxemburg. Coincidint, esclar, amb l’any 1714, quan el mateix imperi ens va furtar per les armes els nostres furs i constitucions a catalans, valencians, illencs i aragonesos. Ara, com a ciutadans i ciutadanes dels territoris catalans administrats per la Generalitat de dalt en nom del rei emperador que encara ens té colonitzats, tenim el deure i l’honor de fer complir el compromís de la majoria al Parlament autonòmic de Catalunya de fer els passos decisius –els que calgui– per recuperar la independència perduda.

Però al Rajoy què li n’expliquen, que Luxemburg no és un no ningú en aquesta Unió Europea en crisi. Tan petit Estat com és –Rajoy odia als petits i s’egenolla davant dels grans–, al Gran Ducat de Luxemburg hi ha la seu d’institucions de la Unió Europea tan importants com el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees –que li pot dir a ell mateix si les lleis aprovades pel Parlament espanol s’adiuen o no als tractats i normatives de la Unió Europea, i pot obligar a Espanya a canviar-los, o el Tribunal de Comptes Europeu i l’Eurostat, tan decisius ara que es tracta de sumar i restar millor per controlar els pressupostos i l’endeutament dels estats membres i de la mateixa Unió. Ah i també compten el nombre d’aturats… Ara bé, els partidaris del Rajoy diuen que és molt savi, però que ho amaga seguint una esatègia espanyola atàvica. I si ell creu –i diu com el més saberut de tots– que el millor és tenir-la més grossa… la bandera…

(A la il·lustració que enllaço al final, vídeo amb la bandera luxemburguesa onejant mentre sona l’himne nacional). Luxemburg (mig milió d’habitants) té tres llengües oficials: el luxemburguès, dialecte germànic; el francès, i l’alemany. I que jo sàpiga, no passa res. Si no és que al ministre Wert no li ha agafat ja algun mal lleig…). 

Read Full Post »

1363104759images

Fa uns mesos –el 22 de març de l’any passat– vaig dedicar un dels articles a mèdia.cat a aplicar la teoria de la lupa (o zoom) a l’expresident de la Generalitat de dalt, Jordi Pujol, com a producte mediàtic resultant del seu pas pel sedàs de Jordi Évole al “Salvados” de LaSexta. I, alhora, al procés de fabricació mediàtica, i coetània de l’altra, d’exaltació fins a excelsos honors de martiri democràtic aplicat al jutge prevaricador Baltasar Garzón en una operació per fer-ne urbi et orbi un sant baró, lliurat sense descans a la protecció dels drets humans de la qual tindria prou ben merescut el patronatge.

Una feinada, aquesta dedicada al “pájaro Garzón” –com li agradava dir-ne al seu malguanyat col·lega Joaquín Navarro, que tant bé el coneixia i tan malament en parlava– en què van destacar corifeus que mai no m’ho hauria esperat, d’ells. Va ser com si per fer sant al nostre segon papa Borja, Alexandre VI, els catalans de la nació sencera haguéssim muntat una campanya de comunicació, arreu del món catolicoapostolicoromà, fonamentant-la en la humilitat, pobresa i castedat, atribuïdes sense dubte i mesura al personatge, i de foment de la pau a la terra per la gent de bona voluntat que a fe de déu que s’hauria guanyat sense cap dubte segons el guió prefixat.

Bona gent del Grup de Periodistes Ramon Barnils –periodistes “del rotllo”, en qualificatiu triat a l’efecte pel company Roger Palà en un dels seus imprescindibles articles recollits ara a “Mots incendiaris. Recull d’articles (2007-2011)”– hem parlat de moltes i diferents maneres de les maleses infinites (MALESA entesa en la primera de les accepcions del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans: “Maldat, especialment acció dolenta”) comeses pel jutge prevaricador, vulnerador sistemàtic dels drets humans de les persones empresonades per ordre seva o posades sota la seva custòdia en les espectaculars operacions en què solia aparèixer com el superjutge garant de les llibertats ciutadanes i la fermesa incondicional de l’Estat imperial en nom del qual instruïa (que no impartia) els casos penals que li tocaven –o es feia tocar–, diuen, com en el macrosumari 18/98 que va acumular contra la dissidència basca.

A les llistes dels socis del Grup hi ha noms de periodistes que han passat, de lluny o d’a prop, pels sinistres despatxos del personatge (com ara víctimes de la seva redada contra l’independentisme d’esquerres català i en defensa de l’espanyolitat indubitable dels fastos olímpics del 1992). I d’altres que senzillament, en un moment o altre de la llarga i persistent carrera prevaricadora de l’ocell Garzón des del seu niu de jutge instructor de l’Audiència Nacional espanyola, n’hem hagut d’informar, d’alguns dels seus espectacles i els mals que van causar. Com que un d’ells –de fet, diversos–, precisament el que va iniciar el sumari 18/98, va ser una càrrega de cavalleria judicial destinada a tancar dos mitjans de comunicació bascos –Egin i Egin Irratia–, desmantellar-ne els béns industrials i societaris i, sobretot, engarjolar periodistes, treballadors i directius de premsa, una bona mitja dotzena dels quals pel cap baix segueixen en presó, gairebé podríem dir que mitjançant les notes de premsa del Grup Barnils es poden seguir fets, anècdotes, rituals i efectes del garzonisme en el seu combat a ultrança contra els mitjans de comunicació de l’esquerra independentista basca.

