Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Grupo Godó’ Category

Els dos mesos que afrontem a partir de dilluns passat tenen per l’imperi espanyol una transcendència especial. Connacionals de part dels territoris de tres nacions europees sense Estat (en el cas català, amb l’excepció dels andorrans, que sí que en tenen, d’Estat propi, independent i amb representació a les Nacions Unides) estan convocats a votar en eleccions autonòmiques. Deixaré de banda el cas de Galícia, perquè no en tinc coneixement suficient com per abordar-lo amb certa garantia. Pel que fa als altres dos, només es fan eleccions en part dels territoris nacionals sotmesos a l’imperi espanyol –comunitat autònoma basca (CAB) o d’Euskadi, segons la denominació oficial, el 21 d’octubre, i la part de la Catalunya estricta administrada pel que l’enyorat Ramon Barnils n’anomenava la Generalitat de dalt, per distingir-la de la valenciana, el 25 de novembre.

En ambdues comunitats autònomes, la qüestió de la sobirania nacional i, doncs, la independència hi és en el centre del debat electoral, però no de la mateixa manera. En el cas basc –a banda la clara diferència amb el cas català que suposa la presència de partits independentistes i sobiranistes en els set territoris històrics, i la crisi oberta també en l’aliança dels imperialistes que governen l’altre territori sota sobirania espanyola: la comunitat foral navarresa, en un cas semblant al que va portar a l’avançament electoral a la d’Euskadi–, s’hi juga l’hegemonia en el camp del nacionalisme entre la dreta nacional –PNB– i l’esquerra independentista i sobiranista (Alternartiba no és un partit independentista sinó autodeterminista) coaligada en un projecte de llarg abast: Euskal Herria Bildu present ja als set territoris. I aquesta lluita per l’hegemonia i, doncs, per les possibles aliances postelectorals, ja que –per la peculiar composició del parlament de la CAB, amb 25 diputats per cadascun dels tres territoris, i el comportament electoral habitual que les enquestes prevuen que es mantindrà amb lleugers matisos– és molt difícil una majoria absoluta de cap partit, va molt més enllà del debat sobre la independència: hi incorpora, com element essencial, un que és clau en tota política nacional de debò, i que, de forma genèrica, es ve definint com a eix social.

A les eleccions avançades pel president Artur Mas a la Generalitat de dalt –amb unes raons que a mi em semblen clarament oportunistes i d’escassa credibilitat si no les fonamenta, com no ho fa, en el fracàs clamorós dels plantejaments programàtics i d’aliances amb què va començar la legislatura–, el debat previ ve articulat, amb poques excepcions, només per la qüestió de la independència. Tot plegat, aprofitant l’onada independentista ja de llarga durada que s’ha consolidat amb la manifestació de la passada Diada nacional com un fet que sembla irreversible (i dic sembla, perquè la independència cal guanyar-la en un referèndum clar i sense ambigüitats per tenir credibilitat internacional). Les banderes estelades, usades ara a tort i dret amb qualsevol excusa per tothom que necessiti mostrar pedigrí independentista fins i tot per justificar les seves malifetes, ara ja serveixen per embolcallar qualsevol cosa. I sobretot per amagar les polítiques concretes del dia a dia, que en el cas del bipartit que administra la Generalitat de dalt són més aviat contràries al benestar de la bona gent catalana, als seus drets humans i cívics (amb el cas vergonyós de la web de delació implantada per la Conselleria de l’Interior en la línia de les polítiques incitadores de la delació pròpies de les pitjors dictadures, com una de les mostres més escandaloses) i a l’enfortiment i ampliació de l’impacte social dels mitjans de comunicació públics en català (i també dels privats, amb l’única excepció –prou significativa– dels propis del Grup Godó).

