L’altra cara (dura) del jutge prevaricador. Sí, també hi podem, contra ell…

Fa uns mesos –el 22 de març de l’any passat– vaig dedicar un dels articles a mèdia.cat a aplicar la teoria de la lupa (o zoom) a l’expresident de la Generalitat de dalt, Jordi Pujol, com a producte mediàtic resultant del seu pas pel sedàs de Jordi Évole al “Salvados” de LaSexta. I, alhora, al procés de fabricació mediàtica, i coetània de l’altra, d’exaltació fins a excelsos honors de martiri democràtic aplicat al jutge prevaricador Baltasar Garzón en una operació per fer-ne urbi et orbi un sant baró, lliurat sense descans a la protecció dels drets humans de la qual tindria prou ben merescut el patronatge.

Una feinada, aquesta dedicada al “pájaro Garzón” –com li agradava dir-ne al seu malguanyat col·lega Joaquín Navarro, que tant bé el coneixia i tan malament en parlava– en què van destacar corifeus que mai no m’ho hauria esperat, d’ells. Va ser com si per fer sant al nostre segon papa Borja, Alexandre VI, els catalans de la nació sencera haguéssim muntat una campanya de comunicació, arreu del món catolicoapostolicoromà, fonamentant-la en la humilitat, pobresa i castedat, atribuïdes sense dubte i mesura al personatge, i de foment de la pau a la terra per la gent de bona voluntat que a fe de déu que s’hauria guanyat sense cap dubte segons el guió prefixat.

Bona gent del Grup de Periodistes Ramon Barnils –periodistes “del rotllo”, en qualificatiu triat a l’efecte pel company Roger Palà en un dels seus imprescindibles articles recollits ara a “Mots incendiaris. Recull d’articles (2007-2011)”– hem parlat de moltes i diferents maneres de les maleses infinites (MALESA entesa en la primera de les accepcions del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans: “Maldat, especialment acció dolenta”) comeses pel jutge prevaricador, vulnerador sistemàtic dels drets humans de les persones empresonades per ordre seva o posades sota la seva custòdia en les espectaculars operacions en què solia aparèixer com el superjutge garant de les llibertats ciutadanes i la fermesa incondicional de l’Estat imperial en nom del qual instruïa (que no impartia) els casos penals que li tocaven –o es feia tocar–, diuen, com en el macrosumari 18/98 que va acumular contra la dissidència basca.

A les llistes dels socis del Grup hi ha noms de periodistes que han passat, de lluny o d’a prop, pels sinistres despatxos del personatge (com ara víctimes de la seva redada contra l’independentisme d’esquerres català i en defensa de l’espanyolitat indubitable dels fastos olímpics del 1992). I d’altres que senzillament, en un moment o altre de la llarga i persistent carrera prevaricadora de l’ocell Garzón des del seu niu de jutge instructor de l’Audiència Nacional espanyola, n’hem hagut d’informar, d’alguns dels seus espectacles i els mals que van causar. Com que un d’ells –de fet, diversos–, precisament el que va iniciar el sumari 18/98, va ser una càrrega de cavalleria judicial destinada a tancar dos mitjans de comunicació bascos –Egin i Egin Irratia–, desmantellar-ne els béns industrials i societaris i, sobretot, engarjolar periodistes, treballadors i directius de premsa, una bona mitja dotzena dels quals pel cap baix segueixen en presó, gairebé podríem dir que mitjançant les notes de premsa del Grup Barnils es poden seguir fets, anècdotes, rituals i efectes del garzonisme en el seu combat a ultrança contra els mitjans de comunicació de l’esquerra independentista basca.

Dic tot això en la present ocasió perquè també amb el cas Garzón –i en el del tancament d'”Egunkaria” i les tortures a periodistes, treballadors i directius del diari en llengua basca que va fer esclatar Juan del Olmo, un jutge que hi va durar poc, al tribunal d’excepció, el Grup de Periodistes Ramon Barnils –i la seva gent del “rotllo”– ve demostrant, des del seu mateix inici com a col·lectiu, que sí que podem posar la lupa o el zoom on d’altres en aquesta professió i als Països Catalans han optat per la prudència que ve de la por i l’afany d’evitar-se cap risc. I és, doncs, també lògic que dimecres vinent, 17 d’abril„ el llibre que inaugura una col·lecció de llibres periodístics que aniran fent membres del Grup i publicarà Edicions Saldonar (col·lecció Periodistes) i que presentarem al Col·legi d’Advocats a Barcelona sigui dedicat a aquest martell de periodistes i persones lliures que ha estat el jutge prevaricador. L’ha escrit la periodista Sònia Bagudanch, que l’ha titular “Et presento el jutge Garzón”. A l’acte de dimecres, per les 7 del vespre, l’advocat Jaume Asens; el periodista David Bassa, president del Grup Barnils; l’editor Francesc Gil Lluch, d’edicions Saldonar; Sònia Bagudanch, autora del llibre, i el jutge Salvador Vidal parlaran sobre “Baltasar Garzón i les febleses de la justícia espanyola”. Tot un esdeveniment.

Humbert Roma

(Una versió actualitzada de l’article la va publicar mèdia.cat el 18 d’abril del 2013)

Read Full Post »

No parleu de Facebook als periodistes bascos empresonats

El director del diari Ara, Carles Capdevila, demanava el 8 de juny passat, en l’article que hi publica cada dia, testimonis que li responguessin la pregunta de si la presó amb Facebook ja no és una presó. Tot a partir d’una especulació que deia haver tingut amb un seu amic sobre la qüestió de si un presoner té dret a ser a Facebook o a Twitter.

Com que l’endemà mateix, dissabte, jo m’havia de desplaçar a Còrdova (Andalusia) per visitar-hi, quaranta minuts el diumenge a migdia –ni un de més– amb vidre i intèrfon interposats i amb la seguretat que ens enregistren la conversa, la companya i amiga periodista Teresa Toda, exsubdirectora del diari basc “Egin” que hi compleix sis anyets de condemna –ja n’hi porta quatre i mig, primer a Topas, prop de Salamanca (Castella i Lleó), i després a Còrdova, vaig gosar il·lustrar el company Capdevila sobre la qüestió que plantejava. Tot recordant-li, és clar, per si ho havia oblidat, que a les presons de l’imperi espanyol hi ha periodistes, directius i treballadors de premsa –onze pel cap baix si no em fallen les informacions– engarjolats precisament per això: per fer de periodistes, directius i treballadors de premsa, en un diari o en una empresa basca editora de premsa (independentista d’esquerres basca, és clar), és a dir el diari “Egin” o la seva editora Orain SA.

Heus aquí què li vaig comentar al company Capdevila intentant aportar-li alguna llum sobre el dilema que ens plantejava als lectors: Facebook o Twitter a les presons, ¿sí o no?:

“No sé de quina presó ni de quins presos parleu gent de l’Ara… Deuen ser d’un altre món. La companya periodista i exsubdirectora del diari basc Egin, Teresa Toda, que compleix sis anys de presó –ja en porta quatre i mig– a Còrdova/Andalusia, no té dret ni a tenir ordinador ni és clar accés a internet; des de fa uns mesos ja ni tan sols pot rebre cap paper imprès que no porti peu d’impremta (res, doncs, d’impressions fetes a partir d’internet que li puguem enviar). Del mòbil no en faria res perquè la presó està ‘protegida’ i no s’hi pot parlar amb mòbil des de quilòmetres al voltant… En dono fe, perquè porto visitant-la i escrivint-m’hi des que la van tancar primer a Topas (Salamanca) i després a Còrdova, per allunyar-la més encara del seu País Basc i de la seva mare que viu precisament a Salamanca. A Còrdova, que ningú intenti parlar per mòbil des dels voltants de la presó que no ho aconseguirà –és el primer que et diu el taxista que t’hi porta, per si volguessis localitzar-lo en sortir– perquè és zona amb cobertura restringida, és a dir, no hi ha cobertura si més no per a familiars i visitants. Diumenge vinent, demà passat, precisament la vaig a veure, viatjant de Lleida a Còrdova amb AVE, que ja és tenir sort i diners, una nit d’hotel, quaranta minuts –ni un més– de xerrada amb vidre i intèrfon interposats sabent que ens estan enregistrant la conversa, i tornada al vespre de Còrdova a Lleida. Comprendreu que no tinc ganes ni esma de visitar la mesquita de Còrdova com a turista en aquestes condicions… Per favor, bona gent de l’Ara, sigueu més rigorosos quan parleu dels aparells repressius de l’imperi espanyol (i també dels catalans que són al seu servei i en formen part). Ah! i la Teresa, a més de periodista, filla de diplomàtic, nascuda a Sao Paulo (Brasil), és besnéta d’un prohom de la Renaixença catalana que té un carrer dedicat a Barcelona: Eduard Toda, amic de Gaudí, restaurador de Poblet, egiptòleg i investigador del català de l’Alguer…”.

