Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Festa’ Category

Aquest és un article que arriba a misses (laiques) dites. L’escric tres dies després de la commemoració dels fets que en són el pretext: el 70è aniversari del martiri i mort de Lluís Companys, president de Catalunya assassinat pel feixisme. I pren com a referència les exèquies cíviques que l’anomenada “societat civil” –gràcies a l’impuls de la Comissió de la Dignitat– li va retre divendres passat en un lloc emblemàtic de la història contemporània del nostre país: l’església de Sant Agustí Nou, al carrer de l’Hospital, a la vora de les Rambles de Barcelona, on l’any 1971 es va fundar la malaguanyada Assemblea de Catalunya.

Un acte que, com va emfasitzar el filòsof Josep Maria Terricabras durant les exèquies, encara tenen pendent de fer les institucions autonòmiques catalanes –la Generalitat postfranquista–, amb caràcter públic i oficial, trenta-cinc anys després de la mort al llit del generalot que va fer afusellar al president de la Generalitat republicana. Un crim d’Estat que –com tants altres, d’altra banda, al Regne d’Espanya, emparats en paròdies de judici (consells de guerra)–, els governants espanyols de tota mena encara no s’han dignat a reconéixer revisant i anul·lant a tots els efectes la sentència de mort firmada pel generalot.

Escric aquestes ratlles a misses dites, ja que no m’hi he pogut posar, entre d’altres raons –familiars algunes–, perquè el passat cap de setmana vaig retre al president màrtir el millor homenatge que ara mateix li podia fer, a ell que va dedicar tota la vida a la bona gent del nostre país: dedicar ni que fos unes hores  a impulsar les consultes per la nostra independència nacional que s’han estès a tants llocs de la Catalunya estricta. Dissabte passat, en el meu cas a la que preparem per al 10 d’abril del 2011 a Barcelona, la ciutat d’on ell mateix es va autoinvestir alcalde democràtic després de proclamar la República el 14 d’abril del 1931, en un acte de decisió i valor que cap dels nostres polítics actuals és capaç de repetir, ara com ara.

Dissabte, precisament, quan compro els diaris en una llibreria de la plaça del Nen de la Rutlla, del Guinardó, on vaig a col·laborar en el muntatge de la festa que preparem per al Correllengua 2010 i la presentació en societat d'”Horta-Guinardó decideix”, que farem de la mà de l’escriptor i enigmista Màrius Serra (Horta) i la filòloga Mila Segarra (Sant Genís dels Agudells), em trobo amb una sorpresa agradable: el llibre que inclou avui l’edició dominical de “Público” és un dels textos que ahir van servir a l’historiador i monjo de Montserrat Hilari Ragué per glossar la figura del president, “Vida y sacrificio de Companys”, de qui va ser el seu advocat al consell de guerra pels fets d’octubre, Ángel Ossorio y Gallardo. Espero, per al bé d’espanyols i catalans, que sigui el mateix llibre que “Público” hagi inclòs també aquest dissabte en les seves edicions a Espanya. Com desitjo també que els organitzadors de les exèquies cíviques de divendres –i dels actes de diumenge al castell de Montjuïc– tinguin recursos i decisió per editar íntegra la llarguíssima i altament fonamentada, com tots els seus textos, intervenció d’Hilari Ragué que van haver de fer-li escurçar de forma precipitada i, doncs, maldestra per mor del temps. Un rotund al·legat, amb dades irrefutables pròpies del seu rigor d’historiador, en favor del president màrtir tan denostat darrerament per pseudohistoriadors i pamfletaris de pacotilla, alguns, ai, membres del gremi periodístic com jo mateix.

Tinc de fa temps una admiració per la personalitat de Lluís Companys, directament proporcional a l’odi i la rancúnia que li tenen i demostren d’altres. Em passa el mateix que m’explicava que li va passar a ell l’historiador Jordi Pomés, en l’entrevista que li vaig fer per a la revista “La Terra”, quan va publicar la seva investigació sobre la Unió de Rabassaires (“La Unió de Rabassaires”, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000) que se li va anar convertint, pel paper cabdal que hi tenia en els fets investigats, en un estudi protagonitzat per la figura de Companys, fundador –entre d’altres moltíssimes coses– del sindicat de pagesos catalans del primer terç del segle passat. Segons m’explicava Pomés, com més estudiava el republicanisme català de finals del XIX i començaments del XX, més l’impressionava el paper que hi va tenir Lluís Companys i la grandesa creixent de la seva figura i el seu sacrifici reiterat pel país i la seva bona gent.