Dic tot això en la present ocasió perquè també amb el cas Garzón –i en el del tancament d'”Egunkaria” i les tortures a periodistes, treballadors i directius del diari en llengua basca que va fer esclatar Juan del Olmo, un jutge que hi va durar poc, al tribunal d’excepció, el Grup de Periodistes Ramon Barnils –i la seva gent del “rotllo”– ve demostrant, des del seu mateix inici com a col·lectiu, que sí que podem posar la lupa o el zoom on d’altres en aquesta professió i als Països Catalans han optat per la prudència que ve de la por i l’afany d’evitar-se cap risc. I és, doncs, també lògic que dimecres vinent, 17 d’abril„ el llibre que inaugura una col·lecció de llibres periodístics que aniran fent membres del Grup i publicarà Edicions Saldonar (col·lecció Periodistes) i que presentarem al Col·legi d’Advocats a Barcelona sigui dedicat a aquest martell de periodistes i persones lliures que ha estat el jutge prevaricador. L’ha escrit la periodista Sònia Bagudanch, que l’ha titular “Et presento el jutge Garzón”. A l’acte de dimecres, per les 7 del vespre, l’advocat Jaume Asens; el periodista David Bassa, president del Grup Barnils; l’editor Francesc Gil Lluch, d’edicions Saldonar; Sònia Bagudanch, autora del llibre, i el jutge Salvador Vidal parlaran sobre “Baltasar Garzón i les febleses de la justícia espanyola”. Tot un esdeveniment.

Humbert Roma

(Una versió actualitzada de l’article la va publicar mèdia.cat el 18 d’abril del 2013)

Read Full Post »

El bloc de partits de l’esquerra independentista basca va tenir aquest diumenge uns resultats molt bons a les eleccions legislatives al País Basc del Nord on es va consolidar com a tercera força pel davant de la que ho era fins ara als tres territoris del Nord, el centrista MoDem, que hi ha perdut 6.786 votants dels 17.552 que va tenir a les legislatives del 2007. I això que els independentistes d’esquerres hi anaven amb l’absència notable d’un dels socis de la coalició que s’ha consolidat al Sud, ja que EA aquí no ha anat a les eleccions amb Euskal Herria Bai, la candidatura de l’abertzalisme d’esquerres en territori sota sobirania francesa, i ha preferit el pacte electoral amb Europe Ecologie-Les Verts. El PNB, per la seva banda, n’ha arreplegat un 1,79%.

Amb 11.423 vots (8,8%, 747 vots més que el 2007 tot i que els partits s’hi presentaven llavors en altres condicions), Euskal Herria Bai passa pel davant del MoDem (8,3%). i esdevé àrbitre de la segona volta en què poden recomanar el vot a socialistes o a sarkozyans, o no donar consigna expressa de vot. Amb la qual cosa, l’esquerra independentista basca esdevé una força clau en el període intens de negociació que viuen aquesta setmana els territoris sota sobirania republicana francesa. I ho poden fer valer, entre d’altres objectius, per assegurar-se una política efectiva del nou govern francès en favor d’una resolució del conflicte basc en la línia de la Declaració de la Conferència internacional d’Aiete, encallada ara en la negativa dels estats espanyol i francès a respondre de forma positiva a la disposició d’ETA a negociar la resolució de les conseqüències bèl·liques (presos, exiliats, víctimes, desarmament…) tal com preveu la mateixa declaració en el seu punt segon un cop acomplert el primer amb la proclamació d’ETA anunciant que abandona l’opció armada.

Vés per on, les eleccions franceses –tan crucials, entre d’altres raons, per aconseguir un canvi de rumb en la política econòmica i social de la Unió Europea i abandonar d’una vegada la bogeria de la retallada sistemàtica dels pressupostos públics i dels ingressos de les classes mitjana i treballadora que ja està afectant, i molt, al creixement econòmic en la majoria d’estats membres i al mateix nucli dur de l’Estat del benestar que caracteritzava l’Europa d’abans de la crisi– poden servir també per posar d’una vegada el conflicte basc en vies efectives de resolució. De ben segur que els representants d’Euskal Herria Bai i sobretot els del PSF ho tindran molt en compte en les seves negociacions sobre les contrapartides a la recomanació o no del vot de l’esquerra abertzale als candidats socialistes.

