Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘història’ Category

Aquest és un article que arriba a misses (laiques) dites. L’escric tres dies després de la commemoració dels fets que en són el pretext: el 70è aniversari del martiri i mort de Lluís Companys, president de Catalunya assassinat pel feixisme. I pren com a referència les exèquies cíviques que l’anomenada “societat civil” –gràcies a l’impuls de la Comissió de la Dignitat– li va retre divendres passat en un lloc emblemàtic de la història contemporània del nostre país: l’església de Sant Agustí Nou, al carrer de l’Hospital, a la vora de les Rambles de Barcelona, on l’any 1971 es va fundar la malaguanyada Assemblea de Catalunya.

Un acte que, com va emfasitzar el filòsof Josep Maria Terricabras durant les exèquies, encara tenen pendent de fer les institucions autonòmiques catalanes –la Generalitat postfranquista–, amb caràcter públic i oficial, trenta-cinc anys després de la mort al llit del generalot que va fer afusellar al president de la Generalitat republicana. Un crim d’Estat que –com tants altres, d’altra banda, al Regne d’Espanya, emparats en paròdies de judici (consells de guerra)–, els governants espanyols de tota mena encara no s’han dignat a reconéixer revisant i anul·lant a tots els efectes la sentència de mort firmada pel generalot.

Escric aquestes ratlles a misses dites, ja que no m’hi he pogut posar, entre d’altres raons –familiars algunes–, perquè el passat cap de setmana vaig retre al president màrtir el millor homenatge que ara mateix li podia fer, a ell que va dedicar tota la vida a la bona gent del nostre país: dedicar ni que fos unes hores  a impulsar les consultes per la nostra independència nacional que s’han estès a tants llocs de la Catalunya estricta. Dissabte passat, en el meu cas a la que preparem per al 10 d’abril del 2011 a Barcelona, la ciutat d’on ell mateix es va autoinvestir alcalde democràtic després de proclamar la República el 14 d’abril del 1931, en un acte de decisió i valor que cap dels nostres polítics actuals és capaç de repetir, ara com ara.

Dissabte, precisament, quan compro els diaris en una llibreria de la plaça del Nen de la Rutlla, del Guinardó, on vaig a col·laborar en el muntatge de la festa que preparem per al Correllengua 2010 i la presentació en societat d'”Horta-Guinardó decideix”, que farem de la mà de l’escriptor i enigmista Màrius Serra (Horta) i la filòloga Mila Segarra (Sant Genís dels Agudells), em trobo amb una sorpresa agradable: el llibre que inclou avui l’edició dominical de “Público” és un dels textos que ahir van servir a l’historiador i monjo de Montserrat Hilari Ragué per glossar la figura del president, “Vida y sacrificio de Companys”, de qui va ser el seu advocat al consell de guerra pels fets d’octubre, Ángel Ossorio y Gallardo. Espero, per al bé d’espanyols i catalans, que sigui el mateix llibre que “Público” hagi inclòs també aquest dissabte en les seves edicions a Espanya. Com desitjo també que els organitzadors de les exèquies cíviques de divendres –i dels actes de diumenge al castell de Montjuïc– tinguin recursos i decisió per editar íntegra la llarguíssima i altament fonamentada, com tots els seus textos, intervenció d’Hilari Ragué que van haver de fer-li escurçar de forma precipitada i, doncs, maldestra per mor del temps. Un rotund al·legat, amb dades irrefutables pròpies del seu rigor d’historiador, en favor del president màrtir tan denostat darrerament per pseudohistoriadors i pamfletaris de pacotilla, alguns, ai, membres del gremi periodístic com jo mateix.

Tinc de fa temps una admiració per la personalitat de Lluís Companys, directament proporcional a l’odi i la rancúnia que li tenen i demostren d’altres. Em passa el mateix que m’explicava que li va passar a ell l’historiador Jordi Pomés, en l’entrevista que li vaig fer per a la revista “La Terra”, quan va publicar la seva investigació sobre la Unió de Rabassaires (“La Unió de Rabassaires”, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000) que se li va anar convertint, pel paper cabdal que hi tenia en els fets investigats, en un estudi protagonitzat per la figura de Companys, fundador –entre d’altres moltíssimes coses– del sindicat de pagesos catalans del primer terç del segle passat. Segons m’explicava Pomés, com més estudiava el republicanisme català de finals del XIX i començaments del XX, més l’impressionava el paper que hi va tenir Lluís Companys i la grandesa creixent de la seva figura i el seu sacrifici reiterat pel país i la seva bona gent.

