Alliberats de l’imperi espanyol, fundadors del Benelux i la Unió Europea

Visquen els estats petits, i que durin tant com la seva ciutadania vulgui. Un dels més menuts és per cert català, el Principat d’Andorra (76.246 habitants l’any 2012),  l’únic Estat català lliure del món. I, dels fundadors del nucli originari de l’actual Unió Europea –el Benelux, esadir Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg–, la ciutadania de tots tres estats va ser, un dia o altre, súbdita de la seva altesa imperial el rei emperador dels espanyols. Llegeixo a la Viquipèdia que Luxemburg (mig milió d’habitants) es va independitzar d’aquell “imperio donde jamás se ponía el sol” (l’espanyol) amb el Tractat de Rastatt que el va atribuir a la línia austríaca de la dinastia de Luxemburg. Coincidint, esclar, amb l’any 1714, quan el mateix imperi ens va furtar per les armes els nostres furs i constitucions a catalans, valencians, illencs i aragonesos. Ara, com a ciutadans i ciutadanes dels territoris catalans administrats per la Generalitat de dalt en nom del rei emperador que encara ens té colonitzats, tenim el deure i l’honor de fer complir el compromís de la majoria al Parlament autonòmic de Catalunya de fer els passos decisius –els que calgui– per recuperar la independència perduda.

Però al Rajoy què li n’expliquen, que Luxemburg no és un no ningú en aquesta Unió Europea en crisi. Tan petit Estat com és –Rajoy odia als petits i s’egenolla davant dels grans–, al Gran Ducat de Luxemburg hi ha la seu d’institucions de la Unió Europea tan importants com el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees –que li pot dir a ell mateix si les lleis aprovades pel Parlament espanol s’adiuen o no als tractats i normatives de la Unió Europea, i pot obligar a Espanya a canviar-los, o el Tribunal de Comptes Europeu i l’Eurostat, tan decisius ara que es tracta de sumar i restar millor per controlar els pressupostos i l’endeutament dels estats membres i de la mateixa Unió. Ah i també compten el nombre d’aturats… Ara bé, els partidaris del Rajoy diuen que és molt savi, però que ho amaga seguint una esatègia espanyola atàvica. I si ell creu –i diu com el més saberut de tots– que el millor és tenir-la més grossa… la bandera…

(A la il·lustració que enllaço al final, vídeo amb la bandera luxemburguesa onejant mentre sona l’himne nacional). Luxemburg (mig milió d’habitants) té tres llengües oficials: el luxemburguès, dialecte germànic; el francès, i l’alemany. I que jo sàpiga, no passa res. Si no és que al ministre Wert no li ha agafat ja algun mal lleig…). 

Read Full Post »

La revista “Time” té raó d’excloure Catalunya

Aquests dies corre per la xarxa una campanya fruit de la ignorància de les regles fonamentals del periodisme. Gent catalana plena de bones intencions i poca cosa més pretén –i convida a– donar lliçons als periodistes de la revista “Time” i contradir-los en la selecció que ha fet el setmanari nord-americà del que qualifica com a “les deu nacions aspirants”, “llocs –diu– que competeixen per la independència, alguns amb més reclamacions legítimes per la llibertat que d’altres”, després de l’accés del Sudan del Sud a la independència previ l’exercici del dret d’autodeterminació.

Aquesta selecció –en la línia que ha popularitzat el mateix setmanari des de fa dècades en molts altres camps (personatges polítics, llibres, músiques, salut, economia, medi ambient…), el més destacat dels quals és la tria de la personalitat de l’any– és un espai d’opinió. Com ho és un editorial, un article firmat o un acudit gràfic. I en aquest cas concret “Time” ha respectat de forma escrupolosa una norma fonamental del periodisme modern, tal com l’ha definit durant dècades precisament la tradició anglosaxona i s’aprèn en la gran majoria dels centres d’ensenyament de periodisme d’arreu del món: la distinció, en forma i fons, entre els gèneres d’opinió i els d’informació, sense llicència per barrejar-los. Clau de volta de la retòrica periodística que cap lector més o menys crític hauria de desconéixer i encara menys menystenir.

Però alguns dels nostres connacionals, tocats pel foc de la defensa a ultrança de la pàtria, sempre ofesa pels altres per definició, s’ho han pres a la valenta com una afrenta a la catalanitat. Quan haurien de mostrar agraïment al “Time” per haver estat tan objectiu. Perquè, com sempre que fa llistes d’aquesta mena, “Time” es limita a expressar ras i curt una opinió. Que podrem compartir o no, però que en aquest cas és tan objectiva que es limita a un llistat sense més additius que l’advertiment inicial segons el qual alguns dels “llocs” –fixin-se bé en el substantiu, que matisa les “nacions” del títol– tindrien “més reclamacions legitimes per la llibertat que d’altres”. Dos dels quals poden semblar anecdòtics –la República de Cascàdia i la Segona República de Vermont–, com m’ho poden semblar a mi mateix, en la meva abismal ignoràcia al respecte, però que, formant part dels contenciosos nacionals o territorials dels Estats Units d’Amèrica –alguns d’ells tan importants que fins i tot van ser en l’origen de la guerra civil de secessió–, hi tenen la justificació de la proximitat tractant-se d’un setmanari nord-americà.