Mentrestant, el bloc basc d’esquerres independentistes i sobiranistes ja prepara –com totes les forces polítiques amb aspiracions electorals als tres territoris sota sobirania del Regne d’Espanya administrats per Govern i Parlament de la comunitat autònoma d’Euskadi– les cada vegada més imminents eleccions al parlament de Gasteiz. Aquest diumenge precisament ha fet pública la marca electoral: Euskal Herria Bildu, amb què aniran a les eleccions en coalició l’esquerra independentista que encara té el seu nou partit Sortu pendent de legalització pel Tribunal Constitucional espanyol i els seus principals dirigents –entre ells Arnaldo Otegi– engarjolats, EA, Alternatiba i Aralar, que ha hagut de pagar el preu de la sortida del partit de tres dels seus diputats al Parlament de Gasteiz, contraris als compromisos contrets pel partit amb els seus nous aliats del front sobiranista.

De més calat, però, que aquesta tria de nom electoral per la coalició és el reforçament de l’estratègia conjunta de les forces que la integren i que es va concretar a començaments de juny amb la signatura de l’anomenat “Compromís dels sobiranistes d’esquerra. Acord estratègic per al País Basc del Sud”, que representants de l’esquerra abertzale encara sense partit legal, Eusko Alkartasuna, Aralar i Alternatiba van presentar l’1 de juny en un acte al Palau Miramar de Donostia. Aquest ha estat un dels documents més destacats dels molts que s’han fet públics aquestes darreres setmanes farcides d’esdeveniments a l’entorn del conflicte basc: el segon en importància, al meu entendre –menyspreat de cara enfora des dels poders imperials espanyols, però de molt abast només que es vegi amb una mica de perspectiva històrica– és el que ha fet públic el col·lectiu de presos i preses bascos que ha renovat alhora la seva estructura de representació. Un document que es pot interpretar com la resposta –que presenten com de llarg abast estratègic– del col·lectiu a les mesures anunciades pel ministre espanyol de l’interior, Jorge Fernández Díaz, que concretaven el lleuger rentat de cara de la política penitenciària espanyola de revenja contra els presos i preses basques que no cedeixen al xantatge de les condicions que els pretén imposar el govern espanyol per aproximar-los al seu país i fins i tot per deixar en llibertat la gent basca empresonada amb malalties greus i terminals.

Pel que fa al compromís fet públic pels sobiranistes d’esquerra per al País Basc del Sud, destaca per l’objectiu declarat de posar les bases d’una col·laboració política que tots els firmants volen i preveuen llarga i cada vegada més sòlida. És un document extens i dens, circumscrit com diu el seu mateix títol als quatre territoris històrics del País Basc del Sud: Biscaia, Guipúscoa, Àlaba i Navarra, i precisant que “les organitzacions firmants tenim en consideració les distintes realitats i velocitats dels diversos espais politicoadministratius del País Basc del Sud, tot reconeixent l’especificitat política de Navarra”. L’acord el desenvolupen a l’entorn de deu eixos principals: proposta política definida des del moment present, però amb vigència en el llarg termini; prioritzar allò que els uneix; defensa de l’emancipació i autodeterminació dels pobles, i dels drets del País Basc com a nació, la seva capacitat per decidir el seu futur i la defensa de la seva llengua, cultura i forma d’organització com a element vertebrador del mateix acord; una sobirania al servei d’un canvi social; solidaritat amb la classe treballadora i creació de llocs de feina com una de les seves grans fites; una societat plural fonamentada en els valors de la igualtat, el respecte i la solidaritat en què els drets civils, polítics i socials de totes les persones hi siguin reconeguts i respectats; avenç en la conformació de moviments amplis d’acció política i social; construcció popular de caràcter col·lectiu inherent a la identitat basca, compartint projectes amb la ciutadania; integració de totes les propostes emancipadores en les diferents estratègies polítiques i aposta per les vies estrictament polítiques i pacífiques, en l’ampli marc que va des de l’institucional fins a la desobediència civil, tot rebutjant les expressions i estratègies violentes i les vulneracions de tots els drets humans.

I, esclar, ple suport a la Declaració de la Conferència Internacional del palau d’Aiete a Donostia “com a full de ruta per a la resolució del conflicte”, de la qual remarquen que “només s’ha acomplert el primer punt, en haver decidit l’organització ETA el cessament definitiu de la seva activitat armada”. “Resulta imprescindible –afegeixen– que els Estats espanyol i francès posin fi a totes les altres expressions de violència, així com és també imprescindible posar en marxa el diàleg polític que els porti a la resolució del conflicte”. Veurem com hi influiran els excel·lents resultats d’Euskal Herria Bai a les legislatives franceses i els més que extraordinaris d’Euskal Herria Bildu que es preveuen a les autonòmiques de la comunitat d’Euskadi, més enllà de les maniobres de tupinada electoral que ja prepara el PP amb el propòsit anunciat d’inflar el cens electoral amb suposats exiliats amenaçats per ETA. Una mostra més de la impotència dels poders imperials espanyols per aturar el que és una evidència per qualsevol observador que no tingui pa a l’ull: la majoria social basca per més autonomia (PNB) i per la independència (pol sobiranista), dues opcions que aquesta vegada sí que s’hi juguen que els votants diguin quina d’elles acabarà guanyant-hi l’hegemonia política.