PUNTUALITZACIÓ EN TORNAR DE CÒRDOVA

Tornat de Còrdova he de dir, puntualitzant el meu comentari enviat a l’”Ara”, que ara visitants i familiars dels presos ja podem parlar per mòbil des de la presó o els seus entorns, com he pogut comprovar que feien alguns amb qui vaig compartir visita. És un dels canvis que hi he trobat. És clar que, com sempre, abans d’entrar a la visita i passar el control previ de metalls, on sonen fins i tot els bitllets de banc i els sostenidors de les senyores, hem de deixar el mòbil en una taquilla –cal tenir un euro a punt com al supermercat perquè, si no, l’hauries de deixar oberta– i recordar que l’has de recollir en sortir. Ara el règim penitenciari de la Teresa a Còrdova és de vint hores diàries al txabolo (cel·la, menjars inclosos) i quatre de pati.

Humbert Roma

(Publicat a mèdia.cat el 21 de juny del 2012)

(A la foto, Teresa Toda, que erasubdirecrtora del diari basc “Egin” i que compleix sis anys de presó a Còrdova/Andalusia per fer de periodista i tenir un càrrec directiu en aquest diari de l’esquerra independentista basca tancat per ordre del jutge Baltasar Garzón el 1998)

Read Full Post »

Pujol, Garzón i l’efecte lupa

Quan donava classes de periodisme a la facultat (UAB) i havia d’explicar el procés de fabricació de les noticies, recordo que manejava diverses teories sobre el procés de selecció. Es tractava d’aplicar metàfores vàries elaborades de forma acadèmica que el feien més entenedor. La més estesa, i força sòlida per l’elaboració dels fonaments que la suportaven, era la que s’anomena “de l’espiral del silenci”. Ve a dir, en esquema, que el silenci que impera sobre determinats temes en el procés de construcció de la informació es reforça a ell mateix, en una mena de turbulència en espiral que només es trenca si al seu entorn es produeix un soroll prou contundent per aconseguir-ho: un enfrontament armat, un atemptat de grans dimensions com el de l’11 de setembre del 2001 a Nova York, un magnicidi, una revolta de grans proporcions i efectes sobtats….

N’hi havia una altra, més modesta però que m’atreia més: l’anomenada “de l’efecte lupa” (o zoom). Posa èmfasi en el fet que, com la metàfora que li dóna nom, quan construïm la informació, els periodistes no solament apliquem una mirada selectiva als esdeveniments d’actualitat objecte de la comunicació de masses (soroll/silenci), informant-ne o ocultant-los, sinó que, de l’esdeveniment, posem el focus en determinats aspectes i, com quan apliquem la lupa a un determinat objecte (o el zoom a un paisatge), com més n’engrandim uns, més en difuminem la resta fins diluir-los en la foscor absoluta. La fabricació de la informació, segons aquesta teoria, no seria només un procés de selecció d’uns esdeveniments en detriment d’altres, sinó de magnificació d’alguns aspectes d’aquests mateixos esdeveniments triats i enfosquiment de la resta.

Pensava en això aquests dies veient el seguiment que els mitjans han fet de dos esdeveniments protagonitzats per personatges mediàtics i que han estat d’actualitat: l’expresident de la Generalitat de dalt Jordi Pujol i el jutge prevaricador espanyol Baltasar Garzón.

Comencem per Pujol. El periodista Jordi Évole el va entrevistar per al seu programa de televisió “Salvados”, a La Sexta, el 4 de març passat. Una entrevista que va ser objecte de força soroll mediàtic perquè Pujol li va confirmar el que fa temps que venia dient: que se’ns està tornant independentista. L’entrevista va ser llarga i el periodista li va preguntar per temes molt diversos. Però la majoria dels mitjans que en van informar només van posar la lupa en un: aquest de l’independentisme –sisplau per força– de qui, al seu temps de president, va tenir l’honor dubtós de ser nomenat “español del año” pel diari imperialista i monàrquic “ABC”. No era novetat, però els mitjans hi van posar el zoom més potent, i la resta va quedar enfosquida. Només –que jo en tingui constància– el diari “Ara” va fer la llista d’altres frases tant o més rellevants que va dir Pujol a l’entrevista, molt ben portada per cert, per Jordi Évole.

Entre d’altres, una que em va escandalitzar de forma especial, venint d’un personatge que va fonamentar el seu prestigi polític, entre d’altres coses, en la tortura i presó que va patir durant el franquisme. En un fragment notable –i força llarg– de l’entrevista, Évole va insistir en un torn de preguntes i repreguntes sobre el suport de Pujol a l’exministre socialista José Barrionuevo quan aquest va ser imputat i condemnat pel cas GAL, esadir per terrorisme d’Estat. Pujol, amb circumloquis i estratègies vàries de diversió a què és tan aficionat, va acabar justificant el terrorisme d’Estat perquè –va dir– “quan hi ha una guerra, hi ha una guerra, entengui’m. La policia lluita contra gent que assassina i l’Estat lluita contra gent que assassina”. Esadir, justificació pura i dura dels assassinats per raons d’Estat. L’efecte lupa, aplicat a l’entrevista per la majoria dels mitjans –no per l'”Ara”, si més no en el resum de frases que va recollir– en va engrandir la declaració “independentista” de l’expresident de la Generalitat i diluir fins fer-la desparéixer del focus la seva justificació de l’assassinat en nom de la raó d’Estat. Cap periodista de sensibilitat democràtica no ho hauria d’haver fet, però va passar i. com que va passar, ho explico.

Anem al jutge prevaricador Baltasar Garzón, fenomen mediàtic per excel·lència les darreres setmanes arran de les seves compareixences com a acusat davant dels tribunals espanyols que ell tant bé representa. Mitjans de tot el món –no només catalans o espanyols– han posat el focus en un Garzón jutge instructor de preteses causes contra els crims del franquisme i contra la humanitat i víctima, per això mateix, de la revenja dels franquistes i els seus propis col·legues de judicatura. Quan, de fet, Garzón s’havia limitat –fins llavors– a acceptar una denúncia i declarar-se competent per iniciar diligències sobre aquests crims. Mèdia.cat ja va deixar constància de molts d’altres aspectes que permetien posar en dubte la pretesa trajectòria democràtica del jutge prevaricador. Però la lupa que li van aplicar els mitjans –potentíssima a aquests efectes– els van diluir en la foscor absoluta. Fins tal punt que –i aquí sí que cal aplicar-hi la teoria de l’espiral del silenci– personatges i institucions internacionals que coneixen –o haurien de conèixer– prou bé el pa que s’hi dóna, als jutjats de l’Audiència Nacional espanyola –hereva directa del Tribunal d’Ordre Públic franquista– i a les garjoles que en depenen van sortir en defensa a ultrança del jutge prevaricador com a gran defensor dels drets humans, sobre els quals universitats de prestigi internacional li ofereixen ara feina per donar-ne lliçons. Parlo, per exemple, de l’exfiscal espanyol anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo; la premi Nobel de la pau Rigoberta Menchú; el premi Nobel de la pau i facilitador en alguna ocasió de la mediació en el conflicte de l’imperi espanyol al País Basc Adolfo Pérez Esquivel, Amnistia Internacional o les “madres de la plaza de mayo” argentines…