En aquestes condicions, i amb l’impacte propagandístic que li suposa la seva condició de president de la Generalitat de dalt, les esquerres catalanes corren el risc que Artur Mas converteixi les eleccions del 25 de novembre en un plebiscit per ell i el bipartit, que no solament seria interpretat com un suport inequívoc als seus ambigus plantejaments en favor de l’Estat propi (cal llegir amb deteniment un recent article de Manuel Cuyàs a El Punt/Avui –2 d’octubre- dedicat al conseller Mascarell i la seva influència en el discurs del president Mas per comprendre les limitacions d’aquest concepte d'”Estat propi” –acceptat, ai! com a lema de capçalera de la manifestació de l’11S per l’Assemblea Nacional Catalana– que pot tenir dobles i triples significacions, alguna d’elles ben allunyada de la independència nacional) sinó també, i sobretot, per a la seva política social, econòmica, de drets humans i de política lingüística i de comunicació. I que una campanya centrada de fet de forma exclusiva en l’eix patriòtic ajudi a la bona gent catalana, quan voti, a oblidar com Mas i el bipartit van bastir l’eix de la seva política social i de drets humans a l’entorn del pacte amb el PP –pacte d’interessos i d’ideologia (neo)conservadora a ultrança– que va regir el primer any de legislatura del bipartit.

Revalidat ara per una possible majoria absoluta –o més àmplia encara que la relativa que van aconseguir a les eleccions del 2010–, el bipartit encapçalat per Artur Mas tindria mans lliures per seguir aplicant les seves politiques del dia a dia contra la bona gent catalana i al servei dels grans interessos econòmics i financers, mentre postposaria fins no se sap quan la resolució del conflicte nacional amb l’imperi espanyol amb la convocatòria d’un referèndum –o consulta, no se sap ben bé– que encara no té data compromesa ni se sap ben bé sobre què serà i en quins termes. En aquest sentit, són prou explícites les declaracions del president Mas al diari imperialista de la dreta espanyola ABC, en què –el 2 d’octubre– deia textualment que “tenir un Estat propi per Catalunya no vol dir una independència total”. Amb la qual cosa sembla que el president ens vulgui dir que hi pot haver una independència “parcial”, que no seria sinó una altra forma de dependència.

Catalunya –i no diguem ja els Països Catalans– necessita un partit –o una coalició– d’esquerres propi, d’àmplia i sòlida composició, per afrontar aquesta política de la dreta catalana que pretén monopolitzar el discurs i el procés sobiranista. Com més s’accentua la penetració social de la convicció que l’única sortida a la crisi nacional espanyola és la independència de les colònies que encara els queden a aquell imperi en què mai no es ponia el sol, més important és que la bona gent catalana sigui capaç de consolidar una força pròpia d’esquerres. Per això, el fracàs de l’intent de construir una candidatura unitària de l’independentisme d’esquerres per les eleccions autonòmiques de novembre –començant per l’actitud de les CUP que ni tan sols va anar a les converses, en una actitud que em sembla d’una enorme irresponsabilitat i una falta evident de maduresa– contrasta obertament amb el que està passant al País Basc. Allí, l’esquerra independentista que encara té els seus principals dirigents empresonats ha estat capaç de consolidar una força no solament electoral sinó de perspectives molt més ambicioses, amb un programa propi consensuat entre totes les sensibilitats polítiques que s’hi han implicat. On hi ha independentistes d’esquerra –fins fa poc enfrontats entre ells, com els hereus de Batasuna i els escindits que integren Aralar, i els seus aliats d’Abertzaleen Batasuna al País Basc del Nord, –, socialdemòcrates d’EA i autodeterministes no independentistes d’Alternatiba.