Una admiració meva que va créixer encara quan, per fer un reportatge commemoratiu a la revista “La Terra”, vaig haver de repassar aquella “La Terra” fundada per Lluís Companys com a òrgan periodístic de la Unió de Rabassaires (de la qual, per cert, s’han perdut o no es troben a les hemeroteques els exemplars de l’època de la dictadura de Primo de Rivera, no sé si perquè no van existir o perquè les col·leccions guardades s’estronquen, per desgràcia, en aquest període d’agressió crescuda contra Catalunya i alguns moviments sindicals). Una repassada hemerogràfica que em va fer intuir en molts textos anònims publicats a la revista la ploma militant del president màrtir. Fins tal punt que, quan donava classes a Periodisme de l’Autònoma, un dels textos que feia analitzar als alumnes era un que personament crec que és obra de Companys. Per dissort, ara no tinc a mà ni l’entrevista a Jordi Pomés, ni el reportatge que vaig escriure sobre “La Terra” que va dirigir Companys –i de la qual, amb gran encert, van recuperar la capçalera per al seu mensual els fundadors d’Unió de Pagesos l’any 1980–, ni l’article que donava a analitzar als meus alumnes. Em proposo buscar-los i penjar-los d’aquest bloc quan els trobi. Espero complir-ho.

Anuncis

Read Full Post »

Les entitats que impulsen el Manifest per la ruptura amb el franquisme i contra la impunitat dels crims de la di¡ctadura han convocat un acte per divendres vinent, 18 de juny, a dos quarts  de vuit del vespre al passeig del Born de Barcelona on del presentaran públicament. Per anunciar la convocatòria, portaveus d’aquestes entitats han fet una roda de premsa aquest dimarts, 15 de juny, on hi va haver el Camp de la Bota, lloc de mort on van ser afusellades 1.700 persones pel règim feixista del generalot.

Aquesta és la convocatòria:

Per la ruptura amb el Franquisme i la fi de la impunitat dels crims de la dictadura

Acte públic d’homenatge a les persones represaliades pel franquisme i en defensa de la ruptura amb la dictadura
Divendres 18 de juny de 2010 a les 19.30h al passeig del Born (Barcelona)
Intervindran:
• Josep Fontana, historiador i catedràtic emèrit (IUHJVV-UPF)
Josep Maria Pi Janeras, ex-pres polític del franquisme i víctima de la tortura
Diego Paredes Manot, germà de ‘Txiki’, un dels últims afusellats del franquisme
Begoña Casado, de l’Associació Memòria contra la Tortura
Ermengol Gassiot, arqueòleg que ha participat en l’exhumació de diverses foses d’assassinats pel feixisme
>> Acompanyament musical de La Portàtil FM
>> Més informació i recollida d’adhesions col·lectives i individuals: http://fiimpunitatfranquisme.wordpress.com

I aquesta la crònica de la roda de premsa que m’han fet arribar els convocants:

Roda de premsa de presentació del manifest “Per la ruptura amb el Franquisme i la fi de la impunitat dels crims de la dictadura”

Aquest dimarts 15 de juny al migdia s’ha presentat a Barcelona en roda de premsa el manifest que ja subscriuen seixanta entitats dels Països Catalans. El manifest reivindica la ruptura amb el Franquisme i la fi de la impunitat dels crims de la dictadura (aquí podeu llegir el manifest: Per la ruptura amb el Franquisme i la fi de la impunitat dels crims de la dictadura).

A la presentació del manifest han parlat dues persones en nom de les seixanta entitats adherides al manifest: Stephanie Pérez, d’Endavant, i Bruno Valtueña Sánchez, secretari general de la CGT de Catalunya. També hi ha parlat Ramón Piqué, de l’Associació Memòria contra la Tortura, i que va ser represaliat pel jutge Garzón el 1992, juntament amb desenes d’independentistes catalans, per tal d’explicar els motius per als quals consideren que no ha de ser aquest jutge el que encapçali la persecució dels crims del franquisme.

A la roda de premsa, Stephanie Pérez ha explicat: “Les entitats que firmem el manifest entenem que per a caminar cap a la plena democràcia cal fer la ruptura pendent amb la dictadura, indispensable per avançar cap a una societat igualitària i cap a la consecució de les llibertats individuals i col·lectives. Les organtizacions que donen suport al manifest perquè reivindiquem la ruptura pendent amb el franquisme i perquè considerem que un tribunal hereu de l’Estat franquista (l’Audiència Nacional espanyola) i qüestionat pels organismes de defensa dels drets humans, amb Garzón al capdavant, no té ni credibilitat ni legitimitat per a jutjar els crims del franquisme”.

Al Camp de la Bóta, on el franquisme va afusellar 1.700 persones

La roda de premsa s’ha fet al Camp de la Bóta, un dels indrets on es van afusellar més persones a Barcelona durant els primers anys del franquisme. Hi ha documentat com a mínim l’assassinat de 1.700 persones per part del règim franquista en el lloc on s’ha fet la roda de premsa. Un cop afusellats, els cossos sense vida eren enterrats en fosses comunes a Montjuïc.

