Alliberats de l’imperi espanyol, fundadors del Benelux i la Unió Europea

Visquen els estats petits, i que durin tant com la seva ciutadania vulgui. Un dels més menuts és per cert català, el Principat d’Andorra (76.246 habitants l’any 2012),  l’únic Estat català lliure del món. I, dels fundadors del nucli originari de l’actual Unió Europea –el Benelux, esadir Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg–, la ciutadania de tots tres estats va ser, un dia o altre, súbdita de la seva altesa imperial el rei emperador dels espanyols. Llegeixo a la Viquipèdia que Luxemburg (mig milió d’habitants) es va independitzar d’aquell “imperio donde jamás se ponía el sol” (l’espanyol) amb el Tractat de Rastatt que el va atribuir a la línia austríaca de la dinastia de Luxemburg. Coincidint, esclar, amb l’any 1714, quan el mateix imperi ens va furtar per les armes els nostres furs i constitucions a catalans, valencians, illencs i aragonesos. Ara, com a ciutadans i ciutadanes dels territoris catalans administrats per la Generalitat de dalt en nom del rei emperador que encara ens té colonitzats, tenim el deure i l’honor de fer complir el compromís de la majoria al Parlament autonòmic de Catalunya de fer els passos decisius –els que calgui– per recuperar la independència perduda.

Però al Rajoy què li n’expliquen, que Luxemburg no és un no ningú en aquesta Unió Europea en crisi. Tan petit Estat com és –Rajoy odia als petits i s’egenolla davant dels grans–, al Gran Ducat de Luxemburg hi ha la seu d’institucions de la Unió Europea tan importants com el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees –que li pot dir a ell mateix si les lleis aprovades pel Parlament espanol s’adiuen o no als tractats i normatives de la Unió Europea, i pot obligar a Espanya a canviar-los, o el Tribunal de Comptes Europeu i l’Eurostat, tan decisius ara que es tracta de sumar i restar millor per controlar els pressupostos i l’endeutament dels estats membres i de la mateixa Unió. Ah i també compten el nombre d’aturats… Ara bé, els partidaris del Rajoy diuen que és molt savi, però que ho amaga seguint una esatègia espanyola atàvica. I si ell creu –i diu com el més saberut de tots– que el millor és tenir-la més grossa… la bandera…

(A la il·lustració que enllaço al final, vídeo amb la bandera luxemburguesa onejant mentre sona l’himne nacional). Luxemburg (mig milió d’habitants) té tres llengües oficials: el luxemburguès, dialecte germànic; el francès, i l’alemany. I que jo sàpiga, no passa res. Si no és que al ministre Wert no li ha agafat ja algun mal lleig…). 

Read Full Post »

Absurd democràtic: Un Parlament en vies de dissolució insta a un Govern que encara està per constituir

La veritat, no entenc l’eufòria desfermada als mitjans de comunicació publicats, i en els portaveus de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), com la presidenta Carme Forcadell, per la resolució aprovada ahir pel Parlament de la Generalitat de dalt constatant “la necessitat que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràticament el seu futur col·lectiu”, i instant “el govern a fer una consulta prioritàriament dins la propera legislatura”. Per no entendre, no entenc ni el sentit de la mateixa resolució ni del conjunt del Debat general sobre l’orientació política del Govern, un cop el president d’aquest mateix Govern ja va dir d’entrada, just començar el debat, que –com l’Estatut d’Autonomia li ho permet– pensa dissoldre el Parlament i convocar noves eleccions per al 25 de novembre vinent.

¿Quin sentit té debatre l’orientació política d’un govern –l’actual, perquè no n’hi d’altre encara– que dintre de dos mesos ja no existirà si no és en funcions, mentre una nova composició de la cambra no en determini la nova configuració i, doncs també, la presidència de la Generalitat de dalt i del nou govern? Com pot un Parlament en vies de dissolució instar res a un govern també en vies de dissolució, atès que hi ha anunciades eleccions immediates que en poden canviar la composició i, doncs, les majories i les aliances possibles? Quin sentit té aquest absurd democràtic? Un Parlament que ja no existirà insta a un govern que encara no sabem com es comprondrà a fer una cosa “prioritàriament” en la propera legislatura, que els electors i electores encara no hem decidit quina correlació de forces tindrà…

¿O potser és que ja es dóna per assentat que CiU hi tindrà majoria absoluta o relativa com ara i amb una diferent politica d’aliances per part de CiU no tan voluble com la de la darrera legislatura? I que aquesta correlació de forces, i aliances, permetrà una majoria a favor del referèndum d’autodeterminació d’entrada, sense passar abans per les urnes? Quina democràcia és aquesta que ja preveu el resultats d’unes eleccions que encara no s’han fet? No és el fonament de la democràcia la lliure expressió del vot ciutadà en funció dels programes electorals dels diferents partits que s’hi presenten? No es pot preveure, per exemple, que partits o coalicions que ara no són a la Cambra, com les CUP –independentistes d’esquerres– o el partit imperialista espanyol de Rosa Díez, hi tiguin representació i en puguin canviar també l’actual correlació de forces?

El tuf d’oportunisme de CiU en l’avançament de les eleccions em sembla més que evident, aprofitant l’onada en favor de la independència que ja fa temps que vivim a la Catalunya estricta administrada per la Generalitat de dalt, i en concret després la multitudinària manifestació del darrer 11 de setembre a Barcelona (no va passar pas el mateix després de l’èxit de les consultes, amb gairebé un milió de vots recollits i comptats un a un, a favor de la independència, malgrat els quals CiU va optar per impulsar els pactes amb el PP i un impossible pacte fiscal, clarament contrari a la independència). Un oportunisme electoral del bipartit destinat a aconseguir la majoria absoluta i tenir, entre d’altres coses, via encara més lliure durant quatre anys més per a la seva política antisocial i de retallada dels drets humans i dels mitjans de comunicació públics, com ja vaig dir en el meu darrer article en aquest boc.

Precisament ahir mateix dijous, coincidint amb la darrera sessió del debat parlamentari, es feia a la ciutat de la Justícia de l’Hospitalet de Llobregat el judici contra Albano Dante i Marta Sibina, editors de la revista de l’Alt Maresme Cafè amb llet, acusats d’atemptar contra l’honor de Josep Maria Via, president del Parc de Salut de Barcelona i assessor de la Presidència de la Generalitat de dalt, en el curs d’un seguit de reportatges d’investigació i de vídeos com aquest divulgats per l’esmentada revista sobre les relacions entre càrrecs públics i negocis privats en la sanitat al territori administrat per la mateixa Generalitat de dalt. Una mostra més del sentit de la democràcia i la llibertat d’expressió que tenen sectors influents en l’actual política catalana. Com per fer-s’ho mirar i reflexionar sobre el que vaig escriure aquí mateix en el meu anterior article.

AFEGIT SOBRE XIFRES

Sense voler menystenir, ni molt menys, la importància de la multitudinària manifestació del passat 11 de setembre –i l’èxit consegüent dels esforços de milers de persones vinculades a l’ANC entre ells les que la representen–, cal recordar la diferència que hi ha entre nombre de participants comptabilitzats en manifestacions i nombre de vots. Com diverses vegades ens va recordar el ja desaparegut col·lectiu Contrastant, –com ara en aquesta i aquesta altra anàlisi–, als carrers i places del centre de Barcelona, és impossible encabir-hi més d’un milió de persones. Primer, perquè no hi caben. I, en segon lloc –i aquest argument, que jo destaco per sobre de l’altre perquè em sembla tant o més important que el primer–, perquè portar-hi un milió de persones significaria literalment buidar de forma substancial la resta de barriades de la ciutat i municipis de l’àrea metropolitana on es concentra la majoria de la població del territori administrat per la Generalitat de dalt. I la resta de pobles i ciutats, si en comptem el nombre d’habitants, hi haurien d’aportar pràcticament la totalitat de la població per compensar els barcelonins que es queden a casa o fan altres activitats aquell dia. Com recordava sempre la gent de Contrastant, calcular bé les xifres de manifestants no va en detriment de la importància d’una manifestació, sinó ben al contrari: permet, d’una banda, comprovar efectivament el creixement o decreixement d’un determinat moviment social pel que fa a la seva capacitat de convocatòria, i, de l’altra, avaluar molt millor l’esforç organitzatiu i de participació: moure tres-centes mil persones, per posar un exemple, suposa un esforç i una mobilització extraordinaris que no cal emfasitzar amb xifres inflades i fora de la realitat.