Una admiració meva que va créixer encara quan, per fer un reportatge commemoratiu a la revista “La Terra”, vaig haver de repassar aquella “La Terra” fundada per Lluís Companys com a òrgan periodístic de la Unió de Rabassaires (de la qual, per cert, s’han perdut o no es troben a les hemeroteques els exemplars de l’època de la dictadura de Primo de Rivera, no sé si perquè no van existir o perquè les col·leccions guardades s’estronquen, per desgràcia, en aquest període d’agressió crescuda contra Catalunya i alguns moviments sindicals). Una repassada hemerogràfica que em va fer intuir en molts textos anònims publicats a la revista la ploma militant del president màrtir. Fins tal punt que, quan donava classes a Periodisme de l’Autònoma, un dels textos que feia analitzar als alumnes era un que personament crec que és obra de Companys. Per dissort, ara no tinc a mà ni l’entrevista a Jordi Pomés, ni el reportatge que vaig escriure sobre “La Terra” que va dirigir Companys –i de la qual, amb gran encert, van recuperar la capçalera per al seu mensual els fundadors d’Unió de Pagesos l’any 1980–, ni l’article que donava a analitzar als meus alumnes. Em proposo buscar-los i penjar-los d’aquest bloc quan els trobi. Espero complir-ho.

Anuncis

Read Full Post »


Dissabte vinent, 16 d’octubre, en el marc de la festa del Correllengua 2010 –que organitza la Coordinadora d’Associacions per la Llengua (CAL)– al Guinardó, presentem “Horta-Guinardó decideix”, la plataforma on ens hem organitzat la bona gent dels onze barris agrupats en aquest districte de cara a la jornada de consulta sobre la independència nacional prevista per al 10 d’abril de l’any que ve a Barcelona. La il·lusió i la feina assumida pels impulsors i els voluntaris i voluntàries de cara a aquesta consulta només es poden comparar amb l’enormitat del repte que tenim al davant. Un repte que només és un dels passos –necessari però no últim– de cara a aconseguir el reconeixement internacional del dret de catalans i catalanes a l’autodeterminació nacional.

Aquí teniu el programa d’actes de dissabte, on hi ha activitats per a tots els gustos i condicions:

11è CORRELLENGUA GUINARDÓ + FESTA HORTA-GUINARDÓ DECIDEIX

16 octubre, Parc del Nen de la Rutlla <M> Guinardó/Maragall

11.30h.- Diada de cultura popular. Tabalada, grallers, bitlles,construcció del trencaclosques gegant Països Catalans

12.30hh.-Lectura del manifest del Correllengua. Presentació  d’Horta-GuinardóDecideix . Parlament a càrrec de Màrius Serra

13h.-Concert acústic a càrrec de Jordi Gomara i Txus Morales (canço d’autor)

17h.- Animació infantil a càrrec de Mai tant i xanquers. Berenarpopular. Arribada de la flama.

21h-1h.-Concert:

-Catarsi (rock independent)

-Like a Gat (rock pop-rock)-Igitaia (ska)

+ Diables d’Horta

Tot el dia: Fira d’Artesania

Com que la feina a fer és molta i els recursos humans, logístics i econòmics, encara massa limitats, cal insistir en la importància de recaptar adhesions i contactes de voluntaris i voluntàries que s’hi vulguin incorporar en la mesura de les possibilitats de cadascú. Si sou del districte barceloní d’Horta-Guinardó o coneixeu algú que hi visqui o voleu col·laborar amb nosaltres, us hi podeu adherir com a voluntaris.

Els qui en tingueu experiència per haver fet la consulta als vostres municipis o haver-hi col·laborat en alguna ocasió, ja sabeu que per ser voluntari o voluntària no cal viure al districte ni tan sols al municipi (requisit que només cal per votar: llavors sí que cal estar censat al municipi on es fa la votació; Barcelona, en aquest cas).

Es calcula que, per al 10 d’abril, només per cobrir totes les meses de votació als 400 col·legis previstos, caldran uns 20.000 voluntaris. Ens hi anem atansant, poc a poc, però el 10 d’abril és com aquell que diu a la cantonada.

Per fer-vos volunaris i voluntàries podeu donar les vostres dades als webs

http://www.barcelonadecideix.cat/

http://www.hortaguinardodecideix.cat/

Read Full Post »

Aquest Onze de setembre del 2010 se’m presenta farcit d’esdeveniments previstos, dels quals forçosament me n’hauré d’estalviar algun. De tota manera, com que, d’una o altra forma, m’hi he vist relacionat o m’interessen especialment, deixeu-me fer-ne un breu llistat, comentari inclòs.