Humbert Roma, periodista

(Article publicat a Tribuna Catalana el 13 de juny del 2012)

Read Full Post »

En la meva navegació pel núvol ensopego amb una estació excitant: Veu Pròpia. I hi trobo una enquesta que responc, conscient de l’engany que s’hi amaga i, doncs, les conclusions equívoques a què aboca la seva interpretació. Del ventall d’opcions a respondre a la pregunta “Quin creus que ha de ser el model lingüístic a les escoles?”, en trio una que resulta minoritària: “Tenint com a base el català s’ha de potenciar molt més el multilingüisme”. L’han triada 45 usuaris, la qual cosa representa el 16,5%.
Fa temps que em preocupa l’ús i abús que fan d’aquesta mena d’enquestes els mitjans de comunicació convencionals, mixtos o exclusivament telemàtics. Sovint rebo lletres de convit a respondre d’urgència una o altra enquesta com si ens hi anés el futur del país i la catalanitat en la resposta. Aquesta troballa meva de fa uns dies em permet desenvolupar algunes de les meves recances al respecte.
Prescindeixo, d’entrada –i ja és molt prescindir–, del caràcter acientífic d’aquesta mena d’enquestes, no emparades en cap mena de mostra mínimament fiable pel que fa a les persones enquestades i amb garanties més aviat minses, doncs, pel que fa a la representativitat dels resultats. De fet, la primera pregunta a respondre és si aquest dubtós mètode de consulta, que ha esdevingut ja un gènere d’opinió específic a afegir als que s’estudien als centres de formació de periodistes, aporta res de positiu i enriquidor al ventall ja prou ampli de gèneres d’opinió que podríem anomenar clàssics. En tinc els meus dubtes, atès el reduccionisme que propicia en les pràctiques del periodisme, cada vegada més inclinades a l’espectacle i a l’escàndol en l’expressió d’opinions –el cas de les tertúlies, n’és una bona mostra, tenint en compte on hem arribat al respecte–, i més allunyades de les matisacions que imposa la complexitat de les relacions humanes.
En el cas de l’enquesta de “Veu pròpia” que em dóna peu a aquest comentari, ofereix cinc opcions de resposta, una manera de no reduir-la al “sí” o el “no” sense matisos de què tant abusen els mitjans (en Cuní a “El matí” en va fer, a TV3, ús i abús, d’aquesta pràctica que veig que no han suprimit els qui han pres el relleu al magazín matinal). Però fins i tot amb aquesta precaució d’obrir el ventall de respostes, cosa que prefereixo al maniqueisme del blanc o negre, l’enquesta de ‘”Veu pròpia” em resulta fal·laç. I temo que, en respondre-la, no he deixat de caure en una trampa provocada pel mateix plantejament dels autors de les preguntes. Perquè, ¿què vol dir “multilingüisme” i quin “multilingüisme” cal potenciar?
Sense possibilitat de matisar la resposta –els gèneres d’opinió clàssics, incloses les cartes al director i fins i tot les tertúlies si es plantegen entre gent que sap de què parla i no busca només notorietat–, permeten –o haurien de permetre, i fins i tot fomentar– els matisos, les precisions semàntiques, l’explicació de les respostes fins on permet l’espai de què disposa l’opinador. Característiques cada vegada més necessàries davant la multitud d’aspectes a tenir en compte a l’hora d’analitzar i explicar el món des dels mitjans. Per això resulta una qüestió clau per verificar la salut d’un sistema comunicatiu i també d’un mitjà en concret obrir el ventall d’opinions i no tancar-lo a opinadors d’una visió única del món.
És exactament al contrari del que fa aquesta nova moda comunicativa de les enquestes, que redueix el ventall d’opinions a la resposta a la formulació d’unes preguntes que no admeten matisacions, ni tan sols si la possibilitat és més àmplia que no l’afirmativa i negativa. Tornant a meva resposta a la de ‘Veu pròpia”, em vaig quedar amb les ganes, per exemple, d’explicar què entenc per “multilingüisme” i, sobretot, quines llengües crec que haurien d’acompanyar la pròpia del país en un sistema educatiu amb perspectives de futur i voluntat integradora. Segurament, si poséssim de costat la meva concepció d’aquest “multilingüisme” escolar concret (que hauria d’incloure, en la meva opinió, una atenció especial a les llengües peninsulars, inclosa la basca, el gallec i l’occità , i a algunes de les d’origen de l’alumnat, a més de l’anglès com actual llengua de relació internacional, la qual cosa no vol dir que ho sigui per sempre: quan jo estudiava ho era el francès…), estaria força allunyada del que proposarien altres persones que van triar la mateixa resposta. I no ho he pogut matisar, perquè les mateixes característiques del gènere m’ho impedeixen.
Ateses aquestes reflexions, em permeto discrepar, doncs, dels qui consideren que aquest nou gènere afavoreix la participació. Més aviat serveix per allunyar-la i, alhora, fomentar encara més el pensament acrític tan present per desgràcia en els mitjans de comunicació del nostre país.

