Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Eusko Alkartasuna’ Category

El bloc de partits de l’esquerra independentista basca va tenir aquest diumenge uns resultats molt bons a les eleccions legislatives al País Basc del Nord on es va consolidar com a tercera força pel davant de la que ho era fins ara als tres territoris del Nord, el centrista MoDem, que hi ha perdut 6.786 votants dels 17.552 que va tenir a les legislatives del 2007. I això que els independentistes d’esquerres hi anaven amb l’absència notable d’un dels socis de la coalició que s’ha consolidat al Sud, ja que EA aquí no ha anat a les eleccions amb Euskal Herria Bai, la candidatura de l’abertzalisme d’esquerres en territori sota sobirania francesa, i ha preferit el pacte electoral amb Europe Ecologie-Les Verts. El PNB, per la seva banda, n’ha arreplegat un 1,79%.

Amb 11.423 vots (8,8%, 747 vots més que el 2007 tot i que els partits s’hi presentaven llavors en altres condicions), Euskal Herria Bai passa pel davant del MoDem (8,3%). i esdevé àrbitre de la segona volta en què poden recomanar el vot a socialistes o a sarkozyans, o no donar consigna expressa de vot. Amb la qual cosa, l’esquerra independentista basca esdevé una força clau en el període intens de negociació que viuen aquesta setmana els territoris sota sobirania republicana francesa. I ho poden fer valer, entre d’altres objectius, per assegurar-se una política efectiva del nou govern francès en favor d’una resolució del conflicte basc en la línia de la Declaració de la Conferència internacional d’Aiete, encallada ara en la negativa dels estats espanyol i francès a respondre de forma positiva a la disposició d’ETA a negociar la resolució de les conseqüències bèl·liques (presos, exiliats, víctimes, desarmament…) tal com preveu la mateixa declaració en el seu punt segon un cop acomplert el primer amb la proclamació d’ETA anunciant que abandona l’opció armada.

Vés per on, les eleccions franceses –tan crucials, entre d’altres raons, per aconseguir un canvi de rumb en la política econòmica i social de la Unió Europea i abandonar d’una vegada la bogeria de la retallada sistemàtica dels pressupostos públics i dels ingressos de les classes mitjana i treballadora que ja està afectant, i molt, al creixement econòmic en la majoria d’estats membres i al mateix nucli dur de l’Estat del benestar que caracteritzava l’Europa d’abans de la crisi– poden servir també per posar d’una vegada el conflicte basc en vies efectives de resolució. De ben segur que els representants d’Euskal Herria Bai i sobretot els del PSF ho tindran molt en compte en les seves negociacions sobre les contrapartides a la recomanació o no del vot de l’esquerra abertzale als candidats socialistes.

Mentrestant, el bloc basc d’esquerres independentistes i sobiranistes ja prepara –com totes les forces polítiques amb aspiracions electorals als tres territoris sota sobirania del Regne d’Espanya administrats per Govern i Parlament de la comunitat autònoma d’Euskadi– les cada vegada més imminents eleccions al parlament de Gasteiz. Aquest diumenge precisament ha fet pública la marca electoral: Euskal Herria Bildu, amb què aniran a les eleccions en coalició l’esquerra independentista que encara té el seu nou partit Sortu pendent de legalització pel Tribunal Constitucional espanyol i els seus principals dirigents –entre ells Arnaldo Otegi– engarjolats, EA, Alternatiba i Aralar, que ha hagut de pagar el preu de la sortida del partit de tres dels seus diputats al Parlament de Gasteiz, contraris als compromisos contrets pel partit amb els seus nous aliats del front sobiranista.

De més calat, però, que aquesta tria de nom electoral per la coalició és el reforçament de l’estratègia conjunta de les forces que la integren i que es va concretar a començaments de juny amb la signatura de l’anomenat “Compromís dels sobiranistes d’esquerra. Acord estratègic per al País Basc del Sud”, que representants de l’esquerra abertzale encara sense partit legal, Eusko Alkartasuna, Aralar i Alternatiba van presentar l’1 de juny en un acte al Palau Miramar de Donostia. Aquest ha estat un dels documents més destacats dels molts que s’han fet públics aquestes darreres setmanes farcides d’esdeveniments a l’entorn del conflicte basc: el segon en importància, al meu entendre –menyspreat de cara enfora des dels poders imperials espanyols, però de molt abast només que es vegi amb una mica de perspectiva històrica– és el que ha fet públic el col·lectiu de presos i preses bascos que ha renovat alhora la seva estructura de representació. Un document que es pot interpretar com la resposta –que presenten com de llarg abast estratègic– del col·lectiu a les mesures anunciades pel ministre espanyol de l’interior, Jorge Fernández Díaz, que concretaven el lleuger rentat de cara de la política penitenciària espanyola de revenja contra els presos i preses basques que no cedeixen al xantatge de les condicions que els pretén imposar el govern espanyol per aproximar-los al seu país i fins i tot per deixar en llibertat la gent basca empresonada amb malalties greus i terminals.

Pel que fa al compromís fet públic pels sobiranistes d’esquerra per al País Basc del Sud, destaca per l’objectiu declarat de posar les bases d’una col·laboració política que tots els firmants volen i preveuen llarga i cada vegada més sòlida. És un document extens i dens, circumscrit com diu el seu mateix títol als quatre territoris històrics del País Basc del Sud: Biscaia, Guipúscoa, Àlaba i Navarra, i precisant que “les organitzacions firmants tenim en consideració les distintes realitats i velocitats dels diversos espais politicoadministratius del País Basc del Sud, tot reconeixent l’especificitat política de Navarra”. L’acord el desenvolupen a l’entorn de deu eixos principals: proposta política definida des del moment present, però amb vigència en el llarg termini; prioritzar allò que els uneix; defensa de l’emancipació i autodeterminació dels pobles, i dels drets del País Basc com a nació, la seva capacitat per decidir el seu futur i la defensa de la seva llengua, cultura i forma d’organització com a element vertebrador del mateix acord; una sobirania al servei d’un canvi social; solidaritat amb la classe treballadora i creació de llocs de feina com una de les seves grans fites; una societat plural fonamentada en els valors de la igualtat, el respecte i la solidaritat en què els drets civils, polítics i socials de totes les persones hi siguin reconeguts i respectats; avenç en la conformació de moviments amplis d’acció política i social; construcció popular de caràcter col·lectiu inherent a la identitat basca, compartint projectes amb la ciutadania; integració de totes les propostes emancipadores en les diferents estratègies polítiques i aposta per les vies estrictament polítiques i pacífiques, en l’ampli marc que va des de l’institucional fins a la desobediència civil, tot rebutjant les expressions i estratègies violentes i les vulneracions de tots els drets humans.

