Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘exèrcit’ Category

576547_515531731829886_1493591377_n-1

Visquen els estats petits, i que durin tant com la seva ciutadania vulgui. Un dels més menuts és per cert català, el Principat d’Andorra (76.246 habitants l’any 2012),  l’únic Estat català lliure del món. I, dels fundadors del nucli originari de l’actual Unió Europea –el Benelux, esadir Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg–, la ciutadania de tots tres estats va ser, un dia o altre, súbdita de la seva altesa imperial el rei emperador dels espanyols. Llegeixo a la Viquipèdia que Luxemburg (mig milió d’habitants) es va independitzar d’aquell “imperio donde jamás se ponía el sol” (l’espanyol) amb el Tractat de Rastatt que el va atribuir a la línia austríaca de la dinastia de Luxemburg. Coincidint, esclar, amb l’any 1714, quan el mateix imperi ens va furtar per les armes els nostres furs i constitucions a catalans, valencians, illencs i aragonesos. Ara, com a ciutadans i ciutadanes dels territoris catalans administrats per la Generalitat de dalt en nom del rei emperador que encara ens té colonitzats, tenim el deure i l’honor de fer complir el compromís de la majoria al Parlament autonòmic de Catalunya de fer els passos decisius –els que calgui– per recuperar la independència perduda.

Però al Rajoy què li n’expliquen, que Luxemburg no és un no ningú en aquesta Unió Europea en crisi. Tan petit Estat com és –Rajoy odia als petits i s’egenolla davant dels grans–, al Gran Ducat de Luxemburg hi ha la seu d’institucions de la Unió Europea tan importants com el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees –que li pot dir a ell mateix si les lleis aprovades pel Parlament espanol s’adiuen o no als tractats i normatives de la Unió Europea, i pot obligar a Espanya a canviar-los, o el Tribunal de Comptes Europeu i l’Eurostat, tan decisius ara que es tracta de sumar i restar millor per controlar els pressupostos i l’endeutament dels estats membres i de la mateixa Unió. Ah i també compten el nombre d’aturats… Ara bé, els partidaris del Rajoy diuen que és molt savi, però que ho amaga seguint una esatègia espanyola atàvica. I si ell creu –i diu com el més saberut de tots– que el millor és tenir-la més grossa… la bandera…

(A la il·lustració que enllaço al final, vídeo amb la bandera luxemburguesa onejant mentre sona l’himne nacional). Luxemburg (mig milió d’habitants) té tres llengües oficials: el luxemburguès, dialecte germànic; el francès, i l’alemany. I que jo sàpiga, no passa res. Si no és que al ministre Wert no li ha agafat ja algun mal lleig…). 

Anuncis

Read Full Post »

candide1Unknown

Ja ho sabeu des de la passada matinada si heu decidit llegir aquest dietari a mesura que el vaig produint: tres personatges literaris amb els quals sento alguna identficació i, segons els temps, arrisco –o bé me’n puc beneficiar– d’inspirar-m’hi. Avui, però. deixo textos i personatges per regalar-me encara un temps per rellegir mentrestant allò que potser m’ajudi a treure’n alguna lliçó, per mi o gent propera.

El primer que poso al capdavant de tots tres és el Candide o l’optimisme de Voltaire, entre d’altres raons perquè ja fa uns anys que em va fer un servei molt ben trenat, tal com desitjo explicar aquí mateix amb detalls un altre dia, i sobretot perquè penso que és el millor per mi i potser també per vosaltres, lectors, que certament –com insistiria el filòsof il·lustrat–aquest no és el millor dels mons possibles (si és que n’hi ha enlloc).

Deixo les altres dues obretes també per més endavant, això és per després del Candide, la novel·leta –o conte filosòfic– volterià sobre l’optimisme. Mentre de Voltaire en tenim una exhuberància de testimonis personals i documentals que no ens els acabaríem (podeu trobar algunes biografies divulgatives prou suficients del filòsof com ara la d’Haydn Mason, publicada per la Biblioteca Salvat de Grandes Biografías), dels altres dos (el sant bíblic Job i alguns dels garladors grecs dels Diàlegs dels morts) a qui reconeixem gairebé per inèrcia com a protagonistes de les històries que hi fan referència, és francament ben poc el que en sabem i encara n’ignorem què és llegenda o realitat.