“Tots hi vam deixar molts pèls a la gatera en aquestes negociacions” –deia el dirigent de l’esquerra abertzale Txelui Moreno en un acte a Barcelona la passada Diada–, però ara tenim aquesta realitat que promet tant”. Ara amb una candidatura encapçalada per Laura Mintegi, escriptora en llengua basca i professora universitària de prestigi, membre de l’Euskaltzaindia (Acadèmia de la Llengua Basca) i presidenta del PEN Club basc, que ha assumit un discurs obert a totes les sensibilitats polítiques que representa, sòlid tant en les formes com en els continguts. Que ha estat capaç de renovar les cares públiques de l’independentisme i el sobiranisme d’esquerres basc, i ha presentat fins i tot el que seria l’equip de govern –incloent-hi canvis significatius de denominació de les conselleries més sensibles per als seus votants– que incorpora noms de reconeixement contrastat per cadascuna de les responsabilitats que ha d’assumir un executiu.

Però la presència tant de l’eix nacional com de l’eix social en la campanya basca no es produeix només per voluntat de l’esquerra independentista sinó també perquè al mateix PSE fins ara governant –govern titella a l’empara de la il·legalització de Batalsuna i atres candidatures acusades de ser-ne hereves–, i al PNB, els mou l’interès electoral de donar a la crisi una resposta diferent a les que vénen de Madrid., amb la qual cosa reforcen el discurs econòmic i social. Només el PP basc monopolitza el discurs exclusivament nacionalista (espanyol esclar, i amb la coartada de l’actual situació a Catalunya). En el cas de l’esquerra independentista, per remarcar que no hi ha alliberament nacional que valgui amb la bona gent basca en atur creixent i una retallada també creixent dels drets laborals, amb menys prestacions socials per als qui més les necessiten, en una societat on la cohesió social ha estat posada en perill pels interessos dels més poderosos i els mandats dels poders financers europeus i autòctons. No és casualitat que, pocs dies abans que comencés la campanya –el 26 de setembre– els dos grans sindicats nacionalistes bascos, ELA –nascut a redós del PNB– i LAB –independentista d’esquerres– convoquessin una vaga general als quatre territoris bascos sota sobirania espanyola.

Mentre a la comunitat autònoma d’Euskadi l’exclusiva del discurs nacionalista com a eix pràcticament únic de la campanya la té el PP basc, a Catalunya correm el risc que l’enfrontament dels discursos nacionalistes de CiU i PP amagui allò que de debò uneix en el fons ambdues candidatures conservadores, els dirigents de les quals fins fa quatre dies es feien apassionades abraçades polítiques i votaven alhora les retallades en drets laborals i socials contra la bona gent catalana. Oblidar-ho és el principal pecat de què hauran de donar compte els dirigents dels partits i candidatures independentistes incapaços de posar-se d’acord ni tan sols en moments tan transcendentals.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana, el 5 d’octubre del 2012)

Anuncis

Read Full Post »

264sentis_medalla-1

Més de cinquanta periodistes col·legiats s’han adherit ja fins ara a la carta de protesta dirigida al degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya, Josep Carles Rius, per l‘acte d’entrega de la medalla del mèrit al treball a qui va ser espía franquista Carles Sentís, el 26 de gener a la seu del Col·legi a Barcelona, just setanta anys després que entrés com a ocupant a la ciutat amb les tropes feixistes. Entre els firmants de la carta, hi ha sis membres de la Junta del Col·legi. La carta segueix oberta a la firma de més periodistes col·legiats.

 

El degà ha respost amb aquest escrit, en què no es retracta –contra el que se li demanava– dels elogis que va fer del treball de Sentís:

 

Benvolgut Humbert,

 En primer lloc, vull mostrar-te tot el meu respecte per la teva posició en referència a l’acte d’entrega de la medalla al mèrit al Treball a Carles Sentís en la seu del Col.legi. En aquest sentit voldria compartir les següents consideracions:

 Crec que, com a periodistes, hem de posar en el seu estricte context les dos frases que citeu del meu parlament. Les frases que vaig pronunciar són les següents:

 – “En segon lloc, perquè el mèrit com a “treballador” del Carles Sentis és indiscutible: va començar a treballar com a periodista quan encara no tenia majoria d’edat i avui, quasi vuitanta anys després, segueix escrivint el seu article setmanal a La Vanguardia”

 – “En tercer lloc perquè en Carles Sentís té una biografia única i irrepetible, per la seva pròpia voluntat personal i pels fets històrics que li han tocat viure”.

 Aquets eren el “segon” i el “tercer” argument que vaig citar. El primer fou que en Carles Sentís va ser degà del Col.legi de Periodistes de Catalunya i president del Centre Internacional de Premsa de Barcelona durant 18 anys.

 En Carles Sentís no va ser elegit en unes eleccions obertes, però va contribuir a fer la transició de les velles Associacions de la Premsa al Col.legi aprovat pel Parlament de Catalunya.

 Carles Sentís va participar en la Transició política i aquest paper li va ser reconegut amb la Creu de Sant Jordi que li va atorgar el President Jordi Pujol l’any 1986.  Penso que la presencia a l’acte d’entrega de la medalla del conseller Joan Manuel Tresserras expressa també aquest reconeixement. Però no em correspon a mi fer judicis polítics. Ni era el motiu de l’acte, perquè la medalla al Treball responia única i exclusivament a la seva tasca com a periodista.

 Com pots comprendre, la meva participació en l’acte proposat pel Ministeri de Treball i les paraules que hi vaig pronunciar van ser fruit d’una decisió molt meditada i convençuda. No crec pertinent, per tant, que hagi de fer-me enrere del que vaig dir. Vaig considerar –i ho ratifico- que la transició va contribuir a crear un esperit de concòrdia i reconciliació que hem de seguir reivindicant i entenc que la Medalla al Mèrit del Treball es un guardó estrictament laboral, un reconeixement professional sense implicacions  ideològiques. I dir –com vaig fer a l’acte- que Carles Sentís té una biografia  “única i irrepetible” no és, en absolut, un judici de cap mena. És, simplement, la constatació d’un fet, allò que tants cops fem en l’exercici del periodisme.

Cordialment

 Josep Carles Rius. Degà del Col.legi de Periodistes de Catalunya

 

Per la meva banda, li he respost amb aquest missatge:

Benvolgut Josep Carles:

Per si t’interessa –que no ho sé–, pots ampliar què en penso de l’acte indigne que vau perpetrar al Col·legi el 26 de gener passat al meu bloc https://dietarihumbert.wordpress.com/
Hi pots trobar també per què considero que la feina que ha fet Sentís tota la seva vida res no té a veure amb la de periodista, almenys tal com me la van ensenyar periodistes de llarga trajectòria i profunda sensibilitat democràtica, i com he procurat practicar-la durant tota la meva vida professional.
Cordialment
Humbert Roma de Asso

Read Full Post »

 

josep-tarradellas

Dijous passat en Joan Vila Triadú i jo mateix, en representació del Grup de Periodistes Ramon Barnils, vam anar a Catalunya Ràdio on la periodista Estel Batet ens va fer una entrevista sobre les raons per les quals el Grup ha denunciat el lliurament de la medalla del mérit al Treball que el ministre espanyol del ram va penjar a qui va ser espia franquista, Carles Sentís, en la seu del Col·legi, el passat 26 de gener, coincidint amb el 70è aniversari de l’ocupació de Barcelona per les tropes del generalot, entre les que hi havia Sentís.

 

Podeu escoltar l’entrevista en aquest enllaç

 

Per preparar-la, havia pres algunes anotacions de les quals, com sol passar, només en vaig remarcar algunes. El bloc, però, em permet reproduir l’esquema del conjunt de les meves reflexions –algunes d’elles en forma de preguntes– i completar així el que hi vaig dir.

 

1) Com titulava Vicent Partal el seu mail obert a Vilaweb, el 27 de gener: “A mi, no m’hi embolique, senyor Sentis”. Nosaltres no som d’eixe món. Sentís és mestre del periodisme que odiem i rebutgem, senzillament perquè no és periodisme.

