Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘família’ Category

candide1Unknown

Ja ho sabeu des de la passada matinada si heu decidit llegir aquest dietari a mesura que el vaig produint: tres personatges literaris amb els quals sento alguna identficació i, segons els temps, arrisco –o bé me’n puc beneficiar– d’inspirar-m’hi. Avui, però. deixo textos i personatges per regalar-me encara un temps per rellegir mentrestant allò que potser m’ajudi a treure’n alguna lliçó, per mi o gent propera.

El primer que poso al capdavant de tots tres és el Candide o l’optimisme de Voltaire, entre d’altres raons perquè ja fa uns anys que em va fer un servei molt ben trenat, tal com desitjo explicar aquí mateix amb detalls un altre dia, i sobretot perquè penso que és el millor per mi i potser també per vosaltres, lectors, que certament –com insistiria el filòsof il·lustrat–aquest no és el millor dels mons possibles (si és que n’hi ha enlloc).

Deixo les altres dues obretes també per més endavant, això és per després del Candide, la novel·leta –o conte filosòfic– volterià sobre l’optimisme. Mentre de Voltaire en tenim una exhuberància de testimonis personals i documentals que no ens els acabaríem (podeu trobar algunes biografies divulgatives prou suficients del filòsof com ara la d’Haydn Mason, publicada per la Biblioteca Salvat de Grandes Biografías), dels altres dos (el sant bíblic Job i alguns dels garladors grecs dels Diàlegs dels morts) a qui reconeixem gairebé per inèrcia com a protagonistes de les històries que hi fan referència, és francament ben poc el que en sabem i encara n’ignorem què és llegenda o realitat.

Aprofito, doncs, aquesta tarda de diumenge per començar a seleccionar-vos vídeos i textos que –llegits i interpretats, amb llengües o músiques diverses– he pescat a Internet en un esport que m’està resultant apassionant, com sap qui de tant en tant fa una ullada al meu propi mur de piulades. En aquest cas, sobre el Candide o l’optimisme, de Voltaire, de la qual hi ha més d’una versió musical.

Leonard Bernstein –sí, el de West Side Story, compositor, director d’orquestra i extrarodinari divulgador de les músiques diverses considerades cultes en un programa propi de televisió– té una opereta en anglès composta a partir del Candide. La podeu trobar aquí. A mi, m’ha captivat. No sé si a vosaltres…

Read Full Post »

 

tumblr_me1nmvdcAg1qkm7zjo2_500
Les eleccions autonòmiques del 25 de novembre a la Generalitat de dalt, que havien de ser històriques –segons pretenien el president Artur Mas i els seus corifeus i ens ho van acabar fent creure a molts d’altres– i, al capdavall, la muntanya va parir un ratolí, donen per moltes anàlisis i des de diverses perspectives. M’agradaria fer un parell d’apunts des del vessant mediàtic, clau per abordar els reptes del nou ordre comunicacional que s’està configurant aquests darrers anys i que ha afectat de forma profunda els resultats electorals.

El que havia de ser una diada d’encimbellament parlamentari per uns –el bipartit que administra la Generalitat de dalt i el seu líder Artur Mas, que aspiraven a forçar la majoria absoluta amb una campanya de to messiànic i populista, precipitada per la decisió de dissoldre el Parlament abans d’hora presa pel mateix Mas–, al cap i a la fi, els va resultar un fiasco aclaparador. Mentre per d’altres, menys temptats pel messianisme i més modestos en les seves aspiracions, els ha suposat bé refer-se amb més que dignitat –ERC, ICV– d’anteriors ensopegades, bé triplicar resultats respecte dels anteriors comicis i consolidar-se com una força a tenir molt en compte en la política autonòmica –cas de Ciutadans–, bé quedar-se com estaven, que ja era massa pel meu gust –el PP–, o enfonsar-se encara més cap al no res, com el PSC o desaparèixer del mapa parlamentari com SI.

Pendents d’anàlisis més acurades i l’ús de sistemes i mitjans rigorosos en la recerca, proposo tenir en compte d’entrada, entre d’altres, aquestes consideracions a l’hora d’interpretar què ha passat.

1) Mas i CiU han fiat molt, massa per als seus interessos, en vells prejudicis sobre el funcionament del sistema de comunicació de masses en el territori administrat per la Generalitat de dalt. Com si la comunicació de masses fos un fet social dominat per regles inalterables i inalterades, i només es tractés d’aplicar-les de forma mecànica perquè els donessin els fruits desitjats. Sense tenir en compte una realitat ja molt coneguda i estudiada des de fa temps en altres contextos electorals: que no és el mateix l’opinió publicada pels grans mitjans de referència i l’opinió que expressa la ciutadania a l’hora de votar.

2) En aquesta línia, Mas i CiU han seguit aplicant una vella política que els plau força i que ha esdevingut en una veritable tradició per ells: refiar en l’aposta per un gran grup comunicatiu privat –el Grup Godó, en aquest cas, al qual en dos anys de legislatura han abocat euros a cabassos mentre els regatejaven tant als mitjans audiovisuals públics de comunicació com a la resta de mitjans privats en català. Política suïcida per al conjunt de la nació i de la llengua, mentre el bipartit aspirant a la renovació insistia que la retallada en aquest camp i per als mitjans públics aniria a més si els votàvem.