Paradeta de “Barcelona decideix” al passeig de Lluís Companys de Barcelona

Des de les 10 del matí fins al vespre, la plataforma “Horta-Guinardó decideix” tindrà paradeta al passeig de Lluís Companys, dins la 9a Mostra d’Entitats dels Països Catalans. Serà una de tantes paradetes de “Barcelona decideix” per difondre la consulta sobre la nostra independència nacional, que es prepara a Barcelona per al 10 d’abril de l’any vinent. Hi ha tanta feina a fer, tants diners a recollir i calen tants voluntaris per treballar’hi –20.000 en el moment àlgid, que serà el dia del referèndum– que qualsevol iniciativa és bona per difondre-ho i recaptar-ne. Aquesta és una de tantes on preveig participar fins al 10 d’abril (altra gent d'”Horta-Guinardó decideix”, o la mateixa més d’altres en alguns casos, ja ha organitzat paradetes semblants al barri d’Horta, aprofitant la Festa Major des de demà fins al 19 de setembre).

Manifestació a Lleida, al matí

Pel matí, a dos quarts d’onze –perquè la CUP de Lleida pugui fer després, a les dotze i sense interferències, la seva pròpia convocatòria–, hi ha convocada a Lleida una manifestació que té el suport de la majoria de partits polítics, sindicats i moltes entitats de l’anomenada societat civil, amb el lema que va aplegar la gentada incomptable –per als qui no la van voler o poder comptar– del 10 de juliol passat a Barcelona: “Nosaltres decidim. Som una nació”. És previst sortir de l’emblemàtic convent del Roser per anar a la també emblemàtica Seu Vella. Pel que sé, és una de les convocatòries més ambicioses que s’ha fet des de fa molt de temps a la ciutat on vaig néxer, i és fruit de la iniciativa de l’associació “Lleida decideix”. Una iniciativa que va ser entomada per Òmnium Cultural de Lleida i assumida per les organitzacions que s’hi han afegit a convocatòria d’Òmnium.

“Lleida decideix” aplega gent que vam treballar com a voluntaris per la consulta a Lleida el 25 d’abril passat. Ens hem constituït com a associació pel dret a l’autodeterminació, a partir de l’assemblea en què es va fer la valoració de la jornada de consultes. Ara ja hi ha una altra associació a nivell de comarca –”Segrià decideix”– i la feina a fer, com arreu, és molta però ja hi comença a haver gent decidida a fer-la. En l’esforç per ser-ne cada vegada més.

Per això, se’m fa tan difícil d’entendre l’actitud de la CUP de Lleida que se n’ha desmarcat i no dóna suport a la manifestació. Les seves raons les podeu trobar al seu web i en un article de Pau Juvilla en el seu sempre molt interessant bloc. No cal dir que no les comparteixo. Tinc la impressió que alguna gent de la CUP –no sé si a tot arreu ni si amb reaccions semblants– no veu més enllà del seu propi búnker i no s’adona que ara la batalla s’està donant ja a camp obert. Que estem passant, gràcies a la iniciativa i al coratge de la bona gent catalana, de la guerra de trinxeres a la guerra oberta, on cal la participació de com més gent millor, de totes les condicions.

I sento encara més aquesta absència de la CUP quan gent seva molt coneguda –i suposo que d’altres de no tan coneguts: no ho sé, perquè no visc a Lleida i no hi conec massa gent ara– va tenir una participació molt activa i va deixar molts esforços, confio que il·lusionats, en la consulta del 25 d’abril. Si vaig intervenir a l’acte de la plaça de Sant Francesc que es va fer previ a la consulta, va ser precisament perquè gent de la CUP m’ho va demanar. Em sap greu, doncs, que, ara que toca –ho vaig escriure just després de la consulta i ho vaig defensar a l’assemblea en què es va decidir tirar endavant l’associació “Lleida decideix”– consolidar i estendre la feina feta, per enfortir l’exigència del reconeixement del dret nacional a l’autodeterminació, la bona gent de la CUP se’n desentengui com si no anés amb ells. Ningú de la CUP ha tingut, per exemple, l’esma d’integrar-se a la junta de l’associació. És com si, dit d’una altra manera, tinguessin escrúpols capellanescos per compartir lloc i esforços amb d’altra gent que sembla que no considerin dignes de lluitar amb ells per causa tan honorable.

Repeteixo que ho sento, sobretot perquè respecto la CUP de Lleida i reconec el seu esforç, que va estar a punt de portar-los a tenir regidors en l’actual consistori dominat per la majoria absoluta del PSC. No m’agradaria pensar que alguns d’ells estan tan obsessionat per les properes eleccions municipals que creuen que no els surt a compte posar-se al costat d’altra bona gent, ai las pecadora de no acomplir determinades condicions de legitimitat que només ells coneixen.

Sigui dit amb tot l’afecte i amb tot el reconeixement per la feina que han fet i fan (defensa del convent del Roser com a patrimoni històric nacional emblemàtic, lluita contra l’especulació urbanística, lluita i victòria judicial contra els aspectes de la llei municipals del civisme que atempten la llibertat i dignitat de les persones, contra la precarietat del treball sobretot juvenil, contra l’espanyolització creixent de la ciutat impulsada per l’actitud genuflexa de les autoritats locals cap a la família reial espanyola, per la nostra llengua i cultura nacionals…), espero que aviat decideixin sortir del búnker –o del ventre de la mare (política, en aquest cas) on tan còmode s’està– i s’enfrontin a la intempèrie del camp lliure. Certament, les seguretats hi són menors, i majors els riscos, però al cap i a la fi és l’únic lloc on hi poden trobar la resta de la bona gent.

Aquí teniu el manifest convocant la manifestació

Acte solidari amb els alcaldes i regidors d’Udalbiltza al passeig de Lluís Companys de Barcelona

A les dotze de migdia, entre els nombrosos actes que hi ha previstos al passeig de Lluís Companys de Barcelona, hi ha convocat una xerrada trobada amb dos regidors municipals bascos (Lander Etxebarria, de Bilbo, i Espe Iriarte, d’Iruña) per parlar del judici que s’està fent a l’Audiència Nacional espanyola a Madrid en què el fiscal demana, per a 21 alcaldes, regidors i treballadors de l’organització municipalista nacional basca Udalbiltza, penes d’entre 10 i 15 anys de presó. Està anunciada per fer-se a la Carpa de debats, de la 9a Mostra d’Entitats dels Països Catalans. Tinc previst fer-hi una escapada, per tornar a expressar-los la meva solidaritat. Tres ajuntaments catalans (Arbúcies, Riells i Molins de Rei) i un centenar de regidors i regidroes catalans de colors polítics diversos ja s’han adherit al manifest solidari amb aquests bascos i basques, elegits per la bona gent i ara amenaçats amb anys de presó per fer la seva feina al servei dels seus pobles i del seu país. A l’acte hi ha previst que hi intervinguin, a més a més del regidor i la regidora basca, Anna Gabriel Sabaté (regidora de la CUP a Sallent) i Jaume Asens (membre de la Comissió de defensa dels drets de la persona al Col·legi d’Advocats de Barcelona).

Manifestació a Barcelona a la tarda

No sé si la veuré tot passant, com el 10 de juliol, des d’alguna paradeta de “Barcelona decideix”, o m’hi podré incorporar una hora o altra. Espero que sigui, una vegada més, una mostra de la decisió de la bona gent catalana per recuperar la plenitud dels nostres drets nacionals.

Manifestacions (prohibides per partida doble) pels drets polítics a Bilbo i pels presos a Barcelona

Com el 10 de juliol,  també aquest onze de setembre estaré pendent del que passi al País Basc, on aquesta vegada –seguint la política judicial i policial arbitrària de l’imperialisme espanyol i els seus lacais a la colònia– el jutge de l’Audiència Nacional espanyola Ismael Moreno aquesta vegada els ha prohibit manifestar-se a Bilbo en defensa de tots els drets per a tothom. Els convocants, on hi ha gent de moltes i diverses organitzacions sindicals i socials, han dit que faran tot el possible per manifestar-se per aquest objectiu tan netament democràtic. També als catalans i catalanes ha dedicat atenció aquest mateix jutge en data tan destacada, i el mateix dia i al voltant de la mateixa hora, ens ha prohibit manifestar-nos en suport a les persones preses, un acte que organitza cada any per l’Onze de setembre l’organització antirepressiva Rescat.

Read Full Post »

Imatge140

La setmana del 6 al 13 de setembre ha estat extraordinària. Tant per al país com per a mi mateix. Començo a escriure aquestes ratlles la matinada del dilluns 21 de setembre i les acabo d’enllestir l’endemà. Amb una curta perspectiva, doncs. Però alguns dels fets que hem viscut, sobretot la consulta d’Arenys de Munt sobre la independència de Catalunya, han sacsejat tan profundament la política del nostre país –dels Països Catalans– que aviat caldrà parlar de l’abans i el després d’Arenys. Perquè mai com fins ara el debat sobre la independència havia estat tant en primer pla.

Faré, doncs, un resum del que han estat aquests dies per a mi.

