Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘habitatge’ Category

El setmanari “El Triangle”, on vaig fer el darrer treball pagat de periodista com a redactor en cap (2001-05), em va triar, amb d’altres persones, per fer-me dues preguntes just abans de la jornada electoral del 22 de maig. Aquí teniu la meva resposta:

–Quin balanç fa dels 32 anys de govern socialista a Barcelona?

-Àrdua feina em proposeu, companys. Trenta-dos anys és tota una generació. En faré un resum parlant del meu barri, el Parc de la Vall d’Hebron, molt sacsejat, per bé i per mal, arran de les olimpíades: Ronda de Dalt sense soterrar i arran de casa –que ens aïlla del barri veí de Montbau i que ha incorporat el soroll continu al nostre adn personal–; pavellons olímpics i velòdrom –infrautilitzats o literalment buits en el dia a dia–; pisos olímpics –ara part nova del barri amb nou veïnatge que n’ha doblat la població–; noves escoles públiques; centre cívic o casal (mai no ho sabré distingir); llar de jubilats; metro i més transport públic, nou campus universitari… I, encara, d’un altre barri: Casc Antic/Ciutat Vella, que vaig seguir com a informador quan treballava a “El Triangle”: mòbbing immobiliari per fer fora amb total impunitat els veïns amb rendes antigues; despoblament del veïnat i el teixit comercial antic en favor dels hotels i les cadenes comercials més potents (Corte Inglés); Foment de Ciutat Vella i xanxullos varis; corrupció de funcionaris públics; violència policial contra les protestes veïnals; HUSA; Núñez i Navarro; requalificacions urbanístiques en favor, la majoria de les vegades dels interessos esculatius dels qui les poden gestionar o senzillament les promocionen (amb resultats ara, de solars buits, perquè ja no hi ha virolles per fer pisos per a turistes o de luxe, o hotels a dojo)…

–Quins haurien de ser els trets definidors de la marca Barcelona a partir d’ara?

-¿És que cal una marca perquè una ciutat sigui un lloc on treballar, gaudir i conviure amb dignitat sense discriminacions?

(A la foto, la ronda de dalt a tocar de casa)

Anuncis

Read Full Post »

Quan dirigia la revista “La Terra”, d’Unió de Pagesos, observava amb inquietud com els grans mitjans generalistes ignoraven, durant les campanyes electorals, els plantejaments que feia el sindicat agrari sobre els problemes i demandes de pagesos i ramaders als partits que s’hi presentaven. El discurs dels candidats, excepte en casos limitats als mitjans d’àmbit local i comarcal i només quan els ho preguntaven, es limitava al que en podríem anomenar l'”alta política” si no feien només que atacar al contrari amb arguments banals, que era l’habitual. I, alhora, els grans mitjans generalistes no feien sinó d’altaveu d’aquesta estratègia, sense baixar al detall de les demandes d’aquest sector de l’electorat, tot i la feinada que hi havien esmerçat els sindicalistes i tècnics d’Unió de Pagesos a l’hora de concretar-ne les propostes i fer-les arribar als partits i als mitjans.

Alhora, al llarg del temps he anat comprovant que això no és una qüestió que només afecti el món rural sinó que s’estén al conjunt dels moviments socials. Les campanyes electorals, massa sovint, es plantegen amb discursos altisonants, agressius cap a l’adversari polític, allunyats de les propostes concretes dels col·lectius que lluiten dia a dia per millorar les condicions de vida de la bona gent.

Per això, com a membre del consell de redacció de media.cat, em va semblar interessant plantejar una anàlisi sistemàtica d’aquesta qüestió, referida a les darreres eleccions al Parlament autonòmic de Catalunya, en un dels informes que l’observatori crític dels mitjans publica amb una freqüència d’entre un i dos mesos. Em va animar també a plantejar-ho l’experiència del web argentí periodismo social arran de les eleccions legislatives al seu país.

El periodista Joan Canela ha cuidat de preparar-lo i ha fet una feina excel·lent que es presenta aquest vespre a les 7 del vespre a la seu del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, a la plaça Cardona, 1-2, de Barcelona. L’informe es pot baixar íntegre del web de media.cat on s’ha penjat un cop presentat aquest vespre. Aquest és el resum que en fa media.cat en la crònica d’avui:

 

 

Els mitjans de comunicació ignoren la societat civil durant els períodes de campanya electoral

 

Avui a les 7 de la tarda a la seu del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya es presenta un informe de Media.cat on s’analitzen les rutines informatives dels mitjans en període electoral.