Organitzacions i persones adherides al manifest

Entre les seixanta organtizacions signatàries hi ha entitats de la memòria com l’Associació Memòria Contra la Tortura, l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya – ARMHC o el Fòrum per la Memòria del País Valencià. A més, hi donen suport un ampli ventall d’organitzacions de l’esquerra política i sindical, entitats socials, a més de col·lectius d’àmbit local. De les entitats que hi donen suport, a la roda de premsa d’aquest migdia hi han assistit representants de la CGT Catalunya, Endavant, la CUP, les JERC, les Joves del PSM (Partit Socialista de Mallorca) i l’Associació Memòria Contra la Totura.

A  banda de les organitzacions adherides, més de 300 persones del món acadèmic, cultural, comunicatiu, educatiu, sindical, polític i d’altres àmbits donen suport al manifest. Destaquen les adhesions d’historiadors estudiosos del franquisme com el catedràtic de la UPF Josep Fontana o el professor de la Universitat de Sevilla Francisco Espinosa. A més, també hi donen suport ex-presos polítics del franquisme.

Cal acabar amb la hipocresia dels qui frenen la justícia amb les víctimes”

Bruno Valtueña ha començat recordant la persecució que va patir el sindicalisme per part del règim franquista, i ha lamentat que l’actual sistema polític continuador de la dictadura ara fa reformes laborals contra els drets dels treballadors.

Aquest sindicalista ha reivindicat la necessitat de recuperar la memòria històrica. Ha denunciat que l’Estat espanyol encara no ha signat la Convenció Internacional de Desaparicions Forçoses, precismament perquè això l’obligaria ha investigar i a jutjar els qui van ser-ne resposnables polítics.

El secretari general de la CGT Catalunya ha afegit que “cal acabar amb la hipocresia dels partits polítics que aquí frenen la recerca i la justícia per les vícites del Franquisme”. I ha recordat que els historiadors han recollit els noms de 130.000 persones desaparegudes pel franquisme i enterrades en fosses comunes a l’Estat espanyol. Per Bruno Valtueña, “la repressió franquista s’ha d’entendre com a part indissociable del projecte polític franquista i de l’església catòlica”.

Finament, Valtueña ha llegit un fragment d’una cançó del cantautor Raimon per subratllar el silenci que hi ha hagut i hi continua havent sobre els crims del franquisme:

“Jo vinc d’un silenci

antic i molt llarg,

jo vinc d’un silenci

que no és resignat,

jo vinc d’un silenci

que la gent romprà,

jo vinc d’una lluita

que és sorda i constant.”

Garzón, un jutge que no va voler investigar denúncies per tortures

Ramón Piqué ha començat la seva intervenció explicant que el 1992 desenes d’independentistes catalans van ser detinguts poc abans dels Jocs Olímpics en l’anomenada Operació Garzón, ja que la va encapçalar aquest jutge. Aleshores, molts dels detinguts van denunciar que havien estat torturats per la policia durant els dies en què havient estat detinguts, però Ramón Piqué (que va ser un d’aquells detinguts), ha lamentat que Garzón no va ordenar que s’obrís cap investigació per aquelles tortures. Anys més tard, però, el 2004, les denúncies per tortures van arribar al Tribunal de Defensa dels Drets Humans a Estrasburg, que va condemant l’Estat espanyol per no haver investigat les denúncies.

És per aquells fets, i també per denúncies per tortures que altres persones han presentat davant del jutge Garzón i que ell no ha volgut investigar, que Ramón Piqué considera que “l’Audiència Nacional espanyola té un paper destacat en la impunitat de què gaudeix la pràctica de la tortura a l’Estat espanyol”. A més, Piqué ha recordat que aquest tribunal té arrels franquistes, ja que és hereu del TOP (Tribunal d’Ordre Públic), del franquisme”.

Piqué ha lamentat que “30 anys més tard de la mort de Franco, l’Estat espanyol continua apareixent en informes internacionals que denuncien la pràcticta de la tortura”. I ha recordat que d’ençà de 2001 a l’Estat s’han presentat fins a 6.000 denúncies per tortures contra agents dels cossos repressius de l’Estat.

Finalment, Piqué ha subratllat que els signataris del manifest no estan d’acord que es jutgi a Baltasar Garzón per voler investigar els crims del Franquisme. Però en canvi, sí que consideren que s’hauria de jutjar Garzón per haver encobert la tortura, tal com denuncien diversos informes internacionals.

Reivindicacions del manifest unitari

D’acord amb tot el que exposa el manifest, Stephanie Pérez ha exposat les reivindicacions que tenen les organitzacions que hi donen suport:

“Depurar les responsabilitats polítiques dels crims del franquisme, que a més de les desaparicions i execucions, també contemplen els empresonaments, les tortures, expropiacions de béns a particulars, etc.

Derogar la Llei d’Amnistia del 1977 que manté la impunitat.

Decretar la il·legalitat de les mesures repressives del franquisme, com les derivades de la Ley de responsabilidades políticas.