I, esclar, ple suport a la Declaració de la Conferència Internacional del palau d’Aiete a Donostia “com a full de ruta per a la resolució del conflicte”, de la qual remarquen que “només s’ha acomplert el primer punt, en haver decidit l’organització ETA el cessament definitiu de la seva activitat armada”. “Resulta imprescindible –afegeixen– que els Estats espanyol i francès posin fi a totes les altres expressions de violència, així com és també imprescindible posar en marxa el diàleg polític que els porti a la resolució del conflicte”. Veurem com hi influiran els excel·lents resultats d’Euskal Herria Bai a les legislatives franceses i els més que extraordinaris d’Euskal Herria Bildu que es preveuen a les autonòmiques de la comunitat d’Euskadi, més enllà de les maniobres de tupinada electoral que ja prepara el PP amb el propòsit anunciat d’inflar el cens electoral amb suposats exiliats amenaçats per ETA. Una mostra més de la impotència dels poders imperials espanyols per aturar el que és una evidència per qualsevol observador que no tingui pa a l’ull: la majoria social basca per més autonomia (PNB) i per la independència (pol sobiranista), dues opcions que aquesta vegada sí que s’hi juguen que els votants diguin quina d’elles acabarà guanyant-hi l’hegemonia política.

Humbert Roma, periodista

(Article publicat a Tribuna Catalana el 13 de juny del 2012)

Anuncis

Read Full Post »

Les enquestes més favorables a Amaiur s’han complert. Amb set diputats a Madrid, el bloc sobiranista d’esquerres a l’entorn de l’esquerra independentista –EA, Alternatiba, Aralar i esquerra abertzale sense sigles (l’altra, cal no oblidar-ho segueix il·legalitzada, amb més de 40.000 persones que no poden presentar-se a eleccions, entre elles els principals dirigents com Arnaldo Otegi, Rafa Díez, Txelui Moreno o Rufi Etxeberria)– és a 32.300 vots de prendre l’hegemonia del nacionalisme basc al partit nacionalista històric, el PNB. Ho aconsegueix en nombre de diputats al conjunt dels territoris bascos sota sobirania espanyola però encara no en nombre de vots. El PNB es queda amb cinc diputats al Congrés espanyol (sis, si hi sumem el de Geroa Bai), acomplint així el seu objectiu de no perdre grup parlamentari propi, com deia Iñaki Anasagasti mentre analitzava el recompte al plató d”Euskal Telebista. Són unes dades, però, que caldrà confirmar amb el recompte dels resultats finals –inclosos els vots emesos a les ambaixades i la resolució de possibles impugnacions de vot– en els quatre territoris, atès que algun escó –sobretot a Guipúscoa i també a Navarra, pel que fa a Geroa Bai– ha ballat al llarg de tota la nit.

Sumant els resultats fets públics amb el cent per cent del vot escrutat, i atribuint al PNB els vots de Geroa Bai (tenint en compte que hi és el principal partit, amb els independents d’Uxue Barkos), Amaiur se situa encara al darrere del PNB en nombre de vots als quatre territoris (365.889 PNB-Geroa Bai i 333.592 Amaiur). Un fet a tenir en compte tant a l’hora d’avaluar els resultats com, sobretot, de traspassar-los automàticament a unes hipotètiques eleccions avançades –cada vegada més necessàries, tenint en compte els canvis polítics profunds que viu el País Basc– a la comunitat autònoma d’Euskadi, on el PNB també ha superat Amaiur en vots però no en escons: 323.517 vots (24,12%) i 5 diputats el PNB, enfront de 284.528 (24,12%) i 6 diputats Amaiur. Hi ha encara un element més a tenir en compte: la radical diferència del repartiment d’escons segons si les eleccions són espanyoles o autonòmiques a Euskadi. Mentre a les eleccions espanyoles hi ha una relativa proporcionalitat en la distribució dels escons, a les de la comunitat autònoma d’Euskadi es reparteixen 25 diputats per territori (75 en total, a l’espera que, acomplint la disposició transitòria quarta de la Constitució espanyola, el territori foral de Navarra decideixi unir-se als altres tres territoris bascos en un Parlament únic de cent diputats).

Aquest sistema de distribució d’escons fa que Àlaba –245.000 persones amb dret a vot–  tingui els mateixos diputats al Parlament de Gasteiz que Biskaia –914.000– o Guipúscoa –548.000–. Un fet que distorsiona qualsevol possible càlcul a partir del nombre de vots aconseguits, si no es fa amb la cura necessària. És, doncs, molt aventurat fer previsions sobre què pot passar a l’hora de la veritat en unes eleccions al Parlament d’Euskadi. I més quan és lògic esperar que, per als comicis autonòmics, l’esquerra independentista comptarà amb partit propi –tot i mantenint, si són prou flexibles en la seva estratègia, les actuals aliances a Amaiur– i plena llibertat de presentar candidats, inclosos els qui s’hauran guanyat el prestigi d’haver contribuït a la fi d’ETA i que encara són empresonats o privats de drets polítics.

Els resultats d’aquestes eleccions a Corts espanyoles –ja a les darreres muncipals i forals, els resultats de Bildu, sense Aralar, ho anunciaven– confirmen que la fi de les accions armades d’ETA comporta també el final, ara com ara, de la patrimonialització del nacionalisme basc pel PNB. El canvi és substancial: en clau nacionalista, és ara el PNB qui haurà d’anar al darrere de l’esquerra independentista i els seus aliats si vol reforçar el seu missatge sobiranista i no esperar-ne només els vots per mantenir-se al govern autònom d’Euskadi o fer prosperar els seus projectes com en els temps de Juan José Ibarretxe, quan Batasuna o el Partit Comunista de les Terres Basques encara no havien estat il·legalitzats. L’única alternativa que tindrà –si no ho fa– serà tornar als temps del lehendakari José Antonio Ardanza i els seus pactes amb el PSE, el partit que els va prendre la lehendakaritza gràcies al seu pacte amb el PP i la il·legalització de qualsevol partit de l’esquerra abertzale, i que ha resultat un clar perdedor en els dos darrers processos electorals.

I una altra conclusió encara més evident: sumant els vots del PNB i Amaiur, i limitant-nos als tres territoris de la comunitat autònoma d’Euskadi –el cas de la Navarra foral és més complex, sobretot tenint en compte la nova estratègia de l’esquerra abertzale que ja a les converses de Loiola, durant la treva del 2006, havia flexibilitzat les seves posicions sobre el procés d’unitat territorial al País Basc del sud–, tindrien clara majoria en un hipotètic referèndum d’autodeterminació. Si es repetissin els resultats –mera hipòtesi de treball–, el sí a la independència aconseguiria el 51,54% dels vots, enfront del 39,30% del bloc PSE-PP partidari del no. Incrementar un o altre percentatge dependria –seguint la mateixa hipòtesi– dels votants d’altres formacions (IU, UPyD, Equo…) o els qui aquesta vegada no han anat a votar.