 

2) ¿Què va fer Sentís per Franco? El gran periodista fidel a la República Eugeni Xammar –i molts d’altres, com li agradava recordar a l’enyorat Ramon Barnils– afirmen que va ser espia al servei de Cambó, al servei de Franco, durant la guerra. Sentís, en canvi, diu que només feia confidencials per a l’equip de Cambó: és a dir –segons diu ell mateix– “a l’estranger, jo vaig continuar fent la feina que he fet sempre. Eren els lectors els que canviaven: en lloc de ser el públic del carrer, ara eren uns senyors determinats” (Carles Sentís: “Memòries d’un espectador”, Edicions La Campana, 4a edició, març del 2007, pàg. 141-143 i altres). No definia de la mateixa manera aquesta feina Eugeni Xammar que explica que, quan es va enfrontar amb Sentís a París i li va retreure allò que aquest hi feia i que ell acabava de descobrir, diu que va dir a Sentís: “Baixeu [del cotxe on el portava] i abans d’anar-vos-en us diré que de totes les feines que un català pot fer avui no n’hi ha cap de més baixa, de més bruta i de més menyspreable que la vostra”. (Eugeni Xammar: “Seixanta anys d’anar pel món”, Quaderns Crema, primera edició en aquella col·lecció, març del 1991, pàg. 414-419). 

Borja de Riquer i Permanyer explica així els treballs de Sentís en aquells temps: “Es parlà també de la possible incorporació de més col·laboradors [a l’Oficina de Premsa i Propaganda, finançada inicialment per Cambó], sobretot de gent que ja feia tasques de propaganda a favor de Franco. Cambó pensava que si l’escriptor Josep Pla no podia incorporar-se a l’Oficina de París, potser es podria comptar amb el periodista Carles Sentís. Perquè a Josep Pla, que estava vinculat als serveis d’espionatge organitzats per Josep Bertran i Musitu, no el deixaven traslladar-se a París”. I reprodueix tot seguit un fragment d’una carta de Cambó a Estelrich (director de publicacions de l’Oficina de París), de principis de 1937: “En Bertran diu que no es pot despendre d’En Pla i que aquest ha de continuar a Marseille –li escrivia Cambó–. Voldria em digués, i m’ho digués telegràficament, si en Sentís podria fer el mateix servei. Com a periodista jo trobo a Sentís superior a Pla, i per entafurar-se per racons i donar-nos notícies és home també de gran utilitat”. (Borja de Riquer: “L’últim Cambó (1936-1947)”, Eumo Editorial, 2a edició, setembre del 1996, pàg. 99).

 

2) Fos autor de confidencials (“eren els lectors els que canviaven”), com pretén ell sense retractar-se’n, o treballés en la “feina més baixa, bruta i miserable”, com Xammar afirma que li tirà en cara a París, el cert és que Carles Sentís va entrar vestit de militar a Barcelona amb els feixistes ocupants ara fa just setanta anys, com en queda constància en la foto que reproduïa en aquest mateix bloc el 27 de gener (foto que ell mateix va publicar a “Memòries d’un espectador”). I que, pocs dies després, el 17 de febrer del 1939, “La Vanguardia Española” li publicava el seu article “¿Finis Cataloniae? El ‘fin’ de una película de ‘gángsters’ simplemente”, Com es pot veure en el pdf que Vilaweb va cuidar de difondre en ocasió de l’acte del 26 de gener al Col·legi, coincidien en la mateixa pàgina de “La Vanguardia Española” aquest article de Sentís amb un altre d’Antonio Martínez Tomàs, fundador i podríem dir que president gairebé a perpetuïtat de l’Associació de la Premsa fundada per ell i altres periodistes addictes a Franco poc després de la guerra, en plena depuració de periodistes fidels a la República. Associació de la qual va ser president d’honor el generalot fins temps després que el fet biològic s’endugués aquest a l’altre barri mentre tants demòcrates catalans treien el xampany que guardaven a la nevera. Significativa coincidència.