Suprimir l’Audiència Nacional, hereva dels tribunals d’excepció de la dictadura.

Revisar i restituir les propietats confiscades, i aquelles adquirides mitjançant compres forçoses a persones reprimides (mortes, preses, exiliades, etc.).

Reformar de la Llei de la memòria històrica, per tal que faciliti la reparació judicial a les víctimes i no només un reconeixement nominal per via administrativa.

La creació d’un tribunal especial per afrontar aquest procés que ja fa anys que s’hauria d’haver obert contra la dictadura.”

Read Full Post »

M’arriba un manifest que subscric de ple: “Per la ruptura amb el Franquisme i la fi de la impunitat dels crims de la dictadura”. És la resposta que considero adequada al terrabastall entre hipòcrita i oportunista que hi ha hagut a l’entorn del jutge Garzón i el seu tan publicitat i sobtat antifranquisme: els feixistes més destacats se li han anat morint al llit sense que fes mai res per processar-los o segueixen vivint i ostentant alts càrrecs sense que Garzón mogui un dit contra ells ells, com el rei d’Espanya Juan Carlos de BorbónManuel Fraga Iribarne, Rodolfo Martín Villa o Carles Sentís. Un terrabastall magnificat, per cert, des de mitjans ben poc escrupolosos quan es tracta d’altres violacions dels drets humans al Regne d’Espanya, i en concret de les perpetrades pel mateix jutge Garzón.

Us reprodueixo el missatge i us convido a subscriure’l i difondre’l tant com pugueu.

Per la ruptura amb el Franquisme i la fi de la impunitat dels crims
de la dictadura

Benvolgudes, benvolguts,
us fem arribar el manifest “Per la ruptura amb el Franquisme i  la fi de la impunitat dels crims de la dictadura”.
El manifest l’hem impulsat davant del debat obert sobre la impunitat dels crims de la dictadura franquista arran del procés contra el jutge Garzón.

Com veureu al final del manifest, hi ha una primera llista d’entitats i persones adherides.
Ara estem recollint les adhesions de més organitzacions i persones dels Països Catalans, i d’aquí a uns dies farem una presentació pública.

És per això que us enviem aquest correu i us animem també a adherir-vos-hi, bé sigui com a organitzacions o col·lectius, bé sigui a títol personal.
Us agrarirem si podeu reenviar aquest manifest a les persones i grups que penseu que també es poden animar a donar-hi suport.

Per adherir-vos-hi envieu un correu electrònic a: fi.impunitat.franquisme@gmail.com

Atentament,
promotors del manifest “Per la ruptura amb el Franquisme i la fi de la impunitat dels crims de la dictadura”

——————————————————————————————————————-MANIFEST

Per la ruptura amb el Franquisme

i la fi de la impunitat dels crims de la dictadura

Davant del debat obert sobre la impunitat dels crims de la dictadura franquista arran del procés contra el jutge Garzón, les organitzacions i persones que signem aquest manifest volem fer les següents consideracions:

  • La dictadura franquista es va fonamentar en l’extermini planificat de les persones vinculades a sindicats, partits polítics d’esquerres i catalanistes, i també persones i grups que compartien els objectius del projecte reformador de la República. Al cap i a la fi, el cop d’Estat de 1936 i la posterior dictadura s’ha d’entendre com la lluita del feixisme (recolzat per una part important del capital) contra el projecte reformador frontpopulista, que la dreta percebia que podia donar pas a un procés de transformació revolucionària.
  • Més de 150.000 persones van ser víctimes de desaparicions forçoses i execucions extrajudicials al conjunt de l’Estat per part de l’exèrcit de Franco, tant durant la guerra com els anys posteriors. Diversos estudis indiquen que als Països Catalans, aquesta repressió es va situar a prop o va superar les 30.000 persones assassinades o mortes en centres de detenció per fam, pallisses i malalties.
  • L’anomenada Transició democràtica iniciada els anys setanta va perpetuar el silenci imposat sobre la repressió feixista per la dictadura i va defugir la responsabilitat d’investigar els crims contra la humanitatdel Franquisme. Aquells crims poden ser qualificats de genocidi, ja que va significar la persecució i eliminació planificada dels oponents polítics (sindicats, organitzacions de l’esquerra política, mestres, presoners de guerra, etc.) per part de l’Estat franquista.
  • La Transició, i els governs que l’han continuat, no han impulsat les exigències que el dret internacional estableix en la investigació i persecució dels crims contra la humanitat (concretades en la Convenció sobre la imprescriptibilitat dels crims de guerra i dels crims de lesa humanitat de les NNUU del 1968 i més recentment laConvenció Internacional per a la protecció de totes les persones contra les desaparicions forçoses del 2006). En canvi, va aprovar la Llei d’Amnistia del 1977, que ha permès no jutjar aquells crims (recordem que l’any 2008 el Comitè pels Drets Humans de les Nacions Unides va demanar-ne la derogació).
  • Més recentment, el govern del PSOE amb el suport entre d’altres de CIU i ICV, va aprovar la Llei estatal 52/2007 (la llei de la memòria històrica), que manté aquesta situació d’impunitat perquè no revisa la qualificació jurídica de la violència de la Guerra Civil i dels anys posteriors que va fer la Ley de responsabilidades políticas del febrer de 1939. Així doncs, aquesta llei reactualitza el pacte de la Transició.
  • També volem recordar que l’actual Audiència Nacional espanyola és l’hereva directa del Tribunal de Orden Público franquista, tribunal dedicat a la persecució política que contribuí a mantenir la dictadura. Actuacions recents de l’Audiència Nacional (cas Egunkaria o procés 18/98, per exemple) mostren que aquesta institució continua sent un tribunal d’excepció. La seva pràctica sovint encobreix violacions de drets humans i tortures, com han assenyalat diversos informes del Comitè de Drets humans de les Nacions Unides o la sentència del Tribunal d’Estrasburg sobre les detencions de l’any 1992. En el marc d’aquest tribunal, no podem oblidar que Garzón, que ara està encausat per voler investigar alguns crims del Franquisme, ha estat un dels jutges que ha encapçalat processos judicials de l’Audiència Nacional motivats per raons de persecució política i que ha emprat mètodes com la detenció en aïllament que emparen la tortura. És per això que pensem que un tribunal hereu de l’Estat franquista i qüestionat pels organismes de defensa dels drets humans, amb Garzón al capdavant, no tenen ni credibilitat ni legitimitat per a jutjar els crims del franquisme.
  • Més de trenta anys de la fi del Franquisme no ha estat jutjada cap persona amb responsabilitats durant la dictadura. Això ha comportat que les classes que van resultar beneficiades econòmicament pel Franquisme hagin pogut mantenir els seus privilegis i estatus. Per contra, les treballadores i treballadors hem continuat patint desigualtat i explotació laboral. A més, el fet que no es fes una ruptura amb la dictadura també ha permès a l’Estat espanyol impedir exercir el dret a l’autodeterminació als Països Catalans i a la resta de nacions que sotmet.

Entenem que per a caminar cap a la plena democràcia cal fer la ruptura pendent amb la dictadura, indispensable per avançar cap a una societat igualitària i cap a la consecució de les llibertats individuals i col·lectives . És per això que entenem que resta encara pendent:

  • Depurar les responsabilitats polítiques dels crims del franquisme, que a més de les desaparicions i execucions, també contemplen els empresonaments, les tortures, expropiacions de béns a particulars, etc.
  • Derogar la Llei d’Amnistia del 1977 que manté la impunitat.
  • Decretar la il·legalitat de les mesures repressives del franquisme, com les derivades de la Ley de responsabilidades políticas.
  • Suprimir l’Audiència Nacional, hereva dels tribunals d’excepció de la dictadura.
  • Revisar i restituir les propietats confiscades, i aquelles adquirides mitjançant compres forçoses a persones reprimides (mortes, preses, exiliades, etc.).
  • Reformar de la Llei de la memòria històrica, per tal que faciliti la reparació judicial a les víctimes i no només un reconeixement nominal per via administrativa.
  • La creació d’un tribunal especial per afrontar aquest procés que ja fa anys s’hauria d’haver obert contra la dictadura.

7 de maig de 2010

Adhesions al manifest per la ruptura amb el Franquisme i la fi de la impunitat dels crims de la dictadura

Divendres 7 de maig de 2010

Primera llista d’organitzacions adherides:

Associació Memòria Contra la Tortura

CGT-Catalunya

CUP (Candidatura d’Unitat Popular)

Endavant

Primera llista de persones adherides:

Josep Fontana Lázaro, historiador i catedràtic emèrit de la UPF

Doris Ensinger, professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB i vídua d’ex-pres polític

Josep Maria Pi Janeras, ex-pres polític del franquisme

Ermengol Gassiot Ballbè, professor i arqueòleg forense del Departament de Prehistòria de la UAB

Ramon Piqué Huertas, professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB i membre de l’Associació Memòria Contra la Tortura

Maria Ferrer, membre de l’Associació Memòria Contra la Tortura

Manel López Esteve, historiador i investigador de l’IUHJVV-Universitat Pompeu Fabra

Andreu Ginés Sánchez, doctor en Història i investigador del franquisme

Gerard Horta, professor del Departament d’Antropologia Cultural Hª d’Amèrica i Africa de la UB

Pedro Castro Martínez, Professor titular del Departament de Prehistòria de la UAB

Fabià Díaz Cortés, professor del Departament de Geografia de la UAB

Fèlix Balanzó Guerendiain, professor titular de Ciències de la Comunicació de la UAB

José Luís Terrón Blanco, professor titular de Ciències de la Comunicació de la UAB i director de l’In-Com

Sònia Sánchez Busques, professora de la Facultat de Psicologia de la UAB

Ramon Lladó Soler, professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB

Per adherir-vos-hi envieu un correu electrònic a: fi.impunitat.franquisme@gmail.com

Read Full Post »

He rebut aquesta convocatòria que crec molt interessant de difondre:

Hola companys i companyes,

A sota trobareu el missatge que estem enviat per la promoció del festival de cinema basc que comença aquest divendres. Entre altres, es projectarà “Itsasoaren alaba” que comptarà amb la presència de Txema Uriarte (productor) i Haize Goikoetxea (protagonista [pendent de confirmar]).