Fora de focus, doncs, el Garzón que feia detenir i empresonava independentistes catalans el 1992 i –segons sentència del Tribunal europeu dels Drets Humans d’Estrasburg– no en garantia la seva seguretat personal i mirava cap a d’altra banda quan li deien que havien estat torturats; que tancava mitjans de comunicació i feia detenir persones al País Basc només per la seva militància política aplicant-los la seva teoria que “tot és ETA” i que es pot ser d’ETA sense saber-ho; que s’avançava fins i tot als tribunals espanyols –ell que només era jutge d’instrucció, un fet que s’obviava ja llavors quan se’n parlava als mitjans– i tancava seus de partits polítics i feia detenir i engarjolar alcaldes i regidors bascos d’Udalbiltza que després serien absolts per la mateixa Audiència Nacional espanyola… Garzón, impol·lut, lliure de dubtes, en una aplicació de la lupa i l’espiral del silenci pels mitjans fins i tot de fora de l’Estat espanyol, en una de les operacions mediàtiques de propaganda més desvergonyides i d’èxit de tots els temps.

Fins tal punt que un seu servidor, el periodista català Pere Ríos, va gosar posar en dubte al diari “El País” que el contingut de la sentència del Tribunal europeu dels Drets Humans sobre el tracte a què van ser sotmesos els independentistes catalans detinguts per ordre seva el 1992 tingués res a veure amb el jutge prevaricador. Ho va fer en una pseudoinformació titulada “Garzón y el mito de las torturas a Terra Lliure”. La Coordinadora catalana per la prevenció i la denúncia de la tortura, que agrupa catorze entitats, hi va reaccionar amb un dur comunicat en què, entre d’altres coses, deien: “El Tribunal Europeu de Drets Humans implica directament Baltasar Garzón i tota la cadena judicial de custòdia –metge forense i fiscal, inclosos–. La bona praxi judicial per prevenir els maltractaments hauria deduït testimoni de la denúncia d’un delicte greu de tortures i hagués remès diligències als jutjats ordinaris. Allò que Garzón mai no va fer, que el Tribunal Europeu dels Drets Humans va condemnar i que l’article d’El País obvia deliberadament”.

No tinc constància –i m’agradaria equivocar-me– que cap mitjà dels autoanomenats “de referència” s’hagi fet ressò d’aquest comunicat de la Coordinadora. Ni tan sols “El País”, la credibilitat del qual hi queda força malmesa. No fos cas que el mite –aquest sí, molt ben construït i sòlid– del jutge defensor a ultrança dels drets humans en resultés tocat ni que fos una miqueta… Dos exemples, doncs, aquests de Pujol i Garzón, a afegir als que esmentava quan donava classes a la facultat, sobre com es fabrica la informació als mitjans de comunicació de masses.

Humbert Roma (Publicat a mèdia.cat el 22 de març del 2012)

Read Full Post »

“El País”, Garzón i les tortures als independentistes catalans el 1992

Aquests dies hem sentit i vist tantes coses a l’entorn de l’exjutge prevaricador Baltasar Garzón que em fa l’efecte que no parlem pas tots del mateix personatge. Només ens faltaven ara les imatges del Parlament argentí ovacionant-lo com a gran defensor dels drets humans i la presidenta de la República elogiant-lo sense cap mena de matisacions. Ja he escrit en aquest mateix bloc què en penso d’aquest personatge sinistre, responsable d’haver emparat tortures a persones empresonades per ordre seva i sota la seva custòdia, d’haver tancat mitjans de comunicació bascos i enviat a la garjola molta gent només per les seves idees polítiques, sense cap imputació en fets violents –entre ells alcaldes i regidors independentistes integrants de l’organització d’electes Udalbiltza que després van ser absolts per la mateixa Audiència Nacional espanyola. Autor de la teoria jurídica, fonament de la il·legalització de partits i candidatures independentistes d’esquerres i de l’empresonament dels seus dirigents, amb el pretext que es pot ser d’ETA sense estar-hi integrat o que ETA no ho és només l’organització armada sinó també el seu “entorn”.

Un personatge que, de tan lluitador com diuen que era contra els crims del franquisme, no se sap que hagi gosat instruir mai ni un sol procés a cap responsable d’aquells crims (entre ells el nazi Ramón Serrano Súñer, cunyat de Franco i responsable de la detenció, tortura i mort del president Lluís Companys i de multitud de republicans de tots els pobles sotmesos a l’Estat espanyol als camps de concentració nazis, feixista que va morir encara no fa nou anys sense que Garzón li toquès un pèl. I no diguem ja dels crims d’Estat del primer postfranquisme, com el que ara acabem de commemorar en l’aniversari de la mort de cinc treballadors per la policia a Gasteiz a les ordres de Manuel Fraga Iribarne, que va morir fa poc, i amb la responsabilitat d’un govern –el d’Arias Navarro, el ploramiques que va anunciar la mort del dictador– on el ministre de Relacions Sindicals era el franquista encara viu Rodolfo Martín Villa. O de la mort a trets d’Oriol Solé Sugranyes per la guàrdia civil… i tants d’altres (hi ha un vídeo impressionant d’una intervenció del diputat d’ERC Joan Tardà al Congrés espanyols dels Diputats llegint-ne una llarguíssima llista, a l’anterior legislatura). I mira que n’hi va passar Baltasar Garzón, d’ anys de jutge, a l’Audiència Nacional espanyola mentre tota aquesta colla de responsables de crims vivien, i alguns encara viuen. Mai no els va ni citar a declarar…

Ve a compte aquest llarg prefaci perquè un periodista català molt significat –Pere Ríos– d’un mitjà de comunicació espanyol també molt significat –”El País”– firmava el 25 de febrer passat una pseudoinformació amb el títol “Garzón y el mito de las torturas a Terra Lliure”, en què exculpava l’exsuperjutge prevaricador de la seva responsabilitat en les tortures a independentistes catalans detinguts per ordre seva el 1992. Una pseudoinformació al servei dels interessos de l’Estat i, ara i en concret, d’aquesta nova icona de la pseudodemocràcia que vam heretar del generalot i que és aquest exjutge prevaricador; un text que ha merescut un comunicat firmat per les catorze entitats aplegades a la Coordinadora catalana per la prevenció i denúncia de la tortura.

“L’article –diu, entre d’altres coses el comunicat de la Coordinadora sobre el text publicat a “El País”– titlla les tortures que van patir els detinguts de mite, de mentida. Afirmar això, quan hi ha una sentència del Tribunal d’Estrasburg que condemna l’Estat espanyol és fer una interpretació que mereix el nostre rebuig. Considerem indigna la frivolitat d’aquesta informació quan se sap com és de difícil provar judicialment la pràctica de la tortura i els maltractaments. L’article apunta que la mentida més estesa és aquella que diu que el jutge Garzón no va investigar les denúncies de tortura. I com a prova apunta l’informe que va sol·licitar el jutge a la metge forense, informe que apareix detalladament en la sentència d’Estrasburg i que el tribunal internacional en la sentència no va considerar que fos una investigació oficial efectiva”. “Res no justifica –diu també el comunicat– que un jutge miri cap a una altra banda quan pel seu davant estan declarant persones amb lesions visibles i que diuen que han estat torturades. Cal recordar, en aquest sentit, que el Tribunal Europeu de Drets Humans implica directament Baltasar Garzón i tota la cadena judicial de custòdia –metge forense i fiscal, inclosos. La bona praxi judicial per prevenir els maltractaments hauria deduït testimoni de la denúncia d’un delicte greu de tortures i hagués remès diligències als jutjats ordinaros. Allò que Garzón mai no va fer, que el Tribunal Europeu dels Drets Humans va condemnar i que l’article d’El País obvia deliberadament”.