Prescindiré d’analitzar, a més a més d’aquests dos casos, els altres set seleccionats que no tenen per objectiu la independència respecte de l’imperi espanyol. Me’n queda un: el País Basc –fixeu-vos que no diu Euskadi sinó País Basc, amb precisió lèxica exquisida–, que hi figura, i el nostre cas –Catalunya? Països Catalans?, primer objecte de polèmica: la denominació–, que no hi ha estat seleccionat. Dos territoris sota sobirania espanyola que es defineixen com a nació (amb el dubte, en el nostre cas, de si aquesta definició l’atribuïm a la Catalunya administrada per la Generalitat de dalt o a la totalitat dels Països Catalans). Em poso, doncs, en la pell dels periodistes del “Time” posats a l’àrdua tasca de fer la llista: hi posem el País Basc? En devien dubtar tan poc que el van posar el segon, just després d’Escòcia.

Ara bé, Catalunya? els Països Catalans? Deixem-ho en la Catalunya administrada per la Generalitat de dalt, sota sobirania espanyola. Primer element a considerar: qui hi té majoria parlamentària, al parlament autonòmic? qui té possibilitats de tenir-la en un futur proper? Perquè els periodistes del “Time” saben sumar i restar, coneixen els sistemes polítics que regeixen als terriotoris dels quals parlen… Majoria requerida per proclamar la independència o convocar un referèndum d’autodeterminació: 68 diputats d’un total de 135. Composició d’aquest parlament, com qui diu acabat de constituir després de les eleccions de novembre del 2010: el bipartit (esadir CiU, catalanista autonomista) 62 diputats; ERC (independentista d’esquerres) 10; SI (independentista no se sap si de dretes o d’esquerres) 3; Joan Laporta (independentista per lliure) 1; ICV (autodeterminista segons com) 10; PSC (esquerra imperialista espanyola) 28; PP (dreta imperialista espanyola) 18; C’s (imperialistes espanyols no se sap si de dretes o d’esquerres) 3.

Si tinguessin voluntat política de crear un conflicte al Regne d’Espanya per aconseguir la independència –segona part de l’anàlisi hipotètic dels periodistes de “Time”–, el bipartit (amb majoria relativa àmplia en aquest Parlament i monopolitzant en exclusiva el govern autonòmic) s’ho plantejaria com a primer objectiu, i no es proposaria ara negociar amb l’imperi espanyol aquesta cosa etèria del pacte fiscal a la manera basca (quan dels basc i navarrès, que ja hi són vigents, en reneguen tant l’esquerra independentista basca com un sector important del PNB –com prova el projecte de reforma de l’Estatut d’Euskadi conegut com a pla Ibarretxe– i els dos principals sindicats, ELA i LAB). I de forma immediata, just de conéixer-se els resultats electorals, el bipartit hauria cridat els partits partidaris de l’autodeterminació (esadir, els no imperialistes espanyols) per posar fil a l’agulla: majoria absoluta al Parlament autonòmic (76 diputats, més probablement els 10 d’ICV). Faves comptades. Conclusió dels periodistes del “Time”: la Catalunya administrada per la Generalitat de dalt –i no diguem ja la resta dels Països Catalans– són encara molt lluny de tenir dret a figurar a la llista.

¿Què té el País Basc que no tingui Catalunya (o els Països Catalans) per ocupar-hi, en canvi, el segon lloc per als periodistes del “Time”? Sobretot morts. Un conflicte bèl·lic, com passa a d’altres territoris inclosos a la llista (Ossètia del Sud, Kurdistan, Sàhara Occidental…). I molts independentistes empresonats –un important percentatge de la població–, exiliats, torturats, partits il·legalitzats… i malgrat tot, resistència nacional. I ara, perspectiva de pau i, de retruc, presència electoral com mai dels independentistes represaliats, traduïda en càrrecs electes i gestió de recursos; partits i sindicats independentistes i sobiranistes amb important implantació en tots els territoris bascos, per sobre de la divsió administrativa i les fronteres estatals; implicació internacional en la resolució del conflicte…

Què ens diuen, doncs, els periodistes del “Time” a la bona gent catalana amb aquesta inclusió dels bascos i la nostra exclusió de la seva llista? Només que, com a periodistes i aplicant els paràmetres que acostumen a manejar per avaluar els conflictes nacionals, el basc té dret a figurar al seu rànquing i el català, no. Una opinió només. Però més que fonamentada. Gens demagògica, i ni molt menys ofensiva per la catalanitat. El millor que podria fer aquesta bona gent catalana que es mostra tan ofesa és deixar-se de romanços i anar per feina, que –com ens diuen de forma implícita des de “Time”– en tenim encara molta, però que molta, per fer. Certament, hem fet gestes històriques, sense precedents en les nacions europees colonitzades, com recollir gairebé 900.000 vots, la majoria a favor de la independència, en les consultes. Tant com això, però només això. Insuficient per amenaçar la unitat de l’imperi, al qual, ara com ara només hem fet pessigolles. A l’imperi i als servidors fidels que tenen a la colònia, els bons salvatges que ens administren en nom seu, embolcallats sempre, això sí, amb la bandera catalana. I només amb pessigolles la bona gent catalana no aconseguirem apropar-nos de forma substancial a tenir Estat propi com els pobles lliures del món.