 

3) Certament, altres personalitats que després serien rellevants en la lluita antifranquista, com ara l’entranyable Agusti de Semir, van entrar a Barcelona amb els feixistes i van ser dels seus. Però en van renegar obertament, alguns d’ells ja a les primeries de la dictadura del generalot, i s’hi van oposar obertament tot mantenint actituds inequívoques de fidelitat a la lluita democràtica, la defensa dels drets humans i les llibertats nacionals de Catalunya. No va ser aquest el cas de Sentís, que va estar sempre al servei del règim. Entre d’altres serveis rellevants d’alta confiança política, va ser director de l’agència de notícies oficial del franquisme, l’agència EFE, F de Franco i Falange, en anys tan crucials per la perpetuació del franquisme com mitjans els anys 60 del segle passat.                                  .

 

4) ¿Què va fer Sentis per les llibertats democràtiques? Mai no es va incorporar, ni de lluny, a la lluita democràtica. Evidentment, no va formar part del Grup Democràtic de Periodistes, el nucli on ens aixoplugàvem els qui volíem recuperar les llibertats per al nostre país, entre elles la d’expressió i opinió i el dret a usar el català sense excepcions ni censura. Sentís sempre va estar a la banda del poder: és l’espècimen més pur del reformisme d’Adolfo Suàrez i la UCD: franquista reciclat, diputat d’UCD, secretari general d’UCD a Catalunya, conseller d’UCD sense cartera al Govern del president Tarradellas, president d’honor de Centristes de Catalunya-UCD fins a l’extinció del partit… ¿És que el fet que, mort i enterrat el generalot, actués com a correu entre Adolfo Suárez, –i els poders empresarials i polítics que representava– i el Tarradellas de l’exili redimeix Sentís d’alguna cosa a la qual ell no ha renunciat? ¿De debò algú, a aquestes alçades, pot mantenir encara –com segur que vam dir alguns, ofuscats per la fe política que profesàvem– que l’operació Tarradellas va ser un acte de ruptura democràtica? Totes les evidències, i amb especial rellevància per cert el paper que hi va jugar Sentís, confirmen que aquella va ser la culminació a Catalunya de l’operació reformista de Suárez. Va ser una de les operacions més ben lligades de la reforma política suarista perquè, com ja ha estat més que explicat, els resultats electorals del 15-J del 1977 –compte: en unes eleccions on diversos partits polítics, entre d’altres ERC i aquell en què jo militava, el PTE, encara eren il·legals–, podien haver comportat més d’un maldecap a l’estratègia del partit de Sentís només que l’esquerra guanyadora a Catalunya hagués estat una mica conseqüent. En això sí que li podem reconèixer, a l’anguila de Sentís (home “de gran utilitat”… “per entafurar-se per racons”, com el definia Cambó), l’habilitat de qui sempre és al lloc que li convé per defensar els seus interessos i els d’aquells al servei de qui està.

 

5. ¿Per què la medalla l’hi posa el ministre espanyol de Treball, el socialista català Celestino Corbacho, el 26 de gener, a Barcelona i just el dia que es complien 70 anys de l’ocupació de la capital de Catalunya per les tropes feixistes i, doncs, pel mateix Sentís? ¿En qualitat de què li donen la medalla i en qualitat de què ell l’accepta? Qui vulgui pot trobar els arguments públics: els té en els discursos que s’hi van fer. Les raons ocultes, i no és estrany que n’hi hagi en una persona que va fer de l’espionatge i les martingales polítiques la seva veritable professió, potser, si n’hi ha, les sabrem algun dia. Com que per mi Sentís no ha estat mai un demòcrata sinó, com a molt, un franquista reciclat, una vegada mort i ben enterrat el generalot, tal volta sigui aquesta la condició que li ha valgut la medalla en dia i lloc tan significatius, i de la mà d’un dels dos ministres que el socialisme català té al Govern espanyol. És com un premi del Gobierno de España –que arrossega, com sempre, al tripartit; ¿oi conseller Tresserras?– a qui encarna com ningú, en la seva trajectòria, el bo i millor del transvestisme polític.