“La publicació d’articles com aquest –conclou el comunicat– contribueixen a fer encara més difícil la tasca per l’eradicació de la tortura i els maltractaments”. Doncs, això.

(La foto, que he baixat de Racó Català correspon a una acció de denúncia contra Garzón que es va fer al Fòrum Mundial de les Cultures el 16 de juny del 2004 a Barcelona, durant una intervenció del jutge sobre drets humans).

Read Full Post »

Gestionar la pau

Quan es feia pública la declaració de la Conferència internacional de pau a Donostia el dilluns 17 d’octubre, se’m van fer presents primer Paul Ríos (coordinador de Lokarri, la xarxa ciutadana basca per l’acord, la consulta i la reconciliació, que tant ha treballat perquè la Conferència esdevingués realitat); Sabino Ormazabal (pacifista i lluitador noviolent basc, empresonat pel jutge Garzón, condemnat per l’Audiència Nacional espanyola al macrojudici 18/98 i després absolt pel Tribunal Suprem); Martxelo Otamendi (ara director de “Berria”, detingut per ordre del jutge Del Olmo, torturat i jutjat per dirigir el diari en llengua basca “Egunkaria” i absolt per l’Audiència Nacional espanyola); Teresa Toda (periodista complint ara a Còrdova sis anys de presó –al desembre ja en portarà quatre si no surt abans– a què la va condemnar el Tribunal Suprem per ser subdirectora del diari basc “Egin”, després del macrojudici del 18/98); Jesus Mari Zalakain, professor de la Universitat del País Basc, també del diari “Egin”, complint set anys de presó –en porta gairebé quatre– a Palència, on dedica part del seu temps a traduir textos literaris catalans al basc); Arnaldo Otegi i Rafa Díez (dirigents de l’esquerra independentista basca encara il·legalitzada empresonats i condemnats per l’Audiència Nacional espanyola per haver encapçalat el profund canvi estratègic que ha portat ETA a abandonar la lluita armada).

Mentre avançava aquesta setmana farcida d’esdeveniments històrics, se’m feien presents també Juan Paredes Manot, “Txiki” (afusellat a Cerdanyola del Vallès el 27 de setembre del 1975 per un escamot de guàrdies civils complint la sentència que li va imposar un consell de guerra a Barcelona, del qual vaig fer la informació per al diari TeleXprés) i Xavier Valls (arquitecte sempre al servei de la bona gent i antifranquista de pedra picada amb qui tant vam treballar i de qui tant vaig aprendre a la revista “Grama” de Santa Coloma de Gramenet, mort a l’atemptat d’ETA a Hipercor a Barcelona el 19 de juny de 1987). Finalment, dijous, sentint el portaveu d’ETA anunciant “el cessament definitiu de l’activitat armada”, se m’imposava el record de Josep Lluís Carod-Rovira, conseller en cap de la Generalitat de Catalunya, parlant de pau amb dirigents d’ETA a la Catalunya del Nord, el gener del 2004, en l’acte més digne protagonitzat per un polític català des de l’afusellament del president Lluís Companys i el dirigent anarquista i ministre Joan Peiró. Com que ho he escrit al facebook i al meu bloc diverses vegades, que ningú ho prengui, doncs, com una afirmació meva improvisada a darrera hora.

Aquestes han estat algunes de les evocacions meves aquests dies tan intensos i de tanta transcendència per al País Basc i, espero que també, per al nostre país. Un cop ETA ha fet públic que renuncia de forma definitiva a usar les armes, i mantenint l’independentisme d’esquerres en exclusiva la via política al País Basc, el repte per tots els agents implicats és ara gestionar la pau. Responsabilitat tant o més complexa que posar fi a la guerra. Els diversos documents fets públics aquests dies hi han insistit: negociació sobre les conseqüències del conflicte (presos, desarmament, exiliats…), legalització de totes les opcions polítiques, reconeixement del dolor causat a totes les víctimes sense exclusions, debat entre tots els partits sobre el futur del país, reconciliació… I, en el fons de tot plegat, reconeixement de l’origen polític del conflicte, una actitud sense la qual la pau seguirà sent dèbil i sense fonaments consolidats perquè no s’abordaran les causes de l’enfrontament, profundes i arrelades de fa tant de temps. Un reconeixement, d’altra banda, que si més no les parts que van intervenir en les frustrades converses de Loiola quan la treva del 2006 (PSOE, PNB i esquerra independentista basca) ja es van plantejar com a punt de partida de la negociació. Com deien els firmants de la declaració final de la Conferència internacional de pau, en un mesuradíssim punt quart: “En la nostra experiència de resoldre conflictes hi ha sovint d’altres qüestions que si són tractades poden ajudar a aconseguir una pau duradora. Suggerim que els actors no violents i representants polítics es reuneixin i discuteixin qüestions polítiques així com d’altres relacionades al respecte, amb consulta a la ciutadania, la qual cosa podria contribuir a una nova era sense conflicte. En la nostra experiència terceres parts observadores o facilitadores ajuden el diàleg. Aquí, el diàleg també podria ser assistit per facilitadors internacionals si així fos decidit per les parts involucrades”.                        ”

Un paper, aquest dels facilitadors internacionals, que ha resultat definitiu, juntament amb el canvi profund de l’estratègia de l’esquerra abertzale encara il·legalitzada, per arribar on som ara. La participació activa de destacades personalitats internacionals –sens dubte acceptada per l’actual govern de la monarquia i, segons molts indicis, també pel líder del principal partit de l’oposició que aspira a succeir-lo– ha estat decisiva en la culminació del procés fins ara. I cal confiar que ho serà també en el futur. Jonan Fernández, fundador d’Elkarri –l’antecedent immediat de Lokarri– i avui dedicat a promoure la pau en els àmbits més diversos mitjançant Baketik, al santuari franciscà d’Arantzazu, deia a TV3 –després que ETA fes pública la seva decisió– que cadascuna de les properes etapes requerirà el seu temps. Caldrà tenir-ho en compte per no precipitar-se en les anàlisis. Fa la impressió que hi ha preparades ja les condicions perquè alguna d’elles avanci amb certa celeritat, com ara el desarmament, per al qual hi ha ja una comissió internacional de verificació acceptada per ETA però encara no pel govern de la monarquia. I també algun canvi en la política penitenciària, si més no per cobrir les fases inicials, com pot ser l’aproximació dels presos al seu país i el trasllat dels més malalts al seu domicili en règim de presó atenuada, com ha passat aquesta mateixa setmana amb Ibon Iparragirre.

Però la pau és un bé fràgil, com demostra l’experiència, i cal cultivar-la amb cura i determinació. ETA no és l’únic protagonista del conflicte que s’ha de desarmar. El govern espanyol, l’actual i el que resulti de les eleccions del 20 de novembre, haurà de desactivar poderosos i complexos mecanismes que els dos partits imperialistes majoritaris a les Corts del Regne, PP i PSOE, han anat construint i enfortint, o senzillament alimentant amb el seu discurs, i que ara poden posar molts pals a les rodes de la pacificació: des dels estaments judicials, inclosa la fiscalia, fins als mitjans de comunicació i algunes associacions de víctimes. Desactivar aquests mecanismes és una feina que cal fer de forma immediata i decidida. Com també la legalització dels partits de l’esquerra independentista basca –i, en concret, Sortu, pendent del Tribunal Constitucional–, perquè aquest sector, que cada vegada té més suport al País Basc –com tornaran a demostrar amb tota probabilitat els votants, aquesta vegada amb el vot a la coalició Amaiur, el 20 de novembre– participi en igualtat de condicions a la vida política.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 24 d’octubre del 2011)

(A la foto, que he baixat de Berria, manifestació a Bilbo, dissabte 22 d’octubre)

Read Full Post »

Ara, els presos

La imatge –Odón Elorza (PSE) lliurant la “makila” (bastó) al nou alcalde de Donostia, Juan Karlos Izaguirre (Bildu)– diu moltes coses de la nova era que s’obre al País Basc del Sud. Com ho diu també la de l’elecció de Lohitzune Txarola (Bildu) com a presidenta de les Juntes Generals de Guipúscoa, que hi pot obrir el camí a la propera elecció de Martín Garitano (Bildu) com a diputat general. Entre d’altres coses, les dues imatges fan evident el fracàs de l’estratègia de l’aïllament i l’exclusió contra l’esquerra abertzale i l‘enfonsament dels socialistes bascos que encara controlen la lehendekaritza a la comunitat autònoma basca mitjançant el lehendakari titella Patxi López, gràcies a unes eleccions fraudulentes. Però no ho diuen tot.