3) La campanya populista de CiU i el seu messies confonia l’opinió publicada pels grans mitjans –molt centrada en el debat de l’autodeterminació, seguint l’agenda marcada des del mateix govern– i el complex d’instruments de comunicació que impacten de fet en l’electorat. El primer dels quals és l’experiència personal i de grup, i el debat col·lectiu sobre l’impacte de la política realment practicada pel govern i els seus efectes a mitjà i llarg termini. Per l’estratègia de Mas i els seus, l’estelada podia ser usada per ocultar la realitat en els mateixos mitjans però de cap de les maneres no ho van poder fer amb eficàcia respecte dels votants potencials. Mas i els seus no van saber veure que l’efecte multiplicador del debat sobre la independència que posaven en primer pla, el que en realitat va provocar va ser una major afluència a les urnes i, doncs, l’engreix del vot contrari a la seva política del dia dia, fruit de la dura experiència viscuda i objecte de debat pels mateixos votants.

4) I no van tenir en compte, d’altra banda, que aquests dos darrers anys han estat cabdals en el creixement de l’ús d’internet per incidir en el debat social, ja no com a font d’informació i anàlisi en mans de capçaleres de prestigi en la comunicació virtual –o de propaganda en mans dels partits i candidats– sinó com a instrument cada vegada més potent de connexió social i d’àgora de debat.

Amb la qual cosa, política econòmica i social contra la bona gent practicada dia a dia pels qui aspiraven a ampliar la seva majoria parlamentària i recomposició de l’instrumental de la comunicació de masses en una societat en crisi han resultat un còctel explosiu per les aspiracions de Mas i els seus.

POST DATA: Per cert que un membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils –i articulista fins ara de mèdia.cat– ha estat elegit parlamentari encapçalant la llista de la CUP, grup emergent que entra per primera vegada al Parlament de Catalunya: David Fernández. Mentre un altre membre del Grup, Toni Strubell, deixa l’escó per la desfeta electoral de la força política que representava per Girona, Solidaritat per la Independència. Un fet, menor o major a consideració dels lectors, però que em sembla que val la pena tenir en compte també a l’hora del balanç.

Humbert Roma (Aquest article l’ha publicat mèdia.cat, observatori crític els mitjans el 30 de novembre del 2012)

(A la foto, de Jordi Borràs, del web “Nació Digital”, els tres únics candidats que van ser convocats al debat prelectoral a 8TV, del Grupo Godó, que va conduir el periodista Josep Cuní el 21 de novembre: Artur Mas, per CiU; Pere Navarro, pel PSC, i Alícia Sánchez-Camacho, pel PP. No hi va ser convidat el candidat ue encapçalava la llista d’ERC, Oriol Junqueras, que ara representa la segona força parlamentària i es perfila com a cap de l’oposició en el Parlament que va sortir de les urnes el 25 de novembre. Sagacitat periodística, en diuen d’això).

Read Full Post »

Reprenc aquests apunts de dietari darrerament tan inconstants just quan sembla que repunto d’una mala passada que m’ha fet la deessa psique, l’ajut de la qual  ens és tan necessari als humans per sobreviure amb una certa alegria en un ambient sovint eriçat d’hostilitats no volgudes per la majoria de la bona gent que compon la nostra espècie. Per motius diversos i polièdrics que estem escatint amb els excel·lents professionals que m’ajuden –encara ara sota l’empara de la societat del benestar, tan afeblida pels malvats que ens governen– i el suport dels fàrmacs que em recepten –a un euro la recepta des de fa un parell de mesos, i el percentatge corresponent de copagament que vaig acumulant mentre els malvats no decideixen com fer-s’ho finalment pèrquè els bons farmacèutics de barri esdevinguin d’administradors de medicaments i veritables consellers de salut pública –i, doncs, servidors i amics– en recaptadors d’impostos per als altres: esadir, per als  bancs i l’Estat que és al servei d’aquests bancs. Convertits aquests farmacèutics, ai, per decret en els qui han de donar la cara pels malvats que s’amaguen en lleis, decrets, reglaments i altres galindaines per rebre’n els calers mentre el farmacèutic amic de la bona gent del barri potser acabi amb la cara trencada per qualsevol brètol que el consideri enemic.

Durant aquest temps –de depressió en depressió– he viscut el procés de constitució de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), durant el qual se’m va declarar la primera crisi d’angoixa, paralitzat davant l’opció de seguir amb un projecte respecte al qual cada vegada em sentia més distanciat o deixar-ho córrer. Finalment, vaig optar per la segona possibilitat, i els lectors d’aquest bloc n’han tingut alguna constància en diversos articles que hi he anat publicant, algun dels quals força maldestre com ja he reconegut públicament. Acabat el primer episodi, i quan em preparava per tornar a veure a finals d’abril (el diumenge 29) la companya periodista i presa política basca Teresa Toda engarjolada a Còrdova/Andalusia, un any després d’haver-la vist per darrera vegada, l’angoixa em va paralitzar del tot. El motiu aparent: la crisi econòmica i els efectes que pot arribar a tenir en l’economia pròpia, familiar i dels qui més estimo, amics propers inclosos. De fet, segons hem anat esbrinant amb els professionals que m’han atès, en realitat la causa de l’angoixa profunda era por pel meu propi futur personal.

Coincidències: el viatge a Còrdova el cap de setmana del 28-29 d’abril i els canvis que m’havien explicat en la mecànica imposada al règim de visites (fitxatge electrònic dels visitants, modificacions en el sistema de control…). Fins tal punt que la Teresa, el 29 d’abril, a l’altra banda del vidre i amb interfon interposat, ho va detectar fins arribar a dir al company de Donòstia que coordina el calendari de visites que, si jo no em trobava bé, no hi insistís de cara a la propera visita prevista per un mes i mig després. Hi anava tan tocat que vaig ser incapaç d’explicar-li, a la Teresa –sempre atenta i preocupada per la situació social i política als Països Catalans–, per què m’havia distanciat de l’ANC com li ho havia anunciat per carta feia poc. L’excusa meva per no parlar-ne va ser que ens enregistraven la conversa i no era prudent abordar-ho amb tota llibertat com hauríem fet a l’entorn d’un cafè a Donòstia si ella fos en llibertat com ha de ser.

A la nit, retornat a Alcoletge (Segrià) i després a Barcelona, em vaig adonar de la bestiesa que havia fet, tenint en compte tot el que he anat escrivint sobre el procés de constitució de l’ANC, tant al meu bloc com per correus electrònics àmpliament difosos. Aquella mateixa nit li vaig escriure una carta resumint els meus arguments que finalment no li vaig enviar, perquè vaig preferir deixar-ho pendent de la propera visita prevista per al 10 de juny.

La principal lliçó que en vaig aprendre, i que la mateixa Teresa em va ensenyar amb la seva pròpia actitud, és que la visita a la presó l’he de portar ben preparada. Quaranta són massa pocs minuts si hi volem encabir tot allò que un i altra hi podem aportar, a la conversa. És el que vaig fer a la següent visita. La Teresa, nascuda a Sao Paulo (Brasil), ara basca i molt viatjada com a filla de diplomàtic, de profundes arrels catalanes (besnéta, com ja he explicat prou vegades, del prohom de la Renaixença Eduard Toda), està molt interessada per la política, la llengua, la cultura i els moviments socials catalans, i va viure i treballar a Barcelona als anys vuitanta del segle passat. En resum, el que li vaig explicar en la següent visita, amb apunts precisos previs, sobre la meva desafecció respecte de l’Assemblea Nacional Catalana, ho he detallat també en aquest bloc. Però al llarg de la preparació d’aquella conversa del 10 de juny amb la Teresa, vaig anar autodesvelant-me també a mi mateix quin era de fet el fons profund del meu desacord: arrelava en el meu rebuig radical de la filosofia que impregna el full de ruta aprovat per l’assemblea constituent de l’ANC del 10 de març passat, segons la meva lectura personal. Tot ell farcit –tal com el llegeixo– d’un enfilall de consideracions polítiques fonamentades en una fal·làcia: que els dirigents del  bipartit que ara administra la Generalitat de dalt un dia d’aquests veuran la llum, cauran del cavall de servidors fidels de l’imperi espanyol i s’adheriran a la causa de la independència nacional.

Llegiu, sisplau, amb deteniment, el full de ruta aprovat a l’assemblea constituent i traieu-ne les vostres pròpies conseqüències. Les meves són aquestes: el full de ruta de l’ANC –estratègia i tàctica, en el vell llenguatge polític– parteix de la base –com fan alguns destacats dirigents d’ERC i han reiterat alguns pares fundadors de la mateixa ANC– que a CiU hi ha un sector sobiranista que podem guanyar per la causa de la independència nacional, i que aquesta és la gran odissea que hem d’abordar un dia sí i l’altre també la bona gent catalana en el camí per arribar a Ítaca (en paraules de suposats sobiranistes de CDC: algun d’ells, presumpte mangui investigat per delictes econòmics, i d’altres, especialistes en porra i pilotes de goma contra la bona gent catalana que defensa el benestar de la majoria enfront dels interessos dels col·leguis manguis dels manguis del bipartit).

I, entre d’altres decisions que són una veritable afrenta per a la bona gent catalana que pateix les retallades de l’Estat del benestar i els pocs drets socials aconseguits amb tanta lluita i esforç col·lectius durant tants d’anys, la mateixa ANC –mitjançant l’Associació de municipis per la independència (AMI)– atorga lloc decisiu en aquest procés, del qual l’AMI és peça clau segons el mateix full de ruta de l’ANC, a un personatge tan impresentable com és l’alcalde de Vic, l’oportunista i racista Josep Maria Vila d’Abadal.

Contra el que pensa algun bon amic meu de l’ANC, aquesta presidència, tan lleugerament atorgada a Josep Maria Vila d’Abadal i mantinguda encara ara pels seus companys i companyes alcaldes de l’AMI, no és anecdòtica ni casual. I lliga –sigui per coincidència no prevista sigui per tàctica entertolligada dels seus propulsors, amb la creació, al si de l’ANC, de la sectorial “cristians per la independència”, amb unes bases fundacionals que ens releguen a la categoria de catalans de segona als qui no creiem en els mites i els dogmes del nacionalcatolicisme català ni professem veneració al seu déu (o déus: mai no he aconseguit saber si n’eren un o tres en un de sol, tortura teològica que em va perseguir durant els meus anys de missaire i seminarista d’aital religió).