Si mirem a més a més a la comunitat de Navarra, és encara més clar que a les passades eleccions forals que la unitat del nacionalisme basc és fonamental per trencar el pacte UPN-PP-PSN, hereu de l’estratègia de la “Navarra espanyola” de Víctor Pradera i els tradicionalistes antibascos del primer terç del segle XX. Amaiur i Geroa Bai s’han repartit el vot sobiranista a la comunitat foral –tot i que Geroa Bai feia un discurs molt menys basquista que Amaiur, i això potser l’ha beneficiat per la seva moderació que en alguns casos arribava a expressar serioses reticències pel que fa a la reunificació territorial– i, havent aconseguit un escó cadascuna al Congrés espanyol, les dues coalicions s’hauran de replantejar com unir forces si tenen objectius semblants. Sumant els seus vots –tot i que ja sabem que en política les coses no són tan simples– podien haver-se convertit en la segona força política de la comunitat foral, amb 91.436 vots (27,7%) –PP-UPN n’ha aconseguit 125.935 (38,17%)–, mentre que el PSN en passaria a ser la tercera amb 72.291 (22%). No és un percentatge suficient per trencar el pacte espanyolista però ben segur que hi ajudaria en una perspectiva de futur sense violència armada d’ETA i amb un discurs molt més matisat de l’esquerra independentista respecte a la Navarra foral.

Una darrera consideració que, des d’una perspectiva catalana i antiimperialista, obre perspectives d’esperança en un mapa del poder com el que aquestes eleccions imposen en el conjunt dels territoris sotmesos a la sobirania espanyola. D’una banda, queda clar que la Catalunya estricta i el País Basc del sud configuren dues realitats nacionals diferenciades i prou sòlides per no haver de dependre d’altri per més temps. De l’altra, a les Corts espanyoles –enmig de l’abassegadora majoria del PP i el PSOE i dels nacionalismes pactistes del PNB i CiU– es fa visible un bloc sobiranista que pot tenir una important capacitat d’ajuda mútua més enllà de la legalitat espanyola i en defensa de les llibertats nacionals de la bona gent catalana, basca i gallega –és a dir, la independència–: Amaiur (7), ERC i Compromís (4) i BNG (2). Una realitat que farien bé de tenir en compte els qui, des de posicions pretesament independentistes catalanes, han fet campanya per l’abstenció.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 21 de novembre del 2011)

Read Full Post »

El resultat extraordinari de Bildu a les eleccions municipals i forals del 22 del maig passat va ser una sorpresa fins i tot per a molts votants de la coalició. Diumenge vinent, a les eleccions a les Corts espanyoles, si es compleixen les enquestes –fins i tot les que els són més desfavorables–, la coalició Amaiur, ara amb l’aportació d’Aralar que no tenia Bildu, pot superar amb escreix aquells resultats. Pocs sondejos els neguen ja la possibilitat d’aconseguir grup propi al Congrés, si no fan la trampa de reduir el País Basc del sud als tres territoris de la comunitat autònoma d’Euskadi i deixar de banda en els seus comptes la comunitat foral de Navarra.

Una vegada més cal insistir en la importància que tenen els resultats al territori foral navarrès pel que representen en l’imaginari basc i, en concret, el de l’esquerra independentista. No en debades, Amaiur –la denominació de la nova coalició– correspon al castell on va tenir lloc una de les darreres gestes de resistència dels bascos del Regne de Navarra contra les tropes castellanes el 1512, de la qual l’any vinent farà cinc-cents anys. El candidat del PP a encapçalar el proper govern de la monarquia, Mariano Rajoy, ho deu tenir molt present quan, oblidant el pragmatisme poc bel·ligerant en el tema basc que ha vingut mostrant durant la campanya electoral, es despenjava dissabte passat amb un missatge radical donant suport a la petició de la presidenta de la comunitat foral, Yolanda Barcina (UPN), i comprometent-se a reformar la Constitució Espanyola per suprimir-ne la disposició transitòria quarta que preveu la possibilitat d’unió de les comunitats d’Euskadi i Navarra si ho decidís el parlament foral i ho ratifiqués la majoria de la població en referèndum.

Una possibilitat que va ser inclosa, per cert, en els documents pactats pel Partit Socialista d’Euskadi, el PNB i Batasuna en les converses de Loiola durant el procés de pau frustrat del 2006. I que podria tornar a ser objecte de negociació si l’actual situació de fi de la lluita armada acordat per ETA facilita els objectius de l’independentisme basc d’esquerres de replantejar una nova mesa de partits per resoldre el conflicte polític, sense fer-la dependre de la resolució de les seves conseqüències bèl·liques. L’abolició de la transitòria quarta de la Constitució espanyola es planteja ara, per iniciativa dels aliats navarresos del PP, com a eina electoral i Rajoy no té més remei que dir-los que sí, tot sabent que si vol seguir el full de ruta que van marcar els facilitadors internacionals a la declaració d’Aiete del 17 d’octubre a Sant Sebastià haurà d’abandonar dogmatismes com ho haurà de fer també l’esquerra independentista.

Reformar la Constitució espanyola per posar més obstacles a la resolució del problema que el Regne d’Espanya té al País Basc i privar als ciutadans que viuen al territori administrat per la comunitat foral navarresa del dret a decidir si volen o no unir-se als qui ho fan a la comunitat autònoma d’Euskadi, com els reconeix la mateixa Constitució, no sembla la millor manera d’abordar la construcció d’una pau duradora i sòlida. Mai fins ara un dirigent del PP del rang de Rajoy havia plantejat amb tanta radicalitat l’oposició a la unitat de les quatre províncies del País Basc del sud fins arribar a abonar en públic la idea d’una reforma constitucional amb aquest objectiu. Malament deuen anar les enquestes respecte dels resultats d’Amaiur al territori de la comunitat foral navarresa pel que fa a la continuïtat de l’statu quo que interessa a la dreta imperialista espanyola, i a Rajoy l’han traït els nervis.

Un increment substancial dels vots de l’esquerra independentista basca al territori foral navarrès –més enllà dels aconseguits per Nafarroa Bai a les passades eleccions a les Corts espanyoles amb l’esquerra abertzale il·legalitzada i fins i tot dels que van aconseguir els mateixos independentistes quan es podien presentar encara a eleccions– significarien un revés notable a l’estratègia del PP i el seu aliat UPN per a la comunitat foral. I no solament en aquestes eleccions sinó sobretot en una perspectiva de futur. Precisament un dels factors negatius per a l’esquerra abertzale a les darreres eleccions municipals i forals va ser el manteniment de Nafarroa Bai com a competidor sòlid en un mateix espai polític.

Els resultats d’Amaiur a la comunitat foral navarresa també han de servir per avaluar la força electoral que hi té el PNB –habitualment escassa– que ara va en coalició amb els antics “independents” de Nafarroa Bai (Urxue Barkos) en la candidatura Geroa Bai, ja sense la resta dels antics aliats de Nafarroa Bai. Les preocupacions electorals del PNB no es limiten, però, a la Navarra foral sinó que abasten els quatre territoris bascos sota sobirania espanyola, perquè podria perdre fins i tot el grup parlamentari propi al Congrés espanyol dels diputats. Unes eleccions, doncs, que també per al PNB poden representar un tomb substancial, fins arribar a perdre l’hegemonia electoral del nacionalisme basc en favor de l’esquerra independentista. Un fet del tot nou que pot repercutir de forma substancial en el futur immediat, a les properes eleccions al Parlament d’Euskadi amb una esquerra abertzale ja legalitzada, sempre que aquesta sigui prou hàbil per mantenir les aliances que han fet possible les coalicions Bildu i Amaiur (acumulació de forces sobiranistes, en terminologia independentista).