Abans que l’Haize complís dos anys, els GAL van matar al seu pare, el refugiat Mikel Goikoetxea, “Txapela”. Sense tenir el més mínim record seu, vint-i-cinc anys després ella comença a preguntar. “Itsasoaren alaba” és el testimoniatge d’un exercici de memòria. Embastant els testimoniatges de qui li van conèixer, l’Haize descobrirà a poc a poc al seu pare i la seva època, barrejant diferents mons i sensacions, i convertint a l’espectador en testimoni del seu irrepetible viatge a les pròpies arrels.

És per això que us agrairíem que féssiu difusió tant d’aquesta projecció com del festival i us convidem a assistir-hi.

Trobareu més informació a http://blog.euskaletxeak.org/zinemaldia/dossier_de_premsa.pdf

Ondo izan,

Aitor

——————————————————-

CENTRE CULTURAL EUSKAL ETXEA
Placeta Montcada 1-3
08003 Barcelona

Tel.-93.310.22.00

Fax.-93.268.40.80
barcelona@euskaletxeak.org
www.euskaletxeak.org

Zinemaldia’10, festival de cinema basc a Barcelona

El proper divendres comença el 5è ZINEMALDIA, el festival de cinema basc a Barcelona organitzat per l’Euskal Etxea. Tindrem entre nosaltres curtmetratges, pel·lícules de temàtica gai, comèdies, documentals etc. Podrem gaudir a més de la presència de la directora Aizpea Goenaga i el productor Txema Uriarte, entre altres.

El programa complet es troba al següent link: http://blog.euskaletxeak.org/zinemaldia/dossier_de_premsa.pdf

Per més informació: barcelona@euskaletxeak.org i/o 933102200/616820230 (Aitor)

També podeu trobar el programa a l’Agenda de la web de l’Euskal Etxea de Barcelona. “Isasoaren alaba” està anunciada per a dimecres vinent, 12 de maig, a les 8 del vespre. Aquí en podeu veure el trailer.

Read Full Post »

Cada vegada estic més content de participar en media.cat, l’observatori crític dels mitjans que l’octubre passat vam posar en marxa el Grup de Periodistes Ramon Barnils. El darrer informe publicat, sobre el tractament mediàtic de la mort de Juan Antonio Samaranch, m’ho confirma. No perquè hi hagi participat –hi figura el meu nom entre els firmants però la meva contribució ha estat més aviat minsa en comparació amb l’enorme esforç que hi han posat la resta– sinó perquè media.cat ha sabut estar a l’alçada de l’esdeveniment analitzat i abordar-ne a fons en molt poc de temps el tractament mediàtic. No solament va publicar una crònica d’actualitat arran dels fets, com acostuma a fer amb tants de casos habitualment, sinó que hi va aportar un informe més ampli, elaborat en pocs dies, perquè l’esdeveniment s’ho valia. Com diu la introducció de l’informe, és un d’aquests fets que “posen en qüestió la qualitat del sistema comunicatiu d’una societat” tant per allò que els mitjans n’oculten com pel que en destaquen o minimitzen.

Podeu consultar el document íntegre aquí

Aquest és el resum que, des del mateix media.cat, es feia del document:

Els mitjans catalans justifiquen la militància franquista de Samaranch

Un informe de Media.cat revela que dels 123 articles publicats arran de la defunció de l’expresident del COI només 39 esmenten el seu passat franquista. A més, la premsa escrita i el Telenotícies de TV3 han silenciat els escàndols de corrupció que va protagontizar al capdavant del COI i les traves a l’esport català que va suposar la seva gestió al capdavant del moviment olímpic. Per contra, els mitjans digitals i les xarxes socials han actuat com a contrapès i han difós les facetes més controvertides del personatge.

El tractament mediàtic de la mort de Juan Antonio Samaranch només ha destacat els aspectes positius de la seva trajectòria vital, n’ha justificat la militància franquista i n’ha silenciat les seves facetes més controvertides. Aquesta és la conclusió del dossier La cobertura mediàtica de la mort de Samaranch, elaborat per l’observatori crític dels mitjans Media.cat, que impulsa el Grup de Periodistes Ramon Barnils i la Fundació Escacc. L’informe analitza el ressò que ha tingut la mort del president honorífic del COI als diaris generalistes i esportius, a la premsa digital i al Telenotícies de TV3 entre els dies 21 i 23 d’abril de 2010.