D’altres bons amics i amigues de l’ANC ni tan sols saben de l’existència d’aquesta sectorial i la seva declaració fundacional –i sospito que tampoc no s’han llegit a fons el full de ruta que ells mateixos van aprovar en el decurs del procés constituent de l’ANC– i esclar en desconeixen els principis. Farien bé de corregir aquesta mandra lectora que, per desgràcia, és característica de la vida política del nostre país (Països Catalans), perquè participar en una organització política, en aquest cas l’ANC, no vol dir només passejar-se per tota la geografia nostrada amb la bandera estelada –i ai, ara fins i tot amb unes banderes amb la creu de Sant Jordi que em fan més por que goig– sinó saber per què es fa i sota quines premisses i al servei de qui o de què està el moviment a què ens hàgim adherit amb més o menys entusiasme. Ës allò del seny i la rauxa –o el iin i el iang– aplicat a la vida política de la pòpia societat nacional: sortir al carrer, pagar quotes, embolcallar-nos en banderes honorables (o no tant) està bé, cal i és just i necessari, però no n’hi ha –ni molt menys– prou. Cal llegir-se allò que fonamenta el moviment i la mobilització, què en pensen –i en diuen– els qui en són l’aparador i a qui hem encomanat la representació, i quina relació té –o alguns volen que tingui– amb el context de la política catalana del dia a dia.

El debat sobre si a la manifestació prevista per l’Onze de setembre vinent, que tanta bona gent catalana està organitzant i impulsant amb tant d’entusiasme a molts racons de la Catalunya estricta, cal reclamar la collonada del pacte fiscal –i, doncs,  l’acompliment de l’estratègia dels manguis del bipartit que administren la Generalitat de dalt en contra de la bona gent catalana– o la independència s’insereix precisament en aquesta ambigüitat que pateix la mateixa ANC. Una ambigüitat que té les seves arrels en el full de ruta aprovat en el procés constituent de la mateixa ANC. Encara recordo el tens debat que hi va haver a l’assemblea d’Horta-Guinardó, a Barcelona, al respecte, quan –encara a les beceroles del procés de constitució de l’ANC, just després del congrés a la búlgara que va ser la Conferència per l’Estat propi que vam fer a Montjuïc, a Barcelona, el 30 d’abril del 2011– algú de nosaltres va descobrir que la proposta de full de ruta donava voltes i més voltes a la qüestió del pacte fiscal. No sé quin va ser el futur de l’acord de la nostra assemblea de districte, filat en un treball de debat afinat i col·lectiu apostant per majoria àmplia contra el pacte fiscal i a favor de la independència amb tots els ets i uts, que en Lluís Vila –llavors coordinador de l’assemblea a Horta-Guinardó i ara membre del Secretariat de l’ANC– va cuidar de fer arribar al secretariat nacional que aleshores tenia encomanada la preparació de l’assemblea constituent de l’ANC. Em temo que va anar a parar –com tantes d’altres aportacions de la bona gent que participava llavors en el procés des de les assemblees de base– a una immensa paperera habilitada a aquest efecte per alguns dels qui llavors controlaven el procés.

Read Full Post »

Ahir al vespre, a Barcelona. Sortíem del metro de Paral·lel (entrada d’El Molino) la meva dona Matilde, portant la nostra néta Zaïra –tres anys i mig– a coll, i jo, devia ser a les 9 de la nit (just fer-se fosc). De sobte, una dona que teníem al davant, relativament jove i amb vel musulmà, ofereix a la Zaïra una bossa de menjuca que ella, reservada i vergonyosa, rebutja. Nosaltres li diem a la dona connacional musulmana nostra que, a la nena, no li cal, que ja arribem a casa del seus pares i ja soparà. La dona insisteix i li dóna tota la bossa, dient que a ella ja n’hi queden dues més.

Mentre la Zaïra, la nostra néta –filla d’americana de Califòrnia i català de Barcelona, rínxols d’or m’agrada dir-li, per com n’és de rossa– s’empassa afamada el menjar que li ha donat –ajuda mútua– la dona musulmana, deduïm que aquella senyora li ha vist la carona de cansada i afamada i, sense dubtar si es tractava d’una judeocristiana occidental amb arrels als potser odiats, amb raó, EUA, senzillament  ha decidit ajudar-nos i que pugui menjar una mica mentre espera l’hora de sopar. Així, especulo jo ara, la dona ha complert un dels principis fonamentals de la seva cultura i religió: la pràctica de la “zakat” (l’almoina, una cosa així, per entendre’ns, com la bona obra diària dels minyons escoltes fundats pel militar colonialista britànic sir Robert Baden-Powell).

I ho lligo amb una segona anècdota: una hora abans, sortint de casa nostra, al Parc de la Vall d’Hebron, hem ensopegat amb una veïna que fa unes setmanes va fer un vestit per la Zaïra sense que li demanéssim. És d’origen gallec, de la nostra edat, i ha viscut carregada –i envoltada– de fills. És catòlica practicant –o si més no jo la tinc per tal– i estima la gent i sobretot els cadells de l’espècie humana, la canalla. Un dia ens deia que no podia entendre que a algú no li agradessin els nens o el molestessin. Em fa l’efecte que també ella, pel que la conec –el seu any de presidenta de l’escala va ser d’una dedicació que alguns li van criticar i pocs li vam reonèixer– també practica l’ajuda mútua com qui no fa res (caritat cristiana en diuen en la seva religió).

