Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Franja de Ponent’ Category

1- Jornadas 2013

Aquest bloc, ja ho saben bé qui n’han intentat fer un seguiment, porta un parell d’anyets sacsejat com el seu responsable, que sóc esclar jo mateix. Ho he explicat prou i no cal, ara com ara, tornar-hi.

Ara m’he proposat, si més no, dedicar-hi ni que sigui uns minutets diaris a deixar-hi la meva petja. Recomanant un llibre, un vídeo, una obra de teatre o una exposició. I, si aquell dia dono més de mi mateix, fins i tot deixant-hi una, ni que sigui petitíssima, espurna de les meves cabòries.

Comencem-hi, doncs per la primera de totes:

Dijous de la setmana passada vaig anar a Fraga (Baix Cinca) a parlar sobre el Grup de Periodistes Ramon Barnils, mèdia.cat i el seu anuari de fets silenciats el 2012, acabat de sortir del forn, en unes jornades llibertàries organitzades per la CNT. Em va omplir de goig sentir al company que va portar-me de Lleida a Fraga que, no solament m’aminava a fer allò que jo mateix ja volia fer –parlar en català, esclar, en un acte que fèiem en territori català– sinó que m’ho agraïa “tenint en compte el que estan fent amb la nostra llengua”. També la CNT i en llocs ben difícils ha assumit que la campanya del PP contra la llengua comuna dels catalans –i també contra l’aragonès– és, ras i curt, una campanya genocida que només pretén enfonsar cada vegada més connacionals nostres en l’autoodi.

Un pensament per avui:

La meva crisi amb la deesa psiquè va començar, i com s’ho fa durar la punyetera, just havent complert els 67 anys –ara ja en tinc 68 llargs–. Potser és que ja se m’havia esgotat tot el meu esbufec. acabades les consultes sobre la independència. I no donava més de mi mateix. Anant una mica més enllà, pel que dura, potser és que ja em veig el regne dels morts, del quan cap humà no se’n lliura, més a prop. I començo a pensar, de debò de debò, en el futur ara sí ja inabastable.

Escric aquestes ratlles mentre escolto la música de la trilogia cinematogràfica d’El senyor dels anells. No en conec ni l’obra literària ni la versió en cinema, però la música m’ha enganxat. La trobareu aquí. 

Anuncis

Read Full Post »


Bernardo Atxaga (pseudònim de Joseba Irazu Garmendia), un dels grans novel·listes actuals en llengua basca, era portada del suplement de llibres del diari Libération fa dues setmanes (el 26 de maig). La seva novel·la “Zazpi etxe Franzian” (“Set cases a França”, traducció al català a l’editorial Alfaguara) ha estat traduïda al francès (“Sept maisons en France”, ed. Chistian Bourgois). Els lectors que la llegeixin en aquesta llengua, si només es guien per la referència de l’original d’on ha estat traduïda, no sabran pas que es tracta d’un escriptor en llengua basca. Perquè –segons diu la fitxa de “Libération”– l’obra ha estat traduïda “de l’espanyol” per André Gabastou.

 

Tot i que Atxaga acostuma a traduir-se ell mateix a l’espanyol les seves obres, el fet de la traducció a partir de l’espanyol en aquest cas em sembla rellevant i indicatiu d’una pràctica que no és exclusiva per a aquest autor basc. Massa vegades, la traducció d’una llengua que no té al darrere un Estat o es considera “no universal”, es fa a partir de llengua interposada. Al primer Congrés Internacional País Basc-Països Catalans que es va fer el maig de l’any passat a Gasteiz, una de les ponents va presentar un estudi en què es feia palès que la majoria de les traduccions del basc al català, de forma sospitosa, no portaven explicitada la llengua d’origen de la traducció. I això li feia deduir que la traducció s’havia fet per llengua interposada –l’espanyol, esclar–. L’escriptor Matthew Tree explicava, en una xerrada que va fer en unes jornades a Fraga (Baix Cinca) el març de l’any passat, que aquesta pràctica de traduir –o si més no donar-se a conèixer– per llengua interposada és regla habitual pel que fa al català. I que, com que les editorials espanyoles són més aviat reàcies a traduir obres catalanes, i les angleses són pràcticament inaccessibles a la traducció, ell recomanava fomentar la traducció del català a l’alemany com a llengua intermediària de cara al mercat internacional. Certament, una anomalia que pateixen –una altra de tantes– els autors d’obra en llengua sotmesa a l’imperi espanyol.

