Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Girona’ Category

Si l’únic que han aprovat la bona gent d’ERC al seu 26è Congrés Nacional –diuen que de renovació– que van fer aquest cap de setmana a Girona és el que han publicitat els mitjans, atribuint-ho als seus nous dirigents –que no han dit pas que no sigui veritat o que hagi estat manipulat–, necessitaré una altra vegada una pinça tan gran com l’estàtua de la República per tapar-me el nas abans de tornar-los a votar el 20 de novembre vinent. Suposo que la culpa és meva, però no els entenc. O potser el que em passa és que els entenc massa. La frase més sublim l’he llegida –i escoltada– atribuïda si més no en sembla que a dos dels seus dirigents: un d’ascendent i un altre de menguant. Venien a dir alguna cosa així, segons el titular del diari “Ara”: “Entre l’esquerra i la dreta, l’esquerra; i entre l’esquerra i el país, el país”. Caram, renoi. D’això se’n diu política de la bona. Quina esplèndida frase per no dir res i quedar-se tan ample.

I si el dilema és entre dreta i país, ¿què triareu bona genr d’ERC? ¿O és que –ara que us convé canviar de parella de ball– voleu dir-nos que la dreta catalana d’ara no va ni ha anat mai contra el país? ¿Ni quan el pacte del Majèstic? ¿Ni quan, amb la seva abstenció, el bipartit va fer alcalde de Badalona al racista del Garcia Albiol? ¿Ni quan l’Artur Mas, d’amagatotis de la resta de partits del país, va pactar amb el Zapatero un sistema fiscal, dins les retallades del projecte d’Estatut, que ara ens reconeix que perjudica al país i diu que el vol canviar? Mireu si hi va, en contra del país, la dreta nostrada, que ara fins i tot us ha envescat, gent d’ERC, amb aquesta pamplina del pacte fiscal, que ni ells es creuen. Com tampoc no s’ho pot creure ningú que tingui una engruna de seny polític.

Ja hi som, com que ara toca canviar de parella de ball –¿fins quan ERC ens tindrà amb aquesta agonia de no ser capaç de tenir política pròpia?– ara tots els nous manaies d’ERC a empescar-se arguments rocambolescos que els seus militants repeteixen a tort i a dret. Ara resulta que, com que això del pacte fiscal fracassarà –diuen–, guanyarem molts més independentistes encara. És l’argument que em repetia al facebook un bon company amb qui vam trepitjar moltes i moltes hores els carrers i places del nostre districte d’Horta-Guinardó– durant la campanya per la consulta. Fixeu-vos la conversa que vam mantenir al facebook, i on ens porta tot plegat:

Sarcasme meu a compte del corredor ferroviari central i el pacte fiscal (arran de l’acord entre els ministres de la monarquia espanyola i la República Francesa que “oblidava” el corredor mediterrani: “La clau de volta que ho explica tot: l’imperi espanyol prepara les seves infraestructures per quan siguem independents, mentre ofega les nostres, i tot amb els nostres diners. I els nostres polítics segueixen parlant de pacte fiscal…”

Comentari del company d’ERC: “En aquesta batalla, Humbert, hi guanyarem molta més bona gent indepe. I es tracta d’això, d’anar sumant.”

Resposta meva: “Ja ho veurem. Això del pacte fiscal només fa que fer-nos perdre el temps i dóna una imatge d’ERC d’haver-se limitat a canviar de parella (o si vols haver tornat a anar-se’n amb la d’abans). M’agradaria que ERC tingués política pròpia, però no la hi sé veure.”

Company d’ERC: “Malauradament Humbert, l’independentisme nostre avança a batzegades. Vàrem saltar la tanca molts amb el pacte del Majestic, uns quants més amb la majoria absoluta de l’Aznar, una pila amb el procés de l’Estatut i una passada de gent amb la sentencia del TC. Sóc dels que crec (amb dret a equivocar-me) que aquest darrer procés obrirà els ulls als últims que ens calen per assolir una majoria incontestable. Sigui quin sigui el seu resultat.”

Humbert: “Però és que ERC oblida, i això és greu perquè molta bona gent del partit republicà hi vau deixar la pell –i tu ara ni en parles–, que amb les consultes vam donar un salt encara més gran, i no en resposta a cap agressió forana, ni buscada ni prevista ni sobtada (si és que en pot haver cap de sobtada en aquest cas). Més de 850.000 persones van votar sobre la independència de la nació catalana. Aquest és l’autèntic patrimoni, i en positiu. No contra res sinó a favor de… Una novetat històrica: una acció extraordinària d’independentisme desacomplexat. ¿I ara hem d’anar enrere com els crancs, embolicant-nos en una enganyifa com la del pacte fiscal, que no se la creu ningú amb un mínim de seny polític, només perquè ERC vol canviar de parella? ERC necessita, ho vinc repetint un dia sí i l’altre també, tenir política pròpia, sobretot perquè el país necessita un partit socialdemòcrata independent i independentista. Ara ERC em fa l’efecte d’una d’aquelles noies que van, una a cada banda, agafades del mateix noi. L’altra és el PP, esclar. Allò tan castís d'”Una morena y una rubia”. I enmig el xulo –el bipartit– que amb qui de debó li va la marxa és amb l’altra. En això està convertint ERC el seu triangle –esquerra, república, independència–: un sobat trio en què fa el paper de la noia de rebuig. Perquè segueix sense tenir política pròpia. Només al començament del tripartit –venint d’anys i panys d’anar de parella amb el bipartit de CiU– va semblar que en tenia, i això ens va generar moltes il·lusions i esperances a molta gent independentista i d’esquerres. Pensàvem que hi faria valer allò que representava i pel que l’havíem votat. Va durar fins que el PSOE “mandó firmes”. ¿I ara hi volen tornar? ¿Quants llençols ha perdut ERC en tantes bugades fent de senyoreta de companyia dels altres? Encara en vol perdre més? I el que és pitjor, ¿quantes il·lusions i esperances hem de seguir tirant a l’aigüera la bona gent que necessitem un partit d’esquerres, independent i independentista?”