 

6. ¿Per què el Col·legi de Periodistes s’hi ha prestat? Ho hauria de respondre el degà mateix, al qual un grup de col·legiats li demanem explicacions en una carta per la qual recollim adhesions. Deixeu-me donar-ne alguna pista: l’Associació de la Premsa, que sense solució de continuïtat va ser l’origen de l’actual Col·legi de Periodistes, precisament de la mà del llavors seu president Carlos Sentís, mai no es va posar al costat de la lluita democràtica en els darrers anys del franquisme. Mai el Grup Democràtic de Periodistes, que érem declaradament antifranquistes, vam aconseguir guanyar-hi unes eleccions. I, a diferència d’altres institucions professionals com els col·legis d’Advocats, Enginyers, Arquitectes, Aparelladors, Enginyers Tècnics… que es van implicar en la defensa dels drets democràtics i nacionals, l’Associació de la Premsa com a tal en va restar al marge. I va anar evolucionant a imatge del règim establert: ara franquista, ara reformista… Aquesta em sembla –a banda d’altres raons més ocultes que, per això mateix, se m’escapen– una de les causes de fons  que explicarien l’omnipresència de Carles Sentís al Col·legi de Periodistes durant tants i tants anys, primer com a president de l’Associació de la Premsa i degà del Col·legi, i després com a president del Centre Internacional de Premsa, fundat  quan els jocs olímpics del 1992. Carlos Sentís vindria a ser, pel que fa al Col·legi de Periodistes de Catalunya, allò que Joan Antoni Samaranch (sublim exemplar del franquisme reciclat) ha estat, i és, per a la família olímpica i la ciutat de Barcelona.

Read Full Post »

sentis-i-marti-de-riquer

D’altres companys periodistes ja hi han dit la seva aquests dies. Ahir, de comú acord, el ministre espanyol de Treball, el socialista (?) català Celestino Corbacho, i el Col·legi de Periodistes (?) de Catalunya van perpetrar, a la seu del mateix col·legi a Barcelona, una penosa ofensa a la memòria històrica democràtica i antifeixista. I ho van fer just quan es complien setanta anys des que Carlos Sentís, amb uniforme i correatges (vegeu-lo a l’esquerra de la foto, que reproduïa Vilaweb, amb el seu col·lega de malifetes Martí de Riquer), va ocupar la ciutat vençuda, que fins el dia abans havia estat capital oficial del seu país. “Vestits de bomberu no us havia reconegut”, podria haver-los dit també Eduard Toda, com diuen que va fer a Eugeni d’Ors un dia que se’l va trobar amb la nova disfressa de feixista.

Ahir, el ministre espanyol, a la seu del Col·legi, va penjar a Sentís una altra medalla, de les moltes que ha anat arreplegant al llarg de la seva vida: en aquesta ocasió, la del mèrit al treball. Etern guanyador –traïdor al seu poble en els moments més difícils–, ni ara que albira el camí cap al cementiri –un dia o altre a tots ens arriba, i al final tots calbs–, els periodistes catalans ens podem lliurar de la pesada llosa d’aquest personatge, que encara sembla regir –omnipresent– els destins del nostre Col·legi professional.

Entre d’altres contribucions de Sentís al règim del generalot, Vilaweb reproduïa també el seu article “Delenda est Catalonia? El fin de una película de gàngters, simplemente”, que el diari “La Vanguardia”, ja rebatejada com a “Española”, tan bon punt els seus la hi van tornar al també feixista comte de Godó, li va publicar el 17 de febrer del 1939.

