Si més no, unes paraules cada dia

Aquest bloc, ja ho saben bé qui n’han intentat fer un seguiment, porta un parell d’anyets sacsejat com el seu responsable, que sóc esclar jo mateix. Ho he explicat prou i no cal, ara com ara, tornar-hi.

Ara m’he proposat, si més no, dedicar-hi ni que sigui uns minutets diaris a deixar-hi la meva petja. Recomanant un llibre, un vídeo, una obra de teatre o una exposició. I, si aquell dia dono més de mi mateix, fins i tot deixant-hi una, ni que sigui petitíssima, espurna de les meves cabòries.

Comencem-hi, doncs per la primera de totes:

Dijous de la setmana passada vaig anar a Fraga (Baix Cinca) a parlar sobre el Grup de Periodistes Ramon Barnils, mèdia.cat i el seu anuari de fets silenciats el 2012, acabat de sortir del forn, en unes jornades llibertàries organitzades per la CNT. Em va omplir de goig sentir al company que va portar-me de Lleida a Fraga que, no solament m’aminava a fer allò que jo mateix ja volia fer –parlar en català, esclar, en un acte que fèiem en territori català– sinó que m’ho agraïa “tenint en compte el que estan fent amb la nostra llengua”. També la CNT i en llocs ben difícils ha assumit que la campanya del PP contra la llengua comuna dels catalans –i també contra l’aragonès– és, ras i curt, una campanya genocida que només pretén enfonsar cada vegada més connacionals nostres en l’autoodi.

Un pensament per avui:

La meva crisi amb la deesa psiquè va començar, i com s’ho fa durar la punyetera, just havent complert els 67 anys –ara ja en tinc 68 llargs–. Potser és que ja se m’havia esgotat tot el meu esbufec. acabades les consultes sobre la independència. I no donava més de mi mateix. Anant una mica més enllà, pel que dura, potser és que ja em veig el regne dels morts, del quan cap humà no se’n lliura, més a prop. I començo a pensar, de debò de debò, en el futur ara sí ja inabastable.

Escric aquestes ratlles mentre escolto la música de la trilogia cinematogràfica d’El senyor dels anells. No en conec ni l’obra literària ni la versió en cinema, però la música m’ha enganxat. La trobareu aquí. 

Read Full Post »

Bernardo Atxaga, al francès, passat per l’espanyol

Bernardo Atxaga (pseudònim de Joseba Irazu Garmendia), un dels grans novel·listes actuals en llengua basca, era portada del suplement de llibres del diari Libération fa dues setmanes (el 26 de maig). La seva novel·la “Zazpi etxe Franzian” (“Set cases a França”, traducció al català a l’editorial Alfaguara) ha estat traduïda al francès (“Sept maisons en France”, ed. Chistian Bourgois). Els lectors que la llegeixin en aquesta llengua, si només es guien per la referència de l’original d’on ha estat traduïda, no sabran pas que es tracta d’un escriptor en llengua basca. Perquè –segons diu la fitxa de “Libération”– l’obra ha estat traduïda “de l’espanyol” per André Gabastou.

 

Tot i que Atxaga acostuma a traduir-se ell mateix a l’espanyol les seves obres, el fet de la traducció a partir de l’espanyol en aquest cas em sembla rellevant i indicatiu d’una pràctica que no és exclusiva per a aquest autor basc. Massa vegades, la traducció d’una llengua que no té al darrere un Estat o es considera “no universal”, es fa a partir de llengua interposada. Al primer Congrés Internacional País Basc-Països Catalans que es va fer el maig de l’any passat a Gasteiz, una de les ponents va presentar un estudi en què es feia palès que la majoria de les traduccions del basc al català, de forma sospitosa, no portaven explicitada la llengua d’origen de la traducció. I això li feia deduir que la traducció s’havia fet per llengua interposada –l’espanyol, esclar–. L’escriptor Matthew Tree explicava, en una xerrada que va fer en unes jornades a Fraga (Baix Cinca) el març de l’any passat, que aquesta pràctica de traduir –o si més no donar-se a conèixer– per llengua interposada és regla habitual pel que fa al català. I que, com que les editorials espanyoles són més aviat reàcies a traduir obres catalanes, i les angleses són pràcticament inaccessibles a la traducció, ell recomanava fomentar la traducció del català a l’alemany com a llengua intermediària de cara al mercat internacional. Certament, una anomalia que pateixen –una altra de tantes– els autors d’obra en llengua sotmesa a l’imperi espanyol.

Read Full Post »

Tres llibres sobre la Franja

En un ja llunyà apunt d’aquest bloc vaig fer públic el propòsit de comentar-hi, de tant en tant, els llibres que vaig llegint. Compromís incomplert que ara, i espero que no sigui una anècdota, em proposo, una vegada més, recuperar i acomplir.

Serveixi, doncs, aquest apunt per recomanar tres llibres per als qui vulguin entendre una mica més, d’una banda, els problemes polítics i lingüístics que pateix la Franja catalana de Ponent (d’Aragó, segons d’altres) o, si no voleu entrar en polèmica, ras i curt La Franja, i, de l’altra, la polèmica sobre el litigi sobre les obres d’art del museu de Lleida procedents de parròquies de la Franja que ara reclama el bisbat de Barbastre per al seu museu. El desconeixement que molts catalans tenen d’aquest territori és tan gran que, quan la Mònica Terribas encara feia “La nit al dia” –que ja fa uns anys–, en un d’aquells diàlegs que mantenia amb els seus col·laboradors, parlant del conflicte de les obres d’art, no se’ls va acudit res de més enginyós que qualificar-lo de “colobrot”. Com si es tractés d’un serial més de tarda de televisió i no d’un fet cabdal derivat precisament de la poca cura dels catalans per defensar la catalanitat d’aquestes comarques ponentines.

Eugeni Casanova. El complot. La trama en la segregació del bisbat de Lleida i el litigi de les obres d’art. Pagès editors, 2008. Ja he fet referència a aquest llibre en alguna altra ocasió, com quan vaig recollr una anècdota significativa que va explicar a l’autor qui llavors era bisbe d’Urgell, Joan Martí Alanís, sobre les pretensions de la monarquia espanyola respecte del Prncipat d’Andorra quan n’era copríncep. Tot i que el litigi sobre les obres d’art no és un “colobrot”, el llibre es llegeix com una novel·la d’intriga de les bones. El mateix títol hi porta, i els fets que desvetlla n’afavoreixen la lectura, començant per les complicitats de les altes esferes del govern socialista espanyol de Felipe González en el desmembrament del bisbat de Lleida que va portar, entre d’altres, les parròquies de parla catalana de la Franja a dependre de Barbastre. La clau del conflicte no és en els capricis d’uns bisbes o les vel·leïtats d’uns governants sinó –segons va desembullant els fets l’Eugeni Casanova– en decisions premeditades per fer coincidir els límits dels dos bisbats amb els límits polítics artificials –cosa insòlita en els costums vaticans, tan arrelats en la tradició històrica– i, doncs, promoure encara més la descatalanització d’aquests territoris. Malgrat que el llibre fa dos anys que va ser publicat, els fets posteriors no solament no desmenteixen Casanova sinó que en confirmen el relat. Ara que tot plegat s’acosta a les deliberacions i resolucions judicials –civils, que no eclesiàtiques– és de lectura obligada per als qui s’interessen per la realitat de la Franja.

Carmen Berlabé i Isidre Puig. El dietari del bisbe Meseguer i el Museu Diocesà de Lleida. Pagès editors, 2009. Aquest és un llibre de lectura més complexa, amb un pròleg molt esclaridor dels autors i transcriptors del dietari, i tres articles de persones prou coneixedores del conflicte, com qui va ser bisbe de Lleida i va patir-ne les contradiccions, Francesc Xavier Ciuraneta Aymí. El bisbe Josep Meseguer i Costa va ser qui va salvar el patrimoni artístic de moltes parròquies de la Franja i el va traslladar al museu que va crear per a la formació dels capellans al seminari de Lleida, a cavall entre els segles XIX i XX. El seu dietari és la millor prova que no hi va haver espoli –com pretén el bisbat actual de Barbastre amb el suport del govern d’Aragó– sinó una estratègia del bisbe per salvar precisament l’art de la Franja de l’espoliació que ja estava patint pels depredadors que pul·lulaven en aquells temps per les parròquies necessitades de diners per subsistir. Una estratègia, d’altra banda, gens catalanista –Meseguer no era de la corda de Torras i Bages o Morgades precisament– sinó només complidora de les instruccions impartides pel Vaticà per al salvament de l’art cristià.

Francesc Ricart. Escrits contra l’erm. Aspiracions des de la Franja. Quaderns del Cingle, Associació Cultural del Matarranya-Institut d’Estudis del Baix Cinca, 2009. Aquest és un llibret recopilatori d’articles de Francesc Ricart, fill de Fraga i ara veí d’Igualada, implicat de fa molts anys en la defensa de la catalanitat de la Franja i del seu patrimoni lingüístic, cultural i social. El llibre recull articles d’un llarg període: s’inicia amb un publicat ara fa vint-i-cinc anys i es tanca amb un altre de l’any 2007. Els títols són prou significatius: “La Franja de Ponent: notes i reflexions sobre una realitat cultural miserable”, deia el primer; “El català a la Franja, un llençol del País que es pot perdre”, diu el darrer. A l’entremig, comentaris sobre els fets racistes que van portar a la dimissió de l’alcalde de Fraga, Cisco Beltran, l’estiu del 1992; sobre qüestions dialectals i de drets lingüístics; la segregació del bisbat de Lleida (tornem-hi!); referències a personalitats diverses que han treballat per la catalanitat de la Franja, amb especial atenció per l’estimat i malguanyat Josep Galan, mort el 2005, qui, vés per on, va estudiar amb mi al Seminari de Lleida, on el bisbe Meseguer va portar les obres d’art ara en litigi; TV3; la llargament reivindicada i promesa llei de llengües de l’Aragó; comentaris de llibres i autors, amb esment especial pel també finat Jesús Moncada, que va donar tremp literari a la seva Mequinensa natal d’abans del pantà… Articles curts i contundents que guanyen actualitat cada dia que passa, tot i que ara ja hi ha llei de llengües –prou descafeïnada per cert, per acontentar l’adversari i fins tot l’eventual company de govern, cosa que els socialistes aragonesos no van aconseguir– i han passat tres anys des del darrer text recollit. En la lluita contra l’erm en què volen convertir la Franja els enemics de la seva catalanitat i identitat, els articles de Francesc Ricart són una veu d’alerta que cal tenir molt en compte. Si en voleu seguir la trajectòria darrera, ho  podeu fer llegint-lo a “Temps de Franja”.

Read Full Post »

Ferran de la Crosta, gràcies

El meu padrí matern Llorenç era de cal Capot, a les Borges Blanques. Els en deien –segons m’explicava ma mare– perquè, quan un antecessor seu era a punt de quintar –en aquells temps que hom podia lliurar de quintes si es tenia diners o alguna influència–, la família es vantava que mai no aniria a fer el soldat. La veritat és que no se’n van sortir i el xicot va rebre el capot, element imprescindible de la vestimenta militar de l’època. D’on els va quedar el malnom, renom o motae (que així en diuen a Fraga, amb e oberta al final i sense d, de les motades que tan bé va arreplegar el malaurat Josep Galan en un llibret anomenat així: “Les motades de Fraga”).

Al socialista Joan Ferran, per allò de la crosta “nacionalista” (catalana esclar) que li fa veure fantasmes a TV3, dia sí dia també, li ha passat cosa semblant a la vila d’internet. En alguns fòrums ja és Ferran de la Crosta, i no m’estranyaria que li acabessin dient “Lo socialista de la Crosta”, a la manera que firmaven els poetes nostrats de la Renaixença, com “Lo gaiter del Llobregat” (sigui dit amb tots els respectes per un altre socialista notable, avui al capdavant de la Generalitat de dalt).

Doncs bé, ara en Ferran de la Crosta diu que està molt preocupat, una vegada més amb TV3, perquè –diu– ha sobredimensionat l’interès informatiu de les consultes sobre la independència del país. Un país, és a dir una gent, que voldria per sempre més menor d’edat i sense capacitat de decidir què volem ser de grans.

El socialista Joan Ferran, nacionalista espanyol esclar (és a dir, imperialista), a banda d’irritar-nos, ens fa, en això de les consultes, un servei impagable. Mentre el seu col·lega Zapatero i la gent de la Moncloa van dient que el 13 de desembre només va ser un “divertimento” i hi ha un argument imperialista que es dedica a treure importància als resultats dient que van ser un fracàs, Ferran de la Crosta n’hi dóna tanta que fins i tot en culpa TV3, de l’èxit. Una TV3 que va fer ben poc per difondre’n la convocatòria i només en va reconèixer l’abast al final, quan la BBC i molts altres mitjans de prestigi internacional havien desplaçat periodistes i càmeres a Catalunya per informar-ne.

Ferran, com d’altra gent prou lúcida del partit socialista i de l’imperialisme mediàtic i polític espanyol, s’ha adonat de la importància del 13-d i difon ara la insídia que tot va ser perquè TV3 en va sobredimensionar la importància informativa. No s’ho creu ni ell: només cal veure la repercussió internacional de l’esdeveniment. Però ho ha de dir, i n’ha de buscar culpables a fora, dels propis errors. Per això, en pretén convertir TV3, sense raó, en el boc expiatori. I, en conseqüència, hi proposa implantar una nova forma de censura perquè la “seva” hi dediqui menys atenció quan vinguin les properes onades d’aquest sunami sobirà. Una conducta ben estalinista, per cert. O, si voleu, maoista. Ho dic per experiència.

En conclusió: cal que estem eternament agraïts al Ferran de la Crosta. Necessitem gent com ell per adonar-nos nosaltres mateixos de l’abast històric d’allò que ha engegat la bona gent del nostre país. Gràcies per la teva lucidesa, Ferran de la Crosta.

(El ninot l’he baixat del bloc La Trappola)

Read Full Post »

El “Felip de Fraga”, i més, a Nova York

Mentre m’estic acabant de llegir l’esplèndid llibre-reportatge “El complot”, d’Eugeni Casanova, i he començat a fullejar “El Dietari del bisbe Messeguer i el Museu Diocesà de Lleida”, transcrit i analitzat per Carme Berlabé i Isidre Puig – ambdós publicats per editorial Pagès i imprescindibles per opinar amb coneixement de causa sobre el litigi per les obres d’art que enfronta els governs de Catalunya i Aragó–, m’arriba la revista “Temps de Franja”. Com sempre, farcida d’informació interessant sobre la franja de parla catalana sota administració aragonesa. Hi ensopego amb un article de l’amic Francesc Ricart, fragatí de naixensa, infantesa i primera joventut, i fidel militància franjolina; igualadí de veïnatge, i barceloní de feina. És un text ben il·lustrador del tema i, amb el compromís de tractar més extensament la qüestió de l’art del museu diocesà i comarcal de Lleida, crec que val la pena de reproduir-lo. I que el lector en tregui les pròpies conclusions.

Distàncies i calfreds històrics

 Aquest servidor de vostès, quan fa d’amfitrió amb la gent que visita la capital del Baix Cinca, com segur que fan tants altres, la porto a passejar pels carrers entortolligats i costeruts de Fraga que s’enfilen fins al Castell –ja érem grans quan vam saber que originàriament era una església, la de Sant Miquel. Sovint, els hostes s’embadaleixen davant la vista impactant de la població arranada als peus de la construcció ara fa poc rehabilitada i amb el riu que dóna vida i marca territoris. En els nostres entorns, només és superior a la del castell de Fraga,  la visió que es té des del castell de Mequinensa presidint l’aiguabarreig immens dels tres grans trams catalans dels rius Cinca, Segre i Ebre.

Heus ací que aquesta Setmana Santa, deixant les cabòries i l’atrafegament ordinaris, hem anat lluny de casa, disposats a veure món. On hem estat, a Nova York, no hi hem encertat a veure castells ni gairebé esglésies, però ens hem trobat, lluny com érem, coses ben pròximes i, en la distància, del tot emocionants. Permeteu que us n’explique un parell: a  The Cloisters, un conjunt monàstic que presenta i reprodueix espais i elements arquitectònics procedents dels monestirs i esglésies europees de l’edat mitjana, ens vam commoure amb les tombes dels comtes d’Urgell, procedents de Bellpuig de les Avellanes (la Noguera) i, sobretot, amb el claustre central del conjunt construït a partir de peces arquitectòniques de Sant Miquel de Cuixà (el Conflent), unes peces, com la resta de l’art religiós exposat, fruit de l’adquisició feta la primera meitat del segle XX per part del magnat i filàntrop J.D. Rockefeller, Jr. Embadalit, t’ho miraves i en gaudies i, ves per on, la ment et feia  giragonses i pensava en el “tinglado” que hi han muntat al voltant del litigi pels béns de l’art sacre del Museu Diocesà i Comarcal de Lleida, uns béns que en bona part va adquirir el pobret magnat  bisbe Messeguer, tal com recull un llibre que ha estat un èxit de vendes aquest Sant Jordi a Lleida.

L’altra emoció continguda, la vam sentir a The Frick Collection, un museu privat instal·lat en un palauet deliciós, al costat est de Central Park : entre obres de  Vermeer, Rembrandt, El Greco, Goya etc, vam ensopegar amb el famós retrat eqüestre de Felip IV, de Diego de Velázquez, que el va pintar a Fraga i, com diu la Guia de la col·lecció, és conegut com el Felip de Fraga, perquè el va pintar “in the catalan town of Fraga” després d’una victòria sobre els francesos, en la Guerra dels Segadors. Aleshores, aquella guerra vull dir, va ser un dels moments de la història en què Fraga apareix com una plaça clau per a consolidar la contesa bèl·lica  de la monarquia espanyola (aleshores la dels Àustries) contra els interessos del Principat de Catalunya; l’altre moment decisiu havia de ser quan Felip V (aquest ja dels Borbons) fa de Fraga un punt estratègic en la Guerra de Successió, la que va acabar amb la caiguda de Barcelona i que abans havia arrasat la Seu de Lleida per fer-hi una fortificació, el Castell que hem conegut de sempre, és a dir, com el de Fraga.

Ara hem sentit a dir que es vol organitzar alguna mena d’homenatge al  rei borbó, el Felip V, el que va destruir Barcelona, l’avantpassat dels borbons que l’havien de seguir, el que diuen que va incorporar allò de fidelíssima a l’escut de la vila de Fraga… Ai, mare, quins calfreds!  

Francesc Ricart.

Un altre que ha estat fa poc a Nova York, i hi ha fet troballes ben curioses relacionades amb l’art i l’Aragó, és l’autor aragonès del bloc purnas.com, que aconsello efusivament perquè s’hi troben autèntiques perles. Llegiu, si no, el que escriu en aquest apunt. Hi diu, entre d’altres coses, parlant de la seva visita al Metropolitan Museum:

Claro que lo más brutal fue ver que los bienes culturales aragoneses no se encuentra sólo en Lérida. ¿Ah, no? Os preguntaréis. No, no, diría yo. Sorprendentemente, hay patrimonio aragonés fuera de Lérida y del propio Aragón. ¿Desidia, dejadez, irresponsabilidad, cosas que pasan mientras no sea en Cataluña?. A saber. Capiteles probablemente de San Juan de la Peña (aunque no lo dice), cálices, relicarios y misales de Santa Cruz de la Serós, por ejemplo. Los Bienes de Manhattan.

Read Full Post »

“Un país de revistes” al Palau Robert de Barcelona… i altres coses

Del 15 de juliol al 24 de setembre es pot veure al Palau Robert de Barcelona, al capdamunt del passeig de Gràcia, “Un país de revistes”, l’exposició organitzada per l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC), de la qual n’ha estat comissària Laia Altarriba. És un altre dels esdeveniments amb què l’APPEC –que agrupa en l’actualitat més de 140 revistes d’abast nacional, en el que com diu la seva pàgina web és “el primer grup de comunicació en català en suport escrit”– celebra els seus 25 anys.

 

Havent-ne estat presdient a començaments dels anys 90 del segle passat, no podia faltar a la inauguració el 15 de juliol. Una vegada més. vaig tenir la satisfacció de saludar vells coneguts. Em va fer especial il·lusió trobar-me amb Mercè Comas, de “Perspectiva Escolar” –que va ser també membre de la Junta de l’APPEC, i Irene Balaguer, d“Infància” –en què vaig col·laborar un temps–, les dues revistes de l‘Associació de Mestres Rosa Sensat.

 

Carles Pont, corresponsal als Pirineus de la revista “La Terra”, d’Unió de Pagesos, que vaig dirigir tants anys, se’m va presentar i em va costar reconèixer-lo, de tant de temps que no l’havia vist. Ara és professor a la Pompeu Fabra i dirigeix la revista  “Cadí-Pedraforca”. Hi havia també el periodista i catedràtic Josep Maria Casasús, a qui, com ja he explicat alguna vegada, he d’agrair, juntament amb Pere Oriol Costa, que en facilitessin entrar al diari Tele Exprés a finals dels anys 70 del segle passat. I, esclar, el conseller de Cultura Joan Manuel Tresserras, com Casasús també antic company meu de docència a l’Autònoma. I un alumne meu de l’Autònoma, Joan Francesc Gras, ara president de la Fundació PuntCAT,

 

Amb el conseller Tresserras vaig parlar un moment d’una qüestió d’actualitat que –atesa la meva condició de lleidatà d’origen i fragatí consort– em preocupa, com crec que hauria de preocupar tots els catalans: el futur de les obres d’art que, procedents de les parròquies de la Franja són ara patrimoni cultural català vinculat al Museu de Lleida, a causa de l‘origen català comú d’aquelles parròquies i dels esforços del bisbe Messeguer per salvar aquest patrimoni a finals del segle XIX. Em va explicar una anècdota molt significativa: resulta que, en la visita que un alt càrrec del seu departament va fer fa uns dies al Vaticà per defensar els drets de Catalunya, en parlar-los del voluminós dossier de documents que els havia lliurat ja fa temps la part catalana sobre la legalitat de la permanència d’aquestes obres al Museu de Lleida, el seu interlocutor va resultar que ignorava l’existència d’aquest dossier. No se l’havien ni mirat. Tan gran és el poder de l’Opus Dei al Vaticà com pertinaç la decisió de la seu romana de culminar l’anihilació de la memòria històrica catalana a la Franja. Al bisbat de Barbastre, que reclama les obres, va néixer Josemaría Escrivá de Balaguer  i hi ha el santuari opusià de Torreciudad.

 

Si hagués de referir-me, però, a tota la gent que em vaig trobar a la inauguració de l’exposició de l’¡APPEC, m’arriscaria de descuidar-me algú. Evidentment, hi havia l’actual gent de la Junta, amb el president Lluís Gendrau (grup Enderrock) al capdavant… N’hi ha prou, però, amb els noms ressenyats per testimoniar la importància –fins i tot afectiva– que per mi té aquest esdeveniment. La visita, entre tanta gentada, no va poder ser massa detallada, i m’he proposat tornar-hi, perquè tot el que hi vaig veure va ser molt suggeridor. I, és clar, aprofito per convidar-vos a passar pel Palau Robert abans no la tanquin.

 

Per si algú encara creia que aquest país nostre –aquests Països Catalans nostres– és un país cansat o adormit, que obri els ulls i vegi: l’exposició ens mostra una cultura i una llengua viva, un patrimoni d’alta cultura i de cultura de masses homologable al d’altres llengües d’un abast demogràfic semblant. Amb una diferència: la nostra és una cultura sense Estat i que té els estats espanyol i francès en contra. Per molta “Espanya plural” que ens venguin des de la Moncloa i malgrat la minsa declaració de protecció de les llengües “regionals” introduïda amb fòrceps fa ben poc en la Constitució de la República Francesa.

 

El mèrit és, doncs, exclusivament nostre, dels catalans i les catalanes. I el demèrit, cas d’anar enrere en lloc d’anar endavant, també ho seria.

Read Full Post »

Tant soroll per no res

 

D’un temps ençà –potser podríem dir que des del primer tripartit–, la política catalana és plena de sorolls que no deixen lloc al debat serè sobre els problemes que ens afecten. En vivim ara el darrer episodi, provocat pel descens de l’aigua als embassaments a causa de la manca de pluges de l’actual temporada, i els problemes que pot portar dins d’uns mesos per a l’abastament de l’àrea metropolitana de Barcelona.

 

Estic convençut que, al capdavall, tot acabarà en un soroll més que s’esvairà quan –a mitjans de maig– el nivell dels pantans retorni a situacions més o menys acceptables que evitin actuacions dràstiques com les propostes que han provocat la batussa. Com cantava Raimon, al nostre país l’aigua no sap ploure, però tard o d’hora –poc o molt, plugims o torrentades– acaba plovent. Això no vol dir que no calgui fer res –el canvi climàtic, segons tots els indicis, va de debò a mitjà i llarg temini– sinó que no s’ha de fer d’aquesta manera.

 

El conseller Francesc Baltasar és una anguila política. El conec des que, a finals dels anys 70 del segle passat, érem delegats sindicals a “Grupo Mundo”: ell a “Mundo Diario” i jo a “TeleExpres”, dos diaris que ja no deuen dir res a la gent jove d’avui. Llavors ja era el que els més a l’esquerra que ell en dèiem un “psuquero”. Terme que, amb tots els meus respectes per als qui van deixar la pell millitant al “Partit”, volia dir que havies de vigilar perquè a la primera de canvi te la fotia, i una decisió assembleària de seguir la vaga es podia convertir –fruit dels seus dots dialèctics– en un retorn a la feina al cap d’uns minuts.

 

Per mi la batussa aquesta de l’aigua té una de les seves raons en l’actitud amb què l’ha abordat el conseller Baltasar –i, amb ell, el Govern de la Generalitat–, amb silencis, negacions, mitges veritats, jocs semàntics… Servint en safata a l’oposició els arguments més banals per fer-ne un bon safareig. I, sobretot, obviant el debat de fons sobre el problema a mitjà i llarg termini. Un debat que sembla no interessar ni els uns ni els altres, perquè tots plegats només governen i fan oposició amb la perspectiva del dia a dia.

 

Mentrestant, hauran quedat pel camí més nafres en els enfrontaments entre els territoris, perquè això de l’aigua desperta els instints més irracionals de la gent. Com que he treballat amb pagesos divuit anys, dirigint la revista “La Terra” de la Unió de Pagesos de Catalunya, sé el que em dic. Vaig viure directament el debat sobre el projecte de transvasament de l’Ebre i, abans, el del pantà de Rialb. Sempre tindré present la conversa amb un tècnic de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, que em va fer reflexionar: “No entenc per què us oposeu tant al transvasament i, en canvi, no dieu res dels permisos continuats de captació d’aigua de l’Ebre que la Confederació aprova cada dos per tres per a regar grans extensions de l’Aragó”, em va dir mostrant-me un mapa amb les noves zones autoritzades per al reg.

 

Hi he tornat a pensar aquests dies. ¿Com és que es fan tants escarafalls per l’aigua del Segre i, en canvi, no hem sentit a Catalunya –o no ha estat publicitada–  cap veu d’alarma pel megaprojecte de ciutat de lleure i joc Gran Scala que es projecta als Monegres? ¿D’on treuran l’aigua els impulsors d’aquest meganegoci, per garantir-la als milers de treballadors i usuaris de les instal·lacions projectades? Només des de la Franja se n’han sentit crides en contra. ¿És que l’extracció continuada d’aigua de l’Ebre per garantir-la per als negocis a l’Aragó és menys perjudicial per al riu que transvasar-la al sud, cap al País Valencià, amb objectius semblants?

 

El debat sobre l’aigua és d’una gran transcendència i com a tal ha de ser abordat. El seu control ha generat, genera, i generarà encara més en el futur, enfrontaments entre els humans perquè és un bé escàs i vital per a l’espècie. Parlar d’una nova cultura de l’aigua no és una trivialitat, sinó una exigència, que no es pot abordar a atzagaiades segons les circumstàncies de cada moment, ni amb fórmules dogmàtiques que, sovint, oculten la impotència real per resoldre els problemes que ens afecten.

 

Quan, arran dels esdeveniments d’aquests dies, hem sabut que a la vora de Barcelona s’han fet malbé milers d’hectòmetres cúbics d’aigua, de forma continuada i malgrat les denúncies dels veïns, per la desídia dels seus administradors, amb pèrdues que es podien haver evitat fent les obres corresponents quan calia, he recordat també com, massa vegades, s’ha atribuït als pagesos la responsabilitat de malgastar-la. I com, a les comunitats de regants, se’ls han imposat dràstiques mesures de reducció del consum en èpoques de més necessitat d’aigua per als conreus, o se’ls ha obligat –justament– a fer obres en canals i sèquies per evitar-hi pèrdues. Mentrestant, se n’escolava a dojo en el subministrament a la gran ciutat. ¿És això la nova cultura de l’aigua?

 

Si el soroll d’aquests dies no serveix per plantejar-nos a fons no només d’on treiem l’aigua, sinó què en fem d’ella i com l’administrem, amb la perspectiva de temps de majors carències –que no són precisament els d’avui sinó els que vindran–, les baralles d’ara seran, una vegada més, inútils i contràries a l’interès de la gent d’aquest país. I és que ens governen uns polítics que no veuen més enllà del curt termini i prenen les decisions amb un ull posat en les enquestes d’opinió i un altre en els resultats electorals.

Read Full Post »

Manifest per l’apostasia

 

Dijous vaig firmar el Manifest per l’Apostasia que impulsa ANIM, una organització de Lleida que convoca per al 14 d’abril vinent, aniversari de la proclamació de la República, a les 12 del migdia, una Trobada al davant del Palau Episcopal. El Manifest és prou explícit de les raons que m’han portat a firmar-lo, seguint la seva convocatòria. La vaig conèixer llegint el diari lleidatà Segre, ara que passo uns dies a casa de la meva filla, a Alcoletge, a la vora de la ciutat on vaig néixer i em van batejar fa més de 63 anys. 

 

Entre d’altres raons, n’afegeixo una: no vull que els diners que pago en impostos al Regne d’Espanya vagin a subvencionar una religió concreta, i menys encara aquesta església espanyola que es caracteritza per oposar-se a qualsevol mesura que suposi avenços socials o en l’alliberament nacional.    Fins fa poc, em pensava que, quan a la declaració de renda posava la creueta a les organitzacions no governamentals, volia dir que cap dels meus diners anava a l’Església. Doncs, aixó no és veritat. Resulta que el finançament de l’Església Catòlica al Regne d’Espanya està en relació al nombre de catòlics i que aquest es calcula segons el nombre de batejats. Només l’apostasia t’allibera que els teus diners hi vagin a parar. I és que la creueta només es refereix a una petita part d’aquest finançament.  

 

  La darrera gota que ha fet vessar el meu vas han estat les declaracions majoritàries dels bisbes en contra d’una sortida negociada per als conflictes nacionals que viu el Regne d’Espanya. Res tan allunyat dels meus objectius com aquest, com saben els qui segueixen aquest bloc. Tot i que reconec el paper positiu que han jugat en la recerca de la pau al País Basc alguns representants i institucions de l’església, com els jesuïtes de Loiola, els bisbes Setién i Uriarte, els franciscans d’Arantzazu o el redemptorista Alec Reid. I fins i tot el mateix Vaticà, contradient així els bisbes espanyols.  

 

Això d’apostatar remou, però, ressorts que em semblaven molt amagats en el meu subconscient. Havent estat educat en el nacionalcatolicisme, la paraula “apostasia” m’evoca tots els dimonis i els càstigs de l’infern. No en debades un dels personatges històrics més denostats aleshores era “Juliano, el apóstata” (dit així, en espanyol, que era com l’estudiàvem), emperador romà que va gosar voler recuperar els déus dels seus avantpassats, després que Constantí els substituís pel déu dels cristians. Com que vaig ser de missa i comunió diària en la meva adolescència i vaig estudiar cinc anys –dels 15 als 20– al Seminari de Lleida, i no vaig deixar de ser catòlic fins tenir-ne 28, podeu comptar com el tinc, d’interioritzat, aquest ressort.  

 

   El 14 d’abril, si res no m’ho impedeix, penso anar a la trobada davant del Palau Episcopal. Potser m’ensopegaré amb algun capellà dels que en aquells temps eren joves i ara ja deuen vorejar la setantena. Fins i tot algun company del seminari, dels pocs que van acabar ordenant-se capellans i no ho van deixar després. Penso en Ramon Prat, un molt bon amic des de la infantesa, que va entrar al meu curs un any després que jo, va acabar i es manté com a capellà. És un dels teòlegs més brillants –pel que sé– del nostre país i em consta que no ha deixat de ser fidel a la nostra llengua comuna i als ideals del catolicisme social, com ho era quan, acabat de sortir del seminari, va exercir un temps a Fraga, on vivia precisament en una casa en què havia viscut abans la família de la Mati, la meva dona, durant alguns anys.  

 

     Espero no haver de donar massa explicacions per aquesta decisió. Sense conèixer-les personalment, admiro les persones que han impulsat el Manifest per l’Apostasia a Lleida. Tot i que la ciutat on vaig néixer ha canviat molt des que la vaig deixar ara fa 40 anys, encara hi perviuen alguns tics, en les famílies d’arrels més antigues. Força descreguda abans de la guerra –amb enfrontaments entre clericals i anticlericals com a moltes poblacions catalanes–, el franquisme la va convertir en una ciutat de militars i capellans. El bisbe Aurelio del Pino Gómez, confessor de “la collares” –és a dir, la dona del dictador–, que va ser el meu bisbe mentre vaig ser al seminari– va saludar el generalot, en una ocasió en què va visitar Lleida, i que vaig viure personalment, dient; “Hic est digitus Dei”, és a dir, “Aquí hi ha el dit de Déu”. Podeu comptar, doncs, el pa que s’hi donava, en aquells temps.  

 

       I això no va passar en debades. L’estiu passat, encara vaig veure l’escut feixista de la gallina a les velles casernes de Gardeny, tot i que ja fa anys que l’Ajuntament va pagar els seus milions –diner públic– per comprar les instal·lacions a l’Exèrcit espanyol. Tot plegat deixa pòsit, i em temo que, en alguns àmbits, encara perviu. Per això admiro els impulsors de la campanya.  

 

       Com en tantes altres coses, però, la meva estada al seminari de Lleida em porta records agredolços. Tot i dependre del bisbe Del Pino, alguns professors que vaig tenir eren gent inquieta en les matèries que explicaven: història de la filosofia, filosofia de la ciència, literatura, art, música… Allí vaig sentir explicar per primera vegada la teoria de l’evolució –que enfrontava, d’altra banda, dos professors: l’un evolucionista, en la línia del jesuïta Theillard de Chardin; l’altre, creacionista estricte–, vaig escoltar lectures de textos teatrals de Ionesco i Beckett o vaig assistir a representacions –que fèiem els mateixos seminaristes per Nadal, en què no podíem anar a casa– d’obres d’Alfonso Sastre i Buero Vallejo.  