Read Full Post »

 

Entre la multitud de pronunciaments de rebuig de les tres sentències del Tribunal Suprem espanyol contra la política d’immersió lingüística a l’ensenyament en els territoris administrats per la Generalitat de Catalunya sota sobirania espanyola, vull destacar aquest de l’associació Veu Pròpia. És tan contundent i tan significatiu que als politicastres del bipartit que ara tornen a administrar l’esquifida autonomia que ens queda als ciutadans i ciutadanes de la Catalunya estricta els hauria de caure la cara de vergonya només de llegir-lo.

Posicionament davant la sentència del tribunal suprem contra la immersió lingüística

 

Davant la recent sentència del Tribunal Suprem que obliga a que el castellà sigui també llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya, el col·lectiu de nous catalanoparlants Veu Pròpia manifestem el següent:

Estem a favor del model d’immersió lingüística en l’escola catalana en tant que:És una eina indispensable per garantir l’aprenentatge de la llengua catalana d’aquelles persones que no tenen el català com la seva llengua originària.

És, ara per ara, un dels pocs espais on el català, la llengua pròpia de Catalunya, era hegemònic i esdevenia una veritable eina de comunicació en una societat no ja bilingüe, sinó multilingüe.És una eina indispensable per garantir que tothom, indiferentment del seu origen pugui tenir el dret a parlar i escriure la llengua catalana, imprescindible per garantir els drets de ciutadania i evitar així qualsevol tipus de discriminació.

És un model que garantia un correcte aprenentatge del català dels nens i nenes i que aquests també el fessin seu en una societat on la llengua castellana és obligatòria i hegemònica, com a conseqüència d’uns esdeveniments polítics molt concrets.

És un model lloat per mestres i pedagogs, que ha ajudat a cohesionar la nostra societat evitant la seva fractura en funció de la llengua parlada pels seus habitants.

Per altra banda. denunciem:

Que la defensa dels trets identitaris peculiars de cada col·lectiu (com poden ser la llengua) no pot fer-se servir per posar en perill la normalització de la llengua catalana ni dividir la societat en comunitats diferenciades i estanques.

Que sota l’excusa de defensar el dret a escollir la llengua de l’ensenyament es defensi la imposició de la llengua castellana a Catalunya quan la llengua minoritzada i amenaçada per tres segles de persecucions continua sent avui en dia el català.

El cinisme i la hipocresia dels suposats defensors del dret a escollir “la llengua materna en l’ensenyament” (com Convivència Cívica Catalana, Ciutadans, el Partit Popular i d’altres grups afins)  ja que només defensen el dret d’escollir el castellà a Catalunya. De les altres llengües que es parlen al nostre territori no diuen res i de cap manera defensen l’ensenyança en català, gallec o basc en altres territoris de l’Estat espanyol on només el castellà és l’única llengua oficial.

El cinisme i la hipocresia dels suposats defensors del “bilingüisme” que només el defensen en aquells espais on el català, malgrat les dificultats, ha aconseguit tenir més pes o esdevenir hegemònic. Mai veurem cap d’aquests defensors del bilingüisme fer campanya a favor del català als cinemes, la premsa, l’etiquetatge i tants altres espais de la vida quotidiana on el castellà és hegemònic a Catalunya.Que als territoris on s’ha aplicat aquest model on el castellà  o el francès ha esdevingut llengua vehicular de manera parcial o total (País Valencià, Catalunya Nord), la llengua autòctona, el català, es troba greument amenaçat.

Per tot això, des del col·lectiu de nous catalanoparlants Veu Pròpia, persones que la nostra primera llengua no ha estat el català però que hem decidit fer-lo nostre, ens posicionem en contra de la recent sentència del Tribunal Suprem i instem a les autoritats polítiques i educatives del Principat de Catalunya a desobeir-la.

 

 

Read Full Post »

El Parlament de Catalunya va aprovar ahir la Llei de l’occità de l’Aran (oficialment, Llei de l’aranès), una molt bona notícia que ha de ser una premonició de com hauran de ser les relacions entre aranesos i catalans en una futura –i esperem que propera– Catalunya independent. Relacions de respecte i igualtat entre els ciutadans i ciutadanes d’ambdues nacions, catalans i occitans, que han d’incloure necessàriament, tal com demanem ara per nosaltres, el reconeixement del dret a l’autodeterminació per als occitans de l‘Aran.