Dels 123 articles sobre la figura de Samaranch publicats en la premsa generalista, només 39 esmentaven la seva filiació política a Falange. Segons l’informe, “els mitjans han justificat o matisat l’adscripció de Samaranch al règim franquista per les circumnstàncies socials i polítiques de l’època”. Així mateix, també han silenciat els escàndols de corrupció que van afectar la seva trajectòria al capdavant del COI: només en 12 articles es fa referència a aquest tema. La reforma de la carta olímpica impulsada pel mateix Samaranch, que veta la participació als Jocs Olímpics de les nacions sense estat –entre les quals Catalunya–, “ha estat obviat totalment per la premsa”: el tema només s’ha tocat en dues ocasions, i hi ha fet referència un únic rotatiu: El 9 Esportiu de Catalunya, que s’encarta en les edicions diàries de l’Avui i El Punt.

L’informe també destaca que el tractament de la premsa esportiva editada a Catalunya, amb l’excepció d’El 9 Esportiu, “ha estat totalment acrític” amb la figura de Samaranch. El Mundo Deportivo i Sport “tracten de forma tangencial el passat franquista del personatge i ressalten sobretot la seva carrera esportiva”. El paper d’aquests mitjans “és especialment rellevant” tenint en compte la seva nombrosa audiència, i per tant, “resulta especialment greu el tractament esbiaxat que fan de la figura de Samaranch”.

El tractament més equànime, al marge del realitzat per El 9 Esportiu, l’han realitzat els mitjans digitals, que no han ocultat cap de les facetes del personatge. En aquest sentit, l’informe també analitza el ressò de la mort de Samaranch en la premsa internacional i l’impacte que ha tingut en les xarxes socials, i afirma que “el cas Samaranch apunta al final de les audiències captives”. Media.cat conclou que “la mort de Samaranch ha estat per als grans mitjans de comunicació un exercici col·lectiu de desmemòria, i en alguns casos, de manipulació directa de la història”, i que la cobertura mediàtica del fet “evidencia el poc esperit crític i el seguidisme envers les línies marcades pel poder polític i econòmic” de la majoria dels mitjans catalans.

Roger Palà, membre de l’equip que ha elaborat l’informe, li dedica –al seu bloc– aquest comentari. El president del Grup Barnils, Joan Vila, també en parla al seu.

(La il·lustració, de Tasio, la va publicar el diari Gara el 23 d’abril, i me la va enviar un amic basc)

Read Full Post »

No sé si ens adonem de la importància del que estem fent els catalans amb les consultes sobre la independència. Ens ho deia a Lleida una noia de la comissió d’observadors sards que va venir el diumenge 25 d’abril al col·legi electoral instal·lat a l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Conscient que Lleida és la ciutat amb més persones cridades a votar i amb un percentatge més petit de participació, ho sóc tot menys pessimista. Els lleidatans que hi viuen –jo hi participava com a lleidatà de la diàspora, sense dret a vot– i que formaven part del gup de més de dues-centes cinquanta persones mobilitzades per garantir la qualitat de la consulta insistien en les dificultats que havien tingut. Una ciutat tan gran i tan dispersa, amb barriades de molt distinta sensibilitat i, sobretot, amb un teixit associatiu poc cohesionat i amb una història que ha deixat un pòsit de por atàvica des que Lleida va ser l’avançada del rerefront republicà –i amb la línia del front allí mateix durant un temps– durant la guerra.

Sigui com sigui, que 9.389 persones, el 8,21% de les 113.000 persones amb dret a vot, hagin anat a votar sense por i amb tota llibertat sobre la independència del país, i que el 93,4% hagin votat sí, vol dir que també a Lleida s’ha trencat el tabú de l’exercici del dret a l’autodeterminació. I, com en els més de quatre-cents municipis on ja s’han fet les consultes, s’ha trencat exercint-lo. I això és el més important. Perquè aquest és un camí llarg i ple de giragonses, com vaig dir en la meva intervenció a l’acte final de campanya, a la plaça de Sant Francesc de Lleida, al costat de la que va ser casa familiar dels Perenya –una de les potes del republicanisme lleidatà del primer terç del segle XX. I només amb paciència, constància i unitat –sobretot unitat– podrem arribar a aconseguir l’objectiu del reconeixement del dret a l’autodeterminació i la independència.