Gràcies, periodistes de “Time”, per haver-nos-ho dit de forma tan concisa i clara. Una autèntica lliçó de bon periodisme.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 5 de desembre del 2012)

(A la imatge, Messi candidat a la llista de personalitats de l’any 2011 a la revista “Time”)

Read Full Post »

La bona gent musulmana (i cristiana), connacionals nostres (dues anècdotes significatives)

Ahir al vespre, a Barcelona. Sortíem del metro de Paral·lel (entrada d’El Molino) la meva dona Matilde, portant la nostra néta Zaïra –tres anys i mig– a coll, i jo, devia ser a les 9 de la nit (just fer-se fosc). De sobte, una dona que teníem al davant, relativament jove i amb vel musulmà, ofereix a la Zaïra una bossa de menjuca que ella, reservada i vergonyosa, rebutja. Nosaltres li diem a la dona connacional musulmana nostra que, a la nena, no li cal, que ja arribem a casa del seus pares i ja soparà. La dona insisteix i li dóna tota la bossa, dient que a ella ja n’hi queden dues més.

Mentre la Zaïra, la nostra néta –filla d’americana de Califòrnia i català de Barcelona, rínxols d’or m’agrada dir-li, per com n’és de rossa– s’empassa afamada el menjar que li ha donat –ajuda mútua– la dona musulmana, deduïm que aquella senyora li ha vist la carona de cansada i afamada i, sense dubtar si es tractava d’una judeocristiana occidental amb arrels als potser odiats, amb raó, EUA, senzillament  ha decidit ajudar-nos i que pugui menjar una mica mentre espera l’hora de sopar. Així, especulo jo ara, la dona ha complert un dels principis fonamentals de la seva cultura i religió: la pràctica de la “zakat” (l’almoina, una cosa així, per entendre’ns, com la bona obra diària dels minyons escoltes fundats pel militar colonialista britànic sir Robert Baden-Powell).

I ho lligo amb una segona anècdota: una hora abans, sortint de casa nostra, al Parc de la Vall d’Hebron, hem ensopegat amb una veïna que fa unes setmanes va fer un vestit per la Zaïra sense que li demanéssim. És d’origen gallec, de la nostra edat, i ha viscut carregada –i envoltada– de fills. És catòlica practicant –o si més no jo la tinc per tal– i estima la gent i sobretot els cadells de l’espècie humana, la canalla. Un dia ens deia que no podia entendre que a algú no li agradessin els nens o el molestessin. Em fa l’efecte que també ella, pel que la conec –el seu any de presidenta de l’escala va ser d’una dedicació que alguns li van criticar i pocs li vam reonèixer– també practica l’ajuda mútua com qui no fa res (caritat cristiana en diuen en la seva religió).

¿Algú em pot dir on és el conflicte de convivència entre aquesta bona gent catalana d’orígens i religions diverses –la meva és l’ateisme, com els lectors d’aquest bloc coneixen– i quina por hem de tenir els catalans de no ser capaços de construir, amb fang d’aquesta extraordinària qualitat, un país digne, lliure i independent? Sense exclusions racistes i amb la pràctica de l’ajuda mútua (l’única que pot salvar l’espècie humana: Kropotkin) com a fonament de la convivència.

(A la imatge, el monjo benedictí català de Montserrat, pare Bonaventura Ubach, a qui Martí Gironell ha dedicat una de les seves novel·les)

Read Full Post »

Històric: TV3 parla d’independència de Catalunya sense embuts en un documental

Demà al vespre, si res no ho impedeix, TV3 protagonitzarà un fet històric per a la cadena autonòmica. Per primera vegada des de la seva posada en marxa l’any 1984, l’autoanomenada “la nostra” dedicarà un documental a la independència nacional de Catalunya: “Adéu Espanya?”.

Caldrà reconèixer, ben segur, a la Mònica Terribas la part de responsabilitat que li pertoca, en aquesta decisió històrica –tant pel que ha trigat fins i tot sota la seva direcció com per la persistència de tirar-la endavant ara–, però l’èxit el cal atribuir sobretot als qui, de fora de TV3 –i confio que també de dins– han fet campanyes reiterades per aconseguir-ho. I, sobretot, al tsunami independentista que s’ha anat covant els darrers anys i que ha esclatat en les consultes sobre la independència que va engegar la bona gent d’Arenys de Munt el 13 de setembre de l’any passat i que segueixen i segueixen sense aturador (la darrera, diumenge passat a Sabadell: 13,7% de participació, amb un 92,78 de vosta a favor del sí).

Que hagi de qualificar d’èxit un fet que hauria de ser normal en una televisió amb un mínim de perspectiva nacional –el debat sobre la independència és intrínsec a la nació, com ho és la sobirania– ja indica l’anomalia mediàtica en què vivim, parlant dels mitjans catalans de comunicació. Ara caldrà veure –la programació és per demà, dijous, a tres quarts de deu i cinc del vespre– el resultat del treball de l’equip dirigit per Dolors Genovès. Els avenços que n’ha fet TV3 i el que n’ha explicat la mateixa Dolors Genovès em fan pensar que es tracta d’un treball digne com la majoria dels que ella mateixa ha dirigit. Centrat, això sí –com tot ho fa pensar– en la Catalunya estricta, l’unic territori nacional en què fins ara s’han posat en marxa les consultes i on més avançada està la consciència independentista segons tots els indicis. Trencat el tabú de la nostra independència nacional com a objecte informatiu i de debat a TV3, doncs, esperem que no es tracti només d’una flor que no fa estiu, i que, més aviat que tard, la matexa TV3 trenqui l’altre tabú: la nació completa, els Països Catalans, més enllà del mapa del temps que el de la crosta encara voldria retallar.

L’Observatori crític dels mitjans media.cat hi dedica aquesta crònica, on podeu trobar diversos enllaços d’interès sobre el documental de TV3.

Read Full Post »

La majoria social i política basca surt al carrer

La majoria social i política basca surt al carrer

La imatge que se suposa que el jutge Baltasar Garzón i el Govern de la monarquia –que de vegades l’inspira i d’altres es deixa inspirar per ell– volien evitar amb l’empresonament d’Arnaldo Otegi, Rafa Díez, Sonia Jacinto, Miren Zabaleta i Arkaitz Rodríguez es va fer realitat dissabte passat. Just l’endemà que decretés presó incondicional per als cinc independentistes bascos i deixés en llibertat els altres quatre que havia fet detenir amb ells, 37.000 bascos i basques (segons càlculs del diari “Gara”, que acostuma a ser força fiable comptant multituds) es van manifestar a Donosti. Reclamaven la seva llibertat i denunciaven –com diu el manifest sindical que van llegir el secretari general d’ELA, Adolfo Muñoz, i la secretària general de LAB, Ainhoa Etxaide– “la instrumentalització amb finalitats polítiques de la justícia”. I proclamaven, alhora, “la nostra profunda preocupació per la deriva autoritària i repressiva de l’Estat espanyol en què cal entendre aquestes detencions. Fets d’aquesta naturalesa –diu el manifest– haurien de cridar l’atenció dels països del nostre entorn que es prediquen democràtics. Però lamentablement no és així”.

Hi era representada la pràctica totalitat de la majoria social i política basca: la convocaven els sindicats abertzales, que tenen la majoria de la representació dels treballadors i treballadores bascos, i hi donaven suport tots els partits nacionalistes i independentistes, que tenen la majoria dels vots a la comunitat autònoma d’Euskadi i són una força ascendent a la foral de Navarra. Tot i que una part substancial d’aquest vot –superior a les 100.000 persones–, precisament el sector polític que representan els empresonats, és condemnada a la il·legalitat.

Diuen els qui compten participants que la manifestació de dissabte a Donosti ha estat la més nombrosa des de la del 22 de febrer del 2003 en suport als detinguts i torturats del diari “Egunkaria” i contra el seu tancament. La manifestació de dissabte visualitzava de fet l’objectiu pel qual treballaven els dirigents independentistes ara empresonats: la consolidació d’un pol sobiranista a l’entorn de la lluita per la independència, que permeti superar el cicle de la violència armada i reconduir-lo cap a la confrontació democràtica.

L’històric dirigent independentista Tasio Erkizia, que ha hagut de tornar a la primera línia a causa de l’empresonament de la majoria dels dirigents de l’esquerra abertzale, advertia, en el mateix acte de dissabte, que “no es pot extrapolar la manifestació d’avui a projectes pendents com si ja fossin madurs, perquè en el dia a dia les diferències són encara importants”. Una precisió a tenir en compte, entre d’altres coses, perquè, de forma significativa, del PNB van anar a manifestar-se a Donosti els presidents de les organitzacions territorials del partit però no el de l’Euskadi Buru Batzar, Íñígo Urkullu, que n’és el màxim dirigent. Just la setmana passada, en canvi, sí havia anat a Madrid per tancar l’acord amb el Govern de la monarquia que ha de salvar la llei espanyola de pressupostos pel 2010, a canvi que el PSOE acceptés a tràmit parlamentari les propostes de blindatge del concert econòmic d’Euskadi, tal com va aprovar el Congrés espanyol dels diputats dimecres passat. Mesures que beneficien el PNB que és qui actualment controla –més o menys a precari– les tres diputacions de la comunitat autònoma, les quals tenen competències clau en la recaptació dels impostos i la regulació del règim fiscal.

El PNB, doncs, en la mateixa setmana, ha fet visible també l’altra cara de la realitat del nacionalisme i l’independentisme basc: amb tota certesa, malgrat el que hagin dit en alguna ocasió Arnaldo Otegi o Rafa Díez sobre la necessitat d’avançar en la consolidació del pol sobiranista prescindint d’allò que faci el PNB, aquest partit, tard o d’hora, hi haurà de tenir un paper decisiu. Hores d’ara, però, el PNB segueix presoner de l’enfrontament entre el que alguns han qualificat com les seves “dues ànimes”: la pactista amb Espanya i la sobiranista.

¿I la minoria política basca que governa la comunitat autònoma? Doncs, presonera de la política de l’imperi, abocada en cos i ànima a l’exclusió de l’adversari, la restricció de les llibertats civils i polítiques, i la negació dels drets nacionals i la realitat del poble basc. Res més patètic que sentir aquests dies el ministre espanyol de l’Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, i el lehendakari Patxi López, dient a una sola veu que els milers de manifestants de Donosti, i el mateix PNB per participar-hi, donaven suport a ETA i la seva estratègia.

De vegades, veient l’esquizofrènia en què està immersa la política basca, és com si tornéssim a les lluites anticolonials del segle XX. Quan els partits imperialistes que governaven a la metròpoli, incapaços d’oposar raons democràtiques per justificar la dominació colonial, adoptaven –a la desesperada– dues línies convergents d’actuació: reforçant la repressió, amb l’exclusió política dels defensors de la independència i l’empresonament de les seves direccions, i, alhora, renunciant a delegar el govern de la colònia en polítics locals partidaris d’un camí més llarg cap a la sobirania, per passar a governar-la directament mitjançant els mateixos partits imperialistes de la metròpoli.

Sembla com si Zapatero i Rajoy, i amb ells els dirigents bascos dels partits imperialistes espanyols, hagin pactat aquesta estratègia colonial després que Zapatero llencés la tovallola en fracassar el darrer procés de pau. No sé si, un i altre, en aquest matrimoni espanyol que configura l’actual majoria (tramposa) als parlaments de Gasteiz i Iruña, en són conscients. Però imperis més poderosos que l’espanyol es van ensorrar amb estratègies similars. Alguns, com el britànic, van acabar aprenent-ne la lliçó.

Humbert Roma, periodista

La imatge que se suposa que el jutge Baltasar Garzón i el Govern de la monarquia –que de vegades l’inspira i d’altres es deixa inspirar per ell– volien evitar amb l’empresonament d’Arnaldo Otegi, Rafa Díez, Sonia Jacinto, Miren Zabaleta i Arkaitz Rodríguez es va fer realitat dissabte passat. Just l’endemà que decretés presó incondicional per als cinc independentistes bascos i deixés en llibertat els altres quatre que havia fet detenir amb ells, 37.000 bascos i basques (segons càlculs del diari “Gara”, que acostuma a ser força fiable comptant multituds) es van manifestar a Donosti. Reclamaven la seva llibertat i denunciaven –com diu el manifest sindical que van llegir el secretari general d’ELA, Adolfo Muñoz, i la secretària general de LAB, Ainhoa Etxaide– “la instrumentalització amb finalitats polítiques de la justícia”. I proclamaven, alhora, “la nostra profunda preocupació per la deriva autoritària i repressiva de l’Estat espanyol en què cal entendre aquestes detencions. Fets d’aquesta naturalesa –diu el manifest– haurien de cridar l’atenció dels països del nostre entorn que es prediquen democràtics. Però lamentablement no és així”.

Hi era representada la pràctica totalitat de la majoria social i política basca: la convocaven els sindicats abertzales, que tenen la majoria de la representació dels treballadors i treballadores bascos, i hi donaven suport tots els partits nacionalistes i independentistes, que tenen la majoria dels vots a la comunitat autònoma d’Euskadi i són una força ascendent a la foral de Navarra. Tot i que una part substancial d’aquest vot –superior a les 100.000 persones–, precisament el sector polític que representan els empresonats, és condemnada a la il·legalitat.

Diuen els qui compten participants que la manifestació de dissabte a Donosti ha estat la més nombrosa des de la del 22 de febrer del 2003 en suport als detinguts i torturats del diari “Egunkaria” i contra el seu tancament. La manifestació de dissabte visualitzava de fet l’objectiu pel qual treballaven els dirigents independentistes ara empresonats: la consolidació d’un pol sobiranista a l’entorn de la lluita per la independència, que permeti superar el cicle de la violència armada i reconduir-lo cap a la confrontació democràtica.

L’històric dirigent independentista Tasio Erkizia, que ha hagut de tornar a la primera línia a causa de l’empresonament de la majoria dels dirigents de l’esquerra abertzale, advertia, en el mateix acte de dissabte, que “no es pot extrapolar la manifestació d’avui a projectes pendents com si ja fossin madurs, perquè en el dia a dia les diferències són encara importants”. Una precisió a tenir en compte, entre d’altres coses, perquè, de forma significativa, del PNB van anar a manifestar-se a Donosti els presidents de les organitzacions territorials del partit però no el de l’Euskadi Buru Batzar, Íñígo Urkullu, que n’és el màxim dirigent. Just la setmana passada, en canvi, sí havia anat a Madrid per tancar l’acord amb el Govern de la monarquia que ha de salvar la llei espanyola de pressupostos pel 2010, a canvi que el PSOE acceptés a tràmit parlamentari les propostes de blindatge del concert econòmic d’Euskadi, tal com va aprovar el Congrés espanyol dels diputats dimecres passat. Mesures que beneficien el PNB que és qui actualment controla –més o menys a precari– les tres diputacions de la comunitat autònoma, les quals tenen competències clau en la recaptació dels impostos i la regulació del règim fiscal.

El PNB, doncs, en la mateixa setmana, ha fet visible també l’altra cara de la realitat del nacionalisme i l’independentisme basc: amb tota certesa, malgrat el que hagin dit en alguna ocasió Arnaldo Otegi o Rafa Díez sobre la necessitat d’avançar en la consolidació del pol sobiranista prescindint d’allò que faci el PNB, aquest partit, tard o d’hora, hi haurà de tenir un paper decisiu. Hores d’ara, però, el PNB segueix presoner de l’enfrontament entre el que alguns han qualificat com les seves “dues ànimes”: la pactista amb Espanya i la sobiranista.

¿I la minoria política basca que governa la comunitat autònoma? Doncs, presonera de la política de l’imperi, abocada en cos i ànima a l’exclusió de l’adversari, la restricció de les llibertats civils i polítiques, i la negació dels drets nacionals i la realitat del poble basc. Res més patètic que sentir aquests dies el ministre espanyol de l’Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, i el lehendakari Patxi López, dient a una sola veu que els milers de manifestants de Donosti, i el mateix PNB per participar-hi, donaven suport a ETA i la seva estratègia.

De vegades, veient l’esquizofrènia en què està immersa la política basca, és com si tornéssim a les lluites anticolonials del segle XX. Quan els partits imperialistes que governaven a la metròpoli, incapaços d’oposar raons democràtiques per justificar la dominació colonial, adoptaven –a la desesperada– dues línies convergents d’actuació: reforçant la repressió, amb l’exclusió política dels defensors de la independència i l’empresonament de les seves direccions, i, alhora, renunciant a delegar el govern de la colònia en polítics locals partidaris d’un camí més llarg cap a la sobirania, per passar a governar-la directament mitjançant els mateixos partits imperialistes de la metròpoli.

Sembla com si Zapatero i Rajoy, i amb ells els dirigents bascos dels partits imperialistes espanyols, hagin pactat aquesta estratègia colonial després que Zapatero llencés la tovallola en fracassar el darrer procés de pau. No sé si, un i altre, en aquest matrimoni espanyol que configura l’actual majoria (tramposa) als parlaments de Gasteiz i Iruña, en són conscients. Però imperis més poderosos que l’espanyol es van ensorrar amb estratègies similars. Alguns, com el britànic, en van acabar aprenent la lliçó.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 19 d’octubre del 2009)

Read Full Post »

“Marxa per la sal” al País Basc

El col·lectiu artístic i activista basc en favor d’un nou procés de pau “ArtamugarriaK” organitza demà, 15 d’agost, la “Marxa per la Sal” a Obanos, “prenent la sal –diuen en la convocatòria– com a símbol del nostre desig de pau compartit”. La marxa basca per la sal s’inspira en el moviment de resistència que va mobilitzar milers de persones a l’Índia contra la colonització britànica, el 1930, arran d’una crida del Mahatma Gandhi per trencar el monopoli imperial sobre la sal.

 

En aquesta ocasió, i després que en les jornades de noviolència activa que es van fer a Donosti el passat mes de juny –amb l’objectiu de coordinar les accions dels moviments noviolents actius bascos–, de les quals ja vaig parlar en aquest bloc, s’aprovés el manifest “La nostra marxa per la sal”, els participants en la marxa han triat com a lloc de convocatòria les salines d’Obanos, unes de les més antigues de Navarra, que van estar en activitat des del segle X fins fa uns vint-i-cinc anys. La mobilització ha començat amb la producció de la sal de la pau (a la foto, del web d’ArtamugarriaK) i una marxa d’Obanos a les salines i, després de diverses activitats, culminarà en una acció final, l’octubre, a la platja de Gros de Donosti. Aquesta mateixa sal, recollida ara a Obanos, serà l’element principal de la darrera acció, titulada “Crear un espai-temps per la pau”, en el centenari del naixement de l’escultor Jorge Oteiza.

 

El col·lectiu “ArtamugarriaK”, que organitza l’acció mitjançant la iniciativa noviolenta activa “BatzArt”, es defineix com a “partidari de la noviolència activa i a favor d’un diàleg creatiu”. En l’actual situació d’enduriment del conflicte, és una de les diverses iniciatives que es mantenen en defensa d’una sortida dialogada –i ells remarquen “creativa”– al conflicte que el Regne d’Espanya té amb el poble basc. Parlant amb els seus impulsors, he detectat un desig que fins ara no s’ha convertit en realitat: trobar suport als seus objectius i ressò en el món dels artistes catalans, com les dones basques d’“Ahotsak” el van aconseguir entre les dones del nostre país durant la darrera treva. En aquest dur període que l’imperi colonial espanyol està imposant als nostres dos pobles –il·legalitzacions, empresonaments, negació al dret del lehendakari a consultar la ciutadania i d’aquesta a ser consultada… en el cas del País Basc; espoli descarat dels recursos produïts pels catalans i negativa a aplicar l’Estatut aprovat pel poble de Catalunya després que el retallessin les Corts espanyoles…, en el nostre–, potser ja és hora que unim iniciatives des de baix, i no estem tan pendents dels regatejos i teatralitzacions dels polítics professionals.

 

No tinc cap dubte que l’única forma de recuperar la dignitat de la nostra lluita política nacional per una societat més lliure i democràtica vindrà del poble senzill o no vindrà. L’espectacle d’aquests dies amb el finançament i l’espoli dels Països Catalans no fa sinó confirmar-m’ho. ¿Des de quan Catalunya és “una autonomia més”, com diuen i repeteixen els imperialistes espanyols del PSOE? ¿És que ja no se’n recorden que la seva Constitució immaculada i sacrosanta diferencia entre “nacionalitats” i “regions”, i estableix nivells diferents d’autogovern per als territoris sotmesos a la sobirania del rei d’Espanya? ¿Potser és que el preàmbul de l’Estatut d’autonomia actualment vigent en el territori administrat per la Generalitat de Catalunya –tot i que recorregut al Tribunal Constitucional–, aprovat per les Corts espanyoles sobiranes i després refrendat (un cop passat el ribot de la casa dels lleons) a Catalunya, no diu –ni que sigui d’amagatotis– que els representants del poble de Catalunya reivindiquen que som una nació?

Read Full Post »

“Diumenge a les 5”, els presos i la pau irlandesa, amb la revista “Sàpiens”

Amb el número d’aquest mes de la revista “Sàpiens”, i afegint poc més d’un euro al preu habitual de la revista, es pot adquirir el documental “Diumenge a les 5”. El vaig comentar en aquest bloc quan es va presentar a Barcelona, arran de la seva emissió per TV3 i la televisió pública basca en el desè aniversari dels acords de pau per a Irlanda del Nord. El fet que el nostre fill Marc en sigui un dels guionistes –d’altra banda, és producció de la cooperativa d’audiovisuals “Batatabat”, de la qual ell és soci– no crec que em tregui raons per recomanar-ne efusivament l’adquisició i la visió, sense dependre de les vel·leïtats dels programadors de TV3.

 

“Diumenge a les 5” és una lliçó sobre la importància del paper dels presos en la resolució dels conflictes armats i la consecució d’una pau que es vol duradora i justa. Les reflexions d’un expresoner republicà i d’un altre unionista donen moltes pautes sobre la importància d’encertar-la en el tractament de la qüestió dels presos si es vol convertir un dels principals problemes de tot procés de pau en un actiu més que contribueixi a aconseguir-la, com va passar a Irlanda. Exactament al contrari del que va fer el Govern espanyol en el darrer procés, fracassat, de negociaciacions per la pau al País Basc.

Read Full Post »

Lliçons d’Irlanda i del Nepal

Quan han fet deu anys dels acords de pau a Irlanda del Nord és bo tornar a mirar cap a les societats on han aconseguit superar un conflicte armat i enfocar un futur allunyat de la violència política, si ens preocupen altres processos no resolts que tenim a prop. És el que van fer el col·lectiu català “Sí al procés de pau” i la productora Batabat. Aprofitant que el divendres 11 d’abril el canal 33 estrenava el documental “Diumenge a les 5”, que repassa el camí cap a la pau irlandesa de la mà de dos expresos –un republicà i un altre unionista–, van convocar-ne una projecció a Barcelona i una altra a la Universitat Autònoma, a Bellaterra, en què van participar William McQuiston, expresoner unionista, i Seamus Kelly, expresoner republicà. 

 

 

Tant la seva intervenció com les de l’advocada Gemma Calvet –bona coneixedora del País Basc i del conflicte irlandès, de qui va sorgir la idea del documental–, l’Oriol Cortacans, guionista, i Joan López, director, van posar el dit en la nafra d’un dels factors clau en la resolució de qualsevol conflicte armat: el paper dels presos. Segons van explicar, la decisió d’apropar els presos tant unionistes com republicans al seu país, i sobretot la possibiliat que debatessin lliurement les condicions per al procés de pau, van ser factors decisius per arribar als acords. Tant com la flexibilitat del Govern i la justícia britànics a l’hora de trobar sortides legals per facilitar-ne l’excarceració.

 

Llegeixo aquests dies un llibre molt esclaridor sobre com va encarar el PSOE el fracassat procés basc. Es tracta del dietari que va escriure durant la treva l’exministre socialista Txiki Benegas, i que ha publicat l’editorial Espejo de Tinta, amb el títol de “Diario de una tregua. Una oportunidad perdida”. Deixo per una altra ocasió el comentari sobre el conjunt del llibre, que dóna moltes claus sobre el fracàs del darrer procés de pau. Només remarcaré ara una frase que, tot i els elogis que dedica Benegas a Zapatero per com va gestionar la treva, els distancia precisament en el tracte als presos. “No estic d’acord amb l’excerceració –escrivia el 4 d’agost del 2006 comentant unes propostes del vicecoordinador d’Aralar, Mikel Basabe–(…) però sí amb el trasllat dels presos al País Basc i els seus entorns. No sé per què el Govern no ho fa. Es tractaria d’un trasllat de tots els presos sense res a canvi tot advertint que, si es torna a utilitzar la violència, tornen on eren”.

 

Res no va fer Zapatero en aquest sentit, si no és –in extremis i per evitar el trencament de la treva en aquells moments– la suavització de la situació penitenciària de De Juana Chaos, perquè aquest posés fi a la seva vaga de fam. Res més. Menys encara del que havia fet –i ben poc que va ser– José Maria Aznar en l’anterior treva. Ni tan sols aplicar mesures que estalviessin la duresa del tracte als familiars dels presos, obligats a desplaçar-se centenars de quilòmetres per poder veure’ls. 