No em resisteixo a reproduir algunes frases d’un escrit que vaig rebre d’una persona basca amiga, just després de saber-se que Bildu podria ser a les eleccions municipals i forals, perquè ho diu millor del que jo faria. “S’ha dit –deia el meu amic– que després d’aquesta sentència –del Tribunal Constitucional– s’ha posat el comptador a zero; hi ha qui ha dit que ja n’hi ha prou de victimisme (PNB i Aralar); o els qui segueixen afirmant que cal frenar les llistes actuals de Bildu (PSOE y PP). Uns obliden que 40.000 persones seguim sense poder exercir plenament els nostres drets, no podem ser candidatos ni interventors, que ho podem contaminar tot amb la nostra presència. El PNB i Aralar obliden això, a més a més que les úniques víctimes hem estat nosaltres; que també han volgut anar contra EA i Alternatiba. I que la voluntat del PSOE i el PP és anar frontalmente contra l’independentisme, sigui basc o català. Des d’una mirada positiva i de futur, és cert que Bildu suposa un pas important, no solament per la possibilitat de presentar-se a les eleccions sinó perquè significa una aposta per espais de treball en comú entre els qui tenims grans coincidències, transcendint les sigles i el sectarisme històric. Això donarà uns resultats i confirmarà la possibilitat real i plural en clau sobiranista. Ja ho veurem”.

“Teresa segueix empresonada –afegia referint-se a Teresa Toda, amiga comuna, que va ser subdirectora del diari “Egin” i porta tres anys i mig de presó condemnada en el macrojudici 18/98 impulsat pel jutge Garzón–, encara hi ha 750 presos i preses en els dos Estats; un percentatge important ja ha complert les penes, estan malalts, segueixen allunyats del seu entorn, se segueix torturant… El camí serà llarg.” I en un escrit breu, després de les eleccions, deia: “Els tres reptes que hem hagut d’afrontar els hem superat amb nota. El primer, amb l’Estat i les forces que el suporten. El segon, amb el PNB en l’hegemonia de l’abertzalisme. I el tercer, amb Aralar, per dilucidar qui lidera el procés d’unificació de l’esquerra abertzale.”

No és casualitat que diumenge, l’endemà mateix de la presa de possessió dels nous alcaldes i regidors, i mentre s’acaben d’enllestir els pactes per a les Juntes Generals de Guipúscoa, Biscaia i Àlaba i el Parlament Foral de Navarra, milers de persones s’hagin manifestat a Bilbo a favor del respecte dels drets dels presos polítics bascos i l’acostament al seu país, convocades per la plataforma “Egin Dezagun Bidea” (Fem el camí). La manifestació va tenir el suport d’Aralar, a més dels partits i col·lectius de la coalició “Bildu”. Pello Urizar, d’Eusko Alkartasuna, va qualificar d'”imprescindible” el canvi en la política penitenciària de cara a la normalització política.

El 27 de juny, aquesta normalització política tornarà a ser posada en qüestió pels tribunals de la metròpoli colonial, perquè és previst que comenci un altre judici a l’Audiència Nacional espanyola contra dirigents de l’esquerra abertzale, vuit en aquest cas, entre ells Arnaldo Otegi; l’exsecretari general del sindicat LAB, Rafa Díez, i el portaveu actual de l’esquerra abertzale Txelui Moreno. Tots ells, acusats d’haver intentat refer un partit polític independentista d’esquerres. Una vegada més, tornaran a arriscar greus penes de presó –fins a deu anys alguns d’ells– els principals impulsors del profund canvi d’estratègia de l’esquerra abertzale que l’ha portat a optar per la via política com l’única per aconseguir l’alliberament del seu país. I no és massa tranquil·litzador que la jutgessa que presidirà el tribunal sigui Ángela Murillo, la mateixa a qui el Tribunal Suprem va anul·lar fa poc una sentència contra el mateix Arnaldo Otegi per faltar al respecte a l’acusat. Judici que haurà de fer-se una altra vegada a mitjans de juliol.

Humbert Roma, periodista

 

(Publicat a Tribuna Catalana el 15 de juny del 2011)

Read Full Post »

Votar la llei de la gravetat. Indignat amb els indignats

Rebo aquest missatge d’un amic d'”Horta-Guinardó decideix”, amb qui -i amb molts d’altres– hem trepitjat dies i dies el districte perquè milers de persones hagin dipositat el vot en la consulta sobre la independència nacional:

“Aquest dijous a les 21 hores a la Plaça de Catalunya es votarà el DRET A DECIDIR dels pobles i el resultat serà inclòs a les conclusions de l’acampada. Se sap que hi hauran grups, que no qualificaré, que aniran a votar en contra amb arguments molt diversos. Per això és MOLT IMPORTANT que tots aquells que pugueu anar-hi us acosteu, mireu de seure el més endavant possible i participeu en la votació.”

Votar el dret a l’autodeterminació? És que ens hem tornat bojos? És com votar la llei de la gravetat. O el dret de reunió i manifestació. Acabat de rebre el missatge, em puja la indignació contra els (alguns) indignats. Per sotmetre-ho a votació i per acceptar que s’hi sotmeti. Porto quaranta anys lluitant pel reconeixement del dret a l’autodetertminació al Regne d’Espanya, un dret que ja reclamàvem des de l’Assemblea de Catalunya, reconegut per les Nacions Unides com un dret inalienable dels pobles, motiu de conflicte i repressió al meu país, al País Basc, a Galícia, al Sàhara Occidental, per parlar només de nacions que han estat o segueixen estan sotmeses a l’imperi espanyol.

No crec que ningú pugui dir que no vaig rebre amb il·lusió un moviment com els dels indignats, tot i les meves reserves que poc a poc van anar augmentant; ni que no em pronunciés amb radicalitat contra la brutalitat dels mossos d’esquadra en el desallotjament de la Plaça de Catalunya –on van resultar ferides, entre moltes d’altres, persones amigues a qui aprecio i respecto–, però això ja és massa. He decidit reproduir aquí alguns dels missatges que he anat penjant al grup “Català sempre” i al facebook perquè es vegi com he anat evolucionant al respecte, a banda dels articles que ja he escrit en aquest mateix bloc.

No us preocupeu que no hi aniré a votar demà, perquè els drets fonamentals de les persones i els pobles no es voten, s’apliquen i prou. Com han fet, en el cas de l’autodeterminació,  881.564 persones al meu país durant les consultes sobre la independència de la nació catalana. La resta és imperialisme pur i dur. I no estic disposat a passat per aquest adreçador.