 

El cobriment mediàtic de la darrera campanya es va centrar en el seguiment de l’activitat interna dels partits amb representació parlamentària, més enllà fins i tot del que marquen els famosos blocs electorals regulats per llei. Fora d’aquest esquema va quedar poc espai per a la confrontació d’idees o la discussió en profunditat de les propostes, sobretot quan aquestes provenien de la societat civil. Això ha significat un allunyament sensible del debat polític fins i tot de la gent més implicada en el teixit associatiu del país. Aquestes són algunes de les conclusions que recull l’informe “El tractament mediàtic de les propostes de la societat civil en campanya electoral”, i que es pot descarregar des d’aquest mateix web.

 

L’estudi, elaborat pel periodista Joan Canela, ha partit de les entrevistes a responsables i tècnics de comunicació de deu associacions i entitats diferents, que representaven una mostra de l’ampli ventall de sensibilitats i camps d’interès amb que compta el teixit associatiu català. En concret hi ha participat el sindicat CCOO, l’Ens de Comunicació Associativa, l’Associació per a la Promoció del Transport Públic, el Fòrum Català d’Atenció Primària, Òmnium Cultural, Unió de Pagesos, la Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya, la Federació Catalana d’ONGD, el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya  i SOS Racisme.

 

La majoria d’entitats valoren el ressò mediàtic de les seves propostes i demandes en campanya electoral com “reduït”, sense diferenciar entre mitjans públics o privats –que no tenen la imposició dels blocs legals– i critiquen la dificultat per debatre diferents aspectes de problemes complexos als mitjans. Tot i això, es destaca la ràdio i la premsa de proximitat –sigui quin sigui el seu format– com els mitjans més sensibles a les seves propostes i s’elogia la professionalitat i esforç dels periodistes.

 

L’estudi, però, també detecta grans diferències en el tractament entre entitats i conclou que amb una bona estratègia comunicativa és possible millorar sensiblement la incidència en el debat públic a través dels mitjans.

 

Aconseguir representativitat o referència en el sector concret en què es treballa, desenvolupar una estratègia comunicativa a llarg termini –sense circumscriure-la al període de campanya– i amb una agenda pròpia molt clara i delimitada són clau a l’hora de poder captar l’atenció dels mitjans. També s’ha de tenir en compte programes o espais amb un format no purament informatiu i els mitjans que, sense ser els majoritaris, mantenen audiències importants per territoris o nínxols de població.

 

També s’ha notat un esgotament de models de comunicació clàssics com la roda de premsa mentre que altres, com poden ser les accions vistoses al carrer, funcionen molt millor, especialment per als mitjans audiovisuals. Finalment es destaca la importància de la comunicació directa amb els afiliats o simpatitzants i, fins i tot, la creació de mitjans propis que agrupin els interessos d’un determinat sector.

 

(La foto, d’una acció en què es van votar deu mesures per l’eradicació de la pobresa, organitzada per la Confederació Catalana d’oenegès l’octubre passat a la plaça de sant Jaume de Barcelona, l’he baixat del web Dempeus per la salut pública)

Read Full Post »

La CUP de la ciutat de Lleida, que va ser la sorpresa a les municipals de maig del 2007 i es va convertir en la sisena força política de la ciutat, la primera de les que no van aconseguir regidors, prepara activament les properes eleccions locals de forma participativa i anuncia l’obertura d’un espai de debat ciutadà. Val la pena destacar-ne la iniciativa, que ve a remoure la vida política de la ciutat amb un procés molt interessant. Aquesta és la convocatòria que n’he rebut:
Aquest divendres dia 3 de desembre a les 19:30 hores a l’Ateneu Popular de Ponent (C/Pau Claris, 10) durem a terme la primera de les jornades de debat a l’entorn de diferents aspectes de la nostra ciutat, un espai de participació que volem que sigui actiu i on es recolliran les propostes que confeccionaràn el programa de la CUP per les properes municipals.
En aquest cas volem parlar i debatre sobre l’urbanisme a la nostra ciutat, és per això que hem convidat :
– Joan Ganau: Professor de Geografia de la UdL.
– Adria Dragó: De la Plataforma Defensem l’Horta.
– David Colell: membre d’IPCENA.
– Melitó Camprubí: Arquitecte.
Us volem convidar a particxipar-hi i dir la vostra, necessitem de les vostres opinions i de les vostres aportacions per tal de construir una alternativa plural i des de l’esquerra.
Us hi esperem

Read Full Post »

És significatiu que el dia de la vaga general, el 29 de setembre, es distingís mediàticament per aldarulls, contenidors cremats i càrregues policials, i no pel més important: la massiva participació en la mateixa vaga i la mobilització contra la reforma laboral imposada pel govern de la monarquia i a favor d’una política al servei de la majoria social i no d’una minoria. En podeu veure una crònica crítica, de com ho van tractar els mitjans, a l’observatori crític media.cat.

Personalment, a la tarda, a les set del vespre, després de dues hores de manifestació, veient que no avançava –m’havia posat en una mena de terra de ningú, al final de CCOO i al davant de la Intersindical, perquè no m’agrada anar enquadrat en una mobilització que volia unitària–, vaig anar cap a la capçalera. Corredisses, mossos acaçant la gent… i, a Via Laietana, barricades de foc. Vaig decidir tornar-me’n cap a casa. I vaig fer-ho reflexionant sobre a qui beneficiava –i qui l’havia provocat i per què– aquell espectacle.

Com que, a les versions dominants als mitjans de comunicació sobre què va passar al llarg del dia, hi preval –com tantes vegades– el relat oficial (de qui administra el poder), sense cap contrast, i bona gent en qui tinc confiança em donen una visió ben diferent del que va passar i de les seves causes, crec que el millor que puc fer és reproduir els dos comunicats que he rebut del Moviment del 25 de setembre, protagonista de l’ocupació de l’antiga seu del Banc Español de Crèdit a la plaça de Catalunya de Barcelona, a la qual vaig dedicar part de l’anterior article en aquest mateix bloc. (Recomano també un bon article, de Xavier Borràs, titulat “29-S: violència i intoxicació mediàtica, a Nació Digital).

AMB EL MOVIMENT DEL 25 DE SETEMBRE S’HA OBERT UN ESPAI SOCIAL I POLÍTIC A LA CIUTAT

Els successos ocorreguts en el marc de la vaga general del 29 de setembre no han aturat res. A la crida realitzada a totes aquells i aquelles que volien fer la vaga, però teniem dificultats per exercir el dret a vaga, hem respost. Les precàries, els aturats, les treballadores domèstiques, els col·lectius amb diversitat funcional, els sense papers, les treballadores sexuals, les treballadores temporals, les persones hipotecades o ja desnonades…, vam decidir que fariem nostre aquest espai com a mínim fins el dia 29 per construir un moviment que vagi més enllà de la vaga general. Doncs la nostra vaga no cap en un sol dia.
La vaga general del 29 de setembre era necessària: per a totes les persones que patim individualment uns problemes que són socials, fou una oportunitat extraordinària per a expressar les nostres necessitats, els nostres desitjos i i les nostres propostes de manera col·lectiva. Una oportunitat que operatius policials que bordejaven i travessaven la seva pròpia legalitat no van poder ofegar.
Aquesta vaga va ser el moment per a trobar-nos i buscar el que ens uneix, aquesta vaga ha estat l’oportunitat d’organitzar-nos per a resistir en la vida quotidiana, per ajudar-nos mútuament i per a tenir prou forces com per lluitar i crear alternatives a les nostres situacions.
Aquesta vaga ha estat un èxit  i d’ella en sortim més fortes: si abans estàvem soles, ara ens hem trobat.
La vaga ha servit per a oposar-nos a les retallades socials que afavoreixen els rics i maltracten més a les que no tenim diners, però sobretot ha estat el dia on tots juntes hem expressat al carrer les nostres exigències i les nostres solucions.
Necessitem aturar la reforma laboral que precaritza encara més als i les treballadores.
Necessitem resoldre d’una vegada el problema de l’habitatge, les hipoteques assassines, els lloguers abusius, els milers de desnonaments i desallotjaments, els milers de famílies sense casa.
Necessitem transport públic gratuït, per a moure’ns per la ciutat per anar a treballar o buscar feina o anar a passejar.
Necessitem aturar l’encariment constant dels preus, la vida cara que ens van imposar amb l’excusa de l’euro.
Necessitem accedir a la renda bàsica per a viure, doncs és intolerable que 300.000 barcelonines visquin amb 600 euros al mes.
Necessitem repartir la riquesa d’una forma profunda, acabar amb les desigualtats econòmiques insultants a l’inici del segle XX1
Necessitem abolir lleis que van en contra de la dignitat humana com les ordenances del civisme, les lleis d’estrangeria i els seus centres d’internament, les presons per a pobres.
Necessitem repartir el poder i acabar amb qualsevol forma de discriminació per motius de gènere, color, opció sexual, nacionalitat o situació legal.
Necessitem acabar amb l’economia capitalista que ens tracta com a objectes.
Necessitem tornar a fer nostra la ciutat que ens expulsa amb el turisme i els hotels.
Per aquests necessitats, i milers d’altres que volem que siguin parlades i escoltades entre totes i tots, ens proposem a nosaltres mateixes i a totes aquelles persones que se sentin interpel·lades a:
A consolidar els  Comitès de Vaga als barris més enllà del 29-S perquè esdevinguin Comitès per autoorganitzar la vida de forma col·lectiva.
Crear nous espais de resistència i ajuda mútua en els llocs de treball.
Crear eines de solidaritat entre la gent represaliada per colar-se al metro, per no tenir papers, per fer música o trobar-se al carrer, per fer el top manta o el treball sexual.
Crear cooperatives de treball per a resoldre des de l’autogestió el problema de l’atur i la precarietat.
Crear un nou sindicat internacionalista on ens trobem per a lluitar plegats gent amb papers i sense papers, gent nascuda aquí i gent nascuda allà.
Crear grups de consum crític, cooperatius i autoorganitzats, per a deixar de consumir mercaderies supèrflues i perjudicials i trencar el parasitisme dels grans intermediaris
Crear cooperatives de crèdit o participar en les que ja existeixen per tal de deixar d’ingressar els pocs diners que tenim als bancs capitalistes.
Crear els Comitès que creguem convenients  per a impulsar la resolució d’aquestes necessitats, per a impulsar els nostres desitjos, per a fer extensives les nostres lluites i  les dels altres, per a practicar l’ajuda mútua, per a crear una nova societat.
PER TOTS AQUESTS MOTIUS,
Fem una crida a reconèixer-nos humilment en les lluites dels altres.
Fem una crida a aturar la resignació i la indiferència.
Fem una crida a aturar la ciutat per a crear-la d’una altra forma més humana.
Fem una crida a estar juntes i a somriure una altra vegada.
Fem una crida a adonar-nos de les nostres pròpies capacitats: juntes ho podem tot.
Amunt amb el Moviment del 25 de Setembre!
Amunt amb l’Assemblea de Barcelona!
Amunt amb la Vaga General!
Assemblea del Moviment del 25 de Setembre

Comunicat davant del desallotjament del banc reapropiat de plaça Catalunya i arran de la jornada de vaga general del 29 de setembre

La vaga general ha començat a la mitjanit. Al llarg de la matinada i el matí, hi ha hagut piquets a tots els barris i punts estratègics de la ciutat. A les dotze del migdia els piquets dels barris han confluït a plaça Catalunya, on l’Assemblea de Barcelona havia convocat un piquet central unitari. Els mossos d’esquadra han intentat impedir que el piquet marxés per on estava previst, cosa que ha generat moments de tensió.
A les tres de la tarda, mentre els establiments de les Rambles i voltants estaven sent tancats, els mossos han procedit a ‘escombrar’ plaça Catalunya i han irromput al Banc Espanyol de Crèdit reapropiat, que havia esdevingut des del passat 25 de setembre un espai de confluència multitudinària de cara a la vaga general i més enllà.
Al final de la jornada de vaga, hi ha 59 persones detingudes de la jornada de vaga i algunes desenes de ferits per la policia.
La denúncia interposada per part de la propietat de l’edifici havia estat arxivada pel jutjat tres dies enrere. Els mossos han desallotjat sense l’ordre pertinent del jutge: es tracta per tant d’un desallotjament il·legal. El pretext adduït per fer aquesta actuació d’excepció és que s’havien tirat objectes des de l’edifici. Però els mossos no han detingut ningú dels que romanien dins l’immoble ni s’ha trobat res incriminador, procediment policial que denota per si mateix que no es pretenia aturar algú que feia quelcom des d’un edifici, sinó desallotjar un espai per raons polítiques. Altres irregularitats han estat l’absència del número de placa visible en molts agents, així com la contractació de seguretat privada quan la denúncia de la propietat estava arxivada.
Per altra banda, cal dir que la intensa jornada de vaga que ha tingut lloc aquest 29 de setembre ha desbordat completament l’adscripció particular a un espai com el Banc Reapropiat de plaça Catalunya, a un ens com el Moviment del 25 de setembre, l’Assemblea de Barcelona, o a les diferents manifestacions dels diversos sindicats, incloses les dels sindicats majoritaris. És una evidència per a tot aquell que hagi passat pels carrers del centre de Barcelona aquest ja històric 29 de setembre del 2010, que el caràcter combatiu de la vaga era transversal, compartit i general. Adscriure la seva tonalitat excepcional a un sol sector respon tan sols a una lògica repressiva que pretén desvirtuar l’expressió d’un malestar col·lectiu de caire estructural. A aquestes alçades de la crisi, només el cinisme o l’autoengany poden seguir justificant un sistema que salva els bancs amb diners públics mentre imposa retallades socials i laborals a les classes populars, que ataca les condicions de vida de la majoria de la població mentre intenta mantenir a qualsevol preu els beneficis empresarials i financers.
El Banc Reapropiat de plaça Catalunya ha estat durant cinc dies un espai increïble on han acudit centenars de persones. Entre moltes altres activitats (assemblees, xerrades, grups de treball, mapa de recursos, àpats, projeccions, punts d’informació, centre de mitjans, etc.), el diumenge 26 es va celebrar una assemblea amb 500 assistents que van apropar-se a la crida de “quina és la teva vaga?”. Persones amb condicions laborals i vitals molt diverses van agrair emocionades l’existència d’aquest espai, la possibilitat de posar en comú la seva situació i de començar a pensar plegades eines de lluita, alternatives i suport mutu per fer front a la crisi.
Això tot just comença. Perquè la nostra vaga no cap en un dia. Perquè sabem que la Barcelona de la Rosa de Foc va conquerir millors condicions de vida per a tothom a través de formes d’organització i lluita en el seu moment il·legalitzades o criminalitzades, com la vaga general. Perquè hem perdut la por. Perquè hem descobert que juntes ho podem tot.
Moviment del 25 de setembre
Barcelona, 29 de setembre del 2010

(A la foto, que he rebut del Comitè Català de Solidaritat Internacionalista, la que va ser seu del Banco Español de Crédito a Barcelona, el dia abans del 29 de setembre. Entre les pancartes, una en solidaritat amb set persones detingudes al País Basc la matinada del 28 de setembre acusades de ser membres d’ETA per la seva participació en l’organització basca de solidaritat internacional Askapena. Mentre escric aquest article, milers de bascos i basques es manifesten a Bilbo –responent a una convocatòria que compta amb el suport des del PNB fins a l’esquerra abertzale il·legalitzada–, per reclamar tots els drets per a tothom).

Read Full Post »

Com que no tinc un comentari més elaborat a les mesures anunciades pel govern de la monarquia per afrontar la crisi econòmica que la de dir que sempre paguem els mateixos, esadir la bona gent, trio –com he fet altres vegades– aquelles informacions i comentaris d’opinió que em semblen donar pistes per anar més enllà de la meva primera reacció: la d’aquell a qui li toquen la butxaca i és solidari amb els qui els ha tocat el rebre com a ell (aturats, immigrants, jubilats, gent dependent i els seus familiars, vídues i altres pensionistes, usuaris dels serveis públics, treballadors qualificats i sense qualificar, funcionaris…). Per veure si, més enllà d’aquesta primera reacció, hi ha alternatives a allò que els manaies de l’economia europea i mundial –i de l’imperi espanyol i les seves colònies– ens presenten com a inapel·lable.

Vagi aquí una primera entrega:

Vilaweb. Notícia d’avui amb reaccions de diversos sectors.

Vicent Partal. Editorial a Vilaweb d’un que, com jo, diu que no sap economia però té intuïcions que comparteixo.

Yvonne Griley, a Tribuna Catalana. Hi haurà més dones a precari.

Les Nacions Unides fan sonar el xiulet contra la fam al món (Agència Catalana de Notícies). Per si, amb la crisi dels humans que encara mengem, ens n’hem oblidat dels qui lluiten per subsistir, i sovint no se’n surten.

Campanya de la FAO contra la fam.

Josep Ginesta (ERC). Desballestant el benestar. Una raó més per emancipar-nos d’Espanya.

Editorial de Gara. Retallar no serveix, cal un canvi de model.

Isidro Esnaola (economista). A Gara. Ja han arribat els nois del FMI a l’Estat espanyol.

Defensem la terra. Madrid vol que les comunitats autònomes tornin a retallar la despesa per fer els deures europeus d’Espanya. Amb aquest títol general, agrupen dues notñicies significatives: una del diari “Avui” i una altra del web “directe.cat”.

Albert Cortés Montserrat. La situació espanyola ens tornarà a retallar les inversions.

Toni Casas. La metròpoli en caiguda lliure.

Jordi Martí Font. Governar el món per als rics.

El bloc gran del sobiranisme. Atur i espoli entre transversals i carismàtics. Conversa de terrassa de bar amb dos amics.

Rebecca Wilder, responsable de la pàgina web “newseconomics.com”n entrevistada a “diagonalperiodico.com”. “El problema per a l’eurozona és que una moneda ho regula tot”.

IAR noticias, reproduït al web de “Rebelión”. Renéixer de les cendres: el retorn del FMI.

Vicenç Navarro. Allò que no es diu de la crisi.

Un altre dia més. A veure si acumulo més informacions, arguments i reflexions per compartir. (La il·lustració és de Paula Cabildo i l’he baixat de “Pueblos, revista de información y debate”).

Read Full Post »

20070622-capturada

L’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, i la ministra de Foment del Govern de la monarquia, Magdalena Álvarez, han arribat a l’acord de destinar sis-cents milions d’euros del total previst en l’Estatut per a infraestructures a la construcció de l’estació d’interconnexió de la Sagrera prevista per al pas de l’AVE (tren d’Alta Velocidad Española) per Barcelona. Un acord, al qual s’hi ha d’afegir la Generalitat, pel qual una part substancial dels diners destinats a pal·liar el dèficit en infraestructures a Catalunya anirà destinada a una sola obra, d’una magnitud incomparable amb la resta de necessitats viàries del país. Tot, perquè els darrers equips de govern de Barcelona havien planificat aquest macroprojecte –com tants d’altres de la ciutat: el 22@, per exemple o el Fòrum– sobre la base de l’especulació immobiliària. Els diners –deien els visionaris municipals– sortiran de la plusvàlua que generarà la construcció i venda de pisos i oficines que han d’anar en l’espai que quedarà lliure per cobrir l’estació.

 

Ja quan se’n començava a parlar, algunes associacions de veïns i moviments socials van denunciar el caràcter especulatiu del projecte. Ara, com que la bombolla immobiliària ha fer un pet com un aglà –ja ho deien els okupes, ¿recordeu?–, els deliris especuladors de l’Ajuntament de Barcelona els haurem de pagar tots els catalans. És a dir, menys diners per millorar la xarxa ferroviària de rodalies o per establir autèntiques xarxes de rodalies a l’entorn de les altres capitals catalanes com Lleida, Tarragona o Girona.

 

Jo que passo uns dies de la setmana a Alcoletge, un poble al costat de Lleida, i no condueixo, sé el valor que tindria una bona connexió ferroviària mitjançant el tren de la Pobla de Segur a Lleida (dir la Pobla és un eufemisme, perquè la majoria de vegades només arriba a Balaguer). Però és que a més a més, el fet que cada vegada hi hagi més població que treballa a Lleida i viu als pobles del voltant –fruit de l’especulació urbanística, que va convertir l’habitatge a  la ciutat en un bé inaccessible per a molts (i ara els pisos són buits!)– farà necessària una bona xarxa de comunicacions amb les seves rodalies, que caldria cobrir amb transport públic, preferiblement amb tren (i ja no parlem del “deute històric” de Renfe amb Fraga i altres poblacions de la Franja, cap a on no hi ha connexió ferroviària des de les comarques catalanes veïnes).

 

Tot això ara quedarà, una vegada més hipotecat per l’esbojarrada megalomania dels gestors de l’altra ciutat on passo part de la meva vida: Barcelona. Una gestió, la del seu Ajuntament, fonamentada més en una política de façana, impulsada per una falsa competitivitat amb d’altres capitals europees (sobretot Madrid, paradigma d’allò a què es volen assemblar), que no en el benestar dels seus ciutadans. I ara la Generalitat de dalt (que deia en Barnils) els haurà de pagar, amb diners de tots els catalans, els seus deliris d’especuladors de cantonada.

Read Full Post »

Older Posts »