Hi ha, en canvi, unes altres xifres incontrastables si s’hi garanteixen les condicions de control i els drets democràtics: el vot expressat lliurement. I en tenim una experiència concreta en el cas de la independència. El vot a favor del sí en les consultes sobre la independència de la nació catalana –i només en una part del territori administrat per la Generalitat de dalt: 554 municipis– va ser de 812.934 vots, del total de 881.564 recollits. Una xifra que resulta menys espectacular que les imatges d’una manifestació omplint el centre de Barcelona però que hauria d’haver estar tinguda en compte –per allò de faves comptades– per aquells que ja llavors governaven a la Generalitat de dalt, esclar que amb aliances aleshores ben poc favorables a la independència..

Read Full Post »

Mas aigualeix l’objectiu de la manifestació d’ahir

Malgrat les meves diferències manifestes amb l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) que he expressat repetides vegades en aquest bloc, vaig anar a la manifestació d’ahir, Diada Nacional de Catalunya, que l’ANC va convocar per la independència perquè en comparteixo l’objectiu. Ho vaig fer amb moltes prevencions pel caràcter ambigu de les motivacions de moltes presències sobretot institucionals i vinculades al govern bipartit i a l’anomenada “ala catalanista” del PSC, i amb la incoherència meva personal que reconec d’haver denunciat la política del bipartit que administra la Generalitat de dalt en contra dels interessos de la bona gent catalana –retallades en l’Estat del benestar, pràctiques antidemocràtiques policials dirigides al control social, entre moltes d’altres–, i alhora anar-hi juntament amb els qui les practiquen. Podia haver triat anar amb la manifestació de l’esquerra independentista –que no hi tenia bloc propi sinó que hi feia un altre recorregut, però no ho vaig fer perquè em va semblar millor ser on hi havia l’àmplia majoria de la gent, entre ella moltes persones amb adhesius de les CUP. Va ser una de les contradiccions meves d’ahir.

L’ANC ha fet una feina feixuga i exitosa per aconseguir una mobilització històrica i la claredat del seu objectiu; la independència, ni que sigui limitada ara com ara al territori nacional administrat per la Generalitat de dalt (per la resta dels Països Catalans encara ens queda pendent guanyar adhesions massives significatives en els respectius territoris, i això és un fet que no podem obviar i que segurament farà que els processos cap a la independència siguin diversos en el temps i en les estratègies). I la bona gent catalana hi ha respost massivament. Ara veurem què passarà a partir d’ara, perquè correspon als qui tenen responsabilitats polítiques de donar-hi resposta.

Avui mateix ha comparegut el president de la Generalitat de dalt, Artur Mas, que va cuidar en el seu discurs institucional previ a la Diada de demanar a la gent que participés en la maniferstació tot i no anar-hi ell personalment, per fer-ne la valoració. Contra la claredat de l’objectiu amb què va ser definida la manifestació pels organitzadors i la resposta massiva de la gent amb el crit unànime en favor de la independència, Mas –després de felicitar-nos als que hi vam ser– en cap moment s’ha declarat obertament a favor de la independència i ha usat expressions ambígües com “transició nacional” (per a alguns la paraula “transició” ens porta records molt negatius del procés de renúncies que va portar a la Constitució Espanyola de 1978 que encara patim), “crear estructures d’Estat” (¿com es poden crear estructures d’Estat sense tenir un Estat propi?) i sobretot “sobirania fiscal” aplicada a la proposta de pacte fiscal amb l’Estat espanyol que és exactament al contrari de la sobirania (si és que aquesta equival a la independència).

I ha deixat en l’aire la resposta a una pregunta inquietant: ¿convocarà eleccions avançades si la negociació sobre el pacte fiscal fracassa? Perquè podria ser que, en el clima d’eufòria de la manifestació d’ahir, i amb un Artur Mas tan actiu en la seva difusió i tan protagonista en les seves declaracions, tot i ser tan ambígües, la mobilització acabés sent utilitzada electoralment a curt termini pel bipartit (CiU, en nom dels interessos nacionals). I, doncs, tot mantenint aquesta mateixa ambigüitat, el bipartit reforcés encara més el seu poder institucional de cara a l’aplicació de noves retallades i altres pràctiques antisocials i contra les llibertats ciutadanes en la línia de la seva actual política. (La foto, de Jordi Borràs, l’he baixat de Nació Digital)

Read Full Post »

Crisi política, econòmica i personal

Reprenc aquests apunts de dietari darrerament tan inconstants just quan sembla que repunto d’una mala passada que m’ha fet la deessa psique, l’ajut de la qual  ens és tan necessari als humans per sobreviure amb una certa alegria en un ambient sovint eriçat d’hostilitats no volgudes per la majoria de la bona gent que compon la nostra espècie. Per motius diversos i polièdrics que estem escatint amb els excel·lents professionals que m’ajuden –encara ara sota l’empara de la societat del benestar, tan afeblida pels malvats que ens governen– i el suport dels fàrmacs que em recepten –a un euro la recepta des de fa un parell de mesos, i el percentatge corresponent de copagament que vaig acumulant mentre els malvats no decideixen com fer-s’ho finalment pèrquè els bons farmacèutics de barri esdevinguin d’administradors de medicaments i veritables consellers de salut pública –i, doncs, servidors i amics– en recaptadors d’impostos per als altres: esadir, per als  bancs i l’Estat que és al servei d’aquests bancs. Convertits aquests farmacèutics, ai, per decret en els qui han de donar la cara pels malvats que s’amaguen en lleis, decrets, reglaments i altres galindaines per rebre’n els calers mentre el farmacèutic amic de la bona gent del barri potser acabi amb la cara trencada per qualsevol brètol que el consideri enemic.

Durant aquest temps –de depressió en depressió– he viscut el procés de constitució de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), durant el qual se’m va declarar la primera crisi d’angoixa, paralitzat davant l’opció de seguir amb un projecte respecte al qual cada vegada em sentia més distanciat o deixar-ho córrer. Finalment, vaig optar per la segona possibilitat, i els lectors d’aquest bloc n’han tingut alguna constància en diversos articles que hi he anat publicant, algun dels quals força maldestre com ja he reconegut públicament. Acabat el primer episodi, i quan em preparava per tornar a veure a finals d’abril (el diumenge 29) la companya periodista i presa política basca Teresa Toda engarjolada a Còrdova/Andalusia, un any després d’haver-la vist per darrera vegada, l’angoixa em va paralitzar del tot. El motiu aparent: la crisi econòmica i els efectes que pot arribar a tenir en l’economia pròpia, familiar i dels qui més estimo, amics propers inclosos. De fet, segons hem anat esbrinant amb els professionals que m’han atès, en realitat la causa de l’angoixa profunda era por pel meu propi futur personal.

Coincidències: el viatge a Còrdova el cap de setmana del 28-29 d’abril i els canvis que m’havien explicat en la mecànica imposada al règim de visites (fitxatge electrònic dels visitants, modificacions en el sistema de control…). Fins tal punt que la Teresa, el 29 d’abril, a l’altra banda del vidre i amb interfon interposat, ho va detectar fins arribar a dir al company de Donòstia que coordina el calendari de visites que, si jo no em trobava bé, no hi insistís de cara a la propera visita prevista per un mes i mig després. Hi anava tan tocat que vaig ser incapaç d’explicar-li, a la Teresa –sempre atenta i preocupada per la situació social i política als Països Catalans–, per què m’havia distanciat de l’ANC com li ho havia anunciat per carta feia poc. L’excusa meva per no parlar-ne va ser que ens enregistraven la conversa i no era prudent abordar-ho amb tota llibertat com hauríem fet a l’entorn d’un cafè a Donòstia si ella fos en llibertat com ha de ser.

A la nit, retornat a Alcoletge (Segrià) i després a Barcelona, em vaig adonar de la bestiesa que havia fet, tenint en compte tot el que he anat escrivint sobre el procés de constitució de l’ANC, tant al meu bloc com per correus electrònics àmpliament difosos. Aquella mateixa nit li vaig escriure una carta resumint els meus arguments que finalment no li vaig enviar, perquè vaig preferir deixar-ho pendent de la propera visita prevista per al 10 de juny.