Aquests són els meus textos a què feia referència:

(Responent a algú que deia que els indignats de la plaça de Catalunya eren anticatalans) No sé d’on treus que són anticatalans. Només cal llegir els articles de David Fernández , que no té cap connotació d’anticalà –és un dels impulsors del manifest de suport a la CUP a Barcelona  i un dels principals defensors dels drets nacionals del poble basc–– a Vilaweb. Reconec, però, la seva falta de sensibilitat respecte dels nostres drets nacionals, si més no si fem cas dels seus manifestos, que em sembla que han anat de més a menys per desgràcia. Ho podem veure des de textos de catalanrevolution en què parlen de dret a l’autodetermionació fins al manifest aprovat ahir on no hi ha cap referència als nostres drets nacionals, com he fet constar jo mateix al comentari que els enviat. (Català sempre 21-5-11)

Un drama, aquest distanciament entre la lluita per la independència i els indignats. ¿Algun demòcrata pot dubtar encara del dret dels pobles a l’autodeterminació que defensàvem ja des de l’Assemblea de Catalunya? És el que pensava ahir passant per la plaça de Catalunya i veient un cartell, escrit en espanyol esclar, en solidaritat amb el poble maputxe. ¿I amb els pobles oprimits per l’imperi espanyol? (facebook 31-5-11)

Hi ha un drama autèntic, si més no a Barcelona, amb l’allunyament dels indignats respecte de la lluita dels catalans contra l’imperi espanyol. Que encara avui gent que es deu considerar demòcrata dubti sobre el dret d’autodeterminació dels pobles em sembla una vergonya. I a la plaça Catalunya encara ho estan discutint. Ara, això sí, avui hi he vist un cartell, en espnyol esclar, de suport al “pueblo mapuche”. (facebook 31-5-11)

Segueixo creient que és un drama. I no es pot dir que molta gent independentista no s’hi hagi implicat. De la gent apallissada, i molt, n’hi ha de tots colors, entre ells el David Fernández, que no es pot dir que sigui un espanyolista precisament. Però precisament el menyspreu ratllant en l’imperialisme espanyol que s’ha trobat molta gent en l’ambient dels indignats a la plaça de Catalunya els ha fet retreure de participar-hi. No m’agrada però és així. I em preocupa que sigui així, però no n’hi ha prou de participar-hi sinó que t’hi has de trobar bé. Sempre que veig aquests imperialistes –perquè encara que no ho vulguin reconèixer són imperialistes– salvadors dels altres, sempre en espanyol esclar, penso en el desastre que va significar per a la revolució sandinista a Nicaragua el menyspreu cap als indis. Com que eren revolucionaris i tenien la veritat, els del Front Sandinista van arribar a desplaçar milers d’indis fora del seu hàbitat i tancar-los en autèntiques reserves perquè no es contaminessin de la contrarevolució. I l’únic que van aconseguir és precisament llançar-los en mans de la mateixa contrarevolució que deien voler combatre. (facebook 31-5-11)

(Responent a un company que diu que a Terrassa això no passa). No tinc referències sobre Terrassa i entenc que no hi hagi aquest problema, però molts testimonis de Barcelona i el seguiment de les xarxes socials evidencien que aquí sí que el tenim i molt gros. Que encara algú que es considera demòcrata i digui que està indignat discuteixi sobre el dret d’autodeterminació dels pobles aplicat al nostre país i a la resta dels pobles oprimits per l’imperi espanyol em sembla clarament imperialista. I cal dir les coses pel seu nom i deixar-nos d’eufemismes. Com ho és menysprear la llengua del país i dir que no té importància l’ús majoritari d’una o altra llengua en públic, quan l’altra llengua és l’espanyol. I encara coses més significatives: no he sentit cap indignat parlar contra la monarquia o l’ús sistemàtic de la tortura als centres de detenció (dos tabús silenciats sistemàticament als mitjans i també entre els indignats), ni denunciar la il·legalització de forces polítiques basques que no han pogut presentar-se directament a les eleccions com Sortu o el tancament de mitjans de comunicació o l’empresonament d’independentistes bascos d’esquerres (800 presoners bascos encara allunyats del seu país: el diumenge 22 de maig, mentre els acampats a la plaça de Catalunya mostraven la seva indignació, jo era de viatge a Còrdova a veure, només 40 minuts, la Teresa Toda, periodista condemnada a sis anys de presó pel simple fet de ser subdirectora del diari Egin, i ja en porta tres i mig…). Això no és motiu d’indignació? O és que vivim en planetes diferents? És això el que em preocupa. I encara més quan algun mitjà ha explicat que el moviment dels indignats neix a Madrid de les plataformes que es van organitzar en defensa de l’impresentable jutge Garzón per la qüestió dels crims del franquisme… (facebook 1-6-11)

Repeteixo: ¿com algun demòcrata sensible al que passa al seu propi país pot posar en dubte el dret dels pobles a l’autodeterminació? Un país on més de 800.000 persones, en un acte d’insubmissió política sense precedents, acabem de votar per la independència. Que un col·lectiu com els indignats de la plaça de Catalunya posi a votació el reconeixement del dret a l’autodeterminació per al propi país és un acte indigne per qui el proposa i per qui l’accepta. Perquè cal recordar-ho una vegada més: el dret a l’autodeterminació és un dret universal tan important com la resta de drets, i no de segona categoria com pretenen alguns dels indignats. I, quan ja l’han exercit més de 800.000 conciutadans, sense exclusions, és una vergonya posar-lo en dubte i una afrenta contra els propis conciutadans, entre els quals n’hi ha molts que van votar quan no poden fer-ho en les eleccions organitzades per l’estat com molt immigrants i joves d’entre 16 i 18 anys. Recoraré sempre aquell jove equatorià que, a Nou Barris, després de votar per la independència de la nació catalana, va dir-nos: “Ja sóc català”. El prefereixo a molts dels acampats a plaça de Catalunya que no se’n senten. (facebook 1-6-11)

(A la il·lustració, bandera del poble maputxe)

Read Full Post »

Els d’Udalbiltza, absolts

Per fi, una bona notícia des del País Basc, que pot obrir vies d’esperança d’un canvi pel que fa a la repressió cap als independentistes d’esquerres: els 21 alcaldes, regidors i treballadors del moviment nacional d’electes bascos Udalbiltza han estat absolts per l’Audiència Nacional espanyola. El fiscal, que havia demanat penes d’entre deu i quinze anys de presó, ha decidit no presentar recurs contra la sentència, que desmunta les seves tesis, les del jutge instructor, Baltasar Garzón, i les de l’acusació particular del grup “Dignidad y Justicia”, que pretenien que Udalbiltza responia a les consignes d’ETA. La sentència declara que els objectius d’Udalbiltza eren “nacionalistes, però no terroristes”.

Una notícia que es contradiu amb les darreres detencions de persones de l’independentisme d’esquerres basc la matinada del 18 de gener passat, per ordre del jutge instructor Fernando Grande Marlaska, per desenvolupar activitat política, com ara gestionar un web. Veurem com evoluciona la situació en el front repressiu espanyol per conèixer si la sentència sobre Udalbiltza indica un nou camí pel que fa a la política dels poders polític i judicial al Regne d’Espanya respecte de l’independentisme d’esquerres basc o només és una excepció per a un cas tan escandalós com el de l’empresonament i judici d’aquests electes bascos ara absolts.

Read Full Post »

Ara, judici a alcaldes i regidors bascos

El ministre espanyol d’Afers Exteriors, Miguel Ángel Moratinos, està tot cofoi. Ha dit que el règim dictatorial cubà no solament ha decidit alliberar 52 presos polítics ara sinó que en deixarà lliures el centenar que en queda ben aviat, gràcies –diu– a les habilitats de la diplomàcia espanyola. És ben bé que no veu la biga al propi ull.

Les presons espanyoles i franceses són plenes de presos polítics –més de set-cents–, la majoria relacionats amb el conflicte nacional que el Regne d’Espanya té amb el poble basc. I se’ls aplica condicions penitenciàries molt dures, sovint molt més dures que als presos anomenats comuns. Molts d’aquests presos i preses bascos –cada vegada més– no tenen cap imputació per delictes de sang o violència, sinó que són el que el jutge Baltasar Garzón, en un plantejament d’allò més democràtic com acostumava, va anomenar l’entorn d’ETA. La tesi que va portar després, amb la teoria que ETA no és només l’organització armada sinó aquest mateix entorn, a la llei de partits i l’exclusió de centenars de persones del dret d’elegir, ser elegits i fer acció política en el partit de la seva tria personal.