Tres articles de tres amics i companys, demòcrates i independentistes de pedra picada, diuen millor que jo allò que sento davant de tanta ignomínia.

Vicent Partal: “A mi no m’hi embolique, senyor Sentís”.

Joan Vila i Triadú: “Una medalla per a Carlos Sentís, 70 anys després?”.

L’Aleix a Ca la Toca: “Medalles franquistes”.

Sobre acte tan vergonyós, el Grup de Periodistes Ramon Barnils ha fet públic aquest comunicat:

 27.01.2009 · El Grup Barnils considera inacceptable que el Col·legi participi en la glorificació del periodista franquista Carlos Sentís   Davant de la notícia que el Col·legi dePeriodistes de Catalunya va acollir el dilluns 26 l’acte de lliurament de la Medalla al Mèrit pel Treball (atorgada pel Ministeri espanyol de Treball) al periodista franquista Carlos Sentís, el Grup de Periodistes Ramon Barnils: Considerem inacceptable que el Col·legi de Periodistes de Catalunya participi en la glorificació de Carlos Sentís, un periodista amb passat franquista que va actuar com a espia contra la República durant la guerra.
 Denunciem l’oblit que s’ha fet en l’atorgament de la medalla de la biografia franquista de Carlos Sentís enaltint i elogiant, en canvi, la seva trajectòria.
 Trobem indignant que la medalla s’hagi lliurat coincidint amb el 70 aniversari de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona. Especialment si tenim en compte que aquell 26 de gener de 1939 Carlos Sentís va entrar a la ciutat acompanyant l’exèrcit deFranco.
 Reivindiquem la necessitat de fomentar la difusió de la memòria històrica i la implicació del Col·legi de Periodistes de Catalunya en aquesta tasca.   Barcelona, 27 de gener de 2009

 

 

 

Read Full Post »

terra-lliure2.gif

PP i Ciutadans cavalquen de nou. Arran de l’anunci que TV3 emetria ahir divendres un altre documental sobre “Terra Lliure”, que ja s’havia projectat prèviament a la Universitat Ramon Llull (URL), i sabent que no es tracta d’un reportatge bel·ligerant contra aquella organització sinó que recull el testimoni d’alguns dels seus membres destacats, van reclamar al Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) –i Ciutadans van presentar, a més a més, una denúncia als jutjats– perquè n’impedissin l’emissió. TV3 el va emetre –tot escurçant-ne el metratge uns minuts respecte del que es va passar a la URL– i la direcció no va cedir a les demandes del PP i Ciutadans ni el jutjat ni el CAC –pel que sembla vist des de fora– no hi van intervenir. Hi ha, però, el perill que –com ja va fer amb l’altre reportatge sobre Terra Lliure emès per TV3 ara fa un any– a posteriori el CAC hi digui la seva. I no precisament per elogiar l’objectivitat del reportatge. Caldrà estar-hi alerta, perquè qualsevol intervenció del CAC criticant-ne el contingut no seria sinó un nou advertiment als directius de TV3 perquè anessin amb compte per posteriors ocasions i evitessin caure en temptacions similars. I no diré si també hi posen cullerada els jutges… Ja anem prou escassos de mirades objectives sobre el nostre passat immediat com perquè el CAC o els jutges pressionin per aconseguir retallar-les encara més. D’altra banda, el CAC faria bé de centrar-se en altres temes que, aquests sí, vulneren la legalitat en el món audiovisual català. Com l’incompliment sistemàtic dels canals digitals del Grupo Godó pel que fa a la seva obligació d’emetre majoritàriament en català programació d’actualitat: dos d’ells estan eternament en proves i els altres dos no es distingeixen pas per la presència majoritària de la nostra llengua en la seva programació. Tot i tractar-se d’una llicència atorgada per la Generalitat de Catalunya que, al meu entendre, hauria de ser immediatament derogada i atribuïda a altres empreses que hi assegurin una presència majoritària de la nostra llengua.

Read Full Post »