Humbert Roma, periodista. (Publicat a mèdia.cat el 8 de febrer del 2012)

Read Full Post »

Quan es feia pública la declaració de la Conferència internacional de pau a Donostia el dilluns 17 d’octubre, se’m van fer presents primer Paul Ríos (coordinador de Lokarri, la xarxa ciutadana basca per l’acord, la consulta i la reconciliació, que tant ha treballat perquè la Conferència esdevingués realitat); Sabino Ormazabal (pacifista i lluitador noviolent basc, empresonat pel jutge Garzón, condemnat per l’Audiència Nacional espanyola al macrojudici 18/98 i després absolt pel Tribunal Suprem); Martxelo Otamendi (ara director de “Berria”, detingut per ordre del jutge Del Olmo, torturat i jutjat per dirigir el diari en llengua basca “Egunkaria” i absolt per l’Audiència Nacional espanyola); Teresa Toda (periodista complint ara a Còrdova sis anys de presó –al desembre ja en portarà quatre si no surt abans– a què la va condemnar el Tribunal Suprem per ser subdirectora del diari basc “Egin”, després del macrojudici del 18/98); Jesus Mari Zalakain, professor de la Universitat del País Basc, també del diari “Egin”, complint set anys de presó –en porta gairebé quatre– a Palència, on dedica part del seu temps a traduir textos literaris catalans al basc); Arnaldo Otegi i Rafa Díez (dirigents de l’esquerra independentista basca encara il·legalitzada empresonats i condemnats per l’Audiència Nacional espanyola per haver encapçalat el profund canvi estratègic que ha portat ETA a abandonar la lluita armada).

Mentre avançava aquesta setmana farcida d’esdeveniments històrics, se’m feien presents també Juan Paredes Manot, “Txiki” (afusellat a Cerdanyola del Vallès el 27 de setembre del 1975 per un escamot de guàrdies civils complint la sentència que li va imposar un consell de guerra a Barcelona, del qual vaig fer la informació per al diari TeleXprés) i Xavier Valls (arquitecte sempre al servei de la bona gent i antifranquista de pedra picada amb qui tant vam treballar i de qui tant vaig aprendre a la revista “Grama” de Santa Coloma de Gramenet, mort a l’atemptat d’ETA a Hipercor a Barcelona el 19 de juny de 1987). Finalment, dijous, sentint el portaveu d’ETA anunciant “el cessament definitiu de l’activitat armada”, se m’imposava el record de Josep Lluís Carod-Rovira, conseller en cap de la Generalitat de Catalunya, parlant de pau amb dirigents d’ETA a la Catalunya del Nord, el gener del 2004, en l’acte més digne protagonitzat per un polític català des de l’afusellament del president Lluís Companys i el dirigent anarquista i ministre Joan Peiró. Com que ho he escrit al facebook i al meu bloc diverses vegades, que ningú ho prengui, doncs, com una afirmació meva improvisada a darrera hora.

Aquestes han estat algunes de les evocacions meves aquests dies tan intensos i de tanta transcendència per al País Basc i, espero que també, per al nostre país. Un cop ETA ha fet públic que renuncia de forma definitiva a usar les armes, i mantenint l’independentisme d’esquerres en exclusiva la via política al País Basc, el repte per tots els agents implicats és ara gestionar la pau. Responsabilitat tant o més complexa que posar fi a la guerra. Els diversos documents fets públics aquests dies hi han insistit: negociació sobre les conseqüències del conflicte (presos, desarmament, exiliats…), legalització de totes les opcions polítiques, reconeixement del dolor causat a totes les víctimes sense exclusions, debat entre tots els partits sobre el futur del país, reconciliació… I, en el fons de tot plegat, reconeixement de l’origen polític del conflicte, una actitud sense la qual la pau seguirà sent dèbil i sense fonaments consolidats perquè no s’abordaran les causes de l’enfrontament, profundes i arrelades de fa tant de temps. Un reconeixement, d’altra banda, que si més no les parts que van intervenir en les frustrades converses de Loiola quan la treva del 2006 (PSOE, PNB i esquerra independentista basca) ja es van plantejar com a punt de partida de la negociació. Com deien els firmants de la declaració final de la Conferència internacional de pau, en un mesuradíssim punt quart: “En la nostra experiència de resoldre conflictes hi ha sovint d’altres qüestions que si són tractades poden ajudar a aconseguir una pau duradora. Suggerim que els actors no violents i representants polítics es reuneixin i discuteixin qüestions polítiques així com d’altres relacionades al respecte, amb consulta a la ciutadania, la qual cosa podria contribuir a una nova era sense conflicte. En la nostra experiència terceres parts observadores o facilitadores ajuden el diàleg. Aquí, el diàleg també podria ser assistit per facilitadors internacionals si així fos decidit per les parts involucrades”.                        ”

Un paper, aquest dels facilitadors internacionals, que ha resultat definitiu, juntament amb el canvi profund de l’estratègia de l’esquerra abertzale encara il·legalitzada, per arribar on som ara. La participació activa de destacades personalitats internacionals –sens dubte acceptada per l’actual govern de la monarquia i, segons molts indicis, també pel líder del principal partit de l’oposició que aspira a succeir-lo– ha estat decisiva en la culminació del procés fins ara. I cal confiar que ho serà també en el futur. Jonan Fernández, fundador d’Elkarri –l’antecedent immediat de Lokarri– i avui dedicat a promoure la pau en els àmbits més diversos mitjançant Baketik, al santuari franciscà d’Arantzazu, deia a TV3 –després que ETA fes pública la seva decisió– que cadascuna de les properes etapes requerirà el seu temps. Caldrà tenir-ho en compte per no precipitar-se en les anàlisis. Fa la impressió que hi ha preparades ja les condicions perquè alguna d’elles avanci amb certa celeritat, com ara el desarmament, per al qual hi ha ja una comissió internacional de verificació acceptada per ETA però encara no pel govern de la monarquia. I també algun canvi en la política penitenciària, si més no per cobrir les fases inicials, com pot ser l’aproximació dels presos al seu país i el trasllat dels més malalts al seu domicili en règim de presó atenuada, com ha passat aquesta mateixa setmana amb Ibon Iparragirre.

Però la pau és un bé fràgil, com demostra l’experiència, i cal cultivar-la amb cura i determinació. ETA no és l’únic protagonista del conflicte que s’ha de desarmar. El govern espanyol, l’actual i el que resulti de les eleccions del 20 de novembre, haurà de desactivar poderosos i complexos mecanismes que els dos partits imperialistes majoritaris a les Corts del Regne, PP i PSOE, han anat construint i enfortint, o senzillament alimentant amb el seu discurs, i que ara poden posar molts pals a les rodes de la pacificació: des dels estaments judicials, inclosa la fiscalia, fins als mitjans de comunicació i algunes associacions de víctimes. Desactivar aquests mecanismes és una feina que cal fer de forma immediata i decidida. Com també la legalització dels partits de l’esquerra independentista basca –i, en concret, Sortu, pendent del Tribunal Constitucional–, perquè aquest sector, que cada vegada té més suport al País Basc –com tornaran a demostrar amb tota probabilitat els votants, aquesta vegada amb el vot a la coalició Amaiur, el 20 de novembre– participi en igualtat de condicions a la vida política.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 24 d’octubre del 2011)

(A la foto, que he baixat de Berria, manifestació a Bilbo, dissabte 22 d’octubre)

Read Full Post »


Bernardo Atxaga (pseudònim de Joseba Irazu Garmendia), un dels grans novel·listes actuals en llengua basca, era portada del suplement de llibres del diari Libération fa dues setmanes (el 26 de maig). La seva novel·la “Zazpi etxe Franzian” (“Set cases a França”, traducció al català a l’editorial Alfaguara) ha estat traduïda al francès (“Sept maisons en France”, ed. Chistian Bourgois). Els lectors que la llegeixin en aquesta llengua, si només es guien per la referència de l’original d’on ha estat traduïda, no sabran pas que es tracta d’un escriptor en llengua basca. Perquè –segons diu la fitxa de “Libération”– l’obra ha estat traduïda “de l’espanyol” per André Gabastou.

 

Tot i que Atxaga acostuma a traduir-se ell mateix a l’espanyol les seves obres, el fet de la traducció a partir de l’espanyol en aquest cas em sembla rellevant i indicatiu d’una pràctica que no és exclusiva per a aquest autor basc. Massa vegades, la traducció d’una llengua que no té al darrere un Estat o es considera “no universal”, es fa a partir de llengua interposada. Al primer Congrés Internacional País Basc-Països Catalans que es va fer el maig de l’any passat a Gasteiz, una de les ponents va presentar un estudi en què es feia palès que la majoria de les traduccions del basc al català, de forma sospitosa, no portaven explicitada la llengua d’origen de la traducció. I això li feia deduir que la traducció s’havia fet per llengua interposada –l’espanyol, esclar–. L’escriptor Matthew Tree explicava, en una xerrada que va fer en unes jornades a Fraga (Baix Cinca) el març de l’any passat, que aquesta pràctica de traduir –o si més no donar-se a conèixer– per llengua interposada és regla habitual pel que fa al català. I que, com que les editorials espanyoles són més aviat reàcies a traduir obres catalanes, i les angleses són pràcticament inaccessibles a la traducció, ell recomanava fomentar la traducció del català a l’alemany com a llengua intermediària de cara al mercat internacional. Certament, una anomalia que pateixen –una altra de tantes– els autors d’obra en llengua sotmesa a l’imperi espanyol.