¿Algú em pot dir on és el conflicte de convivència entre aquesta bona gent catalana d’orígens i religions diverses –la meva és l’ateisme, com els lectors d’aquest bloc coneixen– i quina por hem de tenir els catalans de no ser capaços de construir, amb fang d’aquesta extraordinària qualitat, un país digne, lliure i independent? Sense exclusions racistes i amb la pràctica de l’ajuda mútua (l’única que pot salvar l’espècie humana: Kropotkin) com a fonament de la convivència.

(A la imatge, el monjo benedictí català de Montserrat, pare Bonaventura Ubach, a qui Martí Gironell ha dedicat una de les seves novel·les)

Read Full Post »

Diumenge a migdia, esperant a l’estació de Còrdova per tornar a Barcelona, després de 40 minuts de parlar amb la Teresa a la presó, m’ho diu per telèfon la Mati, la meva dona: la Nia ha anat a l’hospital perquè perdia aigües. l’Elliott, el nostre segons nét, com ja va fer la Zaïra, ha decidit avançar-se un mes a la data prevista. L’endemà al matí, després d’un part llarg, estrena la seva estada entre nosaltres. Tornem a ser jaia, la Mati, i padrí, jo mateix.

Com ja em va passar amb la Zaïra, mentre reparteixo felicitacions, la meva reacció és doble: alegre i meravellat per aquest mico pelat que, en l’evolució natural, encara no és humà (que diu l’Eudald Carbonell), i inquietud perquè la seva generació acabi sent més humana que la nostra i la dels seus pares. Elliott arriba, suposo que com tots els nascuts en aquests temps convulsos –n’hi ha hagut que no en fossin en tota l’evolució de la humanitat fins ara?–, a un món ple d’incerteses i esperances. Desitjo per ell, com per la Zaïra, una humanitat més digna i justa de la que ens ha tocat conviure a nosaltres. Però em temo que no ho hem sabut fer prou bé tots plegats perquè això sigui possible. És, una vegada més, una esperança i un repte.

(La il·lustració, l’he baixat del bloc de l’Eudald Carbonell)

Read Full Post »

Imatge140

La setmana del 6 al 13 de setembre ha estat extraordinària. Tant per al país com per a mi mateix. Començo a escriure aquestes ratlles la matinada del dilluns 21 de setembre i les acabo d’enllestir l’endemà. Amb una curta perspectiva, doncs. Però alguns dels fets que hem viscut, sobretot la consulta d’Arenys de Munt sobre la independència de Catalunya, han sacsejat tan profundament la política del nostre país –dels Països Catalans– que aviat caldrà parlar de l’abans i el després d’Arenys. Perquè mai com fins ara el debat sobre la independència havia estat tant en primer pla.

Faré, doncs, un resum del que han estat aquests dies per a mi.

Diumenge, 6 de setembre. Quaranta minuts amb Teresa Toda a la presó de Topas (Salamanca)

És la segona vegada que vaig a veure la Teresa Toda a la presó de Topas, a 25 quilòmetres de Salamanca. La primera va ser ara fa un any, a finals d’agost del 2008. Ara torno a ser a la llista d’amics a qui se’ns permet visitar-la.

Teresa Toda Iglesia va ser subdirectora del diari basc Egin, tancat fa onze anys per ordre del jutge Garzón, i ara compleix, per haver-ne estat subdirectora, sis anys de presó. És la condemna definitiva imposada per la sentència del Tribunal Suprem a qui va ser una de les 52 persones jutjades al macrojudici del 18/98. La sentència del Suprem va mantenir greus penes de presó per a 38 d’aquestes persones jutjades per l’Audiència Nacional espanyola. Entre elles, la Teresa.

Espero que a finals de novembre vinent hi podré tornar. Quaranta minuts de conversa, amb un vidre al mig, mitjançant un interfon i amb la seguretat que tot el que ens diem és enregistrat. La trobo il·lusionada per conèixer què passa més enllà dels murs de la presó. La incomunicació amb el món exterior –em diu– és un dels pitjors efectes de la presó, a part de la pèrdua de llibertat. Amb mi, deu ser de les poques vegades que pot parlar en català a la presó, llengua que parla i escriu força bé, perquè va passar un temps a Catalunya als anys 80 del segle passat.

Parlem de les nostres famílies i dels nostres respectius països. I dels amics comuns i les coses que ens hem explicat per correu: de les meves vacances a la vall de Boí amb la Mati i l’Aurora –n’hi vaig enviar fotografies–, i de les del Marc, la Nia i la Zaïra –la nostra néta que és per ella com una neboda política– a Romania; com sempre, li interessa tot el que fa referència al moviment sobiranista català, la situació de la llengua i el periodisme, els projectes del Grup de Periodistes Ramon Barnils –que els va donar suport quan el processament i el judici–, la meva visió sobre el País Basc… Em pregunta expressament pel proper Onze de setembre i està força ben informada de la consulta d’Arenys de Munt per la premsa que rep i llegeix, també dels Països Catalans.

Com l’altra vegada, no m’adono de la situació en què la deixo fins passades unes hores. La conversa –tants quilòmetres per una durada tan breu– no deixa parar esment en d’altra cosa que allò que ens diem. Ella sembla tenir tan controlat el temps que em talla quan me’n vaig per les branques i insisteix en les preguntes que li interessen, sobretot de caràcter familiar.

Dimecres, 9 de setembre. Sopar amb Tasio Erkizia, militant històric de l’esquerra abertzale

Convocades pel Comitè Català de Solidaritat Internacionalista, ens reunim una vintena de persones en un sopar amb Tasio Erkizia, militant històric de l’esquerra abertzale, que és a Barcelona per participar en l’acte del Fossar el migdia de l’Onze de setembre. Refexions molt interessants sobre l’actual situació política al País Basc, i de l’esquerra abertzale en particular. I sobre l’alternativa per afrontar l’estratègia de l’Estat, mitjançant l’enfortiment d’un bloc sobiranista i el que defineix com a “confrontació democràtica”.

Dijous, 10 de setembre. Reunió de la comissió de suport a “Egunkaria” amb Martxelo Otamendi

A la tarda, a l’Euskal Etxea de Barcelona. Hi vaig en representació del Grup de Periodistes Ramon Barnils. Martxelo Otamendi, que va ser director del diari en llengua basca “Egunkaria”, tancat fa sis anys per ordre del jutge Del Olmo, i ara dirigeix “Berria”, parla de la imminència del judici, previst per a començaments de novembre, i de les seves característiques.

En aquest cas, el fiscal ja n’ha demanat l’arxivament definitiu. Matxelo Otamendi explica que aquesta és una diferència respecte de la resta de judicis “polítics”: és a dir, aquells en què l’Audiència Nacional espanyola jutja bascos i basques que no estan acusats d’accions armades, per una activitat pública en organitzacions socials i polítiques o en mitjans de comunicació legals, en allò que Garzón va definir com l’entorn d’ETA, del qual es pretén que forma part o fins i tot que dirigeix l’organització armada. En els altres judicis polítics, el fiscal sempre ha mantingut les acusacions, com va passar en el cas dels joves de Jarrai-Haika-Segi, el Macrojudici 18/98 o Gestoras proamnistía.

Tot i l’actitud del fiscal, que considera que no hi ha delicte, i malgrat que no hi ha acusació particular perquè ningú no  acusa la gent d'”Egunkaria” d’haver-los causat cap mal, els jutges de l’Audiència Nacional espanyola han decidit que es faci el judici, atenent la petició de l’acusació popular, exercida per l’Asociación de Víctimas del Terrorismo i el grup Dignidad y Justicia. En aquest primer judici –n’hi ha pendent un segon per qüestions econòmiques– els acusats que finalment s’hauran de seure a la banqueta són cinc: Martxelo Otamendi, que va ser director del diari; Juan Mari Torrealdai, que era president del Consell d’Administració de l’empresa editora; Xabier Oleaga, que era redactor en cap del diari; Txema Auzmendi, que era secretafri del consell d’administració de l’empresa, i Iñali Uría, que n’era conseller delegat. Les acusacions populars demanen per a cadascun d’ells penes de 14 anys de presó (que Dignidad y Justicia rebaixa en el cas d’Uría a 12).

Vam decidir, doncs, que cal posar-se les piles i ja hem començat a preparar un seguit d’actes i accions de solidaritatt que s’aniran concretant fins a la data del començament del judici. Els catalans i catalanes, com va passar quan el tancament del diari i les detencions i tortures, hem de tenir un especial protagonisme en la solidaritat amb “Egunkaria”.

Divendres, 11 de setembre. Migdia. Acte sobre “Egunkaria” al passeig de Lluís Companys

Al migdia de la Diada, en la carpa principal de la Festa de la Llibertat, al passeig de Lluís Companys, acte en solidaritat amb “Egunkaria”. A més de Martxelo Otamendi, hi parlen Vicent Partal, director de “Vilaweb”; Jaume Asens, de la Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats de Barcelona, i David Fernández, periodista del setmanari “Directa”.

Hi assisteixo amb el Marc i la Nia, que porten amb ells la Zaïra; la Kate, amiga de la Nia i el germà de la Kate, Jeremy, amb la seva companya Shelley. En Jeremy i la Shelley acaben avui precisament una estada a Catalunya i Andalusia, que van començar als voltants de Sant Joan. Ell ha vingut a perfeccionar el seu català i recollir informació per a un treball d’investigació que ja fa temps que prepara, sobre els catalans que van participar en la conquesta de Califòrnia –comandada per Gaspar de Portolà– pocs anys després de la nostra guerra contra els borbons. Li interessa especialment la gent de tropa, de la qual té noms concrets, i quines eren la seva extracció social i les causes que els van portar a enrolar-se en aquella expedició colonial.

El Jeremy i la Shelley s’emporten, entre moltes altres coses, la impressió del relat de Martxelo Otamendi, que han escoltat amb atenció, i el llibre “Plouen mentides”, en què s’explica amb detall el tancament d'”Egunkaria” i tot el que el va acompanyar. Els insisteixo –tot i que no crec que calgui, perquè ja en són ben conscients– que ho donin a conèixer arreu on vagin, i sobretot als Estats Units.

Em sap greu no haver pogut anar a l’acte del Fossar, però he hagut de triar i ho he fet pel d'”Egunkaria”.

Tarda. Manifestació

La meva dona Mati, que avui ha treballat tot el dia, se’ns uneix durant la manifestació de les diverses plataformes sobiranistes i en favor de l’autodeterminació i la independència. Quan fem balanç de la Diada, i ens preparem per acomiadar-nos, la Shelley –que ha aprofitat la seva estada al nostre país per contactar amb grups i pagesos que fan agricultura ecològica– diu que li ha estranyat no veure, a les parades del passeig de Lluís Companys, una presència més destacada d’organitzacions ecologistes i defensores de reivindicacions socials.

Dissabte, 12 de setembre. Visita a Luis María Martínez Gárate a Altafulla

Llarga conversa, tota la tarda, amb Luís María Martínez Gárate i la seva dona a la casa que tenen a Altafulla, al Tarragonès. He parlat diverses vegades d’aquest basc, membre de Nabarralde, de qui he recollit opinions i he destacat articles en aquest mateix bloc. Feia temps que dèiem de quedar aquí a Catalunya, i avui hem tingut l’ocasió. I, entre d’altres coses, hem posat fil a l’agulla per preparar el proper Congrés Internacional País Basc-Països Catalans, previst per al maig de l’any vinent, i en què tant ell com jo tenim interès de participar.

Diumenge, 13 de setembre. Consulta a Arenys de Munt sobre la independència de Catalunya

Un fet històric per al nostre país –per als Països Catalans– tanca aquesta setmana tan extraordinària: la consulta a Arenys de Munt sobre la independència de Catalunya. Per molt que vulguin, no la podran esborrar de la nostra consciència col·lectiva. I com més la menystinguïn, més valor tindrà. De cap de les maneres me l’he volgut perdre i hi he participat com a observador. Passada ja una setmana, encara se m’anunteguen les impressions i reflexions d’aquesta diada inoblidable.

Pensant-hi fredament, crec que la jutgessa, en prohibir que l’Ajuntament cedís espais i mitjans per a la consulta, ens ha fet al capdavall un favor inestimable. No tant perquè hagi obligat els organitzadors a aguditzar l’enginy per tirar endavant la consulta, que també, sinó sobretot perquè ha accentuat el protagonisme de la societat en la iniciativa. Un protagonisme que ja hi era de principi, però que ha quedat remarcat per la decisió judicial.

Esclar que les dependències municipals haurien estat més espaioses i adequades a aquest esdeveniment democràtic, però el fet d’haver-se d’aixoplugar al vestíbul del Centre Moral, una de les entitats del poble, li ha donat un caràcter popular encara més autèntic. I és que aquests condicionants –fruit de la imposició judicial d’una decisió profundament antidemocràtica– no han afectat gens ni mica la senzilla solemnitat i el rigor impecable del que s’hi ha fet.

Com a observador, he anat apuntant totes les incidències que he viscut, en el full que se’ns havia donat per fer-ho: cap ni una afectant l’ordre en què s’ha desenvolupat l’esdeveniment; totes sobre minúcies i dubtes a l’entorn del dret de vot i com s’han resolt. Ni tan sols al matí, en els moments de més afluència –que no ha deixat de ser constant al llarg de tot el dia–, hi ha hagut cap tensió. I el control del dret a vot i com s’exercia ha sigut estricte, amb l’ajut de mitjans tecnològics eficaços i senzills per detectar qualsevol possible duplicitat.

La presència de la premsa, en un local de dimensions tan reduïdes i on la mobilitat de tants periodistes gràfics i audiovisuals no era fàcil, ha sigut regulada de forma estricta pels organitzadors, en períodes establerts i de durada limitada. I l’atribució del vot per correu a les diferents taules, un cop acabada la recollida del vot presencial, així com el recompte dels vots ha sigut tan escrupolosa com la resta de la jornada.

Hi ha tantes coses a dir d’aquesta jornada que temo deixar-me’n força de rellevants. La primera de totes, la falta de por. La gent hi ha participat amb entusiasme, amb il·lusió, i l’ha fet explícita en molts casos. Expressada amb paraules, amb gestos… Botigues obertes, les que tocava un diumenge al matí, amb els bars i restaurants plens, amb senyeres al balcons i festa al carrer. I la seixantena de falangistes, que podien haver estat el pretext per la por, controlats pels mossos d’esquadra.

La millor lliçó d’Arenys de Munt és que votar la independència del propi país no és –no ha de ser– un fet èpic ni dramàtic, sinó tan natural com qualsevol altra decisió democràtica. Arribat el moment, quan dos nacions no s’entenen, tenen el dret a separar-se, i s’ha de poder fer mitjançant una consulta democràtica, clara, amb una campanya lliure i sense intimidacions de cap mena. Tan senzill com això. ¿Qui pot tenir por de consultar què prefereix la gent? Només aquells que pensen que la gent és menor d’edat per sempre més, i no li reconeixen la capacitat de decisió pròpia de l’edat adulta.

De la consulta d’Arenys de Munt em quedarà de forma inesborrable el record d’aquella parella que, per provar la seva residència al municipi –com que no es podia usar el padró municipal i els dos tenien el carnet d’identitat en poblacions que no eren Arenys de Munt– hi van adjuntat el full de pagament de la hipoteca, on sí que hi havia el seu actual domicili. Sempre recordaré les paraules de la noia, que abans vivia a l’Hospitalet de Llobregat: “Estic orgullosa de ser d’Arenys de Munt”, repetia a tothom qui la volia sentir. O aquella senyora que deu vorejar els noranta anys i que, en no acceptar-li la fotocòpia del DNI per identificar-se, se’n va anar a casa i va regirar tots els racons fins que, una hora després, va tornar amb l’original del DNI i va poder votar.

Veure nois i noies de setze anys, votant amb la il·lusió –i la confusió– de la primera vegada, gent de la nova immigració, avis i àvies que segurament mai no haurien pensat que un dia podrien votar per la independència del nostre país, homes i dones de totes les edats, amb canalla petita, que moltes vegades els acompanyaven en l’acció de votar, amb el gos de companyia… Res d’extraordinari per a un dia extraordinari com el que vam viure. “Així comença la nostra independència”, cridava la gent al carrer quan   Joan Manel Ximenis, regidor de la CUP i un dels impulsors de la consulta, va llegir el resultat de la votació, després d’una introducció d’entranyables ressonàncies històriques.

L’escletxa oberta a Arenys encara és menuda, però ja hi és. I ha de créixer, com tot ho fa preveure. Ja no hi ha marxa enrere. El camí potser serà llarg i sinuós, però la llavor de la revolta ja hi és posada. Ja hi era de fa molt de temps però ara ha començar a llucar. No sóc ni vull ser profeta, però em sembla que això només ho pot parar la violència de l’Estat i, mentre les coses es facin amb la saviesa i la constància amb què ho ha fet la bona gent d’Arenys de Munt, al Regne d’Espanya li serà molt difícil utilitzar amb eficàcia l’argument de la por.

El diumenge 13 de setembre, a Arenys de Munt, vaig pensar molt en la Teresa Toda. També la seva llibertat va unida a la nostra, i la dels qui com ella estan privats de llibertat a causa d’uns conflictes nacionals que el Regne d’Espanya és incapaç de resoldre democràticament. Tant de bo ben aviat els nostres pobles –catalans i bascos– ens n’aconseguim alliberar.

Read Full Post »

plenario-districta-014_2

Estem vivint una crisi financera i econòmica galopant a nivel mundial que els governants no acaben de saber com reconduir, si no és facilitant diners a cabassos als bancs i a les grans empreses, mentre parlen de “reinventar el capitalisme”. Al Regne d’Espanya, la crisi s’agreuja per l’elevat índex d’atur que ja supera els tres milions de gent sense feina, i que la propaganda oficial maquilla amb un descens del cost de la vida que, cas que sigui real, que està per veure, té una de les seves causes principals en el descens en picat de l’activitat econòmica i el poder adquisitiu. És a dir, en la caiguda de la demanda.

 

Juntament amb aquest increment de la crisi, creixen els moviments que reclamen abordar-la des de la perspectiva de la gent i no dels grans poders financers i econòmics. Un d’aquests moviments que crec que val la pena seguir és el que, des d’abans que es declarés la crisi, es mou a l’entorn de la reivindicació d’una vivenda digna als Nou Barris de Barcelona. Una reivindicació que va ser bandera del moviment de l’okupació i que, ara, amb l’increment de la crisi i la davallada dels preus de l’habitatge, es fa més evident. Els pisos construïts en època d’especulació i diner negre a dojo són buits, perquè ningú no els compra ja ni per a especular, mentre la gent pateix per pagar les hipoteques o els lloguers o, simplement, els ha de deixar de pagar perquè es queda sense feina.

El moviment “Nou Barris pel lloguer protegit” –aconsello el seu bloc (d’on he tret la foto que publico)– convoca per al dissabte 7 de febrer una Jornada reivindicativa al barri amb el títol “Habitatge per tothom”, i el lema “Si salveu als banquers… salveu també a les famílies!!!”. Nou Barris, que va ser punta de llança del moviment veïnal a finals del franquisme i el primer postfranquisme, sembla reviscolar.

 

Aquest és el programa d’actes per al 7 de febrer

 

LLOC: Pg. Verdum/Pça Lluchmajor (si plou traslladat a marquesina Via Júlia)

HORARI: 11 matí fins 21 hores

Activitats lúdiques (mati i tarda): TALLERS per nens i grans, TEATRE AL CARRER, pallassos de l’Ateneu, espectacle by Ateneu Popular, música, imitació dels polítics.

Activitats reivindicatives:

  • assemblea popular per expressar-te i escoltar als altres
  • apuntat a la nostra llista exigint pisos lloguer al barri
  • queixodrom: queixa’t a gust contra els polítics, banquers i especuladors

A les 18 hores, per espantar el fred: XOCOLATADA

 

Organitza: Inscripció Popular a Nou Barris pel lloguer protegit

Amb el suport, ajuda o col·laboració de: Ateneu Popular, Assemblea Habitatge Digne, Trobada Alternativa, Kasals de joves de Nou Barris, Taller de Bicis, 9Barris Acull ….

Read Full Post »

Older Posts »