Presos preventius en alguns casos, als quals s’apliquen en moltes ocasions els màxims terminis de reclusió que preveu la llei –de vegades, per deixar-los després en llibertat perquè els jutges no tenen manera de justificar les imputacions– o condemnats a penes molt dures. Com en el cas del macrosumari 18/98 (en què van ser condemnats, entre d’altres, periodistes i treballadors del diari Egin), joves independentistes d’esquerres o dirigents de l’esquerra abertzale (en l’actualitat, la majoria de l’antiga direcció de Batasuna és a la presó pendent de judici). Encara és recent l’absolució dels cinc directius i periodistes del diari “Egunkaria”, que també van ser empresonats amb caràcter preventiu per ordre del jutge Del Olmo, i alguns d’ells torturats, considerant-los membres o col·laboradors d’ETA, per, després de set anys d’instrucció del sumari, ser absolts per l’Audiència Nacional espanyola.

Ara els toca el torn a 21 alcaldes, regidors i treballadors de la institució nacional d’electes bascos Udalbiltza, encausats –i la majoria empresonats també de forma preventiva– en un sumari instruït per Baltasar Garzón l’abril del 2003. Un altre ha resultat absolt d’entrada, en haver estat condemnat en un judici anterior pels mateixos fets. El judici, acusat-los d’actuar a les ordres d’ETA i malversació de cabals públics –en les campanyes que va fer la institució d’electes–, va començar el dijous 15 de juliol a Madrid i el fiscal demana per a cadascun d’ells penes d’entre 10 i 15 anys de presó, que l’acusació popular –Dignidad y Justicia– augmenta fins a 22.

Udalbiltza va ser un dels fruits més preciosos del procés de Lizarra-Garazi, que va portar a la treva de setembre del 1998 i que es va trencar quan ETA va tornar a l’acció armada el desembre de 1999. La que va ser qualificada de primera institució política nacional de la història recent del País Basc –ja que abastava la totalitat del país– va ser fundada el 18 de setembre del 1999, per 1.778 electes municipals del PNB, EA, Abertzaleen Batasuna i Euskal Herritarrok (coalició de l’esquerra independentista basca), dels set territoris històrics a una i altra banda de la frontera. Després que ETA va decidir posar fi a la treva, a partir de febrer del 2001 es van formar dues Udalbiltza: Udalbiltza-Udalbilde, liderada pel PNB i EA, i Udalbiltza-Kursaal, liderada pels electes de l’esquerra abertzale que seria il·legalitzada dos anys després.

Entre el patrimoni polític d’Udalbiltza-Kursaal, hi ha l’organització d’accions de solidaritat amb les zones més desafavorides del territori nacional, com Zuberoa, al País Basc del Nord, amb la creació del Fons Basc de Cohesió i Desenvolupament; l’aprovació del document “Euskal Herria en el camí cap a la democàcia i la pau;, la “Carta de Drets d’Euskal Herria”, la tramitació de l’EHNA (document de reconeixement de la identitat nacional basca dels qui el tramitaven de forma voluntària, que diverses empreses van acceptar com a instrument d’identificació equivalent al DNI espanyol) i sobretot la Conferència Internacional pels Drets dels Pobles.

La Conferència es va fer del 6 al 8 de desembre del 2002 i va comptar amb la presència destacada d’un català, Fèlix Martí, creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, com a membre del Comitè d’Honor. De la transcendència de la iniciativa, en pot donar una idea la llista de les persones que acompanyaven Martí en el Comitè d’Honor: Haunani Kay Trask (líder del moviment per la sobirania nativa de Hawai), Daniel Turp (membre de l’Assemblea Nacional del Québec), Matabo Kunene (del Congrés Nacional Africà, governant a Sud-Àfrica) i Pete Cenarrusa (exsecretari d’Estat d’Idaho, als Estats Units d’Amèrica, que hi va intervenir amb un discurs per vídeo). L’abril del 2003, el jutge instructor Baltasar Garzón posava fi a aquesta dinàmica.

Si tenim en compte que a la Conferència Internacional pels Drets dels Pobles hi van participar no solament membres d’organitzacions independentistes dels diversos pobles oprimits pel Regne d’Espanya sinó personalitats destacades de tot el món i que en el comitè de suport hi havia un expresident de la República Italiana (Francesco Cossiga) i un exministre francès, i hi van intervenir amb ponències pròpies diputats i senadors de diversos països, així com Verena Graf, secretària general de la Lliga Internacional pels drets dels Pobles i Françoise Houtart, el seu president, persones ben poc sospitoses de connivència amb ETA, es poden entendre les presses de Garzón. I més en la cursa que ell mateix havia començat per veure qui empresonava més i amb més diligència, com més millor, independentistes de l’esquerra basca. La Conferència Internacional va finalitzar –pura lògica– amb una declaració en què es demanava el reconeixement del dret d’autodeterminació per a les nacions sense Estat. I amb el propòsit de posar en marxa una assemblea dels pobles d’Europa que fos una mena de contrapoder a les institucions europeers dominades per la lògica dels Estats.

El judici als electes i treballadors d’Udalbiltza, una vegada més, posa a prova el respecte del Regne d’Espanya per la democràcia. Aquest dissabte, milers de persones –10.000 segons el diari “Gara”– s’han manifestat en contra del judici. Entre els signants dels diversos manifestos de suport als encausats hi ha dirigents del PNB, EA, Aralar, Alternatiba (escissió d’EB), EB, els sindicats ELA, LAB i CCOO, l’Associació Basca de Municipis, Lokarri (xarxa ciutadana per l’acord i la consulta), Nafarroa Bai, i fins i tot un regidor del PSE i la incombustible exregidora del PSN a Iruña, Ainoha Aznárez, de qui sempre recordarem la intervenció, durant el darrer procés de pau, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona parlant en nom de les dones d’Ahotsak.

Ara que es tornen a obrir esperances de pau al País Basc, sense atemptats d’ETA des de fa un any i amb l’opció unilateral de l’esquerra abertzale per la confrontació democràtica pel dret a l’autodeterminació i la independència, sense violència ni ingerències, el judici a Udalbiltza serà també un judici a la justícia espanyola. Ja que donarà també la mesura de fins a quin punt els jutges del tribunal d’excepció volen i poden contribuir a la distensió en el conflicte basc o opten, una vegada més, com van fer en l’anterior procés, per endurir la via repressiva.

Humbert Roma, periodista

(Aquest article ha estat publicat a Tribuna Catalana el 18 de juliol del 2010)

(La foto, de la manifestació del dissabte 17 de juliol a Bilbao en suport als electes i traballadors d’Udalbiltza jutjats, és del diari “Deia”)

Read Full Post »

Divendres vinent, acte a Barcelona contra la impunitat dels crims de la dictadura i per la ruptura amb el franquisme

Les entitats que impulsen el Manifest per la ruptura amb el franquisme i contra la impunitat dels crims de la di¡ctadura han convocat un acte per divendres vinent, 18 de juny, a dos quarts  de vuit del vespre al passeig del Born de Barcelona on del presentaran públicament. Per anunciar la convocatòria, portaveus d’aquestes entitats han fet una roda de premsa aquest dimarts, 15 de juny, on hi va haver el Camp de la Bota, lloc de mort on van ser afusellades 1.700 persones pel règim feixista del generalot.