La principal lliçó que en vaig aprendre, i que la mateixa Teresa em va ensenyar amb la seva pròpia actitud, és que la visita a la presó l’he de portar ben preparada. Quaranta són massa pocs minuts si hi volem encabir tot allò que un i altra hi podem aportar, a la conversa. És el que vaig fer a la següent visita. La Teresa, nascuda a Sao Paulo (Brasil), ara basca i molt viatjada com a filla de diplomàtic, de profundes arrels catalanes (besnéta, com ja he explicat prou vegades, del prohom de la Renaixença Eduard Toda), està molt interessada per la política, la llengua, la cultura i els moviments socials catalans, i va viure i treballar a Barcelona als anys vuitanta del segle passat. En resum, el que li vaig explicar en la següent visita, amb apunts precisos previs, sobre la meva desafecció respecte de l’Assemblea Nacional Catalana, ho he detallat també en aquest bloc. Però al llarg de la preparació d’aquella conversa del 10 de juny amb la Teresa, vaig anar autodesvelant-me també a mi mateix quin era de fet el fons profund del meu desacord: arrelava en el meu rebuig radical de la filosofia que impregna el full de ruta aprovat per l’assemblea constituent de l’ANC del 10 de març passat, segons la meva lectura personal. Tot ell farcit –tal com el llegeixo– d’un enfilall de consideracions polítiques fonamentades en una fal·làcia: que els dirigents del  bipartit que ara administra la Generalitat de dalt un dia d’aquests veuran la llum, cauran del cavall de servidors fidels de l’imperi espanyol i s’adheriran a la causa de la independència nacional.

Llegiu, sisplau, amb deteniment, el full de ruta aprovat a l’assemblea constituent i traieu-ne les vostres pròpies conseqüències. Les meves són aquestes: el full de ruta de l’ANC –estratègia i tàctica, en el vell llenguatge polític– parteix de la base –com fan alguns destacats dirigents d’ERC i han reiterat alguns pares fundadors de la mateixa ANC– que a CiU hi ha un sector sobiranista que podem guanyar per la causa de la independència nacional, i que aquesta és la gran odissea que hem d’abordar un dia sí i l’altre també la bona gent catalana en el camí per arribar a Ítaca (en paraules de suposats sobiranistes de CDC: algun d’ells, presumpte mangui investigat per delictes econòmics, i d’altres, especialistes en porra i pilotes de goma contra la bona gent catalana que defensa el benestar de la majoria enfront dels interessos dels col·leguis manguis dels manguis del bipartit).

I, entre d’altres decisions que són una veritable afrenta per a la bona gent catalana que pateix les retallades de l’Estat del benestar i els pocs drets socials aconseguits amb tanta lluita i esforç col·lectius durant tants d’anys, la mateixa ANC –mitjançant l’Associació de municipis per la independència (AMI)– atorga lloc decisiu en aquest procés, del qual l’AMI és peça clau segons el mateix full de ruta de l’ANC, a un personatge tan impresentable com és l’alcalde de Vic, l’oportunista i racista Josep Maria Vila d’Abadal.

Contra el que pensa algun bon amic meu de l’ANC, aquesta presidència, tan lleugerament atorgada a Josep Maria Vila d’Abadal i mantinguda encara ara pels seus companys i companyes alcaldes de l’AMI, no és anecdòtica ni casual. I lliga –sigui per coincidència no prevista sigui per tàctica entertolligada dels seus propulsors, amb la creació, al si de l’ANC, de la sectorial “cristians per la independència”, amb unes bases fundacionals que ens releguen a la categoria de catalans de segona als qui no creiem en els mites i els dogmes del nacionalcatolicisme català ni professem veneració al seu déu (o déus: mai no he aconseguit saber si n’eren un o tres en un de sol, tortura teològica que em va perseguir durant els meus anys de missaire i seminarista d’aital religió).

D’altres bons amics i amigues de l’ANC ni tan sols saben de l’existència d’aquesta sectorial i la seva declaració fundacional –i sospito que tampoc no s’han llegit a fons el full de ruta que ells mateixos van aprovar en el decurs del procés constituent de l’ANC– i esclar en desconeixen els principis. Farien bé de corregir aquesta mandra lectora que, per desgràcia, és característica de la vida política del nostre país (Països Catalans), perquè participar en una organització política, en aquest cas l’ANC, no vol dir només passejar-se per tota la geografia nostrada amb la bandera estelada –i ai, ara fins i tot amb unes banderes amb la creu de Sant Jordi que em fan més por que goig– sinó saber per què es fa i sota quines premisses i al servei de qui o de què està el moviment a què ens hàgim adherit amb més o menys entusiasme. Ës allò del seny i la rauxa –o el iin i el iang– aplicat a la vida política de la pòpia societat nacional: sortir al carrer, pagar quotes, embolcallar-nos en banderes honorables (o no tant) està bé, cal i és just i necessari, però no n’hi ha –ni molt menys– prou. Cal llegir-se allò que fonamenta el moviment i la mobilització, què en pensen –i en diuen– els qui en són l’aparador i a qui hem encomanat la representació, i quina relació té –o alguns volen que tingui– amb el context de la política catalana del dia a dia.

El debat sobre si a la manifestació prevista per l’Onze de setembre vinent, que tanta bona gent catalana està organitzant i impulsant amb tant d’entusiasme a molts racons de la Catalunya estricta, cal reclamar la collonada del pacte fiscal –i, doncs,  l’acompliment de l’estratègia dels manguis del bipartit que administren la Generalitat de dalt en contra de la bona gent catalana– o la independència s’insereix precisament en aquesta ambigüitat que pateix la mateixa ANC. Una ambigüitat que té les seves arrels en el full de ruta aprovat en el procés constituent de la mateixa ANC. Encara recordo el tens debat que hi va haver a l’assemblea d’Horta-Guinardó, a Barcelona, al respecte, quan –encara a les beceroles del procés de constitució de l’ANC, just després del congrés a la búlgara que va ser la Conferència per l’Estat propi que vam fer a Montjuïc, a Barcelona, el 30 d’abril del 2011– algú de nosaltres va descobrir que la proposta de full de ruta donava voltes i més voltes a la qüestió del pacte fiscal. No sé quin va ser el futur de l’acord de la nostra assemblea de districte, filat en un treball de debat afinat i col·lectiu apostant per majoria àmplia contra el pacte fiscal i a favor de la independència amb tots els ets i uts, que en Lluís Vila –llavors coordinador de l’assemblea a Horta-Guinardó i ara membre del Secretariat de l’ANC– va cuidar de fer arribar al secretariat nacional que aleshores tenia encomanada la preparació de l’assemblea constituent de l’ANC. Em temo que va anar a parar –com tantes d’altres aportacions de la bona gent que participava llavors en el procés des de les assemblees de base– a una immensa paperera habilitada a aquest efecte per alguns dels qui llavors controlaven el procés.

Read Full Post »

Parlant de periodisme incòmode al vermut-tertúlia del Casal Panxampla, a Tortosa

Ahir dissabte va ser per mi una jornada particular: vaig anar, en representació del Grup de Periodistes Ramon Barnils, a Tortosa (Baix Ebre). Ens hi havien convidat des del Casal Popular Panxampla per participar en una nova fórmula de conversa a moltes bandes que han inaugurat fa tres mesos: el vermut-tertúlia. En aquest cas, per parlar sobre la crisi del periodisme i el dret a la informació, amb especial referència al periodisme arrelat al territori.

Va ser una fructuosa trobada de periodistes vells –l’Amparo Moreno Sardà, catedràtica emèrita a la UAB i presidenta del Col·legi de Periodistes a les Terres de l’Ebre, a qui retrobava després de molt de temps de no veure’ns, i jo mateix–; joves –entre ells, la Roser Royo, a l’atur des que “El Punt/Avui” va aprimar la plantilla ebrenca dels vuit professionals que havia arribat a tenir a l’única persona que ara hi treballa, i des de casa, com ella mateixa va explicar, i l’Oriol Gracià –ara a la revista “Sàpiens”, que era qui coordinava el debat–, i gent dels moviments socials i del país, sobretot de la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE), com l’incombustible Manolo Tomàs, que no hi podia faltar.

