Alliberats de l’imperi espanyol, fundadors del Benelux i la Unió Europea

Visquen els estats petits, i que durin tant com la seva ciutadania vulgui. Un dels més menuts és per cert català, el Principat d’Andorra (76.246 habitants l’any 2012),  l’únic Estat català lliure del món. I, dels fundadors del nucli originari de l’actual Unió Europea –el Benelux, esadir Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg–, la ciutadania de tots tres estats va ser, un dia o altre, súbdita de la seva altesa imperial el rei emperador dels espanyols. Llegeixo a la Viquipèdia que Luxemburg (mig milió d’habitants) es va independitzar d’aquell “imperio donde jamás se ponía el sol” (l’espanyol) amb el Tractat de Rastatt que el va atribuir a la línia austríaca de la dinastia de Luxemburg. Coincidint, esclar, amb l’any 1714, quan el mateix imperi ens va furtar per les armes els nostres furs i constitucions a catalans, valencians, illencs i aragonesos. Ara, com a ciutadans i ciutadanes dels territoris catalans administrats per la Generalitat de dalt en nom del rei emperador que encara ens té colonitzats, tenim el deure i l’honor de fer complir el compromís de la majoria al Parlament autonòmic de Catalunya de fer els passos decisius –els que calgui– per recuperar la independència perduda.

Però al Rajoy què li n’expliquen, que Luxemburg no és un no ningú en aquesta Unió Europea en crisi. Tan petit Estat com és –Rajoy odia als petits i s’egenolla davant dels grans–, al Gran Ducat de Luxemburg hi ha la seu d’institucions de la Unió Europea tan importants com el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees –que li pot dir a ell mateix si les lleis aprovades pel Parlament espanol s’adiuen o no als tractats i normatives de la Unió Europea, i pot obligar a Espanya a canviar-los, o el Tribunal de Comptes Europeu i l’Eurostat, tan decisius ara que es tracta de sumar i restar millor per controlar els pressupostos i l’endeutament dels estats membres i de la mateixa Unió. Ah i també compten el nombre d’aturats… Ara bé, els partidaris del Rajoy diuen que és molt savi, però que ho amaga seguint una esatègia espanyola atàvica. I si ell creu –i diu com el més saberut de tots– que el millor és tenir-la més grossa… la bandera…

(A la il·lustració que enllaço al final, vídeo amb la bandera luxemburguesa onejant mentre sona l’himne nacional). Luxemburg (mig milió d’habitants) té tres llengües oficials: el luxemburguès, dialecte germànic; el francès, i l’alemany. I que jo sàpiga, no passa res. Si no és que al ministre Wert no li ha agafat ja algun mal lleig…). 

Read Full Post »

Músiques per a “Candide”. 1

Ja ho sabeu des de la passada matinada si heu decidit llegir aquest dietari a mesura que el vaig produint: tres personatges literaris amb els quals sento alguna identficació i, segons els temps, arrisco –o bé me’n puc beneficiar– d’inspirar-m’hi. Avui, però. deixo textos i personatges per regalar-me encara un temps per rellegir mentrestant allò que potser m’ajudi a treure’n alguna lliçó, per mi o gent propera.

El primer que poso al capdavant de tots tres és el Candide o l’optimisme de Voltaire, entre d’altres raons perquè ja fa uns anys que em va fer un servei molt ben trenat, tal com desitjo explicar aquí mateix amb detalls un altre dia, i sobretot perquè penso que és el millor per mi i potser també per vosaltres, lectors, que certament –com insistiria el filòsof il·lustrat–aquest no és el millor dels mons possibles (si és que n’hi ha enlloc).

Deixo les altres dues obretes també per més endavant, això és per després del Candide, la novel·leta –o conte filosòfic– volterià sobre l’optimisme. Mentre de Voltaire en tenim una exhuberància de testimonis personals i documentals que no ens els acabaríem (podeu trobar algunes biografies divulgatives prou suficients del filòsof com ara la d’Haydn Mason, publicada per la Biblioteca Salvat de Grandes Biografías), dels altres dos (el sant bíblic Job i alguns dels garladors grecs dels Diàlegs dels morts) a qui reconeixem gairebé per inèrcia com a protagonistes de les històries que hi fan referència, és francament ben poc el que en sabem i encara n’ignorem què és llegenda o realitat.

Aprofito, doncs, aquesta tarda de diumenge per començar a seleccionar-vos vídeos i textos que –llegits i interpretats, amb llengües o músiques diverses– he pescat a Internet en un esport que m’està resultant apassionant, com sap qui de tant en tant fa una ullada al meu propi mur de piulades. En aquest cas, sobre el Candide o l’optimisme, de Voltaire, de la qual hi ha més d’una versió musical.

Leonard Bernstein –sí, el de West Side Story, compositor, director d’orquestra i extrarodinari divulgador de les músiques diverses considerades cultes en un programa propi de televisió– té una opereta en anglès composta a partir del Candide. La podeu trobar aquí. A mi, m’ha captivat. No sé si a vosaltres…

Read Full Post »

El “Segador” ja no hi és; el “Guernica”, sí

Una de les coses que més m’ha colpit de l’extraordinària exposició “Joan Miró, l’escala de l’evasió” que encara es pot veure (fins diumenge) a la Fundació Miró a Montjuïc de Barcelona, que avui hem anat a veure amb la Mati, la meva dona, és saber d’un fet que desconeixia: al Pavelló de la República Espanyola a l’exposició internacional de París del 1937 no hi havia només un mural que ha passat a la història i que feia referència a la tragèdia dels bascos, simbolitzant el patiment de la bona gent, esadir el “Guernica” de Picasso. N’hi havia també un altre que no va subsistir a l’enderrocament del pavelló. Era “Segador, pagès català en revolta”, i el va pintar Joan Miró com a homenatge a la lluita i el patiment de la bona gent catalana pel nostre alliberament i contra totes les tiranies, símbol també del patiment i la lluita dels col·lectius humans per ser lliures.

Segons consta en el relat museogràfic –esplèndid– de l’exposició –organitzada per la Fundació juntament amb la Tate Modern de Londres–, d’aquest mural no en queda res més que la constància fotogràfica en blanc i negre, de la qual se n’exposen mostres, incloses les impreses en publicacions de l’època. Cap més rastre, si no hi ha algú que en tingui més testimonis, cosa que desconec. Com també les raons (en aquest article de Mariano Arrranz Muñoz se n’apunta alguna de probable), tècniques, polítiques o de prestigi d’ambdós artistes que van fer que l’obra d’un –el “Guernica”, que és al museu espanyol Reina Sofia de Madrid i el govern de la monarquia espanyola es nega de totes totes que sigui traslladat al País Basc ni que sigui en cessió temporal– es conservés, i la de l’altre –el “Segador”– fos destruïda. I que ara n’hàgim de tenir constància només fotogràfica i encara en blanc i negre, absents els colors que tan importants són sempre en l’obra mironiana (tot i que n’he vist, consultant pel Google alguna versió colorejada, ignoro –perquè no s’hi diu d’on prové– si la reproducció en color correspon a l’obra original i com es va obtenir).