Aquesta és la convocatòria:

Per la ruptura amb el Franquisme i la fi de la impunitat dels crims de la dictadura

Acte públic d’homenatge a les persones represaliades pel franquisme i en defensa de la ruptura amb la dictadura

Divendres 18 de juny de 2010 a les 19.30h al passeig del Born (Barcelona)

Intervindran:

• Josep Fontana, historiador i catedràtic emèrit (IUHJVV-UPF)

• Josep Maria Pi Janeras, ex-pres polític del franquisme i víctima de la tortura

• Diego Paredes Manot, germà de ‘Txiki’, un dels últims afusellats del franquisme

• Begoña Casado, de l’Associació Memòria contra la Tortura

• Ermengol Gassiot, arqueòleg que ha participat en l’exhumació de diverses foses d’assassinats pel feixisme

>> Acompanyament musical de La Portàtil FM

>> Més informació i recollida d’adhesions col·lectives i individuals: http://fiimpunitatfranquisme.wordpress.com

I aquesta la crònica de la roda de premsa que m’han fet arribar els convocants:

Roda de premsa de presentació del manifest “Per la ruptura amb el Franquisme i la fi de la impunitat dels crims de la dictadura”

Aquest dimarts 15 de juny al migdia s’ha presentat a Barcelona en roda de premsa el manifest que ja subscriuen seixanta entitats dels Països Catalans. El manifest reivindica la ruptura amb el Franquisme i la fi de la impunitat dels crims de la dictadura (aquí podeu llegir el manifest: Per la ruptura amb el Franquisme i la fi de la impunitat dels crims de la dictadura).

A la presentació del manifest han parlat dues persones en nom de les seixanta entitats adherides al manifest: Stephanie Pérez, d’Endavant, i Bruno Valtueña Sánchez, secretari general de la CGT de Catalunya. També hi ha parlat Ramón Piqué, de l’Associació Memòria contra la Tortura, i que va ser represaliat pel jutge Garzón el 1992, juntament amb desenes d’independentistes catalans, per tal d’explicar els motius per als quals consideren que no ha de ser aquest jutge el que encapçali la persecució dels crims del franquisme.

A la roda de premsa, Stephanie Pérez ha explicat: “Les entitats que firmem el manifest entenem que per a caminar cap a la plena democràcia cal fer la ruptura pendent amb la dictadura, indispensable per avançar cap a una societat igualitària i cap a la consecució de les llibertats individuals i col·lectives. Les organtizacions que donen suport al manifest perquè reivindiquem la ruptura pendent amb el franquisme i perquè considerem que un tribunal hereu de l’Estat franquista (l’Audiència Nacional espanyola) i qüestionat pels organismes de defensa dels drets humans, amb Garzón al capdavant, no té ni credibilitat ni legitimitat per a jutjar els crims del franquisme”.

Al Camp de la Bóta, on el franquisme va afusellar 1.700 persones

La roda de premsa s’ha fet al Camp de la Bóta, un dels indrets on es van afusellar més persones a Barcelona durant els primers anys del franquisme. Hi ha documentat com a mínim l’assassinat de 1.700 persones per part del règim franquista en el lloc on s’ha fet la roda de premsa. Un cop afusellats, els cossos sense vida eren enterrats en fosses comunes a Montjuïc.

Organitzacions i persones adherides al manifest

Entre les seixanta organtizacions signatàries hi ha entitats de la memòria com l’Associació Memòria Contra la Tortura, l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya – ARMHC o el Fòrum per la Memòria del País Valencià. A més, hi donen suport un ampli ventall d’organitzacions de l’esquerra política i sindical, entitats socials, a més de col·lectius d’àmbit local. De les entitats que hi donen suport, a la roda de premsa d’aquest migdia hi han assistit representants de la CGT Catalunya, Endavant, la CUP, les JERC, les Joves del PSM (Partit Socialista de Mallorca) i l’Associació Memòria Contra la Totura.

A  banda de les organitzacions adherides, més de 300 persones del món acadèmic, cultural, comunicatiu, educatiu, sindical, polític i d’altres àmbits donen suport al manifest. Destaquen les adhesions d’historiadors estudiosos del franquisme com el catedràtic de la UPF Josep Fontana o el professor de la Universitat de Sevilla Francisco Espinosa. A més, també hi donen suport ex-presos polítics del franquisme.

“Cal acabar amb la hipocresia dels qui frenen la justícia amb les víctimes”

Bruno Valtueña ha començat recordant la persecució que va patir el sindicalisme per part del règim franquista, i ha lamentat que l’actual sistema polític continuador de la dictadura ara fa reformes laborals contra els drets dels treballadors.

Aquest sindicalista ha reivindicat la necessitat de recuperar la memòria històrica. Ha denunciat que l’Estat espanyol encara no ha signat la Convenció Internacional de Desaparicions Forçoses, precismament perquè això l’obligaria ha investigar i a jutjar els qui van ser-ne resposnables polítics.

El secretari general de la CGT Catalunya ha afegit que “cal acabar amb la hipocresia dels partits polítics que aquí frenen la recerca i la justícia per les vícites del Franquisme”. I ha recordat que els historiadors han recollit els noms de 130.000 persones desaparegudes pel franquisme i enterrades en fosses comunes a l’Estat espanyol. Per Bruno Valtueña, “la repressió franquista s’ha d’entendre com a part indissociable del projecte polític franquista i de l’església catòlica”.

Finament, Valtueña ha llegit un fragment d’una cançó del cantautor Raimon per subratllar el silenci que hi ha hagut i hi continua havent sobre els crims del franquisme:

“Jo vinc d’un silenci

antic i molt llarg,

jo vinc d’un silenci

que no és resignat,

jo vinc d’un silenci

que la gent romprà,

jo vinc d’una lluita

que és sorda i constant.”

Garzón, un jutge que no va voler investigar denúncies per tortures

Ramón Piqué ha començat la seva intervenció explicant que el 1992 desenes d’independentistes catalans van ser detinguts poc abans dels Jocs Olímpics en l’anomenada Operació Garzón, ja que la va encapçalar aquest jutge. Aleshores, molts dels detinguts van denunciar que havien estat torturats per la policia durant els dies en què havient estat detinguts, però Ramón Piqué (que va ser un d’aquells detinguts), ha lamentat que Garzón no va ordenar que s’obrís cap investigació per aquelles tortures. Anys més tard, però, el 2004, les denúncies per tortures van arribar al Tribunal de Defensa dels Drets Humans a Estrasburg, que va condemant l’Estat espanyol per no haver investigat les denúncies.

És per aquells fets, i també per denúncies per tortures que altres persones han presentat davant del jutge Garzón i que ell no ha volgut investigar, que Ramón Piqué considera que “l’Audiència Nacional espanyola té un paper destacat en la impunitat de què gaudeix la pràctica de la tortura a l’Estat espanyol”. A més, Piqué ha recordat que aquest tribunal té arrels franquistes, ja que és hereu del TOP (Tribunal d’Ordre Públic), del franquisme”.

Piqué ha lamentat que “30 anys més tard de la mort de Franco, l’Estat espanyol continua apareixent en informes internacionals que denuncien la pràcticta de la tortura”. I ha recordat que d’ençà de 2001 a l’Estat s’han presentat fins a 6.000 denúncies per tortures contra agents dels cossos repressius de l’Estat.

Finalment, Piqué ha subratllat que els signataris del manifest no estan d’acord que es jutgi a Baltasar Garzón per voler investigar els crims del Franquisme. Però en canvi, sí que consideren que s’hauria de jutjar Garzón per haver encobert la tortura, tal com denuncien diversos informes internacionals.

Reivindicacions del manifest unitari

D’acord amb tot el que exposa el manifest, Stephanie Pérez ha exposat les reivindicacions que tenen les organitzacions que hi donen suport:

“Depurar les responsabilitats polítiques dels crims del franquisme, que a més de les desaparicions i execucions, també contemplen els empresonaments, les tortures, expropiacions de béns a particulars, etc.

Derogar la Llei d’Amnistia del 1977 que manté la impunitat.

Decretar la il·legalitat de les mesures repressives del franquisme, com les derivades de la Ley de responsabilidades políticas.

Suprimir l’Audiència Nacional, hereva dels tribunals d’excepció de la dictadura.

Revisar i restituir les propietats confiscades, i aquelles adquirides mitjançant compres forçoses a persones reprimides (mortes, preses, exiliades, etc.).

Reformar de la Llei de la memòria històrica, per tal que faciliti la reparació judicial a les víctimes i no només un reconeixement nominal per via administrativa.

La creació d’un tribunal especial per afrontar aquest procés que ja fa anys que s’hauria d’haver obert contra la dictadura.”

Read Full Post »