Aquesta possibilitat ha fet perdre també els nervis als dirigents i l’entorn del PNB que han afrontat la campanya centrant bona part del discurs en el combat contra Amaiur. Arribant a utilitzar el diari “Deia” –que acostuma a expressar el punt de vista de l’aparell penebista– per donar a entendre que la decisió d’ETA de posar fi a la lluita armada pot tenir escletxes. La mostra més escandalosa d’aquesta estratègia la va donar el diari en la seva edició de dimecres passat, amb una llarga informació sense firmar, titulada “Les forces de seguretat adverteixen que el risc d’escissió a ETA és molt gran”. On, citant només fonts policials espanyoles, especulava sobre la possibilitat que els “durs” (així, entre cometes) “podrien moure fitxa en una assemblea que es farà després de les eleccions generals”.

Esclar que ningú pot dir amb certesa què passarà a ETA a mitjà termini, segons com evolucioni la resolució de les conseqüències del conflicte (presos, desarmament, víctimes, exiliats…) que els facilitadors internacionals posaven com a objecte exclusiu de negociació amb els governs espanyol i francès en el segon punt de la declaració d’Aiete. Però és molt aventurat –per no dir obertament mendaç, quan ETA ha repetit una i altra vegada, sense cap mostra de dissidència coneguda, que la decisió de deixar les armes és definitiva– donar per bones unes suposades filtracions procedents de les clavegueres de l’Estat en plena campanya electoral. Una campanya electoral que amenaça, precisament, d’acabar amb l’hegemonia nacionalista del PNB.

Humbert Roma, periodista (Publicat a Tribuna Catalana el 15 de novembre del 2011)

(A la foto, Yolanda Barcina –UPN– i Mariano Rajoy, petonejant-se)

Read Full Post »

Quan es feia pública la declaració de la Conferència internacional de pau a Donostia el dilluns 17 d’octubre, se’m van fer presents primer Paul Ríos (coordinador de Lokarri, la xarxa ciutadana basca per l’acord, la consulta i la reconciliació, que tant ha treballat perquè la Conferència esdevingués realitat); Sabino Ormazabal (pacifista i lluitador noviolent basc, empresonat pel jutge Garzón, condemnat per l’Audiència Nacional espanyola al macrojudici 18/98 i després absolt pel Tribunal Suprem); Martxelo Otamendi (ara director de “Berria”, detingut per ordre del jutge Del Olmo, torturat i jutjat per dirigir el diari en llengua basca “Egunkaria” i absolt per l’Audiència Nacional espanyola); Teresa Toda (periodista complint ara a Còrdova sis anys de presó –al desembre ja en portarà quatre si no surt abans– a què la va condemnar el Tribunal Suprem per ser subdirectora del diari basc “Egin”, després del macrojudici del 18/98); Jesus Mari Zalakain, professor de la Universitat del País Basc, també del diari “Egin”, complint set anys de presó –en porta gairebé quatre– a Palència, on dedica part del seu temps a traduir textos literaris catalans al basc); Arnaldo Otegi i Rafa Díez (dirigents de l’esquerra independentista basca encara il·legalitzada empresonats i condemnats per l’Audiència Nacional espanyola per haver encapçalat el profund canvi estratègic que ha portat ETA a abandonar la lluita armada).

Mentre avançava aquesta setmana farcida d’esdeveniments històrics, se’m feien presents també Juan Paredes Manot, “Txiki” (afusellat a Cerdanyola del Vallès el 27 de setembre del 1975 per un escamot de guàrdies civils complint la sentència que li va imposar un consell de guerra a Barcelona, del qual vaig fer la informació per al diari TeleXprés) i Xavier Valls (arquitecte sempre al servei de la bona gent i antifranquista de pedra picada amb qui tant vam treballar i de qui tant vaig aprendre a la revista “Grama” de Santa Coloma de Gramenet, mort a l’atemptat d’ETA a Hipercor a Barcelona el 19 de juny de 1987). Finalment, dijous, sentint el portaveu d’ETA anunciant “el cessament definitiu de l’activitat armada”, se m’imposava el record de Josep Lluís Carod-Rovira, conseller en cap de la Generalitat de Catalunya, parlant de pau amb dirigents d’ETA a la Catalunya del Nord, el gener del 2004, en l’acte més digne protagonitzat per un polític català des de l’afusellament del president Lluís Companys i el dirigent anarquista i ministre Joan Peiró. Com que ho he escrit al facebook i al meu bloc diverses vegades, que ningú ho prengui, doncs, com una afirmació meva improvisada a darrera hora.

Aquestes han estat algunes de les evocacions meves aquests dies tan intensos i de tanta transcendència per al País Basc i, espero que també, per al nostre país. Un cop ETA ha fet públic que renuncia de forma definitiva a usar les armes, i mantenint l’independentisme d’esquerres en exclusiva la via política al País Basc, el repte per tots els agents implicats és ara gestionar la pau. Responsabilitat tant o més complexa que posar fi a la guerra. Els diversos documents fets públics aquests dies hi han insistit: negociació sobre les conseqüències del conflicte (presos, desarmament, exiliats…), legalització de totes les opcions polítiques, reconeixement del dolor causat a totes les víctimes sense exclusions, debat entre tots els partits sobre el futur del país, reconciliació… I, en el fons de tot plegat, reconeixement de l’origen polític del conflicte, una actitud sense la qual la pau seguirà sent dèbil i sense fonaments consolidats perquè no s’abordaran les causes de l’enfrontament, profundes i arrelades de fa tant de temps. Un reconeixement, d’altra banda, que si més no les parts que van intervenir en les frustrades converses de Loiola quan la treva del 2006 (PSOE, PNB i esquerra independentista basca) ja es van plantejar com a punt de partida de la negociació. Com deien els firmants de la declaració final de la Conferència internacional de pau, en un mesuradíssim punt quart: “En la nostra experiència de resoldre conflictes hi ha sovint d’altres qüestions que si són tractades poden ajudar a aconseguir una pau duradora. Suggerim que els actors no violents i representants polítics es reuneixin i discuteixin qüestions polítiques així com d’altres relacionades al respecte, amb consulta a la ciutadania, la qual cosa podria contribuir a una nova era sense conflicte. En la nostra experiència terceres parts observadores o facilitadores ajuden el diàleg. Aquí, el diàleg també podria ser assistit per facilitadors internacionals si així fos decidit per les parts involucrades”.                        ”