Aprofito, doncs, aquesta tarda de diumenge per començar a seleccionar-vos vídeos i textos que –llegits i interpretats, amb llengües o músiques diverses– he pescat a Internet en un esport que m’està resultant apassionant, com sap qui de tant en tant fa una ullada al meu propi mur de piulades. En aquest cas, sobre el Candide o l’optimisme, de Voltaire, de la qual hi ha més d’una versió musical.

Leonard Bernstein –sí, el de West Side Story, compositor, director d’orquestra i extrarodinari divulgador de les músiques diverses considerades cultes en un programa propi de televisió– té una opereta en anglès composta a partir del Candide. La podeu trobar aquí. A mi, m’ha captivat. No sé si a vosaltres…

Read Full Post »

La jornada electoral del 22 de maig ha deixat molts senyals negatius a la societat catalana de tot el territori nacional: majories absolutes del PP al País Valencià (una vegada més) i a les Illes (fent fora del govern una altra vegada el pacte de progrés), auge del racisme en els missatges no solament de Plataforma per Catalunya sinó del mateix PP que aconsegueix ser primera força a una ciutat com Badalona –el pitjor de tots els senyals per als qui volem una societat cohesionada on siguin reconeguts tots els drets a tots els qui hi vivim, sense distincions–, enfonsada dels socialistes, ERC i el regionalisme illenc moderat. I alguns de positius com l’increment de presència de les CUP a la Catalunya estricta i de Compromís al País Valencià.

Se n’han fet ja moltes anàlisis i no sé si hi puc afegir gran cosa al que ja vaig preveure fa un temps sobre com la irresponsabilitat dels responsables del PSC acabaria arrossegant l’esquerra catalana a l’abisme. M’agradaria, però, dedicar algunes consideracions a la deriva d’ERC perquè veig la desolació que afecta molts dels meus amics amb qui he coincidit en la campanya de les consultes sobre la independència, incapaços d’entendre el que els ha passat. No és que jo entengui més que ells, però des de la meva posició de no militant i votant d’ERC que ha passat a donar suport electoral aquesta vegada a les CUP, potser seré capaç d’aportar algunes claus que serveixin per afrontar l’enfonsada i, sobretot, recuperar el partit per a un projecte d’esquerres nacionals que, n’estic segur, ha d’anar més enllà dels seus límits partidaris.

ERC, al meu entendre, va gestionar molt malament la seva decisió d’accedir al govern de la Generalitat de Catalunya i, des del començament, va fer la impressió d’anar a remolc del PSC ja amb Pasqual Maragall. He escrit alguna vegada que quan el primer tripartit jo hauria preferit ERC fora del Govern: no obstaculitzant-hi l’accés dels socaslistes i Maragall –era imprescindible evitar que el bipartit de CiU mantingués el control de la generalitat i calia una renovació a fons–, però sense entrar al Govern. Era perfectament possible, no es va fer i finalment vaig donar suport a la fórmula del tripartit. L’experiència però va començar a trontollar poc després quan el vicepresident Josep-Lluís Carod Rovira es va entrevistar amb membres d’ETA a la Catalunya del Nord i això li va valer l’expulsió del Govern, amb el vistiplau del seu partit, que el va sacrificar per ordre del PSOE –Maragall, segons la seva primera reacció, l’hauria mantingut– i, sobretot, i cal no oblidar-ho mai, el vot més ampli mai aconseguit per ERC després del franquisme, a les eleccions a les Corts espanyoles del 2004. Els votants catalans no solament no van castigar ERC per la iniciativa de Carod sinó que li van premiar un gest que l’honorava com a polític valent i decidit a fer que el nostre país tingués un paper actiu en la resolució d’un conflicte armat.