Company d’ERC. “(També em reconeixeràs que molta gent va anar a votar més perque estava emprenyada eh?). Darrerament però vaig tenir un visió reveladora gràcies a la menció per part de l’Alfred Bosch del poema d’en Salvat Papasseit “Rés no és mesquí”, …ni cap hora és isarda. He rumiat sobre aquestes dues frases i crec que són molt escaients en aquests moments. Que tothom treballi (els bons i els no tan bons) en el camí que cregui més oportú, en la manera que li sembli més eficient o que millor s’hi trobi, en el que millor sàpiga fer o en lo que millor s’ho passi. Que qualsevol petit esforç ha de ser benvingut. Qualsevol, vagi en la direcció que vagi i sigui gran o ínfim. No cal que sigui compartit. El que cal és que tothom es posi a treballar. I sobretot, no pretendre que el company que tinc al costat faci la mateixa drecera que jo. Potser per un altre camí també s’hi arriba no?, potser abans o potser més còmode. Tot suma Humbert i hem de deixar de ficar-nos els dits a l’ull. Treballar i deixar treballar. La “bona gent” ja és grandeta per saber quin camí li és més agradable. Jo, per la meva part, celebraré qualsevol detall que vagi en el sentit de sumar, VINGUI d’on VINGUI. No podem ser a tot arreu on ens agradaria. Per això triem el camí que PER CADASCÚ és més comode, útil i coincident, no sense discrepàncies internes és clar. Si ens posem a caminar tots amb el mateix objectiu penso que fins i tot és bo que agafem direccions, dreceres i camins distints. Més aviat alguns trobaran l’objectiu. I sigui qui sigui, el felicitarem i ens felicitarem.”

En fi, aquest és l’argumentari, que en diuen ara, d’ERC. Ni una paraula del company d’ERC sobre les consultes –curiós, ara que precisament l’Alfred Bosch, que es va fer un nom com a lluitador independentista conegut amb la consulta del 10A a Barcelona, encapçala la candidatura d’ERC–; retorn a la política de “com pitjor millor” –com més clatellots entomem, posant-hi ara una galta ara l’altra, més independentistes farem: quina bestiesa–, com si no haguéssim après res de les consultes; política de campi qui pugui, això sí ERC de bracet ara del bipartit, que és un bon partit i no aquells desgraciats de socialistes i iniciativos que no tenen un jaç on jaure; silenci sobre el procés de constitució de l’Assemblea Nacional Catalana en què tanta gent que va treballar per les consultes hem posat ara feina i esperances d’esforç unitari per la independència; res tampoc sobre la necessitat imperiosa que té el nostre país –també l’Assemblea Nacional Catalana com a nucli motor del procés d’insurgència nacional– d’una esquerra de debò, un partit socialdemòcrata català independent i independentista…

Per què, doncs, dic que tornaré a votar ERC? Perquè no em queda més remei. Una vegada més, perquè no tinc altra alternativa si vull –i ho vull amb totes les meves forces– que l’esquerra independentista catalana sigui a les Corts de la monarquia. Com vull que hi sigui –i com hi serà, si no els ho impedeixen a darrera hora!– l’esquerra independentista basca i, si pot ser, també la gallega i la bona gent de Compromís-Equo, pel País Valencià, i l’esquerra independentista balear

I perquè encara confio que allí, a Madrid, es pugui visualitzar sense embuts l’ajuda mútua entre la bona gent dels països colonitzats per l’imperi espanyol. I així avançar, en aquest front com en d’altres en què hem d’anar relligant xarxes de complicitats, en el combat comú contra la dominació imperialista i per les nostres llibertats nacionals respectives.

(A la imatge, “La Verbena de la Paloma”: don Hilarión, la morena i la rossa. Endevineu quina de les dues és el PP i quina ERC, i amb quina es quedarà finalment el xulo del barret de copalta: el bipartit)

Read Full Post »

Per aquest vespre hi ha convocada la que la Comissió Permanent de “Lleida decideix” qualifica de darrera assemblea de la plataforma que va convocar i organitzar la consulta del 25 d’abril a la capital del Segrià. Penso anar-hi i he preparat un escrit, no pas per llegir-lo tot a l’acte –que seria abusiu–, però sí per fer-ne un resum d’algunes de les consideracions que hi plantejo i que faig extensives a totes les plataformes que han fet el mateix fins ara en 460 municipis catalans.

En el fons del meu escrit batega una inquietud que em preocupa aquests dies, ja des que vaig rebre una convocatòria semblant de la plataforma “Sant Cugat decideix” amb la qual també vaig col·laborar durant la jornada de consultes del 13 de desembre. I, alhora, pretén respondre a una pregunta que ens fèiem amb d’altres persones que van fer de voluntàries el 26 d’abril a Lleida: i ara què?

Ara com ara, aquesta és la meva resposta a una pregunta que, ben segur, es fa més d’una persona que ha col·laborat activament –molt més que jo, esclar– en les consultes passades. Ara, ens n’hem de tornar a casa, i bona nit i tapa’t?

No sé qui ho ha de decidir ni com fer-ho, però crec que la feina de les plataformes s’ha de capitalizar de forma unitària i democràtica, i no es pot deixar que la bona gent torni a casa com si res no hagués passat. Seria una greu irresponsabilitat. Aquí teniu l’escrit que he preparat:

A l’assemblea de Lleida decideix del 5 de maig de 2010

Vull, en primer lloc, donar-vos les gràcies als qui vau tenir l’empenta per iniciar i tirar endavant la consulta a Lleida el 25 d’abril. I, evidentment, també als qui us hi vau oferir com a voluntaris i voluntàries i als lleidatans i lleidatanes que van votar.

Als qui som veïns de Barcelona, el fet que hagi tingut lloc la consulta a Lleida –amb totes les dificultats que ha calgut superar i els esforços que s’hi han hagut d’esmerçar– ens estimula a fer el mateix, millorant-ho si podem, i no rendir-nos per l’aparent inaccessibilitat de la fita que ens proposem a l’hora d’organitzar la consulta a la capital de Catalunya.

Per mi, el percentatge de participació en aquestes consultes és molt important, però el pitjor que podem fer és sacralitzar-lo. Com vaig dir a l’acte de la plaça de Sant Francesc, el dia de Sant Jordi, aquesta és una cursa de llarg recorregut i només n’hem fet les primeres gambades. Si alguna cosa és segura és que res no és segur en aquest llarg viatge, pèrquè fer història és això: obrir camins que ignorem si serem capaços de recórrer fins al final. Ni si aquest final –quan hi arribem– serà tal com nosaltres ens l’imaginàvem.

L’important és que ja hem començat a córrer. Hem trencat un tabú, el que ens deia que no valia la pena posar-s’hi, que el nostre país mai no podrà ser major d’edat perquè els bruixots mai no ens deixaran pensar i actuar per nosaltres mateixos. Senzillament hem començat a fer una pràctica de lluita tan arrelada en el nostre país com és la propaganda pel fet.

Hem començat a dir de forma col·lectiva que necessitem votar si volem o no seguir sent una colònia espanyola, i ho hem fet –ras i curt– fent-ho. Aquest bell exercici de pragmatisme polític ha estat possible gràcies a la iniciativa de la bona gent d’Arenys de Munt i dels ja més de quatre-cents municipis que han trencat el tabú i s’han posat a caminar amb l’únic que és efectiu en política: els fets.

I ho heu fet més enllà dels partits. No en contra, sinó més enllà. Sense demanar-los permís. Recollint tota aquella bona gent que hi ha als partits però també, i sobretot, aquella que no hi és. És a dir, tothom que té –i l’ha d’exercir– dret de ciutadania encara que no es dediqui tot el dia a la política com a professió. És aquesta unitat la que reclamava també jo mateix en l’acte de la plaça de Sant Francesc. Una unitat més enllà dels partits, que els arrossegui i que no es deixi arrossegar pels seus càlculs partidaris que, dissortadament, són sovint miops i a curt termini.

El que estem fent ara és sumar adhesions per la via dels fets, acumulant forces amb la participació de la bona gent. Espero i desitjo que, conforme aquest camí avanci, i si no defallim ni ens rendim a la primera de canvi, contribuirem a resituar els partits catalans en una perspectiva que mai no haurien d’haver abandonat: la del llarg termini. En la línia de ruptura com la que, en el tercer punt de l’Assemblea de Catalunya, els catalans i catalanes plantejàvem aconseguir fa quaranta anys: “El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l’Estatut de 1932, com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya i com a via per arribar al ple exercici del dret d’autodeterminació”.

Per resituar els partits en aquesta via sí que és important aconseguir com més participació millor, perquè només en faran cas quan vegin que els hi va el futur electoral i la governació del país. I, ara com ara, no sé veure una altra manera d’aconseguir transformar l’impuls de les consultes en un acte efectiu de sobirania si no és guanyant-nos la complicitat dels partits. Els que hi ha ara o els que es puguin formar en un futur.

De tota manera, com que aixó de resituar els partits –ara com ara– no depèn de forma immediata de nosaltres, crec que val la pena reflexionar sobre què podem fer a partir d’ara mateix. Sé que només sóc una veu, que m’he afegit de fora estant a un procés que encara no ha arribat a concretar-se al lloc on tinc el veïnatge. Però deixeu-me dir-vos quins serien els passos que crec que podríem donar per consolidar el procés amb l’objectiu de fer-lo irreversible.

Per mi, la perspectiva de futur, l’objectiu comú, hauria de ser aconseguir, un cop passat aquest període de pràctiques en la propaganda pel fet, convocar un únic referèndum nacional, si més no a la Catalunya estricta –amb validesa legal o no– i, si pot ser, obrir a la resta dels Països Catalans un procés de consultes locals semblant al que que estem fent ara aquí. Però aquesta segona part –la de la resta de la nació sencera– ha de sortir dels mateixos territoris i no em sembla veure-hi indicis si no és alguns encara minsos a les illes.

És en aquesta perspectiva del referèndum nacional, en un sol dia i en tot el territori, si més no a la Catalunya estricta, que hauríem de plantejar aviat la feina que encara queda per fer. Em preocupa, en aquest sentit, que les plataformes que s’han anat formant a nivell local es dissolguin just quan s’acaba el primer acte i encara en queden molts d’altres a desenvolupar.

No es tracta que les plataformes com “Lleida decideix” es carreguin de feines estèrils només perquè seria bo que continuessin existint, sinó de consolidar-les com un lloc on tots els qui defensem l’exercici del dret d’autodeterminació i la independència ens hi trobem còmodes en la lluita per aquest objectiu, amb el mínim d’ingerències partidistes possible. Sé que pot semblar utòpic però, si –més enllà dels interessos dels partits a curt termini– no aconseguim donar continuïtat a aquest moviment fonamentat en la bona gent que vol assolir la plenitud de les nostres llibertats com a poble, serà molt difícil fer el salt qualitatiu cap a l’exercici de la plena sobirania nacional. Repeteixo: no es tracta d’excloure’n els partits sinó, ben al contrari, que tothom –sigui o no membre d’un partit– hi aporti allò que pugui, mirant al llarg termini, superant picabaralles electoralistes. Ja tindrem temps i ocasió de barallar-nos quan siguem independents.

La continuïtat de les plataformes locals permetria, d’altra banda, la coordinació entre elles a nivell comarcal o supracomarcal per a projectes comuns: debats sobre el dret a l’autodeterminació, expansió a d’altres pobles on encara no hi ha previst fer la consulta, suport als llocs on hi ha previst fer-ne i on mai no sobraran voluntaris i voluntàries ja experimentats que s’hi ofereixin, recull de diners i materials, preparació amb temps del referèndum nacional… Penseu, per exemple, només en la quantitat de voluntaris i voluntàries experimentats que caldrà per fer les consultes a les grans ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona. O en els esforços que caldrà fer per difondre les consultes a la resta de territoris dels Països Catalans si finalment la seva bona gent decideix afegir-s’hi.

Sé que això és només una proposta personal i que, a més a més, l’aporto des de fora perquè no tinc cap paper en l’organització de les consultes, com no sigui la de mer voluntari fins ara en municipis que no són el meu. Però crec que us l’he de plantejar per veure si algú la recull i li dóna forma per consolidar el moviment sorgit el passat 13 de setembre de la iniciativa d’un petit municipi i que en pocs mesos ha agafat una embranzida difícil d’imaginar fa ben poc temps. Personalment també, en parlaré en d’altres àmbits, matisaré la proposta i la contrastaré amb d’altres opinions, i intentaré desenvolupar-la mitjançant altres articles que vagi escrivint al meu bloc.

Una vegada més, gràcies per tot el que heu aportat a la llibertat i la construcció nacional del nostre país.

Humbert Roma

(Víctor Torres i Perenya, gairebé cent anys de republicanisme lleidatà –exili inclòs–, votant a Lleida el 26 d’abril, en la foto que he baixat del bloc de “Lleida decideix”).

Read Full Post »

He de rectificar, i no m’agrada fer-ho en aquesta ocasió. Resulta que ara sabem que el percentatge de participació a les consultes del 25 d’abril va ser, per al conjunt dels més de dos-cents municipis on s’hi van fer, d’un 17,4%, i no d’un 20% que van dir portaveus de la Coordinadora Nacional per la consulta sobre la independència la nit de diumenge. Com tants periodistes maldestres, a qui tantes vegades he criticat, vaig caure de peus a la galleda i vaig reproduir la mentida tot i tenir tots els elements per saber que ho era. Em vaig fiar, podríem dir-ne, dels “meus”. I els “meus”, si més no aquests “meus”, eren tan mentiders com els altres. Heus aquí una vella veritat pròpia de la vella política.

Com els retreia tantes vegades als meus alumnes a la Facultat de Ciències de la Comunicació de l’Autònoma, vaig cometre el pecat de la mandra, el pitjor en què pot caure un periodista. I no vaig tenir prou esma de posar-me a fer el càlcul a què m’empenyia la meva desconfiança innata i apresa –tant a l’escola de periodisme com en tants any de professió– cap a les fonts d’informació (perdó, mestre Dovifat), sobretot si provenen del poder (i aquí ja sembla que algú té més poder que d’altres, en això de les consultes, quan pot manipular les dades fins arribar a fer reproduir com a bo, fins i tot pels enemics, un percentatge increïble). I, el que és més greu, vaig fer oïdes sordes a aquella veueta interior que em deia que no podia ser veritat que la mitjana fos del 20% si a la majoria de les grans ciutats on s’havia votat –i on, doncs, s’acumulava el percentatge més elevat de votants potencials– no s’hi havia arribat. Una veueta que hauria d’haver escoltat, essent jo mateix testimoni que a la ciutat on havia fet de voluntari, Lleida, aquella en què hi havia més veïnatge cridat a votar, només s’havia assolit el 8,2% de participació.

Hi haurà temps de parlar amb més perspectiva d’aquesta anècdota tan negativa per a la confiança que cal generar en la bona gent sobre la nova manera de fer política que haurien de significar les consultes. Intentaré fer-ho més endavant, perquè –com he insistit ja tantes vegades– aquesta és una llarga cursa que ha de fer encara un llarguíssim recorregut. Amb el 17,4% de participació, ningú no pot dir, si no és un cínic o no sap d’on venim, que el 25 d’abril ha estat un fracàs. Al contrari. Per això encara em sembla més curt de gambals aquell –o aquells– que va creure que embolicar la troca i colar uns puntets més de tant per cent de participació a uns periodistes babaus afavoriria el procés, quan no feia sinó contribuir a desprestigiar-lo.

I és que els percentatges encara poden baixar més en les properes consultes, per moltes raons que no crec que calgui explicar. Si no en som conscients, és que no sabem on ens hem posat. Això no vol dir que les coses no es puguin i s’hagin de fer millor encara per augmentar la participació. Esclar que cal fer-ho. Precisament perquè la lluita que va començar la bona gent d’Arenys de Munt, segurament sense ni adonar-se’n, l’hem de preveure molt llarga, no cal tenir pressa (però tampoc adormir-nos amb excuses interessades, com que ara vénen eleccions: que vinguin!). Però l’important ja ha passat: catalans i catalanes hem obert centenars de milers d’escletxes al mur que fins fa poc ens semblava inexpugnable. El que no ens podem permetre ara es tornar-les a tancar o renunciar a obrir-ne moltes d’altres més fins que fem un forat tan gran que hi puguem fugir tota la nació.

Humbert Roma, periodista (Publicat a Tribuna Catalana el 30 d’abril del 2010)

Com tantes vegades, Vicent Partal ha dit, en el seu article editorial d’ahir a Vilaweb, molt millor el que jo vull dir. Aquí el teniu, sencer:

Allò que va del 20 al 17

Vicent Partal

Diumenge, a Girona, un xic em va aturar i, tot i sabent el meu nom, em va dir que no em podia deixar entrar al recinte de les votacions, si no m’identificava adequadament. El vaig felicitar, avergonyit, per la contundència a complir les regles. Era un de més.

Un de més, excel·lent i perfecte en la seua feina, enmig d’una llarga cadena. A Arenys de Munt recorde la irritació d’un conegut que, tot i ser del poble, no el deixaven votar de cap manera perquè no hi residia i, per tant, no podia acreditar-ho. A Regencós em va tocar de participar en un acte el dia del Madrid-Barça. Vaig mirar si hi havia cap manera de conciliar el futbol amb la política. Es va fer, però sense perdre en cap moment la solemnitat que l’acte reclamava i separant amb claredat l’una cosa de l’altra. A Vic és famosa l’anècdota d’uns periodistes que van demanar a la presidenta d’una mesa que tornara a obrir les portes del col·legi electoral per poder-ho filmar i es van trobar amb una resposta contundent: això és un col·legi electoral, no un circ.

Durant aquests mesos he vist de primera mà mostres constants de rigor i de seriositat en totes les situacions possibles i de tota mena de persones. La gent s’ha cregut que les consultes eren un procés en el qual calia comportar-se amb la màxima solemnitat i amb el màxim rigor. Com si fórem un estat. I ha actuat en conseqüència. Fent les coses ben fetes.

Per això és tan estrany l’episodi de diumenge. Si la xifra de participació era d’un 17% no hi ha cap excusa que puga explicar com és que la coordinadora no ha donat mai aquesta xifra i sempre ha parlat d’un 20% que, en realitat, és la mitjana de les tres tandes. Jo no sé si van provar de confondre la gent o si va ser el resultat d’un cúmul de circumstàncies difícilment explicables però crec que tot plegat mereix una reflexió seriosa. Més tenint en compte que Decidim.cat sí que les va fer públiques.

Del 20% al 17%, hi va la credibilitat del procés, ni més ni menys. Un 17% no és un mal resultat (de fet era el que dies abans Jordi Muñoz havia anunciat com a més probable i normal en aquest vídeo de VilaWeb TV). Allò que seria molt dolent fora que el rigor i la serietat que han demostrat milers de voluntaris no haguera estat correspost com caldria.

PD. Dit tot això és evident que nosaltres com a periodistes hem de fer també una autocrítica per no haver comprovat al detall les dades i haver-nos deixat confondre. Demanen disculpes als lectors.

(La foto, me l’han fet arribar la gent de Lleida decideix. S’hi veuen alguns d’ells –i jo mateix i altres voluntaris a les meses– i la publico en homenatge a tota la bona gent, desenes de milers de voluntaris i voluntàries, que són els qui fan possibles les consultes i que no es mereixen –com tampoc les persones que van votar– aquesta barrabassada de la Coordinadora)

Read Full Post »

No sé si ens adonem de la importància del que estem fent els catalans amb les consultes sobre la independència. Ens ho deia a Lleida una noia de la comissió d’observadors sards que va venir el diumenge 25 d’abril al col·legi electoral instal·lat a l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Conscient que Lleida és la ciutat amb més persones cridades a votar i amb un percentatge més petit de participació, ho sóc tot menys pessimista. Els lleidatans que hi viuen –jo hi participava com a lleidatà de la diàspora, sense dret a vot– i que formaven part del gup de més de dues-centes cinquanta persones mobilitzades per garantir la qualitat de la consulta insistien en les dificultats que havien tingut. Una ciutat tan gran i tan dispersa, amb barriades de molt distinta sensibilitat i, sobretot, amb un teixit associatiu poc cohesionat i amb una història que ha deixat un pòsit de por atàvica des que Lleida va ser l’avançada del rerefront republicà –i amb la línia del front allí mateix durant un temps– durant la guerra.

Sigui com sigui, que 9.389 persones, el 8,21% de les 113.000 persones amb dret a vot, hagin anat a votar sense por i amb tota llibertat sobre la independència del país, i que el 93,4% hagin votat sí, vol dir que també a Lleida s’ha trencat el tabú de l’exercici del dret a l’autodeterminació. I, com en els més de quatre-cents municipis on ja s’han fet les consultes, s’ha trencat exercint-lo. I això és el més important. Perquè aquest és un camí llarg i ple de giragonses, com vaig dir en la meva intervenció a l’acte final de campanya, a la plaça de Sant Francesc de Lleida, al costat de la que va ser casa familiar dels Perenya –una de les potes del republicanisme lleidatà del primer terç del segle XX. I només amb paciència, constància i unitat –sobretot unitat– podrem arribar a aconseguir l’objectiu del reconeixement del dret a l’autodeterminació i la independència.

Aquestes són les meves primeres impressions, coneguts els resultats d’ahir. Haver mantingut la participació en el conjunt de Catalunya a l’entorn del 20% –en una diada en què es feien consultes en ciutats tan grans com Lleida, Girona, Olot, Reus…, converteix l’esdeveniment en un fet transcendental, encara que els governants porucs i lligats de peus i mans als poders imperials –com per desgràcia i gravíssima irresponsabilitat seva passa amb el PSC– facin com que no ho veuen o, a darrera hora, s’hi oposin obertament. I això es farà diàfan en el futur i espero que, ho vegi o no, serà més aviat que tard. Perquè –com vaig dir també en l’acte de cloenda– estem fent història, i no solament perquè obrim una via nova per aconseguir els drets nacionals que ens nega el Regne d’Espanya als pobles que oprimeix, sinó perquè ho fem mitjançant un recurs tan pacífic i democràtic com els vots. I mostrem aquest camí a un món on encara impera la guerra i el dret militar de conquesta. Des del govern colonial ens diuen “o vots o bombes”. I nosaltres responem: “vots”. ¿Què tria l’imperi? ¿Bombes?

Humbert Roma (Periodista) (Publicat a Tribuna Catalana el 26 d’abril del 2010)

Pel seu interès, afegeixo el text que he rebut de la plataforma Lleida decideix analitzant els resultats a Lleida (la foto és també de la web de la plataforma):

Pocs actes a Lleida apleguen 10.000 persones

La Plataforma Lleida Decideix felicita els 250 voluntaris i els prop de 10.000 votants d’una experiència inèdita
La Plataforma Lleida Decideix ha realitzat una valoració molt positiva del desenvolupament de la jornada electoral de la Consulta Popular sobre la Independència celebrada a la ciutat de Lleida, una vegada tancats els 23 col•legis electorals, amb un recompte provisional de 9.368 vots emesos, el que suposa el 8,21% de la població convocada a les urnes.
Josep Maria Forné, portaveu de la Plataforma, ha volgut felicitar expressament “els 250 voluntaris i voluntàries que amb pocs recursos i molta il•lusió han fet possible una experiència inèdita a la ciutat de Lleida, que s’ha desenvolupat amb absoluta normalitat democràtica”. Marionna Lladonosa, portaveu de la Plataforma, ha remarcat que “ja sabíem que la Consulta era un èxit, perquè només arribar al dia d’avui complia el principal objectiu que ens havíem marcat”. Igualment ha deixat palès “el divers perfil sociològic dels votants” i el fet que “el número absolut final és superior al tradicional vot independentista de la ciutat de Lleida, la qual cosa significa que hem arribat a la gent”.
Núria Marin, portaveu de la Plataforma, ha explicat les experiències dels observadors internacionals que han validat “la netedat i rigorositat democràtica del procés”, fent esment especial de la representant de la Sardenya, “que estava emocionada i ens ha dit que nosaltres encara no som conscients de la importància que tenen aquestes consultes, impensables a la seva nació”.
Finalment, Xavier Eritja, portaveu de la Plataforma Lleida Decideix, ha destacat que “pocs actes a la ciutat de Lleida poden aplegar 10.000 persones, i nosaltres, sense el suport municipal, ho hem pogut fer”. Igualment ha expressat “el compromís que aquest moviment ciutadà té amb aquestes 10.000 persones per articular una xarxa que treballi en pro de la renovació democràtica a la ciutat de Lleida; el d’avui és un primer pas d’un procés que a la capital de Ponent ha començat amb molta força”.

Read Full Post »

Poc ha durat l’alegria a la casa dels pobres. Quan encara celebràvem l’absolució dels cinc directius i periodistes d’Egunkaria, amb una sentència demolidora contra les tesis de l’acusació popular i la instrucció del jutge Del Olmo, i la recent posada en llibertat d’alguns dels dirigents de l’esquerra abertzale que va fer detenir el jutge Baltasar Garzón, el també jutge d’instrucció Fernando Grande Marlaska ha tornat a engegar la maquinària del tribunal espanyol d’excepció. Cinc persones més –de les deu que va fer detenirhan anat a parar a les garjoles del Regne d’Espanya, entre elles tres advocats, en un cop destinat a afeblir el suport als presos i preses bascos. Mentre eren incomunicats, el ministre de l’Interior espanyol, Pérez Rubalcaba, com sempre sense presumpció d’innocència que valgui, feia la corresponent roda de premsa contant la seva peculiar història sobre els detinguts i la sempre fidel premsa del règim en reproduïa la versió sense matisacions ni dubtes. Un onzé detingut, en territori sotmès a sobirania de la República Francesa, i al qual Pérez Rubalcaba va qualificar de peça clau de l’anomenat “entramat d’ETA” pel que fa als presos i exiliats, va ser deixat en llibertat pel jutge francès que va dir que no havia trobat cap indici per processar-lo.

Malgrat aquesta reiteració de la resposta repressiva, en la línia oberta pel jutge Baltasar Garzón del “tot és ETA” l’any 1998 amb el tancament del diari “Egin” i “Egin Irratia”, aquests dies estan passant coses transcendentals per al futur de bascos i catalans. Per primera vegada des de la mort del dictador, les aspiracions a la independència d’una part molt important dels nostres pobles –només un referèndum d’autodeterminació en llibertat i amb totes les conseqüència, que ara se’ns nega, pot comptabilitzar l’abast real d’aquestes aspiracions– s’estan canalitzant en les respectives nacions cap a una via exclusivament pacífica. És el que estem fent els catalans amb les repetides onades de consultes –diumenge vinent, la propera– i és també l‘estratègia aprovada per la majoria de l’esquerra abertzale basca il·legalitzada. Una estratègia que compta amb el suport de les personalitats sud-africanes, irlandeses i britàniques firmants de la declaració de Brussel·les, per a la qual ara l’organització basca per la pau i el diàleg Lokarri acaba d’obrir una petició generalitzada de suport a tothom que s’hi vulgui afegir.

Membres destacats de l’esquerra abertzale il·legalitzada i d’Eusko Alkartasuna –els dos col·lectius polítics més compromesos fins ara en la construcció de l’anomenat pol sobiranista basc– s’han compromès a formar part del grup d’observadors internacionals en les consultes catalanes de diumenge. Des de la jornada d’Arenys de Munt, el 13 de setembre de l’any passat, l’esquerra abertzale i el món sobiranista basc miren amb molta atenció el que està passant al nostre país i han afegit la nostra experiència a les que l’esquerra abertzale il·legalitzada ja havia incorporat com a referents en el darrer procés de debat: fi de les guerrilles i accés de l’esquerra als governs en diferents països d’Amèrica, processos cap a la independència en diversos països europeus, entre d’altres.

Per als dies del 10 al 12 de maig es prepara, a les instal·lacions de la Universitat del País Basc a Gasteiz, el Primer Congrés Internacional País Basc-Països Catalans. Pot ser una ocasió excel·lent per aprofundir en el coneixement mutu, i per superar els clixès estèrils d’admiració o rebuig sense matisos que tan sovint han caracteritzat les relacions entre els dos pobles. I un bon moment per intercanviar experiències i posar en comú plantejaments que ens ajudin en el procés per alliberar-nos dels imperis –espanyol i francès– que ens dominen alhora.

Humbert Roma (periodista) (Publicat a Tribuna Catalana el 23 d’abril del 2010)

(A la foto, que he baixat del bloc de la Coordinadora nacional per les consultes sobre la independència, roda de premsa a Donostia per presentar els observadors bascos a la consulta del diumenge 28 d’abril)

Read Full Post »

La nova tongada de consultes sobre la independència nacional encara la recta final cap al 25 d’abril. Lleida decideix ha convocat per demà la darrera assemblea abans de la consulta (al local de campanya al carrer Bisbe Irurita cantonada amb Avinguda de Ronda), en la ciutat on més persones són cridades a votar aquesta vegada. I pel dissabte 17 d’abril, a les 9 de la nit, organitza un sopar popular de suport a la campanya a l’antic convent de Santa Clara (carrer Lluís Besa, 7), amb recital de la cantautora Meritxell Gené inclòs. Ha començat també a Lleida la recollida del vot anticipat, que es pot dipositar en l’urna instal·lada al local de campanya de les 18 a les 20 hores del vespre. També a Mollerussa, a la seu de la coordinadora Mollerussa decideix (plaça de Manuel Bertrand, 13) s’ha començat a recollir el vot anticipat, com en d’altres municipis catalans.

Per diumenge vinent, 11 d’abril, a les 12 del midia, hi ha convocat a Girona, a l’auditori del Palau de Congressos, l’acte d’inici de campanya, amb intervenció de la Companyia Elèctrica Dharma. Per al 25 d’abril, el nombre de muncipis on hi ha convocades consultes –després de la renúncia dels organitzadors a fer-la a Castelldefels per manca de suport i si les dades que tinc són bones– és de 187, amb més d’un milió de persones a les quals se’ls reconeix el dret a votar. En podeu trobar una crònica detallada en aquedsta informació del diari El Punt.

El repte d’aquest amplíssim moviment social pel dret a l’autodeterminació va en increment exponencial a cada consulta que es convoca, en la perspectiva que algun dia, esperem que més aviat que tard, la consulta sigui vinculant i organitzada amb suport institucional si més no en el territori de la Catalunya estricta. El camí és llarg. I més encara si aspirem que sigui la nació sencera qui s’hi incorpori. És el que té la lluita per llibertat de les persones i els pobles, i per la justícia en general. Lluites que abasten generacions senceres, la majoria de les vegades llargs períodes de la història de la humanitat, i és en aquesta perspectiva com l’hem de veure.

Pobles que semblaven adormits i submisos a la dominació imperial, de sobte troben el camí d’eixida –ni que sigui una escletxa– a la dominació ancestral. I, un cop trobat, aquest camí no deixa de fer marrades que sovint semblen allunyar-nos de l’objectiu. Vegeu què està passant al començament del segle XXI amb els pobles indígenes –nacions originàries– d’Amèrica, que comencen a prendre en les seves mans el seu futur després de segles d’ignomínia, opressió i genocidi imposats pels conqueridors i els seus hereus. Només amb paciència i constància –i amb decisió, unitat i suma de diversitats– també el nostre col·lectiu nacional pot arribar a aconseguir la llibertat i que l’imperi colonial espanyol i la comunitat internacional d’estats ens la reconeguin.

Això sí que és de debò pluja fina.

Read Full Post »

De tot el que s’ha escrit i dit aquests dies sobre la nevada del passat 8 de març i les catastròfiques conseqüències per a milers de catalans i catalanes que es van quedar tants dies sense llum i sense transport –entre d’altres serveis públics indispensables–, n’he seleccionat dos textos que em semblen d’interès. Sobretot pel punt de vista des del qual són escrits. En recomano la lectura atenta.

1) PTP: Nou conclusions sobre la nevada de Barcelona. En una altra ocasió, he destacat l’interès de la pàgina web i les trameses de l’Associació per al Transport Públic (PTP). Arran de les nevades, la PTP fa una anàlisi detallada dels principals fets en què resumeix les mesures, preses o ignorades per qui en tenia la responsabilitat, durant aquells dies tan angoixants per a tanta gent. Que van afectar, per exemple –seguint la nòmina analitzada per la PTP–, la circulació dels serveis essencials de la comunitat, la circulació del bus a Barcelona, el metro i el tramvia a Barcelona i rodalia, els trens de rodalia de Renfe i FGC, la protecció del servei públic, la informació als usuaris, les cues de caminos i els transport ferroviari de mercaderies.

2) Joan Martí: Amb la nevada, tornem’hi amb la MAT. Un article sòlid i contudent de Joan Martí, co-portaveu de No a la MAT (línia de molt altra tensió), sobre la cortina de fum que les elèctriques i sectors influents de governs, partits i mitjans de comunicació han llençat en favor de la controvertida MAT, aprofitant l’avinentesa de les nevades.

(La imatge, del barri de la Prosperitat –la Prospe–, Nou Barris, l’he tret del bloc 9barrisimatge)

Read Full Post »


Avui he rebut la confirmació de la totalitat d’actes –i els cartells corresponents– previstos per la setmana vinent als Països Catalans en solidaritat amb els directius i periodistes del diari en llengua basca “Egunkaria” que són jutjats a l’Audiència Nacional espanyola.

Aquesta és la convocatòria que he rebut:

Egunkaria Lliure!

Setmana de solidaritat als Països Catalans

Del 18 al 22 de gener de 2010

Amb Martxelo Otamendi, exdirector d’Egunkaria i director de ‘Berria’

“…hi ha gent a qui no agrada que es parli, s’escrigui o es pensi en

català; és la mateixa gent a qui no agrada que es parli, s’escrigui o es

pensi!” [Ovidi Montllor]

El 20 de febrer de 2003, la Guàrdia Civil, per ordre de l’Audiència Espanyola, va clausurar, entre denúncies per tortures dels seus directius, Euskaldunon Egunkaria, l’únic diari escrit íntegrament en euskera. Ben bé 7 anys després, cinc responsables del diari s’asseuen a la banqueta dels acusats, amb peticions de presó que oscil·len entre els 14 i els 26 anys. Sense cap més prova que la seva tasca en defensa de l’eúscar, de la llibertat d’expressió i de la llibertat d’informació, ‘Egunkaria’ és encara una ferida oberta que parla de guerres il·legals, estats d’excepcions encoberts i l’atac a la llibertat d’expressió més greu de les darreres dècades.

Ni sordes, ni mudes, ni cegues. Crida-ho. Egunkaria lliure. Passa-ho.

Agenda d’actes

Dilluns 18 de gener | Reus | 20.00 hores

Amb Martxelo Otamendi i Jordi Martí Font

A la seu social de la CGT del Baix Camp | Rambla de Santa Anna, 13

Dimarts 19 de gener | València | 19.30 hores

Amb Martxelo Otamendi

A l’Edifici Octubre | Acció Cultural del País Valencià

Dimecres 20 de gener | Barcelona | 19.15 hores

Amb Martxelo Otamendi, Vicent Partal, Rita Marzoa, Antonio Franco,

Ignasi Riera, Eva Fernandez, Albert Martínez i Feliu Ventura.

A l’Auditori del Centre de Cultura Contemporània (carrer de

Montalegre, 5)

Dijous 21 de gener | Palma de Mallorca | 20.00 hores

Amb Martxelo Otamendi | A Can Alcover-Espai de Cultura

Divendres 22 de gener | Girona | 20.00 hores

Amb Martxelo Otamendi, Gemma Calvet, David Fernandez i August Gil

Matamala

A la Casa de Cultura de la Diputació de Girona

Per més informació:

www.egunkaria.info/international

http://blocs.mesvilaweb.cat/1898

L’acte de Barcelona, és convocat per al dimecres, 20 de gener, a un quart de vuit del vespre, a l’Auditori del Centre de Cultura Contemporània (carrer de Montalegre 15). Aquesta és la convocatòria:

Egunkaria Lliure!

Dimecres 20 de gener | 19.15 hores | Barcelona
Auditori del CCCB | Carrer Montalegre, 15
Martxelo Otamendi, exdirector d’Egunkaria
Antonio Franco, exdirector d’ ‘El Periòdico de Catalunya”
Rita Marzoa, Grup de Periodistes Ramon Barnils
Eva Fernández, presidenta de la FAVB
Vicent Partal, director de Vilaweb
Albert Martinez, setmanari La Directa
Ignasi Riera, escriptor
Clourà l’acte: Feliu Ventura i Borja Penalba
Sense llibertat d’expressió no hi ha democràcia. Mai. Enlloc.

Read Full Post »

Per la setmana del 18 al 22 de gener, s’estan preparant diversos actes arreu dels Països Catalans en solidaritat amb els cinc periodistes i directius del diari en llengua basca “Egunkaria”, tancat fa set anys pel jutge d’instrucció Juan del Olmo, que són jutjats a l’Audència Nacional espanyola a Madrid. El proper dimarts, 12 de gener, és previst reprendre el judici que va començar el 15 de desembre. Aquí podeu trobar totes les referències que he fet al cas Egunkaria en aquest bloc.

He rebut del grup català de suport a “Egunkaria” aquest text per difondre la convocatòria. Més endavant es concretaran els actes previstos.

Egunkaria Lliure

18-22 de gener | Setmana de solidaritat des dels Països Catalans

Benvolgudes i benvolguts,

com sabreu des del passat 15 de desembre prossegueix el judici a cinc responsables del diari Euskaldunon Egunkaria, clausurat ara fa 7 anys, als qui se’ls demana penes de presó d’entre 14 i 26 anys. El judici es reprendrà el proper 12 de gener i seguirà els dies 25, 26 i 27. No és clar quan acabarà.

Amb aquest rerefons d’excepció, que continua l’atac a la llibertat d’expressió i informació que es va cometre el febrer de 2003, el director del diari Martxelo Otamendi realitzarà una gira pels Països Catalans entre el 18 i el 22 de gener. Esperem podem comptar un cop més amb el vostre suport solidari.

Us trametem la previsió confirmada dels principals actes i us demanem que esteu amatents a la convocatòria. També us trametem, un cop més, les dues informacions més recents respecte a l’evolució del cas.

Gràcies avançades, un cop més.

Per la llibertat d’expressió, Egunkaria lliure.

I adjunten dos dels textos referits al judici de més interès publicats recentment. Aquí els teniu:

García (Asociación Profesional de la Magistratura) dice que prácticamente ninguna de las resoluciones del caso Egunkaria le ha dejado satisfecho como jurista

Afirma que medidas como la del cierre del periódico “debieron haberse pensado y repensado muchísimo más”

BILBAO, 2 Ene. (EUROPA PRESS) –

El portavoz de la Asociación Profesional de la Magistratura (APM), Antonio García, afirmó hoy haber leído prácticamente todas las resoluciones que se han dictado en el ‘caso Egunkaria’ y “prácticamente ninguna” de ellas le ha dejado “satisfecho como jurista”. “Desde luego, los razonamientos que en esas resoluciones incorporaban, a mí desde el derecho no me han convencido”, indicó.

En declaraciones a Radio Euskadi, recogidas por Europa Press, García reconoció que el ‘caso Egunkaria’, -en el que están imputados por integración en ETA los directivos del periódico euskaldun clausurado en 2003, Martxelo Otamendi, Iñaki Uria, Txema Auzmendi, Joan Mari Torrealdai y Xabier Oleaga-, es un caso “extraordinariamente particular y especialísimo para cualquiera, no sólo para el conjunto de la ciudadanía, sino para inclusive el conjunto de la comunidad de los juristas”.

Dicho esto, precisó que no le han parecido “jurídicamente muy correctas algunas de las decisiones que se han adoptado en ese caso”. Por ello, apuntó que medidas como la que se adoptó en relación con ese periódico -haber cerrado el diario- desde su punto de vista “debieron haberse pensado y repensado muchísimo más”.

No obstante, manifestó que debe acercarse a esas resoluciones con “un extraordinario respeto, reconociendo que han sido dictadas por el tribunal o el órgano jurisdiccional que tenía atribuida la competencia para dictarlas”. “A mí no me han gustado, -insistió- y desde luego vamos a ver qué pasa en el ‘caso Egunkaria’, hay que tener un poco de confianza en el funcionamiento de las instituciones”.

García reconoció que en el ‘caso Egunkaria’ hay elementos que “difícilmente se pueden reparar”. “Una vez que se han cerrado un periódico, se han producido las consecuencias que todos conocemos, y si se acabase constatando que lo que se hizo en ese asunto no fue desde lo jurídico lo más correcto, la verdad es que sí, los daños que se habrían producido serían prácticamente irreparables”, señaló.

Para el jurista, esto no sería bueno pero “siempre cabría pensar si existe algún tipo de acción, de llegar a ocurrir a darse finalmente esa hipótesis, que permita por lo menos desde lo económico reparar los daños que se han producido”.

Preguntado por el hecho de que la fiscalía no haya presentado acusaciones en el ‘caso Egunkaria’, García indicó que el hecho de que  el fiscal “diga que no hay caso, no significa nada”. “El fiscal no constituye en el procedimiento penal español más que una parte acusadora que no ostenta prerrogativas ni privilegios frente a la existencia de alguna otra. Por tanto, el fiscal puede tener un criterio, pero el que tenga el fiscal no tiene porqué ser sacrosanto”, explicó.

———

El Partit Socialista d’Euskadi creu que hi ha pogut haver “una errada de l’Estat de Dret” i nega que s’hagi anat “contra el poble basc”

19 de desembre de 2009

El portaveu parlamentari del Partit Socialista d’Euskadi (PSE-EE), José Antonio Pastor, va considerar ahir que hi ha pogut haver “una fallida de l’Estat de Dret” per la tardança en celebrar-se el judici del cas Egunkaria, però va cridar a “no carregar tintes” perquè, amb aquesta actuació, no s’ha pretès atacar al poble basc i l’eúscar: “això està fora de lloc absolutament”. Pastor ha realitzat aquestes declaracions en la ràdio pública basca (Ràdio Euskadi).

“Jo crec que hi ha hagut, probablement, una fallida de l’Estat de Dret. No pot ser que un judici que pretengui exercir Justícia, trigui gairebé set anys en produir-se, perquè, llavors, la Justícia deixa de ser tal, i això cal reconèixer-lo”, va dir.

– Fiscalia

De totes maneres, al seu entendre, el fet que la Fiscalia hagi demanat l’arxiu del cas demostra que l’Estat de Dret té mecanismes per a corregir els seus errors. “Això és una demostració que, per molt que alguns vulguin permanentment dir una altra cosa, l’Estat de Dret pot tenir excessos, errades, però, té mecanismes de correcció”.

A més, va manifestar que, “fins i tot si hi ha motius per a exigir reparacions per danys causats, també existeix la via per a fer-lo”.

Read Full Post »

13

He rebut, de l’Assemblea de suport a Núria Pórtulas, aquesta nota sobre la seva condemna a dos anys i mig de presó, que crec que val pena reproduir íntegra:

Davant de la sentència de l’Audiencia Nacional sobre el cas de la nostra companya Núria Pórtulas:

Volem deixar clar que la sentència que condemna la Núria per “temptativa de col·laboració amb organització terrorista” no té cap fonament perquè el grup anarquista italià al qual fa referència l’Audiència Nacional no ha estat processat com a tal a Itàlia i l’únic que ha estat jutjat és Juan Sorroche, el qual va ser absolt del delicte de pertinença a organització terrorista ara fa més d’un any. La sentència també cita la famosa llibreta blava, que va ser intervinguda del tot irregularment pels mossos d’esquadra, i construeix els fets provats a partir dels fanzines, fulletons, cartells, cds i adhesius polítics intervinguts en el centre social en el qual vivia la Núria Pórtulas (com ara cartells antirepressius sobre els mossos i de solidaritat amb persones preses).

La sentència arriba a reconèixer que “las actuaciones concretas de la procesada no consta que trasvasaran la esfera personal de la interesada, puesto que no existe acreditación acerca de que sus informaciones y sus actos coadyuvantes fueran proporcionados a personas pertenecientes a aquel grupo de signo terrorista. Tampoco consta, por supuesto, que tales acciones las fuera a cometer la propia acusada.”

Malgrat això, el tribunal d’excepció que és l’Audiencia Nacional condemna la Núria a 2 anys i mig de presó, perquè tot aquest procés respon a una persecució sistemàtica de l’Estat contra els moviments  combatius (en aquest cas, la solidaritat amb les persones preses…)

L’assemblea de suport a la Núria Pórtulas continuarà lluitant per l’absolució de la Núria i us convoca a una concentració el proper dilluns 3 d’agost, a les 7 del vespre, davant de la Subdelegació del Govern a Girona (C/ Jaume I, 13).

Núria absolució!
Prou criminalització de la solidaritat amb les persones preses!
Dimissió dels responsables polítics d’aquesta operació policial i judicial!

Assemblea de suport a la Núria Pórtulas
Girona, 30 de juliol de 2009

Read Full Post »

Older Posts »