Diumenge, 6 de setembre. Quaranta minuts amb Teresa Toda a la presó de Topas (Salamanca)

És la segona vegada que vaig a veure la Teresa Toda a la presó de Topas, a 25 quilòmetres de Salamanca. La primera va ser ara fa un any, a finals d’agost del 2008. Ara torno a ser a la llista d’amics a qui se’ns permet visitar-la.

Teresa Toda Iglesia va ser subdirectora del diari basc Egin, tancat fa onze anys per ordre del jutge Garzón, i ara compleix, per haver-ne estat subdirectora, sis anys de presó. És la condemna definitiva imposada per la sentència del Tribunal Suprem a qui va ser una de les 52 persones jutjades al macrojudici del 18/98. La sentència del Suprem va mantenir greus penes de presó per a 38 d’aquestes persones jutjades per l’Audiència Nacional espanyola. Entre elles, la Teresa.

Espero que a finals de novembre vinent hi podré tornar. Quaranta minuts de conversa, amb un vidre al mig, mitjançant un interfon i amb la seguretat que tot el que ens diem és enregistrat. La trobo il·lusionada per conèixer què passa més enllà dels murs de la presó. La incomunicació amb el món exterior –em diu– és un dels pitjors efectes de la presó, a part de la pèrdua de llibertat. Amb mi, deu ser de les poques vegades que pot parlar en català a la presó, llengua que parla i escriu força bé, perquè va passar un temps a Catalunya als anys 80 del segle passat.

Parlem de les nostres famílies i dels nostres respectius països. I dels amics comuns i les coses que ens hem explicat per correu: de les meves vacances a la vall de Boí amb la Mati i l’Aurora –n’hi vaig enviar fotografies–, i de les del Marc, la Nia i la Zaïra –la nostra néta que és per ella com una neboda política– a Romania; com sempre, li interessa tot el que fa referència al moviment sobiranista català, la situació de la llengua i el periodisme, els projectes del Grup de Periodistes Ramon Barnils –que els va donar suport quan el processament i el judici–, la meva visió sobre el País Basc… Em pregunta expressament pel proper Onze de setembre i està força ben informada de la consulta d’Arenys de Munt per la premsa que rep i llegeix, també dels Països Catalans.

Com l’altra vegada, no m’adono de la situació en què la deixo fins passades unes hores. La conversa –tants quilòmetres per una durada tan breu– no deixa parar esment en d’altra cosa que allò que ens diem. Ella sembla tenir tan controlat el temps que em talla quan me’n vaig per les branques i insisteix en les preguntes que li interessen, sobretot de caràcter familiar.

Dimecres, 9 de setembre. Sopar amb Tasio Erkizia, militant històric de l’esquerra abertzale

Convocades pel Comitè Català de Solidaritat Internacionalista, ens reunim una vintena de persones en un sopar amb Tasio Erkizia, militant històric de l’esquerra abertzale, que és a Barcelona per participar en l’acte del Fossar el migdia de l’Onze de setembre. Refexions molt interessants sobre l’actual situació política al País Basc, i de l’esquerra abertzale en particular. I sobre l’alternativa per afrontar l’estratègia de l’Estat, mitjançant l’enfortiment d’un bloc sobiranista i el que defineix com a “confrontació democràtica”.

Dijous, 10 de setembre. Reunió de la comissió de suport a “Egunkaria” amb Martxelo Otamendi

A la tarda, a l’Euskal Etxea de Barcelona. Hi vaig en representació del Grup de Periodistes Ramon Barnils. Martxelo Otamendi, que va ser director del diari en llengua basca “Egunkaria”, tancat fa sis anys per ordre del jutge Del Olmo, i ara dirigeix “Berria”, parla de la imminència del judici, previst per a començaments de novembre, i de les seves característiques.

En aquest cas, el fiscal ja n’ha demanat l’arxivament definitiu. Matxelo Otamendi explica que aquesta és una diferència respecte de la resta de judicis “polítics”: és a dir, aquells en què l’Audiència Nacional espanyola jutja bascos i basques que no estan acusats d’accions armades, per una activitat pública en organitzacions socials i polítiques o en mitjans de comunicació legals, en allò que Garzón va definir com l’entorn d’ETA, del qual es pretén que forma part o fins i tot que dirigeix l’organització armada. En els altres judicis polítics, el fiscal sempre ha mantingut les acusacions, com va passar en el cas dels joves de Jarrai-Haika-Segi, el Macrojudici 18/98 o Gestoras proamnistía.