Aquestes són les meves primeres impressions, coneguts els resultats d’ahir. Haver mantingut la participació en el conjunt de Catalunya a l’entorn del 20% –en una diada en què es feien consultes en ciutats tan grans com Lleida, Girona, Olot, Reus…, converteix l’esdeveniment en un fet transcendental, encara que els governants porucs i lligats de peus i mans als poders imperials –com per desgràcia i gravíssima irresponsabilitat seva passa amb el PSC– facin com que no ho veuen o, a darrera hora, s’hi oposin obertament. I això es farà diàfan en el futur i espero que, ho vegi o no, serà més aviat que tard. Perquè –com vaig dir també en l’acte de cloenda– estem fent història, i no solament perquè obrim una via nova per aconseguir els drets nacionals que ens nega el Regne d’Espanya als pobles que oprimeix, sinó perquè ho fem mitjançant un recurs tan pacífic i democràtic com els vots. I mostrem aquest camí a un món on encara impera la guerra i el dret militar de conquesta. Des del govern colonial ens diuen “o vots o bombes”. I nosaltres responem: “vots”. ¿Què tria l’imperi? ¿Bombes?

Humbert Roma (Periodista) (Publicat a Tribuna Catalana el 26 d’abril del 2010)

Pel seu interès, afegeixo el text que he rebut de la plataforma Lleida decideix analitzant els resultats a Lleida (la foto és també de la web de la plataforma):

Pocs actes a Lleida apleguen 10.000 persones

La Plataforma Lleida Decideix felicita els 250 voluntaris i els prop de 10.000 votants d’una experiència inèdita
La Plataforma Lleida Decideix ha realitzat una valoració molt positiva del desenvolupament de la jornada electoral de la Consulta Popular sobre la Independència celebrada a la ciutat de Lleida, una vegada tancats els 23 col•legis electorals, amb un recompte provisional de 9.368 vots emesos, el que suposa el 8,21% de la població convocada a les urnes.
Josep Maria Forné, portaveu de la Plataforma, ha volgut felicitar expressament “els 250 voluntaris i voluntàries que amb pocs recursos i molta il•lusió han fet possible una experiència inèdita a la ciutat de Lleida, que s’ha desenvolupat amb absoluta normalitat democràtica”. Marionna Lladonosa, portaveu de la Plataforma, ha remarcat que “ja sabíem que la Consulta era un èxit, perquè només arribar al dia d’avui complia el principal objectiu que ens havíem marcat”. Igualment ha deixat palès “el divers perfil sociològic dels votants” i el fet que “el número absolut final és superior al tradicional vot independentista de la ciutat de Lleida, la qual cosa significa que hem arribat a la gent”.
Núria Marin, portaveu de la Plataforma, ha explicat les experiències dels observadors internacionals que han validat “la netedat i rigorositat democràtica del procés”, fent esment especial de la representant de la Sardenya, “que estava emocionada i ens ha dit que nosaltres encara no som conscients de la importància que tenen aquestes consultes, impensables a la seva nació”.
Finalment, Xavier Eritja, portaveu de la Plataforma Lleida Decideix, ha destacat que “pocs actes a la ciutat de Lleida poden aplegar 10.000 persones, i nosaltres, sense el suport municipal, ho hem pogut fer”. Igualment ha expressat “el compromís que aquest moviment ciutadà té amb aquestes 10.000 persones per articular una xarxa que treballi en pro de la renovació democràtica a la ciutat de Lleida; el d’avui és un primer pas d’un procés que a la capital de Ponent ha començat amb molta força”.

Read Full Post »

Un altre feixista –català, en aquest cas– que se’n va d’aquest món sense que el jutge Baltasar Garzón s’hagi mai preocupat de fer-lo seure al banc dels acusats. Mentrestant, els mateixos que fa un parell de dies s’esquinçaven les vestimentes en públic defensant el megajutge, en nom de la memòria dels vençuts, ahir i avui reten homenatge, genuflexos, al cadàver del feixista Juan Antonio Samaranch. I, vergonya sobre vergonya, cedeixen un espai noble al Palau de la Generalitat per exposar-lo al públic amb honors que no es mereix.

I la majoria dels mitjans de comunicació espanyols i catalans de referència oculten o minimitzen la militància feixista del personatge, de la qual per cert ell mai no es va penedir.

Com que la majoria de les coses que podria dir ja les han dit d’altres aquests dies, sobretot als mitjans digitals, aquí en teniu una selecció personal:

media.cat: Els grans mitjans fan un exercici de desmemòria històrica.

Vilaweb: Catalunya vetlla amb els màxims honors un dels darrers dirigents del franquisme. (Amb una selecció molt interessant del que n’ha dit la premsa internacional de referència, a la qual, per cert, no li ha pas fallat la memòria).

Vilaweb. Editorial de Vicent Partal: Samaranch és la prova.

Izaronews. Mikel Irizaleta: Samaranch, fot el camp!

directe.cat: Victòria pòstuma de Samaranch.

directe.cat: La premsa internacional sí que s’atreveix amb el passat franquista de Samaranch.

tribuna catalana: Samaranch: la mort d’un franquista que mai no ha demanat perdó.

El Triangle: L’home que va tallar les aspiracions olímpiques de Catalunya.

Avui. Jordi Camps: Traves a l’esport català.

Avui. Jordi Camps: El senyor de tots els anells.

Xavier Díez (bloc): Samaranch.

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »