Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘gallec’ Category

 

tumblr_me1nmvdcAg1qkm7zjo2_500
Les eleccions autonòmiques del 25 de novembre a la Generalitat de dalt, que havien de ser històriques –segons pretenien el president Artur Mas i els seus corifeus i ens ho van acabar fent creure a molts d’altres– i, al capdavall, la muntanya va parir un ratolí, donen per moltes anàlisis i des de diverses perspectives. M’agradaria fer un parell d’apunts des del vessant mediàtic, clau per abordar els reptes del nou ordre comunicacional que s’està configurant aquests darrers anys i que ha afectat de forma profunda els resultats electorals.

El que havia de ser una diada d’encimbellament parlamentari per uns –el bipartit que administra la Generalitat de dalt i el seu líder Artur Mas, que aspiraven a forçar la majoria absoluta amb una campanya de to messiànic i populista, precipitada per la decisió de dissoldre el Parlament abans d’hora presa pel mateix Mas–, al cap i a la fi, els va resultar un fiasco aclaparador. Mentre per d’altres, menys temptats pel messianisme i més modestos en les seves aspiracions, els ha suposat bé refer-se amb més que dignitat –ERC, ICV– d’anteriors ensopegades, bé triplicar resultats respecte dels anteriors comicis i consolidar-se com una força a tenir molt en compte en la política autonòmica –cas de Ciutadans–, bé quedar-se com estaven, que ja era massa pel meu gust –el PP–, o enfonsar-se encara més cap al no res, com el PSC o desaparèixer del mapa parlamentari com SI.

Pendents d’anàlisis més acurades i l’ús de sistemes i mitjans rigorosos en la recerca, proposo tenir en compte d’entrada, entre d’altres, aquestes consideracions a l’hora d’interpretar què ha passat.

1) Mas i CiU han fiat molt, massa per als seus interessos, en vells prejudicis sobre el funcionament del sistema de comunicació de masses en el territori administrat per la Generalitat de dalt. Com si la comunicació de masses fos un fet social dominat per regles inalterables i inalterades, i només es tractés d’aplicar-les de forma mecànica perquè els donessin els fruits desitjats. Sense tenir en compte una realitat ja molt coneguda i estudiada des de fa temps en altres contextos electorals: que no és el mateix l’opinió publicada pels grans mitjans de referència i l’opinió que expressa la ciutadania a l’hora de votar.

2) En aquesta línia, Mas i CiU han seguit aplicant una vella política que els plau força i que ha esdevingut en una veritable tradició per ells: refiar en l’aposta per un gran grup comunicatiu privat –el Grup Godó, en aquest cas, al qual en dos anys de legislatura han abocat euros a cabassos mentre els regatejaven tant als mitjans audiovisuals públics de comunicació com a la resta de mitjans privats en català. Política suïcida per al conjunt de la nació i de la llengua, mentre el bipartit aspirant a la renovació insistia que la retallada en aquest camp i per als mitjans públics aniria a més si els votàvem.

3) La campanya populista de CiU i el seu messies confonia l’opinió publicada pels grans mitjans –molt centrada en el debat de l’autodeterminació, seguint l’agenda marcada des del mateix govern– i el complex d’instruments de comunicació que impacten de fet en l’electorat. El primer dels quals és l’experiència personal i de grup, i el debat col·lectiu sobre l’impacte de la política realment practicada pel govern i els seus efectes a mitjà i llarg termini. Per l’estratègia de Mas i els seus, l’estelada podia ser usada per ocultar la realitat en els mateixos mitjans però de cap de les maneres no ho van poder fer amb eficàcia respecte dels votants potencials. Mas i els seus no van saber veure que l’efecte multiplicador del debat sobre la independència que posaven en primer pla, el que en realitat va provocar va ser una major afluència a les urnes i, doncs, l’engreix del vot contrari a la seva política del dia dia, fruit de la dura experiència viscuda i objecte de debat pels mateixos votants.

4) I no van tenir en compte, d’altra banda, que aquests dos darrers anys han estat cabdals en el creixement de l’ús d’internet per incidir en el debat social, ja no com a font d’informació i anàlisi en mans de capçaleres de prestigi en la comunicació virtual –o de propaganda en mans dels partits i candidats– sinó com a instrument cada vegada més potent de connexió social i d’àgora de debat.

Amb la qual cosa, política econòmica i social contra la bona gent practicada dia a dia pels qui aspiraven a ampliar la seva majoria parlamentària i recomposició de l’instrumental de la comunicació de masses en una societat en crisi han resultat un còctel explosiu per les aspiracions de Mas i els seus.

POST DATA: Per cert que un membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils –i articulista fins ara de mèdia.cat– ha estat elegit parlamentari encapçalant la llista de la CUP, grup emergent que entra per primera vegada al Parlament de Catalunya: David Fernández. Mentre un altre membre del Grup, Toni Strubell, deixa l’escó per la desfeta electoral de la força política que representava per Girona, Solidaritat per la Independència. Un fet, menor o major a consideració dels lectors, però que em sembla que val la pena tenir en compte també a l’hora del balanç.

Humbert Roma (Aquest article l’ha publicat mèdia.cat, observatori crític els mitjans el 30 de novembre del 2012)

(A la foto, de Jordi Borràs, del web “Nació Digital”, els tres únics candidats que van ser convocats al debat prelectoral a 8TV, del Grupo Godó, que va conduir el periodista Josep Cuní el 21 de novembre: Artur Mas, per CiU; Pere Navarro, pel PSC, i Alícia Sánchez-Camacho, pel PP. No hi va ser convidat el candidat ue encapçalava la llista d’ERC, Oriol Junqueras, que ara representa la segona força parlamentària i es perfila com a cap de l’oposició en el Parlament que va sortir de les urnes el 25 de novembre. Sagacitat periodística, en diuen d’això).

Anuncis

Read Full Post »

En la meva navegació pel núvol ensopego amb una estació excitant: Veu Pròpia. I hi trobo una enquesta que responc, conscient de l’engany que s’hi amaga i, doncs, les conclusions equívoques a què aboca la seva interpretació. Del ventall d’opcions a respondre a la pregunta “Quin creus que ha de ser el model lingüístic a les escoles?”, en trio una que resulta minoritària: “Tenint com a base el català s’ha de potenciar molt més el multilingüisme”. L’han triada 45 usuaris, la qual cosa representa el 16,5%.
Fa temps que em preocupa l’ús i abús que fan d’aquesta mena d’enquestes els mitjans de comunicació convencionals, mixtos o exclusivament telemàtics. Sovint rebo lletres de convit a respondre d’urgència una o altra enquesta com si ens hi anés el futur del país i la catalanitat en la resposta. Aquesta troballa meva de fa uns dies em permet desenvolupar algunes de les meves recances al respecte.
Prescindeixo, d’entrada –i ja és molt prescindir–, del caràcter acientífic d’aquesta mena d’enquestes, no emparades en cap mena de mostra mínimament fiable pel que fa a les persones enquestades i amb garanties més aviat minses, doncs, pel que fa a la representativitat dels resultats. De fet, la primera pregunta a respondre és si aquest dubtós mètode de consulta, que ha esdevingut ja un gènere d’opinió específic a afegir als que s’estudien als centres de formació de periodistes, aporta res de positiu i enriquidor al ventall ja prou ampli de gèneres d’opinió que podríem anomenar clàssics. En tinc els meus dubtes, atès el reduccionisme que propicia en les pràctiques del periodisme, cada vegada més inclinades a l’espectacle i a l’escàndol en l’expressió d’opinions –el cas de les tertúlies, n’és una bona mostra, tenint en compte on hem arribat al respecte–, i més allunyades de les matisacions que imposa la complexitat de les relacions humanes.
En el cas de l’enquesta de “Veu pròpia” que em dóna peu a aquest comentari, ofereix cinc opcions de resposta, una manera de no reduir-la al “sí” o el “no” sense matisos de què tant abusen els mitjans (en Cuní a “El matí” en va fer, a TV3, ús i abús, d’aquesta pràctica que veig que no han suprimit els qui han pres el relleu al magazín matinal). Però fins i tot amb aquesta precaució d’obrir el ventall de respostes, cosa que prefereixo al maniqueisme del blanc o negre, l’enquesta de ‘”Veu pròpia” em resulta fal·laç. I temo que, en respondre-la, no he deixat de caure en una trampa provocada pel mateix plantejament dels autors de les preguntes. Perquè, ¿què vol dir “multilingüisme” i quin “multilingüisme” cal potenciar?
Sense possibilitat de matisar la resposta –els gèneres d’opinió clàssics, incloses les cartes al director i fins i tot les tertúlies si es plantegen entre gent que sap de què parla i no busca només notorietat–, permeten –o haurien de permetre, i fins i tot fomentar– els matisos, les precisions semàntiques, l’explicació de les respostes fins on permet l’espai de què disposa l’opinador. Característiques cada vegada més necessàries davant la multitud d’aspectes a tenir en compte a l’hora d’analitzar i explicar el món des dels mitjans. Per això resulta una qüestió clau per verificar la salut d’un sistema comunicatiu i també d’un mitjà en concret obrir el ventall d’opinions i no tancar-lo a opinadors d’una visió única del món.
És exactament al contrari del que fa aquesta nova moda comunicativa de les enquestes, que redueix el ventall d’opinions a la resposta a la formulació d’unes preguntes que no admeten matisacions, ni tan sols si la possibilitat és més àmplia que no l’afirmativa i negativa. Tornant a meva resposta a la de ‘Veu pròpia”, em vaig quedar amb les ganes, per exemple, d’explicar què entenc per “multilingüisme” i, sobretot, quines llengües crec que haurien d’acompanyar la pròpia del país en un sistema educatiu amb perspectives de futur i voluntat integradora. Segurament, si poséssim de costat la meva concepció d’aquest “multilingüisme” escolar concret (que hauria d’incloure, en la meva opinió, una atenció especial a les llengües peninsulars, inclosa la basca, el gallec i l’occità , i a algunes de les d’origen de l’alumnat, a més de l’anglès com actual llengua de relació internacional, la qual cosa no vol dir que ho sigui per sempre: quan jo estudiava ho era el francès…), estaria força allunyada del que proposarien altres persones que van triar la mateixa resposta. I no ho he pogut matisar, perquè les mateixes característiques del gènere m’ho impedeixen.
Ateses aquestes reflexions, em permeto discrepar, doncs, dels qui consideren que aquest nou gènere afavoreix la participació. Més aviat serveix per allunyar-la i, alhora, fomentar encara més el pensament acrític tan present per desgràcia en els mitjans de comunicació del nostre país.

Humbert Roma, periodista. (Publicat a mèdia.cat el 8 de febrer del 2012)

Read Full Post »

Pyrenees.A2002018.1100.250m

Rebo d’un amic basc que viu a Catalunya aquesta convocatòria per un cicle de conferències que comença demà, dimarts 29 de setembre, acompanyada de la versió d’una poesia de Joan Maragall en tres llengües minoritzades dels Pirineus –català, basc i occità–, força adequada per als temps de profecia que vivim. Crec que val la pena donar a conèixer la iniciativa, una contribució més, des de Catalunya, a l’agermament de pobles i cultures veïnes sotmeses al Regne d’Espanya i la República Francesa.

Benvolguts amics i amigues,

Us adjunto anunci del cicle de conferències sobre els pobles i cultures dels Pirineus que es faran en el Reial Cercle Artístic de Barcelona.

CICLE DE CONFERÈNCIES

La cultura vernacla dels pobles dels Pirineus. Aportacions al patrimoni cultural d’Europa, Amèrica i Orient

Dia 29 de setembre a les 20 :00

Història d’Occitània i la seva relació amb Catalunya: Dues nacions vernacles d’Europa. Passat, present i futur.

A càrrec d’ Enric Garriga Trullols i Anna Pineda.

Audició de cançons occitanes, basques i catalanes. A càrrec de la soprano Olga Miracle

Dia 27 d’octubre de 2009 a les 20:00

De Grècia als Pirineus: Un itinerari mític i musical.

A càrrec de Carme Rusiñol Pautas.

Audició de música grega. A càrrec de la soprano Olga Miracle.

Dia 3 de novembre de 2009 a les 20:00

Catalunya mare de la cultura europea: L’art romànic, origen, significat i influència a Europa.

A càrrec de Juli Gutiérrez Deulofeu.

POESIA

Èuscar

Nik ez dakit nola

Baina profezia haize bat

Korrika egiten da mundu horretan zehar

Hemengoak eta hangoak

Nik ez dakit noiz

Baina Pirineoek erreinatuko duten

egun bat etorriko da

Joan Maragall

Català

Jo no sé com

però un vent de profecia

corre per eixos móns

d’ací i d’allà;

jo no sé quan

però vindrà un dia

en que els Pirineus regnaran.

Joan Maragall

Occità

Eu sabi pas cossí

Mas un vent de profecia

Cor per aquestes monds

Çai e lai

Sabi pas quora

mas vendrà un jorn

en qué los Pirinèus regnaràn.

Joan Maragall

Cordialment,

Jordi Salat, coordinador cicle de conferències

La traducció de les poesies a l’occità i l’èuscar ha estat per gentilesa de l’Anna Pineda

CICLE DE CONFERÈNCIES
La cultura vernacla dels pobles dels
Pirineus
Aportacions al patrimoni cultural
d’Europa, Amèrica i Orient
Dia 29 de Setembre a les 20 :00 H
Història d’Occitània i la seva relació amb Catalunya: Dues nacions
vernacles d’Europa. Passat, present i futur.
A càrrec d’ Enric Garriga Trullols i Anna Pineda.
Audició de cançons occitanes, basques i catalanes.
A càrrec de la soprano Olga Miracle
Dia 27 d’Octubre de 2009 a les 20:00H
De Grècia als Pirineus: Un itinerari mític i musical.
A càrrec de Carme Rusiñol Pautas.
Audició de música grega.
A càrrec de la soprano Olga Miracle.
Dia 3 de Novembre de 2009 a les 20:00H
Catalunya mare de la cultura europea: L’art romànic, origen, significat
i influència a Europa.
A càrrec de Juli Gutiérrez Deulofeu.
Jo no sé com
Però un vent de profecia
Corre per eixos móns
D’ací i d’allà;
Jo no sé quan
Però vindrà un dia
En que els Pirineus regnaran
Joan Maragall

Read Full Post »

dsc06886

Una recent sentència del Tribunal Suprem ratifica la imposició a la Generalitat de Catalunya del deure de preveure que, en els fulls de preinscripció escolar, hi hagi una casella on els pares indiquin quina és la llengua habitual dels nens i nenes. I això ha estat interpretat com una victòria per als qui van plantejar judicialment aquesta demanda.

 

Com que, en els seus deliris imperialistes, els demandants, encapçalats per Àlex Vidal-Quadras, deuen pensar que al món només hi ha un idioma –l’espanyol– i tota la resta són llengües de segona divisió, no han tingut en compte que al nostre país s’hi parlen, pel cap baix, unes 300 llengües forasteres a més a més de l’espanyol. Alguna d’elles, com el gallec, la van portar massivament les primeres immigracions del segle XX, fins tal punt que hi va arribar a haver professions, com la de tramviaire o afilador, on els gallecs eren àmpliament representats. Això, per no parlar d’una llengua, com l’occità de l’Aran, que ara és oficial en el territori administrat per la Generalitat de Catalunya i que és la llengua habitual de molts aranesos que viuen fora de la Vall.

 

¿Quina serà la llengua que s’haurà d’inscriure com a “habitual” en el cas dels fills de famílies que tenen aquestes llengües com a familars, o les que parlen entre els seus membres en amazic, xinès, àrab, búlgar, tàmil, fula, wòlof, quètxua… i aixì fins a més de 300?

 

I encara una altra: ¿Quina llengua “habitual” hauran de posar els pares de la nostra néta Zaïra –el nostre fill Marc, català, i la nord-americana Nia–, que com tants d’altres pares del nostre país no tenen, els dos, la mateixa llengua d’origen? ¿Quina serà, quan la Zaïra sàpiga parlar, la seva llengua habitual si la mare i la família d’Amèrica li parlen habitualment en anglès –tot i que la Nia quan portava menys d’un any a Catalunya ja parlava un català força correcte, la seva llengua “habitual” amb la filleta és, naturalment, l’anglès, només faltaria!–, i el pare i la família d’aquí ho fem normalment en català?  Només cal pensar en la multitud de fills de pares i mares, castellanoparlant l’un i catalanoparlant l’altre, que viuen a Catalunya i es dirigeixen sovint als seus fills cadascú en la seva llengua amb tota naturalitat.

 

Vaja un problema que se’ls gira als del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya si volen complir la sentència del Suprem. Per cobrir totes les casuístiques que se’ls presentin, hauran de preveure uns fulls d’inscripció que més aviat semblaran una bíblia, de tantes pàgines com tindran. I si, d’això, es vol deduir que a cada alumne se li ha de donar l’ensenyament en la seva “llengua habitual”, com sembla que pretenen els qui van presentar la denúncia als jutjats, no hi haurà espai a les escoles del nostre país per encabir-hi tantes línies d’aprenentatge, ni persones prou preparades per fer-hi de mestres. 

 

A banda que, en moltes escoles, a les fitxes individuals de l’alumnat ja s’hi recull quina és la llengua familiar, per tal d’abordar millor la immersió lingüística i l’acolliment dels alumnes la llengua d’origen dels quals no és el català. Fins i tot la Generalitat de Catalunya té iniciada una col·lecció excepcional, destinada als docents, amb estudis comparatius entre les gramàtiques de diverses llengües i la catalana, per facilitar la feina educativa d’immersió lingüística.

És clar que els legisladors catalans ja es van cobrir de glòria quan van preveure, en la Llei de Política Lingüística, que els nens tenen “el dret a rebre el primer ensenyament en llur llengua habitual, ja sigui aquesta el català o el castellà”. Com si en el nostre país no s’hi parlessin, des de fa molt de temps, d’altres llengües i tot quedés reduït a l’abominable dicotomia que ens imposa l’imperialisme espanyol.

 

Una versió d’aquest article, prescindint de les referències familiars, la va publicar el web Tribuna Catalana el 30 de desembre.

Read Full Post »