Un paper, aquest dels facilitadors internacionals, que ha resultat definitiu, juntament amb el canvi profund de l’estratègia de l’esquerra abertzale encara il·legalitzada, per arribar on som ara. La participació activa de destacades personalitats internacionals –sens dubte acceptada per l’actual govern de la monarquia i, segons molts indicis, també pel líder del principal partit de l’oposició que aspira a succeir-lo– ha estat decisiva en la culminació del procés fins ara. I cal confiar que ho serà també en el futur. Jonan Fernández, fundador d’Elkarri –l’antecedent immediat de Lokarri– i avui dedicat a promoure la pau en els àmbits més diversos mitjançant Baketik, al santuari franciscà d’Arantzazu, deia a TV3 –després que ETA fes pública la seva decisió– que cadascuna de les properes etapes requerirà el seu temps. Caldrà tenir-ho en compte per no precipitar-se en les anàlisis. Fa la impressió que hi ha preparades ja les condicions perquè alguna d’elles avanci amb certa celeritat, com ara el desarmament, per al qual hi ha ja una comissió internacional de verificació acceptada per ETA però encara no pel govern de la monarquia. I també algun canvi en la política penitenciària, si més no per cobrir les fases inicials, com pot ser l’aproximació dels presos al seu país i el trasllat dels més malalts al seu domicili en règim de presó atenuada, com ha passat aquesta mateixa setmana amb Ibon Iparragirre.

Però la pau és un bé fràgil, com demostra l’experiència, i cal cultivar-la amb cura i determinació. ETA no és l’únic protagonista del conflicte que s’ha de desarmar. El govern espanyol, l’actual i el que resulti de les eleccions del 20 de novembre, haurà de desactivar poderosos i complexos mecanismes que els dos partits imperialistes majoritaris a les Corts del Regne, PP i PSOE, han anat construint i enfortint, o senzillament alimentant amb el seu discurs, i que ara poden posar molts pals a les rodes de la pacificació: des dels estaments judicials, inclosa la fiscalia, fins als mitjans de comunicació i algunes associacions de víctimes. Desactivar aquests mecanismes és una feina que cal fer de forma immediata i decidida. Com també la legalització dels partits de l’esquerra independentista basca –i, en concret, Sortu, pendent del Tribunal Constitucional–, perquè aquest sector, que cada vegada té més suport al País Basc –com tornaran a demostrar amb tota probabilitat els votants, aquesta vegada amb el vot a la coalició Amaiur, el 20 de novembre– participi en igualtat de condicions a la vida política.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 24 d’octubre del 2011)

(A la foto, que he baixat de Berria, manifestació a Bilbo, dissabte 22 d’octubre)

Read Full Post »

Si l’únic que han aprovat la bona gent d’ERC al seu 26è Congrés Nacional –diuen que de renovació– que van fer aquest cap de setmana a Girona és el que han publicitat els mitjans, atribuint-ho als seus nous dirigents –que no han dit pas que no sigui veritat o que hagi estat manipulat–, necessitaré una altra vegada una pinça tan gran com l’estàtua de la República per tapar-me el nas abans de tornar-los a votar el 20 de novembre vinent. Suposo que la culpa és meva, però no els entenc. O potser el que em passa és que els entenc massa. La frase més sublim l’he llegida –i escoltada– atribuïda si més no en sembla que a dos dels seus dirigents: un d’ascendent i un altre de menguant. Venien a dir alguna cosa així, segons el titular del diari “Ara”: “Entre l’esquerra i la dreta, l’esquerra; i entre l’esquerra i el país, el país”. Caram, renoi. D’això se’n diu política de la bona. Quina esplèndida frase per no dir res i quedar-se tan ample.

I si el dilema és entre dreta i país, ¿què triareu bona genr d’ERC? ¿O és que –ara que us convé canviar de parella de ball– voleu dir-nos que la dreta catalana d’ara no va ni ha anat mai contra el país? ¿Ni quan el pacte del Majèstic? ¿Ni quan, amb la seva abstenció, el bipartit va fer alcalde de Badalona al racista del Garcia Albiol? ¿Ni quan l’Artur Mas, d’amagatotis de la resta de partits del país, va pactar amb el Zapatero un sistema fiscal, dins les retallades del projecte d’Estatut, que ara ens reconeix que perjudica al país i diu que el vol canviar? Mireu si hi va, en contra del país, la dreta nostrada, que ara fins i tot us ha envescat, gent d’ERC, amb aquesta pamplina del pacte fiscal, que ni ells es creuen. Com tampoc no s’ho pot creure ningú que tingui una engruna de seny polític.

Ja hi som, com que ara toca canviar de parella de ball –¿fins quan ERC ens tindrà amb aquesta agonia de no ser capaç de tenir política pròpia?– ara tots els nous manaies d’ERC a empescar-se arguments rocambolescos que els seus militants repeteixen a tort i a dret. Ara resulta que, com que això del pacte fiscal fracassarà –diuen–, guanyarem molts més independentistes encara. És l’argument que em repetia al facebook un bon company amb qui vam trepitjar moltes i moltes hores els carrers i places del nostre districte d’Horta-Guinardó– durant la campanya per la consulta. Fixeu-vos la conversa que vam mantenir al facebook, i on ens porta tot plegat:

Sarcasme meu a compte del corredor ferroviari central i el pacte fiscal (arran de l’acord entre els ministres de la monarquia espanyola i la República Francesa que “oblidava” el corredor mediterrani: “La clau de volta que ho explica tot: l’imperi espanyol prepara les seves infraestructures per quan siguem independents, mentre ofega les nostres, i tot amb els nostres diners. I els nostres polítics segueixen parlant de pacte fiscal…”

Comentari del company d’ERC: “En aquesta batalla, Humbert, hi guanyarem molta més bona gent indepe. I es tracta d’això, d’anar sumant.”

Resposta meva: “Ja ho veurem. Això del pacte fiscal només fa que fer-nos perdre el temps i dóna una imatge d’ERC d’haver-se limitat a canviar de parella (o si vols haver tornat a anar-se’n amb la d’abans). M’agradaria que ERC tingués política pròpia, però no la hi sé veure.”

Company d’ERC: “Malauradament Humbert, l’independentisme nostre avança a batzegades. Vàrem saltar la tanca molts amb el pacte del Majestic, uns quants més amb la majoria absoluta de l’Aznar, una pila amb el procés de l’Estatut i una passada de gent amb la sentencia del TC. Sóc dels que crec (amb dret a equivocar-me) que aquest darrer procés obrirà els ulls als últims que ens calen per assolir una majoria incontestable. Sigui quin sigui el seu resultat.”