Tot i l’actitud del fiscal, que considera que no hi ha delicte, i malgrat que no hi ha acusació particular perquè ningú no  acusa la gent d'”Egunkaria” d’haver-los causat cap mal, els jutges de l’Audiència Nacional espanyola han decidit que es faci el judici, atenent la petició de l’acusació popular, exercida per l’Asociación de Víctimas del Terrorismo i el grup Dignidad y Justicia. En aquest primer judici –n’hi ha pendent un segon per qüestions econòmiques– els acusats que finalment s’hauran de seure a la banqueta són cinc: Martxelo Otamendi, que va ser director del diari; Juan Mari Torrealdai, que era president del Consell d’Administració de l’empresa editora; Xabier Oleaga, que era redactor en cap del diari; Txema Auzmendi, que era secretafri del consell d’administració de l’empresa, i Iñali Uría, que n’era conseller delegat. Les acusacions populars demanen per a cadascun d’ells penes de 14 anys de presó (que Dignidad y Justicia rebaixa en el cas d’Uría a 12).

Vam decidir, doncs, que cal posar-se les piles i ja hem començat a preparar un seguit d’actes i accions de solidaritatt que s’aniran concretant fins a la data del començament del judici. Els catalans i catalanes, com va passar quan el tancament del diari i les detencions i tortures, hem de tenir un especial protagonisme en la solidaritat amb “Egunkaria”.

Divendres, 11 de setembre. Migdia. Acte sobre “Egunkaria” al passeig de Lluís Companys

Al migdia de la Diada, en la carpa principal de la Festa de la Llibertat, al passeig de Lluís Companys, acte en solidaritat amb “Egunkaria”. A més de Martxelo Otamendi, hi parlen Vicent Partal, director de “Vilaweb”; Jaume Asens, de la Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats de Barcelona, i David Fernández, periodista del setmanari “Directa”.

Hi assisteixo amb el Marc i la Nia, que porten amb ells la Zaïra; la Kate, amiga de la Nia i el germà de la Kate, Jeremy, amb la seva companya Shelley. En Jeremy i la Shelley acaben avui precisament una estada a Catalunya i Andalusia, que van començar als voltants de Sant Joan. Ell ha vingut a perfeccionar el seu català i recollir informació per a un treball d’investigació que ja fa temps que prepara, sobre els catalans que van participar en la conquesta de Califòrnia –comandada per Gaspar de Portolà– pocs anys després de la nostra guerra contra els borbons. Li interessa especialment la gent de tropa, de la qual té noms concrets, i quines eren la seva extracció social i les causes que els van portar a enrolar-se en aquella expedició colonial.

El Jeremy i la Shelley s’emporten, entre moltes altres coses, la impressió del relat de Martxelo Otamendi, que han escoltat amb atenció, i el llibre “Plouen mentides”, en què s’explica amb detall el tancament d'”Egunkaria” i tot el que el va acompanyar. Els insisteixo –tot i que no crec que calgui, perquè ja en són ben conscients– que ho donin a conèixer arreu on vagin, i sobretot als Estats Units.

Em sap greu no haver pogut anar a l’acte del Fossar, però he hagut de triar i ho he fet pel d'”Egunkaria”.

Tarda. Manifestació

La meva dona Mati, que avui ha treballat tot el dia, se’ns uneix durant la manifestació de les diverses plataformes sobiranistes i en favor de l’autodeterminació i la independència. Quan fem balanç de la Diada, i ens preparem per acomiadar-nos, la Shelley –que ha aprofitat la seva estada al nostre país per contactar amb grups i pagesos que fan agricultura ecològica– diu que li ha estranyat no veure, a les parades del passeig de Lluís Companys, una presència més destacada d’organitzacions ecologistes i defensores de reivindicacions socials.

Dissabte, 12 de setembre. Visita a Luis María Martínez Gárate a Altafulla

Llarga conversa, tota la tarda, amb Luís María Martínez Gárate i la seva dona a la casa que tenen a Altafulla, al Tarragonès. He parlat diverses vegades d’aquest basc, membre de Nabarralde, de qui he recollit opinions i he destacat articles en aquest mateix bloc. Feia temps que dèiem de quedar aquí a Catalunya, i avui hem tingut l’ocasió. I, entre d’altres coses, hem posat fil a l’agulla per preparar el proper Congrés Internacional País Basc-Països Catalans, previst per al maig de l’any vinent, i en què tant ell com jo tenim interès de participar.

Diumenge, 13 de setembre. Consulta a Arenys de Munt sobre la independència de Catalunya

Un fet històric per al nostre país –per als Països Catalans– tanca aquesta setmana tan extraordinària: la consulta a Arenys de Munt sobre la independència de Catalunya. Per molt que vulguin, no la podran esborrar de la nostra consciència col·lectiva. I com més la menystinguïn, més valor tindrà. De cap de les maneres me l’he volgut perdre i hi he participat com a observador. Passada ja una setmana, encara se m’anunteguen les impressions i reflexions d’aquesta diada inoblidable.