M’ha portat, aquest sobtat descobriment d’una obra que desconeixia fins ara, al record d’una conversa via internet que vaig tenir fa un parell d’anys amb un bon amic basc sobre els morts d’uns i altres. En recordar-me ell, entre d’altres testimonis del dolor del seu país, el bombardeig de Guernica, immortalitzat per Picasso en una obra que és al cim de l’art de la humanitat, jo li vaig afegir el nostre, exemplificant-lo en els bombardejos també de l’aviació nazifeixista sobre la població civil de la meva ciutat natal, Lleida, al Liceu Escolar i el mercat de Sant Lluís. Pocs mesos després, en una visita seva a Lleida amb la seva dona, els acompanyava a veure el modest monument que hi ha en record de les víctimes del bombardeig al lloc on hi havia el Liceu Escolar, magna institució republicana on, entre tanta canalla, va estudiar també el meu pare.

Dic això per abonar la importància de preservar al màxim, i amb tota la noblesa que es mereixen, els testimonis de l’horror de la guerra i del valor dels defensors de les llibertats i la dignitat humana. Sobretot aquells que els fan visibles al món al llarg dels segles (vindria a tomb també aquí, en el cas de Lleida, la barrabassada que està fent l’ajuntament de convertir en parador nacional –espanyol esclar– de turisme, en contra del moviment per preservar-lo com a lloc de memòria històrica nacional que ha encapçalat, entre d’altres, amb molt de constància i fermesa la CUP lleidatana– el convent del Roser, on l’octubre de 1707 les tropes borbòniques van estossinar centenars de persones desarmades, en revenja per la fidelitat de la ciutat a les llibertats catalanes). És cert que, de l’horror dels bombardejos nazifeixistes sobre els Països Catalans en queda –a banda els extraordinaris testimonis fotogràfics, com els d’Agustí Centelles (un altre tema que ens portaria ara per verals que no puc recórrer)– més obra catalana exposada també a París el 1937. És el cas del “cap de la Montserrat cridant” , de Juli González, aquell crit, tant o més aterridor que el de Munch, que es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Recomano amb fervor, que encara hi sou a temps, la visita a aquesta esplèndida exposició de la Fundació Miró i, si podeu, les complementàries que hi ha organitzades a Barcelona, com la de cartells al Museu d’Història de Catalunya. Amb testimonis contundents no solament de l’excel·lència de l’art mironià sinó del seu arrelament i fidelitat al país. Una vegada més –l’havia vist en alguna altra ocasió perquè forma part de la col·lecció permanent de la Fundació– m’han sacsejat la consciència i la memòria els grans murals “L’esperança del condemnat a mort” (1974) que va dedicar al condemnat a mort Salvador Puig Antich. I alguns esbossos inquietants com el dedicat a la dona revoltada, també amb la falç al puny com el “Segador” malauradament perdut o l’extraordinària i impactant “Natura morta del sabatot” (1937) o les “Teles cremades” (1973).

Finalment, un prec, per si algú el pot fer arribar als responsables de l’estimat edifici que reprodueix el pavelló de la República i que tinc a la vora de casa, al Parc de la Vall d’Hebron, una de les poques bones coses que hi van deixar les olimpíades del 1992. Tal com hi és reproduït el mural picassià del “Guernika”, qui correpongui, ¿podria –ni que sigui en blanc i negre– fer-hi present també el record del mural mironià del “Segador”? Seria, ni que fos un fals Miró –tampoc el Picasso és autèntic ni el mateix Pavelló és l’original de Josep Lluís Sert i Luis Lacasa–, un record merescut i estable a aquella aportació de Miró a la lluita i el patiment dels catalans en aquella guerra, símbol també dels de tots els pobles que van haver d’afrontar el 1936 la revolta indigna i criminal dels militarots espanyols. Els efectes de la qual, per cert, encara duren (un altre impacte de l’exposició: el grup escultòric “El rei, la reina i el príncep” (1974), de vibrant actualitat.

Read Full Post »

La revista “Time” té raó d’excloure Catalunya

Aquests dies corre per la xarxa una campanya fruit de la ignorància de les regles fonamentals del periodisme. Gent catalana plena de bones intencions i poca cosa més pretén –i convida a– donar lliçons als periodistes de la revista “Time” i contradir-los en la selecció que ha fet el setmanari nord-americà del que qualifica com a “les deu nacions aspirants”, “llocs –diu– que competeixen per la independència, alguns amb més reclamacions legítimes per la llibertat que d’altres”, després de l’accés del Sudan del Sud a la independència previ l’exercici del dret d’autodeterminació.

Aquesta selecció –en la línia que ha popularitzat el mateix setmanari des de fa dècades en molts altres camps (personatges polítics, llibres, músiques, salut, economia, medi ambient…), el més destacat dels quals és la tria de la personalitat de l’any– és un espai d’opinió. Com ho és un editorial, un article firmat o un acudit gràfic. I en aquest cas concret “Time” ha respectat de forma escrupolosa una norma fonamental del periodisme modern, tal com l’ha definit durant dècades precisament la tradició anglosaxona i s’aprèn en la gran majoria dels centres d’ensenyament de periodisme d’arreu del món: la distinció, en forma i fons, entre els gèneres d’opinió i els d’informació, sense llicència per barrejar-los. Clau de volta de la retòrica periodística que cap lector més o menys crític hauria de desconéixer i encara menys menystenir.

Però alguns dels nostres connacionals, tocats pel foc de la defensa a ultrança de la pàtria, sempre ofesa pels altres per definició, s’ho han pres a la valenta com una afrenta a la catalanitat. Quan haurien de mostrar agraïment al “Time” per haver estat tan objectiu. Perquè, com sempre que fa llistes d’aquesta mena, “Time” es limita a expressar ras i curt una opinió. Que podrem compartir o no, però que en aquest cas és tan objectiva que es limita a un llistat sense més additius que l’advertiment inicial segons el qual alguns dels “llocs” –fixin-se bé en el substantiu, que matisa les “nacions” del títol– tindrien “més reclamacions legitimes per la llibertat que d’altres”. Dos dels quals poden semblar anecdòtics –la República de Cascàdia i la Segona República de Vermont–, com m’ho poden semblar a mi mateix, en la meva abismal ignoràcia al respecte, però que, formant part dels contenciosos nacionals o territorials dels Estats Units d’Amèrica –alguns d’ells tan importants que fins i tot van ser en l’origen de la guerra civil de secessió–, hi tenen la justificació de la proximitat tractant-se d’un setmanari nord-americà.

Prescindiré d’analitzar, a més a més d’aquests dos casos, els altres set seleccionats que no tenen per objectiu la independència respecte de l’imperi espanyol. Me’n queda un: el País Basc –fixeu-vos que no diu Euskadi sinó País Basc, amb precisió lèxica exquisida–, que hi figura, i el nostre cas –Catalunya? Països Catalans?, primer objecte de polèmica: la denominació–, que no hi ha estat seleccionat. Dos territoris sota sobirania espanyola que es defineixen com a nació (amb el dubte, en el nostre cas, de si aquesta definició l’atribuïm a la Catalunya administrada per la Generalitat de dalt o a la totalitat dels Països Catalans). Em poso, doncs, en la pell dels periodistes del “Time” posats a l’àrdua tasca de fer la llista: hi posem el País Basc? En devien dubtar tan poc que el van posar el segon, just després d’Escòcia.

Ara bé, Catalunya? els Països Catalans? Deixem-ho en la Catalunya administrada per la Generalitat de dalt, sota sobirania espanyola. Primer element a considerar: qui hi té majoria parlamentària, al parlament autonòmic? qui té possibilitats de tenir-la en un futur proper? Perquè els periodistes del “Time” saben sumar i restar, coneixen els sistemes polítics que regeixen als terriotoris dels quals parlen… Majoria requerida per proclamar la independència o convocar un referèndum d’autodeterminació: 68 diputats d’un total de 135. Composició d’aquest parlament, com qui diu acabat de constituir després de les eleccions de novembre del 2010: el bipartit (esadir CiU, catalanista autonomista) 62 diputats; ERC (independentista d’esquerres) 10; SI (independentista no se sap si de dretes o d’esquerres) 3; Joan Laporta (independentista per lliure) 1; ICV (autodeterminista segons com) 10; PSC (esquerra imperialista espanyola) 28; PP (dreta imperialista espanyola) 18; C’s (imperialistes espanyols no se sap si de dretes o d’esquerres) 3.

Si tinguessin voluntat política de crear un conflicte al Regne d’Espanya per aconseguir la independència –segona part de l’anàlisi hipotètic dels periodistes de “Time”–, el bipartit (amb majoria relativa àmplia en aquest Parlament i monopolitzant en exclusiva el govern autonòmic) s’ho plantejaria com a primer objectiu, i no es proposaria ara negociar amb l’imperi espanyol aquesta cosa etèria del pacte fiscal a la manera basca (quan dels basc i navarrès, que ja hi són vigents, en reneguen tant l’esquerra independentista basca com un sector important del PNB –com prova el projecte de reforma de l’Estatut d’Euskadi conegut com a pla Ibarretxe– i els dos principals sindicats, ELA i LAB). I de forma immediata, just de conéixer-se els resultats electorals, el bipartit hauria cridat els partits partidaris de l’autodeterminació (esadir, els no imperialistes espanyols) per posar fil a l’agulla: majoria absoluta al Parlament autonòmic (76 diputats, més probablement els 10 d’ICV). Faves comptades. Conclusió dels periodistes del “Time”: la Catalunya administrada per la Generalitat de dalt –i no diguem ja la resta dels Països Catalans– són encara molt lluny de tenir dret a figurar a la llista.

¿Què té el País Basc que no tingui Catalunya (o els Països Catalans) per ocupar-hi, en canvi, el segon lloc per als periodistes del “Time”? Sobretot morts. Un conflicte bèl·lic, com passa a d’altres territoris inclosos a la llista (Ossètia del Sud, Kurdistan, Sàhara Occidental…). I molts independentistes empresonats –un important percentatge de la població–, exiliats, torturats, partits il·legalitzats… i malgrat tot, resistència nacional. I ara, perspectiva de pau i, de retruc, presència electoral com mai dels independentistes represaliats, traduïda en càrrecs electes i gestió de recursos; partits i sindicats independentistes i sobiranistes amb important implantació en tots els territoris bascos, per sobre de la divsió administrativa i les fronteres estatals; implicació internacional en la resolució del conflicte…

Què ens diuen, doncs, els periodistes del “Time” a la bona gent catalana amb aquesta inclusió dels bascos i la nostra exclusió de la seva llista? Només que, com a periodistes i aplicant els paràmetres que acostumen a manejar per avaluar els conflictes nacionals, el basc té dret a figurar al seu rànquing i el català, no. Una opinió només. Però més que fonamentada. Gens demagògica, i ni molt menys ofensiva per la catalanitat. El millor que podria fer aquesta bona gent catalana que es mostra tan ofesa és deixar-se de romanços i anar per feina, que –com ens diuen de forma implícita des de “Time”– en tenim encara molta, però que molta, per fer. Certament, hem fet gestes històriques, sense precedents en les nacions europees colonitzades, com recollir gairebé 900.000 vots, la majoria a favor de la independència, en les consultes. Tant com això, però només això. Insuficient per amenaçar la unitat de l’imperi, al qual, ara com ara només hem fet pessigolles. A l’imperi i als servidors fidels que tenen a la colònia, els bons salvatges que ens administren en nom seu, embolcallats sempre, això sí, amb la bandera catalana. I només amb pessigolles la bona gent catalana no aconseguirem apropar-nos de forma substancial a tenir Estat propi com els pobles lliures del món.

Gràcies, periodistes de “Time”, per haver-nos-ho dit de forma tan concisa i clara. Una autèntica lliçó de bon periodisme.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 5 de desembre del 2012)

(A la imatge, Messi candidat a la llista de personalitats de l’any 2011 a la revista “Time”)

Read Full Post »

Ofereixen pau i l’imperi els exigeix rendició incondicional

L’experiència dels anteriors processos de pau per resoldre el conflicte entre el poble basc i el Regne d’Espanya em porta a la temptació del pessimisme davant la treva declarada per ETA aquest dimarts. I no precisament per les raons que esgrimeixen el govern de la monarquia i els qui només fan cas dels arguments dels poders imperials. La declaració de la nova treva és un fet transcendental si el que es vol és la pau. Com a components excepcionals de l’esdeveniment, aquesta vegada respon a la demanda expressa de l’esquerra abertzale, en el context del seu canvi profund d’estratègia en favor de l’abandonament de la via armada per aconseguir el reconeixement del dret a l’autodeterminació i la unitat territorial al País Basc, a la dels partits i col·lectius socials firmants de l’Acord de Gernika i a la de destacades personalitats internacionals, entre elles diversos premis Nobel de la Pau. Però la reacció dels poders imperials espanyols és ara, en canvi. molt menys receptiva a la decisió de l’organització armada basca que en anteriors ocasions. Si més no, de portes enfora.

Aquesta reacció espanyola exigint ara la rendició de l’enemic i més, a diferència d’altres vegades, que el Govern de torn va acceptar la negociació corresponent a la treva, em recorda l’actitud del generalot al llarg de la guerra que va engegar el 1936 i que no va voler acabar fins a la rendició incondicional, “cautivo y desarmado el Ejército Rojo”. És aquesta retòrica actual espanyola la que no em convida a l’optimisme. Vull equivocar-me i que prevalgui l’optimisme de la voluntat –que el mantinc– al pessimisme de la raó, però els precedents de la passada treva i la incapacitat d’uns i altres de tancar una negociació que estava molt encarrilada em recomanen prudència dintre de l’alegria que no puc negar per la nova treva. L’enrocament, també llavors, del govern de la monarquia en la seva resistència a donar passos concrets que afavorissin el procés no va contribuir gens ni mica a fer avançar la negociació sinó que només va fer que torpedinar-la. La raó de la meva prudència no és que no estigui convençut de la fiabilitat de la decisió d’ETA i del valor radical del seu compromís de cara a la seva verificació per la comunitat internacional, sinó perquè no veig encara signes efectius del govern de la monarquia que facilitin que, aquesta vegada sí, el procés sigui irreversible. La mateixa negativa del vicepresident primer, Alfredo Pérez Rubalcaba, a una verificació internacional, amb arguments pintorescos i ridículs que haurien de provocar la protesta immediata entre d’altres dels governs de la Gran Bretanya i Irlanda, no fan sinó confirmar-m’ho.

Mentre l’esquerra abertzale –i ETA, amb totes les dificultats que es vulgui i amb una lentitud intrínseca tant a la impòrtància de la decisió que se li demana com a la presa d’acords en una organització armada i clandestina– estan fent un viratge profund en la seva estratègia cap a la via exclusivament pacífica i democràtica per la resolució del conflicte, el Govern espanyol i els agents de l’imperialisme endureixen la seva retòrica i la seva política a favor de la via bèl·lica. No és casual que ETA hagi esperat a després de la multitudinària manifestació de dissabte a Bilbo en favor dels drets dels presos i preses bascos per fer pública la treva, i la insistència, en la seva declaració, reclamant la fi de les polítiques repressives dels estats espanyol i francès per afrontar el conflicte en el futur immediat. Perquè aquesta és, com en la majoria dels conflictes armats de contingut polític –i el que enfronta el País Basc i el Regne d’Espanya ho és, com van reconèixer totes les parts en la darrera i fracassada negociació– una qüestió clau perquè la històrica declaració d’ETA d’ahir sigui una oportunitat definitiva per a la pau.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el dia 11 de gener del 2011)

(La foto, de la manifestació de dissabte a Bilbo, l’he baixat del web de Diario de Navarra)

Read Full Post »

Condemnar la violència

Perquè hi hagi violència armada hi ha d’haver armes. És l’instrument imprescindible per a la guerra entre els humans. Ara que el govern de la monarquia, el PP i tants prohoms benpensants insisteixen tant a exigir a l’esquerra abertzale que condemni la violència d’ETA, llegint notícies com aquesta (“Espanya exporta el primer semestre el doble d’armes que un any abans”), no puc evitar de preguntar-me: qui és que hauria de condemnar la violència? Qui en fa negoci, de la venda d’armes? Qui l’impulsa, n’autoritza la venda i l’exportació? Qui les utilitza a gran escala i les ven a d’altres perquè ho facin?

Només perquè serveixi de reflexió davant tanta hipocresia dels poders he volgut recollir aquí la notícia.

Podeu trobar més informació a http://www.es.amnesty.org/noticias/noticias/articulo/la-campana-armas-bajo-control-denuncia-el-riesgo-de-que-la-crisis-economica-provoque-el-aumento-de/

http://www.iecah.org/libros.php?id=193&seccion=3

http://www.fundacioperlapau.org/interior_actualitat.php?ID=2081

http://www.greenpeace.org/espana/Global/espana/report/desarme/Contrainforme_Ene-Jun2010_FINAL.pdf

http://www.intermonoxfam.org/es/page.asp?id=429

Read Full Post »

Felicitats a la bona gent del País Basc

Una vegada més he de felicitar a la bona gent del País Basc. ETA acaba de “fer saber”, segons diuen en un vídeo transmès a la BBC tres membres de l’organització armada, coberts de caputxes blanques i amb boina segons els seus rituals, un fet que ja era evident: “que ja fa alguns mesos va prendre la decisió de no portar a terme accions armades ofensives”. Una excel·lent notícia, no per esperada menys important, perquè suposa l’anunci per part d’ETA –en paraules del comunicat de l’esquerra abertzale llegit poques hores després per Txelui Moreno a Donostia– de “la continuïtat de la seva decisió unilateral, indefinida i no condicionada”. Tres adjectius d’una significació històrica, absolutament inèdits –tots tres junts– en la història dels diversos processos de pau viscuts al País Basc des de la fundació d’ETA ara fa cinquanta-un anys.

Fa dotze anys, gairebé dia per dia, que ETA declarava una altra treva –el 18 de setembre del 1998– fruit de l’acord de Lizarra, firmat per 24 partits, sindicats i altres moviments i agents socials i polítics bascos dels set territoris històrics sis dies abans. En aquella ocasió –jo era director de la revista LA TERRA d’Unió de Pagesos– vaig felicitar a un sindicalista agrari basc membre de l’esquerra abertzale. “Veurem què fa ara el Govern”, em va respondre, referint-se és clar al Govern del PP que presidia llavors José María Aznar. Just abans d’aquest estiu, un altre membre de l’esquerra abertzale il·legalitzada, comentant el procés de debat dels independentistes bascos que va donar com a fruit el decisiu document “Zutik Euskal Herria” (País Basc, dempeus), em deia: “Veurem què fan els milis”, referint-se òbviament a ETA. També era la resposta a una altra felicitació meva, conscient com era jo mateix que la culminació d’aquell debat, tal com havia resultat, havia de portar una altra oportunitat a la pau.

Els interrogants, esclar, no estan pas tancats. Les dues forces militars enfrontades en el conflicte armat –el Regne d’Espanya i ETA– no han firmat la pau i, en la retòrica dominant en els partits imperials espanyols, segueix l’apel·lació a la victòria militar fruit de la derrota total de l’adversari a qui es diu voler rendit sense condicions. Ha canviat, però –i vull esperar que sigui per sempre més–, l’estratègia de l’adversari i la seva retòrica. Temps hi haurà per veure com es va concretant aquest canvi i quins efectes té això en els poders imperials. Per exemple, fins a quin punt la unilateralitat de la decisió d’ETA –cosa que vol dir a canvi de no res– cal llegir-la en la seva literalitat o si hi ha hagut converses prèvies i, doncs, si més no alguna mena de compromís, com abans de la darrera treva, amb el govern de la monarquia. I, si hi és, com l’acompleixen ambdues parts.

L’interrogant segueix sent què faran ETA i el govern de la monarquia, com tantes d’altres vegades. De la seva banda, ETA ho acaba de respondre amb paraules, però feia mesos que ho venia dient amb els fets: ha decidit “no portar a terme accions armades ofensives”. Afegint-hi algunes poques coses més, en la línia –tot i els importants matisos diferencials que caldrà veure en la pràctica què signifiquen– de la nova estratègia de l’esquerra independentista il·legalitzada. La darrera declaració d’ETA haurà d’ajudar, sens dubte, a la consolidació d’aquesta estratègia política, que no defuig la confrontació amb l’imperi –cal no oblidar-ho– sinó que la porta al terreny de la bona gent que aspira a la plena llibertat nacional i a construir-la sense ingerències armades.

Punt essencial aquest, cal recordar-ho també, dels sis principis del senador nord-americà George Mitchell –per cert, ara implicat de ple en el procés de pau a l’Orient Mitjà– que ara són en la base d’aquesta estratègia dels independentistes il·legalitzats i que van servir per facilitar els acords de pau a Irlanda. L’apel·lació que fa ETA, en el seu comunicat, a la responsabilitat de la comunitat internacional, reclamant-li que “prengui part en l’articulació d’una solució duradora, justa i democràtica a aquest secular conflicte polític”, va també per aquest camí.

Humbert Roma, periodista (article publicat a Tribuna Catalana el 6 de setembre del 2010)

(Les fotos corresponen a la roda de premsa de l’esquerra abertzale poques hores després de l’emissió del comunicat d’ETA)

Read Full Post »

Divendres vinent, acte a Barcelona contra la impunitat dels crims de la dictadura i per la ruptura amb el franquisme

Les entitats que impulsen el Manifest per la ruptura amb el franquisme i contra la impunitat dels crims de la di¡ctadura han convocat un acte per divendres vinent, 18 de juny, a dos quarts  de vuit del vespre al passeig del Born de Barcelona on del presentaran públicament. Per anunciar la convocatòria, portaveus d’aquestes entitats han fet una roda de premsa aquest dimarts, 15 de juny, on hi va haver el Camp de la Bota, lloc de mort on van ser afusellades 1.700 persones pel règim feixista del generalot.

Aquesta és la convocatòria:

Per la ruptura amb el Franquisme i la fi de la impunitat dels crims de la dictadura

Acte públic d’homenatge a les persones represaliades pel franquisme i en defensa de la ruptura amb la dictadura

Divendres 18 de juny de 2010 a les 19.30h al passeig del Born (Barcelona)

Intervindran:

• Josep Fontana, historiador i catedràtic emèrit (IUHJVV-UPF)

• Josep Maria Pi Janeras, ex-pres polític del franquisme i víctima de la tortura

• Diego Paredes Manot, germà de ‘Txiki’, un dels últims afusellats del franquisme

• Begoña Casado, de l’Associació Memòria contra la Tortura

• Ermengol Gassiot, arqueòleg que ha participat en l’exhumació de diverses foses d’assassinats pel feixisme

>> Acompanyament musical de La Portàtil FM

>> Més informació i recollida d’adhesions col·lectives i individuals: http://fiimpunitatfranquisme.wordpress.com

I aquesta la crònica de la roda de premsa que m’han fet arribar els convocants:

Roda de premsa de presentació del manifest “Per la ruptura amb el Franquisme i la fi de la impunitat dels crims de la dictadura”

Aquest dimarts 15 de juny al migdia s’ha presentat a Barcelona en roda de premsa el manifest que ja subscriuen seixanta entitats dels Països Catalans. El manifest reivindica la ruptura amb el Franquisme i la fi de la impunitat dels crims de la dictadura (aquí podeu llegir el manifest: Per la ruptura amb el Franquisme i la fi de la impunitat dels crims de la dictadura).

A la presentació del manifest han parlat dues persones en nom de les seixanta entitats adherides al manifest: Stephanie Pérez, d’Endavant, i Bruno Valtueña Sánchez, secretari general de la CGT de Catalunya. També hi ha parlat Ramón Piqué, de l’Associació Memòria contra la Tortura, i que va ser represaliat pel jutge Garzón el 1992, juntament amb desenes d’independentistes catalans, per tal d’explicar els motius per als quals consideren que no ha de ser aquest jutge el que encapçali la persecució dels crims del franquisme.

A la roda de premsa, Stephanie Pérez ha explicat: “Les entitats que firmem el manifest entenem que per a caminar cap a la plena democràcia cal fer la ruptura pendent amb la dictadura, indispensable per avançar cap a una societat igualitària i cap a la consecució de les llibertats individuals i col·lectives. Les organtizacions que donen suport al manifest perquè reivindiquem la ruptura pendent amb el franquisme i perquè considerem que un tribunal hereu de l’Estat franquista (l’Audiència Nacional espanyola) i qüestionat pels organismes de defensa dels drets humans, amb Garzón al capdavant, no té ni credibilitat ni legitimitat per a jutjar els crims del franquisme”.

Al Camp de la Bóta, on el franquisme va afusellar 1.700 persones

La roda de premsa s’ha fet al Camp de la Bóta, un dels indrets on es van afusellar més persones a Barcelona durant els primers anys del franquisme. Hi ha documentat com a mínim l’assassinat de 1.700 persones per part del règim franquista en el lloc on s’ha fet la roda de premsa. Un cop afusellats, els cossos sense vida eren enterrats en fosses comunes a Montjuïc.

Organitzacions i persones adherides al manifest

Entre les seixanta organtizacions signatàries hi ha entitats de la memòria com l’Associació Memòria Contra la Tortura, l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya – ARMHC o el Fòrum per la Memòria del País Valencià. A més, hi donen suport un ampli ventall d’organitzacions de l’esquerra política i sindical, entitats socials, a més de col·lectius d’àmbit local. De les entitats que hi donen suport, a la roda de premsa d’aquest migdia hi han assistit representants de la CGT Catalunya, Endavant, la CUP, les JERC, les Joves del PSM (Partit Socialista de Mallorca) i l’Associació Memòria Contra la Totura.

A  banda de les organitzacions adherides, més de 300 persones del món acadèmic, cultural, comunicatiu, educatiu, sindical, polític i d’altres àmbits donen suport al manifest. Destaquen les adhesions d’historiadors estudiosos del franquisme com el catedràtic de la UPF Josep Fontana o el professor de la Universitat de Sevilla Francisco Espinosa. A més, també hi donen suport ex-presos polítics del franquisme.

“Cal acabar amb la hipocresia dels qui frenen la justícia amb les víctimes”

Bruno Valtueña ha començat recordant la persecució que va patir el sindicalisme per part del règim franquista, i ha lamentat que l’actual sistema polític continuador de la dictadura ara fa reformes laborals contra els drets dels treballadors.

Aquest sindicalista ha reivindicat la necessitat de recuperar la memòria històrica. Ha denunciat que l’Estat espanyol encara no ha signat la Convenció Internacional de Desaparicions Forçoses, precismament perquè això l’obligaria ha investigar i a jutjar els qui van ser-ne resposnables polítics.

El secretari general de la CGT Catalunya ha afegit que “cal acabar amb la hipocresia dels partits polítics que aquí frenen la recerca i la justícia per les vícites del Franquisme”. I ha recordat que els historiadors han recollit els noms de 130.000 persones desaparegudes pel franquisme i enterrades en fosses comunes a l’Estat espanyol. Per Bruno Valtueña, “la repressió franquista s’ha d’entendre com a part indissociable del projecte polític franquista i de l’església catòlica”.

Finament, Valtueña ha llegit un fragment d’una cançó del cantautor Raimon per subratllar el silenci que hi ha hagut i hi continua havent sobre els crims del franquisme:

“Jo vinc d’un silenci

antic i molt llarg,

jo vinc d’un silenci

que no és resignat,

jo vinc d’un silenci

que la gent romprà,

jo vinc d’una lluita

que és sorda i constant.”

Garzón, un jutge que no va voler investigar denúncies per tortures

Ramón Piqué ha començat la seva intervenció explicant que el 1992 desenes d’independentistes catalans van ser detinguts poc abans dels Jocs Olímpics en l’anomenada Operació Garzón, ja que la va encapçalar aquest jutge. Aleshores, molts dels detinguts van denunciar que havien estat torturats per la policia durant els dies en què havient estat detinguts, però Ramón Piqué (que va ser un d’aquells detinguts), ha lamentat que Garzón no va ordenar que s’obrís cap investigació per aquelles tortures. Anys més tard, però, el 2004, les denúncies per tortures van arribar al Tribunal de Defensa dels Drets Humans a Estrasburg, que va condemant l’Estat espanyol per no haver investigat les denúncies.

És per aquells fets, i també per denúncies per tortures que altres persones han presentat davant del jutge Garzón i que ell no ha volgut investigar, que Ramón Piqué considera que “l’Audiència Nacional espanyola té un paper destacat en la impunitat de què gaudeix la pràctica de la tortura a l’Estat espanyol”. A més, Piqué ha recordat que aquest tribunal té arrels franquistes, ja que és hereu del TOP (Tribunal d’Ordre Públic), del franquisme”.

Piqué ha lamentat que “30 anys més tard de la mort de Franco, l’Estat espanyol continua apareixent en informes internacionals que denuncien la pràcticta de la tortura”. I ha recordat que d’ençà de 2001 a l’Estat s’han presentat fins a 6.000 denúncies per tortures contra agents dels cossos repressius de l’Estat.

Finalment, Piqué ha subratllat que els signataris del manifest no estan d’acord que es jutgi a Baltasar Garzón per voler investigar els crims del Franquisme. Però en canvi, sí que consideren que s’hauria de jutjar Garzón per haver encobert la tortura, tal com denuncien diversos informes internacionals.

Reivindicacions del manifest unitari

D’acord amb tot el que exposa el manifest, Stephanie Pérez ha exposat les reivindicacions que tenen les organitzacions que hi donen suport:

“Depurar les responsabilitats polítiques dels crims del franquisme, que a més de les desaparicions i execucions, també contemplen els empresonaments, les tortures, expropiacions de béns a particulars, etc.

Derogar la Llei d’Amnistia del 1977 que manté la impunitat.

Decretar la il·legalitat de les mesures repressives del franquisme, com les derivades de la Ley de responsabilidades políticas.

Suprimir l’Audiència Nacional, hereva dels tribunals d’excepció de la dictadura.

Revisar i restituir les propietats confiscades, i aquelles adquirides mitjançant compres forçoses a persones reprimides (mortes, preses, exiliades, etc.).

Reformar de la Llei de la memòria històrica, per tal que faciliti la reparació judicial a les víctimes i no només un reconeixement nominal per via administrativa.

La creació d’un tribunal especial per afrontar aquest procés que ja fa anys que s’hauria d’haver obert contra la dictadura.”

Read Full Post »

Aturem Israel

Al llarg de tot el dia d’avui, des que s’ha conegut l’assalt militar israelià a la flota pacífica que intentava trencar el bloqueig marítim de Gaza, en què han mort entre deu i vint dels pacifistes solidaris amb la població palestina de la franja, s’han succeït les protestes i convocatòries d’actes. Aquí en teniu la més recent de les que he rebut:

Benvolgudes i benvolguts,

en relació a l’assalt militar de la Flota de la Llibertat, que ha provocat entre 10 i 19 morts i un nombre encara indeterminat de persones ferides, segons les fonts, us adjuntem les convocatòries i concentracions de protesta previstes per aquesta tarda arreu dels Països Catalans.A més us informem, que l’exèrcit israelià ha decretat el protocol de censura militar: no hi ha cap novetat respecte Laura Arau, David Segarra i Manuel Tapial; ni dels eurodiputats, i el govern suec acaba de donar per desaparegut l’escriptor Henning Mankell.

Concentracions contra l’atac d’Israel als vaixells amb ajuda humanitària a Gaza
Convocatòries urgents per avui dilluns 31 de maig:

Barcelona: concentració a les 19h davant la Cambra de Comerç Espanya-Israel Travessera de Gràcia 21. (des de Sabadell hi ha una convocatòria a les 18.00 hores a l’estació de Ferrocarrils de la Generalitat per baixar a Barcelona)
Girona: A les 19h a la Plaça del Vi (davant de l”ajuntament)
Lleida: Plaça la Paeria davant de l’ajuntament a les 19:30h
Vilanova i la Geltrú: 20:00 Plaça de la Vila
Vilafranca del Penedès: 20.00 Plaça de la Vila
Lloret de Mar: 19.30 Plaça de l’Ajuntament
Sallent: 20.00 Plaça de la Pau
Castelló de la Plana: 20.00 hores, Plaça Maria Augustina
Ciutat de Mallorca: 20.00 hores Plaça Espanya
Ciutat de València: 19.00 hores Plaça de l’Ajuntament

http://www.palestina.cat/
http://www.freegaza.org/
http://www.witnessgaza.com/

A més, adjuntem comunicat unitari i comunicat també de Justícia i Pau.

Comunicat unitari  contra l’atac d’Israel als vaixells amb ajuda humanitària a Gaza

Front a l’atac per part de l’exèrcit israelià contra els membres de la
flota d’ajut humanitari, en missió pacífica de resistència civil, que
pretenia trencar el setge de Gaza, denunciem i condemnem les greus
violacions del Dret internacional dels drets humans i del Dret
internacional humanitari que, un cop més, ha comés i ha ordenat cometre el
govern israelià.

Més enllà que l’abordatge s’hagi comès en aigües internacionals o dins de
l’espai marí palestí, controlat per Israel, l’ús desproporcionat de la
força armada contra la població civil, interna o internacional, suposa una
flagrant violació del Dret internacional.

Instem a que és produeixi un clar pronunciament de les autoritat
polítiques internacionals, de l’Estat espanyol i de Catalunya contra
aquest nou menyspreu de les autoritats israelianes cap al principi del
respecte de la dignitat humana. Recordem que el silenci equival a
complicitat. Esperem que els nostres polítics estiguin a l’alçada dels
valors de la dignitat humana i condemnin aquesta situació que ha costat la
vida i ha ocasionat un gran nombre de ferits a activistes internacionals i
no es quedin en silenci com va passar durant l’Operació Plom Fos, en la
que varen morir més de 1.300 palestins.
Plataforma Aturem la Guerra Comunitat Palestina de Catalunya, Plataforma amb Palestina al Cor

COMUNICAT DE JUSTÍCIA I PAU

D’acord amb la informació que subministra la premsa internacional,
l’Armada d’Israel ha atacat en aigües internacionals una flotilla de sis
vaixells amb 700 cooperants de 50 països, entre els quals es troben dos
catalans, que transportava 10.000 tones d’ajut humanitari a la franja de
Gaza. Segons diverses fons, l’atac de l’armada israeliana ha provocat 16
morts i uns 50 ferits.

Davant d’aquests fets, Justícia i Pau, vol fer les següents consideracions:

1.      L’acció militar israeliana és una agressió criminal, inadmissible
i intolerable, contra una missió humanitària internacional i, per tant,
mereix una condemna servera de la comunitat internacional i obliga prendre
mesures immediates contra l’Estat d’Israel.

2.      L’acció és especialment reprobable perquè la missió humanitària
atacada pretenia alleugerir la situació de segregació de la franja de
Gaza, on viuen un milió i mig de persones, un territori sota bloqueig
militar israelià, tancat per terra, mar i aire, on s’impedeix l’entrada de
menjar, medicaments i qualsevol tipus de productes i on la llibertat de
moviments, el comerç i el treball dels seus residents es troben
seriosament restringits.

3.      Per tot això, demanem al Parlament de Catalunya, al Govern de la
Generalitat, als ajuntaments i a la resta d’institucions catalanes, que
expressin el seu rebuig i condemna de l’atac d’Israel contra cooperants
internacionals.

4.      Així mateix, demanem al Govern espanyol,

a)      la retirada immediata del seu Ambaixador a Israel fins que no
s’hagin aclarits els fets,

b)      s’iniciïn accions diplomàtiques en el sí de la UE i de Nacions
Unides per portar a terme una condemna de l’atac i, si s’escau, possibles
sancions a Israel.

c)      La suspensió immediata i rescissió de l’acord de cooperació
militar signat entre el Ministeri de Defensa espanyol i el Ministeri de
Defensa israelià, signat el passat el 14 de març passat, tenint en compte
no solament aquests fets sinó també l’acció de guerra sobre Gaza de gener
de 2009, atès que Israel ocupa militarment els territoris palestins en
contra de la legalitat internacional.

Justícia i Pau

31 de maig de 2010

Read Full Post »

Manifest per la fi de la impunitat del franquisme

M’arriba un manifest que subscric de ple: “Per la ruptura amb el Franquisme i la fi de la impunitat dels crims de la dictadura”. És la resposta que considero adequada al terrabastall entre hipòcrita i oportunista que hi ha hagut a l’entorn del jutge Garzón i el seu tan publicitat i sobtat antifranquisme: els feixistes més destacats se li han anat morint al llit sense que fes mai res per processar-los o segueixen vivint i ostentant alts càrrecs sense que Garzón mogui un dit contra ells ells, com el rei d’Espanya Juan Carlos de Borbón, Manuel Fraga Iribarne, Rodolfo Martín Villa o Carles Sentís. Un terrabastall magnificat, per cert, des de mitjans ben poc escrupolosos quan es tracta d’altres violacions dels drets humans al Regne d’Espanya, i en concret de les perpetrades pel mateix jutge Garzón.

Us reprodueixo el missatge i us convido a subscriure’l i difondre’l tant com pugueu.

Per la ruptura amb el Franquisme i la fi de la impunitat dels crims
de la dictadura

Benvolgudes, benvolguts,
us fem arribar el manifest “Per la ruptura amb el Franquisme i  la fi de la impunitat dels crims de la dictadura”.
El manifest l’hem impulsat davant del debat obert sobre la impunitat dels crims de la dictadura franquista arran del procés contra el jutge Garzón.

Com veureu al final del manifest, hi ha una primera llista d’entitats i persones adherides.
Ara estem recollint les adhesions de més organitzacions i persones dels Països Catalans, i d’aquí a uns dies farem una presentació pública.

És per això que us enviem aquest correu i us animem també a adherir-vos-hi, bé sigui com a organitzacions o col·lectius, bé sigui a títol personal.
Us agrarirem si podeu reenviar aquest manifest a les persones i grups que penseu que també es poden animar a donar-hi suport.

Per adherir-vos-hi envieu un correu electrònic a: fi.impunitat.franquisme@gmail.com

Atentament,
promotors del manifest “Per la ruptura amb el Franquisme i la fi de la impunitat dels crims de la dictadura”

——————————————————————————————————————-MANIFEST

Per la ruptura amb el Franquisme

i la fi de la impunitat dels crims de la dictadura

Davant del debat obert sobre la impunitat dels crims de la dictadura franquista arran del procés contra el jutge Garzón, les organitzacions i persones que signem aquest manifest volem fer les següents consideracions:

• La dictadura franquista es va fonamentar en l’extermini planificat de les persones vinculades a sindicats, partits polítics d’esquerres i catalanistes, i també persones i grups que compartien els objectius del projecte reformador de la República. Al cap i a la fi, el cop d’Estat de 1936 i la posterior dictadura s’ha d’entendre com la lluita del feixisme (recolzat per una part important del capital) contra el projecte reformador frontpopulista, que la dreta percebia que podia donar pas a un procés de transformació revolucionària.
  
• Més de 150.000 persones van ser víctimes de desaparicions forçoses i execucions extrajudicials al conjunt de l’Estat per part de l’exèrcit de Franco, tant durant la guerra com els anys posteriors. Diversos estudis indiquen que als Països Catalans, aquesta repressió es va situar a prop o va superar les 30.000 persones assassinades o mortes en centres de detenció per fam, pallisses i malalties.

• L’anomenada Transició democràtica iniciada els anys setanta va perpetuar el silenci imposat sobre la repressió feixista per la dictadura i va defugir la responsabilitat d’investigar els crims contra la humanitatdel Franquisme. Aquells crims poden ser qualificats de genocidi, ja que va significar la persecució i eliminació planificada dels oponents polítics (sindicats, organitzacions de l’esquerra política, mestres, presoners de guerra, etc.) per part de l’Estat franquista.

• La Transició, i els governs que l’han continuat, no han impulsat les exigències que el dret internacional estableix en la investigació i persecució dels crims contra la humanitat (concretades en la Convenció sobre la imprescriptibilitat dels crims de guerra i dels crims de lesa humanitat de les NNUU del 1968 i més recentment laConvenció Internacional per a la protecció de totes les persones contra les desaparicions forçoses del 2006). En canvi, va aprovar la Llei d’Amnistia del 1977, que ha permès no jutjar aquells crims (recordem que l’any 2008 el Comitè pels Drets Humans de les Nacions Unides va demanar-ne la derogació).
• Més recentment, el govern del PSOE amb el suport entre d’altres de CIU i ICV, va aprovar la Llei estatal 52/2007 (la llei de la memòria històrica), que manté aquesta situació d’impunitat perquè no revisa la qualificació jurídica de la violència de la Guerra Civil i dels anys posteriors que va fer la Ley de responsabilidades políticas del febrer de 1939. Així doncs, aquesta llei reactualitza el pacte de la Transició.

• També volem recordar que l’actual Audiència Nacional espanyola és l’hereva directa del Tribunal de Orden Público franquista, tribunal dedicat a la persecució política que contribuí a mantenir la dictadura. Actuacions recents de l’Audiència Nacional (cas Egunkaria o procés 18/98, per exemple) mostren que aquesta institució continua sent un tribunal d’excepció. La seva pràctica sovint encobreix violacions de drets humans i tortures, com han assenyalat diversos informes del Comitè de Drets humans de les Nacions Unides o la sentència del Tribunal d’Estrasburg sobre les detencions de l’any 1992. En el marc d’aquest tribunal, no podem oblidar que Garzón, que ara està encausat per voler investigar alguns crims del Franquisme, ha estat un dels jutges que ha encapçalat processos judicials de l’Audiència Nacional motivats per raons de persecució política i que ha emprat mètodes com la detenció en aïllament que emparen la tortura. És per això que pensem que un tribunal hereu de l’Estat franquista i qüestionat pels organismes de defensa dels drets humans, amb Garzón al capdavant, no tenen ni credibilitat ni legitimitat per a jutjar els crims del franquisme.

• Més de trenta anys de la fi del Franquisme no ha estat jutjada cap persona amb responsabilitats durant la dictadura. Això ha comportat que les classes que van resultar beneficiades econòmicament pel Franquisme hagin pogut mantenir els seus privilegis i estatus. Per contra, les treballadores i treballadors hem continuat patint desigualtat i explotació laboral. A més, el fet que no es fes una ruptura amb la dictadura també ha permès a l’Estat espanyol impedir exercir el dret a l’autodeterminació als Països Catalans i a la resta de nacions que sotmet.

Entenem que per a caminar cap a la plena democràcia cal fer la ruptura pendent amb la dictadura, indispensable per avançar cap a una societat igualitària i cap a la consecució de les llibertats individuals i col·lectives . És per això que entenem que resta encara pendent:

• Depurar les responsabilitats polítiques dels crims del franquisme, que a més de les desaparicions i execucions, també contemplen els empresonaments, les tortures, expropiacions de béns a particulars, etc.
• Derogar la Llei d’Amnistia del 1977 que manté la impunitat.
• Decretar la il·legalitat de les mesures repressives del franquisme, com les derivades de la Ley de responsabilidades políticas.
• Suprimir l’Audiència Nacional, hereva dels tribunals d’excepció de la dictadura.
• Revisar i restituir les propietats confiscades, i aquelles adquirides mitjançant compres forçoses a persones reprimides (mortes, preses, exiliades, etc.).
• Reformar de la Llei de la memòria històrica, per tal que faciliti la reparació judicial a les víctimes i no només un reconeixement nominal per via administrativa.
• La creació d’un tribunal especial per afrontar aquest procés que ja fa anys s’hauria d’haver obert contra la dictadura.

7 de maig de 2010

Adhesions al manifest per la ruptura amb el Franquisme i la fi de la impunitat dels crims de la dictadura

Divendres 7 de maig de 2010

Primera llista d’organitzacions adherides:

Associació Memòria Contra la Tortura

CGT-Catalunya

CUP (Candidatura d’Unitat Popular)

Endavant

Primera llista de persones adherides:

Josep Fontana Lázaro, historiador i catedràtic emèrit de la UPF

Doris Ensinger, professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB i vídua d’ex-pres polític

Josep Maria Pi Janeras, ex-pres polític del franquisme

Ermengol Gassiot Ballbè, professor i arqueòleg forense del Departament de Prehistòria de la UAB

Ramon Piqué Huertas, professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB i membre de l’Associació Memòria Contra la Tortura

Maria Ferrer, membre de l’Associació Memòria Contra la Tortura

Manel López Esteve, historiador i investigador de l’IUHJVV-Universitat Pompeu Fabra

Andreu Ginés Sánchez, doctor en Història i investigador del franquisme

Gerard Horta, professor del Departament d’Antropologia Cultural Hª d’Amèrica i Africa de la UB

Pedro Castro Martínez, Professor titular del Departament de Prehistòria de la UAB

Fabià Díaz Cortés, professor del Departament de Geografia de la UAB

Fèlix Balanzó Guerendiain, professor titular de Ciències de la Comunicació de la UAB

José Luís Terrón Blanco, professor titular de Ciències de la Comunicació de la UAB i director de l’In-Com

Sònia Sánchez Busques, professora de la Facultat de Psicologia de la UAB

Ramon Lladó Soler, professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB

Per adherir-vos-hi envieu un correu electrònic a: fi.impunitat.franquisme@gmail.com

Read Full Post »