Queda encara molta cosa a fer per desenvolupar la llei aprovada ahir perquè no quedi en mera declaració de principis: presència de l’aranès als mitjans de comunicació públics i privats, reforçar la immersió lingüística en l’occità de l’Aran a l’escola, ús públic de l’occità de l’Aran, atenció en l’occità de l’Aran als serveis públics i comerços, retolació, dret a l’ús de l’occità de l’Aran a la justícia… Gairebé tant com li queda al català a la resta del territori administrat per la Generalitat de dalt, i no diguem ja a la resta dels Països Catalans (ara com ara, des del punt de vista legal està millor l’occità a l’Aran que per exemple el català al País Valencià, la Franja sota administració aragonesa o la Catalunya del Nord i l’Alguer).

I la recent sentència del Tribunal Constitucional espanyol retallant, encara més, l’Estatut que van aprovar les Corts espanyoles –i més retallades que ja anuncia la Defensora del Pueblo, espanyol esclar– és una greu amenaça que no pot deixar tranquils ni occitans de l’Aran ni catalans pel que fa als nostres drets lingüístics. No en debades el Tribunal Constitucional espanyol va posar en el seu punt de mira, com a objectiu principal a torpedinar, les llengües minoritzades al Regne d’Espanya i els drets lingüístics dels catalans i, de retruc, dels occitans de l’Aran sota administració de la Generalitat de dalt.

Com a reconeixement del caràcter històric de la sessió d’ahir al Parlament de Catalunya, reprodueixo íntegre l’article del president de l’Institut d’Estudis Aranesi, Jèp Montoya, que publica avui el diari “Segre”:

Llei de l’occità, aranès a Aran

JÈP DE MONTOYA president de l’Institut d’Estudis Aranesi

Avui és un dia de festa de culminació d’un procés del qual hem de gaudir-ne tots i hem de congratular-nos i felicitar-nos mútuament. Amb l’aprovació d’aquesta llei s’obren una sèrie de portes que fins fa poc no hauríem pogut imaginar.

Per aquesta llei, la Generalitat i les seves institucions polítiques reconeixen, emparen i respecten la llengua pròpia d’Aran que singularitza el Poble Aranès i reconeix Aran com una realitat dotada d’identitat cultural, històrica, geogràfica i lingüística.

Es reconeix la unitat de la llengua occitana com a patrimoni que Catalunya, i especialment Aran, comparteixen amb altres territoris europeus i que de forma conjunta han de protegir en la seva unitat. Aran i l’aranès ja ho són, però amb aquesta llei de fet es proclamen en el nexe natural entre Catalunya i Occitània, entre el català i l’occità. Aquesta llei acaba de convertir per la voluntat del màxim exponent democràtic dels pobles català i aranès, Aran com el lloc on s’ha de plantar el far que enllumeni i marqui el camí d’Occitània que tots volem en tots el camps: de la cultura, del respecte per la llengua, amb tota la força i garantia de la Catalunya amiga, del seu orgull sa per la seva història, per la seva identitat, per la seva idiosincràsia i per la seva forma d’entendre la vida.

A Catalunya i a Aran el nou Institut d’Estudis Aranesi que fem renéixer amb aquesta llei i que hem de desenvolupar en el termini d’un any, ha d’ésser una institució independent de les administracions públiques, ha d’assolir plenament el caràcter acadèmic, com ho entenem a Catalunya, i ha de tenir l’autoritat lingüística per fixar els convencionalismes d’ús de l’aranès d’acord amb la consideració de varietat lingüística del tronc occità comú, així com tenir l’autoritat per a l’assessorament que, en matèria de llengua, li sigui sol·licitat. Al meu parer, el GLO (Grup de Lingüística Occitana de la Generalitat de Catalunya), a més d’altres lingüistes de prestigi de tot el territori, han de quedar com una secció més dins del nou Institut. L’aranès i l’occità general s’han de treballar de forma paral·lela i complementària. El traductor català-occità general-aranès de què disposem a la xarxa n’és un exemple. El vocabulari de les noves tecnologies, un altre… Amb un Institut d’Estudis Aranesi fort i compenetrat estem donant el gran salt cultural i lingüístic, acadèmic i de qualitat, potenciant al mateix temps l’aranès, varietat pròpia d’Aran i a la qual de forma més directa estem protegint perquè és dins de la nostra Administració, i l’occità general que s’ha d’anar bastint com a llengua d’intercomprensió entre tots els territoris d’Occitània.

A les publicacions oficials, les lleis del Parlament s’han de publicar també en aranès. La versió aranesa té caràcter oficial.

Els documents públics i privats redactats en aranès són vàlids, la llengua pròpia d’Aran.

A l’Administració de Justícia, les actuacions judicials orals i escrites fetes a Aran en aranès són vàlides, sense necessitat de traducció. El coneixement de l’aranès es valora com a mèrit per a la provisió de places de personal judicial i de personal al servei de l’Administració de Justícia a Aran.

Als registres públics són vàlids els assentaments registrals fets en occità, tot considerant la varietat aranesa de la llengua.

En onomàstica, els topònims d’Aran tenen com a única forma oficial l’aranesa i els ciutadans tenen dret a utilitzar la forma normativament correcta en aranès de llurs noms i cognoms.

A l’ensenyament, l’aranès com a llengua pròpia d’Aran és la llengua vehicular i d’aprenentatge habitual als centres educatius d’Aran.

El Govern ha de dur a terme actuacions de foment de la incorporació dels estudis filològics de l’occità en universitats i centres d’ensenyament superior de Catalunya.

La llengua occitana, denominada aranès a Aran, ha d’ésser present en l’oferta educativa a Catalunya.

Respecte als mitjans de radiodifusió i televisió, el Govern ha de produir, a través dels seus mitjans de comunicació audiovisual, programes radiofònics i televisius en aranès per a Aran, ha de fer tècnicament possible la presència de l’aranès dins la programació distribuïda per a Catalunya i ha de fomentar la col·laboració amb els mitjans de comunicació en occità de fora de Catalunya. També ha de promoure, per mitjà de l’Administració general de l’Estat, la formulació de convenis internacionals per facilitar la recepció directa a Catalunya, especialment a Aran, de les emissions de ràdio i televisió en occità d’altres ter-ritoris així com perquè els prestadors dels serveis públics de comunicació audiovisual puguin emetre als territoris de llengua occitana

La Generalitat i el Conselh Generau d’Aran han de fomentar la producció de premsa i publicacions periòdiques redactades en llengua occitana atenent la varietat aranesa, i la seva difusió a Aran i a la resta de Catalunya.

La Generalitat i el Conselh Generau d’Aran han de protegir la llengua pròpia d’Aran en tots els àmbits i sectors i n’han de fomentar l’ús, la difusió i el coneixement.

La Generalitat, el Conselh Generau i els ens locals d’Aran han de fomentar que l’aranès i la cultura occitana siguin presents en els equipaments culturals, particularment a les biblioteques, les videoteques, els museus i els centres culturals que en depenen. A Aran. Al meu parer, Aran ha d’ésser la seu del gran Centre d’Interpretació d’Occitània. Ha d’ésser així i no es pot entendre d’una altra manera.

Felicitem-nos tots plegats per haver aconseguit aquesta fita i des d’aquest moment restem a disposició, des del compromís i responsabilitat que ens correspon per desplegar el punts que aquest mandat parlamentari ens obliga. La primera part de la feina està feta.

Vagi des d’aquí el més gran dels agraïments a tots els que han intervingut per aconseguir aquesta realitat, aquesta gran llei que ens reconeix i ens situa les persones, el territori i la llengua de forma compromesa i ferma a Europa i al Món.

Des d’aquí vull pensar en tota la Comissió de Cultura del Parlament, en la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat, en el Conselh Generau d’ Aran, en tots els diputats del Parlament i en particular en la senyora Carme Vidal, que ha mostrat un interès més que especial per conèixer la meva visió de les coses, i en el grup parlamentari de CiU, que tot i estar a l’oposició ha donat una imatge de maduresa política i de sentit de país cap a Catalu-nya i cap a Aran votant a favor d’un projecte de llei gestat des del Govern, en els diferents compareixents al davant de la Comissió de Cultura i en tantes i tantes persones físiques i jurídiques, amb noms i cognoms, o institucions, que ens han portat a poder viure aquests moments de reconeixement i de joia.

Moltes gràcies a tots!

(La imatge l’he enllaçat del web del Conselh Generau d’Aran)

Read Full Post »

He parlat algunes vegades en aquest bloc sobre el conflicte de l’anomenat “art religiós de la Franja”, en aquests moments pendent de sentència a l’Audiència Provincial de Lleida. Mentrestant s’han produït alguns esdeveniments al respecte de l’art religiós dels Pirineus catalans, per obra i gràcia de decisions unilaterals del Govern de la monarquia, que vénen a mostrar, una vegada més, com les gasta el poder imperial quan el que és en joc són els drets i els interessos de les colònies. Llegeixo, per exemple, avui al diari “Segre” de Lleida, aquest article d’Alberto Velasco González, conservador del Museu de Lleida, que no puc sinó reproduir íntegrament.

El litigi i les subhastes

ALBERTO VELASCO GONZÀLEZ, Conservador del Museu de Lleida

Ahir es va fer públic a SEGRE que el ministeri de Cultura havia pres una decisió sobre a qui calia lliurar una pintura gòtica subhastada mesos enrere a Madrid. Es tracta d’un compartiment de retaule amb la representació del Calvari, de finals del segle XV, el qual sortia a la venda com a obra d’un pintor anònim aragonès i de procedència desconeguda.

El ministeri va adjudicar-se la taula el passat juny de 2009 a partir del seu dret de tempteig, que va exercir seguint les indicacions de dues institucions que van mostrar interès en l’obra, la Generalitat de Catalunya, que seguia una petició de la Diputació de Lleida, i la DGA.

De forma sorprenent, el ministeri ha decidit atorgar la pintura a la DGA, cosa que en un principi podria semblar normal tractant-se d’una obra d’un pintor “anònim aragonès”. Doncs no, no és pas normal, ja que amb aquesta decisió s’han lesionat greument els interessos d’un petit poble del Pirineu lleidatà, Son, d’on sembla que podria procedir l’obra. No cal ser gaire llest per veure que per sobre del tema plana l’allargada ombra del litigi per les obres del Museu de Lleida i que, un altre cop, les decisions polítiques s’han prioritzat per sobre dels arguments tècnics.

Per començar, quan vaig advertir que la taula sortia a la venda, de seguida vaig adonar-me que no era pas obra d’un autor anònim com pensaven els responsables de la casa de subhastes, sinó d’un pintor amb nom i cognom. Es tracta de Pere Espallargues, un mestre actiu a les terres de Lleida i la Franja a finals del segle XV, amb retaules executats per a les localitats d’Enviny, Son, Unarre, Vilac i Abella de la Conca. Seguint el procediment habitual, es va comunicar la proposta d’adquisició a la subdirecció general de Museus de la Generalitat de Catalunya. Emperò, quan a Barcelona es va veure que el que es volia adquirir era una obra que sortia a la venda com a “anònim aragonès”, van aparèixer els dubtes. Així, per tal d’evitar un enfrontament institucional amb la DGA, es va efectuar un gest de bona voluntat política que, dit sigui de pas, mai serà correspost: es va informar al Govern aragonès de la subhasta per tal que hi pogués concórrer. Com és ja habitual, la DGA no sabia res de la subhasta.

Un cop el ministeri va adquirir la taula, es va sol·licitar que Generalitat i DGA elaboressin sengles informes on s’ampliessin les raons per tal de quedar-se amb l’obra. Em vaig posar mans a l’obra i, sorprenentment, vaig trobar evidències que demostraven que la taula podria ser originària de l’església lleidatana de Son. Però, quines eren aquestes evidències? A Son encara es conserva el retaule que Pere Espallargues va pintar per a l’altar major, tot i que falten els diferents compartiments de la part baixa, que van ser venuts fraudulentament cap a 1939. Avui se’n conserven dos al Museu Maricel de Sitges i un tercer al Museu Diocesà de la Seu d’Urgell. La resta es troben en parador desconegut. El que jo proposava al meu informe és que la taula venuda a Madrid fos, precisament, un d’aquests compartiments desapareguts. I ho feia amb arguments molt i molt contundents, entre els quals, la correspondència exacta de mesures amb les taules de Sitges i la Seu d’Urgell.

I es preguntaran, com és que si hi havia proves tan evidents, la peça s’ha acabat lliurant a Aragó? Jo també m’ho pregunto, i més després d’haver tingut accés a l’informe que es va redactar des del Govern aragonès. El qualifico d’informe amb molta benevolència, ja que tenia una pàgina i escaig d’extensió, amb un argumentari increïblement feble, i anava signat per algú no especialista en pintura gòtica. El més interessant d’aquest text era que justificava que la taula procedia -com no podia ser d’una altra manera- de Barbastre. Però això no és tot. El més surrealista és que s’argumentava que la taula formava part d’un retaule del qual es conserven tres compartiments a l’ajuntament barbastrenc. Utilitzo el mot surrealista perque, atenció, aquests compartiments no són obra d’Espallargues, sinó d’un pintor anònim anomenat Mestre de Vielha. En definitiva, un autèntic disbarat i una opinió absolutament tendenciosa que tenia com a únic objectiu fer procedir la taula, fos com fos, de Barbastre. Certament, em sorprèn veure com es pot arribar a manipular l’evidència i tergiversar la història d’una forma tan barroera i que, a sobre, coli sense problemes. I després parlen de “mala fe”.

Vull insistir en un aspecte: la DGA, per variar, no estava assabentada de la subhasta. Però bé, estic segur que se’m desmentirà i sortirà més d’un dient que estaven perfectament assabentats de la subhasta, que tenen tècnics efectuant seguiment de tot el mercat, etc. Insisteixo, no ho sabien, i si se’n van assabentar és pel gest de la subdirecció general de Museus. A la vista de com ha anat tot plegat, avui em penedeixo absolutament d’haver aixecat la llebre, d’haver identificat l’autor de la taula i d’haver fet aquesta proposta d’adquisició. S’ha comès una greu injustícia i s’ha acabat engrossint el patrimoni públic aragonès gràcies a la manipulació, les males arts i la mentida. En la meva opinió, algú hauria de donar explicacions.

I finalment, un detall que crec que mereix ser remarcat és que arran de descobrir-se que la taula podria procedir de Son, el Museu de Lleida va proposar que l’obra es reintegrés al retaule del qual molt possiblement havia format part. El Museu renunciava, per tant, a quedar-se amb la peça, tot efectuant un gest de normalitat museística i patrimonial. Si una parròquia conserva in situ un retaule integrat per una vintena de compartiments i se’n descobreix un que havia estat sostret il·legalment fa setanta anys, el més normal és que torni cap allà i no ingressi en cap museu. Doncs no, això no passarà. La taula anirà cap a Barbastre, on mai fins ara havia estat.

(A la primera foto, que he baixat del web d’Amics del Museu de Lleida, l’obra que el Govern de la monarquia ha cedit a l’Aragó i que no tornarà a SonAlt Àneu, al Pallars Sobirà– com proposava el Museu de Lleida. A la segona, el que queda del retaule de Pere Espallargues a l’església de Son)

Read Full Post »

En un ja llunyà apunt d’aquest bloc vaig fer públic el propòsit de comentar-hi, de tant en tant, els llibres que vaig llegint. Compromís incomplert que ara, i espero que no sigui una anècdota, em proposo, una vegada més, recuperar i acomplir.

Serveixi, doncs, aquest apunt per recomanar tres llibres per als qui vulguin entendre una mica més, d’una banda, els problemes polítics i lingüístics que pateix la Franja catalana de Ponent (d’Aragó, segons d’altres) o, si no voleu entrar en polèmica, ras i curt La Franja, i, de l’altra, la polèmica sobre el litigi sobre les obres d’art del museu de Lleida procedents de parròquies de la Franja que ara reclama el bisbat de Barbastre per al seu museu. El desconeixement que molts catalans tenen d’aquest territori és tan gran que, quan la Mònica Terribas encara feia “La nit al dia” –que ja fa uns anys–, en un d’aquells diàlegs que mantenia amb els seus col·laboradors, parlant del conflicte de les obres d’art, no se’ls va acudit res de més enginyós que qualificar-lo de “colobrot”. Com si es tractés d’un serial més de tarda de televisió i no d’un fet cabdal derivat precisament de la poca cura dels catalans per defensar la catalanitat d’aquestes comarques ponentines.

Eugeni Casanova. El complot. La trama en la segregació del bisbat de Lleida i el litigi de les obres d’art. Pagès editors, 2008. Ja he fet referència a aquest llibre en alguna altra ocasió, com quan vaig recollr una anècdota significativa que va explicar a l’autor qui llavors era bisbe d’Urgell, Joan Martí Alanís, sobre les pretensions de la monarquia espanyola respecte del Prncipat d’Andorra quan n’era copríncep. Tot i que el litigi sobre les obres d’art no és un “colobrot”, el llibre es llegeix com una novel·la d’intriga de les bones. El mateix títol hi porta, i els fets que desvetlla n’afavoreixen la lectura, començant per les complicitats de les altes esferes del govern socialista espanyol de Felipe González en el desmembrament del bisbat de Lleida que va portar, entre d’altres, les parròquies de parla catalana de la Franja a dependre de Barbastre. La clau del conflicte no és en els capricis d’uns bisbes o les vel·leïtats d’uns governants sinó –segons va desembullant els fets l’Eugeni Casanova– en decisions premeditades per fer coincidir els límits dels dos bisbats amb els límits polítics artificials –cosa insòlita en els costums vaticans, tan arrelats en la tradició històrica– i, doncs, promoure encara més la descatalanització d’aquests territoris. Malgrat que el llibre fa dos anys que va ser publicat, els fets posteriors no solament no desmenteixen Casanova sinó que en confirmen el relat. Ara que tot plegat s’acosta a les deliberacions i resolucions judicials –civils, que no eclesiàtiques– és de lectura obligada per als qui s’interessen per la realitat de la Franja.

Carmen Berlabé i Isidre Puig. El dietari del bisbe Meseguer i el Museu Diocesà de Lleida. Pagès editors, 2009. Aquest és un llibre de lectura més complexa, amb un pròleg molt esclaridor dels autors i transcriptors del dietari, i tres articles de persones prou coneixedores del conflicte, com qui va ser bisbe de Lleida i va patir-ne les contradiccions, Francesc Xavier Ciuraneta Aymí. El bisbe Josep Meseguer i Costa va ser qui va salvar el patrimoni artístic de moltes parròquies de la Franja i el va traslladar al museu que va crear per a la formació dels capellans al seminari de Lleida, a cavall entre els segles XIX i XX. El seu dietari és la millor prova que no hi va haver espoli –com pretén el bisbat actual de Barbastre amb el suport del govern d’Aragó– sinó una estratègia del bisbe per salvar precisament l’art de la Franja de l’espoliació que ja estava patint pels depredadors que pul·lulaven en aquells temps per les parròquies necessitades de diners per subsistir. Una estratègia, d’altra banda, gens catalanista –Meseguer no era de la corda de Torras i Bages o Morgades precisament– sinó només complidora de les instruccions impartides pel Vaticà per al salvament de l’art cristià.

Francesc Ricart. Escrits contra l’erm. Aspiracions des de la Franja. Quaderns del Cingle, Associació Cultural del Matarranya-Institut d’Estudis del Baix Cinca, 2009. Aquest és un llibret recopilatori d’articles de Francesc Ricart, fill de Fraga i ara veí d’Igualada, implicat de fa molts anys en la defensa de la catalanitat de la Franja i del seu patrimoni lingüístic, cultural i social. El llibre recull articles d’un llarg període: s’inicia amb un publicat ara fa vint-i-cinc anys i es tanca amb un altre de l’any 2007. Els títols són prou significatius: “La Franja de Ponent: notes i reflexions sobre una realitat cultural miserable”, deia el primer; “El català a la Franja, un llençol del País que es pot perdre”, diu el darrer. A l’entremig, comentaris sobre els fets racistes que van portar a la dimissió de l’alcalde de Fraga, Cisco Beltran, l’estiu del 1992; sobre qüestions dialectals i de drets lingüístics; la segregació del bisbat de Lleida (tornem-hi!); referències a personalitats diverses que han treballat per la catalanitat de la Franja, amb especial atenció per l’estimat i malguanyat Josep Galan, mort el 2005, qui, vés per on, va estudiar amb mi al Seminari de Lleida, on el bisbe Meseguer va portar les obres d’art ara en litigi; TV3; la llargament reivindicada i promesa llei de llengües de l’Aragó; comentaris de llibres i autors, amb esment especial pel també finat Jesús Moncada, que va donar tremp literari a la seva Mequinensa natal d’abans del pantà… Articles curts i contundents que guanyen actualitat cada dia que passa, tot i que ara ja hi ha llei de llengües –prou descafeïnada per cert, per acontentar l’adversari i fins tot l’eventual company de govern, cosa que els socialistes aragonesos no van aconseguir– i han passat tres anys des del darrer text recollit. En la lluita contra l’erm en què volen convertir la Franja els enemics de la seva catalanitat i identitat, els articles de Francesc Ricart són una veu d’alerta que cal tenir molt en compte. Si en voleu seguir la trajectòria darrera, ho  podeu fer llegint-lo a “Temps de Franja”.

Read Full Post »

El meu padrí matern Llorenç era de cal Capot, a les Borges Blanques. Els en deien –segons m’explicava ma mare– perquè, quan un antecessor seu era a punt de quintar –en aquells temps que hom podia lliurar de quintes si es tenia diners o alguna influència–, la família es vantava que mai no aniria a fer el soldat. La veritat és que no se’n van sortir i el xicot va rebre el capot, element imprescindible de la vestimenta militar de l’època. D’on els va quedar el malnom, renom o motae (que així en diuen a Fraga, amb e oberta al final i sense d, de les motades que tan bé va arreplegar el malaurat Josep Galan en un llibret anomenat així: “Les motades de Fraga”).
Al socialista Joan Ferran, per allò de la crosta “nacionalista” (catalana esclar) que li fa veure fantasmes a TV3, dia sí dia també, li ha passat cosa semblant a la vila d’internet. En alguns fòrums ja és Ferran de la Crosta, i no m’estranyaria que li acabessin dient “Lo socialista de la Crosta”, a la manera que firmaven els poetes nostrats de la Renaixença, com “Lo gaiter del Llobregat” (sigui dit amb tots els respectes per un altre socialista notable, avui al capdavant de la Generalitat de dalt).
Doncs bé, ara en Ferran de la Crosta diu que està molt preocupat, una vegada més amb TV3, perquè –diu– ha sobredimensionat l’interès informatiu de les consultes sobre la independència del país. Un país, és a dir una gent, que voldria per sempre més menor d’edat i sense capacitat de decidir què volem ser de grans.
El socialista Joan Ferran, nacionalista espanyol esclar (és a dir, imperialista), a banda d’irritar-nos, ens fa, en això de les consultes, un servei impagable. Mentre el seu col·lega Zapatero i la gent de la Moncloa van dient que el 13 de desembre només va ser un “divertimento” i hi ha un argument imperialista que es dedica a treure importància als resultats dient que van ser un fracàs, Ferran de la Crosta n’hi dóna tanta que fins i tot en culpa TV3, de l’èxit. Una TV3 que va fer ben poc per difondre’n la convocatòria i només en va reconèixer l’abast al final, quan la BBC i molts altres mitjans de prestigi internacional havien desplaçat periodistes i càmeres a Catalunya per informar-ne.
Ferran, com d’altra gent prou lúcida del partit socialista i de l’imperialisme mediàtic i polític espanyol, s’ha adonat de la importància del 13-d i difon ara la insídia que tot va ser perquè TV3 en va sobredimensionar la importància informativa. No s’ho creu ni ell: només cal veure la repercussió internacional de l’esdeveniment. Però ho ha de dir, i n’ha de buscar culpables a fora, dels propis errors. Per això, en pretén convertir TV3, sense raó, en el boc expiatori. I, en conseqüència, hi proposa implantar una nova forma de censura perquè la “seva” hi dediqui menys atenció quan vinguin les properes onades d’aquest sunami sobirà. Una conducta ben estalinista, per cert. O, si voleu, maoista. Ho dic per experiència.
En conclusió: cal que estem eternament agraïts al Ferran de la Crosta. Necessitem gent com ell per adonar-nos nosaltres mateixos de l’abast històric d’allò que ha engegat la bona gent del nostre país. Gràcies per la teva lucidesa, Ferran de la Crosta.
(El ninot l’he baixat del bloc La Trappola)

Read Full Post »

Older Posts »