Humbert: “Però és que ERC oblida, i això és greu perquè molta bona gent del partit republicà hi vau deixar la pell –i tu ara ni en parles–, que amb les consultes vam donar un salt encara més gran, i no en resposta a cap agressió forana, ni buscada ni prevista ni sobtada (si és que en pot haver cap de sobtada en aquest cas). Més de 850.000 persones van votar sobre la independència de la nació catalana. Aquest és l’autèntic patrimoni, i en positiu. No contra res sinó a favor de… Una novetat històrica: una acció extraordinària d’independentisme desacomplexat. ¿I ara hem d’anar enrere com els crancs, embolicant-nos en una enganyifa com la del pacte fiscal, que no se la creu ningú amb un mínim de seny polític, només perquè ERC vol canviar de parella? ERC necessita, ho vinc repetint un dia sí i l’altre també, tenir política pròpia, sobretot perquè el país necessita un partit socialdemòcrata independent i independentista. Ara ERC em fa l’efecte d’una d’aquelles noies que van, una a cada banda, agafades del mateix noi. L’altra és el PP, esclar. Allò tan castís d'”Una morena y una rubia”. I enmig el xulo –el bipartit– que amb qui de debó li va la marxa és amb l’altra. En això està convertint ERC el seu triangle –esquerra, república, independència–: un sobat trio en què fa el paper de la noia de rebuig. Perquè segueix sense tenir política pròpia. Només al començament del tripartit –venint d’anys i panys d’anar de parella amb el bipartit de CiU– va semblar que en tenia, i això ens va generar moltes il·lusions i esperances a molta gent independentista i d’esquerres. Pensàvem que hi faria valer allò que representava i pel que l’havíem votat. Va durar fins que el PSOE “mandó firmes”. ¿I ara hi volen tornar? ¿Quants llençols ha perdut ERC en tantes bugades fent de senyoreta de companyia dels altres? Encara en vol perdre més? I el que és pitjor, ¿quantes il·lusions i esperances hem de seguir tirant a l’aigüera la bona gent que necessitem un partit d’esquerres, independent i independentista?”

Company d’ERC. “(També em reconeixeràs que molta gent va anar a votar més perque estava emprenyada eh?). Darrerament però vaig tenir un visió reveladora gràcies a la menció per part de l’Alfred Bosch del poema d’en Salvat Papasseit “Rés no és mesquí”, …ni cap hora és isarda. He rumiat sobre aquestes dues frases i crec que són molt escaients en aquests moments. Que tothom treballi (els bons i els no tan bons) en el camí que cregui més oportú, en la manera que li sembli més eficient o que millor s’hi trobi, en el que millor sàpiga fer o en lo que millor s’ho passi. Que qualsevol petit esforç ha de ser benvingut. Qualsevol, vagi en la direcció que vagi i sigui gran o ínfim. No cal que sigui compartit. El que cal és que tothom es posi a treballar. I sobretot, no pretendre que el company que tinc al costat faci la mateixa drecera que jo. Potser per un altre camí també s’hi arriba no?, potser abans o potser més còmode. Tot suma Humbert i hem de deixar de ficar-nos els dits a l’ull. Treballar i deixar treballar. La “bona gent” ja és grandeta per saber quin camí li és més agradable. Jo, per la meva part, celebraré qualsevol detall que vagi en el sentit de sumar, VINGUI d’on VINGUI. No podem ser a tot arreu on ens agradaria. Per això triem el camí que PER CADASCÚ és més comode, útil i coincident, no sense discrepàncies internes és clar. Si ens posem a caminar tots amb el mateix objectiu penso que fins i tot és bo que agafem direccions, dreceres i camins distints. Més aviat alguns trobaran l’objectiu. I sigui qui sigui, el felicitarem i ens felicitarem.”

En fi, aquest és l’argumentari, que en diuen ara, d’ERC. Ni una paraula del company d’ERC sobre les consultes –curiós, ara que precisament l’Alfred Bosch, que es va fer un nom com a lluitador independentista conegut amb la consulta del 10A a Barcelona, encapçala la candidatura d’ERC–; retorn a la política de “com pitjor millor” –com més clatellots entomem, posant-hi ara una galta ara l’altra, més independentistes farem: quina bestiesa–, com si no haguéssim après res de les consultes; política de campi qui pugui, això sí ERC de bracet ara del bipartit, que és un bon partit i no aquells desgraciats de socialistes i iniciativos que no tenen un jaç on jaure; silenci sobre el procés de constitució de l’Assemblea Nacional Catalana en què tanta gent que va treballar per les consultes hem posat ara feina i esperances d’esforç unitari per la independència; res tampoc sobre la necessitat imperiosa que té el nostre país –també l’Assemblea Nacional Catalana com a nucli motor del procés d’insurgència nacional– d’una esquerra de debò, un partit socialdemòcrata català independent i independentista…

Per què, doncs, dic que tornaré a votar ERC? Perquè no em queda més remei. Una vegada més, perquè no tinc altra alternativa si vull –i ho vull amb totes les meves forces– que l’esquerra independentista catalana sigui a les Corts de la monarquia. Com vull que hi sigui –i com hi serà, si no els ho impedeixen a darrera hora!– l’esquerra independentista basca i, si pot ser, també la gallega i la bona gent de Compromís-Equo, pel País Valencià, i l’esquerra independentista balear

I perquè encara confio que allí, a Madrid, es pugui visualitzar sense embuts l’ajuda mútua entre la bona gent dels països colonitzats per l’imperi espanyol. I així avançar, en aquest front com en d’altres en què hem d’anar relligant xarxes de complicitats, en el combat comú contra la dominació imperialista i per les nostres llibertats nacionals respectives.

(A la imatge, “La Verbena de la Paloma”: don Hilarión, la morena i la rossa. Endevineu quina de les dues és el PP i quina ERC, i amb quina es quedarà finalment el xulo del barret de copalta: el bipartit)

Read Full Post »

Fernando Díez Torre és un pres de Bilbao al qual li han allargat la condemna sense que la Secció Segona de la Sala Penal de l’Audiència nacional espanyola li n’hagi comunicat la resolució, segons va denunciar la seva defensa i publicava el diari “Gara” la setmana passada. L’endemà que el diari publiqués aquesta notícia, breu però significativa, el col·lectiu de presos polítics bascos feia pública la seva adhesió a l’Acord de Guernica, que van firmar ara fa un any l’esquerra independentista il·legalitzada, Eusko Alkartasuna, Aralar, Alternatiba i Abertzaleen Batasuna (partit del País Basc del Nord), juntament amb més d’una vintena de col·lectius socials diversos.

