Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘francès’ Category

576547_515531731829886_1493591377_n-1

Visquen els estats petits, i que durin tant com la seva ciutadania vulgui. Un dels més menuts és per cert català, el Principat d’Andorra (76.246 habitants l’any 2012),  l’únic Estat català lliure del món. I, dels fundadors del nucli originari de l’actual Unió Europea –el Benelux, esadir Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg–, la ciutadania de tots tres estats va ser, un dia o altre, súbdita de la seva altesa imperial el rei emperador dels espanyols. Llegeixo a la Viquipèdia que Luxemburg (mig milió d’habitants) es va independitzar d’aquell “imperio donde jamás se ponía el sol” (l’espanyol) amb el Tractat de Rastatt que el va atribuir a la línia austríaca de la dinastia de Luxemburg. Coincidint, esclar, amb l’any 1714, quan el mateix imperi ens va furtar per les armes els nostres furs i constitucions a catalans, valencians, illencs i aragonesos. Ara, com a ciutadans i ciutadanes dels territoris catalans administrats per la Generalitat de dalt en nom del rei emperador que encara ens té colonitzats, tenim el deure i l’honor de fer complir el compromís de la majoria al Parlament autonòmic de Catalunya de fer els passos decisius –els que calgui– per recuperar la independència perduda.

Però al Rajoy què li n’expliquen, que Luxemburg no és un no ningú en aquesta Unió Europea en crisi. Tan petit Estat com és –Rajoy odia als petits i s’egenolla davant dels grans–, al Gran Ducat de Luxemburg hi ha la seu d’institucions de la Unió Europea tan importants com el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees –que li pot dir a ell mateix si les lleis aprovades pel Parlament espanol s’adiuen o no als tractats i normatives de la Unió Europea, i pot obligar a Espanya a canviar-los, o el Tribunal de Comptes Europeu i l’Eurostat, tan decisius ara que es tracta de sumar i restar millor per controlar els pressupostos i l’endeutament dels estats membres i de la mateixa Unió. Ah i també compten el nombre d’aturats… Ara bé, els partidaris del Rajoy diuen que és molt savi, però que ho amaga seguint una esatègia espanyola atàvica. I si ell creu –i diu com el més saberut de tots– que el millor és tenir-la més grossa… la bandera…

(A la il·lustració que enllaço al final, vídeo amb la bandera luxemburguesa onejant mentre sona l’himne nacional). Luxemburg (mig milió d’habitants) té tres llengües oficials: el luxemburguès, dialecte germànic; el francès, i l’alemany. I que jo sàpiga, no passa res. Si no és que al ministre Wert no li ha agafat ja algun mal lleig…). 

Anuncis

Read Full Post »

1710447-Cropped

Un dels símptomes més emprenyadors dels períodes dolents de les meves relacions amb la deesa Psiqué, aquests darrers mesos, ha estat precisament deixar de llegir. Potser és, doncs, remei dubtós aquest de recomanar lectures per als qui us trobeu en les meves o semblants circumstàncies.

No és, però, aquesta una recomanació per ara mateix. Cadascú de la bona gent afectada de depressió, s’hi adapti, doncs, segons  li vingui, que aquesta és malaltia traïdora i acostuma atacar pels flancs i en temps que menys t’esperes. I de vegades una arma que ens sembla bona per una batalla acaba resultant bona adequada sense que en coneguem lds raons, i a l’inrevés.Les tres lectures que us recomano avui, d’altra banda, no dubto que faran bon servei fins i tot en moltes altres circumstàncies personals i podeu fer-ne la més diversa dosificació a aquests efectes.

De l’eficàcia d’un dels dos primers textoss que avui recomano de llegir, en vaig ser gratificat jo mateix ara fa molts anys, en ocasió d’un especialíssim número de la revissta “La Terra”, d’Unió de Pagesos, editat en ocasió de les primeres eleccions democràtiques dels pagesos catalans en el territori admnistrat per la Generalitat de dalt. Demà n’explicaré l’anècdota amb més detall perquè hi inclou matisos interessants sobre la psicologia de determinats sindicalistes i, en concret, si són pagesos.

Valgui, però deixar ja constància, des d’ara mateix, dels textos de què vull seguir parlant. Sobretot si això us serveix per no parar tranquils fins que no n’hàgiu  llegit i rumiat l’estona que us faci prou servei. El d’autor sens dubte més descregut que va guanyar llavors en mi la pròpia contesa –sembla que l’època hi ajudava– eren els “Diàlegs dels morts” de Llucià de Samòsata, filòsof grec del segle II de l’era cristiana, valents, rebels i irreverents com pocs per enfrontar els tripijocs dels déus que l’autor sembla considerar poca cosa més que una juguesca forasenyada. (Si voleu seguir la lectura que n’he fet podeu fer-ho a Llucià, Diàlegs, introducció. traducció i notes d’Albert Berio. Si no, la Fundació Bernat Metge ha publicat ja dos volums de les obres completes de Llucià, feina rigorosa que, de tan lenta que ha resultat hem hagut d’esperar un quart de segle (de 1966 al 199o9) per fer-ne el segon tast.

“El pérfido Voltaire”, com ens en deien dir als maristes de Lleida quan a tercer o quart de Batxillerat de llavors (preadolescents d’uns catorze anys) tocava referir-se a la colla extraordinària dels enciclopedistes francesos del XVIII.Penso que, des de llavors, el tinc entre els escriptors amics, tot i que no arribaríem a ser íntims –abans m’havia de lliurar de molts tapaboques encara: ens n’havíem d’alliberartots plegats com a col·lectiu social– fins l’eclosió social i cultural que va suposar per la bona gent catalana la mort del generalot. De Voltaire m’ha agradat sempre tot, i cada cop més. I d’alternativa per l’ocasió –si em fallava la dosi que m’havia autoreceptat de primer recurs– havia escollit el conte filosòfic “Candide o l’optimisme” (vaig preferir, per l’ocasió, el francès original de l’autor, en una edició de butxaca dels clàssics francesos que aplega destacats relats volterians amb el tìtol “Zadig et autres contes”. Podia haver Triat el català, en la traducció titulada “Contes filosòfics” que van publicar el març del 1982 Edicions 62 i “LaCaixa” per la col·lecció Les millors obres de la literatura universal.

I encara em quedava un tercer recurs –la decisió va haver de ser ràpida i de bon engolir. Com que penso allargar aquest comentari sobre el mateix tema en propers articles del bloc, em pareix bé el nombre màgic de la trinitat com a recepta idònia per casos com el meu. Hi calia afegir un tercer protagonista, amb història pròpia, circumstàncies i propis atzucacs per si alguna bona gent tingués preferències diverses per convertir el duet Llucià-Candide en tercet. El del sant bíblic Job va ser el nom que em va sortir tot de cop de la calaixera. Demà, si no hi ha maldecaps insuperables, dedicaré algunes reflexions a qüestións tan elevades i alhora tan a peu de terra com aquestes. Segur que, si més no per mi, no serà temps perdut.

(La illustració és d’una de les primeres edicions del “Candide ou l’optimisme“, de Voltaire).

Read Full Post »

En la meva navegació pel núvol ensopego amb una estació excitant: Veu Pròpia. I hi trobo una enquesta que responc, conscient de l’engany que s’hi amaga i, doncs, les conclusions equívoques a què aboca la seva interpretació. Del ventall d’opcions a respondre a la pregunta “Quin creus que ha de ser el model lingüístic a les escoles?”, en trio una que resulta minoritària: “Tenint com a base el català s’ha de potenciar molt més el multilingüisme”. L’han triada 45 usuaris, la qual cosa representa el 16,5%.
Fa temps que em preocupa l’ús i abús que fan d’aquesta mena d’enquestes els mitjans de comunicació convencionals, mixtos o exclusivament telemàtics. Sovint rebo lletres de convit a respondre d’urgència una o altra enquesta com si ens hi anés el futur del país i la catalanitat en la resposta. Aquesta troballa meva de fa uns dies em permet desenvolupar algunes de les meves recances al respecte.
Prescindeixo, d’entrada –i ja és molt prescindir–, del caràcter acientífic d’aquesta mena d’enquestes, no emparades en cap mena de mostra mínimament fiable pel que fa a les persones enquestades i amb garanties més aviat minses, doncs, pel que fa a la representativitat dels resultats. De fet, la primera pregunta a respondre és si aquest dubtós mètode de consulta, que ha esdevingut ja un gènere d’opinió específic a afegir als que s’estudien als centres de formació de periodistes, aporta res de positiu i enriquidor al ventall ja prou ampli de gèneres d’opinió que podríem anomenar clàssics. En tinc els meus dubtes, atès el reduccionisme que propicia en les pràctiques del periodisme, cada vegada més inclinades a l’espectacle i a l’escàndol en l’expressió d’opinions –el cas de les tertúlies, n’és una bona mostra, tenint en compte on hem arribat al respecte–, i més allunyades de les matisacions que imposa la complexitat de les relacions humanes.
En el cas de l’enquesta de “Veu pròpia” que em dóna peu a aquest comentari, ofereix cinc opcions de resposta, una manera de no reduir-la al “sí” o el “no” sense matisos de què tant abusen els mitjans (en Cuní a “El matí” en va fer, a TV3, ús i abús, d’aquesta pràctica que veig que no han suprimit els qui han pres el relleu al magazín matinal). Però fins i tot amb aquesta precaució d’obrir el ventall de respostes, cosa que prefereixo al maniqueisme del blanc o negre, l’enquesta de ‘”Veu pròpia” em resulta fal·laç. I temo que, en respondre-la, no he deixat de caure en una trampa provocada pel mateix plantejament dels autors de les preguntes. Perquè, ¿què vol dir “multilingüisme” i quin “multilingüisme” cal potenciar?
Sense possibilitat de matisar la resposta –els gèneres d’opinió clàssics, incloses les cartes al director i fins i tot les tertúlies si es plantegen entre gent que sap de què parla i no busca només notorietat–, permeten –o haurien de permetre, i fins i tot fomentar– els matisos, les precisions semàntiques, l’explicació de les respostes fins on permet l’espai de què disposa l’opinador. Característiques cada vegada més necessàries davant la multitud d’aspectes a tenir en compte a l’hora d’analitzar i explicar el món des dels mitjans. Per això resulta una qüestió clau per verificar la salut d’un sistema comunicatiu i també d’un mitjà en concret obrir el ventall d’opinions i no tancar-lo a opinadors d’una visió única del món.
És exactament al contrari del que fa aquesta nova moda comunicativa de les enquestes, que redueix el ventall d’opinions a la resposta a la formulació d’unes preguntes que no admeten matisacions, ni tan sols si la possibilitat és més àmplia que no l’afirmativa i negativa. Tornant a meva resposta a la de ‘Veu pròpia”, em vaig quedar amb les ganes, per exemple, d’explicar què entenc per “multilingüisme” i, sobretot, quines llengües crec que haurien d’acompanyar la pròpia del país en un sistema educatiu amb perspectives de futur i voluntat integradora. Segurament, si poséssim de costat la meva concepció d’aquest “multilingüisme” escolar concret (que hauria d’incloure, en la meva opinió, una atenció especial a les llengües peninsulars, inclosa la basca, el gallec i l’occità , i a algunes de les d’origen de l’alumnat, a més de l’anglès com actual llengua de relació internacional, la qual cosa no vol dir que ho sigui per sempre: quan jo estudiava ho era el francès…), estaria força allunyada del que proposarien altres persones que van triar la mateixa resposta. I no ho he pogut matisar, perquè les mateixes característiques del gènere m’ho impedeixen.
Ateses aquestes reflexions, em permeto discrepar, doncs, dels qui consideren que aquest nou gènere afavoreix la participació. Més aviat serveix per allunyar-la i, alhora, fomentar encara més el pensament acrític tan present per desgràcia en els mitjans de comunicació del nostre país.

Humbert Roma, periodista. (Publicat a mèdia.cat el 8 de febrer del 2012)

Read Full Post »