De la primera sensació de catàstrofe a què ens podien induir les xifres i les experiències personals –tancament de mitjans; reducció i precarització de pantilles, feina i sous, amb la repercussió que això té en la invisibilització del territori i les seves gents en els mitjans–, en va emergir una alenada d’aire fresc que em va reviscolar –i espero que també a tots els participants– per molts de dies. Dues companyes periodistes ens van explicar com estan aconseguint reeixir amb la seva experiència a internet i el seu portal cultural “Surt de casa”; la gent de la Plataforma en Defensa de l’Ebre va detallar la seva nova estratègia de comunicació, amb una potent base d’adreces –milers i ben catalogades,en funció dels interessos dels receptors i els propis: en dono fe de l’activitat al twitter on rebo informació seva sistemàtica i sempre interessant–; l’Amparo, a banda les seves reflexions compartides per mi sobre la pèrdua del “qui” en les informacions dels mitjans autoanomenats “de referència” –la deshumanització, que en diu ella i que es reflecteix de forma descarada als titulars– que dilueixen les persones i les responsabilitats, els protagonistes de la notícia que en dèiem abans, en ens abstractes –com ara “els mercats”, “els agents socials”…– en lloc de parlar de l’Emilio Botín i d’altres lladregots d’alta volada que prenen decisions que afecten a la bona gent, va parlar també dels seus treballs a la UAB. Una feina apassionant de posar en forma de mapa, sobre el territori, la realitat informativa del país, que fan al Laboratori de comunicació pública.

Per la meva banda, havia preparat uns apunts dels quals només en vaig usar la primera frase, treta del títol d’un debat que el Grup Barnils va organitzar a Girona el desembre del 2007: “Periodisme reverencial versus periodisme incòmode”. Després, arran d’una intervenció d’algú que crec que té relació amb la PDE i que va parlar de l’experiència que s’està vivint als Estats Units d’Amèrica, de recapta de mecenatge per a reportatges concrets, amb recollida de diners mitjançant internet, vaig explicar l’esplèndida experiència que estem vivint amb la nostra segona edició de l’Anuari de silencis mediàtics (corresponents a l’any 2011 i que preparem per treure el maig vinent des de mèdia.cat). Una experiència que em fa confiar una altra vegada, i molt, tant en la professió i els seus professionals com en el país i la nostra bona gent. No ho he explicat en aquest bloc, però, gràcies al micromecenatge a través d’internet hem aconseguit duplicar el pressupost que teníem previst de recapta de diners de particulars. de 3.200 euros inicials als 6.350 amb què l’hem saldat, acomplerts els quaranta dies de termini que ens havíem donat. Amb aportacions de 264 mecenes, amb un esglaonat que va des dels cinc euros fins als quatre-cents, segons les “recompenses” a què donen dret.

Quan vaig començar a llegir els temes silenciats el 2011 que havíem recollit al primer Anuari, ja publicat, creia que amb els primers exemples n’hi hauria prou i temia fer-me pesat. La gent en volia saber més i em van fer llegir la totalitat de la llista del dotze temes seleccionats llavors (enguany en seran quinze, gràcies a la generositat dels mecenes). El país, la nostra bona gent catalana, és viu i vol un periodisme crític, incòmode i proper a la ciutadania. I a cada cantonada –barris, pobles, grups socials…– hi ha gent extraordinària, com el Josep Maria Sabaté i Ibáñez, ànima de la trobada, amb qui la vam cloure tot dinant, ell –jove–, una parella de jubilats, vells militants del PORE a Nou Barris de Barcelona ara afincats a les Terres de l’Ebre, i jo mateix. jubilat també i vell militant del PTE.

O com els joves companys periodistes Roger Palà i Sergi Picazo i la companya Laia Soldevila, que estan tirant endavant amb dedicació, il·lusió i professionalitat l’Anuari d’enguany. O el Joan Canela que, de València estant, manté el dia a dia de mèdia.cat, l’observatori crític dels mitjans, amb tanta dignitat, al servei de la nació sencera i la seva bona gent. Tinc una prfunda convicció que és aquesta joventut la que salvarà al país i la seva bona gent de la desfeta a què ens pretenen abocar els polítics del bipartit que administra la Generalitat de dalt en contra de la gent i a favor de l’imperi i els interessos dels poders econòmics i de dominació, que s’embolcallen amb vergonyant hipocresia, això sí, amb la bandera catalana (i estelada si pot ser…).

(Recomano també, amb entusiasme, el bloc d’una altra companya ebrenca, la Maite Ruiz, i en concret aquest article seu sobre la crisi del periodisme en els territoris catalans on l’Ebre s’aboca al mar)

Read Full Post »

La revista “Time” té raó d’excloure Catalunya

Aquests dies corre per la xarxa una campanya fruit de la ignorància de les regles fonamentals del periodisme. Gent catalana plena de bones intencions i poca cosa més pretén –i convida a– donar lliçons als periodistes de la revista “Time” i contradir-los en la selecció que ha fet el setmanari nord-americà del que qualifica com a “les deu nacions aspirants”, “llocs –diu– que competeixen per la independència, alguns amb més reclamacions legítimes per la llibertat que d’altres”, després de l’accés del Sudan del Sud a la independència previ l’exercici del dret d’autodeterminació.

Aquesta selecció –en la línia que ha popularitzat el mateix setmanari des de fa dècades en molts altres camps (personatges polítics, llibres, músiques, salut, economia, medi ambient…), el més destacat dels quals és la tria de la personalitat de l’any– és un espai d’opinió. Com ho és un editorial, un article firmat o un acudit gràfic. I en aquest cas concret “Time” ha respectat de forma escrupolosa una norma fonamental del periodisme modern, tal com l’ha definit durant dècades precisament la tradició anglosaxona i s’aprèn en la gran majoria dels centres d’ensenyament de periodisme d’arreu del món: la distinció, en forma i fons, entre els gèneres d’opinió i els d’informació, sense llicència per barrejar-los. Clau de volta de la retòrica periodística que cap lector més o menys crític hauria de desconéixer i encara menys menystenir.

Però alguns dels nostres connacionals, tocats pel foc de la defensa a ultrança de la pàtria, sempre ofesa pels altres per definició, s’ho han pres a la valenta com una afrenta a la catalanitat. Quan haurien de mostrar agraïment al “Time” per haver estat tan objectiu. Perquè, com sempre que fa llistes d’aquesta mena, “Time” es limita a expressar ras i curt una opinió. Que podrem compartir o no, però que en aquest cas és tan objectiva que es limita a un llistat sense més additius que l’advertiment inicial segons el qual alguns dels “llocs” –fixin-se bé en el substantiu, que matisa les “nacions” del títol– tindrien “més reclamacions legitimes per la llibertat que d’altres”. Dos dels quals poden semblar anecdòtics –la República de Cascàdia i la Segona República de Vermont–, com m’ho poden semblar a mi mateix, en la meva abismal ignoràcia al respecte, però que, formant part dels contenciosos nacionals o territorials dels Estats Units d’Amèrica –alguns d’ells tan importants que fins i tot van ser en l’origen de la guerra civil de secessió–, hi tenen la justificació de la proximitat tractant-se d’un setmanari nord-americà.

Prescindiré d’analitzar, a més a més d’aquests dos casos, els altres set seleccionats que no tenen per objectiu la independència respecte de l’imperi espanyol. Me’n queda un: el País Basc –fixeu-vos que no diu Euskadi sinó País Basc, amb precisió lèxica exquisida–, que hi figura, i el nostre cas –Catalunya? Països Catalans?, primer objecte de polèmica: la denominació–, que no hi ha estat seleccionat. Dos territoris sota sobirania espanyola que es defineixen com a nació (amb el dubte, en el nostre cas, de si aquesta definició l’atribuïm a la Catalunya administrada per la Generalitat de dalt o a la totalitat dels Països Catalans). Em poso, doncs, en la pell dels periodistes del “Time” posats a l’àrdua tasca de fer la llista: hi posem el País Basc? En devien dubtar tan poc que el van posar el segon, just després d’Escòcia.

Ara bé, Catalunya? els Països Catalans? Deixem-ho en la Catalunya administrada per la Generalitat de dalt, sota sobirania espanyola. Primer element a considerar: qui hi té majoria parlamentària, al parlament autonòmic? qui té possibilitats de tenir-la en un futur proper? Perquè els periodistes del “Time” saben sumar i restar, coneixen els sistemes polítics que regeixen als terriotoris dels quals parlen… Majoria requerida per proclamar la independència o convocar un referèndum d’autodeterminació: 68 diputats d’un total de 135. Composició d’aquest parlament, com qui diu acabat de constituir després de les eleccions de novembre del 2010: el bipartit (esadir CiU, catalanista autonomista) 62 diputats; ERC (independentista d’esquerres) 10; SI (independentista no se sap si de dretes o d’esquerres) 3; Joan Laporta (independentista per lliure) 1; ICV (autodeterminista segons com) 10; PSC (esquerra imperialista espanyola) 28; PP (dreta imperialista espanyola) 18; C’s (imperialistes espanyols no se sap si de dretes o d’esquerres) 3.

Si tinguessin voluntat política de crear un conflicte al Regne d’Espanya per aconseguir la independència –segona part de l’anàlisi hipotètic dels periodistes de “Time”–, el bipartit (amb majoria relativa àmplia en aquest Parlament i monopolitzant en exclusiva el govern autonòmic) s’ho plantejaria com a primer objectiu, i no es proposaria ara negociar amb l’imperi espanyol aquesta cosa etèria del pacte fiscal a la manera basca (quan dels basc i navarrès, que ja hi són vigents, en reneguen tant l’esquerra independentista basca com un sector important del PNB –com prova el projecte de reforma de l’Estatut d’Euskadi conegut com a pla Ibarretxe– i els dos principals sindicats, ELA i LAB). I de forma immediata, just de conéixer-se els resultats electorals, el bipartit hauria cridat els partits partidaris de l’autodeterminació (esadir, els no imperialistes espanyols) per posar fil a l’agulla: majoria absoluta al Parlament autonòmic (76 diputats, més probablement els 10 d’ICV). Faves comptades. Conclusió dels periodistes del “Time”: la Catalunya administrada per la Generalitat de dalt –i no diguem ja la resta dels Països Catalans– són encara molt lluny de tenir dret a figurar a la llista.

¿Què té el País Basc que no tingui Catalunya (o els Països Catalans) per ocupar-hi, en canvi, el segon lloc per als periodistes del “Time”? Sobretot morts. Un conflicte bèl·lic, com passa a d’altres territoris inclosos a la llista (Ossètia del Sud, Kurdistan, Sàhara Occidental…). I molts independentistes empresonats –un important percentatge de la població–, exiliats, torturats, partits il·legalitzats… i malgrat tot, resistència nacional. I ara, perspectiva de pau i, de retruc, presència electoral com mai dels independentistes represaliats, traduïda en càrrecs electes i gestió de recursos; partits i sindicats independentistes i sobiranistes amb important implantació en tots els territoris bascos, per sobre de la divsió administrativa i les fronteres estatals; implicació internacional en la resolució del conflicte…

Què ens diuen, doncs, els periodistes del “Time” a la bona gent catalana amb aquesta inclusió dels bascos i la nostra exclusió de la seva llista? Només que, com a periodistes i aplicant els paràmetres que acostumen a manejar per avaluar els conflictes nacionals, el basc té dret a figurar al seu rànquing i el català, no. Una opinió només. Però més que fonamentada. Gens demagògica, i ni molt menys ofensiva per la catalanitat. El millor que podria fer aquesta bona gent catalana que es mostra tan ofesa és deixar-se de romanços i anar per feina, que –com ens diuen de forma implícita des de “Time”– en tenim encara molta, però que molta, per fer. Certament, hem fet gestes històriques, sense precedents en les nacions europees colonitzades, com recollir gairebé 900.000 vots, la majoria a favor de la independència, en les consultes. Tant com això, però només això. Insuficient per amenaçar la unitat de l’imperi, al qual, ara com ara només hem fet pessigolles. A l’imperi i als servidors fidels que tenen a la colònia, els bons salvatges que ens administren en nom seu, embolcallats sempre, això sí, amb la bandera catalana. I només amb pessigolles la bona gent catalana no aconseguirem apropar-nos de forma substancial a tenir Estat propi com els pobles lliures del món.

Gràcies, periodistes de “Time”, per haver-nos-ho dit de forma tan concisa i clara. Una autèntica lliçó de bon periodisme.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 5 de desembre del 2012)

(A la imatge, Messi candidat a la llista de personalitats de l’any 2011 a la revista “Time”)

Read Full Post »

Sobre la tria de les paraules: solidaritat o ajuda mútua

Els qui hem fet de la feina de triar i ajuntar paraules el nostre ofici de per vida –o, si ho voleu així, l’eina de l’ofici d’informar– sabem què és patir a l’hora d’encertar-les. I com sovint allò que en un temps ens semblava adequat ara ha perdut el sentit o n’ha evolucionat cap a un altre que ja no s’adiu amb precisió a allò que volem dir. I també sabem com n’és d’important la tria de determinades paraules per definir i transmetre un imaginari propi o col·lectiu i, doncs, una visió de la societat i la vida.

Els qui vam escriure durant el franquisme sabem el valor que per nosaltres tenia, per exemple, triar Estat espanyol on d’altres deien Espanya. Un periodista, company meu aleshores i després treballant al diari “El País”, m’ho deia als anys noranta del segle passat: “Encara ara em repugna posar Espanya on abans dèiem Estat espanyol”. Era un signe d’identitat dels qui –independentistes o no; jo llavors no n’era– negàvem a Espanya l’atribut de nació que defensàvem per Catalunya (i, els defensors de la nació sencera, pels Països Catalans).

En parlaré, d’això en concret, un altre dia, si tinc esma de seguir aquesta sèrie d’articles que engego avui en aquest bloc. Perquè ja fa temps que he decidit abandonar el terme Estat espanyol pel més constitucional –en definitiva, oficial– que els mateixos espanyols, amb el suport llavors de la majoria de catalans però no dels bascos, es van donar el 1978, herència reconeguda de la mateixa denominació franquista (Leyes Fundamentales del Reino): Regne d’Espanya. I més coses…

El primer article, però, vull dedicar-lo a una altra evolució en la meva tria lingüística particular: la substitució pràcticament sistemàtica que he decidit fer del terme solidaritat per ajuda mútua. Dos termes usats per l’anarquisme català històric –l’òrgan periodístic de la CNT a Catalunya es deia “Solidaridad Obrera” i el grup de Durruti-García Oliver-Ascaso i altres, “Los solidarios”– que no han tingut però el mateix èxit pel que fa a la implantació i han sofert evolucions semàntiques, al meu parer, molt dispars. Tant com ho ha fet el mateix país i les seves circumstàncies.

¿Per què he deixat de parlar de solidaritat –que no és un concepte exclusiu de l’anarquisme i que va tenir un èxit reconegut en les candidatures de la Solidaritat Catalana a començaments del segle passat– i l’he substituït per ajuda mútua? Fonamentalment, per dues raons:

1) Perquè per als imperialistes espanyols solidaritat ha esdevingut paraula sinònima a espoli fiscal, i l’usen a tort i a dret per embellir un acte de robatori colonial.

2) I, tant o més importat, perquè el terme solidaritat ha anat esdevenint sinònim d’ajuda a canvi de no res o de ben poc (solidaritat amb el tercer món, amb el País Basc, amb el poble maputxe, amb els més desfavorits…). Sense que això vulgui dir que el menystinc aplicat a moviments o partits –Solidaritat per la Independència, solidaritat internacionalista…–, sento com si, en el fons, amagués una manera de dir laica el concepte cristià de caritat.

Aquesta tria meva d’una manera diferent de dir la necessitat que tenim els individus, els sectors socials o la bona gent de les nacions oprimides de col·laborar en la consecució dels nostres objectius l’he anat covant sobretot arran del meu interès per la bona gent basca i la seva lluita per les llibertats. Ja fa temps que crec que, sovint, la bona gent catalana s’ha vist empesa a la solidaritat amb la bona gent basca perquè tocava, i l’ha exercida amb generositat, sense demanar res a canvi. Això, per mi, no és solidaritat sinó una mena de caritat cristiana laica, perquè comporta donar sense esperar rebre cap contrapartida de l’altre, amb l’esperança que els déus ens ho premiaran al cel.

Aquesta concepció de la solidaritat pot semblar molt heroica i despresa d’interessos personals, però és ben poc eficaç a l’hora de la veritat. Per això, considerant devaluat el terme, n’he escollit un altre de llarga trajectòria en el pensament anarquista: ajuda mútua. Remarcant, així, que la col·laboració ha de ser mútua i ha de comportar que cadascú faci la pròpia aportació als objectius comuns en la mesura de les seves possibilitats. Aquesta és, al meu parer, la base de la cooperació. Un concepte que ha d’esdevenir clau, per exemple, per l’èxit de l’esforç comú de la bona gent de la nacions sotmeses a la sobirania espanyola per aconseguir el nostre alliberament col·lectiu.

Seguint aquesta nova dèria meva, m’he trobat llegint qui sembla que va ser el pare de la criatura: el príncep anarquista rus Piotr Kropotkin. I m’ha captivat. He de reconèixer que un dels pecats de la meva formació marxista-leninista de matriu maoista ha estat descuidar la lectura dels clàssics anarquistes –i certament també dels marxistes, que solíem substituir per autèntics catecismes que ens endisaven en el comunisme marxista com en una religió. I deixar-me portar pels tòpics fins i tot quan em vaig interessar més per l’anarquisme. Llegir, doncs, Kropotkin –que en això estic posat– m’ha descobert tot un món. Sobretot en una de les qüestions que sempre m’ha preocupat: com construir una ètica atea sense d’altres referents que el fet de pertànyer a l’espècie humana.

Confesso que encara sóc a les beceroles i, atesos els meus 67 anys que compliré dintre de quinze dies, no puc dir que conegui prou Kropotkin, autor, d’altra banda, d’una riquesa d’interessos que anaven molt més enllà de la ideologia i la lluita social. Puc, doncs, fins i tot trair alguns dels seus conceptes amb una lectura –i, doncs, una explicació– incompleta i precipitada. Pel que n’he llegit, Kropotkin inseria la seva concepció de l’ajuda mútua en la teoria de l’evolució de les espècies. Fervent defensor d’un darwinisme allunyat de l’anomenat darwinisme social de l’època (finals del segle XIX i començaments del XX), llegia Darwin –sobretot el darrer Darwin– des d’una perspectiva més social que individual. I, per això, oposava –o si voleu posava al davant– l’ajuda mútua a la lluita individual per la supervivència com a factor clau de l’evolució.

“En la pràctica de l’ajuda mútua, de la qual en podem seguir petges fins als rudiments més antics de l’evolució –diu, concloent “L’ajuda mútua. Un factor de l’evolució”–, hi trobem l’origen positiu i indubtable de les nostres concepcions morals, ètiques, i podem afirmar que el principal paper en l’evolució ètica de la humanitat va ser exercit  per l’ajuda mútua i no per la lluita mútua. En l’àmplia difusió dels principis d’ajuda mútua, fins i tot en l’època actual, hi veiem també la millor garantia d’una evolució encara més elevada del gènere humà”. (“El apoyo mutuo. Un factor de la evolución”. Ed. Madre Tierra. No sé si n’hi ha edició en català, però no l’he sabut trobar).

(La imatge que acompanya aquest article l’he baixat del web http://dckaleidoscope.wordpress.com/category/art-architecture/art-by-genre/street-art/page/2/ que recull una mostra molt suggerent d’art al carrer).

Read Full Post »

Política catalana a la manera basca: entre el pacte fiscal i Bildu

Un dels problemes greus de la política catalana és que –a diferència de la societat civil i fins i tot d’alguns representants de l’àmbit municipal que pensen per ells mateixos, i actuen en conseqüència amb una notable capacitat de transversalitat i d’autonomia respecte dels partits com ha demostrat l’èxit dels referèndums sobre la independència nacional– les propostes que ens arriben de les direccions dels partits semblen nascudes de la mandra política institucionalitzada. I, doncs, només plantegen que adaptacions a la catalana d’importacions vingudes d’altres realitats nacionals, sobretot del Païs Basc.

D’aquestes propostes polítiques catalanes que en podríem dir “a la manera basca” en tenim aquests dies en primer pla informatiu dues de ben significatives. Una, provinent del bipartit governant a la Generalitat de dalt, porta de corcoll la resta de partits catalans diguem-ne sobiranistes amb representació parlamentària –amb especial incidència a ERC– i amenaça fins i tot d’envescar l’encara no nata Assemblea Nacional Catalana (com podeu comprovar si llegiu amb atenció el confús i contradictori redactat de la proposta número 115 per al Debat del Full de Ruta plantejat de cara a la constitució de l’ANC prevista en principi pel novembre. Es tracta de la famosa proposta de pacte fiscal de la colònia amb l’imperi espanyol plantejada pel bipartit governant, amb un èmfasi mereixedor de millors objectius. Proposta de pacte fiscal que, des del començament s’ha presentat com una adaptació del concert-conveni de les institucions forals basques i navarresa amb el Regne d’Espanya. A la manera basca.

L’altra proposta ens arriba de Solidaritat per la Independència (SI), després del cataclisme electoral que van sofrir els partits independentistes a les darreres eleccions autonòmica (2010) i municipals (2011), com a conseqüència, entre d’altres raons, de la divisió i enfrontament propiciat pels capitostos de SI abans de les autonòmiques, alguns dels quals es van fer un tip de dir coses tan surrealistes com que al gener ja seríem independents si els votàvem a ells. Ara, seguint l’estela del bipartit, esadir a la manera basca, s’acaben de treure de la màniga la proposta de fer un “Bildu a la catalana” i fins i tot hi ha un espai al facebook que porta aquest nom tan capriciós com fal·laç.

Dues experiències basques que susciten imitadors interessats –partidistes fins a l’agonia– sense tenir en compte que Catalunya –i menys encara els Països Catalans– no és el País Basc i que són dues realitats nacionals diferents, que per això precisament som dues nacions i en reivindiquem el fet de ser-ho. Una d’elles, la del concert-conveni basc-navarrès cada vegada més en qüestió al País Basc del sud, precisament a causa de l’avanç de l’independentisme d’esquerres que no en vol ni sentir a parlar. Per l’independentisme d’esquerres, el pacte fiscal basc-navarrès és un “pacte de vassallatge” com el va qualificar l’economista de l’esquerra abertzale Nekane Jurado quan fa poques setmanes va presentar a Barcelona el seu llibre “Independencia: de reivindicación histórica a necesidad económica” (editorial Txalaparta, setembre del 2010), on li dedica un capítol clau. “Pacte de vassallatge” que té els seus orígens precisament en la pèrdua dels furs bascos al País Basc del Sud després de la derrota a la tercera guerra carlina del segle XIX (1876). I que res no té a veure amb la recuperació de la independència a què aspira de forma cada vegada més majoritària la ciutadania basca, no en debades la nova estratègia de l’esquerra abertzale no renuncia a aquest objectiu de reconeixement i exercici del dret a l’autodeterminació i, doncs, la independència.

Sobren, doncs, des del territori administrat per la Generalitat de dalt sota sobirania espanyola, on també està creixent l’evidència que l’única sortida possible és la independència, les maniobres de distracció que pretén el bipartit governant, plantejant un pacte fiscal a la catalana “a la manera basca”. I seria bo que els partits independentistes no hi perdessin ni un minut, com espero que no ho faci tampoc l’encara no nata Assemblea Nacional Catalana (ANC). Ja en vam tenir prou amb el fracàs de la reforma de l’Estatut, retallat primer pel pacte Mas-Zapatero (cal no oblidar-ho mai per saber el pa que s’hi dóna, al bipartit); ribotat després per Alfonso Guerra i els seus, i decapitat del tot per la guillotina definitiva del Tribuna Constitucional. Les consultes sobre la independència nacional iniciades a Arenys de Munt el 13 de setembre del 20009 i culminades a Barcelona el passat 10 d’abril, amb l’extraordinària manifestació del 10 de juliol del 2010, és un capital de futur massa important per tornar enrere amb un nou intent, condemnat a un nou fracàs per no res, per les molles quan ara el que toca és lluitar pel pa sencer.

L’altre emmirallament basc de què parlava és l’anomenat “Bildu a la catalana” en què tant d’èmfasi han posat els dirigents de Solidaritat per la Independència. Fins i tot muntant una recent gira catalana de gent de “Bildu” al servei d’aquesta esperpèntica proposta. La veritat és que no hi sé trobar cap paral·lelisme entre el fenomen polític de Bildu al País Basc del Sud amb la nostra miserable realitat partidista catalana. Són tantes les diferències que el camí de convergència i ajuda mútua entre la bona gent de les dues nacions que lluitem per la independència se m’albira difícil i de llarga construcció. I només serà possible partint de les molt diferents realitats nacionals, sense còpies espúries i interessades que no porten enlloc. Només alguns fets que haurien de fer reflexionar els dirigents de Solidaritat per la Independència, si fossin capaços d’abandonar la mandra intel·lectual i les coartades partidistes:

A banda que ens haurien de dir com s’ho faran per aconseguir al nostre país una unitat semblant a la de l’esquerra (repeteixo per qui no ho hagi llegit bé: ESQUERRA) independentista basca, farien bé de tenir en compte que Bildu és un fet basc, producte entre d’altres coses de molts anys de lluita per la independència des de l’esquerra, inclosa la lluita armada, i d’un canvi profund d’estratègia de l’esquerra independentista que espero que aviat comporti l’abandonament de la lluita armada per ETA. Cal recordar que els independentistes bascos tenen encara 750 persones de les seves empresonades a les garjoles espanyoles i franceses, milers d’exiliats, partits de l’esquerra independentista il·legalitzats i dirigents empresonats… I una esquerra independentista que, malgrat tot, ha resistit i ha estat capaç de trobar aliats en Eusko Alkartasuna i Alternatiba per constituir la coalició “Bildu” en els quatre territoris històrics del País Basc del Sud i va en camí de fer-ho també –i potser amb d’altres partits– al País Basc del Nord. Per cert, uns i altres, EA i EB (partit d’origen d’Alternatiba), desil·lusionats de la deriva del PNB contra els projectes compartits en el govern amb el lehendakari Ibarretxe. Entre ells precisament la reforma de l’Estatut d’Euskadi. ¿On tenim aquí ni un sol partit independentista que tingui implantació àmplia i arrelada a tot el territori de la nació sencera? Ells tenen dos sindicats sobiranistes –ELA, sobiranista, cada vegada més allunyat del PNB, implantat a tot el País Basc del sud, que des de fa més de deu anys  –l’any 1997– ja va declarar esgotada la via autonomista , i LAB, esquerra abertzale, implantat als set territoris històrics. Ambdós, representants de la majoria sindical al País Basc del Sud. I nosaltres cap ni un…

I, en canvi, nosaltres els catalans, en la Catalunya administrada per la Generalitat de dalt sota sobirania espanyola, hem fet un referèndum sobre la independència de la nació catalana impulsat per la societat civil en què han participar 881.564 persones, un fet històric mai vist a Europa, i som en vies de constituir l’Assemblea Nacional catalana que té una potencialitat enorme –sobretot per la decisió de la Coordinadora Nacional per la consulta de participar-hi activament i la confluència de gent procedent de diverses entitats sobiranistes– però que, si no hi parem compte, l’acabarem espifiant abans de constituir-la. Avís a (partits) navegants.

Fem, doncs, cadascú el nostre camí; establim mecanismes d’ajuda mútua entre els dos pobles –i altres colònies del mateix imperi espanyol: un aspecte que trobo a faltar en els documents a debat de cara a la constitució de l’Assemblea Nacional catalana–, i intentem que les nostres lluites, diverses perquè també són diverses la nostra respectiva història i realitat nacionals, convergeixin en l’enfrontament civil, pacífic i democràtic amb els poders imperials, i potser a mitjà o llarg termini en una estratègia comuna, per la plena llibertat nacional seva i nostra.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 3 d’agost del 2011)

Read Full Post »

Desolació a ERC

La jornada electoral del 22 de maig ha deixat molts senyals negatius a la societat catalana de tot el territori nacional: majories absolutes del PP al País Valencià (una vegada més) i a les Illes (fent fora del govern una altra vegada el pacte de progrés), auge del racisme en els missatges no solament de Plataforma per Catalunya sinó del mateix PP que aconsegueix ser primera força a una ciutat com Badalona –el pitjor de tots els senyals per als qui volem una societat cohesionada on siguin reconeguts tots els drets a tots els qui hi vivim, sense distincions–, enfonsada dels socialistes, ERC i el regionalisme illenc moderat. I alguns de positius com l’increment de presència de les CUP a la Catalunya estricta i de Compromís al País Valencià.

Se n’han fet ja moltes anàlisis i no sé si hi puc afegir gran cosa al que ja vaig preveure fa un temps sobre com la irresponsabilitat dels responsables del PSC acabaria arrossegant l’esquerra catalana a l’abisme. M’agradaria, però, dedicar algunes consideracions a la deriva d’ERC perquè veig la desolació que afecta molts dels meus amics amb qui he coincidit en la campanya de les consultes sobre la independència, incapaços d’entendre el que els ha passat. No és que jo entengui més que ells, però des de la meva posició de no militant i votant d’ERC que ha passat a donar suport electoral aquesta vegada a les CUP, potser seré capaç d’aportar algunes claus que serveixin per afrontar l’enfonsada i, sobretot, recuperar el partit per a un projecte d’esquerres nacionals que, n’estic segur, ha d’anar més enllà dels seus límits partidaris.

ERC, al meu entendre, va gestionar molt malament la seva decisió d’accedir al govern de la Generalitat de Catalunya i, des del començament, va fer la impressió d’anar a remolc del PSC ja amb Pasqual Maragall. He escrit alguna vegada que quan el primer tripartit jo hauria preferit ERC fora del Govern: no obstaculitzant-hi l’accés dels socaslistes i Maragall –era imprescindible evitar que el bipartit de CiU mantingués el control de la generalitat i calia una renovació a fons–, però sense entrar al Govern. Era perfectament possible, no es va fer i finalment vaig donar suport a la fórmula del tripartit. L’experiència però va començar a trontollar poc després quan el vicepresident Josep-Lluís Carod Rovira es va entrevistar amb membres d’ETA a la Catalunya del Nord i això li va valer l’expulsió del Govern, amb el vistiplau del seu partit, que el va sacrificar per ordre del PSOE –Maragall, segons la seva primera reacció, l’hauria mantingut– i, sobretot, i cal no oblidar-ho mai, el vot més ampli mai aconseguit per ERC després del franquisme, a les eleccions a les Corts espanyoles del 2004. Els votants catalans no solament no van castigar ERC per la iniciativa de Carod sinó que li van premiar un gest que l’honorava com a polític valent i decidit a fer que el nostre país tingués un paper actiu en la resolució d’un conflicte armat.

Després ja va venir la davallada, sobretot després de les retallades del projecte d’Estatut, iniciades –també cal no oblidar-ho– per qui després seria president de la Generalitat, José Montilla i la cúpula del PSC just la mateixa nit del 30 de setembre del 2005 després que el 90% dels diputats votessin un Estatut arregladet al Parlament de Catalunya. Aquest procés d’anar a remolc constant del PSC i la incapacitat d’ERC de plantar-se va ser letal per als republicans. No em feu dir quan ho havia de fer en concret, que no ho sé, però hi va haver més d’una ocasió per fer-ho, i calia dir prou a les cessions constants d’un partit com el PSC que depenia d’ERC molt més que del PSOE per governar Catalunya, però que en realitat menyspreava ERC i se sotmetia al PSOE un dia sí i l’altre també. Com van ser també letals les lluites internes que van acabar amb republicans deixant el partit, d’altres provocant escissions o simplement enfrontant-se en molts casos sense més raó visible que els purs personalismes, com en el cas dels qui n’eren els caps visibles, Carod i Puigcercós.

Aquesta imatge, d’una banda, de gent que s’aferra a la poltrona fins al darrer moment –amb l’excusa que calia ser fidel als compromisos, quan els altres no n’eren, i acabar d’aprovar les lleis que ERC s’havia proposat, la majoria de les quals acabrien sent paper mullat com la del cinema o la de les vegueries– i, de l’altra, d’un partit que no sap trencar amb uns aliats que porten el país pel pedregat ha estat la pitjor que podien donar els dirigents d’ERC si el que volien era enfortir l’opció independentista d’esquerres i no afeblir-la.

Ara, que el partit sembla que és a punt d’iniciar reflexions profundes sobre el futur, convé no repetir errors d’aquest calat. La participació activa, i en molts casos decisiva, de la bona gent d’ERC al moviment de les consultes sobre la independència, un esdeveniment d’una profunda transcendència per al nostre país, no es mereix que els dirigents del partit caiguin en els mateixos errors que jo resumiria amb dues paraules: indefinició i indecisió. Perquè ERC ha fet un molt bon servei al país en posar al centre del debat polític la independència nacional. Fins i tot l’opció per un nou estatut, tot i que en lectura autonomista, la interpreto en aquesta línia perquè en alguns aspectes forçava la legalutat espanyola, com després es va veure, fins a límits que l’imperi no estava disposat a acceptar. Però els seus dirigents han estat incapaços de definir amb claredat la línia més enllà de la qual no estaven disposat a anar. I, alhora, els ha faltat decisió per plantar-se quan el PSC-PSOE va ribotar a plaer –paraules d’Alfonso Guerra– el text estatutari sortit del Parlament de Catalunya.

Indefinició i indecisió que, amb la seva decisió única d’esgotar la legislatura estant al govern, els dirigents d’ERC no van ser capaços de superar ni tan sols després de la sentència del Tribunal Constitucional carregant-se el poc que quedava d’aquell Estatut i de la feble resposta dels seus aliats del PSC-PSOE, malgrat la massiva manifestació del 10 de juliol.

Perdre el temps amb el concert econòmic

Llegeixo amb interès unes reflexions que ha fet respecte del futur del partit un dels dirigents que més respecto: Joan Tardà. Les podeu trobar aquí

Però, en arribar als darrers paràgrafs, no em sé estar de respondre-li amb un comentari que reprodueixo tot seguit, perquè em sembla el paradigma del que he vingut dient: si ERC, en la pràctica i no en la teoria, que és molt bonica però que cal aplicar, enfoca el futur immediat en la defensa d’una fórmula semblant a la del concert basc per Catalunya, com proposa el bipartit de CiU, tornaria, una vegada més al vell camí de la indefinició i la indecisió. Després de l’acció contundent del Tribunal Constitucional contra el nostre país –i del Suprem, que insisteix dia sí dia també a torpedinar qualsevol bona pràctica catalana com la immersió lingüística–  i, sobretot, després de la manifestació del 10 de juliol de l’any passat i dels més de 800.000 vots a favor de la independència, optar per una menudalla com el concert econòmic –pacte amb l’imperi com qualsevol altre– és no haver entès res.

Aiquest és el comentari que he fet a l’article de Joan Tardà:

Joan, la teva anàlisi em resulta atractiva i brillant. I ho dic com a votant d’ERC que m’he passat a les CUP en aquestes municipals (ho he explicat al meu bloc). Una objecció, però. Us equivocaríeu donant suport a la reivindicació del concert econòmic, que no és sinó una pèrdua més de temps en mans del bipartit per fer-nos passar a tots amb raons. Hores d’ara el concert econòmic ja és una reivindicació superada –amb més de 800.000 vots a favor de la independència en les consultes– i cal treballar a fons per fer efectiu l’exercici del dret a l’autodeterminació i, doncs, la independència. A més a més, la crisi econòmica (menys recaptació fiscal enfront del cupo que cal aportar a les arques estatals) està posant en crisi fins i tot el concert econòmic al País Basc (del qual a més a més, n’estan exclosos els importants fons de la Seguretat Social o caixa única) a més a més de carregar amb despeses de l’Estat que els bascos detesten, com les de la Casa Reial o les policies espanyoles i l’exèrcit. A banda, qüestions tan complexes com sobre quin concepte s’aplica l’IVA segons on es facin les operacions econòmiques com ha passat recentment amb l’empresa Rover, en què el Tribunal Suprem espanyol ha obligat a les hisendes basques (forals, com ja saps i no única) a tornar 435 milions d’euros a l’Estat recaptats en concepte d’IVA entre els anys 1990 i 2005. El resum que fa la Viquipèdia en español sobre l’actual sistema de concert econòmic (que cal no oblidar que té el seu origen en la supressió dels furs bascos arran de la darrera guerra carlina), conclou: “Destaca el riesgo unilateral que supone para el País Vasco asumir una parte del gasto en competencias no asumidas que dependen exclusivamente del Estado, independientemente de cómo evolucione la coyuntura en el país o si su recaudación crezca o no”. Per favor, de cara a la nova ERC que desitjo i el país necessita, deixeu-vos de romanços i aneu de cara al que és important: la independència i com articular políticament el moviment per aconseguir-la i que sigui l’esaquerra i no la dreta qui hegemonitzi el procés si pot ser. El nostre país necessita amb urgència la construcció d’una esquerra –o si vols d’unes esquerres– plural, desacomplexada i valenta per defensar els objectius d’alliberament nacional i justícia social.

Read Full Post »

Temps revolts

No he viscut directament el moviment dels indignats perquè he estat fora de Barcelona i –tot i que hi era a prop– tampoc no he anat a Lleida, excepte per a una reunió amb gent de “Lleida decideix”. No en tinc, doncs, testimonis directes sinó solament referències d’allò que he vist per televisió, sentit per ràdio o llegit en paper o per internet. De tot plegat, però, el primer que se m’acut és que estem vivint uns temps revolts de notable transcendència. I no només per aquestes protestes, que són símptoma de coses més profundes. He escrit alguna vegada –arran de les consultes sobre la independència, un altre símptoma dels temps revolts que deia– que em preocupa la despolitització de la bona gent, i que fer política –no servir-se de la política– és ara i aquí revolucionari. Les ocupacions del carrer pels indignats són un senyal que ni tot està perdut en aquest sentit ni jo mateix l’encertava massa. I ho demostra sobretot el protagonisme que hi té la gent jove. Fins i tot ho és que alguns indignats no n’arribin a formular els objectius amb claredat. Les revoltes ja ho tene això. Tot arribarà. Fins i tot quan algun d’ells o elles, per televisió, ens diuen que és un moviment apolític no poden ocultar que fan política, i d’altres els rectifiquen: “No és això, fem política però no de partit. Som apartidistes”.

Dit això, com a persona independentista i d’esquerres em preocupa molt com abordar el repte de donar resposta política al moviment dels indignats catalans que protagonitzen al nostre país un moviment iniciat a la capital de l’imperi. Aquesta no és una qüestió banal, i ja comencen a detectar-se les diferènces de perspectiva entre catalans i espanyols. Em fa la impressió que l’independentisme català d’esquerres ha anat a remolc del moviment espanyol. Tot i que un dels manifestos aprovats aquí inclou la reivindicació del reconeixement del dret d’autodeterminació, la sobiranía fiscal i la denúncia de l’espoli econòmic, no hi ha un pronunciament clar sobre la independència com a alternativa efectiva ni una denúncia clara i expressa de l’imperialisme espanyol opressor dels pobles. I això contrasta amb la contundència del vot de més de 800.000 persones que van votar a favor de la independencia a les consultes que van culminar el 10 d’abril a Barcelona. Potser és demanar massa, i ja n’hi ha prou amb la reivindicació del dret a l’autodeterminació, però no deixa d’amoïnar-me la distància que separa la indignació que ocupa els carrers de la que va omplir les urnes a les consultes. Però també és cert que el vot per la independència a les urnes de les consultes ha resultat contradictori amb els resultats electorals a les autonòmiques de la Generalitat de dalt. I preveig també que el moviment dels indignats no tindrà massa repercussió efectiva –potser fins i tot serà ben al contrari– demà a les urnes de les municipals.

Encara hi ha un altre problema que s’ha detectat aquests dies que cal vetllar de ben a prop: la concepció profundament estatalista de les reivindicacions dels indignats de Madrid que pretenen que tot el territori de l’imperi sigui circumscripció electoral única en les eleccions d’abast estatal. Si això fos aixì, amb el subterfugi de la proporcionalitat del vot, la representació dels partits nacionalistes/independentistes a les Corts espanyoles se’n va en orris i també qualsevol pretensió federalista, si és que algú encara hi creu. Esclar que, si aconseguim primer la indepenència, els espanyols ja s’ho faran i nosaltres també. Però, segons tots els símptomes, els indignats de Madrid deuen concebre el Regne d’Espanya –com diu la seva Constitució– una unitat indivisible pels segles dels segles.

AFEGIT: Un cop escrit l’article viatjant amb l’AVE cap a Andalusia –ja a l’hotel, en un poblet prop de la presó de Còrdova on he anat per veure demà la Teresa Toda–, llegeixo astorat el document de treball “Demandes”, un dels aprovats pels indignats a la plaça de Catalunya. Tot i que precisen que es tracta només d’un dels “varis documents de treball que s’estan elaborant col·lectivament”, hi detecto un silenci total sobre la qüestió nacional i l’ampli moviment de desobediència civil que han representat les consultes per la independència de la nació catalana i que, pel que fa al País Basc, demà es veurà amb el vot a la coalició Bildu. Parlo amb una persona que ho ha viscut en directe i em confirma que hi és present aquesta falta de sensibilitat i que la qüestió catalana –fins i tot en l’ús de la llengua– és motiu bé d’ignorància bé de polèmica, tot i els esforços d’alguns –incloent-hi persones destacades del moviment altermundialista– per fer-la present en els debats. Potser és que els dos mons són encara més allunyats del que em pensava i el camí serà més feixuc del que preveia.

“

Read Full Post »