Read Full Post »

Els darrers quinze dies hi ha hagut diversos esdeveniments que conviden a insisitir en la importància de la relació entre els pobles català i basc. Del 10 al 12 de maig es va fer a Gasteiz el primer Congrés Internacional País Basc-Països Catalans, una trobada que no ha tingut l’atenció mediàtica que es mereixia. Pocs dies després, del 19 al 21, en actes diferents, el sud-africà Brian Currin i el basc Txelui Moreno van explicar a Barcelona i Bellaterra la gènesi i l’abast dels darrers canvis estratègics de l’esquerra abertzale il·legalitzada.
El congrés de Gasteiz, si la voluntat expressada per molts dels participants s’acompleix i té continuïtat, haurà estat un pas molt interessant per al coneixement mutu entre els dos pobles, lluny de les dues actituds –bé de menyspreu, bé d’emmirallament– amb què sovint ens hem mirat uns als altres. Nascut en l’àmbit acadèmic, per iniciativa del lectorat de català a la Universitat del País Basc –i gràcies a l’impuls tossut i la capacitat organitzativa de la catalana Agnès Toda–, els debats en molts casos van anar força més enllà de l’estricta exposició i anàlisi d’investigacions universitàries: mitjans de comunicació, música i identitat (i rebel·lia), casals catalans i euskal etxeak, independentisme, estructures de solidaritat, immersió i política lingüística, política editorial, relacions entre mestres i pedagogs, seleccions esportives nacionals… Esclar que el fet de tenir el seu origen en una facultat de lletres en va condicionar l’enfocament i hi van faltar d’altres temes d’interès: economia, dret i constitucionalisme, ciència i tecnologia, medi ambient, territori, infraestructures… De tota manera, les temàtiques abordades ja van ser tantes que probablement en el futur convindrà més aviat acotar-les que no dispersar-les més.
El fet transcendent, però, ha estat la mateixa celebració del congrés i l’intercanvi d’experiències i punts de vista, amb un plus afegit en algunes temàtiques: la constatació que tant bascos vivint als Països Catalans com catalans vivint al País Basc han fet importants aportacions a la cultura i la investigació en el país on treballen. Per posar només dos noms, a manera d’exemple: l’infatigable català Toni Strubell –que hi va aportar un provocador discurs sobre la cultura catalana i el seu llibre “Un català entre bascos”–  i el persistent basc Ignasi Vila, primerenc defensor de la immersió lingüística a Catalunya quan encara poques persones hi creien, tal com va explicar en la seva intervenció.