Pensant-hi fredament, crec que la jutgessa, en prohibir que l’Ajuntament cedís espais i mitjans per a la consulta, ens ha fet al capdavall un favor inestimable. No tant perquè hagi obligat els organitzadors a aguditzar l’enginy per tirar endavant la consulta, que també, sinó sobretot perquè ha accentuat el protagonisme de la societat en la iniciativa. Un protagonisme que ja hi era de principi, però que ha quedat remarcat per la decisió judicial.

Esclar que les dependències municipals haurien estat més espaioses i adequades a aquest esdeveniment democràtic, però el fet d’haver-se d’aixoplugar al vestíbul del Centre Moral, una de les entitats del poble, li ha donat un caràcter popular encara més autèntic. I és que aquests condicionants –fruit de la imposició judicial d’una decisió profundament antidemocràtica– no han afectat gens ni mica la senzilla solemnitat i el rigor impecable del que s’hi ha fet.

Com a observador, he anat apuntant totes les incidències que he viscut, en el full que se’ns havia donat per fer-ho: cap ni una afectant l’ordre en què s’ha desenvolupat l’esdeveniment; totes sobre minúcies i dubtes a l’entorn del dret de vot i com s’han resolt. Ni tan sols al matí, en els moments de més afluència –que no ha deixat de ser constant al llarg de tot el dia–, hi ha hagut cap tensió. I el control del dret a vot i com s’exercia ha sigut estricte, amb l’ajut de mitjans tecnològics eficaços i senzills per detectar qualsevol possible duplicitat.

La presència de la premsa, en un local de dimensions tan reduïdes i on la mobilitat de tants periodistes gràfics i audiovisuals no era fàcil, ha sigut regulada de forma estricta pels organitzadors, en períodes establerts i de durada limitada. I l’atribució del vot per correu a les diferents taules, un cop acabada la recollida del vot presencial, així com el recompte dels vots ha sigut tan escrupolosa com la resta de la jornada.

Hi ha tantes coses a dir d’aquesta jornada que temo deixar-me’n força de rellevants. La primera de totes, la falta de por. La gent hi ha participat amb entusiasme, amb il·lusió, i l’ha fet explícita en molts casos. Expressada amb paraules, amb gestos… Botigues obertes, les que tocava un diumenge al matí, amb els bars i restaurants plens, amb senyeres al balcons i festa al carrer. I la seixantena de falangistes, que podien haver estat el pretext per la por, controlats pels mossos d’esquadra.

La millor lliçó d’Arenys de Munt és que votar la independència del propi país no és –no ha de ser– un fet èpic ni dramàtic, sinó tan natural com qualsevol altra decisió democràtica. Arribat el moment, quan dos nacions no s’entenen, tenen el dret a separar-se, i s’ha de poder fer mitjançant una consulta democràtica, clara, amb una campanya lliure i sense intimidacions de cap mena. Tan senzill com això. ¿Qui pot tenir por de consultar què prefereix la gent? Només aquells que pensen que la gent és menor d’edat per sempre més, i no li reconeixen la capacitat de decisió pròpia de l’edat adulta.

De la consulta d’Arenys de Munt em quedarà de forma inesborrable el record d’aquella parella que, per provar la seva residència al municipi –com que no es podia usar el padró municipal i els dos tenien el carnet d’identitat en poblacions que no eren Arenys de Munt– hi van adjuntat el full de pagament de la hipoteca, on sí que hi havia el seu actual domicili. Sempre recordaré les paraules de la noia, que abans vivia a l’Hospitalet de Llobregat: “Estic orgullosa de ser d’Arenys de Munt”, repetia a tothom qui la volia sentir. O aquella senyora que deu vorejar els noranta anys i que, en no acceptar-li la fotocòpia del DNI per identificar-se, se’n va anar a casa i va regirar tots els racons fins que, una hora després, va tornar amb l’original del DNI i va poder votar.

Veure nois i noies de setze anys, votant amb la il·lusió –i la confusió– de la primera vegada, gent de la nova immigració, avis i àvies que segurament mai no haurien pensat que un dia podrien votar per la independència del nostre país, homes i dones de totes les edats, amb canalla petita, que moltes vegades els acompanyaven en l’acció de votar, amb el gos de companyia… Res d’extraordinari per a un dia extraordinari com el que vam viure. “Així comença la nostra independència”, cridava la gent al carrer quan   Joan Manel Ximenis, regidor de la CUP i un dels impulsors de la consulta, va llegir el resultat de la votació, després d’una introducció d’entranyables ressonàncies històriques.

L’escletxa oberta a Arenys encara és menuda, però ja hi és. I ha de créixer, com tot ho fa preveure. Ja no hi ha marxa enrere. El camí potser serà llarg i sinuós, però la llavor de la revolta ja hi és posada. Ja hi era de fa molt de temps però ara ha començar a llucar. No sóc ni vull ser profeta, però em sembla que això només ho pot parar la violència de l’Estat i, mentre les coses es facin amb la saviesa i la constància amb què ho ha fet la bona gent d’Arenys de Munt, al Regne d’Espanya li serà molt difícil utilitzar amb eficàcia l’argument de la por.

El diumenge 13 de setembre, a Arenys de Munt, vaig pensar molt en la Teresa Toda. També la seva llibertat va unida a la nostra, i la dels qui com ella estan privats de llibertat a causa d’uns conflictes nacionals que el Regne d’Espanya és incapaç de resoldre democràticament. Tant de bo ben aviat els nostres pobles –catalans i bascos– ens n’aconseguim alliberar.

Read Full Post »

web001

rubianes3[1]

Quan la Vila de Gràcia encara la festa major d’enguany, rebo el programa de festes del carrer de Sant Pere Màrtir, reivindicant el record de Pepe Rubianes, i amb un vídeo i la rumba que músics del barri han fet per una festa popular.

Aquí teniu el missatge que he rebut, amb els enllaços incorporats. I que tingueu una bona festa.

Bones!

Us enviem el programa del Carrer Sant Pere Màrtir.

Si sou per aquí, Bona Festa Major.

I us deixem la cançó que músics del barri han fet reivindicant una Festa Major popular.

http://www.youtube.com/watch?v=q7L6oHqqF6Q

http://nisantperenimartir.wordpress.com/

RUBIANES

[GRÀCIES, PEPE]

Pepe és la persona més lliure que corre encara per aquestes contrades; el paio que més ens ha fet riure, començant per riure de nosaltres mateixes i les nostres misèries; i acabant, ben seriosament i a sac, per ser la veu més lúcida i implacable en riure de tan malparit imparable que corre per aquest planeta. Lliure com el vent i tossudament alçat, aquí seguim malgrat tot. Reivindicant Rubianes a cada cantonada. Que és el que més els fot. Que ens riguem d’ells i del seu món impossible.

Va per tu, Pepe

Comissió de Festa Major de (ni) Sant Pere (ni) Màrtir.
Vila de Gràcia, juliol de 2009.

Doncs si, ja tenim el programa mig enllestit. Temps de festa major, de fer soroll, de cridar contra el vent, de posar-se un mojito per barret i de robar-li a la nit somnis i utopies. Temps per a la cultura popular, de base, per a la bona música rebel. I si i també i sobretot per a riure’ns de nosaltres mateixes, que és la lliçó de bagatge d’en Rubianes. I no parar de riure. Que a “ells”, és el que més els emprenya. Que seguim rient. Per les butxaques. D’ells i del seu món impossible. Va per tu, Pepe.

Dissabte 15

13.00  L’hora del vermut | Anita Miltoff (punk/flock)
22.00  Brincadeira (Batucada)
22.30  Rebelmadiaq Sound (Funk / Soul /reggae)
00.00 Chaqlala (rock Bereber)
01’30  Rebelmadiaq Sound


Diumenge 16

13.00 L’hora del vermut | The Oldians (ska/jazz)
14.00 Dinar popular d’aborígens graciencs (resistència indígena local)
17.00 Soweto (jamaican 60)
21.00 Taller de salsa
22.00 Arangu (funk / latino)
00.00 Raspa (salsa / latino)

Dilluns 17
18.00 Vila de Gràcia Volei Beach 3×3 Champions
22.00 The Black Beltones (funk)
00.00 The Slingshots (funk)

Dimarts 18
21.00 Sopar Zapatista
22.00 Hiper Karaoke Mediterrani (GretaestJits)

Dimecres 19
13.00 Els Amics de les arts (folk/pop electrònic)
18.00 Taller de Circ (abstenir-se polítics)
19.30h Concurs de monolegs ‘Pepe Rubianes’ (first edition!)
21.30 A riure a lo bèstia amb Xavi Castillo
23.00 Tirantlofunk (funk)
00.30 Dj Max (superéxits)

Dijous 20
13.00 Animalanima
22.00 Gatoelqiman & kdö (hip hop)
23.00 Rapsodes (hip hop)
00.00 Marco Fonktana (hip hop)

Divendres 21
17h 4rta edició de la Gimkana del Porró (especial diàlisi post-festa)

Read Full Post »