El contrast entre ambdues notícies és evident. La primera no és sinó la constatació de l’immobilisme en la política penitenciària del Regne d’Espanya que –tot i unes poques mesures de presó atenuada cap a presos amb malaties molt greus, i encara no a tots– segueix pràcticament intacta pel que fa al País Basc. Malgrat la declaració d’ETA d’un alto el foc permanent, unilateral i verificable per la comunitat internacional, en resposta al que plantejava el primer punt de l’Acord de Guernika, i l’opció clara de l’esquerra abertzale il·legalitzada en contra de l’ús de la violència armada com a mitjà per aconseguir les llibertats nacionals al País Basc.
El col·lectiu de presos polítics bascos, que ja el desembre passat es va declarar a favor del procés polític iniciat per l’esquerra independentista basca, ara, donant suport explícit a l’Acord de Gernika, ho fa, entre d’altres qüestions, a l’aplicació dels anomenats “principis Mitchell” en el procés que ha de portar la pau al seu país. Com ara dos prou definitoris del significat del gest del col·lectiu: “l’ús de mitjans exclusivament democràtics i pacífics per resoldre les qüestions polítiques” i “l’oposició a qualsevol intent d’utilitzar la força o amenaçar de’utilitzar-la per influir en el curs o en els resultats a què s’arribi en les negociacions multipartit”. I ho fa tot i les dificultats de debat propi que comporta l’allunyament en nombroses presons, la majoria de les quals a molta distància del seu país. Res a veure amb la política penitenciària britànica d’aproximació dels presos i el debat entre ells que va facilitar els acords de pau per a Irlanda del Nord per als quals el senador nord-americà George Mitchell va plantejar aquells principis.
Més significatiu encara és que s’hagi produït pocs dies després de la sentència de l’Audiència nacional espanyola condemnant cinc dirigents de l’esquerra independentista il·legalitzada a penes d’entre vuit i deu anys de presó, entre ells l’exportaveu de Batasuna, Arnaldo Otegi, i l’exsecretari general del sindicat LAB, Rafa Díez (deu anys per cadascun), a petició de la fiscalia. Una condemna relacionada precisament amb l’activitat dels condemnats per conduir l’esquerra independentista basca il·legalitzada cap a les vies que exclouen expressament la lluita armada. Arnaldo Otegi, un dels principals artífexs d’aquest canvi transcendental, en el missatge que va enviar als manifestants que en demanaven la llibertat als carrers de Bilbo aquest dissabte denunciava el perquè de la sentència: “Només busquen un objectiu: mirar d’impedir que aquestes setmanes i mesos vinents fem passos que, d’acord amb la nova estratègia adoptada, afermin el nou escenari a Euskal Herria de manera irreversible i definitiva”.
Mentre, les coses se segueixen movent al País Basc de Sud. Fonts socialistes, tant de Madrid com basques, ja comencen a parlar en un altre to del conflicte i, arran de la declaració del col·lectiu de presos, accepten obertament encetar una nova política penitenciària que tindria com a primer esglaó l’apropament dels presos al seu país. Coincideixen aquests fets amb la presència del Grup Internacional de Contacte, que encapçala l’advocat sud-africà Brian Currin, al País Basc, on van analitzar, entre d’altres qüestions, el bloqueig pel Regne d’Espanya de la verificació internacional de l’alto el foc d’ETA; la il·legalització del partit “Sortu”, pendent de sentència al Tribunal Constitucional, i la condemna dels cinc dirigents de l’esquerra abertzale que el mateix Currin qualificava d’escàndol aquest diumenge en una entrevista al diari espanyol “El País”.
La perspectiva de les properes eleccions a les Corts espanyoles dóna encara més sentit a tots aquests moviments. L’esquerra abertzale reclama la legalització de Sortu per abans del 20 de novembre, per poder presentar candidats propis dintre de la coalició Bildu, amb Eusko Alkartasuna, Alternatiba i, ara Aralar, important novetat, sobretot pels efectes que pot tenir a la circumscripció de Navarra. Cal recordar, per qui tingui mala memòria, que els independentistes d’esquerres que s’integren a les llistes de Bildu sense ser de cap partit ho fan a titol individual i no han de poder ser qualificades de sospitoses de pertànyer als partits il·legalitzats. En cas contrari, s’incorporarien a les 40.000 persones que no poden ser ni tan sols apoderats de les candidatures si no volen “contaminar” (en llenguatge de l’imperialisme espanyol) les llistes.
Bildu, d’altra banda, a més a més d’incorporar Aralar al bloc electoral, va visualitzant la rellevància de la seva presència a les institucions. Alguns fets destacats d’aquests darrers dies ho demostren. Com ara haver facilitat la unió de les caixes d’estalvi provincials  basques i la seva conversió en un banc, Kutxa Bank, amb la condició que no perdi el seu caràcter públic i que garanteixi l’obra social. I, encara més significatiu, l’acord a les Juntes Generals de Guipúscoa, pactat per Bildu, PSE i Aralar –mitjançant una esmena transaccional a una proposta d’aquest darrer partit– per aprofundir en una política fiscal més progressiva, usant l’autonomia fiscal de cada territori basc. L’acord reclama que la Diputació General adopti mesures per un nou impost sobre el patrimoni, l’increment de la tributació per successions i del tipus general de l’impost sobre transmissions patrimonials i correció de l’IRPF per augmentar la tributació de les rendes del capital i el nombre de trams en l’escala de l’impost. Que el PSE –que governa la comunitat autònoma basca mitjançant el pacte amb el PP i gràcies a l’exclusió de l’esquerra abertzale– hagi firmat aquest acord és d’una transcendència que no ha estat prou destacada.
Davant tot plegat, el PNB –que ha fet aquest diumenge el seu Alderdi Eguna a Foronda (Àlaba)– sembla haver entrat en una crisi d’identitat i deconcert notable. No n’és una mostra menor que hagi aconseguit presidir l’associació de municipis Eudel amb una candidatura conjunta amb el PSE i el PP, tot marginat-ne Bildu, la principal força municipal després de les darreres eleccions. Bildu s’hi va abstenir i no va presentar candidats per considerar que es tractava només d’un repartiment de càrrecs i no d’un debat a fons sobre la funció de l’associació.
Dies apassionants, doncs, els que s’anuncien al País Basc. Tot i la duresa del camí que ha emprès, l’esquerra independentista –segons repeteixen els seus dirigents, al carrer o a la presó– no ha renunciat al canvi de rumb emprès. I ara, amb el suport explícit dels presos –element cabdal en qualsevol conflicte armat que deriva cap a resolucions pacífiques–, en surt reforçada.
Humbert Roma
periodista
(Publicat a Tribuna Catalana el 26 de setembre del 2011)
(A la foto, l’expres basc Jon Agirre firma l’acord de Guernica, a l’acte que es va fer aquest diumenge 25 de setembre)

Read Full Post »

Bona gent del partit de Francesc Macià, Lluís Companys i Humbert Torres:

ERC sembla condemnada a la baralla eterna entre les persones que dirigeixen el partit i, en aquests moments, ben poc abocada al debat de les idees i les polítiques a fer. Si més no, aquesta és la desgraciada imatge que el partit independentista segueix donant dia sí, dia també. Avui mateix un diari –no em feu dir quin, però tant li fa– enquestava els seus llegidors sobre si és millor Alfred Bosch o Joan Ridao per encapçalar la llista a les properes eleccions a les Corts espanyoles.

“I jo què sé?”, hauria contestat, si m’haguessin donat aquesta opció. Si allò que m’interessa i que considero que hauria d’interessar la bona gent catalana és què hi anirà a fer un o altre a Madrid. És a dir, quines idees noves hi aportarà i quina política hi farà. Perquè no hi hagi dubtes, sóc dels qui pensen que no participar en aquestes eleccions, com s’ha predicat des d’alguns sectors i personalitats, només és una proposta de perdedors, que la fan fins i tot abans de donar la batalla. Com que no la podem guanyar, no la fem, semblen dir-nos. Discurs de l’etern perdedor que diu que el raïm és verd perquè no pot abastar-lo.

I tant que és verd, però és que si no ens hi posem, l’adobem i conreem bé, madurarà a la parra i se’l menjaran els altres a picotades o es podrirà i no l’haurà ningú. Discurs, doncs, aquest de no presentar-se perquè a Madrid no se’ns hi ha perdut res, que no és el meu. Que quedi clar: no és el meu. Per això, precisament, no m’importa ara com ara qui anirà a Madrid –més ben dit, no és el primer que m’importa– sinó què hi anirà a fer. I després que sigui el partit corresponent –que hi té tot el dret del món– qui, seguint els seus mecanismes democràtics interns, decideixi les persones que aniran a les llistes. Ordre invers, doncs, al que, si més no de portes enfora, semblen seguir la majoria de partits, i també ERC. No sóc membre d’ERC tot i que els he votat reiteradament, amb pinces més grosses o petites al nas segons les circumstàncies, excepte a les darreres municipals, que vaig votar les CUP a Barcelona. Però em preocupa, i molt, que el meu país no tingui un partit socialdemòcrata independent i independentista amb cara i ulls, i amb voluntat i possibilitats d’afrontar sense complexos el dia a dia de la política i, doncs, també les eleccions quan toquen segons el ritme que ens marca –no som independents encara, ai– l’imperi. Ordre invers que hauria de posar en primer lloc les idees –si pot ser renovades i no tronades, i explicar-nos-les–; després, la política que vol fer el partit a la institució per la qual el votem, i finalment i en conseqüència les persones que l’han de defensar on toqui.

Que no hi ha feina a fer a Madrid? I tanta que n’hi ha. Les perspectives que s’obren a les properes eleccions espanyoles no estan, ni molt menys, tancades encara que ens ho sembli. Hi ha un fet previsible que, ni que fos només per ell tot sol, pot resultar un trasbals decisiu per a l’imperi, si els deixen presentar –esperem i lluitem perquè sigui així– des de la perspectiva de la lluita anticolonial: la presència de Bildu, amb Sortu legalizat o no, i els seus representants que puguin ser elegits al País Basc del sud. Pendents hores d’ara encara d’una ampliació de la coalició amb d’altres aliats electorals a la comunitat autònoma basca i a la foral navarresa (PNB, Aralar, Nafarroa Bai…). Com ho afrontaran els diputats catalans –i quins mecanismes i propostes d’ajuda mútua hi plantejaran– dependrà, i molt, de les idees i polítiques que prèviament hagin definit els respectius partits.

Això només pel que podríem anomenar política internacional de l’independentisme català i d’ajuda mútua entre les colònies del mateix imperi espanyol i els representant elegits per la seva bona gent en aquesta tongada electoral. Si parlem de política pròpia, de portes endins –que també, i molt, s’haurà de fer també de portes enfora: allò que anomenem internacionalització del conflicte nacional, més enllà de les fronteres de l’imperi–, només pensant en el procés que tenim obert d’ampliació de la base social de l’independentisme després de les consultes sobre la independència i en la perspectiva de la constitució de l’Assemblea Nacional Catalana, la feina a fer dels diputats a Madrid pot arribar a ser ingent. Que no se l’acabaran si no són ganduls. D’una banda, per fer-se ressò d’aquest procés que es desenvolupa al país i que desitjo i preveig creixent, i fer-lo visible; de l’altra, per buscar complicitats –no per explicar a Madrid què és això de Catalunya i els Països Catalans, que ja ho haurien de saber; si no, ja hi ha enciclopèdies i blocs múltiples que en parlen– a tots els nivells imaginables tant dins com més enllà de les fronteres de l’imperi. I, en el cas que un dels dos partits imperials que s’hi juguin la majoria (PSOE i PP) l’aconsegueixin només relativa, influir allí en els debats i decisions polítiques del dia a dia mentre no puguem fer política independent pròpia.

Reflexionar i decidir sobre això –abans, quan no es feia política a cops d’enquestes i improvisacions segons el vent que bufa, en deien estratègia– és primer, i previ, a fer-ho sobre les persones. I, pel que fa a ERC, a mi personalment m’agradaria saber si ja ho han fet, què han decidit, abans que em plantegin el dilema de qui ho ha de defensar, que ja ho decidirà el partit. Al cap i a la fi, en el sistema electoral de llistes tancades al Congrés dels Diputats, i de disciplina de partit a tots els nivells de representació política –que és el vigent a l’imperi espanyol–, el nom resulta una qüestió de màrqueting, dit en llenguatge de caricatura però per desgràcia no tan allunyat de moltes realitats de partit.

Jo voldria una ERC autèntica en els tres costats del seu triangle: esquerra, república, pàtria catalana. I m’agradaria –més aviat crec que és necessari per anar bé i començar a posar fi al desprestigi de la política, tasca urgent de cara a la nostra pròpia construcció nacional– que fossin clars en la definició dels seus compromisos i el camí que es plantegen seguir. Bona gent d’ERC, ¿què hi anireu a fer a Madrid? Poseu fil a l’agulla, expliqueu-ho amb sinceritat, sense jesuïtismes recargolats (que teniu una honorable tradició laica i republicana a què us deveu), i sobretot feu per manera de garantir –fins on us sigui possible– que no fareu mai més de criada de ningú. Que si pacteu, que segur que caldrà que ho feu –només mitjançant el pacte o compromís nacional podrem arribar a la independència, entre d’altres pactes que haurem de fer, vosaltres des de les institucions polítiques i segur que també nosaltres des de fora d’elles–, no ho feu com demanant perdó al gran germà (o germà gran) que pretén saber més que vosaltres de fer política (o de vendre el país, que és allò en què els germans grans que heu tingut fins ara us han volgut ben ensarronar al llarg de la ja dilatada història del postfranquisme).

Per favor, doncs, idees i estratègia pròpies, sent-hi fidels fins on us sigui possible pel deute que teniu cap als vostres votants, sense fer de criada de ningú. Si els altres volen pactar amb ERC que sigui pel que ERC representa (independència nacional, esquerra, república), defensa i té com a objectiu a aconseguir, i no per portar-vos ells al seu hort com dissortadament han fet fins ara, amb la vostra aquiescència, tant CiU (quan els donàveu suport) com el PSC (en l’època del tripartit i els pactes electorals al Senat espanyol). Després que ho hàgiu definit, ja ens direu qui heu triat per defensar-ho amb coherència a Madrid.

Que els déus de la República (Francesc Layret, Salvador Seguí, Francesc Macià, Lluís Companys, Humbert Torres…) us siguin propicis.

Humbert Roma, periodista

(A la foto: monument a l’advocat republicà Francec Layret a Barcelona. Poc abans que pistolers de la patronal els matessin, ell i el sindicalista anarcosindicalista Salvador Seguí (el noi del sucre), segons alguns historiadors, preparaven la constitució d’un partit laborista català. Aviat en farà cent anys).

Read Full Post »

Older Posts »