Un sud-africà i un basc a Barcelona

Pel que fa a les conferències del sud-africà Brian Currin, que l’organització basca per la pau i el diàleg Lokarri i la catalana Fundació per la Pau van portar el 19 de maig a la Universitat Pompeu Fabra, i del portaveu de l’esquerra abertzale il·legalitzada Txelui Moreno, que va organitzar l’associació “Amics i amigues d’Euskal Herria” el 20 de maig a les cotxeres de Sants i el 21 a la Universitat Autònoma de Bellaterra, van servir per conèixer amb més detall els darrers canvis en l’esquerra abertzale.
Brian Currin, que va tenir un paper molt important en els processos de pau al seu país i a Irlanda del Nord i que va participar al darrer i fracassat procés al País Basc, va explicar amb força detall les raons de fons que –en l’opinió d’aquest expert que ha acompanyat els independentistes bascos en les seves darreres relexions i debats– han portat l’esquerra abertzale il·legalitzada a defensar una opció democràtica pacífica, sense ingerències, per abordar la sortida del conflicte. Per Brian Currin, la falta de transparència en la negociació, pel fet que l’esquerra abertzale seguís il·legalitzada durant el darrer procés, va ser una de les causes fonamentals d’aquell fracàs. Per això, va remarcar la importància dels passos que ara està donant aquest sector polític de forma unilateral perquè no hi hagi excuses per a mantenir fora de la llei la seva activitat política. “Em vaig reunir amb dirigents de Batasuna que no eren a la presó i els vaig intentar convéncer que s’havien de legalitzar. També els ho deien els del Sinn Féin”, va explicar Currin en la seva conferència, en què va qualificar de tot un repte el llarg i ampli debat d’un any i mig en què l’esquerra abertzale “va pensar una altra manera de fer política”. Un procés que va culminar –segons l’advocat sud-africà– en les declaracions dels independentistes assumint els principis del senador nord-americà George Mitchell per a Irlanda, “que afecten sobretot la violència”, va dir. I que es concreten en “un compromís clar sobre els mitjans democràtics no violents, cessament permanent de la violència i comissió internacional fiable que el supervisi, i aplicació d’aquests principis a totes les forces implicades en el conflicte”.
Currin va insistir que l’opció de l’esquerra abertzale “per aquests principis de maduresa” és seriosa i fiable, però –va afegir– “no es poden aplicar si ETA no s’hi compromet també”. “Els dirigents de Batasuna –va dir– afirmen al seu document (Zutik Euskal Herria/País Basc dempeus, que van fer públic a mitjans de febrer) que faran tot el que podran per conseguir aquest compromís d’ETA”. El facilitador sud-africà de negociacions en conflictes –denominació que prefereix a la de mediador– considera que l’esquerra abertzale ha aconseguit tres objectius ja irreversibles: 1) Un suport profund a l’alto el foc i l’abandonament de la violència en una consulta molt àmplia a les seves bases electorals. 2) Avenços considerables pel que fa a la confiança amb altres interlocutors al País Basc, molt deteriorada després de l’atemptat de la T-4 i el trencament de la darrera treva. 3) Un  compromís ferm pels mitjans democràtics i pacífics per aconseguir els seus objectius. “Fins i tot han remarcat que només hi ha aquesta sortida i que la seva posició és unilateral. Si és irreversible, hauran de comprometre’s en les negociacions amb ETA per convéncer-los que deixin la violència”, va dir. Tot i reconèixer que aquest procés pot ser llarg i que “no podem esperar que sigui d’un dia per l’altre”, va inisistir que “perdrien credibilitat si es perpètua indefinidament”.
“¿Respondrà Madrid de forma positiva?” –es va preguntar. “Ja ha tocat l’hora que també Madrid faci passes concretes. La veritat és que els dirigents de l’esquerra abertzale no poden, ells sols, aconseguir la fi de la violència. La responsabilitat és compartida”, va respondre, i va plantejar tres objectius immediats al Govern de la monarquia: 1) Els dirigents de Batasuna s’han compromès per la permanència de la no violència i a demanar a ETA que ho deixi. És hora de legalitzar Batasuna. 2) Cal alliberar els dirigents independentistes que segueixen a la presó: no estan empresonats per actes de violència i tots ells s’han compromès en aquesta estratègia. Cal que estiguin disponibles per encetar negociacions i per parlar a la gent. 3) Cal l’aproximació dels presoners polítics bascos al seu país i l’alliberaement d’alguns d’ells, com els qui són malalts terminals. “Són passes que pot donar el govern central i que garantirien la irreversibilitat del pronunciament contra la violència”, va concloure.
Un compromís, el de l’esquerra abertzale, que Txelui Moreno va refermar en la seva conferència a Barcelona i Bellaterra, en què va insistir en el caràcter extraordinari del llarg debat que ha portat l’esquerra abertzale als seus plantejaments actuals. Un camí que –va reconèixer– tenien pendent des de molt abans de l’anterior treva, el trencament de la qual va profundir la seva desorientació “fins que ens vam aclarir –va reconèixer– que érem en un moment de canvi de cicle, a les portes del canvi”. “No ha estat un debat conjuntural i vam trigar un any i mig de discussions a la direcció per fer-lo” –va dir. La conclusió? “Són les iniciatives polítiques allò que fa més mal a l’Estat –va dir–. L’esquerra abertzale aguanta la repressió –de la qual va insistir en l’increment i l’extensió els darrers anys, sobretot des de la treva de Lizarra el 1998–, però no tenim força per fer el canvi”.
Moreno va qualificar la nova estratègia com a “destinada a guanyar i no a resistir”, i va remarcar el seu caràcter unilateral i no depenent del resultat de cap negociació “sinó per convenciment propi”. Va remarcar que l’esquerra abertzale creu que hi ha condicions per portar-la endavant: “El cicle de la transició està esgotat –va dir– i també el model de gestió, mentre la societat basca cada vegada és més favorable a l’exercici del dret d’atodeterminació”. Per concloure que “la garantia és en el mateix poble, en absència total de violència i d’ingerències. Només amb la lluita de masses, institucional i ideològica”.
És en aquesta confiança en els pobles respectius on hi ha la força dels dos pobles. Una excel·lent conclusió. “Som grans encara que semblem petits”, cantava una bertsolari en la cloenda del Congrés que va reunir catalans i bascos a Gasteiz. El diumenge abans, 9 de maig, en un petit poble de la Noguera, la Sentiu de Sió, amb un 34,6% de participació, el 89% de votants havien dit sí a la independència. Doncs, això.
Humbert Roma
(Periodista)
(Article publicat a Tribuna Catalana el 25 de maig del 2010)

(A la foto, Xavier Sarrià, d'”Obrint pas”, en la cloenda del Congrés de Gasteiz)

Read Full Post »

Older Posts »