 

Aquest dilluns 21d’abril comença a l’Audiència Nacional espanyola, a Madrid, el judici contra 26 persones acusades de formar part de les Gestoras pro Amnistia i Askatasuna, organitzacions dedicades a la defensa dels drets dels presos. El fiscal demana deu anys de presó per cadascuna d’elles, per unes actuacions desenvolupades a plena llum del dia i sense violència. Els dos expresoners irlandesos –enemics abans i col·laboradors ara, tot i tenir objectius polítics ben diferents– explicaven com la relació amb el seu entorn va ser un factor fonamental de cara a la pau. I com, un cop sortits de la presó, han contribuït a apaivagar les tensions entre les dues comunitats i a evitar que els més joves caiguin en el parany de la violència.

 

A l’altra banda del món estan passant aquests dies coses que també conviden a la reflexió. S’han celebrat al Nepal unes eleccions democràtiques i els antics guerrillers maoistes són a punt d’aconseguir la majoria en l’Assemblea Constituent, i el Govern per aquesta via. Ja no són oficialment terroristes sinó polítics reconeguts, amb dret a governar. Només ha calgut que canviessin les condicions polítiques, amb el compromís d’abolir la monarquia i substituir-la per una república federal, perquè deixessin les armes i posessin fi a deu anys de guerra que ha causat 13.000  morts. 

 

Ja sé que són situacions diferents. Tots els conflictes polítics, també els armats, ho són. Com ho és qualsevol conflicte entre els humans. Però, de tots ells, hi cap treure’n lliçons. Per mi, la més important és que la pau és sempre difícil però no impossible. Cal buscar-la per tots els mitjans sense defallir. I, sobretot, deixant de banda el dogma que pretén que no es pot pagar cap preu per la pau. És clar que es pot pagar. L’única condició és que sigui compatible amb la democràcia. Pel que fa al País Basc, no tinc cap dubte que el preu és el reconeixement –d’una o altra manera– del dret a l’autodeterminació, altrament dit dret a decidir. Un dret profundament democràtic que, tard o d’hora, haurà de regir les relacions entre les nacions per substituir el primigeni dret de conquesta.

 

Pel que fa a qui és o no terrorista, fa pocs dies hem sabut que l’expresident de Sud-Àfrica, Nelson Mandela, i l’actual partit governant al país, el Congrés Nacional Africà, encara ho són oficialment per als Estats Units d’Amèrica. 

Humbert Roma, periodista. Publicat a Tribuna Catalana el 24 d’abril del 2008

 

Read Full Post »

Dues històries de guerra en un històric procés de pau

 

Els organitzadors de la campanya “Sí al procés de pau“, en suport al retorn al procés de pau al País Basc, organitzen dos passis del documental “Sunday at 5″, coproduït per Batabat, TV3 i EITB, sobre el procés de pau a Irlanda del Nord de la mà de dos expresos, un republicà i l’altre unionista. A banda l’interès del documental –que passarà TV3 properament, cal destacar la participació dels protagonistes irlandesos en els actes.

 

AQUESTA ÉS LA CONVOCATÒRIA

 

Companyes i companys,

 

Després d’unes setmanes de treball amb els periodistes de Batabat, la setmana vinent

(amb el motiu del 10è aniversari dels històrics acords de Divendres Sant a Irlanda del Nord),

la productora Batabat i ‘Si al procés’ organitzarem conjuntament dos actes de presentació del documental

‘Sunday at 5’ –que s’emetrà a TV3- amb el seus protagonistes.

 

L’agenda d’actes queda així. Calen acompanyats, difusió i molta gent. Ja ho anem parlant.

 

EL DOCUMENTAL “DIUMENGE A LES 5”

Dues històries de guerra en un històric procés de pau

Presentació del documental i debat sobre el paper dels presos en el procés

 

Presentacions amb:

Seamus KELLY, expres de l’IRA

William McQuiston, expres de l’IDA

Gemma Calvet, advocada i assessora del documental

Oriol Cortacans i Joan Lòpez, guionista i realitzadors

 

[AGENDA D’ACTES]

DIMECRES 9

11.30 Col·legi de Periodistes. Roda de premsa

19.30 CCCB · Aula 1 · Presentació del documental

 

DIJOUS 10

12.00 Aula Magna · Facultat de Ciències de la Comunicació · UAB

Amb el suport de l’Observatori sobre la Cobertura Informativa dels Conflictes

18.00 Trobada de treball interna de ‘Si al procés de pau’ amb tots dos expresos

 

Us demanem la màxima difusió (als quatre vents).

 

Gràcies sense treva.

Read Full Post »

Vells enemics irlandesos, junts a Brussel·les

No em resisteixo a reproduir la foto que divendres passat publicava el diari basc Gara. Una imatge semblant a les que algun dia espero poder veure –o que ho vegin els meus fills– tenint com a protagonistes bascos i catalans. Després d’anar a matadegolla anys i panys, ara els vells enemics governen junts i representen el seu país –per un, part del vell imperi; per l’altre, part de la vella colònia, independent des del primer terç del segle passat– anant pel món a recabar suport a un projecte comú de mínims. Tot plegat, fet possible perquè el vell imperi ha reconegut als ciutadans i ciutadabes irlandesos dels territoris del nord de l’illa el dret a decidir si volen seguir formant part de l’imperi o deslliurar-se’n. La crònica de Gara val la pena llegir-la amb deteniment, i aconsellar que la llegeixin aquells que diuen que, amb la independència, bascos i catalans deixaríem de pertànyer a la Unió Europea: quina bajanada!

Read Full Post »