Una de les coses que més m’ha colpit de l’extraordinària exposició “Joan Miró, l’escala de l’evasió” que encara es pot veure (fins diumenge) a la Fundació Miró a Montjuïc de Barcelona, que avui hem anat a veure amb la Mati, la meva dona, és saber d’un fet que desconeixia: al Pavelló de la República Espanyola a l’exposició internacional de París del 1937 no hi havia només un mural que ha passat a la història i que feia referència a la tragèdia dels bascos, simbolitzant el patiment de la bona gent, esadir el “Guernica” de Picasso. N’hi havia també un altre que no va subsistir a l’enderrocament del pavelló. Era “Segador, pagès català en revolta”, i el va pintar Joan Miró com a homenatge a la lluita i el patiment de la bona gent catalana pel nostre alliberament i contra totes les tiranies, símbol també del patiment i la lluita dels col·lectius humans per ser lliures.
Segons consta en el relat museogràfic –esplèndid– de l’exposició –organitzada per la Fundació juntament amb la Tate Modern de Londres–, d’aquest mural no en queda res més que la constància fotogràfica en blanc i negre, de la qual se n’exposen mostres, incloses les impreses en publicacions de l’època. Cap més rastre, si no hi ha algú que en tingui més testimonis, cosa que desconec. Com també les raons (en aquest article de Mariano Arrranz Muñoz se n’apunta alguna de probable), tècniques, polítiques o de prestigi d’ambdós artistes que van fer que l’obra d’un –el “Guernica”, que és al museu espanyol Reina Sofia de Madrid i el govern de la monarquia espanyola es nega de totes totes que sigui traslladat al País Basc ni que sigui en cessió temporal– es conservés, i la de l’altre –el “Segador”– fos destruïda. I que ara n’hàgim de tenir constància només fotogràfica i encara en blanc i negre, absents els colors que tan importants són sempre en l’obra mironiana (tot i que n’he vist, consultant pel Google alguna versió colorejada, ignoro –perquè no s’hi diu d’on prové– si la reproducció en color correspon a l’obra original i com es va obtenir).
M’ha portat, aquest sobtat descobriment d’una obra que desconeixia fins ara, al record d’una conversa via internet que vaig tenir fa un parell d’anys amb un bon amic basc sobre els morts d’uns i altres. En recordar-me ell, entre d’altres testimonis del dolor del seu país, el bombardeig de Guernica, immortalitzat per Picasso en una obra que és al cim de l’art de la humanitat, jo li vaig afegir el nostre, exemplificant-lo en els bombardejos també de l’aviació nazifeixista sobre la població civil de la meva ciutat natal, Lleida, al Liceu Escolar i el mercat de Sant Lluís. Pocs mesos després, en una visita seva a Lleida amb la seva dona, els acompanyava a veure el modest monument que hi ha en record de les víctimes del bombardeig al lloc on hi havia el Liceu Escolar, magna institució republicana on, entre tanta canalla, va estudiar també el meu pare.
Dic això per abonar la importància de preservar al màxim, i amb tota la noblesa que es mereixen, els testimonis de l’horror de la guerra i del valor dels defensors de les llibertats i la dignitat humana. Sobretot aquells que els fan visibles al món al llarg dels segles (vindria a tomb també aquí, en el cas de Lleida, la barrabassada que està fent l’ajuntament de convertir en parador nacional –espanyol esclar– de turisme, en contra del moviment per preservar-lo com a lloc de memòria històrica nacional que ha encapçalat, entre d’altres, amb molt de constància i fermesa la CUP lleidatana– el convent del Roser, on l’octubre de 1707 les tropes borbòniques van estossinar centenars de persones desarmades, en revenja per la fidelitat de la ciutat a les llibertats catalanes). És cert que, de l’horror dels bombardejos nazifeixistes sobre els Països Catalans en queda –a banda els extraordinaris testimonis fotogràfics, com els d’Agustí Centelles (un altre tema que ens portaria ara per verals que no puc recórrer)– més obra catalana exposada també a París el 1937. És el cas del “cap de la Montserrat cridant” , de Juli González, aquell crit, tant o més aterridor que el de Munch, que es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Recomano amb fervor, que encara hi sou a temps, la visita a aquesta esplèndida exposició de la Fundació Miró i, si podeu, les complementàries que hi ha organitzades a Barcelona, com la de cartells al Museu d’Història de Catalunya. Amb testimonis contundents no solament de l’excel·lència de l’art mironià sinó del seu arrelament i fidelitat al país. Una vegada més –l’havia vist en alguna altra ocasió perquè forma part de la col·lecció permanent de la Fundació– m’han sacsejat la consciència i la memòria els grans murals “L’esperança del condemnat a mort” (1974) que va dedicar al condemnat a mort Salvador Puig Antich. I alguns esbossos inquietants com el dedicat a la dona revoltada, també amb la falç al puny com el “Segador” malauradament perdut o l’extraordinària i impactant “Natura morta del sabatot” (1937) o les “Teles cremades” (1973).
Finalment, un prec, per si algú el pot fer arribar als responsables de l’estimat edifici que reprodueix el pavelló de la República i que tinc a la vora de casa, al Parc de la Vall d’Hebron, una de les poques bones coses que hi van deixar les olimpíades del 1992. Tal com hi és reproduït el mural picassià del “Guernika”, qui correpongui, ¿podria –ni que sigui en blanc i negre– fer-hi present també el record del mural mironià del “Segador”? Seria, ni que fos un fals Miró –tampoc el Picasso és autèntic ni el mateix Pavelló és l’original de Josep Lluís Sert i Luis Lacasa–, un record merescut i estable a aquella aportació de Miró a la lluita i el patiment dels catalans en aquella guerra, símbol també dels de tots els pobles que van haver d’afrontar el 1936 la revolta indigna i criminal dels militarots espanyols. Els efectes de la qual, per cert, encara duren (un altre impacte de l’exposició: el grup escultòric “El rei, la reina i el príncep” (1974), de vibrant actualitat.
dietarihumbert 