 

     No puc queixar-me, doncs, en aquest aspecte, en uns temps en què l’obscurantisme regnava a la majoria de centres de Batxillerat de Lleida, tots ells, excepte l’institut, en mans de congregacions religioses. Només la qüestió de l’ús públic de la llengua i el seu ensenyament, la recordo com un buit. No tinc esment que, a redòs del Concili Vaticà II, que va permetre introduir reformes litúrgiques, algun capellà dels qui ens deien missa hi incorporés el català, però el que sí tinc ben present és com vaig aprendre a escriure la meva llengua: per correu. Ho dic sovint, quan algú pretén negar que el català hagi estat perseguit: vaig aprendre’l gràcies a una institució que portava el nom de Francesc Eiximenis –fins molt temps després no vaig saber qui era aquest franciscà i escriptor moralista medieval gironí– i que es dedicava, entre d’altres coses, a facilitar l’aprenentatge de la llengua a tothom que els ho demanés, fins i tot corregint els exercicis per correu.  

 

    Fins aquí m’han portat els ressorts que ha despertat en mi la decisió d’adherir-me al Manifest per l’Apostasia. Comprendreu, doncs, per què he dit que són arrelats ben a fons.   

Read Full Post »

Escamilla i la magdalena de Proust

 

 

La veu de Salvador Escamilla –mort avui als 77 anys–, o simplement la referència al seu nom, m’han provocat de fa molt temps un efecte com el de la magdalena de Proust. És sabut que, per a l’escriptor francès, el sabor i l’olor de la magdalena tenien el poder d’evocar-li el temps perdut. La veu i el nom d’Escamilla em porten automàticament als temps en què vaig escoltar a la ràdio les primeres paraules en català i les primeres cançons en la nostra llengua, a mitjans dels anys seixanta del segle XX. Una cosa semblant em passa quan sento el Cant de la senyera: de sobte em desvetlla l’experiència de l’Orfeó Lleidatà cantant-lo –dirigit per Lluís Virgili– en un concert a què vaig anar amb els meus pares em sembla que era al Casal de l’Espluga de Francolí, quan era adolescent. Se’m va posar pell de gallina en sentir-lo, i no en tenia cap referència sinó l’emoció del moment i la solemnitat del públic posat dempeus. Mai els meus pares me n’havien parlat; el meu pare era un seguidor empedreït de l’Orfeó Lleidatà, però no tenia pas vel·leïtats catalanistes en aquells temps, si més no conegudes per nosaltres; tampoc la meva mare, tot i que conservo d’ells textos personals en català, que sempre va ser la llengua familiar.

 

Escamilla i l’Orfeó Lleidatà, amb el Cant de la senyera, formen part de la meva protohistòria. Ni tan sols hi havia en mi, encara, consciència política ni, molt menys, compromís amb les llibertats del meu país i la nostra llengua. M’explica la Mati, la meva dona, que deu a Escamilla el fet d’haver vingut a estudiar a Barcelona. Havent passat fins als setze anys tota la seva vida a Fraga (Baix Cinca), recorda que, quan amb altres alumnes fragatins anaven a examinar-se de Batxillerat a Osca (capital de la província, on els tocava anar per raons admnistratives) i parlaven entre ells en català (fragatí, en deien ells), s’havien de sentir increpar amb un “hablad en cristiano”, tan habitual d’altra banda en els temps més durs dels franquisme en la mateixa Catalunya. Per ella, sentir que per ràdio algú –Salvador Escamilla– se li dirigia en una llengua que no li era estranya, semblant a la seva pròpia, li va donar –m’explica– una sensació d’acolliment que li va fer rebutjar l’anada a estudiar a l’Aragó (a Saragossa, on hi havia l’única Universitat) i va triar fer-ho a Barcelona.

 

No sé com la Mati –a Fraga– i jo –a Lleida– vàrem sentir la veu amiga de Salvador Escamillla. Suposo que va ser per Ràdio Lleida, que devia fer connexions amb Ràdio Barcelona per emetre, entre d’altres, el programa Radioscope que Escamilla obria amb el seu emblemàtic “Bon dia Catalunya”. Quan escric aquestes ratlles penso que aquest meu bloc m’està sortint trufat d’obituaris. És el que passa quan es tenen més de seixanta anys. Que s’acumulen els morts i, amb ells, els records. En vull deixar constància perquè aquests personatges –i els esdeveniments que van protagonitzar– són part de la meva vida. Han contribuït a forjar la meva personalitat i preservar la consciència del nostre poble. Desvetllant, com en el cas d’Escamilla, potser per primera vegada en mi, alguna cosa que tenia somorta però que es resistia a morir; el sentiment de pertinença a un col·lectiu que parla la mateixa llengua i té unes arrels profundes que cap invasor ha aconseguit destruir fins avui. Puc dir per experiència que en això, precisament, resideix la força del meu país. 

Read Full Post »