Després ja va venir la davallada, sobretot després de les retallades del projecte d’Estatut, iniciades –també cal no oblidar-ho– per qui després seria president de la Generalitat, José Montilla i la cúpula del PSC just la mateixa nit del 30 de setembre del 2005 després que el 90% dels diputats votessin un Estatut arregladet al Parlament de Catalunya. Aquest procés d’anar a remolc constant del PSC i la incapacitat d’ERC de plantar-se va ser letal per als republicans. No em feu dir quan ho havia de fer en concret, que no ho sé, però hi va haver més d’una ocasió per fer-ho, i calia dir prou a les cessions constants d’un partit com el PSC que depenia d’ERC molt més que del PSOE per governar Catalunya, però que en realitat menyspreava ERC i se sotmetia al PSOE un dia sí i l’altre també. Com van ser també letals les lluites internes que van acabar amb republicans deixant el partit, d’altres provocant escissions o simplement enfrontant-se en molts casos sense més raó visible que els purs personalismes, com en el cas dels qui n’eren els caps visibles, Carod i Puigcercós.

Aquesta imatge, d’una banda, de gent que s’aferra a la poltrona fins al darrer moment –amb l’excusa que calia ser fidel als compromisos, quan els altres no n’eren, i acabar d’aprovar les lleis que ERC s’havia proposat, la majoria de les quals acabrien sent paper mullat com la del cinema o la de les vegueries– i, de l’altra, d’un partit que no sap trencar amb uns aliats que porten el país pel pedregat ha estat la pitjor que podien donar els dirigents d’ERC si el que volien era enfortir l’opció independentista d’esquerres i no afeblir-la.

Ara, que el partit sembla que és a punt d’iniciar reflexions profundes sobre el futur, convé no repetir errors d’aquest calat. La participació activa, i en molts casos decisiva, de la bona gent d’ERC al moviment de les consultes sobre la independència, un esdeveniment d’una profunda transcendència per al nostre país, no es mereix que els dirigents del partit caiguin en els mateixos errors que jo resumiria amb dues paraules: indefinició i indecisió. Perquè ERC ha fet un molt bon servei al país en posar al centre del debat polític la independència nacional. Fins i tot l’opció per un nou estatut, tot i que en lectura autonomista, la interpreto en aquesta línia perquè en alguns aspectes forçava la legalutat espanyola, com després es va veure, fins a límits que l’imperi no estava disposat a acceptar. Però els seus dirigents han estat incapaços de definir amb claredat la línia més enllà de la qual no estaven disposat a anar. I, alhora, els ha faltat decisió per plantar-se quan el PSC-PSOE va ribotar a plaer –paraules d’Alfonso Guerra– el text estatutari sortit del Parlament de Catalunya.

Indefinició i indecisió que, amb la seva decisió única d’esgotar la legislatura estant al govern, els dirigents d’ERC no van ser capaços de superar ni tan sols després de la sentència del Tribunal Constitucional carregant-se el poc que quedava d’aquell Estatut i de la feble resposta dels seus aliats del PSC-PSOE, malgrat la massiva manifestació del 10 de juliol.

Perdre el temps amb el concert econòmic

Llegeixo amb interès unes reflexions que ha fet respecte del futur del partit un dels dirigents que més respecto: Joan Tardà. Les podeu trobar aquí

Però, en arribar als darrers paràgrafs, no em sé estar de respondre-li amb un comentari que reprodueixo tot seguit, perquè em sembla el paradigma del que he vingut dient: si ERC, en la pràctica i no en la teoria, que és molt bonica però que cal aplicar, enfoca el futur immediat en la defensa d’una fórmula semblant a la del concert basc per Catalunya, com proposa el bipartit de CiU, tornaria, una vegada més al vell camí de la indefinició i la indecisió. Després de l’acció contundent del Tribunal Constitucional contra el nostre país –i del Suprem, que insisteix dia sí dia també a torpedinar qualsevol bona pràctica catalana com la immersió lingüística–  i, sobretot, després de la manifestació del 10 de juliol de l’any passat i dels més de 800.000 vots a favor de la independència, optar per una menudalla com el concert econòmic –pacte amb l’imperi com qualsevol altre– és no haver entès res.

Aiquest és el comentari que he fet a l’article de Joan Tardà:

Joan, la teva anàlisi em resulta atractiva i brillant. I ho dic com a votant d’ERC que m’he passat a les CUP en aquestes municipals (ho he explicat al meu bloc). Una objecció, però. Us equivocaríeu donant suport a la reivindicació del concert econòmic, que no és sinó una pèrdua més de temps en mans del bipartit per fer-nos passar a tots amb raons. Hores d’ara el concert econòmic ja és una reivindicació superada –amb més de 800.000 vots a favor de la independència en les consultes– i cal treballar a fons per fer efectiu l’exercici del dret a l’autodeterminació i, doncs, la independència. A més a més, la crisi econòmica (menys recaptació fiscal enfront del cupo que cal aportar a les arques estatals) està posant en crisi fins i tot el concert econòmic al País Basc (del qual a més a més, n’estan exclosos els importants fons de la Seguretat Social o caixa única) a més a més de carregar amb despeses de l’Estat que els bascos detesten, com les de la Casa Reial o les policies espanyoles i l’exèrcit. A banda, qüestions tan complexes com sobre quin concepte s’aplica l’IVA segons on es facin les operacions econòmiques com ha passat recentment amb l’empresa Rover, en què el Tribunal Suprem espanyol ha obligat a les hisendes basques (forals, com ja saps i no única) a tornar 435 milions d’euros a l’Estat recaptats en concepte d’IVA entre els anys 1990 i 2005. El resum que fa la Viquipèdia en español sobre l’actual sistema de concert econòmic (que cal no oblidar que té el seu origen en la supressió dels furs bascos arran de la darrera guerra carlina), conclou: “Destaca el riesgo unilateral que supone para el País Vasco asumir una parte del gasto en competencias no asumidas que dependen exclusivamente del Estado, independientemente de cómo evolucione la coyuntura en el país o si su recaudación crezca o no”. Per favor, de cara a la nova ERC que desitjo i el país necessita, deixeu-vos de romanços i aneu de cara al que és important: la independència i com articular políticament el moviment per aconseguir-la i que sigui l’esaquerra i no la dreta qui hegemonitzi el procés si pot ser. El nostre país necessita amb urgència la construcció d’una esquerra –o si vols d’unes esquerres– plural, desacomplexada i valenta per defensar els objectius d’alliberament nacional i justícia social.

Read Full Post »

¿Algú tenia dubtes sobre com acabarien actuant amb el moviment dels indignats Felip Puig i el bipartit que administra la Catalunya sotmesa al Regne d’Espanya? “El carrer és meu”, han dit com va fer poc després de la mort del generalot el feixista del Fraga Iribarne. Només els contenia la por d’un impacte electoral negatiu el 22 de maig. Passada la data fatídica, han cregut tenir barra lliure i han desplegat la repressió més bèstia vista de fa temps als carrers del nostre país. Amb un cinisme propi d’ell mateix, Felip Puig ho ha volgut justificar en una pretesa necessitat de neteja, de treure objectes contundents abans de la previsible victòria del Barça i els aldarulls consegüents de dissabte… i en la violència dels manifestants!!! Violència? Quan el que els ha caracteritzat és precisament l’absència declarada i volguda de violència.

Tinc les meves reticències respecte del moviment dels indignats –i cada vegada més, per la seva feblesa en la defensa dels nostres drets nacionals i lingüístics, i alguns silencis notables en les seves reivindicacions pel que fa a les institucions imperials com la monarquia, l’exèrcit o sobre les agressions als drets humans com la tortura persistent als centres de detenció–, però el que ha fet la policia a les ordres del conseller de l’Interior és tan bèstia que em posa decisivament al costat dels indignats. El mal que ha fet Puig al meu país, en la persona dels indignats que han patit la violència que ha desfermat, és tan gran que ha aconseguit posar Catalunya a la portada dels mitjans de comunicació més influents del món. I certament no per bé, sinó per posar-nos en el mapa de la repressió més brutal. La Shaudin Melgar-Foraster, professora i escriptora catalana que viu al Canadà, ho deia amb contundència en una de les seves intervencions al grup de debat “Català sempre”:

“En principi respecto la seva opinió, encara que no la comparteixi, perquè tothom té dret a expressar-se i a ser
respectat, però em molesta moltíssim la seva manca de respecte al català. I, puc equivocar-me, però em sembla que aquest moviment ha fet molt mal al nostre moviment independentista, per no parlar que deixa
entrar sense aturador la dreta pertot arreu. Ara bé: el que ha passat avui a la Plaça Catalunya és inadmissible. No hi fa res que els acampats siguin de parla castellana o catalana, que plantin raves a la plaça o que toquin la flauta o el que sigui que hi fan, la brutalitat de la policia s’ha de castigar. A més, mirat des d’un punt de vista més pragmàtic, tot el que han aconseguit amb aquesta brutalitat és que més gent doni suport al moviment dels acampats, per tant, només han aconseguit donar força al moviment. A mi, a més d’horroritzar-me les imatges que he vist, em fa molta vergonya com a catalana. Quan aquí, al Canadà, em preguntin sobre aquests fets (si se n’assabenten que encara no n’han dit res les notícies) no sé pas què respondré. Sempre parlant que els catalans tenen una llarga tradició democràtica i que som gent pacífica i ara que redimoni dic?.”

Personalment, la brutalitat de la policia a les ordres de Felip Puig no m’ha estranyat gens. Li va el garrot, com la gent del seu partit a Osona –assumint la paròdia que en fa “Polònia”– van remarcar en regalar-li un bat de beisbol. És un d’aquests personatges que s’embolcallen amb la bandera catalana per cobrir qualsevol brutalitat o indecència (com que CiU afavoreixi que a Badalona governi la llista més votada, és a dir el nazi del Garcia Albiol). Més greu encara que la bastonada als indignats em sembla tota la política anunciada i aplicada per Puig en defensa de la impunitat de la policia i en contra dels moviments socials –amb especial obsessió pels okupes–, com ens advertien justament al començament del nou mandat del bipartit la Coordinadora per la prevenció de la tortura i d’altres entitats catalanes en defensa dels drets humans, en aquest comunicat:

Comunicat de premsa | 26 de gener de 2011

DAVANT LES POSSIBLES MESURES
ANUNCIADES PEL CONSELLER D’INTERIOR

Recentment s’ha conegut, a través de declaracions del Conseller d’Interior de la Generalitat de Catalunya, la possible adopció de dues mesures que afecten directament a l’àmbit de la política de prevenció de la violència institucional i de la prohibició de la tortura i altres tractes o penes cruels, inhumanes o degradants.

1) La primera mesura fa referència a l’anunci de la derogació de l’anomenat Codi Ètic de la policia. Aquest “codi” aprovat per l’anterior Govern consisteix en un conjunt de les anomenades “bones pràctiques” que han d’observar els cossos policials en l’exercici de la seva funció pública, establint unes obligacions deontològiques a complir. En aquest sentit, cal recordar que la Coordinadora Catalana per a la Prevenció i Denúncia de la Tortura va considerar en el seu dia que, encara que insuficient en no tenir força jurídica vinculant ni sancionadora, les disposicions i creacions de l’esmentat “codi” constituïen un cert pas en la lluita per prevenir abusos policials i altres formes similars de violència institucional. No s’entén com un text no vinculant orientat a millorar el tractament que reben dels ciutadans i ciutadanes per part de les forces de policies i que està en línia amb les recomanacions del Consell d’Europa i d’altres instàncies internacionals es pot interpretar com un “greuge” o un senyal de “desconfiança” cap a la Policia de Catalunya.
2) La segona mesura fa referència a la possible desinstal·lació o reorientació de càmeres d’enregistrament que s’havien posat en algunes comissaries de policia. Cal assenyalar que aquesta mesura es va començar a aplicar l’any 2007 en compliment de nombroses i reiterades recomanacions internacionals adreçades a l’Estat espanyol, entre altres, pels següents organismes internacionals: el Comitè contra la Tortura de l’Organització de les Nacions Unides, diversos Relators de l’ONU contra la Tortura, el Comitè per la Prevenció de la Tortura i altres Tractes o Penes Cruels del Consell d’Europa i el Comissari Europeu de Drets Humans.

En aquest mateix sentit s’havien pronunciat també des de fa anys destacades organitzacions (nacionals i internacionals) de la societat civil, dedicades a la defensa dels drets humans i la lluita contra la tortura i la violència institucional, entre altres: Amnistia Internacional (www.amnistiacatalunya.org) i la Coordinadora per la Prevenció i Denúncia de la Tortura de l’Estat Espanyol (www.prevenciontortura.org).

I encara en clau institucional catalana, el Parlament de Catalunya aprovava el dia 1 de desembre de 2004 una Proposició No de Llei que instava el govern a implementar les recomanacions del Relator contra la Tortura de l’ONU, iniciativa que rebia el suport de la immensa majoria de les forces polítiques parlamentàries del país, incloent-hi les que ara donen suport al Govern de Catalunya.
Tal com les institucions, organitzacions i altres càrrecs governamentals i policials han assenyalat repetidament, des que es va procedir a la instal·lació de les càmeres, les denúncies per maltractaments contra els Mossos d’Esquadra s’han reduït notablement.
Anotem, també, que en data 16 de desembre l’ACAT (entitat de la Coordinadora) va escriure una carta al Sr. Mas i a la premsa (publicada a l’AVUI I EL PUNT) ressaltant aquests mateixos aspectes. És per les raons que hem apuntat que la Coordinadora Catalana per a la Prevenció i Denúncia de la Tortura vol manifestar:
1- La seva profunda preocupació per les intencions reflectides en les declaracions del nou titular de la Conselleria d’Interior, en el sentit de procedir a la derogació i desmantellament o reorientació d’aquestes dues mesures.
2- Entenent que procedir d’aquesta manera només posaria de manifest el notable retrocés d’una política que ha de ser respectuosa dels drets fonamentals de les persones que entren en contacte amb el sistema policial i penal.

3- En aquest sentit demanem que, en ple respecte a les recomanacions internacionals assenyalades i recolzades pel mateix Parlament de Catalunya, es mantinguin i s’aprofundeixin les decisions que en el seu dia es van acordar en matèria de prevenció de la tortura i els maltractaments.

Coordinadora Catalana per a la Prevenció i Denúncia de la Tortura

Acció dels Cristians per a l’Abolició de la Tortura (ACAT)

Alerta Solidària

Associació EXIL

Associacció Catalana per a la Defensa dels Drets Humans (ACDDH)

Associació Memòria contra la Tortura (AMCT)

Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats de Barcelona

Coordinadora Contra la Marginació de Cornellà

Institut de Drets Humans de Catalunya (IDHC)

Justícia i Pau

Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans de la UB.

Rescat

Rescat

Barcelona a 26 de gener de 2011

Read Full Post »

Perquè hi hagi violència armada hi ha d’haver armes. És l’instrument imprescindible per a la guerra entre els humans. Ara que el govern de la monarquia, el PP i tants prohoms benpensants insisteixen tant a exigir a l’esquerra abertzale que condemni la violència d’ETA, llegint notícies com aquesta (“Espanya exporta el primer semestre el doble d’armes que un any abans”), no puc evitar de preguntar-me: qui és que hauria de condemnar la violència? Qui en fa negoci, de la venda d’armes? Qui l’impulsa, n’autoritza la venda i l’exportació? Qui les utilitza a gran escala i les ven a d’altres perquè ho facin?

Només perquè serveixi de reflexió davant tanta hipocresia dels poders he volgut recollir aquí la notícia.

Podeu trobar més informació a http://www.es.amnesty.org/noticias/noticias/articulo/la-campana-armas-bajo-control-denuncia-el-riesgo-de-que-la-crisis-economica-provoque-el-aumento-de/

http://www.iecah.org/libros.php?id=193&seccion=3

http://www.fundacioperlapau.org/interior_actualitat.php?ID=2081

http://www.greenpeace.org/espana/Global/espana/report/desarme/Contrainforme_Ene-Jun2010_FINAL.pdf

http://www.intermonoxfam.org/es/page.asp?id=429

Read Full Post »

No sé si ens adonem prou de la gravetat de la mesura aprovada pel govern de la monarquia espanyola per afrontar la vaga dels controladors. Estat d’alarma i militarització, esadir, tot un col·lectiu sotmès a la disciplina i el codi penal militars i a les penes que s’hi preveu per desobeir-la. La incapacitat del govern socialista espanyol per resoldre un conflicte latent de fa molt de temps amb els controladors aeris, i el darrer cop d’efecte d’imposar-los per decret una interpretació que no comparteixen de l’acord que va aturar altres manifestacions del conflicte, ha portat a una vaga que en d’altres temps anomenaríem salvatge –això és, sense declaració prèvia i al marge dels sindicats oficials– i a la militarització del control aeri en l’espai de sobirania espanyola.

Ara com ara la gravetat de la situació ja no és pas la vaga i els problemes que, com qualsevol vaga que afecta serveis públics, ha suposat als usuaris sinó la resposta que l’hi ha donar el govern espanyol. ¿Algú pot assegurar que aquesta figura constitucional tan ambígua com és l’estat d’alarma –no és estat d’excepció però tampoc estat de normalitat– no serà utilitzat contra d’altres col·lectius de treballadors o grups socials quan l’interessi al govern de torn, amb qualsevol excusa?

Una vegada més, el procés l’ha començat el govern espanyol –els governs– amb la dimonització de tot un col·lectiu, amb la complicitat de la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació més influents. Després, hi ha seguit l’eternització d’un conflicte pel mateix govern que ha abocat aquest col·lectiu al cul-de-sac de la vaga. I finalment la militarització.

Sentint Pérez Rubalcaba parlant de col·lectiu privilegiat, referint-se als controladors, em revolta el cinisme d’aquest personatge sinistre. ¿Potser és que ell mateix i tots els seus col·legues ministres i parlamentaris són mileuristes? ¿O en són tota aquella patuleia de grans prohoms de les finances i les grans empreses que fa ben pocs dies va reunir el president del Govern espanyol per debatre amb ells el futur de l’economia als territoris sotmesos al Regne d’Espanya? Trobada, després de la qual per cert el mateix Govern espanyol ha decidit vendre’s una vegada més part del patrimoni públic –com ara AENA, ens gestor de la navegació civil i els aeroports– i seguir aprovant mesures contra els més febles com la supressió de l’ajut als aturats que no tenen d’altres ingressos.

¿Quan al senyor Pérez Rubalcaba li hem sentit ni una sola paraula per denunciar la fortuna i els privilegis de la casa reial espanyola o els sous dels alts càrrecs militars a qui ara s’acaba de confiar el control de l’espai aeri i sota les ordres dels quals s’acaba de posar el personal que ha de tenir-ne cura? L’efecte d’aquesta militarització va molt més enllà d’aquest fet concret i correm el perill d’acostumar-nos-hi si no hi ha cap reacció en contra. La bona gent catalana no ha d’oblidar que la mateixa Constitució espanyola ara invocada també preveu el recurs als militars per garantir la “sagrada unitat” de la seva pàtria espanyola.

Read Full Post »